Recurso de amparo constitucional

Derecho Constitucional español. Constitución española de 1978 # recurs dempara constitucional. Drets fonamentals de lindividu. Poders públics. Requisits

  • Enviado por: Yudi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

1.- Contra quins actes dels poders públics es pot interposar un recurs d'empara constitucional (RAC)

El recurs d'empara constitucional (RAC) té un caràcter especial. Per una banda perquè protegeix la garantia dels drets fonamentals de l'individu davant els poders públics, i per altra, perquè tan sols es pot recorre al Tribunal Constitucional (TC) una vegada esgotades les altres vies judicials, per tant, és el darrer procediment per a la protecció jurisdiccional dels drets fonamentals reconeguts a la CE (art. 14 a 29 i el 30). En aquest cas els drets fonamentals que estan fora aquests articles no poden ser al·legats davant el TC sinó que ho seran davant altres tribunals. Amb el RA el Tribunal Constitucional interpreta el contingut dels drets fonamentals de manera vinculant per tots els poders públics.

El RAC es regula als articles 161. 1 b) i 162. 1 b) de la CE i als articles 41 a 58 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC). Com a norma, s'interposa un RAC quan la presumpta violació del dret procedeix de disposicions o actes de les Administracions públiques, amb l'afegit que és precís esgotar la via judicial precedent d'acord amb l'art. 53.2 CE (art. 43.1 LOTC).

L'art. 41.2 de la LOTC manifesta expressament que el RAC protegeix a tots els ciutadans davant la violació dels drets i llibertats reconeguts a la Constitució espanyola en la Secció primera del Capítol segon del Títol primer afegint-t'hi a més a més, l'art. 14 en relació al principi d'igualtat i l'art. 30 pel que fa a l'objecció de consciència. La vulneració d'aquests drets i llibertats, tal i com continua dient l'art. 41.2 LOTC, pot ser per qualsevol acte jurídic o via de fet dels poders públics ja siguin de l'Estat, les Comunitats Autònomes o altres entitats públiques territorials, corporatives o institucionals, així com els seus funcionaris o agents.

En aquest sentit, i tal i com manifesta l'art. 42 de la LOTC seran actes susceptibles de RAC les decisions o actes sense valor de llei provinents de les Corts o de qualsevol dels seus òrgans o de les Assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes, o dels seus òrgans, que violin els drets i llibertats susceptibles d'empara constitucional. Al mateix temps, i tal i com s'exposa en el següent article de la LOTC, el 43.1, les violacions dels drets i llibertats abans referides originades per disposicions, actes jurídics o simple via de fet del Govern, de les seves autoritats o funcionaris o dels òrgans executius col·legiats de les Comunitats Autònomes o de les seves autoritats, funcionaris o agents, també podran donar lloc a RAC una vegada s'hagi esgotat la via judicial precedent, d'acord amb l'art. 53.2 de la CE. Pel que fa als particulars s'impugna la decisió del jutge o tribunal que no ha protegit el dret fonamental.

Així doncs, en cas que un acte provinent dels poders públics infringeixi qualsevol dels drets o llibertats de les quals gaudeix l'individu i què estant referits a l'art. 53.2 CE, en aquest sentit i d'acord amb tots els fonaments exposats, aquesta vulneració podrà ser objecte de RAC.

2.- Quins són els requisits per interposar un RAC contra un acte d'un poder judicial? I qui està legitimat per interposar-lo?

Els requisits per interposar un RAC contra un acte del poder judicial són:

a) que s'hagin esgotat tots els recursos utilitzables dins de la via judicial;

b) que la violació del dret o llibertat sigui imputable de manera immediata i directa a una acció u omissió de l'òrgan judicial amb independència dels fets que van donar lloc al procés en que aquelles es van produir sobre els que, en cap cas, entrarà a conèixer el Tribunal Constitucional;

c) que s'hagi invocat formalment en el procés el dret constitucional vulnerat, tan aviat com, una vegada reconeguda la violació, hagués tingut lloc per ell.

Tots aquests requisits els podem trobar detallats a l'art. 44 de la LOTC.

El primer requisit exposat està d'acord amb l'art. 53.2 CE i l'art. 43.1 LOTC, exposats en la pregunta anterior. Al mateix temps, en la disposició transitòria 2. 2 de la LOTC s'entén també que la via judicial prèvia a la interposició del RAC serà la contenciosa-administrativa.

Els articles 42 i ss LOTC estableixen tres supòsits processals d'empara segons la naturalesa de l'òrgan al qual se li imputa la lesió. Altres normes han introduït regulacions específiques de certs casos de recurs d'empara. Encara que el procediment a seguir és l'ordinari, existeixen algunes particularitats en cadascun d'ells en relació al termini per la interposició. Tot i això, el termini general per la interposició d'un RAC serà dels vint dies següents a la notificació de la resolució recaiguda en el procés judicial previ.

Pel que fa a la legitimació per la interposició del RAC està regulada per una banda a l'article a l'art. 46.1 de la LOTC en el qual es distingeix els casos dels articles 42 i 45 que serà la persona directament afectada, el Defensor del poble i el Ministeri Fiscal i els casos dels articles 43 i 44, que seran els quins hagin format part en el procés judicial corresponent, el Defensor del poble i el Ministeri Fiscal. I per altra també està regulada a la Constitució Espanyola, concretament a l'art. 162. 1 b).

Per altra banda, també hi ha la legitimació passiva, la qual emana dels poders públics, no dels particulars, dels que prové la norma, acte o resolució judicial presumptament inconstitucional, és a dir, els parlaments (estatals o autonòmics), els governs (estatals, autonòmics o locals) i els tribunals de justícia.

3.- Llegeix la sentència 177/2002 del TC i fes una síntesi dels antecedents de fet del recurs d'empara que dóna lloc a aquesta sentència.

La sentència 177/2002, de 14 d'octubre de 2002 fou dictada com a conseqüència de dos recursos d'empara acumulats, el núm. 4507/97 i el núm. 5422/98. Ambdós recursos d'empara feien referència a la vulneració d'un dret fonamental dels diputats inclòs en l'art. 23.2 CE recorrent a una restricció il·legítima del ius in officium dels parlamentaris.

Pel que fa als fets que tingueren lloc tant en el primer recurs d'empara com en el segon s'iniciaren amb la inadmissió per part de la Mesa del Congrés de Diputats de dues sol·licituds de compareixença. En el primer recurs d'empara fou la sol·licitud del Sr. Eguiagaray, portaveu del grup parlamentari socialista al Congrés de Diputats que instava que el president de Telefònica comparegués i informés sobre la compra d'accions d'Antena 3 Televisió. I en relació al segon recurs d'empara, el núm. 5422/98, també hi hagué la inadmissió de la sol·licitud presentada pel diputat del Grup Parlamentari Socialista, el Sr. Borrell, per la compareixença en aquest cas, del President d'ENDESA a fi que informés sobre l'evolució de les actuacions judicials a Xile i en relació a la inversió d'ENDESA a Energis i sobre els efectes derivats d'aquesta sobre ENDESA i els seus directius.

La Mesa del Congrés de Diputats argumentava l'acord, d'inadmissió de les sol·licituds, d'acord amb l'art. 44.4 del Reglament del Congrés de Diputats (RCD) i al fet que la informació i assessorament davant la Comissió havia de ser sobre procediments parlamentaris en curs. I en el primer cas, tot i denegar la compareixença del President de Telefònica si que havien admès la compareixença del Ministre de Foment i del President de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. En l'argument denegatori també s'incloïa la no definició de Telefònica i ENDESA com a empreses públiques.

Les al·legacions presentades posteriorment pel Ministeri Fiscal argumentaven que no hi havia cap vulneració de l'art. 23.2 CE. A tot això, el recorrent va impugnar de nou els acords de la Mesa del Congrés de Diputats alhora que va formular noves al·legacions en relació a la naturalesa jurídico privada de Telefònica i ENDESA, a l'art. 44.4 del RCD i a més es reiterava amb la petició prèviament formulada. A la qual el Lletrat de les Corts Generals va argumentar que les al·legacions no constituïen fonament suficient per anul·lar els acords adoptats per la Mesa, desestimant-se d'aquesta manera, el recurs d'empara.

Finalment, els recurrents manifestaren el paral·lelisme pel que fa al capital públic tant de Telefònica i d'ENDESA amb el d'Argentaria, en el qual si que s'admeté a tràmit una petició de compareixença del seu President.

Després respon a les següents qüestions:

a) Qui interposa aquest recurs d'empara constitucional?

El recurs 4507/97 fou interposat per Juan Manuel Eguiaragay Ucelay, portaveu del grup parlamentari socialista en el Congrés de Diputats i el recurs 5422/98 fou promogut per Josep Borrell Fontelles, portaveu del grup parlamentari socialista en el Congrés de Diputats. Atès que en cap de les dues demandes s'especifica si ho fan en nom propi o en representació del seu grup parlamentari, si més no es dóna a entendre que la interposa el grup parlamentari socialista en el Congrés de Diputats. El fet que les raons dels dos recurrents siguin pràcticament idèntiques i que s'hagin produït raonaments comuns, es va decidir l'acumulació dels dos recursos d'empara, els quals només es separaran en els aspectes més particulars.

b) Quin dret fonamental consideren que se'ls ha vulnerat?

La decisió de la Mesa de no admetre a tràmit les sol·licituds de compareixença dels Presidents de Telefònica i ENDESA respectivament per la inexistència d'un procediment en curs, així com l'argumentació a favor de l'art. 44.3 i 44.4 del Reglament del Congrés de Diputats i per la qualificació d'ambdues empreses com a privades, va resultar sense cap mena de dubte una vulneració del ius in officium per la limitació i restricció de drets dels parlamentaris recurrents, infringint el dret al desenvolupament de funcions i càrrecs públics garantit a l'art. 23.2 de la CE i inclòs en l'apartat de drets fonamentals en la nostra Carta Magna. Per tant, es va impedir l'exercici per part dels parlamentaris recurrents de les funcions que els corresponen com a parlamentaris que són.

c) D'acord amb el què has respost a la pregunta 1, contra quin acte o actes s'interposa aquest recurs d'empara?

El primer dels recursos d'empara s'interposa contra l'acord de la Mesa del Congrés de Diputats el 3 de setembre de 1997 perquè no va admetre a tràmit la sol·licitud de compareixença del President de Telefònica a fi que comparegués i informés sobre la compra d'accions d'Antena 3 Televisió. I també contra l'acord a aquesta mateixa Mesa de data 14 d'octubre de 1997 en el què es ratificava amb la prèvia sol·licitud.

Referent al segon recurs, s'interposa contra l'acord adoptat per la Mesa del Congrés de Diputats el 8 de setembre de 1998 per la inadmissió a tràmit de la sol·licitud de compareixença del President d'ENDESA perquè informés sobre l'evolució de les actuacions judicials a Xile i en relació a la inversió d'ENDESA a Energis i sobre els efectes derivats d'aquesta sobre ENDESA i els seus directius. El recurrent es va ratificar amb la sol·licitud en data 6 d'octubre de 1998.

d) Quina és la decisió que finalment adopta el Tribunal?

El Tribunal va atorgar l'empara sol·licitada als dos recursos d'empara acumulats en tant que calia restablir el dret vulnerat (art. 23.2 CE) per la Mesa del Congrés de Diputats i la nul·litat dels acords que impedien el seu exercici, la inadmissió de la sol·licitud per la compareixença del President de Telefònica i del President d'ENDESA.

e) Quines possibilitats hi ha a la pràctica per fer efectiu el compliment de la sentència per al restabliment del dret fonamental suposadament vulnerat?

A fi i efecte de complir amb la sentència dictada caldria que s'admetessin les sol·licituds formulades i per tant, que fos possible la compareixença per una banda del President de Telefònica perquè informés sobre la compra d'un 25% de les accions d'Antena 3 i per altra banda del President d'ENDESA a fi que informés sobre l'evolució recent de les actuacions a Xile relacionades amb la inversió d'Endesa a Enersis i els efectes d'aquesta sobre la mateixa Endesa i els seus directius.

D'aquesta manera els dos portaveus del grup parlamentari socialista podrien exercir el seu dret de control al govern com a part del ius in officium. Així doncs, hi hauria un reconeixement del dret d'acord amb la Constitució i una declaració de nul·litat de la decisió que havia impedit el ple exercici dels drets i llibertats protegits.