Temples en la antiguitat

Religions. Societats. Temples. Egipte. Pròxim Orient. Temple de Jerusalem. Grècia. Roma

  • Enviado por: Doloresmuscaria
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 29 páginas
publicidad

TEMPLES EN LA ANTIQUITAT

  • Religions, societats i temples

  • Què és un temple ?

  • No es pot començar a parlar de què és un temple, i la seva relació amb les diferents religions, sense un parell de definicions.

    A la Enciclopèdia catalana es troba la següent definició de temple:

    “ Edifici sagrat, consagrat al culte d'una divinitat, concebut en general com a habitacle permanent o lloc de manifestació temporal d'aquesta divinitat, que hi és sovint representada amb una imatge. Lligat al concepte de 'Temples en la antiguitat'
    sagrat, el mot suposa la idea de separació (del grec e, 'espai segregat'), pròpia dels antics pobles mediterranis (Grècia i Roma), on l'espai sagrat era determinat pel sacerdot que "inaugurava" un edifici . Bé que no hi ha religió sense un lloc sagrat (ara, cim, arbre, cova, etc), l'edifici cultual no és un fenomen universal. La seva absència no sempre depèn del baix nivell tecnològic de construcció”.

    I de religió:

    “Conjunt de dogmes o doctrines, de preceptes o costums i de ritus que configuren sociològicament i oficialment la religió d'un grup humà determinat. Inseparable de la seva dimensió estrictament personal i subjectiva, la configuració o manifestació sociològica i objectiva del que hom sol anomenar fenomen religiós ha d'ésser definida no sols en relació amb aquella, ans també d'una manera genèrica i sempre imprecisa, pel fet que la religió mai no és tampoc separable del context cultural, històric i social en què es dóna i des del qual, només, pot ésser entesa en la seva especificitat concreta. Pel que fa a la interrelació dels aspectes subjectiu i objectiu del fet religiós, és important de consignar els diversos significats que, etimològicament, pot tenir el terme "religió", segons que hom l'interpreti, per exemple, a partir del mot relegere ('reprendre' tot allò que es refereix al culte dels déus), com féu Ciceró, a partir de l'arrel religere ('considerar amb atenció'), com féu el gramàtic Gal·li, o a partir de la paraula religare ('tornar a lligar una cosa segura'), com feren Servi, Lactanci o sant Agustí, entre molts altres.”

    • Món antic: Egipte.

    • Denominació del període cronològic

      Període temporal aproximat

      Dinasties

      Prehistòria o Període Predinàstic

      3700 - 3100 a .C.

      Dinastía 0

      Període Protodinàstic

      3100 - 2675 a .C.

      I y II

      Regne Antic

      2675 - 2100 a .C.

      III - VIII

      Primer Període Intermedi

      2100 - 1975 a .C.

      IX y X

      Regne Medi

      1975 - 1640 a .C.

      XI y XII

      Segon Període Intermedi

      1640 - 1550 a .C.

      XIII-XVII

      Regne Nou

      1550 - 1050 a .C.

      XVIII -XX

      Tercer Període Intermedi

      1050 - 715 a .C.

      XXI-XXIV

      Període Tardà o Baixa Època

      715 - 332 a .C.

      XXV - XXXI

      Reis grecs

      332 - 306 a .C.

      -

      Ptolomeus

      306 - 30 a .C.

      -

      Emperadors romans

      30 a .C. - 313 d.C.

      -

    • El panteó egipci. Les divinitats híbrides (animal / home).

    • La religió egípcia esta formada per més de 700 integrants, entre els que es troben deus i deesses, animals, objectes, forces còsmiques i els propis faraons a la seva mort. La causa d'aquest politeisme, i de les conflictives i generalment contradictòries creences es troba en la mateixa historia d'Egipte: per a la unificació del país va ser necessari absorbir molts cultes locals, molts d'ells nascuts d'adoracions totèmiques. Hi ha cultes que es combinen, altres van romandre iguals...

      L'essència de la religió era la resurrecció. Els homes troben que hi ha una potencia sobrenatural que regeix tots els fenòmens de la natura (cel, terra, animals, plantes...) i a aquesta ofereix el culte, per a obtenir protecció e fins i tot identificar-se amb ella. Aquesta idea és comuna a totes les religions locals. Els pobles eren conscients de no tenir la veritat religiosa absoluta, de manera que es respectaven els cultes dels altres, i fins i tot es combinaven amb els propis, donant lloc a famílies de deus i mites complexes.

      En els temples hi ha imatges divines amb tres aspectes diferents: éssers d'aspecte humà, animals i objectes. Són tres aspectes de la divinitat sense relació lògica entre ells. Aquest fenomen és exclusivament egipci, es dona en tot el país i no es troba en religions estrangeres. Això pot ser degut al esperit conservador egipci, a la seva mentalitat religiosa, on cap deïtat es desplaçada, i totes troben el seu lloc.

      Es poden trobar tres etapes : fetitxisme, zoolatria i antropomorfisme.

      El fetitxisme prové dels pobles nòmades que recorrien l'Àfrica nordoriental, que associaven els objectes transportables (armes, insignes) natures divines. També adoraven als astres, com a manifestació divina. Al fer-se sedentaris i domesticar els animals, els rendiren culte, tant als domesticats com als salvatges. Aquesta divinitat era asexual i perenne.

      La zoolatria encarna en éssers vivents, mortals per tant, i amb diferenciació sexual. Els deus devien unir-se per a continuar l'espècie, i d'aquí sorgeixen les famílies divines, cosmogonies i mitologies complicades. És el començament del politeisme. En aquest cas, s'adorava a un individu, i a la seva mort, es substituïa per un altre. En altres ocasions, l'esperit habitava en tots els individus de la mateixa espècie, de manera que estava prohibit matar-los o menjar-los. En aquest grup s'hi troben, per exemple els deus Apis, el bou negre de Memfis, Meru Hur el bou blanc d'Heliòpolis .

      L'antropomorfisme, per últim, es va donar al llarg del quart mil·leni ane, durant el període dels reis de Buto i Hierakónpolis, on el clero va donar representacions més notables als deus més importants, substituint el seu aspecte animal per humà. Aquests deus humans, habitants d'un món diferent al nostre, hi necessitaven un representant, que era l'animal que el deu substituïa, de manera que aquest continuava considerant-se una criatura divina. El mateix deu, en ocasions, era representat amb el cos humà i el cap d'aquest animal.

      A mesura que es van anar construint els petits estats, cadascú d'aquests va mirar de donar més força al seu deu, mitjançant associacions amb el deus dels terrenys veïns, generalment en forma de triades. Els grans temples religiosos van acabar d'arrodonir les complicades cosmogonies, on els principals personatges eren els deus de la regió on s'hi trobaven. En acabar l'època prehistòrica, la religió no va sofrir radicals canvis, excepte la reforma monoteista d'Akhenatón, 14 segles ane. Aquest episodi, més que una ruptura amb la tradició anterior hom la considera una evolució que ja es deixa veure en regnats anteriors, de supremacia d'Aton front a la resta de deus. Aquest faraó, anomenat Amenfis IV (nom que abandona pel del profeta d'Aton) en un moment donat del seu regnat, proclama el culte a Aton com a deu tutelar de la monarquia, amb Amon que ja ho havia estat fins al moment. Aton, el Sol, es el deu superior a tots els demés, energia creadora de tot el que existeix. Aquesta reforma, però, no va tenir gaire repercussió sobre el poble, que va continuar amb els seus cultes.

      En qualsevol cas, els deus no eren massa diferents als humans, ja que com ells havien nascut, tenien un cos, es movien per passions humanes i podien, fins i tot, morir (com els mateixos faraons, descendents directes dels deus i personificació de la divinitat en la terra). D'aquesta manera, l'única diferencia evident és que aquests estan dotats d'uns poders sobrehumans, màgics. Els faraons, i alguns homes il·lustres, també eren considerats deus.

    •  Les piràmides i els temples funeraris.

    • La religió era, per als egipcis, l'aspecte més important de la vida, que es perllongava més enllà de la mort. Per tant, els morts rebien un culte fervorós, ja que si es podia evitar la corrupció, el mort podia continuar feliçment vius en el més enllà. El mort, per tant, era delicadament preparat per a la seva conservació, enterrat amb els objectes que li podien mancar, i fins i tot, amb animals de companyia. El temples funeraris, entre ells les piràmides, eren per tant una part molt important del culte i la vida diària d'aquest poble.

      En l'època predinàstica, es soterrava al mort en un forat excavat a la sorra , envoltat en ocasions per parets de fusta o fang. Un cop dipositat el cos, amb els seus utensilis, armes i aliments, es cobria amb sorra. Hi havia el perill de que, amb el temps, el vent desenterres el cos, i podia corrompre's. Llavors, les persones d'alt rang, eren cobertes per una estructura de tova i maons anomenada mastaba. Amb el temps va utilitzar-s'hi pedra.

      La primera tomba de pedra es va construir per un arquitecte, Imhotep, que va assolir tanta fama en vida que a la seva mort es va assimilar a un deu.

      La piràmide que coneixem ara va ésser, doncs, pensada per a guardar el cos del faraó i que hi romangués incorruptible. Llavors, no només es tracta de colossals estructures, que encara avui no es sap ben bé com van ser construïdes, si no que hi ha en elles un munt de trampes per als saquejadors, com portes falses, passadissos sense sortida... així i tot, han estat violades. Es tracta d'un monument funerari de base quadrada, i amb els costats en rampa cap al cim, que deriva de la piràmide escalonada.

      Respecte a l'emplaçament, la tomba devia mirar cap a l'oest, per on es pon el sol, i per sobre del nivell del riu per evitar inundacions. No massa lluny d'aquest, ja que els materials es transportaven per ell, i prop d'un nucli urbà. Cadascú dels costats de la piràmide devia trobar-se orientat a un punt cardinal.

      El material principal d'aquestes és la pedra calcària obtinguda a les canteres de Tura, a la vessant est del Nil. Hi es troben també blocs de granit a les piràmides, però no es sap com es pogueren tallar, donada la seva duresa; hom apunta a que s'aprofitaven només blocs solts. En qualsevol cas, es tallaven amb eines de coure, i es transportaven pel riu sense massa problemes. Un cop arribades al lloc de destí, es transportaven mitjançant trineus que lliscaven sobre corrons. Encara no es sap com s'acabaven col·locant a l'exterior de la piràmide, però el que es segur és la inversió humana: Herodot diu que en la de Kepos hi van treballar cent mil homes en torns de tres mesos durant vint anys.

    • El temple com a casa del déu i com a lloc de pas. Els santuaris.

    • El temple egipci esta concebut com a “casa del deu”. Llavors, l'elecció de l'emplaçament i l'orientació són factors bàsics, que s'acomplien amb una exactitud i precisió que encara avui ens resulta sorprenent. Els materials, durables com a la vida eterna del deu, i la seva elecció incloïa aspectes simbòlics, i d'elegància i bellesa, i trobem pedra sorrenca, granit, basalt, quarsita, calcita i calcària. El faraó estava obligat a servir al deu, no només a adorar-lo si no que també a alimentar-lo amb ofrenes i a augmentar les seves possessions. EL temple es troba profusament decorat, amb escenes i motius molt variats, generalment que fan referència al mateix deu i al faraó: ofrenes, pobles vençuts, batalles, pobles sencers adorant al deu...

      El temple és un símbol en si mateix, on absolutament tots els elements que s'hi troben, jocs de llums i ombres, nivells dels sostres i sòls, elements decoratius... tenen un simbolisme i raó per ser-hi. En el temple s'hi guarda la imatge del deu, i els sacerdots hi oficiaven els seus ritus, però només ells i els funcionaris del temple hi podien accedir: no era, per tant, un lloc de culte popular. El poble només podia accedir a determinades estances exteriors, marcades amb el au “rejit”

      No es sap amb exactitud quin és l'origen dels temples egipcis, però es creu que son les anomenades Pedres de Nabta Playa al desert del Sàhara, a cent quilòmetres d'Abu Simbel. Amb els primer temps del període dinàstic hi comencem a trobar els temples antics egipcis, com el Temple de Hierakómpolis o Abidos. A l'Imperi Antic en trobem exemples com el de l'Esfinx, a Guiza. A partir de l'Imperi Nou es construeixen molts temples, i al seu màxim esplendor s'arriba amb els regnats de Amenhotep III y Ramsés II, com temples com els de Karnak, Abidos o Luxor. Al tercer període intermig i època tardana hi en trobem Edfú, Dendera y Kom-Ombo.

       L'estructura i planta d'aquests temples es similar, però hom troba dos tipus segons si es construïen en honor d'un deu (o varis) o es tracta del temple mortuori d'un faraó, un cenotafi. En els cenotafis es realitzaven tots els ritus funeraris des de la mort del faraó fins al seu enterrament en el lloc definitiu. També s'hi venerava la seva memòria. En aquest cas hi trobem els temples de Ramesseum i de Medinet Habu.

      Hi ha una altra manera de classificar-los, i és segons si es destinaven al culte del poble o eren de caire oficial. Es troba una distinció clara en la decoració d'ells, on es representa el tipus d'actes i ritus que s'hi duran a terme.  

      Als temples clàssic egipcis es troben el següents elements:

      - Avinguda d'Esfinxs.

      - Murs que envolten.

      - Colossos d'entrada adjacents a la Pilona.

      - Pilona d'entrada.

      - Sales peristiles o patis descoberts.

      - Sala hipòstila.

      - Cameres, magatzems, criptes i cambres auxiliars.

      - Cambra d'ofrenes, capelles i altars.

      - Sancta-sanctorum o sagrari.

      Les pilones són les portes d'accés al Temple, formades per un mur alt i ample, amb forma de tronc de piràmide amb una porta central. Cadascuna de les dues torres representava els penya-segats de cada costat de la vall del Nil, també les dues muntanyes que envolten el Sol. En la façana principal es posaven màstils amb el nom de Deu, neter. Davant de la façana es poden trobar dos obeliscs o colossos de reis, en posició asseguda habitualment. La decoració és variada, però habitualment representa escenes de temàtica bèl·lica i històrica.

      El pati, envoltat totalment o parcialment per columnes, i sense sostre. La seva funció era unir els espais més amagats amb les zones de caire públic.

      Els elements més importants són les estàtues, representacions de reis o de persones importants.

      A continuació del pati, la sala hipòstila, més ampla que llarga i plena de columnes excepte en la part central, que segueix l'eix principal del temple. Aquestes columnes simbolitzen la vegetació dels pantans. L'accés a aquesta sala restringit a funcionaris, escrivans i gent notable.

       Les estances del Deu, un cop passada la sala hipòstila, es trobaven un seguit de cambres i la sala de la barca sagrada, on es situava una barca amb l'efígie del Deu, que es feia servir en les processons. Al fons es trobava el sancta-sanctorum, sobre l'eix principal de l'edifici: una petita sala amb la imatge del Deu. Aquí i a l'altar només el faraó i sacerdots podien accedir-hi. L'altar pot tenir diverses formes, però en general un bloc quadrat o una llosa recolzada sobre un peu cilíndric.

      Alguns temples, els de major importància, tenien un seguit d'altres elements exteriors, com per exemple el de Dendera: El llac sagrat, el Nilómetre, la casa de la vida, sanatoris, cuines i tallers, magatzems...

    • Unitat entre arquitectura i escultura.

    • A grans trets, hi ha dues característiques de l'art egipci que ens poden semblar curioses. En primer lloc, els creadors romanen en el anonimat, mentre que és el faraó qui passa a la historia, representat en l'art. Per altra banda, durant els 3000 anys de vida, no es va deixar influenciar per fets històrics ni per tendències estrangeres, més aviat al contrari, l'art egipci va influir als invasors. El que si influïa l'art és la religió (la vida en el Més Enllà) i el centralisme polític , que mira d'engrandir el poder absolut dels faraons i l'imperi.

      L'artista, normalment un funcionari de l'Estat o dels temples, aprenia el ofici segons els canons establerts i molt freqüentment passava de pares a fills. Encara que eren anònims i no ens han arribat noms, en la seva època podien arribar a ser molt famosos i reconeguts, com mostra la decoració de les seves tombes. L'artista presenta una altra característica remarcable, i és la seva manca de independència creadora: tota expressió artística devia ajustar-se a uns cànons establerts, amb la conseqüent manca d'originalitat. L'art egipci no es concebia com ara ho fem, el valor de la peça no era la seva bellesa, més aviat era la seva funció, el seu sentir pràctic. El concepte era, més aviat, que la peça pugues realitzar la funció per a la qual es va crear, i si es podia aconseguir bella i perfecta, millor. No es concebia, per tant, “l'art per l'art”.

      Les característiques bàsiques d'aquests cànons estètics són quatre: La representació bi-dimensional, la frontalitat, la manca de perspectiva i l'horitzontalitat.

      No es coneix la perspectiva, es representa tot en el mateix pla. Es representen els objectes més petits al fons, en la part superior i els primers plans en la part inferior de l'obra. Els objectes que es troben dins d'altres, es representen fora i sobre aquests. Per a aconseguir la tercera dimensió i una mica de perspectiva, es feien servir aquests i altres trucs, que ens semblen més una seqüència d'imatges que les mateixes en diferents plans. En el cas de conjunts decoratius com jardins, on es fa necessària la verticalitat, es representa aplicant la horitzontalitat a tot el conjunt.

      La frontalitat suposa la representació de gairebé tot de front. Per exemple, els cossos es representen amb la forma més expressiva de cada element: ull i espatlles de front, cara, cames, peus, ventre i pits de perfil. A més de tot això, hi influeix la destinació final de l'obra: la imatge d'un difunt es representa de manera que aquest es pugui reconèixer, però idealitzat. A més, en l'art funerari es devien representar animals perillosos sense els components que els feien perillosos, o amb ganivets a l'esquena, per a no complicar l'existència del mort.

      La diferenciació entre personatges, donat que les cares es representen sense trets especials, segons els ideals de bellesa i joves sempre, s'aconsegueix mitjançant la grandària, que indica la categoria social, i el color, més fosc per als homes (que treballen fora de casa). No hi apareixen moviments bruscos.

      Els colors tant en la matèria primera com en la decoració responen a l'objectiu de l'obra. Per exemple, la pedra roja vincula directament al re amb el culte del Sol. El roig es relaciona amb el desert, el groc al sol, el blau al Nil, el negre al lli (per tant a la fertilitat) i el verd a la vegetació i la fecunditat.

      En relació amb l'art no oficial, l'artista es trobava més lliure i hom troba exemples amb cert moviment, frontalitat total i fins i tot pintures eròtiques i caricatures.

    • Materials i procediments constructius. La pedra.

    • Els materials principals de construcció eren la fusta, la tova i la pedra.

      La fusta principal en la prehistòria i època predinàstica, però es va substituir ràpidament per altres materials més durables en l'època faraònica. La fusta de bona qualitat era molt escassa a l'Egipte, i poques espècies podien utilitzar-s'hi: tamarindes, acàcies, palmera datilera... Per això, sovint els governants importaven fustes de l'Orient, de millor qualitat, el que explica que només les construccions i objectes de les persones adinerades estan fetes amb bones fustes.

      La tova era el material més barat i fàcil de treballar, i per tant es feia servir a la vida diària, en cases, palaus i murs defensius. A la construcció, a més, es valorava per les seves propietats com aïllant tèrmic, que protegia del sol durant el dia i del fred per la nit. Poc resistent a la humitat, que no suposa cap problema en un país com l'Egipte.

      La pedra, molt més cara que la tova i difícil d'obtenir, es va acabar imposant com al material per a l'arquitectura funerària i religiosa. Ja explicada la importància de la perdurabilitat de la morada funerària, és comprensible que es busqués el material més durable. Per diferents).tant, la pedra es va utilitzar en totes les varietats que s'hi trobaren (uns 40 tipus diferents). Per exemple, el basalt s'extreia d'Abu Roash, al nord de Gizeh, i la quarsita rogenca de Yebel El-Ahmar, a l'est d'El Cairo. Tots dos materials es van fer servir molt en escultura i arquitectura.

      El més comú i abundant és, però, la pedra calcària, que es pot trobar pràcticament a tot el país. Per la seva bellesa i qualitat, la que més es va fer servir és obtinguda a Tura, prop de Menfis. També sorrenca, obtinguda al sud, que es feien servir en els darrers temps. També el granit, com ja s'ha comentat, que s'hi troben en moltes varietats diferents.

      Hi es feien servir moltes altres, especialment a decoració, com el marbre amb fines vetes verdoses, la diorita, el gneis...

      Com a sistema d'extracció, els egipcis en tenien dos: a cel obert, o mitjançant pous i galeries sota terra. Per trencar els materials, si aquests eren tous (calcària) sembla que es valien de brases de carbó incandescent que dipositaven sobre el material a trencar. Tot seguit, hi llançaven aigua freda, amb el que la roca es fracturava. El problema en aquest sistema és tallar la base del bloc, i generalment es tractava de trobar un estrat de pedra més tova inferior. Les ferramentes, masses de fusta o eines de metall. Aquest metall evoluciona de coure a bronze, i ferro endurit. Pel polit, abrasió amb pols de quars.

      En el cas de materials més durs, com el granit, ja s'ha comentat que s'aprofitaven trossos ja solts i meteroritzats, que es polien en la seva superfície amb eines fetes de dolerita, pedra volcànica molt dura.

      L'organització del treball en una cantera inclou els dirigents, alts funcionaris, treballadors no especialitzats i treballadors especialitzats: picapedrers, perforadors, escultors, escrivans...De manera que aquestes canteres eren tallers on es realitzaven gairebé les peces en la seva totalitat. S'etiquetaven, cosa de la que s'encarregaven els escrivans, amb el nom del faraó i el monument al que es destinaven.

      El transport es realitzava en tres fases: la primera terrestre, on es transportava el bloc desde la cantera fins al Nil, una altra pel riu i la darrera, terrestre altre cop. A l'Egipte el transport terrestre era difícil, donada l'inexistència de camins ferms i durs. De manera que els blocs i objectes pesats no es transportaven amb rodes, si no amb trineus sobre troncs transversals lubricats amb fang fi. Per a salvar alçades, rampes de pedra cobertes amb terra mullada i sorra. Els trineus es movien per bous o homes.

      Al riu, el transport molt fàcil, donat que es pràcticament en tot el seu trajecte molt tranquil. A més, els vents solen bufar direcció sud. De manera que per a anar cap al nord, només cal deixar-se dur pel vent, i per a anar cap al sud, dur-se pel corrent.

    • Exemple principal: El temple de Karnak

    • Aquest temple, el més grandiós i complex de l'arquitectura religiosa de l'Antic Egipte, es troba a la província de Luxor, a la vorera est del Nil, i es pensa que va començar a construir-se en el 2200 ane. La finalitat d'aquest temple es el culte a la triada Sagrada de Tebes (Amon, Mut i Jonsu).

      Molts faraons van ampliar i millorar el temple, en ocasions destruint i reconstruint estructures anteriors, de manera que l'arquitectura del temple és més aviat complicada.

      Te quatre patis, deu pilones, un llac sagrat i molts edificis.

      Es tracta de tres centes separats, envoltats cadascú per un mur de tova. El més gran, el santuari d'Amon, principal deu de Tebes, es troba en el centre i te una extensió d'unes 30 hectàrees. És el millor conservat i es pensa que es va iniciar la seva construcció a l'Imperi Medi. Es troba orientat segons un doble eix est-oest i nord-sud. El primer comprèn de les pilones primera a la sisena, i segueix la trajectòria del sol, de manera que simbolitza l'eix solar. El segon, de la pilona numero 7 a la 10, es paral·lel al curs del Nil, i indica el eix terrestre.

      A la seva esquerra es troba el santuari de Jonsu, fill d'Amon i Mut, i es un quadrat d'unes 2'5 hectàrees. A l'altre costat es troba el de la deessa Mut, dona d'Amon, representada com a un voltor.

      'Temples en la antiguitat'

      TEMPLE D'AMON

      A- Esfinx Bicèfales

      B- Muralla d'Amon

      C- Temple de Ramsés III

      D- Gran sala hipòstila

      E- Obeliscs

      F- Petita sala hipòstila

      G

      Pati de l'Imperio Medi

      H

      Akhmenu

      I

      Temple de Ptah

      J

      Llac sagrat

      K

      Temple d' Opet

      L

      Temple de Jonsu

      M-P

      Pilones de la 7 a la 10

      Q-T

      Pilones de la 1 a la 4

      Cuarto pilono

      A partir de la primera pilona s'accedeix al primer pati, en el que es van edificar dues capelles de descans per ales embarcacions sagrades, externes al seu origen al temple. El pati està delimitat per la segona pilona, i la seva porta envoltada de estàtues de enormes dimensions de Ramsés II, la més impressionant de les quals va ser robada.

      Passada la segona pilona es troba la gran sala hipòstila. La construcció d'aquesta va trigar més d'un segle. Les seves dimensions son de 102 x 53 metres i 134 columnes de 23 metres d'alçària. La seva decoració revela el nom de les divinitats a qui el faraó representat fa ofrenes. Els capitells tenen forma de papirs oberts.

      Passada la tercera pilona, construïda per Amenofis III, s'accedeix al lloc on es troben els dos eixos, que es va marcar amb quatre obeliscs, dels que avui només roman un.

      Entre les pilones 4 i 5 es troba un gran vestíbul transversal, adornat amb grans columnes, on la reina Hatshepsut va ordenar la construcció de dos obeliscs, dels que només hi en queda un.

      Passada la sisena pilona, s'arriba a la capella construïda per Filipo Arrideo (323-317 ane), germanastre d'Alexandre Magne i que arriba al gran pati, de l'Imperi Medi, delimitat pel Akhmenu, edifici construït por Tutmosis III en el que es troba la famosa “Sala de Festes” i el “Jardí Botànic”, constituït per un conjunt de sales decorades amb plantes i animals de procedència exòtica, principalment de Síria o Palestina, on el faraó havia realitzat campanyes militars. No es coneix cap altre temple que tingui un edifici com aquest, i no es sap massa bé quina era la seva funció, però hom sol acceptar que es volien representar les varietats de la natura, dintre del món enquadrat del univers.

      Entre les pilones 3 i 4 es troba un petit pati, anomenat “de la cachette”, de l'amagatall, on es varen descobrir en 1901, 17.000 estàtues petites de bronze i 900 grans estàtues de pedra, que els sacerdots d'Amon hi havien amagat, probablement en l'època Ptolemaica Al costat es troba el llac, on hi nedaven les oques consagrades a Amon, que s'alimentava amb les aigües del Nil i servia per als ritus dels sacerdots.

      La pilona 10 marcaba un camí amb esfinxs amb cap de carner, que unia aquest temple amb el de Mut, i d'aquest un altre de esfinxs amb cap d'home unia Karnak amb Luxor.

      • Món antic: Pròxim Orient.

      • Mesopotàmia ("país entre rius") abasta una extensa regió situada en una zona de pas de pobles i cultures, i caracteritzada per la diversitat ètnica i cultural. A diferència d'Egipte (una sola ètnia, una història continuada i un art unitari), aquí hem de parlar de cultures mesopotàmiques (sumèria, acàdia, babilònica, asíria, caldea).

        'Temples en la antiguitat'

        La producció d'un excedent d'aliments que es va donar a les planes al·luvials del Tigris i l'Eufrates, al voltant del 4.000 ane, va culminar amb l'aparició de les ciutats-estat, caracteritzades pels seus milers d'habitants, complexes religions, estructura de classes política i militar, tecnologia avançada i amplis contactes comercials. No es sap exactament quan es van fundar els primers assentaments; el que si es sap és que funcionaven com a ciutats-estat autònomes, amb dinasties independents i sovint enfrontades entre elles. Cap al 2.500 ane, la baixa Mesopotàmia estava dividida en una vintena de ciutats (Sippar, Isin, Nippur, Umma, Lagash, Uruk, Larsa, Ur, Eridu...), cadascuna de les quals controlava un territori de 50 a 500 habitants.

        La ciutat i el seu territori, ple de poblats, constitueix la unitat política bàsica del món mesopotàmic. Al capdamunt de l'administració s'hi troba, primer, una autoritat religiosa, després, una autoritat secular. Se l'anomena en, ensi o lugal. Entre les seves obligacions hi ha la de dirigir l'exèrcit, administrar justícia i coordinar les obres públiques (canals d'irrigació, temples...). El seu poder emana de l'origen diví de la seva funció, fet que configura un sistema polític basat en la religió.

      • Déus i mites a la Mesopotàmia.

      • Les religions a Mesopotàmia, amb les seves diferents cultures, presenten trets diferents, però també alguns de comuns: mitologies divines, histories èpiques de les victòries del reis... D'aquestes religions surt la preocupació jueva per la pàtria i el monoteisme ètic.

        Els noms dels deus variaven segons la ciutat, eren bàsicament elements de la natura divinitzats: el Sol, la Lluna, el Vent, els Aliments o la Cuita. Se'ls donava sentiments, atributs i activitats pròpies dels éssers humans, e interaccionaven entre ells segons les mateixes relacions socials.
        'Temples en la antiguitat'
        Els temples, cases dels deus i centres de cultes en el seu origen eren grans magatzems agrícoles, on en una dependència annexa es celebraven el cultes.

        El rei més important de la primera dinastia babilònica, Hammurabi (1972 ane.), es el que va convertir la ciutat en un gran centre religiós. Va construir-hi temples i recopilat tradicions i costums antigues, va promulgar el seu famós codi de 282 lleis rebudes del deu del Sol i administrador de justícia, Samash, juntament amb l'anell, símbol de justícia. Les lleis es van escriure en una columna de pedra, antecedent de la Llei de Moisès, ja que els hebreus van copiar tota l'escenografia anys més tard. Aquestes lleis van influir a les civilitzacions del Pròxim Orient, i van ésser adaptades als textos bíblics.

        La religió assíria tenia a Asur, deu dels deus, qui habitava a la ciutat d'Asur. Un grup de dones extàtiques servien a la deessa Ishtar, la deessa de la batalla i l'amor (precedent d'Afrodita o Venus). Ninurta era el fill d'Asur, deu de la caça i la guerra. Samash i Adad (o Baal) era el deu de les tempestes i l'endevinació. Sin el deu de la Lluna, vivia a Harran. Nin era la deessa de la Lluna, d'ací el nom de Nínive per a una gran ciutat.
        El rei era el representant d'Asur en la terra i el principal sacerdot.

        En aquestes terres, amb tants deus difereents, o els mateixos amb diferents noms, hi havia en general una important tolerància religiosa. Marduk i Asur es van anar imposant a la resta, per la importància de Babilonia i Assíria. Al costat d'aquests deus hi havien altres elements sobrenaturals, com esperits i espectres, que combinaven característiques humanes i animals. Els animals es van eliminar a les darreres religions d'aquesta zona (i no es coneix la raó). L'astrologia i endevinació estaven a servei del rei, i donaven informació sobre el destí de l'Estat, no pas sobre el destí individual.
        En el segle VI va sorgir a Persia la visió profètica de Zaratustra (Zoroastro, 1000 ane), amb el seu sentit del conflicte còsmic entre el Bé i el Mal (deu i el dimoni). Els profetes hebreus Isaíes i Jeremíes van continuar amb aquesta línia de concepció profètica, monoteista i conflicte entre el Bé i el Mal , que es va transmetre a les religions cristianes i musulmans. E També va influir les creences gregues i romanes, en concret el culte a Mitra, una deïtat misteriosa.

      • El ziggurat. Funcionalitat. Estructura. Protagonisme de l'escalinata.

      •  Al igual que a l'Egipte l'escultura religiosa predomina, en aquest cas és la civil la que s'imposa, en els palaus, on els temples són edificis annexos al mateix recinte: una monarquia que domina el culte.

        Les gegantesques torres, o ziggurats, foren al mateix temps temples i observatoris: les dues idees es confonien en una cultura on la religió era el culte als astres.

        Les fonts informatives són els baixos-relleus, on es pot veure les siluetes d'aquestes torres, les descripcions d'Herodot i l'observatori de Khorsabad. Aquestes mostren unes torres quadrades, que tenen al seu voltant una rampa poc inclinada, que permet pujar, mentre la construcció, el materials. A la part superior hi ha la plataforma on es troba el santuari principal. Els pisos succesius, segons Herodot, es trobaven en el mateix número que els planetes, i pintats dels colors d'aquests, a qui simbolitzaven, en aquest ordre de baix a dalt: blanc, negre, púrpura, blau, roig, plata i or. Aquesta escalinata representava simbòlicament el lloc per on la divinitat podia baixar a la terra: era, doncs, una invitació dels humans als déus per tal que aquests es dignessin viure entre els mortals i s'allotgessin en el santuari construït als peus del ziggurat

        Des d'un punt de vista constructiu els temples es caracteritzen per maons d'argila assecada al sol, murs gruixuts i massissos per donar consistència i aïllar de la calor i el fred extrems de la zona,  construcció sobre terrasses a fi d'aïllar els edificis de la humitat provocada per les crescudes del Tigris i l'Eufrates,  revestiment extern de mosaics esmaltats per protegir l'edifici de la pluja i el vent i dotar-lo de magnificència,  ús de la volta, en lloc de l'arquitrau, conseqüència dels materials utilitzats i de l'interès a construir espais interiors d'una gran amplitud. Es tracta, doncs, d'una arquitectura adaptada al medi, adient a la climatologia, monumental i, alhora, pràctica.

      • Materials i procediments constructius. Els maons.

      • Els materials constructius estan basats en l'argila a tot el territori; a Caldea, l'argila i maons, a Assíria, argila i pedra.

        L'argila es feia servir sense cuir, cuita al foc i en ocasions, completada de manera excepcional amb pedra i fusta, materials que, evidentment, no es trobaven en grans quantitats en aquesta terra. Si s'utilitzava sense cuir, es modelava la terra per donar-li forma de maó i es col·locava en el seu lloc en un estat de dessecació incomplet, que s'assecava ràpidament pel Sol. S'hi han observat les empremtes deixades per certs amulets que es col·locaven en els primers maons, per una costum supersticiosa que dura encara als assiris. En ocasions, uns desaigües garantien aquest assecat. Només recorrien a l'argila cuita en aquells casos on la humitat pugues desagregar l'argila, com als basaments o algunes galeries subterrànies. Gairebé tots els maons porten el nom del faraó que els va fer modelar: hi ha un munt amb el nom de Nabucodonosor.

        Amb els maons d'argila cuita es troba el morter, habitualment l'asfalt, abundant a Caldea. Per a anivellar els murs, es feien servir llits de canyes.

        Respecte a la fusta, en algunes cases Babilòniques es feien servir teulats de branques de palmeres, que també s'utilitzaven (les fulles) per a decoració. Als palaus, les palmeres es substituïen per troncs de cedres o de fustes precioses.

        I la pedra, Herodot explica que el pont de Babilonia havia estat fet de piles de pedra amb segellant de plom. No hi ha notícies d'altres construccions de pedra a Caldea. Els assiris, pel que es pot veure en les restes, no hi havia segellant, si no que la pedra es posa directament.

        A Caldea es van utilitzar estàtues de diorita per adornar els temples, com les figures de Tello.

        Respecte a l'escultura, no va ser massa important, per la manca de materials petris per treballar. Només les estàtues ja comentades en diorita, que per la seva duresa no permetia la talla massa acurada. Els relleus van ser el més destacats de l'escultura, amb temes bèl·lics dels reis, i sense tractar aspectes religiosos.

        • Món antic: el temple de Jerusalem

        • El temple de Jerusalem va ser construït per fenicis, a la zona de la Judea, cap al 969 ane, però del temple primitiu no en queden més que els records: algunes runes, descripcions en la Biblia, en la que la de Ezequiel no és més que l'ideal d'un projecte somiat pels poetes jueus en l'exili. Segons aquest, un santuari en forma de temple egipci, amb la cel.la, la naos i les pilones. Aquest temple estava situat a la meitat d'una terrassa envoltada pels habitatges dels sacerdots, i que s'obri sobre els propileus disposats en forma de pilones. Aquest temple es va realitzar només una petita part.

          'Temples en la antiguitat'

          Segons les indicacions dels llibre dels Reis i de les Cróniques, la cel·la està dividida en dues sales: una principal i un santuari. A cada costat una galeria de tes pisos subdividida en cèl·lules. La cel·la pren la llum de les galeries que l'envolten, i la façana adornada amb dues pilones en forma de torres. La decoració interior de la cel·la de baixos-relleus amb or, inspirats en els assiris, representant arbres simbòlics i querubins (figures alades amb cert paregut amb els que adornen les portes de Khorsabad).

          • Món clàssic: Grècia

          'Temples en la antiguitat'

        • El temple grec

        • Els temples grecs són els llocs destinats a allotjar a les divinitats, no tant a adorar-les de manera popular. La religió grega compren aquest culte de manera molt relacionada amb la natura, en contacte directe amb aquesta, de manera que els temples s'ubicaven sovint en paratges naturals, coves, muntanyes... i en general en un indret on hi es trobés un element de caràcter diví, com un arbre, una font, anomenats cratofanies. El temple, lloc sagrat, estava delimitat per un mur, períbol, que el separava del món no sagrat.

          A més de la presència de cratofaníes, es devien donar altres requisits: presència d'aigua, orientació de la façana principal cap a l'est, i un lloc que, per la seva bellesa, propicies la meditació.

          Els primers temples presentaven una única estança, la cel·la, que és el lloc on residia l'estàtua del Deu. Amb el temps, aquesta nau única es va compartimentar, i van sorgir els tres espais característics del temple grec: Pronaos o vestíbul, la Naos i l'Opistodomus, una sala independent de la Naos.

          En el cas del temple d'una única estança, hi ha tres tipus diferents, tots inspirats en l'estructura de les vivendes:

          El més senzill és una naos de petites dimensions, planta quadrada amb un banc en el mur del fons. Hi ha exemples per tota Grècia: Asine al Peloponés, Emporion a Quios..

          El segon tipus presenta planta rectangular que acaba en l'àbsis. Aquest es troba per tota Grècia, excepte a Creta: Mecenas, Eretria, Eleusis, Delfos...

          El tercer tipus, el més popular, és de planta rectangular, introdueix una columna central per sostindre la teulada, i un peristil de columnes de fusta al voltant de l'edifici. Davant la paret del fons, i una mica descentrada respecte a la columna, es posava l'estàtua del Deu, de manera que es podia veure sense l'obstacle de la columna. Amb el temps, es canvia la fusta per pedra, les parets de fusta es recobriren amb plaques d'argila i va sorgir un sistema de decoració precursor de les metopes i frontons posteriors. Un exemple d'aquest tipus és l'Herarios d'Olimpia.

          La part més important del temple, la naos, era on es colocava l'estàtua del Deu. En principi, les seves parets eren de maons, que amb el temps va ser de pedra. La naos és petita, sense finestres. Normalment, els fidels no hi entraven, i era aquest un espai reservat als sacerdots, però no es considerava un sacrilegi si hi entrava algun que no ho fos.

          Els temples grecs més evolucionats, es classifiquen segons la seva planta i disposició de les seves columnes.

          més senzill, in antis, consta d'una única habitació i un pórtic amb dues columnes. El conjunt, de reduïdes dimensions.

          'Temples en la antiguitat'

          'Temples en la antiguitat'

          Altre tipus és el temple pròstil, amb quatre columnes davant el pòrtic

          El Temple anfipròstil, amb columnes a la façana de davant i de darrere, poc comú, on el principal representants és el temple d'Atena Niké

          'Temples en la antiguitat'

          El períptere, envoltat per un anell de columnes i de grans dimensions. D'aquest tipus és el 90% dels temples grecs. Es segueix la norma que el nombre de columnes dels murs més llargs ha de ser el doble més una el nombre de columnes dels cantons més curts del quadrat. Són de l'època clàsica.

          'Temples en la antiguitat'

          .

          També hi trobem temples circulars, tholos o monòpters, amb la naos circular i un nombre variable de columnes, amb cobertura cònica. Característics del segle IV ane.

          El temple hipetre, amb la naos descoberta i el pòrtic cobert, de l'època hel·lenística i influenciat pels temples egipcis.

        • Les divinitats antropomorfes.

        • La complicada mitologia grega, amb un nombre de components enorme, consta bàsicament del deus Olímpics, altres deus menors, els herois i éssers fantàstics. Dintre dels Olímpics, hi ha catorze que són els considerats més importants: Zeus, deu suprem, fill de Crono i Rea; Afrodita, deessa de l'amor, de la bellesa i el matrimoni; Apol.lo,germà bessó d'Àrtemis, deu de la música i la poesia; Àrtemis, deessa de la caça i del regne animal, l'eternament verge; Ares, deu de la guerra;, Atena, deessa de la saviesa, de l'estratègia, de l'enginy, i filla favorita de Zeus, única que pot portar el seu raig; Dèmeter, deessa de l'agricultura; Dionís, deu del vi i de la festa; Hades, deu del regne dels morts; Hefest, el deu ferrer; Hera, dona suprema de Zeus, deessa del matrimoni; Hermes, missatger alat dels deus; Hestia, deessa de la llar i Posidó, deu dels oceans. La història de l'origen dels Deus és especialment interessant en la Teogonia d'Hesiode.

          Aquests deus tenien forma humana, i comparteixen amb aquests passions, amors, sofriments, càstigs, traïcions, venjances... De fet, molts deus i deesses han tingut descendència amb mortals. Cada ciutat grega tenia el deu de la ciutat, com Atena ho era d'Atenes, com també ho tenien cada arbre, riu, vent... qualsevol força de la natura o element d'aquesta tenia el seu deu associat.

        • Temples i témenos. L'acròpoli.

        • L'acròpoli d'Atenes es va construir sobre les runes d'una acròpoli anterior que va ser destruïda pels perses. Llavors, aprofitant el tresor de la Lliga àtic-dèlica i seient governador Pericles. Es va començar a treballar-hi al 447 ane, amb el Partenó. La distribució dels temples no te cap relació amb la seva cronologia, i la seva disposició pot semblar més aviat caòtica.

          L'entrada, els Propileus, és troba perfectament alineada amb el Partenó, i serveix per a accedir a acròpoli i salvar el desnivell, mitjançant una rampa de vint metres d'ample i 80 de llarg, entre columnes jòniques. Al costats, hi ha dos petits temples dòrics amb sis columnes. Contenien una pinacoteca, amb frescs o cuadres penjats de les parets, de Pausanies.

          Al sud d'ells es troba el temple de Niké Àptera, la deessa de la Victoria sense ales, per a que no pugues volar lluny d'Atenes, i romangués per sempre en ella. Es va projectar cap al 449 ane, però va retardar molt la seva construcció, per diferents raons polítiques.

          L'espai disponible, molt estret, va condicionar molt el seu disseny, fet per Calícrates. De manera que és un temple molt petit, tetr`stil i anfipròstil, considerat l'exemple més emblemàtic de l'art jònic. Naos i pronaos estan fusionades. Així doncs, sembla un temple in antis, sense ser-ho. Dintre sembla que es va dipositar una estàtua de la deessa Atena, amb un casc i una magrana, que va ésser destruïda en la invasió persa. Com a decoració, una Amazomaquia i una gegantomaquia, resaltable una batalla històrica, entre grecs i bàrbars en presencia dels deus. L'exterior presenta a Atena contemplant una desfilada. Tots s'atribueixen a Calímac.

          A l'extrem nord de l'acropolis es troba l'Erecteión, construit inmediatament desprès de l'Atena Niké. Està dissenyat per Filocles. ES considera el més perfecte dels temples respecte al seu acabat.

          La seva planificació va estar marcada per moltes dificultats, que son la causa de la seu original disseny: inclinació brusca del terreny, haver de respectar l'emplaçament de l'olivera d'Atena i de la roca de Posidó (del famós mite de la lluita de tots dos per la ciutat). Es resol amb un edifici en dos nivells, amb l'interior dividit en dues parts independents, cadascuna amb una orientació diferent i el seu propi pòrtic de columnes jòniques. Pel pòrtic principal, que mira a l'est, s'accedeix a una cel·la dedicada a Atena Polies. Aquí s'hi guardava la imatge de la deessa de fusta. L'altre pòrtic conduïa a les altres tres cel.les (una dedicada a Poseidó i Erecteu, altra als ancestres mítics i l'altra a Hefaistos) i es tancava per darrere pel pòrtic de les Cariàtides. Protegia el pati on es trobava la tomba de Erecteo, el deu serp fill adoptiu d'Atena i engendrat per l'ejaculació d'Hefest sobre la cama d'aquesta.

          El Partenó va romandre XXI sense grans alteracions, només a l'Edat Mijtana va ser transformat en església bizantina, amb construcció d'un absis al pronaos i altres modificacions. A 1458 va ser una mesquita per als turcs, amb alçament de minaret. Al segle XVII es va transformar en un polvorí, i en 1687 va fer-hi explosió una granada, que va enderrocar els elements estructurals bàsics. Les escultures que encara hi quedaven van ser arrencades durant el principi del segle XIX, que van acabar al British Museum. Al 1894 un terratrèmol va deteriorar el que quedava d'estructura, i no es fins a 1921 que s'inicia la seva reconstrucció.

          El Partenó es va construir sobre un temple anterior, per Ictino i Calícrates, aconsellats per Fidies, director de totes les obres de l'acròpoli. Es va concloure l'any 432 ane, i de l'antic temple es van aprofitar només els ciments i basament.

          Com la major part d'elements de l'acròpoli, està fet de marbre del Pentatèlic. La planta d'aquest temple correspon a un temple dòric, octástil i dístil Hi ha, respecte al cànon clàssic, un augment de la cel·la en detriment del passadís interior, per a albergar la estàtua crisoelefantina.

          La decoració, encara de encarregada a Fidies, no la va realitzar ell integra, si no que va demanar ajut a un grup d'escultors, de manera que no hi ha homogeneïtat. Les escultures que adornaven el temple es troben en les metopes, el fris i els frontispicis. Aquests estan tan mal conservat que es sap el que representaven pels testimonis de Pausanies: el frontó oriental en naixement d'Atena del cap de son pare, i l'occidental la lluita entre Atena i Posidó. Dintre del temple es trobava l'estatua crisoelefantina de la deessa Atena, de 12 metres d'alçària, decorada en or i marfil.

          Hi havia 92 mètopes, escultures individuals en baixrelleu, 32 en cada costat i 14 en cada extrem, separades entre elles pels triglifs. Es situen al voltant de l'edifici, per tant, sobre la fila exterior de les columnes i representen escenes de mítiques batalles: la de Troja, la dels grecs contra els centaures, els Deus contra els Gegants, els grecs contra les amazones. D'aquestes mètopes, 39 es troben en Atenes i 15 en el British Museum.

          El fris mesurava 160 metres, situat sobre la línia interior de columnes. És una estructura allargada en baix relleu, que representa la famosa processó de les Panatenees. Hi havia en un origen 115 pannells, dels que romanen 94: 36 en Atenes, 56 en el British i una en el Louvre. Com a novetats d'aquesta escultura, el tema de vida civil i el naturalisme delicat del tractament de cada figura.

        • Els ordres arquitectònics

        • Una columna és un element arquitectònic de suport, caracteritzat pel fet d'ésser de secció circular i d'acomplir la funció de suportar les pressions verticals i obliqües de l'arquitrau i l'arc.

          'Temples en la antiguitat'

          Hi ha diferents estils de columnes:

          Ordre dòric: Els capitells dòrics són formats, primerament per un àbac, que és un element que corona el capitell i un equí, constituït per una motllura convexa (també es manifesta als capitells d'ordre jònic). Aquesta tipologia es manifesta, per exemple, en el Partenó. La seva base es formada per un estereòbat, el qual és un basament esglaonat i per un estilobat, que és el graó superior de l'esglaonament citat anteriorment.

          Ordre jònic: té el capitell format per volutes que són uns elements decoratius en forma d'espiral. Té una base, damunt de la qual s'alça el fust columnari. El fust es troba entre l'estilobat i el capitell i és constituït amb estries d'aresta viva. Exemples d'aquest ordre són: Nike Àptera, Erectèion...

          Ordre corinti: el capitell corinti és constituït amb fulles d'acant i volutes i acabat amb la base on a sobre seu s'alça el fust.

        • Materials i tècniques constructives.

        • Per a les seves construccions, els grecs van fer servir tova, fusta, terracota i pedra. Al principi els dos primers, i posteriorment es troben elements fets en pedra que imiten la fusta. Però es de pedra la que, en conjunt, més es va utilitzar: calcàries, conglomerats i marbre, abundants i assequibles fàcilment. La terracota s'utilitzà al principi en cornises i teulades, però es va substituir pel marbre.

          Per a la realització d'un edifici en pedra, es començava per aconseguir els carreus, de les canteres on es tallaven bàsicament, es feien lliscar muntanya avall i transportaven en vagons fins a l'obra. Allà s'acabaven de polir, i per a col·locar-los al lloc, se lis feien forats per on passaven cordes o barres de fusta, especialment als llocs on era vital que no hi hagués desplaçament, com els llocs d'unió de les columnes amb el sostre o base. Per a les unions horitzontals es feien servir grapes, i a les verticals clavilles.

          • Món clàssic: Roma

          • Els déus dels romans

          • Els déus de la primitius dels romans eren els manes, esperits dels morts i els lares Cada casa tenia un lar. Els habitants d'una casa daven culte als deus propis. També en tenien els camps, i els camins; protegien els pagesos i els caminants. Protegien també els pobles i ciutats, els districtes, i les viae. Els hi donaven culte les cruïlles fent una festa cada any.

            El panteó romà es completat per els deus que assimilaren dels grecs, amb un altre nom. Així, per exemple, Atena-Minerva, Zeus-Júpiter, Afrodita-Venus, Dionís-Baco, Artemisa-Dianna, Demeter-Ceres, Hera-Juno Poseidó-Neptú, Hades-Plutó. Hefest-Vulcà...

            Tenen mites adaptats del grecs, copiats literalment o de propis, com la fundació de Roma per Ròmul i Rem, criats per la lloba capitolina...

          • Arquitectura a Roma

          • L'arquitectura grega sembla un culte desinteressat a l'harmonia i la bellesa abstracta. La romana, molt influïda per aquesta, la considera com quelcom útil, un mitjà de mostrar l'autoritat i com a mostra de dominació. Llavors, l'arquitectura grega és al temple el que la romana a les termes i els amfiteatres.

            Els procediments testimonien un geni organitzador, qui posa la força material al seu servei, utilitza aquesta força i la posa al seu servei.

            Vitrubi, arquitecte en època d'August va escriure Deu llibres de l'arquitectura o De architetura libri decem, l'únic text d'aquestes característiques que ens ha arribat. Sembla que es basava en tractats anteriors greco-hel·lenístics. Al marge de les consideracions tècniques i estructurals, parla de simetria, harmonia i estètica.

            Hi ha la primera definició d'arquitectura, que sorgeix dels mites: neix gràcies a que l'home, a diferència dels animals, camina recte, pot crear coses amb les mans i parla. Aquest necessita així un lloc per habitar i fa les primeres arquitectures en coves excavades i cabanes de fusta. L'arquitectura neix per la necessitat de l'home de protegir-se. Però el home devia conèixer la poesia, la matemàtica, ésser culte per a entendre l'estètica i l'arquitectura. Les característiques, llavors, que ha de tindre qualsevol edifici són: Firmitas ( fermesa), Utilitas (funcionalitat), i Venustas (bellesa).

            Els architectus romans eren els professionals de la construcció, que dissenyaven no només els edificis, si no que també exercien d'urbanistes, s'encarregaven d'obres d'enginyeria, eren els constructors de camins, els responsables de la maquinària de guerra o de construcció... Estaven molt ben considerats com a artistes, solien tenir molt bona relació amb la família imperial i a les seves tombes s'han trobat inscripcions referents al seu treball. En els seus treballs utilitzaven maquetes i plànols, i per a dur grans obres s'agrupaven en colegis.

            Altre element interessant sobre la arquitectura romana te relació amb la pintura, i és la decoració d'edificis amb “trampes als ulls” simulant una arquitectura sobre la paret, en perspectiva cavallera.

          • El temple romà

          • La religió antiga del romans és etrusca, com totes les seves institucions. El tipus més antic de temples és el descrit per Vitrubi com Toscà: amb l'ordre toscà ja esmentat, i la resta de característiques com el temple grec arcaic: pronaos a doble fila de columnes i ornaments de terra cuita, amb cel·la molt dividida en diferents cameres. Aquest és el tipus de temple de Jupiter Capitolin.

            La resta de temples, són els grecs lleugerament modificats.

            Respecte als tres ordres, el dòric es troba al temple de la Piété, el jònic al de la Fortune virile4, i el corinti (que els grecs no van aplicar més que als interiors) amb els romans esdevé l'ordre gairebé obligatori a les façanes. Com a exemples, tots els temples fets entre els regnats de Tiberi i Dioclecià. Les diferencies entre aquests temples i els equivalents grecs són:

            • Profunditat del pòrtic que precedeix a la cel·la.

            • Implantació d'un basament vertical precedit d'una llarga escalinata.

            • En ocasions, els grecs havien edificat temples circulars. A Roma es troba freqüentment, al temple de Vesta i a un altre trobat a les runes del Forum; a Tívoli, a Pouzzoles, i per suposat, el Panteó, que presenta una cel·la circular.

          • Altres edificis romans

          • L'arquitectura romana està basada, en la grega: com a gran diferència, no s'hi troba l'ordre dòric. Per contra, hi apareixen els ordres Toscà i compost. El capitell es mes decoratiu, dins de la recerca de la creativitat, amb la decoració mes freqüent per a donar mes importància a l'interior. La decoració comença a tenir mes importància.

            Els edificis romans son mes monumentals que els grecs, i te mes importància la perspectiva i la simetria, amb una marcada verticalitat.

            Entre les construccions romanes destaca el teatre, inspirat en el teatre grec. La graderia es divideix en tres zones, en les quals la gent es situa depenent de la importància social: Imma, per a cavallers; Media, per a ciutadans romans i Summa, per la plebs

            Els teatres es construïen en superfícies planes, aprofitant l'orogènia del terreny, i amb materials que els permetrien grans construccions, com ara el formigó.

            També s'hi troben els amfiteatres, d'exclusiva creació romana, que parteix de la idea d'unir dos teatres. En aquesta creació hi ha certa influència oriental, marcada per un tipus d'arquitectura molt luxosa. Aquest edifici s'utilitzarà per a les lluites, amb animals o gladiadors, i consta de diferents pisos semicirculars recolzats, en pilars utilitzant diferents ordres arquitectònics: per al primer, dòric i toscà; per al segon, jònic i corinti per a l'últim.

          • Adaptació del model de temple grec. Variants respecte d'aquest.

          • Molt semblant al teatre grec. Les diferencies més destacables són:

            • Dominava la verticalitat, era mes allargat i mes estret

            • Elevat sobre un podi, i a l'entrada tindrà escales.

            • Es dona importància l'interior del temple.

            • Te una petita sala, tipus santuari

            • La ornamentació es basa en la columna.

            • Sol anar rodejat de columnes.

            Respecte als ordres en les columnes, hi trobem dos nous ordres: el compost i el toscà.

            L'ordre compost està format per elements del capitell jònic i corinti. El Panteó és un exemple d'aquest tipus. Respecte al Toscà, es semblant al dòric, però amb el fust llis i amb base. Un exemple d'aquesta tipologia seria el Coliseu.

          • El Panteó.

          • El Panteó correspon a l'època de la Roma imperial. D'arquitecte desconegut, va ser construït sobre les restes d'un temple anterior construït per Agripa. Els materials empleats són el formigó, maó, mabre, pedra i fusta. El sistema constructiu és arquitravat i voltat. El temple està format per un gran pòrtic clàssic i un tambor. El pòrtic compta amb 16 columnes gegantines exemptes que divideixen l'espai en 3 naus. Són columnes monolítiques de 18 metres d'alçada, de granit egipci, amb capitells corintis i bases de marbre blanc que suporten un entaulament amb la inscripció de l'antic temple d'Agripa. El tambor consisteix en un cilindre de 3 pisos sobre el qual s'assenta una cúpula hemisfèrica. La massa del mur del tambor combina el formigó amb 3 sèries superposades d'arcs construïts amb maons. Dins la cúpula o cel·la, es troben 8 pilars repartits estratègicament, aquesta distribució permet que s'obrin 8 nínxols entre pilar i pilar..

            Era un temple dedicat a tots els déus amb la intenció de subratllar la protecció divina sobre Roma, sobretot a Venus, la bellesa i Mart, la guerra. La bellesa i el poder de Roma estan sintetitzats en aquest temple. La cúpula simbolitza l'esfera celest il·luminada pel Sol. Roma se sent el centre de l'univers i així ho representa. Aquesta era una manera de glorificar indirectament al emperador viu Adrià.

          • Materials i tècniques de construcció

          • Els materials durables, pedra i marbre, es feien servir per a les grans construccions, mentre que la fusta i tova es feien servir per a les construccions domèstiques.

            Respecte a la pedra, a Roma s'utilitza la pedra tuf, d'origen volcànic i fàcil de treballar, tot i que és poc resistent i el travertí, que és molt porós. També usaven marbre importat com el de Carrara o marbre pentèl·lic, de Grècia. També s'importava pòrfid d'Egipte, amb venes vermelles o verdes.

            Respecte als maons, hom troba dos tipus: el maó tova, crudus later i el maó cuit al forn cuptus later. El primer era usat quan calia treballar ràpid i la infrastructura no era necessària. Respecte a la fusta, es feia servir en sostres i puntualment per cobrir grans basíliques, tot i el risc d'incendi.

            Respecte a les tècniques, el més destacable és l'aparició de les formes amb volta i arc, que suposaren una millora estètica i per la fermesa dels edificis, i que permetia majors dimensions. Els grecs usaven estructures arquitrabades amb coberta de fusta, que limitava la grandària dels edificis a la dels arbres usats per la coberta, de manera que llargada màxima era d'uns 20 metres.

            • Conclusions

            Un treball massa llarg i dens per a poder aprofitar-lo. M'ha semblat una tasca titànica, i a més, una mica inútil, per que la transcripció de tantísimes dades no permet ela seva assimilació, ni tan sols formar una idea mental del conjunt, a corre-cuita amb el temps. En els apartats on jo ja tenia certs coneixements, Roma i Grècia, els he recordat i crec que en aquest sentit, ha resultat útil. Per a la resta, suposo que en 6 mesos no recordaré més que un o dos noms, i això és la mostra de la inadecuació del sistema proposat.