Semblances i Diferiències dins d'un context narratiu

Cinematografía # Gènere. Personatges. Viòlencia. Sexe. Televisió. Banda Sonora. Influències. Haine. Barrio

  • Enviado por: Jordina
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 18 páginas
publicidad
publicidad

Índex

Introducció pàg.3

Semblances i diferiències dins d'un context narratiu

El gènere pàg.4

L'argument i el motiu pàg.5

Els personatges pàg.5

El barri i la ciutat pàg.6

La violència i la policia pàg.7

El sexe pàg.8

La familia pàg.9

La televisió pàg.9

La raça pàg.9

El final: fatalitat o sorpresa? pàg.10

Altres motius pàg.11

La banda sonora - importància de la música pàg.13

Què ens vol transmetre? pàg.13

Influències pàg.14

Conclusions pàg.16

Filmografia pàg.17

Bibliografia pàg.19

Introducció

“La Haine vs. Barrio” s'enmarca dins de l'assignatura “El Procès Cinematogràfic”. Es tracta d'un estudi comparatiu entre diferents elements narratius argumentals de les pel·lícules La Haine (l'Odi), de Mathieu Kassovitz (1995); i Barrio, de Fernando Leon de Aranoa (1998). Per a la seva realització, s'ha fet un visionatge extens de les pel·lícules, s'ha llegit algun text que en feia referència, així com tots els articles apareguts en prensa que en parlen i que es troben a l'arxiu de la Filmoteca de Catalunya. A més a més, s'han consultat pàgines web relacionades amb el cinema i algunes revistes especialitzades.

El cos del treball està format per l'apartat “Semblances i Diferiències dins d'un context narratiu”, on es tracten varis aspectes que apareixen en les dos pel·lícules i que són la clau de l'estudi comparatori:

  • El gènere: és la classificació de les pel·lícules segons l'espai on es desenvolupen, l'acció argumental i la temàtica

  • L'argument i el motiu: s'explica què és el que dóna lloc a l'inici de l'acció

  • Els personatges: qui són i què fan, com es comporten, quin rol desenvolupen dins de la pel·lícula, ...

  • El barri i La ciutat: es parla sobre la llunyania i la dificultat d'accedir a la ciutat. Recuperació i/o presa de possessió de l'espai per part dels protagonistes

  • La violència i la policia: quin paper hi juguen en les pel·lícules

  • El sexe: coneixença i frustració

  • La familia: reflex de la societat on viuen

  • La televisió: informació i/o element subliminal

  • La raça: tenen una importància real?

  • El final: fatalitat o sorpresa?: quin és el final i quins elements porten a l'espectador-a cap a aquest. Sorpresa d'allò que no s'imagina en aquell moment.

  • Altres motius: explicació d'altres elements narratius que apareixen i que poden estar, o no, relacionats en ambdues pel·lícules

  • La banda sonora - importància de la música: parla del mode com la música pren possessió de la imatge i s'hi integra. Música com a mètode d'inspiració.

  • Què ens vol transmetre?: Resum de la intenció dels directors, també guionistes, i d'allò que han cregut veure-hi alguns crítics.

  • Influències: a partir del punt de vista de diversos-es autors-es.

Amb la realació d'aquests elements es preten tindre coneixença de fins a quin punt La Haine ha pogut ser una influència i un punt d'inspiració per a Leon de Aranoa, en el seu segon llargmetratge, Barrio.

Semblances i Diferiències dins d'un context narratiu

El gènere

Segons Konstantarakos, La Haine (L'Odi), pertany a un gènere cinematogràfic nou, aparegut als anys 80 però desenvolupat sobretot en els 90: el cinema de banlieue. La banlieue o cité (nom en que apareix a la pel·lícula) és una àrea metropolitana situada a les afores de grans ciutats franceses (tals com Paris, Marsella, Lyon,...), habitada per persones que pertanyen a la classe treballadora i/o inmigrats. S'ha donat també aquest nom a zones on, amb aquestes característiques, hi ha hagut violents enfrontaments, des dels anys 80, entre la gent jove que les habita i la policia. L'estil d'aquest tipus de pel·lícules és molt diferent. A pesar d'això, tenen en comú el lloc on succeeixen: la banlieue.

Podem trobar, així, a més de La Haine, en aquests anys noranta, cinc pel·lícules que reuneixen aquesta característica: État des lieux (1995) i Ma 6T va crack-er (1997), de Jean-François Richet; Hexagone (1994), Douce France (1995) i Nés quelque part (1997), de Malik Chibane; i Zone franche (1996), de Paul Vecchiali.

Tarr, assegura, però, que joves francesos d'origen magrebí proliferen com a directors de cinema. Davant aquest fet, se'ls intenta situar sota dos opcions: un nou tipus de gènere: el cinema de banlieue, o sota el cinema algerià. Així, creu que, en la primera opció, se'ls fa invisibles i, en la segona, se'ls exclou de la categoria de cinematògrafs francesos. Ambdues, a més a més, refusen una perspectiva generada per la seva doble cultura, que fa que estiguin dintre i fora en relació amb la cultura dominant francesa. Afegeix que, per als crítics, el cinema de banlieue, que tracta sobre la realitat social, no només forma part d'un jove cinema francès, sinó també sembla establir un nou gènere popular.

Creu important fer la diferència entre el cinema de banlieue fet per francesos i el fet per inmigrants de segona o tercera generació. Ambdós parlen de coses semblants, però els primers donen més importància al tema social i els altres també al tema étnic i cultural. La Haine podria enmarcar-se dintre d'aquest primer, ja que el seu director és francès tot i que el seu pare és un jueu immigrat a França.

Per la seva banda, Barrio, també parla d'un barri perifèric d'una gran ciutat, però en aquest cas, no succeeix en cap zona concreta. Totes dues, però, per la seva temàtica, podrien classificar-se dins d'un gènere “social”.

Pot afirmar-se, però, que ambdós pel·lícules son drames: una realitat social on a vida i la mort hi juguen papers molt importants. El clima tens es suavitzat, de vegades, amb escenes emotives, divertides, però que no fan oblidar la dura realitat que envolta als personatges. Potser, en aquest sentit, serien, una miqueta melodramàtiques.

L'argument i el motiu

En La Haine l'acció es desencadena arran d'una agressió policial a un company del barri, de 16 anys: Abdel Ichaha. Aquella nit, joves del barri s'enfronten violentment amb la policia. Al matí, el barri està assetjat. Un policia ha perdut la seva pistola. A partir d'aquests dos motius, ja que Vinz, un dels tres personatges principals, és qui ha trobat la pistola i ha jurat venjar la mort d'Abdel, si aquesta succeeix, amb la d'un policia, és desencadena tot un seguit de fets en els quals els tres personatges es veuran implicats, en un dia de les seves vides, l'últim, en algun(s) cas(os). És una espiral que els absorveix. L'odi vers la societat i la policia, la violència i la seva situació en són els motius.

A Barrio, no hi ha un motiu aparent que generi l'acció. En realitat aquest és l'inici de les vacances d'estiu, i els tres personatges es queden al barri, sense res a fer, sense anar de vacances degut a la situació econòmica de les seves families. Els tres joves viuen sense pressa, sense tenir un futur davant, desitjant abandonar la situació en què es troben.

Els personatges

A La Haine, els tres personatges són presentats a l'inici de la pel·lícula: Saïd firma en un furgó policial; se'ns mostra l'anell que porta Vinz amb el seu nom al dit; i també un cartell d'un combat de boxa d'Hubert. Això i el fet que els noms dels personatges coincideixin amb els dels actors, fa que hi hagi un grau més alt de versemblança i tingui un impacte més gran en l'espectador-a. Tots tres son joves perteneixents a tres cultures diferenciades: el que s'ha anomenat black-blanc-beur; un negre (Hubert), un blanc jueu (Vinz) i un magrebí (Saïd), tots tres nascuts a França. Entre ells no hi ha distinció de races.

Tots tres tenen caràcters molt diversos: Hubert, boxejador, ha treballat dur per poder conseguir un local de boxa, però arran de les revoltes, aquest ha quedat totalment destruit. Ell vol fugir del barri, ajudar a la seva familia. Té un germà a la presó i ell va decidir anar per un altre camí. Finalment, però, l'espiral també l'absorveix. Vinz viu amb la seva àvia, la seva mare i una germana. L'odi ha penetrat dins d'ell: “El odio atrae al odio”. Considera que la venjança és la única solució possible. Es considera capaç d'utilitzar la violencia fins als límits que fagi falta, però en realitat li falta valor. Saïd és el més alegre i irreflexiu dels tres. És despreocupat i trafica amb drogues. És el punt intermitg entre Vinz i Hubert, tot i que moltes vegades es fica del costat d'aquest últim, intentant convencer a Vinz que la seva solució no és la millor.

Els personatges de Barrio estan en una edat més “infantil”. Amb 15 anys, Manu, Rai i Javi, es troben enmig de l'adolescència. La roda que els rodeja és diferent. No estan abocats a una espiral, com els de La Haine, sinó que veuen i viuen en el món dels-es adults-es i en pateixen les conseqüències. Només s'anomena el nom de Rai al principi. Els altres dos son presentats una mica més tard. Manu no té mare. El seu pare és un alcoholic a l'atur i té també un germà exemplar. En realitat, és drogadicte, però el seu pare li ha mostrat com a model per a que ell no es dirigeixi cap a aquest món. Manu decideix ajudar-lo econòmicament treballant en una pizzeria, com a repartidor, encara que això suposi caminar d'un costat a l'altre, amb autobús, metro,... En aquests aspectes s'assembla a Hubert. Rai és el més inconscient de tots. Com Saïd, ajuda a un home a traficar amb drogues, cosa que li hagués costat la presó preventiva si no hagués mort -Vinz també insinua alguna cosa semblant quan parla amb Hub al teulat on s'està fent la “barbacoa”-. Però també té aspectes que ens recorden a Vinz, com el que s'acaba d'anomenar, entre altres. Javi, finalment, desitja fugir del barri, sortir, escapar-se de la realitat. Viu amb la seva mare i el seu pare, que es divorcien després d'una baralla amb violència física; la seva germana Susi, de qui Rai s'”enamora”, i el seu avi sord-mud, amb qui compartiex habitació.

El barri i La ciutat

La Haine está dividida en dos parts diferenciades: en la primera, els personatges conviuen al barri (cité) i en la segona, van a la ciutat (ville). Només al final, retornen al seu lloc, i és on s'esdevé la catàstrofe.

El director tenia la intenció de rodar la primera part en color i la segona en blanc i negre. Finalment, va rodar-ho tot en blanc i negre, diferenciant les dos parts amb el dia i la nit. A més, el barri és rodat amb grans travellings, mentre que per la ciutat va utilitzar un equip petit. Això fa que quan els personatges arribin a la ciutat, hi hagi un canvi en l'atmòsfera

Mahoney, opina que La Haine representa “la possibilitat de reclamar o reimaginar l'espai de la ciutat.

Els personatges realitzen un viatge al centre de la ciutat, com en la gran part de les pel·lícules que engloben aquest génere. Però no és un viatge fàcil i la distància entre els dos llocs és inmensa. A més, quan arriben a la ciutat, tot són problemes: van a veure un amic de Saïd, Asterix, i al sortir de casa seva, la policia els deté. Saïd i Hubert són portats a comisaria i interrogats violentment fins que ja no hi ha més trens per tornar per la nit. Vinz, mentres, va al cinema, a veure un combat de boxa, intenta entrar en una discoteca, i finalment se'ls troba a l'estació.

Mentes esperen que es fagi de dia, no tenen res a fer. Això mostra que com no tenen treball ni tenen diners, no poden fer res més que caminar i deixar escolar les hores. Els espais no els pertanyen: el pis d'Asterix, el taxi o la galeria on es fa una exposició. No és casa seva, no és el seu lloc. Mongin, però, pensa que hi ha evidències de lo contrari: els personatges fugen continuament dels llocs on van: la barbacoa sobre el terrat o l'hospital on el seu company està ingressat.

Bachelard afirma que els personatges no tenen cap espai, en cap lloc, per a ells no existeix un lloc en la societat a causa de la seva edat i de les seves condicions socials.

La salvació s'ha de trobar en algún lloc. La busquen, canvien d'espais. La ciutat, però, no els aporta realment res, allí no troben el seu lloc. Per això, diu Konstantarakos, l'únic lloc on es podria trobar la felicitat és en el camp. Afirma que hi ha una tendència, en les pel·lícules contemporanies franceses de mostrar l'històrica oposició entre el camp i la ciutat. Segons ell, com la natura no pot apareixer en la pel·lícula, es mostra en el nom donat a la cité: Les Muguets, que fa menció al nom d'una cité de Lyon: Les Minguettes, i que significa “lliris de la vall”. A més, segons ell, això també explica l'element surrealista,una vaca, que Vinz veu durant els enfrontaments de la nit amb la policia, i també al matí. Opina que, això vol mostrar la inaccesibilitat del camp. I afegeix que només en poques pel·lícules de banlieue, la natura no s'oposa a la ciutat. La banlieue encara forma part de la ciutat, però està enmig d'aquesta i el camp, ja que té elements d'ambdues. “La natura és l'inconscient de la ciutat, localitzada lluny, però amb sed de revenja”.

A més els personatges es comporten com si prenguessin possessió de l'espai. Això es mostra quan Saïd canvia, en un ròtul on hi posa “Le monde est à vous” (El món és vostre) per “à nous” (nostre). Però Paris no els pertany com es veu quan, també Saïd, desprès de varis intents d'apagar les llums de la Tour Eiffel, aquestes finalment, quan els personatges marxen, s'apaguen.

A Barrio l'espai vital també té gran importància. Tot i que és més limitat al seu barri i els personatges gairebé no l'abandonen. Les dificultats per fer-ho són encara més grans que en La Haine. Hi ha una mostra més profunda de sortir, escapar,... però sempre amb una mirada amb menys odi, menys violència, més innocent.

El seu mitjà de transport és limitat. Utilitzen el tren, el metro i l'autobús. I en ambdós pel·lícules els personatges hi són mostrats i tenen una importància especial, doncs ajuden a l'espectador-a a entendre la gran distància que separa el barri de la ciutat.. Fins hi tot, a Barrio, la curiositat i el despertar dels dubtes entre la realitat i la imaginació, els dur a visitar la “estación fantasma”, d'on realment surten impressionats -l'espectador/a també-. Els tres nois joves havien perdut el metro, com els de La Haine, i això els obliga a buscar coses a fer quan no es té res a fer.

També Manu, un dels personatges de Barrio, utilitza aquests mitjans per treballar. És allí on descobreix que el seu pare no li explica tot allò que realment ell hauria de saber.

Tampoc no tenen dificultats quan es tracta d'obrir cotxes (Rai) o d'intentar posar-los en funcionament (La Haine). En ambdós casos arribarà la policia, encara que amb conseqüències diferents.

La violència i la policia

La violència és un dels temes centrals de La Haine. Ja a l'inici, les primeres imatges d'un coctel molotov tirat vers la Terra, ens situen en el clima de violència de la pel·lícula. Tot seguit, enfrentaments entre manifestants i policia. Poc a poc va descobrint-se la trama. Totes dues parts, joves i policia, fan ús de la violéncia. Per un costat, se'ns mostra als primers com persones que s'autodefensen dels abusos, i als segons com a atacants. En alguns moments de la pel·lícula, sobretot en aquells que Vinz parla d'assassinar a un policia amb una arma d'un company, a mode de revenja, la distància entre les dos postures tendeix a juntar-se, encara que mai s'arriba a comparar una amb l'altra.

Tarr opina que la seva situació d'aquests joves no justifica l'actuació policial del final. Aquí s'hi podria afegir la de la comisaria que, tot i mostrar amb ironia el pressumpte “pacifisme” dels policies, la cara de terror i dolor dels personatges, Hubert i Saïd, treu de dubtes. Els policies, a més, afegeixen: “lo más difícil es saber parar a tiempo”.

La policia és també comparada amb els skins-feixistes que apareixen a la pel·lícula. Saïd i Hubert són atacats i Vinz arriba amb la pistola a la mà, apuntant al cap d'un dels skins-feixistes. Els altres deixen anar als seus companys i fugen. El skin-feixista rep una pallissa i Vinz és a punt de matar-lo, Hubert l'anima a fer-ho, argumentant que hi ha polis bons, però que els skins han de morir; però ell no pot i acaba vomitant, segurament perquè després de veure l'assassinat del porter d'una discoteca, s'ha adonat que no tot és tan fàcil.

El fet que aparegui un policia immigrant, que fa un paper neutre, intentant que les dos parts no s'enfrentin directament, dóna aquesta idea de que hi ha de tot. Per una altra banda, aquest constrast també és veu quan, a Paris, aquests personatges busquen casa d'Asterix. Pregunten a un policia, que els indica i els diu “senyors”. Saïd afirma que són molt simpàtics. Desprès, però, quan surten de casa d'Astèrix són tractats d'un mode violent i vexatori.

A Barrio, en canvi, la violencia policial és mostra d'una altra manera. Els nois són empotrats a les parets d'un furgó policial per tal de registrar-los; escena, per cert, molt semblant a una que apareix a La Haine quan els joves surten de casa d'Asterix; però no són maltractats a comisaria. Per una altra banda, la mort de Rai a causa dels trets d'un policia és mostra com un fet de bogeria, de paranoia d'aquest, i no com un fet quotidià.

En canvi, a La Haine, tot i que dóna la impressió que el policia dispara una mica d'una forma involuntària, hi ha malícia en la seva mirada i en els gestos. Té ganes de divertir-se a costa de les persones. I tot seguit, amb cara greu, perquè s'ha adonat que allò ha deixat de ser un “joc”, apunta decidit a Hubert, que fa el mateix. Un altre cop “el odio atrae al odio”.

En el sentit de la violència en termes generals, si que es podrien comparar ambdós pel·lícules, doncs tots els personatges pateixen una violència molt més profunda: la de la pròpia societat que els exclou i margina, per a qui no compten per a res.

També cal parlar de la importància de l'element “pistola”. Tant Vinz com Rai es mostren impressionats i atrets per aquestes. A ambdós els agrada jugar amb elles, tot i que per a Vinz no es tracta pas d'un joc, sinó d'una venjança, de la llei del carrer. A les dos pel·lícules apareix també el joc de la ruleta, que utilitza Rai per espantar als seus companys o Asterix per fer el mateix amb Vinz. En tots dos casos és només una broma de mal gust que trenca la seqüència.

Tots dos personatges, a més, moren al final de la pel·lícula a casua d'un tret disparat per un policia. La seva fascinació també ha acabat amb ells.

El sexe

En La Haine, segons Tarr, la masculinitat està en crisi. Els tres personatges són incapaços de comunicar-se amb les noies.

Si bé el sexe té un paper gairebé anecdòtic en aquesta pel·lícula, és una forma més que mostra l'exclusió on viuen els tres personatges masculins. L'afirmació de Tarr és molt clara en la galeria d'art on assisteixen, a Paris. Intenten parlar amb dos noies, però finalment acaben discutint-se amb elles i marxant.

A Barrio el paper del sexe també té un sentit similar i pren més importància. Tot i que els personatges són tres joves adolescents inexperts, el tema del sexe és present en molts aspectes de la pel·lícula i té més aviat un sentit de voler conèixer. De saber. Ja al començament de la pel·lícula, els tres, devant l'agència de viatges, perlen de sexe. Rai llegeix anuncis al diari, intenta lligar amb una noia en un bar quan van a vendre les flors que han agafat del cementiri; a més a més, mira amb ulls de noi a Susi, cosa que farà també Javi, el seu germà, en un moment de gairebé experimentació d'allò on mai s'havia fixat. Javi, també elegeix una caixa al supermercat perquè hi ha una caixera maca. Manu mira cada dia a una noia que cuida nens i nenes al parc, amb fascinació. Més tard, s'adonarà que és prostituta. Manu i Javi miren deleitosos al germà de Rai i a la seva novia, i tots tres observen la noia de cartró, la única que tenen, i amb expectativa un cotxe a l'interior del qual hi ha una parella. La noia és la propia Susi.

Aquí no és que la masculinitat estigui en crisi, sinó que es troben en un periode d'experimentació, de cultivació de la imaginació, en fi, de coneixença.

La familia

Segons Tarr, a La Haine, no hi ha una representació de la familia o dels espais on conviuen els Magrebins-francesos, ni tampoc no interessa la primera generació d'inmigrants. Això ho afirma en comparació amb un tipus de pel·lícules, sovint catalogades també dintre del cinema de banlieue. En realitat, la dimensió familiar sorgeix només a l'inici, i de forma una mica per mostrar quina és la realitat on viuen els personatges, situar-los en un espai social concret. Tots tres viuen en families descompostes, amb germans a la presó, mares treballadores i caps de familia, àvies i germanes. Predomini, per tant, de l'element femení.

En canvi, a Barrio, es dóna més importància als elements familiars. Utilitzats, no obstant, amb els mateixos fins. La seva situació comporta més dramatisme, perquè s'hi incideix més. Sobretot a la de Javi i Manu. La de Rai es mostra en menys intensitat. Només apareix en un moment, com a mostra que no es poden permetre comprar un munt de iogurts per a que ell envii les tapes a un concurs i el seu pare pregunta per uns diners que no troba. Manu viu en un moment d'incertesa, doncs comença a dubtar si realment la seva mare és morta o el seu pare també l'ha mentit pel que fa a aquest tema, doncs acaba de descobrir que el seu germà, “el triunfador del barrio”, en realitat és drogadicte. Es nota ja que ell es quedarà al barri per ajudar al seu pare i tirar endavant.

En aquest cas, hi ha una igualtat pel que fa als elements masculins i femenins que rodegen als tres adolescents.

La televisió

La Haine comença amb una retransmisió televisada dels aconteixements succeïts. L'espectador/a coneix els fets que desenvoquen a l'acció i el desenvolupament d'aquests gràcies a l'ús de la televisió.

A Barrio, en canvi, aquesta juga un paper d'una realitat que no succeeix a tot arreu. Es mostren, en gran mesura, imatges dels/ de les presentadors/es dels telenoticies parlant de les vacances d'estiu i de la platja, lloc on voldrien anar de vacances els tres personatges, però no poden. De la mateixa manera, ens mostra l'”Espanya va bien” d'alguns, tot anunciant que les taxes d'atur han disminuit, mentres que l'espectador/a coneix perfectament la situació de les families dels tres nois.

Així doncs, en ambdues, l'element de la televisió és un mitjà important en la narració, tot i que, molts cops, a Barrio és molt més subtil, més comparatiu i reflexiu.

La raça

Konstantarakos afirma que, a França, hi ha una tendència a veure en aquestes pel·lícules questions de raça. El títol de la pel·lícula, La Haine, pronunciada en francès, s'assembla molt a la lletra “n”, una de les que forma part del FN, Front Nacional, partit de caire racista liderat per Jean-Marie Le Pen. Sobre aquest tema, la pel·lícula també en fa referència. Mentres están a la ciutat, els tres personatges es troben a un grup de skins-feixistes. En el seu primer encontre, Vinz i Hubert “lien un canut” mentres que Saïd pinta amb uns esprais que s'ha trobat. Els personatges canten una cançó referida a la marca del paper “OCB”, empresa de la qual és propietari el propi Le Pen. Acte seguit, Saïd veu, des del teulat on es troben, el grup de skins-feixistes i els diu: “Muerte a Le Pen”. Com a mode d'anècdota, dir que un dels skins és el propi Kassovitz, que abans de dirigir, havia estat actor. Els personatges tenen després un desafortunat encontre amb els racistes-feixistes, que es veu aturat per Vinz, a qui havien deixat enrera.

Konstantarakos, opina també que s'ha incidit en el tema de la raça perquè als anys 80 hi havia, a les banlieues, molts-es inmigrants nord-africans-es, els anomenats beurs, que van començar a fer un cinema que mostrava les seves pròpies cultures a França. Tarr també fa referència a aquest tipus de cinema.

Tots dos consideren, però, que en aquesta pel·lícula el problema no es racial, és social: els blancs pobres i la segona generació d'inmigrants han estat exclosos de la circulació capitalista dels diners-treball-consumisme.

Bosseno afirma que no están exclosos a causa de la seva raça, sinó perquè són joves. Wieviorka argumenta que la seva identitat és més per la seva edat que per la raça o la condició social.

Així doncs, la seva condició racial és una forma més de discriminació que pateixen per part de la societat, tal com es mostra amb l'encontre amb el skins-feixistes, però no és el tema principal de la pel·lícula, sinó una forma més de marginació que es suma a les seves condicions pròpies, genèriques dels tres.

A Barrio no apareix en cap moment el contingut racial. En algun moment apareix una noia jove, que cuida nens-es i que també es prostitueix, però no és tractada com a diferent per la seva raça, sinó com a noia que Manu mira amb uns ulls diferents. La seva condició femenina aclapara el concepte de raça.

Tots tres són joves blancs i per tant, no hi ha cap motiu, en aquesta pel·lícula que sumi les seves diferències racials a la seva exlusió social.

El final: fatalitat o sorpresa?

La fatalitat i el destí formen part, des de l'inici, de La Haine. La primera imatge de la pel·lícula, com ja s'ha dit, és un coctel molotov que es llençat vers la Terra, i esclata just tindre-hi contacte. Paral·lelament, es sent una veu en off que diu: “Esta es la historia de un hombre que se tira de un edificio de 50 pisos y mientras cae va diciendo: de momento todo va bién, de momento todo va bién; pero lo importante no es la caída, sino el aterrizaje.” Aquesta mateixa frase es repetida per Hubert, que li explica a Vinz, com si realment fos conscient del desencadenament dels fets, quan estan sentats sobre un terrat de Paris, “fumant uns canuts”. A l'escena final, quan arriben a la cité, Hubert marxa cap a una banda, i Vinz i Saïd cap a una altra. Vinz es gira cap a Hubert i li dóna la pistola per a que la guardi. Ell ha entés que no li serveix de res. Saïd li conta un acudit a Vinz i de repent, un cotxe de la policia secreta els para. Un dels policies, que ja havia aparegut i enfrentat verbalment a Vinz en la seqüència de la barbacoa sobre el teulat, dispara casi inconscienment la seva arma, que estava apuntant el cap de Vinz, i el mata. Hubert veu els fets i es dirigeix cap a ell. L'apunta amb l'arma que li havia donat Vinz i el policia fa el mateix. Enmig, a l'altre costat del cotxe, Saïd tanca els ulls davant l'escena. Torna a sentir-se la frase conductora de la fatalitat, però amb alguna variació: “Esta es la historia de una sociedad que se hunde, y mientras se hunde, dice: de momento todo va bién, de momento todo va bién (la imatge s'enfosqueix i es sent un tret)pero lo importante no es la caída, sino el aterrizaje”. Tot i que la fatalitat està escrita, quan arriben de nou a la cité, en cap moment l'espectador-a s'imagina que els fets acabaran desenvolupant-se d'aquesta manera. Hi ha un cert element sorpresa, que impacta amb tal força que genera una gran reflexió al voltant de la pel·lícula.

A Barrio, tot i que de manera més amagada, també apareix la fatalitat i el destí. En un moment de la pel·lícula, els tres joves es troben sentats en un pont, sobre l'autopista. Cada un d'ells elegeix un color de cotxe, i el primer que passa serà el seu en un futur. Rai, l'últim a triar, n'elegeix un de color blanc. Però en aquell moment deixen de passar cotxes per l'autopista. Finalment marxen i es veu, llavors, com els cotxes tornen a passar. El següent de color blanc és una ambulància. L'element de la fatalitat torna a aparèixer. Per una altra banda, la sorpresa, com a La Haine, també forma part de la pel·lícula. En cap moment -potser si s'ha vist La Haine, és diferent- l'espectador/a s'imagina que el policia acabarà matant a Rai. El director de Barrio decideix, a més a més, fer un flashback d'una seqüència que, en part, ja s'ha vist en la pel·lícula. Un grup de gitanos-es fan música al carrer i la gent els tira els diners per la finestra. I afegeix una escena on tots tres parlen dels seus somnis de quan eren nens. Javi afirma no entrecordar-se'n.

Altres motius

La Haine:

  • Els miralls: Apareixen molts miralls durant la pel·lícula: Vinz provant amb la pistola (Robert de Niro a Taxi Driver), Saïd reflexat quan Vinz li talla el cabell i diu “no voy a ser yo el próximo árabe que mate la policia” ; els dos personatges als lavabos públics, Vinz i Hubert enfadats, els aïlla, separa; i molts d'altres.

  • Els cartells publicitaris: hi ha un seguit de cartells que ens remeten a la situació dels joves: “Le monde est à vous”, ja havia aparegut en una altre moment, quan viatjaven cap a Paris; a “Le portrait robot d'un assassin de soif” -el retrat robot d'un assassí de sed-, que apareix quan intenten que un taxista els accepti una tarjeta de crèdit que han robat d'un home a la galeria d'art, les últimes paraules “de soif” estan tapades pels tres personatges, així com la imatge d'una ampolla de beguda; a més a més, apareixen pintades a les parets durant tota la pel·lícula,...

  • L'autoritat: en un moment donat, la gent del barri es reuneix en una teulada per fer una espècie de barbacoa i parlar de les revoltes. Vinz, Saïd i Hubert també hi són. Arriba l'alcalde i la policia, que visiten el barri i pretenen que marxin d'allí. L'alcalde és insultat. Es vol mostrar, així, el poc interés que tenen en les mostres d'autoritarisme i aquelles persones que els representen.

  • L'hospital: després d'estar sense fer res en una bona estona, decideixen anar a veure al seu company ferit a l'hospital. Arriben i no deixen que el visitin. Tenen un enfrontament verbal amb la policia, que decideix detindre a Saïd com a cap del grup. Arriba el policia inmigrant que intenta posar pau. En to irònic, es pregunta com pot ser Saïd el cap. Desprès, els acompanya a comisaria on s'han endut a Saïd i el treu del calabòs.

  • Casa d'Astèrix: mentres intenten saber en quina planta viu l'amic de Saïd, tenen alguna baralla verbal amb alguns-es veïns-es. La portera surt, tota indignada, i els pregunta ¿Os creeis que el mundo es vuestro?

  • L'assassinat: Vinz diu estar convençut de voler matar a un policia si el seu company mor. Però quan uns companys del barri, desprès del combat de boxa, maten al porter d'una discoteca, Vinz mostra un rostre d'horror que ens ensenya que potser matar no és tan fàcil com ell es creu. No serà capaç de fer-ho, però ell també morirà.

Barrio:

  • La moto aquàtica: mostra de les ironies de la vida. Rai desitja que li toqui un viatge a la platja i enlloc li toca una moto aquàtica que mai podrà utilitzar, perquè no pot anar de vacances. L'únic que ha vist la platja i el mar es Javi: “un día yendo en el coche me maree y tube que parar a vomitar”. La moto, finalment, serà robada.

  • El cementiri: els nois juguen amb la mort. Agafen les flors per poder-les vendre. Javi i Rai parlen davant la tomba d'una noia “ahora tendría 22 años”. Rai li explica que ell va nèixer mort i quan l'anaven a llençar, es va ficar a plorar. Diu també que ell quan mori resucitarà. Potser aquí el director juga amb el flashback que apareix al final de la pel·lícula.

  • Els bars: al contrari dels personatges de La Haine, els joves apareixen tres cops en bars o discoteques: Rai aprofita per agafar la droga que li ofereix un traficant; van a vendre les flors i Rai s'enfrenta al company d'una noia a qui pretenia regalar unes flors (quan ell va a parlar amb ella, s'observa com deixa el seu got al costat d'un altre, mostrant que no està sola); tots tres van a una discoteca a celebrarl'aniversari de Manu amb els diners -30.000 pessetes- que li han donat a Rai per dir que la droga era seva. Els personatges de La Haine no apareixen consumint en cap bar. Només un moment en la barbacoa i comprant al supermercat.

  • El supermercat: és també un element que apareix a La Haine. En ambdós pel·lícules, els personatges fan de les seves: Rai roba les tapes dels iogurts per al sorteig; Saïd agafa caramels. Si no hi poden accedir, ho agafen.

  • El descampat: és un element clau, ja que és el lloc de reunió, l'espai que s'han fet seu entre brosses i demés; el lloc on desenvolupar els seus somnis adolescents, on parlar de la vida, i del que els passa. A La Haine, també hi ha moments en que els personatges, sense res especial a fer, seuen en llocs, com un parc - a Barrio també- i parlen, reflexionen vagament o en silenci - com quan Hubert està sentat mirant les xiringues del terra i Saïd parlant, al costat d'un cotxe-.

  • La botiga de trofeus: apareix en dos ocasions. En la primera, tan sols els miren, des de fora, intentant descobrir què és què. Desprès, però, entren dins, i es reparteixen els trofeus. És allí on Javi es posa a plorar , mostrant la impotència que sent davant la vida i els fets que succeeixen dins la seva familia. Rai és el que finalment s'endú més trofeus. És com un reconeixement, com si realment ells valguessin alguna cosa, fossin importants, és mereixessin els premis; és una contraposició a allò que realment senten que són.

  • Violència domèstica: es mostra mitjançant la familia de Javi, que el dia que detenen a Rai, arriba a casa i sent la baralla dialèctica del seu pare i la seva mare. Al dia següent Susi ens en narra els fets i les conseqüències. És una mostra més dels problemes que viuen dia a dia els personatges i que formen part de la societat.

  • Els diners: són un problema en ambdós pel·lícules. No en tenen i els han d'aconseguir com sigui. Rai en guanya a canvi d'un temps a presó. Com a mostra del poder que li otorguen, els tira a sobre d'un guàrdia de seguretat en una botiga de música. Els diners donen seguretat i els fan oblidar on viuen realment.

  • Les drogues: se'ns mostren com una manera de fer diners i que afecta a les families de personatges de les dos pel·lícules, com el germà de Manu. Tot i això, els presonatges de La Haine si consumeixen haxis tota l'estona. El món de les drogues dures, però, no se'ns mostra en ells mateixos, sino en persones del seu voltant.

  • El filferro: podria simbolitzar la pròpia vida. Rai, ja apareix, mentres remenen entre la brossa, caminant per sobre d'un filferro, fent equilibris. Abans de morir, mentres espera a Susi, torna a apareixer fent la mateixa acció i, al veure el cotxe, decideix abandonar el cable i dirigir-s'hi.

  • La demanda de treball: en un moment de la pel·lícula, apareix la presentació dels tres personatges, que busquen treball. Javi els presenta i intenta explicar que saben fer. Però no se li acudeix res a dir. Una mostra més de la seva condició de desheredats.

La banda sonora - importància de la música

En la pel·lícula de La Haine apareixen tres petits fragments de música rap. La banda sonora comercialitzada està composta per onze cançons rap franceses, que porten el títol genèric de La Haine. Aquestes, que van estar inspirades en el script de la pel·lícula, no hi apareixen.

La música explica els mestissatge de les diferents cultures que conviuen en la banlieue. La poderosa escena on la càmera esdevé la cançó “Je ne regrette rien”, de Edith Piaf n'és un exemple. El so s'escampa per tota la cité, la cubreix. I no “es penedeix de res”.

La veu en off, com ja s'ha dit, és també molt important.

A Barrio les cançons estan lligades d'una manera més forta a les imatges. La música, que és casi constant, era utilitzada per posar a to als actors i a les actrius, per tal d'inspirar-los/es i que realment sentíssin la música. La salsa és un estil a qui se li ha donat molta importància. Tot i això, la música principal és de Hechos Contra el Decoro, que van composar les cançons a partir d'un primer montatge de la pel·lícula. De vegades la música és tan forta que costa seguir els diàlegs dels/les personatges.

Què ens vol transmetre?

Kassovitz ha afirmat, en entrevistes, que la seva intenció era la de crear controvèrsia. A part de voler mostrar i criticar la realitat i la vida a la banlieue, tal com van pensar que era el missatge de la pel·lícula els mitjans de comunicació de masses i el propi govern, qui va enviar a representants per tal de que vegessin la pel·lícula com a fidel representant de la realitat de la banlieue, aquesta parla sobre els abusos i la brutalitat policial. Afirma que no totes les persones que formen els cossos repressius de l'estat han de tindre les característiques de la policia que apareix en la pel·licula. Ara bé, els abusos policials son una realitat. En les dos parts, però, hi ha gent de totes les maneres.

Kassovitz afirma també que la seva intenció era rendre tribut al seu pare, militant del Maig del 68 -les imatges del principi no están rodades a la periferia, sinó durant unes protestes estudiantils l'any 1986 en contra de les dràstiques reformes en l'educació que va dur a terme el primer ministre Chirac, i que recorden a les imatges del maig del 68 i també a la pel·lícula de Markers “Le joli mai” (1962)-. D'altra banda, el seu pare mai havia entés perquè al seu fill li agradava tant la música rap i les bambes. Això és una de les altres coses que vol mostrar a la pel·lícula: la incomprensió de la juventut per part dels/les adults/es. A més a més, recorda que la seva familia viu en un barri perifèric no allunyat de les problemàtiques socials.

Konstantarakos afirma que, igual que als Miserables, de Victor Hugo, Kassovitz vol donar la seva veu a aquelles persones que no poden expresar-la elles mateixes.

Tarr afirma que expressa les injusticies i desigualtats de la societat contemporania francesa, no la situació específica dels inmigrants.

Kassovitz dedica la pel·lícula, en els títols de crédit, a totes aquelles persones que van morir durant el rodatge, i afirma que la pel·lícula està inspirada en un fet que va succeir l'any 1993, quan Makomé, un àrab de disset anys, va ser assassinat per un policia. Ell va participar en les revoltes que hi van haver arran d'aquest fet i sempre es va preguntar perquè ningú havia posat interès en filmar-ho.

Barrio és la història de tres joves adolescents que vieuen en un barri qualsevol d'Europa, que pateixen unes condicions socials desfavorables de les quals volen escapar. Leon de Aranoa volia mostrar aquesta realitat, la realitat de molts barris i de moltes gents. La realitat vista des de l'adolescència. Però sobretot, segons ell, és una pel·lícula sobre l'amistat d'aquests tres joves que viuen en les mateixes condicions socials.

Influències

Konstantarakos explica que hi ha una tendència en comparar les pel·lícules de banlieue amb les “ghetto films” americanes. Afirma, però, que hi ha varies referències a pel·lícules americanes: la banda sonora, on la música rap i hip-hop a contribuit a les comparacions entre aquest gènere de pel·lícules i les “hood movies” americanes; l'escena en la qual els joves parlen del funcionament de la pistola és de Lethal Weapon; la de Vinz devant del mirall coincideix amb una de Taxi Rider, on el protagonista pràctica amb les pistoles; Vinz, també, mentres espera que es fagi temps per anar al combat de boxa, va de sala en sala d'un cinema veient pel·lícules americanes doblades al francès. A més, Hub és boxejador i Vinz va a veure un combat. També, l'ús de l'efecte sonor a l'inici de la pel·lícula es troba també en la lluita central de Raging Bull (1980), homenatge clar a Martin Scorsese. No hi ha dubte, també, afegeix, que les lluites al carer són un tribut a Do the Right Thing (1989) de Spike Leers; el fet que Saïd modifiqui les lletres d'un rètol, recorda al palau d'Al Pacino a Scarface (De Palma, 1983). Keith Reader creu que La Haine esà inspirada en pel·lícules de Spike Lee i John Singleton.

Konstantarakos afegeix, però, que les influències americanes en la música i l'estil de les Banlieue films no s'han de confondre amb una imitació de les “hood movies”.

Cita també a altres autors. Ray opina que a Amèrica, els conflictes étnics van esdevenir-se abans que a França, i és per això que s'expliquen coses semblants. Hargreaves, però, opina que a Amèrica, molts barris perifèrics estàn formats per majories d'una étnia i a França hi ha un clara multiculturalitat. Wacquant afegeix que les dos experiències són completament diferents. A tot això, Konstantarakos afegeix que si bé les pel·lícules franceses están influenciades per Hollywood, aquestes no parlen de problemes racials, doncs els seus tres protagonistes són de races diferents: black-blanc-beur. Les circumstàncies on es troben són pròpies de totes les races. A més, també apareixen policies de diferents races.

A més, creu que les pel·lícules de Kassovitz i Richet, representen un manifest per a un nou tipus de cinema, més influenciat pel neo-realisme italià que per la tradició cinematogràfica francesa. Tenen en comú, doncs, amb les hood movies, que els personatges abandonen tots els espais en búsqueda de la salvació. Per això canvien continuament d'espai.

Barrio també ha estat comparada a aquestes pel·lícules americanes, així com a d'altres de Eloy de la Iglesia (Los golfos, Los chichos, Deprisa, deprisa) o Daniel Calparsoro (Salto al Vació) i també a La Haine.

Conclusions

Quan vaig veure per primer cop Barrio, en un cicle de cinema social organitzat per CCOO a la Universitat de Lleida, ja havia vist La Haine un parell de vegades, la segona dos dies abans, en aquell mateix cicle.

No vaig poder evitar, com molta altra gent, fer comparacions entre ambdues pel·lícules. Així que vaig pensar que podia ser interessant contraposar per escrit aquells aspectes més importants i veure fins a quin punt s'assemblaven, i per tant, fins a quin punt Leon de Aranoa havia pogut prendre com a font d'inspiració alguns elements que apareixeien en La Haine.

A mode de conclusió, considero que tot i tindre molts elements que s'assemblen, els discursos són, a mode general, els mateixos, però, bastant diferents pel que fa al seu fons últim. A més, els mètodes utilitzats en les narracions varien molt d'una a l'altra.

A pesar d'aquestes afirmacions, segueixo considerant a Barrio com una versió de La Haine, però sense elements violents ni racials.

M'haguès agradat, a més a més, poder descobrir més aspectes sobre La Haine i Barrio, doncs considero que totes dues són bones pel·lícules i que val la pena fer un visionatge profund, examinar més detalladament tots els moviments i discursos, en fi, descobrir-ho tot. Però, per una altra part, ningú més que les persones que les han fet possibles, coneixen realment tot allò que volien mostrar. La subjectivitat de cada persona juga aquí un paper imprescindible. Cadascú hi veu coses, en treu conclusions, certes o imaginàries, però que poden ser perfectament vàlides. És això el que jo he intentat fer. Sé que encara em queden coses, a pesar de les moltes que he après, però ja les aniré descobrint.

Filmografia

La Haine

Títol: LA HAINE

Director: MATHIEU KASSOVITZ

Productors: ADELINE LECALLIER, ALAIN ROCCA, CHRISTOPHE ROSSIGNON, GILLES SACUTO

Directora de producció: SOPHIE QUIÉDEVILLE

Guió: MATHIEU KASSOVITZ

Director de Fotografia: PIERRE AÏM

Fotògrafs de rodatge: GUY FERRANDIS, JEAN-CLAUDE LOTHE

Càmara: GEORGES DIANE

Director artístic: GUIUSEPPE PONTURO

Vestuari: VIRGINE MONTEL

Montatge: MATHIEU KASSOVITZ, SCOTT STEVENSON

So: VINCENT TULLI

Tècnic de so: DOMINIQUE DALMASSO

Ajudants de direcció: LUDOVIC BERNARD, HENRI PUJOL

Maquillatge: SOPHIE BENAICHE

Intèrprets: VINCENT CASSEL (Vinz ), HUBERT KOUNDÉ (Hub), SAÏD TAGHMAOUI (Saïd), EDOUARD MONTOUTE (Darty), FRANÇOIS LEVANTAL (Astérix), SOLO DICKO (Santo), MARC DURET (Inspector “Notre Dame”), HELOISE RAUTH (Sarah), RYWKA WAJSBROT (àvia de Vinz), CHOUKI GABTEU (Nordine), FELICITE WOUASSI (mare d'Hubert), FATOU THIOUNE (germana d'Hubert), CUT KILLER (DJ), MATHIEU KASSOVITZ (Skinhead), TADEK LOKCINSKI (Home dels lavabos ), PHILIPPE NAHON (Cap de policia), PETER KASSOVITZ (director de la Galeria), ZINEDINE SOUALEM, BERNIE BONVOISIN, CYRIL ANCELIN (policies).

Duració: 96 minuts

Estrena: 29 de maig de 1995

Premis: Cannes 1995: Millor Director: Mathieu Kassovitz

San Sebastián - Donostia : Premio a la Juventud, 1995

Premio Fenix: Premio a la Mejor Película, Joven Europa, 1995

Premi Lumière de Paris: Millor Pel·lícula, Millor Realitzador

Cèsars 1996: 10 nominacions: Millor Pel·lícula, Millor Actor (Vincent Cassel), Millor

Actor Revel·lació (Vincent Cassel), Millor Actor Revel·lació (Saïd Taghmaoui), Millor

Actor Revel·lació (Hubert Koundé), Millor Director, Millor Guió, Millor Fotografia,

Millor So, Millor Montatge

Barrio

Títol: BARRIO

Director: FERNANDO LEÓN DE ARANOA.

Productor: ELÍAS QUEREJETA.

Director de producció: PRIMITIVO ÁLVARO.

Cap de producció: GREGORIO HEBRERO.

Guió: FERNANDO LEÓN DE ARANOA.

Director de Fotografia: ALFREDO MAYO (A.E.C.)

Càmara: JEAN HARNOIS.

Música: HECHOS CONTRA EL DECORO.

Directora artística: SOLEDAD SESEÑA.

Vestuari: MAIKI MARÍN.

Montador: NACHO RUIZ-CAPILLAS.

So directe: MIGUEL POLO.

Tècnic de so en estudi: PATRICK GHISLAIN.

Ajudant de direcció: JOSÉ LUIS RUIZ MARCOS.

Maquillatge: MILU CABRER.

Perruqueria: MARA COLLAZO.

Efectes especials: MOLINA EF.ES., S.A..

Intèrprets: CRÍSPULO CABEZAS (Rai), TIMY BENITO (Javi), ELOY YEDRA (Manu), MARIETA OROZCO (Susi), ALICIA SÁNCHEZ (Carmen), ENRIQUE VILLÉN (Ricardo), FRANCISCO ALGORA (Ángel), CHETE LERA (Inspector).

Eastmancolor. Panorámica 1:1,85.

Duració: 1 h. 39 m. 2.870 mt.

Tipus de càmara: MOVIECAM.

Laboratoris: MADRID FILM, S.A.

Estudis de so: EXA, S.A.

Estudis de montatge: ELÍAS QUEREJETA P.C., S.L. (Lightworks).

Llocs de rodatge: Madrid.

Dates del rodatge: 4 de setembre a desembre de 1997.

Estreno: 2 d'octubre de 1998, al Palau de la Música de Madrid.

Premis: Festival de San Sebastián 1998: Concha de Plata al Millor Director: "FERNANDO

LEÓN DE ARANOA". Premi del Círculo de Escritores Cinematográficos al Millor

Guió: FERNANDO LEÓN DE ARANOA.

Premis Goya: Millor Director y Millor Guió a FERNANDO LEÓN DE ARANOA, y

Actriu Revelació a MARIETA OROZCO.

Premi de la crítica Fotogramas de Plata.

Bibliografia

KONSTANTARAKOS, Myrto: Which Mapping of the City? La Haine (kassovitz, 1995) and the cinéma de banlieue, en : POWNIE, Phil (ed): French Cinema in the 1990s, Continuity and Difference. Oxford University Press, New York, 1999.

TARR, Carrie: Ethnicity and Identity in the cinéma de banlieue, en : POWNIE, Phil (ed): French Cinema in the 1990s, Continuity and Difference. Oxford University Press, New York, 1999.

Barrio. Anatomía urbana. Academia, verano 1999, nº26.

Barrio. Tres que crecen juntos. Fotogramas, octubre 1998, nº1860

http//: www. us.imdb.com

http//: www. sansebastianfestival.ya.com

http//: www.cinespain.com

Mathieu Kassovitz, 1995

Anomenada, en un primer moment, Droit de Cité

Fernando Leon de Aranoa, 1998

Vassé, citat per Konstantarakos

Citat per Konstantarakos

Citat per Konstantarakos

Citat per Konstantarakos

Cal aclarar també que jo no tinc la completa seguretat de que això sigui així i no simple especulació. Tot hi això, l'escena pren molta força si això és veritat. Cal dir, per una altra banda, que OCB és la marca de paper de fumar més utilitzada a França i de fabricació francesa.

Citat per Kanstantarakos

Citat per Kanstantarakos

No sé si això només succeeix en la pel·lícula en format de video, doncs no l'he vista al cinema.

Citat per Konstantarakos

àrab en argot

1

19

La Haine vs. Barrio

El Procès Cinematogràfic