René Descartes

Filosofía moderna. Filósofos franceses. Pensamiento cartesiano. Duda metódica # Mètode cartesià. Dubte metòdic. Cogito. Substàncies

  • Enviado por: Éowyn
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

DESCARTES

1. VIDA.

2. EL MÈTODE.

3. EL DUBTE METÒDIC.

4. LES IDEES.

5. LES SUBSTÀNCIES.

1. VIDA

Descartes va néixer el 1596 a França, i va morir el 1650 a Estocolm.

OBRA: Cal destacar 2 títols: “Discurs del mètode”: és un pròleg a un tractat de física (ja que Descartes era filòsof, matemàtic i físic) i les Meditacions metafísiques on tracta el mateix que al “discurs...” però plantejat ja com una obra.

2.EL MÈTODE

Descartes s'educa en el coneixement clàssic d'aquell moment, dominat en aquell moment pel mètode escolàstic (on l'únic que lli crida l'atenció és la geometria). En aquest mètode el que diu el mestre és indiscutible, la veritat ja està descoberta. Descartes vol discutir si la veritat del mestre és o no és veritat, la qüestiona.

El que ell troba en la geometria és que les veritats semblen veritat no perquè ho digui algú, sinó perquè són conseqüència d'altres veritats.

Descartes es contemporani a la ciència moderna, contemporani de Galileu, dels autors de la Revolució Científica.

La Ciència Moderna es debatia en aquells moments amb la ciència antiga. La ciència moderna aportava arguments sòlids davant la ciència antiga, però la ciència antiga tenia al darrera una filosofia que la fonamentava: la filosofia aristotèlica.

A la ciència moderna li feia falta una nova filosofia, una nova visió del món. Però per fer aquesta nova filosofia feia falta un nou mètode (fins llavors utilitzaven el mètode escolàstic). És per això que el primer objectiu de Descartes era presentar un nou mètode.

EL MÈTODE CARTESIÀ

Té 4 fases:

EVIDÈNCIA: No podem considerar res com a veritat si no és evident (clar i distint, sense dubtes). Això no vol dir que quan una cosa es dubtable sigui falsa, només vol dir que no podem considerar com a punt de partida de res.

ANÀLISI: Mirar de dubtar de tot el que es pugui dubtar. Descompondre en les seves parts essencials les coses. Si arribem a components bàsics el compost s'explicarà per aquestos, i els components s'explicarà per sí mateixos. Així els components es consideraran veritats evidents.

SÍNTESI: Un cop hem trobat la veritat indiscutible, consisteix a treure conseqüències a partir d'aquesta.

FORMALITZACIÓ: Repassar formalment que no ens haguem equivocat.

3.EL DUBTE METÒDIC

És aplicar el mètode. Descartes proposa de dubtar de tot el que es pugui dubtar per tal de trobar, si podem, una cosa indubtable de la qual puguem estar segurs. Aquest dubte té 3 fases:

-Informació dels sentits.

-L'existència de les coses.

-La fiabilitat de les matemàtiques.

LA INFORMACIÓ DELS SENTITS: Són fiables els sentits? No. No podem estar segurs del que ens diuen les sentits, en podem dubtar. Això no vol dir que sigui fals el que diuen els sentits. Sovint, però, els sentits ens enganyen. Ell posa l'exemple del bastó dins de l'aigua que li veiem una inclinació diferent a la part del bastó de fora de l'aigua. És a dir que no podem considerar-los font d'informació evident.

L'EXISTÈNCIA DE LES COSES: Existeix un món exterior a mi? Potser el món que h ha a fora és diferent al que jo veig? No podem estar-ne segurs. Descartes utilitza l'argument del somni. Els somnis ens fan confondre els somnis amb la realitat. Podria ser que la vida fos un somni i la mort el nostre despertar. Al despertar-nos veiem que allò que havíem cregut real no ho era. Descartes, però, no ho afirma això, només diu que el contrari no és evident.

LA FIABILITAT DE LES MATEMÀTIQUES: Les matemàtiques són evidents? Són fiables? Podem dubtar de les matemàtiques, tot i que sembli que no. En podem dubtar perquè podríem ser creats per un geni maligne. Aquest geni maligne gaudeix enganyant-nos, i com ho fa? Nosaltres no podem canviar la consistència (la validesa) de les afirmacions matemàtiques. Però déu (el geni maligne en aquest cas)si que pot fer-ho. Així ell ens fa estudiar, i quan hem aprés la lliçó ens la canvia.

És a dir que en aquest cas hipotètic les matemàtiques podrien variar.

Queda alguna cosa que sigui veritat? Sí: quan està dubtant està pensat, i per més que miri de dubtar de que pensa, del que no hi ha dubte és de que hi ha algú que dubta, algú que pensa, algú que somia... No pot dubtar de que dubta.

“Cogito ergo sum” Penso, doncs, jo sóc.

L'existència d'un jo es fa evident en el pensament. Que soc jo? No ho se, només puc dir que sóc una cosa pensant, la “res cogitans”: aquesta cosa pensant és la consciència. Jo penso, encara que tot el que pensi sigui fals, una il·lusió. Tota veritat derivarà d'aquesta existència de la consciència.

4.LES IDEES

La única evidència és el jo, que al pensar produeix idees. Llavors també podem afirmar que existeixen les idees.

Les idees de Descartes són producte de l'activitat mental, anímica. Són realitats subjectives (al contrari que les de Plató, que són objectives). No tenen una existència separada de la consciència; si no les has pensat no existeixen.

Les idees cartesianes tenen dos dimensions, dues cares:

-La realitat subjectiva de la idea: tota idea és producte d'un subjecte.

-La realitat objectiva de les idees: el contingut de la idea, el que expressa, el que conté.

Necessàriament les idees han de tenir aquestes dos cares.

No sabem si els continguts de les idees són certs o falsos, però és evident, en el sentit cartesià, que les idees existeixen.

TIPUS D'IDEES

Les classificarem segons la realitat objectiva, i en podrem distingir 3 tipus:

ADVENTÍCIES: “ad venire”. El seu contingut sembla que procedeix d'una realitat externa al subjecte. El camí de procedència del contingut és va experiència, a través del canal dels sentits.

FACTÍCIES: venen de “fer”.El contingut de les idees factícies el fa el mateix subjecte, producte de la imaginació.

INNATES: El seu contingut sembla que ens ve imposat a la consciència de manera innata, des del naixement. No té l'origen ni en l'experiència ni en l'activitat imaginaria. Les matemàtiques, per exemple, són idees innates, ja que el contingut de les idees matemàtiques no es té per via experimental ni imaginativa.

A part de les matemàtiques hi trobem la idea de Déu. Perquè la idea de Deu representa la perfecció i la infinitud.

Perfecció: adequació entre voler i poder.

Infinitud: sense principi ni fi, sense límits.

Això, déu, no pot ser una idea adventícia, perquè no ho pots experimentar, i tampoc pot ser una idea factícia, perquè nosaltres, sers finits i imperfectes, no podem produir el contingut de perfecció i infinitud.

Però aquesta idea no tant sols és innata, sinó que a més a més qui ha produït aquesta idea, aquest contingut, ha de ser perfecte i infinit; per tant, com que tenim el contingut, Déu existeix. Com que Déu és bo (per argumentació platònica) i el bé s'explica per sí mateix, no li cal res més per a ser.

I com que Déu és bo no ens enganya fent-nos creure que el món exterior existeix, quan no existeix (un dels dubtes), perquè si tot fos un somni, seria un Déu cruel pels qui pateixen. Déu no és un geni maligne, per tant podem estar segurs de que les matemàtiques són veritat.

[Aquesta demostració de l'existència de déu rep el nom de demostració deontològica].

------ ----- ------ ------ ----- ----- ----- ----- ----- --

CRÍTICA A DESCARTES.

No s'equivoca en dir que un ser imperfecte i finit pugui representar (produir) la perfecció i l'infinitud. Bertrand Russell defineix l'infinit com el conjunt dels conjunts que s'inclou a si mateix infinits vegades.

No podem representar-nos la infinitud, però si la representació finita de l'infinit [ex. ].

Si resulta que la idea de Déu conté (representa) la representació finita i imperfecta de la infinitud i la perfecció, aleshores la idea de Déu pot ser una idea factícia (de contingut imaginat per nosaltres). Llavors no queda garantia de l'existència de Déu, ni la veritat de les matemàtiques, ni l'existència d'un món exterior.

La única evidència que tenim, segons la crítica és el “jo soc”, que és el que diu la idea del solipsisme: la idea que estem sols. Un dels autors que ho explota és Sartre: si jo estic sol, la consciència està sola. Sartre deia que les persones estem condemnades a ser lliures. Si estic sol res em limita, però és una condemna. Deia també que som una passió inútil, perquè, per exemple: l'amor és provar de vincular-te amb l'altre com una consciència, no com un objecte del meu jo. Si jo estic sol fabrico tot el demés, i per això busco l'amor (perquè la situació és molt angoixant).

Sartre dia que els altres són l'infern, perquè et busquen a tu com a un objecte. Per ell la mirada és el moment de la pugna entre tu i l'altre per a veure qui fa objecte a qui.

5.LES SUBSTÀNCIES

És allò que existeix i es defineix per si mateix. Per Descartes (clàssicament) la 1a substància és el jo, i sobre ella construirem el demés. La 2a substància és Déu, i la 3a és el món.

JO: és l'ànima, la ment. En els textos de Descartes és la consciència (tot i que avui ja no seria correcte dir això). Ell l'anomena la “res cogita”, la cosa pensant. La seva naturalesa és el pensament.

DÉU: és la substància primera ontològicament. Les seves característiques són la perfecció i la infinitud.

Tant jo com el món han estat creats i, per tant, no podrien ser substàncies; però, un cop creats, Déu expressament els dóna el reconeixement de substància. Per això l'atribut essencial del jo és la llibertat. Déu ha creat l'ànima i l'ha creada lliure per a poder pensar. L'home adquireix la característica de substància des del moment que el pensament esdevé lliure.

EL MÓN: El món és material. La matèria per a ell és extensió. És material tot el que té una extensió. És una “res extensa”. L'extensió, en la geometria cartesiana, és descriptible matemàticament. Per tant la naturalesa del món és expressable per les matemàtiques; el món és de naturalesa matemàtica.

Això és el que necessitava la nova ciència, una nova filosofia per oposar-se a la ciència antiga. Només li calia tenir la certesa de que les matemàtiques no fallen i que el món pot entendres matemàticament.

El món, per ser substancial ha de tenir una definició pròpia i això fa pensar a Descartes que el món s'ha d'autoregular: funcionar per lleis pròpies alienes a la voluntat de Déu. Aquestes lleis garanteixen que el món és substància.

JO RES COGITANS LLIBERTAT

DÉU INFINITUD, PERFECCIÓ

MÓN RES ESXTENSA LLEIS

----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- -----

El que fa Descartes i la ciència moderna és dessacralitzar la natura, cosa que ens permet transformar-la.

----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- -----

Si només hi ha el jo (com defensa la crítica a Descartes) traurem la conseqüència de l'idealisme; que diu que tot és una idea. Altres autors, com Espinosa diuen que només hi ha la substància Déu, i llavors nosaltres som part de Déu. Això és el panteisme.

Uns tercers afirmaran que només existeix el món: aquests seran els materialistes, com Marx per exemple.

El pensament modern es debatrà en com relacionar aquestes tres coses.

----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- ----- -----

Segons Descartes els humans som els únics en els que coincideixen 2 substàncies: el JO i el MÓN; l'ànima i el cos. Això planteja un problema: com dos substàncies independent, amb definició i existència independents, es relacionen.