Terapia familiar

Psicología Sistèmica. Cicle vital familiar. Teoría de la comunicació humana. Metacomunicar. Families. Patrons disfuncionals. Enfocament estructural

  • Enviado por: Catovira
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 21 páginas
publicidad

Introducció a la Psicología Sistèmica

La terapia familiar sistèmica

ANTECEDENTS HISTÒRICS

El terme “terapia familiar”, tal com l'entenem actualment, sorgeix al llarg de la dècada dels anys 50 i es basa en la consideració de la familia com a unitat de tractament.

El seu desenvolupament es dóna, a partir de que diverses teràpies coincideixen en la necessitat d'entrevistar a tot el grup familiar, per aprofundir en el coneixement del menbre individual al que s'està tractant.

De fet ja Freud molts anys abans havia assenyalat la influència dels comportaments dels membres de la familia en els problemes dels pacients.

A partir de l'observació i constatació de la importància de de les relacions familiars en la patologia dels individus, es desenvolupa l'estudi s'aquestes relacions i posteriorment s'orienta l'estudi cap el camí d'aquestes variables.

Forey (1974) considera a Nathan Ackerman com el procursor de la teràpia familiar. N.Ackerman diu que hi ha una interacció dinàmica entre els factors biològics que marcaran la vida del esser humà i el medi social en el que interactua, i sempre el conflicte interpersonal s'avança al conflicte intrapsíquic. Diu que la patologia familiar es deu a una manca d'adaptació als canvis en els rols establerts en el desenvolupament familiar.

Bowen desenvolupa la “teoria familiar de sistemes”, diferenciant-la de la “teria general de sistemes” de Bertanlanffy.

A partir de la seva observació en la teràpia de pacients esquizofrènics, analitzant la relació amb les seves mares, arriba a la conclusió que el porten a definir a la família com un sistema que incorpora una combinació de variables emocionals i relacionals, essent les primeres les que formen al substrat del sistema i les segones les que determinen la manera en que s'expressen les emocions.

Paral·lelament a l'any 1952 s'inicia la investigació sobre la comunicació, classificant els missatges i les seves dualitats paradoxals per part de G.Bateson definint l'expressió de “doble vincle”.

Més tard J. Haley i J. Weakland es dediquen a aprofondir de forma experimental situant-lo com a origen de l'esquizofrènia, arribant a la conclusió de que la situació de doble vincle és un comportament necessari perqué es dongui la malaltía no n'hi ha prou per explicar-la. A partir d'aquí es dediquen a establir una teoria més general de la comunicació.

Don Jackson ja era colaborador de l'anterior projecte funda al 1959 el Mental Research Institute, formant inicialment per ell mateix, J. Riskin, V. Satir, posteriorment s'hi afageixen P. Watzlawick, J. Haley, J. Weakland.

Aquest grup centre el seu estudi en les interaccions entre els membres del sistema familiar incorporant elements de la cibernètica i de la teoria general de sistemes.

Defineixen la necessitat d'incidir en les interaccions entre indivividus i les seves conductes que es donen en grups jerarquitzats comsón la família, l'escola, la feina; ja que se situen aquí l'origen dels problemes psiquiàtrics dels individus.

En qualsevol cas cdascun dels components del MRI analitzen les interaccions de manera diferent i desenvolupen estratègies terapèutiques també diferents.

Simultàniament també a Anglaterra es focalitza l'atenció cap a les dinàmiques familiars.

En les dècades següents que consideren consergeria de la dinàmica social, essent importants els treballs de R.D. Laing, J. Howells.

Al 1962 Ackerman i Jackson funden la revista “Family Precess” consolidant la teràpia familiar.

Les dècades següents es consolida la idea de família com a grup natural en contraposició als grups terapèutics creats artificialment; s'estudien en profunditat els valors de les estructures de la familia nuclear i l'extensa.

En els darrers anys es desenvolupen extensament les cocorrents pertinents de cada un dels autors.

CONCEPTES BÀSICS EN PSICOLOGIA FAMILIAR SISTÈMICA

La teràpia familiar sistèmica postula que ni les persones ni els seus problemes existeixen en el buit, sinó que ambos estan intimament lligades a uns sistemes recíprocs més amplis dels quals el principal és la família.

S'ha de tenir present el funcionament familiar ja que el pacient és considerat com a portador d'un símptoma que només s'enten dins el seu context.

La teoria familiar sistèmica realitza una tasca preventiva, ja que una vegada alliberat el pacient del símptoma, no hi hagi un altre membre de la família que el substitueixi generant una conducta simptomàtica.

Normalment l'origen de la sintomatologia es sol situar en les dificultats i crisis a les que es veuen sotmesos els grups familiars en la seva evolució vital.

La família del pacient identificat és considerada com un grup humà amb capacitats i recursos per ajudar als seus components a superar els problemes i fins i tot sortir-ne renovada.

Definició de Sistema de Bertalanffy 1967

És denomina sistema a un conjunt d'elements, dinàmicament estructurat, la totalitat del qual genera unes propietats que, en part, són independents d'aquelles que poseeixen els seus elements per separat.

Per entendre el comportament d'un sistema s'ha de tenir present tant els elements individuals com la interacció entre ells, (serien el QUI i el COM interaccionen).

En un Sistema Familiar (S.F.) són necessaris uns “límits”, amb objecte de definir qui partany i qui no al sistema, i que al mateix temps , són lloc d'intercanvi de comunicació, afecte, recolzamententre 2 sistemes o subsistemes.

CARACTERÍSTIQUES D'UN SISTEMA FAMILIAR

  • Totalitat : la conducta del sistema no es pugui entendre com la suma dels seus membres, tractant-se de quelcom qualitativament diferent que inclou les interaccions entre ells.

  • Causació circular : entre les conductes dels membres familiars existeix una codeterminació recíproca i són relacions pautades i repetitives, per tant existeix una seqüència de conductes. Les famílies regulen el seu funcionament incorporant certes seqüències d'interacció que es repeteixen de manera pautada, cosa que no és patològica en si mateixa sinó que facilita la vida cuotidiana dels membres de la familia. Es parla de seqüència simptomàtica a l'encadenament de conductes que s'articulen al voltant del símptoma regulades per una causalitat circular. Això fa que l'interés terapèutic resideixi en el “que” , “on”, “quan” en comptes de centrar-se en el “perqué”.

  • Equifinalitat : un sistema pot arribar al mateix estat final partint de condicions inicial diferents.

  • Equicausalitat : en un sistema familiar una mateixa condició inicial pot donar lloc a diversos estats fianls.

  • Limitació: quan el sistema adopta una determinada seqüència d'interacció disminueix la probabilitat de que el sistema emeti una altra resposta diferent.

  • Regla de relació: en tot sistema existeix la necessitat de definir quina és la relació entre els seus components.

  • Ordenació jeràrquica: en tota organització hi ha una jerarquia existint membres que poseeixen més poder i responsabilitat que d'altres, però també estan jerarquitzades les conductes de recolzament,protecció, consol...

  • Teleologia: el sistema familiar s'adapta a les diverses exigències dels diferents estadis de desenvolupament que atravessa, amb la finalitat d'assegurar la continuitat i el creixement psicosocial dels seus membres. Aquest procés de continuitat i creixement es realitza mitjançant un equilibri dinàmic entre les dues funcions complementàries de Morfostàsi i Morfogènesi. Morfostàsi: la tendència del sistema a mantenir la seva unitat, identitat i equilibri en front al medi, un canvi en una part del sistema és seguit per un altre canvi compensatori en altres parts del sistema que retorna l'equilibri. Morfogènesi és la tendència del sistema a canviar i crèixer, comprèn la percepció del canvi, el desenvolupament de noves habilitats i/o funcions per controlar allò que canvia, i la negociació d'una nova redistribució dels rols entre les persones que formen la família.

  • Cal distingir també entre Suprasistema (mitjà en el qual el sistema es desenvolupa) i Subsistema (coponents del sistema). Segons la relació que estableix amb el medi es parla de Sistema Tancat (on no hi ha relació amb l'entorn) i Sistema Obert (hi ha intercanvi amb el medi extern; els sistemes humans pertanyen a aquesta categoria de sistemes).

    La familia és un tot interconectat que es regula mitjançant mecanismes de Feedback i Feedforward on el pacient identificat és consideratcom expressió de la disfunció familiar.

    Dins dels sistemes s'ha de diferenciar:

    • les relacions sinètriques: on hi ha igualtat en la conducta recíproca, i la relació tendeix a augmentar aquesta igualtat

    • les relacions complementàries: es dóna un màxim de diferència en la conducta recíproca; ex: pare/fill

    La idea de Teleologia té una relació amb la de cicle vital familiar.

    El cicle vital familiar

    Segons Carter i McGoldrik 1989 les families evolucionen a través d'una seqüència d'etapes bastant universal, malgrat les diferències culturals i per això l'anomenen cicle vital familiar normatiu.

    Es produeixen variacions idiosincràsiques en quan al moment en que es donen lloc els canvis d'una etapa a l'altra i les estratègies utilitzadesper afrontar-les, el desenvolupament familiar segueix una maateixa progressió de creixement complexitat.

    Els fets clau en l'evolució familiar que formen part del cicle vitalde la família són: el naixement i criança dels fills, emancipació dels fills i la mort d'algun membre familiar. (Carter i McGoldrik, 1981). Això és degut a que en tots ells és produeix uns canvis adaptatius vinculats a les variacions en la composició de la família que precissa d'ua reorganització dels rols i normes del sistema així com una modificació dels límits familiars interns i externs.

    És imprescindible que desenvolupin unes bones habilitats comunicatives i de negociació que els permeti reajustar-se al canvi.

    També existeixen cicles vitals “alternatius” com per exemple amb un divorci.... En aquest moment el cicle vital es trenca i els membres han d'adaptar-se a la nova situació.

    Etapes del cicle vital familiar normatiu (Carter i McGoldrik 1981, Hill 1970, Duvall 1967)

    Cal tenir present que si pensem en tres generacions els cicles respectius estan superposats i s'impliquen entre ells, per tant l'inici és arbitrari.

  • Contacte: la futura parella es coneix.

  • Establiment de la relació: es creen espectatives de futur i una primera definició de parella o relació. Negocien les pautes d'intimitat, comunicar-se gustos i disgustos i com mantenir i controlar les seves diferències, lògiques ja que es tracten de persones diferents.

  • Formalització de la relació: en aquest moment tenen molta importància les accions de les respectives families, ja que provoquen un ggran impacte en la parella i les futures sccions d'ells.

  • Lluna de mel”: quan comencen a compartir la nova vida de casats i es produeix un contrast entre les espectatives generades i la realitat que implica la convivència; cal crear unes pautes de convivència i una nova definició de la relació, han d'elaborar pautes viables per expressar i resoldre conflictes.

  • Creació del grup familiar: el naixement d'un infant provoca un fort impacte, implica una redefinició del rols; necessiten desenvolupar habilitats parentals de comunicació i negociació que cal dur a terme constantment en tots els canvis que es van produint; a grans trets hi hauria quatre situacions determinades: matrimoni amb infants petits, amb nens en edat escolar, amb adolescents i amb fills joves en edat d'emancipar-se.

  • La segona parella: el fet que els fills marxen de casa implica que la parella torna aa trovar-se sola i recupera la vida de parella, però en aquest moment acustumen a coincidir factors importants en els membres cop pot ser la mort de familiars, la jubilació afrontar-se amb la pròpia mort....

  • TEORIA DE LA COMUNICACIÓ HUMANA

    De Paul Watzlawick

  • És possible no comunicar, tota comunicació té un valor potencial de missatge, fins i to el silenci comunica.

  • S'ha de distingir entre aspectes de contingut, que consisteix en informació preciosa, codi abstracte (nivell digital) (comunicació verbal), i aspectes relacionals que titulen o codifiquen la informació continguda en el missatge, llenguatge no verbal i paraverbal (nivell analògic) (comunicació no verbal).

  • La capacitat de metacomunicar, parlar sobre la relació entre comunicadors, és una condició necessària perquè es doni una comunicació eficaç, i es troba estretament relacionada amb la percepció d'un mateix, de l'altre, ja que tota definició d'una relació comporta una definició d'un mateix.

  • La incongruència entre dos nivells de comunicació dóna lloc a missatges paradoxals (la teoria dels tipus lògics de Bateson). L'anàlisi de la comunicació va seguir que el nivell de relació (classe) suposa un ordre lògic superior al nivell de contingut (membre), produint-se diferents paradoxes:

  • ·Paradoxa d'autoreferència: quan un membre de la classe assegura alguna cosa sobre la classe.

    ·Paradoxa lògica: incongruència entre el nivell lògic i el dels membres.

    ·Paradoxa pragmàtica: consideren el nivell relacional un ordre lògic superior al nivell de contingut digital incongruent amb la definició analògica. Aquesta és la base de la teoria del doble vincle de Bateson.

    5) La definició d'una interacció està considerada per les puntuacions que introdueix el participant, no existint situacions de no conducta o de no comunicació. La manca d'acord en puntuar (forma d'organitzar els fets, perquè formin una seqüència ordenada) provoca conflictes en les relacions, i solen estar generades per dos propòsits equivocats: suposar que l'altre compta amb la mateixa informació que un té i que a més a més traurà les mateixes conclusions, i suposar que hi ha una altra realitat possible.

    ASPECTES DE LES FAMÍLIES COM A SISTEMES

    S'hauria de remarcar quatre aspectes fonamentals:

    En primer lloc estaria l'estructura on es fixa especialment en el grau de caritat dels límits, l'existència de la jerarquia familiar i la identitat de cada membre respecte el grup (aquistes aspectes es valoraran segons siguin difosos, clars o rígids). Un tipus de disfunció associada a l'estructura familiar és la triangulació, que consisteix en un intent de resoldre conflictes interpersonals de dues persones, involucrant a una tercera, convertint-se les seves característiques (els seus problemes) com el “focus” d'interacció entre els tres.

    En segon lloc està la regulació que és el mode amb el qual la família manté el balanç de les seves interaccions, que són considerades com enormement estables i predectibles. La conducta no és causada per la conducta immediata que la precedeix (causalitat lineal) sinó que està determinada d'una manera complexa per les seqüències d'interacció interdependent (causalitat circular). Degut a les propietats de equifinalitat i equicausalitat, en el mecanisme que regulen i mantenen els patrons d'interacció familiar, es pot variar el focus d'atenció en un moment determinat. El terapeuta no busca una casa passada originària del símptoma sinó que se centra en el present valorant els aspectes que mantenen el problema. El pacient identificat, que és expressió, però no causa, és el que és etiquetat per la família com el que té problemes.

    Un tercer aspecte clau és la informació (que és la faceta més investigada) que consisteix en el mode amb el que els membres de la família es comuniquen els uns amb els altres. La comunicació familiar segueix un procés Estocàstic que vol dir que amb cada moviment interaccinal disminueix el nombre de varietats comunicatives possibles. Més endavant estan explicats patrons disfuncinals de comunicació, que es tracta de disfuncions en aquest aspecte.

    L'últim aspecte és la capacitat d'adaptació que fa referència a la capacitat de la família per canviar a través del temps llocs i persones; és el grau en què la família és capaç d'assimilar canvis i desenvolupar un nou equilibri en resposta a una crisi familiar, en especial en el canvi d'etapa del cicle evolutiu familiar.

    TIPUS DE PATRONS DISFUNCIONALS DE COMUNICACIÓ

  • Doble-Vincle: hi ha una contradicció entre la informació comunicada a nivell analògic i la informació comunicada a nivell digital. Apareix en el context de relació significativa, essent difícils de resoldre, perquè els membres que hi participen en aquesta modalitat relacional tenen dificultats per metacomunicar. El doble vincle comprèn un component cognició que impedeix una discriminació acurada de la situació, i un component afectiu referit a l'hostilitat cap a les persones que executen el doble vincle. Perquè succeeixi això és necessari que intervinguin cinc factors:

  • · L'individu ha d'estar involucrat en una relació intensa i perdurable

    ·L'experiència d'aquest mode de comunicar-se sigui recorrent en les experiències vitals de la persona

    ·Que existeixi un mandat negatiu primari, és a dir la referència a un càstig com a retirada d'afecte i l'expressió d'odi.

    ·L'existència d'un mandat negatiu secundari comunicat a nivell més abstracte que entra en conflicte amb el mandat primari.

    ·Un mandat negatiu terciari que prohibeix a l'individu escapar de la situació.

    La persona sotmesa a doble vincle no pot metacomunicar-se sobre la incongruència dels missatges.

  • Escalada simètrica cada una de les persones involucrades en la interacció incrementen la freqüència o intensitat de la comunicació, intentant cada una arribar a ser igual a l'altre en la relació.

  • La complementarietat rígida: els interactuants prenen posicions interpersonals complementàries i s'adhereixen rígidament a aquestes posicions.

  • EL TERAPEUTA FAMILIAR I RECURSOS TÈCNICS MÉS UTILITZATS

    El terapeuta es converteix en una persona que assisteix a la família en moments de crisi, observant les facetes fortes i els recursos que posseeixen els membres familiars per generar unes expectatives de control intern de canvi, de manera que per si sols puguin ser capaços de resoldre els problemes que pateixen.

    En el context terapèutic no s'utilitzen etiquetes diagnòstiques, per tal d'evitar que la família confirmi el caràcter desviat del pacient etiquetat.

    El mode de treball es basa en el plantejament d'hipòtesis relacionals prèvies i la posterior confirmació i replantejaments.

    En aquest tipus de teràpia té un paper vital l'equip de terapeutes, sempre es treballa en equip, amb un mirall unidireccional, s'intenten fer filmacions....

    Preguntes proposades per Sluzki per a l'observació de les entrevistes enregistrades en vídeo:

    ·Que vol dir el subjecte sintomàtic als altres amb els seus símptomes?

    ·Que els fa fer?

    ·Quina modificació en el sistema de rols produeix la presència de símptomes?

    ·En què pot beneficiar la conducta simptomàtica a cada membre del grup?

    ·A quin tipus de conflicte substitueix la conducta simptomàtica?

    ·De quina manera contribueix cada membre a mantenir-la?

    · Quina modificació mínima del sistema permet la desaparició de la conducta sistemàtica sense augmentar el conflicte entre membres ni el sofriment?

    Així l'objectiu és observar el símptoma com a metàfora de les relacions interpersonals, com expressió de l'ecologia del sistema.

    Un exemple de plantejament com equip terapèutic sistèmic seria un grup d'entre 6 i 15 terapeutes que es posen en comú per fer la fitxa telefònica, que és el primer moment d'entrevista (aquesta entrevista és molt important per a l'Escola de Milà); mentre un manté el diàleg per telèfon els altres es divideixen en dos grups que estarà cada un dividit en dos subgrups, així uns prenen nota de les respostes, uns altres confeccionen el genograma; en l'altre grup uns escoltaran i valoraran com els fa sentir la relació establerta, i uns altres dibuixen “sense control”. Després es posa tot en comú i es realitza la Hipòtesi relacional sistèmica tri-generacional (genograma), narració metafòrica sorgida de les sensacions tingudes i dels dibuixos realitzats.

    És important que l'equip estigui ben cohesionat, se senti relaxat i segur. L'equip sencer és el que crea les pròpies normes de treball.

    Els genogrames són representacions gràfiques del mapa familiar. Es registra informació dels membres de la família i de la relació que tenen així com esdeveniments destacables, com a mínim inclou tres generaccions.

    Com es construeix un genograma?

    El primer pas és fer un traçat de l'estructura familiar, que permet saber les relacions biològiques i legals.

    El segon pas és el registre d'informació, segons McGoldrik i Gerson 1987, es registra informació demogràfica, informació funcional i esdeveniments crítics. Finalment ja es tracen les relacions. A l'anex hi ha els requadres de codis pel traçat del genograma.

    Recursos tècnics més utilitzats

  • Reformulació ( Bateson, intent de canviar la pertinença d'un membre a una classe) consisteix en canviar el marc conceptual o emocional en el que es produeix la situació.

  • Intervenció Paradoxal: l'expert prescriu de manera controlada i específica allò que constitueix el problema. Pot fer-ho mitjançant una petició de canvi lent, una prescripció de no canvi o bé una prescripció de símptoma (que consisteix en desenvolupar el símptoma en coordenades situacuionals diferents).

  • Resistència al canvi.

  • Prescripció de tasques que la família ha de seguir segons les directrius (deixar de fer algo o fer alguna cosa) amb expectatives de compliment o de no compliment.

  • Il·lusió d'alternatives: es deixa escollir dos possibilitats suggerint que no són possibles altres alternatives.

  • Ús d'analogies, el terapeuta parla d'un problema amb similitud metafòrica amb el problema plantejat pels clients, però en quant a significació és idèntica com una manera intermitja afrontar una resistència.

  • Qüestionament circular pel qual el terapeuta selecciona fenòmens, els relaciona, compara i distingeix.

  • La direccionalitat terapèutica no es dirigeix a modificar la conducta problema sinó els paràmetres relacionals que provoquen la conducta disfuncional.

    Comentari

    La teràpia familiar sistèmica defineix la família com un sistema que inclou límits familiars i extrafamiliars.

    Hi ha varis conceptes que tenen més o menys importància, segons els autors. Així el concepte de “sistema familiar” és de màxima importància en l'ortodòxia sistèmica; els “límits” té la seva màxima expressió a la teràpia estructural (Minichin i fishman); “causalitat circular” pressideix qualsevol enfocament, així com “cicle vital” és un fil conductor de la teràpia familiar sistèmica que ha deixat empremta en un altre moment de totes les corrents.

    ENFOCAMENTS ESTRATÈGICS

  • Escola de MRI de Palo Alto

  • Watzlawick, Weakland,Haley i Fish 1974 membres del Mental Research Institute centren el seu estudi en les interaccions entre els membres del sistema familiar.

    Defensen que el funcionament familiar s'organitza al voltant de regles o normes, que són els principis reguladors de la vida de cada família, la disfunció apareix quan les normes són ambigües i per tant provoquen la desorganització del grup.

    Ells proposen una teràpia breu, que recomanen que no superi les 10 sessions, organitzades 1 setmanalment, amb certa independència del tipus de trastorn.

    Intervenen sobre aquelles respostes que els pacients i la família desenvolupen per solucionar la situació simptomàtica o dificultat i que han resultat ser poc exitoses. El canvi terapèutic és similar a la continua transformació del sistema en evolució.

    Una dificultat es converteix en problema quan s'intenta resoldre de manera equivocada que quan fracassa es trona a utilitzar la mateixa solució que ja era ineficaç, per tant la solució és el problema.

    Es tracta d'investigar la funcionalitat de la conducta problema per cortcircuitar el procés cibernètic de feedback del que formen part.

    La intervenció tracta de modificar les estructures del sistema, modificant la solució donada al problema fins ara.

    Existeixen dos tipus de canvis:

    Canvis1: no suposen canvi de l'estructura; segueixen la mateixa lògica que ha generat el problema, normalment adoptant el comportament contrari, per exemple: arribar a un acord mitjançant coacció.

    Canvis2: modifiquen l'estructura; és la resolució sistèmica, els terapeutes el promouen mitjançant intervencions paradoxals, i utilitzant la resistència familiar al canvi amb la finalitat de promoure'l.

    Per a l'avaluació el terapeuta necessita obtenir una definició del problema i de les solucions intentades per la família, també informació de quan no es dóna el problema i les circumstàncies que el rodegen; tot això dona informació vital per fer hipòtesis de possibles solucions eficaces.

    L'acció terapèutica, traduïda al llenguatge familiar, suposa en moltes ocasions una reestructuració cognitiva que acompanya a la prescripció paradògica, que consisteix en reproduir i alterar el símptoma a voluntat.

    Estratègies:

  • Definició operativa dels objectius a aconseguir.

  • el·lecció d'un canvi mínim seguit d'una planificació que faciliti un efecte d'irradiació, generalització.

  • Es demana que faci el contrari del que està fent com a solució. Mai s'ha de demanar que no facin res sinó sempre alguna cosa diferent.

  • Ús de la postura del pacient (llenguatge verbal i no verbal, sistema de valors, actitud en front del problema, la teràpia i el terapeuta.

  • El terapeuta ocupa una posició inferior per evitar la confrontació. Parteixen de la idea que per principi no estan en situació d'igualtat i per això se situen inferiorment per tal que les desigualtats desapareguin al màxim.

  • Tècniques

    ·Redefinicions del problema per tal d'evitar etiquetes.

    ·Prescripció de tasques directes.

    ·Prescripció paradògica (no es proposa una conducta directa a la sistemàtica sinó que es prescriu la continuïtat d'aquesta durant un temps fixat).

    ·Intervencions metafòriques, ús d'analogies i ordalies (pacte amb el diable)

    ·Tècniques hipnòtiques ericksonianes

    ·Intervenció contraparadògica per tractar el doble vincle

    Intervencions específiques que s'enfronten a 5 solucions intentades per la família

  • forçar alguna cosa que només pot succeir espontàniament, provocar símptomes; per ex: insomni, mal de cap, tics...

  • Dominar un esdeveniment temut aplaçant-lo: s'exposa al pacient a un esdeveniment amb domini incomplet i situació controlada, impedint que es generalitzi l'èxit.

  • Arribar a un acord mitjançant coacció. Demanar als pares que adoptin postura inferior devant els fills (sabotatge benèvol) en quan desapareix l'actitud de domini fraterna també desapareix l'actitud de rebel·lia dels fills.

  • Aconseguir submissió mitjançant la lliure acceptació. Es tracta d'aconseguir una resposta espontània en l'altre que coincideixi amb els desitjos d'un mateix, és fonamenta en la necessitat de fer peticions directes. Per exemple: “vull que vulguis estudiar” és el que hauria de dir un pare al seu fill en comptes de “vull que estudis”.

  • Confirmar les sospites a l'acusador mitjançant l'autodefensa. En aquests casos la tècnica d'interferència o confusió de senyals ajuda a trencar la cadena d'acusacions i justificacions.

  • Altres intervencions

    1. la tecnologia del canvi: promou el canvi de la conducta problemàtica en quant abans millor, centrant l'atenció en les variables que permetin iniciar-lo fàcilment i menys en les condicions de la unitat que engloba el símptoma.

    2. petició de canvi lent: amb pacients amb hiperintencions en la solució dels seus símptomes, pacients passius, i sempre que hi hagi canvis o millories per evitar recaigudes i facilitar que els canvis petits es fixin.

    3. perill d'una millora: pacient que no ha realitzat una tasca prevista i en símptomes d'ansietat. Se li indiquen les conseqüències d'aconseguir allò que es persegueix, posant èmfasi en el negatiu, tractant que modifiqui l'intent de solució. Exemple: persecucions compulsives a una parella,....

    4. canvi d'estratègia, quan la intervenció no dóna resultat.

    5. com empitjorar el problema: quan en les últimes entrevistes se segueix sense produir el canvi; l'equip assenyala que no saben com resoldre el problema, però que si saben com empitjorar-lo assenyalant tot el que la família ha anat fent per solucionar el problema.

  • Grup de Milà

  • Malgrat que en l'actualitat, aquest grup s'han anat dividint, però el que s'entén per Grup de Milà etapa composat per Selvini Palazzoli, Cecchin, Prata i Boscolo.

    Aquest enfocament terapèutic s'aplica preferentment en casos de “psicosi” entès com a trastorn mental, incloent-hi també gran part a les síndromes anorèxies i bulímics.

    Els seus primers orígens estan relacionats amb una part de la psicoanàlisi en l'any 1967, que és quan es comencen a tractar famílies de pacients anorèxies o psicòtics. A partir del 1971 adopten l'enfocament de Palo Alt sobre l'enfocament comunicacional i cibernètic; el Doble Vincle de Bateson.

    En aquest moment desenvolupen la intervenció contrapardògica que té com a objectiu anular el doble vincle patològic. El terapeuta delega en a la família la responsabilitat i l'activitat del canvi, de manera que faci el que faci sempre s'aconsegueixi un resultat terapèutic dirigit a aconseguir-lo. (Selvini Palazzoli 1975)

    La família és considerada com un sistema cibernètic autorregulat en el que tots els elements estan interconnectats i on el problema pel qual es consulta té una determinada funció dins la lògica interna.

    El focus de canvi està en les seqüències d'ineracció, joc familiar, és a dir, el conjunt de regles que defineixen les conductes del sistema familiar. Aquest joc no és patològic en si mateix, sinó que passa a ser-ho quan assigna als membres del sistema, familiar rols que no responen als rols del moment evolutiu. Descriu principalment dos tipus de jocs psicòtics:

  • L'embolic: es mostren afectes contraris als que realment es tenen, un/a pare/mare demostra una relació privilegiada amb un/a dels seus fills/es, a qui dóna a entendre de manera encoberta que el prefereix per sobre del marit o muller. La relació no és afectivament autèntica sinó que és una estratègia en contra d'algú, normalment l'altre membre de la parella. Com a participant de la situació, el fill està convençut al que és aliat d'una relació il·lícita, cosa que provoca una sensació de desconfiança, a més a més se li confirma la hipòtesi al que és utilitzat, en aquest moment se sent traicionat i condemnat al silenci degut a la il·legitimitat de la relació.

  • La instigació: consisteix en una provocació dissimulada que se la respon amb una ràbia dissimulada, així que l'instigador mai aconsegueix fer explotar obertament a l'altre persona, qui amb la seva conducta suggereix de nou la provocació.

  • Les directrius clàssiques del grup de Milà són: (Karl Tomm1987)

    Hipòtesi

    Circularitat

    Neutraliat

    Disseny d'estratègies.

    En aquest model es recull informació des del primer moment en què es demana cita per tal de construir les hipòtesis relacionals circulars.

    Segons K.Tomm la entrevista circular en si mateixa pot generar un canvi sense necessitat de fer una intervenció posterior.

    L'entrevista circular

    Tipus de preguntes en l'entrevista circular (Karl Tomm1987)

  • Lineal: s'utilitzen per conèixer la definició i explicació que la família dóna al sistema., l'epistemologia familiar s'origina per causalitat lineal ja que un esdeveniment determinat provoca una dificultat o problema en un moment determinat.

  • Circulars: per investigar en les diferències o definicions de la relació entre els membres de la família. Canvien el verb SER per MOSTRAR, així ajuden a desvincular a la persona amb el problema per relacionar el problema amb situacions o fets determinats. Poden ser:

  • ·Triàdiques: situar a un tercer com a testimoni de la relació d'altres dos, veient-se obligats a escoltar com és percebuda.

    ·Sobre aliances: qui està més a prop de qui.

    ·Classificatives: fer un mapa de relacions i/o establir un ordre en relació a una qualitat

    ·Explicatives: busquen informació sobre el sistema de creences, expliquen el perquè d'alguna cosa.

    ·Hipotètiques: Tentegen la reacció del sistema familiar enfront a alguna cosa bona o dolenta; es pot fer un nou mapa relacional i a més permet considerar altres alternatives.

  • Estratègiques: tenen un objectiu correctiu, es recórrer quan és necessari ser una mica més directiu per mobilitzar un sistema encallat i impedir que segueixi pel mateix camí.

  • Reflexives: utilitzades per capacitar a la família per a que generi per si mateixa noves percepcions i conductes que facilitin la solució dels seus problemes. Trobem:

  • ·Orientades al futur: a) per desenvolupar objectius

    B) que exploren el resultat esperat

    Ca) que donen importància a les conseqüències possibles

    De) que exploren espectatives catastròfiques per exposar temes ocults

    E) que exploren possibilitats hipotètiques

    f) que donen esperança i optimisme

    ·Que converteixen a l'interrogat en observador: TRIÀDIQUES dirigir-se a un individu sobre la relació entre una altra persona de la família.

    ·De canvi inesperat de context:

    a) context oposat

    b) significat oposat (introdueix una redefinició del problema canviant les atribucions del sistema)

    c) necessitat de mantenir el statu quo (intentar que la família generi la seva pròpia connotació positiva)

    ·Amb un suggeriment implícit: redefinició, alternativa, voluntat de fer alguna cosa, voluntat de perdó....

    ·De comparació normativa: contrastar amb una norma social, evolutives, similituds basats en una normalització.

    ·Clarifiquin distàncies

    ·Interrompen la seqüència simptomàtica en la sessió.

    Postula la No Directivitat del terapeuta, que es manté neutral respecte al canvi, essent l'objectiu terapèutic alliberar a la família de la rigidesa del seu sistema de creences, perquè sigui ella mateixa la que trobi el canvi més convenciments necessaris la connotació positiva dels símptomes i del context relacional.

    Prescripció Paradoxal: Si el que passa en l'actualitat és positiu, el millor és no canviar-ho.

    La intervenció segueix una sèrie de fases:

    Fases d'intervenció

    1) Contacte telefònic: es realitza la fitxa familiar i s'estableix la primera relació terapèutica. Aquesta escola dóna molta importància a aquesta primera fase ja que és fonamental per a formular les hipòtesis en la següent fase. A l'anex incloc l'esquema de la fitxa telefònica.

    2) Pre-sessió: és la reunió de l'equip terapèutic abans de la sessió per plantejar possibles hipòtesis es formulen. Existeix diferents nivells d'hipòtesis, segons el tipus de comprensió: així el Nivell 1 es té en compte el símptoma en la relació de parella en funció del que es dóna i es rep; en el Nivell 2 es consideren les aliances existents en la família nuclear; en el Nivell 3 tracta sobre la família extensa i la importància del mite familiar; en el Nivell 4 S'estableix la relació entre la família nuclear i les institucions implicades a conseqüència dels símptomes del pacient identificat.

    3) Sessió: té una durada d'entre 50 i 90 minuts; es realitza l'enquadrament i es resolen dubtes per part dels membres familiars i es firma el contracte. (A l'anet hi ha exemples de contractes per a dur a terme la teràpia i també per a realitzar les filmacions). Existeixen dos objectius fonamentals, el primer, recollir el màxim d'informació possible per tal de contrastar les hipòtesis; i altre objectiu és l'elaboració dels problemes formulats i el canvi mitjançant preguntes lienals i circulars, redefinicions i la connotació positiva.

    4) Pauses: Al llarg de l'entrevista es realitzen dues pauses, aquestes pauses serveixen per a la posta en comú de l'equip de terapeutes, la discussió d'informació, la confirmació de les hipòtesis així com la creació de noves hipòtesis. La primera pausa té una durada de 5 a 10 minuts, on els terapeutes comenten la informació i la família firma els contractes i es relaxa una mica. En la segona pausa que és més llarga, de 10 a 30 minuts es plantegen les qüestions més encarades cap a la intervenció.

    5) La intervenció: al final de l'entrevegem, ja després de la segona pausa, s'intenta produir un canvi conductual-cognitiu-afectiu en la forma familiar de tractar el símptoma, i en el símptoma en si mateix. Això es realitza mitjançant les connotacions positives, les redefinicions, tasques directes i paradoxals, rituals i metàfores essencialment.

    6) Post-sessió: per analitzar l'entrevista amb l'equip, per predir la reacció de la família, treure'n més informació.... S'analitza tant la informació analògica com digital, per això és tan important l'ús de filmacions.

    7) Seguiment: observar l'evolució, i la consecució dels objectius formulats; el canvi es produeix quan la família substitueix el joc familiar que li resultava perjudicial per a un altre joc familiar que sigui menys perjudicial, el més profund és el que es produeix en les percepcions i creences de la família.

    Tipus d'intervenció

    Existeixen dos grans blocs: les intervencions concitaves i les conductuals.

    Les Intervencions cognitives tenen com a finalitat la variació del mode en què els membres de la família es perceben entre si en relació al sistema, Atribucions.

    La connotació positiva consisteix en canviar atribucions negatives a positives presentant el símptoma degut a raons altruistes per part del pacient identificat i per part de la família, essent connotades positivament no les conductes simptomàtiques en elles mateixes sinó la relació amb altres conductes importants.

    Les redefinicions presenten els símptomes dins un altre marc conceptual.

    Les Intervencions conductuals pretenen modificar la manera d'actuar i relacionar-se entre ells.

    La prescripció directa de tasques serveixen per observar la capacitat de canvi d'un sistema i per consolidar les transformacions ja aconseguides en intervencions paradoxals o ritualitzades.

    La prescripció paradoxal prescriu la seqüència patològica connotada positivament, s'utilitza per introduir confusió i flexibilitat en el sistema de creences quan hi ha una situació d'orde i seqüenciació rígida. Connota positivament la tendència Homeostàtica del grup, no dels deu membres; aquí ja han quedat en desús el límit temporal arbitrari, la prescripció de la seqüència simptomàtica...

    La prescripció ritualitzada consisteix en la prescripció d'una seqüència estructural de conductes que introdueix noves regles sense recórrer a explicacions crítiques o qualsevol intervenció verbal. Aquí trobem els rituals; quan es en un sistema es donen patrons d'interacció contradictoris o paradoxals, es prescriu la tasca ritualitzada en dies parells/senars, on es realitza una acció en dies parells i una altra de molt diferenciada i paradoxal en dies senars, les dues maneres d'actuar formen part de la vida quotidiana del sistema, això facilita als membres del sistema observar diferencies i similituds així com una posterior negociació.

    També trobem la prescripció universal o invariable (palazzoli 19 ) segons la qual les famílies de psicòtics tenen una mateixa dificultat que és la poca claredat entre els subsistemes parental i filial no hi ha uns límits clars, per tant sempre caldrà una separació d'aquests subsistemes, se segueix unes passes concretes: mantenir el secret i que els pares marxin sense donar explicacions d'on van i amb la prescripció clara de que els fills no poden preguntar res sobre aquesta estona d'intimitat parental, les sortides són primer d'una estona, després d'un cap de setmana, després d'unes vacances d'entre 10 dies i un mes.... La prescripció de guardar el secret feta als pares és fonamental.

    3. La teràpia de les solucions de Steve de Shazer

    Influenciada per l'enfocament del MRI de Palo Alto, intenta esbrinar quines són les situacions en què la conducta problemàtica no apareix o bé és controlada pels clients. Busca les excepcions en la conducta patològica, així com les estratègies realitzades per la pròpia família que són apropiades puntualment. No creu en el principi Homeostàtic del sistema, segons el qual es dificulta el canvi o s'arriba a impedir. Tant la família com el pacient identificat estan molt motivats per desfer-se del problema que els hi dificulta el seu benestar.

    Parla de clients i no de pacients.

    Emfatitza en el rol actiu de cadascú per realitzar el canvi, recull les preguntes reflexives de Tomm per a variar l'epistemologia de la família. Un cop feta la descripció del problema, el terapeuta busca solucions eficaces per orientar la conversa cap allò que funciona, així se centren prioritariament en la solució. Així doncs l'objectiu terapèutic és ampliar quantitativament i qualitativament les solucions apropiades, i fer rellevant allò que és satisfactori en la vida dels membres i de la família; els objectius es defineixen de manera molt concreta i el terapeuta ajuda en la consecució d'aquests. En un primer moment cal una definició operativa dels objectius, llavors es passa a un establiment d'indicis concrets que permetin reconèixer la consecució dels objectius proposats, en aquest moment hi ha un inici de solució mitjançant canvis mínims, esperant una generalització (efecte d'ales de papallona, O'Hanlon 1990) degut a un augment de la autoeficàcia percebuda; llavors el terapeuta col·labora amb la família per promoure el canvi el més aviat possible, eviten les possibles resistències que no són degudes al manteniment homeostàctic. El model de presa de decisions per dissenyar la intervenció:

    ·Si compleixen la prescripció es continua amb tasques directes

    ·Si modifiquen la tasca es continua amb tasques indirectes o modificables

    ·Si fan el contrari es prescriuen tasques on hagin de fer l'oposat

    ·Si hi ha una resposta escassa se suggereixen tasques senzilles i/o relats metafòrics.

    ·Si no fan les tasques, no se suggereixen tasques o sinó són tasques paradoxals.

    Més tard cal recollir informació sobre les facetes fortes i els recursos del client i família, en aquest moment s'encamina el llenguatge del client cap el camí conductual, es formulen preguntes presuposicionals, preguntes obertes i que reforcen el canvi, que pressuposa l'existència d'una solució eficaç. Finalment el terapeuta estableix i subratlla les estratègies apropiades de solució de problemes que els clients encara no hagin advertit i ajuda a planificar els passos per mantenir i ampliar els canvis.

    Tècniques

    ·redefinicions

    ·Connotacions positives

    ·Ordalies (pacte amb el diable)

    ·Tasques paradoxals i rituals.

    Tipus d'intervenció

    Hi ha tres tipus d'intervenció:

  • Sobre la seqüència simptomàtica: consisteix en canviar la freqüència, el moment d'aparició, de durada, de persones involucrades i lloc del símptoma; també es pot afegir un element nou; canviar l'ordre d'element de la seqüència simptomàtica; descompondre la seqüència en elements més petits o unir l'aparició del problema a la d'alguna activitat negativa (càstig).

  • Sobre el patró del context

  • Tasques de fórmula: es tracta d'intervencions generals prescrites amb independència del contingut del problema en particular.

  • ·Tasques de fórmula de 1ª sessió: fa possible identificació d'aspectes satisfactoris de la vida del client, cal anotar tot el que vol mantenir en la seva vida.

    ·Tasques de la sorpresa: petició de fer quelcom de nou i sorprenent.

    ·Tasques genèriques orientades a les solucions eficaces: quan el subjecte és incapaç de produir una solució eficaç malgrat identificar-lo bé perquè té un focus de control intern, (fixar-se que fa quan supera el símptoma) bé un focus de control extern (prega tots els matins si abans del migdia tindrà una solució apropia).

    4. Enfocament estratègic de Haley i Madnes del Institut de Terapia Familiar de Washington

    Està molt influenciada per les teories hipnòtiques de Milton Erickson.

    En aquest enfocament el terapeuta assumeix la responsabilitat de configurar una estratègia específica basada en l'adequació, flexibilitat i creativitat, per ajudar al client a resoldre els problemes.

    El símptoma es una conducta adaptativa a una situació social, els grups socials de les persones amb problemes presenten una jerarquia incongruent, que els sotmet a nivells conflictius de comunicació, donant lloc a la conducta simptomàtica. S'ha d'intervenir també en la xarxa social incloent-hi als professionals que tenen poder sobre el pacient identificat.

    L'organització del sistema es converteix en patològica si s'estableixen coalicions permanents entre persones que pertanyen a diferents nivells, que es mantenen seguint mantenint seqüències simptomàtiques.

    La primera entrevista vista

    Evaluació

  • Etapa social: presentació de la família i la seva organització mitjançant dades informals.

  • Plantejament del problema: recollir informació (es comença amb les persones menys implicades)

  • Interacció: el terapeuta ha de formular hipòtesi al voltant de la possible funció del símptoma, que s'anirà completant o modificant a mesura que es du a terme l'entrevista, i sobre la seqüència simptomàtica i la jerarquia familiar. El terapeuta és manté en un segon terme estimulant als membres perquè conversin entre ells sobre les diferències sorgides.

  • Intervenció: l'objectiu és canviar les seqüències de conducta de la família que tenen una jerarquia incongruent i amplia les alternatives conductuals i epistemològiques del sistema familiar. Cal una definició clara del que la família vol aconseguir, ja que és la base de la intervenció. El terapeuta fixa un objectiu basat en posar límits intergeneracionals impedint la formació de coalicions permanents. És necessari detectar les persones involucrades en el problema, a aquí protegeix el portador del símptoma i com es programa un canvi en etapes. En primer lloc és necessari crear una forma de anormalitat diferent a la presentada per la família i per anar apropant-se a la normalitat. No discuteix sobre la causa del problema que pot generar resistències; un cop dissenyada l'estratègia terapèutica s'instrumentalitza combinant intervencions, segons la família. Quan el problema inclou dues generacions, Haley proposa: l'ús d'una persona perifèrica, trencar la coalició mare-fill mitjançant una tasca i també unir als progenitors, perquè ajudin al fill a expulsar els símptomes. Quan el pacient identifica és un infant Madanes proposa tres estratègies: el pare ha d'impedir al nen que tingui el símptoma, el pare demana a l'infant que simuli tenir símptomes, el pare demana a l'infant que faci veure que l'ajuda.

  • Recursos tècnics de l'enfocament estratègic

    Els terapeutes estratègics es diferencien en quant a qui o quins són inclosos en la teràpia. No utilitzen la co-teràpia, però sempre hi ha altres terapeutes darrera el mirall unidireccional (amb els quals s'intercanvia informació i es formulen i reformulen hipòtesis. Des del MRI de Palo Alto, s'ha anat treballant amb procediments estructurats en un context de tasca semiestructurada per observar les diferències en la interacció familiar, que reflexen els subgrups dins de la família. Es presta atenció a les característiques específiques del procés relacional (claredat o ambigüitat en la comunicació, continuïtat del tema, acords i/o desacords explícits així com la intensitat afectiva.

    Els objectius estan expressats en termes concrets i conductuals, mentre que el camí cap aquests objectius es realitza mitjançant un canvi2, que es un canvi en el mode en què la família resol el problema. Els objectius estan ordenats segons la prioritat en el tractament, en general són comunicades a la família.

    Hi ha una atenció explícita al rol de poder exercit pel terapeuta i grau de motivació i/o resistència que mostra la família.

    Una tècnica és l'Adscripció d'una intenció noble, reconstrucció o connotació positiva, per la qual el terapeuta en lloc de criticar o confrontar a les persones que no volen canviar admet la resistència s'alia amb ella. El motiu d'aquestes tècniques és que la família pugui mobilitzar una gran resistència al canvi.

    El Grup de Milà se centra en la conducta d'interacció familiar més que en els símptomes. Les tasques pretenen tenir efectes dramàtics durant l'interval relativament llarg, de un mes, entre sessions.

    Els de Palo Alto prescriuen tasques dissenyades per un canvi progressiu en el problema, existeix més directivitat explicativa per part del terapeuta.

    ENFOCAMENT ESTRUCTURAL

    El principal referent d'aquest enfocament es S. MINUCHIN; el concepte més rellevant és el de estructura, que conté el de límit, regles que defineixen qui participa i com en la interacció; el de alienació i el de poder, que és la influència relativa de cada membre familiar en el resultat d'una activitat.

    La família és concebuda com un sistema sociocultural obert i en transformació, que s'enfronta amb una sèrie de tasques evolutives (cicle vital familiar).

    Cada individu està inmers en varis subsistemes (que són el vehicle a través del qual cada família diferencia a i dur a terme les seves funcions dins de la pròpia família.

    En ocasions la pertenença a un subsistema pot entrar en competició amb la partença a un altre subsistema, que exigeix diferents funcions, aquesta situació pot provocar l'alienació o posar-se de part d'un d'ells, sacrificant a l'altre individu.

    Un sistema necessita com a mínim de tres membres, tríada social, s'organitza per aliances, existeix més proximitat entre dos o més membres en contrast amb un tercer més distant, les aliances són obertes i clares mentre que les coalicions són ocultes i negades ja que es tracta d'una aliança en contra del tercer.

    Haley parla de triangles perversos per fer referència a les coalicions entre membres de diferents generacions.

    Que els límits siguin més clars fa que sigui els més saludables per desenvolupar les funcions apropiades pel subsistema i per cada individu. Els límits més difosos són característiques de subsistemes intricats on la fidelitat i la unicitat fa difícil la independència. Les famílies deslligades tenen com a característica que els límits són rígids entre subsistemes així com la frontera del sistema amb l'exterior també és molt rígida. Les famílies aglutinades tenen uns límits difosos entre subsistemes i unes fronteres molts rígides amb l'exterior del sistema. També hi ha la família de Portes Obertes a més a més d'uns límits difosos entre subsistemes te unes fronteres obertes com a sistema, en aquestes famílies els problemes de un són de tothom.

    Defineix l'adaptació com la capacitat de la família per acomodar-se a les tensions diverses que sorgeixen del conflicte intrafamiliar, entre la família i el context ambiental, i entre els canvis en el desenvolupament del cicle vital familiar.

    La salut és jutjada segons la capacitat i claredat de resposta que té un sistema familiar en el desenvolupament psicològic de cada membre, així com segons la capacitat d'adaptació i flexibilitat, on es pot produir la disfunció en base a qualsevol de les dimensions d'estructura, l'adaptació i/o desenvolupament.

    Minuchin i Fishman comenten diferents disfuncions en diverses dimensions de la estructura , com per exemple: patrons de conducta deslligats, o bé intricats; també ho són les triangulacions, la formació de coalicions i els desordres de poder.

    L'enfocament s'aplica a problemes on el pacient identificat és un infant o adolescent, incloent-hi a la família nuclear en la teràpia com a grup familiar. S'utilitzen equips de co-terapeutes, però el més característic es que sigui un terapeuta que actua de manera molt directiva.

    El procés que se segueix per a l'avaluació té tres, el primer dels quals és la identificació del problema, el segon punt consisteix en la delimitació dels aspectes del problema en el sistema familiar, i el tercer és la determinació de les característiques del sistema familiar i dels subsistemes que contribueixen al manteniment de les disfuncions.

    La definició del problema ve donada per l'especificació de la conducte present que la família ha descrit com a disfuncional. La característica principal d'aquest enfocament és la resolució d'aquest problema, considerant que és fruit de l'estructura familiar desajustada.

    No situa la intenció d'intervenció al final de l'entrevista, sinó que va efectuant el canvi en la pròpia sessió.

    Tècniques d'intervenció

    En aquest enfocament també s'utilitza la connotació positiva, les prescripcions directes i ocasionalment les intervencions paradoxals, però les tres tècniques pròpies són:

    ·El repte: consisteix en l'exageració, ridiculització i desautorització de patrons transeccionals que es realitza en tres fases; la primera consisteix en l'escenificació d'una pauta disfuncional, això permet seguir una forta aliança terapèutica, definir a tota la família com un sistema disfuncioal, i a més el terapeuta pot observar desde la distància i recuperar la capacitat terapèutica; la segona fase és la focalitzacióque implica estar atent a una informació ignorant-ne les altres; i l'última fase és la intensificació on és necessari dotar el missatge del terapeuta de la intensitat suficient per que sigui una cosa nova i diferent i evitar així que sigui absorbit per les regles del sistema.

    ·Tècniques reestructurants: és un conjunt de tècniques que permet conviar l'estructura familiar, de les quals les més importants són la fixació de límits, el desequilibri (que té com a finalitat modificar la gerarquia familiar) i l'aprenentatge de la complementarietat (que és la capacitat de veure el problema que forma part d'un tot més ampli i mostrar punts de vista alternatius per concebre el símptoma així com la creença de que el pacient identificat pot controlar el sistema mitjançant la seva conducta.

    ·Identificació cognitiva: és la modificació dels contructors cognitius, s'accentuen les facetes i s'utilitza la intervenció paradògica.

    Tots els canvis es van consolidant mitjançan la prescripció de tasques per casa.

    Procediment d'intervenció

    1.entrar al sistema mitjançant unió i acomodació. Cal anar constatant i contrastant els estats afectius, la descripció de la interacció familiar, enmarcar el tret negatiu d'algun membre abslvent-lo de responsabilitat per la conducta, buscar informació, el manteniment intacte de le regles del sistema, potenciar semblances terapeuta-familia (mimetisme).

    2.reestructuració. Consisteix en el desafiament de les definicions donades en la familia i redefinir connotar positivament el problema tractant de proporcionar una lectura nova. Per la reelaboracióde límits es fa la prescripció de tasques conjuntes per d'aquesta manera afavorir aliances alternatives. La tècnica més arriscada és el desequilibri on el terapeuta s'alia a un subsistema per obligar a la reestructuració dels límits.

    Tècniques més característiques estructurals

    1. creació d'una transacció mitjançant tècniques d'estructuració. És quan la intervenció es dirigeix a provocar una conducta en membres de la família complementària a la del terapeuta i diferenciada de la conducta prèvia del pacient. Serveix per calibrar la capacitat del sistema familiar o subsistema per canviar i comprometre activament als membres en el canvi. Exemple: petició directa.

    2. Unió a la transacció o desenvolupament d'una aliança, la capacitat del terapeuta per compendre, reflectir i ser acceptat com a font potencial d'ajuda per a la família. Gràcies a l'humor, metàfores i empatia. A més a més hi ha el rastrejament (les persones expliquen la seva història); acomodació (acceptació momentània de la estructura familiar); mimesi (adopció de modes, formes, llenguatge corporal i ritmes de la fanília)

    3.Reestructuració de la trasacció. Es pot dur a terme de diferents maneres entre elles les més destacables s'on la recomposició del sistema (afegir o suprimir sistemes dins o fora de la familia), enfocament del símptoma (reetiquetar o reenquadrar positivament un problema que estigui present en la familia), modificació estructural (construcció, resforçament i/o reorganització de les interaccions