Revolución astronómica

Astronomía. Revolución astronómica. Revolución científica. Copérnico. Planetas. Universo. Órbitas celestes. Kepler. Galileo. Vía Láctea. Cometas. Movimientos planetarios

  • Enviado por: Regul
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 15 páginas
publicidad
publicidad

La revolució astronòmica

Índex

1. La revolució astronòmica que començà al cel.......................................................Pàg. 3

1.1 Copèrnic, un revolucionari sense voluntat de ser-ho...............................Pàg. 3

1.2 Personatges clau.......................................................................................Pàg. 6

1.2.1 Tycho Brahe..............................................................................Pàg. 6

1.2.2 Johannes Kepler........................................................................Pàg. 8

1.2.3 Galileu Galilei.........................................................................Pàg. 10

1.3 Revolució astronòmica: efectes irreversibles.........................................Pàg.11

2. Bibliografia..........................................................................................................Pàg. 15

2.1 Webgrafia...............................................................................................Pàg. 15

La revolució astronòmica

  • La revolució científica que començà al cel

  • Fou en l'àmbit de l'astronomia i la cosmologia on per primera vegada en l'Europa moderna començaren a flaquejar les teories aristotèliques, ptolemaiques i de tants altres autors clàssics. La culpabilitat d'aquest canvi s'atribueix a un sol nom: Nicolau Copèrnic. Tot i que l'expressió «revolució copernicana» ha tingut èxit, no se li hauria d'atribuir l'adjectiu solament a Copèrnic, ja que seria preferible, segons la realitat històrica, parlar de «revolució astronòmica».

  • Copèrnic, un revolucionari sense voluntat de ser-ho

  • Copèrnic fou canonge d'una diòcesis de la Prúsia polaca, tot i això havia cursat prèviament estudis de dret i medicina en diverses universitats italianes. Durant aquests últims, Copèrnic havia mostrat un gran interès per l'astronomia, i ho féu juntament amb l'astrònom Domenic de Novara, a Bolonya, tot i que les seves tasques es limitaven en l'àmbit administratiu. Malgrat tot, l'astronomia tingué efectes profunds en Copèrnic.

    Tot i que la seva gran obra «Les revolucions de les esferes celestes», no apareixeria fins el 1543, dos mesos abans de la mort de l'autor, la hipòtesis del moviment de la Terra ja era coneguda des de molt abans. El més que prudent Copèrnic, que treballà durant dècades en la preparació de la seva gran obra, va entendre convenient llançar dos petits tractats abans de la seva publicació. El primer, fou destinat a la circulació entre un públic molt restringit, però que acabaria tenint una notable difusió. Aquest petit tractat, “Breu exposició de les hipòtesis de Nicolau Copèrnic sobre els moviments celestes”, tal i com ha estat conegut, fou escrit aproximadament abans de 1514. El text consta d'un breu preàmbul sobre la tradicional astronomia clàssica, set postulats bàsics en els que s'introdueix la hipòtesis del moviment terrestre i s'apunten algunes de les seves conseqüències, i per últim, un vague tractament de l'ordre de les esferes, els moviments dels diferents planetes, i els “moviments” del Sol.

    La gran innovació de la “Breu exposició [...]” és l'adopció de la hipòtesis del moviment terrestre, deixant de banda al Sol, immòbil, al centre de l'univers. Un model heliostàtic de l'univers, havia estat ja proposat per Aristarc de Samos al segle III aC, tot i això, no sembla que Copèrnic hagi extret les seves teories de l'astrònom grec. El que segurament compartiren foren dificultats, a l'hora de proposar les seves teories a una comunitat científica que no acceptava cap altre model que fes dubtar de l'aristotèlic. El model d'Aristarc però, era totalment especulatiu, sense una base matemàtica sòlida. Així doncs, es tractava d'especulacions que l'observació ordinària desmentia.

    El model copernicà de la “Breu exposició [...]” però, presentava un desenvolupament matemàtic convenientment formulat. Tot i això, els seus models geomètrics serien utilitzats inclús pels qui rebutjaren les seves premisses cosmològiques. Es tingué que esperar a la publicació de “Les revolucions de les esferes celestes” amb unes teories més ben detallades i rigorosament exposades.

    Tot i que la “Breu exposició [...]” fou una obra divulgada molt privadament, va tenir una repercussió notable. Se sap que el Papa Climent VII es volgué informar sobre les noves teories de Copèrnic, i inclús Luter el 1539 es pronuncià en contra de les consideracions copernicanes.

    El propi Copèrnic al veure les negatives que despertava la seva primera publicació decidí publicar “La Primera exposició del llibre de les revolucions” (1540), del seu deixeble Georg Joachim Rheticus. Aquesta tractat, no és un avançament de la seva obra magna, sinó un comentari a ella, amb algunes divergències i, sobretot amb una clara interpretació del significat cosmològic de la nova hipòtesis del moviment terrestre. Copèrnic s'assegurà que “Les revolucions de les esferes celestes” no tingués massa problemes d'acceptació: el pròleg del seu tractat fou elaborat pel cardenal de Capua, i incloïa una dedicatòria al Pontífex Pau III.

    Les revolucions de les esferes celestes” era una obra altament matematitzada, lluny del caràcter accessible de la “Breu exposició”. L'estudi del celest havia de ser abordat com a una disciplina matemàtica, i així fou també amb Copèrnic, encara que no sense experimentar algunes modificacions. Per començar, Copèrnic estava decididament compromès amb una epistemologia realista i entenia que l'astrònom no podia conformar-se amb «salvar les aparences», expressió que feia referència a la pura descripció geomètrica dels moviments planetaris independentment de la seva correspondència amb la realitat. Copèrnic estava convençut que la tasca de l'astrònom, consistia en descriure l'autentica constitució de l'univers.

    És per aquest motiu, ja que les seves hipòtesis resultaven falses si s'aplicaven des de la teoria aristotèlica, que Copèrnic necessitava d'una nova física si volia salvar les objeccions a la hipòtesis del moviment terrestre. Les conseqüències que portaren a Copèrnic a canviar el panorama astronòmic i físic cregut des d'aleshores, desbordaria, de ben segur, les seves previsions inicials. El motor de la reforma copernicana de l'astronomia tradicional estigué vinculat a una certa insatisfacció estètica suscitada pel vell quadre de l'univers o, per algunes de les llicències geomètriques utilitzades pels astrònoms, de més que dubtosa relació amb la realitat. Per a Copèrnic la física i l'astronomia havien d'anar lligades. Molts pensador, com Giordano Bruno o Francesco Parizi, es queixarien de l'escassa rellevància de les construccions geomètriques dels astrònoms per a determinar l'autentica construcció de l'univers. Inclòs Francis Bacon, ja en els primers anys del segle XVII, es mostraria molt insatisfet de l'estat de l'astronomia de l'època i esbossaria un sistema cosmològic propi.

    Totes aquestes discrepàncies eren, malgrat tot, d'índole molt diversa a la insatisfacció de Copèrnic. Les motivacions de la reforma copernicana eren, en rigor, molt ortodoxes: es tractava de restaurar l'autèntic cosmos i no d'acabar amb ell. Copèrnic volia tornar a l'astronomia la puresa primigènia dels seus tradicionals dogmes d'uniformitat i circularitat dels moviments planetaris, amenaçats per algunes de les més sofisticades construccions geomètriques dels astrònoms ptolemaics, que donaven per bona qualsevol premissa, si amb això obtenien càlculs més exactes i milloraven la capacitat predictiva dels seus models. El punt de partida de la reforma copernicana fou el desig de salvaguardar la uniformitat dels moviments planetaris, íntimament convençut de que les deficiències de les hipòtesis disponibles es devien en la violació dels principis bàsics de l'astronomia. L'objectiu era elaborar una teoria planetària satisfactòria tant des del punt de vista físic com observacional, retornant a l'astronomia la puresa perduda. En aquest sentit l'adopció d'un model heliostàtic i la defensa del moviment de la Terra foren més conseqüències que pressupostos de la reforma copernicana. Tot i això, exceptuant la permutació dels llocs ocupats pel Sol i la Terra, el quadre copernicà de l'univers no podia ser més clàssic: tot ell continuava tancat dins els límits del firmament, el astres es movien en esferes sòlides, totes les trajectòries planetàries eren circulars, etc. Sí era una novetat, en canvi, la construcció d'un autèntic sistema planetari, que ja no es limités a oferir solucions particulars per a cadascun dels planetes, sinó que oferís una explicació global i totalitzadora dels diferents moviments dels cossos celestes. El conjunt no era més simple que els esquemes ptolemaics, però tenia l'avantatge de ser més harmònic. La “Revolucions de les esferes celestes”, però, va proporcionar a altres els elements precisos per portar a terme una autèntica revolució astronòmica, i no una petita reforma de la disciplina.

  • Personatges clau

  • La difusió de “Les revolucions de les esferes celestes” ha estat durant molt de temps objecte de controvèrsia, tendint generalment a minimitzar el seu impacte en els medis cultes de l'Europa del s XVI. A més, el caràcter tècnic i la complexitat matemàtica “Les revolucions de les esferes celestes” constituïren seriosos obstacles per a molts lectors i estimularen l'aparició de nombrosos compendis i comentaris més accessibles: un dels més coneguts és “Una perfecta descripció de les esferes celestes” (1576), De Thomas Digges, on per primera vegada es suggereix la idea de la inexistència de l'esfera de les estrelles fixes i, consegüentment, de la infinitat de l'univers. Aquesta interpretació reconeixia les importants contribucions matemàtiques de Copèrnic, però no assumia les implicacions cosmològiques de les seves hipòtesis. Aquests comentaris i compendis més accessibles van propiciar un millor coneixement de l'obra de Copèrnic, i van facilitar la seva difusió per tot Europa.

  • Tycho Brahe

  • Entre molts dels astrònoms a qui arribaren els tractats sobre Copèrnic, hi destaca el danès Tycho Brahe. Tot i que no va prendre massa en compte les objeccions teològiques al moviment de la Terra, Brahe no va poder acceptar les hipòtesis de Copèrnic per raons estrictament físiques. En canvi, proposaria un nou sistema conforme el qual el Sol giraria al voltant d'una Terra immòbil al centre de l'univers, mentre que els altres planetes ho farien al voltant del Sol. Aquest sistema presentava alguns inconvenients (com el fet que el centre geomètric dels moviments planetaris no coincidís amb el centre de l'univers i no s'oferís cap explicació per aquest fet o que fos decididament menys harmònic que el copernicà), però també notables avantatges: no només era perfectament ortodoxa, tant des del punt de vista físic com teològic, sinó que a més era matemàticament equivalent al copernicà i permetia fer ús de totes les innovacions d'aquest sense per això tenir que comprometre's amb les seves tesis cosmològiques. Tals avantatges que tingueren una gran acceptació en l'època, encara que Tycho Brahe no hagués arribat a desenvolupar-lo plenament en cap de les seves obres.

    Tot i això, la importància de Tycho Brahe no es troba tan en la introducció d'un tercer model d'univers, sinó en el fet de generar un programa clarament progressista a l'exigir, des d'una perspectiva realista, una exacta correspondència amb la observació ordinària. Brahe fou el més rigorós astrònom observacional de l'època i amb la seva obra va definir nous patrons d'exactitud en els que els marges d'error, tradicionalment admissibles en els paràmetres astronòmics, es reduïren considerablement (fet que, en certa manera, permeté una independència ideològica de les teories clàssiques). Brahe va posar fi al tradicional dogma de la immutabilitat del cel gràcies al seu estudi de la nova apareguda l'11 de novembre de 1572 en la constel·lació de Cassiopea, la brillantor de la qual decreixia progressivament a partir d'aquest moment fins a desaparèixer per complet als 18 mesos. Tycho Brahe va descartar que pogués tractar-se d'un cometa, ja que no es movia, i va haver d'admetre que es tractava d'una estrella. Però això implicava l'existència de canvis i transformacions en el que la tradició aristotèlica negava que pogués donar-se qualsevol classe de degeneració o corrupció. A més, el seu estudi del cometa el portà a constatar que els cometes no eren fenòmens purament atmosfèrics, sinó que es movien més enllà de l'esfera de la Lluna per endinsar-se en una suposada regió etèria. La certesa de que les trajectòries dels cometes recorrien vastes regions de l'univers obligava també a abandonar la no menys tradicional creença en l'existència d'esferes planetàries sòlides, ja que era impossible que els cometes les travessessin sense partir-les. Tycho Brahe havia comès així, el seu primer “atemptat” contra el vell model d'univers, perfectament ordenat i jerarquitzat.

  • Johannes Kepler

  • Kepler, deixeble de Tycho Brahe, va entendre que una de les millors maneres d'arribar al Déu que va crear l'univers era a través de l'astronomia, i no per la teologia tal i com ell volia estudiar en un principi. Kepler escriu en el pròleg de la seva obra “El secret de l'univers” que resava contínuament per tal que el sistema copernicà «resultara cierto cuanto Copérnico había dicho». Kepler, a més, estava convençut que Déu havia construït l'univers amb ordre i mesura i de que, per tant, sota del gran entrellat que mostrava de moment l'univers, hi havia un gran món d'harmonies matemàtiques. L'astrònom doncs, havia de buscar aquestes harmonies i en l'explicació de les causes dels moviments planetaris.

    El gran problema amb el que s'enfrontava Kepler era el de poder donar-se compte de perquè es movien els planetes. Deixant de banda les causes animistes (que negaven la matemàtica), en els primers anys del segle XVII Kepler es mostra decidit a organitzar l'astronomia (sense deixar de banda les hipòtesis i fenòmens reals observats, i les causes físiques). Aquestes concepcions es veurien recollides el 1609 amb la publicació de “Nova Astronomia”, un dels grans clàssics de la ciència moderna. El llibre però, és un estudi monogràfic sobre el moviment de Mart, un dels planetes més problemàtics que hi ha, en virtut dels seus desplaçaments herràtics. En ell exposa Kepler, dues de les seves famoses lleis del moviment planetari. Kepler va conèixer primer la que seria coneguda com a segona llei, que estableix la inversa proporcionalitat de la velocitat orbital de cada planeta amb respecte a la distància del mateix al Sol, de manera que la línia que uneix els dos cossos té àrees iguals a intervals de temps iguals. Tot i la formulació de la llei, Kepler seguia creient en les òrbites circulars. És la gran confrontació amb la que ensopega en els seus estudis sobre Mart, que farà qüestionar les seves idees: els càlculs semblaven requerir una excentricitat enorme, clarament poc plausible, i presentaven divergències amb les dades observacionals preses pel seu mestre, Tycho Brahe. En la revisió d'aquests càlculs Kepler va caure en que gairebé totes les posicions anòmales es trobaven en l'interior del cercle perfecte en el que se suposava que es movia Mart i pensà, a manera de simple hipòtesi, en la possibilitat de considerar la seva trajectòria com a una certa figura oval. El problema que es plantejava llavors, era la seva incapacitat per tractar matemàticament aquestes figures, pel que decidí col·locar-la en una el·lipse. Kepler doncs, arribà a les òrbites el·líptiques de manera gairebé fortuïta. Només els seus càlculs posteriors, que després de corregir alguns errors, enquadraven amb les dades recollides per Tycho Brahe, el convenceren de que l'òrbita de Mart era el·líptica. La idea de que aquest pogués ser el cas d'altres planetes no ho trobem dins “Nova Astronomia”, però sí que ho exposa en el “Compendi de l'astronomia copernicana” (1618-1621). Amb Kepler el Sol esdevé per primera vegada l'autentica clau del funcionament de la màquina de l'univers. La tercera de les famoses lleis de Kepler es formularia en “Les harmonies de l'univers” (1619), tot i això, es troba enmig de la formulació de nombroses lleis errònies i de la revelació de múltiples suposades harmonies còsmiques.

    Tot i això, encara subsistien problemes. Com s'explica la forma el·líptica de les òrbites planetàries? La força del Sol és de tracció, més que d'atracció. En aquest punt Kepler hagué de recórrer als estudis de William Gilbert i el seu tractat “Sobre l'iman i els cossos magnètics” (1600). En aquest estudi es consideren als cossos celestes com a poderosos imans interactuant entre si. No es tracta encara de forces gravitatòries, sinó de forces un tan específiques amb les que es veu la necessitat d'una nova dinàmica, és aquí on entra en escena Galileu Galilei.

  • Galileu Galilei

  • Encara que la mecànica constitueix el gran focus dels seus treballs en aquest període, Galileu s'interesà també per l'astronomia. El 1597 publicà el “Tractat de l'esfera o Cosmografia”, on encara es decantava en favor del tradicional sistema geoestàtic, si bé segurament per prudència, ja que s'han trobat indicis d'una defensa de la concepció copernicana de l'univers. Però sigui, com sigui, l'astronomia constituïa un interès secundari per a ell fins que el 1609 s'enterà, fortuïtament, de la invenció del telescopi. És llavors quan decideix construir-ne un per si mateix, lluny de molts que ho feren i l'exposaven al públic per a fer demostracions, Galileu atribuïa el telescopi a l'investigació astronòmica. A l'hivern de 1609-1610 Galileu es submergeix en un intens treball, dels quals els seus descobriments veurien la llum en “El missatge dels astres”, un tractat que revolucionaria el quadre tradicional de l'univers.

    En aquesta obra Galileu mostrava el caràcter muntanyós de la superfície lunar, del descobriment de gran nombre d'estrelles, de la veritable naturalesa de la Via Lactea i de l'existència de satèl·lits a Júpiter. El relleu lunar fou la gran carta per demostrar que tots els astres, eren cossos materialment semblants a la Terra i no esferes perfectament polides. Galileu donava així un pas decisiu en la unificació de les regions terrestres i celestes, ja apuntada per Tycho Brahe i Kepler. El descobriment de noves estrelles, per altra banda, conferia major plausibilitat a la hipòtesis de la infinitat de l'univers. En quant al descobriment dels satèl·lits de Jupiter, posava clarament de relleu l'existència de diferents centres de revolució en l'univers, sortint així al pas de l'habitual objecció al moviment terrestre. Una altra cosa era, considerar provat el moviment de la Terra. En el seu “Diàleg sobre els dos principals sistemes del món, ptolemaic i copernicà (1632) Galileu desenvoluparia un formidable arsenal retòric i propagandístic per criticar ferotgement als peripatètics i mostrar el caràcter infundat de les objeccions al moviment terrestre. Malgrat de la seva famosa condemna i del confinament a Arcetri, Galileu seguiria treballant i donaria llum als seus “Discursos i demostracions matemàtiques sobre dues noves ciències” (1638), obra en la que posaria les bases d'una nova dinàmica, contribuint així, d'una manera indirecta, però summament eficaç, al posterior triomf del copernicanisme en els medis cultes de l'Europa del segle XVII. «No hay pasaje alguno en las Sagradas Escrituras que diga tan claramente que la Tierra no se mueve como éste afirma que se mueve».

  • Revolució astronòmica: efectes irreversibles

  • Tot i la irreversibilitat de la revolució astronòmica, eren molts encara les preguntes que necessitaven d'una resposta. Una de les qüestions més problemàtiques era l'explicació de la gravetat. Durant tota l'Antiguitat, i inclòs l'Edat Mitjana, la gravetat s'havia entès com una propietat dels llocs i no com a una propietat de la matèria. Amb el copernicanisme, si la Terra ja no era el centre de l'univers, i encara així, els objectes seguien caient sobre la superfície els cossos pesats, com s'explica la gravetat? La tendència al centre ja no s'observava i per aquest motiu Copèrnic va tenir que desplaçar els seus estudis cap a una altra banda i entendre la gravetat com la disposició natural dels cossos a configurar-se en formes esfèriques, qualsevol que sigui el seu lloc, admetent-ne d'aquesta manera l'existència de diferents sistemes de gravetat. Ara bé, la gravetat segueix sent encara concebuda com una mera inclinació natural i en absolut com una força d'atracció.

    Les conclusions preses per Tycho Brahe dels seus estudis sobre els cometes, fundamentalment la inexistència de les esferes sòlides i cristal·lines que transportaven als cossos celestes al llarg de les seves òrbites, plantejaria una qüestió molt important: perquè es mouen els planetes? Com s'expliquen els seus moviments ordenats i harmònics? D'entre les múltiples respostes, la que oferia William Gilbert, qui sent un factor influenciable en Kepler, tindria una major repercussió. Gilbert va comparar la Terra amb un iman i en reinterpretà la gravetat com una forma especial de l'atracció magnètica. D'aquesta manera seran les masses dels cossos, i no els llocs que ocupen, els que determinin els efectes de la gravetat; en concret Gilbert sosté que l'atracció terrestre és inversament proporcional a les masses dels cossos atrets. La gran novetat introduïda per Kepler en aquest context fou la idea de la necessitat d'una força constant que mantingués als planetes en les seves òrbites. Aquesta força no era, en rigor, una força magnètica, encara que se serví d'aquesta per recolzar a la forma el·líptica de les òrbites planetàries. Pocs foren els que es feren eco de les atrevides idees de Kepler, de fet l'únic keplerià que es pot trobar en la primera meitat del segle XVII és Jeremiah Horrocks, obra de la qual es publicaria pòstumament. Horrocks es convertí en apassionat seguidor de Kepler a partir de la lectura de les seves obres, com les “Taules rudolfines”. Al marge de la seva aplicació de les lleis de Kepler a l'òrbita lunar, l'obra de Horrocks fa una important contribució en quant a la gravetat. Separant-se en aquest apartat del seu inspirador, Horrocks no creia que la gravetat es donés només entre cossos emparentats, sinó que la feia extensiva a tots els cossos celestes: si la força de l'atracció solar preval sobre la dels altres astres és senzillament per ser molt major. La concepció de la gravetat com una qualitat atractiva inherent a tota matèria compareixia així per primera vegada.

    El que contribuí a l'oblit d'aquestes teories, o al seu petit paper en el medi científic de l'època fou la gran autoritat que tingueren autors com Galileu i Descartes. Descartes tingué grans recels de les idees tan heterodoxes com l'acció a distància o la causalitat astrològica. Per a Descartes tot moviment havia de produir-se per contacte i les accions a distància es consideraven impossibles. Aquest “plenisme” venia donat per qüestions religioses: Déu no podia deixar espais buits. Per donar sentit a les seves idees formulà la teoria dels vòrtex, aspirant a ajustar-se a l'acció per contacte. En aquesta teoria el Sol ocupa el centre d'un gran remolí en el qual es troben els planetes i pel qual són moguts; a la vegada, cada planeta està al centre d'un vòrtex menor, les parts perifèriques del qual mouen als satèl·lits. Aquesta teoria, tot i ser purament especulativa, era molt intuïtiva i podia explicar gran quantitat de fenòmens (perquè tots els planetes giren en el mateix sentit, perquè els planetes inferiors es mouen més ràpid que els superiors, perquè cauen a terra els cossos pesats, etc).

    El camí cap a la síntesis final seria obert per Giovanni Alfonso Borelli en la seva teoria “Teoria dels planetes medícis deduïda a partir de causes físiques” (1666). Encara que deixeble de Galileu, Borelli es decantà de les seves ensenyances per adoptar el nou principi de la inèrcia rectilínia. Pensava que els planetes deurien ser expulsats per la tangent a menys que foren sol·licitats per una força central (d'atracció i no de tracció com deia Kepler). Convençut, doncs, de que els moviments celestes, a l'igual que els terrestres, engendren forces centrífugues, Borelli considerà que era la poderosa atracció gravitatòria solar la que mantenia als planetes en les seves òrbites. La gravetat i la força centrífuga són constants i iguals, però exerceixen en sentit contrari i per això mateix es compensen i contraresten, donant lloc a un equilibri perfecte. Però Borelli no va saber anar més enllà d'aquesta intuïció i d'aquesta manera quedà pendent una vegada més la tan desitjada explicació de la màquina celest. La sortida cap a la correcta explicació de la teoria de la gravitació universal i la formulació d'un nou sistema del món ensopegava, doncs, amb el problema de la comprensió de les matemàtiques de la força centrífuga. Seria l'holandès Christian Huygens qui subministrés les claus per enfrontar-se amb la qüestió, donant a llum resultats el 1673, tot i que en aquesta ocasió fou la seva filiació amb les idees de Descartes la que l'impedí avançar en la direcció adequada. En efecte, Huygens va tenir que recórrer a la teoria dels vòrtexs a mesura d'única alternativa disponible. El fet de que fos un pensador solitari, contribueix encara més a eclipsar les seves contribucions i a bloquejar la possible aplicació dels seus resultats matemàtics en un context no “cartesià”.

    Robert Hooke, científic anglès nascut el 1635 es prengué molt seriosament les idees de Borelli sobre el moviment planetari, com a resultat de la composició de dos moviments rectilinis diferents i estava profundament convençut de que la força d'atracció central (solar) no era sinó l'exponent més espectacular de l'acció d'una força (la gravetat) universal. A més, Hooke sospitava que aquesta força gravitatòria no era constant; hauria de variar amb la distància en una proporció que encara li resultava desconeguda. Poc després, Hooke manifestava el seu convenciment que aquesta força disminuïa en proporció inversa al quadrat de la distància. Malgrat tot, no podia amagar que es tractava d'una intuïció. Robert Hooke no era un gran matemàtic i confessava obertament la seva incapacitat per calcular l'òrbita que havia de recórrer un cos sol·licitat per tals forces i conforme a tal proporció. Tot i això ni els més gran matemàtics de la Royal Society de Londres semblaven capaços de resoldre. Hooke consultà la qüestió a Isaac Newton, el seu enemic des de que la polèmica sobre la llum i els colors els enfrontés anys enrere. Newton, tal i com era de esperar, no es mostrà massa receptiu als dubtes de Hooke, i el diàleg quedà bloquejat. No fou fins que Edmund Halley, amic de Hooke, optà per traslladar-se a Cambridge per visitar Newton i exposar-li la qüestió. Isaac Newton no només es mostrà més receptiu sinó que confessà haver fet càlculs vint anys enrere. Aquests resultats es publicaren en els “Principis matemàtics de la filosofia natural”. Tenia lloc d'aquesta manera, l'anomenada síntesis newtoniana i la culminació dels esforços que havia requerit la constitució d'un nou sistema del món.

    El tres llibres que componen els “Principis matemàtics de la filosofia natural” presenten característiques molt diferenciades. Mentre que el Llibre I és un tractat de mecànica en el que no ens diu res sobre el sistema del món, en el Llibre III trobem l'aplicació complerta de tots els triomfs de Newton; en el Llibre II, s'ocupa del moviment dels cossos enmig de fluïts, a mesura de crítica contundent als vòrtexs de Descartes. Partint de les seves lleis del moviment i de les definicions associades a ella, Newton dissenya en el Llibre I un sistema mecànic que li permetrà unificar el tractament dels fenòmens celestes i terrestres. Estudià el moviment de masses puntuals al voltant de centres d'atracció i demostra que en tals casos les lleis de Kepler es compleixen rigorosament. En conseqüència, la força centrípeta (tal i com Newton l'anomenà) haurà de variar en proporció inversa al quadrat de la distància: aquesta era la demostració que li havia requerit anys enrere i en la que hauria de basar-se la llei de la gravitació universal. Aquesta però s'exposa només en el Llibre III, on es presenta un sistema del món compost de partícules materials que s'atrauen entre si, amb una força directament proporcional al producte de les seves masses i inversament proporcional al quadrat de la distància entre elles. Per si fos poc, Newton aprofità la resta del tractat per explicar fenòmens tan problemàtics com les marees o els cometes.

    Gràcies a la síntesis newtoniana la revolució astronòmica es va veure finalment materialitzada: una llarga revolució (més de segle i mig) en la que prengueren part grans personatges de la ciència. Per fi, es disposava d'un nou sistema del món, per fi hi havia respostes per a les preguntes que ni Copèrnic podia contestar.

  • Bibliografia

  • Per ordre d'utilització:

    -“La revolución copernicana” Thomas S. Kuhn. Alianza Ed. 1995

    -“Nicolás Copérnico y su época”. Jan Adamczewsk Edición Interpress. 1972

    - “Las revolucions de las òrbites celestes”. Nicolau Copèrnic. Ed. Pòrtic. 1998. BCN

    -“Galileo y el sistema solar”. Paul Strathern. Siglo veintiuno de España

    Editores. 1999.

    - “La cena de las cenizas” Giordano Bruno. Alianza Ed. Madrid.

    -“Una perfecta descripción de las esferas celestes. En Opúsculos sobre el

    movimiento de la Tierra.” Thomas Digges. Alianza Ed. Madrid.

    -“El secreto del universo”. Johannes Kepler. Ed. Alianza. 1992. Madrid.

    -In lob comentaría. Diego de Zúñiga. (1584; trad. De José Maria López Piñero en “Materiales para la historia de las ciencias en España: siglos XVI.XVII”. J.M. López Piñero, V. Navarro Brotóns i E. Portela Marco, , Valencia, Editorial Pre-textos, 1976, pp. 87-89)

    2.1 Webgrafia:

    Las revolucions de las òrbites celestes”. Nicolau Copèrnic. Ed. Pòrtic. 1998. BCN

    El secreto del universo”. Johannes Kepler. Ed. Alianza. 1992. Madrid.

    Diego de Zúñiga, In lob comentaría (1584; trad. De José Maria López Piñero en J.M. López Piñero, V. Navarro Brotóns i E. Portela Marco, Materiales para la historia de las ciencias en España: siglos XVI.XVII, Valencia, Editorial Pre-textos, 1976, pp. 87-89)

    13