Tirant lo Blanc; Joanot Martorell

Literatura española y valenciana medieval. Novel·la cavalleresca. Argument. Personatges. Originalitat. Versemblança

  • Enviado por: La Marbatzzz
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 27 páginas
publicidad
publicidad

TIRANT LO BLANC

ÌNDEX

  • La biografia de Joanot Martorell.................................................1, 2

  • Autoria.........................................................................................3

  • Dedicatòria..................................................................................4

  • Originalitat..................................................................................5

  • Fonts............................................................................................6

  • Estructura i argument de la novel·la.......................................7, 8

  • Tirant lo Blanc una novel·la..................................................9, 10

  • Versemblança i realitat del Tirant.......................................... 11

  • Estil............................................................................................12

  • Novel·la moderna. Perquè ho és?................................................13

  • Traduccions (nombre de llengues que s'ha traduit)…………..14

  • Qüestions de gènere: Una novel·la cavalleresca..................................................................................15

  • Tractament dels personatges......................................................16

  • Crítica.........................................................................................17

  • 15 Característiques de la novel·la cavalleresca ........... 18, 19, 20, 21, 22

    16. Repercussió que va tenir la novel·la en el seu temps ............. 23

    17. Opinió personal.......................................................................24

    18. Bibliografia .............................................................................25

    1. La biografía de Joanot Martorell

    Joanot Martorell naix el 1405-1410 a la Ciutat de València. Al 1433 ja era cavaller. L'any 1435 per la mort del seu pare passa a ser el cap de família i a ocupar-se dels seus germans. La seva família havia tingut un gran prestigi social i econòmic: el seu avi Guillem va deixar diners al rei Martí I en una ocasió. Els Martorell pertanyien a la mitjana noblesa valenciana, molt afeccionada a les bregues i a les bandositats personals al llarg del s.XV, afecció que ja devia configurar el caràcter de Joanot Martorell des de la seva joventut, ja que molts membres de la seua família s'havien vist embolicats en més d'una baralla cavalleresca. Així, per exemple, va tenir un conflicte amb Ausiàs March, a propòsit del dot que havia aportat al matrimoni la primera esposa del poeta, Isabel Martorell, germana de Joanot.

    Una mica d'història…

    L'any 1437 va començar el seu litigi amb el seu cosí Joan de Montpalau, el qual sembla que s'havia casat en secret amb Damiata -la germana menuda de Martorell- l'havia posseïda, i després havia trencat per sempre més la seva paraula. Un dels temes més freqüents de la novel·la cavalleresca -que també apareix al Tirant- és el matrimoni secret, sense cerimònia, basat únicament en la paraula i el jurament. Aquest afer va dur Martorell a Londres, on degué residir des del març de 1438 fins el febrer de 1439, per tal de buscar el jutge del combat que havia de decidir sobre l'honor de Damiata. El rei anglés, Enric VI de Lancaster, va acceptar de ser el jutge, però Joan de Montpalau es va escapolir i, en no presentar-se a Anglaterra va haver d'indemnitzar econòmicament Damiata. En la seua estada a Anglaterra, Martorell va tenir accés a la Biblioteca del rei, d'on segurament va llegir un llibre que contenia una prosificació del poema anglonormand del s.XIII Guy de Warwick i va traduir al català els esdeveniments finals d'aquesta història. El final del Warwick i el Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull seran la base dels 39 primers capítols del Tirant.

    Importància demogràfica de la Ciutat de València al segle XV:

    Ciutats
    París
    Milà
    Amberes
    Gènova
    Londres
    VALÈNCIA
    Lisboa
    Barcelona
    Madrid

    Habitants
    200.000
    200.000
    100.000
    100.000
    100.000
    75.000
    65.000
    30.000
    10.000

    (les dades són aproximades)

    -1-

    De nou a València, l'autor del Tirant fou reptat agosaradament per Jaume Ripoll, un cavaller jove i inexperimentat que volia aconseguir fama lluitant contra un cavaller reconegut com

    Martorell. Més seriosament fou desafiat també per Felip Boïl, un autèntic cavaller errant valencià de molt renom. Entre 1444 i 1450 va tenir lloc l'afer amb don Gonçalbo d'Híjar, comanador de Muntalbà, per un deute que aquest havia contret amb Martorell a propòsit de la venda d'unes possessions. Els dos cavallers van acabar desafiant-se a mort. De fet, però, cap d'aquests afers cavallerescos no es va concretar en una batalla real sinó que tots es van solucionar mitjançant altres fórmules. De tots aquests desafiaments o duels amb altres cavallers ens deixà una interessant col·lecció de "lletres de batalla", cartes on s'exposaven els motius del desafiament i s'especificaven les seves condicions. Aquestes cartes després les va incorporar a la seva novel·la Tirant lo Blanc.

    És molt probable que l'any 1450 Martorell tornés a Anglaterra. I el que sí és segur és que va estar a Portugal i a la Cort napolitana d'Alfons el Magnànim, on residí almenys un any. El 2 de gener de 1460 va començar a escriure el Tirant. Va morir entre el març i l'abril de 1465, solter i sense descendència.

    Durant molt de temps es va creure que Martorell havia mort abans de completar l'obra i que aquesta havia estat acabada per Martí Joan de Galba, del qual sabem que era valencià i que va morir el 1490, tot just uns mesos abans que el Tirant s'acabés d'imprimir. Actualment, segons Martí de Riquer i Lola Badia es creu que Martorell no va morir abans d'acabar el seu llibre i que la intervenció de Martí de Galba va consistir només en dur el manuscrit a la impremta i, en tot cas, a fer-hi alguna xicoteta rectificació. Per tant, Martorell és l'únic autor del Tirant lo Blanc.

    -2-

    2. Autoria

    L'autor de Tirant lo Blanc és Joanot Martorell. Va ser un cavaller provinent de la petita noblesa valenciana, sembla que nascut a la ciutat de València entre 1405 i 1410. La família Martorell era originària de Gandia, però consta radicada a València des de 1400. Des d'aquest any, tant els pares com els avis, paterns i materns, de Joanot Martorell estan documentants com a veïns de la ciutat. Possiblement va morir el 1465. El seu avi va ser conseller reial i el seu pare, cambrer del rei Martí l'Humà. De Joanot Martorell, que era cunyat d'Ausias March, coneixem força elements biogràfics que ens el mostren com un cavaller bregós de vida agitada, plena d'afers cavallerescos d'armes i bon coneixedor dels usos i costums de la cavalleria; habituat al tracte cortesà (sabem que va estar a les corts França, Portugal, Nàpols i Anglaterra) i, segons es dedueix del llibre, interessat en els afers militars europeus de la seva època, i amb una visió molt humana i atrevida, desvergonyida sovint, dels assumptes

    Sembla ser que quan Martorell va acabar el llibre, arruïnat, va empenyorar el manuscrit cap al 1464 a Martí Joan de Galva per una quantitat de diners. Tradicionalment s'havia considerat aquest com a coautor de la novel·la, però alguns especialistes han rebutjat la novela.


    -3-

    3. Dedicatòria

    Adreçada Al sereníssim príncep Don Ferrando de Portugal, que és qualificat de “Rei expectant”. Es desconeix el significat exacte de l'expressió: l'infant Ferran va ser hereu de Portugal entre el 1438 i 1451, pogué tenir vagues pretensions a la successió de Nàpols el 1450 i 1451 i existeix la hipòtesi que pogués aspirar a succeir el seu cosí Pere el Conestable, com a rei d'Aragó, el 1465 i 1466.

    Les dades, però, no concorden amb la de la dedicatòria del llibre. També a la dedicatòria Martorell diu que ha traduït de l'anglès al portuguès i després al valencià l'obra. Malgrat això, ningú no dubta que el Tirant és una obra original i escrita directament en català. La versió anglesa deu fer referència al Guy de Warwick, i pel que fa a la portuguesa, Martorell potser l'encarregà a algú.

    Destaca la frase següent: “A honor, llaor i glòria de nostre senyor Déu Jesucrist i de la seva gloriosa sacratíssima verge Maria,mare seva, senyora nostra, comença la lletra del present llibre apellat TIRANT LO BLANC, dirigida pel mossèn Joanot Martorell, cavaller, al sereníssim Princep don Ferrando de Portugal”.

    -4-

    4- Originalitat

    La novel·la de Tirant lo blanc, va ser escrita íntegrament en català, i amb una major concrecitat en valencià. D'aquesta manera, podem trobar l'originalitat de Tirant lo Blanc d'una manera ben clara. Joanot Martorell, fou l'autor que escriu aquesta novel·la de cavalleria totalment diferent a les novel·les que s'havien escrit anteriorment.

    La diferencia d'aquesta novel·la envers les novel·les de cavalleries, podríem dir que en primer lloc destaquem que les novel·les de cavalleries caracteritzades per:

    - Paisatges: Paisatges imaginaris (d'una manera totalitària) i fantàstics

    - Personatges: Sers amb poders extraordinaris, màgics. Com per exemple gegants, princeses dalt d'una torre esperant el príncep o cavaller protagonista que la vingui a rescatar, nans…

    - Entre altres característiques, però les anteriors són les que destaquen.

    Per tant, la diferència que hi ha amb Tirant lo Blanc es que els paisatges són totalment reals, i els personatges són persones reals de l'època en què es situa el relat.

    -5-

    5. Fonts

    Per a crear el personatge de Tirant lo Blanc, Martorell va tenir presents dues figures històriques: el cap dels almogàvers, Roger de Flor, que va esdevenir, com Tirant, cèsar de l'Imperi, i el cabdill romanès Joan Humyadi, que va derrotar els turcs. Els primers trenta-nou capítols de Tirant tracten d'una novel·la escrita pel mateix autor, però fou la continuació del llibre “Guillem Varoic”.

    Aquest és un mètode per utilitzar les coses que ja estan escrites, o també per a recordar, i es va poder observar en altres llibres de diferents autors. (un exemple destacable, pot ser autors com Ramon Llull, molt influenciat per aquest autor)

    Al Tirant hi trobem diverses fonts:

    • Clàssiques: en els models de vida dels personatges reals, de tècniques militars, de tractament de tema amorós, etc.

    • Artúriques: en tot allò que afecta a la cavalleria i al combat singular.

    • Doctrinals: El llibre de l'ordre de cavalleria de Llull en la primera part.

    • Les cròniques: les de Desclot i Muntaner.

    • La predicació: caràcter de divulgació, d'instrucció pràctica i delitosa, que compta amb la simpatia de Martorell. Inspira els sermons, els consells morals, les arengues militars i les pràctiques eròtiques més cridaneres.

    Es pot destacar un moment en el que apareix Morgana, i podriam dir que sobresurt de l'inspiració del llibre del rei Artur i Lancelot (el personatge de Morgana és la bruixa dolenta del llibre de Lancelot)

    Alguns altres texts escrits, o fins i tot altres versos en prosa, podem dir que també són fonts d'altres llibres i autors (segurament Joanot no hauria pogut llegir)

    -6-

    6. Estructura i argument de la novel·la

    1. Aquest llibre consta d'una primera part on si fa una invocació i una dedicatòria al il·lustre príncep i senyor rei expectant Don Fernando de Portugal, una segona que és el pròleg que té com a finalitat fer que l'art de la cavalleria no s'oblidi. I la tercera part que seria la novel·la en qüestió. Alhora la novel·la esta separada en una primera part que la podríem anomenar com a: I, Tirant a Anglaterra; II, Tirant a Sicília i a l'illa de Rodes; III, Tirant a l'Imperi Grec; IV, Tirant al Nord d'Àfrica; V, Tirant torna a l'Imperi Grec. I la quarta i última part que es un Deo Gratias on es fa un colofó, que es una anotació al final dels llibres, per indicar el nom de l'impressor i el lloc i data de l'impressió, o una altra circumstància. La part més important d'aquesta novel·la és la tercera, que és on Tirant s'enamora de Carmesina. Aquesta divisió està força bé però hem de tenir en compte que n'existeixen moltes. Una de tantes divideix l'obra en tres parts, la primera part engloba les dues primeres parts de l'anterior i si pot posar el títol de Món Britànic, Sicília i Rodes. La segona part que es la mateixa que el capítol tres de l'anterior i que rep el nom de Tirant a l'Imperi Grec. I la tercera i última part que engloba els dos darrers episodis de la estructura anterior, i que es pot resumir com Tirant al Nord d'Àfrica i proeses a Grècia

     

    La trama que segueix “Tirant lo Blanch” és contínua i ordena. No hi trobem cap digressió com anteriorment vàrem trobar al llibres de les bèsties. Un fet que ens podria despistar seria quan a Tirant li donen l'orde de cavalleria i torna a veure a l'ermità. Tirant es un noble cavaller i no vol escoltar totes les proeses que ell a realitzat, aquí es quan un cavaller amic seu li explica a l'ermita les fetes de tirant. Hem de tenir ben clar que li explica en passat la qual cosa fa que no estiguem xerrant de digressió. Tirant lo blanc segueix una línia argumental cronològica.

    L'estructura de l'obra

    La primera part consta del Tirant a Anglaterra: Ens explica la manera en que el cavaller protagonista va a les festes del casament del rei. Aquí es quan rep l'ordre de cavalleria (tot passant unes proves). En aquesta primera part, és quan hi ha l'indroducció de l'obra.

    Les grans festes de les bodes del rei d'Anglaterra

     

    Quan Tirant va arribar, hi havia l'ermità fent oració. Va fer gran referències l'un amb l'altre, i es van asseure a l'herba amb ell. Allà Tirant va parlar per tots, i va explicar fil per randa tot el que va passar al casament del rei d'Anglaterra. Coses com el penjament dels juristes per el duc de Lancastre, la desfilada de la gent per els carrers, el castell mòbil de la núvia. El rei i els altres van sortir a cavall a buscar la núvia, i es van trobar en un prat, on van celebrar la boda en un altar portàtil. Es va aplegar consell i van organitzar les festes, i van decidir que de dilluns a dijous es farien danses i tornejos per entretenir a la gent, els divendres, sols es podia anar a caçar després d'oir missa, i els dissabtes es podien fer cavallers els que ho desitgessin..

     

    Hi va haver un simulacre de presa de castell per part de la reina i tots els de la cort, i van entrar a la roca, on hi havia quatre estances molt singulars, a la del rei, hi havia una dona tota d'argent amb el ventre arrugat i les mamelles caigudes; amb les mans se les espremia, i per els mugrons sortia un gran raig d'aigua molt clara. A l'estança de la reina, hi havia una donzella tota d'or esmaltada, amb les mans a la natura, d'on sortia vi blanc molt fi, a l'altra

    -7-

    estança hi havia un bisbe ple de mitra d'argent, i de la mitra sortia un raig d'oli, i a l'ultima estança hi havia un lleó d'or amb una corona d'or i pedres fines, que per la boca llançava mel molt blanca i clara... i al final tothom podia prendre el que volgués, hi tot havia estat preparat així.

    Tirant rep l'ordre de cavalleria

     

    Després d'explicar Tirant tot això, l'ermita li va preguntar quin va ésser el millor cavaller de  tots, i ell se'n va anar, però Diafebus (cosí de Tirant) li va explicar que Tirant va ésser sense cap dubte el millor de tots els que hi van participar, i fins hi tot li van dedicar quinze dies de festes nobles i riques, va fer dos combats molt bons, per exemple amb el mantenidor, que es va estimar més perdre la vida que l'honor.

    Tirant va rebre també l'ordre de cavalleria a mans del rei, va ser el primer en fer-se amb el títol, i el primer en lluitar.

    La segona part es resumeix amb Tirant a l'illa de Rodes i a Sicília. En aquesta segona part, podem observar com Tirant es desplaça a l'illa de Rodes per combatre contra els genovesos (que en aquell moment estaven conquerint l'illa). Anant cap a l'illa s'aturen a Sicília, i l'infant s'enamora de Ricomana, l'infantesa del regne. Tot seguit, Felip, el rei de Sicília i Tirant varen anar a l'illa de Rodes, on van lluitar. Després, anaren a la Terra Santa, i tornen cap a Sicília (lloc on Felip es casa amb Ricomana de Sicília, gràcies a l'ajuda de Tirant)

    La tercera part consisteix en Tirant a l'Imperi grec. Podem dir que és la part més llarga de tot el llibre, en el que podem observar el nus de l'historia. Ens narra com Tirant viatja fins a la ciutat de Constantinoble per tal d'ajudar a l'emperador a combatre amb els moros i llavors guanyà ell les batalles. Allà, s'enamora de la princesa Carmesina. Va ser un amor força difícil d'aconseguir, perquè hi ha molta gent que intenta que aquest amor s'esdevingui impossible, però hi ha altres que ajuden per veure-la. (com per exemple veure's en secret amb Carmesina)

    La quarta part consta del Tirant al nord d'Àfrica. Sembla ser que Tirant, damunt d'una galera, apareix a les costes d'Àfrica on va ser empresonat i alliberat sols pel fet de ser cavaller. Seguidament, Tirant es proclama cap de l'exèrcit i evangelitza gran nombre de moros.

    La cinquena part parla de quan el Tirant torna cap a l'Imperi Grec. És quan es produeix el desenllaç de l'historia. Quan Tirant retorna cap a l'imperi de Constantinoble, veu que la ciutat és invalida pels marroquins i el cavaller ajuda a combatre contra ells. Després de guanyar, es casa finalment amb la Carmesina. Temps més tard, Tirant pateix una malaltia molt greu; una pulmonia, i per culpa d'aquesta mor. Tot seguit també mor l'emperador, això provocà que la senyora Carmesina s'exaltés, de tal manera que arriba fins l'extrem de suïcidar-se.

     

    -8-

    7. Tirant lo Blanc una novela

    ● Militar

    El Tirant és un manual de formació per als cavallers. En ell trobarem totes les fases i moments de l'ensinistrament físic i psicològic que ha de menester el donzell que aspira a ser armat cavaller, el cavaller encara inexpert i fins i tot el guerrer madur. Trobem, doncs, tota la brutalitat dels ritus iniciàtics a què va ser sotmès el jove fill del Comte Guillem de Varoic com trobem tots els detalls del combat a ultrança, la suprema escenificació de l'esperit cavalleresc.

    El combat a ultrança és el símbol d'una època que comença a decaure i que gairebé desapareixerà. A l'obra sen's mostra en totes les seves fases i amb tot luxe de detalls, com una barreja agredolça d'ideals elevats, al costat d'una realitat sovint cruel i despietada. Un ideal de justícia mena cap al repte i el desafiament. Les formes corteses serveixen per escalfar la brega. Els aspectes pràctics presideixen l'elecció d'armes, jutges, lloc i condicions del combat. Arribat el moment, el fast dels preparatius i l'escenificació, l'abraçada i l'osculum entre els rivals, precediran un enfrontament, la resolució ideal del qual passa per la mort cruel d'una de les parts. Tot plegat, sembla una transposició de la lluita real de classes i de l'evolució social que s'estava produint a la València del segle XV.

    També ens parla del cabdill que uneix a la seva vàlua, carisma i lideratge, uns dots pregons com a estrateg i general de grans exèrcits, com el Gran Capità.

    Ens acosta a la crua i fosca realitat de les víctimes d'un setge, de l'enriquiment mitjançant la guerra, del rescat de presoners i ostatges, etc. Crueltat, cobdícia, covardia i d'altres actituds miserables conviuen amb els grans ideals. Per tant, direm que és una novel·la militar ja que tracta de batalles en que Tirant s'anirà enfrontant. En aquestes batalles, Tirant poc a poc, va aconseguint prestigi i fama.

    De jocs d'amor i d'alegria

    L'amor entre els dos protagonistes és un festeig galant i descarat alhora, amb escenes elegants i lascives, cosa que no és més que una desimbolta i lliure descripció d'una realitat pròpia de l'ambient que coneixia Martorell. Això suposa una originalitat respecte de la novel·la cortesana i cavalleresca, que només sol oferir l'aspecte espiritual i refinat d'aquests festeigs, i deixa com a sobreentés el sensual i lasciu.

    En contraposició als amors de Tirant i Carmesina, més inhibits i que evolucionen més lentament, trobem els amors més desvergonyits, naturals i alliberats de dues altres parelles: Estefania i Diafebus, per una banda i Hipòlit i 0l'Emperadriu per l'altra. En l'amor d'aquests últims hi ha connotacions incestuoses.

    -9-

    ● D'ironia i humor

    1. Amb Martorell ens trobem amb un aspecte propi del temperament de l'escriptor. Fins i tot en les seves lletres de batalla, quan ventila afers greus d'una manera gairebé pública, apareix la ironia per tal de ridiculitzar els seus adversaris.

    2. Martorell mai no ironitza ni adopta actituds escèptiques ni derrotistes sobre les proeses bèl·liques o la cavalleria, entre altres raons perquè ell no és un burgès sinó un cavaller. Però, Martorell, com segurament molts altres cavallers valencians del seu temps, té un esperit subtilment faceciós, que sap copsar les notes ridícules i pintoresques de la realitat que l'envolta. Aquestes notes són les que donaran a la seva novel·la un to nou, fins aleshores desconegut en aquest gènere literari.

    3. L'humor i la ironia, que són constants en l'obra de Martorell, adquireixen un paper central en el tractament de les escenes eròtiques.

    4. L'humorisme de Martorell de vegades apareix en els noms d'alguns personatges -Kirileison de Montalbà, el mariner Cataquefaràs, Plaerdemavida-, en algunes situacions típiques -les beneiteries de l'infant Felip de França-, i en algun detall captat amb malícia, com el bany de la Viuda Reposada, que Tirant guaita per un forat.

    -10-

    8. Versemblança i realitat del Tirant

    En el Tirant apareixen personatges històrics, alguns dels quals són contemporanis de Joanot Martorell. Un dels exemples més significatius és el personatge Tomàs de Muntalbà, mitjançant el qual l'autor fa una ridiculització de Gonçalbo d'Híjar, comanador de Muntalbà, amb qui va tenir un conflicte per qüestions econòmiques. Per tant, en la novel·la de Tirant lo Blanc, hi ha algunes escenes basades en fets totalment reals o personatges reals.

    Altres aventures que apareixen en el Tirant es basen en fets extrets de la història real, com l'episodi del setge de Rodes inspirat en el setge de 1444 en el qual hi participaren valencians i catalans que podrien haver informat Martorell. O la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs que es va produir el 1453. L'aventura dels catalans a Orient recorda la dels almogàvers capitanejats per Roger de Flor, personatge que té moltes semblances amb Tirant.

    Martorell justifica amb raons de tipus fisiològic la força i la resistència de Tirant.

    Tirant no lluita mai ell tot sol contra més d'un cavaller, i sovint, després d'una batalla les ferides el tenen malalt i abatut.

    Podríam nomenar fonaments per guanyar les batalles, d'un element de molta importància alhora de buscar estratègies a l'hora de trobar-se amb la seva victoria. Elements molt reals.

    Martorell especifica i descriu amb molt detallisme enginys de guerra, hàbils i intel·ligents, realitzats per a sortir de situacions difícils. Les estratagemes militars són també molt abundants en el Tirant i juguen un paper molt important en la resolució de les batalles.

    Tot i així, no falta algun element meravellós o inversemblant.

    Es pot veure un caràcter molt real envers els personatges, ja que després d'una batalla es troben abatuts, malalts, ferits…

    -11-

    9- Estil

    En la prosa del Tirant s'entrecreuen dos estils. Per una banda el to solemne, oratori, de la “valenciana prosa”. La “valenciana prosa” és una prosa d'estil retòric, llatinitzant, pompós i elegant. És probable que l'alta societat valenciana de l'època, es complagués a parlar en aquest estil solemne i elevat, com revelen algunes lletres de batalla de cavallers valencians del XV.

    Per altra banda Martorell també fa parlar els seus personatges en un diàleg breu i tallant, familiar. La prosa adquireix aleshores un agradable to col.loquial, ple de matisos i de gràcia on les expressions casolanes, els refranys, els jocs de paraules i les vives exclamacions se succeeixen. És a dir una llengua molt més viva, plena de locucions populars i locals, dites, frases fetes… etc. S'utilitza més en els diàlegs.

    Alguns dels personatges, sobretot les dones, Plaerdemavida, la Viuda Reposada, Estefania i la mateixa Emperadriu, parlen d'una manera que ens sembla alhora vulgar i elegant; que si per una banda adquireix un to culte, elevat i pompós, per l'altra és ple de gràcia, agudesa i enginy i res no l'atura de caure en l'acudit llicenciós o en la facècia picant. En canvi, Tirant i Carmesina utilitzen un estil elevat, que pot arribar a ser pedant i retòric en aquesta darrera, sobretot si es té en compte que només tenia catorze anys. L'Emperador hi ha moments en què es vol fer el graciós, cosa que el desproveeix de tota grandesa imperial i que implica, a més, una certa sàtira del poder establert. Això seria inimaginable en un llibre de cavalleries de tradició artúrica.

    -12-

    10. Perquè és una novel·la moderna?

    És una novel·la moderna ja que de totes les novel·les de cavalleries de l'època, aquesta és la que fa servir un estil més directe, més descarat... que en aquella època era mal vist. Es considera novel·la moderna per el seu realisme i també per la seva versemblança. Un estil totalment nou i modern per ser de l'època que és. Hi ha l'innovació del tractament psicològic dels personatges (anticipació del subconscient)

    -13-

    11. Traduccions

    S'ha traduït al castellà, francès, Itàlia (els principals) i entre altres idiomes (Xinès)

    Del Tirant lo Blanc, s'han fet traduccions a molts idiomes i també s'han fet adaptacions tant com al cinema com al teatre. Aquest són alguns exemple de traduccions fetes en aquella època:

    Italià: Tirante el Bianco, valorosissimo cavaliere... di lingua spagnola ne lo idioma nostro per Messer Lelio di Manfredi tradotto, va ser impresa a Venècia el 1538. Lelio Manfredi traduccí a partir de l'edició de València de1490. Tirante il Bianco, impresa a Venècia el 1566, és la segona edició de l'anterior i el 1611 es impresa la tercera edició també a Venècia.

    Castellà:

    Los cinco libros del esforçado e invencible cavallero Tirante el Blanco de Roca Salada, cavallero de la Garrotera; impresa a Valladolid el 1511 per Diego de Gumiel. Es desconeix el nom del traductor. La versió castellana, feta sobre l'edició de BCN de 1497,no porta ni el nom de Joanot Martorell ni el de Galba.

    Aquesta és la que conegué Cervantes.

    Al 1775, una altra edició va ser impresa a Londres.

    -14-

    12.Novela cavalleresca

    La novel·la de cavalleries, neix a les Corts de Gran Bretanya aproximadament cap al segle XIII, i va néixer sota un signe de la fantasia: - Aventures impossibles

    - Dracs, gegants, princeses, mags..

    - Incorrecció geogràfica i temporal

    - Entre altres (cavallers de qualitats superiors a

    les humanes.

    És el gènere narratiu en prosa en què s'expliquen les aventures d'un heroi que personifica els ideals cavallerescos: la fidelitat, el menyspreu a la mort i la defensa del senyor, la dama i els indefensos.

    Les novel·les cavalleresques, es diferencien dels llibres de cavalleries per la versemblança i la fantasia.

    El Tirant, presenta una cavalleria possible, i necessària dins la seva societat. Ja que el llibre ho deixa clar, i inclou un model de cavaller exemplar i humà al mateix temps possible i creïble.

    -15-

    13. Tractament del personal

    Els personatges més importants de l'obra i que en farem referència són el protagonista Tirant, la princesa Carmesina, l'Emperador, l'Emperadriu, Plaerdemavida, la Viuda Reposada, Hipòlit i Diafebus. Hem de saber que els personatges es desvinculen de les figures tòpiques medievals (llibres de cavalleria) en benefici de la diversitat de la vida i de la humanització lluny de convencionalismes herètics i segueixen una forma estereotipada i lineal. A continuació definirem els personatges més importants un per un.

     

            Tirant era un misogin (quan diem misogin, ens referim al significat de contra les dones) que es burlava dels enamorats, en principi està segur dels seus actes però una vegada s'enamora és torna tímid i feble psicològicament, i Joanot Martorell es complau desmitificant-lo. En canvi Carmesina és molt poc rica psicològicament (es creu que tenia catorze anys), on la seva funció és preservar la seva virginitat, però la perd per el camí. Plaerdemavida és complau acariciant la Princesa. L'Emperador és un personatge frívol i burleta (fan “gracietes” d'ell).

    L'Emperadriu troba l'estimació i el consol que li mancava amb Hipòlit que el té com si fos el seu fill, l'Emperadriu té una gran complexitat psicològica. La Viuda Reposada té una moralitat rígida y molt severa en aparença. Quan s'enamora de Tirant es torna boja i difama el nom de Tirant al no ser correspost per aquest. Hipòlit es casa amb l'Emperadriu i finalment és anomenat Rei, es un cosí de Tirant. Diafebus també és un cosí de Tirant i es va casar amb Estefania en unes bodes sordes

    -16-

    14. Crítica

    Hi ha molts de personatges i la trama és difon, també hem de dir que aquest fet dona molta riquesa literària a la novel·la. Els personatges principals tenen una versemblança força acceptable. Les cavalleries que realitza el Tirant en l'obra són el conjunt de moltes realitzades per a diferents cavallers de l'època. A més a més la complexitat psicològica del personatges de l'obra fa que no sàpigues mai per on et poden sortir, com per exemple amb la Viuda Reposada, Qui anava a dir que és declararia d'aquella forma a Tirant? Tots els personatges tenen un tret singular, són personatges típics de l'Edat Mitjana.

     

            Tirant és un personatge intel·ligent i astut, valent amb les batalles i tímid al llit. No fa més que posposar el premi de l'amor a Carmesina esperant que aquesta li deixi el seu últim tresor. Un cas on és veu la gran intel·ligència i enginy de Tirant és mostra amb el Príncep Felip, on astutament corregeix aquest de tots els seus errors.

     

     Carmesina en canvi viu per a Tirant, però la seva virginitat impedirà de adelitar-se sexualment de Tirant fins al final de l'obra. Ella es mostra molt freda i no deixa que tirant s'acosti a ella fins que no hagin comprés matrimoni.

     

     L'Emperador és un home sense cap, ja que al voltant seu passen moltes coses i no se n'adona. Com per exemple que la seva dona està amb un altre. A més a més surt amb diverses situacions iròniques que Joanot pretén fer burla de la seva figura. L'Emperadriu és valenta i si una cosa li interessa prou s'afanya prestament a solucionar-les, ja sigui amb el seu nou amor (Hipòlit) que li dona energies per a seguir endavant. Hipòlit és temorós amb els amor però al final de l'obra esdevé rei, i per tant una persona a la qual s'ha de respectar.

     

    La Viuda Reposada s'enamora de Tirant i empra totes les tàctiques possibles per tal que Tirant accedeixi als seus braços. Però una vegada Tirant se n'assabenta, ella es suïcida, el que fe d'ella un personatge estrany psicològicament.

    En la meva opinió, crec que les intercalacions que fa Martorell entre l'amor i la guerra són molt útils a l'hora d'imaginar el que els personatges viuen. Crec que és una bona forma per a expressar fets ja que la guerra al llit pot ser similar a una guerra al camp. No sols intervenen la fortalesa física, sinó també les tècniques utilitzades i les armes empleades.

     

    Els temes són fàcilment enllaçables, ja que les representacions de amor i guerra són fàcils de trobar. No obstant a vegades fa jocs de paraules mals d'entendre com per exemple “de mar”, que en el seu context volia dir de amar.

    -17-

    Característiques de la novel·la cavalleresca

    1. Tot aquest material narratiu donarà lloc al s.XIV a la novel·la cavalleresca: gènere narratiu 'Tirant lo Blanc; Joanot Martorell'
    en prosa, amb un heroi de ficció, ni històric ni llegendari.

    2. L'heroi és un cavaller errant que personifica l'ideal cavalleresc: fidelitat, menyspreu al sofriment i a la mort, anhel de glòria i de llibertat. És un defensor a ultrança de la fe, del seu senyor, de la seva dama, de les vídues, de les donzelles, dels orfes i dels febles.

    3. Aquest personatge que anava pel món cercant empreses difícils i justes per posar a prova el seu valor, era una figura real a tota Europa als s.XIV i XV ,en part resultat de la influència de la mateixa literatura cavalleresca i de la de l'amor cortés, i en part producte d'un temps de pau relativa que deixava els cavallers sense feina. Cosa que els obligava a buscar alguna empresa en què entretenir-se, trobar un senyor que els donés ocupació militar o apuntar-se a les activitats esportivo-militars (justes, torneigs i passos d'armes) que eren autèntics espectacles revestits de gran pompa i brillantíssim cerimonial, presidits per monarques o persones principals i les dames de la cort.

    -18-

    La novel·la cavalleresca en català:
    Curial e Güelfa i Tirant lo blanc

    1. A diferència de les novel·les d'ambient artúric les novel·les cavalleresques catalanes es caracteritzen pel seu realisme. Els herois Curial i Tirant no són cavallers que van viure en un passat llunyà, sinó en l'època en què aquestes novel.les foren escrites. Els personatges es mouen en una geografia real i coneguda i en les novel·les fins i tot hi apareixen personatges històrics de l'època. Els herois són cavallers sense virtuts o capacitats anormals i les seues accions, guiades per la versemblança, evolucionaran lògicament i sense la intervenció de prodigis misteriosos o inexplicables.

    2. El llenguatge és també versemblant. La prosa cavalleresca no serà mai una llengua excessivament retòrica i la parla més popular i planera hi tindrà lloc.

    3. Hi ha una utilització i reelaboració de les cròniques:

    La Crònica de Bernat Desclot en el Curial i la Crònica de Ramon Muntaner en el Tirant.

    4. Hi ha una història sentimental important a part de la trama cavalleresca.

    -19-

    Cavalleria

    El segle XV és ple de cavallers reals, que van pel món a la recerca d'aventures i lluiten en les més pintoresques empreses, fent vots sorprenents i participant en justes, torneigs i passos d'armes, a més de lliurar-se a la guerra normal. Són personatges de carn i ossos encara que semblen creacions de novel.listes. Els protagonistes que apareixen en el Tirant s'assemblen a aquests cavallers reals i vivents que tothom coneixia i admirava.

    Dibuix d'un arnés del segle XV, en què es detallen cadascuna de les peces que el componen:

    1: bacinet amb careta
    2: espatllàs
    3: guardabraç
    4: colzera o guarda de colze
    5: amambraç
    6: manyopa
    7: guantellet
    8 i 9: plates o cuirasses, peto i dorsal, respectivament
    10: pancera
    11: faldatge o llagosta
    12: escarsella
    13: cuixot o cuixera
    14: cop, copa o genollera
    15: greva o gambera
    16: sabata de ferro o de peça, sabató
    17: gossets o sagnies
    18: gossets

    La justa era el combat individual, cos a cos, entre dos cavallers, mentre que en el torneig els cavallers combatien per equips. Al segle XIII va aparèixer la necessitat de reglamentar tant les justes com els torneigs. Es va triar l'armament i es van nomenar jutges perquè impedissen que els combats arribessen a sagnants i irremeiables finals. La violència perduda es va transformar en cerimònia, en ritual, en espectacle. Els cavallers dels segles XIV i XV, quan anaven a un torneig, no hi anaven tant en so de guerra com per deport, per jugar a fer la guerra. Els torneigs eren pur teatre. Tothom que hi participava hi anava ben mudat, sovint disfressat i d'incògnit. Les dames, entre el públic, miraven els seus cavallers com combatien. Els donaven mànigues de camisa o braçalets, perquè els lluïssen en el combat. Els contrincants s'intercanviaven insultants lletres de batalla, però escrites amb un llenguatge ampul.lós i emfàtic, molt literari. I és que totes aquestes festes deportives es van recobrir de literatura. Els models a copiar en la realitat es van trobar en l'univers de la novel·la artúrica.

    Hi va haver altres coses que van contribuir a la literaturització de la cavalleria real, com la creació dels ordes de cavalleria o dels passos d'armes. Al llarg dels segles XIV i XV van aparèixer a Europa nombrosos ordes de cavalleria. Eren germandats de cavallers que es

    -20-

    juraven lleialtat i ajuda mútua. Tenien uns estatuts rígids, que els seus membres havien de complir sota l'amenaça del càstig o de l'expulsió. Els cavallers que en volien formar part havien de passar per un ritual d'admissió i portar uns vestits determinats, una mena d'uniformes de l'orde amb les seves insígnies. La majoria d'aquests ordes de cavalleria es van crear a imitació de models novel.lescos com, per exemple, la institució de la Taula Rodona del rei Artús. Aquests ordes assumien la missió principal de servir i defensar les dames.

    Molt més espectaculars eren els passos d'armes, en els quals un o més cavallers se situaven en un indret estratègic on es dedicaven a barrar el pas a qualsevol cavaller i l'obligaven a combatre amb ells. De vegades s'hi estaven un any. Hi acudien cavallers que havien fet vots i que es donaven a conèixer amb algun element extern: com per exemple una argolla de ferro al coll. Al voltant dels passos d'armes es muntava un autèntic espectacle.

    -21-

    'Tirant lo Blanc; Joanot Martorell'

    -22-

    16. Repercussió que va tenir la novel·la en el seu temps (segles XV-XVI)

    L'obra de Tirant va tenir realment molt èxit. Té una explicació que ens diu molt sobre la funció que la literatura conserva en els primers temps de la impremta. Efectivament, tot i ser una novel·la plena de situacions divertides i emocionants, el lector del segle XV n'aprecia sobretot els aspectes més discursius: els llargs parlaments, les pregàries, les cartes d'amor, les lletres de batalla, les peces oratòries, les explicacions didàctiques...

    Tot allò que a nosaltres més aviat ens fa feixuga la lectura és el més valorat llavors. No hem d'oblidar, però, que el concepte de la literatura durant l'edat mitjana, i encara en èpoques posteriors, barreja elements d'entreteniment amb una base fonamental de tipus instructiu. El lector es vol divertir tot aprenent.

    El valor de la novel·la “Tirant lo Blanc” és haver aconseguit, a través de les peripècies dels seus personatges, d'ensenyar i fer assequible una doctrina que era molt valorada durant el segle XV: l'habilitat de parlar i escriure retòricament, la utilitat de trobar models pràctics per a assimilar les fórmules i l'estil dels textos que es fan servir en els intercanvis o en els requeriments entre les persones.

    -23-

    16. Opinió personal

    Per un part, la novel·la de Tirant lo Blanc m'ha agradat, però per altra no. Dic que no m'ha agradat perquè a l'hora de la lectura hi ha alguns capítols que hi ha uns pesats parlaments bastant difícils d'empassar, generalment religiosos, que el seu vocabulari no ajuda gaire, per estar en català medieval.

    Però he de dir que és una novel·la entretinguda i bastant interessant, gràcies a la versemblança amb que l'autor narra fets i redacta, així com les vestidures, el sensualisme de Carmesina amb Tirant, les escenes eròtiques, la manera d'actuar, les batalles, les festes a la cort reial...

    I quan esmento que la novel·la m'ha resultat bastant interessant és gràcies als seus personatges, als capítols on hi ha escenes d'humor, erotisme i sensualitat, que et deixen amb l'intriga.

    És bastant interessant, tot i que no m'haguera plantejat haver-lo llegit si no es per que m'el obliguen llegir. He comprovat que la literatura valenciana és també molt bona. El llibre és bastant creïble, ja que Tirant no es posa com el típic heroi de conte, sinó com un guerrer ideal humà que lluita i es fa malbé com qualsevol altre humà.

    El nivell de llenguatge, com ja he dit, al principi em semblà una mica difícil, però, poc a poc, mentre anava llegint vaig anar entenent-lo sense que calgués mirar cada dos per tres el glossari que apareix al final del llibre. Pel que he pogut veure fins ara, es que al principi sempre em costa habituar-me al tipus de llenguatge, però poc a poc vaig entenent-ho.

    -24-

    17. Bibliografia

    La informació que inclueix aquest treball, apart de la meva lectura prèvia del llibre Tirant lo Blanc ha estat consultada a diferents fonts, desde fonts amb llibres com també en la xarxa d'internet.

    • Llengua catalana i litaratura 1 - Antoni Carbonell/ Montserrat Cassanyes/ Marta Gallart/ Jaume Macià/ Anna M.Muñoz.

    • Cercador d'Internet: Google

    • Pàgines web: www.vilaweb.com

    www.escriptors.com

    -25-