Tecnicas de investigación en las Ciencias Sociales

Estudio sobre estabilidad democrática. Holanda. Arend Lijphart # Estabilitat democràtica. Disseny alternatiu. Endogeneïtat. Ciències polítiques

  • Enviado por: Yudi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

L'estudi sobre l'estabilitat democràtica a Holanda dut a terme per Arend Lijphart al 1968 utilitza el criteri de selecció de casos a partir de la variable dependent. Lijphart investiga com l'existència de clivelles socials condiciona el funcionament de la democràcia a Holanda. En aquest cas concret s'analitza com una societat dividida en grups excloents pot tenir un funcionament democràtic relativament estable. Segons l'autor, són les clivelles les quines provoquen que la democràcia a Holanda sigui més o menys estable. Fa un estudi a partir de la variable dependent, ja que és la quina li interessa realment investigar.

Investiga aquest cas perquè no es comporta tal i com preveu la teoria. És a dir, a partir d'una sèrie de demostracions prèvies observa que el cas holandès es comporta de manera inesperada.

El fet que Lijphart utilitzi aquest tipus de selecció de casos fa que pugui provocar biaixos en les conclusions de la seva investigació ja que ha triat un cas que té el mateix valor en la variable dependent tot i que l'ha intentat corregir en tant que també ha donat un valor diferent a aquesta variable. Però tot i això en la seva investigació continua havent-hi un biaix.

Per tant, tot i que Lijphart parteixi que l'existència de clivelles permeables suposi un funcionament estable de la democràcia també és cert que després del seu estudi arriba a la conclusió que també les societats dividides en grups impermeables poden mantenir democràcies estables.

Crec doncs que la seva selecció és criticable fins a cert punt.

El disseny alternatiu que oferiria en relació a aquest estudi seria a partir de la selecció de la variable independent, per tant, per saber les causes de l'estabilitat democràtica a Holanda observaria la història de la democràcia holandesa i la seva estabilitat o inestabilitat al mateix temps que també hem fixaria amb la segmentació de la societat holandesa durant tot aquest període. Seguint amb aquesta interpretació, canviaria el sentit de les variables que proposa en Lijphart i a més, ho proposaria a democràcies diferents, com la italiana.

Escolliria la democràcia italiana perquè és un país amb moltes clivelles socials, sobretot entre nord i sud. Així, a partir d'aquesta investigació podria saber si la variable independent, en aquest nou cas, l'estabilitat o inestabilitat democràtica exerciria algun efecte sobre la variable dependent, és a dir, ara, les clivelles socials.

Així, observaria que l'existència de clivelles socials canvia a mesura que l'estabilitat democràtica italiana també ho fa. El fet que en el sud d'Itàlia sempre hi hagi hagut institucions públiques i governs més inestables ha provocat la creació de màfies i grups que actuen unilateralment amb la seva pròpia llei. A diferència del nord on les institucions públiques han estat més estables i les segmentacions socials no són tan exagerades. Amb aquest anàlisi es pot comprovar com l'existència d'aquestes institucions públiques més inestables al sud i més estables al nord ha provocat que hi hagi una segmentació més gran entre grups en el primer cas que en el segon.

La investigació que està duent a terme el professor Garcia és en relació a com el grau de desigualtat dels diferents països depèn de l'estructura política en que es trobi el país i més concretament, de l'estructura centralitzada o descentralitzada.

En aquest cas crec que ens trobem en un problema d'indeterminació pel que fa a la selecció de casos, en la seva vessant de multicolinealitat, ja que les variables que el professor intenta estudiar estan correlacionades. Així doncs, valors de la variable independent s'observen simultàniament amb determinats valors de la variable dependent.

Apart d'aquest problema, crec que el professor Garcia, a l'igual que en Lijphart, també utilitza una selecció de casos a partir de la variable dependent, és a dir, seleccionarà les observacions a partir del nivell de desigualtat en els diferents països. L'existència de més o menys desigualtat està condicionat per la descentralització/centralització del país.

Tot i això, pel que fa als errors en la mesura de les variables podríem destacar el biaix, ja que exclou variables molt rellevants en l'observació que vol dur a terme. El professor Garcia per esbrinar si la desigualtat d'un país depèn de l'estructura política d'aquest país tan sols es fixarà en dos detalls, el disseny de la constitució i l'opinió d'experts de cada país. A partir d'aquí i referent a la segona proposta es pot deduir que omet una part important perquè la recerca sigui més exacta, com pot ser l'opinió d'experts a nivell general o específic però tenint en compte en la classificació a tots els països, no només a un, com planteja el professor Garcia en el seu estudi.

Així per exemple, el plantejament de la hipòtesis proposada a França, Alemanya, Itàlia, Suïssa i Espanya si els experts són a nivell europeu segurament la classificació resultant del nivell de centralització/descentralització tindrà un resultat molt diferent que si hi ha un expert de cada país fent la seva classificació i després s'han d'unir totes.

Per tant, el disseny alternatiu que proposaria per tal d'evitar els biaixos i permetre una inferència menys problemàtica seria en relació a l'exemple exposat en el paràgraf anterior. És a dir, per esbrinar l'estructura política de diferents països pel que fa a la centralització/descentralització ho faria a partir de l'opinió de diferents experts no només de cadascun dels països sinó també d'experts que poguessin tenir coneixements de tots els països que es vol investigar. A partir d'aquí, cadascun elaboraria una classificació i després es posaria en comú. Amb aquest mètode crec que també es podria saber si les conclusions dels experts de només un país són semblants o per contra divergeixen dels experts de tots els països.

Pel que fa al tema d'observació de les constitucions dels diferents països crec que es massa general i s'hauria d'analitzar més profundament el nivell de descentralització per esbrinar si també aquest nivell està relacionat amb el grau de desigualtat social.

Finalment, l'esforç que estan intentant dur a terme a l'Iraq els responsables americans de la transició política a partir del reforçament i el canvi de certs valors socials de la població iraquiana, no crec pas que aquest esforç valgui gaire la pena en un futur.

Un problema molt important que hi veig és la cultura. A partir d'aquest punt de vista no crec doncs que es pugui ampliar l'estudi de Putnam a l'Iraq. El fet que sigui un país diferent amb una cultura, m'atreviria a dir, diferent en tots els aspectes i sobretot referent a la llarga dictadura soferta pel poble iraquià amb amenaces, pors o assassinats continus, són algunes raons per no adaptar-hi les conclusions de Putnam.

A més, si volguéssim readaptar-ho podríem veure que els iraquians representarien els italians del sud i tenint en compte, malgrat tot, que tenen una cultura més propera als italians del nord que als iraquians i les conclusions de l'estudi de Putnam tampoc s'assoliria un bon rendiment de les institucions públiques.

Un altre problema seria la història, ja que no crec pas que reforçant valors socials a partir de la televisió o fins i tot a partir de les escoles i els líders religiosos pogués fer canviar la població iraquiana fins al punt que pugui ser compatible amb les noves institucions democràtiques.

També crec que aquest esforç és bastant inútil ja que apart de la forta dictadura, si a més hi afegim una guerra (o millor dit, dues) amb milers de morts i un país destruït hem sembla que encara és més difícil que la població iraquiana pugui fer-se càrrec de les noves institucions.

En relació a la selecció de casos té el problema de la indeterminació i més concretament de la sobredeterminació, ja que el nombre de variables és més alt que el de casos observats. Particularment, de fet, només hi veig un cas. Tot i que només existeixi aquest cas el fet que es compari amb la teoria de Putnam, se suposa que indirectament s'està comprovant la validesa d'aquesta teoria.

Pel que fa a la selecció de variables crec que per una banda tenen consistència, validesa i complitud. Tenen consistència en tant que els valors de les variables de reforçament i canvi dels valors socials a l'Iraq són homogenis en aquest cas concret. Així, altres casos amb característiques similars tindrien valors similars i a l'inrevés. Referent a la validesa és cert que els responsables de la transició política a l'Iraq creuen que el fet de reforçar certs valors socials i canviar-ne altres es traduirà en la posada en funcionament de noves institucions democràtiques a l'Iraq. I pel que fa a la complitud, crec que en Larry Diamond i la resta simplifiquen la realitat iraquiana, ja que és obvi que només amb el canvi de valors socials a partir d'escoles, televisió i religió no es pot canviar la realitat d'un país en tan poc temps, tan diferent en els aspectes de capital social i reciprocitat.

Aquest fet però, es contraposa, a l'existència de l'endogeneïtat, on el valor de les variables explicatives, en el nostre cas el reforçament i canvi de valors socials, són més que una causa, una conseqüència de les variables dependents, és a dir, les noves institucions públiques de l'Iraq.

L'existència d'aquests problemes evidencia les nombroses dificultats que crec que tindrà en Larry Diamond i la resta alhora de reforçar valors socials per poder deixar en mans dels iraquians les noves institucions públiques.

Tot i els raonaments argumentats, també s'ha de dir que la teoria de Putnam fent tan sols una comparació amb els estudis previs, en aquest cas el sud d'Itàlia, crec que pot adaptar-se al cas iraquià, ja que les característiques de traïcions, favoritismes, interacció vertical, assassinats o coaccions porten a la ineficiència de les institucions públiques. El poble iraquià per desgràcia, es caracteritza per aquests trets i per tant, per defecte i d'acord amb Putnam hauria de tenir institucions públiques deficients.

Si a aquests aspectes hi afegim la instauració d'un nou govern totalment diferent, és a dir, una autèntica revolució política, això porta al caos que s'està vivint actualment a l'Iraq.

Cal recordar també que en la conclusió del seu estudi, Putnam posa de manifest que tot i els canvis, el sud d'Itàlia no ha millorat gaire i per tant, les institucions públiques continuen essent ineficients. Però també exposa que tot i no millorar gaire amb aquesta reforma el sud d'Itàlia ara està molt millor. Amb això vull remarcar que tot i els esforços que s'està duent a terme pels responsables americans de la transició política a l'Iraq, és molt difícil que puguin canviar i fer compatibles les noves institucions democràtiques.

Una altra ampliació de l'estudi de Putnam a l'Iraq seria comparable en la instauració d'institucions públiques, amb la diferència que a Itàlia hi hagué un descentralització pel propi govern italià i en canvi a l'Iraq ho portaran a terme les Nacions Unides. En aquest sentit, s'observa que les societats recolzades per l'ús de la coacció resultaren menys eficaces i més desagradables que aquelles on la confiança es manté per altres mitjans. Si ho traslladem a l'Iraq si pot afegir a més, que la quina intenti fer compatible la població iraquiana amb les noves institucions democràtiques serà una organització internacional, no serà una institució del propi país, això portarà, i de fet està portant, disputes i conflictes entre els iraquians i les forces d'ocupació.

Després de dur a terme més exhaustivament aquest anàlisi comparatiu i des d'aquest punt de vista, crec que es veu reforçada la confirmació de la teoria de Putnam, ja que es ratifica que la reforma de les institucions públiques italianes o el govern iraquià depenen del context social, polític, cultural i econòmic en que es trobaven les regions o el país. Per tant, un context sense capital social i reciprocitat condueix a institucions públiques deficients.

Per acabar, només dir que tenint en compte la teoria de Putnam que des d'aquest darrer punt de vista és totalment extrapol·lable a l'Iraq i d'acord amb les seves conclusions, no crec ni tant sols en l'assoliment de valors socials basats en la confiança i reciprocitat social de la població iraquiana, sobretot pel seu context històric, social, cultural, econòmic i polític.

4