Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord # Reino Unido de Gran Bretaña e Irlanda del Norte

Història. Geografia. Organització político administrativa. Escòcia. Anglaterra. Gal·les. Cultures. Comparaciò # Organización administrativa. Inglaterra. Gales. Culturas. Comparación

  • Enviado por: LlLlibertatlll
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad
publicidad

ÍNDEX

0. Introducció.......................................................................................................3

1. Trets generals de la Gran Bretanya.................................................................5

1.1 L'organització político-administrativa..................................................5

1.2 Per què és un país multicultural?........................................................6

1.3 Bandera ..............................................................................................8

2. Història de la Gran Bretanya............................................................................9

3. Trets característics de cada cultura...............................................................13

3.1 Irlanda del nord.................................................................................13

3.1.1 Casaments..........................................................................14

3.1.2 Llengua................................................................................15

3.1.3 Sistema educatiu.................................................................15

3.1.4 Literatura..............................................................................16

3.1.5 Bandera...............................................................................19

3.1.6 Gastronomia........................................................................19

3.2 Escòcia..............................................................................................22

3.2.1 Casaments...........................................................................23

3.2.2 Llengua................................................................................24

3.2.3 Sistema educatiu.................................................................25

3.2.4 Literatura..............................................................................27

3.2.5 Bandera...............................................................................29

3.2.6 Gastronomia........................................................................30

3.3 Anglaterra..........................................................................................32

3.3.1 Casaments...........................................................................33

3.3.2 Llengua................................................................................34

3.3.3 Sistema educatiu.................................................................35

3.3.4 Literatura..............................................................................37

3.3.5 Bandera...............................................................................39

3.3.6 Gastronomia........................................................................39

3.4 Gal·les...............................................................................................41

3.4.1 Casaments..........................................................................42

3.4.2 Llengua................................................................................43

3.4.3 Sistema educatiu.................................................................44

3.4.4 Literatura..............................................................................45

3.4.5 Bandera...............................................................................46

3.4.6 Gastronomia........................................................................47

4. Comparació de les Cultures...........................................................................49

5. Entrevista.......................................................................................................52

7. Conclusió.......................................................................................................56

8. Bibliografia.....................................................................................................57

0. INTRODUCCIÓ

El tema que he escollit per a aquest treball és les diferents cultures de la Gran Bretanya, el qual m'ha permès conèixer quatre cultures que són diferents a la nostra ja que tenen unes tradicions, creences, llengua, literatura i altres trets que fan que siguin particulars de la seva terra.

El motiu pel qual em vaig decidir a desenvolupar aquest tema va ser perquè crec que és interessant i enriquidor conèixer més cultures a part de la nostra, no podem creure que a totes les parts del món hi ha les mateixes costums i tradicions que tenim nosaltres, sinó que cada lloc en té unes de particulars; com que l'anglès és una llengua que m'agrada molt, em vaig decidir per a investigar sobre una part de la societat que la parla i, per tant, conèixer la seva cultura.

El treball, l'he estructurat en 4 punts principals, els quals són: trets generals de la Gran Bretanya, història de la Gran Bretanya, trets característics de cada cultura, i Comparació de les cultures. En els trets característics de la Gran Bretanya he fet una breu introducció del país on hi ha situades les quatre cultures, explicant el perquè és un país multicultural, l'organització político-administrativa, i la formació de la bandera. En la història, tal com ho indica el títol he explicat de forma resumida la història de la Gran Bretanya, des de la seva formació al s. V fins al segle XX. En els trets característics de cada cultura, he dividit l'apartat en quatre blocs: Irlanda, Escòcia, Anglaterra i Gal·les, on a cada lloc he explicat sis mateixos punts, els casaments, la llengua, la literatura, el sistema educatiu, la bandera i la gastronomia. M'he basat en aquests punts perquè penso que, en primer lloc, el casament és una cerimònia la qual es celebra a tot el món, però a cada lloc ho fan de la seva manera, i crec que són molt interessants les costums i tradicions que utilitzen per a celebrar-la. En segon lloc, la llengua és un element molt important de la cultura ja que és la eina que utilitzem les persones per a parlar. En tercer lloc he explicat el sistema educatiu perquè és l'escola la que instrueix els nens, i per tant, ajuda a formar la seva personalitat.

En quart lloc he explicat la literatura perquè són els autors els que expliquen què ha passat en cada moment de la història d'una manera o altra en els seus llibres, tant objectivament com subjectivament, deixant entreveure-ho pels ideals reflectits en el text. El cinquè punt que he explicat és l'origen i la formació de la bandera de cada regió perquè és un tret identificador d'aquella societat. L'últim punt és la gastronomia perquè trobo curiós la forma d'alimentar-se en cada regió ja que no tots seguim la mateixa dieta, sinó que cada regió te la seva pròpia i els seus plats tradicionals. En la comparació de les cultures, tal com indica el títol he fet una comparació entre els sis punts en què m'he basat explicant les cultures.

A part, abans de començar a explicar els trets de cada regió i en el cas del primer punt, de la Gran Bretanya en general, he fet una breu introducció citant el tipus de govern, la organització administrativa, la religió, etc.

En conclusió, he escollit aquest tema perquè és interessant per a mi, i l'he enfocat explicant les quatre cultures que hi ha actualment a la Gran Bretanya, el perquè del multiculturalisme en aquest país, i una comparació entre elles.

1. TRETS GENERALS DE LA GRAN BRETANYA

Nom oficial: United Kingdom of Great Britain and Northern Ireland (Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord)

Superfície: 244 100 km2

Població: 57 236 000 h.

Capital: Londres (6 735 400 h.)

Ciutats principals: Birmingham (993 700 h.), Leeds (709 600 h.), Glasgow (703 200 h.), Liverpool (469 600 h.)

Forma d'estat i de govern: monarquia parlamentària

Divisió política: quatre països: Anglaterra ( 7 comptats metropolitans i 39 comptats), Escòcia ( 12 regions) Gal·les (8 comptats) i Irlanda del Nord (26 districtes)

Densitat de població: 234 h./km2

Llengües: Anglès (oficial), gal·lès, gaèlic

Unitat monetària: lliura esterlina (=100 pence)

1.1. L'Organització política i administrativa

El regne Unit és una monarquia constitucional de democràcia parlamentària. En el sentit formal, no té una constitució escrita, el sistema legislatiu es basa en documents molt antics, en les decisions dels tribunals al llarg de la història i en els usos i costums. Els poders del monarca tampoc estan definits exactament i, per bé que teòricament tots els actes i decisions d'estat es prenen en nom seu, no intervé personalment en el govern. El monarca és el cap de l'estat, de l'exèrcit i de l'Església d'Anglaterra; pot exercir la prerrogativa reial de fer nomenaments, convocar o dissoldre el Parlament i establir relacions internacionals.

El cap del Govern és el primer ministre, per nomenament del monarca, el qual escull sempre el líder del partit que té la majoria parlamentària. Ell és qui nomena els titulars dels departaments governamentals o ministres.

Formen part del Parlament la Corona i dues cambres, la dels Lords que està integrada per nobles, que poden tenir el títol per via hereditària o per designació vitalícia, arquebisbes i bisbes. Ha perdut moltes de les seves antigues atribucions a favor de la Cambra dels Comuns, però encara pot exercir el seu dret a vot durant un any sobre les lleis que promulga aquella. La Cambra dels Comuns és la que exerceix el poder legislatiu; està formada per 650 diputats elegits per sufragi universal per a un període màxim de cinc anys.

1.2. Per què és un país multicultural?

1.2.1 Creixement demogràfic

La gran Bretanya és un país densament poblat. El creixement ha estat lent però continuat excepte en períodes com el de la pesta negra al segle XIV. La Revolució Industrial va provocar un desenvolupament molt gran, la natalitat es va mantenir molt alta fins a la dècada del 1870 i la mortalitat va experimentar una forta davallada. Els fluxos migratoris van ser importants. Durant el s. XIX hi va haver un fort èxode rural que es va dirigir a les àrees mineres, una segona onada de migració interna es produí al final de la Primera Guerra Mundial, a causa del declivi de la indústria pesant a les regions tradicionals a favor de les noves àrees dels Midlands i del nord d'Anglaterra. Aquest moviment quedà aturat amb l'inici de la Segona Guerra Mundial.

1.2.2 Una població distribuïda desigualment

La distribució geogràfica de la població britànica és molt poc homogènia: mentre que la densitat de la població en el conjunt de la Gran Bretanya és de 234 habitants per km2, a Anglaterra arriba als 366 habitants per km2, Gales en té 138 i Escòcia només 65, finalment la Irlanda del Nord té 112 habitants per km2.

Actualment la població britànica es concentra a la conca de Londres i al sud-est d'Anglaterra, al sud de Gal·les i a la perifèria dels Penins i a Northúmbria, mentre que perden població els Highlands d'Escòcia, el nord de Gal·les, Cúmbria i la península de Cornualla.

La taxa de natalitat ha anat davallant des del 1964, i la població de més de 65 anys va augmentar el 45% entre el 1951 i el 1981. L'esperança de vida és de 76 anys.

1.2.3 Una societat multicultural

L'emigració va continuar arribant a xifres molt altes fins als anys trenta, en que la crisi econòmica mundial va trencar el moviment. Els nous lligams amb Europa i les polítiques restrictives d'immigració als Estats Units, al Canadà i a Austràlia establerts després de la Segona Guerra Mundial, van fer variar el model. El creixement sostingut de la Gran Bretanya al 1957 va provocar una forta demanda de mà d'obra, i començà un flux d'immigració procedent dels països pobres de la comunitat britànica, com l'Índia, el Pakistan, les Índies Occidentals, i diversos països africans. El 1966 hi havia censats al país 1 800 000 estrangers i el 1981, 2 137 000.

El 1968 es començaren a establir limitacions als ciutadans procedents de les antigues colònies i la Llei d'immigració del1971 impedia l'entrada dels que no poguessin demostrar lligams de descendència directa amb el Regne Unit; aquesta llei sols es va vulnerar per atendre els refugiats ugandesos el 1972. Entre el 1951 i el 1971, els nascuts fora de la Gran Bretanya passaren del 3'4% al 5'9% de la població. Aquest fet ha provocat la necessitat de crear una política d'integració per a una gran diversitat de cultures i ètnies que estan configurant una societat multicultural, amb uns problemes específics de gran abast social.

1.3. Bandera

Al 1707 Escòcia i Anglaterra es van unir mitjançant l'Acte d'Unió i es van convertir en el Regne Unit; com Anglaterra tenia la seva pròpia bandera, la qual duu la creu de Sant Jordi i Escòcia tenia la seva, va haver una gran confusió; en altres paraules, ningú sabia quina bandera usar i quan usar-la; per tant, una nova bandera representant la Unió va ser dissenyada portant les creus de Sant Andreu (Patró d'Escòcia) i Sant Jordi (Patró d'Anglaterra) i més tard es va agregar la creu de San Patrici (Patró d'Irlanda).

2. HISTÒRIA DE LA GRAN BRETANYA

No va ser fins després de les invasions bretones del s. V, que es coneix aquest estat com a Gran Bretanya, ja que abans s'anomenava Armòrica. Durant l'edat de bronze tingué un gran desenvolupament econòmic amb la potenciació dels seus centres metal·lúrgics. Durant l'ocupació romana, els vènets, un dels pobles autòctons d'Armòrica, foren els qui més es resistiren als romans, però finalment foren derrotats. Els bretons arribaren a Armòrica procedents d'Anglaterra (450-600). La vitalitat demogràfica va ser la causa, i els bretons assimilaren els grups gal·lo-romans de la península. La formació de l'imperi carolingi posà en perill la consolidació d'uns combats bretons sobirans. Carlemany intentà recaptar tributs entre els bretons. Nominoe, un bretó establert duc de Bretanya per l'emperador Lluís el Piadós, refusà tota sobirania franca, assumí la direcció única del país i avançà vers l'est. Derrotà els frans a Ballon (845=, ocupà les zones de Rennes, Nantes i Gwened, l'antiga marca bretona, i organitzà Dol com a seu metropolitana de Bretanya, malgrat les protestes de la seu franca de Tours. Durant els ss IX i X les incursions normandes arruïnaren el país; els bretons lluitaren constantment contra els normands. Durant els dos segles següents, els ducs bretons s'esforçaren a consolidar el domini ducal sobre les sobiranies nobiliàries feudals dels comtats del país. Començaren a formar-se aleshores (s XII) els estats generals de Bretanya, i, seguint l'esquema administratiu dels Capet, l'autoritat ducal organitzà el país en batllies de caràcter fiscal i militar. Vers el 1320 fou redactat el Molt Antic Costum de Bretanya, que aplegava per escrit el règim jurídico-constitucional bretó. Les tensions entre els nobles i l'autoritat ducal s'accentuaren sensiblement arran de les rivalitats rígides entre els Plantagenet i els Valois, reis de França (ss XIV-XV), els quals s'enfrontaren en la Guerra de Successió de Bretanya (1341-64), acabada amb el triomf del candidat anglès, Joan de Monfort, que representà una obstrucció a la influència francesa i el manteniment de les pròpies característiques. Bretanya era un lloc clau per als desembarcaments anglesos; per tant, anglesos i francesos cercaren complicitat i aliances favorables a llur política, que variaren segons les tensions internes bretones. Al s.XV, malgrat tot, fou d'una gran prosperitat per a Bretanya; posseïa una força militar pròpia i una vitalitat: Saint-Mathieu Lanildut, Nantes, Penmarc'h, Brest, etc. per on exportava blat, faves, porcs, peix sec, cuir, draps de Rennes, teles de Quintin, etc. El triomf de França a la Guerra dels Cent Anys posà en perill l'autonomia del ducat. La noblesa bretona ben aviat sentí l'atracció de la cort francesa, i la corona inicià una política matrimonial amb la casa ducal, que acabà posant Bretanya sota la seva influència. El 1532 el delfí Francesc fou coronat duc. A la seva mort el ducat fou incorporat a la corona; el rei esdevingué un duc absent més interessat en la sobirania de la corona que no pas en la sobirania ducal. Les classes dirigents  bretones aconseguiren un Acte d'Unió, que intentava de defensar les atribucions del ducat i de precisar les relacions entre la corona francesa i el ducat bretó. Els bretons es reservaren el dret fiscal, militar, jurídic i constitucional sobre el seu territori i el dret sobre els seus beneficis eclesiàstics. El rei-duc, però, envià un governador com el seu alter ego a Bretanya, imposà la utilització única del francès en els afers administratius i impulsà a la creació del parlament de Bretanya a Nantes, que es convertí en un organisme d'assimilació del sistema jurídic bretó. Durant el s XVI, les lluites de religió dividiren el país. Des del final d'aquest segle i durant el s XVII Bretanya es distingí per la pirateria enfront d'holandesos i anglesos, per les expedicions al nou món i per les revoltes populars urbanes i pageses contra el règim senyorial propi i la pressió fiscal del rei francès. Des del punt de vista econòmic, els intents de centralització de Richelieu i, al s XVII, la política mercantilista de Colbert començaren a arruïnar l'economia de Bretanya, així com la necessitat d'utilitzar militarment els ports bretons i de construir vaixells de guerra perjudicà també la seva política comercial i provocà la desforestació de molts boscos bretons. La Revolució Francesa posà fi definitivament al règim constitucional i institucional bretó. L'abolició dels privilegis es convertí en l'abolició dels drets de Bretanya. La divisió de França en departaments suprimí el nom de Bretanya en mapes i documents oficials, i la constitució civil del clericat posà fi a l'organització eclesiàstica bretona. Bretanya reaccionà amb l'aixecament de la Chouannerie, moviment de caràcter molt complex, puix que amb els interessos bretons es barrejaren també els interessos contrarevolucionaris de l'antic règim. El s XIX acusà la política de Napoleó; d'ençà del blocatge continental els corrents comercials havien estat desviats. Bretanya havia perdut el mercat anglès i el de la Península Ibèrica. El país no tenia carbó, i el sistema proteccionista francès imposava el carbó del nord i impedia a Bretanya de procurar-se'n de més barat, i en condicions de competència,, al país de Gal·les. Aquests fets (pèrdua dels mercats, ruïna de la producció urbana tradicional i proteccionisme francès, etc.) impossibilitaren la industrialització de Bretanya. Malgrat tot, encara, al costat de la seva agricultura i ramaderia, Bretanya desenvolupà dos tipus d'indústria: la naval de Brest, An Oriant i Saint Nazaire i la conservera, salvaguardada per la importància de la seva pesca. La falta d'una industrialització completa al país contribuí a fer aparèixer una forta tendència a emigrar per part de la gent més capacitada. Durant el s XIX Bretanya visqué molt marginalment la política francesa, i la seva població, en plena passivitat, es manifestà més aviat conservadora. La noblesa, del tot absentista, exercí una notable influència sobre la població pagesa. L'escassa burgesia es mantingué dins la influència francesa, i l'obrer industrial, important sobretot a Brest, tendí més a les actituds anarquistes que no a les socialistes. El govern francès recelà de la fidelitat bretona en les situacions crítiques; així, durant la guerra franco-prussiana, Gambetta tingué por d'enfrontar els cossos de voluntaris bretons amb l'ofensiva prussiana, però, per contra, els constituí les tropes més sòlides de repressió dels amotinats de la Comuna de París (1871). Durant les darreres dècades del segle XIX aparegueren les primeres organitzacions político-culturals bretones, entre les quals destacaren la Federació Regionalista de Bretanya (1911), desprès Partit Nacionalista Bretó, i el moviment Breich Atao (1918), convertit el 1927 en Partit Autonomista Bretó. Reivindicaven sobretot l'autonomia administrativa i econòmica del país i l'oficialitat de la llengua. La guerra del 1914 representà un desastre demogràfic per al país i l'oficialitat de la llengua. La guerra del 1714 representà un desastre demogràfic per al país, i l'impuls reivindicatiu restà molt frenat. Malgrat tot, aprofitant la política europea al congrés de Versalles (1919)a favor de les minories nacionals centreuropees, els bretons adreçaren na petició de reconeixement de llur realitat nacional, que fou desestimada. Malgrat els estralls de la guerra, durant les dècades dels anys vint i trenta les iniciatives de caràcter cultural i polític es multiplicaren; cal destacar la labor d'Olier Mordrel des de la revista política “Stur” i del grup clandestí Gwenn ha du. Davant el perill d'una guerra immediata, el govern francès suspengué (1939) “Stur” i empresonà els militants bretons més actius. El juny de 1940 els alemanys ocuparen Bretanya. Durant la guerra, aquests, un cop hagueren bandejat -amb la complicitat del govern de Vichy (reunió de Montoire, octubre de 1940)- els militants nacionalistes més radicals, practicaren una política d'oportunisme polític envers les actituds culturals del moviment bretó. Malgrat tot, però, grups de bretons passaven a la resistència, i el maquis desplegà una gran activitat, sobretot a partir del 1943, que obligà els alemanys a mantenir a Bretanya una força armada que el juny de 1944 els hauria estat molt útil a Normandia. Aquest mateix any els francesos iniciaren una repressió indiscriminada del moviment bretó, acusat de col·laboració amb l'enemic, i els processos es prolongaren fins als març de 1947. L'activitat bretona particularista reprengué vers el 1950, de primer culturalment, i després políticament i econòmicament, davant el refús sistemàtic del poder central de votar els crèdits indispensables per al desenvolupament de Bretanya, fet que obligà a emigrar uns 20000 joves bretons cada any. Les reclamacions legals restaren gairebé sense afecte, raó per la qual es recrearen els grups clandestins, sovintejaren els atemptats simbòlics i s'iniciaren les activitats del Front d'Alliberament de Bretanya.

3. TRETS CARACTERÍSTICS DE CADA CULTURA

3.1. Irlanda del Nord

Irlanda del nord és una regió administrativa del regne unit que està al nord oest de l'illa de Irlanda. La seva població és de 1'7 milions d'habitants. Està dividida en 24 districtes i dos ciutats, (Belfast, Derry), agrupats en 6 comptats que són Antrim, Armagh, Down ,Fermanagh, Londonderry i Tyrone.

Els ciutadans de Irlanda del Nord escullen a membres per una assemblea provincial que administra els assumptes locals, i també escullen a representants que seuen al parlament nacional del Regne Unit a Londres.

La religió que abunda més és la catòlica, però també hi ha un nombre considerable de persones que són presbiterians i que segueixen l'església d'Irlanda.

3.1.1 Casaments:

Després de buscar molt per internet i en llibres, he arribat a la conclusió que el desenvolupament d'un casament no té molta importància perquè cada parella se l'organitza com vol i no té unes pautes establertes per a fer-lo, ara que, el que sí que he trobat interessant és que hi ha moltes supersticions que sí que el condicionen, per això crec oportú explicar-ne unes quantes:

- Si plou el dia del casament, significa que anirà tot be i dóna bona sort a la parella; en canvi, si no plou, significa tot el contrari ja que és estrany que no plogui cada dia a Irlanda.

- Porta bona sort que la primera persona que feliciti la núvia sigui un home, en canvi, si és una dona, porta mala sort.

- Porta bona sort que els nuvis a l'hora de despertar-se sentin el cant dels ocells.

- Porta mala sort que la núvia es posi el vel ella mateixa, ha de ser una dona casada qui li ha de posar.

- Porta bona sort si la pedra de l'anell del casament és un “birthstone”.

- Si el vestit de núvia es trenca accidentalment durant la cerimònia, també porta bona sort.

També el que em va sorprendre és que hi ha unes dites que indica la sort que portarà a una parella si es casen d'un color o un altre, que són les següents:

“Casi's en blanc I tot anirà bé “, “Casi's en blau, i l'amor serà vertader “, “Casi's en rosa, i els esperits s'enfonsaran” “Si es casa en gris, anirà a viure lluny”, “Si es casa en marró, viurà fora de la ciutat”, “Si es casa en negre, faràs un salt endarrere”, “ Si es casa en vermell, l'amor morirà aviat”, “Casi's en bronzejat i l'home serà ben estimat”

3.1.2 Llengua:

L'irlandès, i les seves llengües germanes el bretó i el gal·lès, són de les llengües més antigues d'Europa que encara es conserven. Els registres escrits tornen al període cristià, quan el llatí era la llengua habitual en que s'escrivia. Els escrivans irlandesos anotaven als marges dels seus escrits gloses des de on, avui en dia, s'ha pogut conèixer en major part l'irlandès vell.

L'irlandès es va desenvolupar a través d'un dels dialectes celtes portats a l'edat de bronze d'Irlanda i la Gran Bretanya pels celtes de l'edat de ferro, que habitaven a l'Europa central fa aproximadament tres mil anys. Els invasors del període pre-celta com Parthalon, Tuatha de Danann, Fir Bolg, Milesies i Picts ; es consideren que tots formaven part de l'antiga població d'Irlanda. Això s'assumí quan els celtes eventualment van tenir èxit conquerint el país, que era una terra amb moltes llengües, cultures i societats diferents, encara que la població fos petita, i aquestes llengües precèltiques han tingut molta influència sobre l'irlandès d'avui en dia.

3.1.3 Sistema educatiu irlandès

3.1.3.1 Etapes del sistema educatiu

El sistema educatiu Irlandès va ser tradicionalment dividit en tres nivells: Primària (8 anys), Secundària (5 o 6 anys) i el tercer nivell, el qual ofereix una àmplia gamma d'ofertes sobre cursos post-secundaris, a l'educació professional i tècnica, a professions i els més alts nivells de post-graduats. Recentment s'ha ampliat l'educació afegint el parvulari i l'educació per a adults.

- Educació primària: Les escoles primàries tenen un programa de vuit anys, dels quals dos anys no són obligatoris perquè van dirigides a nens menors de 6 anys. Excepte algunes escoles, s'ensenya amb anglès i les assignatures que s'ensenyen són anglès, matemàtiques irlandeses, estudis socials i mediambientals, art, música, educació física i religió.

- Educació secundària: Generalment comença als 12 anys i consisteix en un “Junior cycle” de tres anys seguit de un “Senior cycle”, de dos o tres anys. Entre el “Junior” i el “Senior cycle” hi ha un any de transició que proporciona als estudiants una àmplia gamma d'oportunitats per experimentar entrades educatives, y experiència laboral.

- En finalitzar el “Senior cycle”, es fa un examen anomentat “Leaving Certificate Examination”. Els estudiants han d'escollir entre 3 examens els quals s'encaren més cap als interessos professionals de cada alumne.

- Educació terciària: avarca el sector de la universitat, les universitats tècniques i tecnològiques, i les universitats de l'educació (totes finançades substancialment per l'estat).

3.1.4 Literatura irlandesa

La literatura irlandesa es relaciona amb la literatura anglesa ja que la majoria d'autors irlandesos escriuen en anglès, i molts, varen ser coneguts després d'haver emigrat a centres culturals pròpiament anglesos, com Londres.

Els escriptors irlandesos més importants, ordenats cronològicament, són aquestos:

Jonathan Swift (1667-1745)

Pastor protestant i escriptor, a les seves obres deixa veure un caràcter amarg provocat per la malaltia del vèrtic que pateix al llarg de tota la seva vida i que l'encaminarà a la bogeria. Les seves obres tracten des de temes polítics, com una crítica a la presència anglesa a Irlanda, religiosos Una defensa del anglicisme en contra de catòlics i presbiterans o la crítica literària La batalla dels llibres. El seu llibre més conegut és una novel·la, Els viatges de Gulliver, publicada al 1730. En ella realitza una sàtira dels usos socials que acaba per atacar al gènere humà en el seu conjunt.

Thomas Moore (1779-1852)

Va néixer a Dublín el 1779. Encara que va destacar com a escriptor i músic, la seva millor aptitud era escriure poesia. Va treballar com a administrador a les Bermudes, però poc temps després va anar de viatge, i en tornar a Anglaterra va escriure Odes and Epistles, més endavant escrigué altres obres com Autobiografia, L'amor dels àngels i El epicureu

Oscar Wilde ( 1854-1900)

Escriptor irlandès nascut a Dublín. Va composar poemes, obres dramàtiques, novel·les, assaigs, i crítica literària. Una novel·la seva de les més famoses és El retrat de Dorian Grey. També va dictar una sèrie de conferències a Estats Units sobre l'escepticisme. Les seves obres són celebrades per l'aristocràcia anglesa, el qual el converteix en un ídol i un exemple a seguir pel seu ingeni i elegància.

George Bernard Shaw (1856-1950)

Nascut en família humil i educat en el protestantisme, va viure una dura joventut. A Londres en 1889 escriu les seves primeres publicacions Assaigs Fabians, caracteritzat pel moviment socialista. En aquests anys també va ser un prestigiós crític de música. Als noranta comença a escriure obres teatrals. Les cases del vidu va ser una de les seves primeres obres. Entre les seves comèdies cal destacar Les armes i l'home, Cándida i Mai se sap. Al 1925 és guardonat en el premi Nobel de Literatura.

John Milington Sygne (1872-1909)

J.M. Synge era el dramaturg més important del Renaixement irlandès. Synge va sacsejar el teatre públic amb els seus drames provocatius En l'Ombra de la La Canyada i El Playboy del Món Occidental entre d'altres, incitant pels nacionalistes qui van sentir que Synge menyspreava la seva causa patriòtica. Renunciant a Déu i la religió després d'una lectura de Darwin, Synge es va trobar allunyat de la família i dels amics i va ser abandonat als seus propis dispositius, sovint vagant pel país sol.

Frank O'Connor (1903-1966)

Escriptor irlandès. Va treballar com a bibliotecari i va ocupar el càrrec de director del Abbery Theatre. És autor de relats Guests of the Nation, 1931, novel·les Dutch Interior, 1940, obres de teatre Mose's Rock, 1938, una autobiografia An Only Child, 1961; My Father's Son, aparegut posteriorment al 1968 i d'una antologia de traduccions de poesia irlandesa Book of Ireland 1959

Samuel Beckett (1906-1989)

Dramaturg, poeta i novel·lista irlandès. El seu veritable nom és Samuel Bareluy Beckett. Membre d'una família protestant, es va formar en una escola protestant de classe mitja en el nord d'Irlanda, i després d'abandonar-la, va ingressar en el Trinity College de Dublín, on va assolir la llicenciatura en llengües romanços en 1927 i el doctorat en 1931. Com obres destacades escrites assenyalaríem: Eleutheria, Final de partida, L'última cinta; les novel·les Murphy, Com és això?; i el llibre de poemes Els ossos i els ecos.

Flann O'Brien (1911-1966)

Escriptor irlandès en llengua anglesa, La seva obra narrativa, tenyida de sarcasme, és una de les més innovadores de la moderna literatura irlandesa. La seva obra mestra és Una pinta de tinta irlandesa.

Brendan Behan (1923-1964)

Dramaturg irlandès nascut i mort en Dublín. Autodidacta, va participar en una organització autonomista terrorista y va ser empresonat per transportar explosius. Fruit d'aquesta experiència són els seus drames The Ouare Fellow i The Hostage I la seva novella Borstal Boy, obres de gran força expressiva.

3.1.5 Bandera Irlandesa

La forma de la bandera irlandesa reprèn la de la bandera tricolor francesa. Els seus colors estan sàviament repartits: a les extremitats, el verd, el color del moviment nacionalista, i el taronja, el dels unionistes. Entre els dos, el blanc simbolitza la pau. Encara que s'utilitzà com a bandera nacional des del 1922, data en la qual Irlanda s'emancipa de la tutela del Regne Unit, no és adoptada oficialment fins al 1937.

3.1.6 Gastronomia Irlandesa

La gastronomia irlandesa, una de les més desconegudes d'Europa, és molt variada. En la seva cuina podem trobar plats elaborats amb verdures fresques i naturals; una carn (anyell, pollastre, vedella) excel·lent, gràcies a les abundants i verdes pastures, que és la base de les seves energètiques receptes plenes de sabor; la mantega salada; el salmó; els crustacis; la llagosta i els fumats. Tampoc poden faltar les patates, que constitueixen l'aliment bàsic de la seva dieta, ja que amb elles s'elabora el pa, les masses de pastisseria i un sens fi de més productes. Així, en la seva gastronomia destaquen plats com: les Ostres de Galway, les Gambes de la badia de Dublín, els Llagostins a la dublinesa, els Filets de rodaballo amb salsa Noilly Prat, les Bombes de patata (que, a més porten formatge cheddar), el Pernil rostit al forn de Limerick, el “Irish Stew” (estofat de carn d'anyell amb patates), l'Estofat de vedella amb Guinness, el Porc rostit amb mel, el Faisà farcit de castanyes, la Botifarra negra amb poma i col,...i una infinitat de plats deliciosos. Delicioses i suculentes receptes sempre acompanyades de Soda Bread, un pa casolà que s'elabora amb una barreja de cereals pastats amb llet i una culleradeta de bicarbonat, d'aquí el nom. I, com no, d'una fumejant tassa de Te amb llet i llimona, un gran got de cervesa Guinness o un whisky de malta i un bon Mousse Irish Mist, un licor típic d'aquestes terres.

Seguidament explicaré un parell de les receptes anomenades anteriorment:

Irish Stew:

Ingredients:

8 costelles d'anyell Oli

4 rodanxes de bacó 3 pastanagues

1 quilo de patates Farigola

3 cebes Pebre mòlt

2 gots de brou Sal

Preparació:

- Tallar el bacó a tires i sofregir-lo.

- Fregir les costelles pels dos costats.

- Tallar la ceba, la patata i la pastanaga.

- Col·locar la meitat en una casserola de fons gruixut.

- Assaonar amb pebre i sal.

- Sobre això col·locar el bacó i les costelles.

- Cobrir-lo amb la resta de la verdura.

- Abocar el brou i una mica de farigola.

- Tapar i deixar-lo bullir.

- Baixar el foc i coure durant 1 hora o fins que l'anyell quedi ben tendre.

Llagostins a la Dublinesa:

Ingredients:

Llagostins, 500 g Sal

½ tassa de cervesa ¼ de Llimona

3/4 tassa d'oli d'oliva, Anet fresc al gust

Farina, 250 g

Preparació:

- Pelar les llagostins però sense llevar la pela de la cua.

- Posar la farina en un bol en forma de volcà i afegir la cervesa a poc a poc, removent amb una forquilla fins a obtenir una crema espessa.

- Afegir el suc de llimona, l'anet picat i assaonar lleugerament.

- Escalfar amb abundant oli en una paella profunda i anar prenent els llagostins per la cua, passar per la crema de farina i seguidament a la paella, deixant-los fregir fins que estiguin daurats i cruixents.

- Escórrer sobre un paper absorbent i servir-los ben calents.

3.2. Escòcia

Escòcia és la nació més al nord de les quatre que formen el Regne Unit que s'estén sobre un terç de la superfície total de Gran Bretanya. El nom d'Escòcia prové del terme llatí Scottia que significa terra dels escocesos (scots), en gaèlic escocès l'anomenen Alba.

Escòcia abarca al voltant de 81610 km², amb una longitud de 441 km. de nord a sud, i varia entre 39 i 248 km. de la costa est a l'oest. Està dividida en dues àrees geogràfiques: les terres baixes i les terres altes escoceses. Actualment consta d'una població d'una mica més de cinc milions d'habitants, amb una densitat mitja de 66 persones/km².

El llenguatge oficial és l'anglès encara que en algunes zones del nord i l'oest es conserva el gaèlic i la llengua escocesa que és una llengua anglosaxona, considerada per alguns un dialecte de l'anglès i per uns altres una llengua independent d'aquesta.

La seva capital és Edimburg, una de les ciutats més boniques del nord d'Europa. Té una població del voltant de 500.000 habitants, bona part d'ells estudiants. Denominada l'Atenes del nord, és aquí on està la seu del parlament escocès i la porta a les mítiques terres altes escoceses.

3.2.1 Casament Escocès

3.2.1.1 Abans de la cerimònia

Sovint, abans de que una noia escocesa es casi, la seva mare obre sa casa per a ensenyar els regals que li han fet a la futura núvia. Les invitacions del casament són enviades a la gent que oferí regals de nuvis a la parella, aquestos, son desempaquetats per posar-los a l'exposició de regals. Després d'això, la núvia es disfressa i els amics l'escorten per la ciutat cantant i colpejant pots i cassoles, anunciant el dia del casament.

El nuvi, el porten els seus amics de festa per acomiadar-se de ser solter, comença a la tarda abans de la cerimònia. L'acomiadament de solter és una festa que es fa per celebrar l'últim dia de “llibertat”. El nuvi, com la núvia, també és disfressat i escortat pels seus amics a les afores de la ciutat. Molt sovint, quan la nit s'acaba, el nuvi és despullat i cobert de sutge, melassa i plomes, i l'abandonen tota la nit lligat a un arbre. En algunes àrees rurals, lloguen un camió obert per celebrar l'acomiadament fent molta gresca tota la nit.

3.2.1.2 Després del dia del casament

A l'endemà, quan la parella acabada de casar se'n va a l'església, es tiren davant de la núvia pètals de flors durant tot el camí. Si mentrestant, es troben un porc o un enterrament, han de tornar cap a casa i refer el camí cap a l'església, perquè sinó porta mala sort.

3.2.1.3 Tradicions escoceses pel casament

- Donar un fermall escocès (Luckenbooth) fet de plata amb la grabació de dos cors com a símbol d'amor.

- Les recepcions i els casaments a vegades es fan en un castell proper, però si no n'hi ha, es fan a un carrer del poble o a la pròpia casa.

- Comprar una skilt (faldilla escocesa) al nuvi per representar el seu clan.

- Portar l'anell de casats al dit del cor, per influència romana, perquè creien que aquest dit tenia una vena que anava directament al cor, i llavors era un simbolisme de que estaven enamorats

- Una tradició molt antiga, però que ara ja casi no es fa, era que la primera nit de casats, la parella anava a dormir a una granja; i a Lewis, que la parella es quedés a dormir la primera setmana a casa dels pares de la núvia abans d'anar a dormir a la seva pròpia casa.

- Cosir un pel a la vora del vestit, també es creu que porta bona sort.

- Porta bona sort que la núvia porti una ferradura al braç durant la cerimònia.

3.2.2 Llengua escocesa

Escòcia té tres llengües; l'anglès, que és la oficial, l'escocès, i el gaèlic, però aquí explicaré només l'escocès perquè crec que és la llengua que més identifica aquesta cultura.

L'escocès prové del dialecte anglosaxó de Nortumbria amb influències de l'antic nòrdic de les invasions víkingues, de l'holandès i el baix sajón a través del comerç i de la immigració, i del romanç a través de l'església i el llatí legal, les invasions normandes i finalment del francès de París gràcies a la Auld Alliance.

Es pot classificar en els següents períodes:

  • Període anglosaxó: fins l'any 1100

  • Escocès preliterari: fins l'any 1375.

  • Escocès antic: fins l'any 1450.

  • Escocès mig: fins l'any 1700.

  • Escocès modern: des del 1700 fins a l'actualidat.

L'escocès també té préstecs a causa del seu contacte amb el gaèlic escocès, una llengua cèltica diferent de l'escocès encara parlat a les terres altes (Highlands) i les illes de la costa occidental.

La llengua ha evolucionat naturalment al llarg dels anys, però hi ha qui considera que la llengua ha estat més fidel als seus orígens anglosaxons que a l'anglès. Per exemple, kirk/church (amb alemany modern Kirche), ken/know (amb alemany modern kennen) y nicht/night (amb alemany modern Nacht).

3.2.3 Sistema educatiu escocès

Escòcia té una llarga història sobre proporcionar una educació d'alta qualitat. Al 1500, hi havia 4 universitats; la més antiga, St. Andrews University, funciona des del 1411. En el s. XVII, Escòcia era un dels primers països a Europa que tenia un sistema educatiu nacional. Hi ha 3 fases diferents en el sistema educatiu escocès.

3.2.3.1 Tipus d'escoles:

Escoles locals: l'autoritat de l'educació pren les decisions sobre què han d'ensenyar a l'escola, com són examinats els alumnes i com són evaluats. Això assegura que els alumnes tenen la supervisió apropiada en les condicions de l'escola. L'autoritat de l'educació permetrà escollir als pares quins alumnes poden accedir a l'escola. Cada escola ha de tenir un consell escolar format per pares, professos i membres de la comunitat.

Escoles especials: L'autoritat educativa també ha de proporcionar educació a aquells que necessiten una atenció especial. La major part de les autoritat intenten proporcionar aquestes necessitats a traves d'escoles establertes. Una escola especial es dissenyada en particular per trobar les necessitats de les quals no poden obtenir en una escola ordinària. Els professors són entrenats sobretot amb els mètodes apropiats d'ensenyança per a ells i la seva cura.

Escoles confessionals: Aquestes escoles estan associades amb la religió. L'autoritat educativa les proporciona a aquell lloc on hi ha una gran demanda d'elles. Aquestes, són controlades de la mateixa manera que les altres escoles de l'autoritat educativa, tot i que obtenen algunes diferències: els professors poden ser escollits segons la base de la seva fe, el temps especial pot ser abandonat per serveis religiosos i que el supervisor és religiós, per exemple, un sacerdot local farà l'informe a l'autoritat educativa sobre la instrucció religiosa a l'escola.

Escoles independents: No estan finançades pel govern. Han d'estar aprovades pel Ministeri escocès de nens i de l'educació. Això significa que ha d'assolir unes certes normes locals, número, any i sexe dels alumnes, i unes normes de seguretat. Un cop aprovades, l'escola serà enregistrada al registre d'escoles independents mantingudes pel Departament d'Educació escocès.

3.2.3.2 Etapes del sistema educatiu:

Educació preescolar: Aquesta etapa no és obligatòria, és una educació que s'ofereix als nens d'entre tres i quatre anys, i és gratuita.

Escola: educació lliure però obligada pels nens i nenes d'entre 5 i 15 anys, amb estudis complementaris opcionals fins als 18 anys.

Educació complementària: a jornada completa i a mitja jornada; s'obren cursos als instituts. Els cursos d'educació complementària, sovint s'ensenyen professions encarades per la preparació de la universitat. Estan dirigits per a estudiants de 16 anys i més grans.

Educació superior: qualificacions i graduats de la carrera i post graduat a la universitat o l'institut, acceptant que tots els cursos estan basats amb el mèrit.

Hi ha 46 instituts d'educació complementària a Escòcia, el qual “Stevenson College Edinburg” és el més gran.

3.2.4 Literatura escocesa

La literatura escocesa està escrita en anglès i escocès. Des del segle XVIII, l'anglès estàndard és el que s'usa més sovint com a llengua literària a Escòcia. Les formes dialectals escoceses sobreviuen sobretot en els diàlegs, tot i que també hi ha un nombre d'autors que l'han continuat utilitzant com a llengua literària.

Indiscutiblement, l'escriptor escocès (i en llengua escocesa) més popular és Robert Burns (segle XVIII, els poemes del qual encara són molt coneguts avui en dia. Un dels escriptors més coneguts avui dia és Irvine Welsh, autor de Trainspotting.

Robert Burns: Poeta britànic precursor dels romàntics anglesos i fundador de la poesia lírica tradicional escocesa. Fill de camperols, des de nen va treballar al camp. Va compondre els seus primers versos als 16 anys. Va emigrar a Jamaica per a millorar la seva situació econòmica (1784-1788). Els seus poemes es troben recollits i escrits principalment en escocès en Poemes (1786) i a les seves obres completes, la primera edició de les quals es va publicar en 1800.

Sir Walter Scott: Novel·lista, poeta i editor britànic. La novel·la històrica romàntica té en Walter Scott, si no al seu inventor, al seu primer i més influent representant. Fill d'un advocat, des de la seva infància es va sentir fascinat per les llegendes i els episodis històrics, preferentment medievals, de la seva terra natal escocesa, que posteriorment constituirien el tema principal de molts dels seus poemes i novel·les. Escrigué Waverley, El anticuari, Rob Roy, Ivanhoe, El pirata, Quentin Durward i El talismà.

Lord Byron: Pertanyia a una família de l'aristocràcia del seu país, va perdre al seu pare als tres anys. En 1798, al morir el seu besoncle William, cinquè baró Byron, va heretar el títol i les propietats. Als divuit anys va publicar el seu primer llibre de poemes, Hores d'oci, i una crítica adversa que va provocar la seva violenta sàtira titulada Bardos anglesos i crítics escocesos, amb la qual arribà a certa notorietat. Emprengué una sèrie de viatges en els quals va recórrer Espanya, Portugal, Grècia i Turquia. En el seu retorn va publicar, com a memòria poètica del seu viatge, els dos primers càntics de La peregrinació de Childe Harold.

Irvine Welsh: Aquest escocès és un autor transgressor, avantguardista i liberalista. La seva fama la va aconseguir gràcies a la seva novel·la Trainspotting (1993). Welsh demostra que té molt de talent per a la sàtira i l'humor negre. A més, la seva sensibilitat musical és un recurs narratiu ideal per a ambientar els seus textos.

3.2.5 Bandera escocesa

La bandera escocesa s'origina a partir d'un fet històric que s'explica a continuació: