Teories preevolucionistes i esser humá

Teorìa de l'evolució. L'origen de l'home. Gregor Mendel. Cultura. Aprenentatge. Vida íntima. Psiquisme humá. Sistema nerviós. Comunicació. Dialeg. Bellessa. Absolut

  • Enviado por: Roger Tapia
  • Idioma: castellano
  • País: España España
  • 42 páginas
publicidad

TEMA 1

1. L'home, ésser biológic

Quan es vol explicar per qué una cosa (una pintura, una recepta, un amic) és tal com és, un bon procediment consisten a comengar per donar explicacions dels seus orígens: com s'ha format i quins fets o factors han infiu'it en la seva constitució i en el seu desenvolupament. Per això, si estem interessats a saber per qué I'ésser humá es com és, un primer pas consisten a interrogar-nos pel seu origen.

A la pregunta sobre l'origen de I'home s'han donat moltes respostes diferents. A grans trets, la biologia ha donat dos tipus d'explicacions sobre l'origen de I'espécie humana: les teories preevolucionistes i la teoria de I'evolucíó.

Actualment, la teoría evolucionista está prou confirmada per la investigació científica, grácies a la qual ha estat possible d'entreveure les diverses fases evolutivas que, des dels primers primats, han portat fins a I'ésser humá actual. Aquesta reconstrucció, a mes, ens permet de comprovar com van sorgir algunes de les característiques biológiques més determinants en la constitució de I'ésser humá. Aquestes característiques van possibilitar l'aparició de capacítats especifiques, com el llenguatge o la técnica, i de característiques, com ara l'autoconsciéncia, que constitueixen un tránsit cap a la dimensió cultural de I'home.

1. 1. Explicacions preevolucionístes

La tradició bíblica explicava l'origen de I'home atenent a la teoria creacionista. El pensament creacionista tradicional se sostenia en una interpretació literal del llibre del Génesi. Les seves tesis básiques eren:

- La creació separada i definitiva de totes les especies vives.

- La creació de I'home per Déu, a imatge seva i semblança a Ell.

Aquestes concepcions partien d'un supósit fixista: a saber, el carácter inamovible de les espécies al llarg del temps. Per exemple, segons el fixisme, el cavall i l'ase no procedeixen d'un avantpassat comú ja extingit, sinó que les dues espécies han existit des del comenqament de la vida tal com les coneixem actualment.

En el segle XVIII, el creacionisme fixista va tenir defensors com Carl von Linné (1 707-1778) i Georges Cuvier (1 769-1832). Eis seus treballs van ser decisius en I'ámbit de la historia natural. A Cuvier se l'ha arribat a considerar el pare de la paleontologia i l'anatomía comparada. Tanmateix, aquests naturalistas van continuar suposant i defensant les tesis fixistes, ja que consideraven que l'adaptabilitat deis individus al medi és el resultat o producte d'un disseny intei-ligent. 1, per a ells, aixb evidenciava I'existéncia d'un Creador darrere tot el projecte de la vida.

El taranná fixista d'aquests autors es reflecteix en la crítica que van oposar als treballs d'alguns dels seus contemporanis, com ara Lamarck (1 744-1829), que sí que defensaven una visió evolucionista de I'esdevenir natural.

Ara bé, maigrat aquesta convicció fixista que s'aprecia en molts dels seus treballs, els estudis i les classificacions zoològiques i botániques que van realitzar Linné i Cuvier van ser la base d'estudis posteriors que, a diferencia dels seus, recoizaven en una concepció evolucionista de l'origen de les especies.

1.2. La teoría de I'evolució

La publicació, el 1859, de l'obra de Charles Darwin Lorigen de les espcies va trasbalsar les doctrinas fixistes imperants fins a aquell moment. En aquesta obra apareixen les bases de la teoría de I'evolució. Pod sintetitzar la teoria evolucionista de Darwin en tres tesis fonamental

- Les especies s'esdevenen per transformacions continuases. tes les espécies, tant botániques com zoológiques (fins i tot I'espècie humana), provenen d'unes altres d'anteriors per mitjá de canvis graduals.

- La selecció natural es el principi explicatiu de I'evolució. D'aques manera, d'entre els molts canvis que espontániament es produeix en les especies només perduren i es transmeten els que resulte mes eficaqos en la lluita per la vida. Eis individus mes ben dotat els que millor s'ajusten al medi, sobreviuen i transmeten heredit riament llurs característiques.

- L'ésser humá descendeix d'antics primats. Igual que la resta d'animals, proceden per evolució d'espécies anteriors ja extingides.

La publicació d'aquesta obra va tenir una gran repercussió social i va generar molta polémica en la seva época. Afirmava que les especie no són independents les unes de les altres, tal com assegurava la interpretació literal de la Bíblía, ni inalterables, tal com matisava Linné Actualment, la teoría de I'evolució s'ha confirmat amb nombroses dades paleontológiques.

La teoría darwinista, tanmateix, no explicava els mecanismos que determinen quines característiques es transmeten de generació en generació, ni de quina manera ho fan. L'abséncia d'una teoria que expliqués quins eren els factors que influien en I'heréncia biológica dels carácters fou esmenada per Gregor Mendel (1 822-1884). Set anys després de l'aparició de L'origen de les espècies, aquest religiós agustí va formular una teoria de l'herencia en la qual assegurava que els carácters hereditaris estan determinats per factors específics. Mes tard, aquests factors van ser anomenats gens.

Els estudis de Mendel van iniciar una llarga i fecunda tradició d'investigacions sobre I'heréncia biològica. Les doctrinas mutacionistes, que són conseqüéncia d'aquestes investigacions, expliquen els canvis en les característiques de les especies a partir d'alteracions o mutacions en el material genétic.

La combinació de la teoría de la selecció natural i les doctrinas mutacionistes es la base de les teories sintétiques o neodarwinistes, que completen els nostres coneixements actuals sobre I'evolució. Malgrat que aquestes teories aporten cada dia noves dades, encara existeixen moltes llacunes en les explicacions dels mecanismes de I'evolució.

Malgrat la distancia temporal, no es difícil d'imaginar I'impacte tan profund que va representar la teoria evolucionista en la concepció que I'home tenia d'ell mateix. Saber-se emparentat amb la resta dels animals fa que I'home deixi de considerar-se una, la independent enmig de la natura.

Des de Darwin som més conscients que I'home es un ésser natural més.

Per a la ciéncia, molts dels aspectes que caracteritzen I'espècie humana poden ser entesos i explicats amb els mateixos parámetres que regeixen I'esdevenir natural.

1.3. La humanització

Un cop les teories evolucionistes van donar compte de les línies mestres de I'evolució, la ciéncia ha anat precisant els esglaons concrets d'aquest procés. Els científics han explicat com, a partir dels primers organismes unicel-lulars, les fases evolutives carribien fins a I'ésser humà.

Les classificacions que mostren els orígens de I'home, a partir de I'evolució dels primats, estan subjectes a canvis freqüents, a causa de la rapidesa amb qué avancen les investigacions en aquestes qüestions.

Hem d'assenyalar els canvis més importants que es van produir en els homínids: la posició erecta, l'alliberament de les extremítats superiors i el desenvolupament cerebral.

Posició erecta. A diferencia d'altres primats, els avantpassats de I'ésser humá es van caracteritzar per la marxa bípeda, és a dir, que caminaven sobre els dos peus, sense utilitzar les mans com a suport. La marxa vertical o erecta va provocar una série de canvis anatòmics: pórdua de la prensilitat als peus, canvis en la curvatura de la columna, enfortiment del coll.... peró, sobretot, va permetre I'observació d'árees mes grans d'espais naturals i l'alliberament de les extremitats superiors en els desplagaments.

Alliberament de les extremitats superiors. Caminar dret sense utilitzar les extremitats superiors va permetre que les mans s'especialitzessin en funcions diferents de la marxa: la manipulació d'objectes, la capa, la defensa o la construcció. Les mans van substituir la boca com a òrgan de defensa i de treball, i van possibilitar la utilització i invenció de tota mena d'instruments. Tanmateix, per a poder fabricar i manipular objectes no n'hi ha prou de tenir les mans llíures, sino que cal, també, posseir una serie de capacitats que depenen de l'existencia d'un cervell desenvolupat i complex.

Desenvolupament cerebral. El desenvolupament cerebral de I'espécie va ser I'element que va fer possible l'aparició de la capacítat técnica, que permet de fabricar i crear instruments per a modificar I'entorn, i la capacitas simbólica, que permet el llenguatge articulat. Les manifestacions culturals són possibles grácies a aquestes capacitats.

Una altra de les característiques que fa de I'ésser humá una de les espécies animals més peculiars és l'autoconsciéncia, entesa com el coneixement immediat que I'home té de la seva existencia i la seva individualitat. D'aquesta manera, I'home se sap un ésser independent i diferent, no tan sols de la natura, sino també de la resta dels homes.

Encara que no hi ha una explicació definitiva de com ni per qué sorgeix l'autoconsciéncia, sembla que en I'home primitiu tenia un fort carácter col-lectiu. L'home se sentia, sobretot, pertanyent a un grup, ja que, per a sobreviure, en depenia totalment. Tanmateix, la manera d'enfrontar-se a la mort (enterraments i atencions al difunt) sembla que ja mostra la creença en el més enllá i en la supervivencia després de la mort. D'aquest fet, molts historiadors en dedueixen que devia existir una autoconsciéncia individual, ja que, encara que estiguessin pienament identificats amb el grup al qual pertanyien, devien considerar que llur supervivencia després de la mort era individual.

2. L'home, ésser cultural

No n'hi ha prou d'atendre a I'evolució biológica de l´ésser humà per a saber per qué som com som, ja que I'evolució mateixa va provocar l'aparició d'un atribut que encara especifica mes el nostre ésser: la dimensió cultural.

Per aquest motiu, tractarem de veure en quin sentit podem parlar de superació cultural de la biología, i per a aixó haurem de definir qué entenem per cultura i de quina manera ha representas un mecanisme adaptatiu més eficaç que I'exclusivament biológic.

Un cop establert qué entenem per cultura i qué és específic de la cultura humana, ens centrarem en els seus continguts fonamentals i en la manera com es transformen. També veurem en qué consisten la diversitat cultural i les diferents actituds que s'hi poden adoptar.

Aquesta diversitat está amenazada actualment per una forta tendencia cap a la globalització, promoguda pel contacte constant entre les cultures. Tots aquests canvis, tota aquesta dinámica cultural, s'ha esdevingut en el temps i en la història, ja que I'home és un ésser temporal i históric.

Superació cultural de la biología

Acabem de veure que el procés evolutiu va des de les formes més antigues de primats fins als nostres avantpassats homínids més propers. En aquest procés de milions d'anys no es produeix tan sols I'hominització, sinó que també es produeix la humanització (aparició de les primeres especies que es poden considerar pròpiament humanes).

Pero, qué volem dir quan afirmem que sorgeixen les primeres espécies humanes?, quin es el tret diferenciador que ens permet de parlar d'ésser humá? Hem vist que eis homínids sofreixen una serie de canvis fins a arribar a I'ésser humá: posicíó erecta, alliberament de les mans, desenvolupament cerebral. Ara bé, en tot això, el que realment es essencial és l'aparició de la cultura.

Si la determinació biológica i genética amb la qual venim al món ens constitueix com a éssers biològics, el que fa que siguem éssers culturals, en canvi, está format per tot allò adquirit socialment coneixements, técniques, hábits, normes i formes de vida.

La Cultura es el conjunt d'informacions adquirídes per aprenentatge social.

Entesa d'aquesta manera, no podem pas afirmar que la cultura sigui exclusiva de I'home. També eis animals, fins i tot els no homínids, tindrien algun tipus de cultura, ja que són capaços de crear nous hàbits i costums i també de transmetre aquestes noves conductes socials. Els elefants africans, per exemple, són mansos i confiats en les zones no freqüentades per caçadors, peró es mostren recelosos i agressius en els llocs en els quals aquests actuen.

A mesura que les diverses línies evolutives s'aproximen a nosaltres (és el cas dels grups de goril-les i de ximpanzés), la dotació per a la cultura millora extraordináriament.

Tot i que l'adquisició deis nous costums en els animals és social, la forma d'aprenentage es la imitació. En I'home existeix una forma de transmissió cultural que es específicament seva: el llenguatge, que permet la varietat, la riquesa i el dinamisme de la cultura humana.

La cultura humana es el conjunt dínformacions adquirides socialment i transmeses mitjanqant el llenguatge.

Ara bé, qué ha representas per a I'ésser humá aquesta segona naturalesa que es la cultura? Tal com ja hem vist, les especies s'adapten al medi per selecció natural, de manera que eis canvis genétics es mantenen segons la seva eficacia en la supervivencia. L'home, peró, grácies a la cultura pot adaptar-se modificant el seu propi medi. 1 quan modifica culturalment el medi, de manera que li sigui més avantatjós i pugui satisfer les seves necessitats, diem que la cultura té un valor adaptatiu.

Això es el que ha anat passant al llarg de la història: l'adaptació cultural ha estat mes freqüent i significativa que l'adaptació genética.

3. Diversitat i globalització cultural

Actualment, conviuen en el nostre planeta nombrases cultures: rural, urbana, oriental, musulmana, cristiana, llatina, protestant, nord-americana... Aquesta pluralitat es coneix amb el nom de diversitat cultural. Les grans ciutats contemporánies, com Nova York, Hong Kong, i també, Roma, Barcelona... són exemple de convivencia d'étnies diferents, de gent de procedencia diversa i de grups minoritaris.

La varietat de cultures es conseqüéncia d'una característica propia de I'ésser humá. L'home, a diferencia dels animals, es un ésser obert, compta amb un gran nombre de possibilitats de realització. Davant de la vida, no està programat per a respondre de manera fixa, sinó que posseeix llibertat per a determinar la seva conducta.

Mentre que els animals només poden reaccionar de manera limitada davant eis estímuls de la natura, I'ésser humá posseeix llibertat i intel-ligéncia per a escollir la resposta que li sembia més adient en cada cas. Per aquest motiu, els diversos pobles han creat la seva propia forma de vida.

Al llarg de la història, l'aïllament i la manca de contacte entre els diferents grups que poblen la Terra han afavorit la díferencíació i la diversitat El fet d'haver-se d'enfrontar a situacions problemátiques, des de circumstáncies i possibilitats diverses, ha propiciat aquesta pluralitat.

Actituds davant la diversitat cultural

Quan les persones es troben davant de formes de vida, creences, conductes i costums diferents de les seves, hi reaccionen de múltiples maneres. Les actituds davant la diversitat cultural són diverses:

- Etnocentrisme. Actitud que tenen els qui jutgen i valoren la cultura d'altres grups des de criteris o creences de la própia cultura. Així, des de la seguretat que la seva es la bona, menyspreen i critiquen els elements culturais diferents. Aquesta actitud, entre d'altres, és a la base de fenómens com I'imperialisme o la colonització, en qué eis pa'isos poderosos imposen la seva cultura ais pobres sotmesos. En els darrers segles, la cultura occidental ha considerat que tenia el deure d'imposar la seva forma de vida a cultures consideradas mes primitivas. Aquesta actitud pot degenerar en posicions mes radicals, com el racisme o la xenofobia.

- Racisme. S'anomena així tota creença, actitud o conducta que es basa en la consideració que hi ha unes races superiors a unes altres; es a dir, que defensa que hi ha races humanes i races subhumanes. El racisme es manifesta en qualsevol comportament que fomenti o permeti la marginació o l'aïllament d'un grup o persona en funció de la seva raça.

- Xenofòbia. Actitud de menyspreu i rebuig envers el que és estranger, diferent o estran Sovint és una actitud emocional.

- Relativisme cultural. Aquesta posició considera que es impossible comparar o avaluar les característiques de les diferents cultures. Es basa en la creenqa que qualsevol cultura té valor en ella mateixa, ja que tots els elements que la formen es comprenen i s'expliquen per mitjá d'una lògica interna que a I'observador extern li es difícil de captar. El risc o inconvenient d'aquesta posició és que acostuma a servir com a excusa per a la passivitat i la inacció davant d'actes injustos i inhumans.

- lnterculturalisme i diáleg. Aquesta posició neix del reconeixement de la pluralitat cultural com un fet enriquidor, ja que ens pot ajudar a entendre millor el mòn i a nosaltres mateixos. Es basa, a mes, en la consideració que es possible i desitjable la convivencia pacífica i harmoniosa de diferents formes de vida. Aquesta actitud aposta per la tolerancia i el diáleg entre les diverses creences i eis diversos costums, sempre que recolzin en el respecte.

Procés de globalització cultural

Tal com ja sabem, una de les causes de la diversitat cultural es la manca de contacte en qué vivien els diversos pobles del món. Tanmateix, actualment, el gran abast i desenvolupament dels mitjans de comunicació está esborrant les distancias i acabant amb l'aïllament. Tot i que encara existeixen zones profundament aïllades, el contacte cultural es cada vegada mes gran. Per aquest motiu es diu que estem en un moment de globalització cultural sense precedents.

El contacte i la proximitat entre els diversos pobles produeix un fenomen que ha estat anomenat contagi cultural. El coneixement d'altres formes de vida, costums i creences possibilita que adoptem alguns d'aquests elements culturals quan ens són útils. L'assimilació de trets propis d'altres pobles fa que les cultures humanes siguin mes semblants cada vegada.

El procés de globalització o universalització cultural té un avantatge i diversos inconvenients.

- Avantatge. La substitució de trets culturas propis per uns altres d'externs és un avenip si els nous són més eficagos en l'adaptació a l'entorn. Per exemple: la substitució d´envasos de plàstic per la caixa de cartró, o de les bosses de plàstic dels supermercats per les bosses de cartró, típicament americanas. La utilització d'aquests productes comporta un avantatge, ja que son materies mes fácilment degradables i, per tant, més ecològics.

- lnconvenients. Aquesta substitució pot constituir un retrocés si ocorre el contrari. A més, si determinats trets culturals propis i essencials es perden, es produeix un empobriment de l'oferta cultural que perjudica tothom.

Dinámica de la cultura

Es un fet indiscutible que les informacions culturals de la humanitat han anat canviant al llarg del temps, a diferencia de l'anomenada cultura animal, que amb prou feines evoluciona. Ara bé, quins son els mecanismes d'aquests canvis?

Els canvis culturals que s'han anat produint al llarg del temps han estat descrits per la historia, I'etnologia i l'arqueología, i tracten de ser explicats per la dinámica social.

Mosterín estableix cinc tipus de transformacions culturals:

Mutació cultural.

Transmissió cultural.

Difusió o contagi cultural.

Deriva cultural.

Selecció cultural.

3. L'home, ésser simbòIic

La capacitas de crear i expressar-se per mitjá de símbols ens fa aptes per al llenguatge articulat. Aquesta eina ens permet de comunicar-nos i de transmetre la cultura de manera diferent a la resta d'animals. Així, doncs, la capacitas simbólica constitueix el fonament de I'home com a ésser cultural. Les manifestacions culturals humanes (art, ciéncia, religió ... ) són possibles gràcies a aquesta capacitas. Al seu torn, cadascuna de les manifestacions culturals constitueix un unívers simbólic.

3. 1. La capacitas simbólica

Es la capacitas que posseeix I'ésser humá de crear i expressar-se per mitjá de símbols. Els símbois són signes que apareixen en lloc d'una realitat a la qual representen o substitueixen. D'aquesta manera, un semáfor en vermell simbolitza una ordre o norma similar a: prohibit passar. La realitat representada pel símbol pot ser material (un edifici, un animal, una planta ... ) o bé immaterial (normes, valoracions ... ).

Els símbols poden ser imatges, paraules, gestos... que fan que ens representem mentalment la realitat a la qual substitueixen, encara que no tinguin cap semblanza amb aquesta realitat. Entre el llum vermell i la prohibició de passar no hi ha cap connexió natural de semblanza o de proximitat, sinó que hi establim una relació artificial. Així, per exempie, quan sentim o llegim la paraula arbre, ens representem mentalment un arbre, encara que no en tinguem cap al davant.

Ara bé, quan el semáfor es posa vermell, ha de significar el mateix per a tothom, si no volem que es produeixin molts accidents; quan algú diu arbre, es important que tothom entengui a quina realitat es refereix, ja que si les persones pensessin en un animal o en un llibre en sentir arbre, la comunicació seria impossible. 1 es que si una comunitat no está d'acord en el significas deis símbols, no els pot utilitzar. Eis símbois són convencionals, es a dir, són producte d'un acord (explícit o implícit) en una comunitat, que ha creat cada símbol concret (el semáfor, la paraula arbre ... ) per tal d'expressar unes realitats determinadas.

En els exemples anteriors, podem veure que en els símbois hi apareixen sempre dos elements: el significant i el signíficat. El significant és aquella part del símbol que podem percebre (llegim una frase, sentim una paraula, veiem una imatge ... ), i el significat es la idea o concepte mental que associem al significant. 1 es pot dir que la relació que connecta el significant i el significas ha estat estabierta de manera convencional.

La cultura humana s'ha desenvolupat grácies a la capacitat simbólica de I'ésser humá. Actualment, vivim envoltats de símbols, des dels símbols lingüístics orals i escrits fins als símbols visuals (com ara el signe que ens indica la presencia d'una farmácia).

Eis símbois acompleixen funcions molt importants: ens permeten comunicar-nos, anomenar realitats que no tenim al davant, expressar els nostres sentiments i opinions... En definitiva, si no coneguéssim els símbols, ens resultaría impossible parlar, llegir, escriure, conduir...

3.2. Varietat d'uníversos simbòlics

Tots eis fenòmens que formen la cultura humana (llenguatge, art, ciéncia, religió ... ) són possibles grácies a la capacitas simbòIica de I'home. Cadascun d'aquests fenòmens constitueix un univers simbòlic, es a dir, un ámbit on es creen i s'utilitzen uns tipus determinats de símbols. Ara veurem alguns d'aquests universos simbòlics:

- El llenguatge. És la manifestació fonamental de la cultura humana. Permet a l'ésser humá de comunicar-se amb els altres humans, de realitzar abstraccions i de referir-se a realitats passades, futures o imaginaries. Per mitjá del llenguatge, I'ésser humá pot expressar des de les emocions més básiques (dolor, alegría, temor .. ) fins a les realitats més complexes (teories, valoracions ... ).

- L'art. La majoria de produccions artístiques (pintures, esculturas, temes musicais ... ) són simbóliques. Sovint, l´obra d'art es un mitjá d'expressió a través del qual l´artista dóna a conéixer allò que vol comunicar. Així, retrobem en les produccions artístiques l´estructura simbòIica, en qué hi ha un significant i un significant:

- La ciéncia. Prova d'explicar i interpretar els diversos fenòmens que es donen en la natura. Com que el símbol és utilitzat pels humans per a representar tota mena de realitats, els científics també fan servir els símbols per a comunicar la seva visió del món.

  • La religió. Des del punt de vista simbòlic, la religió expressa una realitat sobrenatural, que es representa amb el concepte de Déu o déus. Les religions expressen també el tipus de relació que I'home estableix amb Déu; aquesta relació se simbolitza a través de ritus, cerimóníes, festivitats, objectes o llocs que són considerats sagrats...

TEMA-2

1. La vida psíquica

De la dimensió psíquica de I'ésser humá, n'estudiarem la naturalesa de la ment, és a dir, analitzarem qué la caracteritza enfront de fenòmens d'aftres tipus. Això, precisament, ens dura a parlar del conscient i I'inconscient. Finalment, veurem els principais tipus d'estats i processos mentals.

1. 1. Naturalesa de la ment

Hi ha molts autors que identifiquen la ment amb els fenòmens psíquics els deixa una mica insatisfets. Es resisteixen a acceptar que es únicament un conjunt de fenómens mentals perqué aixó implicaría que quan no estem pensant en res, quan no tenim cap creença, cap desig, cap record... aleshores, la ment desapareix. Per a aquests autors, la ment ha de ser quelcom que roman com el suport dels estats mentals i que es manté encara que aquests desapareguin; de manera similar a com l'aparell de televisió es el suport de pel.lícules, anuncis i documentáis, i continua existint encara que l'apaguem i ens n'anem a dormir. La ment, per tant, seria una entitat que ens dóna continuitat i identitat com a persones.

Hi ha altres autors, en canvi, que no veuen la necessitat de parlar de la ment com a quelcom diferent del conjunt dels fenómens mentals. Si fos possible que en estat conscient no tingués lloc cap procés mental, i no estiguéssim imaginant, ni sentint, ni recordant... (cosa poc probable segons aquests autors), aleshores la ment s'esvairia, desapareixeria, ja que no és res mes que aquests fenómens. A més, considerar la ment d'aquesta manera no comporta negar la identitat i continuitat que tenim com a persones. Són, sobretot, els nostres records (un tipus de fenomen mental) el que ens permet de reconéixer-nos com a persones amb continuitat i identitat en el temps.

La intencionalitat

Es la propietat que tenen les nostres creences, records, desitjos... de referir-se o de tendir a alguna cosa que els es diferent. Així, sempre són records, sentiments, desitjos d'alguna cosa. Per exemple, el record del meu amic, el desig de beure aigua o el sentiment de tristesa per un comiat. No cal, evidentment, que aquest objecte tingui una existéncia real: puc estar pensant en un centaure o imaginant un viatge que mai no faré. El cas, peró, és que sempre tenen contingut, sempre es refereixen a alguna cosa: no puc estar pensant en no-res.

Aquest tret es diferenciador, ens permet de distingir els estats mentals d'altres tipus d'estats. A mes, possibilita el coneixement de la realitat, ja que ens permet de representarnosla; es a dir, tenir intencionadament l'objecte virtualment en el nostre cap, sense tenir-lo físicament.

La intimitat

Es la propietat que tenen els fenómens mentáis de ser inobservables per als altres; es a dir, directament accessibles per al subjecte que els té, però inaccessibles per als altres. Així, jo tinc un contacte directe i immediat amb els meus records, pors, sentiments o creences. En canvi, per als altres tot això roman amagat i ocult, només per mitjá de les nostres explicacions es poden fer una idea del que ens passa pel cap .

1.2. Conscient i inconscient

Una característica que está molt relacionada amb el carácter íntim deis nostres estats mentals es que en som conscients. La intimitat, és a dir, la possibilitat d'accedir-hi directament i en exclusivitat, comporta que en tinguem un coneixement immediat i directe. Així, quan penso, recordo, sento... m'adono del que penso, recordo o sento. Aquest adonar-me'n, aquest parar esment en el que em passa és el que tradicionalment s'ha anomenat consciencia.

La consciencia i la intimitat han estat valoradas com l'específic i característic del psiquisme humá. Tant és així que tradicionalment s'han identificat ment i consciencia. Ara bé, si ment i consciencia són el mateix, aixó significa que tot el que forma part del psiquisme humá ha de ser obligatóriament conscient. Per tant, el subjecte seria un observador privilegiat dels seus pensaments i sentiments.

Apartir de Freud, es problematitza i es posa en dubte que realment tinguem un coneixement tan privilegiat de nosaltres mateixos. Es cert que els fenòmens que anomenem psíquics o mentals són íntims i, per tant, assequibles per a mi, però inassolibles directament per als altres. També és cert que ni tan sols nosaltres tenim un coneixement complet de la nostra vida psíquica. Hi ha aspectes i fenómens mentáis que romanen ocults, fins i tot per al subjecte que els té.

Freud, que havia estudiat medicina, aviat es va interessar per l'análisi de les malalties nerviosas. Va ser quan mentre tractava la histéria que va intuir que hi havia alguna cosa que no era conscient per als pacients, peró que influia poderosament en el seu estat d'ánim. En una de les seves primeres obres, Estudís sobre la histèria (1 895), escrita en col-laboració amb Breuer, un dels seus col-legues, va donar a conéixer les bases de la que seria la teoría que el dugué a la fama, la psicoanálisí.

Encara que moltes idees de la psicoanálisi han estat revisadas, se li reconeix la descoberta de I'inconscient. Hem d'acceptar que la nostra vida psíquica només es conscient en una part i que existeixen processos psíquics forga influents, peró dels quals no ens adonem.

1.3. Estats i processos mentals

Dins el que hem catalogat com a fenómens mentals existeix una gran varietat i complexitat; ara bé, és possible simplificar-ho classificant-los en dos grans grups segons que siguin fruit de facultats cognitives o que, mes aviat, constitueixin estats afectius.

Facultats cognitives

Son aquelles facultats relacionadas amb el procés de coneixement i que ens ajuden a formar-nos una idea de com es i com funciona la realitat.

La percepció. És una facultat que compartim de manera molt similar amb la resta d'animals. Ens posa en contacte amb la realitat i ens permet de construir representacions d'aquesta realitat a partir de les dades proporcionadas pels sentits. La percepció organitza i interpreta les dades sensorials, configurant així una imatge unitaria i coherent del suposat objecte extern. Es que no percebem sensacions aïllades, sinó que construim una imatge total que agrupa i combina el que serien dades simples, com olors, colors...

La memória. És, com la percepció, una facultat que compartim amb la majoria d'animals. Si la primera ens permet de formar-nos imatges més o menys fidels de la realitat, la memòria ens permet de retenir-les i recordar-les en el futur. Aquesta capacitas per a retenir experiencias del passat possibilita tant l'aprenentage com la nostra continuitat i identitat com a persones. Ara bé, amb el temps, I'empremta que deixen les nostres experiencias es pot anar diluint, de manera que es fa impossible el record. Aleshores es produeix I'oblit, o incapacitas per recuperar informació emmagatzemada en la memória.

Classes de memoria

Segons la durada del record

lmmediata curt termina A llarg termini

Les percep- El record es La informació

cions es rete- débil i poc du- es reté du-

nen per uns rader. rant molt de

instants temps.

Si tanquem La llista de la Lidioma ma-

eis ulls un mo-guia del tel- compra o el te-

ment encara léfon on hem encara que fa-

veiem el ma- d'encarregar ci molt que no

teix. les entrades. s'utilitza.

Segons la qualitat

Mecánica Significativa

No es com- Es comprén

prén el que el que es me-

es memorit- moritza.

za.

Memorització Quan estu-

d'una cansó diem un tema,

en un idioma treballant-io i

que no ente- entenent-io.

nem.

- La imaginació. Mentre la percepció i la memòria són facultats humanes que ens acosten a la resta d'animals, la fantasia, en canvi, es un tret humá diferencial. Consisteix en la capacitat per a reproduir imatges, sobretot consisten en la capacitas de modificar i crear-ne de noves amb més llibertat i espontaneitat. Per això, podem afirmar que hi ha dos tipus d'imaginació o que aquesta té dues funcions:

Reproductora Creadora o fantástica

Reprodueix imatges de la realitat. Crea, inventa o anticipa noves imat-

Tracta de representar la realitat, per ges.

aix¿) li es fidel. Recrea un món fantástic diferent del

És difícil trobar-la en estat pur. La real.

imaginació tendeix a introduir varia- Utilitza dades reals pero les altera

cions. per combinació, augment, disminu-

Pot tenir una funció gratificant: re- ció...

produir fets de¡ passat que ens re- Produeix imatges sembiants a les

sulten mes satisfactoris que el pre- deis somnis pero en estat de vigília.

sent.

Per exemple, les imatges que recre- Per exemple, imatges irreals (sirenes),

en paisatges, objectes i gent conegu- idealització de persones (príncep blau),

da. objectes o llocs ...

La intel-ligència. Aquesta és segurament la facultat cognitiva que més diferencia I'ésser humá de la resta d'animals. Malgrat aixó, existeix tan poc consens pel que fa a quina es la definició mes encertada, que s'ha fet famosa una definició tan poc explicativa com ,la intel.lígéncía es alló que mesuren els tests d'intel.lígéncia».

D'una manera intuitiva, podríem dir que la intel-ligéncia és la facultat que té com a funció trobar la millor solució a un problema; per això, no és agosarat afirmar que la intel-ligéncia es la facultat propia i característica de l'adaptació al medi.

Estats afectius

Lésser humá es troba immers en un entorn que no el deixa indiferent. El que I'envolta l´afecta de manera positiva o negativa, pero sempre l'afecta d'alguna manera. Aquesta afectació és el que moltes vegades I'empeny a implicar-se amb el que es troba. D'aquesta manera, per exemple, presenciar actes d'injustícia o crueltat ens pot afectar profundament i fer-nos sentir rebuig, però també pot fer que ens impliquem amb aquesta situació i que ens solidaritzem amb els qui la pateixen.

Els estats afectius mes básics són el dolor i el plaer. Des de sempre l´esser humà ha intentat potenciar els estats agradables, mentre que ha tractat d'evitar les situacions desgradables i dolorosas. Ara bé, l'afectivitat és molt més rica i complexa.

Son mes puntuals i intensos sentiments, i a mes van acompanyades de reaccions fisiolbgiques (suor, palpitacions ... ). Tot i que són molt contagiases, poden disminuir amb el costum i poden ser anihilades en ser substituidas per una nova emoció.

2. Bases biológiques del psiquisrne humá

Els darrers descobriments indueixen a pensar que els fenòmens psíquics no tan sols tenen una base o causa física, sinó que de fet serien un mateix i únic tipus de fenomen. Malgrat tot, els coneixements en neurobiologia no són definitius. Molts pensadors es neguen a creure que allò que anomenem ment, allò que caracteritza I'ésser humá (el pensament, la imaginació ... ) es redueixi a connexions nerviosas, per tant, rebutgen la idea que ment i cervell siguin una mateixa

2. 1. El sistema nerviós

Les neurones

La neurona es la unitat básica i fonamental del sistema nerviás. Tot i que n'hi ha de molts tipus, totes tenen una constitució i funció semblants. Consten d'un centre neuronal, d'un axó especialitzat en la transmissió, i de dendrites encarregades de la recepció.

El sistema nerviás constitueix un complex, però eficient, mecanisme biològic que permet als éssers vius de relacionar-se arnb el que els envolta. Podríem dir que es tracta d'una enorme xarxa responsable de la captació dels estírnuls externs i interns, de la seva transmissió i análisi, i també de I'elaboració i retransmissió de la resposta que el centre de decisió considera més óptima.

La inforrnació que processa el sistema nervios es básicament de dos tipus: dades captades pels òrgans sensitius (tant inierns com externs) i la reacció de I'organisme enfront d'aquestes dades.

El sistema nerviós central

En el sistema nervios central es troben els principals centres nerviosos, es a dir, els máxims responsables de l'análisi de la informació i la presa de decisions. Serien:

Encéfal. Es a l´interior de la cavitat cranial i está integrat per:

Cerveli. Es I'organ més important del sistema nervios. En el seu si s'analitza prácticament tota la informació que rep I'organisme i es processa la resposta que es considera mes convenient. En I'ésser humá constitueix la base del pensament i del llenguatge.

Cerebel. Principalment coordina els moviments que permeten el manteniment de I'equilibri del cos.

Tronc de l'encéfal. La seva tasca fonamental és controlar funcions fisioiògiques com la respiració o el batec.

2.2. El cervell

Un dels trets que va contribuir de manera més decisiva en I'evolució i constitució de I'espécie humana va ser el desenvolupament cerebral.

Está format per:

- Neocòrtex o escorga cerebral. És una capa prima peró extensa de matèria grisa que envolta tota la superficie del cervell. És la part que processa la informació i elabora les respostes, i s'encarrega també del raonament.

- Mesocòrtex o sistema lírnbic. Sistema molt complex, però important pel paper que juga en la vida psíquica, ja que regula les funcions afectives i la vida emocional en general.

- Paleocòrtex. Es considera l'área més antiga del cervell, i regeix el funcionament d'aspectes molt primaris (la son, la gana).

El sistema endocrí

El sistema endocrí está format per les glándulas i els teixits que intervenen en la secreció d'hormones. Está directament controlat pel sistema nerviás, ja que és I'hipotálem el qui, en funció dels estímuls, ordena a les glándulas endocrines respondre-hi hormonalment.

El sistema endocrí és molt important perqué hi hagi equilibri químic en I'organisme, és el responsable de moits deis canvis que patim per tal d'adaptar-nos a noves situacions: creixement, embarás... A més, té una important repercussió en la vida mental i el comportament de I'ésser humá. La neurología actual investiga les reaccions químiques i la relació que tenen amb la nostra vida psíquica.

2.3. Ment i cervell

La relació que totes les investigacions científiques coincideixen a destacar entre processos físics (neuronals) i processos mentals (sentiments creences) ha reobert una qüestió tan antiga com la relació entre el cos i la ment. A continuació veurem les principals teories respecte d'aquesta qüestió.

El dualisme

El dualisme tradicional s'ha caracteritzat per postular I'existéncia de realitats de naturalesa i consistencia diferents. L´èsser humà compost de dues realitats: el cos i la ment.

S'acostuma a destacar, com a representants característics del dualisme tradicional, Plató i Descartes.

Dualisme Platónic. Segons Plató, I'home es un ésser format per una ànima immortal i divina, i per un cos.

Dualisme cartesiá. Segons Descartes, I'home es un combinat de ment i de substáncia. La ment, té com a atribut essencial el pensament, que es immaterial i lliure, les caracteritza per I'extensió i per estar subjecte a les lleis de la matèria.

El dualisme ha estat i está molt arrelat en la nostra manera de pensar. Tanmateix, s'han plantejat alguns dels problemes que comporta, d'entre els quals destaca la qüestió de com es possible que hi hagi relació ment-cos (o cervell-ment) si es tracta de realitats tan diferents.

TEMA-3

1. L'Obertura als altres

En les relacions personals és on es produeix un veritable apropament als altres. En la nostra relació amb amics, companys, Parella, familiars... no tan sols ens obrim donant-nos una mica de nosaltres mateixos, sinó que a més, aconseguim de solidaritzar-nos-hi, d'indentificar-nos-hi i així ampliar i enriquir la nostra visió del món. Grácies al contacte afectiu que mantenim amb els qui ens envolten, els arribem a conéixer millor i ens arribem a conéixer millor.

1.1. La comunicació com a mitjà d'obertura als altres

La comunicació

La teoría de la informació constitueix la descripció més técnica del procés comunicatiu. Segons aquesta teoría, la comunicació és qualsevol transmissió d'informació (en sentit ampli). D'aquesta manera, hi ha comunicació en I'explicacíó que ens ofereix el professor de Matemátiques, el senyal de stop o el xiulet que produeix una olla exprés. En tots aquests casos hi ha transmissió d'informació (el teorema de Pitágores; que estem obligats a aturar-nos; que la cocció és a punt. Per tant, en tots aquests casos es dóna comunicació, encara que en cada cas sigui d'un tipus diferent.

La forma més rica i eficaç de comunicació és la comunicació verbal. Totes les llengües es poden veure com a la comunicació entre un emissor i un receptor. Però la comunicació verbal no es redueix a la simple transmissió d'informació. Quan parlem amb eis altres, quan ens comuniquem, a més d'informar d'alguna cosa, expressem les nostres emocions o actituds, intentem influir en el nostre interlocutor o, simplement, parlem pel plaer de fer-ho. Per aquest motiu, la comunicació verbal no és tan sols transmissió d'informació, sinó també una forma d'interacció amb els altres.

El diáleg

El paper d'emissor i receptor s'intercanvia constantment en el diáleg. Mentre dura la conversa, eis dos interlocutors són alternativament el parlant i I'oient. Per aquest motiu, és la forma de comunicació en la qua¡ es dóna més clarament interacció mútua, és la forma en la qual es produeix un reconeixement mutu, en la mesura que jo m'obro a l'altre i l'altre s'obre a mi. Més encara, grácies al diáleg, quan és auténtic i es dóna entre iguais, són possibles I'enteniment i la convivencia pacífica i harmònica.

Ara bé, malgrat que el diáleg és la forma més auténtica de comunicació verbal i, per tant, d'interacció personal, no sempre que parlem amb els altres es dóna una comunicació efectiva. Analitzarem ara qué és el que fa possible que hi hagi comunicació.

Possibilitat de comunicació

La comunicació no es limita a la transmissió d'informació; també és un mitjá d'interacció personal i intencional. És intencional, perqué darrere d'un acte comunicatiu sempre hi ha una intenció, un objectiu que volem assolir. Quan aconsellem algú, li expliquem un acudit o li parlem del temps, tenim un objectiu. Aquest objectiu no acostuma a ser només informar, sinó aconseguir alguna altra cosa.

Perqué aixó s'assoleixi, perqué el procés comunicatiu arribi a bon terme, el receptor ha de captar la nostra intenció; el que volem donar a entendre en dir el que diem. Això no sempre s'explica en el significat literal i exacte de les paraules, sinó que s'ha d'extreure del que s'ha dit, del context en qué es diu i del que l'interlocutor sap sobre l'altre i sobre el món.

Existeix una diferencia entre el que literalment diu i el que realment vol diir. El que realment volem dir quan parlem és el que té valor comunicatiu, perqué es on resideix la cárrega intencional. Per tant, perqué la comunicació es desenvolupi eficaçment, l'interlocutor ha d'esbrinar realment qué vol dir l'emissor.

Així, doncs, no n'hi ha prou de conéixer el significas de les paraules, a mes, s'ha d'inferir (extreure) la veritable intenció a partir del context, del coneixement que tingui i del món .

Considerem que en un enunciat hi ha implícatura quan es vol dir més del que literalment s'hi diu. Generalment, el que ens fa imaginar I'existéncia d'una ímplícatura és la violació intencionada d'alguna de les máximes del que es coneix com a principi de cooperació de Grice.

El principi de cooperació es una explicació de la manera com es possible I'éxit de les nostres converses, és a dir, de la manera com és possible que ens entenguem. Segons aquest principi, quan conversem som cooperatius: fem un estorg per a entendre'ns, perqué respectem les máximes de cooperació (vegeu la taula del marge). A mes, suposem que els nostres interlocutors també ho fan; per això, quan no col-laboren, els retraiem la seva actitud i pot ser que fins i tot arribem a trencar la conversa.

1.2. Formes d'obertura als altres: l'amor i l'amistat

Encara que totes les relacions són importants, algunes ho són mes que d'altres. De totes les formes d'obertura possibles, les més gratif icants i plenes són l'amor i l'amistat.

L'amor

S'ha parlat molt sobre l'amor, no tan sols des de la filosofía, sinó també des de la literatura, la psicología, l'antropología, l'art... L'amor és un dels temes que mes ha preocupat en totes les époques i cultures. Aquest ens sacseja i ens transforma, i aconsegueix que tot el que li és alié es perdi en l'oblit. Un amor és, a més, una necessitat constant de compartir amb l'altre la nostra vida per a ser feliços.

2. L'obertura a la bellesa

Una de les moltes possibilitats que té l'ésser humá es la depreciar la bellesa en el que I'envolta, i fins i tot de crear-la (fent obres d'art, per exemple). Aquesta capacitas d'admirar i fer sorgir la bellesa li permet gaudir de dimensions de la realitat inabastables d'una altra manera.

Quan contemplem un paisatge bonic, quan escoltem una melodia que ens agrada, ens obrim completament a la bellesa de la natura (en el primer cas) i a la de l'art (en el segon). Aquesta obertura ens permet de conéixer millor la realitat que ens envolta, viure experiencias de piaer, d'emoció, de melangia... Així enriquim la nostra existencia, transcendint les nostres própies limitacions i satisfent les nostres aspiracions.

Definició de bellesa.

Generalment, no ens costa gaire opinar sobre la bellesa (o la lletjor) del que ens envolta. Malgrat tot, molta gent seria incapaç de definir qué es exactament la bellesa. Cal dir que molts autors consideren que és bell alló que resulta agradable als sentits, i que, per tant, ens causa plaer. Es una definició certa, però insuficient, ja que tot alló que considerem bell ens resulta agradable (una cansó, el mar, una cara bonica ... ), però no tot el que ens resulta agradable ens sembia bell (un bistec, una dutxa refrescant .. ).

També ens resulta difícil precisar si la bellesa es una qualitat que pot tenir I'objecte, o bé si la bellesa consisteix en I'emoció que desvetlla aquest objecte en qui el contempla. Aquesta qüestió ha generat dues actituds:

Actitud objectivista. La bellesa es una qualitat de I'objecte. Com que és bell, aquest objecte provoca una determinada emoció en qui el contempla.

Actitud subjectivista. La bellesa es troba en la ment de la persona que sent una emoció davant d'un objecte. Per tant, la bellesa no és una realitat objectiva sobre la qual ens podem posar d'acord, sinó que depén de cada espectador.

Aproximació a l'art

Definir l'art resulta tan difícil com definir la bellesa. La pluralitat d'arts és, potser, la principal dificultat amb qué ens trobem a I'hora de definir l'art. Una definició válida hauria d'explicar qué tenen e comú la pintura, l'escultura, la poesia, la novel-la, el cinema, la fotografía, la música, el teatre... A més,aquesta definició hauria d'excloure moltes coses, tantes que molts autors la consideren inviable.

Aquesta mateixa dificultat a I'hora de definir afavoreix que hi hagi diferents concepcions de l'art.

Concepcions

Vegem algunes de les concepcions mes rellevants al llarg de la historia.

Com a imitació. Es considera que l'art ha de ser una còpia o imitació de la realitat. Si ho expressem una manera metafórica, diem que l'obra d'art és un mirall que reprodueix fidelment la realitat. Per aquesta raó, l'artista no és valorat per la seva originalitat ni per la seva creativitat, sinó per la capacitas de reflectir amb exactitud el que l'envolta. Ara bé, la concepció imitativa de l'art no ha stat sempre tan radical; sovint, l'art ha estat considerat com una representació de la real-itat, mes que com una còpia.

Com a expressió. L'art s'entén com un mitjá d'expressió de les emocions i sentiments que el llenguatge verbal no pot arribar. A l´hora, l'art es veu com un mecanisme que permet a l'espectador de reviure o vivenciar els sentiments transmesos per l'artista. Així, doncs, l'art vindria a ser un tipus especial de llenguatge capas de transmetre allò que resulta incomunicable per mitjá del llenguatge comú.

Com a forma. Aquesta concepció de l'art és pròpia d'alguns moviments artístics contemporanis, els quals afirmen que el tret més característic de l'art és la forma, i no el contingut que pugui tenir. L'art abstracte es un exponent d'aquesta concepció de l'art.

Com a realitat imaginativa Aquesta es, potser, la concepció de l'art mes minoritaria. Afirma que l'art no es una realitat física (per exempie, el quadre Lis Meninas, de Velázquez), sinó una realitat imagináíiva: la idea que tenia Velázquez quan vi pintar Las Meninas i la imatge mental que se'n forma cada espectador. Segons aquesta concepció, cal distingir l'art (imatge mental) de la seva plasmació física (obra d'art). Aquesta darrera es imperfecta i inferior si la comparem amb la primera; ara bé, és l'única manera que té l'artista de fer participar de l'art la resta d'éssers humans.

3. L'obertura a l'Absolut

En el mòn que coneixem per mitjá dels sentits i de I'experiéncia quotidiana, no podem trobar resposta per als grans misteris, com ara el perqué de l'existencia, la possibilitat que hi hagi vida després de la mort.... Per aquest motiu, moltes persones cerquen una resposta en la transcendéncia de l'Absolut.

Aquestes persones senten enriquida la seva existencia a causa de l'obertura a l'Absolut. Aquesta obertura fa les seves vides mes valuoses, donant-fos un sentit i una finalitat. Provarem d'aproximar-nos al concepte dabsolut per tal de veure qué fa que sigui tan important per a moltes persones. També veurem les diferents actituds que hi ha sobre la possibilitat daccedir a l'Absolut.

3. 1. Aproximació al concepte d´absolut

L'ésser humá té la possibilitat de transcendir el seu món quotidiá i d'obrir-se a quelcom transcendent; és a dir, alló que es troba mes enllá dels sentits. Aquest quelcom transcendent l'anomenem Absolut. D'una manera general, podem dir que l'Absolut és el que depassa els límits humans, peró que enriqueix la vida humana donant-li un sentit i una finalitat.

Al llarg de la história han variat les concepcions sobre l'Absolut i la seva naturalesa, peró gairebé tots els pensadors coincideixen a acceptar que l'Absolut és consideras com el que és:

- Incondicional i independent. No necessita d'una cosa diferent a ell mateix per a ser. La seva existencia no depén de res ni de ningú i, tanmateix, es causa i raó de I'existéncia de tota la resta.

- lnfinit i i ilimitat. No está subjecte a les limitacions de I'espai ni als canvis que comporta el pas del temps.

  • Sobrehumá. Els trets anteriors es resumeixen en aquest, ja que el seu carácter incondicional i il-limitat fan que l'Absolut sigui una realitat que depassa les dimensions del que és humá.

TEMA 4

1. La sociabilitat de l'ésser humá

Conéixer i tenir en compte les diferencies culturas i socials que s'han donat, i que es donen, ens permet de pensar que moltes de les coses que formen part de la nostra experiencia quotidiana no són sino alternatives possibles. No obstant això, hi ha un factor que es present en qualsevol forma de vida coneguda el eu caractér sócíal. Tant si ens remuntem a temps arcaics, com si ho fem a llocs llunyans, comprovem que I'home viu en grups o comunitats organitzats, que comparteixen coneixements, costums, actituds, idees... i els membres dels quals col-laboren eis uns amb eis altres per a assolir un major benestar.

Tan uniforme es aquest fenomen, tan natural ens resulta el fet social que, des de l'Antiguitat, s'ha consideras que existeix en l´ésser humà una tendencia innata a viure en societat. Aquesta tendencia s´ha batejat amb el terme sociabilítat i consisten bàsicament en la inclinació a viure compartint amb altres individus de la mateixa especie, no tan sols un territori comú, sinó la responsabilitat i el treball per a garantir la supervivencia de cada membre en particular i del grup en el seu conjunt.

Tan natural li resulta a l'ésser humà de viure en societat que, des de temps remots, ha considerat la sociabilitat una tendencia innata i essencial en I'espécie humana.

1. 1. Fonaments biológics de la sociabilitat

Estem tan acostumats a menjar amb forquilla o a cordarnos les sabates que ens semblen accions completament naturals. Efectivament, són naturals en el sentit que són habituals i, per tant, no tenen per a nosaltres res d'estrany o d'excepcional. Tanmateix, no poden ser consideradas naturals en el sentit que siguin accions inherents a la nostra naturalesa biológica, com ho son en canvi accions necessáries per la nostra manera de ser (com ara dormir o menjar). Aixó queda plenament confirmat pel fet que, en altres cultures, cordar-se les sabates o fer servir forquilla es poden percebre com esdeveniments sorprenents i curiosos.

Amb la creença en la sociabilitat humana, podria ocórrer una cosa semblant. Estem tan acostumats a viure en societat, a compartir la vida amb els altres, que hi veiem I'efecte d'una tendencia natural en nosaltres. Però, i si ens equivoquéssim?, i si es tractés d'un fenomen accidental i casual, en comptes de natural? En tant que ésser biològic, I'ésser humá posseeix una serie de caracteristiques que ens inclina a respondre negativament a aquesta pregunta i a admetre la sociabilitat de l'espécie humana.

- Llarg període d'immaduresa. En la major part de les espècies animals, els cadells tarden relativament poc temps a fer-se adults i autosuficients. El nen humá, en canvi, está completament indefens i es manté d'aquesta manera durant molt de temps. Aquesta immaduresa tan prolongada i llarga provoca que els adults n'hagin de tenir cura i l'hagin d'alimentar durant mes temps. Per tant, no es exagerat d'afirmar que la nostra naturalesa biológica converteix la companyia dels altres en quelcom necessari.

-Inexistencia de qualitats físiques destacarles. Es possible d'afirmar que cada espécie animal té una qualitat física que afavoreix la seva supervivencia; per exemple, la velocitat en el cas de les gaseles o la força en el dels tigres... En el sentit que acabem de dir, I'ésser humà no posseeix trets que el facin destacar físicament respecte d'áltres animals (excepte I'habilitat manual). Per això, si desitja sobreviure i prosperar s'ha d'agrupar i ha de treballar en equip. Això és precisament el que ha fet des que viu en societat.

1.2 Cooperació i agressivitat

Una existència de relacions clarament competitives o violentes ha promogut una doble discussió sobre el seu origen i sobre la funció que exerceixen en I'organització i pervivéncia del sistema social. A continuació veurem tres possibles explicacions d'aquest fet.

Agressivitat i violencia: elements inherents a la naturalesa humana. En aquesta recerca, I'home topa amb els altres, ja que els veu com a seriosos obstacles per a l'assoliment de les seves pretensions. Per aixó el que es natural entre els homes és la competencia i la rivalitat, mentre que la cooperació i la solidaritat sorgeixen, mes tard, de la consciencia que cal una certa organització i col-laboració per a evitar un permanent estat de guerra de tots contra tots. Així, doncs, la societat esdevé un mecanisme per a limitar i controlar la natural inclinació a la lluita i al conflicte. Tanmateix, no aconsegueix d'anihilar-los del tot, per la qual cosa, fins i tot en societat, la violencia i la competencia constitueixen factors determinants de les nostres relacions.

Darwinisme sociológic. Corrent evolucionista de la sociología que considera que el procés de canvi constitueix un procés de millora de la civilització. Així, no tan sols els individus i les espécies evolucionen, sino que també ho fan les diverses societats. En altres paraules, també la societat canvia per a adaptar-se eficaqment a les noves circumstáncies. Un dels mecanismes que afavoreix aquest procés es la lluita per la supervivéncia que viuen individus i col-lectivitats. D'aquest enfrontament pels recursos escassos, se n'aiga com a victorias el més preparat. Per aixó, segons aquesta concepción el conflicte és un mecanisme imprescindible per a fer que I'espécie humana progressi.

Factors externs. La violencia i la conflictivitat existents en la vida social no són inherents a la naturalesa humana. Consideren que I'ésser humá no és agressiu i competitiu per naturalesa, sinó per necessitat. Per tant, són factors externs de diversa mena els que expliquen I'enfrontament deis uns contra els altres. Si fos possible d'eliminar-los, I'ésser humá viuria en pau i harmonia. 1 és que alguns dels factors que s'ha observat que potencien les accions violentes són la manca de recursos i la densitat demográfica. També són rellevants I'educació i eis valors en qué se socialitzen eis membres d'una comunitat, ja que aquests valors condicionen considerablement la conducta i la forma de vida escollides. Per aquests autors, per exemple, una comunitat que valora la fortalesa i I'esperit competitiu formará individus més violents que la que fomenti el diáleg, la solidaritat i la cooperació.

El procés de socialització

Es un fet prou clar que vivim en societat, encara que no ens n'adonem, per a fer-ho hem de dominar tota una série d'habilitats i coneixements. Si de sobte ens trobéssim immersos en una societat llunyana i desconeguda, comprendríem com en pot resultar de difícil de conviure amb els altres. El procés d'adquisició i assimilació d'aquestes habilitats, pautes i creences rep el nom de socialització.

2. 1. Definició de socialització

La socíalitzacíó es el procés d´aprenentatge mitjançant el qual ens integrem en la comunítat de la qual formarem part. Consisteix, básicament, en l'adquísícíó i interiorització de les regles, els principís i els costums de la cultura en qué vivim. Aquesta assimilació permet que ens identífiquem amb el nostre grup i ens en sentim membres efectius i íntegrats.

23. Aqents de socialització

Tots els elements que fan efectiu el procés de socialització o que hi intervenen activament i directament. En altres paraules, tot allò que exerceixi l'acció de socialitzar, d'introduir en societat, será un agent de socialització. Hi ha molts tipus de socialitzadors: poden ser persones (familiars, amics, professors), grups (sindicats, associacions), institucions (escola, mitjans de comunicación o també instruments (llibres, pel-lícules). Vegem-ne els principais:

La família. Constitueix el primer i mes important agent socialitzador. La família no té només el deure de protegir i alimentar els nous membres, sinó que a mes els ha d'educar. Sovint s'oblida que, abans de I'escolarització, la família representa prácticament I'únic ámbit d'interacció social que té el nen, preci'sament en un moment en qué es especialment dúctil i adaptable. L'empremta que la familia deixi en el nen segurament será inesborrable; per això, és imprescindible que la familia prengui consciéncia de la seva tasca educadora.

-Veswi.a. Si la família es el grup que afectivament forma i modela els primers trets personals i socials de l'individu, l'escola és la institució constituida amb I'objectiu exprés d'educar i formar els nous membres de la societat. Quan la cultura i els coneixements que la societat comporta es compliquen, tal com efectivament ha passat, ja no es pot deixar en mans dels pares tot el pes de la tasca d'educar les noves generacions. Cal, aleshores, confiar en les mans expertes dels professionals. A I'escola, el nen se socialitza en dos sentits. D'una banda, será introduit en els continguts fonamentals de diverses matéries. De l'altra, adquirirá tota una serie d'habilitats a partir del funcionament mateix del centre: treball en equip, col-laboració, respecte per les normes comunes, assumpció de responsabilitats.

3. Les relacions individu-societat-

Hem vist que la socialització ens fa aptes per a la vida en societat; tanmateix, no ho fa prou com per a evitar que es produeixin friccions. Com que els éssers humans no són peces d'un trencaclosques que encaixin perfectament en el lloc que els ha estat determinat dins de la comunitat, entre I'individu i la societat s'estableix una relació que no sempre rutila a la perfecció. Per aquest motiu, després de veure la defínició que donem a nocions com individu, societat i sociología, veurem els diferents tipus de valoració que es poden fer de la relació individu-societat. Finalment, aprofundirem en les tensions o l'harmonía que pot produir aquesta relació.

3. 1. Definició de conceptes

Tal com hem vist, home i societat se'ns presenten com a realitats indissociables. No tan sols la societat és, en definitiva, el conjunt d'éssers humans que la van integrant en cada moment, sinó que, a mes, I'home no pot ser pensat al marge del marc social i cultural al qual pertany. Dit d'una altra manera, individu i societat son les dues cares de la mateixa moneda: la realitat humana. Fins ara ens hem referit a aquests conceptos de forma intuitiva.

- lndividu. En sentit etimológic, individu significa el que és indivisible; en sentit sociològic, indívídu és la unitat menor que compon la societat i, per tant, és el seu objecte últim d'estudi. Per aquesta raó, la sociologia no ha d'oblidar que la societat está integrada per éssers humans amb personalitat própia i irreductibles a la massa social.

- Societat. Constituirá societat tot grup humá que tingui una certa unitat i independencia respecte d'altres. Acostuma a caracteritzarse pel fet que ocupa un espai propi força estable i té una continuitat temporal que supera la dels seus integrants. A més, acostuma a establir-se sobre una cultura comuna que li proporciona cohesió.

Sociologia. Es la ciéncia social que s'ocupa tant de la societat com dels individus que la integren. Com a disciplina, no tan sols pretén analitzar i descriure objectivament la realitat social, sino que també es proposa de criticar-la i transformar-la.

La marginació. És el resultat tant del rebuig social com de l'auto-exclusió, i consisteix fonamentalment en una situació d'aïllament i segregació respecte del grup majoritari que s'alça com a representant del conjunt de la societat. Davant la impossibilitat d'integrar-se normalment en el grup, el marginat tendeix a desenvolupar estils de vida alternatius als convencionals. Això acostuma a comportar un major distanciament, que genera, al seu entorn, un agreujament de les tensions i la inadaptació. D'aquesta manera, els qui pateixen aquesta situació acostumen a suportar, a més de I'oprobi social, greus deficiéncies afectives, econòmiques i culturals, ja que es veuen desproveits de condicions de supervivencia básiques, com una escolarització adequada, condicions suficients d'higiene, habitatges dignes... Fins i tot, en casos extrems com els dels indigents.

La violencia. És tant causa com conseqüéncia del rebuig social. L'agressivitat amb qué alguns individus es relacionen es sanciona amb un rebuig exprés i, alhora, alguns individus reaccionen a I'exclusió que pateixen amb violencia i enfrontaments. Aquesta violencia acostuma a tenir com a expressió més habitual els actes delictius, corn el robatori o l'atracament, associats a problemas económics i socials, com la pobresa o la mendicitat. Tanmateix, també es manifesta en forma de violencia gratuita, és a dir, agressivitat sense objecte ni explicació aparents. Aquest darrer tipus és característic d'algunes subcultures (grups culturals minoritaris), com els caps rapats o els ultres. Aquestes tribus urbanes han fet de la violencia la seva forma d'expressió més emblemátic.

TEMA 1

1. El coneixement

Mentre les ciéncies ens proporcionen coneixement sobre els diferents àmbits de la realitat, I'epistemologia, en canvi, s'encarrega d'estudiar el coneixement. Com a disciplina filosófica, I'epistemologia estableix en qué consisten, quin mètode pot proporcionar-lo, quin n'és I'origen i quins en són els límits.

1. 1. Lepistemologia

Les ciéncies ens aporten coneixements sobre la realitat o, almenys, sobre una part de la realitat. La Física, per exemple, subministra coneixements sobre la matéria i energía. La Psicologia, en canvi, proporciona coneixements sobre la vida psíquica i el comportament humà. Però, a més dels coneixements científics, tenim altres tipus de coneixements: els que adquirim directament de la nostra experiéncia, els que adquirim culturalment. Encara que siguin de diferents tipus, en aquests casos i en els anteriors parlem de coneixement. Ara bé, qué tenen de comú?, en qué consisten conéixer?

L'epistemologia és precisament la branca de la filosofía que s'ocupa d'analitzar en qué consisten el coneixement, peró també de determinar-ne l'origen, el métode que seguim por obtenir-lo i els límits del que podem coneixer.

- La irnportáncia creixent de les ciéncies naturals. La Física va assolir, amb Newton, la seva maduresa com a ciéncia. Els seus éxits i avenços van animar l'análisi epistemológica d'aquest tipus de coneixement, per tal de poder determinar qué possibilitava I'eficácia i la infal-libilitat de la ciencia.

- La consciencia de la seva dimensió básica. La filosofía d'aquesta época va reconéixer que, abans d'iniciar qualsevol investigacíó, ens cal determinar si podem arribar a conéixer el que pretenem. 1 es que, si I'objectiu depassa les nostres possibilitats, farem una tasca inútil des d'abans d'haver començat. L'epistemologia, per tant, és considerada la base de la resta de ciéncies.

1.2. El concepte de coneixement

Opinió. Es una apreciació subjectiva de la qual ni estem segurs ni la podem provar davant dels altres. Així, una opinió acostuma a ser una valoració de la realitat, o de com hauria de ser, que es basa en els nostres interessos, creences, desitjos.... peró que normalment no recolza en raons contundents.

Creença. En el concepte de creença podem distingir dos usos o tipus fonamentals:

ús dubitatiu. Apareix en frases com ara: «Crec que vindrá en Joan, però no ho sé,>. Expressa que no estem realment segurs de la veritat del que afirmem; es a dir, que tenim dubtes sobre el seu compliment.

ús assertiu. Quan estem segurs d'alguna cosa encara que no tinguem prou proves per a demostrar-ho. Precisament, aquesta incapacitat per a justificar les nostres creences es el que les distingeix de l'auténtic coneixement.

- Coneixement. Es una creença de la qual estem segurs, però que, a més, podem provar. La possibilitat de justificar racionalment alguna cosa (donar-ne raons) és el que caracteritza el coneixement. Així, la creença deixa de ser merament subjectiva i passa a ser coneixement objectivament vertader. Si dic que l'arrel quadrada de 16 és 4, el que dic és veritat; perá si no sé justificar per qué ho és, aleshores possibiement he encertat la xifra correcta per pura casualitat. Així, per tal que una creença constitueixi coneixement, s'ha de poder provar objectivament.

Des de l'Antiguitat es distingeixen dos tipus de coneixement:

- Coneixement teóric. Está constituit per totes les informacions que descriuen i expliquen el món natural i social que ens envolta. Per a alguns filòsofs, és un saber contemplatiu i desinteressat. Sorgeix pel simple desig de coneixement, i no pas per a garantir la nostra supervivéncia o benestar, tot i que certament acostuma a contribuir-hi. Així, per exemple, el coneixement geològic de la Terra ens permet de saber quines són les zones de mes turbulencia sísmica i, en conseqüéncia, de poder prendre les mesures adequades.

- Coneixement práctic. No és una explicació o descripció del món, sinó un saber-hi actuar, ja sigui en la manipulació de I'entorn, en la producció de béns, en I'elaboració d'obres d'art o en la determinació de l'acció correcta. Es un saber fer en tots els ámbits: artístic, técnic, moral...

Malgrat que aquests dos tipus de coneixement estan tan relacionats que, estrictament, no poden aparéixer I'un sense l'altre.

1.3. El coneixement teoric

El coneixement teoric és, per tant, descripció, comprensió i predicció. En primer lloc, ha de descriure la realitat i indicar quines en són les característiques. Així, el fet de saber que es produeixen uns fets, no és encara coneixement ple. A més de constatar aquests fets, cal esbrinar les causes que ens permetin de comprendre per qué són així i no pas d'una altra manera.

2. El problema de la Veritat

Aquest problema está íntimament relacionat amb el problema filosòfic del coneixement, ja que, tal com I'hem definit, el coneixement només es auténtic quan és vertader. No obstant això, la varietat d'usos del terme veritat afegeix entrebancs a la tasca de definir en qué consisten.

2. 1. Sentits del terme « veritat»

Veritat de fets

Quan diem <En Santi buscava la seva veritable mare>, estem utilitzant el terme veritat com a sinònim d'auténtic.L´auténtica realitat: objectes i fets del mòn tal com son

realitat aparent: forma com apareix o com es manifesta aquesta realitat

La distanció entre realitat i aparença ha estat objecte d'una llarga polémica en la història de la filosofía. Tanmateix, sovint ha predominat la concepció que considera les aparences com a ocultacions de la realitat. Segons aixó, les coses que veiem no són tal com semblen ja que, per exemple, els objectes no es fan petits quan s'allunyen, el bastó no es trenca quan se submergeix en l'aigua (encara que ho sembli)... Així, s'ha considerat que les aparences ens enganyen i oculten l'auténtica realitat, ja que no ens deixen veure com són realment les coses.

Segons aquesta concepció, la veritat s'identifica amb la realitat auténtica, en oposició a la realitat aparent; és a dir, els fets vertaders són els fets auténtics, enfront dels aparents o enganyosos. Per aixó, s'entén la recerca de veritat com un procés de desvetilament del que és auténtic, que, altrament, romandria ocult per les aparences.

Veritat de proposicions

La veritat no s'atribueix tan sols a la realitat, sinó, sobretot, a les afirmacions que en fem. Entesa d'aquesta manera, la veritat seria una propietat que poden tenir les nostres proposicions; es a dir, una propietat d'aquelles oracions que afirmen o neguen alguna cosa i que, per tant, poden ser vertaderes o falses. Ara bé, tal com distingim dos tipus de proposicions (empíriques i formals), distingirem, també, dues classes de veritat.

- Veritat de les proposicions empíriques. Pel que fa a la veritat de les proposicions que afirmen alguna cosa dels fets i esdeveniments del món, hi ha diverses teories:

La veritat com a correspondencia. Considera que una proposició es vertedera quan hi ha una adequació entre el que la proposició expressa i la realitat a la qual es refereix. El primer que va proposar aquesta teoria va ser Aristótil. Nombrosos filbsofs consideren que una proposició és verdadera quan en la realitat ocorre el que indica. Però, tot i que aquesta teoria ens resulta molt intu'itiva, no aconsegueix de determinar en qué consisten exactament aquesta correspondencia entre el llenguatge i la realitat.

La veritat com a coherencia. Considera que una proposició és vertadera si no entra en contradicció amb la resta de proposicions acceptades. Per a Hegel, la veritat d'una proposició no es determina pel recurs a la realitat, sinó a la resta de les proposicions de la teoria.

La veritat com a éxit. Considera que una proposició és vertedera quan és útil i, per tant, condueix a I'éxit. La veritat o falsedat d'una proposició coinciden amb les conseqüéncies que resultin d'aplicarla. Una proposició és veritat si la seva posada en práctica té resultats positius; en canvi, una proposició falsa és aquella les conseqüéncies de la qual són negatives. Així, una teoria veritable sobre la sida será aquella que permeti de guarir-la.

Veritat de les proposicions formals. Com que les proposicions formals no diuen res sobre la realitat, la seva veritat no pot consistir en la correspondencia amb aquesta ni en la utilitat de llur aplicació. Així, en les proposicions formals, I'únic sentit que pot tenir la veritat és com a coherencia.

2,2, Criteris per a reconéixer la veritat empírica

La paraula evidencia prové del terme llatí videre (veure) i es refereix a la manera especial de presentar-se que tenen uns determinats fets i proposicions que considerem evidents. Un coneixement és evident quan es presenta de forma immediata al subjecte que coneix, per la qual cosa a aquest li es impossible de dubtar de la seva veritat. Per exemple, és evident que <A es A», «El tot es mes gran que les parts>. Perquè, tot i que no puc provar-ho, la seva veritat se'm presenta de forma tan directa i palesa que m'és impossible de dubtar-ne. Malgrat aquesta certesa que acompanya les proposicions evidents, cap autor no ha aconseguit encara de determinar de forma precisa en qué consisten, de manera que puguem establir definitivament quines proposicions són evidents i quines no. Per aquesta raó, hem d'admetre que I'evidéncia resulta un criteri insuficient per a reconéixer la veritat, ja que, sovint, els fets i proposicions que son evidents per a mi no ho són per als altres.

Aquest sentiment de seguretat que acompanya I'evidéncia i que ens impedeix de dubtar de les proposicions que ho són s'anomena certesa. Ara bé, com que es un estat mental o sentiment, és propi del subjecte que coneix i no d'alló que coneix; es a dir, es quelcom subjectiu. Per tant, no es quelcom que es pugui considerar un criteri absolutament fiable per a reconéixer la veritat. Mentre jo, per exemple, sento la certesa que hi ha vida en altres planetes, un altre pot no sentir-la i, fins i ot, pot tenir dubtes seriosos sobre aquesta possibilitat. Una prova que el sentiment de certesa no es pot considerar un criteri de veritat són els nombrosos casos en els quals, malgrat la certesa que sentíem, la nostra creença ha acabat essent falsa. Durant molt de temps, per exemle, es va sostenir amb convenciment que la Terra era plana; tanmateix, quan es va demostrar que la seva forma era, en realitat, esférica, a quedar clar que aquesta havia estat una certesa sense fonament.

La intersubjectivitat consisten en el fet que les nostres creences, per tal de ser admeses com a veritables i constituir coneixement, han de ser acceptables per qualsevol subjecte racional. Aquest criteri es basa en la idea que el coneixement és objectiu i, per tant, compartible per tots i no exclusiu d'una persona en particular Respecte del criteri d'evidéncia, té l'avantatge que no es basa tan sols en el reconeixement de la veritat que faci un únic subjecte, sinó en el reconeixement per part de molts subjectes, per la qual cosa en principi existeixen més garanties d'encert.

3. La possibilitat de coneixement

No hem d'oblidar la dimensió social del coneixement, ja que aquest pot, fins i tot, estar distorsionat per les nostres creences ideològiques. Per aquesta raó, ens cal ser crítics, i per a ser-ho, primerament haurem d'admetre la insuficíéncia dels criteris per a reconéixer la veritat. 1 com que acceptar aquesta insuficiencia ens pot fer dubtar de l'existencia d'un coneixement válid i segur, farem una breu exposició de les diverses actituds davant la possibilitat de coneixement. Aquest recorregut ens hauría de servir per a assumir la conquesta de la veritat com una tasca permanent.

3. 1. lnsuficiència dels criteris per a reconèixer la veritat

- El criteri d'evidéncia s'ha mostrat insuficient. No tan sols no existeix una especificació precisa que mostri en qué consisten, sinó que, a mes, resulta difícil de poder-ne assegurar críticament la legitimitat. Pel fet que estem conformats socialment i culturalment a veure les coses d'una determinada manera, tendim a considerar com a evidents coses que poden no ser-ho. A més, la nostra educació i manera de veure les coses, que sovint tenim assimilada inconscientment, pot distorsionar la nostra manera d'apropar-nos a la realitat, de manera que les coses falses ens resultin evidents i inqüestionables.

- El criteri de la intersubjectivitat es presenta com una manera de salvar la insuficiencia del criteri d'evidéncia. El consens racional sobre la veritat d'algun dels nostres coneixements garanteix que la veritat obtinguda no és merament subjectiva, ja que és acceptada per tota la comunitat. No obstant això, aquest criteri presenta alguns problemas. Tot i que es cert que els coneixements vertaders han de ser admesos per tots els subjectes, no és cert el contrari; és a dir, que el que és admès per tothom hagi de ser indubtablement vertader. El fet de no posar-nos d'acord sobre l'evidencia d'una creença és un indici que alguna cosa va malament i que, possibiement, aquesta creença no es veritat. El fet de posarnos-hi d'acord, en canvi, no és garantia suficient per a considerar que ho sigui, ja que podríem estar tots equivocats. Una prova d'aixó són moltes teories avui desfasades, però que van ser admeses i defensades durant algun temps per la comunitat científica. Abans de Darwin, per exemple, era comunament acceptat que les espécies naturals no canvien; tanmateix, avui es considera una creença falsa i inacceptable.

3.2. Actituds davant la possibilitat de coneixement

Són diverses les actituds davant la possibilitat d'un coneixement global, vàlid i segur sobre el món:

- El dogmatisme. Es la posició filosófica segons la qual podem adquirir coneixement segur i universal, i tenir-ne una certesa absoluta. A més, defensa la possibilitat d'ampliar progressivament i de manera ininterrompuda els nostres coneixements. Aquesta és l'actitud mes optimista dins la filosofía.

- L'escepticisme. Es la posició oposada al dogmatisme. L'escepticisme moderat dubta que sigui possible un coneixement ferm i segur. En canvi, I'escepticisme radical nega que sigui possible, fins i tot, aquest coneixement. Considera que la pretensió d'accedir a un coneixement ferm i segur es un desig inabastable. Mentre que per a alguns escéptics ha de ser acceptat com I'objectiu que orienta la nostra vida, per a d'altres, en canvi, ha de ser refusat per irrealitzable.

- El criticisme. Es una posició a mig camí entre el dogmatisme i l'escepticisme. Per als pensadors crítics, com ara Kant (1724-1804), el coneixement es possible, a diferencia del que afirmen els escéptics. Tot i aixó, aquest no és inqüestionable i definitiu, sinó que ha de ser revisat i criticat contínuament per tal de detectar-hi possibles falsificacions i errors.

- El relativisme. Es la posició que nega I'existéncia d'una veritat absoluta, es a dir, válida en ella mateixa en qualsevol moment i en qual sevol lloc. Per aquest motiu, refusa la pretensió d'un coneixement objectiu i universal, i considera que només existeixen opinions particulars i válides en un determinat context social, cultural i històric. Així, el que es veritat en una determinada época i cultura, no ho es en una altra.

El perspectivisme. Encara que té molts punts en comú amb el relativisme, se'n diferencia en un de fonamental: no nega la possibilitat teórica d'una veritat absoluta. Segons el perspectivisme, cada subjecte o col-lectiu que coneix ho fa des d'un punt de vista o perspectiva particular; per tant, té una visió parcial de la realitat. Aquesta visió no es falsa i, a mes, es insubstitu'ible, ja que tota perspectiva recull un aspecte important de la realitat. Per tant, en la seva mesura, totes les perspectivas són vertaderes, i la reunió de totes, si fos possible, seria la veritat absoluta.

TEMA 2

1. El mite

Totes les cultures disposen de relats sobre la manera com es va formar el món o sobre el que ens passará després de la mort

1. 1. Diversos significats de la paraula «mite»

El concepte mite amaga diversos significats, el mite és un producte cultural de magnificació de certs personatges, valors, fets o societats.

Els mites son fruit de la distorsió de personatges o fets, ja que aquests s'identifiquen amb qualitats exagerades que una cultura considera estimables. Són, per tant, una creació humana i social, i responen als desitjos o somnis de la gent d'un moment i una cultura concrets. Així, funcionen com a ideal d'alló que els membres d'una societat desitgen assolir, ser o tenir. Però, com que les cultures canvien i evolucionen, contínuament s'hi produeixen processos de mítificació i processos contraris de desmitíficació.

A més de constituir I'exaltació dels trets d'un personatge, es un relat imaginari que explica una part important de la realitat. Aquesta explicació es duu a terme recorrent als desitjos i accions dels déus o altres personatges de llegenda.

Grácies a aquest conjunt de narracions, I'ésser humá troba una resposta a les inquietants preguntes que es formula: el problema de la mort í el mes enllá, els orígens de la seva cultura i de les seves institucions... A més, constitueix un component cultural básic en civilitzacions com ara la grega clássica, en la qual no tan sols orientava i donava tranquil.litat, sinó que, a mes, proporcionava identitat i arrelament enfront d'altres pobles amb déus i mites diferents.

1.2 El coneixement mitológic

Els mites constitueixen un dels primers intents de I'ésser humá per a entendre el món que I'envolta: explicar i dominar la natura, i també comprendre qui és ell mateix. Aquest tipus de narracions van ocupar un lloc important en I'evolució cultural de molts pobles, perqué els van proporcionar les primeres descripcions i explicacions del món. A més, la seva forma de narració permetia que fossin recordats fácilment, per la qual cosa contribueixen adequadament a I'educació i formació de les noves generacions.

La mitologia de qualsevol cultura primitiva compta amb prou histories per a explicar tots els problemas que afecten els seus membres: explícació del seu entom natural, dels fenómens atmosférics, dels principals costums, de la vida d'ultratomba, etc. En tots aquests mites, encara que pertanyin a cultures diferents, hi ha una serie de trets comuns.

- Recorren a personatges llegendaris. Per exemple, en el cas grec, a déus i herois de I'Olimp. 1 és que sovint, en el mite, les forces de la natura estan personificades i divinitzades (antropomorfisme). Exemples: en la mitologia grega, la primavera és el retom de Persófone a I'Olimp; en la mitologia nórdíca, el tro és el martell del déu Thor, que fa esclatar la tempesta. Tot això permet una primera explicació dels esdeveniments naturals perqué les seves causes es poden trobar en la voluntat dels déus.

- Són relats imaginatius o fantástics. Malgrat que el coneixement mitológic es basa en una atenta observació de la natura i en la captació dels problemas fonamentals de I'existéncia humana, les seves explicacions no son racionals, ja que no justifiquen ni demostren racionalment les seves afirmacions. La necessitat de lleis naturals és substituida, de vegades, per l'arbitrarietat dels amors i batalles divins.

- Té un carácter sistemátic. El coneixement mitológic no es resigna amb solucions provisionals i limitades a problemes concrets. Els mites d'una cultura són prou coherents entre ells i tracten d'enllagar les seves respostes per a compondre una explicació general. Els relats mítics de cultures com ara la grega o la nòrdica formen un conjunt o sistema que intenta explicar la totalitat de la realitat i no tan sols una petita part o algun aspecte. Tanmateix, aquesta sistematicitat consisten, moltes vegades, a representar les regularitats que s'observen en la natura mitjançant relacions de parentiu entre els corresponents déus. Per exemple, en la mitologia grega, la primavera es relaciona amb la fertílitat, perqué la seva deessa, Perséfone, es filla de la deessa de la terra conreada, Deméter

La seva funció no es tan sols distreure, sinó donar resposta als problemes més importants de I'existéncia humana. A més d'aquesta funció, apareix normalment un propósit màgic: capacitas per a influir en la natura i la societat, i garantir d'aquesta manera als homes uns determinats béns i protegir-los d'alguns mals. Es el cas dels mites de la fertilitat o dels que expliquen la fundació o origen de la societat.

Tenen un carácter tradicional. Els mites són anònims, sovint no estan escrits i es transmeten oralment de pares a fills. De vegades hi ha una persona especialitzada a narrar-los: el rapsode. Els mites tenen una funció educativa molt important en les societats primitivas o tradicionals. Una part essencial de la formació dels seus membres es el coneixement de la mitologia, ja que resumeix els coneixements que la societat té i marca, en un cert sentit, els seus trets d'identitat.

2. El coneixement ordinari

2 1. Aproximació a una definició

El coneixement ordinari es un conjunt de creences més o menys justificables racionalment, però en el qual, sobretot, té una gran importancia la tradició. Aquestes creences poden ser individuals, com la nostra experiencia personal en I'ús d'algun instrument, o col-lectíves, com les técníques de poda aplicadas en certes zones.

2.2. Característiques del coneixement ordinari

Ja hem indicat que el coneixement vulgar es refereix a qüestions molt variades, tantes com problemas ens presenta la vida. Pot, a més, tenir diversos orígens. Les creences, les técniques i els hábits que reunim sota l'etiqueta de coneixement ordinari s'han format de maneres molt diverses:

- Experiéncia personal

- Observació de I'entorn.

- Generalitzacions.

  • Testimonis fiables

  • Tradicions.

  • Dades proporcionadas per la ciéncia.

El coneixement ordinari, malgrat la gran diversitat de creences que conté, es caracteritza per una série de trets que totes comparteixen. En destacarem quatre:

- Racionalitat variable: no acostuma a ser completament racional, ja que se sol limitar a indicar el que passa, sense especificar per qué passa. A mes, quan ofereix explicacions, aquestes són, sovint, insuficients, poc contrastadas i, fins i tot, fantástiques. Aixó passa en el cas dels consells, com, per exemple, no viure prop de pantans perqué l'aire que s'hi respira está corromput.

- Carácter acrític: normalment no reflexionem sobre la correcció i la validesa dels coneixements que formen la saviesa popular. Acostumem a acceptar-los sense més ni menys, tal com ens els transmet la tradició. Tot i que això pot tenir els seus avantatges, com ara assumir i acumular les experiéncies dels nostres avantpassats, també té inconvenients: donar per bons els errors que han comés generacions passades. Així s'esdevingué amb la creença falsa, llargament acceptada, que es dolent dutxar-se quan es té febre.

- Asistematicitat:. A diferencia del que passa en la ciencia i en la filosofía, que formen un conjunt o sistema interconnectat i coherent, en el coneixement ordinari són abundants les inconsisténcies i contradiccions. Podem comprovar-ho en refranys que es contradiuen mútuament.

- Dimensió práctica: el coneixement ordinari tracta principalment de la manera com hem d'actuar. Així, doncs, la major part d'aquesta classe de coneixement no s'ocupa de com són les coses, sino de les técniques de construcció i maneig d'eines, com també de les regles per a comportar-nos de manera adequada o saludable.

3. La filosof ia

El saber filosófic té una série de trets bàsics que es mantenen des dels primers intents filosófics.

3. l. Origen de la filosofía

La paraula filosofía prové del grec i significa literalment amic o amant (filos) de la saviesa (solía). Així, doncs, etimològicament, la filosofía consisteix en el desig de saber. Prácticament, totes les cultures comparteixen aquest desig, peró cal afegir que aquí parlem d'una forma peculiar de saber: el que és racional, sistemátic i crític. Tradicionalment, s'ha considerat que es dóna per primera vegada a Grécia, concretament a l'antiga Jònia, amb els pensadors de I'escola de Milet i al voltant del segle Vi a. C.

Entre les condicions (socials, culturals, polítiques, económiques, religioses, etc.) que alguns historiadors assenyalen com a decisives en l'aparició de la filosofía, hi ha les següents: influencia de cultures orientals, com ara l'egipcia o la babilónica; important desenvolupament del comerç; avenços técnics en la navegació i en l'agrimensura; existéncia d'una societat cosmopolita; curiositat i sentit comú del poble grec; inexistencia d'una poderosa classe sacerdotal que vetilés pel manteniment del coneixement mitológic... Aquesta darrera condició esdevindrá especialment clara si es té en compte que la filosofía sorgeix com un tipus de coneixement diferent i oposat al mitològic. Per aquesta raó, l'origen de la filosofía se sol caracteritzar amb I'expressió del pas del mite al logos.

3.3. Actualitat de la filosofía

Tal com hem dit, en I'ámbit filosòfic hi ha una série de fets que han dut a parlar de I'escándol de la filosofía i que n'han posat en dubte la vigencia i l'actualitat. Malgrat les seves pretensions de racionalitat i sistematicitat, un estudi històric de les principals aportacions filosófiques ens pot dur a conclusions una mica pessimistes.

D'entrada, s'observa una manca d'acord en la metodología, en els pressupòsits i en les diverses teories; això explica la varietat de corrents que es contradiuen. La filosofía, a mes, no sembla arribar a resultats positius com la ciéncia. Les preguntes i els problemas que es plantegen queden oberts i sense solució definitiva. Després de segles d'activitat filosófica, no sembla que hi hagi progrés significatiu. De vegades, el pensament d'un autor no comporta la superació del pensament d'autors anteriors, sino que pot constituir un canvi de perspectiva radical o un rebuig total de les conclusions a les quals s'havia arribat.

El carácter residual és un altre dels factors que contribueix a la crisi de la filosofía. Tot i que va començar essent una forma de saber universal, que comprenia tots els ámbits de coneixement, amb el temps es van anar esqueixant de la gran branca comuna les actuals ciéncies específiques: la física, la psicología, la sociología, la lingüística... Es per això que, per a alguns pensadors, el que encara forma part de la filosofia son futures ciéncies que encara no han assolit la maduresa suficient per independitzar-se.

Existeixen, a mes, altres factors que augmenten el pessimisme. Entre ells, alguns pensadors destaquen que els problemas filosòfics son subtils passatemps sense importancia. Altres pensadors, en canvi, consideren que la filosofía s'ocupa de qüestions que, malgrat que són d'un profund interés per a I'ésser humá, són insolubles (la relació ment-cos, la veritat ... ). Tal com es pot apreciar, fins i tot pel que fa a crítiques, sembla impossible l'acord.

Malgrat aquest aparent desacord, hi ha alguna cosa comuna en els plantejaments filosófics. Es el que s'ha anomenat l'actitud filosòfica, que neix de l'admiració i la sorpresa, i es caracteritza perqué és:

- Problematitzadora.

  • Universalista i interdisciplinária.

  • Critica

- Aciaridora.

4. La ciencia

La ciencia es diferencia d'altres formes de coneixement per la pretensió de ser una explicació sistemática de tot el que existeix i pel métode que empra per a aconseguir-ho. A més, també té com a característiques definitives la neutralitat o abséncia de prejudicis, la seriositat en emprendre els problemes.

4.2. El método científic

Métode significa camí. Aplicat a la ciencia, es refereix a quin és el millor camí per a aconseguir I'éxit. Un métode és un procediment més o menys fix i estable, format per diversos passos o regles que permeten d'assolir una finalitat. En aquest cas, I'objectiu seria explicar satisfactòriament la realitat que ens envolta o, el que és el mateix, resoldre els dubtes, interrogants o problemas que sorgeixen de la nostra interacció amb I'entorn. Al llarg de la història de la ciencia s'han defensat i utilitzat diversos métodes. Ara analitzarem el métode deductiu, el métode inductiu i el que actualment es considera el métode própiament científic, el métode hipoteticodeductiu.

Métode deductiu. Consisteix a extreure, a partir de dades o principis generals, una conclusió particular o concreta. La consistencia o validesa d'aquest metode és inqüestionable: com que la conclusió ja es implícitament en les dades de partida, si aquestes són certes, la conclusió indubtablement també ho es. Tanmateix, aquest métode presenta un problema: en sentit estricte, només es factible en les ciéncies formals.

Métode inductiu. Consisteix a extreure una conclusió general a partir de dades concretes o particulars. Després d'haver observat el que passa en un gran nombre de casos, considerem que passará el mateix per a tots els casos del mateix tipus. És, per tant, una forma de generalització. Té un gran avantatge: proporciona principis o lleis aplicables a tots els esdeveniments similars. Tanmateix, té un problema serios: la validesa o fiabilitat del principis assolits d'aquesta manera. 1 es que, per molts casos que hágim comprovat i per molt ben selecionats que estiguin, res no ens assegura que tota la resta siguin del mateix tipus i, menys encara, que els casos futurs hagin de seguir també la mateixa pauta. Aquest métode, doncs, no proporciona seguretat, sinó probabilitat. Aquesta objecció al métode inductiu queda clara en el següent text de Bertrand Russeli.

Métode hipoteticodeductiu. Es el métode que mes bons resultats ha proporcionat a les ciéncies empíriques. La seva eficacia i validesa es deuen, sobretot, al fet que es una combinació dels dos metodes anteriors: combina l'atenció a les dades empíriques que es fa en la inducció amb la generalitat i la consistencia de la deducció.

Vegem els diversos passos de qué consta el mètode hipoteticodeductiu:

Observació de la realitat i formulació del problema.

Formulació d'hipótesis

Deducció de conseqüéncies

Contrastació de les hipòtesis.

Refutació d'hipòtesis.

Confirmació d'hipòtesis.

Obtenció de resultats.

4.3. Hipòtesis, lleis i teories.

Ja hem vist la importancia que té en ciencia la formulació i contrastació d'hipòtesis. Ja saps que una hipòtesi es una explicació probable sobre el que passa en el mòn i les seves causes. Davant d'una realitat problemática, I'ésser humá imagina possibles explicacions que, després, haurá de comprovar si vol que siguin científiques. Tanmateix, aquest primer pas conté una bona dosi d'imaginació i invenció. Després, hi intervé la rigorositat científica, ja que, perqué I'explicació suggerida sigui acceptada i contribueixi a l'avenç de la ciéncia, s'ha de contrastar amb la realitat.

Per tal que una hipótesi contribueixi a I'explicació de la realitat s'ha de contrastar amb I'experiéncia. Hi ha dues maneres de fer-ho:

La verificació

La falsació

La ciéncia pretén explicar ámbits de la realitat tan amplis com sigui possible. Per aquesta raó, les lleis científiques es troben interconnectades les unes amb les altres, formant sistemes compactes. Aquests sistemes són el que anomenem teories científiques.

TEMA 4

1. La justicia

En íntima relació amb aquest desig de donar un sentit a la vida i d'assolir la felicitat, es troben la necessitat i la recerca d'un món millor, més solidari i més just. Només una societat justa pot garantir el máxim de felicitat per al major nombre de persones.

Per tot això, abans de veure els diferents dissenys de societats ideals o justes (utopies), analitzarem en aquest apartat el concepte de justicia i tot alió que contribueix a fer justes les institucions i normes socials; és a dir, reflexionarem sobre la legítimitat de les lleís.

1. 1. Concepte de justicia

El concepte de justicia, a més de ser un dels que ha suscitat més interés, és, també, un dels més complexos. Aquesta complexitat ve dels diversos usos que té.

- Justicia com a conjunt d'órgans judicials. En aquest cas, justicia es refereix a totes les institucions, òrgans, professionals i pautes d'actuació encarregats de fer efectiu I'ordenament legal d'un Estat. D'aquesta manera usem el terme, per exemple, quan amenacem algú dient-li <ja te les haurás amb la justicia», o quan ens lamentem que <,en aquest país la justicia és lenta i dolenta». En aquests dos casos, justícia s'usa com a terme general que agrupa tribunals, jutges, magistrats, lleis i procediments (judicis, apel-lacions ... ); és a dir, tots aquells elements encarregats d'aplicar i fer respectar el Dret i I'ordre estabiert.

- Justicia com a qualitat atribuible a persones, accions i normes. En aquest sentit, diem coses com ara: «aquest professor és just», o «aquesta empresa és justa amb els seus treballadors, els paga el que marca la llei», o també «la pena de mort és injusta perqué viola el dret a la vida». En aquests tres exemples, la justicia no es refereix al conjunt d'òrgans jurídics d'un Estat, sinó a un requisit que han de complir el professor, l'empresa o una llei determinada. Tanmateix, en aquests tres casos aquesta qualitat és interpretada o entesa de manera diferent, ja que aquests tres exemples reflecteixen tres maneres diferents de concebre la justicia.

1.2. La legitimitat de les lleis

Ja hem vist que la justicia es pot entendre com una qualitat atribuible tant a persones i accions com a normes i lleis. Tanmateix, ara ens centrarem en la justicia referida a les lleis o normes d'una comunitat.

Es clar que, almenys en el seu ús corrent, es habitual de distingir entre normes justes i injustes. Una mostra d'aixó són afirmacions com ara: «la llei actual que garanteix una educació gratuita i igualitária per a tothom és justa», o «la norma que, a I'índia, prohibeixen als individus de les castes inferiors d'accedir a determinats llocs de treball és injusta». Tanmateix, a nivell filosòfic no tots els pensadors accepten aquesta distinció i, el que és més problemátic encara, sembla difícil l'acord sobre quin hauria de ser el criteri que ens permetés de diferenciar entre dos tipus de normes. El que veurem a continuació són diversos intents de legitimar, es a dir, de justificar o fer justes les lleis.

Positivisme jurídic

El positivisme es un corrent d'origen molt mes recent que el jusnaturalisme, i sorgeix precisament com a reacció a aquest. Possiblement, un dels seus teórics mes emblemátics sigui H. Keisen.

Segons aquest pensador i els seus seguidors, en I'ámbit del Dret tan sols es possible parlar de Dret positiu, ja que no existeix cap altra forma de Dret, ni natural ni diví. Per aquesta raó, per als positivistes, les lleis d'un Estat estan legitimades pel sol fet de ser aprovades pels òrgans competents. El cor de la qüestió és que la distanció entre legalitat i legitimitat els sembla absurda, com també els ho sembla la diferenciació entre lleis justes i injustes. Consideren que tot el que és legal és legítim i tota llei és, per definició, justa. Tal com pots comprovar, els positivistes es basen en una concepció molt concreta de la justicia: justicia com a principi de legalitat.. Així, doncs, el que és just es exclusivament el que concorda amb el que es legal i, per tant, parlar de lleis injustes és tan absurd com parlar de lleis il-legals.

Encara que el positivisme és comprensible com a resposta a un jusnaturalisme poc consistent, el cert és que s'enfronta a un greu inconvenient. Si la legitimitat d'una llei només depén del fet de ser efectivament llei, no podem parlar de lleis il-legítimas ni de lleis ínjustes. Així, doncs, tan justificados seran les lleis que promouen la igualtat, la llibertat i la pau com les que fomenten la discriminació, la segregació i la insolidaritat.

Utilitarisme

Ja vam veure en la unitat dedicada a l'ética en qué consistía I'utilitarisme. Doncs bé, el que allá vam dir per a les normes morals, és perfectament aplicable a les normes jurídiques.

Els utilitaristes, encara que tampoc no adopten un punt de vista naturalista, o sigui, que no defensen I'existéncia d'un Dret natural, sí que distingeixen entre lleis legítimas i lleis il-legítimes. Per a ells, una llei és legítima quan es útil és a dir, són justes o estan justificados aquelles lleis que contribueixen a proporcionar la major felicitas al major nombre de persones. Per exemple, davant la llei del sufragi censatari, la llei que garanteix un sufragi universal es més justa perqué beneficia un major nombre de persones.

Aquesta concepció de la justicia té un gran inconvenlent. Si I'únic criteri per a justificar una llei és la seva utilitat per a la majoria (al marge d'altres consideracions de tipus étic), I'utilitarisme ens pot dur a admetre com a legítima una llei que, per exemple, condicioni l'ajut médic a malalts terminals segons el cost que representa per a la societat.

Neocontractualisme

Segons Rawls, per a assegurar la justicia social, és a dir, per a assegurar el fet que les institucions i normes promouen la igualtat entre tots els membres, hauríem de pensar que han sorgit d'un pacte originat entre individus iguals i lliures. Aquest pacte, similar al que descriuen Hobbes, Locke o Rousseau, s'ha de fer des de la total imparcialitat, o sigui, que ha d'estar ratificat per individus als quals no els mogui un interés egoista. En altres paraules, els futurs membres d'aquesta societat han de votar les normes sense tenir en compte els seus interessos, desitjos, capacitats i plans de vida. Per tant, el pacte originat s'ha de fer des del que Rawls anomena vei d'ignoráncia. Quan els individus dissenyin la futura societat ho faran sense conéixer quines seran llurs condicions de vida (professió, estatus, origen, fortuna, capacitats ... ). D'aquesta manera, davant la possibilitat que els pugui tocar la posició menys afavorida, s'encarregaran personalment d'organitzar una societat que sigui el més igualitária possible i que compensi, al máxim, les inevitables diferéncies i desigualtats que, per naturalesa, hi ha entre els uns i els altres.

Aquesta teoria de la justicia, com la resta de teories contractualistes, no tracta de descriure un fet històric, sinó d'establir metafóricament les condicions (desinterés, imparcialitat, equanimitat) que faran possible la justicia. En consonancia amb aquesta teoria, seran lleis justes i legitimes les que siguin concebibles des d'un contraste d'aquest estil, és a dir, les que enforteixin i protegeixin la igualtat social.

2. Les utopies socials

2. 1. Concepte d'utopia

L'anhel de mons ideals i perfectes és tan antic com I'ésser humá, tot i que la invenció i descripció de societats que ho siguin no rep el nom d'utopia fins al segle XVI. Per aixó, no és mal dit d´afirmar que existeixen utopies des de sempre, fins i tot abans que s'encunyés aquest nom per a fer-hi referencia.

El terme utopia es deu a Thomas More (1478-1535), el qual va titular així una de les obres més importants del genere Literalment significa ,no lloc i, per tant, designa una localització inexistent o impossible de trobar.

Moits pensadors hi han volgut veure el desig de deixar clar que per molt desitjat que fos un Estat d'aquest tipus, Utopia és un somni imaginari i irrealitzable. Des d'aleshores, s'acostuma a considerar com a utópic el que, a més de perfecte i modélic, és també impossible de trobar o de construir.

En general, podem definir les utopies de la manera següent:

Una utopia és un Estat Imaginari que reuneix totes les perfeccions i que fa possible una existencia felip, ja que hi regnen la pau í la justicia.

2.2. Funcions de les utopies

Malgrat el carácter novel-lat o fictici de les utopies, al llarg de la historia del pensament se'ls han atribuit funcions que van mes enllá del simple entreteniment.

- Funció orientadora. Les utopies consisteixen, básicament, en la descripció d'una societat imaginaria i perfecta. i, encara que per a molts pensadors la realització completa d'aquest sistema sigui impossible, alguns dels procediments que es descriuen es poden aplicar a possibles reformes i, d'aquesta manera, es pot orientar la tasca organitzadora deis polítics. Així, per exemple, Thomas More proposa en la seva utopia (publicada el 1516) mesures com ara la reducció de la jornada laboral o la llibertat de culte propostes que seran reivindicases en la major part de les societats democrátiques posteriors. Per aquest motiu, encara que la utopia en el seu conjunt es pugui veure com un somni inabastable, de vegades és útil per a assenyalar la direcció que han de prendre les reformes polítiques en un Estat concret.

- Funció valorativa. Encara que les utopies són obra d'un autor personal, sovint s'hi reflecteixen els somnis i inquietuds de la societat sencera en qué viu l'autor. Per aquest motiu, permeten de reconéixer els valors fonamentals d'una comunitat en un moment concret i, també, els obstacles que troben aquests valors a l'hora de materialitzar-se. Per això, per a molts autors les utopies no serveixen tant per a construir mons ideals, sinó per a comprendre millor el món en el qué vivim.

- Funció crítica. En comparar I'Estat ideal amb el real, s'aprecien les limitacions d'aquest darrer i les fites de justícia i benestar social que encara ha d'assolir. De fet, la utopia está construida a partir d'elements del present, ja sigui per a evitar-los (desigualtats, injustícies ... ) o per a potenciar-los (avengos técnics, llibertats ... ). Per aquest motiu comporta una subtil, peró eficaç, crítica contra les injustícles i desigualtats evidents després de la compareció. Fins i tot si considerem que la societat utòpica es un disbarat irrealitzable, ens presenta el desafiament d'explicar per qué no tenim almenys les seves virtuts.

- Funció esperançadora. Per a alguns filósofs, I'ésser humá és essencialment un ésser utòpic. D'una banda, la necessitat d'imaginar mons millors és exclusiva de I'espécie humana i, de l'altra, aquesta necessitat es presenta de forma inevitable. El fet de ser lliures, de poder somniar amb llocs millors que els que ens envolten i de poder actuar en la direcció d'aquests desitjos está íntimament connectat amb la nostra naturalesa utòpica. Aquesta és, a més, la que justifica l'alé d'esperança que sempre roman en nosaltres: per molt injust i desolador que sigui el nostre entorn, sempre trobem la possibilitat d'imaginar-ne i construir-ne un de millor.

2.3. Societats utópiques

Al llarg de la història, el genere ha estat prolífic, de manera que comptem amb nombrases descripcions de com hauria de ser aquesta la perduda i remota. Vegem les que, per diverses raons, han estat més rellevants.

La República platònica

Devem a Plató el primer model de societat utòpica. En un dels seus diálegs més coneguts, La República, a més de la defensa d'una determinada concepció de la justicia, hi trobem una detallada descripció de com seria I'Estat ideal, és a dir, I'Estat just. Plató, profundament descontent amb els sistemes polítics que s'havien succeit a Atenes, imagina com s'hauria organitzar un Estat que tingués com a objectiu l'assoliment de la justicia i el bé social.

Segons Plató, la República o Estat perfecte estaría format per tres classes socials: els governants, els guárdies i els productors. Cadascuna d'aquestes classes tindria una funció en la República, uns drets i uns deures molt clars. Els individus pertanyerien a una d'aquestes classes no per naixement sino per capacitat. Segons quina fos l'aptitud fonamental de cadascú: saviesa, coratge o apetencia, seria educat per a exercir eficientment les funcions del seu grup. 1 és que, per a Plató, la bona marxa de I'Estat depén del fet que cada classe acompleixi efectivament la seva comesa.

En definitiva, la República de Plató seria una societat justa perqué hi governarien els més savis i, a mes, perqué cada individu hi exerciria una activitat d'acord amb les seves aptituds i, per tant, tots contribuirien segons les seves possibilitats al bé comú.

La ciutat de Déu de sant Agustí

Segons aquest filòsof, la ciutat terrenal és fruit del pecat, ja que va ser fundada per Caín, i els seus habitants són esclaus de les passions i només persegueixen béns materials. Aquesta ciutat, per tant, no pot deixar de ser imperfecta i injusta. Tanmateix, enfront de la ciutat terrenal s'alça, com un ideal, la ciutat espiritual, la qual va ser fundada per Déu i on regnen l'amor, la pau i la justicia. Es, enfront dels Estats històrics, un regne espiritual i ideal, i per això per a molts filòsofs La ciutat de Déu pertany a I'ámbit utópic.

A diferencia del que van proposar altres pensadors, per a sant Agustí la utopia sí que és realitzable, encara que només de manera definitiva i completa amb la fi de la història i l'arribada del Regne de Crist. La utopia o Ciutat de Déu será, així, la culminació de la història humana.

Les utopies renaixentistes

Durant el Renaixement es produeix un floriment espectacular del gènere utòpic. La majoria de pensadors consideren que la influencia de I'humanisme es la causa d'aquest fenomen.

El Renaixement és una época que, a més de caracteritzar-se pel desenvolupament espectacular de les arts i les ciéncies, destaca també pels canvis socials i económics. Tanmateix, aquestes transformacions no seran igual de positivas per a tothom, ja que ocasionaran enormes desigualtats entre els membres de la societat.

Molts dels pensadors d'aquesta época, conscients d'aquestes injustícies, peró també de la capacitas reformadora de I'ésser humá, reaccionaran davant la crua realitat de la seva época. Aquesta reacció es concreta en la reivindicació d'una racionalització de I'organització social i econòmica que elimini gran part d'aquestes injustícies.

D'aquesta creença i confiança que la capacitas racional pot contribuir a millorar la societat i a fer-la més perfecta, sorgeixen els models utòpics renaixentistes.

El socialisme utópic

La fi del segle XVIII i el comengament del segle XIX va ser un altre dels moments fecunds en la ideació de societats utòpiques. Els profunds canvis socials i econòmics produits per I'industrialisme i per un capitalisme cada vegada més individualista i insolidari van deixar adobat el terreny per al descontentament i la crítica, i també per al desig de societats millors, més humanes i més justes.

D'aquesta época d'injustícies i desigualtats és el socialisme utópic. Com a representants d'aquest moviment, tenim pensadors de l'alçada de Saint-Simon (1760-1858), Charles Fourier (1771-1837) i Robert Owen (1771-1858). Malgrat les diferéncies que hi ha entre ells, tenen en comú el seu interés per millorar i transformar la precária situació del proletariat del moment. Per a fer-ho, van proposar reformes concretes destinades a fer de la societat un lloc més solidari, en qué el treball no fos una cárrega alienant i en qué tots tinguessin les mateixes possibilitats d'autorealitzar-se.

3. Crisi de les utopies

Per estrany que ens pugui sembrar, el desig de mons millors i més justos es pot esquerdar. A partir d'un moment determinat, una serie de fets socials, polítics, econòmics qüestionen la confiança en el progrés, confiança própia del pensament occidental des de la il-lustració. Aquesta crisi de la concepció progressista comporta una crisi de les utopies, la qual ha provocat la proliferació d'un génere oposat, les antiutopies o utopies negativas, que ofereixen una visió desesperançadora i terrible del que ens té preparat el futur. Analitzarem, al final d'aquest apartat, alguna d'aquestes profecías, mitjançant dos dels models dantiutopia mes influents del segle XX.

3. 1. Crítica a les utopies

Durant el segle XX, la confiança en la possibilitat i necessitat de societats perfectas ha minvat. Per diverses raons, els motius d'aquesta consideració poden variar d'un pensador a un altre; aquí n'hem intentat recollir els fonamentals:

- Tenen un carácter fantasiós i ingenu. Una de les crítiques més habituais contra les utopies és el seu distanciarnent respecte de la crua realitat. I és que, en cadascuna, l'autor imagina un món perfecte, perá tan irreal que resulta difícil d'establir vincles entre el que proposa i el que trobem efectivament. D'altra banda, la utopía s'acostuma a limitar a la descripció detallada d'aquest món nou, però no proporciona gairebé cap pista sobre la manera en qué és possible transformar la realitat per a accedir a aquest altre mán imaginat. Per això, per a molts pensadors, les utopies només són l'expressió de bons, peró inútils i ingenus desitjos de millora.

- Estan històricament condicionades. Les crítiques contra les utopies poden anar en una altra línia. Per a alguns filòsofs, per exemple, I'inconvenient més gran de les utopies és la seva incapacitas per a transcendir les limitacions de l'época històrica en qué van ser concebudes. Per als qui argumenten d'aquesta manera, les utopies s'allunyen de la realitat molt menys del que ens pensem, i en realitat són poques les que es poden veure com a projectes veritablement imaginatius i originals. En la major part de casos, es limiten a potenciar i desenvolupar trets que ja són presents en la societat d'un moment històric. Per aquest motiu, amb el pas del temps, sovint queden ridículament desfasades. D'aquesta manera, prediccions que en una época van ser arriscades avui ens resulten ingénues i ridícules. Per exemple, les propostes de viatges en globus a la Lluna o les dels vehicles sense cavalls que assolien fins a 30 km/h.

- Provoquen estatisme social. Per si les raons anteriors no fossin prou poderosas, s'hi afegeix encara la que diu que la utopia es fonamenta en una concepció estática de la societat, ja que, sovint, el canvi només hi és justificas fins que s'assoleix la utopia. Un cop aconseguida la societat perfecta, justa i feliç, quin sentit tindria que es continués transformant la societat? Ara bé, és possible i desitjable, encara que sigui en utopia, una organització completament estática?

- Voregen el totalitarismo. Ha estat el filósof Karl Popper el qui ha destacat el perill que enclouen les utopies. Encara que la seva crítica es va centrar básicament en La República de Plató, és extensiva a gairebé totes les utopies posteriors. Per molt paradoxal que sembli, aquest mán feliq i perfecte es pot convertir en el més terrible i totalitari deis Estats. La creenga i el convenciment de¡ carácter ideal i perfecte d'un sistema social poden portar, irremeiablement, a la intolerancia respecte de qualsevol altra proposta. Així, considerar una única organització com a beneficiosa provoca que qualsevol opinió en contra i qualsevol oposició siguin vistes com una amenaga per a la supervivencia de la utopia i, en conseqüéncia, siguin escombrades de¡ panorama social, per al bé de la comunitat.

3.2. Les antiutopíes

Davant la profusió de propostes utópiques d'altres époques, en la nostra gairebé no trobem obres d'aquest genere una excepció n'és Walden Dos, de B.F. Skinner (publicada el 1948). A aquesta disminució hi han contribu'it les critiques filosófiques que acabem de veure. Les observacions anteriors han anat minant la il-lusió que s'havia dipositat en els projecte utópics. A més, moltes de les utopies anteriors s'han deixat de veure com a mons fantástics i desitjables. La vida a I'ilia Utopia de More o en un falansteri de Fourier s'imagina actualment amb molt menys encant del que van preveure els seus autors.

I és que els pensadors actuals cada vegada semblen més convençuts que igualtat i justicia, d'una banda, i llibertat, de l'altra, constitueixen els dos extrems incompatibles d'un sol eix, per la qual cosa l'augment de l'una comporta inevitablement la disminució de l'altra. Així, doncs, per a molts autors, les utopies, societats igualitáries i justes, només són realitzables esclafant gran part de les llibertats individuals.

Entre d'altres, aquest sembla que és el motiu que, juntament amb la disminució progressiva de les utopies, s'hagi produit un augment del génere contrari: les antiutopies o distopies.

Per antiutopia entenem la descripció d'una societat futura en la qual s'han desenvolupat exageradament alguns dels trets que són sobrevalorats en la civilització actual. En aquest sentit, constitueix un escabrós mirall d'alló en qué es podria convertir la societat si no es posa remei a algunes de les tendéncies que hi predominen.

4. Els drets humans: actualitat dels ideals utópics

La crisi dels models utópics no ens ha de fer pensar que l'época actual és una época mancada d'ideals, sensibilitat i iniciativa per a millorar la societat. Aquest apartat en será una clara mostra.

4. 1. Necessitat de la utopia

Alguns desastres als quals ha dut el progrés cientificotécnic, juntament amb la desconfiança dels filòsofs davant les propostes utòpiques tradicionals, han provocat una crisi en la mentalitat i l'actitud utòpica. Ara bé, aquesta crisi de les utopies, implica una crisi del desig i I'esperança d'un món millor? L´ésser humà, ha de desterrar d'ell mateix qualsevol impuls que el dugui a somniar i a imaginar societats més humanes i solidáries? No sembla que aquest sigui el cas.

Aquestes reticéncies només són válides davant d'un model concret d'utopia, entesa com un sistema tancat en qué tot ja está prefixat per endavant per a garantir una forma de vida justa i igualitária, peró en el qué queda poc espai per a les llibertats individuals. Tanmateix, aquesta no és l'única manera d'entendre les utopies

La utopia es pot concebre com a perspectiva utòpica, com una certa manera d'enfrontar-se críticament a la realitat, per a no resignar-se amb la part injusta que hi trobem. Això, a més de no ser perniciós, és necessari per a poder fer una vida realment humana, ja que I'ésser humá pot ser consideras, fonamentalment, un ésser inconformista i utòpic.

En definitiva, el que ha entrat en crisi, el que s'ha qüestionat al llarg del segle XX ha estat la formulació i la defensa de societats presumptament perfectas, peró realment rígides i asfixiants. El que de cap manera ha quedat desfasat és la confianza i la defensa d'ideals utòpics concrets.

4.2. ldeals actuals

Si el panorama que ofereixen les utopies negatives té alguna consistencia, si realment els avenços científics i técnics ens condueixen cap a on alguns dels seus autors diuen que condueix, aleshores són més necessaris que mai els debats sobre els ideals que orientin i permetin de canviar aquest camí.

El pacifisme

L'esperança en un món que no visqui desolat per les guerres ha estat constant en la història de la humanitat. Gairebé totes les cultures han valorat la convivencia pacífica com un ideal digne de ser assolit. Actualment, aquest desig sembla molt més intens. La trágica experiencia de les guerres mundials i l'aparició d'armes cada vegada més devastadores han fet prendre consciencia a la gent de l'horror dels conflictos bél-lics.

Malgrat que continua havent-hi multitud de guerres, la pau ha estat reconeguda pels recents moviments pacifistas com un valor i un dret. Aquests moviments es caracteritzen per la condemna de la guerra com a forma de solucionar els conflictos, per la defensa de la desaparició dels exércits i per la reivindicació del dret a I'objecció de consciencia.

Ara bé, encara que tots estiguin d'acord que la pau és un valor i un ideal indiscutible, no tots estan d'acord en el que aquest ideal comporta. Davant del pacifisme radical i ingenu que condemna qualsevol forma d'oposició bel-ligerant, alguns filòsofs reivindiquen un pacifisme compromés que comporti una defensa activa de la pau, encara que això signifiqui, en alguns casos, utilitzar les armes. Davant les atrocitats, les injustícies, les violacions despietades dels drets humans més básics, hem de preguntar-nos: és possible defensar la pau a ultrança?, la pau s'ha d'anteposar a valors com la vida, la llibertat i la justicia?, significa la pau romandre impassibles davant la violencia mes injusta i injustificable?

Ecologisme

La relació entre I'ésser humá i la natura ha estat des de sempre molt especial: des de l'admiració al temor, passant per l'amor i el respecte. Tanmateix, a partir de I'Edat Moderna aquesta relació es veu profundament alterada. Amb el desenvolupament técnic i industrial, ¡'interés explotador substitueix l'admiració i el respecte; aleshores comença una refació d'opressió i dominació que fa perillar no tan sols la natura mateixa sinó tots els éssers vius que perviuen grácies a ella. En aquest trágic moment, la protecció i reivindicació d'un espai natural inalterat i salubre es converteix en un ideal, en un valor, en un dret que cal reivindican Es aleshores quan neixen els moviments ecologistes, desconeguts i absents abans del segle XX.

L'ecologisme, a més de promoure la conservació de I'entorn natural, comença a plantejar i reivindicar el respecte pels drets dels animals i de tots els éssers vius en general, i també a conscienciar sobre la responsabilitat que cada generació té amb les generacions futures, responsabilitat que s'ha de concretar en el compromís per llegar-los un entorn sà, ric i divers.

Solidaritat

L'actualitat es caracteritza també per una creixent actitud cosmopolita i solidaria. El desenvolupament dels mitjans de comunicació i el fet de saber-nos més a prop que mai de la resta d'habitants del planeta ha fet que s'estengui un sentiment de fraternitat hurnana. Grácies a aquest sentiment, I'ésser humá de qualsevol lloc se sent ciutadá del mòn i, per tant, lligat al destí de qualsevol altre ésser humá, sigui quina sigui la seva cultura, religió, raça o lloc d'origen.

Aixó ha contribuit enormement a una creixent actitud de solidaritat, que s'ha materialitzat en la formació d'associacions i organitzacions que lluiten perqué aquest ideal es faci efectiu i real. La manera d'aconseguir-ho? Convertir la solidaritat en un compromís ferm de lluita contra la fam, la pobresa, les epidémies... que afecten gran part del génere humá.

lgualtat de drets i oportunitats

Molt lligada a les reivindicacions anteriors hi ha la defensa d'un ideal igualitari que comprengui tots els habitants del planeta. Aquest ideal s'estableix en la convicció que tot ésser humá, siguin quines siguin les seves peculiaritats personáls, ha de gaudir de les condicions que li permetin de fer una vida rica i digna. Això significa, en definitiva, la defensa d'una justa distribució de les riqueses i d'una efectiva i real igualtat d'oportunitats. D'altra banda, perqué aquesta reivindicació no es quedi en pura formalitat, s'ha de concretar en la lluita pels drets d'aquells que històricament han patit pitjors condicions o un tracte discriminatori. En definitiva, ha de promoure la lluita pels drets dels nens, de les dones, dels ancians, de les races minoritáries, de les religions perseguides.

4.3. Els drets humans

Tots els ideals anteriors convergeixen en la formulació i el respecte dels drets humans.

Els drets humans són tots aquells drets que posseeix I'ésser humá pel sol fet de pertányer a I'espècie humana. Aquests drets són conseqüéncia de la inherent dignitat que posseeix tota persona i de la qual no pot ser desposseida ni privada.

Mentre que el primer es refereix al conjunt de normes que regulen les refacions socials, els drets subjectius, en canvi, expressen l'autorització que posse'im com a persones d'exigir i de realizar certes coses. Evidentment, els drets humans formen parl d'aquest grup de drets; ja que tots expressen l'autorització d'exigir alguna cosa, com, per exemple, el respecte de la nostra llibertat de realitzar certes accions, com ara, manifestar la nostra opinió sense por a represálies.

Els drets humans es caracteritzen pels trets següents:

- Són inherents a la naturalesa humana, ja que són una expressió de la dignitat natural de tota persona. No poden ser atorgats ni cancel-lats per cap institució ni Estat, ja que es posseeixen simplement pel fet de ser persona, de manera que existeixen fins i tot quan no són reconeguts.

- Son universals, ja que són válids per a tota persona en tot temps i lloc, independentment del seu estatus, religió, raça o sexe.

- Són ideals que han d'orientar i inspirar el codi legal de tot Estat que es considera de dret. Quan això ocorre, quan la legislació concreta d'un Estat els recull en la seva legislació, passen a formar part del Dret positiu d'aquest Estat i n'estan més garantits el respecte i la protecció.

Aquestes característiques fan que siguin reals i váiids fins i tot quan es violen i s'incompleixen obertament. Tal com segurament deus estar pensant, en nombrosos Estats s'obliden els drets més fonamentals, no ja els que garanteixen un sou digne o una sanitat adequada, sinó drets tan fonamentals com el dret a la vida, a la llibertat, a la justicia o a la pau. Aquesta paradoxa no t'ha de confondre. Tot i que és un fet que algunes persones i institucions els incompleixen o els violen obertament, res no pot atorgar ni desposseir la dignitat humana que tota persona posseeix pel fet de ser-ho.

Tanmateix, aixó no ha de ser consol suficient. En aquells llocs i situacions en qué no són degudament complerts, els drets humans tenen una important funció de servir com a ideals i exigéncies étiques que assenyalen quin ha de ser el comportament a seguir i la meta a assolir.

1

1