Sociolingüística

Lengua catalana # Llengua materna. Formes lingüístiques. Interferència lingüística i cognitiva

  • Enviado por: Torras
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

APUNTS DE SOCIOLINGÜíSTICA

Professor: Albert Bastardas (UB)

Estan incomplerts!!

27.9.99

BLOC I.- INTRODUCCIÓ: PERSPECTIVA, OBJECTE, MÈTODES

1.- Sociolingüística: prospectiva històrica, caracterització i desenvolupament històric.

1.1.- Enfocament des de la complexitat socioecològica.

La complexitat socioecològica és l'enfocament a partir del qual ens plantegem la disciplina. Tot el nostre coneixement el representem (realitat) des del nostre punt de vista o enfocament. Maturana i Varela tenen la teoria dels sistemes autoorganitzatius. "Nosotros alumbramos el mundo". El món no apareix sinó que som nosaltres els que el fem aparèixer. L'antropòleg Carlos Castanera diu "el mundo no se nos da drectamente está sino a través de nuestras representaciones".

El pensament és molt metafòrc. Les metàfores a través de les quals veiem la realitat són el canvis en les maneres de pensar. La metàfora dinàmica i processual és més adequada per a representar la realitat, que no pas una metàfora estàtica. Sempre que observem la realitat, cal veure-hi, també, l'observador. Cal poder revisar el propi concepte.

L'enfocament científic sempre s'ha debatut en dues grans posicions: la reduccionista (analítca) i la holística (totalitats). La reduccionista és la que intenta descompondre la realitat en elements molt petits. Un fenòmen es podria reduir a l'activitat dels seus elements constituents. La holística, en canvi, va a veure el fenòmen com a totalitat i les reaccions que té amb els objectes del seu entorn i superiors.

Cal dir que tots tenen part de raó. La superació d'aquest debat, però, cal cercar-la en la complexitat socioeconòmica.

Un exemple és que enlloc de posar "o" (dicotòmicament) entre elements de la realitat, s'ha de poder posar "i". n realitat no és "això o all`" sinó que és "això i allò". Les coses poden ser en dos llocs alhora. Cal ser analític, però sense perdre de vista el conjunt. Micro i macro. Cal abandonar la dicotomització del món. Més que dicotomies, les coses só pols de contínums.

Eduard de Bono diu que s'a de passar de la lògica aristotèlica a la lògica aquàtica. Com la lògica oriental, que estàbasada en les relacions dels elements: on hi ha ying hi ha yang.

PARTS-TOT La complexitat supera aquesta disjuntiva: la part és

en el tot, que és en la part.

MENT-CULTURA La ment és en la cultura, que és en la ment.

En un holograma, cada element conté informació sobre el tot. Cadascun de nosaltres contenem informació sobre el nostre TOT.

"Emergència" fa referència al fet que si mirem només les parts podem no veure les coses que emergeixe de les interrelacions de les parts. D'una unió organitzada de diferents parts poden emergir noves propietats abans inexistents. La llengua no és les parts que la formen. És la organització d'aquestes parts a dins de la ment humana. Cal distingir sense separar (Edgar Morin).

Socioecològica. La realitat està interrelacionada i la podem distingir entre infrasistemes i suprasistemes. Fenomens-context. Els fenòmens auto-eco-co-ocorren. Cal tenir la perspectiva ecològica. La teoria dels sistemes ens permet veure un món a travé de la interrelació dels fenòmens en diferents dimensions.

El problema és com pensar en la complexitat.

04-10-99

Noosfera - L'esfera del coneixement, realitat, organitzacions conceptuals, paradigmes mentals (com parlen? com és el seu sistema? Significació)

Psicosfera - Cervell ment, col.lectiu.

Sociosfera - Com viu tot això en la realitat.

6-10-99

1.2.- Emergència i desenvolupament del camp sociolingüístic.

EUA - Labov - Variació lingüística (Gampers i Hymes)

Fishman - Sociologia de les llengües i planificació lingüística.

Fishman ha tingut molta influència a la realitat catalana. Sovint ha estat molt mal adaptat. El terme DIGLÒSSIA ha esdevingut excessivament confús o polisèmic. Ferguson (mestre de Fishman, i creador del concepte) es referia a la diglòssia com a contacte sense conflicte entre variants lingüístiques atribuïdes a un mateix codi, que es reparteixen usos diferents: p.ex. Àrab escrit i varietats orals, grec escrit i parlat. Parlava d'un conflicte entre varietats d'una mateixa llengua Parlava per tant, de situacions que no eren de bilingüisme. La idea vàlida de Ferguson és la de la distribució de funcions. Fishman va embolicar molt la troca vinculant la diglòssia i el bilingüisme.

13.10.99

1.2.- Emergència i desenvolupament del camp sociolingüístic

La sociolingüística catalana

Cal remuntar-se als anys seixanta, durant el franquisme. Hi va començar a haver petites editorials i fenòmens com la Nova Cançó. Per tant, dins d'una situació de dictadura, hi comença a haver un petit espai per pensar. És per això que podem parlar d'una certa tradició de sociolingüística catalana.

Al País Valencià trobem les figures de Aracil (polèmic) i Ninyoles. Són tots dos molt creatius. Tenien moltes connexions amb la resta del món. Són dues figures de primer nivell universal: no són mai parroquials.

Al Principat trobem A. Badia i Margarit i Francesc Vallverdú. Badia i Margarit va fer la primera gran enquesta sociolingüística als anys 60 (la llengua dels barcelonins). Actualment, però, la seva metodologia està obsoleta. El Franquisme va prohibir la sociologia. Vallverdú, va fer dos grans llibrets: L'escriptor català i el problema de la llengua i Dues llengües, dues funcions.

1.3. Cap a una [socio]lingüística general ecosociocognitiva i dinàmica

Com integrar les diferents línies de la sociolingüística?

La sociolingüística és un cúmul de diferents línies no comunicades entre sí.

Podem buscar aquesta unificació?

Edgar Morin diu que «podem distingir però no separar». Per tant, cal pensar que hem de distingir com els fenòmens del pla polític poden estar relacionats amb un pla interaccional. No s'han de mirar aquests dos plans separadament. No tenim eines per pensar la complexitat. Una manera de fer-ho és la metàfora de la partitura orquestral: cal una relació harmònica entre tots els nivells del conjunt.

2. Els grans objectes de la sociolingüística: comportaments, formes, varietats, evolucions i contactes lingüístics

2.1. Els fenòmens i conceptes generals: distincions i fonamentals.

Comportaments: Les llengües abans que res són comportaments humans lingüístics, com a acció comunicativa més que com a codi. En els comportaments és on podem veure les llengües.

Formes: Aquests comportaments tenen unes formes determinades, unes organitzacions (formes sintagmàtiques, morfològiques, fonològiques...) que poden ser objecte de l'estudi sociolingüístic: des d'allò més petit fins a allò més complex (entonació, frases...). S'organitzen en macroconjunts.

Varietats: Conjunt de formes lingüístiques, grups de formes. Aquí és on la lingüística tradicional usaria el rètol llengua. Aquí s'intenta evitar el rètol llengua ja que comporta un judici de valors implícit i ple de connotacions. No tenim models terminològics matemàtics per denominar coses molt humanes.

Una llengua és un dialecte amb un exèrcit al darrere.

La llengua és la varietat estandaritzada, un conjunt de formes que han estat vistes pels parlants com a forma de referència (legitimades per l'autoritat). La ideologia de la correcció porta a la denigració de certes formes que passen a ser considerades “dolentes”. Les varietats vernaculars són tot allò que històricament s'ha parlat.

Les persones que no estan en contacte amb d'altres sistemes lingüístics no cal que tinguin la idea de llengua. Idea que és conquerida, no natural.

Evolucions: en el temps. Produeixen canvis (lingüístics) de diferents tipus.

Contactes lingüístics: Són una gran font de canvi evolutiu. No obstant, sense contacte també hi ha un alt grau de canvi. El propi contingent de la població, les relacions intergeneracionals, pot refer la llengua en més o menys grau. Però si hi ha contacte el canvi es pot accentuar. I provocar, a la llarga, no només canvis sinó substitucions lingüístiques; i.e. desaparició i mort de la llengua.

El primer codi que s'aprèn (llengua materna) té un poder influenciador envers les segones llengües que es puguin anar aprenent al llarg de la vida.

2.1.1.- La comunicació lingüística en les societats humanes: els plans individualitzat i institucionalitzat.

ESTÀNDARD (status)_______________________VERNACLES (solidaritat)

Són dos pols (termes d'un continuum i/o gradació. En les societats desenvolupades es produeixen dos tipus de comunicació: formals i informals. Les formals estarien representades per un professor, que actua en nom d'una institució, la televisió, els anuncis, jutges, rètols, noms de carrers... Les informals serien la relació amb amics, veïns, familiars, companys, bar, fora...

Serà possible la regulació de la comunicació institucional, en canvi, en la comunicació individual, les regulacions podran afectar de forma indirecta, però difícilment de forma directa. Pot ser que un codi avanci en la comunicació d'un tipus i retrocedeixi en l'altre segons les dinàmiques d'interrelació.

! !

Comunicació institucional__________________________ Comunicació individual

En la regulació d'un hàbitat sempre hi ha la influència d'aquest mateix.

20.10.99

2.1.2.- La diversitat lingüística: codis, varietats i formes geosociofuncionals.

Varietats estandaritzades

vernaculars

funcionals

socials

geogràfiques

...

Podem analitzar les formes lingüístiques que fem servir els parlants (segons com viuen i com estan situats socialment) de diferents maneres:

Geo- Distribució de formes lingüístiques en l'espai (dialectes...). És una distinció tradicional. Dialectologia tradicional.

Socio- Distribució social o socio-econòmico-ètnica de les formes dins un mateix espai, generalment urbà.

A les posicions socials corresponen disposicions a actuar.

Bourdieu.

Ex. Cogney-Posh londinencs. (Solidaritat intergrupal!Això també és una font de manteniment lingüístic: hi ha un prestigi encobert dels grups humans socialment baixos. La distinció socioètnica la podem trobar ara als grups de les ciutats, els quals associen formes lingüístiques amb la seva identitat.

A vegades, la ciència ha de lluitar contra les càrregues sociosimbòliques del sentit comú.

-Funcionals: No s'estudia qui utilitza les formes, com en les altres dues subdivisions, sinó quines funcions tenen aquestes formes. Tradicionalment s'han anomenat registres. Hi ha registres de tipus jurídic, còmic, comercial... Els diferents registres poden crear reaccions de simpatia, antipatia, proximitat, distanciament social del locutor; ex. tu-vostè.

2.1.3.- Els contactes i els seus efectes cognitius, comportamentals i estructurals.

Efectes cognitius

Interferència lingüística. Introducció de tints, estructures, mots o elements de la llengua x en una conversa parlada en y. Això passa sense la voluntat del parlant. La interferència no es pot controlar al moment en que es diu perquè el cervell és receptor i pim pam.

ex. Cutxill o ganiveto

Aquesta interferència lingüística només pot ser corregida a través de la intervenció política (en l'ensenyament...) que pot procurar la separació o distinció de codis. Si no, des del punt de vista cognitiu, la ment té una tendència molt accentuada cap a la barreja i la interferència.

Les interferències poden ser fonètiques, morfològiques, semàntiques, sintàctiques...

Efectes estructurals

Interferència cognitiva. Quan el sistema x adopta formes d'y, d'una manera col·lectiva.

En aquests comportaments tenim dos grans temes d'estudi;

-alternança de codis (code-switching)

L'alternança és una solució diferent de la que hem vist fins ara. Es tracta del fet que els parlants elegeixen dos codis que dominen indistintament, en alternança dins d'una mateixa seqüència conversacional.

En el cas del català, abans gairebé no existia fora de la citació literal (com a narrador), però ara sí que es produeix en els mateixos interlocutors.

-mescla de codis (code-mixing).

Això seria el principi de creació de les llengües criolles: spanglish, catanyol, etc.

falten els apunts del dia 25.

27.10.99

3.3.- L'especifitat de les ciències socioculturals

Les ciències socioculturals tenen la característica de tenir uns objectes d'estudi que posseeixen ment, i això canvia radicalment la situació respecte tota la resta de ciències. Les ciències de la natura poden fer lleis universals (p.ex. x+y=z), a partir d'un alt grau d'índex de regularitat. La ciència arriba al seu súmmum quan aconsegueix un alt poder de predictibilitat. Els fenòmens mentals no poden originar lleis. En les ciències socioculturals, per tant, obtindrem probabilitats però mai certeses. Els objectes d'estudi són canviants i poc regulars.

Som ments i individus canviants

Els humans no canviem només bio-psíquicament sinó també degut a les circumstàncies, context, etc. Canvia l'edat o les idees del moment.

El rigor científico-conceptual, en el nostre camp d'estudi, l'hem de conservar. Però hem de tenir consciència d'abstracció. Hem de centrar-nos i adequar-nos estrictament i empírica a la realitat, però hem de ser lliures de pensament.

No hem de revisar els fets sinó la conceptualitat que nosaltres hem fet de la realitat, degut a que la realitat no s'equivoca mai. Els elements vàlids per a la ciència de la matèria no són necessàriament vàlids per a la ciència sociocultural.

Ex. Sense la observabilitat no podria haver-hi coneixement científic. Però això, portat a l'absurd, és negar el propi observador. D'altra banda, es pot renunciar a investigar un mal de peu perquè no es veu? Toca't el...

3.4.- Metodologies quantitatives i quantitatives

Com hem d'enfocar una recerca científica, però no d'objectes materials, a partir d'això?

Mètodes quantitatius ets un tontu, taca't els ànecs de Torontu .

La ciència en general s'ha caracteritzat normalment per la seva mesura dels elements (tractament estadístic). Però hi ha fenòmens difícils de quantificar, o que tot i quantificats “no es resolen”. Així, necessitem una altra perspectiva.

Mètodes qualitatius

Menys preocupats per l'estadística i més preocupats per entendre els conceptes, com viuen i senten el món els objectes investigats, quins significats atorguen a les coses, etc. S'ha de tenir en compte que usant aquest mètode s'ha d'intentar frenar al màxim o eliminar la subjectivitat de l'investigador.

Visió macro (a través de mapes, dades, estadístiques) i visió micro (a través de la observació participant, entrevistes en profunditat, d'històries de vida, per entendre evolucions, canvis, ideologies...).

10.11.99

.- en el seu article Diglosia.

.- D'aquesta manera software no seria una interferència sinó un neologisme o préstec

1

1

No existeix la comunicació tal com l'entenem. No té res a veure el que diu l'emissor amb la interpretació que en poden fer diferents receptors amb experiència prèvia pròpia.