Revolución Cubana

Historia universal contemporánea. Hispanoamérica. Proceso revolucionario cubano. Dictadura. Estado comunista. Bahía de Cochinos. Directorio revolucionario. Crisis de los misiles. Dictadura Batista. Ernesto Ché Guevara. Fidel Castro

  • Enviado por: Elisabet Sort Rodés
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 24 páginas
publicidad

1. ANTECEDENTS HISTÒRICS

Quan parlem de Revolució Cubana hem de tenir present que és un fet continuador de la “tradició” de lluita del poble cubà. Són molts obstàcles els que han hagut de vèncer des de el segle passat per a arribar a aconseguir aquest destí históric, la victòria de la Revolució. El trionf d'aquesta va significar la conquesta definitiva dels ideals i objectius que varen moure les lluites de la nació desde l'època colonial.

Cuba era colònia d'Espanya desde l'any 1510, trenta anys després de l'ocupació espanyola el nombre de població indiocubana havia disminuit de 1.000.000 a 60.000 habitants, que hi havia en un principi, fins a uns 5.000 habitants mes o menys, l'any 1570, només en quedaven 1.000, a causa d'aquesta pèrdua de població varen haver d'importar massivament esclaus negres.

Es caracteritzava bàsicament per ser un país de plantacions de sucre explotades amb mà d'obra esclava. Diferents països han tingut sempre un gran interès per la illa de Cuba, els estats esclavistes del sud de Nord Amèrica tenien el propòsit de què Cuba passés a ser un estat esclavista mes de la Unió. També tenien interès en Cuba el Estats Units, que tenien el propòsit de que l'illa s'anexés a ells, era una gran aspiració dels governants, homes públics i dirigents Nord Americans.

L'any 1868 es va iniciar una guerra contra el domini d'Espanya a la illa, aquesta guerra d'independencia, liderada per patriotes cubans procedents de famílies riques que posseien cultura política i per descomptat recursos económics, va arrossegar també a camperols, artesans, esclaus, masses estudiantils, professionals i intel.lectuals. El sentiment nacional que caracteritza a Cuba va ser fruit d'aquesta lluita per la independència. Tot i la gran participació de la població en general, aquesta guerra que va durar deu anys no li va donar la independència al poble cubà. Els factors que expliquen aquesta derrota varen ser principalment les enfermetats, els problemes d'organització i de direcció, entre d'altres com les situacions de cabdillisme i regionalisme, la falta d'unitat en alguns fronts i el fet de que Espanya, en aquell temps, fos una gran potència, també va contribuir.

La guerra va finalitzar amb el “Pacto del Zanjón” que va proposar l'any 1878 el general espanyol Arsenio Martínez Campos, en un principi alguns criolls no volien acceptar les condicions, pero finalment es varen veure en minoria i varen haver de claudicar.

L'any 1892 José Martí (considerat actualment heroi nacional de Cuba, l'autèntic revolucionari), un dels dirigents més destacats del moviment contra el colonialilsme espanyol i contra l'expansionisme de l'imperialisme de Nord Amèrica cap als països llatinoameicans, va fundar el partit Revolucionari Cubà. Dos anys més tard, al 1895, sota el guia José Martí es va iniciar una nova lluita en busca de la lliberat del país, la Guerra de la Independéncia. Espanya l'any 1898, ja estava exhausta i sense recusos ni energia per a continuar . En aquest mateix any Estats Units va intervenir militarment, la guerra de la independència va passar a anomenar-se, Guerra Hispano-Cubano-Norteamericana. L'objectiu de Nord Amèrica era anexar-se Cuba, peró això no ho va poder aconseguir, així doncs el que EEUU va fer, va ser concedir la independència formal, mediatitzada, el dia 20 de maig de 1902 amb el president Tomás Estrada Palma el qual responia als interessos Nord Americans, arran d'això van instal.lar al país bases navals nordamericanes i l'apèndix constitucional anomenat “Enmienda Platt”, que entre altres coses donava als Estats Units el dret d'intervenir a Cuba sempre que ho consideréssin necessari. L'economia a Cuba va créixer, però amb total dependència als interessos nordamericans.

Durant la dècada dels trenta, la classe obrera dirigida pel comunistes va jugar un paper important en la lluita contra els mals socials i sobretot contra la dictadura de Gerardo Machado que regia a Cuba.

L'any 1933 el sergent Rubén Fulgencio Batista y Zaldívar, va participar en el cop militar del 4 de setembre. A causa del deshonor i la traició que va mostrar Batista, (en mostrar-se a favor de l'imperialisme yanqui), cap al poble cubà, es va frustrar el procés revolucionari de les masses, però tot i així a causa de l'empenta del poble, van aconseguir que fos abolida l' “Enmienda Platt”.

Aquest mateix any les relacions entre Cuba i els Estats Units es va deteriorar, fet que va afectar durament a la indústria del sucre, tot i que el 27 de desembre del mateix any es va signar un tractat que va millorar la situació i va reestablir el sistema de quotes per a la indústria del sucre. Durant el primer mandat de Batista, Cuba va cooperar amb els aliats i va declarar la guerra al Japó, Alemanya i Itàlia.

El Juny de 1944, amb el suport dels liberals demòctrates i popularsocialistes, va ser elegit president Ramón Grau San Martín (1944-1948), en el partit fundat l'any 1934, anomenat “Partit Revolucionari Cubà” que estava inspirat en el partit que va fundar, organitzar i dirigir José Martí fins el dia de la seva mort i que s'anomenava igual. Aquests va ser succeït per Carlos Prío Socorrás (elegit el dia 1 de juny de 1948), ell va portar a terme un decidida política anticomunista. Però va ser precisament l'any 1952 quan va reapareixer a l'escena política Batista que amb el cop militar del 10 de Març que va realitzar, va assumir la presidència de l'Estat i va instaurar definitivament una dura dictadura que reprimia qualsevol tipus de moviment de protesta popular. Va pujar al poder per la força i s'hi va mantenir a través de la repressió al poble cubà.

El 26 de Juny de 1953, amb l'assalt a la caserna de Moncada realitzat per un grup de revolucionaris dirigits per Fidel Castro, s'iniciava la lluita armada contra la dictadura de Batista. Aquest assalt tot i que va fracassar i que van jutjar i empresonar a tots aquells que seguien vius i van participar en el fet històric del cuartel Moncada, i que per tant no va significar el triomf de la revolució cubana, va ser l'inici d'un dur camí del poble cubà cap al triomf de la revolució. Aquest fet va ser l'inici de la revolució de Fidel Castro a Cuba.

2. INICI DE LA REVOLUCIÓ CUBANA

2.1. Atac al Quarter Moncada: Moviment del 26 de Juliol

2.1.1. Introducció

L'atac al Quarter Moncada tot i que va fracassar en l'intent, va ser el fet que va marcar l'inici de la Revolució Cubana.

El 10 de març de 1952, Fulgencio Batista va realitzar un cop militar instaurant una dura dictadura, Batista donava recolzament a l'imperialisme Yanqui, fet que va fer que el poble cubà es sentís traicionat i que sentís la manca d'una força política capaç de encarar-se i enderrocar a la tirania.

En aquestes circunstàncies un grup de joves dirigit per Fidel Castro preparava l'atac a Moncada que va tenir lloc el 26 de juliol de l'any 1953 a Santiago de Cuba. Tenia com a objectiu reduir els defensors del Moncada aconseguint un èxit singular sobre el règim de Batista.

Tots els joves revels i Fidel Castro, formaven part del Partit Ortodox d'Eduardo Chibás i tots es sentien frustrats per la presa de poder Batista.

2.1.2. Perqué Castro va escollir Santiago de Cuba?

El fet de que Castro escollís Santiago de Cuba per realitzar aquesta prova de força contra el Govern de Batista va ser per un cantó, perqué va tenir en compte el tradicional descontent de la població oriental que sempre va estar convençuda de que els governs cubans estaven pendents sobretot de la Habana més que de la segona cuitat del país. La ciutat oriental, segons els seus habitants, era simplement una part de la illa que havia de produir minerals i productes agrícoles sense aspirar a tenir el nivell de vida que tenien els habaners. Trobar recolazament per a un moviement d'aquest tipus en una població satisfeta i indiferent, era molt més dificil que fer-ho amb gent obsecionada per la injusticia. Per altre banda , és important senyalar que molts dels membres de l'atac del 26 de juliol eran orientals i coneixien molt bé la regió.

2.1.3. Desemvolupament de l'acció

Raúl Castro, germà de Fidel, tenia ordres d'ocupar el Palau de Justícia, ubicat just al davant del cuartel, per a instal.lar amb els seus homes una ametralladora al terrat. Abel Santamaria, amb els seu grup havia d'ocupar l'hospital Saturnino Lora situat a davant de l'entrada principal del cuartel.

Un altre grup havia d'ocupar l'emisora de ràdio, per la qual difundrien, en cas de victòria, la cinta magnetofònica de l'últim discurs d'Eduardo Chibás pronunciat davant de les càmaras de televisió avans de suicidar-se. També s'havia de llegir una proclamació de Fidel Castro en la que remarcava que els motius per els quals es va fer aquella revelió eren deguts exclusivament al desitg de tots els cubans a reestablir la Constitució de 1940, violada per Fulgencio Batista.

L'hospital va ser ocupat sense problemes, la seva missió era donar auxili als ferits amb la col.laboració del metge Muñoz.

Semblava que estava tot controlat fins que un dels seus cotxes va volcar i ja no van poder comptar amb l'element sorpressa que tan havia cuidat Fidel Castro, i per acavar de rematar la situació, tenien un escàs coneixement de l'interior de la fortalesa. Els atacants al entrar al pati del Moncada es van trobar rodejats i allà al mitg del pati sense saber que fer van començar a disparar contra ells, un dels atacants, Guitart, va caure mort i inmediatament Castro va ordenar la retirada.

Els homes de Castro es van dividir en tres grups alhora de retirar-se, uns es van refugiar a l'hospital que havien ocupat i es van fer passar per malalts, aquests no van tenir molta sort, ja que els soldats de l'Exercit van entrar i un empleat els va delatar, van agafar a vint homes i van matar al Dr.Muñoz.

Un altre grup es va amagar a la ciutat de Santiago de Cuba, a casa d'amics, coneguts... pero aquests anaven sent descoverts per la policia batistiana que va registrar totes les cases.

El tercer grup, en el qual estava Fidel Castro, va dirigir-se a Sierra Maestra, també els van localitzar i els varen posar a la presó municipal de Santiago on Fidel no corria un perill inmediat de mort, aixó va ser gràcies al tinent Pedro Sarria que coneixia personalment a Castro, per a aquest motiu va ser destituit de l'exèrcit.

2.1.4. La condemna dels revels

Els presoners varen ser traslladats a la presó de Boniato fins al dia del judici, el dia 21 de setembre de 1953. Suspès durant uns dies el judici, es va reprendre el dia 26 de setembre on Fidel Castro, que es defensava a ell mateix, va exposar que la misèria del poble, la corrupció, el luxe i el devessall de la oligarquia y la necessitat de realitzar canvis globalitzadors en l'àmbit polític, econòmic, social i cultural; eren els fets que l'havien portat a actuar d'aquella manera. Finalment el dia 28 van dictar sentència, els revels varen ser condemnats a 15 anys de penitència a la illa de Pinos, a la part occidental de Cuba.

2.1.5. L'amnistia dels presos polítics

A la penitencieria on es trobaven els revels, Fidel Castro va organitzar una escola de la qual ell seria l'unic professor, ell mateix la va anomenar: Acadèmia Abel Santamaria , va revolucionar fins a tal punt el penal que el van haver d'aïllar de la resta de companys.

Mentres tan, Batista, tranquilitzat per la seva victòria, decideix suprimir la censura i reestableix garanties constitucionals. Batista anuncia unes noves el.leccions epr el dia 1 de Novembre de 1954, els seu únic oponent era Grau San Martín, que va decidir retirar-se de les el.leccions al veure que que Batista no tenia intenció de realitzar-les netament. En aquest cas, Batista ja no tenia oponet, per aquesta raó va tenir una gran facilitat en guanyar, i el 24 de Febrer de 1955 innaugurava un nou periode presidencial de quatre anys.

Varen ser molts els que varen alçar la veu per que amnistiessin als empresonats polítics. La Càmara de Representants era partidària de la amnistia, tot i que Batista no en feia cas. Va ser el dia 13 de maig de 1955 quan FulgencioBatista va acceptar.

2.2. Invasió dels veterans del Moncada a Cuba

2.2.1. De Mèxic a Cuba a coberta del “GRANMA”

Quan Fidel va arrivar a la Habana pocs dies després va decidir exiliar-se a Mèxic, on l'esperaven ja el seu germà Raúl i veterans del Moncada, tots estaven allà preparant la invasió de Cuba desde territori Mexicà.

Raúl li va presentar al seu germà un metge argentí que acabava de coneixer: Ernesto Guevara, conegut per “Ché” Guevara, per l'abús que fan els argentins d'aquesta paraula (che).

Una altre amistad que va fer va ser l'ex coronel Alberto Bayo, exiliat espanyol nascut a Camaguey (Cuba) l'any 1892. Els cubans van pensar que aquell era l'home adequat per a entrenar a la força expedicionària que havia de reconquistar Cuba.

A Cuba el partit Ortodox, s'havia dividit en dos grups després de l'atac al Moncada: els que creien en una lluita electoral davant de les urnes i els que, com Fidel Castro, creien que la única sol.lució era a través de les armes. No varen arrivar a cap acord entre les dos blocs, el mes de març de 1956 Castro es va separar del partit Ortodox i va crear el seu propi moviment revolucionari que ell mateix va denominar “26 de Juny”, ja que va ser el dia que es va produïr l'atac del Moncada.

A Mèxic la policia mexicana va detenir l'automòvil de Fidel Castro per equivocació i va descubrir una gran quantitat d'armes que hi duia dins. Com a conseqüencia, la base dels revolucionaris va ser descoverta i els mexicans varen penser que Fidel Castro i els seus homes estaven abusant de la hospitalitat que els havien ofert.

Un segon cop va caure a sobre del 26 de Juny just quan acabaven de rebre les provisions d'armament. Algú va avisar a la policia cubana d'aquest fet i aquesta ho va transmetre a la policia mexicana. Els homes de Castro estaven entrenats pero sense armes.

Quan fidel va voler obtenir una lancha de desembarcament nordamericana, els venedors varen demanar informes a l'embaixada cubana a Washington, i Batista es va asseventar d'aquesta manera per on anaven encaminats els plans per invair Cuba de Fiel Castro.

Després de molts esforços, Castro, va poder fer-se amb un vaixell i armament per equipar als seus homes. El vaixell era un yate anomenat “Granma” amb una capacitat de deu passatgers. Castro pensava portar a 82 homes amb les armes i les municions.

El dia 25 de novembre de 1956, el “ Gramma “ va enfilar el riu Tuxpan camí del Golf de Méxic. Castro tenis previst sis dies per realitzar el viatje, però la sobrecarga i els errors mecànics van impedir respectar la data del 30 de novembre com a data d'arrivada.

El dia 2 de desembre de 1956, el “ Gramma ” va arrivar a Belic, un lloc situat a l'est de Níquer. Poc desprès, ven ser tirotejats per l'aviació i les forçes de l'exèrcit que no van arrivar a impedir que els revolucionaris s'endinsessin a Sierra Maestra. Aquets anaven avançant cap a l'interior encara que l'exèrcit anava tancant un setge al seu voltant, i mentres descansaven abans d'intentar un atac frontal que els permetès trencar el setge, el revolucionaris van ser sorpresos sota el foc enemic. Llavors, el revolucionaris es van separar en petits grups per augmentar les probabilitats d'escapar dels setge. D'aquests grups, un format per tretze homes, sota el comandament de Manuel Márquez, es va veure obligat a rendir-se sota la paraula de que serien tractats com a presoners de guerra. Els van matar tant bon punt es van rendir.

El grup de Fidel Castro es va reduïr molt a causa de les baixes: Universo Sánchez i Faustino Pérez, juntament amb Fidel Castro, eren els tres únics supervivents.

Per altra banda, Raúl Castro comptava només amb Ciro Redondo, René Rodríguez i Efigenio Almejeiras. Quan Fidel Castro va reorganitzar les seves forçes, de 82 homes només quedaven dotze, i la total pérdua de queviures i municions el va obligar a dependre totalment de la població indígena.

2.2.2. Desembolupament de l'acció a Sierra Maestra

La Sierra Maestra tenia una extensió de 2.500 Km2 i una població de 50.000 “guajiros”; no hi ha comunicació, no existeixen les escoles, els hospitals, els metges i cap tipus de funcionaris governamentals. En aquesta regió, Crescencio Pérez era la llei.

Tenir a Crescencio Pérez fent-li costat era, per Fidel Castro, en aquells moments era la base número ú de la seva revolució. Guanyar la confiança del “guajiro” era guanyar, amb una gran part, la lluita contra Batista. Desde els seus primers contactes amb el camperol, Fidel Castro va pagar pel que ell i els seus homes menjaven. Aixó era nou pel camperols, que estaven habituats a laes extranyes patrulles de soldats que s'emportaven sense pagar el que volien i més. Aquesta política de Castro va donar el seus fruits.

El comportament dels rebels amb la població va permetre a Fidel Castro disposar d'un magnífic servei d'informacions a sobre d'una tendencia. Aviat van començar a arrivar a la Sierra fons de la resta del país, i va ser això el que va permetre a Fidel Castro comprar el seu menjar als “guajiros” i inclús a crear dipòsits de queviuresa llocs estratègics. Aquest procediment premetia als dotze rebels caminar per la zona sense entrebancar els seus moviments amb carges pesades. Cada home portava el necessari per passar les vint-i-quatre hores.

A l'Habana, Batista i el seu govern s'esforçaven per demostrar que Fidel Castro i els seus homes havien estat aniquilats.Castro va enviar a Faustino Pérez a l'Habana amb l'ordre de portar a Sierra Maestra un periodista extranjer molt conegut. Així va ser com Herbert Mathews va volar de Nova York a l'Habana, i desprès, seguint als guies que Castro havia posat a la seva disposició, arrivar fins a al vessant de Sierra Maestra on l'esperava el cap dels rebels.

Herbert Mathews va fer explotar una bomba, peridisticament parlant, quan va publicar l'entrevista que havia realitzat amb Castro al diari on ell treballava, el New York Times. Va ser necessari un segon article amb la foto de Castro i Mathews per que el govern de Batista posès punt i final al seu objectiu de fer creure que els rebels havien estat exterminats.

Es van enviar més forçes de l'exèrcit a Serra Maestra. Però l'exèrcit no es sentia bé a les terres de Sierra Maestra. Els “ guajiros” els enganyaven constantment, robaven les seves municions y li portaven a Fidel Castro, indicant-li en cada moment per on es trobaven els soldats de Batista.

El dia 13 de març de 1957, a les tres de la tarda, un camió es va aturar davant del Palau Presidencial de la Habana. Homes armats varen baixar del camió y es van internar a l'edifici agafant a tot el món desprevingut, pero Batista estava descansant a causa d'un mal de cap en el seu apartament situat a la tercera planta, aixó va impedir que l'operació tingués èxit, ya que la guàrdia va ser avisada i 25 atacants varen ser aniquilats. Els organitzaors eren membres del Directori Revolucionari, un grup d'estudiants activistes de la Universitat habanera.

Entre uns papers d'un delsatacants, la policia va trobar el nom del Dr. Pelayo Cuervo, conegut advocat de la capital. El coronel Orlando Piedra, jefe d'investigacions, va enviar a dos cotxes patrulla a casa de l'advocat. Ell no estava, pero un cotxe patrulla ve rebre notícies per ràdio telefónica de que l'havien vist en el número 3206 de l'avenida 47, en el barri de la Serra Maestra. Poc després el van trobar i el varen matar d'un tir.

Aquest assessinat va ser en tot el país un escàndol, no només pel fet de qui havia mort, si no per les circunstàncies de la seva mort.

La repressió augmentava a mesura que passaven els dies i l'exèrcit mostrava la seva incapacitat per capturar als dotze revels de Sierra Maestra.

El dia 27 de maig de 1957, Fidel Castro va atacar una gauarnició de setanta homes, situada a Ubero. El trionf de Castro en aquesta operació li va donar unes quantes pàgines mes de premsa nacional, ademés de armes, de les que estava necessitat per equipar a voluntaris que anaven a ell amb les mans buides. La gent del pobles al llegir els detalls del combat deduia que els revels estaven vius i atacaven.

Per aquestes dates, el Pare Guillermo Sardiñas, va abandonar la seva parròquia de Nova Gerona i va marxar cap a la Maestra. Aquest fet va ser per a Fidel Castro una nova victòria, ja que mostrava que l'Esglèsia, o al menys una part del clergat, estava amb els revolucionàris.

Mentrestant, a l'Habana, l'embaixador dels Estats Units, Arthur Gardner, era substituit per Earl T. Smith.

El 13 de juliol de 1957, Fidel Castro va llençar la seva primera proclamació després del desembercament. En aquesta demana la unitat incondicional de tots els cubans per enderrocar a Batista.

Poc despés arriva a Cuba el nou embaixador dels Estat Units i les sevas primeres declaracions causen una bona impresió al no comprometres gaire amb els règim de Batista.

En una carta als exiliats, Fidel Castro, per primera cegada, mencionava al Dr. Manuel Urrita Lleo, magistrat del Tribunal d'Apelació de Santiago d Cuba, com a president provisional de la República que havia de succeir a batista. Urrita era el jutge que durant el procés de l'atac Moncada, va declarar que era legítima la revolució armada contra el Govern quan aquest havia prés el poder a la força.

Per acavar aquesta carta, datada el 14 de desembre de 1957 a la Serra Maestra, Fidel rebutjava participar en el govern provisional que regís després de enderrocar a Batista, reservant-se ell i el “26 de juliol” la tasca de garantitzar la llei i l'ordre del país.

En els primers mesos de 1958, Fidel Castro va donar l'ordre de cremar les plantacions de canya de sucre amb la finalitat de devilitar la economia cubana. Els rebels varen començar quemant les plantacions de la mare de Fidel per ordre de ell mateix amb la finalitat de donar exemple, Aviat, peró, es va abandonar aquesta tàctica, ja que causava el decontent entre la gent que col.laborava amb la revolució.

3. EL TRIONF DE LA REVOLUCIÓ

3.1. El fracàs de la vaga general

A l'Habana tot eren preparatius per la vaga general tan pel cantó antigovernamental com pels batistians. Miler i escaig d'estudiants, distribuits en grups de cinc homes, estaven allotjats en cases de simpatitzants, llestos per sortir al carrer.

El Moviment de Resistencia Pública va fer una proclamació el 14 de març en la que donava les següents instruccions al poble de Cuba:

  • La vaga general serà decretada en qualsevol moment a partir d'ara. Tot el món ha de prearar-se per aixó.

  • Conserveu reserves d'aliments i objectes necessàris com oli, querosé, espelmes i farmaciola.

  • A partir de que es rebi l'ordre de vaga, saboteixi el seu lloc de treball i abandoni'l junt amb els seus companys.

  • No torni al treball fins que haigi caigut el tirà.

  • No es quedi a cap lloc on pugui ser localitzat per les forces de la represió.

  • Escolti les instruccions del Moviment (26 de juliol) sobre grans ones, al voltant dels 1.000 Kc, i en ona curta la banda de 40 metres.

  • No pugi a cap autobús conduit per policies o antivaguistes. És extremadament perillós.

  • Els propietaris d'empreses que permaneixin obertes poden considerar-se com col.laboradors del dictadori, en conseqüència, s'ha d'ajudar a tancar aquests establiments.

  • Empresaris que acusin empleats o actuin com a informadors han de ser considerats i jutjats com col.laboracionistes.

  • Si un militant li demana refugi ha de donar-li. És lo mínim que pot fer per un combatent de la nostra llibertat.

  • Obstaculitzi els carrers amb basures, fustes, vehícles, botelles, etc.

  • Fabriqui coctels Molotov per atacar els cotxes oficials. Un còctel Molotov es prepara de la següent manera: ompli una botella amb ¾ de querosé i ¼ d'oli cremat que es troba a qualsevol garatge. Tanqui la botella i envolti el tap amb cotó lligat. Aboqui gasolina sobre el cotó i encengui'l abans de llençar-lo.

  • Tirin oli i claus al carrer.

  • Si vostè és digne de l'uniforme de les Forces Armades que porta, no dispari sobre els seus germans, deserti i uneixis a ells. És una oportunitat per guanyar-se l'amistat dels seus germans.

  • “Llibertat o Mort, Moviment del 26 de juliol”

    El 28 de març, un avió sortit de Mèxic va aconseguir aterrar a Sierra Maestra per primera vegada. Quatre tonelades d'armes que portaven Pedro Miret i els seus set acompanys van permetre equipar a molts voluntaris.

    Al voltant d'aquelles dates el partit comunista imprimeix un manifest en el que demana a la població que s'uneixi als seus esforços i que permeti delegats comunistes en el si dels seus comités de vaga. Però Faustino Pèrez reacciona i emet un manifest posant a la població en guardia contra aquesta maniobra. En aquest manifest Faustino Pèrez declara que el “26 de juliol” és un moviment democràtic que mantindrà les seves relacions amb els grans demòcrates mundials i respectarà les inversions extranjeres que “tant necessita el país”.

    Els fons amb els que el “26 de juliol” contava principalment eren els que proporcionava l'anomenat “Salari de la Llibertat” i que consistia en el pagament de l'equivalent a un dia de salari per mes.

    Es va actuar amb tanta discressió respecte el dia i l'hora de la vaga general, que quan va fracassar, el dia 9, a dues hores d'iniciar-se, molts eren els responsables del “26 de juliol” que encara no sabien el dia i l'hora en que s'havia de començar.

    Les exessives precaucions dels dirigents del “26 de juliol” van fer fracassar la vaga. Però aquest fracàs s'havia limitat a l'Habana. A la resta del país havia tingut un éxit notable.

    3.2. Reorganització dels revolucionaris

    Un mes després de la fracassada vaga, les forces rebels no només estaven intactes, sinò que havien augmentat i consolidat les seves posicions.

    Fidel, reorganitzava les seves forces i es disposava a donar el seu últim cop a la dictadura batistiana. Però Batista no va quedar-se quiet, durant aquells mesos havia preparat una gran ofensiva contra els revolucionaris.

    El 29 de juliol, Fidel Castro havia aconseguit, amb 350 rebels, derrotar a mil batistians a Santo Domingo de Cuba.

    Les eleccions organitzades per Batista estaven previstes pel 3 de novembre. Castro havia amenaçat a tothom que en formes part, tan electors com candidats. Tres quartes parts dels habaners es van abstendre de votar, i a la resta del país les abstencions van ser majors, fins a un 98%.

    L'Habana s'anava recuperant de la fracassada vaga d'abril. Per tot Orient, l'exèrcit batistà tenia moltes casernes petites, mal situades, sense possiblitat d'auxili. Per això, es retiraven a unes altres de més grans i de millor defensa. Aquesta estrategia va permetre el govern disposar de moltes menys bases, però més fortes.

    En contrapartida, els rebels aconsegueixen així una llibertat de moviments que els permet establir controls de vehicles a totes les carreteres orientals.

    3.3 Avançant cap a la victòria

    Raúl Castro, va dominar Sagua de Tanamo, mentre que en “Che” Guevara amenaçava Sancti Spiritus, i Cienfuegos Yaguajay. Santiago de Cuba i Las Villas eren objectius immediats de Fidel Castro: amb el primer aconseguia la segona ciutat de Cuba, que li permetia establir un govern provisional, i amb el segon tallava l'illa en dos, deixant a l'Exèrcit governamental d'Orient totalment aïllat de l'Habana. Guevara i Cienfuegos van atacar contra Santa Clara ajudats pel Directori Estudiantil.

    3.3.1. L'exili de Fulgencio Batista

    El 28 de desembre de 1958, a dos quarts de nou del matí, Fidel Castro va rebre la visita del general Eulogio Cantillo, comandant de la fortalesa de Moncada, la mateixa que va atacar Fidel Castro més de cinc anys abans. Aquesta visita de Cantillo era el resultat d'una serie de contactes que els dos homes havien mantingut fins el moment de retrobar-se. Cantillo va indicar a Castro que Batista estava disposat a marxar si es deixaven intactes les estructures de l'Exèrcit. L'entrevista vol demostrar que Batista renuncia a una victòria sobre la rebelió, però per Fidel la proposició li anuncia dues coses que no vol a cap preu: la primera és la fugida de Batista, ja que el vol jutjar davant del poble cubà; i la segona, és que sempre ha estat en contra dels Exèrcits sudamericans pel suport que, en molts casos, ha brindat a diverses dictadures, com la de Somoza a Nicaragua, Trujillo a Santo Domingo o Pèrez Jimènez a Venezuela. Refusa totalment la proposició. Cantillo, aleshores, ofereix orgaritzar un cop contra Batista, donant-li com a primera prova de fe la caserna de Moncada sense disparar un tir el dia següent, a les tres de la tarda. Castro accepta.

    El 30 de desembre Cantillo envia un missatge a Castro dient-li que ha de retrassar el projecte fins el 6 de gener perque han sorgit algunes dificultats. Fidel Castro no confia en Cantillo, sobre tot després de veure que la guarnició de Moncada no s'havia rendit el dia promés.

    Fidel pren El Caney amenaçant directament Santiago de Cuba. Yaguajay estava en mans de Cienfuegos, el qual, tan aviat va aconseguir la ciutat, es va llençar fins a Santa Clara per unir-se amb “Che” Guevara

    Tot estava perdut en el país per Fulgencio Batista. El dia 1 de gener de 1959, el president va redactar un missatge a la nació en el que anunciava les raons per les quals abandonava el país, sent, segons ell, a petició de l'Exèrcit i per evitar més vessaments de sang. Al peu de l'avió, a Campament Columbià, va fer les seves últimes recomenacions a Cantillo. A les dues i deu de la matinada, Batista s'enlairava amb el DC-4 fins a la República Dominicana.

    A les nou del matí del dia 1 de gener de 1959, Fidel Castro es va assevantar de la fugida de Batista , tot i que Cantillo intentava mantenir-ho en secret fins a poder organitzar la resta del seu exèrcit i un régim que s'havia enfonsat amb la primera nit de l'any. Per alguns aquella notícia era la millor que l'any podia portar, però per Castro significava que Batista s'havia escapat amb alguns dels seus col.laboradors íntims, i el fet de que Cantillo, del que desconfiava, s'encarregués del país li feia sospitar un cop militar.

    3.4. La victòria

    El primer que va fer Castro va ser enviar un missatge a totes les forces rebels del país perque continuèssin la guerra amb tots els fronts amb més intensitat i va demanar que ningú es prengués la justicia per la seva mà. Tot i això, la població habanera es va desbordar destrossant casinos, màquines escurabutxaques, els parquímetres que eren negoci del cunyat de Batista, i fins i tot havien matat alguns sospitosos de col.laboració amb el règim de Batista.

    Santiago cau en mans de Fidel Castro el dia 2, i els seus 163.000 habitants surten al carrer. A la caserna de Moncada, a dos quarts de dues de la matinada, Fidel fa el seu primer discurs davant una gran massa. En el mateix lloc on havia mort el Dr. Muñoz, Guitart i molts altres companys seus, cinc anys, cinc mesos i set dies després, Fidel Castro cumplia la seva promesa de lliberar a Cuba de Fulgencio Batista.

    Fidel Castro va empendre la seva marxa de més de 1.000 km fins l'Havana. Raúl es va quedar a Santiago com comandant de la provincia d'Orient.

    Cienfuegos va ocupar Campamento Columbia, símbol de Batista. En “Ché” Guevara estava instalat a la fortalesa de La Cabana. Urrutia estava a la capital amb Humbert Sori Marin com a ministre d'Agricultura; Carlos Rafael Rodríguez, ministre del interior; Julio Martínez Paez, ministre de Salud Pública; José Miró Cardona, primer misnistre; Carlos Rafael Roberto Agramonte, Ministre d'Assumptes d'Exterior, i Manuel Ray, ministre d'Obres Publiques. La marxa va ser llarga. Castro acceptava la delagació de les Forces Armades Rebels davant de la presidència una mica com si no volgués exagerar la seva modèstia. Però darrera d'això hi havia un pla ben estudiat, satisfer les seves ancies de publicitat, gaudir de tot allò que li havia faltat durant 25 mesos, especialment l'aplaudiment de les masses, i donar una imatge més gran de la que ja havia aconseguit en els cims de Sierra Maestra.

    Castro seguia pronunciant un discurs darrere l'altre, a qualsevol ciutat que estigués, desmanegant tot un rosari d'idees polítiques i reformes que tenia per Cuba, la nova Cuba que començava amb l'any.

    Fidel va arribar a l'Habana, allà va fer un breu discurs al balcó del palau presidencial, volia fer el seu major discurs al Campament Columbià, allà van alliberar coloms i un d'ells va quedar-se sobre la seva espatlla, augmentant, als ulls del poble, el providencialisme del que se l'havia adornat desde feia anys.

    4. EL PROCÉS DE LA “BAHÍA DE COCHINOS”

    4.1. Antecedents

    A començaments de 1960 era evident que s'esfumaven les promeses de Castro de restauració democràtica, fetes desde els començaments del seu govern, després d'haver fugit Fulgencio Batista el dia 1 de gener de 1959.

    En aquest moment ja s'havia descartat la promesa de fer eleccions generals, s'anava eliminant la premsa lliure, la propietat privada es confiscava de manera creixent, tenien el control de sindicats i associacions estudiantils i mica en mica va anar instaurant una dura repressió.

    Davant de tots aquests fets, Fidel Castro, el gran líder Cubà, el primer home que havia aconseguit despertar tanta fe i confiança al poble, en diferents ocasions va negar que el seu govern fos de tendència comunista. Però els fet demostraven que s'estava realitzant una dictadura de tendència totalitaria.

    Com a resultat d'aquestes realitats, tan dins com fora de Cuba, tots aquells que es sentien traicionats i aquells que no desitjaven un règim d'aquelles característiques, s'afanyaven a buscar sol.lucions, generalment per mitjà de la lluita armada. Per un costat, estaven les guerrilles rurals i els grups clandestins urbans que estaven desembolupant un gran moviment anticastrista que ameneçava la jove dictadura de Fidel. De manera hàbil, Castro va realitzar una aliança amb la URSS, la qual els assessorava militarment. Degut a aixó, molts pensaven que només amb la ajuda nordamericana era possible desfer-se de la dictadura que poc a poc s'anava desembolupant a Cuba.

    A finals d'any, la insatisfacció dels Estats Units i el descontent de totes aquelles persones que es sentien traicionades per Castro, els anticastristes cubans, col.loquialment anomenats “alzados”, es varen unir per enderrocar a Fidel Castro a través de la via militar, ja que era l'única forma possible ja que va tancar la possibilitat de qualsevol alternativa pacífica.

    4.2. Desembolupament de l'acció militar

    4.2.1. Canvi de plans

    L'estratègia militar inicial realitzada pels EEUU, es basava en el desembolupament d'una lluita guerrillera, la qual seria promoguda per exiliats que desembarcarien en punt estratègics. Aquest plà, però, va ser modificat. Es va decidir finalment que es realitzaria un desenbarcament massiu per una força expedicionària convencional, també d'exiliats, que es coneixeria amb el nom de “Brigada 2506”. Entre una de les raons que varen motivar aquest canvi, es troba el fet de que la Cuba de Castro va rebre de la URSS una gran quantitat d'armament i especialment uns avions anomenats MIG. Aixó precissava una força convencional per poder derrotar la resistènia Castrista.

    L'operació militar contra Castro va ser producte d'un plà nordamericà. Aquest va ser preparat sense l'adequada participació dels líders exiliats, tant civils com militars.

    El plà militar va ser un tema de gran debat en el gabinet del president Jhon F Kennedy (president dels Estats Units), per la preocupació d'evitar que l'operació reflexés, davant de l'opinió pública mundial, l'intervenció dels EEUU. Una preocupació poc raonable, ja que les informacions de la premsa sobre l'entrenament dels exiliats no deixaven cap mena de dubte. Tot i així, el president Kennedy, el dia 12 d'abril de 1961, va assegurar, en una conferència de premsa a Washington, que les forces dels Estats Units, no intervendrien a Cuba. Ho va fer entre altres coses, per intentar despistar a Castro, ja que aquest sabia, gràcies al servei d'intel.ligència cubà, que va poder seguir pas a pas els preparatius de l'invasió, desde Miami fins els campaments d'entrenament a Guatemala, a causa de que Valdés (ministre d'interior) tenia molts agents infiltrats a Miami que li passaven la informació que obtenien.

    Per aquesta raó, els EEUU, davant de la possibilitat de que Fidel estigués asseventat del plà que tenien, varen rectificar l'intenció de desembarcar a Trinidad-Casilda, a la costa sud. Aquest canvi va ser causa també de que creien que era massa revelador de la seva presència en l'intervenció contra Fidel a Cuba i varen decidir canviar i realitzar l'operació a l'oest d'aquesta àrea, concretament a Playa Girón o Bahía de Cochinos.

    El plà consistia en el desmbarcarcament d'uns 1400 exiliats de la Brigada 2506, que duraria tres dies d'atacs realitzats per avions B-16 (eren els que varen sobrar de la segona guerra mundial) que volarien desde Nicaragua, i que haurien de derrotar la força aèrea de Castro, que posseia avions mes ràpids i moderns que varen ser deixats pel règim de Batista. Aquests avions, eren l'objectiu de la Brigada 2506, ja que els havien d'inutilitzar per poder aconseguir el domini de l'aire, sense el qual l'operació no podria funcionar.

    4.2.2. Els antirevolucionaris condemnats al fracàs

    Els exiliats anticastristes, a la pràctica, no varen tenir cap altre alternativa que subordinar-se a la direcció nordamericana, pensant segurament, en la invencibilitat i confiabilitat del poderós veí, els EEUU. A causa d'aquesta total dependència, y la falta de decisió per a garantitzar el trionf de l'operació per part de Kennedy, l'acció dels exiliats estaria condemnada al fracàs, avans del seu desembarcament el dia 17 d'abril de 1961.

    El dia 15 d'abril es va dur a terme el primer atac aèri a diferents bases del país. Aquesta primera operació es va realitzar amb la meitat d'avions programats, per decisió presidencial, al pretendre presentar aquests atacs com a insurreccions de la força aèrea castrista. Degut a l'escandol que va provocar aquest fet, es varen suspendre la resta d'atacs programats, quan ni tan sols havien destruit ets avions de Castro. Aquest és un altre punt per el qual l'atac dels exiliats estaria definitivament condemnat al fracàs al no cumplir-se la premisa fonamental.

    Els exiliats no tenien una altre pla que no sigués el de la victòria, ja que no s'els va preparar per a una estratègia alterna si falleven el pla inicial. Aquesta podria haver sigut unir-se a les guerrilles rurals. Aquestes guerrilles estaven recolzades per la CIA (central Intelligence Agency), que era qui havia traçat el pla que mes tard va acceptar el Pentàgon. En diferents ocasions, persones que formaven part dels grups anticastristes varen der detingudes, pels Comités de Defensa de la Revolució.

    4.2.2.1. Factors en contra dels exiliats

    Els exiliats varen tenir importants factors en contra seva, primer de tot cal dir que la força aèrea era inferior, només comptaven amb 15 vells B-26 i cap avió caça per recolzar-los, els B-26 només tenien 40 minuts d'autonomia per realitzar l'atac si volien arrivar al seu aeròdrom situat a Nicaragua. El desembarcament no es va efectuar per Trinitat, on era més factible rebra ajuda per part de la població ja que es considerava, la major part, anicastrista, varen desembarcar a la platja de Girón, era una àrea pantanosa, i l'operació es va realitzar per la nit, fet inusual en els desembarcaments realitzats pels Estats Units. Durant la segona guerra mundial, van haver molts desembarcaments, peró cap per la nit, ja que fer-la durant el dia resulta més aventatjós en tots els aspectes, per la nir requereix un fort recolzament aèri i d'artilleria naval, factors amb els quals no comptaven els de la Brigada 2506.

    Per acavar de destruir les poques oportunitats de victòria que poguéssin tenir, la potent i extensa clandestinitat anticastrista que hi havia a Cuba no va ser avisada. La justificació de la CIA per no haver avisat ni el dia, ni la hora, ni el lloc on es realitzaria l'atac, era que l'informació podia caure en mans del servei d'inteligència cubà. Sense aquest recolzament de les masses, l'operació no tenia cap sentit. A tot aixó s'ha de sumar el fet de que el recolçament a Castro del poble cubà era bastant acceptable.

    4.2.3. La victòria de Fidel Castro

    Tot i així, el dia quinze, Castro va llençar la redada més gran d'opositors mai vista a Cuba anterioirment, detenint a qualsevol lloc al voltant de 500 persones contrarevolucionàries. Seguint una estratègia correcta, els avions castristes que van sobreviure a l'atac inicial, que de fet, van tenir la supremacía de l'aire amb avions més ràpids i moderns (jets T-33 i caçes angleses Sea Furies), van atacar a dos vaixells vitals de suministrament (el Houston i el Rio Escondido), de manera casi miracolosa sense causar gran nombre de bixes als exiliats, que venien junt amb explosius i gasolina. En el Houston només hi havia vint mil fusils pels futurs soldats.

    Molts dels avions B-26 de la Brigada 2506 van ser derrotats facilment pels avions castristes, provocant un gran nombre de morts entre els exiliats. Tot i així, la insistència del sector militar nord-americà en proporcionar una adequada cobertura aèria als expedicionaris, no es va dur a terme per prohibició del president Kennedy. D'aquesta manera, els mil exiliats que van poder desembarcar, van quedar en una posició considerablement inferior.

    Cal dir, que molts residents de la zona van cooperar espontàniament amb els expedicionàris. Aquests reforços humans no vàren poder combàtre al no haber-hi armes per a tots, desprès de l'enfonsament dels vaixells.

    Una situació semblant tenia lloc a altres parts de l'illa el dia 17 d'abril, quan es podia percebre una actitud de passar-se a “els invasors recolzats pels americans” tant per part del militars com pels civils identificats amb la revolució.

    El tercer dia de lluita, el 19 d'abril, els exiliats abandonats pels seus aliats es retiraven de manera organitzada. El vespre la confrontació bèl.lica que s'havia encarat amb el règim de Fidel Castro havia estat eliminada. Aquesta victòria va engrandir la figura nacional i internacional del líder revolucionari.