Romanticisme

Narrativa española del Siglo XIX. Novela y teatro romántico. # Orígens. Característiques bàsiques. Societat i cultura. L'Espanya de l'època

  • Enviado por: Mary
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

1.Característiques bàsiques

Existeix un punt comú en totes les variants del romanticisme, i és que la imaginació individual n'és l'autoritat crítica, i aquesta nova llibertat permet als autors del moment l'exploració d'un ampli ventall de sentiments i sensacions, des dels passionals fins als d'angoixa profunda, dins o més enllà de les formes establertes. Un dels seus trets més característics, doncs, és el predomini del sentiment trepidant i de la passió sobre la raó, cosa que es veu en l'exaltació de la individualitat, la narració d'amors impossibles i malenconiosos o la identificació de l'ànima amb el paisatge salvatge i desordenat, alhora que s'obre la porta a noves convencions i gèneres com ara el terror i formes d'entendre l'existència humana. Una altra característica és la recerca de l'originalitat, el geni creador, l'admiració per l'artista que trenca amb les convencions de la burgesia i dóna veu als herois, als artistes, o als individus rebels i marginals, les vides i desitjos dels quals estan invariablement predisposats a xocar frontalment amb els d'aquells que els envolten, i solen estar abocats a la tragèdia.

Els escriptors rebutgen la realitat que els envolta i per això sovint ambienten les seves obres en països orientals (orientalisme), exòtics o en el passat, sobretot a l'Edat Mitjana, de la qual n'ofereixen una visió enaltida.

2.Orígens

La literatura romàntica pròpiament dita es va originar a l'Alemanya amb el moviment "Sturm und Drang" i va suposar una reacció contra la literatura neoclàssica i molts dels preceptes del la Il·lustració.

Tot i que es va donar en tots els gèneres literaris, va ser més evident a la poesia, ja que el gènere líric és l'idoni per expressar aquesta nova galeria de visions tempestuoses. Cal buscar, però, els orígens estilístics del gènere en la pròpia etimologia del mot. El mateix terme romàntic prové de la paraula "romanç", que s'havia fet servir per descriure el tipus de llargues narracions de l'Edat Mitjana que solen veure com a precursores de l'estil. Carlemany, Alexandre el Gran i el Rei Artús foren les figures centrals de "cicles" de romanços i novel·les de l'època que foren notables en el seu peculiar ús d'elements màgics i una visió distintiva de característiques personals com l'honor i el valor, així com generalment el seu idealisme i la recerca d'un "nou món". Segles més endavant, un reviscut gust pel macabre, l'exòtic i l'emoció sinistra i nostàlgica de les ruïnes gòtiques i medievals varen propiciar la resurrecció d'aquestes narracions i el seu contingut, per començar a formar un subgènere conegut com a literatura gòtica, que comença amb el relat El castell d'Otranto de Horace Walpole, l'any 1764.

Dins de la literatura anglesa, extremament vital en aquest període, Coleridge i Wordsworth, foren els veritables arquitectes del moviment, que va començar amb les seves Balades Líriques el 1798, però la revifalla del romanç en el sentit més estricte de la paraula va ser precedit per un nou culte a la sensibilitat. El moviment del món germànic Sturm und Drang (literalment "tempesta i impuls" en llengua alemanya), al qual ja ens hem referit, és generalment conegut per les aportacions al drama dels escriptors Friedrich Schiller i les primeres obres de Goethe, particularment la seva obra Götz von Berlichingen, relat d'un cavaller medieval que es resisteix a qualsevol autoritat que no sigui la seva pròpia (1773) i la seva novel·la Les penes del jove Werther, que va tenir un impacte internacional quan fou publicada. Aquesta també tractava d'un individu que sentia fortes contradiccions entre el seu propi món interior d'intens sentiment i dolor, i el món exterior que mai no el corresponia. Werther, embogit de dolor, finalment es suïcida. En les seves darreres obres, però, Goethe va rebutjar el romanticisme en favor d'un nou tipus de percepció de l'harmonia clàssica.

3. Societat i cultura de l'època

L'Europa de finals del segle XIX i començaments del XX: el tombant de segle.

Al llarg del segle passat van tenir lloc un conjunt de metamorfosis, les quals permeabilitzant els grans punts d'arribada de la història humana d'etapes anteriors, incidiren de manera determinant en la configuració dels diversos moviments d'ordre polític, històric, social i cultural. Per començar, no podem oblidar que l'entrada en l'època contemporània vé marcada per la Revolució Francesa, un esdeveniment de tal magnitud que no tan sols modificarà la política de tota Europa, sinó que provocarà un canvi fonamental en la ideologia social. La nova mentalitat permet que el poble se sàpiga sobirà, que vulgui i pugui decidir els seus actes i que les monarquies es vegin forçades, progressivament, a deixar de ser absolutes per passar a retre comptes del que fan.

Podríem dir que, després del trencament que suposa la Revolució Francesa el 1789, el segle XIX és -decididament- l'era de les revolucions. En efecte, molts trasbalsos políticosocials i a diversos nivells determinaran la geografia física, política i cultural de l'europa moderna. D'entrada, val a dir que el creixement de la població és una dada decisiva. En només dos segles la població ha augmentat més notablement que en els 10.000 anys d'història prèvia. Aquesta dada, la del creixement demogràfic, és fonamental per tal com l'expansió de la població anirà unida a les grans commocions del moment: la revolució agrícola, base de la industrialització, la revolució industrial, la transformació més radical dels sistemes de treball i de l'estructura de la societat des del neolític, i la gran revolució ideològica i social, derivada de les transformacions laborals, les noves mentalitats i la problemàtica dels grups socials que, en certa manera, qualla en determinades revolucions polítiques.

Són factors clau en aquest desenvolupament demogràfic un important descens de la mortalitat, que es deu als progressos aconseguits en l'àmbit mèdic i higiènic. Si dins de la medicina destaquem el descobriment de vacunes com la de la verola, causant d'importantíssimes epidèmies, el naixement de la microbiologia amb Pasteur (creador de la teoria bacteriana i desenvolupador, entre moltes altres coses, de la vacuna antiràbica) i Kock (descobridor del bacteri de la tuberculosi i del còlera, Premi Nobel l'any 1905) o Jaume Ferran (que elaborà vacunes contra el còlera, el tifus, la ràbia i la tuberculosi), la introducció de l'anestèsia general en cirurgia (1846) o de l'antisèpsia (1867); a nivell higiènic és decisiu l'abastament d'aigua potable així com la construcció massiva de claveguerams a les ciutats, la introducció dels serveis de neteja i la generalització de la higiene personal. Tanmateix, és cert que hi continua havent elevades taxes de mortaldat infantil i encara hi ha rebrots de fam o epidèmies com el còlera que, sumades a les seqüeles de les guerres, tenen efectes devastadors damunt de la població. De fet, és remarcable una certa mortalitat diferencial en funció de la classe social a la qual es pertany, ja que els sectors obrers pateixen els efectes de la mala qualitat de vida industrial, suporten les conseqüències d'una difícil condició laboral i són víctimes d'una alimentació insuficient.

Les transformacions socials que es produeixen tot abandonant definitivament l'estructura social estamental a favor de la de "classes", ens permeten comprendre més i millor la societat d'avui en dia. Lògicament, una societat més nombrosa equival a una societat més complexa, d'una banda, i més problemàtica, també. El segle XIX és protagonista d'intensos desplaçaments de població en relació amb dos processos cabdals: la revolució industrial i el colonialisme. És una època de transformacions i canvis que tenen el seu principal indicador en les transvassaments, del camp a les ciutats, i en les migracions, atès que les innovacions en el terreny dels transport permeten, cada vegada més, importants trasllats de població, fins i tot a nivell intercontinental. Com han assenyalat els historiadors, la projecció d'Europa sobre altres continents i l'impacte d'aquesta projecció constitueix un altre dels fenòmens claus de la història contemporània. La formació dels imperis colonials -basada en factors d'ordre econòmic (establiment de nous mercats, competència, creixement econòmic...), polític (interessos geoestratègics), però també en raons ideològiques (enyor del passat gloriós, el segle d'or espanyol, l'imperi romà, la tasca civilitzadora anglesa, el passat imperial napoleònic...)-, estimula l'ocupació de noves terres en "nous" continents.

Les comunicacions avancen a marxes forçades: telègraf, telefon, ràdio... i el transport no es queda enrere. L'any 1870 ja està perfectament assentada la xarxa ferroviària: l'era del rail s'ha produït. Però també cal parlar dels vaixells de vapor, que acaben definitivament amb els velers (pensem en el quadre de Turner "The Fighting «Temeraire» tugged to her last berth to be broken up" del 1838), de l'invent de l'automòbil (Karl Benz, 1885), del metro (Londres 1887-1890), de l'aparició de globus d'aire calent, de gas o de motor com ara el Zeppelin (1896) o de l'avió (1909). Tots aquests enginys permeten parlar d'una revolució en el món de les comunicacions i el transport, que, sens dubte, es beneficien de la revolució que també s'experimenta a nivell tecnològic o científic: investigacions sobre la conversió d'energia desemboquen, d'una banda, en l'energia termodinàmica -que possibilita la fabricació de noves màquines-, el motor d'explosió (Daimler, 1884), el motor diesel (Diesel, 1897); d'altra banda, les investigacions sobre l'electricitat són la base sobre la qual es sustenta la revolució industrial, l'invent de la bombeta (Edison, 1889), els avenços en electroquímica, les ones electromagnètiques, les bateries, els imans, els raigs X (Roentgen, 1895) i, finalment, els experiments sobre la velocitat de la llum que portaran a la teoria de la relativitat d'Einstein (1905-1915).

Amb tot, cal no oblidar una de les doctrines decisives per al progrés de la biologia: l'evolucionisme de Charles Darwin. La seva doctrina de la selecció natural, de la lluita per l'existència, la ferma creença que només subsisteixen els individus o les espècies més preparades pel canvi i l'adaptació al medi té un irònic reflex en la societat del moment. Tants canvis provoquen, necessàriament, una diferent percepció del paper de l'home en el món. Els prodigis de la ciència i de la tècnica col·loquen l'home de finals del segle XIX en la inusual posició d'assistir a un domini gairebé complet de la naturalesa (possibilitat d'incidir en l'exterminació de malalties, indústria química, etc.) i la distància (creació de procediments de transmissió de notícies i invent de nous aparells de transport), però també l'aboquen a tot un seguit de problemes derivats de la industrialització. El preu a pagar és car. La desaparició dels gremis suposa una deshumanització progressiva del món laboral. La màquina arracona l'obrer i dones i nens entren en la roda de la misèria i l'explotació. Els canvis en els hàbits feiners provocats per l'aparició de les grans indústries influeixen en gran manera sobre les condicions de vida dels treballadors, els obrers, i en determinaran la ideologia: el sorgiment dels moviments obrers en defensa dels propis interessos. Apareixen, és clar, els fenòmens de masses que es fan perceptibles en teories com ara l'anarquisme, el socialisme, el comunisme i, més tard, el feixisme. El segle XIX i el començament del segle XX també serà la gran època dels moviments socials. El sindicalisme és un moviment d'obrers que pretenen defensar i millorar les seves condicions laborals. L'anarquisme, sustentat ideològicament per tendències diverses de Bakunin a Proudhon, suposarà un rebuig frontal del procés d'industrialització i desembocarà en una onada de violència revolucionària que tindrà un ressò important tant a Catalunya (Barcelona, la ciutat de les bombes), com a Espanya (assassinat de Cánovas del Castillo, 1897, o Canalejas, 1912). La doctrina socialista, amb la prehistòria dels socialistes utòpics (Saint-Simon, Fourier...), adquireix el seu punt àlgid amb Karl Marx i la seva obra El capital, on Marx analitza dialècticament les contradiccions del capitalisme a partir d'una concepció de la història que es fonamenta en principis bàsics com ara el materialisme històric, la lluita de classes i la dictadura del proletariat per arribar a una societat sense classes.

Des del punt de vista polític, tot un seguit de moviments revolucionaris europeus parteixen del liberalisme, primer (revolució de 1830), i del nacionalisme després (revolucions de 1848 i processos d'unificació d'Itàlia i Alemanya). El 1848 es duran a terme revolucions democràtiques que reivindiquen l'abolició del sufragi censatari i l'establiment del dret a vot universal. Tant és així que aquesta data serà anomenada "la primavera dels pobles". En poques setmanes una onada revolucionària sacseja tota Europa. Es produeix una combinació d'ideals lliberals i democràtics amb els nacionals. Es fomenta el concepte de "sobirania popular". El 1848 també apareix el Manifest comunista de Marx i Engels, que contribueix de forma notable a la lluita per la reducció de les desigualtats i el 1864 es funda, a Londres, la Primera Internacional, una associació que postula la solidaritat entre els obrers i també parla de la conquesta del poder polític per part del proletariat. Finalment, el 1917, i de la mà de Lenin, es produirà la Revolució Russa. Però llavors ja tota Europa es veu afectada pel conflicte bèlic de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) que adquireix una dimensió supranacional.

El panorama de la política internacional està governat des de 1870 fins al 1891 per Bismarck, dirigent de la política prussiana i artífex de la nació alemanya, que s'erigeix en veritable àrbitre de la vida internacional. Els darrers trenta anys del segle XIX han estat considerats una època de "pau armada" perquè es produeix el xoc entre els diversos imperialismes. A partir de 1900, l'expansió de les grans potències es multiplica arreu i, consegüentment, augmenten els motius de fricció aquí i allà. Diverses crisis, produïdes entre 1904-1914 (la primera crisi marroquina -1904-1906-, la crisi bòsnia -1908-1909-, la segona crisi marroquina -1911- i les guerres als Balcans -1912-1913-) acondueixen Europa a la Gran Guerra (1914-1918), que esclata arran de l'assassinat a Sarajevo de l'arxiduc Francesc Ferran, l'emperador àustro-hongarès. Fins el juny de 1919 no es signarà el Tractat de Versalles, el qual imposa un ordre que, com es veurà per la proximitat de la Segona guerra mundial, resultarà fràgil per Europa.

Revolució industrial, colonialisme i descolonització, societat de masses i una revolució en el terreny dels transports, la medicina i la ciència, són processos cardinals dins de la història contemporània que van estretament lligats a l'aspecte demogràfic que també hem volgut assenyalar.

L'Espanya de l'època

En el panorama espanyol, si tot just encetat el segle fa poc que ha acabat la "Guerra Gran" (guerra declarada de manera forçada per Carles IV, que havia d'ajudar els Borbons, contra la Revolució), un nou conflicte esclata de resultes de l'ocupació peninsular de les tropes napoleòniques: la "Guerra del francès" (1808-1814). Hi ha, des de llavors ençà, tot un seguit de conflictes bèl·lics que marquen els temps en què viu el nostre autor, des del darrer terç del segle XIX fins el primer del segle XX: les guerres carlines (1833-1839, 1848, 1872-1875), la revolució de setembre (1868), l'onada d'atemptats anarquistes (1896), la pèrdua de les darreres colònies espanyoles a Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898), la "Setmana Tràgica" (1909) i la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

En efecte, l'escena política espanyola a partir de 1833 és molt agitada per tal com l'herència de Ferran VII aboca a la guerra a absolutistes i lliberals. Si els primers, els carlins, defensaven el dret a regnar del germà del rei, Carles, adduint que la llei Sàlica impedeix governar a les dones, els segons estaven a favor d'Isabel II com a reina, perquè el seu pare havia abolit la llei abans de morir. La victòria final se la van endur els lliberals i Isabel II va regnar fins que, de resultes de les escisions esdevingudes al si del partit lliberal (moderats i progressistes i, encara, dins d'aquest darrer, els partits polítics progressista i demòcrata), els progressistes es giraren en armes contra la reina durant la revolució del 1868 i aquesta es veié obligada a abdicar i a abandonar el país. Entretant, i després d'un fugaç intent d'establir la monarquia amb el príncep italià Amadeu de Savoia (1870-1873), acabat amb l'assassinat del seu protector, el general Prim (1870), les circumstàncies menaren a la proclamació de la Primera República, un sistema de govern que tenia molts partidaris a Catalunya. Els problemes, tanmateix, anaven en augment. Pi i Margall va intentar el federalisme, però aviat es va veure que Espanya no estava preparada per a aquesta idea.

La primera República, doncs, fracassa per falta d'autoritat dels governants i és un polític conservador, Cánovas del Castillo, qui després de l'alçament del General Martínez Campos, restaura la monarquia borbònica en la figura d'Alfons XII, el fill d'Isabel II. L'època del seu breu regnat (1875-1885) i la regència de Maria Cristina d'Habsburg (1885-1902) durant la minoria d'edat d'Alfons XIII, que neix als pocs mesos de la mort del seu pare, es coneix com el temps de la Restauració (1875-1902). El joc polític està basat, fonamentalment, i segons les previsions de Cánovas, en l'èxistència de dos partits polítics lliberals que s'acceptin mútuament. El seu "partit lliberal conservador" troba el còmplice perfecte en l'anomenat "partit lliberal" de Sagasta. I així es pot organitzar un sistema polític lliberal per torns, tal com es desprenia dels desitjos del poble en la revolució de 1868, però al mateix temps es mantenen elements moderats com ara la monarquia. Dues de les idees que són fruit de la revolució i que seran acceptades en forma de llei són les següents: la llibertat d'associacionisme (1887) i el sufragi universal (1890). Amb tot, el sistema del sufragi universal, que aparentment donava llibertat al poble per decidir les lleis, aviat va ser controlat, dirigit i manipulat per tal de permetre un manteniment indefinit en el poder dels partits polítics implicats. Aquest fenomen rep el nom de caciquisme i és, a la pràctica, una democràcia més que controlada: una democràcia adulterada. Els partits se succeixen l'un a l'altre en el poder i sempre obtenen els vots necessaris per a fer-ho, de resultes dels "consells" que els cacics -sobretot rurals- i la guàrdia civil donaven als votants. No és que no hi hagués altres partits polítics, però els que existien (partit socialista, carlí i els dos partits republicans) no disposaven de mitjans per dissoldre un caciquisme fortament implantat i aconseguir, d'aquesta manera, el vot del poble. El "torn de poders" va provocar que greus problemes quedessin sense resoldre i anessin en augment, fins al punt que l'assassinat de Cánovas del Castillo (1897), les sublevacions independentistes a Cuba, la guerra entre Espanya i els Estats Units i la pau firmada a París el 1899 desembocaren en la pèrdua definitiva de les úniques colònies que li quedaven a Espanya del seu immens imperi colonial americà. Un sentiment d'humiliació i desconfiança arrela en el cor dels espanyols: és la crisi de 1898.

El nou segle, que s'obre amb el regnat d'Alfons XIII, comportarà tot un seguit de canvis. La remodelació de l'estructura bipartidista, desapareguts els seus artífexs i davant la inoperància del sistema parlamentari per resoldre els problemes de fons del país, esdevé necessària i urgent. Tot i el moviment regeneracionista de començaments de segle -que té les seves figures intel·lectuals i polítiques: Joaquín Costa, Antoni Maura, Unamuno i els intel·lectuals de l'anomenada generación del 98-, s'imposa una renovació profunda. En efecte, la descomposició de la Restauració posa al descobert problemes d'ordre agrari, militar, social, polític i religiós. Les desamortitzacions del segle XIX fracassen en l'intent de repartiment de les terres que pertanyien a l'església, que desperta profunds sentiments anticlericals, especialment entre les capes socials més desafavorides. El camp espanyol, per la seva banda, era una font continuada de problemes, per tal com el nombrosíssim grup de treballadors que se n'ocupaven no tenien feina continuada i es revoltaven contra els grans propietaris latifundistes. El problema obrer també anava en augment, ateses les precàries condicions de vida dels treballadors de les zones industrials, com és el cas de Catalunya. L'anarquisme serà una mena de metxa que no trigarà a escampar-se en masses de població tan nombroses i tan descontentes i provocarà greus incidents polítics, econòmics i socials que tenen el seu punt àlgid en els fets de la crisi del 1909, les vagues generals i els assalts, incendis i atemptats de l'anomenada Setmana Tràgica. Des del punt de vista militar, cal esmentar el conflicte del Marroc, que contribueix a accentuar el descrèdit d'un inoperant exèrcit espanyol, que no deixava d'encaixar un cop rere l'altre des del desastre del 98. França i Espanya (a Ceuta i Melilla) practicaven una tasca de protectorat al Marroc, una tutela que un estat sobirà exerceix sobre un estat "semisobirà". Naturalment, els interessos són econòmics i polítics, pero la resistència que oposen els marroquins a la dominació europea porta a Espanya a una guerra que, després de crisis diverses (1909, la crisi de 1917 i la vaga general revolucionària de la UGT i la CNT) acabarà amb la derrota d'Annual, prop de Melilla (1921) i a punt està de costar-li el tron a Alfons XIII. Circumstàncies com les que acabem d'esmentar porten el 1923 al cop d'estat de Primo de Rivera, que pretén restablir l'ordre intern del país amb un govern fort de caràcter militar que compta, això sí, amb el vist i plau del rei.