Sofístas y Sócrates

Filosofía. Grecia clásica. Ignorancia. Conocimiento. Ética. Ideologías

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 3 páginas
publicidad
publicidad

ELS SOFISTES

Eren intel·lectuals del s. V aC. Eren estrangers (metecs) d'origen majoritàriament grec però que vivien a Atenes. Grècia tenia les seues pròpies lleis que la diferenciaven de les altres nacions estats. En Atenes naix la democràcia, també es desenvolupa la filosofia i l'art. També podem dir que naix el progrés i el pensament. Açò fa un canvi en la filosofia que regia fins ara.

Els pre-socràtics havien basat la seua filosofia en la naturalesa (physis) que es desenvolupa en organitzacions politiques no democràtiques.

Els sofistes, per el contrari, basaven la seua filosofia en els estudis de les relacions humanes. Els sofistes eren els encarregats de fer veure els valors als ciutadans per a poder deixar arrere la política aristòcrata que hi havia fins ara.

La major part dels sofistes ajudaven a formar polítics i joves. A més foren els primers que es dedicaren a cobrar aquestes ajudes, per aquesta raó, pensaven que el llenguatge era només un instrument de la política per a defensar les idees, propostes i projectes. També pensaven que tot allò que serveix per a aconseguir alguna finalitat pràctica era veritable.

Van adoptar una desconfiança per el coneixement vertader de la naturalesa, escepticisme, que va tindre molts seguidors com ara Georges.

Els sofistes eren gent que viatjava molt, per això tenien gran saviesa en el tema de la cultura. Amb això els sofistes sabien que els pobles i les èpoques canviaven, per això els aquestos deien que els valors eren relatius. Per açò trobem que els sofistes tenien una tendència cap al relativisme, la defensa del coneixement verdader o únic.

Els sofistes acaben amb el pensament de l'època que embarcava la physis i comencen a centrar-se amb la nomos. Es comencen a plantejar si les normes socials eren per a sempre i per a qualsevol ciutat.

També podem trobar que entre els sofistes hi ha una tendència cap al convencionalisme, és en aquest moment quan naix la teoria del contracte social.

Trobem tres sofistes importants en aquesta època que tenien distints punts de vista: Protàgores, Georges i Antifont.

Els dos primers defenien la nomos, encara que el segon era més radical en aquest tema. Per el contrari Antifont creia que hi ha que seguir les lleis de la naturalesa.

Amb la democràcia per als sofistes el llenguatge i la retòrica era una cosa molt important, açò era una conseqüència de la seua concepció del coneixement i la veritat.

Un dels ensenyaments sofístics mes important era l'art de la paraula, per tal d'aconseguir l'eficàcia d'aquesta.

Poc després amb la guerra del Peloponés va aparèixer la segona sofistica on els sofistes començaren a defendre els seus interessos personals o dels seus seguidors. Per això després Sòcrates i Plató definirien als sofistes com enganyadors, referint-se a eixa segona sofística.

SÒCRATES

El pensament d'ara de la cultura occidental ha sigut bàsicament forjat per Sòcrates. La filosofia grega va ser dividida en dos períodes: el presocràtic i el postsocràtic. Sòcrates ha tingut grans defensors i grans detractors. Aquest no va escriure ningun llibre perquè considerava que la paraula fossilitzada en el text escrit és morta, es a dir, que no te cap valor formatiu. Coneixem d'ell per 4 grans autors, que escriviren sobre ell: Xenofont, Plató, Aristòfanes i Aristòtil.

Sòcrates no era un sofista encara que tenia semblances amb ells, però estava interessat en el estudi de la physis sinó en els problemes de la societat.

Defensa la llibertat de pensament i a l'enfrontament amb les opinions convencionals.

La seua finalitat era l'educació i el mètode educatiu. Tampoc cobrava les seues classes.

Cap a l'any 424 aC, l'inicií de les guerres del Peloponés, Atenes començà a decaure i s'inicia un període d'inseguretat que incrementà el individualisme.

La vida de Sòcrates es va anar destrossant, tant que es va allunyar de la seua família. A més, constantment, anava fent preguntes a la gent deixant-los malament, per això comencen a anomenar-lo “tàvec d'Atenes”.

Sòcrates afirmava que una persona feliç és una persona bona. També defensava que la virtut la tenia qui era just, mentre que els sofistes pensaven que tenia raó aquell que guanyava els debats, i Sòcrates anava en contra d'això ja que ell pensava que no tenia perquè ser just allò que deia el guanyador, sinó que és just el que és just, recerca de la definició.

Sòcrates volia arribar a una definició general de la virtut, per això es dedica a preguntar a la gent aquesta definició, però ell mai responia perquè si ho s'haguera ficat al mateix nivell que els sofistes. Les persones a les quals preguntava sols podien fer dues coses, la primera donar-li la raó i la segona enfadar-se amb ell.

Sòcrates reconeix la seua pròpia ignorància dient aquesta famosa frase : “sols sé que no sé res” i per això es converteix en el més savi.

Sòcrates pensava que la veritat estava en la nostra ànima, que estava dormida i feia falta fer-la aparèixer. Per això Sòcrates adopta la frase de “Coneix-te a tu mateix”. Sòcrates diu que en podia ajudar a traure la veritat, ja que era una tasca difícil. Ell deia que tenia un do de la seva mare, que era llevadora. Però a diferencia de la seva mare que feia nàixer cossos, ell feia nàixer animes. A aquest mètode l'anomenem maièutica.

Amb aquest procés maièutic, Sòcrates pretenia arribar a la definició de la virtut general, encara que no quasi mai s'aconsegueix. Per això es diu que és una propedèutica, un camí cap a la recerca de la veritat.