San Jordi, Patrón de Cataluña

Historia # Llegenda. Diada del llibre i de la rosa. Devoció. Patró

  • Enviado por: Bryan Crist
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

Sant Jordi

'San Jordi, Patrón de Cataluña'

Sant Jordi,

patró de Catalunya

El nom de Jordi és un mot grec que vol dir el qui treballa la terra, llaurador o pagès.

El més important és que Sant Jordi va ser un màrtir. Mot grec que significa testimoni, és a dir, la persona que compareix a declarar davant la justícia, el que ha vist o sentit, que compareix a certificar la identitat d'algú, l'exactitud d'una declaració...com diu el diccionari Pompeu Fabra.

Quan en els primers segles després de Crist els seus seguidors es negaven a adorar com un Déu l'emperador romà, declaraven que l'únic Déu que podien adorar era Jesucrist. Aquest testimoniatge era castigat amb la pena de mort.

Per això la paraula màrtir ben aviat es va aplicar a aquelles persones que havien donat la seva sang per causa de la seva fe en el Crist.

Arran d'aquests màrtirs es redactaren cròniques que eren llegides a reunions cristianes el dia de l'aniversari de la mort del màrtir, que de fet representava el dia del naixement, l'inici d'una vida eterna. Sant Jordi, Patró de Catalunya.

Entre els molts milers de màrtirs, Sant Jordi va gaudir de molta veneració i popularitat universal durant els temps medievals. El fet de ser cavaller li donava categoria entre la gent d'armes. Això féu que l'escollissin per patró de la cavalleria i noblesa catalana.

Per festivar el Sant, a Barcelona, la noblesa havia celebrat en el Born, torneigs, justes i altres jocs d'armes, que havien revestit gran solemnitat i donaven a la festa un to senyorívol i aristocràtic que n'allunyava el poble.

Avui en dia, en el nostre país, la figura de Sant Jordi es troba en molts àmbits: pintures, escultures gravats,...segells, monedes, banderes, vestits, brodats, rajoles, mobles, ceràmica, joies, miniatures... D'altra banda, pensem amb persones que coneguem i se'n diguin amb aquest nom.

Tot plegat és prou significatiu com per creure que és una figura ben viva, i que ha deixat empremta en el record de la gent.

Sant Jordi,

una llegenda

Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.

Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades envierinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels remats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assejar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veinat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deiuria sentor satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fer abans.

Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits.

Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada.

La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veinat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.

Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent.

La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.

Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot manso i estemordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.

El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però Sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.

Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut

Diada del llibre i de la rosa

Antigament, les classes aristocràtiques, en aquests dies celebraven festes cavalleresques com torneigs, de les que eren excloses les classes populars i que es celebraven al Born on les dames eren obsequiades amb roses i flors.

Segles després, el costum d'obsequiar l'estimada amb una rosa es va anar estenent fins arribar a ésser, com ho és en l'actualitat, una festa típica celebrada arreu de Catalunya per tothom.

No podem oblidar el caire nacionalista que sempre ha pres la festa, més gran encara quan la nacionalitat catalana era negada, i el seu símbol ha estat la senyera penjada de la casa de la vila de cada localitat i de cada llar.

La mateixa data, coincideix amb el dia del llibre que conmemora la mort de Miguel de Cervantes i que pretén potenciar i donar difusió a una de les eines més importants

del desenvolupament educatiu de l'home

Devoció de Sant Jordi a Catalunya.

Els inicis del culte a Catalunya comencen quan l'abat Oliva va consagrar l'any 1032  un altar en honor al sant al monestir de Ripoll. D'entre les primeres capelles documentades històricament que es van alçar hi ha la de Sant Jordi de Lloberes, a la comarca del Bages, el 1053. No cal oblidar la capella de la Generalitat de Catalunya que data de meitat del segle XV, per la seva importància social.


En un principi, pel segle XIII, la devoció a Sant Jordi la tenien principalment els cavallers. Per aquest motiu, van néixer diferents ordes cavalleresques de Sant Jordi, com la de Sant Jordi d'Alfama, fundada el 1201 per Pere I de Catalunya i Aragó.



La festa de Sant Jordi se celebra des del 1456 i el 1667, el Papa Climent IX aprovà que la diada de Sant Jordi fos festa a tot Catalunya, ja que era el patró del Principat (actualment, no és dia festiu, però se celebra com si ho fos).


Per aquest dia era costum que es representessin obres teatrals sobre la vida del sant, balls i processons. Fins i tot, i d'entre les moltes curiositats que hi ha, es diu que fa molts segles era tradició a l'Empordà, que els nois que ja estaven a l'edat de casar-se tenien el dret d'aixecar-se de bon matí i entrar a les cases de les noies.

Si aquestes encara estaven dormint al llit, eren convidades a la força a ballar a fora el carrer (encara que anessin amb camisa). Com ets pots imaginar, les noies, aquest dia, s'aixecaven ben aviat per tal de no ser sorpreses.

El patró dels enamorats.


Els catalans tenen com a patró dels enamorats a Sant Jordi i el 23 d'abril és per tant, el Dia dels Enamorats a Catalunya. Sembla que Sant Valentí fa la “vista grossa” i li cedeix aquest protagonisme al seu “colega”. Tot i que alguns catalans ho celebren tant  el 23 d'abril com el 14 de febrer. Per Sant Jordi, el noi li regala una rosa a la seva “princesa” i aquesta li regala un llibre.