Satanitza la imatge de la dona

Mujer en la filosofía # Conexió fisiològica de les fèmines i el cicle llunar. Wagner. Strauss. Ideal d'amor i erotisme. Cinema. Vamp

  • Enviado por: Flor De Neu
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 12 páginas
publicidad
publicidad

“En 1908, Albert von Keller pintó una imagen de una chica desnuda (Salomé y Judith fundidas en una) sosteniendo casualmente una espada larga y afilada. A su lado, sobre una cama, en una tienda azotada y casi arrasada por la tormenta, yace el cuerpo desnudo y decapitado de un hombre. Su cabeza, ya medio olvidada, está abandonada entre el polvo, a los pies de la mujer. Esta joven morena tiene rostro picuelo y semítico, poca frente y labios lívidos, que dan fe de su degeneración. La mano del hombre decapitado todavía toca la corona de laurel que intentaba alcanzar cuando le atacó. Ella la pisa con desdén. El artista dio a esta pintura crudamente simbólica un título muy simple: Amor. Su propósito no era moral, sino agresivo. El público que interpretaba esta creación, profusamente reconocida como una obra maestra de afirmación filosófica, no era invitado a contemplar esta imagen de manera reflexiva. Antes bien, enfrentándose a los estragos que provocaba el poder material de la mujer sobre el hombre, los espectadores se suponía que debían volverse hacia los guardias que rodeaban la tienda del héroe caído y, como el Herodes de Wilde, lanzar una llamada al ginecidio: “¡ Matad a esa mujer!”.

Las mujeres, sin embargo, estaban por todas partes, y últimamente ya no eran tan misteriosas, tan insondables ni tan extrañas como los artistas e intelectuales intentaban que pareciesen. Las mujeres de entre siglos tuvieron que padecer la humillación inefable de las fantasías barrocas y autojustificadas que los hombres habían creado a su alrededor. Pero la cena tenía que ser cocinada y los egos vacilantes habían de ser mimados. El ginecidio era, a todas luces, una fantasía extravagante, pero, como el mundo iba a descubrir demasiado rápidamente, el genocidio no lo era. Salomé y Judith eran judías, como los intelectuales del período no se cansaban de señalar. Si la presencia cotidiana y prosaica de las mujeres hizo imposible que la mayoría de los hombres mantuvieran una sensación permanente de enemistad hacia ellas, el judío todavía estaba allí, culpable de todos los crímenes.

La mujer, el género femenino, en tanto que sustituta del verdugo, en tanto que Venus moderna en sus pieles bestiales, sólo podía, en última instancia, ser conquistada si era “transcendida” en un proceso lento y laborioso”.

(pp.399-400 Ídolos de perversidad , Bram Dijkstra)

Com es satanitza la imatge de la dona? Com passa de ser un ideal poètic suau, bell i indefens cap a una imagineria pèrfida i malèvola? Perquè el periode finisecular bull de misogínia latent? Com des d´aquest moment la imatge endemoniada de la dona copsa multitut de representacions artístiques , en especial la més visual i popular d´elles, el cinema? Això és el que intentaré reflectir.

De com s´esteriotipitzen certes idees cristalitzades en la consciència entre segles:

Les obres dels pintors, poetes i crítics mostren reiteradament com, durant els últims trenta anys del segle passat, l´aversió a les fèmines, les meravelles de la tècnica i la teoria de l´evolució (El origen de las especies 1868, Charles Darwin) s´havien conjugat per constituir la santa trinitat de la masculinitat en contra de l´entitat en regressió anomenada dona.

Darwin assenyala la conexió entre la periodicitat fisiològica de les dones i el cicle llunar. Això li fa suposar que aquest fet s´origina en un periode remot de l´evolució zoològica, així doncs, ambdues mantenen una estreta relació. El binomi lluna-femeneïtat serà emprat amb insistència per a tal d´equiparar-les o identificant-les reiteradament. La lluna és el símbol de la dona per excel.lència, i tot el que se´n desprèn: pal.lidesa, circularitat, malaltia, neurosi…

El sexe femení es va convertir en un malson que emergia del passat pre-evolotiu i llunyà de l´home, disposada en qualsevol instant a utilitzar l´atractiu animal de la seva bellesa física per interrompre l´escalada a la perfecció de l´home a finals del segle dinou.

Sota l´òptica finisecular, aquesta s´havia convertit en una bèstia delirant i depredadora, una criatura que s´alimentava de mascles, mitjançant un autèntic i absolut desenfrè sàdic.

“Muchos intelectuales del período consideraban que era un hecho científico que, para la mujer, probar sangre era como probar la leche del deseo, y que un gusto así podía transformar a una mujer inocente y sin experiencia en una ninfómana insaciable. (…) La virgen y la puta, la santa y el vampiro, los dos términos mantienen una oposición dual: la que, de un lado, definiría a la mujer como propiedad privada exclusiva, eterna y dócil del hombre; y por otra parte su transformación, al cuestionar los derechos de propiedad masculinos, en una depredadora poliándrica que deseaba indiscriminadamente toda la esencia seminal del hombre.” ( pp. 334, Ídolos de perversidad Bram Dijkstra)

La classe masculina de tombants de segle es va obsessionar amb l´efecte degeneratiu que l´estimulació sexual de qualsevol tipus podia produir en les dones. L´única activitat adequada per a la fèmina era l´absolut ensimismament en la pràctica de la maternitat i el matrimoni. Ho veiem reflectit clarament, per exemple, a Lohengrin, de Richard Wagner: L´èxit terrenal de l´home estava inexpugnablement entrelligat amb l´abnegació de la dona. El seu nom deixa fins i tot d´existir a efectes legals després de les noces.

Un detall més sobre la “conflictivitat” que generava el tema sexual femení entre els intel.lectuals del moment: la convicció que les dones havien nascut masoquistes i res no desitjaven més que ésser colpejades i violades. Els sexòlegs feren el que pogueren per difondre aquesta idea.

Richard von Krafft-Ebing, en la seva obra Psychopathia Sexualis (1886) inventa el terme “masoquisme”, però l´aplica només als homes, ja que considera que el sotmetiment voluntari al sexe oposat és un fenòmen psicològic en la dona.

En la literatura de finals del segle dinou i començaments del vint, que un autor s´apuntés a aquestes teories era considerat símbol d´extremada sofisticació intel.lectual, car que indicava estar molt ben informat de les qüestions d´interés científic. Trobem un exemple en Zola (una de les seves novel.les més famoses, Nana, està completament embeguda en idees d´aquest tipus) i diferentes poetes simbolistes, com Baudelaire. Aquest ja li havia donat la volta al simbolisme positiu de l´analogia en referir-se a les dones com “les flors del mal”.

Apareixen en totes les manifestacions artístiques figures com Salomé, Dalila i Thaís, que reflecteixen tot el llibertinatge de l´antiga Àsia, tots els misteris ambigus i sanguinaris de les religions perdudes, tots els crims comesos al voltant i per el sexe, com un catàleg de desesperades traïcions.

L´escenari operístic es va convertir en un dels llocs preferits per les caçadores de caps i les seductores de tota mena. Només mirant les obres de Wagner i Strauss trobem un assortit enorme de perversitat femenina. Però tampoc són els únics: Thaís de Massenet, Turandot de Puccini, Rusalka de Dvorák…

És fàcil, doncs, veure com i perquè s´ anomenarà vamps a aquestes noves extensions de maldat femenina que Hollywood crearà i transformarà, però sense perdre de vista moltes de les idees ja preconcebudes al voltant de la dona.

És difícil fixar amb presició la data de les primeres aparicions cinematogràfiques de la figura de la “vampiresa”. Probablement s´inicia amb l´actriu nord-americana Theda Bara. Entre 1915 i 1919 fa unes 40 pel.lícules, alternant papers de seductora moderna amb personatges d´època adequats a la seva imatge: Carmen, Camille, Cleopatra, Madame Dubarry o Salomé. Però no tots els papers interpretats per ella encaixen dins del model de la vamp.

L´estrella que millor li dóna vida en la dècada dels 20 és Nita Naldi. Morena i sensual, de mirada túrbia i somriure maliciós, és la versió llatina de la seductora que hipnotitza als homes, per dur-los a la bogeria o a la ruïna. La seva pel.lícula més cèlebre és Blood and sand (Sang i arena, de 1921)

El firmanent hollywodienc dels anys 20 està plagat d´estrelles d´origen europeu, però és Greta Garbo sobre la que s´aixeca el mite etern de la dona perillosa, de la dona maleïda i divina, obscura i senzilla, ja sigui Helena de Troia ( la desitjada) o Salomé ( la ballarina que demana per la seva bellesa el preu del crim).

I així crea el cinema a la vamp, transposició d´aquest etern ideal de la dona com deesa i com dimoni. En el setè art, aquest és un mite d´origen europeu i nòrdic. Neix en el cinema danès, el recull l´italià i l´acava llançant el nord-americà amb la ja esmentada Theda Bara, que és la que dóna el nom de vamp, tret d´una pel.lícula basada en un poema de Kipling, El vampir, de 1911.

Però Theda Bara és més que res un fet publicitari, elemental i burde de la dona perversa. Només amb l´aparició del cinema psicològic, principalment germànic, a partir de 1929 es fa possible l´existència de la vampiresa a la gran pantalla.

Greta Garbo és, sobre tot, un estat psicològic, i tot el que succeeix al seu voltant només té com a finalitat revelar-nos el secret d´aquell esperit i mostrar-lo en el deliri de la seva passió, o sigui, mostrar el cim nu de l´amor. Sobre aquest pedestal és erigida per les multituts la figura de Greta Garbo, la dona divina, la gran vampiresa, el mite etern.

Si Marlene Dietrich ( en la que aprofondirem a continuació) pot èsser el final de Madame Bovary, Greta Garbo és sense cap mena de dubte Margarithe Gautier, el romàntic ( i fàcil ) personatge de Dumas fill: l´assedegada d´amor, l´asceta perseguida per deliris amorosos en el desert d´un erotisme impossible. Si té un últim amor, és només perque rera d´ell arriba la mort. És exigent, dominant però llànguida, en un gest etern de desesperança i avidesa.

Especialitzada en papers d´adúltera tràgica, la podem veure fent dos cops d´Anna Karenina, perfecta imatge aristòcrata de passions baixes, que va cristalitzar en la seva figura.

Cada època té el seu ideal d´amor i erotisme, i l´ideal femení que els expressa ( i en el cinema això és especialment visible) . Desprès d´ella, el símbol de la vamp va evolucionar i perdre els seus clàssics perfils. Però és allà, exacte i etern, perque ella és el misteri femení fet cel.luloide, sense fons ni final.

La seva bellesa nòrdica no té res a veure amb el prototipus de la morena carnal, devoradora d´homes, això li dóna un aire més modern i ambigu respecte del model originari.

El millor exemple d´aquesta autèntica imatge de la dona fatal està en la pel.lícula El demonio y la carne, ( Brown, 1927) on la seva mirada impenetrable i el seu enigmàtic rostre fan de Felicitas quelcom verament diferent de qualsevol model anterior.

És també la gran estrella de moltes altres pel.lícules: La leyenda de Güsta Berlin ( Stiller, 1924) La mujer ligera (Brown, 1928) i més però no són mai a l´altura del seu gran talent. Cal constatar que acaba refusant papers de seductora endemoniada i ben aviat, retirant-se de cinema i de la vida pública.

L´altra gran mite cinematogràfic i, en realitat, el que substitueix ( o releva ) a Greta Garbo és Marlene Dietrich.

La pel.lícula que la va llançar a la fama i en la que es reflecteix la nova vampiresa, la que parla, la que canta, la que embruixarà a mig món és El ángel azul de Joseph von Sternberg, estrenada al 1930.

En ella, Marlene Dietrich, amb el seu barret de copa, les mitges negres en ses cames perfectes, la seva veu ronca i les cançons greus i picarones s´imposa com a nou ídol. La gran il.lusió continuava, tornava a néixer de mans del cinema sonor.

La història tracta sobre les constants humil.liacions patides per un vell professor universitari obsessionat amb Lola-Lola, una cantant de cabaret, que, aborrida de la companyia d´aquest el converteix en poc menys que un esclau. En aquesta narració fílmica de dominació sexual es mostra la llarga i total decadència del personatge a mans de la cantant.

Aquesta pel.lícula duu al cinema un nou sentit de l´erotisme; fins aleshores la figura de la vamp s´havia mogut per ambients refinats, distingits, brillants.. aquí la protagonista apareix en un cafè de mala mort, sòrdit, en els baixos fons. Lola-Lola no és una gran dona, de passions ardents i delicades, sinó una dona de mala nota, guapa, amb una atracció animal, obscura i morbosa.

Desprès d´aquest gran èxit segueix amb la seva fulminant carrrera, representant sempre el mateix tipus de paper. Els seus estilistes la sotmeten a un règim brutal, l´esculpeixen en vestits sempre suggerents, li imposen un sofisticadíssim glamour, el que Hollywood necessitava.

Víctima d´aquesta imatge protagonitza d´altres pel.lícules, sempre amb una bona acollida per part del públic. Marruecos, La Venus rubia, i arriba a la màxima exaltació del seu cos com a artifici amb El diablo era mujer del 1935, també, com les anteriors amb Joseph von Stenberg, el seu creador.

Aquest tipus de vamp és obra tan del seu director com del què la societat demanava en aquells moments. No hem d´oblidar el difícil moment en el que es roden, el periode d´entreguerres.

No és pas gens fàcil definir a quina classe de femme fatale representa aquest clixé que ella representa en un munt de films. Inamobible, sempre tan plena de misteri. Si li busquéssim un antecedent literari aquest seria sens dubte Madame Bovary de Gustave Flaubert, la dona que busca desesperadament en la seva petita vida real amors sobrehumans i plaers impossibles.

Aquestes dues estrelles han estat els prototipus més monolítics i famosos de vampiresa. El cinema ha donat multitut d´actrius que, d´una forma o una altra donaven vida a aquesta idea ja tan antiga de la dona maleïda, satanitzada. Podríem citar noms presents en l´imaginari col.lectiu de tots nosaltres ( en tant que fills d´aquest segle ) com Bette Davis, Mae West, Rita Hayword o Brigitte Bardot, però he considerat millor examinar el que seria la llavor , l´essència del què desprès es dividiria en multitut de vessants.