Tot sobre la SIDA

1. Què és la SIDA?

La SIDA o síndrome d'immunodeficiència adquirida, ataca el sistema immonològic; és a dir, redueix la capacitat que té el cos de combatre amb malalties. Les persones amb SIDA generalment pateixen una o més d'aquestes malalties:

0

• Sarcoma de Kaposi, una forma rara de càncer de pell.

• Pneumocystis Carinii, una forma rara de pneumònia.

• Tuberculosis.

• Demència i altres malalties neurològiques.

• Diarrea sèrie.

Les persones amb SIDA són susceptibles o sensibles a infeccions produïdes per organismes normalment inofensius.

La SIDA és una paraula que està formada per les sigles de tres paraules:

SÍNDROME: conjunt de símptomes (com el dolor) i signes (com la pèrdua de pes, diarrea, etc.) i característic d'un patiment immunodeficient.

IMMUNODEFICIÈNCIA: falta de resposta del sistema immunològic.

ADQUIRIDA: no es neix amb ella, s'adquireix en algun moment de la nostra vida.

El SIDA es va detectar a principis del 1980 i ràpidament es va constituir en un dels problemes sanitaris i socials més greus d'aquest segle.

Es transmet pel virus conegut com VIH (virus d'immunodeficiència humana) per l'intercanvi de líquids orgànics, com la sang, el semen i el fluix vaginal.

El seu període d'incubació pot ser de sis mesos a set anys. És una malaltia que es relaciona amb un conjunt de manifestacions clíniques, entre les que es destaquen: l'alteració del sistema immunològic, l'aparició del Sarcoma de Kaposi, limfoma primari del sistema nerviós central i certs tipus de pneumònia parasitosis, infeccions per fongs (micosis), i altres infeccions dites com “oportunistes”.

S'han dut a terme múltiples d'investigacions per detectar anticossos front al VIH, com les proves de Westerblot i l'ELISA.

També s'han estat buscant la possibilitat d'obtenir el SIDA. Aquestes proves permeten, a més, comprovar l'existència del virus a la persona que se sotmet a elles. Quan la prova resulta positiva, la persona rep el nom de seropositiva, pot o no desarrollar el síndrome del SIDA en forma completa, però sí és transmissora d'aquesta malaltia; altres, en canvi, el pateixen amb totes les seves manifestacions i conseqüències mortals .

Estructura del virus de la SIDA

Està format per una closca de proteïnes que envolta la molècula d'ARN portadora del codi genètic del virus. Aquest nucli està recobert per una coberta composta de proteïnes i lípids.

Les proteïnes de la coberta són importants perquè permeten l'adhesió del virus als limfòcits T4 i la seva penetració dins aquestes cèl·lules. Algunes parts de les proteïnes de la coberta indueixen una forta resposta immune, cosa que les fa indispensables en l'elaboració d'una vacuna. Hi ha, sobretot un bucle (vegeu figura) exposat a la superfície d'aquestes proteïnes que indueix anticossos capaços de neutralitzar especialment la infecciositat del virus.

2. Relació de la Sida amb el sistema immunitàri?

El sistema immunitàri cobreix tot el nostre organisme gràcies als glòbuls blancs i, sobretot als limfòcits. Existeixen dues grans famílies de limfòcits: els limfòcits B i els limfòcits T. Entre aquests últims, els limfòcits T4 actuen com els amos, coordinen, decideixen, busquen estratègies, ataquen vigorosament: el seu paper és essencial.

Els limfòcits B fabriquen substàncies dites anticossos, que ataquen el microbi i el destrueixen. La particularitat dels anticossos és que tenen memòria; són específics de cada germen que es troba. És una forma de dir: “ estic aquí perquè ells estan o han estat aquí”, això demostra que l'organisme ha estat en contacte amb el microbi en qüestió. Són testimonis que moltes vegades es “medeixen“ per saber si hem estat en contacte amb una malaltia, greu o no.

La relació que hi ha entre el sistema immunitàri i la SIDA:

Un dels virus més temibles actualment és el virus de la SIDA. El seu objectiu és la població de limfòcits T4; d'aquesta manera paralitza les defensa, abans inclòs de que puguin organitzar-se per combatre'ls.

La malaltia de la SIDA és el resultat de la destrucció progressiva del sistema immunitàri per un virus. Aquesta destrucció exposa al malalt a infeccions i el càncer.

De ser seropositiu a patir la malaltia

Aquest pas varia de una persona a una altre. El període durant el qual és només seropositiu pot variar de sis mesos a deu anys. Passats aquests, alguns seropositius no són malalts de SIDA. Però la medicina encara no té sistemes vàlids per jutjar l'evolució d'aquesta recent malaltia desprès dels deu anys

El malalt de SIDA.

Quan les defenses immunitàries són dèbils, l'organisme es pot veure afectat per múltiples infeccions i càncer.

Les cèl·lules infectades

Les cèl·lules són petits ordinadors. Tenen dos llenguatge: ADN i ARN. Es tracta d'un codi genètic contingut en el seu nucli. Normalment, l'ADN es transcriu a ARN; el contrari, al codi ARN no pot transformar-se en el codi ADN. Les característiques de les nostres cèl·lules humanes estan inscrites en els gens formats de ADN (àcid desoxirribonucleico); les característiques del VIH estan inscrites en els gens formats d'ARN (àcid ribonucleico) que constitueix un codi genètic. Perquè el VIH infecti una de les nostres cèl·lules a d'insertar el seu codi ARN en les nostres cèl·lules ADN, el que normalment no és possible hi que, en aquest sentit, són llenguatges… a menys que un traductor els vinculi. Aquest traductor, el VIH posseeix el víncul; es denomina transcriptor invers. Una vegada que el VIH a implantat el seu codi genètic en els T4, pot multiplicar-se al seu gust fins a destruir-los. D'aquesta manera, el sistema immunitàri es veu cada vegada més petit.

Mecanismes d'infecció

La presència del virus de la SIDA (VIH) pot detectar-se mitjançant una extracció de sang. La prova de detecció es realitza, normalment, amb mètodes indirectes que posen en evidència els anticossos produïts per l'oraganisme com a reacció a la presència del virus, i, menys freqüents, amb mètodes directes que detecten el propi virus a un dels seus components.

Mètodes indirectes

aquests mètodes (ELISA) detecten els anticossos produïts per l'organisme com a reacció de la presencia del virus i no el propi virus ni els seus components.

Mètodes directes

L'aïllament del virus a partir dels limfòcits és una tècnica molt costosa, reservada a la investigació.

La recerca de l'antigen víric es realitza directament en el sèrum. La presencia d'antigens a la sang és primerenca desprès de la infecció, però transitòria; generalment desapareixen amb l'aparició dels anticossos.

Finalment, hi ha una tècnica més recent anomenada PCR (polymerase Chain Reaction). Mitjançant l'amplificació d'una part del material genètic del VIH (ADN) fins a un milió de vegades, la PCR permet detectar la presència del virus, àdhuc en petites quantitats, a la sang.

Esquema del mecanisme d'infecció del virus de la Sida

3. Simptomatologia de la SIDA?

Les persones amb SIDA són molt dèbils a infeccions produïdes per organismes.

Aquestes infeccions tenen els afectes següents:

Símptomes

Inflamació dels ganglis limfàtics

Pèrdua inexplicable de pes

Suors nocturns

Febre intermitent Diarrea Mal al cap Molta fatiga i debilitat Infeccions freqüents

Manifestacions clíniques

• Alteració del sistema immunològic

• L'aparició dels Sarcoma de Kaposi

• Limfoma primari del sistema nerviós central

• Pneumònia parasitosis

• Altres infeccions

L'evolució

L'evolució de la malaltia va des dels sis mesos als deu anys.

En una segona fase de la infecció, passat un temps, poden aparèixer:

Manifestacions clíniques

• Alteració del sistema immunològic

• L'aparició dels Sarcoma de Kaposi

• Limfoma primari del sistema nerviós central

• Pneumònia parasitosis

• Altres infeccions

Els resultats esquematitzats aquí a sota s'han obtingut en alguns grups d'homosexuals i no sabem encara si són extrapolables al conjunt dels seropositius.

De 100 persones que són seropositus al cap de deu anys (algunes) hauran evolucionat així:

SIDA	Sense símptomes	Símptomes menors
60%	20%	20%

Quan el virus de la SIDA penetra el nostre organisme, diem que hi podem distingir tres etapes:

Primoinfecció: quan tot just som seropositius, n'hi han que experimenten símptomes i n'hi han que no (va de les 3 setmanes als 6 mesos).

L'evolució: com hem dit abans, apareixen les manifestacions cíniques. (va dels sis mesos als 10 anys).

El futur: el temps màxim del període d'incubació és encara desconegut, igual que el desenvolupament de la malaltia.( continua desprès de 10 anys).

Formes de contagi

El virus es troba principalment a la sang, a l'esperma i a les secrecions vaginals: aquests líquids són els més importants vehicles transmissors.

Altres virus han estat trobats també, en quantitat mínimes, en altres fluids corporals: saliva, llàgrimes, suor. Però perquè, teòricament, puguin suposar una font d'infecció, han d'entrar en contacte amb la sang de la persona exposada.

Les punxades amb objectes bruts, per exemple agulles, són contaminants. La transmissió sexual és la manera de contaminació més usual. Les relacions sexuals amb penetració vaginal o anal, siguin heterosexuals o homosexuals, són febles o sensibles a la transmissió del VIH.

Una sola relació n'hi ha prou perquè el virus es transmeti. Els contactes urogenitals poden transmetre també el VIH si existeixen lesions a nivell del sexe o en la cavitat vocal. Basar-se a la boca no és de por si contamina; només existeix possibilitat de contagi si la sang contaminada entra amb contacte amb una lesió vocal en el receptor.

La mensturbació entre parelles no és contaminant; hi hauria un possible risc de contagi si hi hagués contacte entre les secrecions genitals i una ferida oberta a la mà. Les transfusions sanguínies estan, en la actualitat, perfectament reglamentades i controlades. Els donants són seleccionats i la sang passa un control obligatori.

Les xeringues i agulles contaminades poden transmetre el VIH si són compartides. Les agulles d'acupuntura, de tatuatge, les màquines d'afaitar, els instruments que serveixen per perforar la pell, són teòricament contaminants si estan brutes; però no s'ha relacionat en cap cas. Aquests productes han de ser d'un únic ús o bé esterilitzarse per medis que els professionals coneixen perfectament. Els clients han d'exigir aquestes precaucions.

Quan una dona seropositiva espera un fill, aquest te un 20-25% de possibilitats de resultar afectat. La malaltia es pot transmetre duran l'embaràs a través de la placenta o en el part. Desprès d'aquest, el amamantament també és una possible font d'infecció.

Actualment, no es pot curar la SIDA, només podem prevenir la seva transmissió.

L'INFORMACIÓ I LA PREVENCIÓ SÓN, AVUI EN DIA, LES NOSTRES MILLORS ARMES.

Formes de contagi de la SIDA

• Contacte sexual, sense protecció, amb persones infectades.

• Transfusions de sang o derivats que provenen de persones infectades.

• Transplants d'òrgans d'una persona infectada a una altra sana.

• Transmissió de la mare al fill durant l'embaràs.

• L'ús compartit d'agulles hipodèrmiques contaminades.

CASOS DE SIDA PER CATEGORIA DE TRANSMISSIÓ I SEXE

Categoria de Transmissió	Homes %	Dones %	TOTAL
Homosexuals	38.7		33.2
Bisexuals	27.3		23.5
Heterosexuals	22.6	46.7	26
Total de Transmis- sió sexual	88.6	46.7	82.7
Transfusió	5.6	50.6	12
Hemofílics	1.2		1
Exdonadors Renumerats	2.2	2.1	2.1
Drogadors Renumerats	1.1	0.6	1
Total transfusió sanguínia	10.1	53.3	16.1
Homosexuals drogadictes	1.3		1.2
Subtotal	100	100	100
Equivalent del total absolut	74.4	75.5	74.5
No Documentats	25.8	24.5	25.5
Total absolut	100	100	100

Segons aquestes dades, i d'altres, hem arribat a la conclusió que els homes són els que tenen més facilitats d'agafar l'infecció perquè hi més % d'homes en totes les diferents categories, que les dones.

Mesures de prevenció

Amb la finalitat de no contraure o transmetre el virus VIH causant de la SIDA, s'han de propiciar i atacar les següents recomanacions:

• Proporcionar i rebre informació sobre el tema del virus, més aviat la forma de contraure'l i la manera de diagnosticar-lo.

• Provenir a les persones informació completa precisa i confiable que digui elements per fonamentar l'educació de la sexualitat humana.

• Fonamentar la monogàmia, això és, el mantenir relacions sexuals amb la mateixa persona o bé el sexe segur, és a dir, que s'efectuï tenint mesures de prevenció.

• Promoure l'abstinència abans de tenir relacions matrimonials o definitives.

• Promoure l'ús de preservatiu quan es té relacions sexuals amb persones diferents a la parella estable. Cal destacar aquí que entre més parelles que busquem per mantenir relacions sexuals, major serà el risc de contraure el virus de la SIDA.

• Evitar l'administració de drogues per via intravenosa, i en particular, compartir agulles hipodèrmiques.

• Prevenir la necessitat de transfusions sanguínies. Quan per exemple, se sap que es requisarà per una intervenció quirúrgica, procurar que la sang vingui de familiars o coneguts que s'han analitzat i no són portadors del virus de la SIDA.

• Practicar periòdicament exàmens mèdics que permetin detectar a temps aquesta malaltia.

• En cas de ser portadora de la SIDA, abstenir-te totalment de mantenir relacions sexuals, donar sang i compartir agulles hipodèrmiques.

CERT O FALS

Un nadó recent nascut pot tenir anticossos de la SIDA tot i no està malalt.

Cert, perquè pot haver adquirit de la seva mare i no haver-li desenvolupat.

2. Tota persona malalta de SIDA es reconeix pel seu aspecte.

Cert. Per exemple es pot observar que té una infecció a la pell, perquè s'ha aprimat…

3. Dues persones malaltes de SIDA no cal que prenguin precaucions amb les seves relacions per què ja estan infectades.

Fals, perquè cada malalt té infeccions diferents i algunes es poden transmetre.

4. En una relació heterosexual les dones tenen un risc d'infecció més alt.

Cert. Perquè quan hi han relacions sexuals és més fàcil que la dona en surti perjudicada.

+

significat d'abreviacions i paraules

A) MTS:

B) SEROPOSITIU:

C) AIDS:

D) IMMUNODEPRESSIÓ:

E) COMPORTAMENT DE RISC: