Sobre la crisis de la Historia; Gerard Noiriel

Historiografía. Debate. Epistemología. Historiadores. Enfoques. Metodología. Ciencia. Paradigmas. Posmodernismo. Disciplinas. Interdisciplinariedad

  • Enviado por: Dani Altisent
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

SOBRE LA CRISI DE LA HISTÒRIA

En aquesta ressenya sobre l'obra de Noiriel em centraré amb tres punts que crec que són dels més importants en l'obra del autor. El autor analitza les dificultats que afecta la comunitat d'historiadors alhora d'enfrontar-se als reptes que li planteja l'ofici, com ara la interdisciplinarietat. En el llibre també hi trobem una profunda reflexió de fins a quin punt la historiografia es avui un paradigma científic. I també com a eix central de l'obra, Noiriel, cita diversos autors i les seves reflexions sobre el debat plantejat en el sí de la comunitat sobre la crisi de la història, en que destaca per damunt d'altres l'obra de Marc Bloch la “Apologia de la història”

Comunitat historiogràfica

Aquest llibre de Gérard Noiriel ens introdueix en la discussió constant que els historiadors mantenen des de fa unes dècades sobre l'estat en que es troba la seva disciplina científica. Hi ha múltiples interpretacions sobre el que es coneix com “la crisi de la Història”. L'autor segueix com a principal punt d'anàlisi la crisi en la historiografia francesa, tot i que l'extrapola en bona part a tots els altres països

Després de la Segona Guerra mundial, l'expansió de l'economia mundial i la democratització de la societat, porta a un augment sense precedents de la ensenyança superior de la disciplina de Història. Els historiadors ja eren prou nombrosos en aquesta època per considerar-se com una comunitat professional.

Tot i els múltiples impediments que els historiadors tenen per veure publicats els seus treballs, les tesi de doctorat es converteixen en el principal instrument d'autonomia professional de la comunitat d'historiadors. Unes tesi en que agafa molta importància el paper que juga la relació professor - alumne. Es creen uns llaços de dependència en que l'alumne sap que pot comptar amb l'ajuda del professor per avançar en els seus projectes

Fins als anys 50, aquest equilibri es veu afavorit per l'homogeneïtat de la disciplina. Després de la Segona Guerra Mundial el important augment d'historiadors en la societat ha fet que es posés fi a aquest equilibri. Pierre Bourdieu ho va batejar com una “ Crisi de Successió”, degut a que els llocs situats més a baix de l'escala evolutiva dels historiadors han augmentat més que els dels catedràtics. La majoria d'historiadors que s'inicien es topen amb aquest embut i els es molt difícil el poder aspirar a un nivell superior dins el seu escalafó.

Degut al creixement de personal, les tesis es multipliquen i es impossible que totes puguin ser publicades com era la norma abans de la dècada dels 60. Per tant si es considera que cada historiador te dret a veure publicades les seves obres es normal que creixi el desencís i la preocupació dels historiadors per la seva disciplina.

En els anys 70 la baixada de contractació a les universitats i la súper població acadèmica va ser el punt de partida del debat sobre la crisi de la història. També el retrocés en la contractació va provocar l'envelliment i això es un punt que per alguns es una clara amenaça per el futur de la professió, com apunta Daniel Roche citat per l'autor.

Els historiadors titulats que no troben feina a la universitats, tiren per la via del sector privat a l'hora d'introduir-se al món laboral i aquests són extremadament crítics amb les institucions universitàries sumant la seva veu als historiadors més progressistes que denuncien la història oficial des de dins.

Aquesta fase de retrocés en la disciplina arribar al seu final a la dècada dels 80,per una simple qüestió de renovació generacional de docents que ja arribaven a l'edat de jubilació. Malgrat tot com assenyala l'autor, l'augment en l'incorporació de personal a França durant la dècada dels 80 no es va fer assignant places universitàries pels que arribaven sinó que se'ls va col·locar amb destins temporals dins l'educació secundària. Aquesta evolució contribueix a intensificar la sensació de desintegració de la comunitat d'historiadors, doncs tendeix a enfrontar-los entre ells. Es una època en que la generació nova i la generació de postguerra estan cridades a fusionar-se en una sola generació professional.

A partir d'aquesta dècada les intervencions estatals en les elaboracions científiques de la disciplina va anar en augment. La voluntat de racionalitzar la despesa pública i la descentralització parcial de la gestió de les universitats va fer que cada cop més l'administració intentés controlar la productivitat dels centres i del personal.

Un altre procés assenyalat com a important en el desmanegament de la història ha estat l'obertura al exterior. Una interdisciplinarietat que es va poder concretar amb el desenvolupament de les ciències humanes i socials de després de la Segona Guerra Mundial.

Al créixer la demanda social d'historiadors, cada cop han estat més sol·licitats en qualitat d'experts per part de mitjans culturals com també polítics, inclòs judicials, i aquí apareix a escena la versant periodística del historiador. Cada cop més la premsa escrita acudeix als historiadors per la competència professional sobre temes de la societat. Aquesta obertura de la història en l'escena mediàtica a portat sens dubte un debilitament del nexes d'unió i llaços gremials que unien el món universitari amb l'ensenyança secundària.

El extraordinari desenvolupament de la història nord-americana, s'apunta que ha estat la causa de la pertorbació de la historiografia nacional. La visió americana a afavorit sens dubte la diversificació de les lectures de la història nacional, però també ha engendrat nous principis de jerarquització interna dins la historiografia. Com diu l'autor, aquest fet ha portat a l'agreujament dels conflictes entre els que ironitzen sobre el provincialisme de la historiografia francesa i els que denuncien l'hegemonia americana.

Un altre factor important en l'obertura de la comunitat historiogràfica al exterior es la interdisciplinarietat, aquest efecte fou creat per l'escola dels Annals que en el seu primer moment va tenir bons resultats, però en que la comunitat d'historiadors no va tardar a veure una certa invasió cada cop més creixent del seu terreny. Aquest es, sens dubte, un dels factors també importants que influït en el discurs sobre la crisi de la història.

Els diagnòstics més alarmistes en aquesta discussió es refereixen fonamentalment al debilitament de la innovació dins de la disciplina. La redefinició de les disciplines en la interdisciplinarietat amenaça les propietats establertes i les vies tradicionals per les que circulava la innovació.

Per una banda trobem els historiadors que apel·len a les tradicions i exigien que la història torni a la seva identitat pròpia i els historiadors partidaris de la innovació que volen més obertura de la disciplina.

Els autors conservadors atribueixen a la crisi de la història la politització d'aquesta i les seves aliances amb les ciències socials. En canvi els historiadors més progressistes defensen justificant l'obertura de la disciplina es que en la història l'etern problema de l'objectivitat no es pot discutir realment sense una mínima formació filosòfica, o sigui sense acceptar una obertura interdisciplinar. Per als progressistes, la busca de l'objectivitat reivindicada pels tradicionalistes no es més que una màscara que no aconsegueix amagar clares posicions polítiques conservadores.

Els malentesos entre els historiadors sens dubte s'ha vist incrementats per l'obertura al món exterior de la disciplina, especialment a l'obertura político - mediàtica. El problema central al que s'enfronten es la definició de les relacions entre història i memòria i la delimitació de les esferes de competència entre el historiador-periodista i el periodista-historiador.

Cada cop més els historiadors són requerits com experts per desenvolupar tasques fora del seu àmbit disciplinar, cultural polític, periodístic... Aquí es on es forja la figura del periodista - historiador, que queda reflectit com a jutge de la història.

La multiplicació de la classe de sol·licituds al historiador li garantitza una notorietat que abans no gaudia en els seus treballs, però com a contrapartida agreuja la confusió entre investigació històrica i periodisme d'investigació. Aquestes interferències entre els gremis cada cop més freqüents provoquen unes tensions que no fan més que afegir un altre signe més a la crisi de la història. En aquest aspecte s'ha creat un alarmisme buscant en aquest fet la causa principal de la crisi disciplinar. Però molts historiadors hi veuen una simple causa perifèrica de la crisi i no el nucli central d'aquesta.

S' està lluny del debats que van seguir a la Segona Guerra Mundial en que per si sols ja donaven mostres de la bona salut de la disciplina. Aquestes circumstàncies favorables a la historiografia han desaparegut i la decaiguda s'està fent evident.

La formació d'una disciplina científica

La història durant el pas del temps ha anat passant per diferents etapes que l'han portat a configurar-se com a paradigma científic. Entenem com a paradigma científic la constitució prèvia d'una comunitat d'investigadors formada per un conjunt d'especialistes que han rebut una mateixa informació. Com diu Khun, citat per l'autor, es el que forma la “ matriu disciplinar”

La Revolució Francesa i el període de la il·lustració van trasbalsar radicalment les relacions que els homes tenien amb el concepte temps. Mentre que llavors la història era una pluralitat d'exemples ara es presentava com un col·lectiu, com la suma de moltes experiències humanes.

La perspectiva universalista i racionalista desenvolupada per la il·lustració, va trobar el rebuig a Alemanya pel seu conjunt d'intel·lectuals, que s'oposaven a la ocupació del país per tropes franceses. La defensa nacionalista a favor del “ Volkheist” va provocar un fort rebuig a aquestes teories científiques sobre la història dels pobles.

No obstant es a Hegel, dominador de la filosofia de la història, a qui se li encarrega buscar la veritat sobre el passat. Hegel considera que per comprendre la història, en el seu veritable sentit filosòfic, no serveix seguir el curs dels aconteixements, sinó captar la idea última del procés. Com cita l'autor, Catherine Colliot-Thélène defensa que la supremacia de la filosofia sobre la història li porta a aquesta el criteri per distingir el que importa de la massa infinita de fets històrics. Això porta de sobte que els historiadors es veuen confrontats amb la necessitat de defensar la seva disciplina, demostrant que el tipus de coneixements que ells poden donar sobre el passat no ho pot fer la filosofia. Això va portar un fort debat en el sí de la disciplina sobre com havia de ser l'ofici d'historiador a partir d'ara

Des de començaments del XIX van quedar establerts dos elements essencials del paradigma de la història-ciència. En primer lloc trobem la filosofia de la il·lustració; aquesta va elaborar un nou concepte de la història que designa a la vegada la realitat del passat. Després la “Escola històrica alemanya” aconsegueix establir la legitimitat de la investigació històrica empírica. Dos fenòmens en que la corrent positivista i te molt a veure

Per avaluar correctament l'influencia del positivisme en la creació del paradigma s'ha d'entendre les teories d'Aguste Compte. Encara que, com diu l'autor, Compte continua sent presoner d'una concepció teleològica del progrés de la seva llei dels “ tres estadis”; ell rebutja les especulacions teleològiques i metafísiques que dominaven la reflexió sobre la història que hi havia fins llavors. Donat que es tracta d'una activitat especialitzada, el mètode científic es necessàriament col·lectiu, doncs es basa en la divisió del treball i la cooperació dels investigadors en el sí de la “ comunitat del saber”.

Compte el que vol, no es arraconar la filosofia de la història, sinó establir la primacia de la filosofia de la ciència, perquè segons ell totes les ciències estan sotmeses a un mètode únic i tenen que produir lleis.com diu Compte, es competència dels filòsofs determinar els criteris universals sobre els que es funda el coneixement científic.

Auguste Compte a priori concebia les relacions entre filòsof i investigadors sobre una base igualitària i demana que des de qualsevol especialitat, es molt important, que es tinguin en conte els coneixements positivistes. Malgrat aquesta reflexió, estableix una clara jerarquia del saber que restableix la sobirania de la filosofia en detriment del coneixement històric; degut al seu caràcter massa concret i la incapacitat per produir lleis

El positivisme es va estenent ràpidament per Europa amb un gran número de variants; i aquestes juguen un paper important en aprofundir en el caràcter científic de la història i fer sorgir més símptomes per que es parli amb més energia sobre la crisi d'aquesta. Marx elabora el seu “ materialisme històric” amb l'objectiu de determinar les lleis de la història. Spencer utilitza el darwinisme per elaborar la seva sociologia evolucionista. Stuart Mill, deixeble de Compte, s'interessa més concretament pels aspectes lògics de la investigació científica en el problema de la causalitat. Es l'època en que Fustel de Coulonges sosté que la història es pura ciència, una ciència com la física o la geologia en que el seu únic objectiu es establir fets i descobrir veritats.

El positivisme va establir nous objectius per la investigació històrica. Establir els “ fets” ja no significa trobar les manifestacions de la Idea, sinó buscar la veritat aplicant els principis de la ciència.

Cada cop més ha estat un tònica la influència de les institucions estatals en el desenvolupament de la disciplina històrica. La guerra franco-alemanya de 1870 va accelerar el procés de nacionalització de les societats europees. Per això els estats van començar a exigir als seus historiadors que participessin activament en la elaboració i difusió de la memòria col·lectiva. Aquest procés d'institucionalització es bàsic en la formació d'un paradigma únic i en la profesionalització del historiador.

Una nova perspectiva la trobem també en el text publicat a Revue historique per Gabriel Monod, en que es limita a marcar les diferents etapes que han marcat el coneixement històric, però el significatiu del seu manifest es que tota la ciència de la història que ell proposa està inclosa en el seu mètode; fet que justifica el qualificatiu de

metodista que s'ha aplicat a aquesta generació d'historiadors. Monod concebia encara les relacions entre “anàlisi” i “síntesi” com una distribució de tasques en el temps, entre successives generacions. Monod sosté que l'hora de la síntesi encara no ha arribat.

Vint anys després de Monod, Langois i Seignobos fan de la relació anàlisi-síntesi el resultat d'una divisió de treball horitzontal, que organitza les relacions entre els diferents nivells de la comunitat professional.

Aquestes reflexions demostren la importància del llaços de solidaritat entre els historiadors. La exaltació de la col·lectivitat es en certa manera un reforç per el procés de profesionalització. També en part es pot entendre com la resposta al desafiament epistemològic llençat per la filosofia. Malgrat tot la cooperació entre investigadors es veu com una de les possibilitats de compensar la fragmentació del saber que es conseqüència de la especialització.

De les corrents nascudes del positivisme, una branca de gran importància que en surt són els filòsof-sociolegs basats en l'obra de Durkheim. En la revista l'Anne Sociologique Durkheim fa una aposta clara per veure aflorar la sociologia dins el món de les ciències. D'aquí en sorgeix una forta ambició de formar historiadors que sàpiguen veure els fets històrics sociològicament .

Faustel de Coulanges declarava que la vertadera sociologia es la història, al que Durkheim contestava que era cert sempre que la història es practiqués sociològicament.

A través de Max Weber, la sociologia alemanya al igual que la francesa adquireix la seva autonomia a través d'un diàleg crític amb la història. Weber havent portat a terme el procés de ruptura amb la filosofia, defensa un empirisme radical, que no està gaire lluny de l'opinió compartida per la gran majoria d'historiadors. Per ell la epistemologia dels filòsof la veu de molt poca utilitat per la investigació. Només l'estudi dels procediments lògics del treball científic poden ajudar a qui ho practica a ser més conscient del que fa quan investiga.

Autors

Si hi ha algun autor que Noiriel posa èmfasi al citar i en que la seva obra pot representar la maduració del paradigma, es sens dubte la “ Apologia de la Història” escrita per Marc Bloch, en que segons alguns autors també s'ha considerat com el punt de partida de la “ nova història”. Bloch considera la història com una pràctica professional basada en la divisió del treball i en la especialització, i en que el nucli central de la seva obra el basa en la observació, la crítica i l'anàlisi històric.

Afirmant que les disputes sobre la legitimitat de la ciència són temes que pertanyen al passat, Marc Bloch fa possible al mateix temps l'obertura de la història al món exterior i exhorta als historiadors a assumir tant la identitat de la disciplina com els seus límits. Bloch defensa una interdisciplinarietat entesa com una cooperació entre especialistes de diferents disciplines i no com un esforç a favor de la unificació de les ciències humanes. Bloch agafa arguments dels treballs dels filòsof que li permeten enriquir la seva concepció de la història.

Segons Bloch, els historiadors han d'estar atents al món exterior, però al mateix temps han de ser capaços de traduir al seu propi llenguatge els interrogants i les innovacions que aquest presenta. Bloch veu necessària la continuïtat del vocabulari històric d'una generació a una altra. Malgrat aquesta voluntat, Bloch incorre en algunes contradiccions ja que considera com un fet irreversible la segmentació de la disciplina en diferents tendències i rebutja la perspectiva consensual davant els metodistes. Per això entén el “ anàlisi” i la “ síntesi” com dos aspectes de la feina que incumbeixen a cada historiador individualment i no com una cooperació entre tots els membres d'una mateixa comunitat.

Finalment Bloch, rebutja categòricament que l'historiador hagi d'estar al servei de la pàtria. Els historiadors no han d'estar al servei de cap causa particular, no obstant no poden oblidar la funció social del seu ofici , doncs les ciències socials només compleixen plenament el seu objectiu si aspiren a contribuir en el progrés de la humanitat. Afirma que l'historiador ha de poder ser comprés per el gran públic, però que aquest ha de posar a disposició del lector no especialitzat punts de referència crítics en els quals puguin jutjar amb coneixement de causa.

El programa de l'obra de Marc Bloch, va ser posat en pràctica àmpliament després de la guerra principalment per Lucien Febvre i Fernand Braudel. Però aquesta dinàmica no es exclusiva de França, en molts països la influència de la història social es materialitza en el començament d'ambiciosos projectes col·lectius.

Però si s'examinen els textos de després de la guerra es pot constatar que els successors de Bloch no han aplicat del tot el seu llegat. Alguns autors com George Duby defineixen “ l'Apologia” com un gran text que ha quedat antiquat. A les obres de Paul Veyne i Michel de Certeau sobre epistemologia de la història no es fa cap referència a l'obra de Bloch. La raó d'això es que ara el que preocupa al historiador ja no es la qüestió del ofici d'aquests sinó la escriptura de la història.

La renovació dels ideals científics i universalistes, la voluntat de conèixer millor el funcionament de les societats modernes per evitar el retorn a la barbàrie d'abans de la guerra a donat lloc al sorgiment de noves institucions amb un caràcter clarament interdisciplinar.

En aquesta tendència hi destaca Braudel, en que l'objectiu principal dels seus articles es afavorir la unificació de les ciències humanes sota el paraigua de la història. En alguns punts dels seus “ escrits” Braudel si agafa referències de l'obra de Bloch, però també en difereix ja que la preocupació central del llibre es la unitat de les ciències humanes i no de la història. El que separa als dos autors, es que Braudel no creu que el “ savoir-faire” del mètode històric pugui fundar la unitat de la disciplina i donat que les ciències humanes estan ja unificades en quan al objecte, el treball d'unificació que defensa Braudel es basa en l'esforç de convèncer als investigadors que renunciïn als seus particularismes disciplinars.

Braudel exhorta a les diferents disciplines a unir-se, però ignora la especificitat de cada una de elles. Degut a que els filòsofs no podien admetre la seva marginació en van sortir d'aquí fortes crítiques contra el empirisme de la concepció braudeliana de la història.

Els pensadors estructuralistes més radicals alentien la tendència de que la desaparició de les fronteres entre ciència, filosofia i literatura condueix a la proliferació del us salvatge dels conceptes en que no es respecta el seu origen. El “ obrer de la ciència” ha donat lloc al intel·lectual universal, unes vegades filòsof, altres escriptor, periodista i militant polític.

El llibre que millor il·lustra el gir epistemològic de la reflexió sobre la història es l'obra de Paul Veyne “ Com s'escriu la història, assaig d'epistemologia”. Veyne que reivindica la seva pertinença al corrent dels Annals; la seva obra es considerada com el testimoni del fracàs del projecte de Braudel. Mentre els deixebles de Febvre, Bloch i Braudel apel·len cada cop més a les ciències humanes per servir-se d'elles, Veyne afirma sense cap complex que la història no es una ciència, i que no ho serà mai a menys que deixi de ser ells mateixa .

Veyne defensa una idea de la història conceptualitzant afirmant que el treball històric s'assembla més al treball filosòfic que no al científic. Paul Veyne es refereix a la història no com una ciència sinó com una novel·la vertadera i en que el mètode no existeix.

La dimensió del “ ofici del historiador” que per Marc Bloch tenia una importància fonamental, es rebutjada per Veyne, que defensa la imparcialitat del historiador com el fet de no perseguir absolutament res, excepte el saber per el saber. Si be l'obra de Veyne es pot considerar de postures extremes, les seves preocupacions epistemològiques reapareixen en la majoria dels escrits dels historiadors durant la dècada dels 70.

Dos personatges clau que reflexionen sobre l'ofici d'historiador, com cita Gérard Noiriel, són Ranke, que defensa que són el estudi dels fets i la investigació empírica els que possibiliten el progrés del coneixement i no les especulacions metafísiques sobre el sentit de la història; i Humboldt que en el seu discurs “ La tasca del historiador” dirà el que Ranke repetirà uns anys després; que la tasca del historiador es exposar simplement el que ha passat i afirma que la història en la seva totalitat no es més que la realització d'una idea. Humboldt considera que la millor manera d'arribar a un “ tot” universal, es estudiar-lo amb realitzacions concretes.

Finalment un altre autor que ens citat al llibre es Renan, en que diu també que la tasca principal del historiador es aprendre el “ tot” com una combinació particular dels seus elements. Renan escriu una teoria sobre la història de manera teleològica, com una dialèctica dels fets organitzada en tres grans etapes. Inicialment tots els elements estan enllaçats entre sí amb un “sincretisme” confús. La separació dels diferents elements caracteritza l'edat del “ anàlisi” que prepara l'etapa de la “ síntesi”, que torna a ajuntar aquelles parts aïllades i en que queda el quadre definitiu.

Un altra tendència transcendental en la disciplina la trobem en la figura de Edward P.Thompson, un cèlebre historiador de classe obrera anglesa. Thompson contra les crítiques rebudes d'empirista, en la seva teoria mostra que el saber dels historiadors es constitueix progressivament degut als problemes i les investigacions metodològiques que s'han introduït , elaborant les seves pròpies normes científiques i els seus mètodes. Aspectes que ocupen el nucli principal del aprenentatge de qualsevol historiador. Com n diu Noiriel, Thompson es serveix del argument dels orígens socials com a instrument de denúncia en que normalment posa en qüestió la dignitat personal dels adversaris. Aquest ús freqüent en els marxistes de la sociologia provocarà un traumatisme en el sí de la comunitat d'historiadors favorables a la interdisciplinarietat. Una comunitat que ha vist fracassat el seu objectiu de veure un llenguatge comú per totes les ciències socials.

Aquests són les reflexions que alguns dels autors citats al llibre fan sobre la historiografia i l'ofici del historiador.

Conclusió Personal

En aquest llibre es poden trobar els diferents punts de vista que s'aporten al debat sobre el sentit de la disciplina, sobre la utilitat del ofici d'historiador en el sí de la societat. Aquestes reflexions han posat de manifest una forta divisió en el sí de la disciplina. Una divisió entre metodistes i no metodistes, entre conservadors i progressistes, etc..

La història des del meu punt de vista si que es una ciència, ja que es capaç d'elaborar fets verificables i perquè el seu desenvolupament es basa en una organització pràctica que consisteix en la divisió del treball i la cooperació entre investigadors, d'on en surt un mètode científic.

Però a diferencia d'altres ciències, com podrien ser la física o la química, estem en permanent discussió sobre la clarificació de la nostra disciplina. En aquest punt si crec que la història està amb crisi, ja que ni la mateixa comunitat d'historiadors sabem el que som.

Jo també estic d'acord amb la interdisciplinarietat, ja que la influència de la sociologia, filosofia, antropologia, etc., són necessàries per ajudar al historiador a entendre més bé les societats humanes ja que en última instància acaba sent la seva funció ja sigui en societats passades o presents.

Des de el meu punt de vista es impossible que qualsevol historiador es deslligui totalment de la seva visió subjectiva d'un fet, a l'hora d'elaborar el seu mètode científic. Molts autors defensen que la búsqueda de l'objectivitat es una fita que si es treballa molt finalment s'aconseguirà. Però crec que no deixa de ser la llosa del historiador que li impedeix disfrutar del seu ofici. Ja que el mètode científic que cada historiador es crea dins seu, està fonamentat des de els seus punts de vista personals sobre els fets. Com cita l'autor, darrera els que defensen l'objectivitat com a dogma de la disciplina, acostuma a haver-hi una màscara que no aconsegueix ocultar les seves posicions polítiques conservadores

Per altra banda fent una crida a l'objectivitat, la història es una ciència totalment moldejable, que a contrari de les altre ciències, desperten molt recel en les institucions governamentals. Es una disciplina científica extremadament polititzada en que els seus usuaris si haurien de fer un esforç per deslligar-se'n, encara que sigui molt dificil.