Segona Guerra Mundial

Historia universal contemporánea. Alemania. Nazi. Invasión. Holocausto. Causas. Conflicto. Consecuencias. Francia. Europa. Campos de concentración. Ocupación

  • Enviado por: Cèlia Díaz I Santacreu
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 12 páginas
publicidad

SEGONA GUERRA MUNDIAL:

ELS ORÍGENS

'Segona guerra mundial'

ÍNDEX

Introducció 3

Segona guerra mundial: els inicis 4

Segona Guerra Mundial: els orígens 6

Bibliografia 12

INTRODUCCIÓ

Per tal de cenyir-me en un aspecte molt concret d'entre tot el temari de l'assignatura, he decidit enfocar el treball i desenvolupar-lo a partir del que he considerat una imatge representativa del tema escollit: els orígens de la segona guerra mundial.

D'aquesta manera també considero que és més interessant fer el treball, ja que no només és qüestió de limitar-se a anomenar i citar uns fets un darrere l'altre, sinó que em serveix per, a partir de la imatge, desenvolupar l'estructura del treball. És un punt de referència.

'Segona guerra mundial'

“L'entrada de les tropes alemanyes a Polònia la matinada de l'1 de setembre de 1939”

Joan Manuel Salabert

La imatge mostra l'entrada de les tropes alemanyes a Danzig, nom alemany per designar Gdansk, una ciutat fronterera polonesa. Aquests a l'ombra i protecció d'un carro blindat penetren a Polònia duent a terme un dels principals fets desencadenants de l'inici de la Segona Guerra Mundial.

La invasió alemanya va ser el punt clau, és a dir, va ser el desencadenant que va portar a França i Gran Bretanya a declarar-li la guerra. Abans d'això però, hi va haver tota una sèrie de fets importants que més endavant descriuré.

SEGONA GUERRA MUNDIAL: ELS INICIS

L'1 de setembre de 1939 Hitler donà l'ordre, i les tropes alemanyes van entrar a Polònia, tal i com mostra la imatge. Les tropes d'aviació alemanyes bombardejaren Polònia la matinada del divendres dia 2. La pluja de bombes va impactar tant en objectius claus del país envaït com en petits espais indefensos, així com també en la majoria de xarxes de transport i comunicació, com ara línies ferroviàries.

Mussolini, que no havia sigut consultat, va intentar tornar a convocar els de Munich, proposat una conferència internacional, però Hitler és nega a suspendre la marxa de les seves tropes.

Hores més tard, les divisions d'infanteria travessaven les fronteres poloneses, amb escenificacions prèvies en les quals soldats alemanys vestits de polonesos, juntament amb els seus compatriotes, fingien incidents fronterers.

Les unitats de terra estaven dividides principalment en dos grups: la divisió dirigida per Von Bock que atacà des del nord i la divisió que tenia per cap a Von Runsdstedt, més poderosa que la primera, que començà la ofensiva pel sud.

Per un costat hi ha el Reich, per l'altre tenim França, Anglaterra i Polònia, mentre que Itàlia es declara, en un principi, “no bel·ligerant” i Estats Units neutral.

L'actuació de l'exèrcit polonès pot ser qualificable d'heroica, ja que lluitaren en defensa del país fins a límits insospitats i, fins i tot, la divisió de cavalleria s'enfrontà als carros blindats. Però la nul·la intervenció dels aliats i la rapidesa alemanya van ser la clau de la victòria. Mentre els automòbils i blindats alemanys obrien pas devastant tot allò que es trobaven, les tropes d'infanteria es passejaven tranquil·lament pel país acabat de prendre.

Pel què fa a la reraguarda polonesa, el general Sosnkowoski concentrà les seves tropes al sud-est del país per tal d'organitzar la resistència, però el 17 de setembre la URSS decidí afegir-se a l'atac contra Polònia.

Tornant a fer referència al mèrit de les forces poloneses, cal apuntar que la capital, Varsòvia, resistí fins el 29 de setembre, patint innecessaris bombardejos i que l'últim focus de resistència no va ser aniquilat fins al 5 d'octubre, on el mateix dia a la ciutat de Dantzig Hitler pronunciava un discurs en el qual llançava una ofensiva de pau als occidentals abans que esdevingués el que era inevitable.

Després d'aquestes pinzellades que intenten construir el context històric de la imatge que he escollit, em centraré en la importància d'aquesta en el decurs del conflicte bèl·lic més espectacular de la història del segle XX i, segurament, de tota la humanitat.

Crec que la foto en qüestió és molt representativa dels orígens de la Segona Guerra Mundial perquè la invasió a Polònia per part de les tropes alemanyes és el fet desencadenant i detonant de la guerra.

Així doncs, la invasió a Polònia va ser la “gota que va fer vessar el got”, ja que per un costat significava la inutilitat absoluta de la Societat de Nacions, organització creada el 1920 per la preservació de la pau europea, i per l'altre la materialització de l'amenaça feixista que feia tremolar la gran Europa de les democràcies.

SEGONA GUERRA MUNDIAL: ELS ORÍGENS

Com diu A. R. Rodríguez González a l'inici del llibre, probablement el que resulta més sorprenent entorn a la Segona Guerra Mundial és que fos inevitable. Ni Hitler ni Mussolini van amagar les seves intencions i, a més a més, ni un país ni l'altre eren potències militars quan van arribar al poder, així que potser hagués sigut possible dissuadir-los de la seva política o, fins i tot, derrotar-los militarment abans que s'haguessin enfortit massa.

Hitler, ja en el seu llibre “Mein Kampf” esbossa la seva política exterior: conquerir els territoris d`Europa de la nació alemanya (“la més alta espècie humana sobre la terra”), el que ell anomenava el Lebensraum, és a dir, l'espai vital.

Per tal de poder explicar amb rigorositat els inicis de la Segona Guerra Mundial, ens hem de remuntar a les acaballes del primer conflicte a nivell mundial: la Gran Guerra (1914 - 1918).

El resultat de la Primera Guerra Mundial va ser decebedor per a tres de les potències implicades, ja fos que estiguessin en el bàndols dels vencedors o dels vençuts, com eren Alemanya, Itàlia i el Japó.

El Tractat de Versalles (1919) es proposava construir una Europa nova on la guerra fos impossible d'allà en endavant, degut a la correlació de forces que establia.

Dibuixà Alemanya com la gran derrotada. En primer lloc es va declarar la República de Weimar enlloc del II Reich, en segon lloc perdé territoris, que van ser restituïts a França, Dinamarca i Polònia. Aquests territoris en total suposaven una vuitena part del Reich. En tercer lloc també la obligaren a desmilitaritzar-se. I a més a més es veié obligada a fer front a un gran deute, fet que va fer néixer un gran ressentiment en la seva població, del qual Hitler en va saber treure'n tot el suc.

Itàlia, tot i trobar-se entre els vencedors, no va rebre els suficients territoris per compensar el cost de la guerra, ni per dur a terme les seves ambicions i Japó, també vencedor, volia més possessions territorials a l'Àsia Oriental.

Per l'altre costat hi havia Gran Bretanya, França i Estats Units, que havien aconseguit la limitació del potencial alemany per una banda, i la reorganització d'Europa segons els seus interessos per l'altre. França, és la que va suportar la major part de la guerra, ja estiguem parlant de morts, destrucció o operacions militars però, en va sortir com la potència victoriosa, tot i que aquesta victòria i, posteriorment, el Tractat de Versalles no haguessin sigut possibles sense la cooperació dels seus aliats: Anglaterra i els Estats Units.

Va ser pocs anys més tard d'aquest tractat, al voltants de 1920, quan van començar a néixer a Alemanya i a Itàlia partits i organitzacions de caire totalitari, extremadament nacionalistes i militaristes, que prometien satisfer les necessitats del poble amb més eficàcia que les democràcies existents.

A Itàlia la gran crisi econòmica que va provoca la guerra, va desencadenar amb una amplia agitació laboral, i a més a més, va trencar amb l'equilibri polític d'aquell, fins aleshores, país liberal. El feixisme va capitalitzar la crisi econòmica, social, política i moral de la postguerra italiana.

Mussolini pujà al poder l'any 1922. Primer, l'any 1920, va fundar el Partir Feixista i va ser dos anys és tard que, després d'encapçalar la “marxa sobre Roma” per reclamar amb les camises negres la implantació d'un estat feixista, el rei li va encarregar de formar govern. El 1925 va instaurar la dictadura.

Hitler, per la seva banda, l'any 1933 va esdevenir dictador del Reich, després de la relativa victòria dels nacional - socialistes a les eleccions generals i la impotència dels partits adversos perquè aquest fos cridat a canceller, lloc des del qual va tardar tan sols uns mesos per declarar el III Reich.

Ambdós convertiren ràpidament els seus respectius països en règims totalitaris i profundament feixistes. Difongueren la idea de superioritat de races i dirigiren el seu odi fent-se fervorosos de l'antisemitisme i l'anticomunisme.

Va començar a estendre's el qualificatiu de “feixistes”, tot i que el més representatiu és el totalitarisme del nazisme, el feixisme italià va ser el primer, i va ser Mussolini qui, després de pujar al poder, en definí clarament el principi fonamental: l'interès de l'Estat nacional, amb exclusió de tota norma ètica, i sense cap mirament amb els pretesos drets dels súbdits, ni amb els drets de les nacions, a les quals podia imposar la superioritat de les seves armes.

Des de l'Europa més conservadora, els règims totalitaris i els seus dictadors es veien com una bona manera d'aturar el comunisme, que l'any 1917 ja havia triomfat per primera vegada a Rússia.

És interessant recordar que aquest mateix argument es va utilitzar anys més tard a Espanya sota la dictadura franquista: “Espanya feixista abans que comunista”.

Tornant a la dècada dels anys 20 però, va ser quan es va fundar la Societat de Nacions (SDN) (1919). El seu gran objectiu era fer possible una seguretat col·lectiva que garantits la integritat de tots els Estats, independentment del seu poder, l'arbitratge en els conflictes internacionals, el desarmament, la cooperació i la transparència en les relacions internacionals.

Aquesta organització internacional mai no va poder ser l'instrument que s'esperava a causa de les dificultats del seu propi naixement. En primer lloc, EE.UU no va entrar-hi perquè Wilson, malgrat que n'era el principal impulsor, no va saber convèncer al Senat aïllacionista perquè ratifiqués el pacte i, en segon, lloc la exclusió d'Alemanya i la URSS, que no van ingressar fins el 1926 i el 1934 respectivament. Aquestes dificultats es van convertir en tot un fracàs quan, als anys trenta, Alemanya i Japó la van abandonar (1933) i Itàlia l'any 1936. L'any 39 en va ser-ne expulsada la URSS.

En un inici però, els líders de diferents països confiaven el la SDN, una prova en són els pactes que signaren als anys consecutius a la seva creació com la Conferència de Washington l'any 1921 o el Tractat de Locarno l'any 25 on es garantien les fronteres francoalemanes i s'acordà un “pla de convivència” entre Alemanya i Polònia.

Durant els anys 30 es comencen perfilar tres blocs de països, els dels estats feixistes, els estats liberal - parlamentaris i la Unió Soviètica. Aquesta dècada també és un període on els problemes econòmics amb el crack del 29 fa que EE.UU retiri el capital d'Europa per a la seva reconstrucció i desenvolupament. Aquesta acció va ser una extensió del crack a Europa i portà més misèria i atur. Paral·lelament va haver-hi una davallada de la producció industrial i un elevat encariment dels productes agrícoles. Cal afegir que França, tot que propugnava una cooperació internacional a nivell polític, no ho feia a nivell financer, en especial en benefici d'Alemanya, la qual cosa va fer créixer encara més el ressentiment, que el partit nazi va aprofitar. Tot això comporta un augment dels feixismes, sobretot a Alemanya on l'any 33, com abans he esmentat, Hitler puja al poder.

Això fa sorgir un altre problema, la dificultat de creació d'un nou ordre social (entre democràcia, feixisme i comunisme) va prenent rellevant importància i notorietat.

El paper de Gran Bretanya en el sistema internacional era, en aquella època, decisiu. I des d'aquest país, les demandes d'Alemanya en quant a l'anul·lació de les pitjors conseqüències del Tractat de Versalles eren, si més no, considerades justes i acceptables.

En aquest període, les potències occidentals van practicar una política d'appeasement (apaivagament) davant el feixisme, convençuts que les demandes d'aquest tenien un límit. El 1939 es va veure que no era així.

Era per això que es creia que era millor concedir el que Hitler demanava. Per un altre costat, els anglosaxons veien la proliferació de petits estats al centre i est d'Europa, causa de la desmembració dels imperis rus i austrohúngar, i veien a Alemanya com la possible solució, des de punt de vista que si creava un contrapoder a la Unió Soviètica hi posaria “una mica d'ordre”.

Per part de França, la seva política era molt diferent en relació a la de Gran Bretanya, però igualment ineficaç per contenir la guerra. Insistia en controlar els territoris alemanys, en cobrar les reparacions de la guerra i evitar un ressorgiment dels derrotats. Els francesos van ocupar militarment la conca del Rhur, molt important en la indústria pesada alemanya (1923), degut a l'impagament en espècies amb carbó i fusta. Això va provocar un distanciament amb els anglesos, que per tal de recuperar-lo van acabar per actuar d'acord am ells.

L'any 1933 Alemanya va abandonar la Conferència de Desarmament i començà a rearmar-se obertament. Va posar en marxa la indústria gràcies a la fabricació d'armament.

En aquest moment Alemanya i Itàlia encara es trobaven en pols oposats, però les seves similituds en quant a situació econòmica i social no va tardar en aproximar-los. Quan l'any 35 en el moviment expansionista a Etiòpia, Anglaterra s'hi oposa, Mussolini queda convençut del suport al Reich. Ambdós països endureixen la seva actitud contra l'status quo europeu.

L'any 1936 es constitueix l'eix Roma-Berlín que apropa encara més els llaços de col·laboració dels dos dictadors. El mateix any, la mes de març, Hitler ocupa la Renània, que el Tractat de Versalles considerava desmilitaritzada, mentre el govern francès, amb la política de l'appeasement, decideix no fer-hi res. Tot això significava deixar sense efecte l'acord de Lorcano, signat l'any 25 amb plena voluntat per Alemanya i garantits per Anglaterra, Bèlgica i Itàlia.

Aquell any també, s'iniciava la Guerra Civil Espanyola, fet que va dividir en dos tant el l'Estat com Europa: els règims feixistes donaven suport a Franco i França i la URSS a, l'encara, govern republicà. França, que semblava destinada a donar suport als republicans s'hi va resignar pels riscos evidents d'un compromís directe, per una sensació de no estar preparats, una opinió nacional dividida i sobretot per no separar-se dels anglesos.

La meta de la política alemanya era preservar i garantir la seguretat de la comunitat racial alemanya i ampliar-la. Per aconseguir-ho la tàctica empleada es basava en “ la política dels fets consumats”, establir reivindicacions sense parar per no deixar veure realment els plans alemanys, en trencar la resistència de l'adversari des de l'interior, provocant l'agitació de les minories ètniques o amb la seva famosa propaganda, que tractava d'aconseguir el reconeixement internacional i també en impedir que les potències hostils es reagrupessin.

Dos anys més tard, és a dir l'any 38, crea el Gran Reich i consuma l'annexió a Àustria, al·legant que la població del país de cultura ària. Aquesta operació ha sigut considerada com la més cínica i la més hàbil de la seva diplomàcia per alguns historiadors. Alhora Hitler fa saber als seus adversaris que pretén annexionar-se el territori d'Els Sudets a Txecoslovàquia. Aquest país era a la vegada aliat amb França (tractat de garantia defensiva) i amb la URSS (pacte de mútua assistència). A més a més per complicar-ho tot encara més, aquest territori d'Els Sudets estava dirigit per un partit alemany (que rebia les seves directrius dels nazis) que reclamava la seva autonomia, i Hitler va declara que estava disposat a concedir-los ajuda.

Resultat de tot això, es va organitzar la Pacte de Munic, ja que Hitler amenaçà d'arrasar amb la seva aviació la capital Txeca si no obtenia les importants cessions de territori que demana, entre altres. A la trobada hi assisteixen França, Gran Bretanya i també d'Itàlia, i la URSS se la va deixar fora. Aquest pacte estableix que a canvi de la sessió de la regió a Adolf Hitler, aquest no exigiria ni intentaria annexionar cap més regió txeca al domini alemany. Com a compensació a l'Estat Txec, se li feia la promesa de garantir les seves noves fronteres.

Després annexionar-se Àustria i Viena, el Führer havia guanyat deu milions de súbdits, amb tot el potencial militar que això comporta. No obstant, aquest acord no va tardar a fer aigües, ja que el Fhürer ocupà la resta de Txecoslovàquia el març de l'any 1939.

Abans d'això però, va signar un pacte de no - agressió amb Gran Bretanya, i poc més tard va fer amb França un pacte “de bona relació”.

Per una l'altra banda, Itàlia ocupa Albània l'any 39, davant de la indiferència reiterada de les potències occidentals.

Davant l'amenaça de la possible invasió polonesa, França, Gran Bretanya i la mateixa URSS, declaren donar suport militar a Polònia si alemanya decideix atacar. Primer va ser Anglaterra, que adonant-se dels seus errors va oferir-li recolzament, i això va obliga de forma automàtica a França, i aquests dos, van buscar l'acord amb la URSS. Però a l'agost del mateix any, i sota secret inviolable, Hitler oferia a la URSS una oferta més atractiva on es decidia la repartició del territori polonès, la futura Rússia no la va deixar escapar. Avui se sap que la iniciativa d'un acostament polític pertanyia a Satlin. Un mes més tard, Alemanya decideix passar a l'acció i emprendre l'ofensiva polonesa, l'1 de setembre del 39, les tropes alemanyes entren a Polònia. Aquest fet va provocar la declaració de guerra per part de França i Gran Bretanya el dia 3.

BIBLIOGRAFIA

CUADERNOS historia 16. La II Guerra Mundial (1). Gabriel Cardona. Información y Revistas S.A. 1985, numero 71. Madrid: Raycar, S.A

AROSTEGUI, Julio. La Europa de las Grandes Guerras (1914 - 1945). Madrid: Anaya, 1994. Col·lecció biblioteca bàsica. Sèrie: Historia

RODRÍGUEZ GONZÁLEZ, Agustín R. La Segunda Guerra Mundial (I). La Guerra en Europa. Ediciones Akal, S.A. 1995. Col·lecció: Akal Histoia del Mundo Contemporaneo.

PARKER, R. A. C, El Siglo XX. I Europa 1918 - 1945. Madrisd: Siglo XXI de Espanya editores, 1997. Col·lecció: Historia Universal Siglo XXI.

LATREILLE, André. La Segunda Guerra Mundial 1939 - 1945 (I). Madrid: Ediciones Guadarrama, S.A, 1968.

Història Universal. Segle XX. (Vol I). Barcelona: Editorial 92, S.A, 1997

http://es.encarta.msn.com/encyclopedia_761560118/Sociedad_de_Naciones.html

http://www.historiasiglo20.org

http://www.artehistoria.com

2