Romànic

Historia del Arte # Cronología. Etapes. Context históric. Peregrinacions. Temple. Esglesia. Monestir. Manifestacions. Arquitectura. Escultura. Pintura mural. Tabla

  • Enviado por: Neuaska
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 10 páginas
publicidad
publicidad

ROMÀNIC

CRONOLOGIA

L'art Medieval es divideix en 3 etapes: Preromànic -carolingis

-mossàrabs

-visigots

Romànic

Gòtic

Des del s.V, moment de destrucció de l'Imperi romà, fins el s.X hi ha una sèrie de tantejos de tipus constructiu (Astúries i Oviedo) que són els que esdevindran l'art romànic.

Entenem doncs per art romànic l'art que sorgeix a partir del segle X i que es desenvolupa durant els segles XI-XIII. Naix a França i des d'allí s'estén pel sud cap a Espanya, Alemanya, Anglaterra i Itàlia. És un estil que té una gran extensió i que presenta diferències regionals però amb un sentit unitari.

Al s.X trobem el Primer romànic, seguidament el s.XI l'anomenem Romànic pur o clàssic i per últim el s.XII és el Tardoromànic, que conviurà en l'art gòtic. Hem de tenir en compte que en alguns països durà fins el segle XIII.

Al s.XIX el gòtic se separa del romànic i té una personalitat pròpia. És un art urbà i burgès mentre que el romànic és un art bàsicament rural i religiós on els edificis més abundants seran els Monestirs.

CONTEXT HISTÒRIC

Es tracta d'un període de temps determinat des del segle XI al XIII, on s'imposa un nou sistema social i econòmic, anomenat feudalisme. El feudalisme sorgí com a conseqüència de la desaparició de dos dels elements bàsics de l'edat antiga: l'Estat (que ara és una monarquia feudal amb poder dèbil) i la Propietat. El feudalisme consisteix en una relació de dependència entre senyors (nobles, laics; ovisps i abads, eclesiàstics) i vassalls (campessis).

Aquests senyors tenen a la seua disposició uns vassalls que treballaran les seues propietats a canvi de la seua protecció.

En aquest sistema la monarquia es caracteritza per la debilitat, que es recolza en la burgesia. L'economia és tancada, no existeix activitat mercantil. Cada feud produïa allò que necessitava (cereals, vi, llana, ramat,..). Els senyors són els propietaris de la terra, la qual la treballen els vassalls i d'açò sorgia una relació de dependència que podia ser personal o reial (en espècies o en metàlic).

Es tractava d'una societat trinitària: els oradors (clero), els velators (noblesa) i els laborators (camperolat). Forma un ordre tancat amb un caràcter immobilista ja que era molt difícil passar d'un ordre a un altre. Tot açò fa pensar en un reflex de l'ordre diví: déus, àngels, arcàngels...

En quant a la situació d'estabilitat político-social a Europa es va crear una consciència d'inseguretat dins de la població a causa de les invasions dels pobles nòrdics i del temor a que el món anara a acabar-se l'any 1000. Però passada aquesta data no ocorreix res i és quan sorgeix un sentiment pietista en agraïment a Déu. Però al acostar-se l'any 1033 (edat en que va morir Jesucrist) torna a sorgir aquesta por, que s'activa en la construcció de grans monestirs i esglésies. S'inspiren en un art monstruós perquè intenta infondre més pietat per a que la gent no deixe d'anar als monestirs i castells. És un art monstruós i de visions infernals, tot gira al voltant del Judici Final.

LES PEREGRINACIONS

Les peregrinacions són l'element unificador de l'art romànic, sobretot a nivell internacional. Al principi les parròquies rurals no eren més que una extensió del poder dels feudals, sovint el rector local era un esclau pràcticament analfabet la qual principal feina era recaptar les rendes dels senyors. L'església va cometre una important reforma de les seues estructures. Potenciaren una regla, la benedictina, que amb la seua màxima “ora et labora”, era perfecta per als interessos d'una església jerarquitzada. Aquesta ordre nasqué a Cluny i va ser entre els segles X i XI la consagració religiosa més important de la cristiandat. L'espiritualitat cristiana d'aquest període fa que les expressions religioses es canalitzen no tant a través de pensaments abstractes, sinó de gests i rituals que posen els homes en contacte amb allò sobrenatural. El millor exemple podria ser el de les peregrinacions. Els peregrins buscaven entrar en contacte amb les relíquies. Tots els altars havien d'incorporar una relíquia d'algun sant per poder ser consagrats. Aquelles relíquies es consideraven com signes vius de la presència de Déu, i es deia que feien miracles.

Peregrinar era deixar el propi ambient i afrontar els nombrosos perills del camí, esperant a canvi un miracle. El premi esperat era major com més lluny s'havia d'anar, i com més important era el sant al qual pertanyien les relíquies. Els grans camins internacionals de peregrinació eren a Jerusalem, Roma i Santiago. Aquestes rutes van convertir-se en vies de penetració de corrents comercials, culturals i artístiques.

SIGNIFICACIÓ DEL TEMPLE ROMÀNIC

  • La orientació era molt important,“ad orientem”, el capçal de l'església marca l'est i els peus marquen l'oest. Significa que el ritu que mantenien era a la llum, el Sol ix per l'est i es pon a l'oest. De l'espai macrocosmos feren una traducció i el convertiren en un microcosmos (el temple). Aquest guarda una relació amb el cercle, veiem que l'església de planta de creu llatina està inscrita en un cercle. El cercle simbolitza l'infinit, la perfecció, l'harmonia. El món diví (macro). Els quadrats representen la imperfecció de l'ésser humà (micro).

  • La planta de creu guarda relació amb la figura de Jesucrist crucificat. El cor representa l'element més important de l'església: la cúpula, que significa l'ascensió cap al macrocosmos, l'espai més sagrat.

  • La façana del temple és un dels llocs més significatius. Per una part, en les portades principals, està el programa iconogràfic sobre l'església. Segons la vocació que tenia es representava una iconografia. És un dels elements més importants del temple romànic. Té una funció simbòlica, representa el pas d'un espai profà a un espai sagrat. Com va dir Jesucrist: “Jo sóc la porta i el que entre mai pereixerà”.

Per una altra part trobem la relació amb la Jerusalem celestial, que ningú ha vist, sols la Bíblia en parla d'ella, o del temple de Salomó.

El cristianisme volia recuperar els sants llocs. Veiem que tenen relació en la forma, les proporcions i la significació. Gran influència dels textos bíblics.

ESGLESIA DE PEREGRINACIÓ

Sorgeix a partir del s.XI quan ja s'han format moltes escoles de tipus regional per tota França. Coincideix en l'apogeu de les rutes de peregrinatge, i serà per aquestos camins per on sorgiran aquestes esglésies.

Davant la construcció d'un temple d'aquestes característiques sorgiren algunes dificultats que van resoldre d'aquesta manera:

  • Articulació de la façana: Dos cossos, el remat i les dues torres eren els elements més característics per la part exterior, que guardava relació en l'interior. Havia d'haver una compenetració entre interior i exterior.

  • Abovedament de l'edifici: Davant l'aglomeració d'un gran nombre de peregrins havien de preparar un espai capaç d'albergar-los a tots i facilitar el seu moviment per dins del temple. Les esglésies de peregrinatges són els primers edificis abovedats a França, així es desenvolupa un tipus d'esquema arquitectònic:

    • de 3 a 5 naus longitudinals.

    • voltes de canó en la nau central subjectades per arcs faixons.

    • voltes d'aresta en les naus laterals.

    • suports: pilars de creu, cruciformes amb columnes adossades.

    • creuer amplament desenvolupat.

    • deambulatori o girola amb capelles o absidiols al transepte o a l'àbsid major.

    • Espai en la part superior de la nau lateral que se li anomena tribuna.

Com són esglésies que veneren restes i són molts els peregrins que acudeixen, les naus laterals permeten fer un recorregut sense molestar el ritual de la missa.

Són esglésies que permeten realitzar molts actes religiosos degut a l'existència d'una gran quantitat d'absidiols i capelles.

MONESTIR

Durant el feudalisme són centres econòmics, però a partir del s.X es converteixen en autèntics centres d'explotació econòmica. Tenien grans nombres importants de terres. Per tant els monestirs dirigeixen totes les labors d'explotació del territori i estan organitzats de la mateixa manera que el rest de la societat feudal (els monjos tenien les mateixes relacions de dependència que el rest de la societat i disposaven d'una gran quantitat de cérvols). És un centre espiritual de primer ordre.

Generalment les ciutats de Déu estaven ubicades en uns llocs amb una naturalesa acollidora que proporcionava un marc ideal per trobar la pau i acostar-se més a Déu.

Les parts del conjunt d'un monestir són:

    • Església

    • Claustre

    • Sala Capitular

    • Escriptorium

    • Cementiri

    • Altres sales

      • ESGLESIA

És el centre més important del conjunt monàstic. Era un lloc on tenien accés tots els feligresos o creients. Generalment és de creu llatina. Presidida per un gran pòrtic. Es caracteritza per una nau central més ampla i alta que les laterals, que són més baixetes per a proporcionar la il.luminació.

El més característic és l'espai camí de la nau central. Generalment la nau longitudinal està tallada perpendicularment per la nau transversal que anomenem creuer. En la intersecció es troba la cúpula (o cimborri). L'església marca, per tant, l'espai camí per a obtenir la salvació.

Abans d'aplegar a l'altar hi ha un espai comú entre la nau transversal i la longitudinal, on s'origina un quadrat que pujarà cap a dalt amb un cercle. Significa la transició del món terrenal al món celestial.

Una vegada arribem a l'absis, veiem que ens marca l'espai final del camí que marca l'est on naix el Sol, el qual significa que morirem però tornarem a nàixer.

  • CLAUSTRE

Es troba baix de la epístola. La planta és quadrangular i està porticat, format per un plint alt que sobre ell descansen les columnes. Aquestes poden ser úniques o haver alternança. Utilitzen arcs de mig punt. La seua funció era proporcionar als monjos descans i un lloc per al passeig, que aprofitaven l'ombra de la zona ajardinada interior o del claustre per a fer-ho.

El més interessant del claustre són els relleus dels capitells. Estan profusament decorats, fins el punt que en molts és difícil identificar de què es tracta. Hi trobem dos tipus d'art decoratiu:

    • Elitista (interior del claustre, més complex)

    • Profà (timpans o llocs on tots ho veien)

  • SALA CAPITULAR

És el lloc on es reuneixen tots els frares per a llegir, orar i resar. Hi havia un púlpit.

  • ESCRIPTORIUM

És la biblioteca. Lloc on els frares reproduïen llibres.

  • CEMENTERI

Orientat cap a la part est, prop de l'absis de l'església.

  • GRANERS, LAGAR, FORN, CORRAL...

Totes aquestes dependències estaven més llunyanes del que era el centre religiós.

CONSIDERACIONS GENERALS (un tot)

L'art romànic té un llenguatge propi, però també té una gran varietat, podríem dir que és multiforme. És un conglomerat de nombrosos components de tipus regional. Té elements comuns però també diferents entre els territoris amb una mateixa significació.

La característica dominant és la religiositat de l'època on predominava l'arquitectura de tipus religiosa, manifestada als Monestirs i les Esglésies. Es caracteritzen per la monumentalitat de les seues construccions sempre buscant un cert mimetisme de l'art romà. Ens remet al poder que tenia l'església antigament, remarcant la seua superioritat.

La religió és eterna per tant l'edifici també ho ha de ser, el material amb que construïen era la pedra resistent.

ELEMENTS ARQUITECTÒNICS

Planta: absis (3 a 7), girola.

Elements sostinguts: arcs faixons, arcs formers, galeria alta o trifori, arcs de mig punt

Elements de suport: mur de carreus, contraforts, pilar, pilar compost.

Aquest art té diferents manifestacions:

  • Romànic primerenc: s.X - tercer quart s.XI

Les manifestacions més primerenques del romànic es produïren únicament al camp de l'arquitectura, les arts plàstiques permaneixen molt de temps ancorades al passat carolingi.

INTERIOR

La planta va tractar d'adaptar la disposició basilical amb la multiplicació dels altars secundaris (degut al nombre de les relíquies i el creixement quantitatiu de gent). Disposaren un gran transsepte en la planta del qual s'obrin una sèrie d'absis en bateria. L'absis central anà allargant-se. Col.locaren també un deambulatori o girola al voltant de l'altar major. Per últim la construcció d'un corredor cenyit a la capella major per tal de facilitar l'accés a les relíquies. El resultat sigué planta de creu llatina.

El creuer era l'espai on els dos braços s'entrecreuaven i era el vertader cor del temple. Poc després li col.locaren una torre o cimborri donant-li així un esperit monumental i també augmentava la il.luminació i ventilació del temple.

EXTERIOR

Determinat en bona part per la presència de les torres i l'escalonament de les naus, es completava amb l'articulació dels paraments dels murs, buscant sempre trencar la monotonia de la paret llisa.

La decoració es va limitar als frisos d'arcs cecs a la part superior de la façana, alguns dels quals es perllongaven cap al terra en forma de pilastres que reben el nom de bandes llombardes. Per augmentar el clarobscur s'hi situen nínxols cecs a la part superior.

CUBRICIÓ

La novetat més important va ser tornar a alçar voltes de pedra (voltes de canó semicircular i voltes d'aresta). Açò era desitjable ja que els sostres de fusta eren sovint devorats per les flames. Ideal també per a la reverberació del cant gregorià.

Amb el temps les voltes es faran cada vegada més amples i necessitaran de reforços com els arcs faixons per dividir en trams independents la gran volta central, arcs formers, dosserets i columnes incrustades per a servir de base. Exteriorment utilitzaren els contraforts.

ARTICULACIÓ INTERIOR

Els interiors començaren a articular-se pel desig d'embellir les naus i especialment els murs que comunicaven la nau central amb les col.laterals. Semicolumnes adossades als pilars i línies d'imposta començaren a donar un cert relleu a les parets. Els absis s'animaren mitjançant nínxols oberts al seu mur corbat. Però sobretot a les esglésies hi havia una important diferència entre les naus i començaren a situar-se tribunes sobre les laterals com a passadís de circulació que rebé el nom de trifori. Creava un efecte decoratiu amb un alçat de tres pisos: intercolumni, trifori i pis de finestres.

De vegades per sota del temple principal es disposaven criptes per a l'exposició de les deixalles d'algun sant. Situades normalment sota l'altar, alcen més aquest i es cobrien amb voltes també.

ARTS PLÀSTIQUES

Les primeres mostres de decoració escolpida les trobem als capitells. Se centren sobretot en motius vegetals o geomètrics, amb un gran protagonisme de l'entrellaç.

  • Romànic ple: últim terç s.XI - primera meitat s.XII

Es produeix la estabilització de les rutes comercials i de peregrinació i el triomf definitiu del papat fa que s'impose com a cap incontestat de l'església. Els monjos cluniacencs han arribat a totes les regions de l'occident cristià. Reflex de la gran maüresa i la gran expansió del sistema feudal.

ARQUITECTURA

Les formes se suavitzen, els arcs es rematen en bordons i s'atrompeten amb arquivoltes. Els pilars s'envolten de columnes i el mur guanya vida.

El perfeccionament del treball dels picapedrers permet una major seguretat en el traçat d'edificis, i sobretot assumir més riscs en l'alçat de cobertes de pedra. Les voltes es fan més freqüents, més grans i més altes. Per sostenir-les cal articular totes les parts de l'edifici de manera que absolutament tot complesca una funció sustentant.

L'església pren normalment la planta de creu llatina, amb tres o cinc naus i capçalera articulada en forma de girola. Sobre les naus laterals s'alcen tribunes o simples triforis. Als peus de la façana col.loquen dues torres, que emmarquen una portada monumental, un dels llocs preferits per a l'eclosió escultòrica.

Aquest esquema s'explica per la necessitat de regularitzar i ordenar el creixement del culte a les relíquies, de manera que puguen conviure un espai central reservat a la litúrgia amb uns espais laterals que canalitzen la marea humana dels peregrins.

El temple esdevé un microcosmos, una al.legoria de l'ordre universal.

ESCULTURA

La incorporació de les imatges correspon a un desig generalitzat de buscar nous efectes estètics. Edificis més bells, grandiosos i més farcits de detalls i matisos que alaben a Déu.

Les austeres construccions van enriquint-se i fent-se més complexes. Les estàtues invaeixen els altars, portades, cornises, columnes i claustres. L'arquitectura s'anima amb les figures i esdevé un autèntic llibre de pedra ple de missatges i símbols amb diferents destinataris, segons la ubicació de cada peça i el caràcter de cada església.

Les estàtues estan subordinades a l'arquitectura. La individualitat de la figura, la versemblança amb la realitat, no serà tan important com el seu paper dins del conjunt. Per tal d'adaptar-se al marc les figures han d'allargar-se o d'escurçar-se, el que s'anomena llei del marc.

Les historiades esglésies romàniques fan el paper de “bíblies dels analfabets”. Encara que això no és sempre cert, moltes vegades les escenes representades són obscurs missatges en clau (com per exemple els programes dels claustres que mostren monstres més imaginatius, destinats a la reflexió de la comunitat monàstica). Hi ha abundància de dimonis i monstres, al.legories de vicis i pecats. Els fidels prenen les escenes de la vida dels “elegits” com a exemple de conducta cristiana.

PINTURA

L'aspecte ha de ser acurat, ha d'enlluernar l'espectador, es pinten estàtues, columnes, bordons...

Les pintures murals omplin voltes, absis, criptes i murs occidentals. La fusió de les formes hieràtiques i solemnes, amb la iconografia occidental més atenta a la funció docent de les imatges provoca que predominie la línia, els colors plans i contrasts i l'absència de perspectiva.

Arquitectura, escultura i pintura esdevenen per tant un tot inseparable, part d'un conjunt.

  • Romànic tardà: segona meitat s.XII - s.XIII

Durant la segona meitat del s.XII l'art europeu viu un període de transició en el qual conviuen les darreres formes del romànic amb l'inici de l'estil gòtic, que ja comença a albirar al nord de França.

Últim període en que les formes arquitectòniques mantenen encara uns trets formals romànics.

Els traçats es compliquen: absis semicirculars, poligonals; les torres quadrades són ara octogonals o rodones; el teulats més inclinats i els frontons cobren major força expressiva.

La decoració dels murs es desborda, són rares les superfícies planes i llises, al seu lloc nínxols i altres elements cecs, pilastres i columnes formen sovint un entramat de formes. Columnes i pilars es fan més complexos, substitueixen les arestes vives dels cantons per les formes rodones de bordons i bocells, es multipliquen les cornises i els contraforts. Comencen a utilitzar-se els arcs apuntats. Voltes de canó i d'arestes apuntades.

CONSIDERACIONS GENERALS PINTURA I ESCULTURA

El marc arquitectònic té dos espais privilegiats per a la ubicació de l'escultura i pintura. Per a l'escultura és la portada, i per a la pintura és l'absis. Però també hi ha llocs menys importants, que són capitells, sarcòfags, piles baptismals... La ubicació guarda relació amb la finalitat docent. És una narració completa de passajes bíblics, ja que la població és analfabeta majoritàriament.

Les escultures es troben bàsicament a la portada i els capitells. Així el marc on es feien és el motlle de la forma, l'anomenada llei del marc, on les figures s'adapten al marc arquitectònic en que es troben. El que importa és la idea i el concepte més que la forma i la bellesa.

Art no realista, ja que al adaptar-se al marc es deformen les figures però no hem d'oblidar que el més important és el missatge. Al trobar-se en façanes, jambes, capitells... dèiem que és monumental, perquè està subordinada a l'arquitectura, al monument. Les arts figuratives s'elaboren sobre el mateix bloc de pedra que composa l'edifici.

FONTS D'INSPIRACIÓ

Formals: Els escultors romànics tingueren la seua inspiració en l'escultura tardoromànica, on perden tota la proporció, l'escultura pre-romànica i els manuscrits miniats.

Iconogràfiques: S'inspiren en la bíblia i sobretot en l'antic testament, als llibres que narren la vida dels sants màrtirs i als bestiaris, que narren tots els errors i pecats dels homes. Allí trobem el significat de tots els animals.

CONJUNTS FORMALS MÉS IMPORTANTS

  • VISIÓ APOCALÍPTICA: Tema de l'Apocalipsis de Sant Joan. El trobem generalment al timpà de la façana. Jesús amb una aurèola té la mà esquerra al cor i la dreta cap avall assenyalant l'infern, amb la posició de Maiestas Domini (entronitzat) i envoltat del tertamorfos (els símbols dels quatre evangelistes: Lleó-Sant Marc, Àliga-Sant Joan, Àngel-Sant Mateu i Bou-Sant Lluc). L'escena està contemplada pels 24 ancians, que representen la saviesa.

  • ASCENCIÓ: Jesucrist ascendeix entre els àngels que el contemplen, al mateix temps que ho fan també els apòstols des del dintell. Mentre Sant Pere i Santiago estan col.locats als extrems.

  • JUDICI FINAL: Crist al centre com a Déu suprem. Apareix el paradís i l'infern representats.

  • VERGE AMB EL XIQUET: Amb mandorria. Verge entronitzada que sosté amb el genoll esquerra al xiquet.

  • CRIST CRUCIFIXAT: Apareix amb el cos totalment o parcial cobert per una túnica. La seua expressió no va en relació amb l'acció, ja que intenten representar al crist-déu, que no sofreix pel dolor.

PINTURA ROMÁNICA MURAL Y EN TABLA

PINTURA MURAL
La pintura mural es basava en la preparació de la pintura a base de pigments colorats dil.luits en aigua de calç. S'aplicava sobre la superfície mural a la que prèviament se li havia afegit una capa d'enlluït per allisar-la (ies, estuc...). L'aplicació es feia quan l'enlluït estava humit. Al sacar-se, el conjunt adquiria duresa i resistència.

Al igual que l'escultura romànica, la pintura mural s'integra amb l'arquitectura i segueix les regles del “marc arquitectònic i esquema geomètric”. És a dir, no es basa en la imitació de la naturalesa sinó per una conceptualització racional. Açò fa que les figures siguen planes, allargades i sense perspectiva. Els personatges s'escalonen i adopten diferents tamanys en funció de la seua rellevància. Els ulls i mans adquireixen desproporcionada dimensió doncs són les parts de l'anatomia humana més expressives espiritualment parlant.

Els colors emprats són intensos i brillants (roig, groc, taronja i blau) i es disposen en franges contigües de colors molt contrastats entre si. El color negre servia per a perfilar les figures.

PINTURA EN TAULA
La pintura romànica sobre taula es va desenvolupar especialment a Catalunya. Decorava principalment frontons d'altars i petits retaules. A diferència de la pintura mural al fresc, s'utilitzava la tècnica al temple.

Tot allò referent a la pintura mural és vàlid per a la pintura en taula, en el que es refereix a la iconografia (clarament religiosa) i l'estètica que segueix basant-se en el hieratisme simbòlic romànic. La gamma de colors és la mateixa així com la seua configuració.

Vídeos relacionados