Producción y edición audiovisual

Periodismo # Idea. Story-line. Argument

  • Enviado por: Anna Quintero
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 3 páginas
publicidad

Producción y edición audiovisual

Producción y edición audiovisual. Vídeo

PRÀCTICA 1

Estudiant del GMMD

  • IDEA

  • Mostrar un moment decisiu de la vida d'una persona sense la seva presència però a través dels indrets i els objectes que l'envolten en aquell instant.

  • STORY-LINE

  • Una tarda, l'Ona canvia totalment la seva concepció de la vida. A l'edat de vint anys, i d'un dia per l'altre, s'adona que en Dídac, el company de la seva millor amiga, és la persona amb qui compartirà la resta de la seva vida. El descobriment d'aquest conflictiu amor la durà a desitjar tenir fills amb ell, tot i que sempre havia pensat que mai seria mare.

  • ARGUMENT

  • Una tarda de tardor de fa un parell d'anys, l'Ona i en Dídac agafen el cotxe per anar a passejar per la platja a Barcelona. De camí, tot passant per la Ronda del Litoral, tots dos escolten sense dir-se una paraula una música que se'ls gravarà per sempre en la memòria. Fugen dels ulls dels altres. Malgrat el soroll de corredisses que ensordeix l'exterior, dins el cotxe només hi ha un silenci suaument trencat per la música.

    La nit abans, ell encara era el company de la seva millor amiga. El capriciós destí, però, havia decidit per atzar unir les seves vides eternament sense haver-los consultat res. Havien demanat ells, potser, caure l'un en l'embraç de l'altre i haver d'assumir les conseqüències d'un amor inesperat?

    Però ja estava fet. Així que, l'endemà d'un petó per sorpresa al cotxe, l'Ona i en Dídac es disposaven a passar la seva primera tarda en parella tot passejant tranquil·lament per un indret on ningú conegut els pogués trobar, la platja barcelonina. Havien d'amagar allò que sentien i necessitaven marxar del seu entorn habitual, que de cop i volta s'havia fet hostil.

    Tot i que es coneixien de feia més de sis anys, aquella tarda van descobrir cada un la vida de l'altre. Ves per on, malgrat l'amistat prèvia que els unia, eren uns perfectes desconeguts. Van seure a una terrassa i van demanar dos cafès. Les consumicions es van quedar gelades a la tassa, abandonades pels suposats consumidors que se'n van oblidar, engrescats explicant-se les respectives vides. Van passejar amunt i avall observant, xerrant. Però mentre caminaven abraçats, la major part del temps romanien totalment en silenci, escoltant cadascú el seu propi cor.

    L'Ona no havia conegut mai res com allò. Mai havia tingut tants sentiments contradictoris capgirant-li el cervell. Mai havia sentit res tan gran per ningú i, alhora, mai havia tingut tanta por de les conseqüències que havien de provocar els propis sentiments al seu voltant.

    Van decidir seure a la sorra de la platja, allunyats de la gent que rondava pel passeig marítim. I allà van estar més de dues hores abraçats, acaronant-se la cara, i descobrint poc a poc, al mateix ritme que marcava el mar amb les onades, que havien estat equivocats durant molt, molt de temps.

    L'Ona sabia que no tindria fills. Sense saber com, en algun moment de la seva adolescència -l'Ona només tenia vint anys-, aquell pensament s'havia assegut en alguna part del seu cap i des de feia molt de temps havia conviscut amb ella, establint, sense fer-se notar, la seva manera de concebre la vida.

    Asseguda allà, amb el cap d'un nou Dídac a la seva falda, l'Ona mirava el mar i interiorment feia el burleta a sí mateixa pel romanticisme extrem, gairebé embafador, de la situació. Imaginava com n'hagués rigut de la imatge que ara oferien tots dos si se l'hagués mostrat algú dos dies abans. Ella era una persona dura, mai exposava els seus sentiments. Però allà es trobava, descobrint la seva nova vessant de bleda enamorada.

    De cop i volta, l'Ona va trencar el silenci i va dir: “Saps què?”. En Dídac se la mirava, el mar va deixar d'enraonar. “Vull tenir fills amb tu”. Durant infinits segons, un inmens silenci els va abraçar tots dos. Fins que, de nou, van sentir el so suau de les onades.

    “I com ho saps?”, va dir ell, sorprès. “Perquè me n'acabo d'adonar. No ho sé, de cop ho he sabut”, va dir l'Ona, sense saber ben bé com expressar allò que li estava passant. “Mai havia volgut tenir-ne perquè suposo que no havia trobat la persona adient. No sé com, però sé que ets tu”. Només una revel·lació com aquesta, que a l'Ona li venia de sobte, sense previ avís, podia certificar a tots dos que no havien errat en la decisió de fer-se un petó decisiu, amagat darrere els vidres entelats d'un cotxe. Allò era el que necessitaven per saber que, per sobre de tot i de tots estarien junts per sempre més.