Terra baixa; Ángel Guimerà

Literatura española contemporánea del siglo XIX. Narrativa (Novela). Biografia. Coontexto histórico, social y económico # Dramatúrgia catalana. Argument

  • Enviado por: Larab
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad
publicidad

Terra baixa.

  • Resum del pròleg

    • L'època d'Àngel Guimerà.

- Creixement econòmic

Es van instal·lar indústries tèxtils al Barcelonès, al Vallès i a les conques dels rius Llobregat i Ter. Encara que s'exportava a altres Estats quan apareixia una conjuntura favorable. Així doncs, els industrials necessitaven que el govern de l'Estat donés lleis proteccionistes.

A més, a poc a poc, van anar desenvolupant-se altres indústries: la metal·lúrgica, la surera, etc.

Per altra banda l'agricultura i la ramaderia també estaven en auge.

Al País Valencià la indústria no va a desenrotllar-se tant, però tenia una agricultura molt rica. Per això l'economia valenciana necessitava lleis que no posessin traves al lliure intercanvi de productes entre Estats.

  • Creixement demogràfic

El creixement demogràfic és molt gran al Principat, al País Valencià i a Mallorca. En aquests vuitanta anys la població s'hi multiplica.

Aquest augment es devia a la disminució de la mortalitat infantil, als avenços de la medicina i a les millores higièniques. Després, cap als anys setanta, va començar a disminuir la natalitat, de forma que el creixement s'hi devia cada cop més a la immigració.

  • Burgesia i proletariat.

Com a conseqüència de la industrialització van sorgir aviat amb força. Dues classes socials noves: la burgesia i el proletariat.

La burgesia es va formar amb persones benestants, que van invertir en indústries noves, en grans negocis o en terrenys urbanitzables.

Malgrat les prohibicions periòdiques del govern, els obrers s'unien en associacions, cooperatives i sindicats per aconseguir condicions de treball més dignes. Cap a fi de segle va guanyar terreny l'anarquisme. Llavors es va originar una onada de terrorisme amb bombes a Barcelona.

  • Les tensions socials al camp.

Per a l'escriptor romàntic el camp presentava una imatge idíl·lica i la seva gent formava un món incontaminat per la societat moderna, corruptora; era, doncs, la salvaguarda de la tradició catalana. Però la realitat vista amb ulls crítics no era pas aquesta. Les condicions laborals, sovint injustes, de qui no conreava camps propis, per una banda, i una sèrie de crisis. Per altre cantó generen una societat rural que amaga, sota la submissió forçada, una gran frustració col·lectiva i un esperit de revolta latent, que es manifestà a les guerres carlines.

  • Esdeveniments polítics espanyols.

En 1868, les Cortes Constituents van aprovar una constitució en què es refusava la monarquia absoluta.

El general Prim, va rebre l'encàrrec de cercar un nou rei que no estigués emparentat amb els Borbons, però aquest nou rei, va abdicar aviat. Llavors es va proclamar la Primera República.

Després del fracàs de la República es va produir la restauració de la monarquia en la persona d'Alfons XII. Durant els anys següents el poder va anar alternant-se entre els partits Liberal de Sagasta i Conservador de Cánovas del Castillo. Es va aconseguir la pau social que volia la burgesia catalana.

La pèrdua de les darreres colònies el 1898 va ser sentida com un desastre greu per la burgesia catalana, la qual no podia continuar desentenent-se de la política. Es va dissenyar, dons, un projecte polític que va permetre a la burgesia intervenir en els afers de Catalunya i d'Espanya. Poc després nasqué la Lliga Regionalista.

Durant el regnat d'Alfons XIII es va aconseguir la Mancomunitat, que va ser un precedent per a la recuperació de la Generalitat.

Les crisis del govern, els atemptats al carrer, etc, van afavorir que comencés la Dictadura del general Primo de Rivera.

  • La renaixença cultural i política.

Des dels anys trenta del segle XIX va formant-se al Principat dins la burgesia un moviment creixent de recuperació cultural i de conscienciació nacionalista, fan plantejar el que representa Catalunya dins Espanya, dins la Península. Neix, així, el catalanisme majoritaris.

Aquest moviment abraça tant sectors liberals, com els sectors moderats i tradicionals majoritaris.

A poc a poc aquest estat d'opinió es tradueix en campanyes de conscienciació.

- La literatura catalana a l'època de Guimerà.

  • La Renaixença literària.

Encara que la Renaixença té les seves arrels en alguns erudits il·lustrats del segle XVIII. Aquest moviment polític i cultural del segle XIX aviat es va proposar de reconstruir la literatura culta pròpia i de dignificar l'idioma.

Així, la restauració dels Jocs Florals de Barcelona i la posterior extensió d'aquests concursos literaris can donar una projecció social notable a la poesia catalana.

Fruit d'aquest canvi de conjuntura, en arribar als anys vuitanta la nostra literatura compta ha amb grans literats en els gèneres més importants, com Jacint Verdaguer en poesia, Narcís Oller en narrativa i Àngel Guimerà en teatre.

Aquest avanç i va ser lent. Cap als anys quaranta es va catalanitzant la temàtica històrica dels drames i es comença a mitificar el nostre passat, però no es fins el 1865 que escriptors com Frederic Soler o Eduard Vidal i Valenciano es llancen a produir drames en català.

La Renaixença no era cap moviment estètic. Si bé va aparèixer íntimament lligada al Romanticisme. També va rebre influencies d'altres corrents literaris.

  • El Romanticisme.

El Romanticisme es va entendre per Europa durant els primers decennis del segle XIX. Encara que naixia revolucionari, aviat es va bifurcar en dos corrents antagònics: un de conservador, confessional i monàrquic que projectava les seves inquietuds sobre el passat medieval i un altre de liberal, irreligiós i republicà, que adoptava postures agressives.

A casa nostra, les primeres manifestacions romàntiques coherents són les revistes El Europeo i El Vapor, que va publicar el 1833 l'oda La Pàtria, el primer poema romàntic català. Si bé en els primers anys va predominar el romanticisme liberal, a partir dels anys cinquanta el romanticisme conservador es va apoderar de les nostres lletres.

En la nostra literatura, durant l'època de la Restauració es va donar com un segon romanticisme, influït per altres corrents, que va produir grans obres poètiques i teatrals.

  • El Realisme.

El Realisme del segle XIX va néixer a França cap al 1850 com a reacció al subjectivisme romàntic i com a conseqüència d l'extensió de les idees positivistes. L'escriptor havia de prendre una actitud d'observació seriosa de la societat, denunciava unes nafres que així podrien ser curades. El teatre realista no era tan cruament denunciador de les misèries socials com la novel·la.

El Realisme, no apareix a la nostra literatura fins als anys vuitanta del segle XIX, quan comença a fer-se possible la novel·la catalana moderna.

  • Altres corrents.

- El naturalisme (1870): arribà a les lletres catalanes als anys vuitanta del segle XIX lligat i barrejat amb el Realisme. El Naturalisme, defensava que l'home estava condicionat per les lleis de l'herència genètica i per l'adaptació al medi. L'escriptor, que havia de crear un document humà amb la seva obra, converteix la novel·la o la peça de teatre en un gran experiment en què els seus personatges reaccionen enfront de la pròpia herència genètica i del propi medi.

Els crítics literaris Joan Sardà i Josep Yxart i el novel·lista Narcís Oller introduïren el Naturalisme en la narrativa catalana, defensant, però, en darrer terme la llibertat de la persona humana.

- El modernisme (1892-1911): engloba un conjunt d'opcions intel·lectuals i artístiques que coincideixen en la voluntat de construir una cultura catalana oberta a Europa, innovadora i arrelada al país. S'oposaven clarament a la desfasada Renaixença.

Aquests escriptors es van veure influïts, simultàniament o en etapes successives, segon naturalisme, realisme costumista...

En el teatre apareixen dos grans corrents: l'esteticista o simbolista, que creen un món transfigurat i simbòlic amb personatges de gran riquesa interior; i el regeneracionista o naturalista, que planteja conflictes socials o conflictes entre individu i massa, entre artista i societat.

- El Noucentisme (1903-1923) va aportar, un programa coherent de normalització cultural i lingüística. En el terreny literari, va proposar un art urbà allunyat del ruralisme. L'escriptor havia d'aconseguir una obra ben feta, en la qual la raó havia de predominar. L'espontaneïtat havia de deixar pas al treball i a l'artificiositat.

Els noucentistes van conrear especialment l'assaig i la poesia, però la novel·la i el teatre van quedar mig abandonats

- El català a l'època de Terra Baixa.

Un segle i mig després del decret de Nova Planta de Felip V, que treia el català de llengua oficial i hi posava el castellà. La gent, però, feia servir sempre pertot la nostra llengua; només parlaven castellà alguns immigrants de nou i, a les ciutats, una part de persones de les classes altes.

En aquest període hi va haver, un moviment creixent per a recuperar la literatura en la nostra llengua: el 1859 es restauraren els Jocs Florals, el 1862 s'inicia la novel·la en català amb L'orfeneta de Menàrguens. Després es va voler estendre l'ús del català a la premsa, als actes públics... Finalment, els polítics es fan ressò d'aquests anhels; així al Memorial de Greuges (1885) es va demanar la cooficialitat del català i poc desprès la seva oficialitat al Missatge a la Reina Regent i a les Bases de Manresa.

Aquest interès per l'ús culte i literari de la llengua va plantejar aviat problemes greus perquè no existien ni unes normes ortogràfiques generals ni uns criteris clars sobre gramàtica i lèxic. A Terra baixa Àngel Guimerà pretén de reflectir el parlar de la gent i escull un llenguatge planer i popular, ben digne per cert.

  • Vida i obra d'Àngel Guimerà.

- Infància i joventut.

Àngel Guimerà i Jorge va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife, a les illes Canàries. El seu pare, Agustí Guimerà i la seva mare, Margarita Jorge, no es van casar fins uns anys després, segons un costum força habitual allí.

Quan va ser un escriptor famós amagava zelosament aquesta circumstància que hauria estat prou malvista al Principat, i deia que havia nascut el 1849. Aquest secret curosament guardat va reflectir-se en alguns personatges de les seves obres teatrals.

El 1853 la seva família es va traslladar al Vendrell. Però encara que a poc a poc es va anar adaptant a la llengua catalana.

Cap a finals dels anys seixanta Àngel Guimerà se sentia plenament català; però dintre seu va restar una mena de complex de mestissatge, que va quedar plasmat en alguns dels seus personatges que pertanyen a dos móns culturals oposats.

Per aquesta època va tenir un desengany amorós. L'amor home-dona entre els seus personatges tendeix a realitzar-se plenament a través del matrimoni. L'amor transforma l'ésser marginat i li dóna el lloc en la vida que abans no posseïa.

El 1870 la seva família s'instal·la a Barcelona.

  • El poeta.

Àngel Guimerà escriu poemes, publica articles i el 1871 és un dels fundadors de la revista La Renaixença.

Per ser reconegut poeta llavors calia guanyar als Jocs Florals. El 1875 rep un Accèssit pel poema Indíbil i Mandoni i el 1877 guanya els tres premis amb L'any mil, El darrer plant d'en Clarís i Romiatge; és, doncs, coronat Mestre en Gai Saber.

La seva poesia a voltes és intimista, lírica, altres vegades és narrativa, èpica.

Àngel Guimerà va esdevenir un dels poetes cabdals de la Renaixença. Va ser també un orador notable, defensor incansable del moviment de recuperació de Catalunya.

  • El dramaturg.

La grandiositat de concepció d'algun dels seus poemes narratius, la plasticitat de les seves escenes i la seva visió romàntica de la història devien fer pensar a Àngel Guimerà que podia escriure tragèdies segons els gustos del públic barceloní

En iniciar la seva producció teatral no es va incorporar al Realisme, sinó que va partir del drama romàntic de l'època de la Restauració. Aquest drama romàntic mitificava el nostre passat medieval a través de personatges aristocràtics. Es componia de tres actes. Aquest teatre romàntic també va mostrar interès per certs elements realistes i va introduir el tema rural, bo i mitificant els costums tradicionals.

- Primera etapa: la tragèdia romàntica.

El 1879 s'estrenà la seva primera tragèdia, en la qual aporta algunes innovacions: canvia el vers de set síl·labes pel de deu, molt més sonor, i cerca els temes històrics en la tradició cultural europea, no en el passat català.

Després va escriure Judit de Welp i El fill del rei, que el va consagrar com a autor teatral.

L'obra culminant d'aquest període va ser Mar i Cel que assoleix una gran tensió dramàtica. Va ser traduïda a diversos idiomes. Àngel Guimerà esdevé un dramaturg amb projecció internacional.

Tanca aquest període La boja, que assenyala el camí de l'autor cap al drama.

  • Segona etapa: la plenitud del drama.

El període comprès entre 1890 i 1900 és el moment de plenitud d'Àngel Guimerà. El 1885 havia estat un dels portadors del Memorial de Greuges i el 1895 va ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès.

Abandona el to solemne, deixa el vers i s'aproxima als afers quotidians: escriu comèdies de costums, pren una actitud enfront de l'agitació social de l'època i dóna instruments a la política catalanista amb evocacions històriques.

El cim de la seva producció teatral arriba en tres obres en què Guimerà mostra un estil personal molt elaborat i consolidat.

  • Tercera etapa: intents modernistes.

Àngel Guimerà havia construït el seu llenguatge teatral i era un autor internacional, fins al punt que va ser proposat per al premi Nobel, que no li va ser atorgat.

Guimerà deixa el seu estil per fer provatures modernistes tant en el vessant naturalista, com en el simbolista, però no acaba de trobar-hi el seu lloc. Vacil·la. Retorna ales velles formes del teatre històric.

Però malgrat tot: el 1909 rep un homenatge multitudinari el 1911 és nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

  • Darrera etapa: retorn als orígens.

Després de sis anys de silenci, escriu una condemna a la guerra: Jesús que torna.

L'autor vol retornar al teatre del segle XIX. Novament compon teatre de reis i de cabdills, però ja no obté els grans èxits anteriors.

El 1924, en morir, va deixar a mig fer el drama Per dret diví, que va acabar el poeta Lluís Via i que va ser estrenat dos anys després. El seu enterrament va esdevenir una manifestació popular.

• Comentari 3 (línies 327-572)

1.Quins personatges hi ha en escena? Mirant la llargària del text de cada un, degueu: quin porta la iniciativa?, quin es limita més aviat a escoltar? En què es veu, fins i tot sense llegir-ho?

En escena es troben Marta i Tomàs. En aquesta escena porta la iniciativa sa Marta i el Tomàs es limita més aviat a escoltar. Es veu clarament en la llargària dels textos, ja que en aquesta escena sa Marta parla molt més.

2.De què parla Marta? Què ha provocat aquestes confessions seves? De què l'han acusada?

Sa Marta parla de la seva historia, de com ha conegut al Sebastià. Aquestes confessions han aparegut perquè el Tomàs ha acusat a sa Marta de remaleïda per tot el mal que l'ha fet al Manelic, ja que s'ha casat amb el Manelic però l'enganya amb el Sebastià.

3.Quines són les idees clau de la seva defensa? En quins trets de la seva vida pren suport?

Les idees claus de la seva defensa són que ella no té a ningú per què el ?, a més a més ella te una deuda molt gran amb el Sebastià ja que aquest els ajudo a ella i al seu pare quan no tenien res.

4.Marta es un personatge que es fa a si mateix o va a remolc de la seva pròpia història? Quins fets l'han condicionada?

Marta es un personatge que va a remolc de la seva pròpia història, els fets que l'han condicionada són: la morta de la seva mare i el conèixer al Sebastià quan no tenia res.

5.Marta és refusada per la societat en què viu? N'és conscient? Té cap suport moral en ningú? Què ha començat a canviar en ella?

Marta és refusada per la societat en què viu i és conscient d'aquest fet, però lloc de la seva boda amb el Manelic la Marta comença a fer-se més forta, per el que no tenia temor ni del Sebastià ni de ningú.

6.Aconsequeix el seu objectiu envers Tomàs? Aquesta commiseració que li demana, la hi atorga ja el públic? Com se l'ha guanyada?

7.Què dóna profunditat humana a la trama: les actituds fixes de Sebastià i Manelic o el món intern turmentat i en evolució de Marta? Per què?

Jo crec que el món intern turmentat i en evolució de Marta es el que dóna profunditat humana a la trama. Ja que fa que el lector es introdueix més en l'historia que és conta. A més a més, el lector pot sentir tot el dolor que a estat sofrint sa Marta a la llargària de la seva vida.

8.Per què Àngel Guimerà posa aquestes confessions de Marta al segon acte? Quina funció fan respecte al desenvolupament de l'obra?

Àngel Guimerà posa aquestes confessions de Marta en aquest acte perquè son molt importants per entendre el desenvolupament de l`obra. Ja que aquestes confessions no sols permeten conèixer el perquè de la relació de sa Marta amb el Sebastià sinó que també ens permeten conèixer el perquè de la debilitat de sa Marta damunt el món en el que viu.