Sigmund Freud

Biografía. Psicoanálisis. Tearía de la personalidad. Teoría de los instintos. Subconsciente. Sueños

  • Enviado por: D Sin
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad

1.- Biografia de Sigmund Freud.

Sigismund Schlomo Freud va nàixer el 6 de maig de 1856 a Freibert, Moravia (avui Příbor, República Txeca). Son pare era un comerciant de llana, i el seu casament amb Amàlia, la mare de Sigmund, sigué el seu segon. Ella tenia 20 anys menys que el seu marit, i 21 quan va nàixer Sigmund (el primer dels sis fills del matrimoni, a més dels dos fills del matrimoni anterior del pare), ella va estar molt unida al nen.

Sabem més ben poc dels primers anys de Freud, degut a que va destruir els seus escrits personals dues vegades (una a 1885 i l'altra a 1907). Després els seus escrits van ser protegits als Arxius de Sigmund Freud, als què sols tenien accés Ernest Jones (el seu biògraf personal) i pocs membres del cercle de la psicoanàlisi.

Quan Sigmund tenia entre 4 i 5 anys, la seua família es va traslladar a Leipzig degut a les revolucions antisemites (eren jueus), i poc després a Viena, on viuria quasi tota la seua vida.

Va ser un nen molt capaç als estudis, però va tenir que aguantar els insults per part dels seus companys pel fet de ser jueu.

Des menut havia volgut dedicar-se a la carrera de dret, però just abans d'entrar a la Universitat de Viena (quan tenia 17 anys, en 1873), es va decidir per la medicina. Mentre estudiava el tercer curs, es va interessar per la investigació del SNC dels invertebrats, acompanyat del professor de fisiologia, Ernst Brücke (fou tan bo, que inclòs va crear un nou mètode de tinció cel·lular). Al 1877, va abreujar el seu nom per Sigmund Freud. Al 1881, després d'acomplir l'any de servei militar obligatori, va finalitzar la seua llicenciatura, però no va voler deixar les investigacions; finalment, al 1883, pressionat per Brücke, les va deixar.

Al 1882 va conèixer a Martha Bernays, amb qui es casaria al 1886 (quan ell tenia trenta anys). Van ser nuvis quatre anys, i es van veure sols sis vegades, però ell li va escriure 1500 cartes, amb una mitjana de dotze fulls.

Va estar tres anys a l'Hospital General de Viena, dedicant-se a la psiquiatria, la dermatologia i els trastorns nerviosos; l'interessaven molt els temes de les neurosis i la histèria. Així, el 1885 va ser designat professor adjunt de Neuropatologia a la Universitat de Viena, i a finals del mateix any, gràcies a una beca, va anar a estudiar a París amb el neuròleg Charcot, que treballava al manicomi de Salpëtrière (del que era el director). Els estudis amb aquest, centrats a la histèria, el van dur finalment als estudis de psicopatologia.

Després d'haver sigut resident de neurologia i director d'una guarderia infantil a Berlín, al 1886 es va establir com a metge privat a Viena. Es va especialitzar als trastorns nerviosos, utilitzant la hipnosi algun temps, però va deixar aquest mètode per l'estudi de l'associació lliure i dels somnis (“la cura de la parla”). El seu treball no fou ben acceptat per la gent de l'època, especialment pels metges. Així, per una banda estaven els seus seguidors més fidels, i per un altra els qui rebutjaven les seues teories.

Després de la publicació d'alguns dels textos de les seues investigacions, al 1902 va ser designat professor titular de la Universitat de Viena, gràcies a un pacient amb influences. El seu primer treball publicat va aparèixer al 1891 (“Sobre la afàsia”); i el seu últim treball de neurologia, l'article “Paràlisis cerebrals infantils”, fou escrit per a una enciclopèdia al 1897, sols per la insistència de l'editor, perquè a aquell moment, Freud estava més ocupat amb les explicacions psicològiques de les malalties mentals, que en les fisiològiques. Els seus treballs posteriors es van centrar a aquest terreny, que ell mateix havia anomenat “psicoanàlisi”. Aquesta nova orientació es va donar a conèixer a “Estudis sobre la histèria” (1893), fet amb la col·laboració de Josef Breuer; aquesta publicació marcà l'inici de la teoria psicoanalítica. Però la seua obra més important fou “La interpretació dels somnis” (1900), on analitzà somnis dels seus pacients, amics, fills i seus propis somnis.

Cap a 1902, ja tenia un grup d'alumnes i seguidors (l'Associació Psicoanalítica de Viena), el 1908 es va celebrar el primer Congrés Mundial de Psicoanàlisi (a Salzburg, Àustria); i al 1910 es va crear l'Associació Psicoanalítica Internacional. Inclòs dintre d'aquesta comunitat, van sorgir distensions, i alguns dels seus integrants van decidir deixar l'Associació i fer-li competència a Freud.

La Primera Guerra Mundial (1914-1919) el va fer veure la natura humana d'una forma diferent a com l'havia vista fins eixe moment, fent-lo desenrotllar una teoria a la que incloïa un principi de mort i una visió de l'agressivitat humana.

Al 1920 va morir la seua filla Sophie, i tres anys després, el fill d'ella, Heinz. Eixe mateix any, li van diagnosticar un càncer de mandíbula, fet que va provocar que l'operaren 33 vegades.

Al 1938, va emigrar amb la seua família a Londres, degut a l'ocupació nazi. Els seus llibres foren cremats, i ell va dir “Aquestos són els progressos que hi fem. A l'Edat Mitjana m'haurien cremat a mi. Ara es conformen amb cremar els meus llibres”. Al creuar la frontera alemanya, li van fer signar una declaració on deia que el règim nazi l'havia tractat amb respecte (però en realitat havia sofert arrest domiciliari).

Morí el 1939 a Londres, degut a una sobredosi de morfina que va demanar a un amic que li injectés, perquè no podia aguantar el dolor del seu càncer.

“Al llarg de l'historia han hagut tres grans humiliacions. El descobriment de Galileu que diu que no som el centre de l'Univers; el descobriment de Darwin, que no som la corona de la creació; i el meu descobriment, que no controlem la nostra pròpia ment”.

2.- La Psicoanàlisi

És un mètode per tractar malalties mentals creat per Sigmund Freud. Generalment, tracta neurosis, i cal la completa col·laboració del pacient i un psicoanalista apte per realitzar la funció que se li encomana.

Aquest mètode utilitza principalment l'ús de “l'associació lliure”, que consisteix en captar les paraules soltes del pacient, que parla del primer que li ve al cap. Es tracta de fer eixir inconscientment les esperances, desitjos i tot allò del pacient que puga donar pistes sobre l'origen de la patologia. Freud va creure que els problemes dels seus pacients provenien de ser culturalment innacceptats i reprimits inconscientment, sobretot, a l'àmbit sexual.

El psicoanalista escolta, fent comentaris sols quan creu trobar una oportunitat per penetrar a la ment del pacient. Mentre escolta, el psicoanalista procura mantenir una actitud de neutralitat, dissenyada per crear un ambient segur, per a que el pacient tinga seguretat i parle sense més.

La meta és ajudar a eliminar les barreres inconscients de la ment; és el mètode més útil per ocupar-se de problemes relacionats amb la intimitat, però és prou llarg i necessita de tres a set anys per que el pacient estigui “curat”.

Històricament, ha sigut considerat pels psicoanalistes com a una disciplina dotada per un estatut científic, però que utilitza un mètode diferent al del mètode científic. Els crítics, el consideren una pseudociència pel fet de no ajustar-se a l'esmentat mètode científic.

3.- Les formulacions de Freud de la teoria de la personalitat

Freud va elaborar dues teories de la personalitat.

La primera inclou dintre de la psique tres sistemes: un de conscient, un d'inconscient i un altre de pre-conscient.

L'inconscient són aquelles coses no presents a la nostra consciència, és a dir, al que tenim a la ment al moment; i està format per elements reprimits que volen tornar a la consciència (actuen els mecanismes de repressió per tal que aquestos elements no passen a la consciència) o per coses de les que mai vam ser conscients i que són incompatibles amb la consciència.

El “pre-conscient” està format per continguts no presents a la consciència, però que podem dur-los a ella. Els elements reprimits són aquells als que no podem accedir de forma conscient, i devem de buscar formes d'accés per tal de conèixer-los.

La segona teoria és la que diu que la psique humana es constitueix pels tres elements (el Jo, l'Allò i el Superjò) que explicarem al següent punt.

4.- Relacions entre el Jo, l'Allò i el Superjò

La personalitat de cada persona està composta, com ja hem vist, per tres aspectes: el Jo, l'Allò i el Superjò.

L'Allò (o Id) és la nostra part més primitiva, naixem amb una personalitat composta sols per Allò, que es mou pel principi del plaer. Aquest principi del plaer està regit per les “pulsions” o desigs del nostre organisme, i la seua feina és acomplir aquestos desigs, sense importar-li ni la realitat ni les cultures humanes. És la representació psíquica de lo biològic, i forma part del que anomenem procés primari.

Cap a l'any de vida de l'humà, es va generant el Jo (Ego), que funciona amb el principi de realitat, es a dir, que raona les possibilitats d'aconseguir allò que li demana l'Allò al cos i tracta d'aconseguir-ho però tenint en compte les conseqüències que açò du. Per tal d'aconseguir el demanat, el Jo s'ha d'enfrontar a la realitat, els mateixos desigs de l'Allò i als límits marcats pel Superjò. Anomenem els processos que ajuden a formar el Jo el procés secundari.

Finalment, ens trobem amb el Superjò (Super-ego), que no es completa fins als set anys d'edat, i que en algunes persones fins i tot no es forma. És la part cultural de la persona, rebuda de la societat que ens envolta. Consta de dos subsistemes: la “consciència moral” i l'ideal del Jo. La “consciència moral” és la nostra autoevaluació i crítiques, constituïda pels càstigs i advertències rebuts. L'ideal del Jo deriva de les recompenses i aspectes positius rebuts per les nostres accions. Aquesta part de la nostra consciència està en constant lluita amb l'Allò, que intenta aconseguir el que vol, però el Superjò ha d'acomplir amb les normes que li ha imposat la societat i que limiten prou a l'Allò.

Els papers d'aquestos tres subsistemes de la personalitat es mesclen en bastants nivells, i aquesta mescla de coses tan diferents du a un inevitable i constant conflicte.

5.- Les dues formulacions de la teoria dels instints

Freud va formular dues teories dels instints.

La primera és comuna a tots els éssers vius, i ens parla de la conservació i l'instint sexual, i d'una força o energia constant que procedeix de l'interior del cos i està en frontera entre lo psíquic i lo biològic.

Es regeix pel principi del plaer, i actua també el principi de realitat, amb el que l'organisme interactua amb el medi.

La conservació consisteix en el desig de mantenir-nos amb vida, fet que fa que siguem capaços de qualsevol cosa sols per mantenir satisfet aquest instint, encara que als humans, és prou flexible.

L'instint sexual és anomenat libido, i Freud li dóna molta importància a la vida dels humans. Té un origen (qualsevol part del cos), un objecte (que sol ser un altra persona o el propi cos) i una finalitat (restablir l'equilibri a l'organisme, apagar el desig sexual). La sexualitat evoluciona des que el nen és ben menut fins a l'etapa adulta.

Al ser Freud el primer psicòleg que va parlar de la sexualitat infantil, li duria molts problemes amb la societat de l'època.

La segona ens parla de Eros (creador de vida) i Thànatos (destructor de vida).

Eros (déu de l'enamorament de la mitologia grega) englobava l'instint de sexualitat i autoconservació. Thànatos va ser formulat per explicar la constant ànsia de destrucció dels humans, coses com el sadomasoquisme, les guerres, l'instint de domini i el de destrucció; aquest instint, es basava en l'alliberació completa de tensions, el qual provocava plaer.

Així, la vida de les persones estaria regulada per dos principis oposats, (vida i la mort); i explicaria la conducta dels individus i l'evolució cultural dels humans.

6.- Formes d'accés al subconscient

Hipnosi: A la hipnosi es fa entrar al pacient a una espècie de somni subgestionable, gràcies al qual es pot accedir al subconscient sense repressions. Així, el psicoanalista pot conèixer les causes de les neurosis dels seus pacients. No sempre és eficaç, degut a que el pacient ha de estar completament disposat a ser hipnotitzat; si no ho està, el mètode no val per a res.

El mètode catàrtic: Consisteix en fer reviure al pacient situacions emocionals conflictives reprimides. Pot ser un procés desagradable per al pacient perquè ha de reviure traumes i situacions que li provoquen grans conflictes. De vegades, l'oposició per part del pacient és tan gran, que aquest mètode falla.

Associació lliure: A aquest mètode, el pacient diu el primer que li ve a la ment, sense importar-li res del que aquesta idea li provoque. Així, es veuran les paraules repetides, les esquivades i coses d'aquesta mena i s'intentarà descobrir què causa el problema mental i què el bloqueja. L'associació lliure està controlada per l'inconscient.

Lapsus Linguae i Actes fallits: són actes erronis per a la consciència, als que es manifesta una descàrrega de l'inconscient. Per a Freud, els lapsus expressen un motiu personal rellevant, desconegut pel conscient. Sovint, el lapsus no s'obvia, i es revela després d'una llarga cadena d'associacions.

La transferència: El pacient enfoca en el psicoanalista les seues pulsions libidinals experimentades en la infància cap a persones importants per a ell. Ofereix l'oportunitat de veure els conflictes infantils que el van dur a les repressions i les formacions de les seues neurosis; i ofereix al pacient l'oportunitat de rectificar les seues accions passades.

Somnis: Els somnis representen desigs insatisfets, els quals, es solen disfressar perquè són inacceptables pel conscient. Freud va distingir el contingut manifest (el que veiem, que sol no tenir sentit) i el contingut latent (que es refereix al significat del contingut manifest). L'anàlisi pretén descobrir el significat del contingut manifest. Els somnis ens donen informació important, perquè ací la censura no és tan dura i podem veure lleugerament el que ronda la nostra ment (generalment desigs).

7.- Teoria de la interpretació dels somnis

Segons Freud, els somnis són manifestacions de l'inconscient, que se'ns mostren perquè els mecanismes de repressió són més dèbils mentre dormim, i, per tant, l'anàlisi dels somnis és molt important per conèixer l'inconscient de les persones.

Ell deia que els somnis eren desigs de l'Allò que havien sigut reprimits pel Superjò (mecanisme de censura), i per això se'ns presenten tan transformats, tan plens de símbols que tenen significats concrets o significats comuns amb altres símbols.

Freud va distingir dues parts als somnis: el contingut manifest (el que veiem) i el contingut latent (el significat del contingut manifest). El contingut manifest sovint és incomprensible, o molt confús; Freud va fer una classificació dels somnis depenent de com es manifestés el contingut manifest: els somnis comprensibles, amb sentit, i que no cal analitzar; els somnis amb coherència i sentit, però que causen confusió, i que s'han d'analitzar; i els somnis sense sentit i completament incomprensibles, la interpretació dels quals és més difícil i costosa.

La censura dels somnis ens presenta l'anomenada “elaboració onírica”, formada per tres processos. El primer és la “condensació”, que fan que varis elements del contingut latent es fusionen en un sol; el segon és el “desplaçament”, que fan que la càrrega emocional passi d'un element a un altre que no li correspon; i el tercer és la “repressió”, responsable de la deformació del somni, que apareguin continguts falsos que impedeixen que el material inconscient passi a la consciència.

Freud li donava molta importància a l'àmbit sexual en l'inconscient de les persones, així, creia que els continguts latents eren manifestacions de les repressions sexuals infantils; però, d'acord amb la segona teoria dels instints, no sols eren desigs eròtics inconscients, sinó també pulsions agressives reprimides. Tant uns com altres venien de l'Allò, i eren censurats, com hem dit pel Superjò i el mecanisme de censura. El Superjò faria inconscients els desigs prohibits, perillosos i amenaçants, i la censura impediria que passaren a la consciència. Freud també li donava al somni la finalitat de protegir l'acte de dormir, impedint que el subjecte es desperte a la mínima i el seu cos puga descansar.

Freud estava convençut de l'existència dels símbols al somni, i creia que hi havia alguns d'universals (comuns a tots) Els símbols eren representacions de coses reals, que apareixien d'amagades i que calia localitzar.

Quan Freud interpretava algun somni i el pacient estava d'acord, ell no quedava del tot convençut amb aquesta acceptació, però quan el pacient negava amb insistència, més convençut quedava ell que eixa era la interpretació correcta, ja que el pacient donava prova de que això era alguna cosa que calia amagar. Així, qualsevol interpretació que fera Freud del somni, es donava com a vàlida, si no pel pacient, per ell mateix.

El que sempre ens diu la teoria de la interpretació dels somnis, és que per tal d'interpretar un somni, la persona que l'interpreta ha de conèixer molt bé la biografia del somiador, i així poder saber quines han sigut les situacions que han marcat més la seua vida i la seua forma de pensar.

Acabarem dient que l'obra més important de Freud va ser, en efecte, la seua “La Interpretació dels somnis”, publicada al 1900; a la que interpretava somnis dels seus pacients, fills, amics i alguns dels seus propis somnis recollits al llarg d'alguns anys.