Revolucions polítiques

Historia de la Edad Moderna. Revolucions burgeses. Canvis revolucionaris. Revolució dels Estats Units. Revolució Francesa. Període Napoleònic

  • Enviado por: Antoni Mateu Vera
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

Les Revolucions Polítiques

Tema 2

1. Les Revolucions Burgeses.

La il·lustració no va solucionar els problemes de l’Antic Règim i a finals del segle XVIII es varen produir revolucions en tots els àmbits (polític, econòmic, social, científic i artístic).
Aquestes revolucions marquen el pas del món modern i de l’Antic Règim al món contemporani.

Es coneixen com a revolucions burgeses perquè, encara que hi participaren altres grups socials, la burgesia va ser el gruo que se’n va beneficiar més.

1.1 Els canvis revolucionaris

Els canvis revolucionaris afecten tots els àmbits de la vida.

  • En el pla polític, les revolucions van posar fi a l’absolutisme, que va donar pas a un sistema liberal controlat per la burgesia.

  • En el pla econòmic, la Revolució Industrial va liquidar l’anterior economia (de base agrària) i va imposar una nova economia industrial i urbana.

  • En el pla social, la societat estamental, basada en el naixement i els privilegis, va donar pas a una nova societat de classes, fonamentada en la vàlua i el mèrit personal, mesurats per la riquesa. En aquesta nova societat, la burgesia es convertí en el grup social predominant.

  • En el pla científic, van sorgir aportacions que van canviar la visió de la natura i l’homa, i van contribuir al progrés tecnològic.

  • En el pla artístic, el Romanticisme va defensar la creativitat sobre les regles de l’art, i el Realisme va cercar la inspiració en la realitat.

1.2 Els objectius polítics de les revolucions:

Els objectius polítics de les revolucions foren:

  • Crear un sistema polític liberal basat en els drets naturals dels humans (llibertat, propietat i igualtat davant la llei), en la sobirania nacional, en la divisió de poders i en una Constitució que reguli el funcionament de l’Estat.

  • Crear una societat oberta sense privilegis ni estaments, on la promoció social depèn del mèrit i del treball, mesurats per la riquesa i no pel naixement. Societat de classes.

2. La Revolució del Estats Units.

A mitjansegle XVIII, les 13 colònies angleses situades a la costa oriental d’Amèrica del Nord, criticaven l’actitud de la metròpolis ja que no els permetia participar en el govern i a més els feia pagar uns impostos constants i elevats. Això provocava alçaments, de cada cop més nombrosos, contra les autoritats angleses.

A finals del segle XVIII, les 13 colònies protagonitzaren una guerra

- L’any 1773, l’establiment d’un nou impost sobre l’exportació del te va ocasioanr el Motí del Te. Totes les colònies es rebel·laren contra Anglaterra. Els colons formaren un exèrcit, comandat per George Washington que, com que era pobre i mancat d’armes, va demanar l’ajut a potències estrangeres enemigues de la Gran Bretanya (sobretot, França).

- L’any 1775es va inciar la guerra contra la metròpolis.

- El 4 dejuliol de 1776, representants de les 13 colònies es reuniren a Filadèlfia, aprovant la Declaració d’independència, en la qual se proclamà la independència de les colònies i s’hi plantejava el reconeixement dels drets humans de qualsevol ciutadà.

- El 1781, el suport francès i espanyol van possibilitar la derrota britània a Yorktown.

- El 1783 es signà la Pau de Versalles, que reconeixia la independència dels Estats Units.

- El 1787, representants de cada colònia es tornaren a reunir a Filadèlfia per redactar els principis d’aquesta unió. Nasqué, així, la Constitució nord-americana (és la 1ª constitució escrita de la història). S’adoptà com a forma de govern una república democràtica amb caràcter federal.

Una vegada organitzat políticament, el país començà a desenvolupar-se ràpidament. S’hi distingien:

  • Els estats del nord (yankees): Indústria, comerç i agricultura.

  • Els estats del sud (confederats): Agricultura de tabac i cotó que emprava el treball d’esclaus.

Degut a les diferències entre els dos grups d’estats, s’arribà a la Guerra de Secessió (1861-1865), on guanyà en nord (per tant, s’abolí l’esclavitud).

La revolució americana desmotrà que era possible dur a la pràctica les idees il·lustrades; d’aquí la seva influència a Europa.

3. La Revolució Francesa (1789-1799).

3.1 Les causes de la Revolució

La Revolució va esclatar a França per diferents causes:

  • Polítiques i ideològiques. La Revolució als EEUU va demostrar que les idees de la il·lustració es poden dur a terme.

  • Socials. En la França de l’època, el descontentament social s’havia generalitzat:

    • Els nobles i el clergat havien perdut poder degut a l’absolutisme, i tenien dificultats econòmiques.

    • La burgesia no tenia influència política, i veia obstaculitzats els seus negocis pel mercantilisme.

    • El camperolat, aclaparat per impostos, a penes tenien per subsistir. I els grups populars urbans vivien en condicions míseres.

  • Econòmiques. L’espurna que va fer esclatar la Revolució va ser una doble crisi econòmica: una crisi alimentària, causada per males collites, i una crisi financera, motivada per l’endeutament de l’Estat davant les elevades despeses militars i cortesanes.
    L’única solució enfront d’aquest problema era que els privilegiats paguessin impostos. Davant la seva negativa, es van convocar els Estats Generals. Els Estats Generals era l’única institució formada per representants dels tres estaments, amb poder per aprovar nous impostos.

3.2 Etapes de la Revolució

>>> Estats Generals (1789)

Davant la situació de pobresa del país, Lluís XVI convocà els estats generals per recaptar impostos, amb representants de la noblesa, el clergat i el tercer estat, el 5 de maig de 1789.

Els dos estaments privilegiats volien votar per estaments, mentre que el Tercer Estat, més nombrós, per cap (individualment). Com que el Tercer Estat no aconseguí els seus objectius, abandonà la convocatòria i es proclamà Assemblea Nacional, és a dir, representants de tota la nació, jurant no dissoldre’s fins haver aprovat una constitució.

>>> Assemblea Constituent (1789 – 1791)

L’Assemblea Nacional es va proposar aprovar una constitució i transformar-se així en una Assemblea Constituent. Alhora, el poble de París s’alçà i es produí la Presa de la Bastilla, el 14 de juliol de 1789, per tal d’aconseguir armes i defensar els seus representants, data emblemàtica de la Revolució Francesa.

L’Assemblea Nacional redactà importants documents que abolien els privilegis senyorials. Va elaborar també la 1ª Constitució Francesa (1791), que proclamà la sobirania del poble, reconeixia la divisió de poders i el dret al vot dels homes que posseïen certes propietats (sufragi censatari).

>>> Assemblea Legislativa (1791 – 1792)

Aprovada la Constitució, l’Assemblea Constituent va ser substituïda per una Assemblea Legislativa. En la seva curta existència es van haver d’enfrontar a l’oposició dels nobles(en molts casos es van haver d’exiliar de França), l’oposició del rei, que va ser detingut quan intentava fugir del país, als enfrontaments polítics entre revolucionaris moderats (girondins) i radicals (jacobins), i a la guerra contra Àustria i Prússia, que donaven suport als contrarevolucionaris davant el temor que la revolució s’estengués pels seus estats.

>>> La Convenció (1792 – 1795)

Dominada inicialment (fins el 1793) pels girondins moderats, la Convenció va abolir la monarquia, proclamà la República i va fer guillotinar Lluís XVI.

Entre 1793 i 1795 s’esdevingué l’època del terror, per part dels revolucionaris més radicals (els jacobins, amb el seu líder Robespierre). Davant això, les potències absolutistes europees varen declarar la guerra a la França revolucionària.

Robespierre, el seu líder, l’any 1793 va rebutjar les potències invasores, va aprovar una nova constitució que permetia el sufragi universal masculí, va adoptar mesures econòmiques favorables pel poble i va eliminar qualsevol oposició usant el terror i la guillotina.

La Convenció, espantada per aquesta situació, va deposar i va fer guillotinar Robespierre i els seus partidaris. Així, els girondins (més moderats) es fan amb el poder l’any 1794.

>>> El Directori (1795 – 1799)

D’acord amb el que estableix la Constitució, el poder executiu va recaure en un Directori de cinc membres (girondins).

El Directori elaborà la Constitució de 1795, més moderada i amb sufragi restringit. En aquests anys es donaren importants victòries bèl·liques a Itàlia, Àustria, Prússia i Egipte. En aquestes destacà el jove general Napoleó Bonaparte, qui donà un cop d’estat el 1799, que va substituir el Directori per un Consolat integrat per tres cònsols, essent ell el primer cònsol i tenint el control del país.

4. El Període Napoleònic (1799 – 1815).

4.1 L’obra de Napoleó a França

Durant la seva etapa com a cònsol (1799 – 17804), Napoleó va consolidar les conquestes de la Revolució, i va evitar així el retorn a l’absolutisme i al radicalisme. Les seves actuacions més importants foren:

  • La pacificació del país la va aconseguir eliminant l’oposició radical, permetent el retorn de la noblesa exiliada i firmant un acord amb el Papa (1801). En aquest, reconeixia la religió catòlica a canvi que l’Església no reclamàs les terres confiscades al clergat durant la Revolució.

  • Les reformes internes més importants varen ser el Codi Civil (1804), que recollia els èxits revolucionaris (igualtat davant la llei, llibertat, propietat i separació entre l’Església i l’Estat), la implantació de llibertat econòmica, la creació de l’assistència social pública, el foment de la instrucció pública i la construcció de nombrosos monuments a París.

L’any 1802, i gràcies a aquests èxits, Napoleó va aconseguir esser nomenat cònsol vitalici i, més tard, emperador (1804), amb el consentiment popular expressat en un plebiscit o consulta al poble.

4.2 L’imperi napoleònic (1805 – 1815)

Napoleó es va proposar crear un gran imperi a Europa sota l’autoritat de França. Així, entre 1805 i 1810 va dominar gran part d’Europa Occidental. L’única excepció en va ser el Regne Unit, que va derrotar la flota napoleònica a Trafalgar i va resistir el bloqueig econòmic imposat per Napoleó.

El govern dels països conquerits va ser confiat a familiars de Napoleó o a generals francesos. La dominació francesa va provocar en aquests països moviments nacionalistes contra la dominació exterior.

4.3 La caiguda de Napoleó

A partir de 1811, les potències europees es van unir contra els francesos, que van aconseguir entrar a París el 1814. Napoleó va ser desterrat a l’illa d’Elba, restablint-se la monarquia amb el rei Lluís XVIII. L’any següent, Napoleó va escapar i va recuperar el poder durant 100 dies. Però va ser derrotat definitivament a Waterloo (1815) pels aliats i desterrat a l’illa de Santa Elena, on va morir l’any 1821.

5. L’Europa de la Restauració.

5.1 El sistema de la Restauració

L’any 1815, es van reunir en el Congrés de Viena les potències vencedores de Napoleó: Regne Unit, Àustria, Prússia i Rússia. Els seus objectius van ser:

  • La restauració de l’Antic Règim i dels monarques deposats per Napoleó, ignorant els avanços aconseguits amb la Revolució.

  • La recomposició del mapa polític europeu. França tornà als límits de 1791 i les potències vencedores van traçar fronteres segons els seus interessos.

Per assegurar l’ordre establert en el Congrés de Viena, es configura la Santa Aliança. Era un pacte entre Àustria, Prússia, Rússia i la Gran Bretanya, on es va decidir que els exèrcits absolutistes podrien intervenir en qualsevol país d’Europa on els principis de la monarquia absoluta fossin amenaçats.

5.2 L’oposició al sistema

Les noves idees i valors sorgides de la Revolució Francesa provoquen la crisi de l’Antic Règim, malgrat els esforços dels monarques absoluts per mantenir-lo. Són el liberalisme i el nacionalisme.

>>> La ideologia liberal

El liberalisme rebutjava el poder absolut de les monarquies i la societat estamental, creia en la llibertat individual i defensava la sobirania nacional, la separació de poders, la tolerància religiosa i la implantació de règims constitucionals.

La ideologia liberal s’estengué, sobretot, entre la burgesia i les classes populars de les grans ciutats.

>>> La ideologia nacionalista

El nacionalisme considerava que el marc fonamental de la vida de les persones és la nació amb trets propis procedents d’una història, una llengua o una cultura comunes. El seu objectiu era que cada nació tengués el seu propi Estat.

La ideologia nacionalista s’estengué, sobretot, per territoris sotmesos a un poder estranger (com Grècia), o per aquells que aspiraven a formar un estat polític unificat (com Itàlia i Alemanya).

6. Les revolucions liberals.

L’extensió del liberalisme a Europa va donar lloc a diverses onades revolucionàries durant la 1ª meitat del S. XIX.

6.1 Les revolucions de 1820 i 1830

En la dècada de 1820 (liberalisme subversiu), es van iniciar alçaments anti-absolutistes a Espanya, Portugal, Nàpols i Piemont, que van fracassar. Grècia es rebel·là contra l’imperi Turc, i s’independitzà el 1830.

Les revolucions de 1830 (liberalisme en el poder) tingueren lloc a França, Espanya i Portugal. Bèlgica s’independitzà d’Holanda. Una vegada al poder, el liberalisme es va fer conservador, perquè va limitar els drets i les lliberats i aplicà el sufragi censatari.

6.2 Les revolucions de 1848.

Les revolucions de 1848 van tenir una major participació popular. S’iniciaren a França, i s’estengueren a Prússia, Àustria-Hongria, la Confederació Germànica i Venècia. Els revolucionaris van exigir més drets, sobirania popular, sufragi universal masculí, igualtat social i millores socials.

El radicalisme popular va espantar els burgesos, que van reprimir les revolucions i implantaren un liberalisme conservador.

6.3 Les conseqüències de les revolucions liberals.

A pesar del cost elevat dels seus fracassos, el balanç de les revolucions liberals va ser positiu.

Així, els països d’Europa occidental havien adoptat majoritàriament l liberalisme, adoptant el sufragi universal masculí i dotant-se de constitucions. Els nous ideals democràtics s’estendrien el la 2ª meitat del S. XIX.

7. Els moviments nacionalistes.

7.1 Els moviments independentistes

Els moviments nacionalistes independentistes lluitaren per separar la nació d’un poder estranger o d’un Estat plurinacional. Per exemple, Grècia es separà de l’Imperi Turc; Bèlgica, dels Països Baixos; Irlanda no aconseguí la independència de la Gran Bretanya.

7.2 Els moviments unificadors

Els moviments nacionalistes unificadors lluitaren per unificar una nació separada en un sol Estat. Els més destacats foren Itàlia i Alemanya.

>>> La unificació d’Itàlia (1859-1870)

A mitjan segle XIX, Itàlia estava dividida en set Estats (Regne de Piemont-Sardenya, el més desenvolupat econòmicament; el Regne de les dues Sicílies, al sud; els Estats pontificis, al centre; Llombardia i Véneto, al nord; els ducats de Toscana, Mòdena i Parma).

Les idees unificadores foren impulsades pel Regne de Piemont, amb el seu 1rministre, el comte de Cavour, ajudat de Garibaldi.

El procés d’unificació d’Itàlia es va realitzar en vàries etapes:

  • Després de successives guerres, l’any 1861 Víctor Manel II fou proclamat rei d’Itàlia

  • L’any 1870 es va completar la unificació amb l’entrada a Roma de l’exèrcit italià, establint-hi la capital del regne.

El nou estat va implantar un sistema polític liberal basat en el sufragi censatari.

>>> La unificació d’Alemanya (1864 – 1871)

A principis del segle XIX, Alemanya estava dividida en 39 estats amb el seu propi govern (la Confederació Germànica, presidida per Àustria).

La unificació va ser dirigida per Prússia, l’estat amb pes de tots, amb Guillem I i el canceller Bismarck. La unificació es va fer mitjançant la guerra:

  • L’any 1866. Prússia va derrotar a Àustria (unificació del nord).

  • L’any 1870. França va ser derrotada (unificació del sud).

Els triomfs prussians feren possible la proclamació del II Reich (1871), on Guillem I de Prússia es va convertir en emperador alemany.

El nou estat va dotar-se d’una constitució que establia el sufragi universal masculí i un sistema polític federal, format per estats que mantenien àmplies competències. Amb això, l’Imperi alemany es va convertir amb l’Estat més fort d’Europa, i Bismarck en el director de les relacions internacionals.