ENFERMETATS

DEL SISTEMA

NERVIÒS

(Esquizofrènia, depressió nerviosa, esclerosi múltiple i anorèxia nerviosa)

2ºn BATX-A

Biologia Humana

ESQUIZOFRÈNIA

En que consisteix la malatia?:

L'esquizofrènia és una malatia caracteritzada per un transtorn greu de la personalitat,

alteracions en les funcions del pensament, que dòna una sensació de que forces

estranyes la dominen i la manen. Provoca deliris de naturalesa diversa, alteracions de la

percepció, un a afectivitat anormal qu no s'ajusta a la realitat i un aforta desconexió del

món exterior.

Forma part dels transtorns anomenats psicosis; malalties mentals grus que

generen un adesorganització de la personalitat gran, una notable pèrdua de contacte amb

la realitat i una incapacitat manifesta per a relacionarse amb els altres. Degut a la gran

varitat de símptomes, formes d'evolució que pot tenir, es tendeix a no considerar-la un

aentitat singular, sino com un grup de transtorns anomenats grup de psicosis

esquizofrèniques.

No s'ha pogut establir encara la causa de l'esquizofrènia. Es considera que el seu

orígen hi poden intervenir nombrosos factors de tipus genètic, bioquímic,

neurofisiològic i cultural.

Hi ha investigadors que sostenen que l'esquizofrènia és deguda a un augment de

l'activitat de un neurotransmisor del sistema nerviós central anomenat dopamina;

basant-se en el efecte beneficiós dels medicaments antipsicòtics que actuen disminuint

l'activitat d'aquest neurotransmisor. Aquesta teoria no ha pogut ser demostrada.

Cal destacar que s'han determinat diverses alteracions anatòmiques encefàliques

en malalts, com una certa atròfia cerebral o una dilatació dels ventricles cerebrals.D'això

tampoc s'ha pogut elaborar una conclusió unàninament acceptada.

L'esquizofrènia presenta una gran varietat de símptomes, aquests són alguns d'ells:

• Despersonalització: manca d'identificació i reconexement envers un mateix

i la sensació que el món que l'envolta ha cnaviat, que ja no és com era abans;

que li és desconegut.

• Transtorns del pensament: el més comú és el deliri, que consisteix en la

formulació d'idees errònies, inapropiades al lloc, el moment i la situació.

sovint es presenta el deliri en la forma paranoide, caracteritzada perquè el

malat se sent perseguit, en una situció sense sortida o amenaçat de mort per

persones reals o imaginàries.

• Alteracions del raonament: provoquen que la persona confongui la part pel

tot, que passi inadvertidament de l'abstracte al concret o viceversa.

• Transtorns de la percepció sensorial: destaca per l'existència

d'al·lucinacions.

• Al·lucinacions auditives

• Al·lucinacions del llenguatge interior

• Al·lucinacions visuals

• Al·lucinacions tàctils

• Transtorns del llenguatge: fan que l'individuu perdi en gran part la funció

social de comunicació. El discurs del malat sol ésser excèntric i incoherent.

• Transtors de l'afectivitat: destacats sobre tot pel desinterès en els afectes.

Presenta un aclara apatia, fredor i lentitud en les relacions emocionals.

• Alteracions de la conducta motora: les alteracions són molt diverses. Pre

exemple el malalt és dominat per una agitació intensa o s'enfonsa en una

inmobilitat completa anomenada catatonia.

• Alteracions de l'expresivitat corporal: l'aparença externa de la persona sol

ser extravagant, com també la manca d'higiene corporal.

• Transtorns de l'atenció: tendeix a dirigir-se envers el món interior, i això

provoca de vegades un apèrdua total de contacte amb la realitat.

• Trantorns sexuals: la sexulitat sol ser o bé excessiva o bé defectuosa.

Teràpia:

Actualment, el tractament es basa en l'administració de fàrmacs antipsicòtics,

psicoteràpia indoividual i familiar, i en programes de rehabilitació social.

Els fàrmacs antipsicòtics tendeixen a disminuir l'activitat de la dopamina .

Alguns d'aquests fàrmacs són: la clorpromacina, la fenotiazina o l'haloperidol.

Estadístiques:

Les psicosis esquizofrèniques són transtorns relativament freqüents. Segons dades

estadístiques, entre el 0'23% i el 0'47% de la població pateix aquest tipus de transtorn.

En gairebé un 75% dels casos, la malaltia es presenta entre els 15 i 30 anys. De

fet , però, es pot manifestar durant l'infantesa o bé durant la vellesa. La incidència

d'aquest tipus de transtorn és similar en ambdós sexes.

DEPRESSIÓ NERVIOSA

En que consisteix la malatia?

La depressió és una malaltia psíquica caracteritzada per una alteració de l'estat

d'ànim que es manifesta amb un sentiment profund de tristesa acompanyat habitualment

d'altres símptomes com ansietat, inhibició psicomotora, desinterès general, sensació de

buidor, incapacitat i culpabilitat, disminució del contacte social, perturbacions en la

conducta alimentaria i el son, transtorns funcionals somàtics i de vegades impulsos

autoagressius.

És una malaltia d'origen multifactorial on solen actuar conjuntament diversos factors

casuals de tipus genètic, neurofisiològic i sòcio-cultural. Afecta a persones que es troben

predispositades a patir-ne. Sobre aquesta base actuen factors desencadenants com ara

alteracions orgàniques o traumes psicològics que precipiten la malaltia.

S'ha pogut comprobar que el descens de la quantitat i l'eficacia de diversos

neurotransmissors del sistema nerviós central, com la dopamina, la noradrenalina o la

serotonina, ocacionen una disminució del to afectiu; aparició d'un estat d'ànim de

tendència depressiva.

També hi ha factors socioculturals que hi poden arribar a actuar d'una manera

perjudicial i decisiva.

L'estat d'estrès afaboreix el desencadenament d'una depressió. També pot ser

desencadenada per un trauma psicològic; qualsevol circumstància que provoqui estrès

com un canvi de domicili o de ciutat, l'emigració, la jubilació, la desaparició d'un

estímul que comporta molt d'estrès o l'allunyament d'un èsser estimat. Els traumes

psicològics ocasionen habitualment un sentiment de tristesa o melancolia, però, en el

cas de que desencadeni en la malaltia depressiva, la melancolia passa a tenir un status

independent de la circumstància que l'ha determinada, és molt intensa i prolongada, i

interfereix en la majoria de les funcions psíquiques de la persona.

En la depressió es poden observar els següents símptomes:

• Transtorns d'afectivitat: el més important es gairebé sempre la tristesa

patològica; el sentiment de tristesa provocat per la malaltia sol ser tan intns i

excoent que el malalt no es conmou per altres fets que normalment l'hauríen

entristit. El malalt no pot justificar la seva tristesa en un fet concret. També es

habitual l'ansietat i sovint es presenta una irritabilitat acusada.

• Transtorns del pensament: disminueix la capacitat de concentració, s'aprecia

una lentitut en l'elaboració i la formulació del pensament, dominen les idees de

to negatiu i pessimista.

• Alteracins somàtiques: constitueixen els síntomes que més es manifesten, que

son l'insomni de segona hora, es a dir, la propensió a despertar-se algunes hores

abans del que és habitual; malts de cap, vertígen, palpitacions i hipertensió

arterial, sensació de manca d'aire, disminució o absencia d'impuls sexual,

transtorns de l'excitació sexual o d'erecció, crisis de sudació i, entre els nenes i

els adolescens, micció durant el repós nocturn. Les molesties físiques que això

ocasiona repercuteixen negativament en l'estat d'ànim del pacient.

• Transtorns del comportament: son gairebé constants den la depressió. Hi ha

tendència a l'aïllament i la manca de comunicativitat, crisis d'agitació, plor

inmotivat, lentitut i desgana, i manca de destressa i eficàcia a les activitats

quotidianes. Cal assenyalar també la conducta autoagressiva o fins i tot suïcida.

2. Tractament:

El tractament de la depressió te l'objectiu d'eliminar o atenuar les circumstàncies

causals. D'acord amb les característiques del cas concret, solen ser necessàries unes

mesures de tipus farmatològic, psicoterapèutic i sòcio-ambiental.

Està comprobada l'eficàcia dels fàrmacs antidepressius en la majoria dels casos,

que tenen una acció especificament anidepressiva i una acció sedant. L'administració

d'aquests fàrmacs genera efectes adversos com ara hipotensió arterial, increment de pes

o somnolència.

El pronòstic de la depressió es molt variable. Aproximadament un 60% de casos

evolucionen favorablement amb el tractament adecuat.

3. Estadístiques:

La depressió és una de les malalties més habituals en la nostra civilització.

Segons dades estadístiques, es calcula que del 3 al 5% de la població general pateix

depressió. Si nomès es té en compte la població adulta, la incidència pot atènyer al

10%. Es calcula que entre el 10 i el 20% dels pacients de medicina general i al voltant

d'un 50% dels pacients atesos per psiquiàtres pateixen depressió.

En la majoria dels casos la malaltia comença a partir de 40 -45 anys, si bé afecta

persones d'ambdós sexes, és més freqüent en dones.

ESCLEROSI MÚLTIPLE

En que consisteix la malatia?:

L'esclerosi múltiple, també anomenada esclerosi en plaques o esclerosi disseminada,

és un malaltia de causa no bé determinada en què s'esdevé la destrucció de les beines de

mielina que cobreixen i protegeixen els axons de les neurones, i que es caracteritza per

l'aparició intermitent i progressiva de nombroses lesions per diverses zones del sistem

anerviòs central. Es pot manifestar amb un agran diversitat de de símptomes neurològics

com ara pèrdua de força, alteració de la sensivilitat i de la coordinació dels moviments

o dels sentits. L'evolució és crònica, i els símptomes es presenten en períodes alternats

d'exacerbament i remissió.

L'origen d'aquesta malatia és, actualment, desconegut. Es pensa que hi ha un

apredisposició genètica, però es soste l'hipòtesi que el desencadenant del transtorn pot

ser una infecció vírica de llarga evolució, adquirida durant l'infantesa o l'adolescència.

En els malats s'ha determinat un agran quantitat d'anticossos contra diversos virus,

especialment el virus del xarampió.

Es creu que pot ser una malatia autoinmune; causada per una alteració del

sistema inmunitari que produeix anticosos contra el propi organisme. Les infeccions

víriques podrien desencadenar la formació dels anticosos contra la propia mielina. A

través d'aquest mecanisme, o per un altre encara desconegut, en unes zones

determinades de la substància blanca de sistema nerviós central es produeix una reacció

immunitària, que provoca una destrucció dels oligodentròcits, que són cèl·lules que

elaboren la beina de mielina. En perdre mielina, aquestes zones csanvien de color i

esdevenen plaques de color gris rosat; en les plaques ploriferen unes altres cèl·lules, els

asteòcits, cèl·lules de la neuròglia, que produeixen la cicatrització que genera l'esclerosi.

Les lesions es poden localitzar en una zona qualsevol del sistema nerviós central,

però ho fa especialment al voltant dels ventricles laterals del cervell, el nervi òptic, la

protuberància i els cordons laterals de la medul·la espinal.

El procés que es dòna en l'esclerosis múltiple, s'anomena desmielinització, altera

la conducció dels impulsos nerviosos. Si la pèrdua de mielina és total, la transmissió del

impuls nerviós és blocada en la zona afectada. Si la desmielinització és parcial, els

impulsos nerviosos es transmeten més lenta i irregularment de lo normal. Com que els

axons es troven desprotexits a causa de la desmielinització, són fàcilment alterables per

canvis físics o químics.

La malaltia pot presentar diversos símptomes depenent la zona que ha estat afectada:

• Pèrdua de força en alguna extremitat: es manifesta una devilitat

inexplicable en una cama o totes dues oen les mans. Menys sovint, i sobre tot

en homes, es presenta de manera soptada una hemiplegia; pèrdua de força en

una meitat del cos.

• Alteracions de la sesibilitat: especialment en les dones, es presenten

formigueus als peus, una sensació constrictiva i quan les lessions es

locolitzen al segment cervical de la medul·la espinal es presenta el signe de

Lhermitte; quan el pacient flecteix el cap s'esdevé un asensació de descàrrega

elèctrica que recorre tota la regió cervical i les extremitats inferiors . De

vegades s'altera la sesibilitat de la pròpia posició que provoca alteracions en

l'estabilitat i la marxa.

• Afeccions de la visió: estan degudes a les afeccions en el nervi òptic, i

provoquen la pèrdua sobtada d'agudesa visual en un sol ull que és

acompanyada de dolor a l'ull o la zona ocular posterior. També és

relativament freqüent diplòpia o visió doble, causada per l'alteració d'algun

dels nervis cranials que són controlats pels músculs del l'ull.

• Altres símptomes: encara que són menys freqüents, també pot manifestar-se

Vertigen, neuràlgia del trigemin o pàralisi facial, transtors dels esfínters i , en

l'home, alteracions de l'erecció. També pot haver alteracions mentals

degudes a lesions cerebrals o alteracions del humor; irritabilitat, manca

d'estímul, inestabilitat emocional o depressió.

Tractament:

En el tractament de l'esclerosis múltiple s'usen diversos mètodes terapèutics a través

dels quals es poden prevenir o reduir les complicacions.

Es sol administrar corticoides sint`retics o ACHT, hormona que estimula la

secreció de corticoides a la glàndula suprarenal. Aquests tenen un efecte antiinflamatori

potent que redueix que redueix l'iflamació produïda al voltant de les veines de mielina

en las fases agudes de la malatia. Això redueix la durada i la graveta dels brots, però no

preveu l'aparició d'altres, i per això no són administrats de manera continuada.

Per evitar la presentació dels brots i la progressió de la malaltia, s'empren

diversos mètodes per a modificar lsa resposta immunitària anòmala, suposadament

responsable de la malatia, com l'administrament d'inmunosupresors, i la plasmafèresi,

que consisteix a extreure la sang del malat i tornar-la separant el plasma que conté els

anticossos nocius.

Estadístiques:

La freqüencia de la malatia varia notablement segons les diverses zones

geogràfiques. Ës més habitual en països freds i gairabé nula en els tropicals. Ës

actualment la malaltia neurològica més comuna en persones adultes joves al Nord

d'Europa i Amèrica del Nord., on afecta a sis de cada 10 000. La incidència en els

països de l'hemisferi Nord es redueix progressivament com més a la vora se situen de

l'equador. Al Sud d'Europa, on s'inclou Catalunya, l'incidència és de un per cada 10 000.

És més habitual en dones; representen el 60% dels afectats.

La malaltia es manifesta especialment entre els 20 i els 40 anys. També pot fer-

ho en altres edats, però és més aviat estrany que ho faci abans dels 10 anys o després

dels 50 anys.

ANORÈXIA NERVIOSA

En que consisteix la malaltia?

L'anorèxia nerviosa consisteix en una alteració greu de la conducta alimentària que

es caracteritza pel rebuig a mantenir el pes corporal en els valors mínims normals.

A més a més de aquest rebuig, també es pot apreciar una por a guanyar pes i una

alteració significativa de la percepció real del propi cos. En les dones afectades també

sufreixen amenorrea (absència de la menstrució) encare que hagin passat la menarquia

(1ª recla).

Generalment la pèrdua de pes s'aconsegueix a través d'una disminució en

l'ingesta total d'aliments. Encare que els anorèxics comencen per excluir de la seva dieta

tots els alimets calòrics, la majoria acaba amb una dieta tremendament restringida, que

es limita a uns pocs aliments. Existeixen altres formes de perdre pes, com ara les

purgues, vómits provocats o exercici físic molt intens.

Els factors causants de l'anorèxia són una combinació d'elements biològics

(predisposició genètica y biològica), psicilògics (influencias familiarsa o de l'entorn i

conflictes psíquics) y socials ( infuències i expectatives socials). La vulnaveritat

biològica de la adolescència y els problemes familiars i socials es convinen per originar

la conducta alimentaria típica del anorèxics. La pèrdua de pes condueix a la mal

nutrició, que contribueix també als canvis físics i psicològics del pacient i perpetua un

cicle viciós que fa molt difícil al malat tornar a menjar.

Normalment l'anorèxia presenta tots o alguns dels següents símptomes:

• Amenorrea

• Estrnyiment

• Preocupació per les calories d'una manera exagerada

• Dolor abdominal

• Vòmits

• Discordància entre l'imagen i l'idea

• Preocupació per la preparació del menjar, propi o dels altres

• Hiperactivitat

• Preocupació excesiva pels estudis

• Es torna mentider

Tractament:

L'impacte psicològic de l'anorèxia es marcat i repercuteix en l'identitat de l'adult o

jove. El narcicisme individual i social està en joc.

El diagnòstic d'aquesta malaltia no es realment difícil, però freqüenment la

mateixa familia no vol reconeixer el problema, i encara menys el pacient. Una vegada

diagnosticat, el difícil és el tractament, donat les implicacions individuals, familiars i

socials del síndrome.

El tractament té l'objectiu principal de fer que el pacient recuperi el pes, i un cop

aconseguit això, s'han de resoldre les disfuncions psíquicas fins a aconseguir que el

pacient s'accepti amb un pes no perjudicial per a la seva salut. Normalment, donades les

circumstàncies, s'aconsella l'aïllament familiar.

BIBLIOGRAFIA

• Enciclopèdia de la Medicina i la Salut

• Diccionario enciclopédico Océano 1

• Diccionario enciclopédico ilustrado de Medicina DORLAND

.

SISTEMA DIGESTIVO

El aparato digestivo es un largo tubo, con importantes glándulas empotradas, que transforma las complejas moléculas de los alimentos en sustancias simples y fácilmente utilizables por el organismo.

Estos compuestos nutritivos simples son absorbidos por las vellosidades intestinales, que tapizan el intestino delgado. Así pues, pasan a la sangre y nutren todas y cada una de las células del organismo

Desde la boca hasta el ano, el tubo digestivo mide unos once metros de longitud. En la boca ya empieza propiamente la digestión. Los dientes trituran los alimentos y las secreciones de las glándulas salivales los humedecen e inician su descomposición química. Luego, el bolo alimenticio cruza la faringe, sigue por el esófago y llega al estomago, una bolsa muscular de litro y medio de capacidad, cuya mucosa secreta el potente jugo gástrico, en el estomago, el alimento es agitado hasta convertirse en una papilla llamada quimo.

A la salida del estomago, el tubo digestivo se prolonga con el intestino delgado, de unos siete metros de largo, aunque muy replegado sobre si mismo. En su primera porción o duodeno recibe secreciones de las glándulas intestinales, la bilis y los jugos del páncreas. Todas estas secreciones contienen una gran cantidad de enzimas que degradan los alimentos y los transforma en sustancias solubles simples.

El tubo digestivo continua por el intestino grueso, de algo mas de metro y medio de longitud. Su porción final es el recto, que termina en el ano, por donde se evacuan al exterior los restos indigeribles de los alimentos.

Descripción Anatómica

El tubo digestivo está formado por:
boca, esófago, estómago, intestino delgado que se divide en duodeno, yeyuno, íleon.
El intestino grueso que se compone de: ciego y apéndice, colon y recto.
El hígado (con su vesícula Biliar) y el páncreas forman parte del aparato digestivo, aunque no del tubo digestivo.

Esófago :

El esófago es un conducto musculo membranoso que se extiende desde la faringe hasta el estómago. De los incisivos al cardias porción donde el esófago se continua con el estómago hay unos 40 cm. El esófago empieza en el cuello, atraviesa todo el tórax y pasa al abdomen a través del hiato esófagico del diafragma. Habitualmente es una cavidad virtual. (es decir que sus paredes se encuentran unidas y solo se abren cuando pasa el bolo alimenticio).

Estómago :

El estómago es un órgano que varia de forma según el estado de repleción (cantidad de contenido alimenticio presente en la cavidad gástrica) en que se halla, habitualmente tiene forma de J. Consta de varias partes que son : Fundos, cuerpo, antro y pìloro. Su borde menos extenso se denomina curvatura menor y la otra curvatura mayor. El cardias es el limite entre el esófago y el estomago y el piloro es el limite entre estómago y duodeno. En un individuo mide aproximadamente 25cm del cardias al pìloro y el diámetro transverso es de 12cm.

Intestino delgado:

El intestino delgado se inicia en el pìloro y termina en la válvula ileoceal, por la que se une a la primera parte del intestino grueso. Su longitud es variable y su calibre disminuye progresivamente desde su origen hasta la válvula ileocecal.
El duodeno, que forma parte del intestino delgado, mide unos 25 - 30 cm de longitud; el intestino delgado consta de una parte próxima o yeyuno y una distal o íleon; el limite entre las dos porciones no es muy aparente. El duodeno se une al yeyuno después de los 30cm a partir del piloro.
El yeyuno-ìleon es una parte del intestino delgado que se caracteriza por presentar unos extremos relativamente fijos: El primero que se origina en el duodeno y el segundo se limita con la válvula ileocecal y primera porción del ciego. Su calibre disminuye lenta pero progresivamente en dirección al intestino grueso. El limite entre el yeyuno y el íleon no es apreciable.

Intestino grueso:

El intestino grueso se inicia a partir de la válvula ileocecal en un fondo de saco denominado ciego de donde sale el apéndice vermiforme y termina en el recto. Desde el ciego al recto describe una serie de curvas, formando un marco en cuyo centro están las asas del yeyunoìleon. Su longitud es variable, entre 120 y 160 cm, y su calibre disminuye progresivamente, siendo la porción más estrecha la región donde se une con el recto o unión rectosigmoidea donde su diámetro no suele sobrepasar los 3 cm, mientras que el ciego es de 6 o 7 cm. En el intestino grueso se diferencian varias porciones entre ellas tenemos:
La primera porción que esta constituida por un saco ciego, situada inferior a la válvula ileocecal y que da origen al apéndice vermicular. La segunda porción es denominada como colon ascendente con una longitud de 15cm, para dar origen a la tercera porción que es el colon transverso con una longitud media de 50cm, originándose una cuarta porción que es el colon descendente con 10cm de longitud, por ultimo se diferencia el colon sigmoideo, recto y ano. El recto es la parte terminal del tubo digestivo. Es la continuación del colon sigmoideo y termina abrièndose al exterior por el orificio anal.

Páncreas :

Es una glándula íntimamente relacionada con el duodeno, el conducto excretor del páncreas, que termina reunièndose con el colèdoco a través de la ampolla de Vater, sus secreciones son de importancia en la digestión de los alimentos.

Hígado :

Es la mayor viscera del cuerpo pesa 1500 gms Consta de dos lóbulos. Las vías biliares son las vías excretoras del hígado, por ellas la bilis es conducida al duodeno. normalmente salen dos conductos: derecho e izquierdo, que confluyen entre sì formando un conducto único. el conducto hepático, recibe un conducto más fino, el conducto cìstico, que proviene de la vesícula biliar alojada en la cara visceral de hígado. De la reunión de los conductos cìstico y el hepático se forma el colèdoco, que desciende al duodeno, en la que desemboca junto con el conducto excretor del páncreas. La vesícula biliar es un reservorio musculomembranoso puesto en derivación sobre las vías biliares principales. No suele contener mas de 50-60 cm de bilis. Es de forma ovalada o ligeramente piriforme y su diámetro mayor no es de 8 a 10 cm .

Bazo:

El bazo, por sus principales funciones se debería considerar un órgano del sistema circulatorio. Su tamaño depende de la cantidad de sangre que contenga.

La digestión incluye procesos mecánicos y químicos. Los procesos mecánicos consisten en la masticación para reducir los alimentos a partículas pequeñas, la acción de mezcla del estómago y la actividad peristáltica (actividad motora que facilita el avance del bolo alimenticio) del intestino. Estas fuerzas desplazan el alimento a lo largo del tubo digestivo y lo mezclan con varias secreciones.

Aunque los procesos mecánicos son importantes, la transformación de los diferentes alimentos ingeridos en unidades pequeñas utilizables depende principalmente de los procesos químicos, que se realizan gracias a la acción de distintas enzimas. La digestión química se inicia cuando se ingieren los alimentos; las seis glándulas salivares producen secreciones que se mezclan con los alimentos. La amilasa salival es una enzima presente en la saliva que rompe el almidón en maltosa, glucosa y oligosacáridos. La saliva también estimula la secreción de enzimas digestivas y lubrica la boca y el esófago para permitir el paso de sólidos.

.

0