Revolución industrial

Historia moderna siglos XVIII y XIX. Industria. Fábricas. Manufactura. Expansión del comercio. Ferrocarril. Máquina de vapor

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 19 páginas
publicidad
publicidad

ÍNDEX

1. Característiques de la Revolució Industrial Pàg. 2

2. Conseqüències de la Revolució Industrial Pàg. 2

3. Causes de la Revolució Industrial Pàg. 3

4. La Gran Bretanya primera potència mundial Pàg. 4

5. La màquina de vapor Pàg. 4

6. La revolució del transport Pàg. 6

7. L'esplendor de la navegació Pàg. 6

8. L'era del ferrocarril Pàg. 7

9. Per on es va estendre la Revolució Industrial Pàg. 10

10. Impacte social de la industrialització Pàg. 12

11. La Revolució Industrial a Espanya i Catalunya Pàg. 12

12. Sectors punters: primeres matèries Pàg. 14

13. Moviment obrer Pàg. 15

14. La Revolució Industrial a Catalunya Pàg. 17

Generalment, les activitats econòmiques i les formes d'organització social han canviat molt lentament al llarg de l història. No obstant això, a partir de la segona meitat del segle XVIII es va produir una acceleració dels canvis econòmics. Aquest fet s'aplica pel complex procés conegut amb el nom de Revolució Industrial.

La mecanització de la producció i la utilització de noves fonts d'energia va començar a Anglaterra, però es va estendre a altres països d'Europa i de la resta del món en un període de temps relativament curt, d'uns dos-cents anys aproximadament. La rapidesa en la difusió d'aquest procés contrasta amb la lentitud d'un altre dels processos històrics de canvi econòmic radical, l'anomenada revolució neolítica, que va implicar el descobriment de l'agricultura i la ramaderia i que va durar milers d'anys.

1. Les característiques de la Revolució Industrial.

La Revolució Industrial es va caracteritzar per un seguit de transformacions que no van afectar només la indústria, sinó totes les activitats humanes.

  • Les innovacions tècniques es van aplicar a les activitats econòmiques. Es van inventar màquines que van permetre aprofitar noves fonts d'energia (carbó, electricitat i petroli) i generalitzar matèries primeres com el ferro. Les màquines eren molt diverses i cada una s'adequava a una activitat concreta.

  • Van aparèixer les fàbriques. Fins a la Revolució Industrial els productes manufacturats s'elaboraven en petits tallers en què cada artesà feia la peça completa. Des del final del segle XVIII les fàbriques van anar substituint els tallers. S'hi concentraven un gran nombre de màquines i d'obrers, entre ells, infants i dones, més mal pagats que els homes, Cada obrer es va especialitzar en una única tasca i, per tant, el treball es va fer més monòton.

  • La producció es va orientar a la venda. Abans de la Revolució Industrial la major part de la producció agrícola i artesana es destinava al consum familiar o a la venda al mercat local. A partir de llavors es va destinar a la venda a regions i països que podien ser força llunyans.

2. Les conseqüències de la Revolució Industrial.

La mecanització de les tasques, l'aparició de fàbriques i la producció orientada a la venda van tenir conseqüències molt importants:

  • La producció va créixer molt. Les màquines permetien elaborar molt més productes, que per això van baixar de preu. Malgrat algunes crisis, la producció econòmica ha crescut de manera sostinguda des de llavors.

  • Les ciutats es van multiplicar i en va augmentar la població. Gairebé totes les fàbriques es situaven a les ciutats. Molts pagesos van emigrar a les ciutats del seu país i fins i tot d'altres estats a la recerca de treball.

  • Es va passar d'una societat agrària a una societat industrial. Lentament, l'agricultura va deixar de ser el sector que ocupava més població i que representava el percentatge més alt de la producció. A poc a poc, la indústria i els serveis van passar a un primer pla.

El procés d'industrialització té característiques i conseqüències diferents segons cada país i l'època en què va tenir lloc. En aquest procés es distingeixen tres fases: la Primera Revolució Industrial, que va començar vers el 1760; la Segona Revolució Industrial, que va començar vers el 1870, i la Tercera Revolució Industrial, que s'està produint en l'actualitat.

3. Les causes de la Revolució Industrial.

La Revolució industrial es va iniciar a la Gran Bretanya en l'últim quart del segle XVIII. Aquesta primera posició del Regne Unit respecte d'altres països s'explica per la confluència d'un seguit de factors:

  • El creixement demogràfic. Al llarg dels segle XVIII a la Gran Bretanya es va produir un fort increment de la població. La causa principal va ser el descens de la mortalitat, relacionat amb la millora de l'alimentació i amb els notables avenços en el camp de la medicina (medicaments, esterilització) i de la higienes (creació d'hospitals municipals). El creixement demogràfic va provocar l'increment de la demanda de productes agrícoles i industrials i l'existència de més mà d'obra disponible.

  • La revolució agrícola. Els canvis en la indústria van anar precedits per transformacions en l'agricultura i la ramaderia. A la gran Bretanya s'havien incrementat la productivitat de la terra: es va substituir el guaret per la rotació de conreus i l'arada de fusta va ser reemplaçada per la de ferro.

L'augment de la productivitat va tenir dues conseqüències: es va poder alimentar més població, amb la qual cosa s'assegurava el creixement demogràfic; i molts pagesos, arran de la introducció de noves eines i màquines -que estalviaven mà d'obra-, es van quedar sense feina i van emigrar a les ciutats, on es van convertir en els treballadors de les primeres fàbriques.

  • La riquesa dels recursos minerals. La Gran Bretanya disposava de força carbó, una font d'energia capaç de posar en moviment les màquines de vapor que es van fer servir en la primera fase de la industrialització.

  • L'ampliació dels mercats per als seus productes. A la Gran Bretanya hi havia bones comunicacions terrestres i aquàtiques, no hi havia duanes interiors i es disposava d'un ampli mercat a les nombroses colònies, amb unes rutes comercials defensades per una poderosa flota naval.

  • Una nova mentalitat. La burgesia britànica havia anat consolidant una manera de pensar i actuar més oberta a la inversió, al risc empresarial i a la recerca del benefici.

  • Les millores tècniques. L'aplicació de innovacions o invents poc complicats va permetre multiplicar els rendiments amb poques despeses. L'interès per la innovació i la mecanització que es va produir al segle XVIII provenia de diversos estímuls: la demanda de productes havia crescut enormement, havia empresaris disposats a posar tot el seu capital i treballadors excedents del camp per a contracta. S'innovava per a augmentar la producció, reduir costos i ampliar els mercats. Les primeres innovacions van començar en la indústria tèxtil, i el primer avanç significatiu fa ser l'ús sistemàtic de la energia hidràulica. Però, va ser la màquina de vapor, de James Watt, 1769, la que va permetre abandonar la dependència i les limitacions de les fonts d'energia tradicionals.

  • Sistema fabril: la mecanització del procés productiu va transformar les formes de treball i les màquines es van convertir en substitutes del treball manual. Poc a poc, el taller artesanal es va anar substituint per un nou sistema d'organització del treball que ja havia començat amb la manufactura: la fàbrica.

L'empresari era el propietari de la matèria prima, de les instal·lacions i dels productes, i el treballador només venia el teu temps de treball a canvi d'un salari. La separació entre capital i treball va començar.

4. La Gran Bretanya primera potència mundial.

La Gran Bretanya va ser la primera potència industrial. Les innovacions estaven centrades en dues indústries concretes: la del cotó i la del ferro.

  • La indústria tèxtil cotonera era la més important en un principi i per això s'hi van aplicar les innovacions tècniques més aviat. El 1800, unes 350.000 persones treballaven en el filat i el teixit de peces de cotó amb màquines especialitzades (filadora hidràulica, teler mecànic). Els productes tèxtils anglesos, barats i de bona qualitat, van inundar de seguida els mercats mundials.

  • La indústria siderúrgica (indústria dedicada a la producció de ferro i els seus aliatges) va assolir un gran desenvolupament a mitjan segle XIX. La substitució del carbó vegetal pel mineral (coc) va evitar la desforestació i va impulsar la construcció d'alts forns moderns. Els nous processos de fosa, pudelació (sistema de refinament del ferro consistent a cremar-ne la part del carboni en forns de reverber) i laminació van permetre produir a gran escala lingots de ferro refinat.

Anglaterra es va convertir en el mirall en que es mirava tota Europa, però les dificultats que es derivaven dels diferents punts de partida i de la competència que molt aviat es va generar en tots els Estats industrialitzats, va provocar que la industrialització es realitzés de maneres molt diferents.

El desenvolupament industrial va ser possible gràcies a la invenció de la màquina de vapor, que es va aplicar a la mineria, la indústria i el transport.

El carbó era una font d'energia abundant, barata i molt potent, però també molt contaminant. Aviat les zones industrials van quedar envoltades per espessos núvols de contaminació.

5. La màquina de vapor.

'Revolución industrial'

Una màquina de vapor és un motor de combustió (mecanisme que produeix una força motriu a través de la transformació de l'energia d'un combustible) extern que transforma l'energia d'una certa quantitat de vapor d'aigua en treball mecànic.

5.1. Etapes de treball d'una màquina de vapor:

Etapa I

En una caldera es genera vapor mitjançant la crema d'algun combustible (antigament fusta o carbó, actualment petroli i gas natural). El vapor es introduït en el cilindre arrossegant l'èmbol o pistó.

Etapa II

Portant a terme un mecanisme de biela-manovella, aquest es pot convertir en un moviment de rotació de, per exemple, el rotor d'un generador elèctric.

Etapa III

Un cop finalitzat les dues etapes, l'èmbol (o pistó) retorna a la seva posició inicial, expulsant el vapor d'aigua. El cicle es controla mitjançant una sèrie de vàlvules d'entrada i de sortida, que regulen la renovació de la càrrega, es a dir, els fluxos del vapor cap i des del cilindre.

5.2. Historia.

No es pot concretar una data exacta de la seva creació, igual que tampoc podem associar-la amb un sol creador, ja que l'evolució històrica de la màquina de vapor es molt llarga, i no s'ha creat un prototip de cop, sinó que s'ha anat creant lentament i la seva creació ha passat per mans de molts inventors, que poc a poc l'han anat millorant, i l'han anat adaptant a les circumstàncies socials, econòmiques i polítiques de cada període històric. Es va produir durant la Revolució Industrial i en els segles XVII i XVIII.

Aquest invent es va començar a utilitzar en la indústria, i el transport, substituint els tradicionals motors de l'època: l'animal d'arrossegament, el molí o la pròpia força de l'home.

5.3. Rastres històrics.

La màquina de vapor va aparèixer per primer cop entre les relíquies de la civilització grega, en el manuscrit d'Heró d'Alexandria titulat Spiritalia seu Pseuneumàtica.

Més tard, el 1825 es descobreix una publicació de 1695 que relatava que en 1543 Blasco de Garay, oficial de la marina espanyola sota el comandament de Carles V, intentà impulsar un vaixell amb rodes de pales mogudes per una màquina de vapor. Si això fos cert, seria la primera evidència clara d'haver portat a la pràctica una màquina de vapor.

El 1601, Giovanni Battista della Porta descriu un aparell per elevar l'aigua per mitjà del foc similar al descrit per Heró però emprant vapor per impulsar el líquid i el 1615 Salomó de Caus descriu un aparell molt semblant per fer funcionar una font.

La primera màquina fou inventada per Eduard Somerset el 1663, i per la seva descripció, fóra molt similar a la font de Claus. Malgrat això, Somerset no disposava del capital suficient com per produir i vendre la seva màquina, i morí en la pobresa. La màquina de Somerset va ser patentada per Thomas Savery el 1698.

A principis del segle XVII tots els elements necessaris de la màquina de vapor ja havien estat inventats i portats a la pràctica exitosament. Ara només faltava l'enginyer que combinés els coneixements pràctics i teòrics disponibles per crear una màquina que fos capàs d'aprofitar el poder del vapor de forma econòmica i aquest fora Thomas Newcomen, qui, amb al seu ajudant John Calley inventà una nova màquina el 1705 que va denominar màquina de vapor atmosfèrica. James Watt es proposà millorar la màquina de Newcomen, descobrint al llarg dels seus experiments, que el vapor era una reserva de calor molt més elevada que l'aigua i va comprendre que era necessari limitar totes les despeses de calor que es produïen en la màquina de Newcomen, per disminuir el consum de combustible, que era un dels principals problemes d'aquestes màquines. Dels seus experiments en va treure una sèrie de conclusions, que el van portar a realitzar una patent el 1769.

Inicialment els drets de patent eren de James Watt, i de John Roebuck, la persona que finançava els seus experiments. Però després de moltes dificultats econòmiques, Roebuck decidí transmetre els seus drets de patent a Matthew Boulton. La primera màquina amb condensador es construí el 1774 a Kinneil, prop de Boroughstoness. Aquest any es pres per molts historiadors com l'any de la invenció de la màquina de vapor.

6. La revolució del transport.

La producció industrial estava creixent a una velocitat vertiginosa, però els antics mitjans de transport no eren capaços de traslladar els productes amb rapidesa a les zones de venda.

  • En l'època preindustrial les mercaderies més voluminoses i de més valor es transportaven per mar, a les bodegues de grans vaixells de vela.

  • Per terra s'utilitzaven diligències per a les persones i carros per a les mercaderies, però eren mitjans de transport lents i amb poca capacitat de càrrega.

En el segle XIX la situació va canviar amb l'aparició del vaixell de vapor i del ferrocarril.

7. L'esplendor de la navegació.

Les primeres transformacions es van produir en la navegació.

  • L'any 1807 el nord-americà Fuilton va obrir la primera línia comercial marítima rendible amb vaixells propulsats per motor de vapor, que tardaven un terç del temps que feia servir un caixell de vela. Malgrat això, els grans velers, els clípers, van continuar dominant el transport marítim, ja que eren més grans i més segurs.

  • Entre 1830i 1860 els vaixells de vapor van incorporar bucs de ferro en lloc dels tradicionals de fusta, i van començar a utilitzar hèlix per a la propulsió. D'aquesta manera la navegació a vapor es va fer molt segura i ràpida, i va desbancar l'antiga navegació a vela.

  • Pels volts de 1870 va arribar a les cotes americanes el primer vaixell amb cambres frigorífiques.

En el segle XIX la situació va canviar amb l'aparició del vaixell de vapor i del ferrocarril.

Altres avenços, com la construcció del canal de Suez entre el mar Mediterrani i el mar Roig, van escurçar les distàncies per mar. Així, gràcies a aquest canal, la travessia entre Londres i Bombai, a l'Índia, es va escurçar un 40%.

7.1. Les conseqüències de la revolució dels transports.

Els nous transports van augmentar la velocitat, la seguretat i la capacitat de càrrega.

D'una banda, la revolució dels transports va tenir un fort impacte econòmic.

  • Les mercaderies europees van arribar a mercats cada vegada més llunyans.

  • Es van crear nous llocs de treball.

  • Van augmentar el consum de carbó com a combustibles i la producció de ferro per construir vaixells, trens i vies.

D'altra banda, aquestes innovacions en el transport van canviar la vida quotidiana:

  • Van permetre millorar la dieta, ja que es podien transportar productes peribles, com ara aliments.

  • Van fer més fàcil l'emigració a altres països i continents.

8. L'era del ferrocarril.

La gran revolució dels transports va ser la invenció del ferrocarril. Va ser el resultat de la conjunció de dos dels principals avenços de la Revolució Industrial: la màquina de vapor, per propulsar la locomotora, i el ferro, per construir tan el tren com les vies sobre les quals circulava.

El 1841 l'anglès Stephenson va construir l primera locomotora de vapor, utilitzada per transportar càrregues entre les mines de carbó. Pocs anys després, el 1825, es va inaugurar la primera línia de ferrocarril de càrrega a Anglaterra. El 1830 va ser inaugurada la primera via fèrria per transportar passatgers, entre Liverpool i Manchester.

Els avenços tècnics van fer del ferrocarril un mitjà de transport cada vegada més ràpid, segur i barat. Per aquest motiu, aviat es van multiplicar les línies fèrries per tot el món i fins i tot es van dissenyar línies intercontinentals, com el Transsiberià, construït entre 1891 i 1905.

Els orígens del ferrocarril a Catalunya, es remunten a la iniciativa privada de la meitat del segle XIX quan el mataroní Miquel Biada, a l'època de la febre d'or de la revolució industrial catalana, s'entesta en construir la primera línia de tren peninsular entre Mataró i Barcelona, l'any 1848, superant tota mena de dificultats, que el porten fins i tot a perdre la vida, abans de veure acabada la seva obra.

La Primera Guerra Mundial posa de manifest la necessitat d'una major autonomia en l'elaboració de material ferroviari. A Espanya, això es concreta amb un pacte entre les dues grans companyies ferroviàries MZA i Norte i una indústria del vapor La Maquinista Terrestre y Marítima de Barcelona que construirà la major part del material rodant fins el 1989, quan MTM i MACOSA són comprades per Alstom.

La Guerra Civil (1936) arruïna totalment les companyies ferroviàries i malmet greument gran part de les seves infrastructures, acabarà de paralitzar qualsevol inversió, i després de la guerra, el govern franquista, nacionalitzarà els ferrocarrils, abandonarà i desballestarà els trams secundaris.

Els diversos governs espanyols dels segles XIX i XX van forçar, a partir de l'any 1845, l'adopció d'un ample diferent a l'europeu, amb la oposició dels industrials catalans interessats en l'exportació dels seus productes tèxtils, i amb unes minses subvencions, en comparació a les polítiques ferroviàries a Europa, a les línies que l'adoptessin. El fet que el premi a les línies que adoptaren aquest particular ample, fora la seva expropiació en ser nacionalitzades per Franco ha dut a que no hagin hagut mai més inversions en aquest sector, el que explica que el transport de mercaderies a Espanya sigui únicament per carretera, en comparació amb la resta d'Europa.

El tren de Sarrià, primer ferrocarril urbà de l'Estat espanyol i el segon del món, després del metro de Londres, que no havia estat subvencionat per no ser d'ample espanyol, es salvà de l'expropiació per aquest motiu. En canvi la primera línia de tren peninsular entre Mataró, i Barcelona, construïda l'any 1848, que tampoc havia estat subvencionada, per ser anterior a la llei de subvencions de l'any 1907, sí que fou expropiada, passant a formar part de RENFE.

L'arribada de la liberalització europea de 1991 ni tan sols ha servit per a què avui el tren d'alta velocitat connecti Catalunya al món.

8.1. Cronologia.

8.1.1. La febre d'or i el tren Barcelona-Mataró de Miquel Biada.

  • Concessió provisional d'una línia de Reus a Tarragona, que no s'arribà a construir - 1833.

  • Josep Maria Roca demana al Govern una línia de Barcelona a Mataró, 30 de juny de 1843 [2].

  • Concessió provisional a perpetuïtat de la línia de Barcelona a Mataró, el 13 d'agost de 1843.

  • Concessió d'una línia de Sant Joan de les Abadesses a Roses - 1844.

  • El govern espanyol, a proposta dels enginyers, Subercase [3] i Santa Cruz, força l'adopció d'un ample diferent a l'europeu, basat en la mesura de sis peus castellans (equivalents a 1.668 (mm), amb l'oposició dels industrials catalans - 1845.

  • Concessió d'una línia de Barcelona a Camprodon - 1845.

  • Concessió d'una línia de Barcelona a Camprodon el febrer de 1845.

  • Constitució de la Sociedad del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró (B.M.), l'agost de 1845.

  • El 28 d'octubre de 1848, circula entre Barcelona i Mataró, el primer tren peninsular, patrocinat pel mataroní Miquel Biada i Buñol (1789-1848), als pocs mesos de la mort d'aquest, a causa de la pulmonia que sembla que va agafar, vigilant personalment de nit les obres, amenaçades pels atemptats anarquistes??. Per la seva construcció, es forada el primer túnel d'Espanya, a Montgat.

  • Construcció del tren entre Madrid i Aranjuez - 1851.

  • Inauguració del ferrocarril de Barcelona a Molins de Rei - 1853.

8.1.2. L'impuls del Bienni Progressista.

  • El govern liberal del general Espartero, promulga la Llei General de Ferrocarrils - 1855 que amb la Llei Bancària fomentarà el negoci ferroviari fins a la revolució de 1868.

  • Inauguració del ferrocarril de Barcelona a Granollers - 1854, que fou el primer on es van fer servir travesses metàl·liques.

  • Fundació a Barcelona, de l'empresa La Maquinista Terrestre y Marítima (MTM), dedicada a tot tipus de maquinària pesant, situada a la Barceloneta, molt a prop de l'estació d'origen del ferrocarril Barcelona-Mataró- 1855.

  • Prolongació del ferrocarril de Montcada a Sabadell - 1855.

  • El 1855, enderrocades les muralles de la ciutat, l'empresari Lluís Simón forma l'empresa Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Sarrià.

  • Continuació del ferrocarril de Sabadell a Terrassa - 1856.

  • Prolongació del ferrocarril de Molins de Rei fins a Castellbisbal - 1856.

  • Inauguració del tren de Sarrià, primer ferrocarril que va emprar a Catalunya i a tot l'estat espanyol l'energia elèctrica i primer ferrocarril urbà de l'Estat espanyol i el segon del món després del metro de Londres, obert sis mesos abans - 1863.

  • Reial Ordre del Ministeri de Foment per a dotar a Espanya de ferrocarrils secundaris - 1866.

  • L'1 d'octubre de 1878 s'inauguren les línies de tren entre Barcelona i París, Lió, Bordeus i Marsella.

  • El 1879 s'inaugura la línia de tramvies de vapor entre Barcelona i Sant Andreu de Palomar.

  • L'1 de març de 1879 s'inaugura la línia de tramvies entre Barcelona.

  • Inauguració del primer tram del tren de Girona a Olot - 1895, que no s'acabarà fins al 1911.

  • Inauguració del tren de Girona a Palamós - 1887

  • Inauguració del tren de Girona a Sant Feliu de Guíxols - 1892

  • Inauguració del tren de Igualada a Martorell - 1892.

8.1.4. La tria d'un ample diferent que condicionarà el futur.

  • Una llei del Ministeri de Foment - 1904 distingeix entre ferrocarrils secundaris d'interès de l'Estat, amb un ample de via d'1 m i els executats sense subvenció, que han de dipositar una fiança del 3% del cost de les obres però decideixen lliurement l'ample de via.

  • Inauguració del tren de Mollerussa a Balaguer - 1905, impulsat per la Sociedad General Azucarera, que va construir una planta a prop de Balaguer, a Menàrguens.

  • S'electrifica el tren de Sarrià - 1906.

  • Primer funicular elèctric a Vallvidrera - 1906.

  • A petició de Prat de la Riba, l'estat promulga una nova llei, que suprimeix el sistema de grups de 200 km, que permetia construir trams aïllat més curts i augmenta el capital subvencionat fins a 80.000 pts /km. - 1907.

  • Aprovació de la Ley de Ferrocarriles Secundarios y Estratégicos, que amplia el termini de concessió a 99 anys - 26 de març de 1908.

  • Una nova llei, amplia de 20 a 50 anys el termini en que l'Estat pot exercir el dret de rescat de les concessions ferroviàries- 1912.

8.1.5. La Mancomunitat, la Xarxa de Ferrocarrils Secundaris.

  • El 24 de gener de 1941, el govern del dictador Franco aprova la Llei de Bases d'Ordenació Ferroviària i dels Transports per Carretera que estableix la nacionalització i agrupament en una sola empresa de totes les companyies d'ample de 1.668 mil·límetres de l'estat espanyol, que passen a formar part de la Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles, RENFE. És la major operació nacionalitzadora d'Europa fins aquell moment.

  • En el moment de la expropiació Renfe disposa de 12.401 km de vies - 1941.

  • L'any 1958 l'alcalde Porcioles cobreix la rasa del tren del carrer d'Aragó, a Barcelona.

  • Darrer viatge del tren de Girona a Sant Feliu de Guíxols - 1969, inaugurat al 1892

  • Darrer viatge del tren de Girona a Olot - 1969, inaugurat al 1911.

  • El 27 de febrer de 1984, amb vistes a la entrada a la Unió Europea es signa el primer "contracte-programa" entre Renfe i l'Estat espanyol, que per primera vegada suprimeix les subvencions a fons perdut.

  • Tancament del tram de 10 km de la línia de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses - 1985, en compliment del contracte-programa, amb el que es van tancar 1.003 km de vies deficitàries en aquest mateix any.

  • Tancament de la línia de 3 km de Les Franqueses del Vallès a Granollers - 198?.

8.1.7. La liberalització arriba amb l'entrada a la Unió Europea.

  • L'entrada a la Unió Europea l'any 1986 portarà que ...

  • La directiva europea 91/440, implica una gradual liberalització del transport a Europa, i obliga al ferrocarril a ser competitiu i a no dependre de les subvencions públiques.

  • L'abril de 1992, s'inaugura la Exposició Universal de Sevilla, i la primera línea d'Alta Velocitat d'Espanya. (AVE)

  • L'octubre de 2003 s'inaugura la línia del Tren d'Alta Velocitat Lleida-Madrid, amb forces problemes tècnics que han retardat la finalització del tram Barcelona-Lleida encara inacabat a març de 2007.

La Generalitat de Catalunya va assumint les línies cedides pel Ministeri de Foment

9. Per on es va estendre la Revolució Industrial?

Entre l'inici del segle XIX i el 1870, les innovacions de la Primera Revolució Industrial es van estendre per Europa, i una mica més tard, pels Estats Units i el Japó. En l'actualitat aquestes zones són les més desenvolupades del món.

La resta del món es va anar industrialitzant lentament al llarg del segle XX i fins i tot hi ha zones (com algunes regions africanes i alguns països asiàtics i llatinoamericans) que encara no han dut a terme aquest procés.

9.1. La industrialització a Europa.

Al continent europeu la industrialització es va produir, sobretot, des de 1815, quan la pau que va seguir les guerres napoleòniques va permetre el desenvolupament de les activitats econòmiques i els contactes amb la Gran Bretanya, que va exportar màquines, tecnologia i especialistes tècnics.

El desenvolupament industrial va ser més gran en el cas d'Alemanya, Bèlgica i França, mentre que a la resta de països europeus, la industrialització se circumscrivia a uns enclavaments concrets (per exemple, la indústria tèxtil cotonera a Catalunya).

9.2. La industrialització dels Estats Units.

Als Estats Units hi havia algunes fàbriques de manufactures des del principi del segle XIX, però el gran creixement de la indústria es va produir a partir de 1830.

Els estímuls per al desenvolupament econòmic van ser tres: la construcció del ferrocarril, que va afavorir les comunicacions en un país molt extens; l'expansió cap a l'oest, que va proporcionar grans recursos naturals, i l'escassetat de població, que va potenciar la mecanització de les tasques agràries i industrials.

9.3. L'arrencada industrial del Japó.

Al Japó es va mantenir una economia tradicional fins al 1867, data en què l'emperador va donar començament a l'època Meiji o il·lustrada. El Japó va mantenir la societat i els costums ancestrals, però va acceptar la tecnologia i els avenços occidentals, i fins i tot va formar tècnics a les universitats europees.

D'aquesta manera, el Japó es va convertir en una de les principals potències mundials.

9.4. Mapa de la industrialització a Europa en el segle XIX.

'Revolución industrial'

10. Impacte social de la industrialització.

La industrialització que es va originar a Anglaterra i que desprès es va estendre per tota Europa no només va tenir un gran impacte econòmic, sinó que ademés va generar moltes transformacions socials.

  • Proletariat urbà: Com a conseqüència de la revolució agrícola i demogràfica, es va produir un massiu èxode de camperols a les ciutats; l'antic agricultor es va convertir en obrer industrial. La ciutat industrial va augmentar la seva població com a conseqüència del creixement natural dels seus habitants.

  • Burgesia Industrial: com a contrast del proletariat industrial, el poder es va fer més fort econòmicament i socialment dels grans empresaris, que vivien d'una economia capitalista, caracteritzada per la propietat privada dels medis de producció i la regularització dels preus pel mercat, d'acord per l'oferta i la demanda. Així aquests desplaçaven l'aristocràcia i es situaven en un lloc privilegiat.

  • Les propostes per a solucionar el problema social: Davant a la situació de pobresa i precarietat del obrers, van suggerir crítiques i fórmules per a mirar de donar-los-hi una solució.

11. La Revolució Industrial a Espanya i Catalunya.

Al llarg del segle CIC es va estendre per Europa el model de revolució industrial seguit a Gran Bretanya, però Espanya es va acaba separant notablement d'aquest model industrialitzador. El desenvolupament industrial es va produir a la perifèria, concretament al País Basc i Catalunya, que va fer possible l'aparició dels nacionalismes perifèrics i provocant un desequilibri entre un centre atraçat i poc poblat i una perifèria rica i industrialitzada.

Durant el període de 1833-1860 la industrialització tèxtil es va basar en el predomini de la màquina de vapor (que implicava la utilització del carbó) i del sector cotoner.

Espanya es trobarà amb problemes per a condicionar-se a la revolució industrial tardant molt més en despegar industrialment que els altres països d'Europa.

L'economista Gabriel Tortella ens parla d'una situació d'estancament econòmic, això significa que si bé el creixement econòmic no s'ha paralitzat aquest creixement és molt menor al dels països de l'Europa del nord, la nostra renda nacional creix més lentament que la resta d'Europa amb el que les diferències s'aguditzen amb el temps.

Els països del sud d'Europa (els mediterranis) es troben en clara inferioritat econòmica davant els del nord. La situació d'Espanya era compartida per Itàlia, Grècia i en pitjor situació els països que formaran Iugoslàvia.

11.1. El desenvolupament tèxtil català: la indústria cotonera catalana.

Desenvolupada a partir de l'últim terç del segle XVIII, la manufactura cotonera catalana era l'any 1808, al produir-se la invasió napoleònica, una indústria molt modesta, menys important pel seu pes específic que per haver aportat un canvi en la manera de producció: produir per al mercat, i no per a l'autoconsum. En aquest sentit, va tenir un pes decisiu en les transformacions capitalistes de la societat en la que es trobava situada.

Passada la guerra de la Independència la indústria es va refer amb rapidesa, el que ve a provar, que abans del cataclisme ja havia arribat a una forta implantació en el mercat nacional. En qualsevol cas, el seu progrés va resultar especialment ràpid entre 1830 i 1860, que van ser els anys de la mecanització completa de la filatura i de la mecanització a mitjan del tissatge. Després, els avanços van ser més lents, perquè no hi havia demanda, obedient, a la seva vegada, a la pèrdua de dinamisme del sector agrícola. De 1882 a 1898, la incidència de la crisi dels cereals, primer i vitícola després, només va poder pal·liar-se mitjançant el reforçament del pacte colonial amb les últimes possessions d'ultramar. Al començament del segle XX, el tèxtil va trobar a l'Argentina i a l'Orient Mig una certa compensació a la pèrdua del consum antillà. Des de 1905 a 1913 les fàbriques espanyoles van importar una mitjana anual de 84.950 tones de cotó-en-pèl, quantitat que va venir a ser el 9,7% de la importació britànica, el 19,5% de la importació alemanya, el 36,7% de la importació francesa i el 45,6% de la importació italiana. Les fàbriques espanyoles són, en un 95%, les fabriques catalanes.

Localitzada a Catalunya, la indústria cotonera ha gaudit de dolenta premsa a la resta d'Espanya. Arrencant des de lluny, la critica compte avui amb dos historiadors de talla. D'una banda, N. Sánchez Barnús, que assenyala la falta de poder d'arrossegament, el caràcter merament substitutiu d'importacions i l'ajuda prestada pel tèxtil a la consolidació del sector tradicional més retrògrad, de subsistència, de l'agricultura espanyola. Per una altra part, després de reconèixer els seus efectes multiplicadors sobre les indústries mecàniques i químiques, G. Tortella acusà al cotó d'haver-se parapetat innecessàriament darrere de l'aranzel, rebutjant la seva transformació en una indústria més eficient, segurament amb millor taxa de beneficis i sens dubte millor adaptada a la divisió internacional del treball.

Davant d'aquests arguments s'ha replicat que, després de reemplaçar als teixits anglesos i francesos, els fabricants indígenes van ser capaços d'estendre el mercat i de consolidar el seu negoci fins a unes cotes que sorprenen.

11.2. La siderúrgia.

Els orígens de la siderúrgia estan amb Manuel Agustín d'Heredia que l'any 1820 va començar a construir cercles d'acer per als seus barrils de vi amb carbó vegetal a Marbella però a la llarga no va poder competir amb la siderúrgia asturiana que a mitjans de segle utilitzava carbó mineral del Nalón (molt més eficient). La zona metal·lúrgica per excel·lència era el País Basc-Navarra que utilitzava l'energia hidràulica per a treballar l'excel·lent ferro de Biscaia. El 1865 es va enllaçar la mina amb els ports així que va començar a desenvolupar-se la siderúrgia en aquesta zona després de la I i III Guerra Carlista. Les empreses que exportaven eren britàniques amb participació espanyola i marxava la gran majoria del ferro a Gran Bretanya a canvi de carbó d'excel·lent qualitat.

Les diverses SA que es van crear amb capital basc i català per a construir i gestionar els forns on es fonia el mineral es van fusionar donant lloc a la Societat Anònima Alts Forns de Biscaia. Així el ferro i acer de Biscaia es coronava per sobre de l'asturià però encara per sota d'altres països a pesar dels seus relatius costos baixos. El desenvolupament de la siderúrgia va permetre el naixement de la fabricació de maquinària, la construcció naval i les companyies navilieres.

11.3. La mineria: la dependència de l'exterior.

La debilitat financera del govern i el dèficit crònic d'Hisenda va propiciar que el desenvolupament siderúrgic a Espanya fos molt lent i retardat. La Llei de Ferrocarrils va tenir com a conseqüència la total dependència del capital estranger i de les seves locomotores i rails en comptes del desenvolupament propi de la siderúrgia espanyola. El mateix va ocórrer amb la mineria que fins a mitjans de segle pertanyia a la Corona i que després passaria a l'Estat per a acabar en mans de companyies estrangeres amb llargues concessions que van permetre modernitzar els procediments i esgotar els recursos. Els minerals extrets van ser el plom, el coure i el mercuri. El primer es trobava per tota Serra Bruna i durant l'últim terç de segle la producció de plom d'Espanya va ser la més important de tot el món només superat per EUA a finals de segle.

Més o menys va passar el mateix amb el coure del nord de Huelva ja que les companyies franceses i angleses van extreure del sòl espanyol dos terceres parts del coure del món fins a la I Guerra Mundial. La demanda de coure es va multiplicar pel desenvolupament de l'electricitat i de les diferents aplicacions de l'àcid sulfúric com fertilitzant o pesticida així com per a la fabricació de la insulsa càustica necessària per a sabó, roba, etc. Tots aquests beneficis es perdien per a Espanya perquè les empreses explotadores eren estrangeres.

El mercuri d'Almadén va caure en mans de la família Rothschild que va prestar diners al govern revolucionari en canvi de noranta anys de concessió. Els seus ingressos van ser increïblement enormes.

En conclusió, la construcció del ferrocarril i l'explotació minera es van fer en benefici del capital estranger. El sistema ferroviari va acabar de situar a Espanya en la perifèria econòmica respecte als seus companys europeus que van explotar el país mentre van poder.

12. Sectors punters: primeres matèries.

  • El sector cotoner: El treball del cotó va ser el primer pilar de la Revolució Industrial. El cotó és un teixit suau i resistent de fàcil rentat i que, produït en grans quantitats, resultava summament econòmic. La importació de teixits de cotó de la Índia i altres llocs es va veure afavorida pel comerç colonial, però aviat els industrials anglesos es van adonar que el negoci consistia en convertir-se en fabricants d'un producte amb molta demanda. Cap a l'any 1700 van aconseguir prohibir la importació de teixits estampats i cap a 1750 van impedir importar qualsevol teixit de cotó. Ara s'importaria de la Índia o de les plantacions esclavitzades d'Estats Units i els industrials anglesos ho filarien, teixirien i estamparien. Molt aviat, la indústria anglesa del cotó no només assortia el mercat anglès sinó que exportava bona part de la seva producció.

  • Carbó i ferro: El segon graó de la industrialització a Gran Bretanya es va situar en el sector del carbó i la siderúrgia. Amb el carbó s'alimentaven les màquines de vapor i era igualment necessari per a la siderúrgia, que s'estava desenvolupant amb força per a proporcionar ferro per a les noves màquines. La substitució del carbó vegetal pel carbó de coque, amb molt més poder calorífic, i la seva utilització en un alt forn, van permetre un extraordinari creixement del sector miner del carbó i la producció de ferro en grans quantitats.

  • Ferrocarril: El progrés en els transports també va ser decisiu. Van millorar els camins, i la navegació fluvial amb la construcció de canals que permetien el transport de mercaderies de manera ràpida i poc costosa.

Quan el vapor es va convertir en una energia, de seguida es va voler aprofitar per al transport. L'aplicació als carruatges va ser un fracàs i només es va poder construir un mitjà de transport innovador al unir el tradicional sistema de vagonetes desplaçades per rails, utilitzat en les mines, amb la locomotora. Així naixia el ferrocarril, utilitzat inicialment en les mines.

Els ferrocarrils de vapor es van convertir ràpidament en l'eix vertebrador del mercat interior, ja que van permetre augmentar la rapidesa i la capacitat dels transports, sobretot quan es va aplicar el vapor als vaixells. Els nous sistemes de transport van acostar a les persones, van permetre els moviments de població, la fluïdesa del correu i la de premsa i van donar lloc a la creació d'un àmbit de circulació cada vegada menys local i més internacional.

  • El desenvolupament del comerç: L'augment de la producció agrícola i industrial exigiria trobar nous sistemes per a la distribució dels productes. La producció en massa de béns de consum va obligar a trobar nous consumidors i mercats nous, tant dins com fora del país.

Va ser necessari ampliar els mercats locals i comarcals i consolidar un mercat molt més ampli i homogeni: un mercat nacional. En l'ampliació del mercat interior britànic van intervenir els següents factors:

  • El creixement de la població, que va generar més compradors.

  • L'augment de la capacitat adquisitiva dels camperols.

  • Les millores en els sistemes de transport.

Gran part de l'expansió comercial britànica va provenir del mercat exterior. Els industrials i comerciants van saber aprofitar les oportunitats que els oferia el mercat colonial, orientant les seves produccions cap a les colònies, i van deixar de fer de reexportadores de productes d'ultramar per a passar a vendre els productes industrials propis. La demanda interior creixia mentre l'exterior es multiplicava.

Amb l'objectiu d'ampliar mercats, els economistes i industrials anglesos van proposar la desaparició de la protecció duanera i el lliure canvi comercial.

Els Estats que estaven més endarrerits en el procés industrialitzador es van adonar que el lliure canvi beneficiava molt més a Gran Bretanya. Per aquesta raó, van defensar el proteccionisme, instaurant tarifes protectores i controls duaners, com instrument idoni de protecció de la indústria nacional enfront de la competència estrangera.

13. Moviment obrer.

13.1. Naixement del moviment obrer a Europa.

L'època de la Revolució Francesa havia creat les condicions decisives per al desenvolupament del moviment obrer europeu, va generar en els ciutadans la necessitat de la democràcia política i de la solidaritat en la lluita pels drets humans i per la propietat capitalista dels mitjans de producció.

Gran Bretanya: Aquí, el moviment obrer és abans que res una reacció de la classe obrera contra la revolució industrial, un moviment instintiu de rebel·lió contra les condicions econòmiques i la misèria. Com associacions sindicals en aquest país, s'ha de distingir, el moviment Ludita, com a conseqüència dels salaris de fam i les condicions infrahumanes de treball, els treballadors llogaven les màquines als patrons i les utilitzaven en els seus domicilis, l'única forma de detenir el treball consistia en inutilitzar-les i fer d'aquesta manera una barrera de pressió. I després, se situa el Carlisme, essencialment va ser un moviment de masses, una revolta elemental contra la misèria, però que es va veure enfonsat a causa de les successives repressions i desunió interna. L'any 1824 neix una Llei que reconeix el Dret de coalició.

França: El moviment Francès va ser fruit d'una minoria, el més destacat potser el “compagnonnage”, posseïdor dels seus propis ritus maçònics secrets, però com a conseqüència de les seves irremeiables divisions internes no van aportar cap auxili als obrers.

Alemanya: El moviment obrer alemany, apareix entorn de múltiples cercles d'estudi obrers, per iniciativa de joves intel·lectuals o burgesos comprensius, aviat desbordats pels seus oïdors bé per una decisió espontània dels treballadors.

13.2. El moviment obrer espanyol.

El Moviment Obrer a Espanya, igual que a la resta d'Europa, té el seu origen en les conseqüències socials i les polítiques liberals esdevingudes de la revolució industrial. Té el seu bressol a Catalunya, rebrà el seu impuls dels nuclis industrials i miners. A Espanya, la massa proletària és de rural en aquesta època.

La paraula clau per a entendre el moviment obrer és associació. El proletariat comprèn que només pot afirmar els seus drets mitjançant una acció col·lectiva, ja que manca d'una situació econòmica estable i està indefens si compareix aïllat enfront de l'empresari, pel que l'estratègia és l'associació. En els orígens del moviment obrer espanyol, convé distingir entre les actituds espontànies que brollen del proletari espanyol i l'influx de teories i doctrines que procedeixen de fora del país, també cal tenir en compte el limitat nombre d'efectius del proletariat industrial en el nostre país. El factor del M.O. guarda relació amb la tipologia dels conflictes, ja que és l'òrgan de formació i expressió de la consciència col·lectiva, alhora que l'instrument de practica històrica del moviment obrer i, en general, dels treballadors.

Les condicions de treball estaven basades en la producció massiva, salaris mínims de subsistència, el ritme de treball ho imposava la màquina, el treballador va perdre el control sobre el procés productiu. En el camp de les idees de la qüestió social, van entrar en el nostre país, provinents de la ideologia dels socialistes utòpics d'Europa, quines aconsegueixen que les seves idees tinguin especial arrelament en una classe mitja, que es caracteritzava per mostrar-se oberts a les noves corrents, i tenir un esperit crític de la societat en la qual viuen.

13.2.1. Expansió del M.O. Espanyol.

Es distingeixen 3 grans tendències en l'expansió del M.O.:

Orientació socialista: està marcat des de la seva creació, fins a les grans crisis del S.XX per les divisions del moviment obrer, el seu màxim exponent va ser el tipògraf Pablo Iglesias, home enèrgic i de violenta paraula.

L'any 1888 es va crear la UGT “Unió General de Treballadors” que encarnava el sindicalisme i estava molt vinculada al Partit Socialista. Pretenia buscar la millora del treballador per mitjà de la negociació col·lectiva dintre de la legalitat, augment dels jornals, reducció de la jornada, garantia d'higiene, etc. Era un sindicalisme reformista pel que als mètodes es refereix, convençut que la classe obrera havia d'arribar a el poder mitjançant via política, el que contrastava fortament amb el sindicalisme revolucionari anarquista. Per a la defensa dels seus objectius usava una doble via, la pressió sobre els empresaris i la pressió sobre els poders públics. El sindicalisme de gestió que exalto des de la seva fundació li va permetre consolidar unes sòlides estructures sindicals que combinaven la pràctica de la defensa de les reivindicacions obreres amb una àmplia oferta de serveis als seus afiliats.

  • L'anarquisme: més tard anarco-sindicalistes, es caracteritza per les seves dificultats, tant internes, conflictes ideològic entre radicals i moderats, com externes, per les freqüents prohibicions de les quals va anar mata. La seva àrea d'influència va ser Andalusia, però va viure un declivi ràpid per noves persecucions del govern, i pels incidents de la mà negra, que encara avui no se sap clarament d'on arribava aquest corrent, en els períodes de dura repressió apareix el fenomen del terrorisme amb actes de renom com la bomba del Liceu, etc., però aquest no passo mai de ser una doctrina minoritària, ja que paral·lelament es desenvolupava altra tradició anarquista, com educació racionalista, debats sobre qüestions com la propietat, obrien escoles…

L'anarquisme català és més temible perquè és menys impulsiu, està més organitzat, i és més intel·lectual que l'andalús, neix la Confederació Nacional del Treball (CNT).

  • Sindicalisme catòlic: els objectius eren remeiar la deserció, crear caixes d'estalvi, de socors mutu, cooperatives de consum, borses de treball, ... a fi d'alleujar amb tot això a l'obrer en la seva malaltia i penalitats. Aquest corrent no es va convertir en sindicats catòlics, sinó que van degenerar en societats amistoses, en clubs que mantenien als treballadors allunyats de la taverna i dels socialistes, aquestes societats, estaven més preocupades per eliminar la blasfèmia que millorar les condicions de vida dels treballadors.

13.2.2. Comissions Obreres.

Durant els anys cinquanta i seixanta, neix un nou sindicat, Comissions Obreres CC.OO., que assolirà una important implantació en les principals zones industrials del país, estratègicament CC.OO. interrelaciona mesures legals amb altres il·legals. Legals, perquè aprofitava les estructures del sindicalisme vertical, es presentava a les eleccions, aprofitava els seus recursos i la possibilitat del dret de reunió en les empreses. Il·legals, perquè allí on el sindicat tenia suficient força representativa, recorria a la negociació directa amb els empresaris al marge del sindicat vertical. CC.OO. representava una nova forma d'organització dintre del moviment sindical espanyol, ja que desvinculada de les antigues centrals sindicals (UGT i CNT) atreia a una nova generació de treballadors, més endavant els membres dels sindicats clandestins d'UGT, CNT ... es van anar distanciant de CC.OO., atès que les seves directives era no col·laborar amb un moviment on estiguessin actius els militants del PCE.

14. Revolució Industrial a Catalunya.

14.1. Causes de la industrialització a Catalunya.

En el segon terç del S.XIX s'inicia el proses d'industrialització a Catalunya i en algunes zones del estat Espanyol (zones de València, Andalusia,…)

El fet de que Catalunya s'industrialitzí primer i de forma més decidida que la resta de l'estat espanyol s'explica que des de finals del S.XVIII ja es donaven les condicions idònies per desenvolupar-se aquest procés:

  • Avenços en l'agricultura(revolució agrícola)

- Existència d'una agricultura de mercat.

- Es pot mantenir una població no agrícola. (que treballa a l'industrial.

  • La venda dels productes agrícoles proporciona a la pagesia unes rendes monetària que pot utilitzar per comprar productes industrials.

  • Existència d'un mercat integrat.

  • Existència d'una classe empresarial amb empenta.

  • Existència d'una classe obrera qualificada.

  • Existència de capital per invertir.

14.2. Fases de la industrialització.

El primer sector en industrialitzar-se es el sector tèxtil a la segona meitat del S.XIX es desenvoluparà la indústria metal·lúrgica i mecànica.

1ª Fase: Correspon al 2on. Terç del S.XIX, predomina l'ús de la maquina de Vapor i el sector cotoner(teixits de cotó).

2ªFase: Correspon a l'últim terç del S.XIX predomina l'ús de l'energia hidràulica i el sector de la llana.

14.3. Per què es produeixen aquests canvis?

En la 1ª fase la gran invasió es la màquina de vapor però el seu ús a Catalunya tenia el greu inconvenient de que a Catalunya hi hauria poc cotó, es tenia que importar des d'Anglaterra.

L'estructura de carbó va portar a la utilització de l'energia hidràulica.

El pas del predomini del cotó al de la llana s'explica per la “fam de cotó” provocada per la guerra civil dels E.U.A.

14.4. Estructura industrial.

Les empreses industrials catalanes eren de tipus familiar, no grans S.A., perquè disposaven de capitals escassos, el capital del que disposava la burgesia, els indians (persones que havien fet fortuna a Amèrica) o els inversors estrangers es dirigia cap a altres sectors que donaven guanys més ràpids com podien ser, la compra de terres, finances i el ferrocarril.

14.5. D'on prové el capital que s'inverteix en la indústria tèxtil?

- D'antics artesans o d'empresaris manufacturés, que invertint petites quantitats podien anar modernitzant els seus negocis.

- Quan es va desenvolupar la indústria metal·lúrgica sí que es van constituir grans S.A. perquè les necessitats de capital eren més grans.

14.6. Limitacions de la indústria catalana per al seu creixement.

  • La pobresa del subsòl (falta de carbó)

  • Escàs poder adquisitiu de la societat espanyola.

  • El millor mercat eren les colònies.

14.7. El desenvolupament industrial.

A la resta del estat espanyol no es donaven les mateixes condicions que a Catalunya perquè s'inicies un procés d'industrialització accelerat. Tot i això, algunes regions o alguns sectors (ferrocarril i mineria) es van desenvolupar considerablement al segle XIX.

14.8. Els transports.

La millora dels sistemes de comunicació i els transports per la modernització econòmica de l'estat, ja que sense aquesta millora dels transports no era possible la integració del mercat i per tant tampoc era possible el desenvolupament de les activitats industrials.

L'únic sistema de transport viable era el transport per ferrocarril.

Tot els governs del S.XII contenir un especial interès en potencia la construcció d'una xarxa de ferrocarrils.

14.9. Característiques de la construcció de la xarxa del ferrocarril a Catalunya.

  • La necessitat d'aconseguir grans quantitats de capital que provenien de Bancs i de societats de crèdit molts d'ells estrangers especialment francesos. (més del 50% del capital que es va invertir era estranger)

  • La protecció de l'estat a la construcció de la xarxa a traves de: Subvencions l'estat ajudava a les empreses que construïen les vies pagant un tant per Km. construït. Es van construir molts Km. de via a llocs on no eren necessaris, moltes empreses es van crear per a cobrar les subvencions

  • La necessitat de gran quantitat de capital i els francesos de moltes empreses ferroviàries van permetre que les companyies estrangeres dominessin el negoci del ferrocarril.

14.10. La mineria.

Des de l'antiguitat la península Ibèrica havia estat coneguda per els seus grans recursos en minerals. En el S.XIX contava encara amb uns recursos enormes que eren molt necessaris per la indústria moderna que aleshores s'estava desenvolupant. A partir de la 2ª meitat aquestes reserves es van explotar massivament per companyies estrangeres.

Per que?

  • Les empreses estrangeres eren les que tenien el capital i la tècnica per explotacions.

  • Els països més industrialitzats entenien la necessitat i espanya no.

  • Aquests recursos del subsòl eren de l'estat i el govern era qui atorgava les concessions o la propietat de les mines. En aquell moment l'estat espanyol estava molt endeutat. I va veure en l'expansió de les mines una bona font d'ingressos per al pressupost.

14.11. Les conseqüències de la industrialització.

  • Canvis demogràfics. Al llarg del S.XIX es produeix un creixement important de la població espanyola i especialment de la població catalana.

  • El creixement urbà. El creixement demogràfic i el procés d'industrialització van provocar el creixement de les ciutats i els canvis en la seva estructura i en les seves funcions.

  • Les transformacions socials. El procés d'industrialització va comportar l'aparició de noves classes socials: Burgesia industrial i el Proletariat.

9

8.1.3. Línia de París i primera democràcia a Espanya.

8.1.6. RENFE i el franquisme.

Vídeos relacionados