Psicología Social

Antropología social. Estereotipos. Rols. Teorías de los modelos sociológicos

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 24 páginas
publicidad

PSICOLOGIA SOCIAL, ANTROPOLOGIA I SOCIOLOGIA

L'antropologia és la disciplina més propera a la psicologia social i treballa amb la cultura. Així doncs, el concepte bàsic de l'antropologia és la cultura entesa com la manera que tenim les persones d'adaptar-nos al nostre entorn.

La sociologia és la ciència que estudia els grans moviments socials, les grans organitzacions socials i les ideologies socials.

El concepte bàsic de la psicologia social és el social. Aquesta psicologia estudia el comportament social de les persones, com pensem amb independència de la cultura.

L'objectiu fonamental de la psicologia social és la interacció i el que produeix la interacció. On hi ha persones, hi ha interacció independentment de la cultura.

El nexe en comú entre la psicologia social, l'antropologia i la sociologia és la persona.

El que ens diferencia com a persones és la nostra capacitat per interactuar, si no tinguéssim aquesta capacitat no seriem persones.

Els animals no interactuen, es relacionen. Així doncs, interactuar és relacionar-se creant una nova realitat que abans no existia.

De la interacció humana en sorgeixen moltes coses impactants com el desenvolupament del llenguatge. Per tal de desenvolupar el llenguatge necessitem capacitats fisiològiques i “l'altre” (interactuar amb les persones, consensuar significats, negociar, ...).

El tret més fonamental de la persona és la interacció que forma una realitat social nova. És per aquest motiu que la persona és l'animal social per excel·lència. Un exemple de realitat social és el riure (capacitat d'ironia). Això es pot exemplificar en la pel·lícula “La recerca del foc”.

El mateix fet el podem interpretar irònicament, no naturalment. Com a espècie és molt important el riure, és una característica fonamental de l'espècie humana perquè ens ajuda a concebre els fets de manera diferent al que són. Un altre exemple d'aquesta capacitat humana el trobem a la pel·lícula “El nom de la rosa” (prohibició de riure's de Déu).

El riure és una capacitat que la realitzem individualment però la desenvolupament socialment.

“Para que pueda ser otro,

salir de mi, buscaré entre los otros,

los otros que no son si yo no existo,

los otros que me dan plena existencia”

Octavio Paz

Aquesta estrofa d'aquest autor mostra clarament la definició de la persona. Les persones tenim les nostres característiques personals, som una persona única en el món, però només arribem a tenir ple significat quan estem amb els altres, és a dir, quan interactuem.

PSICOLOGIA SOCIAL INTERACCIÓ REALITAT SOCIAL

Si diem que hi ha realitat social és que com a mínim existeixen dues realitats: realitat social i realitat natural. La realitat natural és contundent i objectiva (tothom pensa el mateix perquè hi ha una realitat física, és adir, una taula és una taula).

D'altra banda, la realitat social és més tossuda i subjectiva. Per exemple, la realitat social diu que existeixen dos grups: el grup homes i el grup dones. Segons la realitat social, el grup homes és més intel·ligent, racional i té iniciativa pròpia. D'altra banda, segons la realitat social, el grup dones és depenent, emotiu i per això les dones fan el que fan. Així, per exemple, es parla d'instint maternal i no paternal, i els estudis que més realitzen les dones són magisteri, psicologia, educació social..., en definitiva ajudar els altres.

La realitat social es basa en els estereotips. Un estereotip és la imatge que tenim de determinats grups socials. Aquests estereotips no són reals, però són contundents i determinen el nostre comportament. Que siguin mentida no vol dir que no siguin vàlids i acceptats. Així doncs, socialment s'actua segons els estereotips de manera que la realitat social pot canviar però sempre hi haurà desigualtats.

PROCESSOS PSICOLÒGICS BÀSICS

  • Classificació

      • Intraindividuals: processos que es generen individualment.

      • Intergrupals: processos que s'elaboren quan els grups interactuen.

      • Socials: processos que s'elaboren en un context social (macro).

  • Història de la Psicologia Social

  • El moment en que començà a ser útil la psicologia social fou a la dècada del 1940. Fou amb la II Guerra Mundial, provocada per un plantejament ideològic (nacional-sindicalista o nazi) portat a nivell polític i dut a terme a nivell militar, que la psicologia social va començar a impactar. La II Guerra Mundial provocà l'execució de sis milions de persones. Així doncs, l'holocaust no fou res més que un extermini.

    Amb aquests fets, la pregunta del moment era: ¿Com és possible que la humanitat hagi pogut fer una c osa semblant?¿Com es podia comprendre?. La resposta a aquestes preguntes era difícil acausa de les disciplines que hi havia en el moment (dret, medicina, psicologia centrada en les característiques individuals...). Per donar respostes a aquestes preguntes no es podia utilitzar les característiques individuals. Per tant, aquestes respostes tenen un plantejament psicosocial i fou així com es posà en marxa la psicologia social per donar respostes a aquestes preguntes. Hi havia dos plantejaments des de la psicologia social que intentaven justificar els fets:

    • Plantejament psicosocial: obediència a l'autoritat.

    • Plantejament intergrupal: no hi ha igualtat entre grups.

    Això representà la posta en escena de la psicologia social. Un altre factor que incidí en l'aparició de la psicologia social fou la necessitat dels governs d'intervenir en el comportament de la gent, de la societat.

    L'objectiu de la psicologia es basa en entendre el comportament humà, inclús en modificar-lo (exemple: CONDUCTISME de Watson).

    Però, ¿per què s'havia de canviar el comportament de la societat?

    Tenim dues raons:

  • Necessitat de l'acord de la societat amb els plantejaments polítics dels governs. Canvis d'opinió, d'alimentació, de consum... .

  • La indústria: durant la guerra, la producció industrial es va haver de modificar. Es va canviar l'artesania pel treball en cadena. D'aquí sorgiren els estudis ambientals (ergonomía).

  • El concepte de conflicte en psicologia social és molt important perquè canvia la realitat social, el conflicte és igual a canvi social.

  • METODOLOGIA DE LA PSICOLOGIA SOCIAL

  • METODOLOGIA

    MÈTODES

    SELECIÓ DE LA INFORMACIÓ

    COM RECOLLIR INFORMACIÓ

    ANÀLISI

    Qualitativa

    Observació

    Tècniques de mostreig

    - Participant

    - No participant

    Anàlisi del contingut

    Enquesta

    Entrevista

    Anàlisi del contingut

    Quantitativa

    Observació

    - Participant

    - No participant

    Anàlisi estadístic

    Enquesta

    Qüestionari

    Experiment

    - Camp

    - Laboratori

  • TIPUS DE SISTEMES DE CONEIXEMENT

  • Els sistemes de coneixement serveixen per entendre el mòn que ens envolta. Existeixen quatre tipus:

    • Científic

    • Sentit Comú

    • Religiós

    • Màgic

    El sistema de coneixement que va per davant dels altres és el sistema de coneixement científic que es caracteritza per l'aplicació de diverses metodologies. Tots els sistemes de coneixement es basen en creences. Per exemple, el coneixement científic es basa en la creença del determinisme (tots els efectes estan determinats per les seves opcions). Aquesta creença de la ciència és indemostrable que encara ens funciona. Per estudiar la interacció en la psicologia social hem de treballar amb les persones (veure taula anterior).

    Sistema de coneixement:

    Científic: el més utilitzat, escrit, troba el determinisme.

    Determinisme: doctrina segons la qual l'ànima no es lliure, sinó inevitablement determinada a obrar per forces exteriors.

    Tractem la psicologia social com una disciplina de coneixement, ja que la major part de la seva activitat es concentra en generar coneixement. Hi ha diverses tècniques que ens permeten generar aquest coneixement.

    METODOLOGIES MÈTODES TÈCNIQUES DE RECERCA

    Les tècniques de recerca es divideixen en funció de l'objectiu de l'elaboració del coneixement. En ciència, per tal de generar coneixement, existeixen algunes normes prescriptives:

  • Metodologia

  • Mètode

  • Tècnica

  • En ciències socials s'utilitza tant la metodologia quantitativa com la metodologia qualitativa. La metodologia qualitativa és treballar de manera natural, sense pas intermig de medició, allò que intentem investigar.

    Qualitatiu: selecció - mesura - anàlisi

    Vs

    Quantitatiu: selecció - anàlisi

    • Mètodes

      • Observació: recollir de forma sistemàtica conductes (allò que fem directament observable) o comportaments (allò que fem no observable, com per exemple la imaginació)

      • Enquesta: ús del llenguatge (parlar amb la gent)

      • Experiment (metodologia quantitativa): manipulació artificial d'un comportament. Manipular les condicions o les variables (2 o 4) i observar els resultats. La major part del coneixement de la psicologia social provè de l'experimentació. Tot experiment és mentida, és una situació irreal. Aquest mètode és l'únic que ens permet establir relacions de causa-efecte.

    Exemple: experiment de Millgram (estudi de la capacitat d'obediència)

    Consistia en agafar dos persones per fer l'experiment. En total eren tres persones l'examinador, l'experimentat i el còmplice de l'examinador. L'experiment consistia en fer veure que eren un el professor i l'altre l'alumne, l'experimentat sempre sortia ser l'alumne perquè estava acordat.

    Llavors, el professor feia preguntes, i si l'alumne fallava li donava una descàrrega elèctrica cada cop més forta. La conclusió que sorgí fou que per tal que s'obeeixi una determinada ordre, ha d'haver una figura d'autoritat investida com a tal.

    Tenint en compte les diferències entre els mètodes, podem deduir que l'observació no ens aporta gran informació sobre alguns estudis.

    • Tècniques

      • Mostreig: triar una certa gent, un grup, no treballar amb tota la població.

      • Obtenció i informació: variants del mètode.

      • Observació no pacient: no participa en l'observació.

      • Observació pacient: si participa en l'observació.

      • Qüestionari: un important, és les determinades escales de actitud.

    Exemple: l'església és una institució mafiosa?

    Desacord D'acord

    1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

    Per últim, s'haurà d'analitzar la informació. En l'actualitat, pràcticament no es fan experiments a causa del codi ètic, bàsicament s'utilitza el mètode d'enquesta amb qüestionaris.

    Cap metodologia no ens assegura una fiabilitat del 100% tot i que és poc probable que siguin falses.

    En ciències socials no hi ha lleis. La nostra producció de coneixement és il·limitat. No obstant s'intenta elaborar coneixement sensiblement útil i probablement cert.

  • TEORIES

  • Conductisme modelatge

    intercanvi social

    Gestalt formació d'impressions

    Influència del grup

    Comparació social (afiliació cruformitat)

    Cognitivisme percepció, codificació

    assimilació

    recuperació ... resposta: identitat, obediència, pensament soc

    Interaccionisme simbòlic actes en funció del significat

    significat ... interacció

    significat variable

    El conductisme, la gestalt i el cognitivisme són teories que provenen de la ciència de la psicologia, en canvi, l'interaccionisme simbòlic és una teoria que prové de la ciència de la sociologia.

    El motor de l'elaboració del coneixement són les teories. El coneixement científic avança amb la teoria i amb la posta a prova d'aquesta.

    El comportament humà és molt complex i per això fa que sigui impossible observar-lo des d'un sol angle, es necessiten vàries perspectives teòriques.

    Existeix una cinquena teoria, la psicoanàlisis, que va tenir un gran impacte, però que a nivell social és molt difícil d'accedir al seu plantejament introspectiu.

    • CONDUCTISME ( E R )

    contingència

    Hi ha d'haver contingència en la relació entre estímul i resposta. Això implica la modificació de la conducta a través de l'estímul. Així doncs, aquesta contingència es pot manipular o modificar a través de reforços positius (premi) o negatius (càstig). D'aquesta manera podem arribar a provocar aprenentatge (augment de les probabilitats que la conducta aparegui), en canvi, si apliquem el càstig reduïm les possibilitats d'aparició de la conducta que volem, així doncs, no hi ha aprenentatge. El càstig només té sentit si s'aplica immediatament després de la conducta que es vol evitar.

    El conductisme és simplista i d'ell s'han derivat dos models:

    • Modelatge: el comportament de les persones es configura a partir de diferents models, personatges rals o ficticis. Les persones analitzem el seu comportament. Funciona també a determinades modes socials com: Gandi (quasi solucionar conflicte, enfrontament religiós, proclamar no violència), Che Guevara, també personatges ficticis com Rambo (amb violència aconsegueix els seus objectius).

    • Intercanvi social: analitza les relacions interpersonals. Per nosaltres les relacions interpersonals és un negoci, on podem invertir (esforces perquè la relació sigui vàlida i duradora). Quan la inversió és excessiva el benefici disminueix i tenim pèrdues, i després deixem el negoci o canviem la parella, els amics, familiars.

    Els problemes del conductisme

    • El conductisme ens planteja una visió de la persona com una màquina de donar respostes, capacitat nul·la d'interactuar amb el seu entorn.

    • Funciona molt bé alhora d'administrar gossos, com el cas de Ivan Palov que a través de la salivació dels gossos els va condicionar cada cop que portaven el menjar tocava la campana. Però no en els humans.

    • Es mostra eficient per entendre i regular conductes molt bàsiques, però alhora d'entendre i regular conductes més complexes.

      • Una relació molt forta entre l'estímul i resposta. L'estímul ha de ser perceptible ( com lo del gos). D'aquesta última facultat va néixer la teoria del Gestalt.

    • GESTALT

    Donà peu a diferents respostes a un estímul donant lloc a pensar

    E ....... Cognigència (pensar) ....... R.

    Les nostres conductes no estan en relació a les característiques d'aquests estímuls.

    Sobreposem la realitat cognitiva a la realitat subjectiva. Actuem en conseqüència a la realitat cognitiva. “ tot es més que la suma de les parts” (el triangle es més que tres punts).

    Tres exemples:

      • Formació primeres impressions: amb molts pocs elements, som capaços de fer-nos una impressió bastant exacte de la persona que tenim al davant, com (vestir, saludar, parlar).

    Efecte Halo (figures de sants, l'aureda). Una persona amb impressió positiva pot donar bona impressió a una persona amb impressió negativa. Com per exemple el dia de la manifestació contra el terrorisme, en Rajoy va anar acompanyat per el senyor Aznar, perquè l'Aznar té una impressió positiva en el PP.

      • Influencia de grup respecte l'individu: el grup pot arribar a influència i molt.

      • Comparació social: ens podem pensar que som autònoms, nosaltres tenim determinades necessitats per viure i si no les satisfem tenim problemes tan fisiològiques com socials. Una necessitat fonamental és la de l'afiliació: necessitat de sentir que formem part d'un col·lectiu. L'aïllament social d'una persona és molt difícil de suportar. Necessitem d'uniformitat tothom faci més o menys les mateixes coses. La comparació social, compren que fa que la gent i actuem en conseqüència. Procurar l'uniformitat, conducta i pensament.

    • COGNITIVISME

    La persona funciona com un ordinador, el transforma, l'endemà a la seva estructura cognitiva, un cop codificat el guarda en la memòria i quan es presenta l'ocasió el transforma en comportament.

    La persona no seria capaç d'emetre comportament si no tingues unes estructures cognitives prèvies. En dotem aquestes estructures cognitives bàsiques.

    La tipologia social agafa aquest plantejament i l'aplica en l'habitació (socio - cognotivisme). El procés de socialització significaria participar en la dinàmica de les diferents normes socials.

    Tots els nostres comportaments estan regulats normativament.

  • FONAMENTS EN QUÈ ES RECOLZA LA PSICOLOGIA SOCIAL

  • El que caracteritza el cognitivisme és el procés de la informació. Aquesta teoria ens planteja l'home com un ordinador a arrel de les influencies de la teoria gestàltica.

    E R

    Capacitat de pensar

    (processar informació)

    Quan la psicologia social es nodreix del cognitivisme, es parla de sociocognitivisme. Un exemple de sociocognitivisme és la visió del preservatiu com a objecte social. Aquesta visió provoca el posicionament de les persones en unes opinions o unes altres. Inclús, això provocarà diferents descripcions d'ell.

    • Cognitivisme: processar informació (pensar)

    • Sociocognitivisme: categorització, identitat, influència

    • Interaccionisme simbòlic: orientació dels actes en funció del significat (significat-

    Interacció, significat variable)

    • Teoria del rol

    • Institucions tancades

    • Normes quotidianes

    El sociocognitivisme extreu la idea de informació social generada per la interacció entre les persones.

    L'interaccionisme simbòlic provè de la ciència de la sociologia. Aquest model presenta un home simbòlic, a través de símbols i significats. L'home funciona per significats, per l'impacte del seu comportament. Tot el que coneixem de l'àmbit social (realitat social) depèn de la interacció, del moment. Així doncs, la realitat actual podria ser molt diferent del que és ara. Un exemple d'això és el tema de l'homosexualitat. Seguint la història, a l'antiga Grècia era una condició acceptada i habitual. A l'edat mitjana, l'homosexualitat era pecat, delicte, perversió... .

    El concepte d'identitat en l'interaccionisme simbòlic, no depèn de la persona mateixa, sinò que depèn del que pensen o veuen els altres. Són els altres els que formen la teva identitat.

    • La teoria del Rol

    Segons aquesta teoria, les persones no s'analitzen segons les seves característiques, sinò pel rol que desenvolupen.

    • Les institucions tancades

    Les persones que formen part del que es denominen institucions tancades, com la presó, l'hospital i l'escola, actuaran en funció de les característiques d'aquella institució.

    • Les normes quotidianes

    Les normes del dia a dia impacten al nostre comportament. Per adonar-nos d'això, es pot intentar no respectar-les durant un dia. El resultat serà la impossibilitat d'interacció amb les persones. Les normes quotidianes donen sentit a la vida. Gràcies a elles podem fer previsions.

    0-45 cms. (relació-interacció íntima)

    45-1'25 cms. (relació-intacció personal)

    1'25-3'7 cms. (relació-interacció de distància social)

    + 3'7 cms. (relació-interacció pública)

  • ELS PROCESSOS INTRAINDIVIDUALS

  • Els processos intraindividuals són aquells que genera cada individu.

    Un dels processos que genera és el procés de categorització. Aquest procés, el més bàsic i simple, crea categories.

    Les persones només podem atendre uns set estímuls diferents, com a màxim.

    L'entorn que ens envolta és complicat, complex i ple d'estímuls. Si atenguéssim a tots aquests estímuls, no seriem capaços de relacionar-nos, interactuar, amb les altres persones.

    “Cada persona és un món”

    Les funcions del procés de categorització són:

    • Eliminar diferències per atendre els estímuls que ens envolten

    • Elaborar mecanismes per simplificar, ordenar i classificar l'entorn (crear categories)

    Així doncs, el procés de categorització és un procés intraindividual, un dels més simples dels processos psicosocials. El procés de categorització té uns efectes molt contundents. L'objectiu d'aquest procés és crear categories, simplificar, ordenar i classificar els estímuls.

    Els mecanismes sobre els quals s'assenta el procés de categorització són la reducció de les diferencies dins dels elements que formen part de la categoria i l'augment de les diferencies entre aquestes categories.

    El procés de categorització té sentit només en la percepció més mínima. Si ens eliminessin la capacitat de percepció, ens eliminarien la interacció, d'aquesta manera, una persona negada d'estímuls, moriria. Necessitem variabilitat per subsistir i interactuar. A partir del procés de categorització simplifiquem l'entorn tan complex on vivim. Així, no hem d'atendre a les particularitats de cada estímul que ens envolta.

    Les característiques d'aquest procés de categorització són:

    • Les categories ens han de permetre diferenciar aquestes categories

    • Els criteris per tal de categoritzar han de ser observables

    Tenint en compte les persones del món, les podríem diferenciar en les categories de sexe, edat, color de la pell, procedència, origen, religió, ideologia, recursos econòmics, llengua, preferència sexual (?)... .

    Els criteris per agrupar les persones poden ser infinits però els que utilitzem per categoritzar no són qualssevol, ens indiquen moltes característiques. Per exemple, l'edat, a part d'informar-nos dels anys de les persones, ens aporta informació afegida associada a aquest criteri. En canvi, el color dels ulls no ens aporta més informació que el color dels ulls.

    Malgrat que cada persona és un món, som capaços de reduir les diferencies en 15-20 criteris. Aquests criteris ens permeten interactuar d'una manera ràpida, eficaç i pragmàtica.

    Dues característiques comuns a les persones són que les persones som cognitivament mandroses, és a dir que no gastem recursos cognitius ni temporals per tal d'interaccionar. Utilitzem els criteris categòrics que es fonamenten sobre criteris objectius o socials. Una altra característica de les persones és que som conservadores per a les condicions.

    Malgrat que hi ha criteris que no tenen clarament un fons objectiu, creem una imatge social i objectiva que l'associem.

    Pel que fa a les preferències sexuals, en la mesura que s'ha anat normalitzant, hem creat uns criteris objectius sobre els quals categoritzem les persones.

    CATEGORIES Vs GRUP

    Els conceptes de categoria i de grup no són sinònims. Les característiques d'un grup són definir-se per tenir uns objectius comuns, tenir consciència de pertinença al grup i compartir els mecanismes que els ajudaran a aconseguir els objectius que els defineixen com a grup.

    La categorització, en canvi, és la creació de categories. Un exemple de categoria és el color de la pell d'una persona.

    Malgrat que els conceptes de categoria i de grup no són els mateix trobem dues excepcions: la religió i la ideologia. Aquests dos conceptes donen lloc a categories i a grups. La resta de criteris són tan sols categories. Per exemplificar això, ens podríem preguntar: ¿com són els catòlics? En tant que a grup, les persones catòliques les podríem definir en major o menor mesura i aproximació; però si ens preguntessin: ¿com són les dones? Ho podríem contestar a partir dels estereotips, però realment, les dones són categories i no grups.

    Els grups existeixen i donen lloc a alguna cosa objectiva, en canvi, les categories no existeixen objectivament. El problema arrela en que socialment identifiquem categories amb grups i li donem l'entitat de grup.

    ELS ESTEREOTIPS

    El plus, la informació afegida que aporten els criteris de categorització són els estereotip. Els estereotips donen lloc a discriminació, el tractament diferenciat, en negatiu, en relació a la condició. Ja hem dit que la realitat social és tossuda i sòlida però va canviant i pot arribar a fer-ho. Així doncs, la realitat social ens aporta dos efectes, un de positiu, que és la interacció, i un de negatiu, que són els estereotips.

    CATEGORITZACIÓ ESTEREOTIPS PREJUDICIS DISCRIMINACIÓ

    Els processos individuals, tot i que són bàsics, tenen uns efectes molt importants. El procés de categorització és un procés perceptiu i social que finalitza, en la seva seqüència, en la discriminació. Aquest procés crea categories, però per a que aquestes categories siguin útils, han de tenir un significat associat, que són les característiques d'aquestes categories. Així doncs, els estereotips són imatges de les categories.

    Una de les definicions més acceptades del concepte d'estereotip és que l'estereotip és la imatge distorsionada de la realitat. El problema d'aquesta definició és el concepte de distorsió. Si acceptem aquesta definició com a vàlida, estem justificant els estereotips. És a dir, tot i que una imatge distorsionada de la realitat, és una imatge desajustada d'aquesta, alguna relació hi té a veure. Així doncs, aquesta definició és rotundament falsa. L'estereotip és una imatge falsa de la realitat.

    El contingut de la realitat s'assimila de tal forma que l'atribuïm a nosaltres mateixos. Es produeixen i es reprodueixen socialment. Així, podem veure fins a quin punt els estereotips es converteixen en realitat social. Sobreposem la percepció a la realitat, fem una interpretació social de l'estímul partint de l'estereotip.

    Sobre la realitat objectiva podem muntar veritats i falsedats. Sobre la realitat objectiva assentem les bases segures i vàlides.

    Pel que fa a la realitat social, aquesta es fonamenta per la interacció, així doncs, al no ser objectiva, no podem muntar ni veritats ni falsedats. D'altra banda, sí que muntem criteris vertaders i falsos sobre aquesta realitat social. Contínuament relacionem realitat social amb realitat objectiva. Per exemple, fins fa 10 anys, als EUA, es feien estudis de coeficient intel·lectual que mostraven sistemàticament que els nens negres tenien un coeficient inferior als dels nens blancs. D'aquí s'extreia que els negres són més tontos que els blancs. Però és real que el coeficient intel·lectual no té res a veure amb el color de la pell sinò amb les condicions socials de vida. Malgrat això, considerem els negres inferiors als blancs.

    Així doncs, fem servir la realitat social com a realitat objectiva.

    El procés de categorització és un procés perceptiu que dóna lloc als estereotips que, al seu torn formen els prejudicis. Els prejudicis són les predisposicions o intencions que tenim a actuar davant d'una persona en funció del que és i no de qui és. El que és l'estereotip o pertinença categorial. Així doncs, elaborem la nostra predisposició en relació a la pertinença categorial gràcies als estereotips.

    CATEGORITZACIÓ ESTEREOTIPS PREJUDICIS DISCRIMINACIÓ

    (procés perceptiu) (imatge) (predisposició) (comportament)

    La discriminació és el comportament negatiu que tenim davant d'una persona fonamentat per la seva pertinença categorial (prejudici). Aquest comportament pot ser observable (conducta). La discriminació no sorgeix de la ideologia, tot i que té alguna cosa a veure, sinó que resta fonamentat per un procés perceptiu. Tot i que el comportament, en aquest cas la discriminació, s'expressa individualment, la seva gènesi és social.

    Per tal d'evitar la discriminació, s'haurien de modificar els prejudicis i en la mesura del possible, la imatge. Les possibilitats de realitzar això són tres:

    • Augment del contacte entre categories. Hem d'afegir informació objectiva per contrastar amb els estereotips i destruir-los.

    • Educació

    • Presa de consciència. Davant d'una situació de discriminació podem reaccionar individualment, però les conseqüències no deixaran de ser individuals i les probabilitats d'èxit són mínimes. No és que tinguem poques possibilitats, sinó que ens tractem com si tinguéssim poques possibilitats. Una segona alternativa davant d'una situació de discriminació és reaccionar col·lectivament. Aquesta reacció col·lectiva és la presa de consciència. Hem de prendre consciència de grup, hem de transformar la categoria en grup. La reacció serà grupal i les conseqüències també. Aquesta plantejament s'aproxima al plantejament marxista de presa de consciència de classe.

    La discriminació és un comportament de caràcter negatiu, tant pel que fa al comportament en si com pels efectes que causa sobre els grups o persones discriminades.

    Els efectes de la discriminació es produeixen per la sistematicitat d'aquest comportament. Aquests efectes són:

    • Reducció de l'autoestima

    • Predisposició al fracàs

    • Efecte “Pigmalion”

    Si la reducció de l'autoestima arriba a ser molt baixa, es produeix l'efecte de la indefensió apresa.

    La predisposició al fracàs defineix les baixes expectatives davant d'un problema.

    Per últim, l'efecte “Pigmalion” sorgeix d'una llegenda de la Grècia clàssica on un escultor realitzava unes escultures tan belles que un dia en va esculpir una de tan perfecte que s'enamorà d'ella, d'aquesta manera, l'escultura va prendre vida. Aquesta llegenda té relació amb la discriminació en la mesura que les persones del grup discriminat acaben reproduint en el seu comportament l'estereotip que han donat al seu grup, donen vida a l'estereotip. Aquest comportament comporta un doble efecte negatiu:

    • Reproducció del comportament en funció de l'estereotip

    • Proporcionar caràcters o objectius que justifiquen l'estereotip

    En conclusió, les categories no es relacionen d'una manera neutra ni igualitària.

    PROCESSOS INTRAINDIVIDUALS

    • Categorització

    • Esquemes (Estructures cognitives: informació i coneixement sobre el món, creació de representacions)

    • Persones

    • Del “jo” (“self”)

    • Grups-categories

    • Aconteixements

    • Llocs

    Els esquemes fan referència a la selecció de la informació i les relacions entre ella.

    Els esquemes cognitius són estructures cognitives que contenen informació i coneixement sobre el món i ens permeten crear representacions. Els esquemes no existeixen i són idees prèvies del món.

    • Esquemes de persones: Aquests esquemes resten centrats en les característiques de la personalitat de les persones. Són volubles i d'ells en sorgeixen les primeres impressions envers les persones.

    Exemple:

    Intel·ligent Crítica

    Treballador Tossuda

    Honest Envejosa

    En tant que a primeres impressions, tendim a seleccionar les primeres informacions sobre les quals muntem l'esquema i traiem conclusions.

    • Esquemes del “jo/”self”: Aquests esquemes són molt més complexez que els anteriors. Són esquemes emotius. Només podem tenir les persones mateixes perquè som els únics que podem pensar en nosaltres mateixos.

    • Esquemes grups-categories: Aquests esquemes es centren en l'aplicació dels estereotips a uns grups determinats.

    • Esquemes d'aconteixements: Aquests esquemes fan referència a les previsions que podem fer quan comencem una determinada activitat. Així doncs, compartim seqüències de coneixement (normes quotidianes). Si algun d'aquests esquemes es trenca, no interactuarem. Aquesta és una de les justificacions del conservadorisme de l'ésser humà.

    • Esquemes de llocs: Aquests esquemes són mapes cognitius que es refereixen a com representem cognitivament un espai o territori. Aquests esquemes són importants per a la mobilitat dins d'un espai i mostren l'adaptació a aquest. També són una representació simbòlica d'allò que té importància per a la societat d'aquest espai, és a dir, nosaltres no es movem en la nostra ciutat pels monuments importants que hi ha, sinó que ho fem seguint als símbols importants per a nosaltres, com per exemple, la plaça on ens hem criat... .

    El pensament màgic (és un esquema) fa referència a les relacions que establim entre els conceptes fonamentats en la superstició. Per exemple, no donaríem, o si prò amb recança, la mà a una persona que patís de SIDA, ja que pensem que els contagis es provoquen també pel tacte.

    Els esquemes cognitius sorgeixen de l'aprenentatge. Existeixen quatre vies d'aprenentatge establertes:

    • Modelatge

    • Associacionisme

    • Comparació social

    • Procés de socialització

    El procés de socialització genera l'aprenentatge de les normes socials, quotidianes, i a més, ens ensenya a pensar d'una determinada manera.

    Una de les necessitats que tenim és sentir-nos integrats amb els elements que ens envolten. Això s'anomena procés d'adaptació que sorgeix de la via de la comparació social. A partir de la comparació social les persones fem el que fan els altres perquè pensem que el que fan els altres és el que està ben fet i, d'aquesta manera, estarem ben adaptats a aquell entorn. Si veiem el que fan els altres, podem deduir els seus esquemes cognitius.

    PROCESSOS INTERINDIVIDUALS

    • Procés d'Atribució

    El procés d'atribució és un intent d'explicar els conceptes fonamentats en la necessitat social d'entendre les coses que ens envolten. Així doncs, en tant que a procès explicatiu, l'atribució és una creença. Per exemple, entendre la vida i la mort, ha generat un sistema explicatiu directament relacionat amb el fenomen: RELIGIÓ.

    L'atribució és un fenomen molt potent que posem per davant de moltes coses. Per exemple, la creença que una dona que té la regla, si fa allioli, es tallarà.

    Podem crear atribucions amb molt poca, o inclús, gens d'informació. A més, les atribucions funcionen millor com menys evident, més difós i més increïble sigui el fenomen.

    Exercici

    Relaciona aquests adjectius amb les siluetes

    L'atribució és un procés interindividual que s'origina reafirmant o construint les nostres conclusions amb els altres. Aquestes conclusions finals tenen molta més força i són molt més lògiques i entenedores que la situació real, sobretot en les coincidències. En la mesura que l'atribució es construeix, li donem la propietat de veritat. Així doncs, el sistema explicatiu s'imposa a la veritat i a l'objectivitat. Un cop tenim el sistema atribucional muntat, el conservarem. Per tal d'elaborar l'atribució, necessitem interactuar en la quotidianeïtat.

    PROCESSOS INTERGRUPALS/INTERCATEGORIALS

    COMPARACIÓ DIFERENCIACIÓ DISCRIMINACIÓ

    Aquests processos tenen una qüestió com a punt de partida: què passa quan dos grups entren en contacte?

    Quan dos grups entren en contacte és quan es donen aquests processos.

    Aquests processos parteixen de la base que per existir un grup ha d'haver-ne, necessàriament, un altre en el que es pugui comparar. Aquesta comparació es realitza en la mateixa dimensió: un grup es compara amb un altre de les mateixes característiques.

    Exemple: grup HOMES Vs grup DONES

    Grup HOMES Vs grup NENS, HUMANS...

    El procès de comparació té l'objectiu de cercar diferències i no similituds.

    Una vegada s'ha establert aquest punt de comparació, s'inicia el procès de diferenciació. Aquest procès consisteix en dir que un grup és el que no és respecte pel que és per a un altre grup. La definició de les característiques dels grups o de les categories passa per la negació de les característiques que té per a un altre grup o categoria.

    Una vegada s'ha establert el procès de diferenciació, es passa al procès de discriminació pel qual un grup diu que l'altre és pitjor que ell.

    Aquests tres processos tenen l'únic objectiu d'identitat social positiva. El concepte d'identitat social positiva és ambivalent en el sentit que la identitat fa referència a un concepte individual, no obstant, des de la psicologia social es considera que la pròpia identitat de la persona també es caracteritza per la seva identitat grupal.

    Exercici

    QUI SÓC JO?

    L'Alba, una dona, una adolescent, una estudiant, una treballadora, una figuerenca, una amiga, una filla...

    Aquesta pregunta es tradueix per COM SÓC JO? I QUÈ SÓC JO?. Aquestes dues preguntes es responen, quasi bé sempre, amb respostes de pertinences categorials i, en menor mesura, amb característiques personals. Per tal de definir-nos a nosaltres mateixos és quasi bé inevitable no utilitzar les pertinences categorials. Així doncs, incorporem les categories a la auto-definició.

    De la mateixa manera que tenim necessitats vitals d'autoestima positiva, per exemple, això s'assimila a la identitat. Necessitem saber que pertanyem a un grup que ens aporta saldo positiu a la nostra identitat. D'aquesta manera, si la nostra categoria es valora positivament, nosaltres estarem valorats positivament. I, per tal d'aconseguir aquesta valoració positiva, s'ha de negativitzar les característiques dels altres. Així doncs, es genera un procès de discriminació entre categories/grups.

    Exemple: grup RICS Vs grup POBRES (en termes econòmics, els rics són el millor grup, en canvi com diuen les oracions, “soy pobre pero honrado” o “el dinero no da la felicidad”)

    El procès de discriminació entre grups/categories planteja una qüestió pessimista: dos grups mai arribaran a ser igualitaris.

    D'aquesta manera, sempre s'inetntarà negativitzar els altres. La negativització de les característiques pot anar des de simples expressions fins a la pitjor de les discriminacions. Vivim bé perquè hi ha qui viu malament.

    La balança es pot reequilibrar però mai igualar.

    En aquestes situacions (interacció social)intervè la relació de poder. Això implica que si un grup extermina a un altre, aquest deixa d'existir.

    INTERACCIÓ PROCESSOS CATEGORITZACIÓ

    ESQUEMES

    ATRIBUCIÓ

    COMPARACIÓ

    DIFERENCIACIÓ

    DISCRIMINACIÓ

    RESULTATS ESTEREOTIPS

    PREJUDICIS

    DISCRIMINACIÓ

    IDENTITAT SOCIAL

    INFLUÈNCIA

    Processos (coses, accions que fem), i resultats de les postres accions.

    No tots els processos estan caracteritzats de la mateixa manera.

    Dos tipus de processos: individuals i intergrupals (relacionats amb la identitat social i amb la influència).

    INFLUÈNCIA

    MAJORITÀRIA

    MINORITÀRIA

    Font Blanc

    Majoria Minoria

    Funció: control social, uniformitat

    Funció: canvi social

    Fonament: relacions de dependència

    Fonament: producció i solució de conflictes

    Forma: reducció de l'estat d'incertesa

    Forma: estil de comportament

    Forma d'objectivitat

    Objectiu: originalitat

    A partir de la posició social tenen objectius diferents.

    La influència majoritària és la més comuna: es defineix com a unidireccional i exerceix influència cap a un objectiu.

    Una vegada s'ha iniciat un grup majoritari, a partir del procés de socialització aprenem a actuar per igual per tal de crear més normes i interaccionar amb la resta del grup.

    Aprendre a ser com s'ha de ser correspon al control social, evitant que les regles canviïn. Com que les persones som conservadores socialment, una vegada hem après les regles, evitem anar en contra d'elles per tal de no crear una desorganització social. D'aquesta manera volem formar una uniformitat al voltant de les normes i tenir objectius semblants. Es pretén aconseguir una homogenització social i així aconseguir una millor interacció.

    Gràcies a les relacions de dependència es manté el control social i la uniformitat. Són necessitats socials que les satisfem amb els altres. Per exemple, per tenir una alta autoestima, necessitem saber que el que pensem nosaltres d'un mateix, sigui el mateix que el que pensi la societat de tu.

    Necessitem sentir que formem part d'un grup social per sentir-nos acceptats i ser capaços d'interactuar amb els altres. Per estar integrat socialment necessitem tenir un grau de conformitat no excessiu, ja que en certs moments s'ha de tenir un acte contrari al habitual.

    Els elements que formen part de la realitat social són subjectius, ininterpetables.

    L'estat d'incertesa és la necessitat de saber quina és la millor interpretació de l'entorn.

    Necessitem la reducció de l'estat d'incertesa per tal de saber que és el que s'ha de fer en cada moment, i aquest és reduït per la resta de la societat per la regla que hi hagi en aquell moment sobre allò.

    Norma d'objectivitat: tot el que és subjectiu, ho tractem com si fos objectiu. A partir d'una cosa que no té forma, li apliquem una forma. Per exemple, l'amor es simbolitza com un cor rosa o vermell. D'aquesta manera, l'amor està objectivitzat ja que tothom el defineix igual.

    No hi ha cap àmbit quotidià ni ningú que s'escapi a estar sotmès als processos d'influència. Això passa perquè la nostra naturalesa és social, necessitem els altres i, en aquesta mesura, som subjectes sotmesos a processos d'influència.

    • Influència majoritària: influència de la majoria sobre la minoria.

    • Influència minoritària: influència de la minoria sobre la majoria.

    La influència minoritària és un complement de la influència majoritària, no són excluyents entre elles, és una alternativa. No obstant, és diferent.

    És cert que la majoria influencia a la minoria, però també passa al revés.

    D'altra banda, no totes les minories poden exercir influència, únicament les minories nòmiques poden fer-ho. Les minories nòmiques són aquelles que configuren alternatives a les normes majoritàries i estan organitzades, per tant, són minories que han elaborat normes que les caracteritzen com a tal.

    Per exemple, quan les dones no podien votar, eren una minoria. Només van aconseguir canvis quan es van organitzar, amb l'aparició del feminisme. També, els obrers de la revolució industrial, pel fet de ser obrers, no van aconseguir canvis, tot i ser una minoria. Només amb la formació dels sindicats, es van organitzar en una minoria nòmica visible a la societat.

    Les persones sense sostre són una minoria, però no són una minoria nòmica perquè no poden exercir influències ja que no estan organitzats, així doncs, no existeixen socialment, no entren en el nostre discurs social perquè no han elaborat alternatives que els identifiquin com a minoria.

    En conclusió, de la influència minoritària s'extreu l'existència (per a que una minoria exerceixi influència ha d'existir, ha de ser percebuda).

    La funció fonamental de les minories que pretenen exercir influències és el CANVI SOCIAL (alteració de l'ordre, desdibuixar el control social i la uniformitat).

    Amb la pròpia dinàmica del sistema, la possibilitat d'alterar-la és mínima i només canvia per propi període evolutiu.

    Per introduir algun canvi social, només hi ha dues possibilitats: la revolució i la influència minoritària. Això demostra el conservadorisme de l'ésser humà. Des de la perspectiva de la minoria, el canvi social fa referència a l'acceptació d'unes normes alternatives a les majoritàries.

    Les minories normatives només poden exercir influència i crear canvi social tot creant conflicte. Per exemple la demanda al lliure avortament.

    Sense conflicte no hi ha influència ni canvi social.

    El conflicte es constitueix com un motor de canvi social perquè provoca el posicionament dels grups a l'alternativa plantejada. El conflicte altera la normalitat. El conflicte és la propaganda de les minories. No obstant, el conflicte és una arma de doble fulla: s'ha de ser capaç de generar conflicte i simultàniament de solucionar-lo. El conflicte per si mateix, si no hi ha dimensió de negociació, no va enlloc, pot ser a l'aniquilació de la minoria.

    Per exemple, en el cas d'ETA si s'accepta la negociació, s'accepta el canvi social.

    Les minories, tot i que siguin nómiques, són minories i no poden pretendre aconseguir el 100% de les seves reivindicacions.

    Per exemple, encara no s'ha aconseguit el lliure avortament, però si que s'ha aconseguit avortar amb certes condicions. D'altra banda, aquest canvi social ha generat un efecte colateral: la generalització dels mètodes anticonceptius.

    +

    conflicte

    _

    _ influència +

    Quasi bé sempre ens han educat en l'evitació del conflicte, però hem de ser capaços d'acceptar aquest conflicte, hem de negociar-ho tot i que sigui un canvi en la interacció.

    La majoria no necessita el conflicte perquè ja és majoria, aquesta és la que estableix la norma d'objectivitat, i en tant que el conflicte suposa el trencament d'aquesta norma, és a dir, dels principis, llavors no necessita el conflicte, és negatiu.

    Quan el conflicte arriba a la negociació, arriba el moment de plena influència minoritària.

    Les minories han de ser rígides i constants en els seus plantejaments, s'han d'identificar com a minoria. No poden acceptar molts canvis perquè i no es desdibuixarien encara més. Les minories han de seguir la norma d'originalitat (alternatives diferents, futures, no passades, han de ser novedoses.

    INFLUÈNCIA MINORITÀRIA Vs INFLUÈNCIA MAJORITÀRIA

    (Diferències explicades a partir dels models)

    • Té més impacte que la majoritària en el sentit que la minoritària necessita un nivell més alt de militància per part dels membres.

    • Per defecte ens deixem influenciar per la majoria (mecanisme pel qual actua)

    • Com que la minoria no té no té aquest aspecte natural de la majoria comentat al punt anterior, la minoria ha de creure's i implicar-se en el que promouen.

    • Les normes majoritàries s'aprenen, les normes minoritàries s'han d'elaborar i crear-se i han de ser atractives per a que creïn influència.

    • La minoria té més impacte perquè es basa en la desestabilització de la normalitat. Un dels principals efectes d'això, si es crea impacte, és que la gent pensa més en les propostes minoritàries.

    • En la mesura que les propostes minoritàries ens fan pensar, un com s'han acceptat són norme elaborades, d'aquí que siguin més estables i perdurin més en el temps.

    Totes les propostes de les minories són bones?

    La influència minoritària és més atractiva i està valorada més positivament pel fet d'oposar-se a la majoria, a les normes socials, al procès de socialització.

    INFLUÈNCIA DELS º INTERSUBJECTIVITAT

    GRUPS PENSAMENT SOCIAL

    (representació social) Interacció

    COMUNICACIÓ Continguts:

    LLENGUATGE Creences REALITAT SOCIAL

    MASSMEDIA Actituds

    Imatges socials Comportament

    Conceptes

    Nosaltres generem pensaments individuals, i la gent elabora pensaments socials dels quals nosaltres hi participem.

    Finalment, la societat queda conformada per individus però la societat agafa forma d'entitat al marge dels pensaments individuals. Les persones generem realitat social i, alhora, ajudem a reproduir-la.

    Dins del pensament social estan les creences (idees elaborades a partir d'alguna cosa). Com més abstractes siguin aquestes idees, més creença hi ha.

    Les actituds són predisposicions a valorar negativa o positivament alguns actes.

    Les imatges socials són els estereotips.

    El concepte és la unitat més abstracte que unifica el més divers en un concepte (per exemple el color).

    Els continguts del pensament social, s'elaboren a partir de la intersubjectivitat, la comunicació, els massmedia, el llenguatge i la influència grupal.

    La intersubjectivitat fa referència a la concepció que tenim les persones de veure'ns per igual amb independència dels aspectes individual.

    En la comunicació, els interlocutors s'han de considerar com a iguals, han de formar part de la mateixa dimensió tot i que la naturalesa sigui diferent. En l'acte comunicatiu també s'han de negociar els significats.

    El llenguatge verbal mostra en paraules els significats negociats i les nostres idees. D'aquesta manera podem accedir al pensament de l'altre perquè plasma les idees i crea realitat social. El llenguatge verbal està connotat significativament.

    El pensament social és un procés que depèn de la societat. Es pot parlar de pensament social, representacions socials o de sentit comú. Tots aquests conceptes fan referència a elements elaborats socialment.

    L'element més bàsic que hi intervé és la intersubjectivitat que forma la interacció (característica exclusivament humana).

    Un altre element del pensament social és la comunicació, eina fonamental de la qual és el llenguatge. És evident que sense l'elaboració d'un llenguatge, difícilment, la comunicació seria rellevant.

    En dues escenes de la pel·lícula “A la recerca del foc” es simbolitza la interacció. No obstant, la cosa més curiosa és que es mostra una elaboració de realitat social sense un llenguatge, però, es construeix un significat diferent al significat objectiu de les coses.

    En la comunicació també hi ha la incidència dels massmedia (mitjans de comunicació de masses) que mediatitzen el sentit de la realitat social, orienten actituds creences... . Els massmedia tenen molt d'impacte per dos motius. D'una banda arriben a molt quantitat de persones (hi ha pressió), i d'una altra banda, tenen la capacitat de sintetitzar la informació en poc temps.

    Un espai d'informació d'un mitjà de comunicació de masses és molt car, cosa que obliga a sintetitzar i simbolitzar els conceptes i les imatges. Actuen com un embut per tal de donar l'essència de la informació.

    Un altre element é la influència grupal (com nosaltres veiem les coses). És la dinàmica que s'estableix en els grups la que fa sorgir la realitat social.

    El pensament social tindria poc sentit si no donés cap resultat, per això el resultat és la formació de realitat social. La realitat social no es compta pels elements en si mateixos si no per un conjunt de processos amb els seu mecanismes que elaboren, interpreten i construeixen la realitat social.

    D'aquests processos en sorgeix el nostre comportament. La relació persona-comportament no és directa, sinó que és indirecta i mediatitzada pels components que originen la realitat social. El pensament social forma la dimensió sobre la qual nosaltres ens posicionem.

    • Aquesta assignatura es basa en diversos objectius:

    • Entendre que hi ha una dimensió social molt potent en la persona

    • Relativitzar les coses

    • Tot el que coneixem a nivell social podria ser absolutament diferent. El nivell social fa referència a la realitat social que depèn de nosaltres que individual i col·lectivament hi formem part i la generem. La persona no és un element passiu. La realitat social es genera en les nostres accions quotidianes i, alhora, hi formem part, cosa que pot produir el canvi social. La realitat social depèn de les persones que la configuren. Això ens fa directament responsables.

    • REPÀS

          • Visió psicosocial

          • Comportament: persona-individu

          • Interacció: comunicació i ús del llenguatge

          • Processos: resultats en diferents nivells

      La psicologia és una disciplina científica que intenta saber el perquè de les coses.

      La psicologia social intenta explicar el comportament partint de la base que no és unidimensional. L'anàlisi del comportament es fa a partir de l'individu, però aquesta no és l'única relació possible. Hem de suposar que entre l'individu i el comportament hi ha a interacció. Per exemple, una persona és racista perquè en les seves regles d'interacció s'ha generat el concepte de prejudici.

      Des del punt de vista social, la dimensió més important del comportament és allò social, si més no és una dimensió.

      La interacció és un concepte simple. Gràcies a ella som capaços de generar nova realitat.

      L'ús del llenguatge des del punt de vista interactiu és generar alguna cosa que abans no existia. Per exemple, el riure és la capacitat d'interpretar les coses significativament independentment de l'objectivitat, a més permet la relativització. La capacitat del riure permet la intersubjectivitat que a l'hora forma la interacció i que al seu torn, permet negociar els significats.

      Un dels resultats dels processos socials és el comportament de la discriminació. No ens podem fixar només en les característiques dels resultats dels processos socials sinó que hi ha processos anteriors de naturalesa diferent que provoquen aquest comportament (prejudicis).

      En el moment que entenem que hi ha elements que depenen d'altres, podem entendre que s'originen també a diferents nivells (individuals, entreindividus, entregrups, socialment).

      Els prejudicis són inevitables perquè es formen a la categorització, un procés bàsic i inevitable, que té resultats negatius i positius. Per evitar els prejudicis hauríem de pensar de manera diferent.

      Establir aquest punt de tall és molt difícil