Salvador Espriu

Literatura española contemporánea del Siglo XX. Narrativa y lírica catalana. Escritores españoles. Poetas catalanes. Realismo histórico. Poesía de Posguerra # Biografia. Estil

  • Enviado por: Ania Acrol Lael
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad

'Salvador Espriu'

ÍNDEX

Biografia de Salvador Espriu........................Pàg.3

Obra de S. Espriu...................................Pàg.6

Bibliografia publicada per S. Espriu................Pàg.11

Comentari d'una poesia de S. Espriu...............Pàg.12

Bibliografia consultasa sobre S. Espriu............Pàg. 13

Annexos...........................................Fulls a part

Biografia Salvador Espriu

Dades sobre S.Espriu

FONT COMUNA

La família

Fill de Francesc Espriu i Torres i de Paula Escolàstica Castelló i Molas. El seu pare era un home obert sociable i lliurepensador. Llicenciat en dret a la Universitat de Barcelona, exercia de notari a Sta. Coloma de Farners. Per altra banda la seva mare era una dona tímida discreta i molt religiosa. A causa de la feina del seu pare la família tradicionalment d'Arenys de Mar es van haver de traslladar a Sta. Coloma de Farners. Aquest poble de la Selva es on van néixer el tres fills grans:Francesc, Salvador i Josep. Mes tard, també per motius laborals, la família es va haver de traslladar aquesta vegada a Barcelona on van néixer les dues germanes petites d'aquests tres germans:Maria Isabel i Maria Lluïsa. La residencia familiar va quedar establerta al carrer Diputació número 304.En Francesc Espriu gaudia d'una situació econòmica acomodada, de manera que es podien permetre el luxe de tenir serveis domèstics:una cuinera, tres minyones i xofer. A part mantenien la casa d'Arenys com a casa d'estiueig.

El seu pare, va morir l'Abril del 1940, i la seva notaria va passar a mans de Antoni Gual Ubach. La seva mare va morir el set d'Agost de 1950 a causa d'un càncer.

El naixement

Salvador Espriu va néixer al 10 de juliol del 1913 a Sta. Coloma de Farners, a la casa familiar situada al número de 30 del carrer Mossèn Jacint Verdaguer.

La infància

El jove Salvador Espriu era un nen que se'l descriu com a entremaliat i juganer.

Sinera l'entorn agradable de la seva infantesa, moments que ja no tornaran. Els llocs que mes frecuentava eren, en primer lloc, la casa de les germanes Draper que obsequiaven el nens amb caramels i xocolatines.

Els estudis

Va fer el pàrvuls a l'escola ontessori i la primària a l'escola Alemanya l'octubre del 1930 quant tenia 17 anys, va ingressar a La universitat de Barcelona per seguir les carreres de Dret i de Filosofia i Lletres. Aquells moments de la vida a la Universitat estava molt animada ja que s'acabava de sortir de la dictadura i el país s'encaminava cap a la República que es proclamaria a l'Abril de 1931.

Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. L'any 1933 aconseguirà la beca per a realitzar aquests estudis. Es llicencia en Filosofia i Lletres (Història antiga i en Lletres Clàssiques)

l'any 1936.

Viatges

L'any 1933 va participar en un creuer per el Mediterrani de 48 dies organitzat per la Universitat. El viatge va acostar més Salvador Espriu als clàssics i va refermar la seva passió per la egiptologia.

Amistats

Salvador Espriu tenia molts amics (de petit) que vivien a la casa pairali es passaven el dia rondant per la vila. De més gran a la Universitat va conèixer a Amàlia Tineo, Mercè Muntanyola i Lola Solà, però també va establir un llaç d'amistat amb Bartomeu Rosselló - Pòrcel. El 5 de Gener de 1938 mor Bartomeu Rosselló - Pòrcel, als 24 anys. Espriu cau en una profunda crisi. Compra el nínxol nº 381 del cementiri de Sinera per enterrar-hi el seu amic. Les restes poeta es quedaran a Arenys fins que, molts anys després,se les enduen a Palma de Mallorca. En aquest mateix nínxol serà enterrat Salvador Espriu.

Primeres publicacions

La primera publicació va ser Israel als 15 anys d'edat se'n van fer 100 còpies, després el Dr. Rip l'any 1931 i en aquest mateix any la seva primera obra teatral ; la revolta dels sants, peça humorística i un any més tard, Laia que està besada en l' Arenys del segle XIX. Publica Aspectes, de narracions, que obté una critica de favorable. Presenta Els Avets x Jocs Florals de l' Ateneu Arenyenc i rep el guardó de la Generalitat. L'any 1935 publica Miratge a Citerea novel·la curta i amable, que el reconcilia amb la crítica sarcàstica de tot allò l'envolta. L'any 1937 Letizia i altres proses, llibre de narracions escrites durant la Guerra Civil. L'any 1939,(un mes després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona), escriu la seva primera obra teatral Antígona que no e publica fins al 1955. El tema es la lluita entre germans(el que estava passant entre Catalunya i Espanya). L'any 1946 publica cementiri de Sinera, primer llibre e poesia, on neix el mite de Sinera. Auca d' Ester sens H - Improvisació de titelles, més tard integrada a Ronda de mort a Sinera . Obre teatral l'any 1948 de Primera Història d'Esther ,Cementiri de Sinera (1948),Mrs. Death (1952), La pell de Brau (1960) Llibre de Sinera (1963) i Setmana Santa (1971).

Maduresa

L'any 1936 és mobilitzat i fa el servei a la columna Macià - Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de la guerra, on van està fins el 1939.

Com que, per motius de salut, no pot anar al front, dóna classes als futurs oficials. La casa d'Arenys és saquejada per la FAI i la CNT. La feina de notari no li agrada i no li deixa temps ni per escriure ni per llegir. Hi continuarà durant 20 anys que ell descriu com el els més

“ Durs i amargs de la meva vida “. L'any 1940 Espriu decideix escriure en català, malgrat que sap que això redueix les possibilitats del reconeixement literari. Decideix escriure poesia perquè és un gènere menys controlat per la censura franquista. Participa en la clandestina vida de la Literatura Catalana. L'any 1960 el seu germà li dona feina d'assessor a Assistència Sanitària i deixa la Notaria Gual. L'any 1962 va declarar a Madrid per haver signat un manifest contra les tortures als miners Asturians. Des d'aleshores, Espriu té la correspondència vigilada. Dedica moltes hores a escriure, notes d'agraïment qualsevol cosa... S'hi barreja una educació exquisida i la necessitat de ser i diu la última paraula. L'any 1968 busca un català modern, lliure de mots cultes i medievalitzants introduïts pel Noucentisme.

Premis

Premi Internacional Montaigne (1971). Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972). Premi Ignasi Iglesias (1978). Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980). Premi de la Crítica Serra d'Or (1982): Les roques i el mar, el blau. Premi ciutat de Barcelona (1982): Les roques i el mar, el blau. Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona (1982). Doctor Honoris Causa de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona.

Guerra Civil

En aquella època molts escriptors un d'ells Espriu, es van haver de passar del català al castellà.

Mort

El 19 de desembre del 1984, va haver d'ingressar a la Clínica de Quirón de Barcelona amb diagnòstic de trombosi coronària. És donat d'alta el dia 27 de desembre. El mes de febrer pateix un infart de miocardi. La vesprada del divendres 22 de febrer mor a la Clínica Quirón. Capella ardent al palau de la Generalitat Enterrament multitudinari al cementiri de Sinera al nínxol número 381.

Obra de Salvador Espriu

La poesia d' Espriu és doncs una obra madura i meditada on es fonen en

íntima relació tres dimensions: la satíricogresca, la lírico-elegíaca, i la

civil. La sàtira esperpèntica reflecteix la primera reacció en acarar-se amb

la vida de cada dia. La líric elegíaca reprodueix la seva enyorança,

carregada d' amor i de tendresa , per un món perdut irremeiablement. La

civil es la solidaritat del poeta amb el seu poble. A la poesia d' Espriu hi

ha una forta tensió entre l' espectacle grotesc del món que comporta el

poeta undesig de fugir-ne, i la seva permanència; el poeta se sent lligat a la

seva comunitat.

"El segle XX passarà a la història com el Segle d'Or de la literatura catalana. Caldria remuntar-nos a la València del segle XV per retrobar una constel·lació de literats tan important. Si Marc, Martorell i Roís de Corella determinen el punt culminant de la literatura medieval catalana en un cicle que arrenca dels trobadors i Llull, en l'època contemporània noms com els de Carner, Riba, Foix, Espriu, Pla i Rodoreda catapulten les lletres catalanes al seu grau màxim d'universalitat tot fent bons els propòsits de renaixença de Verdaguer i Guimerà, i els de modernització de Maragall, i oferint als escriptors de les generacions posteriors una cosa tan preuada per a una literatura que aspiri a un desenvolupament normal com és un sentit de tradició moderna. Això, es miri com es miri, constitueix un actiu rotund que ens hauria de proporcionar més autoestima com a cultura literària i més il·lusió a l'hora de treballar des del món acadèmic, periodístic, editorial i institucional per aquesta literatura. Ara bé, en plena fase de globalització cultural, sembla com si col·lectivament ens haguéssim acomplexat i com si el pessimisme hagués de ser la norma de l'intel·lectual català. Un exemple d'això que dic és la fragilitat amb què els nostres autors passen, posem per cas, de ser considerats amb prosopopeia "poetes nacionals" al més dur dels oblits en qüestió de pocs anys. Aquesta contradicció fa evident el fet que no ens calen poetes nacionals, sinó poetes que pertanyin a una poesia nacional catalana. I això, per fortuna, ho hem aconseguit.
En aquest sentit, el cas de Salvador Espriu resulta simptomàtic. Elevat als altars de la glòria poètica, i amb una notable projecció social gràcies, entre altres factors, a la tasca de cantants com Raimon i dramaturgs com Ricard Salvat, a partir de la data de la seva mort el 1985 comença una mena de viatge cap al silenci. Com es pot passar de ser considerat un clar aspirant al premi Nobel a restar gairebé desapercebut en els darrers anys? Per què allò que Pere Calders, a propòsit de les modes estètiques, va anomenar amb perspicàcia als anys seixanta la llei del pèndol en literatura es produeix aquí amb tanta força? Les respostes ens situen en el cor mateix de la recepció i l'evolució literària dels darrers anys, cosa que dota de gran interès aquesta qüestió. Per aquest motiu, la celebració al llarg d'aquesta setmana del I Simposi Internacional Salvador Espriu, sota el significatiu títol de Si voleu de nou passar, i de la Jornada Espriu ara a la Residència d'Investigadors, revesteix un interès especial, ja que pot marcar un punt d'inflexió en la consideració d'Espriu en el context de les lletres catalanes actuals. Un gran nombre de crítics i estudiosos, però també poetes, debatran, com no s'ha fet als darrers anys, sobre la figura i l'obra de l'autor, i el lloc que ocupa i ha d'ocupar en l'anomenat cànon català. Sens dubte, el conjunt dels actes constitueix una de les cites intel·lectuals més importants dels darrers temps, i la seva oportunitat ve reforçada després de la celebració de l'Any Verdaguer i de l'Any Ruyra, dos dels mestres reconeguts explícitament per Espriu.
En el principi de l'article citava els noms de Carner, Foix i Riba. Són els que podríem anomenar poetes d'un primer estadi canònic. Si Carner conquesta la ironia sentimental; si Foix ens proposa una avantguarda autòctona basada en el pacte entre la raó i la follia en un joc de miralls entre la modernitat i l'edat mitjana; si Riba fa del concepte una eina de poetització de l'experiència, Espriu és qui dota la literatura catalana d'una capacitat d'expressió mítica que entronca amb la gran tradició bíblica i hel·lènica. L'obra espriuana respon a una voluntat d'unitat i un rigor d'execució colpidors, com només poden fer els grans mestres. Amb això fa vàlid l'agut consell que Flaubert dirigeix per carta a Louise Colet: "La unitat, la unitat, tot és aquí: la bellesa del conjunt; d'això freturen tots els escriptors d'avui, tan els grans com els petits. Mil bells paràgrafs, però ni una sola obra. Comprimeix el teu estil, fes amb ell un teixit suau com la seda i fort com una cota de malla". L'estil d'Espriu presenta la clara llum de la precisió i la complexitat alhora del símbol mític. Amb això, assaja en la contemporaneïtat els arquetips clàssics per tal de bastir una mitologia pròpia on destaquen amb originalitat Sinera i Sepharad. D'aquesta manera, si Borges és el poeta del laberint en la poesia castellana contemporània, Espriu llega a la literatura catalana un laberint propi a través de la recreació del mite d'Ariadna. I, tanmateix, aquest dispositiu mitològic es posa al servei de les inquietuds del present, del dolor del present i, per tant, la seva obra sencera adquireix un alt valor cívic i humanista. Espriu encerta així en l'expressió d'una poesia de reflexió moral de primer ordre en què destaca l'anhel de convivència pacífica, llibertat i justícia de la humanitat. Aquesta mena de compromís ètic forneix una visió metafísica de gran actualitat que, en certa mesura, esdevé avantguardista. No tan sols per la llum que ens dóna davant la necessitat en els temps actuals d'un nou marc hispànic de convivència o davant les contradiccions d'un món en guerra no declarada, sinó també per la tendència de requesta ètica que l'art actual està plantejant a tots els nivells. En aquest sentit, crec que les avantguardes del segle XXI seran més ètiques que estètiques. Després d'haver sotmès els llenguatges artístics a un procés d'investigació al límit, l'artista planteja la necessitat de calmar el procés d'experimentació i de retrobar aquells continguts que parlen del nosaltres, que segueixen les relacions entre l'individu i la seva societat per tal de comprendre millor la realitat. El comportament de l'ésser humà i la seva capacitat d'establir lligams amb els altres i allò altre esdevé un tema fonamental en tota l'activitat creativa del moment.
Des dels xiprers a la mar; des del cementiri de Sinera a la platja; des de l'extensió de la pell del brau al dictat de la primera història d'Ester.., tot en Espriu ens parla de la grandesa d'aquest gran gest moral en literatura. I no hi ha dubte que, tant la riquesa de matisos sentimentals com el variat cromatisme de reflexions que ens ofereix, doten la poesia catalana d'una esplendor extraordinària, definitiva."



"Des de principis dels cinquanta -que ja és dir- he estat un seguidor convençut de l'escriptura de Salvador Espriu. Començo per esmentar aquest fet no per presumir-ne sinó per no amagar al lector el que sens dubte ha estat un condicionant (i també un estímul decisiu) del meu aprenentatge i, ben al contrari, declarar la meva parcialitat a favor de l'obra del poeta de Sinera o -per posar les coses més difícils als seus detractors tifuts- el que crec que aquesta significa. En definitiva, si m'ocupo d'aquest tema, no ho faig com un acte de servei envers cap increment o matisació dels coneixements literaris -ja que no ha existit mai una ciència literària-, com el senyor Joaquim Molas creu que s'ha de fer la crítica acadèmica -crítica que, òbviament, no practica un servidor- ans perquè m'afecta personalment de bon de veres. Per això no és gens estrany que quan Carles Torner i Pere Tió m'han demanat, cadascú pel seu costat però gairebé coincidint en el temps, sengles articles sobre la poesia d'Espriu i sobre la conveniència de revisar el seu estatus -em sembla que seguint ambdós els suggeriments de Sam Abrams- ja n'he fet quatre, d'articles, sense comptar el que ara començo.
El purgatori pel qual s'ha fet passar la seva obra -o, més aviat, ell i la seva obra, perquè difícilment trobarem una altra parella autor/obra més entrunyellada- té, crec, la seva importància o la seva transcendència, no sols per la injustícia que el nostre Establishment pot haver comès ans també perquè és ben possible que el que podem denominar cas Espriu no sigui més que un cas particular d'una tendència nostrada més general, d'un aspecte de la nostra història cultural més o menys recent: la rebentada menyspreadora que a ningú beneficia, si no és a la vanitat d'algunes patums o aspirants a patum."

"Llibre de Sinera és senyal de plenitud en la trajectòria d'Espriu perquè s'hi fonen com enlloc, potser, l'actitud cívica i l'actitud lírica del poeta. Espriu a l'esmentat pròleg de l'Obra poètica fa observar la relació "estreta" que hi ha entre La pell de brau i Llibre de Sinera, així com llur "íntima connexió" amb la resta de la seva obra. De debò que és així. Però en Llibre de Sinera, -el penúltim llibre de la poesia d'Espriu publicat a la postguerra-, no hi ha cap proposta per formular, en el sentit en què n'hi havia una, el diàleg, a La pell de brau, formulada d'una manera explícita, no sols en un cert nombre de poemes sinó fins i tot en el conjunt, pel fet d'adreçar-se a Sepharad; ara, sense deixar ni poc ni molt el tema cívic, el poeta s'endola i pateix amb el seu poble sense moure-se'n ni un sol moment ni retreure altre argument que la necessitat de sobreviure. De la poesia i la temàtica polítiques hem passat a la poesia de moral de pàtria.



A l'enterrament de Salvador Espriu, a més de la sintonia de tota la població d'Arenys de Mar, podia constatar-se una exhaustiva presència de persones que havien estat resistència activa durant els anys de la repressió. Però, per més que de gent jove n'hi havia molta i que foren els joves d'Arenys els qui dugueren el fèretre a les espatlles en entrar a l'església, crec que proporcionalment, i subratllo proporcionalment, n'hi faltaven. I penso que dir-ho no és inoportú perquè, a part que tot l'acte fou impressionant i ens avala, com a poble, a aquestes altures no ens cal anar amb dissimulacions i hem de dir les coses pel seu nom: hauria d'haver-hi hagut molta més gent jove. El recorregut que separava l'església del cementiri, primer els carrers d'Arenys, després la llarga pujada a les en vistes del mar, després el dilatat carreró central emmarcat de xiprers que vertebra el bellíssim cementiri, permetia, pel seu allargassament, una bona observació de la gran gernació aplegada. Si un s'hi fixava, hi trobava a faltar aquells raïms nodrits que es formen entre persones procedents del mateix grup, aquells raïms que es dispersen i es refan repetides vegades al llarg d'un itinerari o d'uns actes."




"Sé que, en comentar el comportament d'en Salvador Espriu en els anys de la repressió franquista, afronto el risc de semblar acollir-me al que en diríem una mena de glòria reflectida. Però com que el que he de dir reposa en paraules alienes -d'un escriptor del prestigi d'en Triadú-, crec que em puc donar, i em dono, per absolt abans de començar. Un Joan Triadú de fa més de trenta-cinc anys ens parla del Salvador Espriu de la resistència i el perill, imatge aquesta d'un Espriu potser encara no del tot assumida per alguns dels nostres intel·lectuals d'ara. Cal recordar-los que escriure només en català fou un risc. És possible que fins i tot pel mateix Triadú el que explicaré sigui un xic distant, no sols en el temps, sinó potser en el record, almenys en alguns detalls. Les seves cartes me les escrivia a mà i és difícil que en tingui còpia. Són, per tant, documents únics i que cal recordar. Sobretot ara que certs polítics castellans asseguren que cal desmantelar los nacionalismos, ben entès no el seu, que comporta la consideració de Castella com l'única nació de tot l'Estat espanyol, el Estado de las autonomías."




"La Mort ha tingut sempre unes manifestacions populars d'una profunda sensibilitat i d'una considerable càrrega dramàtica. El mateix Esbart de Rubí havia incorporat al seu repertori danses com la del Vetlatori o la Moixiganga de Lleida i havia destacat en la seva escenificació tot el dramatisme que comportaven. Ara, basant-se en els poemes de la Setmana Santa d'Espriu, Enric Majó ha intentat d'encarar dues sensibilitats: per una banda el discurs reflexiu, dens, metafísic i intel·lectual del poeta i, per l'altra, la força dramàtica, la manifestació sentimental i emotiva de la saviesa del poble, el qual, a través del temps, ha sabut conservar en forma de dansa els seus anhels i les seves frustracions. Tot i que l'experiència no és nova, la proposta de Majó-Sans se situa a un nivell poc habitual en el nostre món de l'espectacle i assumeix, amb tota evidència, un risc notable."




"Aquest portar els mites clàssics a l'enrenou quotidià de Sinera ens aboca indefectiblement a la creença que el mirall s'havia trencat irremeiablement o, si més no, que presentava greus esquerdes. Aquesta impressió es veu refermada quan hom llegeix les proses dedicades a Ismene, Ariadna, Enone, Fedra, Teseu, Hipòlit, o a Thanatos, Ocnos i Un sacerdot, gairebé tots, com diu l'autor, antigues coneixences del comentarista. I precisament perquè ho són és que traspuen una mena d'escepticisme suplementari sobre les condicions en què es desenvolupa la vida, no sé si dir-ne moral, del país. En aquest sentit no em sembla pas que es puguin negligir les advertències i la preocupació d'Espriu per la llengua, ni encara menys que es pugui entendre com una qüestió sense cap mena de relació amb el conjunt d'aquesta obra extraordinària. Ben al contrari, tota la preocupació d'Espriu troba la seva justificació en el fet que la llengua s'hagi convertit en el símbol d'identificació exclusiu del país sense cap mena d'ulterior reflexió."

Biliografia de Salvador Espriu

Poesia

ð Cementiri de Sinera Barcelona, 1946.

ð Les cançons d'Ariadna Barcelona, Óssa Menor, 1949.

ð Les hores A Obra lírica. Barcelona, Óssa Menor, 1952.

ð Mrs. Death A Obra lírica. Barcelona, Óssa Menor, 1952.

ð El caminant i el mur Barcelona, Óssa Menor, 1954. Edicions 62, 1972.

ð Final del laberint Barcelona, Atzavara, 1955.

ð La pell de brau Barcelona, Lletra d'Or, 1960.

ð Llibre de Sinera A Obra poètica. Barcelona, Albertí, 1963.

ð Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs 1967.

ð Setmana Santa Barcelona, Polígrafa, 1972.

ð Formes i paraules 1975.

ð Per a la bona gent Barcelona, El Mall, 1984.

Novel·la

ð Israel Esbozos bíblicos. 1929.

ð El doctor Rip Barcelona, Catalònia, 1931. Edicions 62, 1979.

ð Laia Barcelona, Catalònia, 1932. Edicions 62, 1976.

ð Aspectes Barcelona, Catalònia, 1934. Edicions 62, 1981.

ð Miratge a Citerea Barcelona, Quaderns Literaris, 1935. Edicions 62, 1979.

ð Letízia i altres proses Barcelona, La Rosa dels Vents, 1937. Edicions 62, 1974, 1979.

ð Petites proses blanques. A Letizia i altres proses Barcelona, La Rosa dels Vents, 1937. Gaya Ciència, 1984.

ð Les roques i el mar, el blau Barcelona, El Mall, 1981. Edicions 62, 1984.

ð Les ombres Barcelona, Edicions 62, 1985.

Teatre

ð Fedra 1955.

ð Una altra Fedra si us plau (Representada el 1978) Barcelona, Edicions 62, 1978.

ð Les veus del carrer (teatre de fira) 1980.

ð D'una vella i encerclada terra 1980.

Comentari de poesia de Salvador Espriu

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

1 Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
5 on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
10 així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
15 i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
20 bruta, trista, dissortada pàtria.

1- “Assaig de cantic en el temple”, forma part d'un llibre de poesia; “el caminant i el mur”. Aquest poema està escrit per què Salvador estava preocupat què s' acabés la guerra i la dictadura.

2- El poema creiem què vol dir que Espriu estava “fart” de tota la dictadura i volia anar-se'n cap a França on ell descriu el poble d' una manera que França va ser independent. 1 Oh, que cansat estic de la meva, 5 on diuen que la gent és neta, 10 així l'home que se'n va del seu indret", 20 bruta, trista, dissortada pàtria. : "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret".

3- El poeta diu les coses d' una manera bella i amb una mica de mal caràcter, i utilitza uns recursos bastant irregular. 1 Oh, que cansat estic de la meva, 5 on diuen que la gent és neta, 10 així l'home que se'n va del seu indret", 20 bruta, trista, dissortada pàtria. : "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret".