Revolució Industrial en Espanya y Catalunya

Demografía. Fuentes de energía. Tipos de industria. Clases sociales. Revolución agrícola. Industria textil. Ferrocarril. Minería. Movimientos migratorios. Movimientos obreros # Fonts d'energia. Tipus d'indústria. Classes socials. Revolució industrial

  • Enviado por: STeR Cat
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad
publicidad

REVOLUCIÓ INDUSTRIAL A ESPANYA I A CATALUNYA

1.- INTRODUCCIÓ

1.1.- CONCEPTE DE REVOLUCIÓ:

  • Canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques o socials d'una societat.

1.2.- LES TRES REVOLUCIONS:

  • Revolució Neolítica: (5000-4000 a.C.) Són el conjunt de canvis i transformacions que van tenir lloc durant la prehistòria i que van suposar el pas d'una vida nòmada a una vida sedentària. Amb el descobriment de l'agricultura, la domesticació de determinats animals o el perfeccionament de la tècnica, l'home va poder establir-se en un lloc fix i assegurar a partir dels seus recursos la seva supervivència.

  • Revolució Industrial: Són el conjunt de canvis econòmics i socials que es van produir a Gran Bretanya a mitjans del segle XVIII i que es va estendre a la resta de països europeus al segle XIX. Aquesta revolució va originar l'aparició de les fàbriques.

  • Revolució Tecnològica: Són el conjunt de canvis que es van introduir mitjançant les màquines, que van anar substituint el treball fet a mà. La medicina va evolucionar molt amb els avantatges que proporcionava la mecanització.

1.3.- La demografia històrica

A mitjans del segle XVIII la població del món era d'uns 750 milions d'habitants; dos-cents anys després arribava a 3.000 milions. L'expansió de la població es presenta unida a la revolució agrícola i a la revolució industrial.

A Europa l'augment s'indica de forma clara a quatre nacions, principalment:

  • Rússia passa de 40 a 100 milions .

  • Les Illes Britàniques, de 16 a 46.5 milions

  • Alemanya, de 23 a 56.4 milions

  • Itàlia, de 18 a 32.5 milions.

El factor clau del creixement de la població europea sembla ser el descens de la mortalitat, descens que es percep ja en els primers anys del segle; i l'alta natalitat.

1.4.- Agricultura i tècnica agrícola

Es van introduir nous cultius, com l'arròs, tomàquet, remolatxa... l'extensió de la superfície cultivada va ser la causa vertadera del augment de la producció. Es va desenvolupar la agricultura extensiva a zones de l'est europeu, però al centre d'Europa i al Mediterrani no abundaven les terres de cultiu, i això va provocar dos problemes: la reducció de boscos i camps, i la fam de terres que va fer pujar el preu dels camps de cultiu.

2. ETAPES DE LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

  • 1850 - 1870

  • Gran Bretanya

    Des de finals del segle XVIII, la pujada del comerç va provocar el naixement de la industrialització, sobretot a Gran Bretanya. Al finalitzar les guerres napoleòniques era el principal país industrial del món i també la primera nació comercial. Cap al 1870, va seguir augmentant la producció i va perdre la primeria.

    Fonts d'energia:

    - Les bases de la prosperitat de Gran Bretanya (teixits, carbó, ferro i millores tècniques) seguien sent pilars fonamentals de la seva economia. La producció de teixits eren elaborats principalment, a partir de llana.

    Tipus d'indústria:

    - En teixits i carbó, va conservar la seva hegemonia, però dins la producció de metal·lúrgica es va veure superada per Estats Units i Amèrica.

    - James Watt va descobrir com obtenir energia del vapor, fet que va estimular la producció de carbó i va permetre la creació d'una nova metal·lúrgia, essencial per a la construcció dels ferrocarrils, que revolucionarien les comunicacions terrestres. Pel que fa a les comunicacions marítimes, els vaixells moguts a vapor van tenir una gran importància.

    Noves classes socials:

    - Entorn de la ciutat i de la fàbrica, sorgiren dues noves classes socials: una burgesia industrial integrada pels empresaris i per l'altra, la classe obrera, o proletariat.

    - La primera reacció obrera a l'industrialisme liberal fou negativa i es traduí en la destrucció de les màquines. L'actitud va canviar quan els treballadors desplaçaren les responsabilitats de les seves precàries condicions de la màquina al sistema social i econòmic que la utilitzava.

  • 1870 - 1914

  • Alemanya, Japó, EEUU, França, G. Bretanya

    Fonts d'energia: - Van començar a utilitzar-se noves fonts d'energia com el petroli, l'electricitat i el gas natural. A més a més, es va començar a utilitzar nous metalls com el níquel, l'alumini, el coure i l'acer.

    Tipus d'indústries: - S'inventaran noves màquines per filar o per teixir (el telar mecànic) que  permetien un enorme increment de la producció amb un mínim desgast d'energia humana. - El desenvolupament d'aquest sector és posterior al tèxtil. La siderúrgia era des de ja feia segles una important activitat a Gran Bretanya, encara que el seu futur estava amenaçat per l'escassetat de carbó vegetal. El ferro i l'acer van anar substituint molts altres materials. - Les comunicacions i els transports van seguir desenvolupant-se. Van aparèixer la bicicleta, la motocicleta, l'automòbil (motor d'explosió - Benz, Dièsel, Daimler), el tramvia, l'avió (germans Wright, etc. - Dins el camp de les comunicacions, ens trobem amb el telègraf (sistema Morse), el telèfon (Graham Bell), la ràdio (Marconi, etc.). - La indústria característica d'aquesta època és la indústria química, sobretot la farmacèutica.

    3.- NAIXEMENT DE LA INDÚSTRIA ESPANYOLA I CATALANA

    Cronologia del segle XIX

    1848 - Primer ferrocarril a l'Estat espanyol (Barcelona - Mataró)

    1862 - Fam del cotó (fins al 1865)

    1866 - Crisi financera

    1870 - La pesseta com a unitat de compte oficial

    1874 - Monopoli de l'emissió de bitllets al Banc de Espanya

    1879 - Entrada de la fil·loxera a les vinyes catalanes

    1881 - Fundació de la FTRE (organització anarquista)

    1886 - Inici de la crisi econòmica

    1888 - Exposició Universal a Barcelona Fundació de la UGT

    1890 - Crisi a causa de la fil·loxera

    1891 - Aprovació de lleis proteccionistes. Augment d'atemptats anarquistes

    1897 - Atemptat contra Cánovas

    1899 - Conseqüències econòmiques de la guerra de Cuba

  • Revolució agrícola:

  • Durant el segle XIX, a Espanya es va produir una transformació de les estructures econòmiques i socials pròpies de l'Antic Règim. Dins l'evolució econòmica, podríem distingir dues etapes:

    Primera etapa:

    Des de 1800 fins a final de la primera guerra carlina (1840) es va mantenir una economia tradicional, agrària, marcada per la inestabilitat política i les guerres.

    Durant la dècada de 1830 es va iniciar els primers intents de modernitzar l'estructura econòmica, en el marc de la construcció d'un Estat liberal.

    Segona etapa:

    A partir de 1844, es van adoptar mesures que afavorien els canvis en les estructures socials i econòmiques del país, però, el 1866, va esclatar una crisi borsària que va posar en evidència la feblesa del procés d'industrialització. Hi va haver un desenvolupament econòmic fins 1887, quan va sorgir la febre d'or, caracteritzat per la prosperitat industrial i l'especulació borsària. La pèrdua de colònies al 1898 va fer eliminar els mercats exteriors.

    El sector menys productiu era el del cultiu de cereals, fet que es va agreujar als anys noranta, per l'entrada de productes procedents d'Amèrica, Austràlia i Rússia. Davant d'aquest fet, es van aplicar lleis proteccionistes. Al litoral mediterrani, es va desenvolupar una agricultura especialitzada. La vinya va arribar a monopolitzar el mercat europeu, quan la fil·loxera va arruïnar la producció francesa.

    Al nord i a l'interior de Catalunya hi predominava una agricultura tradicional, sobretot de secà. A les zones litorals i prelitorals es desenvolupà una agricultura intensiva i especialitzada. La producció vitivinícola va ser la que va generar més guanys.

    Es va iniciar una crisi, i amb aquesta, una revolta que va rebre el nom de conflicte rabassaire, per millorar les condicions de tinença de la terra. Cap al 1896, van arribar a una entesa amb nous contractes.

  • Revolució demografia i de la societat:

  • Durant el segle XIX, hi va haver un creixement lent a causa de les elevades taxes de mortalitat i la progressiva reducció de la natalitat. Hi va haver una disminució de la població al centre, mentre que a la perifèria hi va haver una gran concentració. Hi va haver un augment de l'emigració exterior, adreçada sobretot, a ultramar. Pel que fa a les migracions interiors, hi va haver un augment de la població urbana a Barcelona, Madrid, Sevilla, València i Màlaga.

    En aquell moment, hi havia tres tipus de classes socials:

    Classes altes:

    - La noblesa: es va adaptar al règim liberal per mantenir el seu poder econòmic, però va conservar una mentalitat rendista i absentista durant bona part del segle.

    - La burgesia terratinent: va monopolitzar el poder polític, juntament amb la noblesa, i va formar l'oligarquia dirigent que va construir el model d'Estat liberal a Espanya.

    - La burgesia industrial: defensava els valors capitalistes del treball i l'estalvi, contraris a l'especulació financera, com a base de la riquesa.

    Classes mitjanes:

    - Petita burgesia urbana: comerciants, propietaris de tallers i petites fàbriques tradicionals.

    - Arrendataris: aspiració en la possessió de la terra i els béns immobles.

    - Funcionaris públics: no tenien estabilitat professional, eren substituïts.

    Classes populars:

    - Jornalers o proletariat rural: predominaven als latifundis del sud com a assalariats estacionals, suportant unes condicions de vida molt dures.

    - Baixes urbanes: es dedicaven al servei domèstic, i oficis artesanals, majoritàriament.

    Les dones obreres compaginaven la feina de casa amb la industrial, amb una doble jornada laboral. Va existir una discriminació legal, i es va acabar reivindicant una educació femenina digna.

  • Revolució tècnica:

  • La industrialització d'Espanya s'havia iniciat cap a la dècada de 1830. Va ser un procés molt lent, i centrat a Catalunya. Tot i això, el procés d'industrialització va ser molt

    equilibrat sectorialment i regionalment.

  • Les dificultats del procés industrial:

  • El manteniment d'una economia agrària sense modernitzar significava que hi havia una pagesia pobra, amb una limitada capacitat de compra, un elevat índex d'analfabetisme i un baix nivell cultural, professional i tècnic. També hi havia un elevat índex d'analfabetisme, i per últim, hi havia una deficient xarxa de transports i comunicacions terrestres, que dificultaven els intercanvis i l'articulació d'un mercat nacional.

    3.1. - INDÚSTRIA TÈXTIL

    La indústria tèxtil del cotó havia estat la pionera de la industrialització. Entre 1850 i 1860, gràcies a la mecanització del procés productiu, però en la dècada de 1860 es va aturar el desenvolupament per la fam del cotó. La mecanització i l'ús de l'energia hidràulica va comportar la construcció de noves fàbriques adaptades a les noves necessitats.

    Tot i això, aquesta indústria va seguir tenint una dependència energètica i tecnològica que va elevar els preus. El proteccionisme va ajudar a mantenir l'endarreriment tecnològic, però, l'expansió va tenir un fre, les petites empreses familiars. La indústria catalana tèxtil va impulsar el desenvolupament de la indústria metal·lúrgica i química, i la generació de capital del sector elèctric i de la comunicació.

    3.2. - EL FERROCARRIL

    Va revolucionar el transport de mitjan del segle XIX. Fins al 1855, l'endarreriment tècnic va provocar que es fessin només trams curts. La Llei de Ferrocarrils de 1855 va ser el punt de partida de la gran febre constructora que va durar fins el 1866. Aquesta llei, oferia subvencions i permetia la importació de tecnologia i material.

    La xarxa tenia la finalitat de formar un traçat radial amb el centre a Madrid, cosa que va deixar mal comunicades entre elles les zones perifèriques, les més desenvolupades del país.

    La baixa rendibilitat de les línies va provocar una crisi borsària al 1866, que va provocar la defallida de moltes de les companyies, i fins 1875 no es va reiniciar el procés constructor.

    El ferrocarril va afavorir la mobilitat de la població i l'abaratiment dels intercanvis interiors, va estimular el treball i va impulsar el consum de carbó asturià.

    3.3. - LA MINERIA I LA INDÚSTRIA SIDERÚRGIA

    Fins el 1868, la mineria no es va desenvolupar, gràcies a noves lleis de desamortització del subsòl. La Península tenia importants jaciments de primeres matèries, sobretot l'explotació de mines de ferro (Almeria, Múrcia, Biscaia) i de carbó (Astúries, Sierra Morena) va ser especialment fructífera.

    L'abundància de mineral de ferro, que cada cop tenia demanda més elevada per proveir de maquinària, material i eines la indústria tèxtil, la construcció i l'agricultura, va originar tres importants centres siderúrgics. Els primers alts forns es van establir a Màlaga en la dècada de 1840, però la manca de combustible va fer declinar la producció que es va concentrar a Astúries. La siderúrgia es va concentrar a Biscaia.

    3.4. - SECTOR FINANCER

    El punt de partida del sistema bancari espanyol va ser la modernització del 1856, amb la promulgació de la Llei de Bancs d'Emissió i Societats de Crèdit, que permetia a la iniciativa privada de la constitució d'entitats bancàries.

    Els capitals van invertir essencialment en terres desamortitzades o en emissions de deute públic, i van ser captats molt lentament pels primers bancs privats.

    LA construcció del ferrocarril va permetre la creació de nombroses entitats de crèdit, moltes de les quals va fer fallida amb la crisi financera de 1866.

    Amb l'estabilitat proporcionada per la Restauració, es va reprendre el desenvolupament del sector bancari. El 1874 es va concedir al Banc d'Espanya el monopoli en l'emissió de bitllets.

    3.5. - INICI DE LA INDÚSTRIA CATALANA

    Durant el regnat d'Isabel II, només Catalunya va iniciar la Revolució Industrial. Hi van haver nombrosos factors que ho van afavorir: l'augment demogràfic (per la mà d'obra), les transformacions agràries (excedent agrari per alimentar la mà d'obra industrial i facilitar la demanda de productes industrials i la inversió dels capitals obtinguts amb l'agricultura), l'existència de fàbriques d'indianes (amb filadores manuals), i el desenvolupament de la indústria rural.

    El nucli de la industrialització catalana va ser la indústria tèxtil, sobretot la cotonera. Ràpidament es van construir altres fàbriques tèxtils que incorporaren telers mecànics. Els vapors es van estendre per les zones costaneres, i les colònies, a l'interior, per aprofitar l'aigua com a força motriu.

    També es va estimular el desenvolupament d'altres indústries com la mineria i la metal·lúrgia, que començà a construir les locomotores per als ferrocarrils.

    Els factors que van dificultar l'extensió de la industrialització, van ser: el mercat espanyol exercia una dèbil demanda i la inestabilitat política ho complicava tot.

    3.6. - EL CREIXEMENT DE LES CIUTATS CATALANES

    En la segona meitat del segle XIX, Catalunya va augmentar de forma espectacular a causa de la industrialització. A Badalona, Sabadell, Terrassa, Manresa, i Barcelona s'hi van començar amuntegar fàbriques i barris obrers, i començaren a créixer de forma descontrolada sense cap pla urbanístic. La burgesia industrial va abandonar els nuclis urbans degradats, i van anar a viure a una nova àrea planificada, amb el projecte de l'eixample. A Espanya, la regulació legal dels processos d'eixample comença el 1859 amb la Instrucción para la elaboración y ejecución de los planes generales de alineaciones. Aquí hi apareixen els conceptes per tenir una facilitat de comunicaciones, normes d'higiene, i seguretat pública.

    En aquestes ciutats, però, els projectes perderen part de les teories defensades per Cerdà i s'acomodaren als interessos dels propietaris del sòl, la qual cosa afavorí l'especulació i fins i tot el canvi de les ordenances municipals.

    El pla Cerdà havia d'omplir l'espai entre la ciutat vella i els municipis que l'envoltaven i que no van ser annexats fins al 1987.

    El projecte es caracteritzà pel traçat d'una trama urbana en forma de quadrícula, partint del principi d'encreuar carrers que formen illes de cases.

    4.- EVOLUCIÓ ECONÒMICA DEL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX

    Cronologia s. XX

    1898 - Pèrdua colonial

    1901 - Creació del Banco Hispano Americano

    1902 - Creació d'Altos Hornos de Vizcaya

    1904 - Llei del descans dominical

    1906 - Aranzel proteccionista

    1911 - Creació de Barcelona Traction (La Canadenca)

    1914 - Creixement econòmic

    1924 - Creació de la CTNE

    1925 - Calvo Sotelo, ministre d'Hisenda

    1926 - Pla d'Obreres Públiques

    1927 - Creació de CAMPSA

    1928 - Monopoli del petroli i els telèfons

    1929 - Caiguda de la pesseta. Crisi econòmica

    1930 - Govern del general Berenguer

    1931 - Proclamació de la II República

    1932 - Llei de Reforma Agrària. Gran collita de cereals

    1936 - Inici de la Guerra Civil

    4.1. - SITUACIÓ DE L'AGRICULTURA

    La preocupació modernitzadora de l'Estat per tal d'intentar acabar amb l'endarreriment agrari, que dificultava el desenvolupament industrial, va tenir la seva culminació en la reforma agrària de la República. La desigual explotació de la terra indica en els baixos rendiments agrícoles i dificultava l'extensió d'una revolució tècnica. Una sèrie de mesures legislatives van sorgir per a impulsar el regadiu, i mostren que es considerava necessària i urgent la modernització de l'agricultura. Tot i així, a Galícia encara hi havia el problema dels foros (emfiteusis), a Catalunya , va ressorgir el problema dels rabassaires, que va intentar solucionar amb la Llei de Contractes de Conreu de 1934.

    La producció va experimentar un creixement notable, encara que la productivitat i els rendiments continuaven sent encara baixos.

    L'evolució de l'agricultura catalana en el primer terç del segle XX va ser, en general, expansiva. La forta demanda urbana i la demanda externa van ser un revulsiu important. Altres factors que van intervenir en el creixement de l'agricultura, van ser la posada en conreu de noves terres, la millora en l'instrumental agrícola i l'augment del consum de fertilitzants artificials. La saturació del mercat i la competència d'altres països, i la pèrdua de Cuba i Puerto Rico, va provocar una caiguda important dels preus i de la producció.

    4.2. - CONSOLIDACIÓ INDUSTRIAL

    El primer terç del segle XX fou l'època de la segona revolució industrial, en què l'energia del vapor fou substituïda per l'electricitat i el petroli. Es van presentar una sèrie de trets característics:

      • El creixement moderat del sector secundari accelerat per l'impacte de la Primera Guerra Mundial. Va fomentar l'increment productiu del carbó, el ferro, els aliments, les primeres matèries, el tèxtil i els productes metal·lúrgics.

      • La disminució progressiva del pes de la indústria de béns de consum i l'augment de la indústria de béns d'equip.

      • La consolidació del sector bancari clau per a expandir la inversió i els mitjans de pagament. Es van crear alguns grans bancs del país.

    El sector capdavanter de la industrialització espanyola des del segle XIX, la indústria tèxtil del cotó, va continuar concentrat en un 90 % a Catalunya, que va patir un procés de desacceleració en aquests anys, va contribuir a impulsar altres sectors. Els grans beneficis d'Altos Hornos de Vizcaya, van estimular la creació d'Alts Forns del Mediterrani.

    Les fortes inversions de capital per a explotar i distribuir el fluid elèctric potenciaren la creació de grans empreses de capital basc, com Hidroeléctrica Española o la Canadenca.

    El secotr químic van experimentar una gran empenta amb diversos materials, com el ciment. El petroli i el motor d'explosió van revolucionar els mitjans de transport terrestre i es va desenvolupar la nova indústria de l'automòbil.

    La indústria catalana es diversificà i nous sectors industrials començaren a desenvolupar-se a casa nostra. L'explotació de les sals potàssiques, la producció de ciment, la indústria química, les indústries mecàniques i elèctriques, la indústria de la confecció del cuir i del calçat i la del paper i les arts gràfiques van impulsar i consolidar la industrialització a Catalunya en un moment en què el tèxtil mostrava símptomes de crisi.

    Van aparèixer noves especialitzacions tèxtils. Cal esmentar el desenvolupament de les comunicacions gràcies al telèfon i al telègraf.

    4. 3. - CANVIS DEMOGRÀFICS

    Va experimentar una sèrie de transformacions que van afectar el seu ritme de creixement i la seva distribució espacial. La seva notable concentració va estimular canvis urbans considerables.

    La població espanyola va augmentar amb força des de 1900, amb taxes de creixement vegetatiu que van superar el 10 % final del període.

    La combinació d'unes elevades taxes de natalitat (modernització de la societat) i l'acusat descens de mortalitat (millores higièniques i sanitàries), expliquen aquest fenomen.

    L'augment de la població fou superior en les classes altes i a la perifèria peninsular, mentre que les classes baixes i les regions del centre, van créixer menys en relació amb el grau d'industrialització.

    A les regions més industrialitzades, el creixement poblacional es va deure en bona mesura a la immigració.

    4.3.1. - MIGRACIONS

    L'augment del creixement vegetatiu va suscitar una major mobilitat espacial de la població. Les migracions interiors es van intensificar considerablement, sobretot en la dècada dels anys vint.

    L'accelerat creixement urbà va estimular el procés de transformacions urbanístiques iniciat ja en el segle XIX. Les ciutats no van poder absorbir el ràpid creixement, la qual cosa va provocar greus desequilibris i problemes urbanístics.

    L'emigració exterior entre 1900 i la Primera Guerra Mundial assolí unes xifres sense precedents.

    L'activitat migratòria a Espanya, va ser efectuada per diversos factors:

    • Augment significatiu de la població: sobretot de les generacions més joves.

    • Pervivència d'una estructura socioeconòmica agrària: basada en la subsistència, que va crear pressió sobre famílies pageses.

    • Canvi de la política demogràfica: duta a terme per l'Administració estatal espanyola que va abandonar la seva política repobladora.

    4.3.2. - POBLACIÓ ACTIVA

    La transformació socieconòmica paral·lela als canvis demogràfics va comportar una modificació substancial de la població activa que va créixer considerablement.

    La població activa del sector primari, tot mantenir-se elevada respecte Europa, va descendir acusadament.

    Va augmentar la població activa del sector secundari, encara que tot i així, no arribava a la tendència d'Europa.

    El sector serveis patia encara un endarreriment considerable.

    4.3.3. - NOVES ESTRUCTURES SOCIALS

    L'estructura de la societat espanyola va mantenir les línies evolutives marcades a les darreres dècades amb l'inici de la industrialització del país.

    Les classes altes i les elits dirigents, continuaven estant formades per l'aristocràcia i la burgesia industrial. Va mantenir el seu prestigi i va imposar les ves formes de vida a l'alta burgesia.

    La burgesia industrial i financera estava formada pels empresaris miners, del ferro, tèxtils, banquers i grans comerciants i es trobava en els nuclis més desenvolupats.

    La petita burgesia i les anomenades classes mitjanes van ser grups socials en augment. En algunes ciutats van créixer de manera espectacular i es van afegir a les classes mitjanes.

    Les classes mitjanes van tendir al conservadorisme a causa de la por a l'agitació revolucionària del moviment obrer.

    El proletariat industrial va viure un accelerat procés de creixement, i la seva característica principal va seguir sent la concentració espacial en pocs nuclis.

    La pagesia encara era el grup més nombrós de la societat espanyola. La complexitat de la seva estructura continuava sent la mateixa que en el segle anterior, i les seves condicions de vida van millorar poc.

    La condició social de les dones no havia variat gaire en el nostre país respecte de la segona meitat del segle anterior. Les dones continuaven sense tenir drets legals com els que tenien els homes, estaven sotmeses, i sumides en la incultura i l'analfabetisme.

    Les dones patien una segregació laboral i cobraven uns laborals ínfims.

    El moviment feminista no va aparèixer al nostre país fins després de la Primera Guerra Mundial. A Espanya, com va coincidir amb les tensions sociopolítiques, el moviment es va impregnar de connotacions polítiques.

    La primera organització femenina, l'Asociación nacional de Mujeres Españolas. De caràcter dretà, les seves fundadores pertanyien a l'aristocràcia de la sang, del talent i de la virtut. Els partits d'esquerra, més preocupats per les reivindicacions de classe que no per les de gènere, no va donar cap importància a aquest moviment.

    Tot i que el 1910 es va establir el lliure accés de la dona a la Universitat, i que el 1918 se'n va permetre l'ingrés en l'administració pública, no fou fins a la II República que es va fer realitat, en bona part, l'emancipació femenina. L'equipació legal amb els homes en tots els plans, l'elegibilitat de les dones, el dret al sufragi el matrimoni civil, el divorci i l'extensió de l'educació, que va fer augmentar l'escolarització femenina d'un 14 % a un 32%, foren èxits obtinguts més per l'afany renovador republicà que no pas per la pressió del feminisme.

    Els canvis republicans serviren per a amplificar el feminisme, i va haver-hi una eclosió d'organitzacions lligades als partits polítics.

    Unes quantes dones van arribar a ser parlamentàries, com ara, Clara Campoamor, defensora en solitari al Parlament del sufragi femení, i la republicana Victoria Kent; tanmateix, no existia un moviment específicament feminista, i aquestes parlamentàries defensaven l'ideari dels seus partits respectius.

    Entre 1936 i 1939 l'esforç bèl·lic va marginar el discurs emancipador de la dona i va deixar de banda la problemàtica femenina. A la zona republicana, la dona es va incorporar al front amb les milícies populars fins que es va reorganitzar l'exercit l'any 1937.

    4.3.4. - EL MOVIMENT OBRER

    Des del començament del segle XX, la classe obrera va constituir un grup amb un creixent importància en la societat. La crisi desencadenada en finalitzar la Gran Guerra va acabar de determinar l'impuls de l'associacionisme i va donar una nova empenta al moviment obrer, però no assolí mai els nivells d'afiliació d'altres països europeus, com ara el Regne Unit o França.

    El PSOE i el moviment sindical socialista experimentaren un creixement en aquesta època, i la UGT va canviar la seva estructura organitzativa en gremis i oficis pels sindicals d'indústria.

    El moviment anarquista va continuar expandint-se, i el sindicat CNT assolí un gran èxit sent protagonista de vagues i mobilitzacions.

    Pel que fa a Catalunya, el 1900 i el 1901 van ser freqüents les vagues de diversos oficis, i el 1902 es va viure una vaga general que acabà amb l'exèrcit al carrer i amb molts morts.

    El fracàs de la vaga va desmobilitzar provisionalment el moviment obrer, però, tot i així, es tornà a reorganitzar en poc temps.

    Entre 1919 i 1923 Barcelona va ser el focus de violència a causa de la gran força de la CNT i la resistència patronal.

    Tanmateix, l'oposició de la patronal a l'alliberament dels detinguts va fer reviure el conflicte: els empresaris van recorre al tancament d'empreses, van crear una milícia privada, els sometents, i fins i tot van contractar pistolers a sou per tal d'enfrontar-se als dirigents sindicals, els quals, al seu torn, també van recorre a l'assesinat de patrons i membres del govern. A més, el 1921 s'aprovà la Llei de Fugues, que permetia de matar els detinguts que intentaven fugir. Aquest permís va fer possible d'assesinar impunement molts dirigents obrers.

    Vídeos relacionados