Problemas medioambientales en España

Medio Ambiente. Problemas medioambientales españoles. Vegetación. Bosques. Deforestación. Erosión. Acción humana. Contaminación atmosférica. Contaminación del agua. Residuos sólidos urbanos. Conservación del Medio Ambiente. Parques Nacionales

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

TEMA 5: VEGETACIÓ. ACCIÓ HUMANA I PROBLEMES MEDIAMBIENTALS.

Definicions:

La vegetació es el conjunt de vegetals propis de cada zona.

La flora es la varietat d'espècies que podem trobar en un lloc determinat.

La Península Ibèrica forma part del regne Holàric, que compren les terres continentals al nord del tròpic de Càncer i consta de tres regions florals: la regió Boreoalpina, situada a les zones elevades dels Pirineus i de la Serralada Cantàbrica; la regió Eurosiberiana situiada al nord de la Peninsula i alguns sectors del Sistema Central

1.- FACTORS CONDICIONANTS DE LA VEGETACIÓ

La vegetació espanyola compta amb una gran diversitat d'espècies, fruit d'una gran varietat de factors. Entre els factors físics cal destacar l'existència de distints climes, relleus i sòls; la posició de pont de la Península, i l'originalitat de la vegetació canària determinada per la insularitat. El ser humà també pot influir en la vegetació, introduint espècies interessants pel seu valor econòmic o degradant la vegetació existent.

2.- LES REGIONS BIOGEOGRÀFIQUES D'ESPANYA

A espanta, la diversitat del medi físic, i especialment la del clima, permet l'existència de diverses regions biogeogràfiques, amb formacions vegetals característiques.

2.1.- La regió biogeogràfica atlàntica

Correspon a la regió floral eurosiberiana. Té com a formacions vegetals característiques el bosc caducifoli, la landa i el prat.

  • El bosc caducifoli: està constituït per arbres alts, amb tronc recte i llis i fulla gran, que cau a la tardor. Haches tipus de bosc posseïx relativament poques espècies que apareixen reunides formant grans masses. Les més característiques són la faig i el roure. Al sotobosc creixen falgueres (elechos) i molses (musgo), en un ambient ombriu causat per les copes dels arbres.La faig tolera malament la calor i molt bé el fred i exigix gran humitat, per la qual cosa és un arbre de muntanya que s'adapta a sòls calcaris i silicis. El seu creixement és molt ràpid. La seua fusta és dura i s'empra per a elaborar mobles i utensilis.

  • La faig forma boscos específics o mixtos amb el rure. La seua principal àrea està a la Serralada Cantàbrica i el Pirineu navarrés. És un arbre que pot arribar als 30 metres d'altura, el seu fruti es l'ayuco, s'empra per alimentar als animals. El seu nom cientific és fagus silvatica.

    El roure no suporta estius calorosos, té menor tolerancia al fred i exigix menys humitat que la fair, per la qual cosa se situa a altures més baixes. El seu creixement és lent. La seua fusta, dura, s'empra per a la construcció i per a fabricar mobléis vaixells. Les àrees més extenses de roure es troben a Galícia i a la Serralada Cantànbrica. Pot arribar als 40 metres d'altura, encara que tinga entre 15-20 metres. El seu nom científic és quercus ruber.

    El castanyer és una formació vegetal secundària que ha guanyat terreny a costa del roure, perquè permet l'aprofitament del seu fruti i de la seua fusta.Al llarg de l temps han anat desarapeixent extenses àrees de bosc caducifoli. Aquesta disminució es deu a la pèrdua dels usos tradicionals de la seua fusta; a la substitució de la llenya pel gas, el gasoil o el carbó en la calefacció rural etc. En l'actualitat s'han reppoblat grans extensions amb arbres de creixement ràpid i bon aprofitament econòmic, com el pí i l'eucaliptus. Aquestes repoblacions han sigue molt criticades perquè les fulles d'aquests dos arbres col·laboren a l'acidificació i a l'empobriment del sòl i són espècies que cremen amb més facilitat en cas d'incendi.

  • La landa i els prats: la landa és una densa vegetació de matoll, l'altura de la qual pot ser baixa o aconseguir els quatre metres. Les seuas espècies més abundants són el bruc i la ginesta. La landa apareéis com a degradació del bosc caducifoli o com a vegetació entre els 1600 i 2000 metres d'altitud. Els prats ocupen grans extensions de terreny en els paisatges oceànics. Hi abunda la vegetació herbàcia i els pastius.

  • 2.2.- La regió biogeogràfica mediterrània

    Correspon a la regió floral mediterrània. Té com a formacions vegetals caractiques el bosc perennifoli i el matoll (la màquia, la garriga i l'estepa). Aquestes formacions s'han adaptat a la sequera estival per mitjà de diversos sistemas: desenrotllament d'arrels molt esteses en superficie o en profunditat per a captar l'aigua, i fulles perennes i escleròfiles ( que s'dapta a la sequera), amb diversos sistemas, per a disminuir la transpiració.

  • Bosc perennifoli: està format per arbres de mitjana altura (entre els 10-12 metres ), de corfa grossa i rugosa, les branques del qual creen copes globulars i àmplies, que proyecten ombra sobre el sòl per a mitigar la insolació i l'evaporació. Les espècies més característiques són l'alzina i la surera.

  • L'elzina és l'arbre més característic i estés del clima mediterrani. És resistnt a la sequera i s'adapta a tot tipus de sòls. La seua fusta molt dura i resistent, s'emprava tradicionalment per a l'elaboració de rodes , fusteria, utensilis i carbó, i el seu friut, bellota, per a alimentar al bestiar. Els boscos d'alzines millor conservats es troben a Sierra Morena. Extremadura i la Sierra de Guadarrama.La surera necesita hiverns suaus, certa humoitat i sòls silicis, per la qual cosa es concentra al sud-oest peninsular, encara que també hi ha sectors al sud d'Andalusia, al nord-est de Catalunya i a Castelló. La seua fusta, molt dura, s'aprofita per a la realització de tonéis i vaixells, i la seua corfa, per a l'obtenció de suro.

    El pi és una forma vegetal secundària que s'adapta a condicions extremes de fred, calor, humitat i aridesa, Aixa com a sòls diversos. S'ha estés per àmplies zones com a resultat de la intervenció humana, per la seua major rapidesa de creixement i per l'aprofitament econòmic de la seua resina i de la seua fusta. El seu fruit és la pinya i aquet arbre és un arbre connifer.

    El bosc perennifoli també s'ha vist minvat en la seua extensió, a causa de diversos motius: la pèrdua de gran part dels seus usos tradicoinals, la seua substitució per altres espècies de bon aprofitament econòmic i creixement més ràpid, l'obstacle que representen els arbres per a la mecanització agraria i els incendis forestals. Actualment, es tracta de conservar-lo per mitjà del sistema de devesa (sorra generalment tancada, que tindrà una clara orientació ganadera).

  • El matoll: el matoll mediterrani és el resultat d'una degradació del bosc peñ ser humà. Prsenta tres tipus característics: la maquia, la garriga i l'estepa.

    • La maquia: és una formació arbustiva densa, quiasi impenetrable, de més de dos metres d'altura. Està integrada per matolls com el bruc i la ginesta.

    • La garriga: està formada per arbustos i matolls de poca altura, que deixen zones sense cobrir, on apareix la roca. Espècies característiques són el timó i el romer.

    • L'estepa: es troba a la zona semiàrida del sud-est peninsular, on la sequera impedix el creixement dels arbres i a zones on la garriga ha sigue degradada per l'acció humana. Està formada per herbes baixes, entremesclades amb arbustos espinosos que diesen al descobert sòls pobres. Entre les seues espècies destaquen el margalló i el timó.

    2.3.- La regió biogeogràfica de muntanya:

    A la muntanya, la vegetació es desposa en pisos que tenen formacions vegetals distintes en funció de l'altura. D'acord amb això, podem distinguir-se entre la muntanya alpina i la resta de les muntanyes peninsulars.

  • La muntanya alpina o pirinenca: està representada pels Pirineus. En la seua part alta, sobre el bosc d'alzines o de roues, poden distinguir-se tres pisos:

  • El pis subalpí: entre els 1200 i els 2400 metres, reunix confieres naturals com l'avet, el pi negre i el pi silvestre. L'avet pot formar boscos mixtos amb la fair. El sotobnosc està constituït per arbustos com el rododèndron i el nabiu

  • El pis alpí: entre els 2400 i els 300 metres, és domini del prat, que té un període vegetatiu curt ja que passa set o vuit mesos cobert per la neu. Per aquets motiu no poden desenrotllar-se plantes de major grandaria. En aquestes altures abunden els sectors de roca nua on creixen plantes adaptades a viure en les roques.

  • El pis nival: per damunt dels 3000 metres, té espais de topografia un poc plana o de pendent reduït, en els que la neu es manté tot l'any i la vegetació en inexistent. Posseïx també altres espais de forta inclinació, on la neu desapareix cert temps. Ací es troben xicotetes plantes rupícoles, disposades directament sobre la roca o a les fissures

  • La resta de les muntanyes peninsulars manca del pis subalpí de coniferes

  • 2.4.- La regió biogeogràfica

    La vegetació de Canàries té una riqueza extraordinària. El seu origen és principalment mediterrani però compta amb influències africanes i de l'Atlàntic sud. Aquesta originalitat vegetal es basa en el relleu, que dòna lloc a una succesió en pisos:

    • El pis basal: des del nivell del mar fins als 500 metres, està marcat per l'aridesa. Hi predominen els matolls.

    • El pis intermedi: entre els 200 i els 800 metres, està condicionat pel descens tèrmic i l'augment de la humitat, la qual cosa permet el creixement d'espècies com la palmera, el drague i la savina.

    • El pis termocanari: se situa entre els 800 i els 1200 metres. La vegetació s'adapta a les boires causades per l'analisi i a la menor insolació.

    • El pis canari: entre el termocanari i els 2200 metres, està dominada pel bosc de confieres.

    • El pis supracanari: per damunt dels 220metres, només està present a Tenerife i a La Palma. Es caracteritza per una acusada nuesa però gran riqueza florística.

    3.- ELS SÒLS

    El sòl és la part de la superficie terrestre on entren en contacte els materials inerts de la litosfera i la matèria orgànica. Es una zona on aquests dos elements es mesclen i se superposen, on interactuen mútuament.

    Els sòls estan en contínua evolució depositant-se les restes dels organismos morts, juna amb materials inerts provinents de l'erosió d'altres llocs. Els materials, orgànics i inorgànics, s'acumulen en diferents capes, que adquirixen característiques pròpies i diferenciades.

    3.1.- Distribució dels sòls

    Espanta presenta una enorme diversitat de tipus de sòls, que no estan distribuïts de manera homogènia. A causa de la gran diversitat del clima, el relleu i la litología, etc., cada regió, i inclús cada comarca, posseïx una mostra de la majoria dels tipus de sòls. Per tant, és molt difícil establir una relació entre la distribució dels sòls i la dels climes. Simplificant molt, es pot oferir una pauta de distribució, que no deixa de ser una aproximació general:

    • Àrees del clima oceànic: sòls terrosos humits i leptosols de tipus ranker. Quan la part orgànica es localitza en zones de pendent i sobre roques silicios, aquestos sòls s'anomenen ranker.

    • Àrees de clima mediterrani o interior d'influència mediterrània: sòls terrosos meridionals i sòls rojos mediterranis.

    • Àrees de clima semiàrid: el xerosol és us sòl molt àrid amb una escasa vegetació i una pràctica intexistència de precipitacions.

    • Àrees de litología calcària: sòls calcaris i leptosols de tipus rendzina. Quan la part orgànica es localitza a zones de pendent i sobre roques valvàries, aquestos sòls s'anomenen rendzina.

    • Àrees dels llits fluvials: els fluviosols són sols que s'han format com a conseqüència de l'arrosegament i acumulament de sediment a causa dels rius.

    4.- L'ACCIÓ HUMANA I ELS PROBLEMES MEDIAMBIENTALS

    El desenrotllament de la civilització ha donat lloc al creixement de forma exponencial de la capacitat d'incidència en la naturalesa, eliminant-la, transformant-la, contaminant-la, etc.

    4.1.- La contaminació atmosfèrica

    Està causada pels abocaments contaminants a l'atmosfera. Alguns d'aquests són el monòxid de carboni (CO), el diòxid de carboni (CO2), diòxid de sofre (SO2), l'òxid de nitrogen (NO), la pols, el fum, el clor (Cl2) de refrigerants i aerosols. Procedeixen de la combustió de combustibles fòssils derivats del petroli i que es troben en centrals tèrmiques, indústries, automòbils, avions, calefaccions, incendis, etc.

    Les conseqüències són:

    • La pluja àcida és la precipitació amb un alt grau d'acidesa, produït per les emissions de sofre i nitrogen que es transformen en àcids en l'aire. Provoca alteracions en la vegetació, els sols, les aigües i els edificis.

    • La disminució de la capa d'ozó: aquesta capa filtra les radiacions ultraviolades del sol. Aquesta disminució està provocada per l'ocupació d'aerosols i refrigerants que contenen clor, el que a l'atmosfera reacciona amb l'ozó i el transforma en oxigen. Provoca en els humans càncer de pell i catarates.

    • L'efecte hivernacle el provoca l'emissió de gasos com el diòxid de carboni, fruit de la combustió. Deixen entrar la radiació solar però no la deixen eixir. La conseqüència és que augmenta la quantitat de calor existent a la Terra i la pujada de les temperatures pel que es fa realitat el canvi climàtic.

    • La pols i la contaminació sobre les grans ciutats provoca alteracions en les plantes i els edificis i malalties pulmonars.

    • El soroll ambiental ha augmentat de forma molt important a les ciutats per la mecanització i l'ús de l'automòbil. Provoca cefalees i menor rendiment en el treball.

    4.2.- La deforestació

    La pèrdua de la coberta vegetal està produïda per:

    • L'agricultura i ramaderia que han romput per a cultius i cremat per a tindre pastos frescos per al bestiar.

    • La urbanització i industrialització que han ocupat grans espais moltes vegades a costa del bosc i de terrenys naturals

    • Els incendis forestals, la majoria provocats per descuits, per ramaders i per interessos immobiliaris.

    4.3.- La contaminació, erosió i desertificació

    La contaminació del sòl es deu als abocaments industrials i urbans i a l'abús en l'ocupació de fertilitzants químics i plaguicides en l'agricultura.

    L'erosió del sòl es veu accentuada per accions humanes com:

    • La deforestació per tala o incendi. El sòl es despulla de vegetació i no pot retindre's la capa fèrtil que és llavada per les pluges, sobretot si són torrencials.

    • El pasturatge excessiu que no deixa créixer la vegetació protectora perquè desapareix en etapes molt primerenques.

    Aquest procés d'erosió da condueix a la desertificació o pèrdua de la capa fèrtil del sòl. La nostra regió és una de les zones amb s gravetat d'aquest problema.

    4.4.- La sobreexplotació i contaminació de les aigües

    A causa del grandíssim augment del consum d'aigua pels usos agraris, urbans i industrials s'està produint una sobreexplotació dels recursos hídrics. S'han construït embassaments, canalitzacions, transvasaments, pous, que han transformat els cabals dels rius, han sobreexplotat els aqüífers fent descendir el nivell de la capa freàtica. Aquesta capa freàtica es el nivell que te l'aigua subterrània con respecte al nivell de la terra. La contaminació de les aigües prové de l'evacuació de residus humans produïts per diverses activitats:

    • La contaminació rural produïda per residus d'estables, ús de fertilitzants i plaguicides

    • La contaminació industrial pels abocaments moltes vegades tòxics de les industries.

    • La contaminació urbana amb abocaments sense depurar d'aigües fecals i de nitrats i fosfats dels detergents.

    4.5.- Els residus sòlids urbans

    Són residus en gran part biodegradables i el seu augment ha sigut considerable en els últims decennis. En moltes perifèries de ciutats han proliferat els abocadors, molts incontrolats, que contaminen el sòl i l'aigua.

    5.- CONSERVACIÓ DE MEDI AMBIENT

    És una tasca de l'estat que té obligació de prendre mesures per a preservar el medi ambient en general i protegir els espais naturals, entre els que destaquen els parcs nacionals.

    5.1.- Els parcs nacionals

    En l'actualitat, són deu els parcs nacionals espanyols mes importants:

    • Pics d'Europa

    • Ordesa i Mont Perdut

    • Aigües i Llac de Sant Maurici

    • Taules de Daimiel

    • Cabañeros

    • Doñana

    • Axipèlag de Cabrera

    • Las Cañadas del Teide

    • La Caldera de Taburriente

    • Timanfaya

    • Garajonay

    • Sierra Nevada

    TEMA 5: VEGETACIÓ. ACCIÓ HUMANA I PROBLEMES MEDIAMBIENTALS.

    1