Signes, llengua i cultura; Serrano Farreras # Signos, lengua y cultura

Comentario de la obra # Comentari del llibre. Gènere literari. Cartes. Emblemes. Comunicació. Pierce. Saussure

  • Enviado por: Kaka
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 14 páginas
publicidad
publicidad

Pròleg

1. Què deu voler dir viatge epistemològic?

Viatge: anada o visita que es fa en algun lloc determinat.

Epistemològic: relacionat amb la ciència que estudia el mètodes, fonaments i valor del coneixement.

Per tant, suposo que viatge epistemològic deu voler significar un una visita als camps del coneixement.

2. A quin gènere literari cal atribuir el text d'aquest llibre? Justifica-ho.

L'autor del llibre durant la realització d'aquest no sabia ben bé a quin gènere literari podria pertànyer el text de l'obra. A ell li hagués agradat que fós un llibre de viatge, també li entusiasmava la idea de fer una novel.la. Durant els dies de trajecte (l'autor es refereix als dies en que redactava), el text es va convertir en diàlegs, però ho va avandonar per què no es sentia prou valent com per a enfilar el camí de la novel.la. Més endavant es va convèncer que ell estava fent assaig, un assaig científic lligat en certa manera a la literatura, on els dos camins, el científic i el literari coincidien.

Segurament, així es deuria quedar, i així que el text pertany al gènere d'assaig.

3. Expliqueu per què Sebastià Serrano considera que els camins de la ciència i de la literatura poden coincidir?

Sebastià serrano diu que l'educació científica que hem rebut, sistema semiòtic al cap i a la fi, al qual es tradueixen contínuamentels enunciats de la pràctica científica, això lliga ben fort i fa que apareguin índex de desconfiança davant de diverses pràctiques.

.

.

.

Capítol I

1. Quina diferència creus que hi ha entre naturalesa i cultura?

Naturalesa és tot allò que tenim per herència biològica, gràcies a la qual pertanyem al món animal en virtut d'allò que sóm i adquirim les característiques que els nostres progenitors ens dónen per herència. En canvi la cultura, és allò que ens ve per tradició externa:conjunt de creences, institucions...Així que cultura és el sac que engloba: art, religió, ciència... són tots aquells hàbits que identifiquen a un home com a membre d'una societat, la marca de la comunitat.

2. Raons per les quals l'autor considera que el llenguantge és el fet cultural per excel.lència.

La llengua se'ns presenta com el fet cultural per excel.lència, i això per diferents raons. És una part de la cultura, una d'aquelles actituds que rebem dels nostres avantpassats per via de la tradició.també, perquè és l'instrument essencial, el mitjà privilegiat pel qual assimilem la cultura de la nostra comunitat. Finalment, perquè la llengua és aquella manifestació de la cultura que li dóna fonament, ja que tota reflexió o pensament sobre qualsevol forma de cultura passa pel llenguatge.

  • Per què Sebastià Serrano ens parla de l'estudi de la comunicació verbal i de l'estudi de la comunicació no verbal. Argumenteu les bases de un i de l'altre.

  • Serrano ens parla de la comunicació no verbal i de la verbal perquè actualment, ens interessem per formes comunicatives molt més profundes i menys evidents que les verbals.

    Investigacions recents, han revelat el funcionament d'una sèrie de mecanismes que regeixen els estrats no verbals de la comunicació i que fins fa poc éren desconeguts.

    Una característica essencial d'aquest signes, d'aquests senyals, es que sovint són interptretats de manera inconscient, sense adonar-nos-en.

    4. Característiques de la conversa?

    En una conversa no cal moderador. Existeix un codi preestablert, el qual assenyala els darrers moments en que una persona té el torn de paraula. L' intercanvi de paraules és tot un ritual, i per mitjans no verbals la persona que parla li diu als eu interlocutor que li ha arribat el torno de paraula, i uns segons després aquest agafa el fil i segueix. Respecte als moviments corporalssembla que hi ha relaxament en el moment de voler cedir la paraula. Quan l'oient prefereix no parlar quan s'aproxima el torn de paraula ho fa emprant signes no verbals com ara assentir amb el cap, murmuris...

    L'art de conversar comença amb lliçons sobre el comportament no verbal, cal saber iniciar una conversa, mantenir-la i tallar-la quan és el moment. Tot això va lligat a la capacitat de saber intuïr els signes. No hem d'allargar la nostra intrevenció fins a cansar l'interlocutor, no ens hem de fer pesats.

    Conversar no és difícil, però tampoc és fàcil. La conversa ve regida pel principi de cooperació: intervenir en la conversa aportant la informació que calgui, no donar-ne de falsa i sobrant, no parlar de coses sobre les quals no es tenen proves ...

    4. Què ha estudiat W. Condon?

    Condon ha estudiat la presència d'una determinada sincronia, la qual és detectable de manera variable i en graus diversos. Aquesta implica segons Condon que els éssers humans estan lliogats entre si per jerarquies de ritmes, que són específics de la cultura i es manifesten bàsicament en el llenguatge i el moviement corporal.aquesta sincronia és panhumana i innata.

    Alguns analistes de filmacions han considerat sorprenent el fet que els moviments de persones vagin sincronitzats amb les paraules.

    6. De què és capaç una cançó entonada per un grup de gent reunida?

    La cançó, si és coneguda per tots els participants de la reunió, desencadena una descàrrega que posa en contacte persones que no hi estaven. Transforma la situació. Apropa els components de la reunió, els fa sentir molt més els us al costat dels altres. Els seus cossos estan en sincronia, una sincronia interaccional perquè tota la gent segueix el mateix ritme.

    7. Digueu quins són els elements fonamentals per a compendre el fenomen de la complexitat de la comunicació humana.

    Els ritmes corporals i esl gestos en la conversa.

    8. Què és la semiòtica?

    La semiòtica és la ciència que tracta dels signes, dels sistemes de signes. Els diccionaris ens mostren molts tipus de signes, i això significa que realment n'hi ha de moltes menes. Distingim entre naturals i artificials, simples i compostos, humans i no humans, biològics i socials, espontanis i intencionals, vocals i gràfics, verbals i no verbals, etc.

    Capítol II

    1. Panorama teòric sobre semiòtica. Teories, escoles i estudiosos del tema.

    El terme semiòtica el va incorporar al discurs filosòfic, el filòsof empirista anglès John Locke. El fundador real i primer investigador sistemàtic d'aquest camp fou l'americà Charles Sanders Peirce. Al mateix temps, ignorant Pierce, Saussure declarava que s'havia de constituïr una nova ciència la qual anomenarien `semiologia'.

    Shannon, va crear la teoria de: `la teoria matemàtica de la comunicació i de la informació'.

    La semiòtica no és encara una ciència fonamentada. L'increment de publicacions en el seu camp ha estat considerable en els darrers anys.

    Existeixen tres models caracteritzats de diferents escoles. Per una banda, l'escola americana sortida de Peirce i representada per autors com Morris, Carnap, Sebeok...amb unes àmplies connexions a tot el món anglosaxó, Italià i la Unió Soviètica; i per un altre costat, l'escola europea (més aviat francesa)sortida de Saussure i representada per Buysseus, Hjelmslev, Prieto, Barthes, etc. La tercera gran escola, de fundació més pròxima, ha estat la generada per la teoria de la comunicació i la informació, i també pel desenvolupament d ela cibernètica. Noms com els de Shannon, cherry, Nauta, Kolmogorov, Saumjan, etc.

    2. El paper de la filosofia.

    La filosofia havia estat la disciplina matriu de la qual sorgiren totes les ciències. De bon antuvi, la matemàtica i l'astronomia. Molt més endavant , la física i les ciències, i fa més poc temps les ciències humanes o ciències socials, l'economia, la psicologia. Aquesta concepció del desenvolupament de la ciència en relació amb la filosofia, plantejada bàsicament pel neopositivisme , funciona molt bé en allò que fa referència a les ciències formals i a les ciències naturals, si més no en un primer estadi del funcionament, és a dir , a l'hora d'elaborar una mena d'estatut de la ciència en relació amb un marc epistemològic , molt més ampli i imprecís, que seria el de la filosofia. Però no resulta tan adequada per a les ciències humanes. Amb altres paraules, el model d'estatut de les ciències naturals no és del tot extrapolable a altres territoris del domini del coneixement.

    3. El paper de la semiòtica.

    La semiòtica pot ocupar el lloc de marc interdisciplinari epistemològic que funcioni com a ciència autònoma.

    En el si de la semiòtica s'ha lliurat un debat de manera continuada entre:

  • unes intencions d'autonomia, respecte a la tradició filosòfica, pròpies de la disciplina que ha trobat la seva especificitat epistemològica i el seu objecte formal.

  • La necessitat de fonamentar aquesta especificitat confrontant-la amb les especificitats pròpies de les altres ciències humanes, així com també la de la mateixa filosofia.

  • La tendència a obrir el seu camp a nombroses activitats intel.lectuals, tan diverses com la norfologia del conte popular, la teoria arquitectònica, la crítica del cinema , i fins i tot, l'estudi dels anomenats mass media , que tenen, evidentment, un domini que afecta les ciències humanes, però que no han trobat, encara, l'especificitat pròpia que les consagrés com a disciplines científiques.

  • Si algun dia la semiòtica arriba a estar ben fonamentada, serà la ciència humana per excelència i una nova etapa, sens dubte , d ela filosofia.

    4. Resumeix el contingut de la carta escrita per Sebastià Serrano i dirigida a M. Aurèlia Capmany.

    La carta que escriu S. Serrano a la senyora capmany conté en primer lloc un agraïment pel comentari d'un llibre de Serrano al diari Avui, fet per ella.

    En segon lloc per parlar-li de Pierce, sobre el qual tingueren una conversa a la Universitat d'estiu de Prada. Serrano diu que la obsessió de Pierce va ser sempre arribar a construir `una àlgebra universal dels signes'. També explica una part de la vida de Pierce, anècdotes i fets importants en la seva vida.

    Serrano es li demana disculpes a Capmany, ja que la utilitza de recurs estilístic per a escriure un llibresense gaires pretensions, on d emanera senzilla i clara es refereix als sistemes de signes, tal com afirma l'autor.

    Serrano recorda l'estiu que van passar a Prada i explica anècdotes i alguns fets importants d `aquell estiu.

    5. Referències del signe.

    El signe té tres referències. Primerament, és un signe per a algun pensament, qualsevol que sigui, que l'interpreta, lligat directament a un intèrpret, a un usuari del signe.

    Segon, és signe d'algun objecte al qual , en el pensament, equival.

    I tercer, és un signe en algun aspecte o qualitat que estableix una connexió entre ell i el seu objecte.

    6. Icona, índex i símbol. Caracterització d'aquesta varietat de signes.

    Una icona és el signe que es refereix a l'objecte que denota en virtut de les seves característiques pròpies. Una fotografia, una postal de la Sagrada Família, és un signe icònic.

    L'índex és un tipus de signe que opera per contingüitat de fet entre el vehicle de signe i l'objecte. Els índex són identificadors de persones, d'institucions, de grups, de fenòmens naturals, de malalties...el fum, un vestit, un anell, una tos, un to de veu, un gest, poden ésser signes indicials.

    Un símbol opera, segons Peirce, per contigüitat instituïda, apresa, entre el vehicle de signe i l'objecte. “És un signe constituït com a tal signe fonamentalment pel fet de ser comprès o utilitzat com a tal”. Un gest fet amb les mans, una determinada olor, com la d'encens, o una paraula, són exemples de símbols.

    7. Principals diferències conceptuals entre Pierce i Saussure.

    Per a la concepció peirciana, la diferència entre les tres classes de signe son la presència o absència de similitud o de contigüitat entre el vehicle de signe i la referència, ni el fet que la connexió habitual entre els esmentats constituents pertanyi o no a l'ordre institucional, sinó més aviat el predomini d'algun d'aquests trets sobre els altres. Hem de parlar de tres funcions presents en el signe, icònica, indicial i simbòlica, que es manifesten alhora però en graus diferents.

    Quant a Saussure, que es troba en un lloc exactament oposat a Peirce, la reflexió saussuriana procedeix de la llengua i pren la llengua com a objecte exclusiu. Saussure vol elaborar una lingüística científica, es veu conduït a la semiologia, que esdevé un domini d'arribada, no de partida com en el cas de Peirce. La llengua se'ns presenta en tots els seus aspectes com a dualitat; per una banda com a institució social, però per l'altra, actualitzada per l'individu; com a enfilall de discursos continus, però compostos d'unitats fixes.

    Per a Saussure, la lingüística dependrà de la semiologia, que alhora formarà part de la psicologia social i , per tant, de la psicologia general. Saussure reenvia, doncs, a la ciència futura la tasca de definir el signe. De totes maneres ell elaborà per a la lingüística una semiòticapròpia, la del signe lingüístic.

    Capítol III

    1. Conceptes de cultura, signe, mode operatori i tipus de signes.

    Al llibre el concepte de cultura està definit com un espai de comunicació, amb la qual cosa hem traspassat el problema de la seva fonamentació a la semiòtica, ciència dels sistemes de signes.

    Signe suposa, per tant, percepció per part d'un receptor. Signe suposa comunicació i comunicació suposa un emissor i un receptor.

    Mode operatori, és a dir, la manera com afecta el receptor, els entit amb el qual rep la informació. Per tant hi haurà cinc menes de signes per a aquest tret. Signes auditius, visuals, gustatius, olfactius i tàctils. Metodològicament va bé dividir-los en dos grans grups:

  • Receptors a distància, és a dir, aquells que reben informació d'objectes distants : ulls, orelles i nas.

  • Receptors immediats, que emprem per rebre la informació de l'univers estrictament pròxim: el món del tracte, per mitjà de la pell. El gust. El calor.

  • 2. El mode operatori olfactiu.

    L'espai de les olors s'anomena mode operatori olfactiu.

    La primera consideració, en una aproximació superficial i intuïtiva, és que l'olor corporal, si es nota, sempre ens farà quedar malament. El problema avui en dia es intenta eviatr les males olors. Tenim cura de l'alè, dels peus, de les aixelles, dels exe. La societat està obsesionada per les olors. Desodorants, pastes de ents per a l'alè i sabons per a l'olor corporal, ambientadors, han arribat precisament a crear un clima de marginació absolutaper allò que és tan natural com l'olor .

    El resultat de tot això és un món cada cop més olfactòriament anodí i uniforme.

    La desodorització apaga els records, perquè sabem ben bé que l'olor és molt més evocativa i estimuladora de la memòria que la vista i l'oïda. Aquesta és una veritat cabdal: l'olor es memoritza, ens permet recordar indrets on hem estat o moments viscuts.

    Anem caminant cap a un món completament desodoritzat totalment.

    Però no en totes les cultures maginen l'olor.

    4. Què en diu Sebastià Serrano de les expressions referides a el calor?

    El calor corporal és quelcom molt personal que en la nostra ment va lligat sempre amb la idea d'intimitat. Fins i tot la nostra llengua és rica en expressions referides a la calor: sang freda, em bull la sang, una mirada freda, un noi calent, una discussió acalorada, fotre calent.

    Cal pensar que aquestes expressions són quelcom més que meres figures literàries. Crec que la forma amb què un home reconeix els canvis corporals de temperatura, en ell mateix i en els altres, constitueix una experiència comuna, de tal manera que l'ha incorporada al llenguatge.

    5. L'estudi del tacte com a canal de comunicació.

    El tacte no ha estat pas tan estudiat com altres canals de comunicació, encara que s'han fet comparacions força interessants i aclaridores entre diferents cultures. Serrano diu que l'experiència a través de la pell és molt més important del que ens pensem. La pell és l'embolcall que conté l'organisme humà, i com a tal és sensible a el calor, al fred, a la pressió i al dolor, i al grau de sensibilitat por variar segons l'estat emocional de l'individu i la part del cos afectada. El tacte és probablement el més primitiu dels sentits.

    Pel tacte aprenem què podem tocar i què no.

    6. L'espai comunica? Expliqueu els raonaments de l'autor.

    L'espai comunica. L'espai és signe de status. En una classe el professor té més espai que els alumnes. A més a més els veu a tots, mentre que ells no e sveuen o, en tot cas , veuen per darrera al de davant. Això en una disposició mormal a les nostres.

    L'índex identificador primari és l'espai.

    A l'església cadascú té el seu lloc i un lloc per a cadascú.

    El lloc que ocupa cadascú, els eu espai, és un signe d'allò que és cadascú.

    Normalment no ens adonem d'aquests aspectes de la nostra cultura. Percebem els signes com a signes de manera inconscient. Sovint si ho pensem ens podem arribar a creure que és gairebé una perllongació de la naturalesa. Que és natural que el professor tingui més espai que els alumnes o que el mossèn en tingui més que els feligresos i fins i totque el rei s'assegui al costat de l'Evangeli. Tanmateix són manifestacions de la cultura i nosaltres les hem après com hem après a parlar.

    7. Quina definició dóna Sebastià Serrano per al terme cultura i com la justifica?

    Un nen neix en una comunitat preparada per a rebre'l. Perquè la comunitat es mantingui, li cal un sistema amb el qual es pugui assimilar. Jo definiria cultura com aquest sistema que l'assimila. En els entit més estricte cultura catalana seria aquell sistema que, a un nen, el fa català.

    8. Com diu l'autor que s'aconsegueix el domini de la comunicació?

    El domini de la comunicació no l'aconseguim pas amb un simple procés auditiu i visual que suposi l'acumulació de seqüències de sons i de moviments corporals que portin aparellats bocins de significació. És quelcom més complex que una mera unió paraules i gestos. Si el procediment d'aprenentatge fos per aumulació , sembla que la vida d'una persona no fóra prou llarga per a dominar la comunicació.

    Serrano pensa que l'ésser humà en néixer disposa d'una mena d'algoritme de reconeixement de situacions comunicatives. Aquest mecanisme li permet d'organitzar el món de la seva percepció i d'interioritzar-lo. Transforma les percepcions en coneixements i retroalimenta els mecanismes.

    9. Lligams entre cultura i comunicació. Què vol dir concretament comunicació?

    Un nen forma part d'una comunitat quan sap que una pregunta s'ha de contestar, que una ordre depèn de qui la doni perquè s'acompleixi i que no tothom ho pot prometre tot. Sap que hi ha uns llocs per a seure a classe, uns per a l'església i sap que hi ha unes parts del cos que no es poden tocar. Que es menja en un lloc i que es fa pipí en un altre i tot sol. Tot això ho sap per què és la seva cultura.

    Aquestes reflexions poden servir per a veure clarament els lligams que hi ha entre cultura i comunicació. És evident que cultura i comunicació no són idèntiques sinó més aviat complementàries. La comunicació és l'actualització de la cultura. En termes epistemològics diríem que quan parlem de cultura ens situem en un nivell model, en un nivell teòric, i quan ens referim a comunicació toquem la realitat.

    No hi ha cultura sense comunicació ni comunicació sense cultura en el si d'una comunitat. Es defineix cultura com a espai de comunicació.

    La comunicació és dóna a través de diferents canals i sovint de manera simultània.

    La comunicació és molt més que allò que passa en un canal. No podem investigar la comunicació aïllant i mesurant un canal, l'acústic.

    La comunicació sembla que és un sistema que empra canals de totes les modalitats sensorials, tots els modes operatoris.

    La comunicació és un procés constant que utilitza diversos canals i les seves combinacions adequades a la situació concreta.

    Capítol IV

  • Els ulls en la perspectiva comunicativa.

  • Els ulls en la perspectiva comunicativa tenen importància. La veiem reflectida, fins i tot, a les novel.les i, en general a l'obra artística.

    Amb els ulls diem sí al contacte social. La significació que té aquest signe en la convivència humana, com a mitjà silenciós de comunicació, el constatem en el fet que les dones dediquin a les seves celles i als ulls tanta atenció.

    El comportament ocular és sens dubte la forma més subtil del llenguatge corporal. La cultura ens diu què fer amb els ulls i què esperar de les mirades dels altres. Amb els ulls regulem la conversa, donen els torns de parla. I, sobretot, sembla que el mirar està directament relacionat amb l'experiència del grat o d'agradar. A la majoria de nosaltres ens resulta més fàcil dir-li a una persona que ens agrada amb els ulls o amb el cos que amb paraules.

    Mirem per saber i per comunicar. A cops mirar es com cridar i la mirada té un deix de necessitat de coneixement però també d'angoixa.

    Volem mirar perquè volem dir. Mirem allò que no podem dir. Mirar és tocar sense tacte.

    2. En quin punt es troba la ciència del gest i per què?

    Serrano diu que som ben bé a les beceroles d'una ciència del gest, la cinesi.

    No s'ha resolt del tot el problema de les unitats bàsiques, els cinemes, la recerca i la determinació de les quals constitueix la microcinesi, sobre la base de la qual més endavant caldrà elaborar unes regles combinatòries capaces de fornir les seqüències gestuals, és a dir, elaborar una gramàtica dels moviments, que seria la microcinesi.

    3. Què vol dir que “per a la ciència els períodes són llargs”?

    Serrano explica la anècdota de Kepler: resulta que a un deixeble que no entenia les seves explicacions i això el deprimia, un dia li digué que no es preocupés, que estigues ben tranquil perquè no l'afectava, ja que déu havia esperat quatre mil anys fins que arribés ell (Kepler) i expliqués les lleis de l'univers. Bé, d'això podem deduir diferents enunciats, un que el Kepler d'aquest altre univers no ha arribat i un altre que per a la ciència els períodes són llargs.

    És veritat que avui, amb les grans dotacions humanes i econòmiques, els períodes es poden reduir i les etapes es cremen de manera més ràpida.

    4. Sebastià Serrano es refereix a la teoria de la cultura. Què en diu exactament?

    Serrano diu que una teoria del comportament és una teoria de la cultura.

    Diu que en els propers anys d'intel.ligència artificial irromprà amb tots els seus efectius en el món d ela cultura i no creu pas que fos gens agosarat d''firmar que el gran repte a la intel.ligència artificial és el de donar compte dels fenòmens culturals.

    Diu que el segle XXI serà el de la teoria de la cultura.

    5. Com cal definir els emblemes? Exemples.

    Emblemes són aquells signes no verbals que tene una traducció verbal. És a dir, aquells que pel seu grau de convencionalitat dins d'una comunitat o classe social o grup solen tenir un equivalent lingüístic, sigui una paraula o una frase, i s'usen , normalment, substituint l'expressió verbal.

    També pot representar emblemàticament un cos femení fent les corbes amb les mans. No calen paraules. Els gestos per si sols signifiquen.

    Els emblemes solen realitzar-se sobretot amb les mans, i de manera secundària amb la resta del cos i la cara. Per això normalment el terme gest es refereix a l'emblema, que és fàcilment reconegut i interpretat sense ambigüitat pel receptor.

    Contínuament utilitzem emblemes, per fer indicacions o donar ordres. El conjunt dels emblemes representa una bona caracterització del comportament gestual d'una comunitat.

    Els jocs infantils són plens d'emblemes.

    6. La categoria dels moviments corporals, els reguladors.

    La categoria dels reguladors la formen tot aquell seguit de signes que serveixen per a mantenir i controlar els intercanvis comunicatius entre dues o més persones.

    Cal diferenciar-los dels il.lustradors, ja que aquests són moviments de l'emissor, mentre que els reguladors afecten tant l'emissor com el receptor.

    Són els signes no verbals que tendeixen a mantenir el ritme de la conversa. Són l'índole molt diversa: ràpids moviments de cap, contactes oculars momentanis, canvis de posició del cos, dels braços, aixecament de celles...

    7. Resumiu la carta que Sebastià Serrano dirigeix a Àlex broch.

    Serrano li escriu una carta per agraïr-li el comentari sobre el seu llibre. I també li explica quins continguts va fer servir en una conferència a uns alumnes de COU, entre d'altres temes.

    Valoració i comentari personal

    El llibre Signes, llengua i cultura m'ha semblat un llibre bastant feixug. Això no vol dir que no sigui interessant, que per cert he trobat alguns aspectes interessants, com ara el de la importància dels ulls en la comunicació o la comunicació no verbal.

    El fet que sigui el primer cop que llegeixo un llibre d'assaig suposo que condiciona la meva opinió sobre aquest. Per començar el tema no és del meu interès, estic d'acord en que sempre hem d'estar oberts a nous camps i a noves informacions, però com ja he dit avans, el llibre se m'ha fet feixug i també en alguns cops aburrit.

    Tot i així, penso que segurament hi deu haver algun tema interessant en llibres d'assaig, per tant aquest no serà l'últim cop que en llegeixi.

    La introducció de cartes escrites per el mateix autor, ha donat al llibre un to més qquotidià, no sé si m'expresso prou bé, però és la impressió que m'ha donat a mi.

    Finalment, només em queda per dir que, a la hora de fer el comentari del llibre, hem tractat els aspectes més importants del llibre, i això ha fet modificar una mica la meva opinió sobre el llibre.