Televisió

Comunicación audiovisual # Orígens. Primers passos. Fase pre-experimental. Inauguración

  • Enviado por: Carles Moreno
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 33 páginas
publicidad

INTRODUCCIÓ

És estrany veure ara un televisor a casa? La resposta és clara i contundent: no. Però no ens hem d'enganyar, aquesta resposta és clara ara, al segle XXI, però no ho era tant fins fa molt poc temps. Els nostres pares acostumen a explicar sorprenents històries sobre com s'ajuntaven a veure els grans partits de futbol davant les botigues d'electrodomèstics, com els nens del poble anaven a casa del més ric a veure junts els dibuixos animats, com Hermida va transmetre l'arribada a la Lluna, … i nosaltres els escoltem amb cara de mig incrèduls i mig fascinats per què aquestes històries ens semblen molt llunyanes. Per tant, la televisió no l'hem d'entendre com aquell aparell que tenim a casa (potser a cada habitació) que sempre ha estat allà, sinó com un aparell que porta acompanyant l'ésser humà des de fa uns anys i que, en una o altra mida, ha canviat el devenir mundial.

Però com que tot té un principi, la televisió també en té un. Com funciona una televisió? Probablement ens costaria moltíssim de respondre, molta gent no sabria, i els que sabessin molt probablement no podrien portar-ho a la pràctica. I és que la creació de la televisió va ser molt complexa i llarga, els primers que van gaudir de la televisió i del cinema es preguntaven quina mena de màgia contenia aquell aparell capaç de presentar persones de la mida d'una mà que es movien i parlaven. No hi havia cap màgia al darrera, sinó l'esforç de molta gent que va creure en la possibilitat de transformar aquell somni llunyà de l'ésser humà, que ja trobem en les estranyes boles de vidre dels mags de les llegendes.

Tot el món es va bolcar en la creació del que podia resultar màxim exponent de la comunicació, moltes persones van contribuir en aquesta gesta, molts van fracassar, però molts posaren la llavor i molts més van contribuir a què creixés fins arribar a convertir-se en el que és ara. Però, qui la va portar a Espanya? Què es pretenia que fos la televisió a Espanya? Els nostres avis i pares recorden una primera televisió amb el color de la Falange i impregnada de feixisme, però això no és del tot cert, els inicis de la televisió a l'Estat no van ser ben bé així.

Què és Televisión Española? Televisión Española és el primer canal espanyol, però els seus inicis no són, potser, massa coneguts, i com tota gran cosa, amaguen un munt de secrets i de fets insòlits i sorprenents.

Com va arribar la televisió a Espanya? Qui s'amaga darrera aquesta arribada? Quins objectius hi havia al darrera? Com es van viure els primers moments? Com es va crear Televisión Española? Quina era la seva vinculació amb Franco i el Règim? Aquest treball prova de donar resposta a aquestes preguntes, d'una forma amena i distreta per tal que podem descobrir aquests fets no massa coneguts, però que sens dubte formen part de la història. El treball planteja un viatge per la història on anirem veient des dels primers homes i els primers noms relacionats amb la creació de l'invent, passant per la seva arribada a Espanya, els seus primers passos, fins arribar al moment del naixement de Televisión Española.

1.- ELS ORIGENS DE LA TELEVISIÓ.-

1.1.- Investigacions prèvies i primers avenços tècnics -

És necessari, abans d'arribar a parlar d'Espanya, veure com apareix la televisió, é a dir, com s'inventa la televisió. Aquest fet no té lloc a Espanya, sinó que és la combinació de diverses experiències que tenen lloc a diferents part del món, la televisió no fou un invent d'una sola persona o d'una determinada corporació, sinó que se deu a molt diverses aportacions. La majoria d'aquestes s'inicien al segle XIX.

Si s'ha de posar una data, els historiadors senyalen el 28 de gener de 1926, quan el britànic John L. Baird va fer la primera demostració pública del sistema de televisió.

Malgrat l'existència d'aquest autor (que molts senyalen com una persona curiosa i romàntica en el treball), hi ha altres aportacions que van apareixent al llarg de la història. No obstant, alguns posen com primer pel desenvolupament del nou mitjà, el telescopi de Galileu.

Al menys, podem senyalar que durant el segle XIX hi ha un desig de veure més enllà, tal i com trobem a la literatura fantàstica de l'època. És el cas de G. Du Maurrier, que va realitzar per a la revista Punch un dibuix en el que un matrimoni veia a una paret com la seva filla jugava al tenis a Zeirán. El mateix succeeix amb Robida, que el 1882 dibuixa una sèrie de quadres on es veuen imatges en moviment que se visualitzaven en las parets dels salons de les cases.

A la mateixa època, van tenir lloc una sèrie de avenços científics que van possibilitar la primera emissió en 1926. Entre ells, destaquen:

El químic Berzelius descobreix el Seleni i les seves capacitats conductores.

En 1839, Becquerel descobreix la fotoelectricitat, és a dir, convertir la llum en impulsos elèctrics.

Joseph May, en 1873, realitza l'aplicació pràctica de la fotoelectricitat a partir de las cèl·lules de Kerr (aconsegueix establir un circuit mitjançant cèl·lules que transforma la llum en impulsos elèctrics).

Paul Nipkow patenta en 1884 el telescopi elèctric. Consistí en un disc explorador d' imatges per perforacions distribuïdes en espiral.

A finals del XIX ja tenim un sistema capaç de transmetre imatges a distància. Aquest és perfeccionat por Baird. Així es fonamenta el principi del que és la televisió mecànica.

Si Baird porta associada la televisió mecànica, a Karl Braun se li associa en 1879 la televisió elèctrica. Patenta el tub de raigs catòdics, arribant a dominar el raig de feix d'electrons i aconseguir així un escombrat horitzontal i vertical.

El seu ajudant, Max Diekmann posa en funcionament el sistema per tub de raigs catòdics. Aconsegueix una emissió en 1906 mitjançant la combinació del disc de Nipkow, les cèl·lules de Kerr, els fils telegràfics i el tub de Braun. Però de totes formes, no aconsegueix una imatge en moviment, sinó una fixa.

El sistema de la televisió elèctrica fou portat a terme per Cambell Swinton (visió elèctrica a distància) i Boris Rosing. Malgrat que no es coneixien, sabien que calia substituir la captació mecànica de la imatge por un tub de raigs catòdics. Tot això són experiències pretelevisives.

1.2.- Fase experimental (1925 - 1935).-

A partir de la segona meitat del segle XX, s'entra en la fase experimental del mitjà, on cal destacar a J. Baird. Baird recull els experiments previs tant de televisió mecànica com electrònica. Considera que és més fàcil desenvolupar el primer model de televisió. La primera imatge que aconsegueix transmetre data de 1923. Es tracta d'una imatge fixa de poca definició del seu ajudant.

En anys posteriors es trasllada a Londres per aconseguir financiació al mateix temps que va fent demostracions a públic especialitat. Treballa de forma autodidàctica, sense cap tipus de recolzant per cap companyia. Al 1925, en una de les seves demostracions, fou necessària tal quantitat de llum que cap home resistia.

Televisió

J.Baird amb el seu invent

Finalment, aconsegueix posar en marxa el seu sistema de televisió mecànica. De totes maneres, no té la visió suficient per passar al sistema de televisió electrònica que paral·lelament se està desenvolupant a Amèrica i a Alemanya. A finals dels anys 30 hi ha una constant lluita entre els dos sistemes. La batalla la guanya l'electrònic, degut a la major definició i possibilitats que oferia.

En aquesta fase es produeix un desenvolupament paral·lel entre la televisió mecànica i l'electrònica. La primera és anterior en el temps i aconsegueix les primeres emissions regulars. Tot i això, tenia una definició més baixa que el segon sistema.

A mitjans dels 20, s'aconsegueix a la televisió mecànica una definició de 48 línies; al 1926, una de 50. Malgrat segueix augmentant la seva definició, no pot competir amb el sistema electrònic.

De totes maneres, els dos sistemes presenten problemes comuns a Anglaterra, Alemanya i EEUU:

-Es pretenen unir distàncies més grans

-Sincronisme entre la imatge i el so: no s'afina l'ajust

-No es poden captar imatge de l'exterior degut a la gran quantitat de llum que tots dos sistemes necessiten. Les Olimpíades d' Alemanya, no era televisió, sinó cine.

De totes formes, podem destacar diversos avenços:

-Baird aconsegueix el 1927 transmetre imatges per televisió a distàncies de 40 km. En 1929 pren imatges de l'exterior per primera vegada.

-Ivess uneix per cable les ciutats de Nova York i Washington.

-Al 1930, les lluites entre els dos sistemes fa que s'arribin a resolucions de fins a 405 línies.

-Baird fa experiments amb la televisió a color.

-Al 1928, la BBC nord-americana fa emissions experimentals.

1.3.- L'establiment i la consolidació de la televisió.-

La televisió va avançant i durant els anys 30 s'instauren principis tècnics molt més desenvolupats que permetran que la televisió es pugui estendre i facilitar la seva comercialització i, per tant, la seva arribada la gran públic. La televisió es comença a veure com un element de comunicació vital, i s'entreveu que molt aviat tindrà una programació fixa i no es destinarà només a retransmissions puntuals de grans esdeveniments o a proves experimentals.

Televisió

La gent començava a gaudir amb la televisió

És en aquest moment que comencen a veure la llum les primeres televisions a Europa, encapçalades per l'anglesa BBC -apareguda el 1934- , model del que serien la resta de les televisions europees. A la mateixa època apareix la televisió francesa i un any després ho faria l'alemanya.

Però la televisió no va tenir ja que es va trobar amb la Segona Guerra Mundial durant el seu període de naixement, fet que va endarrerir el seu màxim desenvolupament. Aquest refredament quedà aturat un cop acabada la guerra, quan els països més rics i que havien resultat vencedors a la guerra, van emprendre de nou la carrera pel desenvolupament de la televisió, aconseguint una impressionant penetració entre el gran públic i convertint-se en el mitjà de comunicació per excel·lència.

2.- ELS PRIMERS PASSOS DE LA TELEVISIÓ A ESPANYA.-

2.1.- Situació d'Espanya.-

Però mentre a la resta d'Europa la televisió podríem dir que ja havia nascut, què estava passant a Espanya? A Espanya, les coses no anaven tan ràpides. Cal que recordem el context històric del país en aquell moment, ens trobem en un moment d'agitació política i social del país, enfrontat políticament entre l'esquerra i la dreta més radical. Aquests fets són un clar contratemps per a l'arribada de la televisió a Espanya, on tampoc hi havia diners excessius ni un interès comercial.

2.2.- Joaquín Sánchez Cordobés Maroto.-

És en aquest moment que trobem l'aparició del primer nom d'un espanyol vinculat amb el naixement de la televisió: Joaquín Sánchez Cordobés Maroto. Maroto, un antic estudiant de telecomunicacions, va posar tot el seu empeny, al igual que va fer Baird, per tal d'aconseguir el seu somni: poder transmetre imatge. És així que va començar a experimentar, amb el gran avantatge temporal que suposava tenir els coneixements dels avenços fets per Baird. Començà a fer petits experiments, a desenvolupar un aparell de transmissió fins arribar al 1934 quan aconseguí transmetre imatges d'una sala a una altra. Aquest serà el primer pas, més o menys seriós, que suposaràs l'arribada de la televisió a Espanya. Fixem-nos un moment en les dates, si les analitzarem veurem que mentre que a Anglaterra i França es creaven les primeres cadenes de televisió, i per tant, començaven a disparar-se les vendes de televisors, a Espanya només s'aconseguia transmetre imatges dins un mateix edifici i en un entorn mig anecdòtic.

No per això hem de valorar de Maroto -que retrobarem més endavant com a peça clau-, ja que gràcies a ell la televisió arriba a Espanya i al igual que Baird, calia que algú experimentés per què després altres aconseguissin el desenvolupament definitiu.

2.3- Europa entra a Espanya: Fonovision i Teledem .-

Arribada la Guerra Civil va quedar clar que les prioritats eren unes altres i el recorregut de la televisió a Espanya queda momentàniament aturat durant el conflicte. Com a únic fet destacat durant el període bèl·lic assenyalar l'interès de l'empresa alemanya Telefunken en aconseguir la implantació del seu aparell anomenat Fonovision. Hitler va regalar al seu amic Franco un aparell d'aquest, que va ser muntat al novembre de 1938 a Burgos per tècnics nazis, en un fet purament anecdòtic.

Un cop acabada la Guerra Civil, començà la cruenta Segona Guerra Mundial. Espanya, malgrat el seu color polític després de la pujada del general Franco al poder, no va voler participar i Franco va decidir un tancament de fronteres i espanya va quedar aïllada de la resta d'Europa.

Un cop acabada la guerra, cap a 1945, Espanya va ser un punt acollida pels alemanys i italians, que havien resultat perdedors a la guerra. En aquest punt tornem a trobar noms que influiran en el desenvolupament de la televisió a Espanya. El primer que cal destacar és Tremoulet, un personatge no massa conegut però que va destacar per la seva empenta al món de la ràdio, creant a Espanya Ràdio Internacional i més endavant Ràdio Miramar de Barcelona. Però l'autèntic somni era fer arribar la televisió a Espanya, ja que ell l'havia conegut fora de les seves fronteres.

És en aquest moment que trobarem dos noms molt importants: els germans Guijarro, Alfredo (Director General de Radiodifusió) i Luís (Director Tècnic de Radiodifusió). Tremoulet va presentar un projecte de creació d'una televisió pel país, fet que va interessar a Luís Guijarro. Tots dos viatjarem conjuntament a Londres amb el propòsit de conèixer la televisió; a Luís aquesta visita el va fascinar i li va generar l'obsessió de voler dur el projecte a terme. Però necessitava el recolzament de molta gent, primer li va comentar la idea al seu germà, però aquest no li va donar importància i va considerar més interessant continuar amb la radiodifusió que tan bé li esqueia al règim. L'interès de Luís pel projecte el va portar a entrevistar-se amb Franco, trobant en el camí tota una sèrie de respostes negatives al seu projecte, degut a l'alt cost econòmic, per una nació aïllada i pobra en infrastructures, en la que la població malvivia sotmesa al Règim. Potser la gent es comença a interessar més pel projecte de Guijarro quan el 1948, l'empresa Philips exposa a la Fira televisiva de Barcelona, els seus Teledem, que van portar imatges a Espanya.

3.- LA FASE PRE-EXPERIMENTAL DE LA TELEVISIÓ A ESPANYA.-

3.1.- Els germans Guijarro i el xalet del Paseo de la Habana.-

Amb els elements del capítol anterior configurant els inicis del mitjà a Espanya, comencem a entreveure el naixement de la televisió a l'Estat, malgrat les oposicions presentades des de Madrid pel Govern.

És en aquest moment quan la ràdio a espanya aconsegueix el seu màxim desenvolupament, de mans dels germans Guijarro, que aconsegueixen que la ràdio arribi a la majoria de racons de la Península. Espanya continuava tancada a la resta del món, i es va considerar que la ràdio era un mitjà força econòmic que aconseguia unir al poble. Però Luís Guijarro continuava amb el fascinament de la televisió londinenca i va començar a moure els fils, aprofitant-se del seu important càrrec i les possibilitats que oferia un règim autoritari, per crear la televisió. La gran oportunitat la va veure quan es va decidir que es crearia una emissora de ràdio en freqüència modulada, la primera a espanya. Des del seu càrrec de Director Tècnic de Radiodifusió s'encarrega de gestionar la compra d'un xalet, proper a casa seva, situat al Paseo de la Habana madrileny.

3.2- L'acondicionament del xalet.-

D'aquesta manera als inicis de 1948, amb l'excusa de la formació d'una emissora FM, Luis Guijarro va portar a terme dos treballs de vital importància inicial: l'acomodament i tecnificació de l'edifici, i la contractació i formació d'un grup de tècnics especialitzats en la televisió. Cal remarcar l'esforç de Guijarro, ja que tots aquests fets es feien de manera semi-oficial, ja que ell no comptava amb els recursos que altres països donaven per a la creació de la televisió.

El primer treball que van tenir aquest tècnics -entre els que destaquen Sterling, Nubina i Navascués- va ser l'alçament d'una gran torre metàl·lica que serviria per transmetre el futur senyal cap a diferents emissores. També calia adaptar el xalet per a les necessitats d'una estació televisiva, sense oblidar que allà també s'estava creant un emissora de FM. Els tècnics van haver de rebre una formació teòrica, a través de llibres i contactant amb tècnics de l'estranger, i pràctica a través de l'experimentació amb l'antic Fonovision i el Teledem. Amb aquest últim la cosa va ser més seriosa i els tècnics van aconseguir entre les primeres imatges realitzades a Espanya. Amb aquesta adquisició i les que es van fer a continuació, l'equip va comptar amb un grup emissor de senyal de TV, un grup generador de sincronismes, un equip d'il·luminació, una càmera de tub iconoscopi, una càmera de tub supericonoscopi, un telecinema, una taula de mescla de senyals d'imatge i una quinzena de receptors de 14 polsades. Tot això va ser muntat en ràpides, tenint en compte la inexperiència de la majoria de membres de l'equip, a l'hivern de 1950-1951, quan s'iniciaren les primeres pràctiques realment televisives.

3.3.- Les primeres emissions des del xalet del Paseo de la Habana-

Podem concretar que a principis de 1951 i la primavera de 1952, al xalet del Paseo de la Habana es donen les primeres emissions televisives pròpiament espanyoles. En un rudimentari plató mínim i improvisat de la unió de dos despatxos, una aparatosa il·luminació de mercuri i dos càmeres desiguals del primitiu equip del Teledem, juntament amb el material aconseguit mitjançant el telecinema i el treball d'aquell equip de tècnics ho fan possible.

Mentre a la resta de països eren milers d'espectadors, les primeres emissions a Espanya només eren seguides per quinze receptors, als quals se'ls avisava per telèfon abans d'emetre. Els receptors eren els rebuts amb el paquet del Teledem i que havien estat distribuïts entre les autoritats del Ministeri d'Educació, estratègia de Guijarro per convèncer els alts càrrecs, que varen gaudir d'aquest singular caràcter de familiaritat en el que es donaren multitud d'anècdotes. Les primeres emissions que van poder veure tenien un caire experimental, eren defectuoses, però ja oferien documentals i pel·lícules passats pel telecinema, musicals i entrevistes a artistes coneguts del moment.

3.4.- Arias Sagado i el Ministerio de Información y Turismo.-

Una data: 19 de juliol de 1951. És en aquesta data quan es crea, per Decret-Llei, el Ministerio de Información y Turismo, cartera que va anar a parar a mans de Gabriel Arias Salgado, qui també va rebre plenes competències per dirigir l'antiga Dirección General de Radiodifusión.

Tot el projecte engegat per Guijarro quedava anul·lat. La rivalitat existent entre els germans Guijarro i el nou ministre va fer que els noms esmentats fins ara anessin perdent els seus càrrecs i la seva importància dins el panorama polític, fet que suposa la seva desaparició del panorama de creació de la televisió. Arias Salgado va configurar un equip pel d'homes de la seva confiança i mica en mica, va anar apartant les antics membres.

El 15 de febrer del 1952 es publica un decret que regula i reorganitza el funcionament i l'estructura de la Dirección General de Radiodifusión, en el que es citava per primera vegada de mode oficial la televisió. Aquest fet suposa la plenitud de competències d'Arias Salgado i del seu equip.

Guijarro va desaparèixer, però no per això hem d'oblidar la seva importantíssima tasca en el desenvolupament de la llavor televisiva a Espanya, ni tan poc la feina dels seus tècnics, que va tirar endavant un projecte que semblava impossible.

4.- LA FASE EXPERIMENTAL DE LA TELEVISIÓ A ESPANYA.-

4.1.- L'Espanya de la dècada dels 50.-

L'Espanya comença els anys 50 amb una pobresa arrossegada des del final de la guerra i amb l'autarquia de Franco. El general va veure que l tancament no anava enlloc i per això va iniciar un període d'obertura al món exterior, aconseguint l'ajuda -interessada- dels EE.UU. Aquest fet va suposar una divisió entre els membres de govern del general, però indubtablement va ser beneficiós per a la població que va veure com la situació econòmica del país anava millorant, després de tants anys de penúria.

4.2.- El Ministerio de Información y Turismo i els seus nous noms.-

El nou Ministeri d'Informació i Turisme, unifica en un sol organisme totes les gestions relatives a la informació: cinema, teatre, premsa, ràdio, i fins i tot la futura televisió. És a dir, el Govern coneixia clarament els efectes dels mitjans de comunicació sobre la població i no dubtava en disposar d'ells per enlairar la figura de Franco i el seu règim. Començarem a veure com apareix de manera descarada la censura i el control previ de la informació, fet que també afectarà a la televisió.

Com hem vist el rol de nomenaments i alts càrrecs es succeeixen amb l'objectiu d'eliminar i substituir l'equip anterior, creant un nou, del qual pocs del passat continuen en aquesta nova fase que té com objectiu una millor organització de la televisió i la intenció d'aconseguir nous progressos tècnics. D'aquesta manera començava a formar-se una nova organització amb el propòsit de dur a terme programes experimentals de televisió aprofitant els excedents humans de Radio Nacional, provant així d'aprofitar els recursos disponibles. Amb això veiem que la intenció inicial del govern era continuar donant primacia al mitjà ràdio, mitjà ara controlat per dos nous noms: Jesús Suevos Fernández (Director General de Radiodifusión) i José Ramón Alonso(Director de emisiones y programas de Radio Nacional).

4.3.- La reorganització del projecte televisiu: Maroto i Codina.-

A partir de 1952 i després de l'expulsió de Luís Guijarro, l'equip d'Arias Salgado va propulsar la fonamentació de la televisió, creant dos equips de treball paral·lels que tiressin endavant el projecte de Guijarro, amb una ràpida represa de les activitats, portades a terme pel grup de tècnics i el grup de programadors.

L'equip de tècnics estaria encapçalat per la figura de Joaquín Sánchez Cordobés Maroto, personatge que hem esmentat abans i que ja havia fet els primers experiments 18 anys abans que fou l'encarregat de coordinar un equip tècnics en busca d'una televisió regular per l'estat. La majoria dels seus `fitxatges': Benabarre, De las Doblas i Manolo Rodríguez, havien estat els que havien guanyat la seva màxima confiança i amb els quals va partir al Paseo de la Habana per fer-se càrrec de la branca tècnica.

Durant 1952 no trobem unes emissions regulars, l'equip encara s'està formant i molts desconeixen el mitjà, però Maroto realitza una impressionant tasca, aconseguint unificar el grup, preparant-lo i especialitzant-lo, i aconseguint tirar endavant la televisió, ara de manera ja oficial.

José Luis Codina, serà el cap visible del grup de programadors que des de la redacció de Radio Nacional, en uns locals del Passeig de la Castellana, prepararan i realitzaran els programes experimentals. Aquest últim grup es nodrirà de persones procedents, com el mateix cap, de Radio Nacional i ho completaren altres que ho faran del camp del cinema o el teatre. Treballaran també en totes les fases successives pertanyents a la preparació, producció i realització dels programes televisius. El grup el podem considerar com una composició menys homogènia que la que formen els tècnics, degut a que les seves funcions seran més obertes, veient-se obligats a relacionar-se amb persones en principi alienes al tema televisiu i contant amb col·laboradors ocasionals que intervindran puntual o repetidament en l'elaboració d'algun programa. En ocasions serà difícil definir una frontera clara entre l'estrictament artístic i el programador.

Podem considerar un encert el fet de crear aquest equip doble, dividint la part més tècnica i la de continguts, ja que així va ser molt més fàcil coordinar a tanta gent que provenia de camps tan diferents. A més l'experiència dels dos caps visibles de cada part, Maroto i Codina, va fer que fessin una bona tria de professionals i que dominessin les tasques que les hi havia estat encarregades.

4.4.- Les emissions experimentals.-

Un cop Maroto i Codina van coordinar els seus respectius equips, les primeres emissions oficials van tenir lloc durant 1952. Els primers programes s'emetien cada setmana, passant l'any següent a ser bisetmanals. Mica en mica, la regularitat va anar en augment i els programes es feien més estables i fixes, degut a l'experiència que anava adquirint l'equip tècnic.

Televisió

Imatge d' un dels primers programes espanyols

Tot i la il·lusió posada en el projecte i el recolzament estatal, les condicions per tirar endavant eren molt dolentes i semblava impossible que des d'aquell xalet es pogués dur a terme un projecte televisiu de gran magnitud.

4.5- El control del Règim sobre la televisió.-

Com ja hem dit, a partir de 1952 ja trobem programes que s'emeten, però sempre fen paleses les seves carències i limitacions. El govern de Franco reconeix oficialment l'existència del projecte i al idea de començar a fer televisió, aquest fet suposa dos factors. Primer, la tasca quedava facilitada ja que el govern donava el recolzament al projecte, malgrat que els diners i la formalització de contractes no arribessin tan ràpids. I segon, això suposava que el franquisme controlaria la televisió i imposaria les seves directrius al igual que estava fent al mitjà radiofònic. D'aquesta manera el Règim franquista es facilitava i assegurava el control absolut sobre un mitjà tan transcendent com la televisió. El govern tutelava directament la gestió radiotelevisiva, nomenant als màxims responsables, la sintonia ideològica, ... assignant l'organització de la televisió a organismes baix control i vinculació directa amb el govern: Radio Nacional, Dirección General de Radiodifusión i Ministerio de Información y Turismo. Com que no existia un marc legal per a la televisió, el Govern anirà creant lleis que afavorien el seu control total sobre la televisió que passarà a ser un organisme de l'Estat sota el control directe del govern, exercint el seu monopoli en totes les fases de l'activitat televisiva: des de l'emissió, amb la propietat i control de la xarxa difusora, fins a la programació i producció d'espais televisius.

La normativa creada en aquell moment es pot resumir en un decret del 15 de febrer de 1952 i tres ordres comunicades el 6 de juny de 1953 i el 19 i 28 de juliol de 1954. Amb aquestes ordres es redefineix l'àmbit, estructura i funcionament de la Direcció general de Radiodifusión adscrita al nou ministeri, es crea un departament de televisió dintre de l'esmentada Direcció General, es crea la Junta Administrativa de Radio Nacional que administrarà la televisió en la primera fase i la la Jefatura de programas de Televisión, iniciant-se un lent enlairament de la dependència de Radio Nacional, creant-se els primers organigrames i càrrecs específics, i delegant el control administratiu a tres bandes: Ministerio de Información y Turismo, Radio Nacional i la Jefatura d´administració del Passeig de l'Havana.

4.6.- Les reformes del xalet.-

Dins aquest context, i veient que la qualitat no era l'esperada, es va veure que calia fer millores, el xalet del Passeig de l'Havana havia estat adaptat de forma no-oficial feia ja uns anys, els equips tècnics no eren els millors i una reforma es feia necessària, i més després del progressiu desenvolupament de l'emissió.

Aquesta reforma tingué lloc durant l'estiu de 1955. El xalet va ser readaptat, redistribuit i va incorporar una sèrie de millores tècniques importants. Durant la major part de l'any, entre abril i octubre, s'interrompen les emissions. S'aconsegueix un nou plató de dimensions apropiades per dur a terme la realització d'un treball tècnic i creatiu amb major camp de possibilitats, una nova emissora i una nova antena que milloren notablement la qualitat del servei, també es compren nous i millors equips per la realització de programes.

Tot aquest procés d'adquisicions s'inicien amb el reconeixement organitzacional i administratiu del grup d'experiències televisives del Passeig de l'Havana, formant-se unes condicions de major viabilitat pressupostària i un major suport i credibilitat per part del govern que portaren a fi unes adquisicions que posaven el punt de mira en la formació d'una televisió oficial, el govern donava així el recolzament que mai va rebre Guijarro.

El nou plató deixa minúscul l'anterior, tenint una superfície aprofitable de 180 metres quadrats; la nova emissora permetia aconseguir 500 watts de sortida, lo que amb combinació amb la nova antena de guany sis, produiria una potència aparent radial de 3 kilowatts, deixant obsolets els 250 watts antics. En quant a les millores dels equips tècnics, era una urgència que demanava a crits la seva jubilació, després de cinc anys de funcionament excessiu i d'errades i reparacions constants. L'equip constarà dels següents elements: tres cadenes de càmeres de vieseliscopi amb els seus controls, una unitat dobles de sincronismes, monitors, un telecinema, un corrector de senyal composada, un generador per ajustaments i equips d'ultrafreqüència per enllaços de retransmissions i un equip mòbil complet PYE. Els dos últims elements seran adquirits després de la inauguració de TVE, arribant entre finals del 1956 i 1957. Per tant les adquisicions estrella van ser les noves i modernes càmeres que permetrien una millora de la qualitat de les imatges televisives, alhora que permetrien dur a terme les primeres retransmissions de forma precària degut a ser semi-portàtils, a l'espera dels últims elements de l'equip.

4.7.- La represa de les emissions.-

Un cop fetes les millores, es va reprendre les emissions amb diversos programes com: espais musicals, magazines, dramàtics, filmats (pel·lícules i noticiaris), entrevistes, ... als quals es poden afegir programes especials com les retransmissions, que es van poder fer gràcies a les millores.

Tot i les evidents millores tècniques, la televisió a Espanya encara havia de fer front a un altre problema: l'audiència. Espanya, lògicament, no fabricava aparells de televisió i, per tant, els pocs que hi havia eren importats, fet qe els encaria de forma considerable. A més les emissions no eren per tot l'estat sinó que només arribaven a la rodalia de la ciutat de Madrid. Es van passar dels quinze aparells inicials amb els que va comptar Guijarro, fins uns aproximadament sis-cents en la inauguració, que van passar d'estar repartits entre membres del Govern, a estar repartits a punts de reunió col·lectius i públics per tal de potenciar el nou mitjà que s'establia d'aquesta manera ja de forma definitiva.

4.8.- Les primeres retransmissions i el sí de Franco.-

Després de les importants millores tècniques realitzades al 1955, trobem les primeres retransmissions, mitjançant les noves càmeres, més modernes i operatives, malgrat no son equips portàtils, o mitjançant la utilització de càmeres en concepte de préstec o prova, això sí, sempre amb la complicació dels enllaços que envien la senyal pressa per la càmera fins a l'emissora central, ja que s'havien d'ajustar per a cada retransmissió de manera diferent i no automàtica com es fa ara. Aquestes retransmissions són realitzades en viu, mostren a l'espectador la plenitud del poder televisiu, el poder mostrar imatges que estan succeint a diferents parts del país captiva a l'espectador. De les primeres retransmissions destaquen el partit que enfrontava l'Atlètic de Madrid i el Racing de Santander, que va ser la primera prova experimental. Un d'aquests espectadors era Franco, a qui realment li va agradar la televisió quan va poder contemplar la retransmissió d'una missa des de l'Escorial i el Desfile anual de la Victoria en la Avenida del Generalísimo, l'abril de 1956. Franco que fins al moment s'havia mostrat força reticent a invertir en la televisió, va ser captivat per les imatges i va veure que s'esqueien perfectament a un model propagandístic del Règim i dels seus ideals.

4.9.- Camí de la inauguració.-

Tots els elements conjugaven. Les millores tècniques s'havien realitzat, s`havia establert un marc jurídic per a la televisió, les tasques estaven distribuïdes i per fi Franco havia donat el vist-i-plau al projecte. La televisió estava a punt de consolidar-se. Però el regim, tan propens a celebracions i rituals que enlairessin el seu poder, volia una data per la inauguració oficial de la televisió. La data triada va ser el 28 d'octubre de 1956, data que estava molt propera però plena de simbolisme ja que aquell mateix dia, fent que el primer programa oficial passes les dotze de la nit, s'aconseguiria que comencés el 28, festivitat de Cristo Rey i acabés el 29, aniversari de la fundació de la Falange.

El xalet del Passeig de l'Havana va estar agitat durant els dies anteriors a la inauguració, va ser necessari que més gent treballés durant aquells dies, per tal de tenir-ho tot llest i ben muntat per la data que era molt propera. Tot havia de sortir bé, res no podia fallar en un moment tan decisiu i alhora important políticament, un altre cop, l'esforç i la il·lusió de mots anònims va servir per què tot funcionés.

5.- LA INAUGURACIÓ DE TELEVISIÓN ESPAÑOLA .-

5.1.- L'acte d'inauguració.-

Televisió

Moment de la inauguració de TVE

La data arriba i el 28 d'octubre de 1956 neix de forma oficial Televisión Española. L'esforç realitzat per Guijarro, Maroto, Codina, Sterling i un llarga sèrie de noms per fi es veu complert amb aquesta inauguració que suposarà la fi de les emissions experimentals i donarà sortida a una televisió regular i a la futura successora de la radio parlant de mitjans de comunicació de masses. Així és com neix Television Española, al mateix lloc on Guijarro s'havia encarregat de portar el Fonovision i on en teoria s'havia de muntar una estació d'FM.

Repassem breument els continguts de l'acte, protocol·lari però important històricament. Els discursos institucionals van ser d'Alonso, Suevos i del ministre Arias Salgado, després es va combinar material filmat amb misses, emissions dels tan coneguts NODO, reportatges, actuacions de Cors i Danses de la Secció Femenina, l'actuació de la cantant Mona Bell i finalment l'himne nacional espanyol i banderes d'Espanya que tanquen l'emissió -i mostren la futura orientació del mitjà controlat pel Règim-, tot seguit per l'atenta mirada del general Franco que seguia l'esdeveniment a través d'un televisor instal·lat a El Pardo.

5.2.- Els inicis de Televisión Española.-

D'aquesta manera s'inicien les emissions regulars amb un abast de 70 quilòmetres de radi i realitzades per un planter de 50 persones. A partir d'aquí trobaríem ja un munt de nous programes, nous presentadors que es faran populars per les seves frases, imatges històriques del NODO, missatges nadalencs del General i un munt de records que segurament els nostres pares i avis recordaran molt millor que no pas els noms i fets apareguts al treball, però que mereixen el mateix reconeixement -o potser més- que els que vingueren després.

Televisió

Alvárez i Valenzuela, presentadors que comencen a ser coneguts

Durant aquests primers anys tot es va fer en directe ja que no es disposava de mitjans tècnics que facilitessin l'enregistrament i la seva posterior emissió. Els primers presentadors comencen ja a ser rostres coneguts entre els telespectadors espanyols, que ja comencen a ser fidels al que esdevindrà mitjà de comunicació de masses.

Televisió

Estudis Miramar a Barcelona

El xalet es quedava petit i es volia ampliar les emissions, és per això que l'any 1959 s'inaugurarà el centre de Miramar, uns estudis a Barcelona que compaginaven emissió amb els del Passeig de l'Havana, arribant així la televisió a la ciutat comtal.

CONCLUSIÓ

En aquest treball hem fet un recorregut per diverses parts dels inicis de la televisió. En el primer capítol hem vist i conegut les experiències dels primers pioners europeus i americans en el camp de la televisió, hem vist com van anar desenvolupant la televisió i com van superar els obstacles que suposava la increïble invenció.

A la segona part hem conegut els primers noms relacionats amb la televisió a Espanya, comprovant les diferències existents entre Espanya i la resta del món en matèria televisiva. Hem pogut conèixer les experiències portades a terme pels primers espanyols, les influències polítiques i històriques en el desenvolupament i les evolucions sofertes pel mitjà.

Els capítols següents han mostrar les primeres experiències serioses, les no-oficials i les primeres oficials, així om la incorporació de la política franquista espanyola en el context televisiu. Hem vist com moltes persones van dedicar els seus esforços ha fer créixer la llavor televisiva.

Tot això fins arribar al vist-i-plau del general Franco i la inauguració oficial de Televisión Española, veient la importància del poder polític ja dels des inicis. D'aquesta manera el treball ha servit per conèixer el inicis de la televisió pública espanyola, que arriba fins els nostres dies, i també com es va arribar a configurar l'entramat necessari per la seva inauguració.

Espero que serveixi per conèixer tota aquesta sèrie de persones i de llocs vinculats directament a la història de la televisió, tant espanyola com mundial, que molta gent no coneix però que van portar a terme una important tasca: l'establiment de la televisió com a mitjà de comunicació social, primer pas fins arribar al que és ara, el mitjà de comunicació de masses per excel·lència. També hem vist com s'establien les primeres bases del que seria la futura Televisión Española, una televisió que no funcionaria sense el recolzament del govern, qu en aquest casa suposava l'aparició de la figura de la censura, que definiria Televisión Espñaola durant un llarg període de temps. Aquest necessari recolzament del govern, fa que, fins i tot en l'actualitat el govern vulgui sortir ben representat en la televisió pública, que canvia de professionals i ideologia amb cada canvi de govern.

Bibliografia

  • Baget, J.M. Televisión, un arte nuevo. Editorial Rialp, 1966.

  • Baget, J.M. Historia de la televisión en España (1956-1975). Editorial Feed-back, 1993.

  • KING,G.J. Introducción a la televisión. Labor, 1976.

  • LLORENS, V. Fundamentos tecnológicos de vídeo y televisión. Paidós, 1995.

  • Martínez J., Rodríguez N. Los pioneros de la televisión española. Editorial Mitre, 1992.

  • Montes, F.J. Los orígenes de la radiodifusión exterior en España: análisis de contenido y síntesis histórica. Editorial RTVE, 1988.

  • PADRÒS, J. El franquisme, la transcició i la democràcia, Ediprint, 1999.

  • DD.AA. Anuario de RTVE. Editorial RTVE.

  • DD.AA. Enciclopedia Larousse 2000 Multimedia, 1999.

  • DD.AA. Enciclopedia Multimedia Planeta de Agostini, 1998.

  • DD.AA. Enciclopedia Multimedia Universal, 1997.

Com arriba la televisió a Espanya?

14

36