Teatre d'Epidaure

Arte griego. Arquitectura griega clásica. Policleto

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 1 páginas
publicidad

TEATRE D'EPIDAURE

L'autor és Policlet el Jove. Es sap molt poc d'aquest arquitecte però si que se sap que a més de dirigir les obres del teatre d'Epidaure, es va encarregar de la construcció del thólos d'Epidaure. En aquesta obra va ser un dels primers a utilitzar l'ordre corinti.

Els tipus de construcció és lúdica, ja que era un teatre públic. Per fer-ho s'aprofita la vessant de la muntanya per poder ver la graderia.

Fins ara només es trobaven construccions amb la funció religiosa però ara en canvi es troba el teatre amb la funció lúdica. És d'arquitectura civil. Aquest edifici innovador està destinat a espectacles públics. L'origen del teatre el trobem en els balls que al principi es feien per honorar al déu. Per tal de fer aquest ball visible per la resta del públic es va començar a construir els teatres.

Epidaura és una ciutat del nord-est de Grècia i els seu teatre és el que millor es conserva. Té una capacitat de 14000 persones. Al voltant de la orquestra o dels balls que es feien surten 13 escales radials i a la part superior n'hi ha el doble. Aquestes eren les vies d'accés a les grades. La part de l'escena també tenia grades d'accés que no s'han conservat. Però sembla que seria un petit pòrtic una mica aixecat i aquí serio on es farien les representacions.

La cronologia és del 330 a.C.

La planta semicircular ultrapassada amb la càvea (graderia), està subdividida en dues parts: la part de dalt per un diazoma ( passadís horitzontal). A la primera filera hi havia els seients amb respatllers per als magistrats i persones de rellevància política i social. A la part inferior de la càve hi ha 13 passadissos. N'ocupava el centre l'orquestra, destinada a l'altar de Dionís ( divinitat a la qual era dedicat el temple), als músics i al cor. L'escenari, tangent a l'orquestra i paral·lel a la càvea, escomponia del presceni (part on actuaven els artistes) i `escena (mur de columnes).

Els materials principals que es van utilitzar van ser la pedra.

El sistema, com el de tota l'arquitectura grega, és arquitravat.

Aquest teatre no tenia elements de suport perquè, aprofitant el relleu de la muntanya, la càvea descansava sobre el terra mateix. Només a les parts altes es van fer uns murs de contenció per situar-hi les darreres filades de graderies.

Tampoc té elements suportats.

La il·luminació era sencera i plena ja que el teatre era a l'aire lliure.

Com a volum només trobem el semicercle enfonsat, que és el teatre en si mateix.

No hi havia façanes tampoc, que s'entrava per uns passadissos laterals a l'orquestra.

L'edifici estava totalment integrat a la natura que l'envoltava i respectava el desnivell de la muntanya. Formava part del santuari d'Asclepi, molt conorregut en aquella època per aprofitar-ne les aigües termals.

Tampoc es troben elements decoratius per cap lloc.

Significat de la construcció

Com que es conserva tan bé, el teatre d'Epidaure ha estat pres com a prototipus de teatre grec: aprofita el desnivell de la muntanya i l'orquestra està totalment desenvolupada perquè el cor, en les antigues representacions litúrgiques, tenia tanta o més importància que els actors.

Les antigues representacions litúrgiques en honor de Dionís se celebraven en santuaris situats a la falda de la muntanya. A partir d'aquest costum es comencen a dissenyar graderies i a crear els primers teatres, en que es buscaven una bona sonoritat i una visibilitat adequada que ajudessin el públic a seguir fàcilment les obres. L'èxit d'aquesta forma creada per a la funció és obvi: encara se n'aplica la tipologia avui dia. Gràcies a la forma semicircular que tenia i al fet que els actors es col·loquessin justa al centre de l'edifici, s'aconseguia una acústica perfecta.

No té cap element simbòlic.

Grècia és la creadora de la nostra base cultural. Pel que fa a la literatura, els grecs van concebre els diversos tipus de poesia, de prosa i de teatre. De vegades és difícil diferenciar els textos literaris sagrats dels textos literaris profans perquè ambdues funcions convivien harmònicament en l'antiga Grècia. Per això tots els grans santuaris tenien un teatre on es feien les representacions litúrgiques teatrals.

En arquitectura cal distingir allò que és decoració ornamental d'allò que és estructura o tipologia. Grècia va influir sobre l'estètica posterior de tal manera que va esdevenir a base el mon occidental. Els seus temples, pel que fa a la tipologia, no han tingut gaire continuïtat fins als nostres dies. Els teatres, en canvi, han mantingut la tipologia bàsica dels disseny grec i, tret d'innovacions estructurals, es mantenen sens gaires canvis. I no solament això: han propiciat, a més, altres tipus d'edificis lúdics i socials que segueixen la mateixa tipologia, si bé amb les adaptacions lògiques a cada funció. Els romans en foren els grans promotors. A diferencia dels grecs, però, els teatres romans no depenies del relleu de les muntanyes: la càvea s'alçava damunt una trama de galeries de volta anular i de canó que a través dels vomiters facilitaven l'allotjament i desallotjament dels espectadors. L'orquestra, com que ja no tenia una funció important, es va reduir a un semicercle i es donà més importància a la part frontal de l'escena, que és on se situaven les escultures del poder i dels mecenes dels teatres.