Psicología Humanista

Carl Rogers. Abraham Maslow. Conceptes fonamentals. Trastorns mentals. Glossari

  • Enviado por: Aida Peña
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad

Psicologia humanista

1. Carl Rogers

Carl Ranom Rogers neix a Oak Park, Illinois (EUA), l’any 1902 i va morir el 1987.

La seva teràpia i els seus plantejaments alternatius a les teràpies conductistes i psiconalítiques. Va treballa a Chicago i a Wisconsin. El 1954, Abraham Maslow , ja planteja la necessitat d’un nou enfocament de la psicologia. El 1961, es crear l’Associació Americana de Psicologia Humanista (AAHP).

Rogers treu diferents conclusions:

  • <<La meva experiència és la meva màxima autoritat.>>
  • <<No m’és gens beneficiós comportar-me amb els altres d’una manera diferent de la que sóc.>>
  • <<He descobert el gran valor de comprendre una altra persona.>>
  • <<L’avaluació dels altres no és una guia per a la meva conducta.>>
  • <<La vida és un procés dinàmic i canviant, on res no està congelat.>>
2. Abraham Maslow

Abraham Maslow va néixer a Brooklyn, EUA, el 1908 i va morir el 1970. A estudiar psicologia, antropologia i psicoanàlisi. El gran psicòleg conductista Thorndike el va anomenar el seu ajudant. EL van influir els pensadors socialistes i l’esperit de Skinner. Va tenir contactes amb Erich Fromm. L’any 1967 va ser nomenat president de AAHP. Va escriure el llibre: El hombre autorrealizado.

3. Conceptes fonamentals de psicologia humanista

La psicologia humanista es desenvolupa en els anys cinquanta i seixanta, com una alternativa a la psicologia conductista i a la psicoanàlisi.

3.1 Teoria de les motivacions segons Maslow

<<Per què les persones fan el que fan?>>, <<Quins són els motius que provoquen la conducta de les persones?>>.

Maslow, afirma que tots els éssers humans tenen una naturalesa bona. Aquesta naturalesa està marcada per una sèrie de necessitats que cal satisfer. Si una persona té satisfetes les seves necessitats, aleshores estarà sana i feliç. Allò que motiva les persones és la recerca de l’equilibri entre la necessitat i la seva satisfacció.

  • Necessitats fisiològiques: menjar, beure, dormir, etc
  • Necessitats de protecció i seguretat: sentiment de seguretat i protecció
  • Necessitats deficitàries

    Necessitats d’estimació i acceptació: ser estimat per els altres i pertànyer a un grup.
  • Necessitats de valoració: recerca de l’autoestima i concepte positiu sobre un mateix.

  • Necessitats de creixement



    Necessitats d’autorealització: La realització de les seves possibilitats personals de les seves capacitats, talents, així com el coneixement i l’acceptació de la prosa naturalesa.

3.2 Teoria de la personalitat segons Maslow: la persona autorealitzada

La psicologia humanista té com a objectiu principal millorar la dignitat de la persona a partir d’una millor comprensió de la seva personalitat. No se centra en casos clínics. El seu esforç va dirigit a desenvolupar les potencials , la capacitat d’escollir i la creativitat de les persones.

L’ésser humà és bo per naturalesa, però els hàbits i les pressions socials poden dominar la nostre naturalesa i origina reaccions violentes. Per aquest motiu cal que tinguem una bona capacitat d’autocontrol per poder viure saludablement.

Maslow, creu que les persones tenen com a motivació formal, la recerca de l’autorealització, aquest es el nou model de persona. Una persona que respongui totalment aquesta definició no existeix, l’autorealització és un procés que mai no acaba, és continu al llarg de tota la vida.

La persona autorealitzada és algú que arriba a un alt grau de maduresa i equilibri a més li permet anar aprenent contínuament sobre la seva manera de ser.

Un dels trets que defineixen la persona autorealitzada és que gaudeix més sovint de experiències –cim, aquestes augmenten el autoconeixement i el coneixement de la realitat

Experiència-cim: És una situació viscuda per una persona que marca la seva manera de ser i veure el món. Característiques que les defineixen:

  • És una experiència global.

  • És una experiència bona i desitjable.
  • Aporta una percepció diferent de la realitat.
  • Comporta una pèrdua de les nocions d’espai i temps.
  • Suposa una superació de moltes contraposicions i conflictes.

3.3 EL procés de convertir-se en persona segons Rogers

Rogers es pregunta sobre els objectius de la vida d’una persona: <<Quin és el meu propòsit en la vida?>>, <<Per què m’estic esforçant?>>, <<Quins són els meus objectius?>>. El filòsof, Kierkegaard, deia que l’objectiu de la vida d’una persona era <<ser la persona que realment és>>. A partir de la seva experiència amb clients, Rogers, intenta explicar el significat d’aquesta frase definint les conductes de les persones que realment són elles mateixes:

  1. Deixar d’utilitzar màscares: Significa no aparentar una cosa que no ets.
  2. Deixar de sentir els <<has de...>>: La conducta de les persones està marcada per molts elements. Un ha de fer el que realment vol fer. Hi una moment que les normes s’interioritzen.
  3. Deixar de satisfer expectatives imposades: Tendim a fer allò que fan els altres, tenim un alt grau de conformisme, un no ha de fer el que esperen d’ell
  4. Deixar d’esforçar-se per agradar als altres: Deixar de comportar-te de manera oposada al que realment volien fer.
  5. Començar a autoorientar-se: Marcar-se objectius un mateix.

Fromm: La llibertat, engendra por. Però és que la manca d’autonomia genera dol.

  1. Començar a ser un procés: Les persones que s’accepten a si mateixes comencen a notar que entren en un procés constant de canvi i que no els destorba aquesta sensació d’anar modificant la seva percepció de les coses d’elles mateixes.
  2. Començar a acceptar la seva complexitat: No sempre actuem igual, som éssers contradictoris.
  1. Començar a obrir-se a l’experiència: Quan un individu es coneix a si mateix acaba accepta’n-se a si mateix.
  2. Comença a acceptar als altres: A mesura que acceptem la nostre experiència, estem més capacitats per rebre les coses que ens proposen els altres.
  3. Començar a confiar en un mateix: Començar a acceptar la nostra pròpia manera de ser ens donarà tranquil·litat i confiança. S’ha autorealitzat.
4. Els trastorns mentals i la seva teràpia segons la psicologia humanista

La teràpia de psicologia humanista és coneguda com a <<teràpia centrada en el client>> i és un model de teràpia no directiva. Rogers utilitza la paraula client per referir-se als pacients perquè creu que d’aquesta manera es posen unes bases més igualitàries.

El model de teràpia humanista pretén crear una relació, un ambient, en què el client pugui explicar i manifestar lliurament els seus sentiments, les seves percepcions de les coses. Això implica que el terapeuta ha de tenir una actitud d’autenticitat en l’expressió dels seus sentiments i actituds, de comprensió dels punts de vista del client, s’ha d’abstenir de jutjar les seves conductes. Ha de demostrar un alt grau d’empatia. Aquestes actituds per part del terapeuta permeten que s’estableixi una relació de confiança i pugui permetre l’autoconeixement i la autoacceptació del pacient. Fer com de mirall psicològic per tal que el client pugui veure’s a si mateix amb més claredat.

Es tracta d’una persona que comença a descobrir que les deficiències de la seva educació, en part, són responsabilitat seva.

Van fer diverses investigacions per comprovar empíricament la validesa d’aquesta teràpia i els resultats van ser positius.

GLOSSARI
  • Autorealització: Segons Maslow, ‘autorealització és l’objectiu cap al qual tendeix tota persona. Representen estat superior a les necessitats purament materials.
  • Client: Nom que la psicologia humanista dóna a una persona que vol rebre tractament psicològic. Equival a la paraula pacient en altres teories psicològiques.
  • Humanista: Nom genèric que es dóna a la teoria de la psicologia elaborada per Maslow i Rogers i que té com a objectiu fonamental ajudar a la persona a desenvolupar totes les seves possibilitats més que analitzar els conflictes o trastorns mentals.
  • Teràpia no directiva: Model terapèutic proposat per Rogers que consisteix a considerar el client en igualtat de condicions que el terapeuta; per tant, el terapeuta no imposa mai els seus punts de vista sobre el client, sinó que només l’ajuda a trobar pel seu compte la conducte que consideri més adequada.