Restauración española

Historia de España. Bipartidismo. Sistema político. Caciquismo. Cánovas del Castillo. Catalanismo. Tendencias económicas. Movimiento obreo y anarquista # Restauració. Bipartidisme. Constitució de 1876. Catalanisme polític. Evolució del moviment obrer

  • Enviado por: Alba Rodríguez Pérez
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

Història

Unitat 6

La Restauració. De l'inici al <desastre> (1875-1898)

Unitat 6: La Restauració. De l'inici al <desastre> (1875-1898)

La Restauració: els fets polítics (1875-1898)

El 29 de desembre de 1874, el general Arsenio Martínez Campos encapçalà un aixecament a Sagunt i proclamà Alfons XII, rei d'Espanya.

L'endemà del cop, es formà a Madrid un govern provisional presidit per Antonio Cánovas del Castillo. El nou cap de govern ja gaudia oficiosament de la confiança d'Alfons XII, a qui havia redactat el manifest de Sandhurst, fet públic els primers dies de desembre del mateix any.

La fi de la guerra carlina

La primera acció política important del nou rei, sota la tutoria de Cánovas, fou dirigir-se al nord de la Península per conduir la guerra contra els carlins. Però alhora que es desplaçava fins la zona de conflicte, Alfons XII oferí una àmplia amnistia en què convidava tothom a oblidar el passat i a adherir-se a la monarquia constitucional que ell representava. Amb tot, el conflicte carlí no es va resoldre de manera definitiva fins al març de 1876, data en què Carles VII, passà amb les seves tropes a França.

A Catalunya, les darreres guerrilles carlines, comandades per Françesc Savalls i Rafael Tristany, havien estat vençudes alguns mesos abans per les tropes liberals. Aquestes tropes, dirigides pel general Arsenio Martínez Campos, van recuperar Olot, i el 26 d'agost de 1875 es van apoderar de la seu d'Urgell.

Acabada la guerra, el carlisme català va evolucionar cap a posicions autonomistes.

Els elements de l'ideari carlí que propiciaren aquesta evolució foren, principalment, l'oposició a les mesures centralistes i uniformistes dels governs liberals, i la defensa dels furs i privilegis tradicionals.

Els carlins ja no es van tornar a alçar en armes, tot i que el seu pensament tradicionalista es va mantenir viu. A partir de la derrota militar, els carlins van anar participant en la vida política i es van situar a l'extrema dreta de l'arc parlamentari.

El bipartidisme

Sota la direcció política de Cánovas del Castillo, la Restauració es va caracteritzar per la construcció de dos grans partits polítics que representaven la dreta i l'esquerra dins del pensament liberal.

Cánovas va liderar el primer, el Partit Liberal Conservador, format per personatges procedents de l'antic Partit Moderat, de la Unió Liberal, d'un sector del Partit Progressista i també va tenir ben aviat l'adhesió de l'episcopat i de bona part del catolicisme no integrista.

Práxedes Mateo Sagasta, per la seva banda, va liderar el Partit Liberal Fusionista, format per persones procedents dels sectors demòcrata, i radical i del republicanisme moderat. Va rebre la influència i el suport dels professionals liberals, els comerciants, els banquers, els militars i els funcionaris.

L'ocasió històrica que va permetre l'inici de la pràctica política dels dos nous partits va ser la reunió de les Corts Constituents, el febrer de 1876. El Partit Conservador havia guanyat les eleccions, i sota la seva hegemonia els redactà la nova constitució de 1876, la vida política del país es va basar en l'alternança pacífica dels dos grans partits en la gestió del poder de l'Estat.

El bipartidisme es va consolidar amb la mort del rei Alfons XII, l'any 1885, sense successió masculina i amb la reina embarassada. Cánovas demostrà l'habilitat política de presentar la dimissió i suggerir a la reina regent que encarregués la formació d'un nou govern al seu rival, el liberal Sagasta. Aquest acord va ser anomenat pacte del Pardo.

La política exterior

El nou règim va ser reconegut molt aviat per les potències estrangeres i pel papa Pius IX, d'orientació ben conservadora.

Un altre àmbit en el qual el nou règim va reeixir al començament fou la pacificació de Cuba, on s'havia iniciat una guerra d'alliberament que havia durat deu anys i que havia començat amb l'anomenat grito de Yara. El general Martínez Campos fou enviat a la colònia caribenya amb l'encàrrec de combatre els rebels i de negociar. La pau de Zanjón, acord signat el 12 de febrer de 1878 en virtut del qual es concedien als cubans els mateixos drets que als espanyols, portà momentàniament la pau a l'illa.

El sistema polític: la teoria i la pràctica

Tot i que la Restauració va comportar un cert retorn al conservadorisme anterior al Sexenni Revolucionari, és evident que d'altra banda, va consolidar el cicle de la revolució liberal amb l'aprovació progressiva de lleis que s'havien proposat per primer cop, precisament, durant el Sexenni.

També cal valorar que durant la Restauració es va contribuir a la pacificació dels diversos sectors dirigents de la societat, ja que es va establir un marc d'actuació política prou ample. Així, per exemple, es va arribar a un pacte amb l'Església i, per primera vegada en el segle XIX, es va sotmetre l'exèrcit al poder civil, fet que es coneix amb el nom de civilisme. El marc teòric ideat per Cánovas va ser la Constitució de 1876.

L'ideari de Cánovas

Cánovas era un home políticament pràctic que confiava més en l'èxit concret de les idees que no pas en la seva puresa. Va ser relativament escèptic pel que fa als principis, tret d'uns quants de fonamentals que va incloure en una constitució interna no promulgada: la pàtria, la monarquia, la dinastia històrica, la llibertat, la propietat, i el govern conjunt del rei amb les Corts. Cánovas va creure que aquests principis havien de formar-hi part de manera indiscutible. Tant és així que, segons ell, els sectors que no els van acceptar no havien de tenir cabuda en el sistema de la Restauració ni tampoc en l'elaboració de la Constitució. Pel que fa a la política econòmica, Cánovas adoptà unes posicions favorables al proteccionisme, en una línia bastant propera als interessos de la burgesia catalana. En canvi, es mostrà contrari als plantejaments del catalanisme polític.

La Constitució de1876

La Constitució de 1876 es va començar a discutir el febrer d'aquell any en el Parlament on els conservadors gaudien d'una gran majoria. Això no els va impedir, però, de cedir amb freqüència a les propostes de l'oposició.

El resultat d'això va ser que, al marge dels principis de Cánovas, els conservadors i els liberals, foren objecte de transacció per mitjà d'una redacció flexible.

Les divergències més importants van ser, el concepte de sobirania, el sistema electoral i la confessionalitat o no de l'Estat.

Algunes d'aquestes divergències es van solucionar mitjançant una redacció esquemàtica dels articles, i es deixava per a lleis posteriors la seva concreció.

D'aquesta manera, cada govern podria adoptar la formulació que millor s'adeqüés a la seva ideologia. Un exemple d'aquest procediment és l'article 27, sobre l'elecció al Congrés dels Diputats.

Molts dels continguts expressats en els articles de la Constitució de 1876 ja es trobaven a la Constitució de 1869, en alguns casos fins i tot literalment. Las diferència fonamental era el paper i les atribucions que s'adjudicaven a la monarquia, més amplis en la Constitució de la Restauració.

La pràctica: la legislació i el caciquisme

Amb aquesta constitució, cada govern va poder legislar d'acord amb les seves idees, mantenint, però, un cert respecte per l'obra que havia realitzat anteriorment l'adversari.

Els governs conservadors van aprovar la llei electoral de caràcter censatari (1878), la d'impremta, la de premsa i la que regulava les reunions públiques. Per la seva banda, els governs liberals van legislar des d'una òptica més progressista, com en el cas de la llei d'associacions, la que instaurava els judicis amb jurat i la llei electoral per sufragi universal masculí (1890).

Cal tenir en compte, però, que cap dels dos tipus de sufragi no preveia, la participació de les dones, que representaven més del 50% de la població. Amb el sufragi censatari, només tenia dret a vot prop d'un 5% de la població.

A això s'ha d'afegir que, durant el període de la Restauració, fos quin fos el tipus de sufragi, les eleccions mai no van ser transparents.

El mecanisme polític era sempre el mateix: quan un president de govern es veia obligat a dimitir a causa d'una crisi o d'un escàndol, el rei encarregava la formació d'un nou govern al líder de l'oposició, el qual feia dissoldre les Corts i convocava eleccions, que sempre guanyava per majoria absoluta, ja que les organitzava des del Ministeri de la Governació amb la col·laboració dels alcaldes, dels governadors civils i dels cacics dels pobles i de les ciutats.

Segons els estudis històrics, es pot afirmar que durant el període de la Restauració mai no es van produir unes eleccions netes. Totes van ser realitzades per mitjà de tupinades.

El catalanisme polític

A Catalunya durant la primera fase de la Restauració, es va anar construint un nou catalanisme. Aquest corrent, va buscar la manera d'organitzar-se políticament sobre la base real de la catalanitat i de l'ús oral general de la llengua, i amb la incorporació d'idees de procedència molt diversa.

Els orígens del nou catalanisme

Al començament, aquest nou catalanisme es va manifestar com una manera difusa d'entendre el país, expressada bàsicament per intel·lectuals. Tots els sectors catalanistes van coincidir a creure que els esforços polítics s'havien de centrar en Catalunya, que els valors i els símbols es trobaven en la identitat de la societat catalana i que el passat que calia descobrir era el català.

Deien, en definitiva, que el marc de les diverses actuacions culturals i de lleure era el català, i que Catalunya havia de ser la prioritat principal.

Aquest catalanisme reunia dues idees bàsiques: la de progrés, procedent del federalisme, i de la tradició, en part provinent del carlisme. L'originalitat del catalanisme va ser precisament la combinació de la modernitat, amb la tradició de la llengua i dels símbols del passat propi.

La formació del primer catalanisme polític

Va ser precisament Valentí Almirall qui va impulsar, durant la dècada de 1880, el primer catalanisme polític que va fer des d'una perspectiva d'esquerres i de progrés: va fundar el primer diari escrit íntegrament en llengua catalana, el Diari Català (1879); va organitzar els dos primers congressos catalanistes (1880 i 1883) i va fundar la primera organització cultural i alhora política del catalanisme, el Centre Català (1882). A més, va sistematitzar la doctrina del catalanisme polític en el llibre Lo Catalanisme (1886).

L'any 1887, els elements més conservadors del Centre Català, com ara l'escriptor Àngel Guimerà i l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, se'n van escindir i van fundar una nova agrupació, coneguda amb el nom de Lliga de Catalunya.

El primer acte polític de la Lliga fou el missatge que l'entitat va adreçar a la reina regent Maria Cristina l'any 1888, en què es demanava la plena autonomia de Catalunya.
Els dirigents d'aquesta organització es van integrar l'any 1901 en un altre partit polític català, la Lliga Regionalista.

El 1891, es va crear la Unió Catalanista, una federació d'entitats molt diverses ideològicament i socialment, amb voluntat de coordinar tots els nuclis catalanistes comarcals existents.

La primera acció important de la Unió Catalanista va ser la celebració, d'una assemblea a Manresa que va aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, document que es coneix amb el nom de Bases de Manresa. Es tractava de la primera formulació d'un projecte d'estatut d'autonomia, que va coincidir amb la publicació de La tradició catalana, del bisbe Josep Torras i Bages, el qual donava suport a les idees que es manifestaven en el document aprovat a Manresa.

Una altra iniciativa de la Unió Catalanista va ser el manifest públic Missatge al rei dels hel·lens (1887), document en el qual s'expressava la solidaritat dels catalanistes amb els habitants de l'illa de Creta, llavors sota el domini turc.

El govern va iniciar a partir d'aquell moment una repressió contra el catalanisme amb l'excusa que era un perill per a la unitat d'Espanya: es van prohibir moltes publicacions, es van suspendre actes de propaganda, etc. Va ser durant aquells anys que a la premsa i a la política de Madrid es va començar a utilitzar la paraula separatista per desqualificar el catalanisme polític.

Una època de prosperitat econòmica

El període 1875-1898 es va caracteritzar, a Espanya, per l'increment del nombre d'habitants i la prosperitat econòmica general. Però ni el creixement demogràfic no va ser similar al de la resta d'Europa, ni tampoc els beneficis econòmics generats durant aquesta fase de la Restauració no van ser generalitzats. En aquest sentit, podem detectar una intransigència social pel que fa al repartiment de l'augment de la riquesa, i una intransigència intel·lectual que tindria conseqüències importants en l'àmbit de la cultura i de l'ensenyament.

La demografia

Durant el període 1875-1898 la població espanyola va augmentar, tot i que a un ritme més lent que l'europea. Per la seva banda, l'evolució demogràfica a Catalunya va ser similar a la del conjunt d'Espanya, per bé que la densitat de població era més alta que la mitjana espanyola.

L'explicació del desfasament amb Europa cal buscar-la en el descens de la taxa de natalitat i en el manteniment d'una taxa de mortalitat molt elevada, ja que continuava per damunt del 30%.

Així, els tres factors que van causar un gran nombre de morts durant l'Antic Règim, la guerra, la pesta i la fam, encara eren presents al començament d'aquest període. En són exemples la guerra carlina, les guerres de Cuba, les epidèmies de còlera o les crisis de subsistència andaluses, datades entre el 1881 i el 1890.

A tot plegat, cal afegir la gran quantitat de població que emigrava, especialment a l'Argentina i al Brasil. Els catalans, en canvi, emigraven principalment a Cuba.

Només a partir del 1885 la taxa de mortalitat espanyola començà a normalitzar-se, amb una disminució lenta.

A la darreria del segle XIX es va intensificar l'emigració del camp a les ciutats i l'emigració del centre a la perifèria que va continuar al llarg del segle XX.

La població activa per sectors indica un altre tret característic d'aquella època: Espanya continuava sent un país agrari en el qual la immensa majoria de la població treballava al camp i vivia en nuclis rurals.

Entre el 1877 i el 1900, van aparèixer les constants demogràfiques que caracteritzaren bona part del segle XX fins al 1973: el decreixement simultani de la natalitat i de la mortalitat amb un creixement vegetatiu molt petit, l'augment de població a Barcelona, la concentració de població litoral i l'arribada d'emigració forana (durant aquest període van arribar a Catalunya unes 90.000 persones procedents d'Aragó i del País Valencià). A partir de l'any 1888, arran de la demanda laboral generada per l'Exposició Universal, van començar a arribar a la capital catalana els primers treballadors procedents de Múrcia.

Les tendències econòmiques

Considerada globalment, la primera etapa de la Restauració coincidí amb una època de prosperitat econòmica paral·lela a la segona fase de la Revolució Industrial a Europa, Juntament amb l'ampliació de la xarxa ferroviària, foren indicadors d'aquest progrés l'increment de la renda agrària amb algunes innovacions agrícoles i, sobretot, la continuació del procés d'industrialització, especialment al País Basc i a Catalunya.

El camp

Les tendències econòmiques del segle XIX es van palesar especialment al camp; l'inici de nous conreus, l'especialització vitivinícola orientada a l'explotació, el manteniment del conreu de l'oliva i la introducció del de la remolatxa com a matèria primera per a la fabricació de sucre, etc. Amb tot, tret de les hortes del País Valencià i d'algunes zones de regadiu, la major part de la superfície, es va destinar al conreu de cereals. El del blat, va disminuir, i ja no era suficient per cobrir les necessitats del mercat interior espanyol. Això va contribuir a mantenir bona part de la població camperola en la misèria.

A Catalunya, tot i que en menor mesura, l'activitat agrària també era la que donava feina a la major part de la població activa, especialment el conreu de la vinya. Precisament, el tret més definidor de l'agricultura catalana d'aquell període va ser l'ascens i la davallada de la viticultura. L'ascens es va donar fins al 1880, a causa del volum de les exportacions de vi a França. El 1879, aquesta plaga va arribar a l'Empordà, i poc després, el 1887, al Penedès. Més de 400.000 hectàrees de vinya van quedar destruïdes. Tot i que es van replantar ceps de Califòrnia, resistents al paràsit, la recuperació de la vinya francesa i l'expiració del tractat comercial amb França l'any 1891 van posar fi a les exportacions. Encara que de la reorganització del sector en crisi en va sorgir la indústria xampanyera de Sant Sadurní d'Anoia, la bona situació anterior no es tornaria a produir.

La indústria

Els sectors industrials que van rebre una embranzida més gran en aquest període van ser el siderometal.lúrgic a Biscaia i el tèxtil a Catalunya.

La importància de la indústria metal·lúrgica basca abans de la Restauració era molt escassa al costat dels alts forns de Màlaga o de La Felguera (Astúries).

La creació d'indústries metal·lúrgiques al País Basc resultava curiosa, ja que arreu d'Europa aquestes indústries se solien situar al costat de les mines de carbó. A Espanya, va passar a l'inrevés, fet que s'explica pels beneficis obtinguts per l'exportació del mineral de ferro a Europa.

El capital acumulat va permetre l'adquisició de béns d'equip i la transformació de les foneries bilbaïnes en la indústria pesant més important situada a la vora de les mines de ferro. Els vaixells que continuaven exportant ferro a la Gran Bretanya tornaven carregats amb l'excel·lent carbó de Cardiff, fet que contribuïa a abaratir-ne els costos.

A Catalunya continuà l'embranzida industrial del període precedent, sobretot pel que fa a les indústries cotonera i llanera, concentrades sobretot a Sabadell i Terrassa. De fet, durant els primers anys de la Restauració, tots els indicadors assenyalaven la tendència expansionista del sector tèxtil català.

La indústria catalana va haver de lluitar per compensar la manca de fonts d'energia i la dificultat de trobar mercats.

Els jaciments catalans de carbó (Berga, Calaf i Sant Joan de les Abadesses) eren insuficients i de mala qualitat i estaven dotats d'unes vies de comunicació gens favorables. Això va fer que la indústria metal·lúrgica quedés reduïda pràcticament a la Maquinista Terrestre i Marítima de Barcelona.

Mentre no hi va haver energia elèctrica, el carbó s'havia d'importar, cosa que encaria els teixits en relació amb altres indústries europees. Per pal·liar aquesta situació, durant el darrer quart del segle XIX moltes fàbriques es van situar a la vora dels rius per aprofitar l'energia hidràulica als desnivells i a les rescloses. Això explica la proliferació de colònies industrials al costat dels rius.

L'encariment provocat per la manca de fons d'energia properes va fer els productes tèxtils poc competitius en el mercat. Per fer front a aquest problema, els industrials catalans van demanar al govern central l'aplicació d'aranzels proteccionistes per poder tenir, d'aquesta manera, el monopoli de venda en el mercat espanyol i colonial. Es comprèn, per tant, els trasbals que suposà per a aquest sector la pèrdua de Cuba i les Filipines l'any 1898.

L'evolució del moviment obrer

La classe obrera i camperola va sortir de l'experiència del Sexenni Revolucionari amb un alt grau d'escepticisme respecte de les formes de poder i d'organització política, a causa de la frustració de les esperances dipositades en els partits d'esquerra i els republicans. A més, pel que fa a les seves organitzacions, va sortir dividida entre els corrents marxista i anarquista.

L'inici de la Restauració (1875) coincidí amb els darrers actes de la Primera Internacional, abans de dissoldre's el 1876, a Filadèlfia, la branca marxista, i el 1881, a Londres, la branca anarquista. Durant els primers set anys de la Restauració, amb Cánovas com a cap de govern, les organitzacions obreres van haver d'actuar en la clandestinitat.

D'altra banda, el període de la Restauració, malgrat algunes iniciatives estatals, com ara la Comissió de Reformes Socials, creada l'any 1883 per impulsar informes i propostes legislatives sobre problemes socials, es va caracteritzar per la despreocupació general i per un cert grau d'intransigència pel que fa a les qüestions socials.

Aquesta despreocupació es constata en la descurança que hi havia en relació amb la instrucció pública en una societat en què, l'any 1877, el 71.5% dels espanyols eren analfabets, índex que arribava al 81.16% entre les dones. L'Església, reconciliada per fi amb el règim liberal, aprofità l'ocasió per fundar moltes escoles, però gairebé totes eren adreçades a les classes mitjana i alta.

Els intel·lectuals van ser extremadament crítics amb la situació social, econòmica i cultural d'Espanya.

Així ho demostren la creació de la Institución Libre de Enseñanza i la publicació de les obres de denúncia de Joaquim Costa, com ara Colectivismo agrario en España (1898) i Oligarquía y caciquismo (1901).

La intransigència social es pot detectar en les condicions de vida de la classe obrera. Masses sovint illetrades, per la cultura de les quals els dirigents polítics o de l'Església no es van preocupar gens, treballaven tretze o catorze hores diàries, fins i tot el diumenge. Més, les dones i els infants, que treballaven a les fàbriques fent la mateixa feina que els adults, cobraven sous inferiors als dels homes.

El moviment obrer d'inspiració marxista

En dissoldre's la Primera Internacional, Marx havia aconsellat la fundació de partits marxistes nacionals que actuessin amb independència a cada país. Seguint aquesta consigna, el 2 de maig de 1879 es fundà clandestinament a Espanya el Partido Socialista Obrero Espanyol (PSOE), presidit per un tipògraf: Pablo Iglesias.

L'any 1881, aprofitant la nova llei d'associacions del govern liberal de Sagasta, els seus impulsos van inscriure el partit oficialment. Ben aviat va convocar una vaga de tipògrafs a Madrid, que, tot i tenir poca incidència, va deixar sense diaris la capital d'Espanya. Com a conseqüència d'aquesta vaga, Pablo Iglesias va ser detingut, i molts tipògrafs, acomiadats. Com que no trobaven feina, van haver de desplaçar-se a altres llocs d'Espanya, on van continuar la tasca de difusió de les seves idees.

El 1888, coincidint amb l'Exposició Universal, el PSOE celebrà el seu primer congrés a Barcelona, pocs dies després de la fundació de la Unió General de Treballadors (UGT), sindicat vinculat al partit. A la dècada de 1890, el socialisme espanyol va incorporar dues noves idees: la creació de les anomenades cases del poble, centres de reunions amb finalitats doctrinals, culturals i formatives, i la reivindicació de la jornada laboral de vuit hores, d'acord amb la consigna de la Segona Internacional (juliol de 1889).

Aquesta reivindicació s'havia de manifestar en les concentracions convocades l'1 de maig de cada any amb motiu de la celebració de la festa internacional del treball, que a Espanya van tenir lloc per primera vegada l'any 1890, amb una participació important a Madrid i a Barcelona.

Amb tot, malgrat que Sagasta havia possibilitat el dret de vot als obrers amb l'establiment del sufragi universal masculí, va caldre esperar a l'any 1910 perquè el Congrés dels Diputats tingués un diputat socialista, Pablo Iglesias.

El moviment anarquista

Les idees anarquistes van tenir, al contrari de les socialistes, un èxit notable entre el moviment obrer de Catalunya i la població camperola espanyola, sobretot a Andalusia. Aquestes idees se centraven en dos principis bàsics: la llibertat absoluta sense jerarquies de cap mena i la bondat de la societat lliure com a obra de la naturalesa. Eren idees directes i senzilles que van despertar un gran entusiasme.

El fet que el moviment anarquista no tingués fitxers ni organització burocràtica no ens permet saber amb certesa el nombre d'afiliats. Amb tot, pels indicis de què disposem, els seus seguidors devien ser nombrosos. Així, per exemple, la Revista Social, que es començà a publicar a la dècada de 1870 per difondre les idees anarquistes, tirava 20.000 exemplars, xifra molt important atès l'alt grau d'analfabetisme. L'apòstol de l'anarquisme a Espanya va ser un altre tipògraf: Anselmo Lorenzo.

La manca d'organització dels anarquistes va ser el seu taló d'Aquiles. Tant al congrés de Sevilla (1882) com al de València (1888), les diferències sobre la manera d'actuar van deixar el moviment gairebé dissolt.

La desaparició de l'organització i la influència de les noves idees de propaganda pel fet o d'acció directa dels anarquistes europeus (Bakunin, Kropotkin, Malatesta) van dur alguns sectors anarquistes al terrorisme.

A la dècada de 1890, a Barcelona, el moviment anarquista era dominat per la tendència anarcomunista, que no creia en les virtuts de les accions de masses, sinó en l'acció directa i espectacular, per avançar en la lluita per l'emancipació de la classe treballadora. El resultat van ser nombrosos atemptats terroristes.

El 24 de setembre de 1893, un anarquista va atemptar contra el capità general de Catalunya, Martínez Campos, que resultà ferit. L'autor de l'atemptat, Paulí Pallàs, va ser detingut i afusellat. Com a resposta a aquesta execució, el 7 de novembre un home del qual no es coneixia la militància anarquista, Santiago Salvador, va llançar dues bombes al Liceu amb el resultat de 20 morts i nombrosos ferits. Aquesta vegada la representació no es reduí a la detenció i l'execució de l'autor de l'atemptat, sinó que es van detenir 415 obrers, sis dels quals van ser afusellats.

Un altre atemptat que es produí a Barcelona fou el del carrer dels Canvis Nous. En aquest cas, fou un anarquista francès, que mai no va ser detingut, qui va llençar una bomba al pas de la processó del Corpus amb el resultat de 12 morts i 44 ferits. La policia va detenir més de 400 obrers, i es van suspendre revistes anarquistes com ara La Tramontana , els redactors de la qual també van ser detinguts. Finalment, van ser processats vuitanta-set dels detinguts, que, tancats al castell de Montjuïc van ser jutjats militarment amb el resultat de cinc penes de mort i seixanta-vuit condemnes a diverses penes de presó. El procés de Montjuïc, com va ser conegut l'episodi, fou objecte de repulsa popular i internacional.

Com a conseqüència d'aquests fets, la legislació espanyola s'endurí contra l'anarquisme, i el 1896 es van arribar a crear cossos especials de policia, sota comandament militar, per actuar contra l'anarquisme a Barcelona i Madrid.

El 1897 es va produir un fet sagnant relacionat amb el procés de Montjuïc: l'assassinat de Cánovas del Castillo per l'anarquista italià Michele Angiolillo, que actuà per venjar els anarquistes jutjats. A partir d'aquesta data l'activitat terrorista del moviment obrer començà a disminuir.

Epíleg: el <desastre> de 1898

Des del 1868, les insurreccions cubanes havien estat gairebé permanents i s'havien anat sufocant per la via militar i mitjançant pactes polítics. Els darrers anys, però, els Estats Units instigats per determinades cadenes de premsa i pels interessos d'algunes companyies sucreres, volien substituir els espanyols en el domini de l'illa. Amb aquest propòsit van donar suport als grups insurgents i independentistes.

Aprofitant un incident no aclarit, l'enfonsament del vaixell de guerra nord-americà Maine al port de l'Havana, atribuït a un sabotatge espanyol, els Estats Units van declarar la guerra a Espanya. A la batalla naval de Santiago de Cuba, el 3 de juliol de 1898, Espanya perdia definitivament totes les possessions ultramarines: Cuba i Puerto Rico, a les Antilles i les Filipines i les Mariannes, al Pacífic.