Próximo Oriente

Historia antigua. Primer Milenio. Expansión aramea. Israel. Aspectos económicos y sociales. Religión. Imperio asirio. Estructura administrativa. Imperio babilónico. Babilonia. Civilización fenicio. Sociedad # Pròxim Orient. Imperi Assiri. Fenicis

  • Enviado por: Irimi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad

HISTÒRIA ANTIGA UNIVERSAL DEL BLOC D'ORIENT

UNITAT 6: EL PRÒXIM ORIENT DURANT LA PRIMERA MEITAT DEL I MILENI

1, INTRODUCCIÓ

Després del trencament del 1200 va aparèixer un nou mapa del orient. No va representar sols el pas de l'edat del bronze a l'edat del ferro sinó també una profunda transformació de tota la cultura material, les relacions socials i els ideologies.

La decadència de l'Egipte va determinar que els estats mesopotàmics com l'assíria i Babilonia imposaren la seva hegemonia a la regió però amb dificultats i baix que foren conseqüència de tals necessitats.

La hegemonia egípcia al llevant va ser suplantada per estats nacionals contra els que els imperis mesopotàmics tingueren que oposar el seu propi nacionalisme. D'ahí que les construccions imperials d'aquest segle patiren tendències centrifugues desagradoses paliades pels sistemes d'administració molt racionalitzats que acabaren amb la seva existència. Sols l'imperi persa actuant baix principis més universalistes, va poder superar eixe tipus de problemes.

Els pobles que lluitaren contra les potències al llevant mediterrani foren

  • Israelites

  • Fenicis

  • Neohitites

  • Amonites

  • Neobites

Els pobles d'aquestos anys tenien en comú l'època històrica i els fronteres, perquè eren molt diferents els sistemes polítics, socials i religiosos a banda d'anul·lar el sincretisme i el universalisme de les últimes etapes de l'edat del bronze, substituint aquestos sentiments per la defensa agressiva de la identitat i d ela individualitat.

2. LA EXPANSIÓ ARAMEA

L'OCUPACIÓ DEL TERRITORI

L'última etapa de la crisi que és va produir al orient pròxim durant el segle XII com a conseqüència de els invasions dels pobles del mar va estar protagonitzada per la irrupció dels arameus. A principis del segle XI nombroses bandes començaren a infiltrar-se des del desert sirioaràbig sobre un gran arc territorial que va anar des de la Síria meridional fins la baixa Mesopotamia, ajudant a les invasions la debilitat i les disputes entre els estats de la zona.

El fenomen no era nou perquè des del segle XIV la gent del desert havia amenaçat les fronteres dels grans imperis, sobre els que de manera intermitent s'havien precipitat des de l'estratègica plataforma del djabel bishri. Però des de principis dels segle XI, els atacs foren terribles i Assíria el va patir en tota la seva intensitat.

A dures penes el rei assíria Tiglath-Pileser I els va contenir a l'Eufrates, però un segle després va ser franquejat i els arameus en un procés clar de sedentarització instal·laren a la zona principats abundants com

  • Bit-Adini

  • Nisibis o Nasibina

  • Gidara

  • Laque

  • Jhuzirina

  • Jhindanu

  • Sujhi

  • Etc.

Al país d'Akkad les bandes invasores recorregueren els voltants rurals de Sippar i Babilonia que entre grans penalitats aquestes ciutats aconseguiren sobreviure.

A la baixa mesopotamia els caldeus que erren familiars dels arameus formaren a principis del segle IX petits estats. A l'oest de l'Eufrates, els estats neohitites anaren desmoronant-se progressivament i quasi per complet per la terrible pressió sent el procés

  • A la regió d'Alepo i Arpad sobre on va sorgir l'estat arameu de Bit-Agusi,

  • Després va caure tot el vall Orontes i del Litani on és va constituir una confederació de principats arameus baix l'hegemonia del regne de Damasc, resistint sols Kardemish

L'APORTACIÓ ARAMEA

Fina la recuperació assíria els estats arameus és convertiren en l'element més vital del pròxim orient. Per la seva presència geogràfica privilegiada a les rutes que unien el mediterrani amb el golf pèrsic, els arameus és trobaren en excel·lents condicions per desplegar el paper d'intermediaris comercials, situació que na va canviar quan perderen la independència política.

Fina les invasions musulmanes, la seva llengua va ser el vehicle de les relacions comercials i intel·lectuals de tota l'àrea.

Quan a mitjans del segle XI les allaus havien conclòs el panorama del pròxim orient havia quedat profundament alterat. Per això sols 2 unitats polítiques mantenien la independència Israel i Assíria, sent el seu destí immediat molt diferent.

3. ISRAEL

Per estudiar al història d'Israel i Judà hi ha que fer un parèntesi dins de la història del mon antic perquè és un estat que per la seva pròpia idiosincràsia és projecta mes enllà del mon antic i perquè en els seus trets constituents no tenen sentit i no li afecten els nostres talls històrics en història antiga, medieval, moderna o contemporània.

Els israelites no admeten el poder absolut perquè la seva llei crea una cultura individualista des del principi sent una cultura del pecat front a la cultura de la vergonya. Ells foren els primers en valorar el concepte del home com a individu propietari de la creació i sense estar per baix d'ella. Per ells no hi ha justificació que puga confirmar el poder absolut de un individu al marge de la idea de que siga designat per Deu per resoldre un problema.

EL CAMÍ CAP A LA CONSTITUCIÓ D'UN ESTAT

Els orígens d'aquest poble semita són obscurs. La tradició bíblica exposada al Gènesis presenta a Abraham de Ur com a aglutinant del pacte o l'aliança al voltant de un deu únic anomenat Jehovà o Jahvé qui li va donar l'ordre de partir de la baixa Mesopotamia concretament des de Caldea fins Canaan on estava la terra promesa que estava junt al mediterrani. Una vegada allí, els descendents d'Abraham constituïren una comunitats que va ser deportada a Egipte i després de llarg temps de ser alliberada per Moises baix el regnat de Ramses II i Menepteh tal vegada. Durant el retorn a la terra promesa, els va dotar de una llei religiosa i els va dur fins la frontera de Canaan. A finals del segle XIII els israelites començaren la reconquesta del seu país liderats per Josué. Des de la terra promesa feren violents assaltaments a les ciutats cananees, extenet-se per els zones de l'est del país, especialment per els muntanyes.

El control territorial va suposar l'establiment de una nova organització política.

El que caracteritza aquest estat és la història de l'aliança la remunten en primer lloc a Adan. L'aliança a partir de Moises ells la interpreten com un regne polític que tenia que guanyar als demés. Aquesta idea tenia la capital a Jerusalem i és va consolidar a la captivitat de Jerusalem on foren deportats a Caldea. Encara esperen el domini polític de Jerusalem els grups religiosos més estrictes.

Dividiren la història antiga en quatre etapes

PATRIARQUES

Va ser una etapa nòmada situada entre Abraham i Moises.

Era una època marcada per un fort personalisme i la centralització de els decisions que va donar pas al govern dels jutges.

JUTGES

Israel es va configurara en una confederació de 12 tribus on cada una dirigida per l'ancià de la tribu que sols en casos de greu amenaça designava a cabdills amb atribucions al conjunt tribal. Aquestos ancians o jutges apareixen a la Bíblia com a 6 majors i 6 menors en un carisma profètic que els permetia interpretar la voluntat de Jahvé i administrar per una teocràcia la comunitat.

Cal destacar a Gedeón, Jefté, Sansón o Débora.

Aquest sistema que havia permès el trànsit de la societat de costums nòmades a un altra sedentària no va servir per fer front als filisteus i per així va nàixer la monarquia.

MONARQUIA

Una data essencial per comprendre la seva evolució històrica és que la monarquia va nàixer per defendre's dels filisteus.

Els filisteus formaven part de una segona onada dels pobles del mar que Ramses III va aconseguir refusar al voltant del 1190 a l'Egipte i per això s'assentaren a la costa cananea on fundaren petits principats de cultura licio-micènica suportats a les ciutats de Gaza, Ascalón, Ekron, Asdod i Gath. A partir del segle XI començaren la seva penetració cal al interior on toparen amb els israelites. Al 1050 la derrota dels jueus a Afec i la pèrdua de l'arca de l'aliança on es conservaven les taules i els escrits de Moises, va posar en relleu la incapacitat del país per fer front als exercits professionals en organització i equip pesat.

SAÚL

Les tribus llavors decidiren instaurar la monarquia. Escolliren per decisió popular a Saúl amb la supervisió del profeta Samuel cap al 1030. els seus èxits front als filisteus i altres pobles perifèrics d'Israel com maobites, edomites, aramites i amalacites, no permeteren a Saúl consolidar el seu poder interior sobretot davant del tradicionalisme religiós dels sacerdots. La seva derrota i mort va permetre l'arribada al poder de David.

DAVID

David va traslladar l'arca de l'aliança a Jerusalem al any 1000 per considerar que allí estaria més segura.

És va trobar un en país fet un desastre quasi a punt de un estat de guerra civil i invadit pels filisteus.

Va aconseguir reunificar el regne i derrotar als invasors, extenent els seves conquestes fins Egipte, les voreres de l'Eufrates i el golf d'Akaba. Al voltant del any 1000 , va conquerir als jebuseus la ciutat de Jerusalem , traslladant la capital antiga, Hebron, a Jerusalem que era la nova seu de la cort del rei sent els seus pilars la centralització administrativa del comerç, els impostos i l'exercit i la centralització religiosa perquè a la ciutat santa estava l'arca de l'aliança.

L a seva successió va dur problemes per la revolta d'Absalón i és va veure sobrepassat pel seu fill Salomó.

SALOMÓ

El seu fill Salomon va construir el temple i qui va orientalitzar la monarquia perquè acceptava la visió oriental del regne perquè va passar a ser de la seva propietat, dividint-lo a la seva mort entre els seus 2 fills.

Va tenir un pròsper regnat on cal destacar la importància de les relacions polítiques altres regnes sostingudes per una important flota comercial el col·laboració de sabeus i fenicis que li permeteren establir fructífers intercanvis comercials a través del port de Ezyon-Geber. Va estar relacionats amb els regnes de

  • Balkis

  • Regne de Saba

  • Hiram

  • Rei de Tiro

  • Egipte

A l'absència de guerres va col·laborar l'existència de un exercit disuasòria en carros.

La capital estava centralitzada i dividida en 12 districtes governat pels seus gendres.

Ala ciutat estava el Temple era que era la seu de l'arca de l'aliança i en centre de peregrinació.

Però la situació no era tan favorable perquè va tenir que superar l'animadversió del clergat per la introducció de cultes estrangers.

La crisi va esclatar a la seva mort perquè va dividir el regne entre els seus 2 fills.

LA DIVISIÓ

Jeroboam va regnar a Israel que tenia com a capital Siquem i Roboam a Judà que tenia com a capital Jerusalem.

El nord era més extens i ric va adoptar al monoteisme javehista el culte a ball, Melkart i Ashert provocant un agut cisma social encapçalat pels profetes Isaíes, Elies i Eliseu que va acabar amb al caiguda del rei per la revolta de Jehú al 842 i el vassallatge intermitent als assiris, que va acabar amb la definitiva ocupació per part de Tiglath-Pilser III i la deportació dels seus habitants que foren substituïts per estrangers.

Al sud, el regne de Juda va aconseguir tenir la independència política durant més temps amb igual que la seva homogeneïtat religiosa pactant amb els estats poderosos del seu voltant. Però durant el regnat de Nabucodonosor de Babilonia, va desterrar al 597 al rei jueu Jocoíes i al 587 definitivament amb la caiguda de Jerusalem i la deportació del rei Sedecíes, sent la seva població deportada a Mesopotamia. Així la independència israelita va desaparèixer.

PROFETES

CAPTIVITAT DE BABILÒNIA

A partir del moment d ela divisió, va entrar en política internacional perquè Siquem va ser conquerida al 722 pels assiris i els jueus foren deportats en la captivitat de Babilonia, en el que és coneix com les 10 tribus perdudes perquè durant l'exili no conservaren la seva identitat però qui la va conservar durant aquest període la va reforçar.

Històricament, va acabar quan el rei persa Ciro va prendre Babilonia i va tornar als jueus a la seva terra, reiniciant la construcció del temple de Salomó; però llavors és trobaren en les 10 tribus perdudes que no compliren plenament la llei dividint-se des de llavors prevaleixent els d'estricta obserbància o fariseus sobre els altres o macabeus.

DOMINI PERSA D'ISRAEL

Mentre va durar, van tenir una llibertat completa de culte però després de conquerir-lo Alexandre Magne el imperi seleúcida, on el sincretisme era part d ela política per conservar la pau d'Alexandre provocant revoltes constants fins la presa de la ciutat per part de Tito quan és va iniciar la diàspora.

DIÀSPORA

Va ser la dispersió dels jueus pel mon.

ELS ASPECTES ECONÒMICS I SOCIALS

Fou fins l'entrada en Canaan un poble seminòmada que criava ramat i s'estructurava en tribus, però la conquesta els va imposar un altra organització perquè la tribu sense desaparèixer va tenir que conviure amb el clan establert a l'aldea mentre que els alts dignataris de la cort configuraven clarament una nova casta dirigent que eren

  • Ancians o zequenim

  • Caps o sarim

  • Notables o nedebim

  • Homes lliures o horim

La majoria de la població estava dividida en

  • Pobles dels país en tots els drets o ha'ares que podien tenir terra

  • Extrangers o israelites d'altres tribus o els extrangers domiciliats o gerim que eren assalariats

Aquesta societat també coneixia l'esclavitud on els hebreus pobres s'havien venut i que ren esclaus temporalment.

L'agricultura de la regió era primordial per ells que ja eren un poble sedentari, però el règim normal seguia sent el familiar que passava al primogènit perquè no ixira de la família.

És conreaven cereals, sobretot blat que és completava amb olivars, mel, cera i sàndal, que eren produccions que exportaven a Fenícia. Possiblement intentaren el comerç independentment dels fenicis obrint una ruta cap a Aràbia en rutes pròpies, però l'esplendor econòmic i social de Salomó va venir acompanyat de una crisi social perquè el nomadisme havia fet que és mantinguera certa igualació social que la nova economia havia destruït, coincidint la desigualtat amb la divisió política del país i les invasions exteriors. Per limitar els aguts contrastos socials, és crearen disposicions que limitaven del l'empobriment i l'esclavitud sent les més destacades el any sabàtic que era una remissió cada 7 anys i el jubileu que era la corneta que feia que cada 50 anys és produira una remissió total tornant a la situació anterior els patrimonis i als esclaus.

L'ORIGINALITAT RELIGIOSA ISRAELITA

No foren nous al orient ni la organització en tribus ni la teocràcia, però va aportar coses noves a la política, l'economia i lo social.

La única peculiaritat hebrea va ser la religió perquè al mon antic era freqüent que hi haguera una divinitat principal però en acceptació d'altres ja foren nacionals o extrangeres.

A aquest poble fins la monarquia cal parlar de la monolatria perquè adoraven a un sol deu sense pressuposar al monoteisme o creença en un sol deu. Aquest deu concentrava tots els poders perquè havia establert una aliança en el poble hebreu codificat per la bíblia i el toràh, però a canvi havia exigit una fidelitat absoluta i un complex ritual. Per preservar eixos principis, la centralització del culte assumida per Jerusalem i la puresa religiosa on jugaren un paper definitiu els profetes, va permetre des del segle VII el monoteisme judaic.

Les derrotes i les deportacions que patiren des de llavors enfortiren eixe sentit religiós afavorit perquè la comunitat va quedar protegida pels sacerdots que facilitaren que el messianisme o creença en un deu salvador fera rails a la societat.

4. L'IMPERI NOU ASSIRI (911-612)

L'EVOLUCIÓ HISTÒRICA

El imperi nou assiri va nàixer per l'assimilació de les noves tècniques de la metal·lúrgia i el combat que aparegueren amb els pobles del mar. Els assiris els assimilaren i transformaren la seva llengua en la franca, sent el únic que va quedar dels pobles del mar la metal·lúrgia del ferro.

La única innovació a banda de les tècniques fou l'administració centralitzada on és designava als governadors de les províncies que decidia les deportacions i valorava el cànon de i postos.

A finals del segle X estaven en condicions de reconquerir el país i fiançar els territoris fronterers, desvastant i saquejant les contigües zones aramees i babilòniques, assentant-se definitiu ascens al 859. però els seus veïns seguien sent poderosos suposant una barrera infranquejable Babilonia, Damasc i Urartu. Amb Salmanasar III (852-824) hi hagueren accions armades contra aquestes zones que aconseguiren un botí considerable però no canviar l'status quo.

Però aquesta línia és va veure tallada per la guerra civil (827) que va implicar als principals dignataris del regne i al fills del rei. Quan Shamsi-Adad V és va fer un la victòria definitiva (823-811) els regnes tributaris d'occident s'havien independitzat. Però la reacció del rei es va dirigir cap a Babilonia la que va conquerir, assumint el títol de rei de Sumer i akkad. La desaparició d'aquest estat li donava a assíria unes extraordinàries possibilitats que no pogueren explotar per

  • Amenaça constant del regne de Urartu que estava assentat a l'est d'Anatolia i al nord d'Ira, sent la una gran potència durant la primera meitat del segle VII que no va parar d'enviar expedicions sobre la frontera nord d'assíria

  • Des de la crisi del 827 la monarquia va ser incapaç d'oposar-se a l'alta noblesa

En aquest estat de coses va pujar al tro un dels reis assiris més importants Tiglath-Pilser III (746-727). En ell la guerra era de conquesta i la deportació tenia un paper important. Els assiris conqueriren els regnes arameus de Síria, inclòs Damasc i Palestina i establiren guarnicions administratives pels governadors que rebien els impostos.

Amb Sargon II (722-705) Urartu va deixar de ser en perill per ser sotmesa a continues campanyes.

Però mantenir unificat el imperi no era una feina fàcil per la quantitat de forces centrífugues perquè Babilonia sempre amb tendències de revoltar-se i ara suportada pel rei d'Elam, va absorbir les energies del regnat de Senaqurrib (705-681) que no va dubtar en destruir tota la ciutat. Baix el regnat del seu successor Assarhaddón (680-669) és va restaurar el regne conquerit tornant-li el seu prestigi. Aquest després va fer campanyes contra Egipte amb un gran èxit inicial perquè prengueren Menfis però no la van poder sostenir durant molt temps per la mort del rei i la guerra civil que és va produir per l'enfrontament entre Assurbanipal (669-627) que havia rebut la major part del regne i Samash-shum-Ukin que era el major que havia rebut la part meridional de les possessions, acabant amb la victòria del germà menor al 648 amb la pressa de Babilonia que és va completar amb la conquesta de Elam i la seva transformació en província fent campanyes per sotmetre als principats Síria que amb el suport egipci s'havien revoltat. A la seva mort el imperi pareixia vigorós i restaurat, però de nou una guerra successoria és va produir entre els 2 fills del rei Assu-Etel-Ilani i Sin-Shar-Ishkun i el caldeu Nabopolassar que és va fer reconèixer rei de Babilonia. A pesar de que Sin-Shar-Ishkun havia vençut a la guerra, no va poder contenir la invasió babilònica quan tota la zona occidental estava revoltada. Ni en el suport de Psamético va poder evitar el desastre, sobretot la presència de Ciaxares al davant del perses. La caiguda d'Assur al 614 i la de Nínive al 612 on va caure el rei.

L'últim rei va set Assur-Uballit va organitzar la resistència de Harran al 610 però va tenir que evacuar el lloc pel setge de Nabopalassar. Al 609 és va perdre el rastre del rei dissolent-se amb ell la resta del imperi repartit entre Napobalassar que va dominar tota Mesopotamia i Necao el nou faraó egipci que va dominar Palestina, les ciutats fenícies i les antigues províncies aramees fins l'Eufrates. Al nord i a l'est del terreny mesopotàmic estava l'amenaça del imperi persa.

L'ESTRUCTURA ADMINISTRATIVA

El rei seguia sent el representant d'Assur que és denominada shangu que és tradueix com a gran general i gran general però sense referències de que tinguera poder judicial. A aquest imperi ni apareix anomenat el limnu que era un antic magistrat que donava nom al any, prenent les decisions

  • El rei o shangu

  • 2 generals o turtanu

  • 2 visirs o sukallu

  • El herald de palau que parlava amb els extrangers o nager akalli

  • 2 intendents

  • El “copero mayor” que s'el considera equivalent al favorit

Tots aquestos podien donar el nom a l'any i això suposava una autoritat màxima a tot el mon antic i tenien la direcció de les províncies de la perifèria del imperi, a pesar de que generalment vivien a la cort, existint a les províncies una governadors que cuidaven de l'ordre públic.

Els càrrecs eren vitalicis sense mencionar la dimissió a la mort del rei perquè la monarquia seguia sent hereditària adscrivint al hereter al tro quan era major d'edat.

Tota els ciutadans devien de prestar-li jurament de servei davant les estàtues dels deus.

Un dels principals problemes fou la successió perquè durant aquest període no és va tenir en compte la primogenitura i per previndre les revoltes, va associar el rei l'hereter al tro per evitar la revolta de la resta de germans.

El poder reial estava assentat sobre una sòlida administració que tenia com a llengua franca l'arameu que tenia com a pilars als que formaven les decisions.

La capacitat financera és basava als impostos aplicant sobre tot a les zones rurals i a les ciutats de mitjana importància. Els principals erren establerts a partir del cens cadastral i afectava a cereals, la palla, el ramat i el cuir. Però també hi havia peatges i tasses d'emmagatzenament als que s'afegien les prestacions personals. No obstant, el rei no tenia per costum concedir importants franquícies a temples, principals ciutats o particulars.

Tenia diverses capital a Assur, Jhala, Korshabad o Nínive, sent la primera la religiosa i la segona la administrativa.

Basaven el seu poder a la força del exercit basat a una potent cavalleria, arquers, fonders, piquers i màquines per assaltar que aplicaven per les tècniques del terror i l'extermini que dugueren a cap Adad-Ninari II (911-891) i Tukulti-Ninurta II (899-884) i la riquesa a la pressió fiscal que incloïa prestacions personals dels homes lliures al servei militar i civil. Va anar tenint més importància la cavalleria. El dret de guerra s'aplicava a les poblacions guanyades amb matances i execucions. Era un exercit permanent que concentrava la major força a la capital però amb guarnicions per tot l'imperi.

El resultat fou la major reacció del mon antic de forma que quan uns antic mercenaris perses iniciaren campanyes contra Nínive, s'aliaren amb ells altres pobles perquè aquestos s'havien dedicat a destrossa, saquejar i deportar a la gent de Babilonia i Menfis. Els que s'aliaren amb els perses foren

  • Els babilònics

  • Els habitants de Canaan

  • Fenicis

  • Egipcis

Quan saquejaren i destruïren Nínive, el nivell de destrucció fou superior al de un terratrèmol.

Assurbanipal II (883-859) va començar una política de annexions pel control i el vassallatge dels regnes de

  • Karquemish

  • Bit-Adini que era una ciutat aramea

  • Les ciutats fenícies de Tiro, Siden, Biblos i Arvad

ELS FONAMENTS SOCIOECONÒMICS

No va alterar la agricultura tradicional sent la terra el principal recurs. Possiblement va existir una concentració de la propetat però no pareix que existiren vertaders latifundis.

L'establiment de la pau va suposar una ventaja al manteniment dels cícles agrícoles.

L'esta va introduir nombroses obres públiques com canals, acueductes i camins que permeteren la posada en marxa l'explotació de tota la planura assíria que deurien de ocntrastar amb els destrossos provocats per la crisi dels segles XI i X.

De els activitats industrials s'ocupaven tallers de petites dimensions concentrats als papaus dels governadors, a temples i als suburvis de els ciutats, no estant la seva producció relacionada amb el mervat, responent el seu intercanvi a les necessitats oficials.

Les zones perifperiques que és convertiren en províncies proporcionaven

  • Or

  • Argent

  • Materials primaris

  • Manufactures

  • Ramat

  • Cavalls

  • Mitjans de subsistència de tota classe

  • Presoners

La societat estava unificada pel seu caràcter de súbdits reials perquè tots eren servidors del rei i la seva riquesa o pobresa depenia d'ell.

En èpoques anteriors, existia una població lliure que anava des dels grans funcionaris fins als petits camperols i la població esclava.

Els esclaus venien de la insolvència dels camperols que podien caure a la servitud, la venda dels seus fills o convertir-se en presoners de guerra. Els esclau tenia les tradicionals llibertats mesopotàmiques i laboralment eren una força complementaria.

LES FONAMENTS RELIGIOSOS I CULTURALS

Els assiris intentaren assentar el imperi sobre una base unificadora integrant elements d'altres cultures sent la unitat lingüística el arameu mentre que a la religiosa als deus tradicionals s'incorporaren els cultes a Marduk i Nabu , sostenint la puixança religiosa de Babilonia i Borsippa perquè és sentien dipossitaris i defensors de l'herència babilònica.

També posaren les arts al servei de la expansió. Els recursos de les conquestes permeteren embellir Assur on reconstruïren palaus i temples al igual que a Nínive.

Assurbanipal va fer una nova capital a Kalajh i Sargon va fer el mateix a Jhorsabad o Dur-Sharrukin.

Foren grans conjunts urbans fets sobre terrasses amb palaus, complexos sagrats i biblioteques com la d'Asurbanipal a Nínive.

5. LA BABILONIA CALDEA O EL IMPERI NEOBABILÒNIC

Va dominar sobre el territori en que abans dominaren els casites al sud de mesopotamia però aquesta era una dinastia autòctona.

Conservaren les mateixes estructures que els casites i el seu poder va durar tot el segle VI, però prengueren dels assiris

  • El ús de les deportacions masives dels vençuts

  • El sistema d'administració

  • La corporació de les províncies

  • La monarquia absoluta amb càrrecs d ela confiança del rei amb un gran sacerdot i un cap del exercit que devia de consultar les seves decisions amb el gran canceller, el cap del arsenal i un altre individu anomenat sha pan ekalli que en altres idiomes s'ha traduït com a majordom que rebia als governadors provincials o shaknu

EVOLUCIÓ HISTÒRICA

La instal.lació egípcia a la costa mediterrània no va ser ben vista per Nabopolassar que la 605 va prendre Karquemish, sent expulsats de tota Síria perdent una part important de Palestina.

Des de llavors, la qüestió egípcia va marcar la política exterior del rei babilònic més prestigiós, Nabucodonosor II (602-562) prenent 2 vegades Jerusalem al 597 i al 587 sent els seus reis i el seu poble deportats a Babilonia. També Tiro abastida per

Egipte va resistir un setge de 13 anys.

A la mort de Nabucodonosor la inestabilitat tradicional va fer acte de presència perquè el seu fill Awel-Marduk va regnar 2 anys (561-560) sent substituït pel seu gendre per força que era el general Neiglissar (560-556) i després pel seu fill Lebashi-Marduk (556). Després els sacerdots li entreagren al tro a un membre de la seva casta Nabónido (556-539)

Nanónido a pesar de protagonitzat algunes accions militars a Síria, va ser un rei pacífic. Durant 10 anys va prendre la extranya decisió de traslladar-se al oasisi de Teima a Arabia que era un centre llunar, deixant la governació a mans del seu fill Bel-Shar-Usur o Baltasar. A la seva tornada al 542 els perses estaven a portes de invadir el seu regne. Ciro va atacar molt poc després Babilonia on contava amb el suport de la casta on va matar a Baltasar i apressar al rei.

L'ADMINISTRACIÓ DEL IMPERI

No és possible reconstruir completament la seva estructura però és veuen reminiscències assíries.

El rei era un síntesi de una autoritat política i religiosa que estava assistida pels dignataris de la cort que eren

  • Gran canceller o rab nuhatimmmu

  • Cap del arsenal o rab kasiri

  • Majordom o sha ekalli que tenia baix la seva autoritat les ciutats estant algunes dirigides per sacerdots o shangu

  • Comisaris reials o qipu

  • Administradors o shakin temi

  • Reis vassalla o sharru o lliures com Babilonia, Borsippa, Kish, sippar, Nippur i Kutha

L'ORGANITZACIÓ SOCIO-ECONÒMICA

Va mantenir l'organització tradicional mesopotamica on una classes superior acomodada o mar bani que administrava les terres ie ls temples treballant per a d'ells els colons.

Els colons una erren arrendataris de certa importància que empleaven a altres treballadors mentre que la resta eren parcers. També hi havia esclaus que quasi no és diferenciaven dels esclaus assiris.

Hi ha constància de una classes mitjana entre esclaus i lliures anomenada oblatos o shirku que estaven adscrits al temple com a personal dependent.

La base econòmica del estat estava a l'agricultura i als camperols lliures que estaven obligats a prestacions personals a favor de l'administració civil i dels temples.

Les terres eren de 3 tipus; de cereals, de palmeres i terres de pastura. Sobre elles l'estat cobrava el delme o també ho feia el gran temple de Ishtar a Uruk que també exigia ofrenes.

L'activitat comercial i industrial depenia en major mesura de lacort i dels sacerdots, a pesar de que les gran famílies aristocràtiques també podien prendre aquest tipus d'activitats.

LA RELIGIÓ I LA CULTURA

La restauració naobabilònica no va suposar una gran alteració perquè junt a la tradicional triada de Marduk, Nabu i Nergal ( equivalents clàssics foren Júpiter, Mercuri i Mart) és va introduir la assíria composada per Sin, Samash i Isthar( la lluna, el sol i vebus) el que provocaria tensions al clergat babilònic especialment durant el regnat de Nabónido perquè estaven gelosos de les incorporacions extranyes.

Babilonia va tornar a ser el centre del imperi rebent un gran impuls constructiu. Nabucodonasor va

  • Acabar la gran torres de 3 pisos

  • Restaurar diverses capelles del gran temple de Marduk

  • Al nord de la ciutat va ampliar al palau reial donant-lo de 5 patis, muralles i jardins elevats que foren els jardins penjants que foren una de les 7 meravelles de l'antiguitat

A la ciutat destacava la porta d'Ishtar per on passava la via processional.

Establiren com una de les manifestacions de poder el mecenatge constant de les arts i de les activitats intel.lectuals. organitzaren un sistema de còpies i arxius amb un altre de traductors amb una especialització dels coneixements dels diferents deus al que és va anomenar epitomes o resúmens del coneixement antic que constituïren el que els grecs anomenaren antologies per autors.

Va aconseguir un prestigi a tot el mon antic pels seus endivinadors perquè ells foren les inventors de l'astrologia i aconseguiren el seu cop de sort al profetitzar la mort d'Alexandre Magne, fent que tots els reis hel.lenístics i els emperadors romans volgueren tenir amb ells adivinadors caldeus que sapigueren interpretar els nombres babibònics.

Sols va durar 80 anys perquè és basava el poder militar en mercenaris, però el seu prestigi cultural va trascendir fins l'edat mitjana quan va desaparèixer Babilonia com a capital en favor de Bagdad, però va seguir existint pel seu prestigi cultural gràcies als traductors de textos clàssic.

6. ELS FENICIS

S'assentaren a la costa de Síria i del Líban a la seva part costera que tenia una gran quantitat de fondejadors. Aquest fet i la gran quantitat de fusta de la que disposaven junt a la poca terra fèrtil per conrear la dur als arriscats i emprenedors fenicis al mar del oest que estava ple de possibilitats sent mariners, comerciants i pirates.

La geografia d ela planura costera estava formada per territoris molt compartimentats i separats pels rius i les estribacions de les muntanyes del Líban que va crear en certa manera unitats polítiques indepedents en forma de ciutats-estat. Entre les diferents ciutats-estats hi havia competències comercials, fet que va dificultar la unitat política perquè mai s'uniren ni davant del regne assiri. Però va haver moments en que algunes imposaren la seva hegemonia sobre les altres com Tiro que tenia poder sobre la costa sud fenícia.

La regió fenícia és el que va quedar de Cannán una vegada superada la cridi social i política que va sacudir el mediterrani oriental al segle XIII.

Al voltant del 1200 hi hagueren 3 fets que reestructuraren el territori cananeu

  • Conquesta jueva de la zona muntanyosa del territori cananeu

  • L'ocupacií militar de la costa palestina per part dels filisteus

  • L'establiment dels arameus al territori septentrional i nord-oriental de Canaan

Aquestes convulsions bèl.liques reduïren la extensió de Canaan de 500 a 200 quilometres.

Fisicament les fronteres foren

  • Al nord l'illot d'Arvad o l'antiga Aradus que estava propera a la desembocadura del Nahr-El-Kebir

  • Les muntanyes d'Acre i Monte Carmelo a pesar de que Tiro va desplaçar els seus límits més cap al sud

  • A l'est per les ciutats d eles muntanyes del Líban que de vagades tenien 3000 emtres la vegetació i l'altura protegiren a Fenícia durant els incursions dels pobles del est

Hi havia diverses camins cap al interior que permetien la fàcil comunicació entre els fenicis i la gent de terra endins, però el voltant polític estava ple de perills pels regnes que allí estaven assentats com eren Egipte, Hatti i Assíria. Per aquestos estats, Fenícia no contava per a res sinó qie simplement era un lloc de pas i d'ocupació.

Els boscos eren una important font de riquesa perquè els cadres donaven bona fusta per la construcció d'embarcacions i per fabricar objectes mobles de luxe dedicats a l'exportació com les caixes en incrustacions de ivori que s'han trobat als tartèsics hispans. Però també eren el lloc d'habitat de una generosa casera major i menor.

La estreta franja de terra fèrtil que estava entre el mar i la muntanya és trobava a les valls properes als rius a l'àrea d'avituallament de les poblacions que els assiris anomenaven ciutat com a traducció de uru o kur que s'ha traduït com a territori, país, o regió. El clima benigne afavoria l'agricultura. La fertilitat del sol, l'energia dels camperols i del seus governadors no va ser suficient davant dels creixement de la població de les ciutats.

La terra fenícia també era rica en mines de ferro i lignit que s'explotaven en funció de la construcció dels vaixells.

Alpeixa també era important. Cal destacar la del murex que era un molusc que s'aplicava a la fabricació de la púrpura.

Un altra font de ingressos fou la indústria de la saladura que s'exportava per tot el mediterrani.

A `pesar de viure al Líban des del segle XIX fins al segle VI, de tenir colònies des del mar Negre fins Gadir, de ser els primers en arribar a l'Àfrica i els illes angleses, sols queden d'ells les mencions de grecs, egipcis i hebreus perquè pel fet de ser una de les ciutats principals tiro que era la metròpoli de Cartago,e ls romans els condemnaren a damnatio memore tot el vinculat en el púnic i per això incloent els seus orígens impedint que

  • És seguira copiant la història fenícia traduïda al grec

  • Destruint tots els textos grecs i cartaginesos menys les inscripcions als sarcòfags

ÈTNIA

Eren cananeus d'ètnia semita que parlaven llengua semita.

Ja al Gènesis és fa referència als cananeus de l'edat del bronze al fer referència al fill de Cam. Però no eren autòctons de la zona. No és pot saber la data que ha segut molt discutida en que arribaren a pesar de l'estat actual de les investigacions. Però hi ha diverses hipòtesi

Segons les dades de Biblos la guebal cananea i els seus habitants o giblites arribaren comerciaven amb Egipte cap al 3000 i és probable que no foren semites. Però també s'ha apuntat que aquestos foren semites que ocuparen Síria i Palestina tal vegada abans del 3000.

A Biblos no hi ha indicis de de conquesta militar ni de violència ni a altres llocs durant l'edat dle bronze, sent acceptable la segon hipòtesi sobre el seu origen.

D'aquest protocananeus del 3000 descendiren tots els pobles cananeus entre eñs que estaven els fenicis i els hebreus, tenint un vincle important a la llengua. En origen tenien una cultura, religió i història comuna al llarg del segon mil.lenni des de síria fins el Sinaí pasant per Fenícia i Palestina on poc a poc començaren a tenir diferències petites.

Al final del segon mil.lenni, els fenicis oferiren una característica molt especifica perquè eren ja habils comerciants i mariners.

PROCEDÈNCIA DEL NOM FENICI

És un nom grec que definia a aquest poble perquè als textos de El-Amarna els habitants de Canann s'autoanomenaven kinahu o kinabu que era una paraula acadia.

Sols els grecs els anomanaven phoenix o fenicis. La seva rail deriva de un paraula indoeuropea que designava al color roig, la sang, el crimen o la mort, etc. Els lexicografs relacionen l'origen de la paraula amb la indústria de la púrpura i també amb el cutis obscur dels pobles asiàtics, sent partidaris de la última explicació la manjoria dels autors moderns.

Segons ells, al començar de nou les relacions marítimes entre Grècia i l'est, els grecs haurien començat a anomenar als fenicis com a phoenikes que vivien a un país que ja pasava per ser el més poderós centre manufacturar de la púrpura del mediterrani.

Sobre l'origen de la paraula hi ha moltes més hipòtesi.

El terme fou adoptat pels romans per cridar als cartaginesos anomenant-los poeni, però diferenciaven entre els poeni occidentals i els phoenices orientals a pesar de que descendien del mateix trons.

CARÀCTER DE LA CIVILITZACIÓ FENÍCIA

Creida l'atenció la manca d'originalitat.

Eren eminentment comerciants que absorvien els corrents culturals dels regnes més evolucionats tenint un marcat caràcter egipci perquè la resta d'estats orientals estaven sempre amenaçats. Els egipcis venien a Fenícia un poble civilitzat que imitava les seves formes artístiques i la fusta i el coure que necessitaven.

Els metalls els aconseguien del occident i els intercanviaven per productes manufacturats que havien adquirit a Egipte i Grècia i pels seus pels seus propis. Les manufactures fenícies al igual que el seu art foren sempre una imitació sense imaginació.

Però foren inventors i divulgadors de invents i de tècniques pròpies o alienes. Inventaren

  • L'alfabet

  • La tècnica del púrpura per tenyir els teixits

  • El vidre

LES CIUTATS-ESTAT

La majoria és situaven a la costa sobre petis promontoris des d'on dominaven badies o cales naturals adequades per protegir els vaixells del vent i les turmentes, fent a la vegada de port. Però també estaven a illes properes a la costa on cal destacar

  • Biblos

  • Beirut

  • Sidón

  • Etc.

Però també hi gavien altres localitats menors com Tiro o Arvadque estaven a illes immediates a la costa. Tiro actualment és troba unida a terra ferma per sediments que s'acumulen al voltant del promontori construït per Alexandre Magne quan va assetjat la ciutat que va resistir una 9 mesos.

Compartien la religió i la llengua però mai la direcció política.

L'ORGANITZACIÓ POLÍTICA

Cada una tenia un rei, un consell, un magistrat i una noblesa mercantil pròpia.

Són difícils de reconstruir ,es estructures socials i guvernamentals dels fenicis per la poca documentació que hi ha sobretot de directes mentre que les indirectes són laconiques.

Pareix que originariament va existir una monarquia teocràtica almenys a partir del II mil.lenni femnt referència als reis fenicis els documents de El-Amarna i els assiris, però no deixaren inscripcions commemoratives o històriques.

Per intuició, és pensa que l'actuació dels monarques va estar molt condicionada per els invasions assiries, babilònies, perses i les de Alexandre Magne. Les fonts epigràfiques mencionen els noms dels reis i les de Cartago afegeixen les magistratures però sense posar les seves atribucions. Les prerrogatives que tenien és troben alks escrits de Samuel als hebreus.

Primitivament, fou hereditària existint un dret de successió a pesar de que no fou una normativa generalitzada per la documentació sobre usurpacions i revoltes.

Fins el segle Xvi tenien un poder absolut, però poc a poc anaren retallant-se els seus poders per l'oligarquia mercantil i d'algunes ciutats, deixant pas al govern a l'oligarquia.

Al principi, el palau tenia un paper fonamental i al seu voltant girava i és desenvolupava gran part de la societat i l'economia com és despren dels textos de Amón Qenamón i de l'antic testament on fa referència a activitats artesanals i mercantil de Hiram I de Tiro.

Els documents mencionen que

  • Els governants estaven assessorats per un consell d'ancians integrat pels membres de l'oligarquia mercantil o pels senyors de la ciutat com diuen els documents de El-Amarna .

  • El relat del sacerdot egipci menciona una assemblea d'ancians amb poders deliberatius

  • Ezequiel fa referència als ancians de Biblos

  • Diodoro recorda a un consell que era uan espècie de senat format per 100 persones. Tenia diverses competències polítiques, religioses i econòmiques. Però no és sap en seguretat com funcionava el consell d'ancians ni les relacions entre aquest i el rei, però és pot intiur un paral.lelisme amb altres civilitzacions on el consell assessorava l rei en tots els assumptes importants de l'estat. No és sap si aquest consell era sols consultiu o formava part directa del govern. Els seus membres s'anomenaven sufetes

El rei era la primera autoritat sacerdotal perquè no eren els sacerdots de qualsevol divinitat sinó que sols ho eren d ela principal de la divinitat del panteó el que li conferia el títol d'autèntic senyor de la ciutat. En aquesta concepció,el rei governava en nom del deu confundint-se els seves funcions. Al cas de Tir el rei i el deu Melqart eren la encarnació de l'estat.

Els sacerdots envidiaven el prestigi i el poder que tenien els monarques, sancionant el caràcter oficial de la monarquia.

Els reis repartien els seves atribucions polítiques i administratives amb els magiatrats civils i civils on el poder suprem esta va compartit entre el rei i entre 2 personatges com foren el governador que tenia els poders civils i el comandant de camp amb poders militars mencionant la narració del sacerdot egipci que aquest estava al front del port.

És probable que existira una assemblea de ciutadans lliures, com pareix que tenia Cartago que apareix quan Alexandre la assetjar Tiro quan aoareguren ela ambaixadors que tractaren de negociar amb ell, quinto Curio menciona assemblees populars i per aquest i per Arriano és coneix l'existència de una assemblea integrada pert ots els ciutadans que manifestaven els seves inspiracions polítiques amb critèris propis.

És sap que a Tiro una vegada controlada pels babilònics i després de la mort de Baal II és va establir un govern a mans de sufetes o jutges per 7 anys sent els seus membres de l'oligarquia que tenien funcions executives. Posteriorment amb la intervenció dels perses, és va documentar la restauració de la monarquia.

SOCIETAT

En origen és dividia en 2 estaments sent un d'ells la noblesa que a la vegada eren els alts comerciants que feien treballs a la cort i a la resta de la població. Homer fa veure que els comerciants fenicis rics que tenien sempre embarcats a grans empreses mercantils a llarga distància que actuaven pel seu compte. Probablement eren nobles o familiars del rei i possiblement encarregats els seus negocis . aquestos comerciants i armadors constituïen un modern estrat social que va aparèixer o és va potenciar amb la colonització i el comerç fenici per tot el mediterrani. La seva aparició deguè de repercutir a l'estructura social quedant encara més jerarquitzada. A partir del segle VIII controlaven tot el comerç fenici que a principis del segle IX estava a mans dels reis com Hiram I.

Les inscripcions de Cartago mencionen a els homes de dret sidoni que tenien un estatus especial interpretant-se com l'equivalent al estatut de lliures. Diodoro aludeix a una classes de semilliures que eren indígenes en situació de dependència que odiaven als cartaginesos per la opressió del règim fiscal i per la no participació a l'administració del estat perquè conservaren les seves pròpies institucions polítiques i administratives.

No hi ha constància de revoltes socials per solucionar els problemes entre els grups, a pesar de que els dades són tan escasses del mon interior fenici que si és possible que hi hagueren. És possible pensar que va haver una diferenciació social molt intensa a pesar de no haver constància textual ni arqueològica.

CULTURA

Tenien poesia i prosa amb textos històrics i llegendes a banda de tractats d'aliança amb altres estats.

Inventaren l'alfabet.

ECONOMIA

L'AGRICULTURA, LA RAMADERIA, LA PEIXA I L'ARTESANAT

Els terrenys eren fèrtils i els clima suau sent els collites abundants però l'escassetat de camp va provocar que s'aprofitaren al màxim les possibilitats fent terrasses per damunt dels 1.000 metres per conrear blat, raïm i olivers, fent-se a banda terrenys de secà en terrenys de regadiu.

Criaven ramats d'ovins o bovins als boscos sent coherent per la quantitat de boscos existents.

La casera estava molt extesa per raons de fer-ho per deport, pels fenicis, pels reis i pels reis assiria. Per ells és casaven lleons, lleopards, bous salvatges, linx, hiena, xacal, os, cérvol, elefant, porc espí i aus.

La peixa tenia un paper fonamental per l'economia perquè és salava i en part s'exportava. Fabricant garum que era un condiment molt estimat a base de vísceres de peix.

Artesanalment, eren coneguts per la fabricació de teixits. Biblos exportava llana egípcia i homero menciona els múltiples colors dels vestits dels habitants de Sidón atribuint-se el colorit a la trituració dels minerals i de les conxes marines. A Tiro i Sidón hi havia grans concentracions de murex que són indicatius de importància que tenia la indústria de la púrpura. Ezequiel fa referència als teixits exportats poer Tiro. La gran quantitat de contrapesos i pesos de telar que és troben a les excavacions fenícies demostren l'existència de petits tallers de confecció domèstica, al marge de qui hi hagueren indústries d'ample espectre.

EL COMERÇ A LLARGA DISTÀNCIA

També hi havia intercanvi pel canvi entre les diferents ciutats-estat.

Al comerç a llarga distància no va haver improvisacions ni hi hagueren iniciatives pròpiament privades perquè fou una complexa empresa molt pensada on intervingueren sobretot forces religioses i polítiques perquè és necessitava

  • Argent

  • Estany

  • Or

  • Coure

  • Aliments fent-se per pactes com en Israel o per la colonització de territoris com en el cas de Cartago i Kition

La obtenció de metalls era més complexa tenint en compte de que gran part dels mercats orientals més importants estaven tancats i per firmar pactes amb altres estats feia falta la intervenció del poder polític i per això organitzaren expedicions colonials on la prèvia expedició és dirigia a un punt concret on duien colons a produir els seus propis aliments i el seu excedent és destinava a obtenir manufactures dels tallers d ela metròpoli o d'altres regions de les quals obtenien els metalls pel canvi.

A l'hora de flectar intervenia un personal variat ja que intervenien productors d'aliments, artesans, transportistes, miners, mercaders, mariners i pilots.

Durant el segon mil·lenni és va desenvolupar el comerç a l'orient, havent documentació a El-Amarna i Babilonia entre altres llocs. El comerç amb l'occident desenvolupat hi ha que anar a fonts arqueològiques més que a les textuals.

El comerç d'altura tenia un paper protagonista a les famílies il·lustres on el comerç era hereditari obtenint el propis reis beneficis com Salomó o Hiram I.

El comerç egipci evidencia tota la complexitat que te actualment amb

  • Fluctuacions de preu

  • Operacions de mercat

  • Canvis de l'oferta i la demanda

  • Beneficis

  • Especulacions

El temple i el palau funcionaven com entitats financeres prestant or i argent contra interès i concedint crèdits als comerciants.

L'extensió de descriu Diodoro dient els fenicis servint-se del comerç i de la seva experiència adquirien argent a canvi de petites quantitats de qualsevol altre producte fent grans riqueses al transportar a Grècia i Àsia entre altres llocs.

LES TÈCNIQUES DE NAVEGACIÓ

Com tots els pobles antics, sols navegaven durant els mesos bons entre finals de març fins octubre. La temporada l'obrien en una cerimònia religiosa on demanaven la protecció dels deus. La navegació era tant d'altura com de cabotatge la de cabotatge és feia sense perdre de vista la costa i amb un radi no major a 50 milles marines.

Les fundacions de Sicília, Cerdanya i Eibiça són un exemple de que navegaren per mar obert tant de dia com de nit.

Durant els segles VIII i VII és troba documentada la navegació d'altura amb sistemes de il·luminació de nit.

Durant el dia s'orientaven pel sol i per la nit per l'estrella polar que forma part de la constel·lació de l'ossa menor, demostrant que eren bons coneixedors de l'astronomia atribuint-los el descobriment d'eixa constel·lació per navegar de nit.

De dia seguien també per referències terrestres perquè la costa és visible des de quasi tot el mediterrani i eren proves de que la terra estava llunyana el vol d'aus com la colom o el corb que soldaven des dels vaixells si tornaven. També és diu que usaven micos que tenen una vista molt fina per ensenyar-los a ser vigies.

ELS VAIXELLS

Ezequiel compara a Tir amb un vaixell i la descriu com una nau tiria sent

  • Les planxes de la nau eren de ciprer del cim D'Hermon que estava al sud de la cordillera del Antilíban

  • El màstil era de cedre del Líban

  • Els rems estaven fets d'alzina de Basésn que era una regió de la Transjordania famosa per les seves alzines

  • La coberta estava fet al gusta de boj de Xipre

  • Usaven la fusta més resistents i impermeables pel casc

  • La nau era calafatada en peix i la forraven de làmines de plom

  • La vela era de lli i el tendal era escarlata i violeta

Els vaixells sobretot s'usaven 3 tipus

  • El vaixell més antic el van conèixer els frisis de l'edat del bronze de les portes de Balawat del segle IX. Era una petita embarcació de un o 2 remers amb els extrems arrodonits i el mascaró de proa en forma de cap de cavall. Els gaditans solien fer us d'aquest tipus d'embarcacions per peixar. S'usava com a nau de transport local i per peixar

  • Grans vaixells amb sòlides cobertes i grans baranes que podien dur productes a la coberta. Eren molt amples i espaiosos. La seva forma arrodonida va fer que grecs l'anomenaren banyera o gaulos. És el vaixell fenici per excel·lència. eren lentes i panxudes que navegaven en una vela quadrada que és podia orientar amb timó i rem

  • El vaixells que formaven caravanes eren lleugeres i allargades on la proa deseixia per una espècie d'ariet o espoló allargat i puntegut de fusta recobert en una funda de bronze. Era impulsat per rem i vela en un nombre de 36 remers que podien ser 50 si s'unien a ells els soldats. Si duien una doble filera s'anomenaven birremes. Si els remers sense soldats eren superiors a 50, s'anomenaven pentaconteres i duien 2 oficials i navegaven en flotes de fins 60 vaixells organitzats en esquadres de combat que tendien a navegar prop de la costa per arreplegar aliments durant la nit perquè tenien una capacitat de carrega molt reduïda

Per Herodot és coneix de la intervenció de la flota fenícia com després de la batalla de Maraton que l'historiador Halicarnaso va arreplegar. Segons ell en una nau és va trobar una estàtua d'Apolo recoberta en un bany d'or de l'illa de Delos.

Per establir la direcció feien servir rems, però poc a poc foren usant-los per viatges curts per l'Egeu on hi ha forts vents i les illes estan molt juntes i amb esculls. Amb el vent favorable podia als 5 nucs per hora cobrint 400 milles en 4 dies.

Si el que transportaven era valuós, els gaulos podien reunir-se en una caravana colonitzadora o comercial de fins 50 vaixells escoltats per una flotilla de guerra que tenien la missió de protegir els productes que és transportaven. Aquestes eren naus eren el tercer tipus abans mencionat

L'ADMINISTRACIÓ COLONIAL

Al principi les colònies estaven sotmeses a la metròpoli mantenint llaços de prestacions econòmiques i religioses. A l'illa de Xipre és veu que en la colonització de Kition al 750 hi havien un governador fenici dependent del rei de Tiro.

Aquestes afirmacions és confirmen durant el setge assíria de Fenícia i concretament de Tiro i durant el pagament posterior de tributs als assiris. Les colònies dependents de Tiro devien d'enviar una sèrie de prestacions per atendre en part el pagament dels tributs fixats pels assiris. Igualment, durant llarg temps tingueren que enviar un tribut a Tiro que era la dècima part dels beneficis del comerç.

Però no és coneixen exactament els llaços de vassallatge entre la metròpoli i els colònies, que segurament tendrien diversos graus.

LA RELIGIÓ

Totes les activitats de la vida i la mort estaven impregnades de religiositat, inclòs el comerç.

Fou un dels grans instruments de la política comercial i colonial.

La importància de la religió és basava a la creença de la presència directa i permanent dels deus a tots els fets d ela vida i en la certesa de que una intervenció divina podia canviar al curs de qualsevol aconteixement, però açò ja és veia a temps arcaics entre sumeris i acadis com quan Naram-Sin va interferir a l'esfera dels deus, va ser castigat severament amb l'atac dels guti i amb el desmembrament del imperi acadi.

Els fenicis consultaven sacrificaven permanentment als seus nombrosos deus i interpretant els signes naturals. Per totes aquestes activitats la quantitat de sacerdots era notable però sense conèixer si estaven col·legiats o no.

Cap al 1200 quan deixaren de tenir importància deus com El, Dagan i Anat i prengueren importància altres com Astarté ,és constaten sacrificis humans fet que no s'havia produït fins llavors i desaparegueren a mitjans del primer mil·lenni però continuaren a les colònies sent ofrenes pels ritus de fertilitat, riquesa, etc.

Tenien creences en el més enllà que no era conegut en les seves particularitats com és veu a les ofrenes deixades als receptacles funeraris i a les malediccions contra els profanadors d'enterraments. A la tomba conforme a la inscripció del sarcòfag del rei de Sidon, Eshmunazor que és de principis del segle V s'anomena lloc de descasn. Una estela a Kition eludia a la pau per tota l'eternitat.

El ritual d'enterrament era la cremació.

ELS DEUS

El, era el pare de tots els deus i pare suprem que és perdia al temps però a partir del 1200 va tendir a desaparèixer.

En Tiro els deus principals deus eren Melqart i Astarté a pesar de que al tractat de Ball també s'invocaven a altres.

A Melqart s'el considera mitològicament com al descobridor de la indústria d ela púrpura. Era una divinitat ctònica en origen i també agrària per això moria i revivia. És va difondre junt als colonitzadors de tiro. Legalitzant així l'origen tiri dels establiments i assegurant-se la dependència econòmica perquè els temples pagaven el delme en un 10 % del ramat. Aquest deu va tenir interès pels grecs perquè les seves atribucions eren paregudes a les de Herakles identificant-se prompte amb ell i als textos és troba indistintament. La seva festa major és celebrava entre els mesos de febrer i març i era una immolació dels deu per la cremació ritual en intenció de reviure-lo i immortalitzar-lo pel foc. La creença de la resurrecció pel foc ja era coneguda als mites ugarístics. La egesis o la resurrecció del deu tenia lloc cada primavera quan paraven les pluges conferint-li un caràcter solar i sobretot agrari.

El deu era cremat en efígie sobre una pira i assegura el mite que reviuria per l'olor del foc. Després l'enterraven i després venia la resurrecció i l'epifania. El monarca participava activament ala cerimònia a través del matrimoni ritual amb una sacerdotessa o amb la reina. Aquest ritus feia desembenar a la parella reial el paper de substituts de la parella divina Melqart o Astarté.

Astaré era la deessa de la fecunditat tenint les seves rails en la més remota antiguitat oriental. També era la deessa de les batalles. Estava al cap del panteó de Sidon on també adoraven a Ball Sahmen i Ball Hammón. En aquesta ciutat els reis és consideraven els sacerdots suprems d'Astarte. És va assimilar a panteons no semítics fonent-se amb

  • Uni etrusca

  • Hera i Afrodita gregues

  • Venus romana

  • Isis egípcia

A biblos Baal Shamen i Baalat Gebal eren la parella divina sent la iconografia de la última pareguda a la Hathor egípcia però també s'honrava a Baal Addir que estava vinculat a la fertilitat de la terra. El seu nom el transmeteren per la mitologia grega perquè Adonis pareix que ve del terme fenici adon. De Baal Addir és sap poc però és va associar amb Adonis, sent aquest deu grec mort per un porc senglar i va descendir als inferns on és va associar amb Persefone però al renàixer ho va fer amb Afrodita. Per tant al temple d'Afrodita és celebrava anualment la festa de la resurrecció per les adonies que eren els seves festes a la tradició romana on sols participaven dones sembrant jardins a les terrasses de els seves cases per celebrar la tornada del deu.

Eshmún fou un dels grans deus del panteó de Sidon estant la seva etimologia relacionat amb l'oli sent el deu de la cura o el deu de la mort si esta relacionat amb l'oli per ungir. Va ser assimilat a Apolo i a Asclepio que eren deus sanadors. També és troba atestiguat el seu culte a Tiro.

Baal també era un deu de Sidon que era el deu de els turmentes, de els tempestes de neu i de la pluja que fertilitzava la terra. Va morir a mans de Mot i després va reviure igual que la vegetació, sent els seus símbols el raig i el bou. El seu culte va estar molt extes. Els grecs l'assimilaren amb Zeus i els romans amb Jupiter.

L'ORGANITZACIÓ SACERDOTAL

Hi havia sacerdots masculins i femenins a pareix que el càrrecs eren hereditaris estant restringit el sacerdoci a un nombre reduït de famílies en una profunda jerarquització interna. També es probable que estigueren col·legiats perquè els sostenia l'estat.

El nombre era alt i les seves atribucions diverses com

  • Degollar a les víctimes animals com bous, corders i ovelles repartint-se la carn entre l'oferent i el sacerdot

  • Oferien productes de la terra sòlids i líquida en àmfores que tenien oli, vi, mel, llet i vegetals

  • Exvots com figures humanes, carros, bous, centaure, cavalls dels qui és feien càrrec altres sacerdots

  • Cremaven herbes aromàtiques com l'encens

LA DESAPARICIÓ DELS FENICIS COM A POBLE

Arribaren al seu màxim nivell a principis del primer mil·lenni quan és feren forts sobre els estats del pròxim orient i les ciutats micèniques que estaven debilitats pels pobles del mar, extenent el seu domini sobre el mediterrani.

Encara estaven a l'orient al 322 quan Tiro va ser pressa per Alexandre i a l'occident al 146 quan els cartaginesos foren vençuts per Roma a la tercera guerra púnica, sent destruïda Cartago per ordre del senat fins als seus ciments. A partir d'aquesta data, la fenícia oriental és va incorporar al mon grec hel·lenístic i la fenícia occidental també anomenada Cartago al mon romà.

7. FONTS

Per Israel la millor font és l'antic testament que és una col·lecció de llibres que conté lleis, profecies i poemes composades durant un llarg període de temps entre finals del II mil·lenni fins al segle II. Els manuscrits més antics que fins hui és conserven són part del llibre d'Isaíes i els escrits de la secta dels esenis.

Per l'imperi nou assiri i el neobabilònic és poden agrupar en 2 grans grups

  • Informacions dels monuments especialment de les esteles on estan els anals dels diversos reis als qui s'afegeixen les escultures i els relleus que posen al alcanç dels investigadors i els historiadors de crònica oficial de la cort

  • Gran dipòsits de tauletes que donen informació sobre la vida administrativa, econòmica i social de mesopotamia durant la primera meitat del primer mil.lenni

En particular de assíria també és consulten

  • Cròniques

  • Inscripcions reials assíries

  • Llistes d'epònims

  • Correspondència reial descoberta a Nínive

  • i Nirmud

Per Babilonia també és consulten

  • Les cròniques

  • Les inscripcions reials

  • L'antic testament