Segona Guerra Mundial

Historia universal # Guerra Freda. Franquisme. Descolonització

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

TEMA 16: LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

Botxins i còmplices La Barbàrie nazi:

Hitler va dedicar-se a aplicar en els països ocupats allò que ja havia fet a Alemanya: exterminar les ètnies que el nazisme considerava inferiors. Els jueus van ser foragitats de les seves llars i confinats en els guetos de les ciutats i en camps de concentració o bé van ser esclavitzats.

Els camps de concentració van convertir-se en escorxadors organitzats. Milers de persones hi eren conduïdes i hi eren assassinades en cambres de gas. A Varsòvia els jueus polonesos es van revoltar i van lluitar; els nazis, van arrasar la ciutat davant la total passivitat de l'exèrcit soviètic que, ciutat a l'altra banda del riu Vístula, va deixar fer als alemanys.

Es calcula que uns 6 milions de jueus van ser exterminats tot al llarg de la guerra. Als camps d''extermini també van morir-hi milers de persones contràries al règim. Milers d'exiliats republicans espanyols van ser, víctimes del terror nazi; només en el camp de Mathausen van ser-hi assassinats més de set mil republicans.

En els camps d'extermini alemanys s'hi va dur a terme, un dels crims més espantosos de tots els que s'han arribat a cometre. Ciutats senceres van ser literalment anorreades mitjançant bombardeigs aeris. Rotterdam, Belgrad i Dresden van desaparèixer del mapa. Tòquio va patir un bombardeig que va causar més de cent mil morts. Les bombes atòmiques sobre Nagasaki i Hiroshima van constituir una nova modalitat d'holocaust contra la població civil.

Franco i Hitler:

El règim de Franco no va declarar-se neutral, i va optar per una posició ambigua de no-bel·ligerància. Franco i Hitler van entrevistar-se, l'any 1940, a Hendaia per tal d'avaluar si calia o no calia que Espanya entrés a la guerra.

Franco no tenia autonomia per a decidir-ho; s'havia de limitar a acomplir allò que li manaven els alemanys, i a Hitler no li interessava que Franco s'incorporés a la guerra: Espanya hauria comportat més una càrrega per a Alemanya que no pas una ajuda. Espanya havia quedat exhausta pel que feia a l'economia, i els alemanys hi haurien hagut d'enviar cereals i petroli a fi d'evitar el col·lapse. S'hauria hagut de rearmar amb material bèl·lic

Als britànics tampoc no els interessava gens que Franco s'emboliqués en la guerra. Els britànics van fer mans i mànigues per tal d'assegurar-se la neutralitat espanyola: d'una banda van propiciar el subministrament ininterromput de combustible a través dels nord-americans, i de l'altra van amenaçar amb ocupar immediatament les illes Canàries. Així és que Franco va restar al marge de la guerra, si bé no es va estar de manifestar tothora les seves simpaties per Hitler i Mussolini i va lliurar minerals estratègics als alemanys.

Quan Hitler va llançar-se contra l'URSS, Franco va organitzar una divisió de voluntaris (Divisió azul) per a lluitar al front soviètic contra el bolxevisme.

La dictadura franquista: La repressió:

Amb la victòria franquista, l'estat espanyol passà a ser governat per un règim totalitari, dictatorial, de caràcter feixista. Totes les llibertats democràtiques van ser suprimits i s'instaurà un partit únic (Movimiento Nacional) format per l'exèrcit, la Falange i els carlins. El conjunt de l'estat va quedar sense intel·lectuals. Mots d'ells havien estat afusellats i els altres eren a la presó o bé vivien a l'exili.

Particularment acarnissada va ser la duríssima repressió que emprengueren contra Catalunya. El president de la Generalitat, Lluís Companys va ser detingut per la Gestapo i lliurat al govern franquista. Va ser jutjat per un consell de guerra sumaríssim, condemnat a mort i afusellat al castell de Monjuïc.

La llengua catalana va ser prohibida. Tots els símbols d'identitat de Catalunya van ser suprimits. El castellà va substituir el català a l'escola, a l'administració ien els mitjans de comunicació.

El franquisme va intentar desmuntar la potència industrial de Catalunya. Les principals empreses es van traslladar a Madrid. Sovintejaven la restricció d'electricitat que limitaven força el subministrament que la indústria necessitava. La Borsade Barcelona va ser clausurada.

Misèria i supervivència:

La situació econòmica espanyola després de la guerra era deplorable. La majoria d'indústries i les vies de comunicació tampoc no havien resultat tan afectades per la guerra i podien refer-se fàcilment. Però les estructures existents van ser desaprofitades. El govern franquista va frenar la recuperació de la indústria catalana pensant que es desenvoluparia la indústria espanyola. D'altra banda el règim va tancar-se en una política autàrquica que va perpetuar durant més temps la pobresa i misèria.

La persecució dels moviments obrers va possibilitar la imposició de salaris de misèria. El mercat negre va ser una forma d'explotació complementària de les classes populars a través de l'anomenat estraperlo, negoci il·legal que consistia a vendre els productes intervinguts per l'estat a preus abusius.

Tant bon punt els Aliats es van perfilar com a guanyadors de la guerra, la resistència es va anar afermant, i tot feia pensar que una intervenció aliada restauraria la Monarquia o bé la República. Però tant nord-americans com anglesos van decidir de no intervenir-hi. Es van estimar més el règim de Franco que no pas un sistema democràtic que s'hauria pogut desplaçar cap a l'esquerra.

Malgrat tot, els responsables de la dictadura estaven desmoralitzats davant la lògica incertitud amb vista al futur. Hi havia, a més, els nuclis guerrillers del Front Nacional de Catalunya i de la CNT que lluitaven per les llibertats democràtiques. El 1944 el govern de Madrid va haver d'afrontar un intent d'invasió guerrillera de maquis a la Vall d'Aran sota la direcció dels activistes comunistes. Els guerrillers van ser derrotats.

TEMA 17: UN PLANETA EN GUERRA FREDA

L'enfrontament Est-Oest: Els prolegòmens:

Desprès de la capitulació de l'Alemanya nazi, les grans potències triomfants van intentar de dialogar sobre el futur. L'any 1945, en la conferència de Ialta (Roosevelt, Churchill i Stalin) i en la conferència de Potsdam (URSS, EUA, Gran Bretanya) van posar-se les bases del futur d'Europa.

El territori alemany va ser dividit en quatre zones d'ocupació, que van quedar sota responsabilitat de les quatre potències guanyadores de la guerra: la Unió Soviètica, els Estats Units, el Regne Unit i França. Berlín quedava situada ben bé dins del territori soviètic però es va repartir en quatre sectors.

En el repartiment tàcit d'Europa, la zona oriental va quedar a mercè del domini soviètic i va anar-se creant diferents règims socialistes sota tutela de l'URSS, llevat de Finlàndia i d'Àustria que van quedar com a països neutrals.

L'URSS també va renunciar a estendre la seva influència a Grècia. En l'Europa occidental es van restablir règims democràtics a Itàlia, França, Holanda, Bèlgica, Dinamarca i Noruega, en una situació complexa i difícil, ja que els moviments d'esquerres i els partits comunistes hi tenien molta força.

En aquestes condicions precàries va començar la tensió entre els antics aliats, en uns moments en què el món comunista es perfilava com un rival perillós per a la restauració del capitalisme. Quan a l'estat espanyol, tant els Estats Units com el Regne Unit van donar suport indirecte a la dictadura de Franco. Propiciar la substitució del règim feixista per una república o una monarquia democràtiques hauria pogut fer decantar el país cap a posicions d'esquerra que no interessaven gens a les grans potències capitalistes.

Iniciatives polítiques i econòmiques:

Davant la tensa situació que es vivia, els Estats Units jugaven en una posició de força, per tal com tenien el monopoli de la força atòmica. Confiaven que la tecnologia soviètica seria incapaç de produir artefactes atòmics o que trigaria anys.

A fi de reconstruir el teixit i l'economia industrial europea els Estats Units programaren un pla d'ajuda econòmica a certs estats d'Europa occidental (pla Marshall 1948). Els Estats Units proporcionaren primers matèries, productes i capitals en forma de crèdits i donacions. Ben aviat la producció va augmentar en tots els àmbits i cap a l'any 1950 l'Europa occidental havia recuperat els nivells de producció.

D'altra banda, i sota el s auspicis de l'URSS, es va crear el Kominiform, organització comunista que tenia la funció de coordinar la cooperació econòmica i política entre els diversos partits comunistes dels països de règim socialista.

Mentrestant s'anava establint tot una xarxa d'organitzacions que van contribuir a estructurar els espais polítics del món de la postguerra. El 26 de juny del 1945 es van fundar a San Francisco l'Organització de les Nacions Unides (l'ONU).

El 4 d'abril del 1949 es va signar a Washington un pacte militar entre els països occidentals: l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (l'OTAN) el 25 de maig, els aliats occidentals van crear la nova República Federal Alemanya. Els soviètics van respondre, el dia 10 d'octubre del mateix any, amb la creació de la República Democràtica Alemanya, que corresponia al conjunt dels territoris alemanys ocupats per l'URSS. Es configuraven dos estats alemanys sota tutela de cadascun dels dos blocs.

Guerra freda i descolonització: La guerra freda:

La tensió creixent entre els EUA i l'URSS va tenir les seves motivacions en la pugna amb vista al control d'Europa, en el problema alemany i en les revolucions i revoltes comunistes que s'anaven produint a la Xina, al Vietman i a Malàsia. Les friccions van arribar al punt més greu quan, l'any 1949, l'URSS va aconseguir de desenvolupar armament nuclear. Això va provocar un estat de tensió permanent, conegut amb la denominació de guerra freda.

Fets: El 1949, desprès d'una sagnant guerra civil, els comunistes de Mao Zedong van triomfar a la Xina, on van establir un govern comunista; el seu rival, Chiang Kai-Shek fugí i s'instal·là amb els seus partidaris a l'illa de Formosa, on creà l'estat de Taiwan, amb el suport nord-americà. Entre el 1950 i el 1953 va esclatar un nou conflicte, la Guerra de Corea, país que, després de la retirada dels japonesos, havia estat partit en dos estats: Cora del Nord (República Democràtica Popular de Corea sota soviètics) i del Sud (República de Corea pels EEUA).

Les disputes frontereres van degenerar en guerra oberta, i els Estats Units i l'Onu van haver d'intervenir obertament enviat-hi tropes per tal d'ajudar Corea del Sud fer recular l'exèrcit nord-coreà. Mentrestant l'Indo-xina era un veritable polvorí en profunda revolta contra els colonialistes francesos.

Paral·lelament uns altres fets, a Europa: el juny de 1948 el s soviètics havien blocat la zona occidental de Berlín (blocatge de Berlín), i els occidentals van haver d'establir un pont aeri per tal de poder fer-hi arribar els proveïments i queviures.

Els soviètics van trigar una mica a estructurar la seva política d'aliances militants; no fou fins l'any 1955 que es va signar el Pacte de Varsòvia, acord mitjançant el qual l'URSS, Albània, Bulgària, Hongria, Polònia, la RDA, Txecoslovàquia i Romania es comprometien a defensar-se. No mancaren els problemes en l'àrea d'influència soviètica: va haver-hi greus insurreccions populars a Berlín el 1953; a Polònia el 1956 i una gran revolta a Hongria (1956) escalfada per les tropes del Pacte de Varsòvia.

Armamentisme i descolonització:

La guerra freda va propiciar una vertiginosa cursa d'armaments entre les dues potencials atòmiques. Es van desenvolupar els míssils balístics intercontinentals i es van assajar bombes com ara la d'hidrogen.

També van iniciar-se els processos de descolonització. Les grans potències colonials de pre-guerra (França i Regne Unit) es van veure incapaces de mantenir llurs imperis colonials. Van anar concedint la independència a algunes de les seves colònies. Les guerres colonials van ser una constant; de fet, el model polític xinès, així com també la ideologia marxista, van ser incitadors estimulants dels moviments anticolonials.

Després de l'holocaust de milions de jueus esdevingut en els camps d'extermini nazis, milers de jueus europeus van emigrar cap a Palestina , sota dominació britànica. Els palestins veien amb desconfiança i recel l'arribada multitudinària de jueus que aspiraven a implantar-hi un estat propi. Les Nacions Unides estaven disposades a tutelar la creació de dos estats: un de jueu i un de palestí. Tanmateix, els països àrabs de l'entorn, que havien assolit lluir independència no tenien intenció de tolerar-ho. L'any 1948 i amb el vist i plau de l'ONU, va proclamar-se l'estat d'Israel.

Immediatament els països àrabs van declarar la guerra al nou estat israelita; però els jueus en sortiren vencedors i ampliaven els seus territoris fora de les fronteres que l'ONU els havia assignat. Milers de palestins van haver d'abandonar les seves llars i buscar refugi en països veïns. El 1956 els israelites van tornar a vèncer al conflicte ar de la nacionalització del canal de Suez.

La dècada prodigiosa:La configuració del tercer món:

Van anar apareixent nombrosos estats no industrialitzats encara, però que eren productors de primeres matèries. Considerades llurs característiques, diferien tant del món capitalista com del món socialista (Tercer Món).

Quan les colònies van accedir a la independència, es van trobar molt condicionades per l''herència de llurs metròpolis. La seva economia es basava únicament en el conreu d'uns quants productes agraris molt concrets. Economies sempre supeditades al servei de la potència ocupant. Les tradicions locals polítiques, socials i culturals s'havien anat desfigurant en tractar d'imposar-hi models forans occidentals. Pel que fa a la gestió, les administracions havien funcionat gairebé sempre amb personal provinent d ela metròpoli; i, en assolir la independència, es van trobar mancats de polítics i de gestors experimentats. La descolonització feta de qualsevol manera va propiciar, la proliferació d'estats irracionals amb fronteres absolutament arbitràries que prescindien de tota peculiaritat tribal, ètnica, nacional, lingüística o cultural.

Els nous estats van tenir problemes molt seriosos a l'hora de diversificar llurs economies. En general, van haver de continuar amb els vells conreus de sempre o bé amb la producció de primeres matèries, esperant que algú volgués adquirir els seus productes. Però les metròpolis no tenien cap obligació de quedar-se'ls. D'altra banda els nous països tampoc no disposaven de capital per a invertir en la seva modernització i van haver de demanar crèdits als països rics. D'aquesta manera va anar augmentant l'endeutament amb els països poderosos, alhora que aquests sovint atorgaven els seus préstecs a canvi de concessions polítiques. És així, com molts dels països del Tercer Món van anar caient en una doble dependència econòmica i política respecte dels països rics.

TEMA 18: LA FI DEL SEGLE XX

La fi del franquisme: L'oposició al règim.

A partir del 1960 l'oposició contra el règim franquista va començar a organitzar-se.

Davant la ineficàcia del sindicalisme oficial, l'any 1962 es van organitzar les denominades Comissions Obreres, que agrupaven catòlics, comunistes, falangistes d'esquerra i militants. Les Comissions Obreres van emprendre com a organisme unitari, la defensa dels treballadors. En un primer moment van ser tolerades; però, desprès va passar a perseguir-les obertament

A les acaballes dels anys seixanta, el Partit Comunista tenia ja molta força i els grups d'extrema esquerra s'havien multiplicat. Els estudiants protagonitzaven una lluita virulenta i permanent contra el règim i les Comissions Obreres continuaven treballant. En el País Basc va anar prenent força, un moviment de lluita armada contra el franquisme i per la independència d'Euskadi, ETA.

L'any 1970, en el consell de Guerra de Burgos, el règim va condemnar a mort sis militants d'ETA. En tot tot l'estat hi hagué una onada de manifestacions i d'avalots, i les forces d'oposició es van presentar unides en un bloc compacte. La mobilització general i les pressions internacionals van fer que Franco desistís d'aplicar la pena de mort. L'oposició anava guanyant i l'enfrontament es veia venir. El 1973 Eta va matar Carrero Blanco, ajudant de Franco.

La restauració monàrquica:

El dia 2 de març del 1974 el règim va executar, l'anarquista català Salvador Puig Antic. Encara l'any 1975 el dictador va autoritzar les darreres condemnes a mort: van ser afusellats tres militants del FRAP i dos membres d'ETA. El règim tinguè una nova sotragada; a Portugal el feixisme era derrotat per una revolta militar progressista; i , al nord d'Àfrica, els militants espanyols van haver d'evacuar corrents el Sàhara davant les pressions marroquines.

Es van formar algunes agrupacions de partits de l'oposició, com ara l Junta Democràtica i la Plataforma Democràtica; a Catalunya, ho va constituir una plataforma antifranquista unitària, denominada Assemblea de Catalunya. El dictador va morir el novembre del 1975.

La monarquia va ser restaurada en la persona de Joan Carles.

Adolfo Suárez, cap de govern de la monarquia, va ser l'artífex de les reformes que van conduir a la restauració de les llibertats democràtiques. El 1977 van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques, i e l 1978 es va aprovar la Constitució Espanyola.

A partir del 1979 s'anaren redactant alguns estatuts d'autonomia. Al mateix any, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya va ser redactat per una comissió de parlamentaries catalans, aprovat per l'Assemblea de Parlamentaris, presentat al Congrés dels Diputats de Madrid i aprovat en referèndum pel poble de Catalunya, el dia 25 d'octubre del 1979. El 18 de desembre següent era sancionat i promulgat pel rei espanyol, Joan Carles I.

La construcció d'Europa: Europa Organitzada:

El 1948 es va fundar, a París, l'Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE) a fi de distribuir els fons d'ajuda del pla Marshall. La línia de col·laboració es va refermar poc després (1951), amb la creació de la comunitat Europea del Carbó i l'acer (CECA) que hi formaven França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg. Es tractava de mancomunar esforços per tal de vertebrar un sector energètic i d'indústries de base ben fort i potent. L'èxit de la CECA va portar a nous pactes: a Roma (1957), es va signar el tractat de Roma, es constituïen la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (CEEA) i la Comunitat Econòmica Europea (CEE). La CEE buscava la integració duanera, la lliure circulació de capitals i la integració progressiva de la política social i fiscal dels països membres.

Com a conseqüència d'aquest esperit de col·laboració, el 1958 es creava el Parlament Europeu a Estrasburg. El 1793 l'Europa del sis es convertia en l'Europa dels nou: El Regne Unit, Dinamarca i Irlanda entraven a formar part de la CEE. El 1981 s'hi incorporava Grècia, i el 1985, Espanya i Portugal.

Al principi dels anys 90 les institucions europees es van anar consolidant amb l'Acta Única, que donava pas a una lliure circulació de capitals. Es treballava per aconseguir una major articulació militar entre aquests països: sorgí la Unió Europea Occidental (UEO) que esdevenia un organisme diferenciat de l'OTAN. El 1994 hi hagué una nova ampliació: Noruega, Suècia, Finlàndia i Àustria. Les comunitats canviaven de nom i passaven a denominar-se Unió Europea.

Problemes a Europa:

En el marc del canvi de segle, Europa ha avançat cap a una unió. L'economia ha estat un dels motors més importants d'aquesta. A les acaballes del segle XX la construcció d'un gran mercat europeu exigia l'abolició dels estrets mercats nacionals.

La nova Europa del segle XXI necessita la supressió de fronteres, una homogeneïtzació de lleis, una sola política de defensa...

Durant els anys 90 alguns estats europeus es continuaven comportant d'una manera anacrònica afavorint els seus propis interessos estatals per damunt dels valors humans o europeistes. Així, començada la crisi Iugoslava, les potències europees van permetre que un estat, Sèrbia apliqués tècniques i procediments feixistes contra els veïns croats i bosnians.

La fi del món soviètic: La crisi política:

En el marc de la guerra freda, l'URSS es va consolidar com una gran superpotència mundial. L'URSS exhibia davant del món les conquestes científiques i tecnològiques del socialisme, que es concentraven en la realització de grans projectes com la cursa de l'espai.

Malgrat el seu poder aparent, l'URSS comptat i debatut aplegava només una colla de règims policíacs, sense llibertats polítiques, emparats en darrer terme pels tancs de Moscou, que eren l'única garantia per a mantenir sotmeses les societats de l'Europa de l'Est i les repúbliques soviètiques. Les raons del col·lapse soviètic son diverses:

La fossilització de les estructures polítiques: Els esquemes polítics comunistes, no van evolucionar cap a sistemes més democràtics. Les jerarquies dels partits comunistes van esdevenir grups socials hegemònics que tendien a la perpetuació de llurs propis privilegis. La planificació econòmica va ser un fracàs: la limitació radical de la propietat privada i l'eliminació del mercat com a sistema natural d'intercanvi van comportar la creació d'estats burocràtics que pretenien controlar-ho tot. Ni l'agricultura va reeixir: l'URSS va ser incapaç de produir aliments suficients i havia de comprar.

No van ser tampoc capaços de vertebrar un espai econòmic supranacional. La coordinació entre l'URSS i els països satèl·lits va resultar desastrosa en intentar posar tota la producció al servei dels interessos estratègics de l'URSS. Els països de l'Est, van haver d'endeutar-se cada cop més, demanant préstecs als països occidentals.

L'Ancoratge industrial:

Els soviètics van ser incapaços de donar un salt cap a una societat postindustrial La indústria soviètica va assolir grans èxits entre els anys 20 i els 50; però, a partir dels anys 60 es va fossilitzar: les noves tecnologies no es van adaptar a una estructura industrial que no disposava d'un mercat que l'estimulés. Mentre que a l'Occident la revolució informàtica i dels mass media feia possible la creació de societats postindustrials, a l'URSs i països satèl·lits va ser impossible.

Els soviètics van fracassar en el camp de la cursa d'armaments. Les potències occidentals van imposar una cursa frenètica d'armaments. L'URSS, obsessionada per la pròpia seguretat, va acceptar el repte i crearen així mateix una important indústria de la guerra. Els resultats van ser desastrosos ja que van ser incapaços de transferir tecnologia militar a la indústria i a les necessitats de la vida quotidiana.

Al llarg dels anys 80 els EUA van iniciar una nova ofensiva en la producció d'armament: la fabricació dels míssils de creuer i l'inici de l'anomenada guerra dels estels. Els soviètics ja no van tenir capacitat ni tecnologia ni científica per a respondre.

Cal assenyalar també, la resistència de la societat civil i el fracàs en les intervencions exteriors. Els soviètics van veure's embolicats en la invasió de l'Afganistan i no van mantenir-hi l'ocupació.

A partir del 1985 van començar les reformes a l'URSS, amb el seu primer mandatari Mikhail Gorbatxov. Foren unes reformes tan profundes que van repercutir a tots els països de l'est. El 1989 va caure el mur de Berlín que, havia estat l'emblema de la guerra freda. El món soviètic pràcticament havia deixat d'existir.