Revolució francesa

Historia del Mundo Contemporáneo siglo XVIII # Girondins. Jacobins. Thermidor. Directori. Congrès de Viena

  • Enviado por: Daniel Aradas
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad
publicidad

GLOSSARI:

  • Girondins: Membres d'un grup polític de la Revoluió Francesa que actuà a l'Assamblea legisltiva i a la Convenció. Els girondins provenien de la burguesía enriquida pels bens comunals. El nom els venia del fet que tenien diversos diputats del districtee de la Gironda. Llurs caps foren Brissot, Condorcet, Verginaud, Gensonné i Guadet; entre altres. Feren perseguir els contrarevolucionaris i votar les lleis contra els emigrants i el clericat refractari (1791). Formaren un govern efímerr, dirigit perr Demmmouriez (març 1792) i en formar-se la Convenccció (setembre)) constituiren el grup moderat, defensaven la prropietat, el lliurrecanvisme i la república il.lustrada i tenien el poble de Parrís. Pel novembre foren eecclipsats pels montanards (Montagnard)- radicals- i la desercció de Demouriez (abril de 1793) inicià llur caiguda, que culminà amb llurrr expulsió de la Convenció (juny) i llur persecució.

  • Jacobins: Nom que rebíen els membres del club radical francés que dirigí la vida política del país durant la Revolució Francesa. Va ser fundat en 1789 com a una Soccietat d'Amics dee la Constitugent (els seus membres eren diputats de l'Assamblea Constitugent); eel seu apelatiu te el seu origen en el lloc dee reunió del club, un antic minasteri dominicà (ordre que va rebree el apelatiu popular de jacobina) de París. El conte de Mirabeau i Maximilien Robespierre, líders revolucionaris, no van tardar a fer-se membres d'aquesta organització; aquest últim arribà a ser el seu president. El club només comptava amb ttres mil membres a París, però la seva influència tenía un alcanç nacional gracies a les 1.200 societats afines diseminades per tota França. El seu gran poder polític provenía de l'estructura creada per aquests numerosos grups afiliats i de l'habilitat dels sus líders per a manipular a la opinió pública. El club va estar a favor de la implantació d'una monarquía constitucional en els seus primers moments, però cuan Lluis XVI intentà fugir del país el 1791, els jacobins rebutjaren qualsevol sitstema de govern monàrquic. L'apogeo del seu poder coincidí amb la formació de la Convenció Nacional, l'assamblea de representants francesa desde 1792 fins 1795: la Convenció no emprendría ninguna acció que no hagués sigut prèviament discutida a les reunions dels jacobisn. Els sectors extremistes tomaren el cntrol del grup durant aquest període. Fundiren al país en el Regnat del Terror fent us del seu poder en el Comitè de Salvació Pública, i reprimiren tota oposició al govern amb una violència implacable. Els jacobins eexigiren l'execució del Rei, eliminaren als girondins, un sector moderat i enviaren a la guillotina a milers dels seus adversaris. Aquesta organització va perdre gran part del seu poder amb la caiguda de Robespierre, i l'11 de novembre de 1794 la Convenció la declarà il.legal.

  • Terror: El període de la Revolució Francesa que va del septembre de 1793 al juliol del 1794, durrrant el que els jacobins, dirigits per Robespièrre, imposàren un règim dictatorial a tot el país, a través de l'activamció del Comitè de salvació pública. La primera (Octubre del 1793) fou provocada pel peerill mil.litar contra la Convenció i fou el moment de l'execució de Marria Antonieta i de nombrosos girondins. La Segona arada (el gran terror) els mesos de juny i juliol de 1794, fou impulsada per Rrobespièrre per tal de mantenir-se en el poder. El tribunal revolucionari de París en fou el gran instrument. El terror finí en la caiguda de Robespièrre i l'inici a la reacció terminadoriana.

  • Valmy: Batalla a victòria de l'exèrcit revolucionari sobre les tropes prusianes, manades peel duc de Brumsvic, el 20 de Setembrer de 1792.

  • Fleury: Nom antic del monestir de Saint-Benoit-Sur-Loire.

  • Thermidor o Termidor: Nom de l'onzè mes del calendari republicà francès (1792-1806) corresponent a l'interval de 19 o 220 de julio el 17 o 18 d'agost.

  • Directori: Consell executiu de l'estat francès establert segons la constitució de l'any III (setembre del 1795). Aquesta constitució, que donà nom al període de la història de França comprès entre el 26 d'octubre de 1795 (4 de brumari dee l'any IV) i el 9 de novembre de 1799 (18 de brumari de l'any VIII), creà una república regida per la burgesia de negocis, els principis de la cual eren més moderats que els del 1789. Instituí dos consells legislatius, els cin-cents i els Ancians (250 membres) que, elegits per sufragi censual a dos graus, tenien, respectivament, la iniciativa de les lleis i les voltaven; el Directori, format per 5 membres, era elegit pels Ancians entre una llista de 50 membres proposada pels cinc-cents i legisltatiu i executiu erren renovats anualment, els consells en un terç i el Directori en una cinquena part; aquest darrer nomenava els ministres però no controlava les finances, que eren gestionades per ccomitès especials nomenats pel legislatiu. Elegides les cambres (21 d'Octubre). La majoria ffou termidoriana. El Directori fou substituit pel consolat quan adquirí el poder Bonaparte.

  • Marengo, batalla de: Victoria del futur emperadorr francés sobre l'exèrcit d'Austria a la guerra de la Segona Coalició (formada en 1798), durant el transcurs de les guerres Napoleòniques. Bonaparte, llavors primer consul de la Rrepública francesa, dirigí una ofensiva contra les tropes austriacas que ocupaven el nord d'Itàlia a la primaverra de 1800. El general austríac Michael von Melas, comptaba amb un exèrcit de 30.000 homes i cent canyons, atacccà a Marengo (nord de Gènova) el 14 de juny. Napoleón, que només disponía de 19.000 soldats i catorze canyons, es va veure obligat a retirar-se. Melas no aprofità aquest avantatje i Napoleó, després de rebre reforços, inicià un contraatac que li va permeetre vèncer, inaugurant una serie de victories franceses que conduïren al final de la guerra un any després.

  • Austerlitz, Batalla de: Una de les més grrans victòries ilitars de Napoleó I. Aquesta batalla fou lliberada a les cercaníes de la localitat d'Austerlitz (actualment Slavkov, perteneixent a la República Txeca) el 2 Desembre de 1805, entre un contingent francés de 68.000 homes aproximadament i unes trropes austro-rrusses d'uns 90.000 combatents. En ocsions se la denomina la batalla dels Tres Emperadors degut a que Napoleó, Francesc I d'Austria (posteriorrrment Franccesc II, emperadorr del Sacro Imperi Romà Germànic)) i Alexandre I de Russia estigueren presents al camp de batalla. Napoleó havía derrotat als austriacs a Ulm el mes d'octubre i havía ocupat Viena, la capital d'Austria, el novembre, però una part de les tropes austrriaques que estava en bones condicions es traslladà al nord per a unir-se amb els seus al.liats russos a Olmütz (Olomouc), situada a Moravia (actualment república Txeca). Napoleó proseguí la seva marxa amb l'intenció d'aconseguir una victòria ràpida abans de que Prússia pogués reunir-se amb la coalició antifrancesa i Bonaparte perdés el seu avantatge inicial. L'emperador francés avançà fins a Brünn (Brno) a finals de novembre i, a continuació, es retirà alguns kilòmetres, confiand en que el comandant rus, el príncep, Mijail Illairovich Kutuzovk, intentaría rebasar-li i tallar la seva retirada a Viena. Les tropes de l'aliança antifrancesa allá establides ocuparen la messeta de Prratzen, situada a l'oest d'Austeritz, i el 2 de desembre els rusos avançarren per a atacar a Napoleón per el flanc dret, com éll havía suposat. Tant aqueta ofensiva com la que emprengueren els austriacs pel flanc esquerre forrne rebutjades. Davant aquesta situació, Napoleón envià el gruixut de les seves tropes, manades pel mariscal Nicolas Soult, contra el nucli de les debilitades forçes aliades per a realitzar moviments de flanqueitj. Els francesos trencaren les líneas dels austriacs i els rrusos tras una enccarnissada lluita i les inflingirren una completa derrota. Les baixes a les files franceses foren de 9.000 homes, a les dels aliats, aproximadament 25.000. La tercera coalició contra Napoleó es disolví com a consequència d'aquesta victoria francesa. S'obligà a l'exèrcit rus a retirarr-se d'Austrria i aquesta firmà el tractatrr de Presburg (1805)), en el cual erconeixia a Napoleó com a rrei d'Italia i renunciaba als seus terrritoris del nord d'Itàlia, de la zona dels Alps i de la costa adriàtica.

  • Jena, Batalla de: (14 d'octubre de 1806), victòrria de Napoleó I Bonaparte sobre Prrusia a la guerra de la quarta Coalició. Napoleó derrotà a una petita força prusiana prop dee Weimar el 12 d'octubre, mentres travessava Sajonia per a trobar-se amb el gruixut exèrcit enemic, el mand del cual estava Carlos Guillermo Ferrnando, duc de Brunswick. Les trropes del duc començaren a replegar-se sobre el riu Elba. El 14 d'Octubre, Napoleó s'enfrentà prop de Jenia a l'ala esquerra de les forçes prusianes, compostes per 50.000 homes manats pel príncep Friedrich Ludwing de Hohenlohe. Bonaparte disponía de 54.000 soldats i va fer fugir a l'enemicc. Aquest mateix día, el mariscal francés Louis Nicolas Davout, que era cap d'un exèrcit de 27.000 homes, derrotà a Auerstedt (21 km al nord de Jena) als 50.000 prusians liderats pel duc de Brunswick. Aqueest fallí i la retirada de les seves tropes es convertí en una desbandada. La resistència prusiana quedà aniquil.lada després d'aquestes derrotes i l'exèrcit francés va poderr entrar a Berlín el mes de novembre.

  • Bailen: Batalla lliurada el 19 de juliol de 1808 prop de Bailèn (Andalusia) entre l'exèrcit francès comandat pel general Dupont i les tropes reunides per les juntes de defensa de Granada i Sevilla sota el comandament del general Castaños. Fou la primera derrrota a camp obert soferrta pels exèrcits napoleònics, a conseqüència de la cual Josep Bonaparte sortí de Madrid i deeixà tot el sud de la península Ibèrica a les mans de les juntes de defensa.

Busca informació sobre el congrés a Viena (1815) i fes un mapa que reflecteixi el congrés de Viena.

El congrés de Viena era una conferència eurropea convocada per a restablir les fronteres territorials d'Europa una vegada concluïdes les Guerres Napoleóniques tras la caiguda de Napoleó Bonaparte. Aquesta reunió es celebrà desde setembre de 1814 fins a juny de 1815 a Viena..

Els representants de totes les potències europees, excepte Turquía, acudiren al Congrés que es va interrompre al febrer de 1815 quan Napoleó fugí d'Elba. El més sobresortit dels monarques asistents fou Alexandre I, zar de Russia, que denfensava causes tan impopulars perr a tots com la unificació dels estats alemans i la implantació d'un govern constitucional a Polonia. El diplomàtic que desempenyà el paper més destacat a les negociacions fou el príncep Klemens von Matternich, el ministre austrrriac d'Assumptes Exteriors, que presidí la conferència. Encara que les principals potències- Gran Bretanya, Russia, Prussia i Austria- havíen decidit que França, Espanya i les potències de segon ordre no intervingueren a ninguna de les principals decisions, el diplomàtic francés Charles Maurice de Talleyrand-Périgord, que actuava en representació de Lluis XVIII (monarca francés restaurat al tron) aconseguí que França prengués part a les deliberacions a igualtat de condicions. Gran Bretanya estava representada pel seu ministre d'Assumptes Exteriors, Robert Stewart, viscompte Castlereagh, i pel general Arthur Colley Wellesley, duc de Wellington. El principal delegat de Prussia erra el príncep Karl August von Hardenberg.

Com a resultat de les negociacions sostingudes al Congrés, França va perdre tots els territoris conquistats per Napoleó, es fundà el regne dels Països Baixos, governat perr la dinastía Orange; Noruega i Suècia s'uniren sota la corrona de Carles XIV Jean-Baptiste Bernadotte, i es garantitzà la independència i neutralitat dels cantons suissos, rreorganitzats al marc d'una Confederació Helvética. Així mateix, Russia va rebre la major part de l'antic Gran ducat de Varsovia, convertit en rregne de Polonia, amb Alexandre I com a monarrca; Prusia rebè la Prussia Occidental, Posen (a l'actualitat la provincia polaca de Poznan) , la meitat nord de Sajonia i gran part de les províncies del Rin i de l'antic regne de Westfalia; Hannover va aconseguir nous territoris i passà a serr un rregne; se li van rrestituïr a Austria la majorria de les zones que havía perdut front a Napoleó i se li concediren altre noves a Alemanya i Itàlia (Lombardía i Venècia) per a compensar la prrivació dels Països Baixos austriacs. L'antiga part veneciana de Dalmacia també passà a mans d'Austria; Gran Bretanya anexionà El Cabo a Sudàfrica, Ceilán, Isla Mauricio, Helgoland, Malta, les illes Jóniques, Trinitat i Tóbago i la Guayana; el regne de Piamonte-Cerdenya rrrecuperà el cccomptat de Niza, Saboya i va rebre Génova; Fernando I de Borbó fou restaurat al tron del regne de les Dos Sicílies, i el ducat de Parma li fou otorgat a la esposa de Napoleó, Maria Luisa d'Austria. La comissió territorial que es rreuní a Frankfurt decidí al 1819 la creació de la Confederació Germana, una unió de 39 estats soberrans presidida per Austria. Encara que el rei d'Espanya Ferran VII va tenir ccerrt recolçament de carácter moral, no aconseguí que les potències rreunides a Viena li ajudarrren en els seus dessitjos de recuperar els dominis espanyols a América, llavors un procés d'independència.

El Congrés va prendre la important decisió de condemnarr el comerç d'esclaus i permití la lliurre navegació sobre els rrius que travessaven varris estats o reprresentaven una frrontera estatal. El seu prrincipal logro fou el reestabliment de l'equilibri de poder entre les potències europees..

No obstant, la pau s'aconseguí a través del establiment de l'absolutisme com a princcipi bàsic de la política internacional, imposat dese la organització de la Santa Aliança que a través de periòdics congrersos eliminà totes aquelles manifestacions que poguessin suposar la implantació a Europa de règims liberals o la independència nacional dels pobles integrats a les potències hegemòniques.