Procès de pau entre Israel i Palestina

Historia. Conflicte arab-israelia. Tensions del Proxim Orient. Refugiats. Proces de pau. Posicio Palestina. Assentaments. Seguretat. Relacions amb els veins

  • Enviado por: Cristiano Casà
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 20 páginas
publicidad

EL PROCÈS DE PAU I LES RELACIONS INTERNACIONALS AL VOLTANT DEL CONFLICTE ENTRE ISRAEL I PALESTINA

INTRODUCCIÓ

El conflicte àrab-israelià és el centre de les tensions del Pròxim Orient. Tot comença amb la immigració dels jueus a finals del segle XIX i s' aguditza amb la creació de l' estat de Israel al 1948, en un territori en què habitaven majoritàriament àrabs.

Israel ha modificat les seves fronteres ocupant amplies zones de Palestina, Síria i el sud del Líban que eren d'interès estratègic-militar, pels seus recursos, com l' aigua, o per la seva història. Israel justifica el seu dret a aquest territori basant-se en què fa dos mil anys existien a la zona regnes israelites. El sionisme com una forma de nacionalisme radical i excloent s' ha basat a una concepció mítica del territori.

Les resolucions de Nacions Unides van condemnar la ocupació però no van ser acompanyades de mesures de pressió que obligaren a Israel a retirar-se dels territoris ocupats. Israel, amb el suport tàcit de EEUU, ha aplicat una política de fets consumats, ha incrementat el nombre de assentaments de colons en territori àrab i l' ús de la força militar.

La població Palestina és aproximadament de sis milions de habitants. Al mes de juny de 1994, la Oficina de Nacions Unides tenia registrats a tres milions de refugiats palestins a l'Orient Mitjà.

Israel és una gran potencia militar que destina el 22% del seu producte nacional brut a armament i és un dels grans receptors mundials d'ajuda. Els assentaments de colons jueus en territoris ocupats han sigut finançats casi en la seva totalitat amb diner dels Estats Units.

El procés de pau començat al 1991 ha obert una via de negociació entre àrabs i israelians i ha portat a la firma de un acord entre Israel, la Organització per a l' Alliberament de Palestina (OAP) i els països àrabs, i a la celebració de les eleccions en territoris ocupats. Encara és necessari superar molts obstacles: els assentaments de colons jueus en territori àrab comprometen la possibilitat d'un futur estat palestí; la radicalització fanàtica d'alguns sectors israelians i palestins s'ha cobrat nombroses vides; el control del aigua en la regió per part dels jueus; els refugiats i presos polítics. I el futur de Jerusalem, que pel seu significat històric i religiós és una pesa clau per una coexistència pacífica en el futur.

El desenvolupament del conflicte àrab-israelià

A la fi de la Segona Guerra Mundial, la proclamació de l'Estat d'Israel el 1948 va estendre el conflicte àrab-israelià a tot l'Orient àrab. Els països àrabs van instrumentalitzar en molts casos la causa palestina per a la defensa dels seus propis interessos, mentre que els palestins, refugiats o residents, desorganitzats com a poble i sense Estat es veien en l'epicentre de complexos interessos d'un conflicte de repercussions mundials. Des de finals de la dècada de 1940, es van produir continus enfrontaments a un ritme d'un per dècada: proclamació de l'Estat israelià (1948-1949), la crisi de Suez (1956), la Guerra de sis Dies (1967) i les crisis del petroli de 1973. Després d'aquestes dades, els enfrontaments van continuar al Líban.

El problema dels refugiats i el desenvolupament de l' OAP

Durant la guerra, entre el 1948 i el 1949, s'havia produït l'expulsió i la fugida de la població palestina, majoritàriament camperols, que s'havien refugiat en els campaments provisionals establerts en les línies de l'alto al foc. L'Estat d'Israel posteriorment es negà a readmetre'ls. A la Guerra dels Sis Dies es va aguditzar el problema quan una part de la població palestina (unes 30.000 persones) travessà el riu Jordà i es traslladà a Jordània mentre un altra part (un milió de persones) romanien als territoris ocupats sota l'administració militar israeliana en barris i pobles amb problemes d'abastament d'aigua, enllumenat, clavegueram i pavimentació. Els colons israelians s'estenien pels territoris ocupats a Palestina mitjançant una política d'assentaments amb una gran activitat constructora, que, paradoxalment, ser servia de mà d'obra àrab.

Els refugiats acollits a Jordània no podien ser empleats a l'agricultura per la manca de terres i els pocs recursos d'aigua disponibles en aquest mitjà àrid. Les dificultats per abastar les necessitats dels refugiats va generar tensions a Jordània. Els palestins van començar a actuar de forma independent; al no constituir un Estat, no tenien exèrcit per al que diverses organitzacions van preparar una sèrie d'accions de gran impacte mundial basades en accions terroristes i de sabotatge contra els interessos jueus: crema de collites interrupció de carreteres, conduccions d'aigua, segrests, voladura d'avions comercials jueus. Israel va respondre amb desproporcionats actes de violència contra Jordània i el Líban, països que acollien refugiats palestins, que foren qualificats de terrorisme d'estat. Les activitats dels grups palestins provocaven les represàlies jueves i aquesta situació sembrava el malestar de l'exèrcit i la monarquia de Jordània.

El 1970 l'exèrcit jordà va protagonitzar una matança de refugiats palestins (setembre negre) seguida de l'expulsió i destrucció dels campaments situats a Jordània. En aquests anys, l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OAP), fundada el 1964, era reconeguda a la ONU com l'únic interlocutor vàlid del poble palestí. Yasir Arafat, el seu líder, va explicar el 1974 davant l'Assemblea de les Nacions Unides que en una de les seves mans portava un fusell i en l'altra una branca d'olivera. No hi podia haver pau mentre que el territori dels àrabs palestins continués ocupat per Israel.

Per acabar amb les bases de l'OAP al Líban, i amb la intenció d'auxiliar als cristians (maronites) que mantenien una guerra civil des del 1975 amb els musulmans (drusos), Israel va ocupar el sud del país al 1982. Síria, que ja havia intervingut en el conflicte va tractar de frenar l'avanç israelià. L'OAP i entre ells, el propi Arafat, que estaven atrapats a Beirut, van haver d'abandonar la ciutat i van quedar dispersos en diversos països àrabs d'Àfrica i del Pròxim Orient. La impopularitat d'Israel anava en augment i el 1984, el govern Laborista israelià decidia la retirada incondicional de les tropes desplegades en el Líban.

Pels palestins dels territoris ocupats les condicions de vida eren nefastes: misèria, subalimentació, analfabetisme, atur i desarrelament. Al 1987 va esclatar la Intifada o rebel·lió de la població civil palestina dels territoris ocupats contra les forces armades que garantien la dominació jueva.

Cap a la solució del conflicte (des del 1991)

L'ambient d'enfrontament en els territoris ocupats, la instrumentalització de la causa palestina per Sadam Hussein durant la Guerra del Golf i la distensió internacional van imposar un tomb a la situació. L'octubre de 1991, es reunia a Madrid una Conferència de pau convocada pels EUA i l'URSS (dos mesos abans de la seva desaparició oficial) en la qual les delegacions palestina i israeliana van acceptar el principi de Pau a canvi de territoris. Israel es va comprometre a evacuar els territoris ocupats, que quedarien sota l'autonomia d'una autoritat municipal palestina, primer pas per a la configuració d'un futur Estat Palestí. A més es paralitzava la política d'assentaments de colons israelians. L'acord seria ratificat pel primer ministre israelià, el laborista Isaac Rabin, i el líder de l'OAP, Yasir Arafat.

El juliol de 1994, Arafat feia la seva entrada triomfal a Gaza, protegit per soldats palestins. Fou el primer acte de l'alliberament dels territoris ocupats, al que seguirien les terres de la riba esquerra del Jordà (Cisjordània). Mesos més tard, Arafat era ratificat com a president, rais, dels palestins per una gran majoria. Hauria de fer front als grups radicals palestins i a la pobresa d'aquests territoris.

L'assassinat de Rabin, el 4 de novembre de 1995, va posar en dificultats els acords i el procés de pau, encara fràgil, no està ni molts menys consolidat.

1.PROCÈS DE PAU AL PRÒXIM ORIENT

Després de la Guerra del Golf Pèrsic que va suposar el debilitament de Iraq com a potencia regional, que va trastocar les aliances al Pròxim Orient i va debilitar a la OLP, els Estats Units van decidir dissenyar un nou odre regional que assegurés la estabilitat necessària pels seus interessos econòmics (abastiment de hidrocarburs, mercats, etc). Per això es feia imprescindible resoldre el conflicte arabo-israelí. Així que, suplantant a les Nacions Unides, van forçar les parts, palestins i israelians, per establir negociacions directes.

A finals del mes d' octubre de 1991 es va celebrar a Madrid la Conferència Internacional de Pau pel Pròxim Orient, en què participaren Israel i els seus veïns àrabs. Els palestins van estar representats pels dirigents dels territoris ocupats, dintre de la delegació jordana. A la Conferència es van establir dos canals de negociacions: trobades bilaterals entre Israel i els veïns àrabs per tractar els seus contenciosos específics; i encontres multilaterals pels assumptes que afecten a tots: aigua, refugiats, cooperació econòmica, seguritat, entre altres.

Al juny de 1992 els laboristes israelians, més partidaris d'un compromís amb els palestins, tornaren al govern i van reprendre les negociacions. D' immediat van constatar les dificultats per avançar en les negociacions bilaterals amb els palestins i la ineludibilitat de negociar directament amb la OLP. Davant els possibles costes interns de tal iniciativa es van establir un canal secret de negociacions entre laboristes i la OLP, que donaria resultats a mitjans de 1993.

Al setembre de 1993 la OLP i el govern d'Israel firmaren l' Acord d' Oslo: les dos parts es reconeixien mútuament i subscrivien una Declaració de principis per a l' autogovern dels palestins (DOP). En ella s' establia un període transitori de 5 anys, al llarg del qual es fomentaria la confiança mútua, s'establiria una primera àrea autònoma i s' aniran abordant gradualment els diferents aspectes de la disputa. L'acord va ésser ben acollit per la majoria de la població palestina dels territoris ocupats i per la població israelià, encara que també hi va haver oposició de certs grups per ambdues parts. L' acord va rebre el costat quasi unànime de la comunitat internacional.

A conseqüència de l' Acord en els següents mesos es va establir una administració autònoma palestina; la Autoritat Nacional Palestina (ANP) amb competències limitades a Gaza i Jericó; es va crear una policia palestina; s'alliberaren alguns presos palestins i es va autoritzar el retorn d'alguns dirigents de la OLP.

A la DOP, els temes més delicats (refugiats, colons, Jerusalem, estatut definitiu de la entitat palestina) es posposaren per una segona fase.

Però la persistència per part d'Israel, de les activitats de colonització, de la confiscació de terres i de la judaïtzació de Jerusalem; així com els retards israelians en la implementació dels acords i la continuació al fet de la ocupació israeliana aguditzaren les crítiques internes. Davant les protestes palestines Israel fa ús dels seus instruments de coerció: tancaments dels territoris, repressió, retenció dels presoners palestins, etc. En el camp palestí, la oposició al procés fou liderat pels grups islamistes, alguns dels grups recorria als atemptats indiscriminats contra objectius israelians.

Al setembre de 1995 es firmaren els Acords de Taba (Oslo II) que ampliaren les àrees autònomes a les principals ciutats de Cisjordania i les competències de la ANP. Però Israel va seguir controlant militarment la major part (el 96%) dels territoris palestins. Al gener de 1996 van tenir lloc les eleccions palestines; Arafat fou legitimat com a president de la ANP i fou escollit un Consell Legislatiu (parlament).

Del costat israelià també va créixer la oposició israeliana al procés; els ultra nacionalistes clamaren traïció i la major part de la població va sentir la inseguretat davant la violència palestina a Israel.

Al novembre de 1995 va ser assassinat el primer ministre israelià Isaac Rabin a mans d'un extremista jueu. Els laboristes, defensors del procés de pau, però que apareixien com incapaços de donar seguritat a la seva població, van perdre les eleccions de maig de 1996.

El nou govern conservador dirigit per Benjamín Netanyahu pretén conciliar les pretensions colonitzadores amb la continuació del procés de pau i responsabilitza a la ANP de la seguretat d' Israel; com a resultat d' això creix la desconfiança, es congelen les negociacions i es recrueix la violència. Son cada vegada més freqüents les revoltes populars palestines que la pròpia policia palestina no pot controlar, el que porta a pensar que el procés de pau està en perill.

Posició Palestina

A continuació se presenten les posicions palestines al voltant de:

- Fronteres

  • La posició de Palestina respecte a la aplicació de les fronteres és directe: les fronteres internacionals entre els estats de Palestina i d' Israel. Ambdós estats tenen dret a viure en pau i seguritat dintre de les fronteres reconegudes.

  • Les bases primàries per aquesta posició palestina és la Resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que accentua la inadmissibilitat de l' adquisició del territori per guerra i crida a la retirada de les forces armades israelianes dels territoris ocupats a la guerra de 1967 i la dreta palestina internacionalment reconeguda a l' autodeterminació.

  • En virtut al seu dret d' independència, Palestina posseeix sobirania i te por al dret per a establir un Estat independent en aquest territori.

  • La decisió sobre aquest estat i quines institucions establir en ella, son decisions que les competeix únicament al poble palestí. El PLO, com únic representant legítim de Palestina, és el mitjà a través del qual s' expressen les decisions polítiques del poble.

  • Israel ha exercitat control sobre Palestina des de la guerra de 1967 i Palestina considera aquest país com un inquilí bel·ligerant sense dretes a l' ocupació del seu territori.

- Jerusalem

  • Segons el que s' indica a la declaració de 1993, Jerusalem ( i no només Jerusalem de l'est) és el tema de les negociacions permanents en aquest conflicte. Com part del territori ocupat al 1967, Jerusalem del est està conforme al consell 242 de la seguritat de les Nacions Unides i es part del territori sobre el qual l' estat palestí exercitarà sobirania declarant a Jerusalem com capital seu.

  • Dintre de Jerusalem, independentment de la resolució en quant a la sobirania, no hi ha d'haver divisió física que ocasioni la lliure circulació de persones dintre d' ella. En quant als llocs de importància religiosa, la majoria dels quals estan situats dintre de la ciutat vella de Jerusalem del est, Palestina se compromet a garantir la llibertat d'adoració i facilitat d'accés a aquestes zones; agafant totes les mesures possibles amb l'objectiu de protegir i preservar la dignitat de d'aquests indrets.

- Assentaments

  • Son il·legals i han de ser desmuntats.

  • La prohibició contra la presa del territori amb la força està estipulat a la Quarta Convenció de Ginebra. A la resolució 465, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va exigir que Israel desmuntes els assentaments existents als territoris àrabs que va ocupar des de 1967, incloent Jerusalem.

  • Els establiments instaurats per Israel, geogràficament fragmenten el territori; minant així la viabilitat del statehood palestí. Aquests ocasionen cargues intolerables al moviment i al desenvolupament lliure dels palestins privant-los de recursos importants com l' aigua i transport.

- Refugiats

  • Cada refugiat palestí te el dret de retornar a la seva terra; així com reclamar la retribució de la seva remuneració per les pèrdues i danys ocasionats.

  • La posició palestina al voltant dels refugiats se basa en la Resolució 194 (1948) de la Assemblea General de l' ONU.

  • Palestina proposa coordinar amb partits rellevants, un pla detallat de repatriació que inclou les modalitats i horaris per la tornada dels refugiats. Aquest pla ha d'assegurar la seguretat i la dignitat del retorn d'aquests d'acord amb les normes internacionals dels drets humans.

-Aigua

  • La sobirania palestina te implicacions directes pels drets sobirans palestins sobre els recursos naturals. Al que referència l' aigua; l' Estat de Palestina té dret a una part equitativa i raonable de aqüífers internacionals a la regió oest i la zona del riu de Jordània. Així mateix te el control únic als sistemes d' aigua establerts dins de les fronteres palestines.

  • Durant la ocupació, Israel va controlar firmament l' accés palestí a l'aigua. Actualment, els israelians consumeixen entre tres i quatre vegades més aigua (per càpita) que els palestins. Però, Palestina necessita la seva part legítima d' aigua per satisfer les necessitats d'una població palestina creixent i permetre que el sector agrícola arribi a la seva capacitat màxima.

- Seguretat

  • El PLO intenta estructurar relaciones de seguretat entre els estats de Palestina i d' Israel de tal manera que es promouen les bones relacions amistoses entre els dos estats. Així mateix, vol crear mecanismes de cooperació i mostrar respecte amb els estàndards internacionals dels drets humans.

  • Les relacions de seguretat entre els estats de Palestina i Israel es deuen a estructurar per reflectir no només les preocupacions de la seguretat del poble israelià, sinó també pels de dretes i els interessos dels palestins.

- Relacions amb els veïns

  • L' Estat de Palestina com estat sobirà te el dret de definir i de conduir independentment les seves relacions internacionals. PLO te la voluntat de promoure la cooperació entre Israel i Palestina. S'intenta la cooperació amb varis sectors com: agricultura, aigua cultura i matèries marines, control de armaments, comunicacions, prevenció de crims, cultura, relacions econòmiques, energia, ambient, explotació de recursos naturals, salut, seguritat, benestar social, esports, turisme i transport.

Posició Israeliana

El poble jueu ha estat errant, des de que, un segle abans de Crist, comença la diàspora, una vegada es expulsat de la terra d' Israel. Des de llavors el sionisme lluita per tornar a la terra de la qual foren obligats a marxar. Aquest és l'inici del problema : lluita per tornar a establir-se en una terra que consideren seva.

A principis del segle XX, al 1917, el govern britànic, que tenia el mandat sobre Palestina després de la promulgació de la independència sobre Turquia, envia un document en què declara que “veuria amb bon ulls l'assentament a Palestina com una llar nacional per al poble jueu”. Pels àrabs, aquesta acció es tractava d'una usurpació de la terra dels seus antecessors a mans d'un petit estat jueu.

A partir d'aquest document comença, el retorn del poble jueu des de tots els racons del món. La hostilitat àrab creix i els britànics decideixen bloquejar la immigració en el moment en què comença la Segona Guerra Mundial i sis milions de jueus eren exterminats a Europa.

Els moviments de resistència i la insurrecció jueva lluita perquè els seus compatriotes poguessin continuar entrant a Palestina, comencen el assentaments jueus i les lluites per aconseguir les terres, cultius i negocis més fructífers.

Al 1947, els Estats Units decideixen fragmentar el territori en dos estats independents, fragmentats en tres parts, però els àrabs es neguen. Explota la primera guerra civil i l' èxode dels palestins que s' assenten en els països veïns.

El tractat de pau de 1949 no soluciona el problema, i, al 1956, explota la segona guerra àrab israeliana amb Egipte pel Canal de Suez. La tercera guerra (La Guerra dels sis dies), al 1967, accentua el problema existent. Els jueus s' estenen pel territori àrab i els palestins, siris, libanesos, jordans i egipcis es reuneixen en els seus respectius territoris.

La ONU decideix intervenir i obliga a Israel a retirar-se dels territoris ocupats després d'aquesta guerra i als estats àrabs a reconèixer l'estat independent d' Israel. També es va intentar donar una solució als problemes dels refugiats palestins.

Però encara faltava una quarta guerra en què s' enfrontaren siris i egipcis contra els israelians a la zona del Canal de Suez i als Altos del Golán.

Al 1994, i després d'anys de tensió entre Israel i Palestina el Nobel de la Pau recau sobre Yasir Arafat, president de la Autoritat Nacional Palestina i Isaac Rabin, primer ministre israelià, per l' intent de pacificació al Pròxim Orient. En aquest moment, la solució del conflicte pels palestins servia per aconseguir la autonomia de Gaza i Cisjordania (territoris ocupats al 1967), a més d' unes eleccions. Pels israelians Arafat havia de radicar el terrorisme d' aquest grup: Hamas i Jihad Islàmica per poder retirar les tropes israelianes dels territoris ocupats.

Al novembre de 1995, el procés de Pau pateix un revés. Isaac Rabin, principal promotor dels acords amb els palestins va ser assassinat per un extremista jueu contrari al procés de pau. A partir de llavors els seus successors Simón Perez i Netanyahu, foren més procàvids i moderats. Les conversacions amb els palestins a Oslo al 1993, es van esborrar de la memòria israeliana.

El primer ministre israelià, Barak acudeix al camp neutral de Camp Davis, per intentar impulsar de nou una pau durament congelada. Però a partir de l'assassinat d'Isaac Rabin té que negociar amb despeses del seu poble i el sionisme, per no “caure” en l'error de posar la seva vida en perill. En aquest moment la coalició que li permet governar es troba debilitada: els ortodoxos han trencat el seu acord amb el govern de Barak i el deixa en minoria.

El conflicte Israel- Palestina és un tira i amolla pels territoris apropiats i defensats com a propis. Els Palestins volen tornar a la seva terra i recuperar espai, mentre que els israelians no estan disposats a deixar la terra de la qual diuen que van ser expulsats fa més de 2000 anys.

ELS ACORDS DE PAU FRACASSATS

Diversos acords de pau han fracassat des de llavors, incloent els de Camp David (1980), Madrid (1991) i Oslo (1993), mentre s'han multiplicat els assentaments jueus a Cisjordània, l'apropiació de terres palestines i l'augment de la tensió en els territoris ocupats. Successives votacions contràries a aquestes mesures en les Nacions Unides van quedar desproveïdes de tot efecte pràctic, ja que el veto nord-americà en el Consell de Seguretat feia impossible qualsevol tipus de sanció contra Israel. Isaac Rabin, el primer ministre del Partit Laborista i principal interlocutor d'Arafat durant l'acord d'Oslo, va ser assassinat per un fonamentalista israelià en 1995. El seu assassinat va conduir a l'elecció del primer ministre del Likud (dreta) Benjamin Netanyahu, qui va interrompre el procés de pau i va donar un gir radical en la posició d'Israel pel que fa a un estat Palestí. Al gener de 1996 Arafat va ser triat president de l'Autoritat Palestina amb el 87% dels vots. La tensió en la regió mai va disminuir, encara que va haver períodes de relativa calma interromputs per esclats de violència. Però cap a l'any 2000 la qüestió de Jerusalem, ciutat santa per a musulmans i jueus, s'havia convertit en el major obstacle per a la negociació, ja que les parts pretenien erigir en aquesta ciutat el seu capital. Al setembre d'aquest any va donar començament la segona Intifada (alçament de la població palestina). Poc després, la victòria de l'exministre de defensa Ariel Sharon en els comicis israelians de febrer de 2001 va ser percebuda com un cop més contra l'avariat procés de pau. Davant la resistència palestina a l'ocupació, l'exèrcit israelià va respondre amb assassinats selectius a presumptes terroristes i va ampliar la seva ofensiva atacant nuclis i pobles palestins. Com resultat va haver més atemptats suïcides contra objectius israelians.

ESCENARI RECENT

Al desembre de 2001 Sharon va tallar tots els seus vincles amb Arafat. La nova estratègia israeliana passava per no considerar al líder palestí com interlocutor vàlid, i amb la ruptura també va quedar truncat qualsevol intent de negociació. Arafat es va veure pressionat a crear la figura d'un primer ministre, a qui va confiar a més la conformació d'un nou gabinet. A finals del 2002 Estats Units, Rússia, la Unió Europea i les Nacions Unides van presentar un nou pla de pau conegut com `Full de ruta', que incloïa l'establiment d'un estat palestí per a l'any 2005. El pla va ser acceptat per ambdues parts, però Israel no va cedir en la seva agressió contra la població civil palestina i va procedir a la construcció d'un mur de seguretat l'objectiu de la qual és detenir a extremistes palestins que intentessin penetrar a Israel. La comunitat internacional va condemnar la construcció del mur, però el govern de Sharon va seguir endavant amb els seus plans. Igual condemna, amb l'excepció explícita d'Estats Units- va rebre l'assassinat de Ahmed Yassin, líder espiritual del grup radical Hamas. L'acció, del 22 de març de 2004 en Gaza, va significar l'execució extrajudicial, fins a aquesta data, de 327 palestins, incloent a 160 “víctimes col·laterals”, per part d'Israel. La mort del líder Yasser Arafat el 11 de novembre de 2004, i el triomf de Hamas en les eleccions parlamentàries de gener de 2006, van canviar per complet l'escenari polític palestí. Al març del mateix any, les eleccions a Israel van confirmar al Primer Ministre Ehud Olmert successor del greument malalt Ariel Sharon, en el seu càrrec. El seu govern anuncia continuar la política de retirada d'assentaments jueus a Gaza i estar disposat a mantenir converses de pau amb els palestins. Però, de ser necessari, actuaria unilateralment amb l'objectiu d'establir les fronteres permanents d'Israel per a l'any 2010 .

EL PROBLEMA DE L'AIGUA

Aquest és un aspecte poc conegut del conflicte del Pròxim Orient. No hem d'oblidar que ens trobem en un àrea de caràcter semi àrid. L'escassetat d'aigua és un problema generalitzat, però es veu agreujada per la dimensió política que cobra la mateixa. Les fronteres divideixen la majoria de les conques hidrogràfiques, pel que les obres que en aquest camp realitza un país repercuteixen en els veïns. Si això de per si mateix ja és complicat, la situació política de la zona no és que ajudi precisament a arribar a acords entre països. A grans trets, la situació és la següent:

  • A Israel l'aigua recorre un llarg camí des del llac Tiberíades fins al sud

  • En Cisjordània els palestins acusen al govern israelià de privilegiar als seus colons en la distribució de l'aigua (probablement amb bastant raó).

  • La línia de fractura geològica Tiberíades-Jordània- Mar Mort recull les aigües arribades del Líban, Síria, Israel, Cisjordània i Jordània.

  • L'Èufrates es reparteix l'aigua entre Síria, l' Iraq i Turquia.

  • El Tigris rega Aniran, l' Iraq i Turquia.

La solució? En aquest aspecte és encara més palès que en altres, que l'única solució possible és de caràcter global. L'escassesa d'aigua es perfila ja com un dels futurs problemes en l'àmbit mundial. Les obres per a explotar racionalment aqüífers i rius en la zona hauria de contar amb l'acord de tots els països afectats per a ser veritablement eficaços. Probablement això sigui utòpic, i no seria molt d'estranyar que la conflictivitat en el Pròxim Orient estigui vinculada en un futur no molt llunyà al problema de l'aigua. El malbaratament de les reserves mundials d'aigua fa que avui dia més de 600 milions de persones sofreixin la manca d'aquest element.

2. RELACIONS INTERNACIONALS

Les Nacions Unides va intervenir en el conflicte amb dos documents: El Pla de Partició del 1947 i La fulla de ruta per la pau (2003).

El Pla de Partició del 1947: El 29 de novembre de 1947 l'Assemblea General de les Nacions Unides, reunida a Nova York, va aprovar la Resolució 181, la qual recomanava un pla per a resoldre el conflicte entre jueus i àrabs en la regió de Palestina, que es trobava en aquests moments sota administració britànica. El pla de l'ONU proposava dividir la part occidental del Mandat en dos Estats, un jueu i altre àrab, amb un àrea, que incloïa Jerusalem i Belén, sota control internacional. La incapacitat del govern britànic per a portar a terme aquest pla, juntament amb la negativa dels països àrabs de la regió a acceptar-lo, va tenir com a conseqüència la guerra àrabo-israeliana de 1948 . Amb aquesta divisió els pobles van entrar en un conflicte permanent, ara no el territori, sinó també per la seva religió, perquè ja la població Palestina no era en la seva majoria Jueva sinó que s'havia transformat a l' Islam.

La fulla de ruta per la pau (2003): El 30 d'abril de 2003 es presentava al Govern d'Israel i a l'Autoritat Palestina, una full de ruta elaborada pel quartet (Estats Units, Unió Europea, Rússia i les Nacions Unides) per a assolir la pau entre Israel i Palestina tenint com termini màxim 2005. En la Fase I d'aquesta Full de ruta, s'estableixen les bases necessàries per a la iniciació d'un procés paulatí de pau efectiva entre Israel i Palestina: la fi al terror i la violència, normalització de la vida dels palestins i creació d'institucions palestines. En la Fase II s'estableixen les bases per a la retirada paulatina de les forces israelianes dels territoris ocupats des de 2000, la congelació de la política d'assentaments israelians, la continuació del desmantellament de les organitzacions terroristes i la consolidació d'institucions palestines. En la Fase III s'asseuen les bases per a un estatut permanent i la fi definitiva del conflicte israelià-palestí. El 19 de novembre, al veure la manca de suport de la Full de ruta entre les dues parts afectades, les Nacions Unides treuen la resolució 1515 en la qual fan seva la Full de ruta i insten a les parts a la col·laboració en la recerca d'una solució pacífica al conflicte israelià-palestí.

2.1 Participació de les Nacions Unides

La ONU condemna a Israel per les practiques aplicades que afecten als drets humans, algunes d'elles són:

  • Sumar al seu territori part dels dos territoris ja ocupats.

  • Establir assentaments israelians en els territoris ocupats i transferir als habitants àrabs de aquestes zones a altres llocs, negant-los el seu dret a tornar.

  • Confiscar i expropiar propietats àrabs en els territoris ocupats.

  • Destruir i demolir cases àrabs.

  • Arrestar i detenir, a més de brindar un maltractament al poble àrab.

  • Maltractament a presoners.

  • Robo de propietats arqueològiques i culturals

  • Interferir en la llibertat religiosa i les seves cerimònies, així com en els drets familiars i els costums.

  • Explotació il·legal dels recursos naturals i de la població àrab dels Territoris Ocupats.

  • La ONU reafirma que totes les mesures preses per Israel per a canviar el caràcter físic, la composició demogràfica i la estructura institucional, incloent Jerusalem, son nul·les.

2.2 Drets Humans

El poble palestí te drets inalienables com:

  • El dret a la autodeterminació sense ingerència externa.

  • El dret a la independència i sobirania nacional.

  • El dret a establir el seu propi Estat Sobirà i independent a Palestina.

  • El dret de estar representat com una de les parts principals en el establiment d'una pau justa i duradora.

  • El dret inalienable de tornar a les seves llars i a les seves propietats de les que han sigut desallotjats i desarrelats.

  • El dret a la sobirania i control permanent sobre els seus recursos naturals.

  • El dret a la plena compensació pels danys humans i als seus recursos naturals.

Es reconeix el dret del poble palestí per recuperar els seus drets per tots els mitjans de conformitat amb els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides.

3. Conclusions

  • L' origen d' aquesta complexa estructura sociopolítica és la tornada propugnada a Israel, per un grup de jueus radicals basant-se en el Sionisme, utilitzant el pretext de la necessitat d'un lloc segur pel poble jueu que havia estat maltractat durant la segona guerra mundial.

  • Aquest moviment ha anat sent auspiciat pel poder econòmic amb el qual sempre han contat els jueus i amb l' ajuda i aprovació de potencies mundials. Des de l'antiguitat, els jueus sempre han estat grans finançadors, les seves principals fonts de riquesa han estat el treball amb el diner i altres ocupacions no tan transcendentals, en aquest segle, realitzades en els mitjans de comunicació: inversions a Hollywood, radio, cinema, televisió. Aquests han dissenyat i creat tota una seqüència de justificacions cap al seu projecte sionista, pel qual han fet ús del seu poder en els mitjans de premsa i financers.

  • S'ha de reconèixer que durant la 2ª Guerra Mundial algunes de les tantes víctimes van ser els jueus, hi van haver abusos, persecucions, matances durant la dominació alemanya, però no només contra ells sinó també contra tots aquells que no encaixaven dins del projecte nacional socialista de la Alemanya nazi, com minusvàlids, homosexuals, incapacitats, opositors polítics, i si parlem de grups racials o culturals mencionarem a les poblacions d' Europa oriental (armenis, serbis...), gitanos, etc. als que se'ls considerava essers inferiors. Per tant no es pot recordar solament a les víctimes del Holocaust ni fer tanta menció d'aquest en grans superproduccions fílmiques o dates simbòliques i profètiques, mencionant només al pobre poble jueu que porta segles sofrint, reclamant el seu dret a la terra.

  • Molts dels jueus, durant la seva permanència a Europa el segle passat, es convertiren per no perdre les seves propietats i riquesa, encara que per mitjà del ocultisme van continuar amb les seves agrupacions de forma clandestina. Així van poder estar inclosos dins del poder polític i econòmic. De fet actualment els jueus tenen una fort presència en les classes elitistes i dirigents de molts països, però és sobre tot en els subdesenvolupats i a Amèrica Llatina on han pogut acomodar-se molt bé.

  • La justificació jueva capel moviment Sionista s'ha basat en motius religiosos i fets històrics, como el retorn a la terra que una vegada van ocupar i que per ser cunya de la seva civilització, la reclamen com seva. Però no se'n parla molt sobre, que al principi això no estava molt ben definit. En l'elaboració del projecte sionista, que proclamava la necessitat d'un estat jueu, a causa del antisemitisme, es van considerar llocs tan diferents i no relacionats amb la cultura o religió jueva, com Suen, a Àfrica o en algunes parts de Sudamèrica, com territoris d'Argentins, és a dir, per a alguns d'ells no era, al principi complir amb la Bíblia, sinó el punt principal era tenir un lloc. Al no aconseguir-lo, va començar la invasió a Palestina, amb un pla a llarg termini, que va culminar amb la legalització de l'Estat d'Israel. Això ho van poder aconseguir gràcies a la negociació oportuna amb Gran Bretanya.

  • Aquest llarg conflicte ha vingut sent afavorit, aprovat per les grans potències, no cal oblidar que Israel és una gran potència armamentista. Israel ha vingut usant l'estratègia de provocar i després prendre represàlies, per a detenir, allargar o modificar com els convingui les negociacions de pau. Això aquesta provat fins i tot per alguns propis jueus que no veuen amb simpatia aquesta classe d'invasió i dominació cap a un país pobre i amb no gaire poder dintre de l'ordre que impera en l'escena mundial.

  • El principi bàsic és que el territori utilitzable dintre de Cisjordània i els recursos vitals (aigua principalment) romandran sota control Israelià, però la població estarà controlada per un règim palestí, que s'espera sigui corrupte, bàrbar i complaent. Els cantons administrats pels palestins podran llavors proporcionar mà d'obra barata i fàcilment explotable per a l'economia israeliana. I en un termini més llarg, la població podrà ser transferida a qualsevol altra part d'una o altra forma, d'acord amb les velles esperances israelianes

  • Tota aquesta confrontació desigual àrab-jueva serveix com una manifestació de poder i per a deixar ben establert com és l'ordre mundial, que en aquests temps va impulsant les guerres “religiosos-culturals” (per exemple Kosovo), amb, segurament, foscs i no molt simples ni humans propòsits, el que portarà conseqüentment abusives i lamentables situacions, per als menys afavorits.

  • És gràcies a aquesta contemplació del conflicte per part de les grans potències que protegeixen a Israel, que es pot veure a nens i joves enfrontant-se i morint-se enfront de soldats israelians armats, amb l'ordre de matar.

Què volen els palestins?

En termes generals, els àrabs palestins volen que:

-Israel els permeti tenir un estat independent i autònom.

- Garanties perquè la nació palestina pugui desenvolupar-se econòmicament

- Surtin les forces d'Israel dels territoris ocupats en 1967

- Es desmantellin els assentaments jueus (més de 200 mil habitants) dels seus territoris

- Quedi sota la seva jurisdicció la zona est de Jerusalem, barri musulmà.

- Tornin els refugiats palestins que es troben en altres països àrabs, especialment a Jordània i Líban.

Què volen els israelians?

En termes generals, els israelians volen que els àrabs:

- Cessin els atemptats terroristes contra la població civil.

- Reconeguin l'estat d'Israel

- Acceptin els assentaments jueus en els territoris ocupats

- No insisteixin més en la tornada dels refugiats palestins

- Permetin que els israelians mantinguin cert control sobre els territoris palestins per a assegurar les seves fronteres.

El conflicte entre Palestina i Israel ha estat una lluita entre dues nacions amb diferents projectes nacionals, amb diferents religions i diferents perspectives, diguem que els jueus consideren que la terra de Palestina els pertany per una llegenda d'Abraham fa més de 1.600 anys a.C, i per als palestins ells viuen efectivament des del segle VIII d.C. És veritat que els sionistes van ser víctimes de l'holocaust i que van anar una raça que va sofrir molt, no obstant això, no estic d'acord amb l'abús de poder, el qual Israel hagi rebut per la força un territori on instal·lar-se i on crear el seu estat nacional no implica que els territoris que se li van concedir siguin abusats i molt menys menyspreats d'una manera terrorista i amb ambicions territorials i de conquesta. Considero una injustícia l'exiliar i tirar als palestins dels seus territoris, considero que l'ONU no va tenir perquè entremetre's en assumptes que no coneixia, i que no tenia el dret necessari per a dirigir una partició de territoris que ni tan sols va ser equitatiu tan importants com són els de nacions. L'ONU no va ser capaç de sostenir el conflicte i no va considerar, al repartir els territoris entre ambdós pobles, totes les variables i obstacles que allò consideraria. Quan Gran Bretanya va deixar el comandament palestí, i li va deixar el conflicte a l'ONU tampoc es va fer més responsable de la caòtica situació i amenaça àrab i sionista. Què pot justificar la lluita Palestina pels seus territoris, les seves reaccions, les seves estratègies, els seus actes? Israel des d'abans que es creés el seu estat, tenia suport de les potències mundials més poderoses del món, i encara ho té, d'Estats Units i de Gran Bretanya. La seva creació es va fer en bases al suport econòmic i polític d'elles. En canvi Palestina, mai ha tingut el suport d'alguna potència a no ser dels seus veïns àrabs, els quals en algun moment també li van donar l'esquena. La comunitat internacional ha repetit nombroses ocasions la necessitat d'arribar a un acord negociat just, pot ser que la seva intenció sigui per a un benefici solidari, però, Qui sap?, Ho faran per un interès econòmic personal si aquesta dirigit pels Estats Units?, o serà simplement una solidària forma d'ajudar? En fi, era un acord poc precís: establia un calendari de passos a donar però no definia clarament els objectius. Israel té el seu estat des de fa molts anys i amb això l'esclat del conflicte, això reflecteix les disputes, crueltats, injustícies etc. i amb això una molt difícil possibilitat d'arribar a la pau; encara que ja es troba arribat a un acord pel que fa als territoris palestins, el control de la situació ha estat en mans de jueus, així tenint el control de territori, recursos, establiments religiosos, política etc., el que si és segur que l'odi entre ambdós pobles solament s'incrementa, fent mes i mes fort amb el pas del temps, ha aquest pas es pensa que qui acabarà sabent serà Palestina, però a quin cost?, Quanta gent més haurà de morir?, Solament Déu ho sap. Només si Déu vol.

4. BIBLIOGRAFIA

Ignacio Álvarez Ossorio - Ferran Izquierdo, ¿Por qué ha fracasado la paz? Claves para entender el conflicto palestino-israelí, Editorial Catarata. 2007

Álvarez-Ossorio Alvariño, I. Escenarios para la era post-Arafat, Mediterráneo y Mundo Árabe - ARI Nº 173/2004, 10/11/2004.

AA.VV. El conflicto Israel-Palestina. Dossier Vanguardia. Nº25 Octubre-Diciembre 2007.

AA.VV. Israel-Palestina. Claves históricas de un conflicto centenario. Temas claves de Historia y vida. Barcelona, 2002.

Bastenier, M. La guerra de siempre: pasado, presente y futuro del conflicto árabe-israelí.  Península, Barcelona, 1999. 

Bastenier, M. Palestina, el conflicto. Asesa. Barcelona, 1991. 

Ben Ami, S. Israel, entre la guerra y la paz. Ediciones B. Barcelona 1999. 

Izquierdo, F. Apunts Conflicte pels recursos: aigua i petroli. URV. Tarragona 2007.

Martínez Carreras, José Urbano. El conflicto del Próximo Oriente. Arco Libros, Madrid 2000. 

Martínez Carreras, J.  Los orígenes del problema de Palestina.  Arco Libros, Madrid 1996.

París, A. Árabes y judíos, ¿imposible la paz?  Fundamentos, Madrid, 1982

Peres, Simón. Mi lucha por la paz: memorias. Prensa Ibérica, Barcelona 1995

Solar, David. El conflicto de Oriente Medio.  Prensa Española, Madrid, 1975. 

Solar, David. El laberinto de Palestina: un siglo de conflicto árabe-israelí.  Espasa-Calpe. Madrid, 1997. 

Organització creada a Jerusalem el 1964 després de la celebració del primer congrés Nacional Palestí, que es proposava lluitar contra l'Estat d'Israel i obtenir la independència de Palestina. El seu principal líder va ser Yasir Arafat.

Ferran Izquierdo. Apunts Conflictes pels recursos: Aigua i petroli

El concepte de diàspora (del grec antic , "esplai de llavors") es refereix a la dispersió dels jueus per tot el món. Originalment es va utilitzar per a referir-se a l'exili dels jueus del Regne de Judà el 586 a.C. a Babilònia, i després per l'exili provocat per la destrucció de Jerusalem pels romans el 135 d.C. El terme, però, també es refereix als moviments històrics de la població jueva dispersa, i el seu desenvolupament cultural a les nacions on es van establir. En aquest sentit la fi de la diàspora està representada per la creació de l'estat d'Israel el 1948.

A més de representar històricament l'exili del poble, la diàspora està relacionada amb la religió jueva. Primerament es veu com a càstig de Déu pels pecats d'idolatria comesos abans de la captivitat babilònica. També, la Tanakh conté nombroses profecies sobre el retorn del poble a la Terra Promesa dels "confinis de la Terra". D'acord a algunes profecies de la Tanakh, el retorn anuncia l'arribada del messies. Per això, el concepte de la diàspora, des del seu començament, la seva relació amb un territori físic, i la seva fi, amb el retorn del poble, està lligat a la religió jueva.

Moviment nacionalista jueu

Ignacio Álvarez Ossorio - Ferran Izquierdo, ¿Por qué ha fracasado la paz? Claves para entender el conflicto palestino-israelí.

FERRAN IZQUIERDO, Apunts Conflicte pels recursos: aigua i petroli. URV. Tarragona 2007.

Fischbach, Michael R. (2003). Records of Dispossession: Palestinian Refugee Property and the Arab-Israelí Conflict.