Suicidio

Psicosociología. Causas. Juicio ético. Estadísticas # SuÏcidi. Destrucció de la vida. Causes. Dades estadístiques

  • Enviado por: MaiTe Abadías Carbajo
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

EL SUÏCIDI

INTRODUCCIÓ

En alguns països existeix (amb aquest nom o amb un altre) “el teléfon de l'esperança”, uns números de teléfons atesos per personal especialitzat (metger, psiquiatres, psicòlegs, assistents socials), amb un finalitat d'ajuda als altres. L'experiencia demostra que la major part dels que truquen ho fan buscant una mica de conversació que acabi amb una situació de soledat.

Aquests “teléfons de l'esperança” tenen també experiencia de casos en els que apareix la paraula suicidi. El suicidi arriba aconsumar-se en alguns casos i es poden saber, a través d'exemples concrets, les motivacions que han conduït a aquesta situació tràgica.

DEFINICIÓ I DADES ESTADÍSTIQUES

S'anomena suïcidi a la destrucció de la propia vida, directament procurada, ja sigui per mitjà d'una accció o a través d'una omissió voluntaria.

La vida és un do tan gran i tan ple de possibilitats que tots l'aprecien com un gran tresor. La mateixa natura ha donat a l'home d'un fort instint per no perdre-la : l'instint de conservació. Per aixó sempre s'ha considerat el suïcidi com un mal. Molts dels casos de suïcidis que es relaten en la literatura clàssica (Grècia, Roma) eren en realitat execucions per pròpia mà d'una pena de molt decretada ja per l'autoritat, ja fos aquesta justa o injusta. Amb l'aparició del cristianisme, el suïcidi va disminuir notablement. En algunes cultures (per exemple la japonesa) el suïcidi (harakiri) s'entenia com l'únic mitjà digne de l'home de superar una situació en la que el seu honor havia quedat ferit.

En algunes èpoques històriques (com el Romanticisme) es feu célebre el suïcidi per raons d'amor no correspost o impossible. Peró, encara poden citar-se casos reals molt famosos (Larra, Von Kleist, etc.), es va tractar més bé d'un tema literari que possiblemnt va inaugurar Goethe, en el seu Werther.

La majoria dels suïcidis d'èpoques passades estaven motivats, més que per un odi a la vida o desig de la mort, per l'impuls de trobar una “solució” ràpida a un porblema étic que no havia estat enfocat (per culpa d'un mateix o dels altres), d'una manera justa.

Estadísticament està comprovat que el número de suïcidis ha augmentat de forma espectacular en el segle XX i de manera especial en la segona meitat. Existeix també una certa correlació entre societats industrialitzades i un alt nombre de suïcidis a les ciutats (i més a les grans ciutats) que en els ambients rurals.

Calculant sobre la població mundial, es donen aproximadament deu suicidis per cada 100.000 habitants (és a dir, el 0,1 per 1000). Segons una tendencia estadística comprobada en els últims anys, a Europa la major freqüència de suïcidis es dona a Hungria, Austria, Txecoslovaquia, Alemania Occidental, Finlandia, Dinamarca i Suecia, amb una oscil.lació des de 34 per cada 100.000 habitants a 23. A Espanya, com a mitja, l'índex supera una mica el 5 per cada 100.000 habitants.

Altres comprovacions estadístiques :

  • la dona es suïcida menys que l'home ; l'índex de suïcidis femenins no arriba a la meitat dels masculins.

  • el major nombre de suïcidis es dona entre persones ancianes o apropant-se a la ancianitat (entre seixanta i setanta-nou anys en general).

  • a algunes societats de les quals es tenen ddades concretes (per exemple els Estats Units) s'aprecia un creixement en el nombre de suïcidis de joves. Així es passa (per les persones entre els quinze i els vint-i-quatre anys) en un índex de 6,5 per 100.000 en 1900 a un índex de 19 en 1971.

  • CAUSES DEL SUÏCIDI

    No és cert, parlant en general, que el suïcidi depen del tipus de règim polític. Les dades anteriors sobre el suïcidi a Europa mostren que es dón a indistintament (i casi en les mateixes proporcions) en països amb régim comunista i en països democràtics.

    Esta comprovat que més de la meitat dels suïcidis continuen o són la culminació d'un estat de depressió psíquica. La investigació es trasllada llavors a trobar les causes de la depressió. Estudis sociològics molt minuciosos que es remunten a Durkheim han coincidit en senyalar la correlació estreta entre el nombre de suïcidis i la anomia social, és a dir, un ambient cultural difos,en el que la societat no ofereix normes, idelas o objectius dignes de treballar per ells. En altres paraules, els suïcidis augmentarien en aquelles socientats en les que falta un clar sentit de la vida.

    S'ha escrit ( i està comprovat estadísticament ) que les societats en les que els homes tenen un profund sentit de la religiositat estan molt menys exposats al suïcidi. Ha de dir-se, de totes maneres, que el sentit de la vida pot també nèixer d'altres motivacions: patriótiques, humanitàries, etc... Dit això, és precís afegir que la difusió del concepte materialista de la vida és un ambient propici per l'augment dels suïcidis. En efecte, al difundir-se com ideal humà l'home que triomfa sempre, el que té suficients medis económics i pot donar compliment també a les diverses apetencies sexuals, la frustració en aquests caps (sigui en el periode juvenil o en la vellesa ) pot fer nèixer la idea de que s'està de sobra.

    En canvi, quan la vida no es limita a simples horizonts materials, és a dir, quan existeix un projecte étic de vida en el que entren realitats espirituals, la persona troba sempre el sentit de la seva existència. La raó principal d'aquest fet consisteix en que el materialisme està estretament relacionat amb el egoisme : es vol tenir, posseir pre la propia i exclusiva satisfacció. En el cas dels béns espirituals es dóna una altra lógica: així, l'amistat, la solidaritat, la cooperació no poden basar-se en l'egoisme ; fan que la persona surti fora i precisament per donar als altres el millor de si mateixa. Aquest sentit de donació es connecta, en les seves arrels més profundes, amb el do de la vida, l'autor del qual és Déu. D'aquesta manera, una existència autènticament religiosa (no rutinaria, no exterior, nascuda de la convicció ) troba sempre el sentit de la vida, el seu immens valor.

    Hi ha comprovació experimental de que els suïcidis, en la casi totalitat dels casos (prescindidnt de les enfermetats psíquiques ) es dóna en persones que no tenen un profund sentit espirirtual de la existència.

    JUDICI ETIC

    La llei moral natural descobreix per si sola la il.licitud del suïcidi. L'únic amo de la vida és Déu, que la dóna a cada home per a que pugui coneixer-lo i donar-li culte, servint així a tots els altres homes, ja que la persona és social per naturalesa. Cap vida humana és inútil o poc important.

    El suïcidi s'oposa de forma clara al instint de conservació, és a dir, a un legítim amor propi que está en la naturalesa humana i que el mou a permaneixer en el ser, per al seu bé i per el bé dels altres. Fins tal punt és això cert que la majoria dels suïcidis venen donats per condicions patológiques, tot i que, també en molts casos, originats per una previa absència de sensibilitat moral, d'interés real i positiu per el trebball i per els altres homes.

    El suïcidi de persones que tenen família (pares, marit o dona, fills...) és també un acte d'injustícia respecte a aquests parents.

    La responsabilitat per l'augment dels suïcidis (sense treure la personal que existeix en cada cas) está en certa manera, repartida entre els que composen la societat. En efecte, totes les opinions i pràctiques que porten implícites una falta de respecte a la vida (abort, eutanasia) creen un ambient social en el que és més fàcil el suïcidi. El mateix pot dir-se de les opinions vertides en la premsa, el cinema, la literatura, etc..., que presenten el suïcidi com “una sortida digna” i “més humana” que el treball d'afrontar amb enteresa les indubtables dificultats de la vida.

    LA LÓGICA DEL SUÏCIDI

    Els 39 membres de la secta La Porta del Cel es van treure la vida a la vegada envenenant-se amb una mescla mortal de barbitúrics i vodka, fa unes setmanes, a una mansió de San Diego, California. Com Sócrates, que creia en la immortalitat de l'ànima i després de beure la copa fatal de cicuta va donar gràcies al Déu de la Curació, ja que consideraba que la mort era el remei de la vida, aquests homes i dones, també creients en el més enllà, pensaven que havia arribat el moment de desfer-se dels seus cossos i partir en el cometa Hale-Bopp cap a un altre món superior i etern.

    “Mai trobarem la verdadera explicació d'allò que ha passat”, va manifestar el cap de policia que va investigar la increible tragèdia.

    Tot i els avenços en el nostre coneixement de les motivacions que guien el comportament humà, encara resulta difícil explicar el suïcidi. Una raó bastant obvia és que no podem examinar directament el que passa en la ment atormentada dels suïcides consumats. Depenem gairebé sempre de coses sobre les seves vides passades. L'autodestrucció està també rodejada d'un espès núvol de babú, de superstició i de rebuig social, i tant els protagonistes com la gent del seu voltant són marcats amb un estigma indeleble. Però la causa principal de la nostra ignorància és que la dialéctica en aquests casos desesperats segueix regles idiosincràstiques, només tenen sentit per a ells.

    Al llarg de la història, el significat del suïcidi ha variat, depenent dels valors culturals i, sobretot, de la interpretació de la vida i de la mort. El judici d'aquest acte fatídic ha oscil.lat desde la seva total acceptació com entrada digna o, fins-i-tot, heroica a un paraís fins la dura condemna com si fos un pecat, un crim o una aberració de la natura.

    El suïcidi també ha estat catalogat com un símptoma de desintegració social, l'insult suprem a la solidaritat humana o el recurs més desesperat de la bojeria..

    Gairebé totes les persones que acaben amb les seves vides persegueixen fer realitat fantasies, ja siguin de poder, de venjança, de sacrifici, de liberació o de tornar a nèixer. Però, en el fons, la decisió d'acabar amb tot és una confessió de fracàs amb justificacions que encobreixen el fet que ha esgotat la seva passió i consumat tota la seva energia.

    Al passar, els suïcides deixen un rastre dens i enganxifós de nul.litat. El seu acte privat de negació commou el nostre fràgil sentit de l'existència. Abandonen, no cumpleixen les regles del joc, se'n van de festa massa aviat i deixen a la resta dels invitats penosament incómodes. Aquells qui quedem enrera ens sentim abrumats, culpables, confosos i traicionats. Per això, molestes de les explicacions despreciatives que construim del seu acte final no són més que una forma de treure'ns la ràbia de sobre, de desvaloritzar una acció nefasta que no pot ser ni negada ni revertida. Repudiem a aquells qui es treuen la vida perquè ells ens rebutgen tant.

    Els demoralitzats que estan en el puny de la immolació viuen apresats en un món tancat, impenetrable. És un món en el que els arguments més raonables a favor de la vida semblen trivials, absurds. La seva decisió no és racional, és obsessiva, irresistible, inexorable, com una idea delirant o una trama de ciència-ficció que es projecta en una altra dimensió. Per tot això, jo, igual que el cap de policia de San Diego, també sospito que mai trobarme la vertadera explicació del que va passar. Ja que la lógica del suïcidi és casi com l'argument confús i enigmàtic d'un mal son : indesxifrable.

    INTRODUCCIÓ AL DEBAT

    Per introduir tothom al debat, hem preparat una pregunta que engloba una part bastant gran del nostre treball.

    El plantejament és :

    Una persona vol una sèrie de millores en el seu treball. Amenaça al seu cap i al ministre de treball que si no les aconsegueix, farà una vaga de fam. Els dos es neguen a donar cap millora. Al final, el treballador mor de fam, sense haver aconseguit cap millora.

    Creieu que el cap o el ministre poden ser considerats assassins, o, per contra, penseu que el treballadar és un suïcida (ja que és una mort “escollida”) ?