Revoluciones del siglo XVIII

Historia universal # Revolucions franceses. Naixement d'Alemanya i de Italia. Constitucions espanyoles

  • Enviado por: Dart
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 20 páginas
publicidad
cursos destacados
Curso de reparación de teléfonos móviles / celulares
Curso de reparación de teléfonos móviles / celulares
El curso de Reparación de Telefonía Celular o Móvil está orientado a todas aquellas...
Ver más información

Graba audio con Apple Logic Pro 9
Graba audio con Apple Logic Pro 9
En este curso aprenderemos a realizar grabaciones de audio de calidad utilizando Apple Logic Pro 9. Exploraremos todo...
Ver más información

publicidad

Índex

-Finalitat del treball Pàg. 4

-Situació d'Europa i Espanya al s. XVIII Pàg. 5

-Precedents: Anglaterra i Independència d'USA Pàg. 7

-Les revolucions franceses Pàg. 8

-Les revolucions a Espanya Pàg. 14

-El naixement d'Alemanya i de Itàlia Pàg. 21

-Comparació de les constitucions espanyoles Pàg. 24

-Biografia de Juan Prim Pàg. 26

-Bibliografia Pàg. 27

Finalitat del treball

Aquest treball té com a principal objectiu fer un repàs dels esdeveniments més importants a Europa durant el segle XIX. Els fets més importants són principalment les revolucions que va sofrir França, les seves causes i les seves conseqüències, que van influir sobre gairebé tota Europa. Tot això va ser causat principalment pels Bonaparte, ja que dos dels més influents eren Napoleó I i el seu nebot, Napoleó III.

Per altra banda, també hem de comentar el que va succeir al nostre país durant aquest segle, com la guerra de la independència, la monarquia de Ferran VII o les Constitucions redactades. Cal dir que aquesta part, la de les Constitucions espanyoles, la hem fet entre jo i el Josep Cotilla, és a dir, ningú s'ha copiat de ningú, únicament vam fer aquesta part en brut, pel que es pot trobar diferent estructura, com nova informació o fotos.

També es comenta com van néixer dos nous països, que fins aleshores eren simples nacions separades que no tenien molta cosa en comú, únicament la llengua, les costums i la religió: Itàlia i Alemanya. Pel que fa a la guerra de la independència d'Hispanoamèrica no he trobat res per molt que he buscat. Ho sento. També sento que no hagi posat tinta de color en els títols i les fotos, però és que no sé que li passa a la meva impressora que no vol imprimir el color. He comprat 3 cartutxos de color i amb cap m'ha imprimit. Només imprimeix tinta negra. La portada està a color per què me la imprimit un company.

I la biografia la he volgut fer de Juan Prim per què he cregut que fer-la de Napoleó I, III, Ferran VII o d'algun ja fet era una simple còpia, i com que Prim va néixer a Reus, i nosaltres vivim aquí, he pensat fer-la d'aquest militar i polític espanyol.

Introducció

Europa al S. XVIII

Europa al s. XVIII estava a punt de ficar-se en moltes renovacions i guerres entre ells, com eren les revolucions, les revoltes, els cops d'estat o el naixement de noves nacions. Però en el s. XVIII encara hi havia monarquia absoluta, és a dir, el rei mana sobre tothom i sobre tot.

Van aparèixer nous pensadors, filòsofs i científics amb nous avenços, com eren Francis Bacon, René Descartes i Isaac Newton, respectivament. Es va adoptar el pensament de la Il·lustració, i Diderot va editar l'Enciclopèdia, on Alembert, Voltaire i atres autors cuestionaven la concepció religiosa del món, entre altres coses.

A Prússia governava el monarca Federico II el Gran, a Rússia Cristina II, i a Àustria Josep II. A Espanya estaven amb Carles III, però a França governaven Lluís XVI i la seva esposa Mª Antonieta. A Anglaterra governava Carles I, però el van matar per instaurar una República, i així va començar el període de les revolucions.

Revoluciones del siglo XVIII

Europa al Segle XVIII: Així és com estaven les fronteres a Europa al acabar el

s. XVIII. Quan va arribar Napoleó, moltes coses van canviar i es van formar dues

nacions noves: Itàlia i Alemanya.

Espanya al S. XVIII

Espanya va estar el S. XVII en moltes guerres, i per tant el S. XVIII va ser un segle de recuperació. En aquells temps, França era molt poderosa i rica. El rei era Carles II, i com que no tenia successor, va nombrar al duc d'Anjou (nét de Lluís XIV, rei de França) rei d'Espanya, amb el nom de Felip V. Així, l'any 1700, es va introduir la dinastia dels Borbó a Espanya.

El temor que produïa Lluís XIV, i ara també el seu nét (Felip V), van fer que Àustria volgués posar a Carles d'Hamsburg com a rei d'Espanya, i van produir la guerra de Successió, en la que anaven canviant de rei cada molt poc temps.

Al 1715 va acabar la guerra, com a resultat final que Felip V rea el rei, i aquest va castigar a la corona d'Aragó per haver apoyat a Carles, suprimint les lleis i institucions d'Aragó.

El segle XVIII va ser un segle de recuperació demogràfica i econòmica per Espanya, especialment intenses durant el regnat de Ferran VI i sobre tot, Carles III. Van millorar les coses, es va disminuir la repressió de la Inquisició, i tot va millorar fins a 1808, quan Napoleó va voler conquistar Espanya.

Precedents: Anglaterra

Al 1625, el rei d'Anglaterra era Carles I, el qual va instaurar una monarquia absoluta. Edward Coke, juntament amb el Parlament Llarg, van enviar una carta a Carles I obligant-li a que acceptés les seves limitacions com a rei, cosa que ell no va acceptar. Llavors, a octubre de 1642, es va lliurar la guerra d'Edgehill entre Carles I i el Parlament Llarg.

Els parlamentaris van guanyar gràcies a l'ajuda d'Escòcia i especialment del militar Oliver Cromwell, que va crear el Nou Exercit. El Parlament Rabadilla va decidir jutjar a Carles I, al qual van executar el 30 de gener de 1649. Cromwell va abolir l'absolutisme, va eliminar la cambra dels Lores i va instaurar un règim republicà a Anglaterra.

Cromwell va agafar al poder d'Anglaterra, i va rebre el nom de rei, però el va rebutjar. Van tenir algunes guerres Anglo-Holandeses, i van arravatar Jamaica a Espanya. Quan va morir Cromwell (1658), el seu fill el va succeir, però va ser incapaç de controlar el Nou Exèrcit, per tant, el general escocès Monck va reunir el Parlament Llarg i van decidir posar al fill de Carles I (Carles II) com a rei, el 1660.

Precedents: Independència d'USA

Als Estats Units, en canvi, quan van aconseguir la independència de Anglaterra (la qual tenia moltes colònies en aquesta zona), van instaurar un govern republicà del qual George Washington era el president. Llavors van dictar una constitució, la primera que es va fer a la història d'aquest país i que va servir de base per fer les franceses, espanyoles, etc.

Per aconseguir la independència, va tenir lloc una guerra. La guerra va començar el 1776, i era entre les colònies britàniques que volien independitzar-se i Gran Bretanya, que no volia perdre les terres que tenia. França i Espanya van ajudar molt als Estats Units en aquesta guerra, que va acabar amb el triomf dels Estats Units el 1783.

A partir d'aquí, els anglesos van abandonar la idea de posseir Nord Amèrica, i els habitants d'aquesta regió van instaurar una república i van fer una constitució.

Aquesta constitució estava formada per tres poders: el legislatiu, l'executiu i el judicial. Es va presentar el 1788, i un any després es va nombrar a Washington com a president de la nova nació.

Les revolucions franceses

A finals del segle XVIII, i durant el segle XIX, van tenir lloc unes revolucions a França, al 1789, el 1830 i el 1848. Les revolucions eren moviments fets pel poble per intentar instaurar una república, redactar constitucions i posar igualtat entre tots els homes.

Revolució de 1789

Es va produir per influencia dels precedents a Anglaterra i a Estats Units, per els privilegis de la classe alta (els quals no agradaven al poble, ja que ells no els podien gaudir), per la ineptitud de la monarquia de Lluís XVI i Mª Antonieta, i per les pèrdues econòmiques que tenien, ja que es gastaven molts diners en guerres, ajuda a la independència dels EUA, males collites, etc.

El 14 de juliol de 1789, es va produir l'Assalt de Bastilla, en el que ficaven en presó de càstig a qui estava en contra. El 5 d'agost van fer un assalt als castells, semblant al de Bastilla. I van fer la revolució.

Es va crear el govern Jacobí, un grup d'homes que anaven en contra del govern girondí. Aquest últims eren els rics i els poderosos. Al 1790, el president del grup Jacobí era Robespierre. Va fer tot el possible per plantar cara als Girondins.

Quan va fer-se aquesta revolució, es va crear la I República, i van redactar 3 constitucions:

-La del 1791 era Monàrquica, tenia 7 títols i 210 articles, i estava basada en les idees de Montesquier. Parlava sobre els drets de l'home i el ciutadà. Era una constitució del clergat, i aquest era juramental i refractari. La va fer la burgesia, i durant aquest període van matar a Lluís XVI i a la seva esposa.

-La del 1793 era Republicana, i estava basada en les idees de Roseau. Va ser famosa per què era més democràtica, i era mon nata. No es va donar a conèixer per escrit. Era innovadora, ja que es va crear un nou calendari i un nou sistema de mesures. Es donava culte al Cel Suprem i a la deessa Raó. Va donar dret a sublimar-se al poble i va redactar una llei que obligava a fer l'ensenyament primari. En el poder executiu es va crear la Convenció, que eren 30 membres. Es va crear un Comitè de Salut Pública i un Comitè de Salvació Nacional al servei del poble.

-La del 1795 també era Republicana i estava basada en les idees de Montesquier. No va aportar res de nou, només un nou sistema de govern. El poder legislatiu estava dividit en dos cambres: la cambra dels 500, un grup de 500 homes majors de 30 anys que redactaven les lleis i les enviaven a l'altra cambra, la cambra dels ancians, un grup de 250 homes casats o viudos que aprovaven les lleis o les rebutjaven, segons el que decidien. El poder executiu el feia el Directori, un grup de 5 persones que va governar durant 4 anys.

El Directori estava dividit en dretes i esquerres: Els de dreta eren els girondins i els monarques desitjosos de recuperar la monarquia, mentre que la esquerra eren els jacobins, que volien fer una república democràtica. Molta gent va veure que si sortia la dreta, tornaria la monarquia; si sortia l'esquerra, seria un govern massa fluix. Per això van elegir a Napoleó Bonaparte (1769-1821) per a que donés un cop d'estat. Al novembre de 1799, Napoleó i els seus seguidors van enderrocar el Directori i un mes després van establir el Consolat.

Napoleó es va nombrar 1 cònsol i va elaborar una constitució anomenada Constitució de l'any VIII. En ella el poder executiu estava sobre el legislatiu, i no tenia declaració dels drets. Napoleó va prometre que regnaria la pau a França, però que la única forma d'aconseguir-la era acabant amb els enemics. Va enviar dos exercits a Àustria (un pel nord i l'altre pel sud) i va obligar a aquest país a firmar la pau en 1801. Al 1802, Anglaterra no tenia aliats, i veient el poder de França, va firmar la pau d'Amiens.

En la política interior de Napoleó, a part de la constitució de l'any VIII, va fer el Codi Napoleonista, que declarava igualtat de tots davant la llei, llibertats individuals, dret a la consciència i a treballar, i supressió del feudalisme. El P. legislatiu estava dividit en assemblees: la del Senat, que eren 80 membres que escollien als cònsols del P. executiu; la del Tribunat, que discutien i feien les lleis; i la del cos executiu, que aprovaven o rebutjaven les lleis. L'administració del país estava dividida en 86 departaments, en la economia es va crear el Banc de França, es va prohibir la mendicitat i la vagancia, i en ensenyament es va crear la Universitat Imperial, que controlava als professors, i es va crear la Secundària i la FP. Es va fer un Concordat amb el papa Pio VIII al 1801 en el que s'aprovava que els bens del clergat passaven a ser de l'estat.

Al 1804, Napoleó es va coronar emperador de França i va fer l'imperi francès, i va voler expandir-se i per tant va crear més guerres napoleòniques. Va vèncer a Àustria, Prússia i Rússia, i va lluitar contra Anglaterra, però aquesta estava tranquil·la per què tenia control marítim, ja que va vèncer a la flota francesa i espanyola en la batalla de Trafalgar. La ambició de Napoleó el va portar a fer dos coses fatals: envair Espanya i Rússia. Va enganyar a Espanya dient que volia conquistar Portugal, i quan el seu exercit ja estava per tota Espanya, va voler conquistar-la. El 2 de maig 1808 Espanya es va rebel·lar contra Napoleó. Llavors va anar cap a Rússia, i el 1812 també va ser guanyat. El 1813 va ser expulsat dels dos països. El 1814 va fer el seu últim intent de conquistar Europa, però va se guanyat en la batalla de Lèxic i traslladat a la illa de Elba. Els francesos van posar al germà de Lluís XVI, Lluís XVIII, com a rei de França. Aquest va instaurar una monarquia. El 1815 Napoleó va tornar a França, va convèncer a l'exercit de Lluís XVIII, i aquest el va ajudar, i va fer l'imperi dels Cent dies. Però la resta dels europeus es van adonar, i el van vèncer en Waterloo i el va portar a Santa Elena, on va morir el 1821. Lluís XVIII va tornar al tro, i els europeus es van reunir en el Congrés de Viena per arreglar el que havia fet Napoleó.

Les revolucions a Espanya

Guerra de la independència espanyola

Durant el regnat de Napoleó I a França, aquest estava aliat amb Espanya per a què els espanyols ajudessin a els francesos a conquerir els països que aquests últims volien, però van començar a tenir problemes quan l'esquadra franco-espanyola va ser derrotada pel comandant anglès Nelson. Napoleó va convèncer als espanyols de que el deixessin entrar amb el seu exèrcit a Espanya per anar a Portugal i conquerir-lo. Aquest objectiu que tenia Napoleó era cert, però va aprofitar l'estada del seu exèrcit a Espanya per conquerir aquest país també.

Napoleó I havia pactat amb el rei espanyol Carles IV, mitjançant el Tractat de Fontainebleau, firmant el 27 d'octubre de 1807 —a través del vàlid de Manuel Godoy—, la ocupació de Portugal, a fi de fer efectiu el bloqueig comercial contra Gran Bretanya (el denominat Sistema Continental). D'aquesta manera, les tropes franceses de l'emperador Napoleó I (compostes per 24.000 homes al mando del general Pierre-Antoine Dupont) van entrar a Espanya com aliats, però Napoleó va decidir de seguida controlar militarment el país per, davant les desavinences reals entre Carles IV i el seu hereu Ferran VII, desbancar a la Casa de Borbó i substituir-la per la seva pròpia família, concretament per el seu germà, qui passaria a ser el rei Josep I.

Per assegurar-se la menor resistència possible, Napoleó, mitjançant la argúcia d'actuar d'àrbitre entre pare i fill, va aconseguir que els dos es traslladessin a la ciutat de Baiona, situada en el sud-oest de França. L'objectiu era paralitzar a l'Estat espanyol. Els dos van tenir que abdicar a favor de Napoleó entre el 5 i el 6 de maig de 1808. Per completar el desbancament es pretenia traslladar a tota la família real al cautiveri, inclòs l'infant Don Antoni, que s'havia quedat al davant d'una Junta de Govern.

L'aixecament contra els francesos va tenir lloc de forma espontània a Madrid el mateix matí del 2 de maig. España estava sense govern i bona part ocupada militarment. De las velles autoritats únicament es podia comptar amb els capitans generals de Saragossa, Josep de Rebolledo Palafox, i de Valladolid, Gregori García de la Cuesta. El poble va recuperar la sobirania: per totes parts sorgien juntes provincials, les quals van crear a la vegada una Junta Central (25 de setembre de 1808). Entre maig i juny tota España s'havia aixecat en armes.

Des de juny fins a octubre de 1808 va tenir lloc la primera fase de la batalla, el fet d'armes més rellevant va ser la inesperada victòria espanyola contra Dupont en Bailén per part de Francisco Javier Castaños el 19 de juliol.

Napoleó, sorprès per la derrota que va llençar per terra el mite de la seva imbatibilitat, va decidir emplear-se a fons. Va venir personalment a Espanya al davant d'un impresionant Exèrcit de 150.000 homes. Va començar una guerra de guerrilles. Espanya va fer una aliança amb Gran Bretanya.

En 1810, els francesos van fer un redoblat esforç per acabar amb la resistència dels espanyols. Les forces desplaçades es van aproximar als 270.000 homes. Però van tenir un doble fracàs: no van poder prendre Càdiz (sede de las Corts) ni tampoc Lisboa, la capital portuguesa.

Durant 1811 y 1812 va tenir lloc una guerra de desgast. El paper de la guerrilla fou decisiu. A més, Napoleó es va veure obligat a treure tropes d'Espanya per al front rus. De totes formes, encara quedaven en territori peninsular uns 200.000 homes. Fou el moment en que el general britànic Arthur Colley Wellesley, més tard duc de Wellington, va aconseguir els primers èxits: Salamanca i Aràpiles (juny-juliol de 1812). Josep I es va veure obligat a abandonar Madrid i traslladar la cort a València. Andalusia quedava definitivament alliberada.

La última fase va comprendre els anys 1813 y 1814. Els francesos conservaven un Exèrcit de 100.000 homes. Els espanyols comptaven amb 130.000 més els 70.000 dels exércits anglo-portuguesos manats per Wellington. En la primavera de 1813, Josep I va fixar la cort a Valladolid. Aviat va tenir que retirar-se davant l'Exércit aliat que avançava per la vall del Duero. Els francesos van ser derrotats en Vitòria (juny), Pamplona (agost), San Marcial i San Sebastián (setembre). Les tropes aliades anglo-espanyoles van aconseguir entrar en territori francès, arribant a Tarbes i Toulouse en març i abril de 1814.

Ferran VII ja havia sigut alliberat per Napoleó després de firmar del Tractat de Valençay (11 de desembre de 1813). El Rei va creuar la frontera el 24 de març de 1814. L'11 d'abril es va firmar l'armistici amb el cap de les tropes franceses en la península Ibérica, Nicolas Jean de Dieu Soult, el que va posar fi a una dura guerra de casi sis anys. Aquesta guerra podia donar-se per acabada quan, setmanes més tard, Ferran VII va tornar a assumir el govern després del seu retorn al tro.

Al mateix temps que s'estava fent la guerra de independència, tenia lloc una soterrada revolució liberal. Els canvis protagonitzats tant per la Junta Central (des de el 25 de setembre de 1808 fins el 29 de gener de 1810), les Regències (del 29 de gener de 1810 al 4 de maig de 1814) i, sobretot, per les Corts de Càdiz van ser decisives.

Es va fer una profunda reforma política (d'entre la seva legislació s'ha de destacar l'origen del constitucionalisme espanyol, és a dir, la Constitució de 1812, i una altra sèrie de lleis, com la de Llibertat de premsa de 1810), la supressió de la societat estamental (reforma de l'Església, reforma militar, abolició del règim senyorial, llibertat industrial i comercial) i moltes altres mesures de signe liberal. Però aviat amb el retorn de Ferran VII (4 de maig de 1814), van reconduir la situació als vells models, tornant a l'absolutisme.

Revolució de 1830

Carles X havia substituït a Lluís XVIII, i la seva imprudència va provocar una crisi política. Al 1827 es van fer unes eleccions generals que van otorgar el màxim als lliberals. El 1829 va nombrar al príncep ultramonàrquic Polignac president del Consell, el que no va agradar als diputats lliberals ni a la premsa.

Quan la majoria lliberal de la Cambra dels Diputats va sol·licitar en març de 1830 la destitució de Polignac, en el manifest dels 221, Carles X va dissoldre la cambra i va convocar noves eleccions que van confirmar la majoria, però Carles X no va acceptar el resultat electoral.

El 26 de juliol de 1830 Carles X va promulgar una sèrie de decrets per fer noves eleccions, en les que es reduïa el nombre de votants i es restringia la llibertat de la premsa. Els diputats lliberals i els periodistes, ajudats pels treballadors, van protestar dient que això violava la constitució. Carles X estava abandonat, i va dimitir. Els diputats van oferir el tro a Lluís Felip d'Orleans, i aquest el va acceptar. Els diputats van eliminar el P. legislatiu del rei per estar segurs.

La vida política d'aquest període va ser menys destacada que la seva activitat econòmica i intel·lectual. El creixement de la producció industrial va augmentar ràpidament després de 1840 i va fer que França, en poques dècades, passes de ser un estat agrari a un estat industrialitzat. La llei de ferrocarrils de 1842 va establir la construcció de una ret nacional de ferrocarrils, que va accelerar la industrialització i va proporcionar a la població una mobilitat sense precedents. En els cinc anys posteriors a 1846, la població rural va disminuir per primera vegada en aquell segle, mentre que la emigració cap als grans pobles i les ciutats va créixer. La llei escolar promulgada en 1833 va establir que cada ciutat de França havia de tenir una escola primària masculina, gratuïta per a tots aquells que no la podien pagar. El programa d'estudis donava importància a la lectura y a la escriptura i, en la dècada de 1840, el francès va començar a substituir als dialectes locals que es parlaven en tot el país.

Per tant, durant el govern de Lluís Felip es van fer grans progressos en la història de França, però es va produir una altra revolució en la que va tenir lloc el II Imperi.

Revolució de 1848

Lluís Felip y els seus ministres van resistir totes les pressions per adaptar les institucions polítiques nacionals a la evolució de la economia i de la societat, particularment a la ampliació del sufragi. La rigidesa del govern y la seria depressió econòmica de 1846 y 1847 van provocar que es proposes un nou règim republicà com alternativa. En febrer de 1848, l'esforç del govern per prevenir una concentració republicana en París va originar un xoc entre les tropes i els manifestants que es va transformar en revolució. Lluís Felip va renunciar al tro el 24 de febrer. Un grup de dirigents republicans va formar un govern provisional y va proclamar la II República francesa.

Durant els quatre primers mesos de vida de la II República, des de febrer a juny de 1848, els republicans moderats, que només volien un canvi polític, i els republicans radicals, que desitjaven a més una profunda reforma social, van lluitar per aconseguir el control del govern. Les eleccions d'abril van tornar la majoria als moderats i conservadors en la Assemblea Constituent y les mesures que van prendre contra els radicals van portar a una nova insurrecció, provocant tres dies d'enfrontaments pels carrers de París. La fi de la insurrecció va assegurar la naturalesa conservadora de la II República y va suscitar entre la burgesia el temor de que el radicalisme de la classe obrera influïes en la política francesa durant el següent quart de segle.

La Constitució de la II República, promulgada en novembre de 1848, establia un règim presidencialista y unicameral, en la que tant el president de la República com la Assemblea s'elegien per sufragi universal masculí. Lluís Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó I Bonaparte, va ser elegit president por majoria, mentre que les eleccions parlamentaries van donar la victòria als monàrquics, contraris a la República y temorosos de Lluís Napoleó, una combinació que dificultava l'estabilitat del govern. Els republicans radicals, que van aconseguir una tercera part dels escanys, van alarmar als grans y petits propietaris quan van parlar d'aconseguir el control del govern en 1852, any en que es celebrarien les següents eleccions presidencials y parlamentaries. Lluís Napoleó, presentant-se com el salvador de la societat contra una revolució radical, va agafar el poder en un cop d'Estat el 2 de desembre de 1851 y va otorgar a França una nova Constitució. Un any després, va restaurar l'Imperi i va assumir el títol de Napoleó III (el fill de Napoleó I, Napoleó II, mai va regnar), emperador dels francesos.

Fins 1860, Napoleó III va governar França com dirigent autoritari, però en 1860 va començar a delegar la seva autoritat, de forma voluntària, en las cambres legislatives.

Lluís Napoleó Bonaparte (Napoleó III)

El II Imperi va proporcionar un clima favorable al desarrollament econòmic. El ràpid creixement industrial va començar en la dècada de 1840. La ret ferroviària va triplicar la seva extensió, i les noves institucions bancàries van proporcionar el sistema de crèdit nacional necessari, els tractats comercials amb Gran Bretanya i altres països van donar a la sobre protegida indústria nacional una saludable competència; i es va millorar la infrastructura de les ciutats i els ports, en especial de París, que es va transformar amb el traçat d'àmplies avingudes que travessaven els barris centrals, amb la planificació de parcs espaiosos i amb la construcció d'edificis públics. Això ho va fer Hausman. Van fer un gran desenvolupament de les vies de comunicació, i van donar protecció a l'església.

Els avenços de Lluís Napoleó en política interior van contrastar amb els seus fracassos en el exterior. La victòria sobre Rússia en la guerra de Crimea (1853-1856), aliada amb Anglaterra, i el prestigi que li va donar la conferencia de pau de París van ser èxits que no es van repetir. En 1859, la guerra contra Àustria en ajuda al procés de unificació italiana va possibilitar a França la annexió de Niza y Saboya. Un intent, apoyat per una força expedicionària de 30.000 homes, d'establir un imperi conservador a Mèxic, amb l'emperador Maxilià al poder, entre 1862 i 1866 va acabar en desastre. La decisiva victòria de Prússia sobre Àustria en 1866 va inclinar la balança europea de poder en contra de França. Napoleó III no va tenir èxit en el seu intent d'impedir l'ascens de Prússia y va fracassar al pretendre aconseguir compensacions per a França que contrarestaren l'augment de territori i poder de Prússia.

En juliol de 1870, el primer ministre prussià Otto von Bismarck va involucrar a França en una guerra franco-prussiana, aparentment suscitada per la successió al tro espanyol. Els exercits francesos no eren equiparables als de Prússia i als de els altres estats alemanys en força, organització i direcció. Van ser derrotats en el camp de batalla i, el 2 de setembre, Napoleó i el seu exèrcit principal es van rendir en Sedan. Quan les noticies van arribar a París, el 4 de setembre, es va proclamar la República y es va crear un Govern de Defensa Nacional per continuar la guerra. Durant quatre mesos, París va resistir els atacs alemanys y els seus exèrcits, organitzats precipitadament, es van enfrontar a les forces alemanyes en la vall del Loira. En gener de 1871, quan la capital de la nació estava a punt d'acabar amb la seva reserva d'aliments i les operacions militars continuaven sense moltes esperances, el govern francès va capitular. Bismarck va garantir un armistici de tres setmanes per que en aquell temps s'escollís una Assemblea Nacional que tingués autoritat suficient per firmar la pau. L'Assemblea es va reunir a Burdeos i l'1 de març va aprovar els preliminars de la pau, per els que França donaria Alsàcia i un terç de Lorena a Alemanya, pagaria una indemnització de 5.000 milions de francs i es sotmetria a una ocupació militar fins haver pagat les indemnitzacions, el que va ser ratificat en el Tractat de Frankfurt, firmat juntament amb el ja proclamat Imperi Alemany en maig.

Otton von Bismarck, primer ministre Prussià

L'Assemblea Nacional, tan aviat com finalitzà la guerra contra Alemanya, va haver de fer front a un grau conflicte intern. A mitjans de març, els republicans radicals de París es van rebel·lar i van instaurar un govern municipal independent, la Comuna de París, en 1871. Van mantenir el control de la capital fins que, dos mesos després, les tropes governamentals van prendre la ciutat després de la Setmana Sangonera (21-28 de maig), que va suposar una repressió no només del moviment comunal, sinó també de les forces progressistes franceses en general.

La majoria monàrquica de l'Assemblea Nacional intentà restaurar la monarquia, però no va poder resoldre les diferències entre els pretendents borbònics i orleanistes al tro, per la qual cosa en 1875 els republicans van reunir suficients vots per aconseguir l'aprovació d'una Constitució republicana. Els monàrquics esperaven que eventualment es substituís al president de la república per un rei, però en 1877 es va fracassar aquest intent de la nova restauració monàrquica.

Durant les tres dècades següents, França es va tenir que ocupar de les amenaces recurrents que rebia la República. En la dècada de 1880, el ministeri de Jules Ferry es va comprometre a acabar amb la influència de l'església catòlica sobre la educació. Les lleis de Ferry van establir que la educació primària fos gratuïta y obligatòria y va prohibir la educació religiosa en las escoles estatals. A mitjans d'aquesta dècada, els republicans van fer front a la oposició de monàrquics, bonapartistes i ultranacionalistes, aglutinats entorn al popular general Georges Boulanger.

El naixement de Itàlia

Itàlia no era un país, sinó que estava dividida en diferents estats. Es van fer unes quantes guerres a favor de la unificació de tots aquests estats. Pius IX fou acusat per els elements radicals de no haver donat el seu ajut a la guerra en favor de la independència de Itàlia. A Roma va esclatar una revolta popular que va obligar al Papa i a al seu conseller, el cardenal Giacomo Antonelli, a fugir de la ciutat en novembre de 1848. En la seva absència es proclamà la república. A principis de l'any 1849, el cardenal Antonelli va demanar ajuda a les autoritats catòliques de França, Àustria, Espanya i Nápoles per acabar amb aquest règim. A pesar dels esforços de Mazzini, que estava al front del govern, i del líder militar Giuseppe Garibaldi, els austríacs van atacar des del nord i els espanyols i napolitans des de el sud, permetin al exèrcit francès ocupar Roma en juliol de 1848. D'aquesta forma el poder del papa fou restaurat.

El rei Víctor Manuel II es va mantenir fidel a la Constitució liberal que el seu pare havia promulgat i a la bandera tricolor, símbol de la Itàlia lliure, amb el que va propiciar que els refugiats polítics procedents dels estats conservadors que busquessin asili polític en Cerdanya. En 1852 Cavour es va convertir en primer ministre de Cerdanya y en 1855 va fer que el país participés, junt a Gran Bretanya i França, en la guerra de Crimea. En la conferencia de pau celebrada en París en 1856, Cavour, amb la connivència del emperador francès Napoleó III, presentà la qüestió italiana com un problema de caràcter internacional. En 1858 va mantenir una reunió secreta amb Napoleó per planejar la ofensiva conjunta de França i Cerdanya contra Àustria per alliberar definitivament Itàlia. La guerra va esclatar en 1859. La coalició franco-italiana guanyà les batalles de Magenta i Solferi, però amb un gran esforç. Napoleó, temorós de les conseqüències de embarcar-se en una llarga guerra, abandonà als italians i firmà, en juliol de 1859, un pre-acord amb els austríacs sense la participació de Cerdanya. Després, aquesta va acceptar els punts del Tractat de Zurich: Àustria va cedir casi tota Llombardia a França, que a la vegada va cedir les ciutats llombardes de Peschiera i Mantua a Cerdanya.

En llocs variats s'estava preparant el terreny per la unificació italiana. Una sèrie de plebiscits celebrats en 1860 van posar de manifest el desig dels habitants de la Romanya i dels ducats de Parma i Módena de unir-se a Cerdanya. França va obtenir, segons l'acordat en el Tractat de Turín, les regions de Niza i Saboya. En abril de 1860, va esclatar en Palermo una nova revolta contra Francesc II, rei de les Dos Sicílies. En maig, Garibaldi, amb l'ajuda secreta de Cavour, va dirigir una expedició contra Génova en ajuda de la revolta siciliana. Garibaldi es va fer amb el control en Sicília i en agost va atacar terres napolitanes, per acabar entrant en la mateixa ciutat de Nàpoles el 7 de setembre. Francesc II es va refugiar en una fortalesa de Gaeta. El govern de Cerdanya, mentre va simpatitzar amb la causa de Garibaldi, es va mantenir en una posició neutral; però quan aquest va amenaçar amb atacar Roma, que estava protegida per els francesos, es va alarmar. Amb el permís de Napoleó III, Cavour va traslladar les seves tropes als Estats Pontificis en un intent de bloquejar l'avanç de Garibaldi. Finalment, Cerdanya es va fer amb casi la totalitat dels Estats Pontificis deixant al papa només la possessió de Roma i les seves immediacions.

Mentrestant, es van celebrar uns plebiscits en Nàpoles i Sicília, així com a les zones de les fronteres i Umbria, tots ells amb un resultat favorable a la unió amb el regne de Piamont-Cerdanya, que des de la primera meitat de 1860 havia passat a denominar-se Regne de Itàlia del Nord.

El 17 de març de 1861 va tenir lloc la proclamació del regne de Itàlia. Víctor Manuel II va passar a ser el seu rei i Cavour el primer ministre. Malgrat això, encara quedaven dos regions fora del regne, Roma i Venècia. Cavour, que estava treballant per aconseguir una unificació pacífica de tot el regne, va morir en juny. A l'any següent Garibaldi va marxar a Sicília i va organitzar la marxa sobre Roma. Temorós d'una intervenció francesa, el govern italià va denunciar a Garibaldi, que juntament amb els seus seguidors, fou detingut per les tropes del rei quan va desembarcar a Calabria i va ser obligat a rendir-se a l'agost de 1862. En 1866 Itàlia es va aliar amb Prússia en la Guerra Austro-prusiana contra Àustria i finalment es va fer amb el control de Venècia. Per contra, Roma seguia estant en contra a la unificació, animada per la victòria que França i el Papat havien obtingut davant a la nova temptativa de Garibaldi i els seus seguidors, que havien sigut derrotats en Mentana (1867). En 1870, les reserves franceses que participaven en la Guerra Franco-prusiana van obligar a Napoleó III a retirar les seves tropes de Roma, amb el que els italians van poder finalment entrar en la ciutat. En octubre es va celebrar un plebiscit el resultat del qual va ser favorable a la unió amb el regne de Itàlia, i en juliol de 1871 Roma es va convertir en la capital de la Itàlia unificada.

Giuseppe Garibaldi, líder de la unificació de Itàlia, juntament amb Cavour.

El naixement d'Alemanya

Després del fracàs del Parlament de Frankfurt, Prússia i Àustria van fer plans divergents per la futura unificació. En el cas de Prússia, el rei Guillem I estava decidit a que ni Àustria ni França, que manifestava una actitud agressiva, desbaratarien les ambicions de Prússia. Junt al seu primer ministre, Otto von Bismarck, van decidir fer de Prússia un poderós Estat capaç de poder enfrontar-se a qualsevol potencia exterior. Bismarck, un junker (aristòcrata) prussià de forta personalitat, maneres intimidatòries i lleialtat inquebrantable a la Corona, va utilitzar la qüestió de la unificació com un medi per enfortir l'Estat prussià més que com un fi que respongués a una concepció nacionalista alemanya.

Bismarck va desarrotllar una realpolitik (política real) que combinava astutament la diplomàcia amb el militarisme de 'sang i ferro' per eliminar la influencia austríaca i provocar la unificació entorn a Prússia. Com acte preliminar va garantitzar la neutralitat a Rússia, Itàlia i França mitjançant tractats amistosos. El seu primer pas va ser convèncer a Àustria en 1864 per participar en la invasió dels ducats septentrionals de Schleswig-Holstein, en poder de Dinamarca. Els austríacs i els prussians van derrotar ràpidament als danesos en la denominada guerra dels Ducats però aviat van entrar en conflicte per el control de aquests ducats.

Amb aquesta excusa, Bismarck va donar un segon pas al provocar la Guerra Austro-prussiana. Mitjançant la hàbil coordinació de tres exèrcits, el general prussià Helmuth von Moltke va vèncer als austríacs en la batalla de Sadowa en 1866. Àustria va cedir Venècia a Itàlia. Prússia va annexionar Schleswig-Holstein, Hannover i altres estats, i va organitzar la Confederació d'Alemanya (1867) sense Àustria.

Bismarck va culminar la seva estratègia amb la Guerra Franco-prussiana. En 1870, l'emperador francès Napoleó III, va pressionar imprudentment a Guillem I per a que aquest renunciés al vacant tro espanyol. Bismarck va manipular hàbilment una comunicació del rei prussià (el telegrama de Ems) presentant-lo com si l'emperador francès hagués sigut insultat i va decidir difondre de forma pública el telegrama. Napoleó III va caure en la trampa i va declarar la guerra de forma insensata. Incitats per la lleialtat nacional i pressionats per Bismarck, els Estats alemanys del sud es van unir a les forces prussianes, els preparats exèrcits dels quals van derrotar als francesos en la batalla de Sedan i, després d'un llarg situat, van prendre París en 1871. Després d'aquests fets, Bismarck va convèncer als Estats alemanys del sud de que la hegemonia prussiana era inevitable. En 1871, a Versalles, Guillem va ser proclamat emperador de l'Imperi Alemany, el II Reich.

Otto von Bismarck, primer ministre prussià i líder de la unificació d'Alemanya.

El període de Ferran VII

El 4 de maig de 1814, Ferran VII va tornar a Espanya i va començar el seu primer període de regnat, el qual reflexava clarament la tornada al l'absolutisme. Aquest període va durar 6 anys, que van comprendre entre el 1814 i el 1820. El primer que va fer va ser abolir la Constitució de 1812. Després va restaurar el Tribunal de la Inquisició (un tribunal eclesiàstic que tenia com a finalitat reprimir qualsevol opinió religiosa que no coincidís amb la religió catòlica, creat el 1233). També es van restituir tots els bens de l'església, com eren terres, impostos, etc, que s'havien abolit anteriorment. Van iniciar una persecució dels liberals, que quan eren atrapats eren executats o posats en presó. Van restaurar els privilegis, i la societat va tornar a ser piramidal. La hostilitat que hi havia en el poble va fer que s'iniciés el segon període.

El segon període, anomenat trienni liberal, va comprendre entre el 1820 i el 1823. Va iniciar l'1 de gener quan el coronel Rafael del Riego va començar a proclamar la constitució en Cabezas de San Juan (Sevilla). Llavors, van obligar al rei a que jurés la constitució i es tornés a proclamar. Es va crear la Milícia Nacional, que era un grup que ajudava a la policia quan aquesta no podia fer-se càrrec de tot. Es va suprimir el Tribunal de la Inquisició, per tant es podia practicar qualsevol religió. Es va donar llibertat d'impremta, que era llibertat d'expressió. Es va fer una expropiació de les grans finques, i es va prohibir l'adquisició de terres a les ordres religioses. La Santa Aliança juntament amb molts monarques europeus van decidir posar fi a aquest període, i el Congrés de Verona va reclamar que s'instaurés un altre cop l'absolutisme a Espanya. Els espanyols no van fer cas, i el 7 d'abril de 1823 van entrar a Espanya les tropes de Lluís Antoni de Borbó, anomenades Els 100.000 fills de San Lluís, a les que es van unir moltes tropes espanyoles. Sense cap resistència, van tornar a imposar l'absolutisme.

El tercer període, anomenat Dècada Ominosa, va comprendre entre el 1823 i el 1833, que va ser l'any que va morir Ferran VII. Van tornar a l'absolutisme i, per tant, van suprimir les llibertats. També van suprimir la constitució, i van perseguir als lliberals. Van condemnar a mort a Riego per haver fet la revolta en Cabezas de San Juan. Com que Ferran VII no tenia fills, sinó que tenia dos filles, de les quals una (Isabel II) havia de ser la futura reina, va substituir la Llei Sàlica (amb la qual només podia ser rei d'una nació un home) per la Pragmàtica Sanció (amb la qual podia governar un home o una dona, era igual). El seu germà, Carles Maria Isidre de Borbó, volia heretar el tro, però Ferran VII li va negar i li va donar a la seva filla, Isabel II. El 29 de setembre de 1833 Ferran VII va morir.

Ferran VII, rei d'Espanya, anomenat el Desitjat

durant la guerra de la independència espanyola.

Amadeu I i la I república

Amadeu I va ser el rei d'Espanya durant 3 anys (1870-1873). Amadeu de Saboia va néixer en Turín, i era el fill del rei de Itàlia Víctor Manuel II. Després de la Revolució de 1868, Espanya va passar a definir-se com una monarquia constitucional, però la dificultat va radicar en trobar un monarca apropiat. Amadeu, duc d'Aosta, va acceptar el tro. La seva arribada va coincidir amb l'assassinat de Juan Prim, el seu ajut principal, i qui el va elegir. La vida política espanyola no tenia estabilitat: conspiracions republicanes i borbòniques, lluites personals entre els partits lleials, governs efímers, aixecaments carlistes (1872), atemptats, separatisme en Cuba, etc. Obligat a firmar la dissolució del cos d'artillers, va anunciar la seva dimissió a la Corona espanyola (1873). El seu missatge a les Corts (Parlament) va definir als espanyols com ingovernables. Amadeu va tornar a Itàlia. Va ser respectat, però poc volgut, i havia viscut aïllat en un país per a ell incomprensible. Va morir el 1890 a Turín.

Pi i Margall, un dels presidents de la República.

Llavors, el mateix dia de la dimissió d'Amadeu I, l'11 de febrer 1873, es va instaurar la Primera República espanyola. Els presidents eren Estanislao Figueras, Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emili Castelar. La falta d'una sòlida base republicana va ser símptoma d'una determinada estructura social, a la vegada que un problema de cara a la consolidació del nou règim. La societat espanyola estava composta majoritàriament per població camperola amb un elevat índex d'analfabetisme i desmovilització política. Per el contrari, una minoria oligàrquica (noblesa i alta burgesia) tendia cap a un regim monàrquic piramidal, del qual es beneficiava, i en el que el caciquisme era el seu instrument preferit. Les capes mig-burgeses, on tenia la seva clientela el republicanisme, eren escasses i estaven disperses, menys en ciutats de certa entitat, amb l'avantatge de que en aquests mateixos nuclis l'obrerisme també reclutava als seus principals seguidors.

Si en la revolució de 1868 havia fet ja un paper de certa importància la crisis econòmica, ara s'agravava amb les repercussions de la primera gran crisis internacional del capitalisme. L'estat econòmic de la I República era, per tant, molt negatiu. Les protestes socials van augmentar considerablement, por què a més fruïen de llibertat organitzativa i reivindicativa.

Però els grans problemes de la República van ser les dos guerres heretades del període immediatament anterior: la de Cuba i la tercera Carlista, que lluny d'alleugerar la situació hacendística van impedir a més complir algunes promeses molt republicanes, com l'abolició de quintes i consums (drets de portes). Va haver un altre problema social, el bandolerisme, que en alguns casos es mesclava amb el cantonalisme federalista. Van ser problemes que van frustrar a les bases socials republicanes.

La fórmula de compromís que va intentar portar a la pràctica Figueras fracassà als pocs mesos. L'ala radical, `els autèntics republicans', o sigui, els federalistes, van intentar plasmar la seva concepció política i social. No van aconseguir fer aprovar la nova Constitució federal, al temps que el cantonalisme les desbordava. Aquest es va extendre de forma incontrolada por tota Espanya, i, de forma més senyalada, en Cartagena (Múrcia), ciutat la qual es va mostrar com la més persistent, fins el punt de declarar la guerra a l'Estat espanyol.

A aquesta dinàmica es va superposar, en alguns casos, el factor social. L'internacionalisme obrer, en la seva versió anarquista, va començar amb gran força a extendre's per tota la geografia espanyola, de forma particular en el camp andalús i la costa llevantina fins l'epicentre de Barcelona. En Alcoy (Alacant), per exemple, els obrers, amos de la vila, van assassinar a l'alcalde i van incendiar varies fàbriques. El carlisme va seguir sembrant de guerra i pertorbació en bona part del nord d'España. La lluita dels independentistes en Cuba va reclamar cada vegada més soldats i mitjans materials.

El canvi centralista de Castelar, reforçant tots els instruments de l'Estat, no va tenir temps per encauar la situació. El 2 de gener de 1874 el general Manuel Pavia va entrar al Congrés amb la Guardia Civil i va dissoldre la república. A la I República espanyola li va seguir la que es va dir `fase pretoriana republicana', amb el govern de Francisco Serrano, duc de la Torre, el qual va durar fins que, en desembre de 1874, va començar el període denominat Restauració.

Dissolució de la Primera República l'any 1874 pel general Pavia.

Isabel II i les regències

Després de la mort de Ferran VII, la seva filla Isabel II, nascuda el 1830, era massa petita per regnar, ja que només tenia 3 anys. Llavors va ser la mare de Isabel II (i quarta esposa de Ferran VII), Mª Cristina, qui va regnar com a regent des del 1833 fins al 1840, any en el qual va entregar la seva regència a Espartero. El motiu va ser que el 1837 es va firmar una nova constitució, i els progressistes exigien un constitucionalisme ple, ja que en 1874 Mª Cristina va fer un Estatut Reial que restringia les llibertats d'expressió, d'associació, etc, i a més les Corts es limitaven a aprovar o rebutjar les lleis, però no en feien. Per això va donar la seva regència a el coronel Baldomero Espartero el 1840. Durant aquestes regències Jaime del Burgo va dividir Espanya en províncies, i Mendizabal va fer una desamortització dels bens de tothom.

Isabel II, filla de Ferran VII.

Però abans de totes aquestes regències, al 1833, hi havia un gran nombre de partidaris que volien que el rei fos Carles Maria, germà de Ferran VII, i no la seva filla, Isabel II. El líder d'aquests partidaris carlistes era Rafael Maroto. Per altra banda, Espartero defensava l'ascendència al tro de Isabel II, i van fer esclatar la guerra Carlina entre Maroto i Espartero. La guerra es feia a les denominades zones carlines, que eren Catalunya, País Basc, València i el Maestrat. Carles Maria va ordenar a Tomàs de Zumalacàrregui (un militar que era dels seus partidaris) que fes un assalt a Bilbao. Aquest va li va fer cas, va ser ferit i va morir. Es va fer una desfeta carlina a Lucana. Com que només estaven en guerres i no arribaven a cap acord, Espartero i Maroto van fer l'abraçada de Vergara, el 1839, en la que firmaven la pau i van acabar amb la guerra. Al maig de 1844, quan Isabel II tenia 13 anys i se la va considerar major d'edat, va començar a regnar.

Espartero i Maroto en la abraçada de Vergara, el 1839.

A partir del 1844, va començar la dècada moderada, i el president del govern d'aquests 10 anys va ser Ramon Maria Narváez. Va ser un dels principals ajudants de Isabel II, i quan aquesta va començar a regnar, Narváez va ser nombrat president del Consell de Ministres. Va Promoure l'elaboració d'una nova Constitució, la moderada de 1845. Narváez va ser sempre fidel a la reina i al sistema moderat. En el seu primer govern van figurar homes com Alejandro Mon, ministre d'Hisenda i promotor d'una reforma fiscal que va suprimir alguns tributs de caràcter local; o Lluís Mayans, que va preparar el Concordat amb la Santa Seu de 1851, en el que es va arribar a un acord respecte a la desamortització. L'obra del govern moderat de Narváez s'aprecia en la racionalització administrativa, basada sobretot en la centralització. En aquest sentit, és fundamental la llei del 8 de gener de 1845, relativa a la administració provincial i local. Per mantenir l'ordre públic, va ser creada la Guardia Civil en 1844.

Ramon Maria Narváez, president del govern en la Dècada Moderada.

El 1854 va començar el Bienni Progressista, que com diu el seu nom, va durar dos anys. La presidència del govern durant aquest període la van compartir Baldomero Espartero i Leopoldo O'Donell. Com que les seves idees polítiques no coincidien, van governar en dos partits diferents, però els dos tenien el mateix poder. Durant el bienni es va fer una nova desamortització. També es va redactar la llei general dels ferrocarrils i de la banca, i per tant, es van posar. Mentrestant, a València i a Barcelona van fer revoltes socials que van impedir la entrada de la constitució de 1856. Aquest mateix any va finalitzar el Bienni Progressista.

Els últims anys de totes aquestes regències van comprendre entre el 1856 i el 1868. La presidència se l'alternaven O'Donell i Narváez, però la majoria dels anys va estar O'Donell. Van fer una reorganització de diputacions i ajuntaments, renovant la majoria. Van dissoldre la Milícia Nacional (creada per Ferran VII). Van haver moltes intervencions en les colònies d'Hispanoamèrica, com la victòria que va tenir el coronel Prim en Castillejos.

El 1868 Juan Prim, Serran i Topete van provocar una revolta, en la que van expulsar a Isabel II d'Espanya, i aquesta va fugir a França. Tot va acabar en una nova revolució, la revolució La Gloriosa, i Prim va esdevenir president del govern des del 1869 fins al 1870, any en que aquest mateix va demanar a les corts que portessin a Amadeu de Saboia (fill de Víctor Manuel de Saboia, rei de Itàlia) a Espanya i que aquest exercís com Amadeu I, rei d'Espanya.

Biografia de Juan Prim i Prats

Juan Prim i Prats va ser un militar i polític espanyol. Va néixer el 1814 i va morir el 1870. Va ser el president del govern des del 1869 fins a l'any següent, el 1870. Va participar en varis pronunciaments i va encarnar la figura del militar liberal conspirador. Va néixer a Reus (Tarragona) en una família liberal. La seva fama d'hàbil militar es va mostrar en la primera Guerra Carlista. Després d'aquesta, fou elegit diputat progressista per Tarragona (1841), identificant-se amb Baldomero Espartero, contra qui es va aixecar en armes en 1843. La caiguda d'Espartero va propiciar el seu nomenament com governador militar de Barcelona i la repressió contra els radicals li atorgà fama de moderat. Després de exercir de capità general de Puerto Rico (1847-1848), es reincorporà a la vida parlamentaria i va defensar el proteccionisme de la indústria catalana. Fou nomenat capità general de Granada durant el Bienni Progressista (1855-1856). Pròxim a la Unió Liberal, en 1856 ascendí a tinent general i fou nomenat senador. Durant la guerra de Marroc (1859-1860) va intervenir en les batalles de Castillejos i Tatuà, que li van servir el títol de gran de Espanya i el marquesat dels Castillejos. En 1861 va dirigir la participació espanyola de l'expedició europea a Mèxic. En 1862 abandonà la Unió Liberal i va ingressar en el Partit Progressista. A partir del seu desterrament a Oviedo (1864) va trencar amb Ramon Maria Narváez i amb Leopoldo O'Donnell i es dedicà a conspirar. Propugnà el Pacte de Ostende (1866) amb els demòcrates per derivar a la reina Isabel II. El 19 de setembre de 1868, després de proclamar el manifest Espanya amb honra apoyat per Práxedes Mateo Sagasta i Manuel Ruiz Zorrilla, amb la ajuda de Francisco Serrano Bedoya i Juan Bautista Topete, va desembarcar a Cádiz. Mentre una part de l'Exèrcit es dirigia a Madrid, Prim aconseguia les adhesions de les ciutats d'Andalusia, Catalunya i Llevant. El govern provisional, presidit per Francisco Serrano, duc de la Torre, li encarregà el Ministeri de Guerra. En juny de 1869 Prim va assumir la presidència del govern, sense abandonar el Ministeri. Va defensar la monarquia constitucional i va fer gestions per trobar un rei. Va presentar la candidatura d'Amadeu de Saboia, que les Cortes van acceptar (novembre de 1870). No va poder assistir a la seva arribada, ja que el 27 de desembre de 1870 sis trabucades els van assassinar.

Comparació de les constitucions espanyoles

A Espanya es van crear 7 constitucions durant el segle XIX, dos de les quals no van entrar en vigor (1856 i 1873). A continuació es comentaran i es compararan cada una de les constitucions.

-La constitució del 1812 anomenada la “la Pepa” era monàrquica, és a dir, tenia rei. Es va redactar en les Corts de Càdiz. La monarquia era hereditària moderada. La sobirania estava en la nació, o sigui, el poder el tenia la nació. La separació del poder legislatiu tenia dos característiques: la primera era que aquest poder el feien la cambra i el rei, i la segona era que hi havia una sola cambra. En la constitució també és va aprovar que la religió catòlica era la oficial i la única en tot el país.

En aquests articles es demostra que en el període en el que es va redactar aquesta constitució, Espanya tenia conquerida la major part de Sud Amèrica, i que la religió era catòlica. Donava moltes llibertats:

-Art. 1- La nació espanyola és la reunió de tots els espanyols dels dos hemisferis.

-Art. 2- La nació espanyola és lliure i independent, i no és ni pot ser patrimoni de cap família ni de cap persona.

-Art. 3- La sobirania resideix essencialment en la nació, i per això mateix pertany exclusivament a aquesta el dret d'establir les seves lleis fonamentals.

-->[Author:P]-Art. 12- La religió de la nació espanyola és i serà perpètuament la Catòlica, Apostòlica i Romana, única i veritable, amb exclusió de qualsevol altra.

Les Corts de Càdiz, on va ser redactada la primera Constitució espanyola.

-La constitució del 1837 era monàrquica, i és semblant a la del 1812 en que les llibertats eren les mateixes. El Poder Legislatiu estava compost pel Congrés i pel Senat. En la religió van imposar un laïcisme de l'estat, que vol dir que es podia practicar la religió que es volgués.

-La constitució de 1845 també era monàrquica. Van fer una confessionalitat de l'estat. Es va fer una reforça del centralisme. Es van restringir les llibertats i el Poder Legislatiu. Es va suprimir la Milícia Nacional (una espècie de guàrdia nacional com la de EUA). Podem dir que aquesta constitució no era tan lliberal com les altres.

-La constitució del 1856 no va entrar en vigor per les revoltes que van fer els conservadors.

-La constitució del 1869 seguia sent monàrquica. La sobirania era nacional. Es va donar llibertat de premsa i d'associació. Es va fer un sufragi universal restringit, en que les dones i els pobres no podien votar, etc. El Poder Legislatiu es va posar en dues cambres, mentre que el Poder executiu estava en el rei i els ministres. Els ministres s'escollien entre els membres del partit més votat. És una constitució lliberal.

-La constitució de 1873 era per primera vegada republicana, però igual que la de 1856, aquesta no va entrar en vigor, és a dir, no es va dur a terme. No obstant, sí que es saben els seus punts, encara que no fossin utilitzats. Els drets eren els de la Constitució de 1869, però a aquests se els va afegir el dret de la propietat, de treball, de comerç, etc. El poder legislatiu el duien a terme el jutge i el jurat. Va haver una separació entre l'estat i l'església que prohibia pagar al clergat.

Art. 41- Tots els poders són electius, amovibles i responsables.

Art. 42- La sobirania resideix en tots els ciutadans, i és exercida en representació d'aquests pels organismes polítics de la república constituïda per mitjà del sufragi universal.

Art. 45- El poder de la federació es divideix en poder legislatiu, poder executiu, poder judicial i poder de relació d'aquests poders.

Art. 49- El poder de relació serà exercit pel president de la república.

-La constitució de 1876, la última feta en aquest segle, va tornar a ser monàrquica, i Alfons XII la va aprovar. En ella es va rebutjar al subversiu Sexeni democràtic (1868-1874). Va tornar a la confessionalitat, i es van limitar les llibertats i els drets, i fins i tot van ser baixats anys més tard. També van imposar un sufragi universal masculí. Va ser la constitució que va durar més, és a dir, no va ser canviada fins al cap de molts anys després. Va ser defensada per Cánovas del Castillo, el cap del Partit Conservador. Tampoc feia venció a la Sobirania Nacional. El P. legislatiu el feien el rei juntament amb les corts, dividits en dues cambres amb el mateix poder. La meitat dels integrants del Senat eren escollits pel rei. En el P. executiu és va dir que el rei no era responsable del que feia el país i tenia dret al vet, és a dir, podia dir que no o que sí, però no donar la seva opinió. El P. judicial va rebre el nom d'administració. A part de tot això, es va escriure un altre punt que va ser molt polèmic: Tolerància i llibertat religiosa, que era que el poble havia de pagar les despeses del clergat i del culte.

Art. 18- La Religió Catòlica, Apostòlica i Romana, és la de l'estat espanyol. La Nació estarà obligada a mantenir el culte i als seus ministres. Cap persona serà molestada dintre del territori espanyol per les seves opinions religioses o per l'exercici dels seus respectius cultes, sempre que no estiguin en contradicció amb la moral cristiana.

Bibliografia

-Enciclopèdia Microsoft Encarta 99 (CD).

-Llibre de geografia i història de 3 de ESO. Editorial Casals.

-Enciclopèdia Il·lustrada Larousse.

-Enciclopèdia Salvat (CD).

Napoleó I Bonaparte, 1 cònsol i, posteriorment, emperador dels francesos.

Vídeos relacionados