Recursos hídricos españoles

Geografía. Recursos hídricos españoles. Ríos. Vertientes hidrográficas. Regímenes fluviales. Lagos. Humedales. Aguas subterráneas. Confederaciones hidrográficas. Usos del agua. Infraestructuras hidráulicas

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad
publicidad

TEMA 4: ELS RECURSOS HÍDRICS

4.- ELS RIUS

La xàrcia fluvial de la península Ibèrica té una distribució desigual en el territori condicionada per distints factors:

  • L'acció de l'home: de forma voluntària o involuntària l'home intervé en el règim i característiques de molts rius. La rompuda i posada en cultiu de terres, la tala de boscos, construcció d'embassaments, contaminació industrial, canalitzacions, serien alguns exemples de l'acció de l'home sobre els cursos d'aigua. En aquest sentit podem citar els plans de regadiu més recents com els de Badajoz i Jaén.

  • La naturalesa del penyal influïx doblement. D'un costat, segons siga la duresa del terreny serà distinta la quantitat de materials que el riu arrossegarà i, d'un altre costat, perquè la naturalesa més o menys permeable del terreny fa que aquest actue com a un regulador del corrent

  • La densitat del tapís vegetal: quan és poc dens l'aigua de pluja colpeja directament el sòl i es pot produir erosió, amb importants pèrdues de sòl i la possibilitat de ser cobert per la vegetació posteriorment. Açò es del al caràcter estacional de les pluges, la qual cosa fa que tinguen un caràcter torrencial i arrosseguen les plantes tendres i les llavors que comencen a germinar.

  • El clima, condicionat per la freqüència de les pluges, l'aigua dels desgels, l'evaporació, etc.

  • La disposició orogràfica: el Sistema Ibèric, el Cantàbric i el Penibètic divideixen en vessants als rius espanyols la majoria dels quals desemboquen a l'oceà Atlàntic, després de travessar la Meseta o les valls andaluses. Els rius que naixen a les Muntanyes Cantàbriques desemboquen al mar del mateix nom, mentre que el Sistema Ibèric i els Pirineus obliguen als rius que naixen en aquestes serralades a acabar al Mediterrani.

Els distints rius espanyols discorren per cada una de les tres vessants (vertiente), que corresponen a tot el territori circumdant per un riu que desemboca al mateix oceà, i cada un forma part d'una conca. A Espanya, la conca més àmplia és la del Duero.

Dins de la seua conca cada riu traça el seu propi llit, la part que ocupa el riu. Quan el curs fluvial recorre un territori pla, el llit pot traçar grans corbes anomenades meandres.

4.2.- Les vessants:

La major part dels grans rius espanyols de la Península aboquen les seues aigües cap a l'Atlàntic, ja que la Meseta central està lleugerament inclinada cap a l'oest. El relleu Peninsular provoca l'existència de tres vessants hidrogràfiques: l'atlàntica, la mediterrània i la cantàbrica.

  • La vessant atlàntica: rep les conques dels grans rius de la Meseta (Duero, Tajo i Guadiana) i, el Guadalquivir. Aquests rius aconsegueixen els seus cabals màxims entre desembre i març, que sol ser l'època de major pluviositat a la Meseta.

  • La conca del Duero ocupa la totalitat de la Meseta nord. Entre els Pics d'Urbión i la seua desembocadura a Porto. És el riu més cabalós de la Península. És una conca simètrica, es a dir, rep els afluents tant per la dreta com per l'esquerra del seu curs. Entre els seus afluents més importants destaquen el Pisuerga, Elsa i el Tormes

    El riu Tajo és el mer llarg de la Península amb un total de 1202km. La seua conca és la tercera en extensió i entre els seus afluents destaquem el Jarama, el Tajuña, el Manzanares i l'Alagón. Te el seu naixement a la Serra d'Albarrací, província de Teruel, i la seua desembocadura a Lisboa.

    El Guadiana és, entre els grans rius espanyols el que ofereix els cabals mitjos absoluts més reduïts. El fet es deu a les escasses pluges que rep la conca, fins al punt que en alguns anys ha conegut un estiatge o de sequera total en algun dels seus trams. Te el seu naixement a “Los ojos del Guadiana” en la planura de Daimiel i desemboca a Ayamonte, en Huelva. Els seus afluents mes importants son: Zàncara, Cigüela i Zujar.

    La conca del Guadalquivir va estar oberta al mar i per això encara hi penetra en forma de marenys. Els seus afluents formen una xarcia dissimetrica ja que provoquen majoritariament dels relleus paleozoics de Sierra Morena. No tota la conca pertany a l'àmbit andalús, com en el cas de la part del Guadiana Menor cap a Múrcia. De tots els seus afluents destaquem el Genil i el Guadiana Menor. El seu naixement està a la Serra de Casorla i la seua desembocadura a San Lucar de Barrameda, a Cadis.

    El caracter obert de la conca del Guadalquivir ha propiciat que discorreguen per ella altres dos rius; el Tinto_Odiel i el Guadalete, que desemboquen al Golf de Cadis.

  • vessant mediterrània: els rius mediterranis son els mes irregulars de la peninsula, a causa del dèficit de pluges del seu clima. Amb una superficie del 37% del total peninsular, pa vessant mediterrània rep nomes el 26,2% dels recursos hídrics. A l'estiu els rius mediterranis sofrixen un fort estiatge i per això alguns en són rambles, que son els rius que tenen el seu llit sec en gran part de l'any però que davant una forta precipitacio poden portar elevades cabadals d'aigua.

  • Les crescudes, que tenen lloc principalment durant la tardor, poden ser de conseeqüències greus. Estan relacionades amb el fenomen meteorologic de la gota freda que produix precipitacions abundants en poc temps. Tot això unit als forts pendents i a l'escassetat d'una vegetació que puga frenar la vessament, produix unes crescudes que com es va dir amb anterioritat poden arribar a ser catastrofiques.

    El riu mes important es l'Ebre. La seua conca es la segona més extensa desprès de la del Duero. Els seus afluents formen una xarcia dissimetrica ja que son mes nombrosos els afluents que arriben als pirineus com son el Gallec, Aragó, el Cinca o el Segre; els que procedeixen del Sistema Ibèric, com el Xaló, porten menys cabal. Les maximes de cabal solen ocórrer entre octubre i juliol mentre que a l'estiu es produix l'estiatge. El naixement de l'Ebre es a Fontibre i la seua desembocadura al delta de l'Ebre.

    Els principals rius catalans son el Llobregat a Barcelona i el Ter a Girona, que travessen les serralades Costaner-Catalanes.

    Els rius llevantins destaquen per l'elevada pendent dels seus llits que provoquen una gran capacitat erosiva. Els forts desnivells que han de salvar els seus cursos reduïts. Entre ells destaquen el riu Turia i Xúquer i el Segura. Aquestos rius destaquen també per la seua irregularitat i cabal escàs i curt.

    El Turia te el seu naixement a la serralada d'Albarrací, però, des de el seu naixement fins a Valencia i en Teruel es diu Guadalaviar. El Xuquer te el seu naixement a la Serrania de Conca i la seua desembocadura a Cullera. Els seus afluents mes importants es el Gabriel. El riu segura te el seu naixement a la Serra del Segura i la seua desembocadura al Guardamar del Segura.

  • Vessant Cantàbrica: es important ja que es la zona de la península on es produeixen mes precipitacions. Per ella circula el 40,8% del cabal que drenen tots els nostres rius. La regularitat i abundància de les precipitacions i unes temperatures poc contrastades, són les característiques d'aquest clima oceànic, els resultats hidrològics de les quals es traduïxen uns rius tan cabalosos com regulars. Una altra característica es la torrencialitat a causa del fort desnivell que han de salvar des de la capçalera fins a la costa en el seu breu recorregut. La seua capacitat erosiva, alimentada pel cabal i el pendent, es traduïx en valls profundes que afavoreixen els desaigües ràpids i la construcció d'embassaments per a l'aprofitament de la seua energia hidràulica. Rius importants d'est a oest son: Bidasoa, Deva, Nervión, Sella, Nalón, Tambre, Ulla i Miño (te el seu naixement a font miña que es troba a la provincia de Lugo, i te la seua desembocadura a La Guardia; destaquem el seu afluent principal: el Sil)

  • 4.3.- Rèdims fluvials

    Els rius es caracteritzen per tindre un determinat règim, que va caracteritzat per les oscil·lacions del cabal al llarg de l'any:

  • Règim nival. El riu es alimentat majoritàriament per precipitacions nivoses, la qual cosa suposa una forta reducció del cabal a l'hivern i aigües altes a la primavera o començaments de l'estiu pel desgel. Aquesta situació és pròpia dels rius d'alta muntanya com els del Pirineu central.

  • Règim nivo - pluvial. El seu règim depèn majoritàriament de les neus, però les pluges també influïxen en les seues crescudes. Les aigües aconsegueixen el seu màxim al maig, per la fusió de les neus, així com a l'octubre, quan comencen les pluges tardorenques.

  • Règim pluvio - nival. La major aportació d'aigua la reben de les pluges primaverals, però la fusió de les neus pròximes també és important. L'estiatge estiuenc s'allarga fins a entrat la tardor.

  • Règim pluvial. La majoria dels rius espanyols pertanyen a aquest grup. La quantitat d'aigua depén de les pluges i normalment sofrixen una important reducció de les seues aigües durant l'estiu. Poden diferenciar-se pel seu distint comportament el regim pluvial oceànic, de major cabal en tardor - hivern; el règim pluvial mediterrani, en el que tots els rius estenen a presentar tres pics, corresponents al final de l'hivern o inici de la primavera (febrer - març), al terme d'aquesta (maig - juny) i al tardor (novembre - desembre). Aquest últim és el més acusat. El règim pluvial mediterrani continental, correspon a l'interior de la península. Els tres pics característics del pluvial mediterrani en aquest reduïxen a dos: el principal a la primavera (abril - maig) i el secundari a la tardor (novembre - desembre), l'estiatge estiuenc es prolonga de juliol a octubre. És el cas dels rius Tajuña, Alagón, etc. Alimentats pel Sistema Central; el règim pluvial mediterrani subtropical, aquest règim queda reduït a l'àmbit geogràfic dels cursos meridionals que desemboquen al Mediterrani com el Guadiaro. El màxim principal es produïx al febrer o març, precedit per un descens al gener després del màxim secundari de desembre. Durant l'estiu l'estiatge es més profund i continuat, amb set mesos (maig - novembre) per davall de la unitat. Les aigües altes van associades a les pluges hivernals pròpies de la zona.

  • tots aquest tipus de règims pluvials es caracteritzen per ser simples, un riu amb règim simple desenvoluparà tot el seu recorregut dins d'un clima homogeni. Un règim complex sempre fa referència a un gran col·lector o riu que rep les aportacions de nombrosos rius, les aigües de les quals tenen el seu origen en climes diversos.

    Hi ha una gran unanimitat a considerar l'Ebre com el riu peninsular de règim més complex. La seua complexitat consistix a nodrir-se d'afluents cantàbrics, pirinencs i ibèrics o alimentar-se de la concurrència de climes tan contrastats com l'oceànic, el de l'alta muntanya, el mediterrani continental i el mediterrani pur.

    5.- ELS LLACS I ELS AIGUAMOLLS

    5.1.- Llacs

    Espanya ocupa un territori escàs de llacs. Solé en 1986 proposa una catalogació dels llacs comunment admesa en tres grups: endògens, exògens i mixtos

    • Endògens: deuen el seu origen a pulsacions internes de l'escorça terrestre com a falles, sismes, afonaments de blocs, volcans, etc. Aquest tipus de llacs no és abundant a la Península. Exemples: Camp de Calatrava, d'origen volcànic; o la llacuna de Gallocanta, la qual es forma arran d'una seguida d'afonament tectònic.

    • Exògens: han sigut generats per forces externes com l'acció de l'aigua, el gel, etc. Els d'origen glacial són molt nombrosos. A Aragó són coneguts com a ibons i a Catalunya com a estanys. També són nombrosos a la Serralada Cantàbrica, Muntanyes de Lleó, Serralada Central i Sistema Ibèric. Els glaceres que van descendir de la Sierra de Segundera van excavar el major llac glacial de la Península, el de Sanabria a Zamora. Els d'origen càrstic son fruit de la dissolució de roques calcàries i s'estenen per la part oriental de la Península. Exemples són les Torcas a Conca i “los ojos” del Guadiana a Ciutat Real.

    • Mixtos: són el resultat de la conjunció de diversos factors. Els més famosos són el de Banyoles a Girona, pel seu doble origen tectònic i càrstic.

    5.2.- Aiguamolls

    Els aiguamolls són zones cobertes de forma permanent o temporal per aigües poc profundes, superfícies que realitzen un paper de transició entre l'aigua i la terra que comprenen àrees pantanoses, ja siguen artificials o naturals, dolces o salades. Formen part dels aiguamolls les llacunes, les maresmes, les albuferes i els deltes.

    Les llacunes solen tindre dimensions desiguals, amb aigües més o menys salobres i fluctuacions que arriben freqüentment la seua desaparició durant els mesos d'estiu. A les maresmes confluïxen tant les aportacions d'aigua marina com fluvial i inclús subterrània, la qual cosa propicia gradients de salinitat, un medi idoni per a la diversitat i riquesa dels ecosistemes. Les maresmes, junt amb la muntanya i les platges amb dunes, formen el Parc de Doñana, una de les zones més importants d'Europa per al manteniment i desenrotllament de la fauna. Les albuferes són cales marines tancades per una barrera arenosa. Entre aquestes podem destacar el Mar Menor i l'Albufera de València.

    6.- LES AIGÜES SUBTERRÀNIES

    Una part de les precipitacions s'infiltra i s'emmagatzema en el subsòl. Penetra a través de la vegetació i els clavills i, per acció de la gravetat va descendint fins a trobar una capa de roques impermeables. Aquesta part d'aigua que s'infiltra constitueix les aigües subterrànies.

    L'aigua que circula davall terra no travessa els estrats impermeables i forma aqüífers.

    Es troben principalment a les depressions terciàries (Duero, Tajo, Guadiana), en les proximitats dels rius i a les capçaleres muntanyoses humides dels principals rius.

    Per a extraure l'aigua dels aqüífers es construeixen pous que són excavacions verticals que aconsegueixen el nivell freàtic i així aprofiten les aigües subterrànies. El nivell freàtic fa referència a la proximitat de les aigües subterrànies en relació a la superfície.

    7.- Els recursos hídrics a les Illes Balears i Canàries

    A les Illes Balears no hi ha cap curs superficial permanent d'aigua. Entre les causes destaquem el llarg estiatge, les escasses precipitacions o la permeabilitat del terreny. De tal forma que els torrents drenen superficialment les aigües de les pluges. Els més importants els trobem a la serra de Tramuntana a Mallorca, on destaca el torrent de Pareu. A la desembocadura d'alguns torrents s'han format zones pantanoses o albuferes entre les que destaquen l'albufera de l'Alcúdia a Mallorca. Així mateix, la naturalesa calcària del sòl de les Illes Balears afavoreix una important infiltració d'aigua de pluja cap als aqüífers.

    L'escassetat actual de recursos hídrics a les illes i la sobreexplotació dels aqüífers ha propiciat la construcció d'embassaments i el transport d'aigua en vaixells cisterna des de la Península cap a Mallorca.

    La situació de les illes Canàries és semblant a la de les illes Balears. L'escassa pluja provoca la carència d'una xàrcia fluvial. Són característics els barrancs i torrents. D'altra banda, al ser les roques de la superfície poc permeables, hi ha pocs aqüífers i són d'escassa capacitat.

    8.- LES CONFEDERACIONS HIDROGRÀFIQUES

    Són entitats abscrites al Ministeri de Foment, que, en uns casos abracen grans conques hidrogràfiques (Ebre, Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir, Segura i Xuquer), mentre que en altres casos són el resultat de l'agrupació de conques menors ubicades en un entorn geogràfic i hidrològic pròxim (Nord, Sud, Pirineu Oriental, Canària i Balear).

    Serveixen per a administrar les aigües de les conques, sent la màxima autoritat que controla l'extracció, distribució i utilització de l'aigua tant superficial com subterrània de cada conca.

    A excepció dels arxipèlags la divisió en confederacions hidrogràfiques no correspon a l'actual divisió administrativa d'Espanya en Comunitats Autònomes.

    9.- ELS USOS DE L'AIGUA

    9.1.- El paper estratègic de les infraestructures hidràuliques.

    El fort increment de les demandes consuntives (de consum) de recursos hídrics produïts a Espanya durant la present centúria, no podria haver sigut atés sense les millores tècniques aplicades a la captació d'aigües superficials y subterrànies. Destaquen les hiperembassaments. Si en 1900 existien a Espanya 57 preses amb una capacitat de 106Hm3, en l'actualitat són mes d'un miler els embassaments que regulen els rius espanyols, amb una capacitat que supera els 50000Hm3. La majoria d'aquests pantans són objecte d'aprofitament hidroelèctric d'un ús que no consumeix aigua. Això contribuïx a que Espanya compte amb un dels majors parcs hidroelèctrics del món.

    Completen aquestes actualitzacions les infraestructures hidràuliques de distribució, per a atendre demandes urbanes, industrials i agràries. El dèficit de recursos hídrics que parteixen algunes regions espanyoles ha propiciat transvasaments entre conques hidrogràfiques, destacant el transvasament del Tajo al Segura, de la qual depenen mes de dos milions d'habitants i 100000 hectàrees de regadius.

    9.2.- Els usos agraris.

    El reg de les àrees agrícoles és l'ús que consumeix major quantitat d'aigua, una miqueta més del 80% de total de la demanda. Actualment un 14% de la superfície cultivada és superfície de regadiu. Així mateix la majoria de les obres hidràuliques realitzades a Espanya han tingut com a finalitat augmentar les hectàrees de regadiu. Després de la Guerra Civil es crea l'Institut Nacional de Colonització, dedicat exclusivament a aquesta tasca.

    Així dons, el major usuari de l'aigua és el sector agrari. Algunes Confederacions Hidrogràfiques amb molta demanda d'aigua per a usos agrícoles poden satisfer-la sense problemes.

    TEMA 4: ELS RECURSOS HÍDRICS

    1