Técnicas graficoplásticas

Tècniques seques. Carbonet. Sanguina. Pastels. Llapis de grafit. Papeles. Materiales

  • Enviado por: Mercimen
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 12 páginas
publicidad
publicidad

ÍNDEX

-Introducció Pàg. 2

-Introducció a les tècniques seques

-Carbonet Pàg. 3

-Bancs de proves Pàg. 3-6

-Sanguina Pàg. 7

-Bancs de proves Pàg. 8-11

-Pastel Pàg. 12

-Bancs de proves Pàg. 12-14

-Llapis de grafit Pàg. 15

-Bancs de proves Pàg. 15-23

INTRODUCCIÓ

Les tècniques seques són aquelles en les que no s'utilitza cap mena de líquid per aconseguir que el pigment quedi fixat sobre el suport. consisteixen, bàsicament, en unes barretes sòlides, on s'hi troba barrejat, amb diferents quantitats, el pigment amb pols i l'aglutinant, entre d'altres productes. Variant la concentració d'aquests dos elements, s'aconsegueix diferent duresa, i per tant, més o menys intensitat de tonalitat. És necessari que el suport emprat sigui porós i amb una certa rugositat. Així doncs, les tècniques seques són utilitzades sobre suports de cel·lulosa com el paper. Al pressionar amb la barreta sobre el paper, aquesta, deixa anar una certa quantitat de pols i aglutinant que varia segons la pressió emprada. Una part de la pols queda enganxada al full degut a la seva rugositat, però l'altra part es manté “flotant” sobre el suport. Aquest fet permet la creació d'un tret característic de les tècniques seques : la difuminació. El gruix del traç varia segons l'inclinació de la barreta. Un cop finalitzat el treball, és recomanable fixar el resultat amb laques especials per a tècniques seques. D'aquesta manera, es fixen totes les partícules que no havien restat enganxades anteriorment.

Amb aquest treball es pretén assolir el domini d'aquestes tècniques i observar el seu comportament sobre quatre diferents tipus de paper, mitjançant la realització de difuminats de 15 cm. de llarg per 8 cm d'ample. Les diferents tècniques utilitzades són: el carbonet, el pastel, la sanguina i el llapis de grafit. Els suports utilitzats són: paper Basik, Gelar, Ingrés i el paper d'aquarel·la.

Totes les proves del treball han estat fixades. El procès emprat ve marcat per un “*” i es troba esmentat al principi dels bancs de proves de cada sèrie.

PRÀCTIQUES

CARBONET:

El carbonet és conegut per la seva extrema intensitat. De fet, el carbonet es pot considerar una de les tècniques pictòriques més antigues que hi ha, ja que els homes primitius ja l'utilitzaven per les seves pintures rupestres. Consisteix en una branquilló de romaní, avellaner, salze etc., carbonitzat, que forma una mena de llapis per a dibuixar. Aquestes barretes, que gairebé no presenten cap tipus d'aglutinant, són molt toves i fràgils. Això fa que es pugi donar als traçats, una intensitat molt forta.

Bancs de proves

*Proves realitzades a partir de taques traçades horitzontalment.

--Paper Ingres--

La textura del paper Ingres és ideal, per a la tècnica del carbonet. De totes maneres, si s'utilitza per la cara amb textura verjurada, la textura transversal del paper queda definida perfectament i impedeix un difuminat tant nítid com el que s'aconseguiria per l'altra cara. Com es pot observar, en el paper Ingres s'observen perfectament els rastres de la goma d'esborrar.

--Paper Geler--

Com es pot observar, el paper Geler presenta una tonalitat de nivell màxim més baixa que la del paper Ingres. Tot i això, la tècnica del carbonet exigeix una cura molt minuciosa al moment de fer pressió. Si s'exerceix una mica més de força de la necessària sobre la barra, l'error queda plasmat al paper, marcant una àrea negre que és molt difícil d'esborrar sense deixar rastre, especialment en aquest tipus de paper. En la tècnica del carbonet, resulta molt difícil de fer una separació progressiva entre el blanc del paper i el color més clar de la gamma, ja que amb el carbonet, la tonalitat més baixa que es pot aconseguir dista una mica del blanc. Això fa que es vegi clarament la línia que separa el blanc del traçat amb el carbonet. Aquest fet també s'observa clarament amb el paper Basik.

--Paper d'aquarel·la--

El paper d'aquarel·la, i sobretot el que he utilitzat en aquest treball, és un suport on és molt difícil efectuar un bon difuminat degut al seu gra. El relleu del paper impedeix que la barra de carbonet taqui les seves parts més enfonsades. D'aquesta manera el difuminat resulta puntejat, i amb un efecte molt poc progressiu. No obstant, el paper permet una tonalitat màxima molt alta.

--Paper Basik--

El paper Basik presenta menys gramatge i menor qualitat que el Geler amb el que he treballat. No obstant, la tècnica i el resultat són pràcticament els mateixos. La seva textura llisa permet que el difuminat mostri totes les seves tonalitats molt més nítides, sense la distorsió del gra que pot tenir el paper Ingres o el d'Acaramel·lar. Igualment que el paper Geler, el Basik no permet una tonalitat màxima com la del paper Ingres. D'aquesta manera resulta com a color mes fosc un gris grafit. Al fixar aquesta prova, la textura tacada del paper es va difuminar una mica.

SANGUINA:

La sanguina és una tècnica seca feta a base d'hematites vermella. Els seus components són, bàsicament, el pigment i l'aglutinant. La sanguina no té una duresa excessivament alta, ni tampoc té una blanor com la del pastel o carbonet. Per tant, la sanguina és una tècnica que funciona molt bé si s'ha de perfilar o fer línies primes, així com per traçar grans taques d'un sol traç. Antigament, la sanguina era emprada com a tècnica per a realitzar esbossos. Posteriorment, el col·lectiu artístic es va començar a adonar de la personal estètica terrosa de la tècnica, i va començar a utilitzar-la per a realitzar obres de més importància. Actualment, la sanguina es pot trobar al mercat amb diferència de formes, ja sigui amb la típica barreta de punta quadrada, amb barretes cilíndriques o bé en forma de llapis.

Bancs de proves:

*Proves realitzades a partir de taques traçades horitzontalment, utilitzant la punta de la barra per a les zones fosques, i tacant amb la barreta horitzontal al paper per les zones clares, i posteriorment fixades.

--Paper Ingres—

La sanguina funciona molt bé sobre el paper Ingres. Es pot observar en el difuminat, que la gamma de colors és progressiva i que no existeixen zones on hi ha una sobrecàrrega de color. El fet que la sanguina sigui un pel més dura que el carbonet permet una maniobrabilitat més lliure i un marge d'error pel que fa a la pressió una mica major.

--Paper Geler—

El paper Geler torna a mostrar les mateixes característiques que la prova de carbonet.; el seu comportament és força bo i permet realitzar-hi el difuminat fàcilment. No obstant, en aquest cas la tonalitat màxima és molt més pujada de to i la separació entre el blanc i el primer to és més dissimulada. La textura del paper, però, presenta algunes irregularitats de relleu que fan que en algunes zones el paper no quedi tacat com al seu voltant.

--Paper d'aquarel·la—

En aquesta tècnica s'observa el mateix resultat que amb el carbonet. El difuminat resulta granulat i poc perfecte. És evident que el paper d'aquarel·la no és idoni per a les tècniques seques

--Paper Basic—

En aquest suport es torna a evidenciar la semblança de característiques entre el Geler i el Basik. Tot i que la granulació d'aquest és més petita, el resultat és quasi el mateix. Observant detingudament, s'aprecia que el paper Basik té una tonalitat una mica més apagada que el Geler.

PASTEL:

Els pastels són unes barretes fetes a partir d'un color mòlt i reduït a pasta amb aigua de goma. El pigment del qual es vol fer una barra es barreja amb pigment blanc. De fet, la tècnica ha donat nom a una certa gamma de colors, ja que als colors d'intensitat apagada se'ls anomena colors pastel. Un altre aspecte a destacar dels pastels, és la textura quasi de vellut, que deixen sobre un paper adequat. Això s'aconsegueix gràcies a la mescla d'una mica de caolí, una argila molt clara, a les barretes.

Bancs de proves:

*Proves realitzades a partir de taques traçades horitzontalment, utilitzant la punta de la barra per a les zones fosques, i tacant amb la barreta horitzontal al paper per les zones clares, i posteriorment fixades.

--Paper Ingres—

Una vegada més, el paper Ingres torna a demostrar les seves qualitats per a qualsevol tipus de tècnica seca. El seu relleu permet de realitzar-hi colors claríssims, i per altra banda torna a permetre la intensitat màxima de tota la sèrie. L'única desaventatge que es pot donar al paper Ingres és que es veuen les seves línies verticals disposades cada dos centímetres aprox.

--Paper Geler—

Aquesta prova torna a evidenciar que tot i ser un paper de qualitat, el paper Geler no funciona del tot bé amb les tècniques seques toves. Si s'observa detinguadament la part fosca del difuminat s'observen unes petites taques “daurades”, que són consequència de la satinació del paper. En aquest cas el paper Geler ha sigut la prova més clara de la sèrie.

--Paper D'aquarel·la—

Es pot observar clarament en aquest paper que la diferència de to s'aconsegueix pintant més o menys superfície del seu gra. La part fosca s'aconsegueix pintant les parts enfonsades i les elevades.

--Paper Basik—

En aquest paper queden encara més diferenciats els puntets “daurats” que comentàvem al Geler. El paper Basik o el Geler ofereixen un estil de difuminat molt més esquitxat i amb menys puresa de to que l'Ingres.

LLAPIS DE GRAFIT:

El llapis de grafit tenia originàriment (any 1662) la punta constituïda a base d'una aleació de plom i estany. De fet, en un prinicipi era confòs amb el plom. D'aquí ve que la gent l'anomenés erròniament “llapis plom”. Es pot trobar al mercat en forma de barretes, mines o recobert de fusta en forma de llapis i en una àmplia gamma de dureses. La mina té diverses dureses, que varien segons la quantitat d'argila que hi té barrejada. Per tal d'anomenar-les s'empren les sigles B per als tous i H per als durs, precedides per un nombre, i a mesura que augmenta aquest, augmenta el grau de blanor o de duresa. Segurament, el llapis de grafit és la tècnica més coneguda i utilitzada per nosaltres. El seu ús és gairebé cootidià. Les seves utilitats són diverses i depenen de la seva duresa. Per exemple, els llapis de mina dura (2H), sol ser utilitzat en dibuix lineal. Els llapis de duresa mitja (HB), són molt utilitzats a les escoles per a prendre apunts o per realitzar dibuixos. Per últim, els llapis tous (6B), s'utilitzen per realitzar sombrejats en el camp del dibuix.

Bancs de proves: Llapis de duresa 2H, HB i 6B.

*Proves realitzades amb la mina perpendicular al paper per realitzar les zones fosques, i amb el llapis inclinat per tacar les zones clares

--Paper Ingres—

2H

Es pot observar la meva insistència amb la zona més fosca del difuminat; el color final és la màxima tonalitat que es pot aconseguir sobre aquest paper. El fet de ser un llapis de mina dura desplaça la zona fosca del difuminat més cap a la esquerre, augmentant-ne la zona, contràriament al pastel, el carbonet o la sanguina. Això s'explica en que la tonalitat més fosca que es pot aconseguir amb el grafit 2H, és més proper al blanc que en les altre tècniques.

HB

La tonalitat màxima augmenta i els traços del llapis no s'observen tant com en l'anterior prova. Crec que el resultat d'aquesta prova és força bo perquè el difuminat és molt progressiu i nítid.

6B

La blanor del llapis fa que augmenti la visió de la seva textura rugosa quan s'hi pinta a sobre. El paper Ingres es comporta perfectament i permet fer unes escales de colors molt més elaborades que qualsevol altre suport. Òviament, la tonalitat màxima augmenta respecte als altres dos llapis.

2H

HB

6B

--Paper Geler—

2H

La seva satinació una mica més elevada que la de l'Ingres dificulta l'execució de l'escala de colors ja que les puntes dels traços queden més marcades i al creuar-se amb un altre traç marquen una zona més fosca que la desitjada. En les zones fosques és difícil de pintar-hi una taca uniforme, ja que els traços prims de la mina guixen tonalitats diferents segons l'àrea del paper.

HB

Podríem dir que el Geler funciona més bé amb el llapis HB, tot i que el seu comportament deixa molt que desitjar. Qualsevol ditada queda impresa de manera permanent en aquest paper, ( com es pot observar al marge superior dret). Es torna a repetir el fet de la superposició de traços, tot i que en aquest cas quedi més dissimulat.

6B

La prova amb el llapis tou es distingeix com la més satisfactòria d'aquesta sèrie. A la part fosca es veu com la excessiva incistència en un color fosc pot arribar a deixar una brillantor al paper. Aquesta prova és en la que s'observa millor el granulatge del Geler.

2H

HB

6B

--Paper d'aquarel·la—

2H

Si ja és difícil de realitzar una escala de tons amb el llapis 2H, si es fa sobre paper d'aquarel·la encara més. Existeix una gran diferència entre el traç de la zona fosca, diagonal concentrat i prim, amb el de la zona clara, dispers i puntejat. Aquesta era la única forma d'aconseguir un difuminat sense que el paper es quedés quasi blanc del tot.

HB

En aquesta prova, la tonalitat fosca ja és més intensa. Quan el paper té tot el grafit que pot aborbir, sembla que escupi la resta. Arriba un moment en que, tot i que tú saps que es pot fer un color més fosc amb aquest llapis, la tonalitat ja no es pot apujar més perquè el paper queda saturat de grafit.

6B

Tot i ser realitzada amb traçades horitzontals, el difuminat mostra seccions verticals de to, segurament per la superposició de traços.

2H

HB

6B

--Paper Basik—

2H

En aquest cas, queda reflectit perfectament la duresa de la mina observant la part fosca de l'escala. Fins i tot el paper s'enfonsa al guixar-hi intensament a sobre.

HB

La duresa parcial de la mina, no permet de realitzar traços gruixuts que es barrejin amb els i que restin dissimulades, sinó que s'observen tots i cada un dels meus traçats diagonals. En aquest cas, també en el del 2H, els tons s'aconsegueixen mitjançant l'apropament de línies visiblament definides

6B

El resultat torna a ser semblat al del paper Geler. No obstant, es diferencia la mida més petita del seu granulatge.

2H

HB

6B

Vídeos relacionados