Sectas

Psicosociología # Confessió religiosa. Estructura piramidal. Submissió incondicional. Anullació. Captació. Necessitats. Manipulació. L'adepte

  • Enviado por: Olga
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 13 páginas
publicidad
publicidad

1. INTRODUCCIÓ

La tasca que durem a terme a continuació tractarà el fenomen de les sectes, si parlem des d'un punt de vista sociològic, o grups desestructuradors de la personalitat si parlem des d'un punt de vista psicològic. Certament, no pot dir-se que el nostre país es caracteritzi per tenir un coneixement profund de la problemàtica que comporten, però sí en té una lleugera idea. No obstant, les sectes no han deixat de captar, i això implica un gran perill amb terribles conseqüències, especialment pels segments més joves de la població.

En definitiva, les sectes constitueixen un dels desafiaments amb els que l'ésser humà contemporani ha d'afrontar-se, sense deixar-se ensarronar per elles.

El nostre propòsit principal és clarificar, abordant una definició precisa de les sectes, les raons per les quals una persona entra a formar part d'una secta, quines són les tècniques utilitzades per manipular a dita persona i finalment les característiques que defineixen a aquest adepte sectari.

2. QUÈ ÉS UNA SECTA?

2. 1. Secta: un concepte històricament variable.

Malgrat la utilització contínua del terme "secta", aquest manca d'un contingut unànimement acceptat. Per tant, no resulta del tot fàcil fixar el concepte de "secta", i donat que no es coneix a fons el tema, resulta perillosament comú veure com s'identifica com a secta qualsevol fenomen col·lectiu que resulti estrany: l'altre, el mal conegut, la confessió religiosa diferent...

Les arrels d'aquesta circumstància són evidentment històriques, de fet, el terme "secta" ha comptat amb accepcions diverses al llarg del anys. Així, pels jueus de la època de Jesús, el seu contingut no resultava en absolut negatiu. Amb aquest qualificatiu simplement es feia referència a les divisions internes dins del judaisme en fariseus i saduceus. La secta tenia llavors un significat molt semblant al de escola o partit teològic. En aquest sentit concret, el cristianisme podia ser qualificat com una secta jueva a la que caracteritzava la seva creença en que Jesús de Natzaret era el Messies.

Aquest enfocament va desaparèixer quan van sorgir les heretgies en el cristianisme primitiu. És a partir de llavors, quan el terme "secta" comença a destinar-se als que professaven creences diferents i per això es separaven de la unitat de la Església. Aquesta variació de perspectiva, va anar dotant al terme d'un indubtable caràcter negatiu que ja està plenament implantat durant l'Edat Mitjana.

Al arribar a l'època de la Reforma i la Contrarreforma, trobem referències com la "secta de Luter", la "secta papista", ja que pels reformistes és el papat el que s'ha separat de la puresa cristiana original i el que mereix un judici negatiu. Dita visió encara segueix present en la mentalitat de milions de persones.

Durant el segle XIX sorgeix una definició de "secta2 totalment diferent, que procedeix dels sociòlegs de la religió, com Weber i Troelsch. La secta seria un col·lectiu dotat de característiques molt específiques i no absents de aspectes positius. La secta estaria situada en contraposició a la església gran i seria un grup numèricament petit, més familiar i cohesionat, de contacte més humà.

No caldria dir que cap de les definicions citades fins ara, es correspon amb lo que en els nostres dies es sol denominar secta. Per tant, quan nosaltres ens referim a aquest terme estem mencionant un tipus d'organització en la que es donen un sèrie de característiques clarament identificables; no obstant, l'absència total o parcial d'alguna d'aquestes característiques donaria lloc a una realitat diferent de la secta.

També cal aclarir que les sectes solen comptar amb un missatge religiós, però no per això hem de caure en el parany d'equiparar secta i religió. Ni tampoc secta i fonamentalisme ja que són fenòmens força diferents.

2. 2. Secta: una definició actual.

La secta és, per tant, un col·lectiu en el que es donen les següents característiques:

2.2.1 Estructura piramidal

La secta compta amb una organització que podríem dividir en cúspide absoluta (el cos governant, generalment col·lectiu, però amb un figura que sobresurt en els inicis), dirigents intermedis i adeptes. Naturalment, aquesta és una descripció molt simplificada ja que la secta presenta una estratificació que permet un control rigorós dels esglaons inferiors.

2.2.2 Submissió incondicional als dirigents.

En l'interior de la secta la norma absoluta de conducta és la de submissió als governants. En bon nombre de casos, aquests pretenen ser un objecte de inspiració divina, ser els únics interpretadors vàlids de la revelació o haver descobert quelcom nou.

Siguin quines siguin les seves pretensions, no cap el menor possibilitat de trencar aquest submissió mentre un es trobi dins la secta.

2.2.3 Anul·lació de la crítica interna.

A conseqüència lògica de l'anterior característica, la secta prohibeix qualsevol possibilitat de crítica interna fins arribar a nivells difícilment concebibles des de una perspectiva de normalitat.

El fet de que milions de adventistes i de testimonis de Jehovà no hagin abandonat les seves respectives sectes al no arribar la fi del món quan ho van profetitzar els seus dirigents, arranca d'aquesta circumstància abans expressada.

La fidelitat cega procedeix de la incapacitat de l'adepte per llegir fonts alienes a la secta o les pertanyents a la mateixa críticament.

Aquesta impossibilitat per examinar amb un mínim distanciament el que succeeix en l'interior de la secta, arranca d'una pressió sobre l'adepte teixida amb refinades formes de control mental, fins al punt de que arriben a registrar-se en algunes sectes violències físiques o utilització de psicofàrmacs per sotmetre a l'adepte.

2.2.4 Persecució d'objectius econòmics i /o polítics emmascarats sota una ideologia de tipus filosòfic o religiós.

Al fenomen expressat anteriorment, s'uneix el fet de que la secta persegueix fonamentalment la consecució d'unes finalitats de tipus econòmic i/o polític. La secta no persegueix finalitats espirituals ni filosòfiques de manera filantròpica, sinó finalitats que el condueixin a assolir poder.

2.2.5 Instrumentalització dels adeptes en ordre per obtenir les finalitats de la secta.

Resulta evident que l'adepte, sotmès a un control exagerat per la secta, no deixi de ser una font de beneficis per a la mateixa. És a dir, l'explotació econòmica és generalitzada en totes les sectes i, gairebé en la mateixa mesura, la laboral. En algunes més concretes s'uneix a tot això la utilització sexual dels membres. L'adepte és un simple número que s'utilitza per la obtenció de resultats, fonamentalment la captació de diners i d'altres adeptes. Els mètodes importen poc.

2.2.6 Absència de control d'una autoritat superior sobre la secta.

La inexistència d'un factor de control sobre les actuacions de la secta es deriva del fet de que una autoritat superior pot posar obstacles a lo que serien comportaments sectaris d'un grup, evitant així que aquest degeneri convertint-se en una secta.

En certes notícies sensacionalistes, els mitjans de comunicació han tendit a relacionar alguns instituts catòlics o denominacions protestants amb sectes; això no passa de ser una informació mancada de coneixement profund sobre el tema.

En una església, un partit, una empresa..., poden donar-se comportaments sectaris, però això no implica que la entitat sigui una secta. La qualificació de secta va molt més enllà del enquadrament de certs comportaments com sectaris. D'aquí lo perillosos que poden resultar aquests grups, que passen a convertir en habitual els abusos que en altres només són excepcionals.

La secta, per pròpia definició, no canvia ni altera la seva substància amb el pas del temps, però sí es molt meticulosa en la presentació de la seva imatge. De tot això, que diversos autors hagin parlat de una evolució externa de la secta que es compleix en diverses fases.

En la primera fase, de creixement, la secta neix al amor d'una sèrie circumstàncies socials, generalment relacionades amb els E.E.U.U i amb l'angoixa i frustració de la seva població. Per això la secta ofereix un contingut messianista, mil·lenarista o orientalista, segons la època del seu naixement.

En la segona fase, de consolidació, la secta es dóna a una sèrie d'excessos encaminats a augmentar la seva força política i econòmica sigui com sigui

La tercera fase és aquella en que la secta compta amb un cert poder i extensió, i per això busca oferir una imatge més presentable al exterior. No ens hem d'enganyar: la secta segueix sent la mateixa, però ara té unes pretensions primordials de respectabilitat que li permeten associar-se, en la ment de la gent corrent, amb una església o un moviment filosòfic més.

Després de citar totes les característiques de la secta, esmentarem breument la seva classificació actual ( que pot provocar discrepàncies perquè hi ha gent que les pot considerar o no sectes) amb la finalitat de clarificar encara més la seva naturalesa:

-Pseudocristianes: Adventistes del setè dia, El camí, l'Església del Déu universal, l'Església de unificació, els Mormons, "Niños de Dios", Templaris, Palmar de Troya, Testimonis de Jehovà i Comunitat de l'esperit Sant.

-Orientalistes: Àgora, Ananda-Marga, Arco Iris, Bhagwan Rajneesh, Centre Onkarananda, Gushananda, Hare Krishna, Institut Tntra, Meditació transcendental, Missió de la Llum Divina, Rashimura, Sahaja Yoga, Swami Satsang Beas de Espanya, Tantra, Yoga i Zen.

-Nova Era, Grups sincretistes, esotèrics i ocultistes: Centre esotèric d'Invetigacions, Cienciologia, La Comunitat, Edelweiss, Gnosticisme, El Nostre Retorn, Nova Acròpolis, "Rosacruces", Satanisme, Teosofia i antroposofia, Ciència cristiana, Espiritisme i religions sincrètiques.

-Derivades de religions prèvies: Ahmidíes, Babaísmo, Sufismo, Odinismo...

3. NECESSITATS QUE IMPULSEN A ENTRAR A UNA SECTA.

Las raons que impulsen a una persona a entrar a formar part d'una secta són moltes. La majoria dels membres entren en ella per buscar, conscient o inconscientment, la satisfacció d'una sèrie de necessitats que es poden dividir en dos grups: las legítimes i les il·legítimes.

En primer lloc, existeixen multitud de necessitats que no tenen en absolut una connotació negativa i són buscades en una secta. De fet, aquestes mateixes necessitats són compartides per la universalitat dels éssers humans i s'anomenen "legítimes".

Junt aquestes, apareixen les ja nomenades abans il·legítimes. Aquestes es caracteritzen pel sentiment de ressentiment, més o menys conscient, del subjecte i la seva justificació és discutible en molts casos.

A diferència de les necessitats legítimes que només són satisfetes aparentment, les il·legítimes sí solen ser satisfetes realment en la secta.

3. 1. Necessitats legítimes

3.1.1 Necessitat d'amor

La necessitat d'amor és quelcom que tothom desitja. Aquesta necessitat és tan palpable que queda patent la idea de que ningú pot estimar si abans no ha rebut manifestacions d'amor.

Aquesta realitat compta amb clares repercussions socials i , possiblement, parteix de l'explicació de que l'augment de la delinqüència i la violència sigui degut a la manca d'amor rebut als primers anys. Acompanyant a aquest fenomen apareix un altre: el de la persona que, sent conscient de lo limitat que és l'amor que rep, en vol més.

Aquest és un factor de total rellevància alhora d'entrar en una secta, de fet una prova d'això és la manera en que insisteixen els medis de propaganda de les sectes en que aquest amor només es troba en elles. Aquesta sensació compensa en la ment de l'adepte els dubtes que poden sorgir al descobrir la feblesa del fonament doctrinal de la secta.

Aquest factor explica per què entren a formar part, majoritàriament, de les sectes persones extretes de dos sectors social: dones amb fills ja grans que comencen a no necessitar-les i amb marits que no els hi presten la consideració que elles desitjarien; i el segon estaria constituït per homes que llur paper en relació amb la dona i la família ha experimentat un canvi considerable en els últims anys, la seva dona ha deixat de dependre d'ell i pot independitzar-se d'ells.

Tot això no implica que tota persona necessitada d'amor el busqui en un secta, més bé significa que una persona que necessiti amor, i a més es donin una sèrie de condicionants, corre el risc de ser presa d'una secta.

3.1.2 Necessitat de identitat.

La identitat distintiva que dóna la secta és un dels factors millor aprofitats pels dirigents de la mateixa per esclavitzar als seus adeptes i separar-los del seu entorn.

En una societat absolutament massificada i anònima, tal desig d'identitat diferent no ens hauria d'estranyar. Davant un conjunt de la societat que vesteix i menja de la mateixa manera, les sectes ofereixen l'alternativa d'una identitat que és diferent a la de la majoria.

No obstant, tal oferiment té el seu costat negatiu. Fora de la secta s'és diferent, dins, la persona només és un número dins d'una massa uniforme. A més, l'etiquetat que la secta proporciona a l'adepte és generalment molt absurd: us d'una literatura determinada, vocabulari diferent, quelcom de pseudociència...

En definitiva, tenir una identitat pròpia és una necessitat legítima i general de tot ser humà: ésser ell mateix i no qui li imposin, adquirir un mínim de punts de referència sobre ell mateix i lo que significa en relació amb la humanitat de la que forma part.

Lo terrible de la situació de l'adepte és que mai pugui arribar a adonar-se de que quan pensava estar aconseguint una identitat, en realitat l'únic que aconseguia era dissoldre la pròpia en mig d'una massa d'adeptes. Volent ser algú, s'haurà convertit en quelcom.

3.1.3 Necessitat d'ésser útil.

No totes les necessitats estan centrades en el subjecte com les que hem pogut contemplar en els dos apartats anteriors. La necessitat de sentir-se útil és més aviat un sentiment idealista i s'inscriu dins de les motivacions per les quals un persona entra a formar part d'una secta ja que aquestes proporcionen la possibilitat de satisfer aquesta necessitat. L'aspecte negatiu en el cas de les sectes és que l'adepte no és útil a res ni a ningú que no sigui únicament de la secta.

Aquella persona que es va adherir a una secta de bona fe, creient que així podria ajudar al pròxim, és immediatament separat de tot allò que sí el convertiria en algú útil per la societat. La seva família, per regla general, rebrà menys temps i atenció, el seu treball serà cada vegada menys estimat, es desvincularà de qualsevol sindicat, partit polític, associació cultural o esportiva a la que podria pertànyer. En poc temps, l'adepte haurà passat a ser molt útil, però no pel gènere humà, sinó per la secta que l'instrumentalitza.

Si la societat rebés dels adeptes la energia, el temps i els diners que aquests ofereixen a les seves respectives sectes, no hi ha dubte que molts dels anguniosos problemes socials i personals que ara hi ha trobarien una sortida.

En conclusió, en un terreny com el de l'idealisme d'aquell que desitja servir als altres és on es percep la dramàtica manipulació a que sotmeten les sectes als adeptes.

3.1.4 Necessitat d'amistat i consol.

L'existència humana presenta multitud d'ocasions en que resulta imperiós trobar a algú que ens ajudi, ens recolzi o simplement ens escolti. Precisament per això no ens hauria de sorprendre que les sectes comptin amb un terreny abonat en el que enganyosament ofereixen consol a canvi d'una submissió absoluta. Aprofitant les hores baixes de l'abandonament, de la desaparició d'un ésser estimat o la soledat, la secta penetra en la vida del necessitat per fer-li creure de que és indispensable. De nou, alguns segments socials resulten especialment afectats per aquesta forma de comportament

Per posar un exemple, citarem el cas paradigmàtic dels toxicòmans. Al no existir una resposta pública eficaç a aquest problema, han sorgit noves sectes, i al mateix temps, les que ja existien han crescut. De manera patèticament tràgica, aquests infeliços, les famílies dels quals busquen una sortida desesperada, es veuen sotmesos a una altra dramàtica esclavitud.

3.1.5 Necessitat de resposta davant interrogants transcendentals.

Els éssers humans segueixen formulant-se les qüestions clàssiques: qui som?, d'on venim?, a on anem?. Precisament per això, els adeptes posen èmfasis especial al assegurar que lo que ofereix gairebé en primer lloc la secta, es una veritat que es converteix en la clau de la seva existència. És a dir, que si estan en la secta és perquè creuen sincerament que han trobat la veritat espiritual i això els dirigeix a comprometre's fins al final a la secta.

Per tot això, és important ressaltar la perillosa inquietud que provoca l'absència de resposta a problemes transcendentals. Així doncs, qualsevol anàlisi del problema sectari que passi per alt l'aspecte transcendental està condemnat a ser erroni.

2. Necessitats il·legítimes.

3.2.1 Rebel·lió contra l'entorn.

L'adepte sol ser un rebel, però ho és amb retràs, amb acumulació. La secta fa així presa a persones de les que no s'esperava tal conducta, com per exemple fills exemplars, marits modèlics...

Aquesta realitat ha de ser assumida per raons pràctiques com són les d'alliberar a una persona d'una secta. Per això, quan algunes organitzacions antisecta atribueixen tota la responsabilitat de l'entrada d'algú en una secta a aquesta última, alliberen de responsabilitat a l'ambient familiar i ofereixen com a solució la pràctica de la desprogramació, i d'aquesta manera l'únic que fan és tancar una ferida en fals que tard o d'hora es tornarà a obrir.

En l'entrada a la secta es dóna molt sovint un factor de rebel·lió i, al contrari de la necessitat d'amor o d'ésser útil, aquest element es manté sempre en l'adepte, per molt que passi un llarg període dins de la secta. En conclusió, en cadascun dels actes específics de la secta, es manifesta una clara oposició al medi en que ha viscut l'adepte. La secta, a canvi de convertir-lo en un número destinat a l'explotació, li fa creure que ja és lliure del mateix.

3.2.2 Venjança contra l'entorn.

Lamentablement, junt amb l'oposició a l'entorn, l'adepte sent un desig considerable, moltes vegades inconscient, de venjar-se contra el mateix. Tal desig influeix en la seva decisió d'entrar en una secta, ja que aquesta li ofereix medis per executar aquesta "venjança".

En totes les sectes es dóna una enorme càrrega de violència, verbal i mental, cap a l'entorn. La secta no només permet trencar amb situacions amb les que l'adepte, obligat per motius de consciència, potser no s'atreviria a enfrontar-se, sinó que a més li promet que aquella gent que ha provocat, vertadera o imaginàriament, el seu sentiment, es veurà castigada quan arribi el "final".

No és d'estranyar, per tant, que la secta sigui tan agressiva en els seus plantejaments i que les escissions de les sectes siguin irrecuperables. La secta es converteix així, en una garantia per l'adepte perquè així podrà satisfer la seva venjança, de fet, ja ho està fent perquè gaudeix amb el pensament de que un dia els seus "enemics" rebran el càstig. Segons la ideologia de la secta, la història els hi donarà la raó, i el que sigui sobre centenars de cadàvers no els causa problemes, sinó una estranya satisfacció

En suma, la secta i els seus adeptes necessiten definir-se per contraposició, i aquest enfrontament ajuda a l'adepte a refermar-se en la seva superioritat, i això li permet superar les frustracions que li han causat les circumstàncies diverses de la vida.

Només eliminant el desig d'executar la venjança, es podran desfer els llaços que lliguen l'adepte a la secta.

3.2.3 Superació de les frustracions.

Avui en dia ja resulta evident que determinades sectes obtenen als seus adeptes de sectors especialment frustrats de la societat. D'aquesta manera, un bon número d'adeptes troben en la secta una compensació de les seves frustracions i, entre elles, la de manar és una de les més corrent. Òbviament, la secta utilitza aquest anhel de manar per aconseguir la seves finalitats.

A vegades, la frustració és de tipus material i, en casos així, adquireix un especial significat la promesa d'obtenir compensacions econòmiques en el futur. Aquesta recompensa divina és una sublimació d'aquests desigs materials.

S'ha de dir també que les compensacions psicològiques ofertes per la secta no són de poca envergadura. A pesar de dedicar a això un mínim esforç intel·lectual, en teoria l'adepte es troba en possessió de la veritat que molt pocs posseeixen. Aquesta saviesa el dota d'una estatura superior a la de qualsevol altre.

Seguint aquesta idea, en la sofisticada piràmide de la secta, l'adepte que porta un cert temps dins de la mateixa, comença a executar missions i, entre elles, es troben aquelles que impliquen donar ordres a membres que es troben en esglaons inferiors. Tal privilegi dóna la sensació de importància.

En definitiva, l'adepte impulsat per un conjunt de necessitats legítimes, ha buscat també una satisfacció compensatòria de les frustracions que li amarguen la vida. Aparentment, la secta sembla brindar-li un remei a aquestes, però aviat quedarà manifest que aquest remei només és una aparença. L'adepte, per tant, no ha solucionat els seus problemes i, si en algun moment perd la confiança en la secta, tot l'eix mental sobre el que fa girar la seva vida es vindrà avall.

Aquest dramàtic descobriment no els hi retornarà els anys perduts. És més, hi haurà casos en que l'adepte no s'atreveixi a deixar la secta per por a perdre en l'interior d'aquesta a tota la seva família.

4. TÉCNIQUES DE MANIPULACIÓ PSICOLÒGICA

4.1 L'apropament a la organització.

"Ningú entra en una organització sectaria, la persona es captada mitjançant un procediment indirecte".

Els representants de la secta es presenten com a individus servicials, sovint juguen amb les paraules i tendeixen a oferir oportunitats irrepetibles de conèixer a gent molt interessant, que els endinsaran en un món de privilegis, segons comenten els pròpis líders. Però, per assolir aixó serà totalment necessari que l'adepte passi per unes determinades proves o bé activitats, les quals en un principi tenen aparença actractiva, però treballen amb un rerafons d´engany i de freda crueltat, destinada a persones que poden, o no, estar passant per una situació delicada de la seva vida (desequilibri emocional, estats de nerviosisme o angoixa…) i que apartir de la realització d´aquestes tasques tenen la percepció de que tot anirà millor, tendeixen a sentir-se més comodes, segures de si mateixes i amb la necessitat afectiva coberta per la propia organització sectaria. Podriem dir que la propia secta es beneficia del estat psíquic de l'adepte, pero que a la vegada, si més no en un principi, l'adepte es beneficia també de l'organització per assolir un equilibri emocional o per cobrir una necessitat de caire afectiva.

Val a dir, que la persona que s'inicia en un moviment sectari, sovint desconeix que el propòsit de les activitats proposades en un principi només té la funció de coixí i amagen tot un procès manipulatiu complexe.

Les fases per aplicar les técniques de manipulació en la majoria de les organitzacions de caire sectari són les següents:

  • Captació: predicar la Veritat.

  • Preparació: instruir i/o estudiar.

  • Ensinistrament: viure allò après.

  • Programació / ensinistrament: entregar-se a l'Ideal o a la Veritat.

  • Podriem considerar que són fases escalonades, sistemàtiques que depenen unes de les altres, ja que no és factible passar a la següent sense que l'anterior estigui prou consolidada i assolida.

    4.1.1 L'engany de les ofertes atractives.

    Existeixen altres manipulacions amb l'afany d'atreure a persones vers l'entorn sectari i alhora introduir-les en el seu si, miltjançant l'aplicació d'uns métodes que es preparen meticulosament perquè la persona no ho percebeixi.

    Cal especificar que les activitats que ofereixen les organitzacions sectaries són de caire actractiu, en un principi, gratuïtes i aparenment culturals, tot i que aixó en un segon moment pot ésser el contrari.

    Per exemple, existeixen cartells en els quals s'anuncien diverses tipologies de classes d'aprenentatge, però en realitat aquesta és una estratègia utilitzada sovint per els mormons, L'esglesia dels Sants dels Ultims Dies, on curiosament no es porten a terme les classes anunciades, sinò que pel contrari, s'exposen i es parla de determinats textos, els quals fan reflexionar detingudament sobre els punts més destacables que ells mateixos posen a la disposició dels possibles adeptes.

    Multitut de revistes publiquen contactes amb associacions i organitzacions de caire sectari, sense ser conscients del fet.

    Una altre manera d'atracció subtil vers el moviment sectari, són les ofertes de treball en les quals la persona es enganyada mitjançat l'aspecte econòmic.

    També es força freqüent trobar entre els sistemes de captació les anomenades "terapies miraculoses" tant de caire fisic com psíquic, en les quals s'ofereixen solucions màgiques per a la salut, l'éxit, l'amor, el lucre o per el desevolupament de la ment.

    Aquestes línies descriptives ens donen una visió en conjunt de les possibles técniques de captació que estan en el mercat, les quals per molt diverses que puguin arribar a semblar, tenen fins comuns:

    CAPTACIÓ ð PARLARð EXPLICARð PREPARARð ASSISTIRð

    INGRESAR A L'ORGANITZACIÓ

    4.1.2 La situació familiar de l'adepte.

    Sovint, en escoltar algunes narracions de persones que han experimentat comportament sectaris, es pot caure en el parany de pensar que aquest tipus de fets o esdeveniments mai arribaran a tu, ni podran afectar al teu entorn familiar i social. Pero sens dubte cal estar dins d'una organització sectaria per compendre la seva total dimensió, i no tractar-la de manera parcial.

    En un principi, es detecta quelcom estrany, diferent, que la familia més propera de l'adepte no sap com abordar ni tan sols interpretar, fins que no passa un interval de temps determinat ,els parents comencen a entrellaçar conclusions i pensaments que abans havien passat totalment desapercebuts. Després de descartar algunes opcions, arriben a la idea de la pertinença a una organització per part del subjecte, el qual ja ha iniciat una transformació psicològica i conductual

    La necesitat per part de l'adepte de sentir-se recolzat, estimat, escoltat i alhora reforçat, s'utilitza sense cap mena de resentiment ; i es més, si l'adepte es vincula al moviment sectari amb l'afany d'obtenir una possible explicació del món, respostes als interrogants de l'existència, les respostes que la secta li exposarà, passaran a formar la base d'una creença, fins al punt de convertir-se en una fixacció fanàtica de caire obsessiu.

    En aquest punt de l'escrit, cal esmentar que les sectes bàsicament manipulen les esperances i els desitjos dels adeptes fins a l'extrem de fer-los realitat en les seves psiques. Poc a poc els plantejaments subjectius , tan els pensamnets com les intencions, es desvien amb l'afany d'abordar els interessos dels dirigents sectaris.

    Perquè aquesta manipulació produeixi bons resultats per a l'organització, cal sens dubte reinterpretar el passat personal de l'adepte en relació a experiencies negatives i fer compendre en tot moment que quelcom possitiu es situa només en el si de la secta. Aquest propòsit fa que en poc temps la persona interpreti que el que esdevé en el interior de la associació adquireix un valor inusitat, que es transformarà en una veritat inqüestionable, la qual donarà pas a l'activació de la vanitat, les ambicions i també els temors, alhora que l'anul·lació del judici crític del pròpi ésser, ja que el pensament de la secta és tancat en si mateix i està fortament protegit per la programació, on la crítica no té lloc.

    El membre sectari confirma, en la seva relació amb quelcom que l'envolta, que allò que afirma de la secta és cert, lo de dins és positiu i lo de fora simplement discriminatiu. Per l'adepte l'únic que té sentit i validesa són les indicacions del líder sectari.

    " Secta versus familia "

    Si considerem que les families desintegrades nudreixen el potencial sectari, les sectes alimenten la desintegració de les families.

    En primer lloc, les sectes consideren a la familia com a quelcom que sustenta certs valors tradicionalistes els quals fan imposible que l'adepte s'integri plenament a elles. El contacte familiar i social té un efecte disuasori i alhora neutralitzador, pel que fa als plantejaments de la associació.

    En segon lloc, per finalitzar amb l'addicció total de l'adepte, la necessitat d'assolir una ruptura general amb tot vincle o llaç afectiu és potser la fita més important per a la associació, ja que d'aquetsa manera el subjecte li entrega totalment el seu temps i les seves energies .

    Per aquesta causa, les sectes normalment desautoritzen a la familia, la fa culpable en gran part del patiment i de la fustració que sent l'adepte; fins al l'extrem de deslegitimitzar els vincles o lligams basats en pures raons biològiques.

    El membre captat per la secta desencadenarà multiplicitat de problemes i trastorns a l'entorn familar, i la convivència pacífica esdevindrà pràcticament impossible.

    En la Trobada Nacional sobre Sectes, celebrada el decembre de 1994, Francisco Azcona, va expossar els resultats d'una recerca estadística destinada a l'estudi de la perillositat sectaria vers la salut psicològica de la familia, de la qual destaquen les següents dades:

    • El 75'5% dels esquestats afirmen que el ingrès d'un dels membres de la parella en una secta provoca una greu enfrontació familiar.

    • El 19'7% d'aquestes enfrontacions de parella finalitzaràn amb la separació o el divorci matrimonial.

    • El 58'4% afirma que el contacte amb una organització sectaria desencadena problemes greus en la relació pares-fills.

    • Només un 0'7% afirma que l'adepte pot ajudar en la millora de la situació familiar.

    4.1.3 Comportament cruel i maniàtic de l'adepte.

    La conducta de l'adepte tendeix a transformar-se en obsessiva, alternant moments d'exaltació exagerada, anomenats intervals maniàtics, però alhora pot presentar-se com un ésser temperamentalment fred, fins a l'extrem de convertir-se en un individu cruel, mancat de sentit vers el patiment de l'altre i sobretot vers al patiment familiar, el qual interpreta com a coseqüència de la ignorància per no haber seguit les seves explicacions i argumentacions doctrinals.

    5. CARACTERISTIQUES DE L'ADEPTE SECTARI.

    En alguns manuals i obres referents a l'àmbit de les organitzacions sectaries el terme adepte sovint queda reflactit sota el concepte de fanàtic sectari, tot i que entre un i l'altre hi han algunes divergències.

    A continuació passarem a esmentar un llistat de les característiques principals de l'adepte de manera molt resumida i esquematitzada.

    En primer lloc, esmentar que l'adepte, pel que es refereix al nucli de la seva idea no troba lloc per el diàleg, ja que com hem comentat anteriorment, posseix un pensament obsessiu, i alhora absolut. Pel subjecte sectari, la veritat és seva i té la misió en vida de trasmitir-la als altres, sovint amb la freqüent utilització de sermons, discursos i reflexions de textos que donen suport a la seva argumentació.

    Una segona característica que se li exigeix a l'adepte es que mostri sempre una actitut i una postura de felicitat plena vers als altres.Val a dir, que la pèrdua del sentit del ridícul és un principi o un requisit per poder predicar lliure de complexos, ja que la superació de la timidesa facilita l'adquisició de la llibertat personal, segons els comentaris dels propis líders.

    En tercer lloc esdevé una pèrdua total de la pressa de desicions vers la pròpia vida, i a més a més ni aquesta ni la dels altres té cap mena de validesa sense un lligam amb el moviment sectari.

    Un altre dels trets fonamentals de l'adepte és el possible transtorn de doble personalitat que por arribar a patir, tot i que estariem parlant en termes força generals.

    En cinqué lloc, veiem que el sectari manté esquemes simples de pensament , tot i que forma estrategies diversificades de resposta, sense perdre de vista mai el plantejament o els postulats fonamentals de la veritat de la secta, la qual val per a tot, tot ho justifica.

    La característica següent és força obvia, i ens diu que hi ha una total identificació adepte-secta, fins a l'extrem de sentir-se ferit i patir psiquica i fisicament si algú critica o menyprea el treball del líder o dels altres adeptes.

    Un altre tret ens parla de la insensibilitat de l'adepte respecte el patiment de l'altre, cosa que ja hem comentat anteriorment. Superar el patiment, sovint es presenta com a exercici per a obtenir el control del "cos astral" i més tard el control total de l'ànima, a més a més el patiment humà es justifica amb l'argumentació o el pensament de que és un simple acte benefactor per a la humanitat, i alhora també per a l'organització.

    En següent lloc, tan sols comentar i fer-en un incís de que la conducta, el pensament, i el sentit de l'adepte es posen al servei pràctic i funcional de la associació sectaria.

    Una altre característica important a destacar és la conducta de caire infantilista de l'adepte; és a dir, el inconscient retrocedeix a fases primàries de la pròpia evolució personal. Aquesta pràctica o exercici culmina amb la simulació d'un ritual del part, en el qual apareixen els "fills" de l'organització.és una manera de potenciar la fantasia, la imaginació i sobretot, unificar el sentiment de pertinença al grup; tot i que els líders parlen d'una etapa de idealització de la infantesa perduda, la veritat és que es tracta d'una manera de desequilibrar la psique i les emocions de l'adepte, amb l'objectiu de oblidar allò après per la experiència de la vida i de la racionalitat humana.

    La darrera característica està relacionada directament amb l'aspecte més proselitista, ja que sovint existeixen diferents postulats en el si de la secta que parlen de que allò nociu per a la associació també ho es per l'adepte, però quelcom dolent per aquest no és més que una prova a superar que no ha de perjudicar a la secta . Però per el contrari allò que podria ésser bo o positiu per l'adepte sempre haurà de ser un benefici per la secta i sobretot per les líders d'aquesta.

    6. L'adoctrinament

    La interiorització d'una doctrina i convertir-la en la consciència, voluntat i personalitat d'un subjecte es produeix al llarg de varies fases. Les tècniques de manipulació s'apliquen esglaonadament, en successives etapes. S'utilitzen uns o altres mètodes segons es precisi en cada moment del procés. El primer punt és el procés on es contacta amb la persona que és objectiu de la secta. Es fa mitjançant alguna activitat camuflada. A partir d'aquest moment es comença la introducció, però no és sobtada, sinó gradual. Per a fer que s'acceptin les condicions de la secta cal canviar la mentalitat del neòfit i a mesura que això es produeix s'ofereixen nous coneixements i condicions.

    6.1 L'aprenentatge

    La primera part del procés consisteix la doctrina que es vol aplicar a un llenguatge específic. Els termes d'aquest idioma nou tragiversen la comunicació quotidiana. Fan de frontera psicològica entre l'interior de la secta i el mon exterior. Però el que canvia no és l'idioma, sinó certes paraules, que transformen la manera de pensar, perquè les paraules comunes es defineixen d'una altra manera o es matitzen, adquirint un altre valor al d'us social.

    Les noves paraules provenen d'altres cultures, maneres de pensar o llengües diferents, així com també transmeten noves idees. Per a conèixer i comprendre el seu significat cal fer alguns cursos o seminaris, ja que no conèixer implica una alienació del grup, i per tant formar part de la resta de mortals. La comunicació determina, així, una frontera psicològica que aïlla mentalmet al sectari, pel que només necessita del món exterior per a la seva supervivència material.

    A mesura que va aprenent coses noves, el neòfit se sent alegre i eufòric. Coneix coses que sap molt poca gent, coses que només sel's hi revelen als escollits. La gent que queda fora creuen que els que aborden aquests temes son bojos, sense entendre la genialitat del capdill ni veure la evolució superior dels que regeixen els destins de la secta. En una secta tot funciona associat a unes relacions emocionals, pel que, abandonar el camí genera angoixa sobretot per un sentiment de culpa. Continuar els hi estimula constantment amb efectes especials: discursos, festes o cerimònies.

    6.2 Inversió lògica

    La fanatització anul·la els sentiments, la capacitat de raonar i de ser crític. L'esquema de pensament que usa l'obsés d'una idea funciona als adeptes perquè no analitzen les seves reflexions; les creuen. Eliminen tot tipus d'argumentació. A dins d'una secta, el coneixement és desvetllat als que es preparen per a rebre'l: és directe. La destresa s'aconsegueix mentalitzant a l'adepte. S'adora a la secta, als seus representants i a la seva doctrina, i si alguna cosa no concorda amb la realitat es aquesta la que cal canviar.

    La fe és una facultat humana que transcendeix a la raó, es manifesta de manera personal tot i que hi hagin raonaments. El fanatisme prescindeix de la raó: genera una falsa lògica, es converteix en una caricatura de la doctrina o ideologia professada.

    Els discursos de la secta presenten moltíssims errors lògics, i alguns d'ells elementals. La fe no usa la lògica, la supera però s'arriba fins a ella amb la lògica. El fanatisme fa servir la lògica encara que de manera tragiversada mitjançant trucs dialèctics. Aquestes estratagemes serveixen solament per a activar la programació al fer referència ala base doctrinària, i per això convencen a qui s'ha fanatitzat amb aquestes idees. Les idees son assumides per l'adepte gràcies al seu adoctrinament, i no haguessin estat acceptades d'una manera intel·lectual. Per a que funcionin s'han d'acompanyar de tècniques manipulatives.

    Les sensacions produeixen enganys que si no s'analitzen poden confondre i si es manipulen poden passar per veritables. El que percebem a traves dels sentits son valors relatius. Per exemple: si ens submergim en aigua gelada pot semblar que ens cremem.

    Les sectes expliquen que la raó i la lògica son trampes per de la ment material i egoista (ment concreta o kama-manas), o bé que convé no fer cas de les reflexions per a arribar a la fe per sobre del món de les aparences racionals.

    Les sectes tenen moltes estratègies per a crear aquest tipus d'ideologies i premisses, que fan que la doctrina de la secta, per mitjà de falsos postulats, sembli creïble i inequívoca.

    A les seves festes hi fan participar persones famoses, que òbviament desconeixen el problema de les sectes destructives. Opinen sobre qüestions que no tenen res a veure amb el tema, però que fan de lligam entre el públic i la secta, augmentant la confusió.

    6.2.1 La lògica és la ciència del pensament

    Analitzar el tema de les sectes exigeix establir els seus límits i matisar la seva identitat com a tema:

    1. Les sectes es defineixen com a tals per un seguit d'actuacions i fets. El terme defineix el que ha fet, però no les seves característiques.

    2. Fer una comparació i argumentar sobre la essència i no el fenomen del que passa fa que es divagui sobre una pseudontologia o que es construeixi una aparent filosofia del tema sense una base sòlida. El dir que "tot és una secta perquè tot manipula" no es pot justificar: hi han varis graus.

    3. Especular sobre dades històriques del catolicisme, hinduisme, shintoísme, macaba, judaisme, islamisme, etc., no te sentit. Es produeix un anacronisme.

    4. No es pot jutjar el tot per una sola part. La secta és en conjunt una col·lectivitat de fanàtics. A les institucions polítiques, esportives o religioses hi ha sectors amb comportaments o actituds fanàtiques. S'ha de delimitar la crítica i no generalitzar. Cada fenomen s'ha d'explicar i fer l'estudi en el seu context.

    6.2.2 Els sofismes son errors del nostre raonament

    Poden ser deguts a l'ambigüetat dels termes, per deducció o per inducció. És freqüent que les paraules tinguin un doble sentit, inclus frases senceres. Moltes sectes han anunciat la fi del món en més d'una ocasió. No s'ha complert, al menys fins que aquestes paraules s'han escrit. La explicació que s'ofereix és que "la fi del món fa referència a la fi d'una etapa". Pot ser marcada per qualsevol fet que marqui la secta: la fi d'una guerra o el començament d'una altra.

    En un col·lectiu fanàtic el compleix l'error bàsic d'un esquema lògic equivocat: donar com a cert i provat el que es vol demostrar. "Els membres dels grups som els escollits".

    Un altra característica de les sectes que atempta contra la lògica és provar una cosa diferent de la que es vol convèncer. Es narren llegendes construïdes entorn al líder. S'alaba lo bo que és, s'explica que una vegada va donar un tros de pa a un pobre. O que quan va anar al camp va partir-se una poma amb una velleta. No parles del que ha fet i en lo que l'han agafat "in fraganti", sinó que fan veure que per ser tan bo els dolents el persegueixen i inventen falsedats per a tenir una excusa amb la que atacar al portaveu de la veritat.

    També per inducció es converteix una possibilitat del pensament en certesa absoluta. La qual cosa no pot ser comprovada ni pel coneixement ni per l'experiència: "Si hi ha vida intel·ligent a la terra, a altres bandes del Kosmos també. Llavors els éssers extraterrestres es obvi que existeixen, i qui no ho vulgui veure és que està cec".

    6.2.3 Dependència psicològica de la secta

    Una de les tècniques de manipulació usada per les sectes consisteix en provocar un estat d'ànim condicionat, en relació a la doctrina, negoci o ideologia que es professi. Partint del condicionament provat per Paulov, a les sectes es condiciona la psicologia del adepte. Als actes preparats per la secta se sol posar música relaxant. També aromes estimulants que agraden molt. Per norma general es crea un ambient de assossegament durant estades de cap de setmana. Es fomenta una situació afectiva entre els que hi participen. S'allunya al que es vol captar de la seva vida quotidiana: presses, preocupacions, la hostilitat del treball, l'ansietat de tenir pendent alguna cosa que fer. A vegades com a ganxo s'utilitzen relacions sexuals amparades en la comunicació total o l'intercanvi d'energies. Les festes son múltiples i gratificants.

    Als estímuls agradables s'hi associen els missatges de la secta, que després construeixen una teoria, fins que formen una creença, la qual es fixa com a component psicològic de la nova personalitat del fanàtic. Es van condicionant unes idees que s'associen a estar bé, i sentir que la pau interior, la eufòria de canviar el món, al equilibri mental i a l'harmonia espiritual. És freqüent sentir dir al adepte "soc feliç".

    Arriba un moment en que pensar en la doctrina i complir amb el que indica la norma produeix alegria interior i satisfacció. Es el que s'anomena "preparar-los per la matança": s'engreixa el seu benestar per a després aprofitar-se d'ell. La satisfacció és més gran si prèviament s'ha passat per una crisi personal o un mal moment emocional. La secta fa passar als qui capta una "borratxera de felicitat". L'adepte creu que aprén coses fabuloses, secretes i revelades. Dona sentit a la seva existència. Sense aquests coneixements res val la pena.

    Tot i aixó, no adquereix cap saber especial. Es substitueix la experiència natural per un altra d'artificial i el mateix que passa amb l'experiència també passa amb la persinalitat. Tot el que ha viscut és un teatre, un artifici per atrapar-lo. La vida personal es canvia per un altra de col.lectiva que assumeix com algo individual. El comportament condicionat és un acte conscient, per aixó el sectari no és un boig, com a vegades s'entén erròniament, el que fa que no es vegi el problema real i cootidià que suposen les sectes. S'adquireix una actitud idèntica entre els companys i es segueixen les mateixes pautes de comportament i de pensar. Al tractar-se d'una relació psicològica solsament s'aprecia directament al detecter-se canvis bruscs de comportament. La seva causa es coneix quan s'estudien els mecanismes que funcionen a les sectes destructives.

    6.2.4 Una droga psicològica

    Arriva un moment en que es necessita escoltar al líder. Es considera aixó com una devoció. L'adepte se sent cridat per a entregar-se d'una manera total i absoluta a l'organització. No pot viure sense assistir als actes que s'organitzen. Avandona les obligacions familiars, d'estudi o laborals. Anul.la els seus compromisos socials. Enten que ho fà per que vol. La seva idea és que pren una decisió imprescindible, no només per a ell sino per a tota la humanitat. El sectari és un adicte que necessita la seva dosi de doctrina. A aquest tipus d'organitzacions se les pot considerar com a drogues psicològiques. L'enganxament no és a un substància quimica, sino a uns missatges psicologics.

    Treballar per la secta, estudiar el que diu el guia es converteix en una costum reiterativa. El fanàtic associ de manera automàtica la seva activitat amb l'equilibri i l'harmonia. Sent a la seva ment el mon feliç que proposa la secta. La realitat l'estorva i es dedica a canviar-la.

    Divulgar les idees del gurú i viure d'acord a elles és l'únic que satisfà al fanàtic. En organitzacions de caràcter sectari es paga per treballar ja que es considera un honor poder-ho fer. Tot el que produeix la secta ho compren els adeptes, a preus molt elevats, per a comtribuir al manteniment dels mandos amb tot tipus de luxe. El fer que visquin bé els que estan a dalt de l'escala jeràrquica no es considera un privilegi sino una cosa natural degut a estar més aprop de la veritat.

    6.3 Missatges inconscients

    Una manera d'introduir-se a la personalitat d'algú, per dominar la seva voluntat, consisteix en penetrar a l'inconscient del subjecte. La manera de fer-ho es revisteix i dissimula de moltes maneres: ceremonia, perseverància a la veritat, repetició incansable d'un missatge i la paraula del líder. Les tecniques de persuació no funcionen sempre, ni al cent per cent. Cal una certa predisposició. S'aconsegueix amb l'ambient agradable i afectiu de les sectes. Les persones passem pe moltes i diverses fases en quant a estats d'ànim o de relació amb els altres. Només cal que algú ens aculli en el moment adequat i amb les condicions precises per a que l'influeixin. Tots som vulnerables, si bé és cert que pel tipus de personalitat uns més que d'altres.

    La programació no satisfà un desig sino que l'estimula i fa necessari desitjar el desig. Hi ha una qualitat que consisteix en fer desitjar el que la secta vulgui. De tal manera que l'adepte es queda enganxat al que li promou el desig: la secta. Mai es astisfà però el membre se sent atret perque tal situació s'ha convertit en la seva psicologia.L'ansietat que provoca es resol predicant i treballant per a la secta, el que a més li permet pendre conciència del seu fals desig.

    Un altra forma demostrada d'anul.lació de la consciència és la hipnosi. S'ha convertit en un reclamament per als espectacles. També és un mètode terapèutic per a curar les fobies o les conductes agresives incontrolades. Es una tecnica que fica a l'inconscient de la persona una ordre en un estat de relaxació dels sentits. Al despertar de l'adormiment, el public veu que cumpleix la ordre, pero mai ho reconeixerà el qui és objecte de la prova. Es una acció voluntaria però no conscient.

    Obeir al lider i mantenir un estat de submisió s'entén internament a la secta com a devoció, que segons ensenyen, és la manera d'allliberar l'esperit. Aquest, sent una mica trascendent com concepte, la secta no el coloca més enllà de la persona que s'integra a les seves activitats, sino que el situa a l'inconscient. Per al fanatic les seves idees no sols donen sentit al món i a la vida, sino que suposen un sentit psicològic.

    A una secta no hi ha temps ni possibilitats de pensar. Moltes vegades, amb un ritme de vida agitat succeeix igual., però a l'agrupació fanàtica es planifica una dinàmica semblant i qualsevol activitat manca del més mínim interès personal o circunstancial per l'adepte.

    6.4 Tensió emocional

    A les situacions límit canvia la psicologia de la persona. Davant del pànic d'alguna situació desesperant, la seva conducta pot ser inesperada e imprevisible. Al interioritzar-se la por, els sentiments es sobreposen a la raó. L'estat de psicologia límit permet que la programació funcioni. Com afecta a tots els àmbits de la personalitat es pot parlar de rentat de cervell progressiu, dins la dinàmica d'un col.lectiu tancat en si mateix, i que uns a a ltres es retroalimenten al deliri que comparteixen.

    6.5 Perdua del sentit de realitat

    Si una pòcima miraculosa no compleix amb el seu efecte sanejador s'enten que és perque el pacient no ha tingut suficient fe. No falla mai. Llavors s'ha de comprar una altra sustància màgica per provar la fe. Si la curació segueix sense produir-se no és culpa de l'energia curativa sino d'haver pres anteriorment altres medicaments que bloquejen la voluntat de l'esperit sanejador. Per a un cas extrem es proposaria l'exorcisme. A la programació no es pot dubtar. Moltes vegades es barreja la fe amb un sentit supersticiòs. El contingut no conta, el que funciona és la tecnica usada i dona igual que la creencia i la veritat diguin primer una cosa i després un altra.

    La vida de l'adepte es converteix en una missió. Els que el guien son mestres en crear sensacions. El fan veure lo important que és. Arriva un moment en que el sectari se sent cridat. Reinterpreta tota la seva experiència fins al punt que creu que ha nascut per lluitar per la secta. Ell viu per a la secta. La vivència personal es trasllada a una a ltra de col.lectiva que dirigeix la secta. La identificació de l'individu amb el grup és total. La projecció que succeeix s'apodera de la subjectivitat, la creencia, quan aquesta arriva a la doctrina. Es converteix en una nova mentalitat del sectari.

    7. BIBLIOGRAFIA

    BOSCH, JUAN (1993). Para conocer las sectas. Navarra, España: Verbo Divino.

    EL PERIÓDICO (1998). Diccionario Larousse Ilustrado. Barcelona, España: Larousse editorial.

    LA VANGUARDIA (1997). Enciclopedia Multimedia. Madrid, España: Planeta de Agostini.

    MANZANAROS VIDAL, CÉSAR (1995). El desafío de las sectas. Madrid, España: San Pablo.

    MANZANARES VIDAL, CESAR (1984). El infierno de las sectas. Bilbao, España: Mensajero.

    PINTO, RAMIRO (1997). Las sectas al descubierto. Madrid, España: CCS.