Salomé-Lolita: comparación

Cinematografía # Vladimir Nabokov. Stanley Kubrick. Adrian Lyne. Nínfula. Filles. Padrastres. Mares. Femme fatale. Sinòpsi. Wilde

  • Enviado por: Torras
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 33 páginas
publicidad
publicidad

SALOMÉ - LOLITA

ÍNDEX

1.- INTRODUCCIÓ..........................................................................2

2.-SINOPSI ARGUMENTAL DE LOLITA..........................................5

3.- CRÍTIQUES...............................................................................7

3.1.- LLIBRE: Lolita, de Vladimir Nabokov..............................7

  • 3.2.- PEL·LICULA: Lolita, de Stanley Kubrick..........................9

3.3.- PEL·LÍCULA: Lolita, de Adrian Lyne...............................11

4.- COMPARATÍSTICA..................................................................13

4.1.- LA NÍNFULA..................................................................13

4.2.- LOLITA vs. SALOMÉ.....................................................16

4.3.- ALTRES RELACIONS....................................................20

4.3.1.- Les filles i els padrastres...................................20

4.3.2.- Les mares.........................................................22

4.3.3.- L'amor que mata...............................................23

6.-ALTRES LOLITES.....................................................................26

7.- BIBLIOGRAFIA i FILMOGRAFIA.............................................32

1.- INTRODUCCIÓ

En aquest treball intentarem comparar dos tipus diferents de femme fatale. Per una banda la Salomé del mite hebreu, basant-nos, sobretot, en les reinterpretacions modernes d'Oscar Wilde (i, naturalment el referent operístic de Richard Strauss), de Gustave Flaubert i també de Jules Laforgue. De l'altra, la nínfula per excel·lència, que és la Lolita de la novel·la que Vladimir Nabokov va publicar a París l'any 1955.

Per què la nínfula? Els arquetips de la femme fatale han estat estudiats exhaustivament fins a l'actualitat per nombrosos autors i teòrics de la literatura. Precisament en el nostre curs de Literatura i Arts, hem estat estudiant diverses interpretacions del mite de Salomé, com a paradigma de femme fatale romàntica. Al llarg de la història de la teoria de la literatura hem conegut multitud de tipus de femmes fatales. Per una banda coneixem les dones-fera (esfinxs, sirenes, harpies, medusses...), de l'altra les dones diabòliques (vampiresses, bruixes, ...), i molts altres tipus de bèsties fèmines del mal. No obstant, després de la consulta de llibres com Ídolos de perversidad. La imagen de la mujer en la cultura de fin de siglo de Bram Dijkstra, La carne, la muerte y el diablo en la literatura romántica de Mario Praz o Las hijas de Lilith de Erika Bornay ens adonem que no apareix enlloc la figura de la nínfula tal i com la descriu Humbert, el personatge protagonista del cèlebre llibre de Vladimir Nabokov.

Humbert explica que «Entre los límites de los nueve y los catorce años, surgen doncellas que revelan a ciertos viajeros embrujados, dos o más veces mayores que ellas, su verdadera naturaleza, no humana, sino nínfica (o sea demoníaca); propongo llamar nínfulas a esas criaturas escogidas. (···) Entre estos límites temporales, ¿son nínfulas todas las niñas? No, desde luego. (···) Tampoco es la belleza una piedra de toque; y la vulgaridad -o al menos lo que una comunidad determinada considera como tal- no daña forzosamente ciertas características misteriosas, la gracia letal, el evasivo, cambiante, anonadante, insidioso encanto mediante el cual la nínfula se distingue de esas contemporáneas suyas (···) Y ahí está, no reconocida e ignorante de su fantástico poder (···)».

I aquestes nínfules, tal i com les descriu Nabokov en boca de Humbert, no apareixen a cap d'aquests llibres que hem citat. En Praz, per exemple, les nenes apareixen molt poc quan tracta el tema de les femmes fatales i quan apareixen sempre és sota una condició de víctimes; mai ho fan en representació de la figura de la nena de naturalesa demoníaca.

Dijkstra tracta la mirada a la infància dels artistes victorians, a través d'autors com Lewis Carroll, i les justificacions que aquests donaven sobre la suposada puresa dels infants que deien no trobar en les dones. En tot cas, aquests nens i nenes no són mai aquell «pequeño demonio mortífero» del qual parlava Humbert, i queden sempre al marge d'aquesta mirada adulta.

De la mateixa manera, Bornay passa per alt qualsevol indici de maldat que hi pugui haver en les nenes. Tot i així, s'apropa més que els autors citats anteriorment a la nínfula de Nabokov, sobretot quan parla de l'obra d'Edouard Toudouze, Salomé Triomfant.

És per tot això, que a nosaltres ens interessaria reivindicar la figura de la nínfula com a un tipus més de femme fatale, i sobretot la figura de Salomé com a prototipus de nínfula i, fins i tot, com a predecessora de la Lolita.

Són abundants els punts de contacte entre ambdues fèmines, i entre els personatges que giren al seu voltant. El triangle que es forma entre Herodes, Salomé i Herodies troba un mirall perfecte en Humbert, Lolita i Charlotte. Un mirall que només es trenca amb la figura de Joan Baptista, que a Nabokov apareix, potser, d'una manera conceptual. Ambdues històries coincideixen, a més, en dos components explosius i determinants: l'atracció “perversa” per les nenes i l'incest.

En tot cas ens agradaria veure sempre a Salomé com una Lolita més, i la Lolita com a una de tantes “Salomés” que coneixem.

També ens agradaria, per últim, dedicar un apartat a una petita mostra de reproduccions pictogràfiques que ens han semblat adients per la seva temàtica, que als nostres ulls, podem considerar nínfica. Són cinc “Lolites” vistes per quatre autors de diferents èpoques i estils.

2.- SINOPSI ARGUMENTAL

Humbert és un home refinat, brillant i atractiu per a les dones, però que oculta el record d'un amor d'infància, apassionat i frustrat: Annabel, una nena que també el va estimar, però que va morir de tifus. La impressió fou enorme i en convertir-se en adult segueix pensant en ella. Uns anys més tard, s'instal·la en una ciutat de Nova Anglaterra com a professor. S'allotja a casa de Charlotte, una atractiva i ingènua viuda. Però Humbert es fixa tan sols en la filla de Charlotte, Lolita, una nena de dotze anys que li recorda molt a la difunta Annabel. Mentre la mare l'intenta seduir, Lolita conquista a Humbert. Ambdós, després de la mort accidental de Charlotte, comencen un viatge per Estats Units que revelarà els problemes d'aquesta estranya parella.

Després d'aquest llarg viatge s'instal·len a Beardsley on Humbert obté una plaça com a professor. Les relacions entre Lolita i el seu padrastre s'estanquen en un cercle viciós on, cada cop més, Humbert esdevé l'esclau d'una Lolita que el domina a canvi de favors sexuals. La situació esclata a rel d'una discussió i decideixen emprendre un segon viatge per tot el país. Aquest cop, però, és Lolita qui, capritxosament, dibuixa tot l'itinerari. Durant una breu hospitalització casual de la nena, aquesta desapareix. Humbert, que ja sospitava d'algun altre amor secret de Lolita des de feia un temps, busca desesperadament la nova parella sense èxit.

Tres anys més tard, Humbert rep una carta d'una Lolita casada i embarassada que li demana diners per a ella i el seu marit, un tal Richard. Quan Humbert la va a visitar, amb la intenció de matar a l'home, s'adona que no es tracta del mateix que li va robar la seva Lolita tres anys abans. La gran desesperació de Humbert comença quan s'adona que, qui ell busca, és un home anomenat Quilty; un personatge amb qui ha anat coincidint en diverses ocasions al llarg de la seva vida i que resulta ser el gran amor de Lolita. Aquesta, refusa tornar amb ell altre vegada.

Cec de ràbia, busca Quilty, el troba i el mata. Una malaltia acaba amb la seva vida mentre compleix condemna per aquest crim.

3.- CRÍTIQUES

3.1.- LLIBRE: Lolita, 1955 de Vladimir Nabokov

A hores d'ara, ja ningú posa en dubte, si és que mai algú ho ha fet, la gran qualitat de Lolita, el llibre que Vladimir Nabokov va publicar a París l'any 1995. Ens ha agradat molt. Ens semblaria una falta de respecte vers l'autor intentar posar en dubte qualsevol element d'aquesta gran novel·la. Més aviat preferim, i això és el que intentarem fer, comentar alguns aspectes que ens han semblat destacables o que ens han cridat l'atenció per alguna raó en concret.

L'obra té un ritme narratiu tranquil i continu, amb fragments satèl·lits que l'aturen ocasionalment. Podríem dividir la narració en dues seccions diferenciades, que tanmateix es troben sempre barrejades en el llibre. D'una banda tenim el tractat teòric i la justificació de tot allò que es refereix al món de les “nínfules” i als “ninfulòmans”, respectivament (dues figures de les quals parlarem més endavant). De l'altra, trobem l'acció o narració pròpiament dita, és a dir, la història de la novel·la.

El suspens és l'eina bàsica de la qual es serveix Nabokov, així com les meticuloses i captivadores descripcions (molt abundants, per cert), per tal d'aconseguir un desenvolupament àgil de la narració. Una narració escrita en un estil neutre, de tipus naturalista, que fàcilment es pot decantar ara cap a la ironia cínica, ara cap al dramatisme més sensibler. I que, dins de la història, es recolza en el recurs retòric de la justificació contínua davant un hipotètic jurat popular decidit a condemnar Humbert. Ell n'és el narrador i, de fet, l'únic protagonista. Ell és l'únic que sap el final des del començament.

Però allò que més ens ha sorprès d'aquesta novel·la ha estat la originalitat o, més ben dit, la poca convencionalitat de l'argument, que amb facilitat pot fer sentir incòmode a més d'un lector moralment sensible, poc disposat a oblidar que es tracta tan sols d'una història de ficció. Ara bé, una història de ficció amb elements tan provocadors com l'incest, la padofília, el comportament lasciu bisexual en la infància, el favor sexual, la prostitució i, en definitiva, moltes de les tendències emotivo-sexuals que generalment s'han considerat desviacions en la nostra societat. I tots aquests elements enganxen; la morbositat té el handicap implícit de l'adicció que gairebé sempre crea i que augmenta com més avança la història. El llibre es serveix de tot això com a principal reclam i interès. Recordem el gran escàndol que va significar la seva aparició en la societat americana dels anys cinquanta.

I què és allò que més colpeix el lector? Que qualsevol dels elements que abans hem descrit queden com a foteses davant dels arguments de Humbert i la compassió que aquest desperta: Nabokov justifica allò “injustificable”. En altres paraules, allò que hom ha entès durant tota la seva vida com a moralitat troba en la Lolita de Nabokov el pes incommensurable de la llei de la relativitat.

3.2.- PEL·LÍCULA: Lolita 1962, de Stanley Kubrick

El film que Stanley Kubrick va dirigir l'any 1962 sobre la cèlebre novel·la de Nabokov, que tenia el luxe de comptar amb aquest mateix escriptor com a guionista, és una molt bona adaptació lliure d'aquesta obra literària, que gravita en l'univers del cinema clàssic americà, hereu de tota la tradició del cinema negre.

Filmada en blanc i negre, recull el ritme tranquil i continu que té el llibre, basant-se, sobretot, en els diàlegs que sotmeten perfectament les imatges al seu servei. És un estil que als nostres ulls esdevé antiquat, més que res, per la falta del suspens i emocions contínues a les quals ens té acostumats la indústria cinematogràfica americana actual. I a la vegada és aquest mateix estil el que marca el ritme tranquil i continu.

La llibertat d'aquesta adaptació rau en el fet que Kubrick es pren tot un seguit de llicències a favor de captar l'interès d'un públic educat cinematogràficament, i que precisament demana un tipus de narració allunyada de la de la novel·la clàssica. Per començar, per exemple, trobem la figura del llavors joveníssim Peter Sellers (al paper de Quilty) que marca amb el seu inconfusible carisma el desenvolupament de la narració, donant al seu personatge un protagonisme omnipresent que no té dins la novel·la. D'altra banda, Kubrick no té en compte el personatge d'Annabel, potser l'autèntica responsable, segons Humbert, de la seva debilitat envers Lolita.

Sue Lyon, a més, l'actriu que encarna la malvada criatura, no s'adequa gens ni mica a la descripció que Nabokov ens proposa al seu llibre. Si la Lolita literària tenia dotze anys, l'aspecte del seu referent al cel·luloide no passa per menys de divuit. I si la primera ens és descrita com una nena d'una bellesa del tot normal, fins i tot vulgar, Lyon té tot l'aspecte exuberant i el glamour d'una actriu de Hollywood de l'època. Cal pensar que, a despit de l'autor, tot això són demandes ineludibles del públic contemporani, però que alhora van en detriment de l'element provocatiu, i potser essencial per al sentit ple de la història, que conté la novel·la.

Potser la llicència més rellevant, i en aquest cas molt encertada cinematogràficament parlant, de totes les que es pren Stanley Kubrick, és el flash-back inicial a partir del qual l'espectador coneix, igual que Humbert, i contràriament a la novel·la, el desenllaç de la història.

Per últim cal lamentar, potser, la dificultat que representa l'adaptació d'una novel·la al llenguatge cinematogràfic, i més, si com Lolita, aquesta última és tan extensa i conté tantes i tan sucoses reflexions. Les dues hores llargues que dura el film resulten ser insuficients per encabir la totalitat de seqüències que apareixen a la novel·la, de manera que Kubrick, amb el vist i plau de Nabokov, deixa de banda molts trossos del llibre.

Malgrat tot, és una bona pel·lícula que s'aguanta perfectament per ella mateixa, sense la lectura prèvia del llibre. No té la talla de les grans produccions d'aquest director americà, però és, en essència, part de l'obra d'un dels més grans cineastes que ha donat aquest segle. Bé, si ho voleu, el segle passat.

3.3.- PEL·LÍCULA: Lolita 1997, d'Adrian Lyne

Venuda, en un principi, com a remake del clàssic de Stanley Kubrick, Adrian Lyne va sorpendre tothom el 1997 amb aquesta nova versió cinematogràfica de la novel·la de Vladimir Nabokov, Lolita.

Filmada en color, i amb un ritme narratiu adaptat a l'espectador dels anys noranta, Lyne ens presenta una Lolita amb tots els elements de rigor que conté el thriller modern: violència, sexe, impactes, intriga, crims, etc., d'una manera molt més explícita que els seus dos referents anteriors en el temps, i adaptada a nosaltres, vulgars consumidors de cinema de masses.

La ocultació de la cara de Quilty, la truculenta mort de Charlotte, la carnisseria de l'escena final, etc. fan d'aquesta pel·lícula, un bon reclam comercial. D'altra banda, però, hi trobem detalls molt ben resolts, com ara un aspecte més adequat a l'edat de Lolita de la mà de Dominique Swain, una introducció on se'ns explica la infantesa de Humbert, un Quilty més basat en mostrar una persona degradada que en lluir la figura d'un famós actor, una notable direcció fotogràfica...

La subjecció de Lyne als paràmetres que Kubrick va marcar (hi veiem repetit inexcusablement el mateix flash-back que a la Lolita del 62), l'entenem com a una falta de coratge d'aquest cineasta alhora d'enfrontar-se amb l'obra del director de 2001: Odissea a l'espai. I talment, com un recurs defensiu, Adrian Lyne segueix fidelment el llibre de Nabokov enlloc de fer-ne una nova reinterpretació. És una opció, però, que d'altra banda, fa que el film guanyi interès: com que veu de les dues fonts anteriors, aconsegueix reunir el bo i millor de Kubrick i Nabokov alhora. Lyne presenta una pel·lícula més propera a la novel·la de Nabokov que, a més a més, capta la genialitat del director americà, Stanley Kubrick.

4.- COMPARATÍSTICA

4.1.- LA NÍNFULA

Tot i que ja ho hem apuntat a la introducció, ens sembla adient explicar detalladament què és una nínfula segons el relat de Vladimir Nabokov.

L'edat de la nínfula és una de les característiques essencials d'aquests éssers. Segons Humbert, aquesta oscil·la entre els nou i els catorze anys. Precisament, l'edat ha estat un dels principals entrebancs alhora de dur Lolita a la pantalla; a cap de les dues pel·lícules fetes sobre la novel·la de Nabokov apareix una Lolita amb aspecte de tenir dotze anys, sinó que totes dues actrius aparenten tenir més edat.

Però malgrat això, les nínfules no són nenes, només ho aparenten. Segons Humbert, la seva veritable naturalesa no és humana sinó demoníaca. Podríem afegir, doncs, partint d'aquesta afirmació, que la Lolita es pot incloure, també, dins la tipologia de “dona satànica”.

Les nínfules posseeixen una màgia poderosa, un poder fantàstic capaç de sotmetre totalment a la seva voluntat un home madur amb el simple fet de menjar-se una piruleta.

Cal dir, però, que aquestes necessiten un element imprescindible per a poder exercir la seva màgia: l'existènica de ninfulòmans, homes madurs, que segons Humbert també han de tenir unes característiques concretes: «Si pedimos a un hombre normal que elija a la niña más bonita en una fotografía de un grupo de colegialas o girl-scouts, no siempre señalará a la nínfula. Hay que ser artista y loco, un ser infinitamente melancólico, con una burbuja de ardiente veneno en las entrañas y una llama de suprema voluptuosidad siempre encendida en su sutil espinazo (¡oh, cómo tiene uno que rebajarse y esconderse!), para reconocer de inmediato, por signos inefables -el diseño ligeramente felino de un pómulo, la delicadeza de un miembro aterciopelado y otros indicios que la desesperación, la vergüenza y las lágrimas de ternura me prohiben enumerar-, al pequeño demonio mortífero entre el común de las niñas.»

Així doncs, el poder d'aquests éssers només es manifesta sobre un tipus concret d'individu.

I en la relació entre aquest individu i la nínfula sempre hi tenen a veure elements padofílics. De totes maneres, el sexe, segons Humbert, no és allò més important per a un ninfulòman. Allò que més importància té és la seva màgia: «no me interesa en absoluto el llamado “sexo”. Cualquiera puede imaginar esos elementos de animalidad. Una tarea más importante me reclama: fijar de una vez por todas la peligrosa magia de las nínfulas.»

Lolita no és verge el primer cop que fa l'amor amb Humbert; així, sembla que la virginitat no és cap requisit per aquestes innocents “nenes demoníaques”. No són nenes, doncs, sexualment innocents i pures, sinó que tenen el seu propi comportament sexual. Per tant, tal i com apunta Meritxell Torrent en el seu article De Lolitas y otros males, sembla que es destrueix el mite de la nena-verge que tant s'havia cultivat a la literatura del segle XIX. Ara bé, el sexe, per una nínfula, forma part de tota la sèrie de jocs i dolenteries que es desprenen de la seva condició d'infantesa, sense tenir una importància més gran que cap altre dels seus entreteniments. Humbert ens diu: «Consideraba el acto en sí apenas como parte de un mundo furtivo de jovenzuelos, desconocido para los adultos. Lo que los adultos hacían con miras a la procreación no era cosa suya

Aquesta manera d'actuar davant el sexe ens il·lustra la característica més definidora de les nínfules, una característica que la distingeix de la resta de femmes fatales. Es tracta de la seva doble condició, de la seva naturalesa ambivalent. Per una banda, sempre és una nena i com a tal, no és conscient de tot allò que succeeix. No deixa mai de ser vulnerable i fins i tot innocent (per exemple, quan coneix la notícia de la mort de la seva mare, Lolita plora desconsoladament, nit rera nit). D'altra banda, però, és capaç de cometre grans crueltats sense perdre el somriure juganer: només cal veure una escena de la pel·lícula d'Adrian Lyne en la qual Lolita, dins el cotxe, amenaça al seu padrastre de denunciar-lo falsament a la policia per haver-la violat després d'insultar-lo cruelment, i tot això, sense deixar de riure dolçament.

Així doncs, la doble natura de les nínfules consisteix en que són alhora víctimes i esclavitzadores. La seva condició de nenes les fa vulnerables: necessiten algú que en tingui cura i les protegeixi. Conseqüentment, ens trobem davant d'un cas atípic de femme fatale, ja que físicament no és una femme, entesa en el sentit estricte. I d'altra banda, és ignorant del seu poder, tot i que n'aprèn pel camí, de manera que queda en inferioritat de condicions si la comparem, per exemple, amb una altra femme fatale com la Salomé de Wilde... Però d'això ja en parlarem més endavant.

4.2.- LOLITA vs. SALOMÉ

Ja hem dit, al llarg de la introducció, que Lolita i Salomé comparteixen molts trets definidors, i que totes poden coincidir perfectament dins d'una tipologia única de femme fatale.

Què és el què tenen en comú? Primer de tot, el sexe i la sexualitat. Si una característica les defineix per sobre de cap altra és el fet que totes dues són dones que tenen el poder de dominar fins a límits insospitats a un home. Però és més, no dominen a un home qualsevol, sinó que totes dues dominen els seus padrastres respectius, utilitzant elements de xantatge sexual.

Salomé, mirada únicament des del punt de vista d'un autor dels que l'ha tractat, potser no arriba a tenir plenament totes les característiques que poseeix la nínfula. Però totes les característiques de la nínfula es poden trobar al llarg de l'evolució de la història literària de Salomé.

A tall d'exemple, partint de la Salomé bíblica, podem dir que si bé aquesta ha passat a la història de la pintura, la literatura i, més recentment al cinema, en forma de dona, existeixen indicis suficients per creure que no era més que una nena. És a dir, que tenia una edat semblant a la Lolita de Nabokov. Tot i que resulta difícil de creure que una nena d'uns dotze anys no diferenciï el bé i el mal per ella mateixa, la Salomé bíblica es distingeix de la nínfula perquè en ella no hi ha maldat. Principalment, actua dirigida pels desigs de la seva progenitora Herodies.

La que sí que ja té maldat, és la Salomé del tàndem Wilde-Strauss, seguida de prop per la ridícula Salomé de Laforgue. La diferència entre aquestes tres fèmines i la nínfula nabokofiana és que les tres primeres semblen ser dones adultes mentre que les nínfules són sempre nenes.

Queda encara un tercer tipus de Salomé, a mig camí entre la bíblica i les de Wilde, Strauss o Laforgue. Es tracta de la Salomé que apareix al relat Herodies, dels Tres Contes de Flaubert. Aquesta, és la que té més accentuada l'aparença de nínfula. Tot i que és més gran que la Lolita i la Salomé bíblica, sembla més petita que les altres fillastres d'Herodes que ens ha donat la literatura universal, si més no pel seu comportament i pel fet que és Herodies qui domina els seus actes a l'hora de demanar el cap de Iaokanann. Tot i això, ens deixa entreveure una certa maldat infantil o almenys una mínima consciència d'estar fent una malifeta: «Vull que em donis, en una plata, el cap... -havia oblidat el nom, però reprengué somrient- ¡el cap de Iaokanann!».

En aquest fragment podem veure que, de la mateixa manera que les nínfules, la Salomé de Flaubert no és conscient de la magnitud del seu poder. I després de cometre la gran crueltat de demanar el cap d'un home, manté el seu somriure innocent, talment com la Lolita al cotxe de Humbert.

Lolita

(Aprenent de “bruixa”)

Salomé de Flaubert

Salomé bíblica Salomé moderna

(nena no-malèvola) (malèvola no-nena)

Amb aquest quadre, hem intentat esquematitzar les relacions segons les quals, Lolita i la Salomé de Flaubert són la síntesi de les dues figures inferiors en l'esquema.

Ens ha semblat adequat el terme d'aprenent de “bruixa” tant per Lolita com per la Salomé de Flaubert degut a que fa la impressió que aquestes nenes estan a l'edat d'adonar-se de la importància dels seus poders com a dones. D'una banda, l'evolució de Lolita, durant la novel·la, ens confirma aquesta consciència creixent. De l'altra, l'evolució de la imatge de Salomé, al llarg de la història de la literatura, talment com si fós una nena de carn i ossos, experimenta un creixement físic i psíquic molt similar al de Lolita durant la novel·la.

Hi ha, tan sols, una diferència que considerem clau: la nínfula perd els seus poders en convertir-se en dona. La pèrdua del poder de Salomé és més tardana, té lloc en passar de dona jove a dona madura. És a dir, de la mateixa manera que Herodies ja no pot dominar al Tetrarca amb els seus encants degut a la seva edat avançada, la nínfula no dominarà al ninfulòman quan passi poc més de l'adolescència.

Encara queda un punt de contacte entre les dues nínfules, si així se'ns permet, ja, anomenar-les, que és el punt de consentiment i mala educació que conecta la Salomé de Laforgue amb la nena mimada a qui Humbert satisfà tots els desigs. Ambdues comparteixen un mateix tipus de situació. «Y ahora, papi, me encantaría que me mandarais a mi alcoba, en una bandeja corriente, la cabeza de Yaokanán. Ya está. Estoy arriba esperando» .Qui s'atreviria a dir quina de les dues nenes malcriades ha pronunciat aquesta frase? Naturalment, pel context queda ben clar que es tracta de Salomé. Però Lolita hagués pogut expressar-se perfectament en aquests termes, agenollada als peus de Humbert, assegut en un balancí.

4.3.- ALTRES RELACIONS

Tal i com hem dit a la introducció, hi ha molts paral·lelismes entre la Salomé i la Lolita. Però no només entre elles dues sinó també entre els personatges que trobem al seu voltant. Aquests paral·lelismes creiem que queden il·lustrats en els següents quadres:

4.3.1.- Les filles i els padrastres

La relació més evident que hi ha entre les dues malèvoles protagonistes, és que ambdues tenen padrastre. Aquest, és, a la vegada, la víctima de la maldat tant de Salomé com de Lolita.

Els dos padrastres, Herodes i Humbert, a part de tenir una edat similar (més del doble que la nena), comparteixen una debilitat, que els perdrà. És a dir, tots dos són capaços de convertir-se en assassins per l'amor a les seves fillastres. De fet, l'amor és un terme que podem aplicar amb rigor tan sols en el cas de Humbert. L'amor d'Herodes envers Salomé, però, pot aparèixer sota diverses formes, la més freqüent de les quals, és el simple desig sexual representat en el ball.

Ambdós tenen el poder legal i moral sobre les seves fillastres. Ara bé, a la vegada, ambdós són víctimes i esclaus d'aquestes. I aquestes, alhora també ho són d'ells. És com una roda...

Arribats a aquest punt, hem d'analitzar amb quin grau de consciència aquestes fillastres fan ús del poder que tenen sobre els seus padrastres. En el cas de Lolita hi ha una clara evolució. Si bé al principi accedia als desigs sexuals de Humbert com si fos un joc, al final, en plena consciència de què significa ella per al seu padrastre, usa el seu poder en benefici propi: perquè li augmenti la setmanada, perquè la deixi sortir amb nois, perquè li deixi fer l'obra de teatre, etc. El cas de Salomé és diferent. L'autor, en cada reinterpretació, tria el grau de consciència de cada Salomé. La Salomé de Wilde, per exemple, parteix de la base que sap què és capaç d'aconseguir. La Salomé bíblica, per contra, és completament ignorant pel què fa al poder que té sobre Herodes. És la seva mare qui, conscient d'aquest poder, utilitza la filla com a instrument per assassinar Joan.

Per últim, cal parlar del desig comú d'aquests dos homes. Si bé el desig d'Herodes és provocat, en tots els casos, per tal d'aconseguir quelcom, a Humbert se li provoca un desig molt més espontani.

«¡Pero qué hermosa estaba en la ondulación de esos hechizos exquisitos, en el cumplimiento soñador de sus encantos y deberes! Durante ciertas noches intrépidas, en Beardsley, también le había pedido que bailara para mi con la promesa de algún regalo, y aunque esos saltos mecánicos de piernas abiertas se parecían más a los de un jugador de futbol que a los movimientos lánguidos o briosos de una petit rat parisiense, el ritmo de sus miembros no del todo núbiles me producían placer. Pero todo eso no era nada, absolutamente nada, comparado con el indescriptible rapto que me producían sus partidos de tenis, la sensación delirante de mecerme en el borde mismo de un orden y un esplendor celestiales.»

«Ella es llançà sobre les mans, amb els talons a l'aire, recorregué la tarima així, com un gran escarabat; i s'aturà, sobtadament.

La nuca i les vèrtebres formaven un angle recte. Les fundes de color que li embolicaven les cames, passant-li per damunt de l'espatlla, com arcs de Sant Martí, acompanyaven el seu rostre a un colze del terra. Duia els llavis pintats, les celles molt negre, els ulls eren quasi terribles, i les gotetes que tenia al front semblaven un vapor sobre marbre blanc.»

4.3.2.- Les mares

Les mares, Charlotte y Herodies, tenen, en totes dues històries, un paper secundari. Aquest paper secundari només es veu superat, i encara mínimament, per l'Herodies de la Biblia i la de Flaubert. En aquestes, Herodies és la representant de la maldat, que, en un principi, no posseeix la seva filla. En aquestes, semblen “Salomés jubilades” pel temps, però amb tot l'enginy i crueltat característics de les femmes fatales.

Ambdues són obstacles per a les finalitats dels respectius marits, els quals, en cap dels casos, senten amor per elles. Tant a Herodes com a Humbert els molesta la seva muller per tal de veure satisfets els seus desigs. Humbert es casa amb la viuda Charlotte sense estimar-la per poder estar més a prop de Lolita, però des d'aquest mateix moment, ha planejat la manera de desfer-se d'aquesta. Herodes sembla que havia estimat la seva dona en algun moment, però aquest amor s'ha acabat fa temps, segons la versió de Flaubert. Ara, la parella més aviat s'odia, i Herodies constitueix una nosa pel Tetrarca.

4.3.3.- L'amor que mata

Joan Baptista mor per amor o si més no, per desig. El desencadenant de la seva mort és el desig que sent el Tetrarca cap a la seva filla: a canvi de que Salomé balli per ell, aquest arriba a fer-li la promesa que li donarà la meitat del seu regne. Aquesta promesa (feta a causa de l'amor que sent Herodes per la seva filla), és la culpable que el Tetrarca ordeni la decapitació de Iaokanán.

Joan Baptista no apareix a la Lolita de Nabokov. No hi ha cap personatge en aquesta novel·la que equivalgui a la figura de Iaokanann de la mateixa manera que els altres tres tenen en Herodies, Herodes i Salomé, la seva equivalència paral·lela. Ara bé, no obstant això, sí que trobem a Joan dintre de Lolita sota la forma de l'element tràgic que provoca la mort per amor.

Dos són els personatges que moren per amor a la novel·la de Nabokov: Charlotte i Quilty.

Si partim de la Salomé de Wilde sí que podríem dir que entre el personatge de Quilty i el de Joan Baptista existeix cert paral·lelisme. Tots dos, són individus que conquisten l'amor, o bé de la nínfula o bé de la Salomé. En el cas de Lolita, aquesta confessa a Humbert cap al final del relat que Quilty és l'únic home que realment ha estimat: a l'escena on, després de tres anys de separació, Humbert es retroba amb Lolita, ara una dona casada i embarassada, aquesta el refusa contundentment, dient-li que abans preferiria tornar amb Quiltiy, l'únic home que l'ha fet embogir d'amor.

D'altra banda, Joan Baptista (només cal recordar la representació operística que proposa Böhm de l'obra de Strauss, la qual vam veure les últimes dues sessions de classe de Literatura i Arts) esdevé l'amor de la Salomé de Wilde gairebé a primera vista. Un amor amb el mateix component capritxós que té l'amor de Lolita, per part de Salomé, tot i que potser de caire més passional-sexual. Un amor, si més no intens, d'una intensitat tan enorme que al ser repudiat (cal dir que una femme fatal sempre té un alt grau d'orgull), es converteix en un odi capaç de matar cruelment.

I també és coincident el fet que, al igual que Joan Baptista refusa Salomé, Lolita també acaba sent deixada per Quitly: «Locuras, inmundicias. Le dije que no. Yo no iba a (empleó can absoluta despreocupación un repulsivo términio vulgar que en traducción literal francesa sería souffler) ... a esos muchachitos del demonio sólo porque a él se le antojara. Y me echó.» Òbviament, les raons per les quals, les “fatals noietes” són repudiades són molt diferents: la condició de Joan Baptista, com tothom sap, és la d'un home sant, i com a tal, és molt normal que no caigui en pecat cedint als desigs amorosos de Salomé. En canvi, Quilty és, directament, un pervertit: si deixa Lolita és precisament perquè aquesta té massa escrúpols per accedir a segons quina de les seves demandes. No obstant, tots dos homes prenen la mateixa decisió: allunyar-se d'elles.

L'altra mort, Charlotte, també és una víctima de l'amor que sent Humbert per la seva filla. Aquesta mort, és una mort accidental, no un assassinat com la de Quilty. Charlotte descobreix la passió que Humbert sent per Lolita al llegir el diari d'aquest, on també explica, en tò groller, que no sent res per ella, i que més aviat la considera una molèstia. Charlotte, completament desesperada, travessa el carrer per llançar unes cartes a la bústia i és atropellada per un vehicle. Però malgrat que Charlotte mor casualment, Humbert, en vàries ocasions al llarg del seu matrimoni, planeja matar-la de diferents formes, cosa que, finalment, no té el valor de fer. I planeja matar-la tan sols perquè representa un obstacle per complir els seu desig de tenir Lolita a prop. Per tant, és l'amor que sent per la nena el causant de que planegi desfer-se de la seva dona. Fins i tot podríem dir que també és el culpable de que Charlotte mori, ja que si bé és una mort accidental, també és una mort causada per la desesperació que li ha provocat un descobriment com al que ha fet llegint el diari: si el seu estat psicològic no hagués estat tan malament degut a l'impacte rebut per la notícia de la “infidelitat” del seu marit, probablement, hagués mirat abans de travessar el carrer i no s'hagués precipitat sobre el cotxe.

5.- ALTRES LOLITES

En aquest apartat, hem volgut incloure tota una sèrie d'obres pictòriques de diferents estils i cronologies en les que, amb l'ull del qui hi vol veure, hi podem trobar amagades certes “nínfules Salomenianes”.

Està clar que això és sempre molt relatiu. Però sí que, o per l'edat, o per una certa maldat en la mirada, o per un gest mínimament provocatiu... aquestes imatges ens han recordat la mena d'amalgama que, com hem intentat demostrar en aquest treball, formen les figures de la nínfula i la de Salomé.

- Noia amb gat, 1937, de Balthus (Balthazar Klossowski de Rola)

- Dansaire, 1913, d'Emil Nolde

- Desnudo sobre tela de color, 1911 (Akt gegen farbigen Stoff), de Egon Schiele

- Desnudo de muchacha sentada, 1910 (Sitzender Mädchenakt), de Egon Schiele

- Dona jove, posterior al 1466, de Petrus Christus

6.- BIBLIOGRAFIA

-BORNAY, Erika, Las hijas de Lilith. Madrid, Cátedra, 1995.

-DIJKSTRA, Bram, Ídolos de perversidad. La imagen de la mujer en la cultura de fin de siglo. Barcelona, Debate, 1994.

-FISCHER, Wolfgang Georg. Egon Schiele (1890-1918). Pantomimas del deseo, visiones de la muerte. Köln, Taschen, 1998.

-FLAUBERT, Gustave, Tres Contes. Trad. Lluís M. Todó. Barcelona, Destino, 1996.

-NABOKOV, Vladimir, Lolita. Trad. Enrique Tejedor. Barcelona, Anagrama, Col·lecció “Compactos”, 1991.

-Nou Testament. Versió del text original i notes pels monjos de Montserrat. Andorra, Casal i Vall, 1961.

-PRAZ, Mario, La carne, la muerte y el diablo (en la literatura romántica). Carácas, Monte Ávila, 1969.

-TORRENT, Meritxell. De Lolitas y otros males. Universitat Autònoma de Barcelona, 1998.

-VARIS AUTORS. Història universal de l'art. Volums V i IX. Barcelona, Planeta, 1989 i 90 respectivament.

-WILDE, Oscar, Salomé. Trad. Terenci Moix. Barcelona, Proa, 1995.

FILMOGRAFIA

Lolita (1962)

Director: Stanley Kubrick

Guió: Vladimir Nabokov

Argument: Vladimir Nabokov

Fotografia: Oswald Morris

Música: Bob Harris (III) / Nelson Riddle

Muntatge: William C. Andrews

Intèrprets: James Mason, Shelley Winters, Sue Lyon, Peter Sellers.

Lolita (1997)

Director: Adrian Lyne.

Guió: Stephen Schiff.

Argument: Vladimir Nabokov.

Fotografia: Howard Atherton.

Música: Ennio Morricone.

Muntatge: Julie Monroe, David Brenner.

Intèrprets: Jeremy Irons, Melany Griffith, Dominique, Swain, Frank Langella.

.- Bornay parla d'aquesta obra, però nosaltres no coneixem ni l'obra ni la figura d'Edouard Toudouse.

1

Herodes Joan

Antipas Baptista

Herodies Salo

Humbert ?

Charlotte Lolita