Religió egípcia

Mitología. Iconografía egipcia. Divinidades: Osiris, Horus, Anubis, Maat, Thot. Proceso de momificación

  • Enviado por: Joaker
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 45 páginas
publicidad
publicidad

Index

Pagina

1. Introducció

.......................................................

2

2. Aproximació a la religió egipcia

.......................................................

3

3. Qué simbolitzen els colors

.......................................................

4

4. Qué és el pilar Dyet

.......................................................

9

5. Qué és la pedra Benben

.......................................................

12

6. Qué són els Ushebtis

.......................................................

14

7. Qué és l'ull Udyat

.......................................................

16

8. Osiris

.......................................................

18

9. Horus

.......................................................

22

10. Anubis

.......................................................

26

11. Maat

.......................................................

29

12. Thot

.......................................................

30

13. Judici d'Osiris

.......................................................

33

14. La momificació

.......................................................

35

15. Conclusió

.......................................................

44

16. Bibliografia

.......................................................

45

1. Introducció

En aquest treball tractarè el món funerari egipci per tal d'esbrinar el sentit d'aquesta religió i la seva certesa investigant el mite d'Osiris (mite més creïble per als egipcis), ja que té una bona quantitat de elements inconcèbibles tot i que qualsevol altra religió tambè en té, així mateix com la relació del seu art funerari (principalment) amb el mite i la seva visió del Més Enllà.

2. Aproximació a la religió egípcia

La religió egípcia al igual que altres religions com la grega es basa en la seva mitologia i en una amplia gama de Déus( en aquest cas no hi han semi-Déus,) i com a tal, aquesta religió no disposava de fonaments per donar-se, però, gràcies a l'associació de Déus a cada element natural així com, la per què sentien per altres fenomens van aconseguir de que la religió egípcia quedés profundament lligada als costums i sistema de vida dels egipcis.

A diferència de les religions majoritàries les quals tenen almenys personatges que han existit com ara : “Buda” en la religió budista, “Jesús” en la religió cristiana i “Mahoma” en la religió mahometana; la religió egípcia no te cap representant real de la religió (excepte el faraò que era considerat un Déu), degut a que es basaven únicament en els Déus i sacerdots els quals tractaven de representar-los.

D'aquesta manera es van alçar grans i magnífics temples de culte i adoració a tots aquests Déus al llarg de tot el territori egipci.

3. Què simbolitzen els colors

Per als antics egipcis el llenguatge simbòlic va èsser primordial i dins d'aquest llenguatge els colors jugaven un paper força important. Qualsevol relleu o pintura s'ha de “llegir” sota els diferents punts de vista que corresponen als jeroglífics, a les figures que hi són presents, a tot el conjunt, als símbols que hi apareixen i als colors amb que han estat dibuixats. Res és feia a l'atzar perquè aquests colors afegien i “carregaven” amb un poder major a l'objecte o figura que hi hagués representat. Unes regles bàsiques i molt generals per a llegir l'art egipci poden servir-nos per a començar a interpretar les escenes religioses:

El color groc, representava al Sol, com a allò què és incorruptible i per extensió a l'or. És un tò què és repeteix amb molta freqüència en els rituals funeraris, sobretot en les Cambres del Sarcofag, donat que, és en aquest punt en el que el difunt aspira a unir-se amb la divinitat i fer-se amb la seva condició inmortal

El blau es vinculava al cel, a l'aire, a l'aigua hi ha l'infinit. Conseqüentment s'associà a la regeneració tot i que, depenent del to utilitzat, podria compondres de diferents connotacions: el blau clar està unit als conceptes associats al dia, mentres que, el fosc està associat a la nit.

El blanc, s'associà a la Lluna i a la plata. Com a tal va ser el color de la llum, de la pureça i de la veritat, en consecuencia molts dels objectes liturgics es van tenyir d'aquest color

El blanc va restar unit a la corona de l'Alt Egipte (El Sud) i per tant a la seva deesa tutelar: Nejbet, divinitat que als textos figura com “la blanca”.

El negre, va estar associat a la nit al Mòn Subterrani del Més Enllà, i a la mort, per aquest motiu està molt lligat als deus encarregats dels difunts i la necrópolis, com per exemple, Anubis. Referent al pensament dual del poble egipci, també va adquirir aspectes associats a la fertilitat, a la regeneració i al renaixement per recordar el color del lim fértil que anualment quedava dipositat sobre la terra egipcia desprès de la retirada de les aigües de la crescuda del Nil

El vermell, va ser un color poderòs. Igual que el negre disposa de dos lectures una eminentment energética i una altra potencialment perillosa. Representava al foc, a la sang i en conseqüència a la energia i el poder; és va associar a la força del Sol i per aquest motiu és va vincular tant al seu Ull, com al domini que aquest podia exercir quan actuava com a defensa. Unit al Baix Egipte va servir per a representar la corona del Nord.

Sota el seu aspecte més agressiu es va associar al Déu Seth i es va relacionar també amb conceptes agressius, violents i perillosos. El vermell era el color del desert però, també ho era de la ràbia i de terrenys o aspectes potencialment perillosos.

El verd, és un altre color important i positiu. Estava relacionat amb la naturalesa renovada, però, sobretot, amb la vegetació i com a tal, el verd va ser el color de la pell d'Osiris. Per això, es va associar a conceptes units al naixement, a la joventut i a la salut.

Per la seva relació amb la fertilitat de les plantes també es va unir a la fertilitat humana i a la regeneració en el Més enllà. Va estar associat a la deesa Uadyet, deesa tutelar del Baix Egipte i a la divinització de les aigües del mar que ells van anomenar “El Gran Verd” (Mediterrani).

4. Què és el pilar Dyet?

 

La rica iconografia egipcia ens ensenya una gran quantitat de símbols intimament units als Déus. Entre els més usuals, importants i poderosos trobem el pilar Dyet.

És un amulet prehistoric que va ser divinitzat i que es troba des del periode tinita (dinastía II) fins a la XII dinastia , encara que en aquell moment sembla que va estar associat als Déus Ptah i Sokar, ja que aquest objecte apareix tradicionalment a les mans d'aquestes dues divinitats. Per la associacio produïda entre aquestes divinitats i Osiris, l'emblema va passar a mans del Déu del Més Enllà, mantenint-se desde la dinastia XVII fins al final de la civilització faraònica.

Realment no es sap amb exactitut a que deu el seu origen però, es irrebatible de que es tracta d'un símbol agrícola, potser un arbre amb les seves rames tallades o potser un referent de bosses de gra lligades, què és va interpretar com a manifestació d'Osiris per la seva relació amb l'agricultura, podent associar-se a la seva columna vertebral ja que, en molts casos es va inscriure en els sarcofags, just en el lloc on reposava aquesta part del cos.

Els textos funeraris recullen gran quantitat de referencies al pilar Dyet, desde el Regne Antic i com a símbol de permanència podia anar acompanyat de uns altres dos emblemes tradicionals, el anj i el uas.

Com a manifestació d'Osiris, el pilar pot presentar ulls o braços, que aguantin els ceptres tradicionals del Déu: el caiac i el flagel i estar acompanyat de la seva germana i muller Isis. Durant el Regne Nou és bastant normal trobar al Déu amb forma humana i momiforme, però amb el cap substituit per aquest pilar.

Del que no hi ha dubte és de que el pilar Dyet va ser símbol de l'estabilitat i la ressurrecció i com a tal el trobem en infinitat d'amulets que servien per a protegir al difunt, ja que el seu ús es va limitar a contexts funeraris. Sovint és colocava a l'altura de l'espatlla, al pit o al coll.

Com a tal ,també va ser representat en temples, tombes, decorant o formant part dels elements que s'incloïen en el munt d'atuells funeraris, etc.

A Egipte coneixem l'existència de la important festa de la “Erecció del Roure” el punt algid del qual era en el moment en què és produïa la “Erecció del pilar Dyet”; en aquesta festa és rememorava la ressurrecció del Déu associant-se a l'estabilitat del regnat del monarca, a la continuïtat i a la victòria sobre les forces del caos, personificades pel Déu Seth. En definitiva, així es va entendre i simbolitzar que el gobern de l'anterior monarca havia acabat en la terra amb l'adveniment de la seva mort, igual que Osiris havia estat assassinat, però, amb la entronització de un nou faraò, de una nova encarnació terrestre d'Horus, Osiris cobrava vida i per tant el pilar s'”erigia”, perquè tornava a cobrar vida en el Més Enllà amb un mètode diferent d'existència. Tot i que, aquesta cerimònia podia ser en origen menfita, més tard va passar a vincular-se al culte d'Osiris i com a tal és va representar i mantindre en un bon nombre de tombes i temples.

Aquest símbol, també es va utilitzar per a plasmar els quatre pilars que subjectaven el cel, donant-li un sentit còsmic i així poder admirar-lo, per exemple, en el complex funerari del rei Dyeser en Saqqara (dinastia III). Segons certes concepcions egipcies, el cel estava format per una planxa plana i paral·lela a una altra planxa de característiques similars que formaven la terra. Entre l'una i l'altra existien quatre pilars que les subjectaven i separaven, conseguint així, un espai on habitaven els éssers vius.

5. Què és la pedra Benben?

 

Sota el nom de Benben trobem un element petri que s'adorava en la ciutat de Heliopolis, concretament en el Temple del Déu Ra.

No es sap amb precisió físicament quin va ser l'origen de la pedra Benben, però, es sospita que podia haver estat un element meteòric de forma si fa no fa piramidal, que al caure sobre la terra va ser venerat per haver vingut del cel, del món dels Déus i es va associar al Sol.

Mitologicament parlant, va simbolitzar el primer tros de matèria sòlida que va sorgir del oceà primordial en l'inici de la creació, segons la teologia heliopolitana però, en altres llocs d'Egipte va rebre noms diferents, com ara, Tatenen en la zona de Menfis. Tot i així, segons Heliopolis, també va representar la materialització en pedra dels raigs solars al caure sobre la terra i es va considerar “eix del món” i lloc on s'havia colocat per primera vegada per a començar la creació de la resta d'elements. Per això, les seves qualitats màgiques van augmentar de manera que no és va poder oblidar en tota la història.

La forma de la pedra Benben va ser la que va motivar la construcció de tumuls funeraris, piràmides, piaramidions i obeliscs, tots carregats d'un poder especial pel fet de posseir la mateixa forma i inclús, els mateixos temples podien erigir-se sobre turons elevats que recordaven a aquesta pedra primordial màgica i poderosa. Tant es així, que aquesta forma de construcció es va conservar a tot el llarg de la cultura de l'Egipte Faraònic, arribant a ser adoptada pels reis meroítics en els seus allunyats enterraments nubis.

El resorgiment de la pedra Benben és rememorava puntualment cada any quan es retiraven les aigües del Nil, deixant al descobert parcel·les de lim fèrtil, lloc d'on sorgia la vida amb rapidesa.

6. Que són els Ushebtis?

 

Sota el nom de Shabtis, Shauabtis o Ushebtis (depenent del periòde del qual parlem, trobem unes figures màgiques i funeraries que apareixen en el Regne Mitjà. El seu nom significa el “responedor”, atenent a les descripcions del seu ús.

Tenen la mateixa funció que les estatuetes de fusta policromades que es troben desde el Regne Antic i que reprodueixen servents, realitzant treballs concrets. Tant els uns com els altres s'incluïen en les ofrenes funeraries i els egipcis els usaven per a que els substituïssin com a treballadors en el Món dels Morts.

Al morir el difunt podia disfrutar dels camps fertils que havien en el Més Enlla, però, podia passar que el deu Osiris ordenès al difunt que treballes en aquests camps per a mantindrel's.

Es evident que ninguna persona de l'Antic Egipte volia cumplir aquesta ordre i per això es feien amb aquestes estatuetes mitjançant les quals, llegint la inscripció que tenien escrita sobre el cos, es feien de carn i ossos i treballaven en substitució del difunt; d'aquí el nom de responedors. Per als egipcis el poder magic de la paraula podia aconseguir “animar” a aquestes figuretes prenent la forma d'homes i dones, una verdadera formació d'obrers entre els quals n'hi podien haver d'especialistes.

Els Ushebtis estan fets de fusta, fayença i altres materials. Tenen forma humana, momiforme i porten els utils de conreu a les mans. A l'espatlla poden portar una petita bossa per a guardar les llavors que tindràn que sembrar. Sobre la superficie de les cames i en una banda vertical porten una inscripció jeroglifica que recull el capitul 6 del llibre dels Morts, Titulada “Formula per a que un responedor executi els treballs per a algú en el Més Enllà”.

En algunes tombes s'han arribat a trobar fins a 365 estatuetes i, inclús, en algunes circumstancies aquestes estan estratificades comptant entre les seves files Caps de Mes o capataços per a organitzar el treball. Els que cumplien les feines directives es podien distingir per portar una faldeta enlloc de presentar el tipic aspecte de momia. A més com a mesura de seguretat, tambè podia incluir tot una serie de “suplents”.

Aquest tipus d'estatuetes es va anar incrementant la seva producció a tot el llarg del transcurs de la civilització faraònica arribant al seu punt culminant en l'Epoca Tardia, quan la seva producció es va fer de forma masiva.

7. Què és l'ull Udyat?

 

A Egipte trobem molts exemples on l'ull juga on paper fonamental però, potser, entre tots ells, el que ha arribat a ser més popular reproduint-se fins i tot en la joieria moderna, es l'anomenat ull Udyat o Ull d'Horus, el significat del qual és: “el que esta complet”.

L'associació entre l'Ull Udyat i el Déu Horus, ve donada per una de les llegendes més importants que es van recollir a la vall del Nil, on es narren les batalles d'Horus en contra del seu tiet Seth.

Horus era el fill d'Osiris un Déu que havia estat assasinat pel seu germà Seth. Quan Osiris ressucità va passar a presidir el Més Enllà, el seu fill Horus es va convertir llavors en el venjador del seu pare i va encapçalar tota una serie de lluites contra l'assassí del seu pare. En aquests combats tan encarnissats Horus sempre en sortia vencedor però, en el mateix transcurs de les batalles tots dos contendents van sofrir ferides i perdues vitals, entre la mutilació de l'ull esquerre d'Horus( o els dos depenent de la versió del mite) i la amputació dels testicles de Seth. Gràcies a la intervenció del Déu Thot, l'ull d'Horus va poder ser reparat i substituit per l'ull Udyat, per a que el Déu, recuperes la visió. Aquest ull estava dotat d'unes qualitats.

Per altra banda, des del Regne Antic fins al final de la civilització faraònica, la llegenda conte de que els dos ulls de Ra estaven vinculats un a la lluna(el Udyat) i l'altre al Sol i en el terreny mitologic es va explicar de la forma següent: les fases lunars corresponien als periodes de curació de l'Ull d'Horus, manifestant-se en la Lluna Plena el moment en que aquest s'havia curat per complet i en la Lluna Nova quan havia sofert el mal. Per això, aquest moment és va considerar perillós ja que, era el moment en que Horus havia perdut la visió i causa per la qual l'astre no podia manifestar-se en el firmament nocturn. És a dir, que mitjançant el Udyat, s'assegurava i garantitzava el bon funcionament del cosmos, entenent com el bon correr del circuit diurn del Sol i les fases cícliques de la Lluna. Tots aquests esdeveniments i sobretot la màgica substitució del miraculós Ull d'Horus, van determinar el seu ús per a la protecció i curació d'enfermetats relacionades amb els ulls.

Sobre els relleus egipcis és freqüent trobar la ofrena de l'Ull als Déus, es més, era la ofrena per excelència, un distintiu d'ordre que podia ficar-se en paral·lel amb la ofrena de Maat. El propi Horus ( o el rei com a encarnació terrestre del Déu) era l'encarregat de presentar el difunt davant la boca del seu pare Osiris per a obtenir la seva “cura”, és a dir, per a obtenir la seva resurrecció, aconseguint el bon funcionament del món diví i el terrestre.

Sarcofags,amulets, ceptres, peces de joieria, esteles, barques i rems, etc, són alguns dels suports on trobem aquest curiós òrgan que, per als Antics Egipcis, va estar vinculat als conceptes de totalitat, llum, salut i curació, però que, a més, servia com a poderós instrument de protecció contra el mal d'ull, amulet de la bona sort i guardià contra les forces hostils que poguessin amenaçar tant al difunt com a l'home.

El trobem grabat, per exemple, en les plaques protectores que és colocaven sobre la incisió que es practicava a la momia, un lloc especialment perillós, ja que, al ser una obertura “artificial” era un punt vulnerable per a que les forces del mal poguessin atacar al difunt, provocant putrefacció i per tant, la imposibilitat de que la persona disfrutés de la vida eterna. També gravat o pintat sobre la superfície lateral dels sarcòfags, servia per a que, el difunt tingués garantitzada la possibilitat de veure després de la mort, puguent veure el viatge que tenia que realitzar pel cel. En definitiva, el l'Ull Udyat va ser un element de protecció molt poderós i com a tal el seu número en la iconografia egipcia és més que significatiu.

A més d'Horus, a Egipte també trobem d'altres Déus que també varen portar la ofrena de l'Ull com per exemple, el Déu Iah, manifestació de la lluna, o al Déu Nefertum que com a encarregat dels aliments que és dipositaven en les ofrenes, també portaven l'Ull en les seves mans.

Finalment i unit al mite, tenim dos manifestacions d'Horus: Jentyirty i (Me)jentyirty, tots dos personifiquen al Déu falcó amb l'ull sa en el primer cas i malalt en el segon.

8. OSIRIS

Nom egipci: Asar/Usir
Nom  grec: Osiris
Representació:  Humà momificat amb la corona blanca i 2 plomes

'Religin egipcia'
Pare de Horus i marit d'Isis, se'l considera l' avanpasat directe de la realesa. Osiris va ser un dels Déus més populars i importans de tot el panteó egipci. El seu culte estava centrat en Abydos i Busiris  on va subsitituir a un antic Déu local, Andyety (probablement un personatge local divinitzat)  però, es va estendre per tot Egipte. Va apareixer de Busiris, en egipci Per-Usir, que signifique "Temple o casa d'Osiris", capital del nové nom del Delta. El terme Osiris és una corrupció grega del nom egipci Asar (Usar, Usir). En el Regne Nou, als textos funeraris se´ls confont amb Ra; així Osiris és el sol difunt i, en Heracleópolis Magna, se'l anomena Osiris Naref. Un altre nom per el que se'l coneix és Unnefer ("el que posa de manifest el bé"). "Principi dels Déus de la Duat" com a Déu de la mort i del més enllà, encara que en un principi era un Déu agrari que va anar adoptant trets d'altres Déus; geni dels cereals, esperit de la vegetació i sobre tot Déu de la resurrecció; els Textos dels sarcofags del Regne Mitjà, el van identificar com a “el gra i el blat” símbol de la llavor que mort per resorgir més tard com a forma d'espiga. Encarnava la renovació, el renaixement de la terra després de la inundació; Osiris moria a la estació més seca i resorgia després de la retirada de les aigües de la crescuda, mestrestant Seth regnava com a Déu caòtic del desert. Osiris representa tot el que reneix, però sobre tot, el Nil, símbol de regeneració i fertilitat, Déu de la inundació que conporta la victòria de la terra negra, el fang fértil amb el que se'l relacionava, sobre les zones d'influencia de Seth, el desert, les terres àrides.

Com s'afirma en el Papir Chester Beatty: "Osiris és aquell que fa creixer el blat i l'ordi “En un himne del Regne Nou se'l descriu sostenint l'univers terrestre, i la crescuda del Nil no és més que la suor dels seus membres, els cultius i els monuments aixecats per l'home graviten sobre la seva esquena sense que es queixi per una carga tant gran, però, a vegades, és mou i la terra tremola. Per altra banda, és un Déu-rei, la iconografia clàssica li otorga els atributs de la realesa: la corona atef, l'heqa, atef, l'heqa, o ceptre, i el nejej, o flagel, símbols de poder suprem. Tot i així, la seva soberania té com a verdader domini el regne dels morts i rebia el títol de "Toro d'Occident",sent l'occident el Més Enllà. Segons Plutarco, Osiris era fill de Nut i Geb; quan Ra se'n va enterar de que estava embaraçada va muntar en colera perque un auguri li havia dit que el fill d'aquesta unió el succeirira com a rei, i Ra va conjurar un encantari per tal de que Nut no pugués tenir cap fill cap dia ni mes de cap any; mitjançant una estratègia, Thot va jugà amb Selene i li va guanyar la sèptima part de la llum de cada dia del any, i així Osiris va neixer en un d'aquests 5 dies, que no pertanyen en cap mes ni dia de l'any i que són els dies epagómens; conte també que en el moment que va neixer es va sentir una veu que va proclamar que el Déu de la creació havia nascut. Va ser rei mític d'Egipte i va ensenyar a la civilització per medi de la amabilitat i carisma; va ensenyar als homes l'agricultura , va establir un codi de lleis, va fer que els homes adoressin als Déus; una vegada civilitzada la terra, va marchar a altres paísos per continuar les seves ensenyances, deixant a Isis com a regent. Quant va tornar, Seth i els seus 72 companys, van fer que Osiris es tanqués en un sarcofag amb la seva forma, que van tancar de seguida, i el van llençar al Nil , en un lloc prop d'Abydos, anomenat Nedyt, fins a Byblos. Isis va anar a buscar-lo i el va portar de tornada, però Seth el va trovar i mentres Isis dormia el va tallar a trossos que va escampar per tot Egipte. Després de recompondre el seu cós, Isis va concebre amb ell al seu fill Horus, qui va venjar la mort del seu pare gobernant Egipte i desterrant a Seth al desert. Osiris no va poder tornar a la Terra i per això, va quedar-se com a Déu dels morts. Al ser Horus identificat com el Faraò viu, aquest quan mort és converteix amb Osiris i sota aquesta forma era adorat. El seu successor, adoptant el títol de “Fill de Horus” dirigia els actes funeraris d'aquest “nou Osiris”. Al Regne Mitjà, tot mort es transfigurava amb Osiris, ja que era un símbol de inmortalitat. La inmortalitat d'Osiris se li va donar en part a l'art d'enbalsamament portada a cap per Anubis, en part a Isis que li va donar l'alé de vida per mitjà de les seves ales i en part a Horus que va abraçar al seu pare i li va donar a menjar l'ull d'Horus.

'Religin egipcia'
El seu lloc celest era Orió. Representava al vent del Nord. És el Déu que presideix el tribunal del judici de l'ànima i que dona el veredicte; aquesta posició la va obtindre pel fet d'haver estat home i desprès haver ressucitat com a inmortal gràcies a les poderoses paraules de Thot, i el seu cos mai és va descompondre; va ser la primera momia i sota la forma de “aj” va viatjar per el Més Enllà, d'on va ser Rei i jutge dels morts. A l'època tardia la tomba d'Osiris es va posicionar a la illa de Biggeh, lloc sagrat anomenat pels grecs el Abaton al que tan sols els iniciats i tenien accès. La idea de que la inmortalitat seria obtinguda seguint a Osiris va ser transformada, a temps hel·lenístics en els misteris osiriacs. Com a Déu dels morts, se'l representava amb el cos amb forma de momia i amb un sudari, portant el caiac i el flagel i un collar menat; porta la corona atef. Com a Déu agrari, te la pell de color verd, que representa el color de la vegetació i la regeneració; en tombes del Regne Nou s'han trobat uns motlles amb figura d'Osiris, “Osiris vegetants”, que s'omplien de llavors les quals al germinar, indicaven el renaixement del difunt en el Altre Món. També se'l representa amb la cara de color negra o verda, com el de la terra negra. Estranyament apareix sota la forma d'un peix. Va ser identificat amb Andyety de Busiris i sokar de Menfis (com a Sokar-Osiris), així com la estrella d'Orió. Els grecs l'identificaren amb Dionis.

Els primers centres de culte és trobaven a Abydos, Bubastis i Mendes. Segons el mite, allí va ser on es va enterrar cada tros descuartitzat d'Osiris, els egipcis van aixecar un santuari; Abydos , on estava el seu cap, és va convertir en el temple osiriac de peregrinació; en aquesta ciutat se'l coneixia per Osiris-Jenti-Amentiu, “Senyor dels Occidentals”, al identificar-se amb el Déu funerari local. A Busiris d'on procedia Osiris i era Déu principal, estava la columna vertebral ( identificada amb el pilar dyet); la part esquerra de l'espatlla estava a Letopolis, sent Horus el guardià d'aquesta reliquia. Era adorat a Canopo com a gerra amb cap humà. Com a símbol de de la vida eterna va ser adorat a Abydos i File en la illade Biggeh (Abaton), situat a l'oest de File, hi havia també una tomba del déu sobre la qual Isis deixava caure cada dia deu libacions de llet. en Abydos y Filé; A Abydos el difunt s'enterrava en el camí de la processió, o bé s'erigia una estela en representació del difunt; la localitat és va convertir en un centre de peregrinació per als egipcis, desitjosos de construir-se una tomba o un cenotafi prop de la del Déu. La peregrinació a la ciutat santa es debia de realitzar en vida o desprès de la mort i per això, els habitants de la Vall del Nil la feien representar en els murs de les seves tombes. La seva festa es feia el dia 16 del segon més de la estació Ajet; a Abydos es celebrava el dia 11 del mes de Joiak, i el 28 del mes de Famenoth: A Busiris el dia 30 del mes de Famenoth. El culte a Osiris apel·lava a les emocions de l'home comú i li proporcionava un medi per a creure que ell també podia tindre una vida eterna, per això, és va difondre per tot el país.

A Heliopolis es considerava a Ra com a Déu dels morts i jutge dels difunts, el qual entrava en conflicte amb l'osirianisme; va ser desprès, quan Osiris va triunfar com a sobirà i jutge dels difunts, tant per motius polítics religiosos, com per la seva llegenda, molt més assequible pel pensament dels egipcis. En temps de Ramses II ja es detecta una síntesis solar expresada clarament a la tomba de Nefertari, en la que es defineix “l'ànima complexa”, unió d'Osiris i Ra, representada com a momia de vaca i anomenada ”Osiris qui reposa en Ra i Ra qui reposa en Osiris”.

Algunes de les designacions o títols que tenia eren:

-Toro d'Occident (Ka Amentet)
-L'Inert, el del cor parat
-La vaca divina de Mendes (equival al ba d'Osiris)
-El que sempre és feliç
-El que sempre és perfecte
-El que porta una bonica existència
-Senyor dels confins
-El que viu en el seu àrbre moringa

9. HORUS

 

Nom egipci: Hor-Hur
Nom  grec: Horus
Divinitat  grega: Apol·lo
Representació: Home amb cap d'àguila

Horus, amb la doble corona i el ureo
protegint al faraó Nectanebo II
72 cm de alto. XXX dinastia
The Metropolitan Museum of Art
Nueva York

Al principi Horus era un Déu celest; és el Déu real més antic que va tindre forma d'àguila. La doctrina antiga deia que tenia per ulls al sol i la lluna, però, els sacerdots d'Heliopolis van atorgar el sol a Ra quedant com a ull d'Horus la lluna. En els Texts de les Piràmides se`l identifica com al cel oriental, mentrés que, Thot ho és de l'occidental; així doncs és el senyor de la muntanya per on surt el sol cada matí. En principi era fill de Hathor, però aquest lloc va ser més tard prés per Isis. Quan el culte d'Osiris va adquirí importància, Horus és va convertir en fill d'Osiris; s'identifica amb el rei viu i el rei mort, passa a ser Osiris. Horus, Isis i Osiris van ser els tres Déus més importants. Al llibre dels morts, Horus, sota la seva forma de Haroeris, te quatre fills (Amset, Hapy, Duamutef i Kebehsenuf) que són les seves potències de manifestació i que ajuden al Faraó a pujar al cel. Cal remarcar tambè que els 4 vasos canops representaven a cadascun dels 4 fills d'Horus ja que tenien el seu cap, i cadascun protegia un organ diferent.

A la mitologia egipcia, quan Horus va arribar a la majoria d'edat, es va disposar a lluitar contra Seth per recuperar el tron del seu pare; aquests fets són recollits en alguns texts que cada vegada és compliquen més; alguns d'ells són contes que mostren la rivalitat existent entre Osiris i Ra; altres provenen de llibres funeraris o himnes, però, sempre presentant una versió incompleta de la llegenda; així Horus va perdre el seu ull esquerre (la lluna) a la batalla contra Seth i aquest va perdre els testicles; Horus va recuperà el seu ull i el va oferí com a talismà al seu pare Osiris per tornar-li la vista. Horus també va perdre les mans, tallades per Isis per culpa de Seth; una vegada recuperades aquestes es van conservar a Hieracompolis ciutat que li va ser donada per Ra , en la que va rebre com associats als seus fills Duamutef i Kebehsenuf. Al judici de Heliopolis se li reconeix el dret a Horus per succeir al seu pare Osiris; segons la llegenda menfita, gràcies a Geb, Horus i Seth és van posar d'acord sobre el seu regne, Seth és va quedar com a Déu del Alt Egipte i Horus del Baix Egipte, mentrés que Seth es va quedar com a Déu del desert i dels pobles extrangers. Així es representa el combat entre la fertilitat del Nil (Osiris) i la aridesa del desert (Seth). Desprès de succeir a son pare, va deixar el gobern als reis mítics als que la tradició anomenà "Shemsu-Horus" o seguidors d'Horus. També desenvolupà un paper primordial com a Déu sanador , ja que no té res a temer dels animals perillosos. És el Déu titular del mes de Paini el seu nom es va associà als planetes Júpiter i Saturn sota les denominacions de Hor-up-shet i Hor-p-ka.

Presenta varies formes, segons els seus proposits:

Com a Horus el Nen és l'hereder reial, el sol que reneix cada dia i es convertirà en el Harpócrates; com Harsiese encarnava al jove triunfant i era Horus, fill d'Osiris i Isis; com Horus Iunmutef juga un paper important al món funerari i se'l representà com un sacerdot sem, amb la cua de l'infància; com Horus de Edfú (Horus Behedety, "el que obre els cossos"), identificat amb el sol en la seva plenitud, amb el disc solar alat, i marit d'Hathor ( en aquesta localitat apareix com a fill de Ra lluitant i guanyant als seus enemics); com Harmajis, identificat amb el “Horus al Horitzó” emergia junt amb Ra de la muntanya Heliopolitana; com Horajti és "l'Horus de l'Horitzó"; com Haroeris, Hor Marti i Horjenti Irti, és Horus el Vell, Déu astral i guerrer destructor de Seth, altres noms que rep són: Harsomtus i Panebtaui. És ademés Harendotes, l'Horus guerrer que va castrar a Seth a la batalla que va mantindre amb ell, venjant al seu pare Osiris.

Apareix representat amb la doble corona; també amb el cap de falcò; Se l'associà a Ra com Ra-Horajti. També apareix com un sol amb les ales de falcò; d'aquesta manera servia com a símbol de protecció sobre les portes i les sales interiors dels temples també apareixia com a eix central del sostre, simbolitzant la processió diaria del sol. Quan se'l representava amb forma lleonina rebia el nom de Harmajis.

'Religin egipcia'
Els seus animals de sacrifici en la seva infància eren toros, cabres i porcs; Seth disfressat de porc negre va ferir l'ull d'Horus pel que el porc va passar a ser un animal de Seth. Com indemnització per la ferida rebuda, Ra li va otorgar a Horus la ciutat de Buto associant-li amb ella als seus fills Amset i Hapy.

Encara que, va ser un important centre de culte a Hieracompolis i un gran santuari a Letopolis, on és guardava la part dreta de l'espatlla d'Osiris, va ser venerat a tot Egipte en alguna de les seves formes i, com a conseqüència de l'exportació del culte d'Isis a les zones mediterranies , també va ser venerat a tot el llarg del mediterrani, si ve en aquest cas va ser Harpócrates la forma més extensa.

Les seves festes es celebraven el dia 22 del mes de Meshir, junt amb Ptah; el dia 23 del mes de Famenoth; el dia 1 del mes de pajon, junt amb els seus Companys; i el seu festival era el dia 1 del mes de Paini. A el Delta se'l va assimilar amb Déus locals més foscos, com Kentejtai o Sopdu. El grecs el van identificar amb Apol·lo per ser el gran senyor dels cels. El seu nom va ser adoptat per Horemheb.

La paraula Horus és una llatinització del terme grec horos utilitzat per a designar al Déu egipci Hor (H.r) que significa “el llunyà”, “l'elevat”, en una clara associació amb el falcò que te consagrat i representa. L'arrel te símilituds amb el terme Her usat per a senyalar el Cel. És davant tots el gran senyor del cel i, d'aquí la seva associació amb Apol·lo, senyor dels cels. El símbol jeroglífic del falcò sobre un estandard es va usar en l'época antiga per a representar la paraula del Déu. Molts van ser els Déus que es van encarnar i confondre amb Horus en les síntesis religioses de cada localitat, i d'allí la gran quantitat de Déus falcò que apareixen en el panteó egipci. Tot i estar associat al culte osiriac i apareixer en la síntesis osiriaca com a fill d'Isis i Osiris, no sembla ser aquest el seu origen. Horus ja existia en l'época pre-dinastica i més tard el seu culte va ser adaptat al mite d'Osiris en un intent de sincretisme religiós.

Horus te moltes formes, dividides en la síntesis solar i osiríaca, com a fill de ra i Osiris respectivament. Algunes d'elles són:

- Els que responen a les formes del sol:
 

Harmajis

Har em ajet

Sol nàixent. Horus, a el l'horitzò. Va personificà al sol creixent i està associat amb Jepri com a símbol de resurrecció i vida eterna.

 

Hor-jenti-jet

Sol del matí

Haractes

Horajti

Sol en el seu punt algid. Horus, de l'horitzò. Fusionat amb Ra

 

Hor-Iabti

Horus de l'orient (equivalent a Haractes)

- Els Horus majors:
 

Haroeris

Her Ur

"Horus el Vell". És una de les formes més antigües d'Horus, coma germà d'Osiris i Seth. Déu suprem de l'Alt Egipte. Les seves formes diverses són: Horus Behedety, Hor Marti, Hor Semsu i Horjenti Irti (o Mejenti-irti)

 

Hor Semsu

Nascut d'Osiris i Isis per, fill de Nut, per tant confòs amb Haroeris.

Horus Behedety

Hor- Behutet

Forma de Haroeris, adorat en els santuaris de Behedet, a Edfu, on va apareixer representat com home amb cap de falcò amb l'arma amb la que va matar a Seth.

Horjenti-Irti

Hor-ur-Jent-ar-ti

Horus, qui goberna amb els 2 ulls. Senyor dels seus ulls.

Harendotes

Hor Nedy Her Atef

"Venjador del seu pare”. 

Hartomes

Hor tema a

Forma d'Harendotes. L'Horus llancer que porta a terme la seva venjança contra Seth.

Hor nejeny

 

Horus de Nejen

Horpanebtaui

 

Horus, Senyor de les 2 Terres.

- Els Horus Nens:
 
 

Harsiese

Heru sa Ast

De Buto. Horus, fill d'Isis. Horus va ser concebut com a fill postèr d'Osiris i Isis desprès del seu assassinat per Seth.

Harpra

Har pa Ra

Déu sol, de Coptos.

Ihy

 

Semblant a Harsomtus i desprès a Harpócrates

Harsomtus

Hor Samtaui

Horus Behedety renascut en forma de nen, a través del ventre de Hathor. Horus l'unificador de les dos terres. Apareix al temple de Dendera com a fill de Hathor i Horus d'Edfú.

Panebtaui

 

Fill d'Haroeris. 

Harpócrates

Hor-pa-jard

Fill d'Osiris. Va absorbir a Harsiese, i a Harsomtus ( que ja havia assimilat a Ihy)

- Altres formes:
 
 

Hor-imy-shenut

Buscà pel Nil els trossos de són pare. El que és trobà en Shenuet. 

Horus-hery-uadjef

Relacionat amb les Animes de Pe.

10. ANUBIS

Nom egipci: Inpu
Nom  grec: Anubis
Representació: Xacal o humà amb cap de xacal.

'Religin egipcia'

Relleu policromat
Tomba de Horemheb (KV 57) Vall dels Reis

El nom antic de Anubis, "Inpu", significa "el del xacal", per ser el nom XVII del Alt Egipte el seu lloc d'origen; encara que, segons Pirenne el seu origen era: Behedet. Va ser el primer Déu dels déus i va quedar delegat en segón pla quan el culte a Osiris li va donar el paper principal en el Més Enllà. És un dels Déus més àntics del panteó egipci, ja apareixia en paletes predinàstiques de Nagada. Se'l associa al ull d'Horus i al Llibre de les Cavernes, la seva missió era guià al mort en el Més Enllà, il·luminànt-lo amb la lluna, ademés de presidir les sepultures; una de les seves funcions era la de ser el "obridor de camins" del Nort, com Upuaut ho era del Sur; la seva importància en aquest lloc era tanta com la d'Osiris, amb qui compartia el regne del Més Enllà junt amb Upuaut. També era el protector dels sacerdots embalsamadors, ja que Ell era l' embalsamador dels Déus per haver ajudat a Isis a embalsamar a Osiris; d'aquesta manera, es va fer responsable de la evisceració del mort i va rebre el títol de "El que presideix la tenda divina", què és el lloc d'embalsamació; o el de "El que està sobre les vendes". És el Déu de la momificació que acompanyava al difunt davant el tribunal. En la seva comitiva, segons el Llibre de dels Morts, tenia a set esperits (Amset, Hapy, Duamutef, Kebehsenuf, Maa-an-tef, Jerybakef y Mejenti-irti); en altres versions els set esperits són: Nedyehdyeh, Aqedqed, Ka-en-rdi-en-ef-nebi-jenty-hut-ef, Aq-her-imy-unut-ef, Decher-irty-imy-hut-insy, Aseb-her-per-em-jetjet i Maa-em-kerh-an- nef-em-Hor, que són nombrats de manera que formaven part de la comitiva de Naref el Gran (Osiris). També se'l considerà la personificació del solstici d'estiu, com Upuaut ho és de l'hivern.

Va rebre els noms de "Senyor dels Occidentals" agafat de Jenti-Amentiu, i "El que obre les portes de baix", o "Senyor del País sagrat" (com guardià de les portes de la Duat), a Abydos, "Senyor de Rosetau", a Menfis, "Senyor de les cavernes", a Assiut, amb referència al món dels morts, com a patrò d'aquestes necròpolis. A partir del Regne nou també és anomenat "El que compte els cors", ja que Anubis imposava les mans al difunt per a treure-li el cor i portar-lo a judici, on era pesat sota la seva vigilància; en el seu lloc li posà un amulet en forma de escarabat. També era el Déu al que se li pregaba per que fés actuació en els sortil-legis amorosos, en la Època Baixa. Degut al seu parentesc amb la vaca sagrada, portà el títol de "Senyor de las vaques lleteres" i, a Meroe, és sovint trovar-lo fent donacions de llet junt amb Isis a les taules de les ofrenes.

Als textos antics no li troben pare ni mare, ni cap parentesc. Posteriorment se'l fà fill de Seth, o fill adúlter d'Osiris i Neftis al ser integrat a la religió d'Osiris. Osiris borratxo va engendrà a Anubis amb Neftis, a qui va confondre per la seva esposa Isis. Un altra teoría afirmaba que  Neftis es va disfressar de Isis i Osiris confonent-la per la seva muller el va engendrà. En altres, apareix com a fill de Seth i Neftis i a la síntesi solar apareix a vegades com a fill de Ra i Neftis (als Texts de les Piràmides apareix com a quart fill de Ra). Al mite d'Osiris és enviat per Ra per ajudar a Isis i Neftis a preparar el cos d'Osiris per a la momificació. D'aquesta incorporació al mite osiriac prové el títol de "Senyor de les vendes"; als mites de procedència còsmica és fill de Ihet i Sopdu; segons els textos de les Piràmides, la seva filla és Qebehut. Als Textos dels Sarcòfags, a Atifih, té com a mare la vaca Hesat; en altres llocs la seva mare és Bastet. A Assiut era company d' Input, la seva contrapartida femenina.

Anubis realitza les feines de
embalsamament del cos de Senedyem.
Tomba de Senedyem
XIX Dinastia. Deir el-Medina

Se'l representava com un home amb cap de xacal, aguantant el ceptre reial; la seva cara és de color negre, pel color de la putrefacció dels cossos, de la terra fértil, símbol de resurrecció. En ocasions aparéix com un gós que acompanya a Isis.  La associació amb el xacal es deu probablement al hàbit dels xacals de desenterrar tombes per alimentar-se. Rendint-li culte esperaven invocar-lo per a protegir als difunts.  Segons lutargo quan  Neftis engendrà Anubis, la seva germana Isis el va reconeixer. Neftis representa lo existent sota terra, el que no es veu i Isis el contrari, el que es veu. Anubis és el punt d'unió entre les dues zones, l'horitzó, i se li representa com un gós ,perquè aquests hi veuen tant a la foscor com a la llum. És poc freqüent veure'l amb forma de serp i, només apareix com a tal a Heliópolis.

Se l'identifica com Jenti-Amentiu. Al nom XVIII del Alt Egipte és va fusionar amb el seu Horus local, prenent el nom de Hor-Anubis. Va rebre culte a la ciutat de Cinópolis. Altres llocs de culte varen ésser Assiut, Menfis, Licópolis, així com, diversos santuaris a les necrópolis. Els sacerdots sempre es posaven màscares d'Anubis per oficiar els funerals. La seva festa és celebrava el día 22 del mes de Mesore. El seu animal sagrat era el gós, del qual s'han trovat nombroses momies.

El sincretisme va convertir a Anubis, junt amb Upuaut, en un  dels generals que van acompanyar a Osiris en seus viatjes civilitzadors.

11. MAAT


 

Nom egipci: Maat
Representació: Dona amb una pluma d'estruç sobre el cap

'Religin egipcia'
Deesa de la justícia, la veritat i l'ordre, tant còsmic com polític i social. És una deesa fonamental en el gobernar dels faraons com a suprema guardiana de l'ordre universal. Protectora dels jutges, que eren els seus seguidors, presidia (gràcies a la seva ploma) el judici dels difunts i la seva imatge o ploma servia de contrapès per a valorar el cor del difunt; la Sala de les Dos Veritats, on passava tot això, va ser anomenada així per les freqüents aparicions de Maat, com dos deeses identiques En un tram dels Texts dels Sarcofags, on el demiürg narra el que va passar abans de la creació, l'oceà primordial li va dir “respira a la teva filla Maat i apropa-la al teu nas per a que el teu cor visqui”; en aquest sentit, Maat és casi consustancial en l'aire, és la Norma que dirigirà la regularitat dels fenomens atmosfèrics, les regles socials i el respecte que sel's i deu.

Era considerada també aliment dels deús, ja que, en el ritual diari, el sacerdot oferia una figureta al deu, per a que s'alimentès d'ella. Apareix anomenada en el Regne Antic en els “Texts de les Piràmides”. El seu últim paper era el de servir de guia del deu solar Ra, de qui es considerava filla, en el seu cami pel cel; anava darrera de són pare en la barca que el portava cada nit al món subterrani.

Posteriorment se la va fer muller de Ra, i a partir de la XVIII Dinastia, la parella real va passar a ser Ra i Maat, la unió dels quals és la garantià de un funcionament just del món.

Representada com a dona de peu o sentada sobre el seus talons amb una gran ploma d'estruç a sobre del seu cap, el ceptre en una ma i l'anj a l'altra; alguna vegada apareix també amb un parell d'ales a la vora dels seus braços o bé amb una ploma d'estruç sobre del seu cap. Deideficació abstracta per excelència, no te centre propi de culte, tot i que va ser adorada al temple de Montu i Karnak.

12. THOT

Nom egipci: Dyehuty
Nom  grec: Thot
Divinitat  grega: Hermes
Representació:  Home amb cap d'ibis

'Religin egipcia'
"El de Dyehut", "El de Dyehut", gnom XV del Baix Egipte. Déu local i creador a Hermópolis. Era un Déu lunar mesurador del temps, posat per Ra per a deixar una llum desprès de la seva retirada; les seves diferents fases oferien als homes una mida, l'instant del temps, ja que Thot era qui media el temps dels cels; va ser el que va crear el primer calendari i per això se li va donar el seu nom al primer més. Va ser tambè qui va aconseguir els cinc dies epagomens que van permetre el naixement d'Osiris, Seth, Horus, Isis i Neftis; de la mateixa manera el calendari lunar es feia anar per a marcar els esdeveniments religiosos. Va rebre el nom de “regulador de les crescudes de les aigües” i el de “Toro de les estrelles” per representar els poders mentals de Ra; en l'Epoca Baixa, Thot va ser anomenat “Aton de plata”, com sol de la nit. Sota l'advocació de “Senyor del Temps”, amb l'ajuda de Sheshat era qui s'encarregava de pendre nota dels anys del regnat de cada faraó, en les fulles d'una persea, que és l'arbre sagrat d'Heliopolis.

Es un Déu que té la capacitat de dirigir als altres sigui quina sigui la seva categoria; es l'autentic primer ministre, el Déu de la saviesa que obliga al soberà a actuar, o que l'empeny a pendre una decisió; procura que les decisions del demiürg es compleixin, funcionant així com a missatger; transcriu aquestes decisions convertint-les en ordres; vigila la distribució equitativa dels impostos i la legimitat dels tituls de propietat; tambè s'encarregava de convocar assemblees de Déus quan l'asumpte a tractar es important. Tambè va ser l'inventor de l'escriptura; patró dels escribes, de les arts i de les ciencies, del joc de senet. Com a Déu de l'escriptura era l'inventor de totes les paraules, del llenguatge articulat; es deia que va codificar les ceremònies que transformaven els morts en esperits i tan sols els sacerdots podien tenir accés a aquest conèixement. Gobernava la Casa de la Vida a Hermopolis. Era l'arquitecte que coneixia tots els tractats i trajectories de totes les coses, senyor dels inventors i de la saviesa, tambè estava relacionat amb la música com a inventor de la lira.

A Menfis, segons la teoria de la creació, se'l considerava com la llengua de Ptah, el poder del qual propagava la vida a travès del món. El seu poder de les paraules el feia estar al corrent de totes les formules magiques i ensenyava les formules capaces d'alliberar del mal als que volia conservar amb vida. Amb la seva paraula va ajudar a reviure al desmembrat Osiris, va fer de jutge al conflicte entre Horus i Seth, curant-los desprès de les ferides que s'havien produït mutuament, per lo qual li van ficar “el que separa als combatents”, va ser per curá amb la seva saliva l'ull d'Horus, identificat amb la lluna, per lo que va rebre el control sobre aquest satelit; tambè va ser qui va curar els genitals a Seth. En la síntesis Osiriaca es un fidel partidari d'Horus i Isis va ajudar en el seu embaràs, naixement i cura del seu fill. Tot i que no sempre fa un bon us del seu saber, no faltant-li una doble cara, podia arribar a l'engany i la falsificació; ell s'assegurava de repartir les ofrenes entre els seus, manipulava el moviment dels astres i robava als Déus una part del que els i correspon. Segons el canòn real de Turin va succeir a Horus quan aquest va abandonar el seu regnat.

'Religin egipcia'
Va acompanyar Onuris i va convencer a la deesa Tefnut per a que tornés de Nubia. Ajudant de Maat en el exercici de la justicia, doncs, era qui anotaba el resultat de la pesada del cor en la balança del judici i enumeraba els carrecs davant dels jutges.

A Hermopolis es va crear a si mateix, en una estela de Menfis se'l fa emanació de Ptah. En els texts de les piramides es considerat germà d'Osiris i conspirador junt amb Seth. Segons el papir Chester Beatty, va nàixer del crani de Seth. En un text de Esna va nàixer del cor del creador en un moment d'amargura. Se li va atribuir com a germana i companya a la deesa Seshat, identificada amb Nehemetauey, en Hermopolis Magana, i a Nehemetauey en Bahu, capital del gnom XV del Baix Egipte.
A Hermopolis se'l representaba amb forma de babuí, presa de Hedy-ur, o generalment d'Ibis, o amb cap d'aquests animals i amb la lluna creixent i el disc sobre el seu cap; a les mans portava els instruments de escriba.

Normalment formaba parella amb Horus de Letópolis. Se l'adorava a la ciutat d'Hermopolis(Hnmw, la dels vuit, la de la Ogdoada) d'on era déu principal des de temps llunyans, encara que probablement era originari del Delta. A Egipte era conegut com a Dyehuti o “Semsu”, el gran i inclús “dos vegades gran” i els grecs el va identificar com a Hermes afegint-li l'apel·latiu de Trimegisto (“Tres vegades més gran”); molt a prop d'Hermopolis a Tuna el-Guebel, es troba la necropolis dels babuins i dels Ibis. Tambè se'l va adorar a Hermopolis Parva. A més va ser adorat a Serabit el-Jadim, especialment al Regne Nou i a Nejeb tenia una capilla de temps de RamsèsII. Les seves festes es celebraven amb figues i mel i els seus adoradors es saludaven amb la frase “dolça es la veritat”; els dies de celebració eren l'1 i el 19 del més de Thot, primer més de l'estació d'Ajet. El seu nom el van portar els faraons anomenats Thutmes (“nàscut del Déu Thot”).

13. Judici d' Osiris

El judici d'Osiris és el judici al qual s'ha de sotmetre el difunt abans d'entrar al regne de ultratomba que governa Osiris. Existeixen varies versions gràfiques d'aquest esdeveniment degut a que era comú que s'incluís una copia d'aquests texts al sarcófag del difunt per que sapigués com comportar-se quan estigués davant dels deus.

La imatge identifica en la part superior als jutges del Més Enllà, que eren en total 42 i cadascún d'ells preguntava al difunt si no havia comés un pecat, cosa que significava que el difunt era preguntat sobre 42 pecats diferents. Segurament aquests eren els pecats que els egipcis consideraven més imperdonables.

A sota dels jutges, a l'esquerra veiem el deu Anubis ( amb cap de xacal) que porta de la ma al difunt cap a la balança que pesarà el seu cor. Un cop el cor està en un costat de la balança, Anubis es l'encarregat de que la pesada sigui justa i sense errors, comprovant en tot moment que la balança estigui ben calibrada. Així doncs, en un costat de la balança s'hi col·locava el cor del difunt i en l'altre, la ploma de Maat (deesa de la veritat i la justícia). A la dreta de la balança hi ha el deu Thot (cap d'Ibis) que es disposa a pendre mesura de qualsevol dels resultats que extregui de la balança.

Amb la balança disposada d'aquesta manera, si s'inclina cap al costat del cor ve a suposar que el cor del difunt és pesat degut a que esta carregat de pecats i per tant Ammit (la béstia de sota la balança) es menjarà el cor per a que el difunt no torni a viure cosa que es coneix amb el nom de segona mort.

Si en cas contrari, la balança s'inclina cap al costat de la ploma, significa que el cor esta lliure de males accions i per tant el difunt es conduit pel Déu Horus (cap d'àguila) cap al regne del seu pare Osiris, on es troba a Osiris assentat amb el cos embenat i sostenint el flagel i el caiac ( símbols del poder) i darrere d'ell es troben les deeses Isis ( vestida de blanc, mare d'Horus ) i Neftis (vestida de vermell, mare d'Anubis).

Aquestes representacions no tan sols contenen imatges, sino que també contè, elements d'escriptura. Aquestes frases eren fòrmules que el difunt havia de pronunciar davant dels deús per a aconseguir la seva benevolencia i poder entrar al regne d'Osiris entre.

Es té que tenir en compte que si el difunt no posseïa els conjurs o formules adequades estava perdut, i si es perdia durant la travessia d'abans d'arribar a la sala del judici podia acabar a Amenta (indret de la foscor exterior) una terra àrida amb tot de animals estranys invencibles preparats especialment pel Déu Seth per a fer sofrir al difunt durant tota l'eternitat.

15. LA MOMIFICACIÓ

Potser el més atraient de l'Antic Egipte, per a les cultures posteriors, a part de les piràmides i el seus misteris, siguin les seves momies.

Tot sembla indicar un culte desmesurat cap a la mort, al Més Enllà, a la foscor del temple i a la tomba; tot i així, tant els seus escrits com el seu art, ens indiquen el contrari.

Si bé és cert que el culte als déus està present en tot, la religió no impedeix la seva delectació, plaer i la diversió.

Les tombes dels reis ens parlen del seu poder, de les seves victòries, del seu culte als déus ( sense oblidar que el Faraò també és un déu); tan sols durant el periòde d'Amarna sembla “humanitzar-se” l'art funerari.

Lliures de les carregues i deures del rei, i desprès d'un profund canvi de mentalitat ocorregut ja en el Primer Periode Intermig, els nobles i alts funcionaris decoren les seves tombes amb escenes alegres de les seves vides:

Les seves dones, els seus fills, la caça, els banquets, el joc senet, les múltiples formes de vida amb les que Hapi regala a Khemet, tot inmortalitzat per a que acompanyi al difunt per tota l'eternitat.


Per a les cultures anteriors, la mort condueix a un món fosc i trist, res importa el que hagis fet en vida.

La primera religió que té en compte els fets de la vida per al càstig o premi etern, desprès de la mort és la khemita.

Ni tan sols el déu viu, fill de Ra i encarnació d'Horus, està lliure de judici a la Sala de les Dos Veritats.

Però, perquè convertir la nació en un cementiri immens?

Perquè la momificació del cadàver?

La momificació està basada en la llegenda d'Osiris:

Seth descuartitza el cos d'Osiris per a impedir la seva ressurrecció i és Isis qui reuneix els trossos i el recompón de nou, l'embena, i li retorna l'alè de la vida què és considera com primera Cerimónia d'Apertura de la Boca.

Les parts de les quals és compòn l'individu són Jat, Ib, Ka, Ba, Ju, Sejem, Sah, Ren y Jaibit.

El Jat és el cos.

En el moment de la mort és l'esperit, Ba, el qui vola cap als déus.

El Ka és la forma intermitja relacionada per alguns amb la sombra(Jaibit).

El Ib és el cor, seu de la ment, sentiments, de la vida física en si mateixa.

El cos amb el cor tenen que seguir sent incorruptes per a que la individualitat de la persona no desaparegui.

Ju és la inteligència.

Sah és el cos espiritual.

Ren és el nom, sense el qual res podria existir.

Sejem és el poder que manté units tots els elements que formen el conjunt.

Així, la tomba passa a ser la llar del Ka, el cos és la seva llar.

Les estatues del difunt estan presents per si el cos desapareix.

Les pintures serveixen per recordar els bons moments de la vida.

Aquest és el motiu principal de l'art funerari egipci.

Davant tot, no em d'oblidar que abans del descubriment dels mètodes de la momificació, el clima i la arena de Khem ja se n'encarregaven.

Existeixen gran nombre de cadàvers del quart mil·leni momificats de forma natural, sense cap tractament.

Van ser enterrats en posició fetal, embolicats amb esteres o pells de cabra.

Per altra banda, a Deir el Bahri, en la necrópolis de Tebes, és va descobrir una fosa comuna amb casi un centenar de morts en combat; segurament pertanyien a l'exercit de Mentuhotep (XI Dinastia).

Van morir sota una pluja de fletxes; alguns apareixien encara atravesats pels dards que van fer famoses a les formacions d'arquers egipcis.

Potser les seves ordres eren sufocar la rebelió d'algun noble que no cumplia amb el seu deure per al rei.

Ningun d'aquests cadàvers presenta incisions que demostrin el buidat de les visceres fàcilment corruptibles; tot i així, aquests cossos estan perfectament conservats.


TÈCNIQUES

Aquest treball era realitzat per sacerdots especialitzats.

Tot i que, el seu treball era essencial per a la mentalitat religiosa egipcia, aquests sacerdots no eren ben vistos per la població en general que els relacionava directament amb la mort.

Un cop han desaparegut els signes de vida, els familiars entreguen el cos als sacerdots per a la seva momificació.

En els casos de dones agraciades físicament, s'esperava a que apareixessin els primers símptomes de putrefacció, per què és van donar casos (perfectament documentats de necrofília).

El que sabem de les seves tècniques és deu en especial al historiador grec Herodot.

Aquest va diferencià tres classes de momificació.

Estudis posteriors realitzats en les momies han revelat moltes preguntes.

Vegem que ens diu el grec Herodot:

Quan en alguna casa mor un home de certa categoria, totes les dones es cobreixen de fang el cap i la cara, i desprès de deixar el cadàver a la vivenda, recorren la ciutat junt amb els parents del difunt, colpejant-se el cor, portant les faldilles arromangades i els pits a l'aire.

També els homes es colpegen el pit i s'arromanguen.

Quan tot això, s'ha acabat, s'emporten el cadàver al embalsamatori.

Allí, es fan carrec d'ell un equip de personal especialitzat que quan troben al cadàver ensenyen als parents varis tipus en forma de maniquis de fusta pintada indicant els colors naturals.

I els hi diu-en: Potser els interessi aquest model, què és el que té més luxe (model tipus Osiris) però no en direm el nom.

A llavors els hi presenten un d'una altra classe més comú i econòmic, i per fi un tercer què és el més barat de tots.

Un cop concluida la propaganda, els hi demanen als parents quin d'aquests tractaments desitgen per al seu difunt, i quan uns i altres s'han ficat d'acord en el preu , els familiars s'en tornen a casa, deixan al mort en les mans d'els embalsamadors.

Aquí, es pot veure l'embalsamament més gloriòs (per dir-ho d'alguna manera):



Al principi, servint-se d'un ganxo de ferro que introdueixen per les foses nasals, extreuen el cervell, però, no totalment, doncs, una part d'ell queda dissolt per les substàncies medicinals que li injecten.



Desprès, amb un ganivet molt esmolat, de pedra tallant d'Etiopia, és practica al cadàver una incisió en el costat i se li extreuen les visceres.

I quan ja els hi han netejat i ruixat amb vi de palma, les esmicolen amb espècies cruixides.



a llavors re-omplen el ventre amb mirra pura triturada, fínisima casia i tota classe de espècies olfactans, i el tornen a cosí.



Desprès el submergeixen en un recipient ple de natrò ( una solució de carbonat sódic) deixant-lo allí per espai de setanta dies, però no pas més per què sinò la sosa atacaria massa la carn.



Passat aquest temps es treu de nou el cos, el renten bé, i li omplen el ventre amb serradures de fusta.





Els que operen ajunten fortament les cames del cadàver i el crucen de braços, procedint acte seguit a envenar-lo totalment, inclús la cara, amb un mai acabar de vendes impregnades de goma que els egipcis usaven generalment enlloc de la pega.





A llavors els deutors s'empoten el cadàver a casa i el fiquen a dintre d'un taüt de fusta de forma humana, i quan ja està dintre el feretre, l'acosten de peu a la paret de l'habitació del difunt.





Aquest es el metode més car de conservació del cadàver.

Però el mort dels que no volen gastar tant i escullen el segon model, han d'acontentar-se amb el tractament següent:

Els embalsamadors omplen unes xeringues amb oli de cedre que injecten en el cos, però sense practicar-li ninguna insició ni extracció de les visceres, sinò que ho introdueixen per l'orifici anal que desprès taponen per a que no surti l'oli.

Desprès d'aquesta manipulació el cos resideix en natrò els dies corresponents, i al final d'aquest periòde deixen que surti l'oli, el cual ha dissolt l'estòmac i totes les visceres que arrastra amb ell.

Mentrestant, la carn ha estat també atacada en gran part i dissolta per la sosa, de manera que, el cadàver s'ha quedat casi en la pell i els ossos.

Quan passa això, retornen el cadàver a la família i no s'en preocupen més.

L'embalsamament de tercera classe què és el que opten els menys afortunats en la vida, es el següent:

Li netejaven les visceres a força de lavatives, l'adobaven amb natrò durant els ja coneguts setanta dies, el sequen al sol i sense res més el retornen a la família.

Però, quan moren les dones d'alts càrrecs, sobre tot si han estat molt guapes i poden ser objecte de desig, no s'entregaven directament per al seu embalsamament, sinó què és deixaven passar tres o quatre dies fins que apareixessin els primers símptomes de putrefacció, i a llavors s'entrega el cadàver als embalsamadors perquè se suposa que ja no corren perill de que abusin d'elles.

Si un egipci, o inclús un estranger a estat destrossat per un cocodril o mor en el riu, a llavors els habitants de la ciutat a les costes del qual a anat a parar el cadàver, han d'embalsamar-lo, adornar-lo llavors el millor que els hi sigui possible i enterrar-lo en terra beneïda.

Ningú té dret a tocar-lo, ni els seus familiars ni els seus amics.

Els sacerdots del Nil el sepulten de la seva propia ma, com si fos alguna cosa més que un cadàver humà.

16. Conclusió

De tot plegat es pot deduir en principi que els egipcis dedicaven la seva vida a preparar-se per al moment de la seva mort, i per aquest motiu dedicaven tant de culte a la mort, molt més que pels afers quotidians per tal de que puguessin gaudir d'una bona vida en el Més Enllà.

En altres aspectes es dedueix que el sistema dels egipcis per preservar els cadavers el van extreure gracies al fet de que al enterrar un difunt en l'arena del desert la mateixa arena absorbia l'humitat i d'aquesta manera es produïa un procés de momificació natural, i a més gracies a aquest fet es pot observar que el mite d'Osiris es fals degut a que es pot veure que els sacerdots se'l van inventar per tal de justificar la practica de la momificació i així fer-se amb una font important de beneficis.

Tambè cal destacar que amb el pas del temps les diferents característiques dels deus van anar canviant, cosa que fa de la religió egipcia una religió poc sostenible. De totes maneres la religió egipcia es mantenia amb molta força entre el poble egipci gracies als sacerdots que lloaven als deus i ensenyaven a la gent a lloar-los i al seu representant com a déu “viu”, el Faraò.

Del simbolísme se n'extreu que els egipcis és preocupaven molt per crear símbols que és puguessin interpretar d'una determinada manera per reconèixer certes coses o per donar un sentit o alguna explicació a alguna cosa.

17. Bibliogràfia

La informació que he extret provè principalment de les pagines web:

www.egiptologia.com

www.egiptologos.com

www.egiptomania.com

www.retena.es/personales/rafi.retena/momificacion.html

www.egiptomania.com/mitologia/general/momificacion.htm

Tambè he extret informació del llibre:

El malefici de la mòmia. Editorial:cruïlla

Col·lecció: “El vaixell de vapor”

I de la col·lecció de pel·licules de “Oceano multimedia” sobre la terra dels faraons.

La religió egipcia

45