Prehistòria # Prehistoria

Datació. Prehistòria i etnologia. Ciències auxiliars. Escoles de pensament. Mètode arqueòlogic # Época prehistórica. Prehistoria y etnología. Ciencias auxiliares. Escuelas de pensamiento. Método arqueológico

  • Enviado por: Irmi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 34 páginas
publicidad

PREHISTÒRIA UNIVERSAL II

UNITAT 1: LA PREHISTÒRIA, QUE ÉS? LA DATACIÓ. LES CIÈNCIES AUXILIARS. LES ESCOLES DE PENSAMENT. EL MÈTODE ARQUEOLÒGIC

1. LA PREHISTÒRIA

HISTORIOGRAFIA DE LA INVESTIGACIÓ PREHISTÒRICA

El terme «prehistòria» es referix tant a una etapa de la Història que tradicionalment ha estudiat als sers humans i la seua cultura des dels seus orígens fins a la

aparició de l'escriptura, com a la disciplina científica que l'estudia.

Encara que la tradicional periodització de la Història passa hui per una seriosa revisió, en general es continuen respectant els termes Prehistòria, Edat Antiga, Edat Mitjana, etc., que són concebuts com còmodes mollons cronològics, encara que, en realitat, la multiplicació dels tipus històrics individuals ha fet que estos termes es desplacen en el temps, o es desdibuixen, «difuminant-se moltes vegades'>, com va apuntar Roderick Floud. Hui és evident que les modernes categories historiogràfiques han proposat nous nivells conceptuals en la Història, superant tradicionals esquemes que la més recent investigació ha convertit en obsolets. No obstant, els tradicionals termes que des de molt de temps arrere han definit les etapes històriques, continuen tenint un evident valor referència!, que es fa evident fins en les denominacions dels departaments universitaris de les facultats d'Història.

Així, la Prehitoria seguix entenent-se com una disciplina històrica, a pesar de la seua constant renovació metodològica, que l'ha convertit en una disciplina «científica» en la que els estudis de laboratori tenen tanta importància com els de gabinet.

La Prehistòria ha sigut concebuda com una disciplina històrica, entesa esta com l'anàlisi del passat de la humanitat, perquè orienta el seu estudi i el de les seues manifestacions culturals en les dimensions d'espai i temps. Però també és una disciplina científica perquè, per a estudiar els conceptes i la dimensió formal, ha desenvolupat una sèrie sistemàtica de mètodes i tècniques d'estricte caràcter científic, aprofitant els avanços tecnològics dels distints aspectes parcials de la ciència.Afirma R. C. Dunneil que la Prehistòria és «la ciència dels artefactes i les relacions entre artefactes, portada segons el concepte de cultura». La definició com «ciència» no li presenta cap dubte, ja que, afig, «sempre que una disciplina donada posseïsca una estructura teòrica que puga utilitzar-se per a organitzar sistemàticament els fenòmens a fi d'explicar-los d'una manera comprovable, tal disciplina pot considerar-se ciència».

La projecció científica de la Prehistòria s'orienta en dos direccions bàsiques:

d'una banda, la investigació científica de l'origen i passat dels sers humans, recolzant-se en els testimonis materials que d'ells s'han recuperat a través de l'Arqueologia, i, per un altre, l'elaboració d'un esquema interpretatiu del passat de la humanitat, verificat i perfectament comprensible.

Encara que es tracta d'una disciplina relativament jove, ja que té poc més d'un segle d'existència, el concepte de Prehistòria ha anat evolucionant al llarg del seu desenvolupament científic, ja que la teoria global, és a dir, la concepció que tenen els prehistoriadors sobre la forma i els mecanismes d'evolució de la cultura, ha passat d'estar principalment basada en principis de naturalesa històrica (cronologia, tipologia, descripció de fets...) a fonamentar-se en altres des de la reflexió científica, en la que les dades utilitzades, sovint procedents de complexos processos en què estan implicades altres disciplines, han d'estar verificats i contrastats.

Així, sent la Prehistòria una disciplina acadèmica i una ciència, és també un tipus determinat d'estudi que ha requerit el desenvolupament d'una teoria formal i, a continuació, la definició del camp d'estudi en què esta teoria és operativa.

No obstant, en els seus primers temps la Prehistòria va adoptar els fonaments bàsics de la Paleontologia per a establir les fases culturals, de la Geologia per a poder datar els esdeveniments a què es referia i de la Història per a, per fi, interpretar-los. De fet, els antics termes de «Edat del Ren» o «Edat del Gel», usuals en l'època dels primers grans prehistoriadors, com Edouard Lartet (1801-1871) i Gabriel de Mortillet (1821-1898), a finals del segle xix, fan referència a esta situació.

A diferència d'altres disciplines històriques, hui la Prehistòria ha desenvolupat un exclusiu llenguatge tècnic per a referir-se als seus conceptes i ha aconseguit una concomitància adequada amb altres aspectes parcials de les ciències, com l'Antropologia, la Genètica, la Biologia, la Geologia, la Geografia, etc., per a fer front a determinats problemes específics que habitualment sorgixen en el procés d'investigació i estudi de les evidències arqueològiques, principal font d'abastiment de dades per als prehistoriadors.

A vegades, s'ha identificadoa la Prehistòria amb l'Arqueologia prehistòrica. L'Arqueologia (etimològicament «discurs sobre les coses antigues») estudia sistemàticament l'antiguitat, per mitjà de l'aplicació de mètodes i tècniques propis, tenint com principal finalitat la recuperació de les restes del passat per a poder extraure d'ells les dades necessàries que permeten reconstruir-ho o, més prompte, crear d'ell una imatge el més aproximada que siga possible al que va ser la realitat. Es tracta d'una disciplina científica que estudia les manifestacions culturals de les societats pretèrites basant-se, essencialment, en les restes materials i en altres dades que puguen extraure's del context general, a través de les prospeccions i excavacions sistemàtiques.

Alguns autors, com Irving Rouse, han afirmat que mentres l'Arqueologia, que té un enfocament analític, és «una disciplina tòpica que, per definició, s'imita als trets materials supervivents de la humanitat'>, la Prehistòria és «una disciplina totalista dels trets humans, incloent les estructures socials, la religió, les llengües, que no deixen restes arqueològiques>).

D'esta manera, la Prehistòria és la ciència que estudia les restes dels sers humans i de les seues activitats amb elfet d'interpretar la seua forma de vida en una època en què no hi ha testimonis escrits, i l'Arqueologia prehistòrica és la que es dedica a la recuperació de les restes prehistòriques, és a dir des dels orígens humans fins a l'aparició dels textos escrits.

En termes generals podem dir que els objectius fonamentals de la Prehistòria són

  • L'estudi de l'origen de l'espècie humana i les seues primeres manifestacions culturals

  • L'estudi del mig orgànic i inorgànic en el que es van desenvolupar les primeres activitats humanes

  • La formació i desenvolupament de la cultura humana, en el seu més ampli sentit i els processos de canvis culturals

  • Els formes de vida i de subsistència de les distintes comunitats prehistòriques

  • Els aspectes socials, tecnològics, d'organització, de formes de producció, creences i ritual funerariInterpretació científica del passat

Estos objectius poden resumir-se en un general: l'estudi dels sers humans, la seua cultura i els seus sistemes socials, valent-se fonamentalment de les restes materials obtinguts a través de mètodes i tècniques arqueològiques i recolzant-se en diverses disciplines auxiliars i complementàries, en un espai de temps en què no hi ha l'escriptura.

El límit cronològic inferior se situa hui pròxim als tres milions d'anys, quan apareixen les primeres evidències d'activitat humana i els primers conjunts d'artefactes elaborats pels sers humans, en terres d'Àfrica centrooriental. El límit superior és, no obstant, més problemàtic, ja que s'han manejat distints criteris, ja que l'aparició de l'escriptura, que en l'orient mesopotàmic succeïx cap a 3200 a.C., és un fet històric diacrònic en distintes parts del món. L'establiment d'este límit superior afecta les relacions entre la Prehistòria i els començaments de la Història Antiga i afecta el criteri que puga establir-se per a acceptar el moment de separació entre ambdós disciplines.

En este sentit, el terme Protohistòria (literalment «la primera història»), fa referència un període situat entre el final de la Prehistòria i l'inici de la Història Antiga, en el que els grups estudiats no produïxen encara textos escrits, però sí que hi ha referències a ells en els textos d'altres grups contemporanis. Este és el cas dels ibers, celtes i celtibers de la península Ibèrica, en un període previ a l'arribada dels romans, que no obstant, eren mencionats en les fonts gregues i llatines. En este cas el terme Protohistòria fa referència a l'Edat de l'Hierro. No obstant, altres autors, sobretot els francesos, ho apliquen a Europa a les cultures des del Calcolítico a l'Edat de l'Hierro, a la qual cosa alguns ja denominen «Prehistòria recent», seguint el criteri que són contemporànies a l'aparició i expansió de l'escriptura en el Pròxim i Mig Orient.

En realitat, el límit que pot establir-se és purament metodològic, ja que afecta la qualitat i quantitat de les dades obtingudes a través de la utilització dels mètodes i tècniques de la Prehistòria i de l'Arqueologia prehistòrica o de la Història Antiga i l'Arqueologia clàssica. En tot cas, és una qüestió que té més importància en l'organització acadèmica que en l'activitat investigadora.

ELS INICIS DE LA CIÈNCIA PREHISTÒRICA

Encara que hi ha nombroses evidències de l'interés que el passat prehistòric ha despertat sempre entre l'erudició europea, és en el segle XVIII, el Segle de les Llums, quan este interés es materialitza en obres publicades pels inquiets investigadors alineats en l'heterodòxia intel·lectual. Molt abans, els testimonis no passaven de meres apreciacions personals, en les que, no obstant, ja s'aprecia la inquietud per escrutar el passat més remot de la humanitat. Així, Lucrecio en el seu De rerum natura, el marqués de Villena (f 1433) en el seu Art cisoria; Pedro Antonio Beuter (1604) en la seua Crònica general de tot Espanya; el director del Jardí Botànic del Vaticà Michele Compratu (1541-1593) en el seu Metallotheca Vaticà (publicada en 1719); Antoine de Jussieu (1723) en el seu De l'origine et de l'usage dónes pierres de foudre; l'historiador militar Joaquín Martín i Mendoza (1776) i altres més, fan curioses referències a l'ús de les «pedres del raig» (instruments de sflex), dels ganivets d'os o de les destrals de pedra polades trobades en jaciments arqueològics, que consideren suposats utensilis o armes dels antics. No obstant, no existia una consciència clara del caràcter prehistòric d'eixos instruments, ni tan sols una comprensió temporal de l'època a què pertanyien, degut sobretot als limitats coneixements geològics del moment.

És a França on per primera vegada s'adquirix consciència de l'existència d'una època prehistòrica, quan un romàntic jove funcionari de Duanes cridat Jacques Boucher de Perthes (1788-1868), que havia fundat la Sociéte d'Emulation en Abbeville, es decidix a excavar en les terrasses del riu Som-me, trobant nombroses evidències dels hòmens prehistòrics i fundant un xicotet museu en 1844, en el que va exposar les peces. En 1846 va publicar la seua curiosa obra, Antiguitats cèltiques i antediluvianes, molt impregnada dels corrents nacionalistes del moment i creant, tal vegada, la primera imatge de l'home prehistòric, que a penes va tindre repercussió entre els savis oficials de l'Acadèmia de les Ciències de París. El reconeixement de les seues idees vi d'Anglaterra, on uns anys abans John Frere (1740- 1807) havia comunicat a la Royal Society de Londres els seus troballes prehistòriques en Hoxne. Una comissió geològica formada per Lyell, Prestwich i John Evans (pare de sir A. Evans, l'excavador de Cnossos), incentivats per les troballes de restes prehistòriques en distints països, es desplacen en 1859 a Abbeville i confirmen l'autenticitat dels descobriments de Boucher, provocant que, poc després, Albert Gaudry, rehabilitara la figura del pare de la Prehistòria francesa en l'Acadèmia parisenca. Eixe mateix any Lyell publicava la seua obra L'antiguitat de l'home provada per la Geologia.

Des de llavors, una interminable sèrie de descobriments va ser confirmand, a poc a poc, l'existència d'un temps passat i llunyà a què el britànic Daniel Willson va denominar «Prehistòria», per primera vegada, en 1851, quan va publicar la seua obra The Archaeology and Prehistoric Annais of Scotland.

D'altra banda, a Dinamarca, Christian Jurgensen Thomsen (1788-1865) rebia l'encàrrec d'organitzar les riques col·leccions que formarien el Museu Nacional de Copenhaguen. Per a això, va dividir els materials en «tres edats>': edat de la pedra, del bronze i del ferro, establint el primer sistema organitzatiu de la Prehistòria europea. El sistema de les tres edats, en certa manera vigent encara en els nostres dies, té antecedents llunyans en Hesíode (cap a 800 a.C.), que en la seua obra Els treballs i els dies ja feia referència a l'Edat de l'Or, Edat de la Plata, Edat del Bronze i Edat de l'Hierro. També en la Xina del segle 1 a.C., Yuan Kang feia referència a les edats de la pedra, del jade, del bronze i del ferro, quasi igual que Tito Lucrecio Car, en la mateixa època, feia referència a les armes de pedra, de bronze i de ferro.

Però el sistema emprat per Thomsen va ser ampliat per J. Worsaae i altres col·laboradors seus, establint divisions en cada una de les edats que, posteriorment, van ser matisant-se a mesura que van ser avançant els descobriments arqueològics. Així, molt prompte es va dividir l'Edat de la Pedra en Antiga (Paleolftico) i Nova (Neolític) i estes, al seu torn, en períodes culturals cada vegada més precisos.

El sistema de les tres edats es va aplicar molt prompte en tots els països, amb la convicció que les cultures prehistòriques havien evolucionat pràcticament igual en totes parts. No obstant, el sistema oferia series dificultats d'aplicació en alguns llocs, com Àfrica o Amèrica, inclús a Europa, com es veuria més tard. A pesar de tot, el sistema oferia a la Prehistòria un marc evolutiu i cronològic prou acceptable en general, que venia a completar les primeres divisions merament paleontològiques que s'utilitzaven, especialment per a les etapes més llunyanes, com el Paleolític.

Dos circumstàncies extraordinàries van contribuir a confirmar l'existència dels temps prehistòrics

  • La gestació i desenvolupament de la idea de l'evolució de les espècies, de la que Charles Darwin (1809-1882) va ser el seu principal promotor

  • Els avanços en els estudis geològics, que van ser definint la verdadera edat de la Terra a través de dades científics. Ambdós circumstàncies van rebutjar, no sense la resistència de sectors de la ciència oficial, les tradicionals idees creacionistas i fijistas, obrint les portes a una nova línia d'estudis basada, essencialment, en les idees evolucionistes, que tan profunda repercussió van tindre en la renovació del pensament científic.

En efecte, la idea de l'evolució va fer que s'afonara en poc de temps la idea que la Terra i els sers vius que habitaven en ella havien sigut creats tal com eren en els temps moderns (a les 9 en punt del matí del 23 d'octubre de l'any 4004, com havia proposat John Lightfoot, seguint el bisbe d'Armagh, James Ussher, que havia interpretat certes dades de la Bíblia).

La publicació de les obres de Charles Darwin On the Origins of Species by means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Lfe (24-11-1859) i The Descent of Man and Selection in Relation to Sex (1871) van propiciar la idea que l'evolucionisme no sols era una teoria que explicava l'evolució de les espècies a través del temps, sinó que també podia aplicar-se, entre altres coses, a la cultura, considerant-la també com el resultat d'un constant procés d'evolució, molt semblant al dels sers vius. L'obra de E. B. Tylor, La cultura primiiva, de 1871, ja estava impregnada d'eixes idees que, poc després, Lewis H. Morgan, autor de La societat primitiva, publicada en 1877, va desenvolupar enunciant la teoria que els trets culturals i les institucions socials, encara que tinguen orígens independents, tenen evolucions paral·leles en relació amb els processos econòmics, produint-se llavors canvis socials que poden ser totals, inclús de caràcter revolucionari. Estes idees de Morgan van tindre profundes repercussions posteriors i van ser ampliades més recentment amb el neoevolucionismo de 3. H. Steward, autor de l'obra El canvi cultural (1955) i de G. P. Murdock.

L'evolucionisme va tindre una influència decisiva en els estudis prehistòrics, no sols pel que fa a la concepció de les cultures com a sers vius en contínua evolució i canvi, sinó també en altres aspectes complementaris, com en la tipologia dels útils arqueològics, concebuda com una evolució del simple al complex o del polivalent a allò que s'ha especialitzat, però seguint la direcció del perfeccionament tecnològic. Les primeres grans propostes de tipologia general, com les de John Evans (1823-1908) i Oscar Montelius (1843-1921), van tindre eixe tarannà.

Havia nascut, perquè, una nova idea sobre l'origen dels sers humans i sobre l'evolució de la seua cultura, així com una nova concepció de l'edat de la Terra, ja que al mateix temps la Geologia anava definint els episodis del Quaternari a través d'estudis que, poc després, cristal·litzarien en els treballs dels geòlegs escandinaus, francesos, anglesos i alemanys, sobretot, descrivint l'extensió del casquet glacera que havia cobert Escandinàvia, el nord d'Alemanya, les Illes Britàniques i Holanda. H. de Saussurre, cap a 1794 i CH. Lory i G. de Mortillet, cap a 1864, ja havien assenyalat l'existència d'una gran glaciació quaternària a Europa.

La utilització del mètode estratigràfic, basat en el principi de superposició ideat pel danés Nicolás Steno (1638-1686), l'enunciat bàsic del qual deia que la Terra s'havia anat formant per estrats i que els més recents se superposaven als més antics, tenia una base geològica clara i concisa, que molt prompte van utilitzar els prehistoriadors, extrapolant les seues conseqüències a la formació dels contextos arqueològics, establint lleis que van ser de gran utilitat per a l'ordenació metodològica dels treballs de camp.

Poc després, Revil i Vivien, cap a 1890, van començar a estudiar el desenvolupament de les glaciacions alpines, que van ser definides en quatre grans episodis per A. Penck i E. Brückner, entre 1900 i 1910, desenvolupant diversos estudis a Alemanya i Suïssa; també J. Geikie va publicar els estudis sobre els depòsits glaceres europeus i T. Chamberlin feia el propi a Amèrica del Nord. La publicació del treball de Marcellin Boule, Assaig de paleontologia estratigràfica de l'home, en 1889, vinculava definitivament els estudis geològics i l'estratigrafia amb la xiquet de bolquers Prehistòria.

A Espanya el procés va ser molt semblant: encara que hi ha algunes evidències de la preocupació dels erudits espanyols pels temps més remots de la humanitat, com els escrits del mestre en Teologia Pedro Antonio Beuter en 1546, o els treballs de Rodrigo Car (1573-1647), que en 1622 va publicar el seu Relat de les inscripcions i antiguitats de la vila de Bravatell, és a mitjan segle xix, alhora que en la resta d'Europa, com hem vist, s'està alliberant la batalla pel reconeixement de l'antiguitat de l'home, quan apareixen els primers estudis científics que tracten d'explicar el mateix procés en el nostre país. Així, el geòleg gallec Cassià de Prado i Vallo (1797-1866), que havia seguit amb viu interés el debat entre l'Acadèmia de les Ciències de París i Boucher de Perthes, va publicar en 1864 la seua obra Descripció física de la província de Madrid, on dóna a conéixer els jaciments paleolítics de les areneres madrilenyes de Sant Isidre; quatre anys després, Manuel de Góngora Martínez publica la seua obra Antiguitats prehistòriques d'Andalusia i en 1872 el geòleg i palentólogo valencià Juan Vilanova i Piera, catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Madrid i principal valedor de Marcelino Sanz de Sautuola, publica el seu Origen, naturalesa i antiguitat de l'home, que uede considerar-se com la primera prehistòria general publicada a Espanya.

Quan en 1880 se celebra a Portugal el II Congrés Internacional d'Antropologia i Arqueologia Prehistòrica (en el que, per cert, no va ser acceptada la comunicació de Sautuola sobre «alguns objectes prehistòrics de Santander»), la Prehistòria va adquirir carta de naturalesa, com a disciplina estretament vinculada a la Geologia

i a les Ciències Naturals.

Al mateix temps es descobria l'art paleolític, en el que Sautuola (1831- 1888), descobridor i difusor del conjunt d'Altamira (Santillana del Mar, Cantàbria) en 1879, va tindre un paper rellevant. En efecte, quan realitzava excavacions arqueològiques en el jaciment de l'interior de la cova es van descobrir les pintures de la sala adjacent als treballs arqueològics. En 1880 va publicar a Santander l'opuscle Breus apunts sobre alguns objectes prehistòrics de la província de Santander, però les seues propostes de filiació prehistòrica van ser rebutjades, sobretot pels prehistoriadors francesos. Els seus únics defensors van ser l'espanyol J. Vilanova i el francés E. Piette.

Però poc després, després de descobrir-se a França les coves de La Mouthe, Font de Gaume, Els Combarelles i Marsoulas, totes amb art paleolític, es va reconéixer l'autenticitat d'Altamira i la cronologia paleolítica proposada per Sautuola, quan l'erudit càntabre ja havia mort. Després de la visita a Altamira de H. Breuil i E. Cartailhac, en 1902, este últim va publicar un famós article en la revista l'Anthropologie, amb el subtítol de «El mea culpa d'un escèptic», que es rehabilitava la figura de Sautuola.

Com la península Ibèrica era un territori ric en evidències arqueològiques. molt prompte va atraure l'atenció dels estudiosos estrangers. Així, el professor francés Émile de Cartailhac publica a París, en 1886, Els óges préhistoriques de l`Espagne et du Portugal, obra repleta de dades, fruit de les seues investigacions en la Península; l'enginyer belga Luis Síret i Cells, que havia treballat durant anys en la mineria andalusa, sobretot en terres almerienses de Ferreries i la Serra d'Almanzora, i havia descobert nombrosos jaciments calcolíticos i de la cultura argárica, publica en Anvers, en 1887, la seua important obra Les primeres edats del Metall en el Sud-est d'Espanya, i poc després, en 1893, l'Espagne préhistoríque, obres a què seguirien molts altres treballs. Espanya es convertix en

lloc de treball de destacats investigadors com E. Cartailhac, H. Breuil, H. Obermaier i altres, junt amb inoblidables noms de prehistoriadors espanyols, com el marqués de Cerralbo, H. Alcalde del Riu, J. M. de Barandiarán, el comte de la Vega de la Sella, P. Alsius, J. Pérez de Barrades i altres.

La creació en 1911 de la Comissió d'Investigacions Paleontològiques i Prehistòriques i en 1912 de la Junta Superior done Excavacions va suposar el reconeixement oficial de la ciència prehistòrica, que pocs anys després començaria a estudiar-se en les universitats espanyoles.

Llavors, ja s'estaven desenvolupant a Espanya importants treballs arqueològics (Villaricos, 1890; Els Milers, 1892; Almizaraque, 1906; Torralba, 1907; Cova del Castillo, 1912, etc.) que convertirien el territori peninsular en un dels més atractius per als investigadors d'Europa occidental.

Els inicis del desenvolupament científic de la Prehistòria coincidixen, a principis del segle xx, amb l'època dels grandedescubrimientos arqueològics de les civilitzacions clàssiques i orientals, així com amb els primers avanços en la metodologia dels treballs de camp. Ha de recordar-se que en 1822 J.-F Champolion aconseguix desxifrar els jeroglífics egipcis; entre 1840 i 1850 Paul E. Botta i Austen H. Layard excaven a Mesopotàmia; en 1850 H. Rawlinson extrau els vestigis de Nínive; en 1840 J. L. Stephens descobrix la cultura maia; entre 1870 i 1880 H. Schliemann excava a Troia i Micenes i, poc després, els treballs de F. Petrie a Egipte, A. Evans en Creta, L. Wooley en Ur i molts altres arqueòlegs en diferents àrees del Vell i Nou Món van definint un panorama cultural molt ric i variat, a través del mètode arqueològic.

PREHISTÒRIA I ETNOLOGIA

L'Etnologia és «la ciència que estudia comparativament els pobles, gents o nacions i les seues cultures, per a proposar-se establir les lleis fonamentals d'origen i desenvolupament d'estos», definició que requerix algunes matisacions, com veurem. La seua etimologia es busca en els vocables 9voç (poble, raça...) i Xóyo (tractat o estudi). Però, segons Ugo Bianchi, l'Etnologia és una ciència «discutida i discutible en nom seu, en el seu objecte, en el seu mètode i en la seua terminologia». En nom seu perquè, especialment en els països de tradició anglosaxona, se la preferix cridar, per considerar-la inclosa dins de l'Antropologia general, «antropologia cultural», deixant el nom de «antropologia física» a la branca que es dedica a estudiar els aspectes físics dels pobles. D'ací que E. A. Hoebel, seguint Kroeber, diga que l'Etnologia «és la ciència dels pobles, les seues cultures i històries com a grups», ja que com a ciència, l'Etnologia s'esforça a donar explicacions que van més enllà de la descripció (i en açò es diferència en gran part de l'Etnografia), posant èmfasi sobre l'anàlisi i la comparació.

En paraules de R. H. Lowie: «L'Etnografia és la ciència que descriu i tracta de les cultures dels grups humans».

Tampoc falta qui haja cridat a l'Etnologia «història cultural», o «evolucionisme cultural», atés que cada cultura pot interpretar-se com una continuïtat en evolució a través del temps, i el rerefons històric de les cultures té molt més interés per a l'Etnologia.

En general, dins dels països de tradició anglosaxona, els etnòlegs que s'ocupen d'aspectes parcials, com ara les institucions socials, la família, el parentiu, els grups d'edat, etc., preferisquen cridar-se «antropòlegs socials», per afirmar que els seus estudis estan en la base de la «estructura social», dins de l'Etnologia. Així, molts antropòlegs anglesos accepten la postura de A. R. Radcliffe Brown, que nega la utilitat dels estudis històrics per a l'Antropologia i separa a esta de la Història.

Es tracta, com veurem, d'una qüestió conceptual que, a pesar de tot, no suposa un hiatus contundent entre una i una altra forma d'entendre el que és l'Etnologia. Enfront de la pretensió un tant totalitària de l'Antropologia de ser ciència-síntesi de totes les ciències que estudien a l'home, va perfilant-se hui una idea molt més modesta, més simple, però també més lògica, que tracta de definir a l'Antropologia com una ciència limitada que tracta de realitats socials, històriques i específiques.

La preferència per un dels dos termes (Etnologia o Antropologia cultural) només expressa una atenció predominant dirigida feia un tipus d'investigació concret, que mai exclourà a l'altre.

Antropologia cultural i Etnologia, que a vegades s'identifiquen, no constituïxen dos ciències diferents, sinó dos etapes successives o, millor encara, dos concepcions diferents d'una mateixa investigació.

La terminologia utilitzada en Etnologia (Ethnologie, Ethnology, Volkerkunde) tampoc és, en general, clara en tots els països, la qual cosa ha portat a Bianchi a dubtar sobre el titule de la seua obra Història de l'Etnologia, el qual va pensar canviar pel de ((Història de la teoria etnològica», sense arribar a fer-ho.

De tots estos noms, es pot deduir que la terminologia inicial era vaga, com eren vagues els seus fins, que s'orientaven cap a l'explicació de fenòmens com: la raça, la llengua, les cultures existents, les migracions, etc., en funció d'una visió històrica.

Afirma Ugo Bianchi que «l'Etnologia és una ciència històrica que estudia les

civilitzacions o cultures, particularment les dels pobles que no coneixen l'ús de

l'escriptura».

No obstant, no és només el fet d'ocupar-se de l'estudi de l'home el que millor pot diferenciar a l'Etnologia d'altres aspectes parcials de la ciència. La Psicologia experimental, que indaga sobre el comportament i la qualitat del psiquisme humà: la Sociologia, que s'ocupa de l'estudi de l'home com ser social, i altres disciplines afins, s'unixen com a base d'estudi a l'Etnologia en el fi comú d'analitzar la cultura humana, en les seues múltiples manifestacions.

El mateix podem dir del Folklore, que analitza i estudia diversos aspectes populars i que ha sigut definit com <l'Etnologia dels pobles de cultures superiors».

Juliol Car Baroja afirmava que «la ciència etnològica tracta de l'home com ser social i productor de cultura o civilització a través del temps i de l'espai en certa manera [...}. Que el nom siga etimològicament adequat o no, tampoc ens va a esgotar [...i. La vaguetat del nom, lluny de ser un inconvenient és un avantatge. S'ha pretés precisar els conceptes emprant la paraula “Etnologia” per a designar la ciència que tracta de la “comparació” dels pobles, i “Etnografia” per a la que efectua la “descripció”».

QUELCOM DE LA HISTÒRIA I LA ETNOLOGIA

Els termes «Etnografia» i «Etnologia» van nàixer, amb un significat diferent del que li donem hui, en 1787 el primer i en 1810 el segon. Però el naixement de la idea etnològica és molt més anterior que la seua denominació.

Estos termes són neologismes i el seu significat ha conegut diverses modificacions. La paraula «etnologia» apareix, de la ploma de Chavannes, en una obra titulada Essai sud l'education intellectualle avec li projet d'une science nouvelle. El seu autor, pensador de tendències moralitzadores, va utilitzar el terme per a definir una disciplina que pretenia anar del braç de la Història, o més exactament, de la vida de l'home a través del seu marxa en la civilització. Però fins als començaments del segle XIX no començarà l'Etnologia a tindre un significat concret.

De la mateixa manera, l'Etnografia ha conegut, des dels seus orígens, variants d'importància en el significat del seu nom. L'aparició del terme és una miqueta més tardà i es deu a l'historiador alemany B. G. Niebuhr (fill de Karstens Niebuhr), que utilitza el terme en la Universitat de Berlín, en 1810.

Més tard, es vulgaritza el nom, cap a 1826, amb l'aparició d'una obra de l'italià Balbi, publicada en francés i titulada Atles ethnographique du globe, que tractava d'una classificació dels grups humans, partint de la identificació de les seues característiques lingüístiques.

En l'actualitat eixes concepcions han sigut superades i tant l'Etnologia com l'Etnografia tenen els seus propis camps d'actuació, encara que en alguns aspectes no del tot delimitats, a causa d'interferències, ja que en un principi l'anàlisi etnogràfica aconseguia els «documents de base'> i l'Etnologia procedia a la seua interpretació.

El llarg camí recorregut per l'Etnologia, des dels orígens del seu estudi fins als mètodes propis que utilitza en els temps actuals, ens obliga a analitzar-la amb base en els jalones que suposen els noms propis que capitanegen les directrius del pensament amb relació a la nostra ciència.

En l'Antiguitat clàssica no es va desenvolupar estrictament una idea etnològica, tal i com hui l'entenem, perquè la sensació de pertànyer a «cultures superiors» va fer que grecs i romans no cregueren poder aprendre res dels pobles cridats «bàrbars» i, per això, van ser incapaços de desenvolupar una aproximació comparativa a les seues institucions humanes, excepte aïllats i meritoris intents.

És de destacar com al final de l'època imperial romana van ser molts els intel·lectuals que van veure en els pobles bàrbars una puresa espiritual i de conducta que van demanar adoptar per al romà. Però no hi havia en això cap intent d'estudi.

En el món grec, Hecateo de Milet (a finals del segle IV i principis del segle i), Aristòtil (la seua obra Costums dels bàrbars), Protágoras, Plató, Diodor, Piteas de Marsella (viatger a Britània i en el mar del Nord), Posidonio (segle 1 a.C., estoic que va escriure una descripció de part de Gàl·lia i Germania), Polibi, Estrabó, etc., són els primers en l'estudi i anàlisi, no sempre veraç, del món confrontant amb Grècia i Roma.

No obstant, Heròdot ha sigut considerat com el pioner de l'Etnografia a causa del seu estudi i comentaris dels costums dels pobles bàrbars (és a dir, no grecs) del segle i. Però les seues observacions no van ser ni sistemàtiques ni de primera mà.

Tàcit (55-120 d.C.) va escriure un tractat sobre l'origen i situació dels germànics de què, sovint, es parla com una primitiva Etnografia, sense ser-ho realment.

L'època medieval, caracteritzada pel seu obscurantisme inicial, és parca en notícies de caràcter descriptiu. Es viu en gran part de l'herència dels conocimentos

de Grècia i Roma. En tot cas, es pot destacar l'obra d'un missioner del segle XIII cridat Giovanni de Piulen de Carpini, autor d'una Història Mongolorum, així com dels viatges de Marco Pol, que oferix al món occidental notícies de l'Orient Llunyà, plenes de fantàstics relats, a vegades sense base documental posterior.

L'Etnologia dóna els seus primers passos en la crida Era de la Raó, quan, després dels grans descobriments geogràfics, els pensadors de la Il·lustració van començar a crear una filosofia evolucionista de la Història per a explicar la presència dels pobles primitius acabats de descobrir. Abans, en l'època del Renaixement, també van sorgir idees d'estudis comparatius, sobretot amb l'estudi de l'Antiguitat clàssica.

Fra Bernardino de Sahagún va escriure sobre els asteques, a principis del segle XVI, i és eixa, al nostre entendre, la primera etnografia sistemàtica d'un poble no europeu.

En el segle XVIII, el jesuïta Lafitau va publicar la primera Etnologia comparada (un estudi dels indis americans i la seua cultura, en comparació amb l'antiga Roma). I la Història d'Amèrica de W. Robertson va formular ja un cert nombre de principis d'Antropologia evolucionista i va crear els fonaments dels sistemes evolucionistes que marcarien el naixement de l'Etnologia cap a 1860.

La primera visió general que apareix en els estudis etnològics amb caràcter general, part de la concepció de l'evolucionisme que, amb antecedents en Adolf Bastian (1826-1905) i el seu contemporani Virchow, cristal·litza en les teories de J. F. Mae Lennan (1827-1881), Lewis H. Morgan (1818-1917) i, el millor conegut en general, Edward Burnett Tylor (1832-1917).

L'evolucionisme se centra en l'evolució unilateral i en l'intent, tant per generalitzar les característiques de les cultures individuals, com per encaixar-les dins de les prou rígidament definides etapes de desenvolupament cultural.

Morgan, que va treballar sobretot en un dels camps més àrids de l'Etnologia qual és el dels termes de parentiu, va arribar a tindre fama internacional, sobretot perquè els líders comunistes van fixar la seua atenció en la seua obra Ancient Sociely, publicada en 1877, encarregant-se de popularitzar les seues teories, ja que estes encaixaven perfectament en l'esquema de la filosofia marxista.

El propòsit de Morgan va ser, sobretot, proporcionar un esquema complet del progrés de les institucions, amb atenció especial al matrimoni, parentiu, govern, propietat, etc.

D'altra banda, Tylor, definit per Car Baroja com «el teòric més fort de l'evolucionisme», suposa la cristal·lització de les teories evolucionistes i l'assentament de les seues bases, sobre les quals treballaran una gran part dels investigadors fins a començaments del segle xx. Tybor tenia una capacitat crítica i uns coneixements enciclopèdics que ho van posar molt per damunt dels seus companys britànics. Va emprar el mètode comparatiu (amb verificació d'estadística) per a inferir la història de la cultura i les relacions funcionals, així com per a postular conceptes universals. Era company d'armes de Huxley, Galton, Spencer i Wallace. I en contraposició amb l'actuació dels seus contemporanis especialitzats en branques o camps molt particulars, com la religió, l'art, etc., Tybor es va dedicar a totes les manifestacions o aspectes de la cultura, en major o menor grau.

Per a Tylor, la diferència cultural entre uns pobles i altres es devia a un distint «grau» o «nivell», dins d'una marxa general i uniforme, ascendent i vàlida per a tota la humanitat. Així, «el poble que professava una religió animista era més primitiu que el politeista, i este més que el monoteista. El monoteista, al seu torn,

havia d'haver passat pels estadis anteriors quasi inexorablement».

La teoria de l'evolucionisme unilineal ha sigut invalidada en gran part perquè la investigació empírica revela tan profusa varietat de cultures contemporànies i tradicions culturals, que l'esquema de l'evolució unilíneal resulta inadequat per a la seua classificació.

A banda de Morgan i Tylor, que van ser les figures més importants de l'evolucionisme cultural, cal destacar també l'anglés Henry Maine i al suís Johann Bachofen.

El que podríem cridar el moll del pensament evolucionista de Morgan part de la idea dels tres estadis de Robertson (salvatgisme, barbàrie i civilització). Sobre ells va treballar, dividint el salvatgisme i la barbàrie en tres subestadis cada un (inferior, mig i superior). Segons el mateix Morgan, «cada un d'estos estadis o períodes posseïx una cultura distintiva i presenta una manera de vida més o menys específic i peculiar».

En essència, la idea d'evolució lineal de Morgan és així: (<(a) La cultura evoluciona en estadis successius que són, (b) Essencialment els mateixos en totes parts del món, de tot això ha d'inferir-se que (e) L'orde dels estadis és inevitable, predeterminat, i el seu contingut limitat perquè (d) Els processos mentals són universalment semblants en tots els pobles.» És a dir, que segons Morgan, hi ha una unitat psíquica de l'home.

Tylor va exposar les mateixes idees de mode molt més succint que Morgan. En 1888 va escriure: «Les institucions de l'home estan estratificades de mode tan clar com la terra sobre la qual viu. Se succeïxen unes a altres de modes substancialment uniformes en tot el globus, independentment del que pareguen les diferències, comparativament superficials, de raça, llenguatge, bàrbara i civilitzada.»

Se l'anomena evolucionisme lineal perquè subratlla l'existència d'un curs de desenvolupament rectilini per a totes les societats.

La repercussió del pensament d'estos científics va ser enorme. Amb base en el pensament de Morgan i de les anotacions del, llavors, ja difunt Karl Marx, va escriure Engels la seua obra De l'origen de la família, la propietat privada i l'Estat a la llum de les investigacions de Lewis H. Morgan. I, en general, la teoria de l'evolució va servir per a aportar idees que van ser després exposades en el Manifest comunista.

Contra estes idees van reaccionar, posteriorment, Frank Boes i altres, suposant

eixa reacció el desús de l'evolucionisme, que va ser sacrificat per la investigació

empírica.

D'altra banda, a França, fa la seua aparició l'escola sociològica, que s'expressava per mitjà de la revista l'Année Sociologique, cap a 1898, encapçalada per

Émíle Durkheim, amb la col·laboració de Marcel Mauss i Lucién Léyy-Bruhl.

Émile Durkheim (1858-1917), autor d'importants treballs sociològics, com De la divisió du travail social i Li suïcide: étude sociologique. El tret més distintiu de les idees de Durkheim és el que «deliberadament exclou el que no es presenta apropiat al tractament comparatiu, perquè tot això no té utilitat per al sociòleg». I és de Durkheim d'on, en bona part, arranca el funcionalisme.

La fallada de les ids evolucionistes va obrir camí a una renovació organitzada, en gran part, per F. Raetzel i amb base en les sistematitzacions de les idees sobre l'origen dels fets etnològics que havia fet A. Bastian.

El mètode historicocultural pretenia determinar l'orde en què han anat apareixent les <(civilitzacions mare», o les derivades en tots els seus aspectes, però sense el perjuí que causava la idea unilineal o d'uniformitat del mètode evolucionista.

És llavors quan es comença a parlar de «cicles de cultura» i de criteris de forma, quantitat, primacia a l'invisible, uniformitat natural...

L'escola historicocultural, amb base en els estudis etnològics, busca explicacions als orígens de les més velles cultures de la Història: Egipte, Caldea, Xina...

La rigidesa dels punts de vista de l'escola historicocultural va portar als etnòlegs nord-americans, encapçalaments per F. Boes, a atacar-la durament.

Franz Boes (1858-1942) va encapçalar la reacció, denominant als «històric- culturals» «antropòlegs de butaca» i basant la seua línia d'atac en els errors de fet que va posar de manifest un cuidadós estudi de camp empíric. Cal fer constar que els investigadors nord-americans eren hàbils observadors de la vida dels pobles indígenes d'Amèrica del Nord; que parlaven no de «cicles de cultura», sinó de «àrees de cultura», àrees que més tard establiria un contemporani de Boes, Clark Wissler, basant-se en l'estudi de certes tribus americanes.

Boes basava els seus estudis en l'empirisme. Les cultures primitives estaven desapareixent ràpidament i la tasca que calia fer era desplaçar-se als llocs de vida d'estes cultures i realitzar estudis objectius abans de la seua completa desaparició. Ací està el major mèrit de Boes, al «tractar als grups humans amb un mètode científic rigorós en una escala en què mai s'havia intentat». L'objectiu de Boes va ser, en el període de 1890-1910, convertir l'Etnologia especulativa en una amb l'exactitud inductiva de la ciència natural.

L'escola funcional d'Etnologia té el seu precursor en Emile Durkheim (1858- 1917). contemporani de Boes, per al que molts fenòmens, com la religió, tenen la seua explicació com a característics purament socials més que psicològics.

Prompte es va desenvolupar esta idea per obra de Bronislaw Malinowski, sobretot, (1884-1942) i de A. Radcliffe-Brown(1881-1955).

La teoria funcionalista apareix desenvolupada amb algun detall en els escrits de Malinowski, que comença a treballar a partir de 1920, sobretot en La dinimica del canvi cultural (1945) i en la Teoria cient(fica de la cultura i altres assajos,

) publicada per les mateixes dates. Este autor sosté què «tota cultura viva constituïx un tot funcional i integrat, semblant a un organisme, i cap part d'una cultura pot entendre's si no és en relació amb el conjunt». És el funcionament d'un detall cultural en el sistema total d'una cultura el que explica eixe detall i revela la seua verdadera identitat. Es pot dir que la base de l'estudi funcionalista està a observar l'estat actual d'un poble determinat en tots els seus aspectes característics, és a dir, fer una visió de conjunt i completa de la vida humana, fent especial insistència en una sèrie de «funcions», en el mateix sentit, quasi, que s'assenyalen estes en les ciències que estudien la vida orgànica.

J. Car Baroja assenyala els tres problemes fonamentals de l'investigador funcionalista, a saber

  • Quantes classes d'estructures socials hi ha?, quins són els seus fonaments?, com han de ser classificades?

  • Com funcionen?

  • Com sorgixen?

El mateix Radcliffe-Brown es proposa els següents objectius

  • Fer descripcions precises del funcionament de les estructures socials com ara existixen en les diverses parts del món

  • Fer una classificació sistemàtica dels fenòmens socials amb una terminologia satisfactòriament exacta

  • Fer una exposició de les lleis generals que subjauen en els fenòmens socials, d'acord amb mètodes científics paral·lels als de les ciències de la naturalesa.

En resum, podem dir que els funcionalistes rebutgen en general els fins històrics de l'Etnologia, considerant en el seu lloc a les cultures completes, amb base, sobretot, en els estudis de camp. L'objecte de la investigació és descobrir funcions com a mitjà d'aprendre com romanen íntegres les societats i com aconseguixen els seus fins

D'esta manera veiem com es comença a donar importància als conceptes de«funció» i «estructura».

L'estructuralisme és un moviment científic que rep el seu nom del «desig de trobar-la estructura dels objectes com a mode de comprensió dels mateixos». És a dir, quelcom és comprés quan es coneix la relació íntima que unix els seus elements integrants. La dita relació d'elements és una estructura.

En els treballs etnològics es va aplicar l'estructuralisme partint de la base dels treballs psicològics, apareguts a principis del segle xx, encara que va ser en 1912, a causa de la teoria de la Gesralt quan es va aplicar de manera espectacular.

L'Etnologia estructuralista té connotacions diferents a França, Anglaterra i Estats Units. L'ús del terme es va posar de moda a partir de 1945, però el concepte té una llarga història anterior. Ja Spencer va associar els termes «estructura» i «funció», i en les primeres obres dels autors marxistes estan en gran manera desenvolupades estes idees.

L'estructuralisme es va desenvolupar en tres escoles principals, amb variants conceptuals. L'escola nord-americana, en la que destaca, sobretot, G. P. Murdock, que es preocupa essencialment per les dades etnogràfiques i la classificació de les societats basades en característiques manifestament i fàcilment discernibles. El seu gran instrument de treball, en un principi, van ser els Human Relations Àrea Agulles (HRAF), de la Universitat de Yale, que van suposar un intent de comparació sistemàtica de les societats per mitjà de l'anàlisi d'una sèrie de documents escrits, realitzat amb un criteri i procediment estrictament uniformes. La seua finalitat era la busca d'una taxonomia social, per a buscar a través d'ella conclusions sobre l'evolució de les societats.

L'escola britànica la va presidir A. R. Radcliffe-Brown, que es va proposar estudiar l'estructura (és a dir, la interdependència de les parts components d'un sistema) lligada a l'estudi de la funció, és a dir, de com «funcionen>) les parts del sistema en relació unes amb les altres i amb el tot.

Altres estructuralistes britànics són Raymond Firth i A. 1. Richards, que estudien variants teòriques de Radcliffe—Brown.

L'escola estructuralista francesa està presidida per la figura de C. Lévi-Strauss, que va exposar la concepció matemàtica de l'estructura, igual que la «lingüística estructuralista». En esta concepció s'accentua la capacitat de transformacions d'un conjunt de relacions i no s'atén tant a la qualitat de les relacions com a tals.

A Murdock li preocupa, perquè, la taxonomia i tipologia; a Radcliffe-Brown, la estructura lligada a funció; a Lévi-Strauss, els universals humans més abstractes.

Cap d'ells hi ha tractat bé la dimensió de temps i, en part per això, en part per les noves idees sorgides fa poc, hui s'intenta buscar una postura més eclèctica, per autors que propugnen un «revisionisme postfuncionalista», que busca determinar en quina mesura proporcional intervenen els aspectes cultural, sistèmic, morfològic, gropa! i individual de l'estructura social. En estos estudis destaquen:

Blau, Menzei, Lazarfeld, Davis, Heider, Boudon, Selvin i altres.

Tant els estudis prehistòrics com els etnològics tenen un fi comú: l'anàlisi de l'home i la seua cultura. Tal vegada per això la Prehistòria i l'Etnologia tenen també en comú el seu esperit de síntesi. Es tracta de dos ciències complementàries que, amb l'adequada prudència. poden aportar molt l'una a l'altra.

Des d'ambdós camps s'estudia la cultura humana, passada o present, en els seus més variades manifestacions.

Però és des de l'Etnologia des d'on es pot rastrejar la «permanència de la cultura», els seus canvis, el seu desenvolupament general, per mitjà de manifestacions observables i capaços de ser captades per l'investigador.

Els canvis en la concepció del «com» ha de fer-se expliquen en gran manera l'afany de superació de la ciència etnològica. No es tracta de canvis de sentit en l'orientació dels estudis, sinó en una simple adequació formal. D'ací que tots els assajos siguen vàlids des del punt de vista científic, encara que en els seus resultats s'haja de mesurar més el fruit obtingut d'acord amb l'enriquiment que aporte al nostre coneixement sobre l'home i la cultura humana.

La realitat de la cultura és una capa sedimentària que va posant-se en el fons dels individus. No es tracta d'un fruit de l'atzar, sinó d'un procés que guarda relació amb el desenvolupament de l'esperit humà. Per això és impossible comprendre la història de cada poble sense abans haver rastrejat de quina forma s'han anat fent cos els seus trets més característics.

L'ESCOLA DIFUSIONISTA EN PREHISTÒRIA (HISTORICISME CULTURAL)

Part de les idees de l'escola historicocultural, que pretén determinar l'orde en què han anat apareixent les cultures i civilitzacions bàsiques i les que d'elles es deriven. La idea fonamental és que només hi ha uns pocs centres en el món en què s'han originat les cultures principals, des d'on els èxits culturals s'han difós a altres llocs, per mitjà de determinats mecanismes. La cultura és concebuda desembolicant-se progressivament a través del temps i seguint essencialment la mateixa seqüència de desenvolupament en tots els pobles de la Terra. En este sentit, l'historicisme cultural és evolucionista, encara que pretén desprendre's del sentit unilineal o d'uniformitat de l'evolucionisme darwinista.

D'esta manera, la cultura s'origina en un centre, davall determinades circumstàncies ambientals i materials, i des d'allí es distribuïx a altres centres, per mitjà dels mecanismes de difusió (directa o indirecta, lineal o en mosaic), moviments migratoris, descobriments i invencions. D'esta manera, s'entén que la cultura és un sistema de conductes apreses que es compon de trets que, al seu torn, són expressions d'idees. Estes idees naixen i es difonen a través dels mecanismes esmentats, de manera que el difusionismo justifica l'expansió de la cultura des dels seus centres originals a altres més o menys allunyats en els que s'aprecien trets i idees procedents dels primers. La migració o la «invasió» feia que els trets i idees anessen transportats pels propis agents creadors a altres llocs, de tal manera que el difusionismo va ser moltes vegades «invasionismo» o bel·licisme.

Així, per a identificar els materials arqueològics d'un grup calia buscar els paral·lelisme tipològics en altres entitats culturals foranes per a establir el seu possible procedència i el camí seguit en la seua difusió.

Les idees difusionistes van portar a pensar, durant llarg temps, que determinats fenòmens culturals i la civilització s'havien originat en el Pròxim Orient, difonent-se des d'allí a altres parts del Vell Món ( exOrient lux). Inclús els hiperdifusionistes, com G. Elliot Smith i W. J. Perry, sostenien la idea, inacceptable d'altra banda, que el centre original de la cultura era Egipte (la vall del Nil), des d'on s'havia difós a la resta del món, inclosa Amèrica.

Els moderns mètodes de datació absoluta han contribuït a rebutjar moltes idees i fenòmens culturals explicats a través de les tesis difusionistes, com el fenomen megalític, que se suposava que arribava a Europa occidental procedent del Mediterrani oriental o l'expansió de la cultura de Campos d'Urnes, explicada per mitjà de les tesis invasionistas fins als anys huitanta.

No obstant, les idees difusionistes continuen tenint valor en l'actualitat per a explicar determinats esdeveniments, ja que pareix inqüestionable que difusió cultural o moviments migratoris i invasions van existir al llarg de la història de la Humanitat.

L'ESCOLA FUNCIONALISTA

Apareix com una reacció davant de l'Escola Difusionista, per la incapacitat d'esta per a explicar com funcionaven les cultures i com es produïen els canvis culturals. Les respostes a estes qüestions havien d'eixir de la conjunció del coneixement sistèmic del comportament humà i de l'enfocament ecològic. Ambdós conceptes havien me sigut manejats, en certa manera, per alguns autors adscrits a l'Escola Difusionista, com V. Gordon Childe, però requerien una ordenació metodològica.

Els funcionalistes, que van tindre una notable influència de l'Escola Funciona- llista en Etnologia, molt especialment de Malinowski i Radcliffe-Brown, van prendre consciència que les troballes arqueològiques havien de ser analitzats en relació amb el mig en què es desenvolupaven els grups culturals que els produïen. Per a això es requeria una estreta col·laboració amb geòlegs, palinólogos, paleontòlegs i geògrafs, que proporcionaren abundants dades sobre flora, fauna, medi natural, recursos econòmics, etc. Com a complement a estes dades, es requeria igualment un bon coneixement de les bases econòmiques (en el que hi havia una clara influència dels enfocaments marxistes) i de la tecnologia.

Un dels millors representants d'esta tendència va ser el britànic Grahame Clark, excavador de Star Ctra entre 1949 i 1951, que ja en 1939 havia publicat la seua obra Arqueologia i societat, en la que valorava les dades arqueològiques per a extraure conclusions sobre la vida social dels grups i es proposava l'objectiu de «aclarir com funcionaven les societats prehistòriques», utilitzant l'Etnografia comparada. La seua obra fonamental va ser Europa prehistòrica: les bases econòmiques (1952), en la que aplica el concepte de «ecosistema'>, extret dels botànics, per a aprofundir en els mecanismes del canvi cultural que, segons la seua opinió, es devia a un procés d'adaptació als canvis del mig. D'ací es deriva la seua preocupació pels aspectes econòmics, en relació amb els mecanismes del canvi cultural.

En Estats Units els treballs d'Harlan Smith i W. Wintemberg van iniciar este mateix camí, que es va madurar en els treballs de Robert Braidwood amb el «Projecte Djarmo» en Orient i amb Richard MacNeish amb el «Projecte Tehuacán» en Mesoamérica.

L'ESCOLA MARXISTA

També denominada Arqueologia cientificosocial o materialista-històrica, té el seu punt ideològic de partida en l'obra de K. Marx, Manifest Comunista (1848), considerada com els fonaments del socialisme científic, encara que el verdader impulsor va ser F. Engels, influït per les idees de L. Morgan, que hi havia establit els nivells de «salvatgisme, barbàrie i civilització'> en l'evolució de les societats, afirmant que eixa evolució lineal des del comunisme primitiu al socialisme del futur era inevitable en la vida de les societats. Estadis semblants, com a societats preclánicas, gentilícies i de classe; o societats precapitalistes, capitalistes i socialistes, van ser d'ús comú entre els estudiosos marxistes. La diferència entre l'Arqueologia marxista i la tradicional no consistix en el mètode utilitzat en la busca de les dades, que és essencialment el mateix, sinó en la interpretació d'estos. En la ideologia marxista totes les relacions socials impliquen una forma de «dialèctica>', entesa esta com «confrontació» o «conflicte» entre els diversos elements d'una societat (o contraris), de tal manera que en tota societat hi ha unes relacions antagòniques, promotores del canvi. En la Història, el conflicte intern desenvolupat en el si de les societats entre explotadors i explotats (la dialèctica) juga un paper fonamental, de tal manera que els canvis que es produïxen són fruit de les contradiccions existents entre les forces de producció. Les forces de productives acabaran per entrar en conflicte amb les relacions de producció.

L'Arqueologia marxista és evolucionista i materialista (les condicions materials d'existència originen el sistema de creences), prestant gran atenció als aspectes econòmics, a les formes de producció i a la cultura material, ja que l'economia és, en la ideologia marxista, la base fonamental de la resta de les estructures internes de la societat («la infraestructura determina a la superestructura»). L'Arqueologia marxista s'enquadra dins del materialisme històric, que no és diferent del materialisme dialèctic: és, com afirmara J. Touchard, «l'aplicació a la Història d'una doctrina per a la que tota la realitat té una estructura dialèctica>'.

L'Escola Marxista d'Arqueologia va tindre una fase d'expansió a partir de 1919, quan Lenin va fundar l'Acadèmia Russa d'Història de la Cultura Material (GAIMK, després KAIMK), en la que s'aplicaven escrupolosament els principis del materialisme històric, funcionant amb esquemes molt rígids i exercint forta influència en altres països de l'entomo comunista, molt especialment en Xina, així com en certs països del Tercer Món. L'Arqueologia Marxista també ha influït sobre determinats aspectes de la Nova Arqueologia procesual.

Tant a Rússia com en Xina i altres països comunistes els èxits dels arqueòlegs marxistes en els seus treballs de camp van ser molt notables, sobretot entre 1950-1970.

LA PRIMERA RENOVACIÓ CONCEPTUAL I METODOLÒGICA DE LA PREHISTÒRIA

Es deu a l'obra del prehistoriador australià fincat en Gran Bretanya Vere Gordon Childe (1892-1957), pioner en la crítica a l'Arqueologia positivista i autor de diverses obres fonamentals sobre la Prehistòria europea, entre les que sobreïxen

The Dawn of Europeten Civilization (1925), The Danube in Prehistory (1929) i Man Makes Hinself (1936), a què pot considerar-se com el verdader fundador de la Prehistòria moderna.

Amb un esperit innovador, Childe trenca amb les explicacions tradicionals, basades quasi exclusivament en la Geologia, les Ciències Naturals, l'evolució tipològica i el difusionismo des d'Orient, passant a avaluar altres evidències que afectaven aspectes socials i econòmics i al desenvolupament cultural. Childe, junt amb G. Kossinna (encara que des de postures ben distintes) reacciona contra l'historicisme, afirmant que només era possible acceptar semblances en la cultura material entre dos pobles si estos compartien una forma de vida en comú. Per això, va substituir el concepte de «fase>' pel de «unitat cultural», concebent la cultura com una unitat econòmica i social, en la que s'inserix un context arqueològic concret, en un espai i temps determinats.

El pensament childeano es recolzava en dos pressupostos

  • La idea d'evolució sociocultural, presa com una analogia de l'evolució biològica, de tal manera que el canvi cultural es pot interpretar com una adaptació dels grups humans al mig

  • La teoria marxista, que deia que la base material (la infraestructura) és determinant en última instància i obliga a observar i interpretar l'esfera tecnològica i econòmica.

Encara que Childe es recolza en la teoria marxista, reprenent les idees de Morgan, Marx i Engels, i va estar influenciat pel materialisme històric, en la seua metodologia subsistixen molts elements positivistes i també va rebre les influències de B. Malinoswski, Radcliffe-Brown i E. Durkheim. En ell convivien evolucionisme, difusionismo (un difusionismo matisat) i funcionalisme i, encara que va passar de les interpretacions positivistes a les del materialisme dialèctic, mai va prescindir del tot de les primeres. «L'Arqueologia —deia Childe— proporciona una espècie d'història de l'activitat humana, sempre que les accions hagen produït resultats concrets i hagen deixat empremtes materials recognoscibles.»

A Gordon Childe es deu el concepte de «revolució», que presa del prefaci de l'obra de K. Marx Contribució a la crítica de l'economia política, aplicat als canvis més espectaculars de la Prehistòria: la «revolució neolítica» que va conduir a les societats productores i la «revolució urbana» que va portar al naixement de les

• primeres ciutats i de la civilització.

Childe va ser, en definitiva, el més important renovador del concepte de Prehistòria de principis del segle XX, encara que hui, després de la renovació produïda amb l'aparició de la «Nova Arqueologia», molts dels seus supòsits es contemplen des de postures crítiques. Les seues idees van propiciar l'aparició de nous enfocaments, orientats cap a explicacions bàsiques sobre per què i com apareixen les primeres civilitzacions o cap a aspectes fins llavors aparentment secundaris, com la importància del mig en la cultura. D'entre estos corrents innovadors hem de destacar l'aportació d'Alran Graham Clark, que cap a 1952 va proposar una interpretació de la Prehistòria europea des de l'enfocament ecològic.

LA NOVA arqueologia PREHISTÒRICA

Des de la dècada dels cinquanta se va anar gestant als Estats Units, entre determinats arqueòlegs de sòlida formació antropològica, una idea de renovació de l'Arqueologia que poguera superar els enfocaments tradicionals a què se'ls atribuïa un valor limitat i poc científic en la reconstrucció del passat. La idea era buscar una sèrie de «models» que contribuïren a donar major credibilitat a la disciplina, estructurant el seu contingut i promovent una autèntica «teoria de la Prehistòria i l'Arqueologia». La pretensió, perquè, passava per convertir a la Prehistòria en un estudi sistemàtic, provinent d'un sistema lògic capaç d'ordenar els fenòmens i d'explicar-los de tal manera que els convertira en quelcom «ahistórico»

i susceptible de ser explicats com en qualsevol disciplina científica.

Encara que la nova tendència té com a precursor a Joseph Cadwell, a través d'un treball publicat en la revista Science en 1959, titulat «New American Archaeology», és el professor Lewis R. Binford, de la Universitat de Nou Mèxic, el que ha sigut considerat com a promotor del procés, després de la publicació de la seua obra Archaeology as Anthropology, en 1962. En esta obra, Binford propugna la idea d'analitzar la cultura no com una simple agrupació de trets compartits que regulen la conducta dins d'un grup o una societat, sinó com una forma d'adaptació humana al medi ambient natural i social.

El corrent renovador partia de la base que, des del punt de vista de l'Antropologia, l'Arqueologia havia d'exposar els fets, però també explicar-los. Deia Binford que l'únic mode d'entendre el sentit dels materials arqueològics és esbrinant com van arribar a existir eixos materials i per a què van ser utilitzats. Fins llavors els arqueòlegs havien exposat molt (es parlava de l'excés d'excavacions arqueològiques), però havien explicat poc. Per a això, calia començar a valorar aspectes que, fins llavors, havien estat habitualment en un segon pla, com l'estructura interna i externa de les societats, la demografia, la competència intragrupal, el canvi ecològic, el medi ambient, etc.

D'esta manera es proposaven, com a elements bàsics per a la renovació metodològica en Arqueologia, les següents condicions

  • Explicar els processos del passat arqueològic (i no sols descriure'ls), per mitjà de l'ocupació d'una teoria

  • Explicar el procés cultural

  • Utilitzar el raonament deductiu en compte de l'inductiu, per mitjà de la formulació d'hipòtesi, l'elaboració de models i la deducció de conseqüències

  • Normativitzar la contrastació de les dades

  • Utilitzar mètodes i tècniques adequats a cada tipus d'estudi

  • Utilitzar l'enfocament quantitatiu en compte del qualitatiu.

Al ser un dels seus objectius l'estudi dels «processos» del canvi cultural, la

escola ha sigut també denominada «procesualista».

Per als nous arqueòlegs, els problemes d'índole social i de medi ambient van arribar a tindre tanta importància com els purament històrics, ja que no sols es van interessar per l'on i quan, sinó pel com i el perquè dels fets, ja que, des d'este nou punt de vista, les dades de la Prehistòria es van considerar com el reflex de les activitats humanes, objecte d'estudi de la Prehistòria.

Un dels aspectes que més interés van suscitar entre els promotors d'estes noves idees metodològiques va ser arribar a diferenciar amb claredat dos formes distintes i antagòniques d'abordar el problema del coneixement: d'una banda, la investigació científica (recolzada en fets empfricamente verificats) i, per un altre, el raonament especulatiu (que habitualment es basa en fets exposats però no demostrats).

Immediatament van sorgir seguidors de la nova tendència, sobretot en els ambients acadèmics anglosaxons, i molt prompte es van desenvolupar distintes línies de treball que, des de diverses postures ideològiques, van obrir noves perspectives que, més tard, derivarien cap a distintes tendències metodològiques.

També van sorgir algunes crítiques: unes, des de concepcions més tradicionals, com les de Glyn Daniel o Hawkes, que van acusar als <(nous arqueòlegs» d'utilitzar «un argot inintel·ligible» pròpia de «gent que aparentment està impossibilitada per a parlar i escriure amb claredat»; altres, des de les files del materialisme dialèctic, acusant als «nous arqueòlegs» de «antropologizar» el seu marc teòric i modificar la seua tendència a resoldre la seua metodologia inductivista en una progressiva formulació metodològica de base inductiu-deductiva; altres, des de dins del propi moviment innovador, destacant alguns problemes derivats dels nous enfocaments, com, per exemple, l'excessiva importància que se li vol donar a l'estudi ambiental, fent notar que això podria exagerar la importància del món material, desviant l'atenció dels factors socials, religiosos, econòmics, polítics i inclús psicològics; o fent notar que l'anàlisi de sistemes concedix massa importància a l'equilibri cultural i molt poca als processos del canvi cultural. A Espanya també han sorgit postures crítiques, com la de M. Pellicer, que en el seu treball Després de la identitat de l'Arqueologia (1995) intenta aclarir com moltes de la major part de les propostes de la Nova Arqueologia ja les havia desenvolupat l'Arqueologia tradicional. D'Estos corrents crítics han sorgit, al seu torn, altres corrents metodològics d'interés, com és el cas de l'Escola Procesualista, que tracta d'analitzar els diferents «processos» que afecten el desenvolupament de les societats del passat, posant èmfasi en l'estudi del medi ambient, com a condicionant de la seua evolució, als sistemes de subsistència, al factor econòmic, a les relacions socials internes i externes i al sistema dominant de creences. En este terreny han destacat els treballs de Kent Flannery i els de Gordon Willey i Philip Phillips. D'esta tendència procesualista sorgix una altra «postprocesualista», que naix des d'una postura crítica al procesualismo i proposa prestar més atenció als aspectes simbòlics i ideològics de les societats.

Entre els èxits més interessants obtinguts en els últims anys per la Nova Arqueologia podríem destacar

  • La valoració del mig com una sèrie de factors interrelacionats, o com una combinació de clima, sòl, fauna, flora, topografia i recursos

  • El conjunt de teories d'abast mitjà (middle range theories) o de connexió, a manera de proposicions bàsiques destinades a enllaçar el registre arqueològic amb la conducta humana que ho va crear

  • La valoració de l'Etnoarqueología, és a dir, de l'estudi etnogràfic d'un sistema cultural vivent des del punt de vista arqueològic

  • Els estudis experimentals, per a intentar repetir la conducta del passat en diversos aspectes

  • La major precisió metodològica en els treballs de camp (prospeccions, excavacions, estudis del territori, etc.)

  • Les orientacions metodològiques en aspectes específics que afecten l'estudi del territori (Arqueologia Espacial), estudi del món funerari (Arqueologia de la Mort) i a altres

Entre les tendències actuals més destacades derivades de la Nova Arqueologia

podem senyalar diverses.

L'ARQUEOLOGIA ESTRUCTURALISTA

Encara que hi ha antecedents de tendències estructuralistes en Marx (estructura econòmica) i en Spencer (estructura en Sociologia), les idees estructuralistes apareixen en Prehistòria amb una clara influència de les idees de l'antropòleg cultural C. Lévi-Strauss, el que al seu torn va aplicar les idees del lingüista suís E de Saussure, seguides després per Noam Chomsky i Roman Jakobson, així

com les del filòsof Jean Piaget, promotor de l'estructuralisme filosòfic.

La idea bàsica és que qualsevol objecte d'estudi, en qualsevol camp de la ciència, es presenta com un tot (o una «totalitat») les parts de la qual estan estretament interrelacionades entre si i amb el tot, de tal manera que el que afecta una d'eixes parts afectarà la totalitat. Es tracta, en realitat, d'un mètode de treball (amb moltes concomitàncies amb la Teoria General de Sistemes que propugnava el treball interdisciplinari), que es basa en l'estudi d'un sistema de relacions entre les parts i la totalitat. Un «tot» o «totalitat» està compost per «estructures». Cada estructura pot estudiar-se independentment, però sempre continuarà formant part de la totalitat. És a dir, els fenòmens que són objecte d'estudi es presenten com a parts integrants de la totalitat a què pertanyen i de la que formen part, de manera que és impossible conéixer el tot sense conéixer totes les estructures que ho componen.

Estes idees poden ser aplicades a l'Arqueologia de camp (el jaciment entés com a totalitat i cada una de les seues parts com a estructures, de manera que l'estudi de cada estructura —estratigrafia, fauna, flora, urbanisme, mig, recursos, etc.— aporta dades per al coneixement de la totalitat), però també són aplicables al món de les idees a través de l'estudi de la «estructura» del pensament, ja que les accions humanes es regixen per creences i conceptes simbòlics, de manera que l'estudi de les idees (estructura del pensament) pot explicar determinats aspectes del registre arqueològic.

L'aportació metodològica de l'estructuralisme ha sigut important en Arqueologia, tant en l'orientació dels treballs de camp com en els d'interpretació de fenòmens culturals, exercint la seua influència en tendències metodològiques posteriors, com en l'Arqueologia Neomarxista.

Entre els teòrics més destacats d'esta tendència estan A. Leroi-Gourhan, que

va aplicar l'estructuralisme a l'estudi de l'art rupestre, Dean Arnold i, més recentment, el grup de Jan Hodder, de la Universitat de Cambridge.

L'ARQUEOLOGIA NEOMARXISTA

És una tendència metodològica que des de 1965 va tractar de presentar models operatius per a l'estudi del canvi cultural en què es prestara major atenció als aspectes ideològics, minimitzant els aspectes econòmics, excessivament valorats pel marxisme fins llavors. D'esta manera, es presta major atenció a la religió i a la ideologia (que podria, inclús, dirigir l'activitat econòmica), així com als materials arqueològics com a productes emanats de la ideologia.

Esta tendència està influenciada per l'estructuralisme i per autors com Maurice Godelier, autor de L'ideal i el material, estudi en què, allunyant-se de les tesis marxistes ortodoxes, tracta de conjugar marxisme i estructuralisme, i que ha tingut molta acceptació entre els investigadors de països del Tercer Món que van ser antigues colònies, en els que ha existit, i encara existix, una clara tendència a oferir esquemes explicatius del seu passat arqueològic exempt de la història de l'antic país colonitzador. Entre els seus seguidors més destacats figuren C. Tilley, Michael P. Pearson, D. Miller i B. Trigger.

ARQUEOLOGIA POSTPROCESUALITA

La tendència sorgida a finals dels anys setanta des dels ambients acadèmics dels Estats Units, com a reacció contra l'Escola Procesual de la Nova Arqueologia, capitanejada per Lewis Binford. En Gran Bretanya sorgix poc després una línia semblant, com a reacció davant del grup procesualista de C. Renfrew.

Els postprocesualistas rebutgen la idea que la cultura siga una mera adaptació al mig i qüestionen el que els graus d'evolució cultural siguen adequats per a la classificació de les cultures. Al valorar el món de les idees, entenen que l'Arqueologia ha de ser un mig per a interpretar les idees del passat, valorant el context arqueològic en què es van desenvolupar. Afirmen que un anàlisi del passat basat en mètodes exclusivament científics i objectius és impossible, ja que és necessari intentar penetrar en les ments dels que van originar els èxits culturals, per a la qual cosa és necessari interpretar el significat de la cultura material des de postures més subjectives i idealistes En les seues propostes subjau una crítica al materialisme històric (des d'on els postprocesualistas han rebut dures crítiques) i hi ha una regressió cap a l'idealisme historicista, en el que s'aprecia la influència d'autors com a R. G. Collinwood. En este sentit afirma 1. Hodder: «Tot enfocament que accepte qualsevol grau de determinació o dominació de l'econòmic sobre l'ideacional està irremeiablement antiquat.» Els postprocesualistas han revitalitzat el suport a la Prehistòria de l'Etnografia i la Història per a interpretar el simbòlic. Entre els seus seguidors més destacats estan C. Tilley, K. Flannery, 1. Hodder i M. Schiffer.

L'aparició de la Nova Arqueologia va tindre, sens dubte, un efecte positiu: va fer possible, després de l'anàlisi d'allò que s'ha realitzat fins llavors, una revisió autocrítica dels principis, conceptes i mètodes; va propiciar una interessant renovació metodològica, molt positiva en molts aspectes i va orientar a l'Arqueologia prehistòrica cap a trajectòries cada vegada més científiques i menys intuïtives.

A l'alliberar-se del difusionismo historicista i desvincular al món del Pròxim Orient del desenvolupament de moltes de les etapes de la Prehistòria europea va propiciar l'estudi d'aspectes culturals de gran originalitat creativa en diversos llocs d'Europa, orientant la investigació cap a aspectes que oferien moltes novetats que estan canviant els esquemes tradicionals utilitzats fins ara.

Com es veu, la Nova Arqueologia va actuar com un revulsiu entre els prehistoriadors, propiciant un interessant debat que encara no ha conclòs. L'esperit que subjau en la discussió és, sense cap dubte, el de la necessitat que la Prehistòria es desenvolupe en els pròxims anys al mig d'una contínua renovació conceptual i metodològica. que serà l'evidència de la seua vitalitat com a ciència del nostre temps, compromesa amb la recuperació de la nostra història més remota, per a oferir els resultats del seu treball, en resposta a la constant demanda que hui es fa des de tots els sectors de la societat.

En este sentit, des de la perspectiva social, hem de ser conscients que la Prehistòria no és una ciència que desitge estar tancada en tabernacles acadèmics i abstreta en els seus èxits. Molt al contrari, la Prehistòria, els prehistoriadors i els arqueòlegs tenen hui un compromís social que han anat adquirint a mesura que han sigut conscients de la importància dels seus èxits. Eixa dimensió social es fonamenta en la necessitat oferir a la societat l'evidència històrica del seu passat més remot, perquè prenga consciència del seu valor testimonial.

Fa ja alguns anys, el professor C. Renfrew es preguntava, en l'epilogue d'una de les seues obres més senyeres: «,De qui és el passat? Per què volem conéixer-ho?» I és clar que la resposta a estes preguntes ens conduïxen immediatament a qüestions de responsabilitat, tant pública com privada. Pública, perquè afecten les responsabilitats de l'Estat; privada, perquè afecten els professionals de l'Arqueologia i a tots i cada un dels ciutadans.

Els prehistoriadors tenen una especial responsabilitat, perquè d'ells depén, en gran part, la forma i el mode en què el patrimoni arqueològic arribarà als ciutadans. Els prehistoriadors i arqueòlegs excaven (i destruïxen, al mateix temps), estudien i interpreten. Però també difonen els seus coneixements a través d'informes i memòries científiques, d'on ixen les dades bàsiques que després matisaran els nostres llibres d'història, les nostres històries nacionals, regionals i locals, especialment en aquells capítols més foscos que afecten els orígens de la vida humana en col·lectivitat i a la més remota història dels nostres avantpassats, de manera que les seues fonts d'informació hauran de ser correctament interpretades, publicades i difoses, per a evitar interpretacions errònies que podrien, sens dubte, alterar tota les història posterior a eixos fets.

Però en ambdós casos hi ha perills i excepcions, ja que, donada la notorietat que en els últims anys han anat aconseguint la Prehistòria i l'Arqueologia a través de troballes i descobriments d'indubtable repercussió social, són molts els que han arribat a percebre la possibilitat de la seua utilització com a mitjà idoni per a ressaltar aspectes d'interés, ja siga des del punt de vista ideològic, religiós, ètnic, econòmic, polític o d'una altra índole. La Prehistòria generalment sol posar de manifest el valor de la diversitat cultural dels pobles, però pot ser utilitzada per a tot al contrari i, així, intentar ressaltar, des de l'òptica del nacionalisme, el particular o original d'un grup o poble. La Prehistòria i l'Arqueologia han estudiat amb objectivitat els primers passos del pensament religiós de les més antigues cultures i civilitzacions del passat, però també ha sigut utilitzada per a reforçar la visió integrista d'algunes minories islàmiques. Els estudis han demostrat objectivament la pluralitat ètnica de les civilitzacions, però també s'han utilitzat per a ressaltar la superioritat ètnica d'un poble concret. És a dir, la Prehistòria i l'Arqueologia són, i continuaran sent en el futur, poderosos mitjans de conscienciació social susceptibles de ser manipulats en mans d'interessos específics. Els exemples són múltiples, en el passat i en el present. Prehistoriadors alemanys, en l'època de Gustav Kossina, van elaborar tota una teoria per a ressaltar el paper cultural dels aris en la protohistòria europea. Prehistoriadors soviètics de la GAIMKKAIMK van subratllar l'existència d'un model prehistòric de marxismeleninisme. Arqueòlegs italians van veure en l'Imperi romà el preàmbul històric de l'imperialisme feixista. Prehistoriadors africans de color interpreten les més antigues evidències de l'espècie humana a Àfrica com tot un símbol de la preeminència de la negritud, però els arqueòlegs africans blancs han dit que el Gran Zimbabwe no pot ser obra de ments negres. Recentment hem assistit, prou impassibles per cert, a l'eliminació del patrimoni musulmà i otomà del poble bosnià, a les mans dels sequaços de R. Karadzic. I a menor escala, el Senyor de Sipan, després de la seua restauració a Alemanya, va ser rebut a Perú pel president Fujimori amb honors de cap d'Estat i com el més antic representant de l'estat peruà. Distorsions de la realitat, algunes aparentment inofensives, altres realment brutals. I en realitat, és més que probable que tots ells foren conscients que no diuen la veritat. Però també és probable que tots ells responguen, en realitat, a uns interessos específics, per als que no és massa important dir la veritat. I, en tot cas, sempre hi ha la possibilitat de dir veritats a mitges, d'acord amb un model interpretatiu adequat a la circumstància. L'explicació de la Prehistòria, a pesar dels molts avanços experimentats en els últims anys, encara no s'ha depurat prou com per a garantir l'objectivitat absoluta (com en qualsevol altre aspecte de la Història) i, en definitiva, tot depén, i continuarà depenent, com en quasi totes les ciències i professions, de l'honestedat professional dels responsables.

Pareix arribat el moment que els professionals i estudiants de la Prehistòria i l'Arqueologia prenguem consciència de la importància que hui té la difusió dels nostres èxits, i no sols des de la perspectiva de la investigació, sinó en l'àmbit ciutadà. És obligació nostra transmetre a la ciutadania els resultats del nostre treball i estudi, d'una forma clara, objectiva i comprensible, allunyada de qualsevol temptació que puga alterar les nostres dades, inclús de bona fe. Li elecció entre difusió i propaganda, entre objectivitat i ideologia, entre interessos col·lectiu i interessos individuals, no hauria de quedar només com un dilema per als arqueòlegs, sinó que hauria de ser un dilema per a tots aquells que estiguen implicat, directament o indirectament, amb la difusió del Patrimoni, inclosos els estudiants de la Història. En este sentit, els arqueòlegs sabem que, abans o després, des de l'exterior o des de dins de l'activitat arqueològica, a l'emprar les teories i conceptes de l'Arqueologia com a ciència històrica, o en el moment de plantejar les bases metodològiques d'un treball d'investigació concret, o en el moment final de difondre els nostres resultats, ens arriba l'hora d'adoptar postures personals o col·lectives, de caràcter ideològic, polític, social o econòmic que afectaran, inevitablement, al resultat final de la nostra aportació, amb un efecte més o menys immediat en la societat. Esta realitat té resultats que poden ser nimis o de gran abast, però és clar que no és en absolut innocent. I això ha d'obligar-nos a reflexionar sobre la posició que adoptem a l'exercir la nostra professió.

El nostre Patrimoni Arqueològic és prou important com perquè tots, cada un des del seu lloc de responsabilitat, adoptem posicions que faciliten la seua defensa, la seua conservació, el seu coneixement social i la seua obligada transmissió a les generacions futures. La responsabilitat és col·lectiva i és, precisament, des de la responsabilitat social des d'on han de plantejar-se les solucions adequades.

Cada vegada hi ha major demanda social d'eixe coneixement del passat, que va en augment a mesura que es va elevant el nivell educatiu. Això obliga a divulgar els èxits de la Prehistòria, de manera que siguen fàcilment compresos per la societat, perquè esta prenga consciència del seu passat, aprenga a respectar el seu patrimoni arqueològic i ho conserve com a memòria col·lectiva.

LA PERIODITZACIÓ DE LA PREHISTÒRIA

Se sol afirmar que les dos grans coordenades de la Història, entre les que s'emmarquen els esdeveniments, són el temps i l'espai. Els fets se situen així en un còmput cronològic convencional (és a dir, prèviament acordat) i en l'escenari geogràfic recognoscible en el que van succeir. No obstant, en Prehistòria la situació és una miqueta més complexa, ja que en la major part dels casos, sobretot en el Paleolític, estem fent referència a segments temporals excessivament dilatats que només podem agarrar des de la perspectiva geològica o amb la utilització de sistemes de datació que fan referència a milers o milions d'anys respecte al present.

Cridem temps a un període o espai cronològic durant el qual succeïx una acció o esdeveniment. Es tracta d'una magnitud fonamental que ens servix de referència, o bé una referència conceptual que comprén de manera ininterrompuda la successió dels esdeveniments i la duració de les coses respecte a un esdeveniment establit o acordat que pot ser variable (abans o després de Jesucrist, abans o després de l'Hègira, abans del present, etc.). El temps és també un concepte universal que entenem com la dimensió que representa la successió dels esdeveniments. En Arqueologia prehistòrica podem utilitzar diferents escales de mesurament del temps: hi ha un temps geològic, que es mesura utilitzant la correlació estratigràfica a partir de restes fòssils i d'altres evidències geològiques, per mitjà de les que ha sigut possible establir una escala de temps «relativa». En l'Arqueologia de camp l'estratigrafia situa els objectes o els conjunts arqueològics en un orde seqüencial, uns respecte a altres: els que se situen baix són, teòricament, més antics que els que se situen superposats, ja que s'han depositat abans. També esta és una forma relativa de còmput del temps arqueològic, ja que l'Arqueologia registra l'orde dels depòsits successius que contenen evidències de les actuacions humanes per mitjà de l'estratigrafia. El mètode estratigràfic és hereu directe de l'estratigrafia geològica. Però també hi ha escales de temps arqueològic absolut, per mitjà de l'aplicació de mètodes i sistemes de datació, com el C-14, per exemple, que posen els esdeveniments en relació amb una data preestablida i reconeguda en una escala universal.

Per fi, per a aquelles etapes en què ja es coneixen en algunes zones fets històrics referencials (Pròxim Orient, Egipte) hi ha la cronologia històrica, que servix d'element comparatiu per a altres zones en què encara continuen els períodes prehistòrics (per exemple, l'Edat del Bronze de la península Ibèrica respecte a l'Egipte dinàstic).

Ha de tindre's en compte que la concepció del temps prehistòric ha anat evolucionant a mesura que la Prehistòria s'ha anat configurant com a ciència. En un principi es va recolzar en uns pocs pilars bàsics, com van ser: el reconeixement d'un temps prehistòric recolzat per la Geologia; l'acceptació de la idea de l'evolució, que va arribar a entendre's no sols com a evolució de les espècies, sinó també com a evolució de les cultures; i el sistema de les tres edats, del que van partir les primeres perioditzacions. Però poc després, les bases metodològiques se van anar ampliant, proporcionant així noves possibilitats per a anar configurant altres referències temporals. Així, des de la renovació metodològica que va suposar la Nova Arqueologia nascuda en els anys cinquanta, els prehistoriadors van ser assumint els postulats del neoevolucionismo i van ser conscients que, a més de definir els períodes, era necessari explicar els mecanismes dels canvis culturals i com se van anar formant els registres arqueològics durant el temps en què es van produir.

En Prehistòria, els períodes són una forma de jerarquització de la cultura en el temps. Els períodes es caracteritzen perquè tenen elements culturals, tecnològics i socials que els diferencien d'altres períodes anteriors o posteriors. De manera que les cronologies en Prehistòria responen a la necessitat disposar d'una ordenació coherent del temps en què s'han desenvolupat les cultures que estudiem, comptant que els canvis culturals promouen contínuament variacions que, normalment, poden apreciar-se en el registre arqueològic. Estes variacions afecten la concepció de les entitats culturals i repercutixen directament sobre l'ordenació dels períodes prehistòrics.

Els prehistoriadors solen utilitzar certes denominacions que fan referència a les unitats d'investigació en relació amb els conceptes temps i espai. Les més usuals són

  • Cultura arqueològica és una unitat històrica concreta i aprehensible en un espai determinat i en un temps concret, que té els seus propis sistemes i estructures i la seua pròpia dinàmica

  • Grup cultural. És la variant regional d'una cultura

  • Complex cultural. Grup de cultures emparentades per un substrat comú

  • Tecnocomplejo. Determinat estadi d'evolució cultural tècnica, econòmica i social, independentment de l'espai i del temps.

La divisió de la Prehistòria en períodes cronològics i culturals obeïx a la necessitat facilitar la comprensió dels conceptes «temps» i «cultura» en una etapa que és la de més llarga duració en la història humana.

Tradicionalment, des dels temps de Thomsen —que va ser el primer a dividir-la en les tres edats de la Pedra, del Bronze i de l'Hierro—, s'han acceptat uns criteris o convencionalismes que tenen a veure amb la tecnologia i l'ús majoritari de certes matèries primeres per a l'elaboració dels instruments que l'arqueòleg descobrix en els jaciments. Després, cada «edat» se va anar subdividint en altres etapes, cada vegada més precises, acceptant sempre com prioritari uns criteris tecnològics, tipològics i estratigràfics, que no sempre eren els més adequats ni podien aplicar-se per igual en totes parts, però que es consideraven vàlids, en general, pel seu caràcter orientatiu.

Així, l'Edat de la Pedra es va subdividir en Paleolític (o Edat de la Pedra Antiga) i Neolític (o Edat de la Pedra Nova), segons s'aplicara per a la seua elaboració la tècnica de la talla o la del poliment, encara que hui sabem que eixe criteri és més que problemàtic, ja que hi ha altres criteris que definixen millor la diferència entre ambdós períodes (per exemple, la producció d'aliments, l'organització social en aldees agropecuàries, l'agricultura i la ramaderia). No obstant, continuem acceptant eixos termes com a convencionalismes a l'ús, ja consagrats després de molts anys d'utilització, encara que tots sabem que són només això: convencionalismes.

Alguns autors (E. Lartet, G. de Mortillet, E. Piette, E. Dupont) van proposar altres criteris (paleontològics, climàtics, geològics, etc.) però van tindre poc èxit.

A qualsevol observador pot paréixer estrany el fet que la denominació de les fases i períodes tinguen, en molts casos, denominació francesa. L'explicació és prou lògica, si es té en compte que va ser sobretot a França on se va anar estructurant la Prehistòria, a través de les dades de les primeres excavacions arqueològiques allí realitzades. Als períodes se'ls posava el nom dels jaciments en què s'havia detectat per primera vegada: Abbeville: abbevillense; Saint-Acheul: achelense; Li Moustier: musteriense, etc. Hui tots som conscients de la complexitat que entranya aplicar qualsevol d'estes denominacions a materials i jaciments de Xina, Egipte o Pakistan, encara que en eixos països existisquen indústries o tecnocomplejos amb similituds tipològiques i cronologies semblants als definits a França. Per això, cada vegada més es van utilitzant denominacions regionals que tendixen a substituir la nomenclatura clàssica preestablida, encara que re- suite inevitable establir comparacions per similitud.

És clar que les actuals denominacions de períodes i fases són inadequades per a aplicar a tot el món. Si les continuem acceptant és només per tradició acadèmica i, tal vegada, per comoditat didàctica.

Diu K. C. Chang que el «temps» en Arqueologia és probablement el concepte més difícil de definir i explicar, ja que és omnipresent i té moltes facetes. A vegades ho identifiquem amb la cronologia, com si fóra una escala temporal que inclús tinguera l'aspecte ffsico d'una línia dividida en segments, entre els que poguérem situar els esdeveniments (o les restes arqueològiques) en posicions determinades. Però la realitat és que el concepte «temps» existix interrelacionat amb els conceptes d'espai i volum, configurant una forma de quantificar les dimensions del món físic que rodeja la vida dels sers humans i el seu entorn.

Per a comprendre millor el temps prehistòric s'ha intentat dividir la Prehistòria en períodes més o menys coherents, tenint en compte, al principi, aspectes tecnològics i tipològics, i més recentment aspectes culturals, socials i econòmics.

Les primeres perioditzacions, assumit ja el sistema de les tres edats, van dividir la Prehistòria en els següents períodes

  • Paleolític inferior que es dividix en Prechelense, Chelense, Abbevillense i Achelense i musteriense

  • Paleolític superior que es dividix en Auriñaciense, Solutrià i Magdalenià

  • Mesolític

  • Neolític

  • Edat dels Metalls que es dividix en Edat del Coure, Edat del Bronze i Edat del Ferro

En l'actualitat, després de distintes propostes que s'han anat exposant a

mesura que avançaven els estudis arqueològics durant l'últim segle, podem acceptar la següent seqüència per a Europa i la major part del Vell Món, encara que sense oblidar que hui hi ha la tendència, cada vegada més accentuada, d'elaborar esquemes regionals que responguen millor a la realitat

  • Paleolític inferior

  • Paleolític inferior arcaic o complex dels cantells treballats (a Àfrica: Olduvaiense)

  • Abbevillense (només per a la zona de les terrasses del riu Som-me en França)

  • Complex Achelense. Els fàcies regionals: Micoquiense, Clactoniense, Tayaciense, Evenoisiense

  • Paleolític inferior

  • Paleolític mitjà (Musteriense)

  • Paleolític superior que es dividix en Perigordiense, Auriñaciense, Solutrià i Magdalenià

  • Mesolític que es dividix en Mesolític, Epipaleolítico, Subneolític

  • Neolític que es dividix en Preceràmic A i B, Ceràmic A i B

  • Edat dels Metalls que es dividix e Calcolítico, Edat del Bronze, Edat de l'Hierro (Prehistòria recent)

En el Paleolític inferior, mig i superior aparecienron els caçadors i recol·lectors del Plistocé. És l'etapa més llarga de la història humana, des de l'aparició dels primers sers humans fins al final del Plistocé, fa uns 10.000 anys.

En l'Epipaleolítico i Mesolític van aparéixer els caçadors i recol·lectors d'inicis de l'Holocé, aproximadament des de 9000 a.C. fins als inicis del Neolític en les diferents parts del món.

En el Neolític aparecienron els primers agricultors i ramaders i els primers assajos de vida en comunitat en xicotetes aldees. Aproximadament des de 8000 a.C. (en el Pròxim Orient) fins als inicis del Calcolítico.

Calcolítico (o Edat del Coure). Orígens de la metal·lúrgia del coure, principis de la vida urbana en el Pròxim Orient (protourbanismo) i primeres societats complexes. Les cronologies són diverses: mentres en Orient el Calcolítico s'inicia en el i mil·lenni a.C., en la península Ibèrica ho fa ja començat el III mil·lenni a.C.

En l'Edat del Bronze va aparéixer la vida urbana en moltes parts del Vell Món, metal·lúrgia del bronze i societats de direcció. A Europa, aproximadament entre 2500 i 800 a.C., segons zones.

En l'Edat de l'Hierro va fer la seua aparició dels primers estats, utilització generalitzada del ferro i transició a l'època històrica. Cronologies molt diferenciades: a Europa entre 800 a.C. i els inicis de la romanització en els distints territoris, amb pervicències que es prolonguen en algunes zones del Nord d'Europa fins al segle vaig vore d.C.

En la Prehistòria recent de l'Edat dels Metalls és on ens podem trobar amb certs problemes que val la pena tindre en compte. El principal és, sens dubte, el desfasament cultural que llavors es produïx entre distintes zones del Vell Món, ja que en el Pròxim Orient la Prehistòria acaba cap a 3200 a.C. (amb l'aparició de l'escriptura en els nivells V-IV d'Uruk, en la seua fase protoliteraria), a Egipte acaba cap a 3000 a.C., amb les primeres dinasties de monarques amb nom conegut, a Grècia acaba cap a 800 a.C., a Itàlia cap a 500 a.C., etc., mentres que en diverses regions d'Europa septentrional es prolonga fins al segle VI d.C. Este desfasament impedix establir límits cronològics precisos, ja que l'inici de la història escrita és un fet diacrònic i, d'eixa forma, alguns territoris, on ja hi ha la història amb fonts escrites, es convertixen en zones referencials per a determinats esdeveniments culturals. Alguns autors denominen a este període que comprén el Calcolítico, Edat del Bronze i Edat de l'Hierro, Protohistòria (literalment <(la primera història»).

L'esquema cronològic i cultural creat pels prehistoriadors i arqueòlegs europeus ha sigut ratllat de «eurocentrista» en altres parts del món. L'acusació és certa, però també és cert que la Prehistòria va nàixer i es va estructurar a Europa, amb dades extretes de jaciments europeus per prehistoriadors europeus. Pot paréixer estrany aplicar el terme Achelense als materials arqueològics d'un jaciment africà o xinés, però també és evident que amb eixe terme tots sabem a quin tipus de materials arqueològics ens referim. La Prehistòria, com qualsevol altra ciència, necessita el seu propi llenguatge tècnic i de termes específics per a referir-se a fenòmens específics.

A Amèrica, no obstant, els prehistoriadors i arqueòlegs van elaborar una terminologia diferent per a referir-se a esdeveniments semblants en el Nou Món. Eren conscients que en el continent americà existien condicions que impedien aplicar estrictament els esquemes utilitzats a Europa. Així, G. R. Wylley i PH. Philips van proposar en 1958 el següent esquema

  • Període Lític (orígens en època glacera, equivalent al Paleolític europeu)

  • Període Arcaic (nòmades del postglaciar, equivalent al Mesolític i Epipaleolítico europeus)

  • Període Formatiu (inicis de l'agricultura, equivalent al Neolític europeu)

  • Període Clàssic (civilitzacions urbanes, equivalent a l'Edat dels Metalls europea)Període Postclásico (imperis prehispànics).

Encara que este esquema ha sigut adoptat per diversos autors, tant per a Amèrica del Nord com del Sud, posteriorment ha sigut criticat i alguns especialistes proposen l'adopció de la nomenclatura europea, objectant, com ha fet J. Schobinger, la «ambigüitat, incorrecció semàntica i contingut'> dels termes americans. De fet, els prehistoriadors americans estan tornant a utilitzar els termes tradicionals, d'origen europeu.

Alex D. Krieger va estudiar el Període Lític i ho va subdividir en els següents estadis començant pel Període Lític que es dividix en

  • Estadi Prepuntes de Projectil (equivalent al nostre Paleolftico inferior)Estadi Paleoindio (equivalent al nostre Paleolític superior). Este, al seu torn, se subdividix en tres fases culturals denominades

  • Cultura Plana

  • Cultura Lindenmeier

  • Cultura Cordillerana Antiga

  • Estadi Protoarcaico (o dels «Implementos de mòlta» amb recol·lecció especialitzada, equivalent al nostre subneolític).

En les àrees andines d'Amèrica del Sud, on els estudis arqueològics compten ja amb una llarga tradició, s'utilitza el següent esquema per a referir-se als períodes culturals més significatius, a partir del Neolític

  • Fase arcaica: 5000-1800 a.C

  • Fase formativa: 1800-500 a.C

  • Fase dels desenvolupaments regionals: 500 a.C.-700 d.C

  • Fase dels grans estats regionals i imperials: 700-1500 d.C.

Estos esquemes generals de treball es basen en innumerables dades arqueològiques de qualsevol tipus i en datacions realitzades per mitjà de l'aplicació de mètodes de datació relativa i absoluta, durant més de segle i mig d'investigació.

No obstant, totes estes perioditzacions no són, en realitat, més que esquemes de treball que tenen cert valor referència! general, però que han d'adaptar-se a les circumstàncies arqueològiques de cada àrea o zona geogràfica, ja que no en totes parts els fets van succeir de la mateixa manera ni van tindre la mateixa importància.

En els últims anys s'ha iniciat un corrent crític sobre el concepte temps en Arqueologia que, estudiant la forma de percebre i computar el temps de les societats de caçadors i agricultors de l'actualitat, pretén una millor comprensió del temps de les societats prehistòriques i protohistòriques. Enfront del nostre actual concepte lineal del temps (que és un concepte de temps historicopolític, o si es vol, de temps sidéreo o temps oficial) va existir un concepte de temps cíclic, d'escala humana o social, que tenia més relació amb les collites, la caça i el discórrer de les estacions que amb esdeveniments significatius de valor (<polític» oficial. Esta tendència pretén, de pas, superar la pretesa imparcialitat de les tradicionals concepcions cronològiques dels prehistoriadors clàssics i buscar un còmput del temps que cada vegada s'acoste més a què van poder usar els nostres avantpassats de les èpoques prehistòriques, superant així el vell «sistema de les tres edats». Ja són molts els arqueòlegs que preferixen referir-se a «societats agrícoles» abans que neolítiques, o «societats de caçadors i recol·lectors de l'Holocé» abans que mesolítiques o epipaleolíticas, etc.

En el fons de la qüestió subjau la idea que el nostre actual concepte del temps no té per què ser el mateix que el dels nostres avantpassats. L'origen del calendari es va basar en cicles de caça i agricultura. I el control del calendari va determinar l'aparició de minories que es van alçar amb el poder.

LES ETAPES GEOLÒGIQUES

Hi ha 5 etapes geològiques

  • Era primària

  • Període cambrià hi havia fauna fòssil de peixos i invertebrats

  • Període ordovicià hi ha una diversificació de les famílies de metazous

  • Període silurià estan les primeres plantes vasculars

  • Període devonià apareixen els primers amfibis

  • Període carbocifer estan els primers insectes i rèptils

  • Període premià estan els primer mamífers

  • Era primària

  • Període triàsic estan els primers mamífers

  • Període juràssic estan els primers dinosaures i aus

  • Període cretanià

  • Desaparició de primers dinosaures

  • Primeres plantes en flors

  • Era terciària(70/65 milions d'anys -2/1.8 milions d'anys)

  • Paleocè hi ha una diversificació dels mamífers

  • Eolocè estan els primers primats

  • Oligocè estan els primers homínids a Àfrica

  • Pliocè

  • Era quaternària(2 milions d'anys -0.01 de la darrera etapa). Es l'època on és produeix l'hominització. Són períodes interglacials i interfluvials

  • Pleistocè és produeixen les grans glaciacions

  • Holocè estan la fauna i la flora actuals

ELS CONCEPTES DE CULTURA I CIVILITZACIÓ

Hi ha dos conceptes que convé aclarir: «cultura» i «civilització», que resulten bàsics per a l'enteniment de qualsevol plantejament.

A vegades els dos conceptes es confonen o identifiquen. Tylor deia en 1958: «Cultura o civilització és eixe tot complex que comprén coneixements, creences, art, moral, llei, costums i qualsevol altra facultat i hàbit adquirit per l'home com a membre de la societat. »

Però pareix evident que estem davant de dos conceptes distints:

«Per cultura —diu C. Kluckhohn— l'Etnologia ha volgut significar la manera de viure d'un poble, el llegat social que l'individu rep del seu grup.» Però també es pot dir que la cultura és el conjunt de respostes que l'home dóna al mig que ho rodeja i incita. I el propi J. Car Baroja afirma en el seu Anàlisi de la Cultura que cultura és «segons els defensors de tal punt de vista, la qual cosa l'home, formant societats, afig a la naturalesa gràcies a les seues qualitats específiques; concretament la intel·ligència i la voluntat». Dins, perquè, d'ella queden compreses les activitats econòmiques, artístiques, religioses i científiques. Però no és etnòleg l'economista, el crític d'art o l'historiador de la ciència, ni l'Etnologia en general es considera que és el mateix que la Història.

El conjunt de categories bàsiques per a jutjar el món i el ja que els hòmens ocupen en ell, la religió, el llenguatge, els principis ètics, econòmics i polítics, estructures socials i tot allò que l'home ha anat creant i que forma part del medi ambient en què cada individu es mou, és el que constituïx, perquè, la cultura.

D'esta manera, si tot el cultural ha sigut creat per l'home, la cultura depén de la voluntat de l'home. D'ací que es consideren múltiples les cultures en les quals els individus a través del temps i en els distints espais, han viscut.

Temps i espai són, perquè, elements que han de ser tinguts en compte per a delimitar una cultura qualsevol.

Cultura és la suma total integrada dels trets de conducta adquirits característics dels membres d'una societat.

CULTURA

Diu Hoebel que: «Una cultura és sempre impulsada i manifestada per un grup, perquè cap individu coneix o exhibix mai tots els trets de qualsevol cultura. Però cultura i societat no són el mateix. Una societat és un poble, mentres que una cultura consistix, no en un poble, sinó en uns modes d'actuar. Podem dir que un pertany a una societat, però no a una cultura.»

La cultura s'expressa, no obstant, en una conducta individual i existix només en les accions de la gent. Però la cultura transcendix a l'individu, perquè la cultura conforme a què viu l'individu existix abans del seu naixement i continua existint després de la seua mort.

CIVILITZACIÓ

D'altra banda civilització és una amalgama de ciències, arts i costums que formen i caracteritzen el grau d'avanç d'un poble i, com suggerix PH. Boissinot, «un conjunt que presenta una relativa unitat tecnològica i social». La civilització està, en certa manera, englobada dins de la cultura. No se sol considerar la civilització com qualitativament diferent de la cultura, ni fer-se una distinció entre l'incivilizado i el civilitzat. Totes les civilitzacions, incloent a les grans de hui en dia i dels temps antics, no són sinó «exemples especials de cultura, distintives en la quantitat del seu contingut i en la complexitat de les seues normes», però no qualitativament diferents de les cultures dels pobles cridats «incivilizados». L'hàbit comú d'usar el terme «cultura» només per als pobles els modes de vida del qual ens sorprenen per la seua raresa i exotisme, és decididament inexacte.

La civilització, el «forma de vida de la ciutat», està marcada per un nou tipus de vinculació social. L'orde moral de tota cultura urbana, en la civilització, és elaborat al principi en contrast amb l'orde moral que es manté per si mateix de les societats primitives.

Així, perquè, no podem separar contundentement els conceptes de «cultura» i «civilització», ja que es complementen entre si, donant-se caràcter de vinculació

per al seu enteniment. Tot el que podem fer són simples matisacions.

2. L'ARQUEOLOGIA, LA CRONOLOGIA I ELS DIFERENTS MÈTODES DE DATACIÓ

L'ARQUEOLOGIA

Tradicionalment les fonts de la Prehistòria van ser les procedents de les Ciències Naturals, l'Arqueologia, les Ciències històriques i la Lingüística, de manera que durant molt de temps només es comptava amb els mètodes geològic, arqueològic, etnològic, tipològic, geogràfic i filològic o lingüístic.

És evident que la Prehistòria es recolza hui en dia en diverses disciplines, per la qual cosa pot considerar-se una ciència interdisciplinària, ja que ha sabut aprofitar els avanços científics en benefici propi, sense renunciar als seus propis èxits com a ciència.

És, no obstant, en l'aspecte metodològic, sobretot, on la Prehistòria s'ha renovat en les últimes dècades, superant una etapa en què ha estat directament vinculada (inclús a vegades supeditada) a les Ciències Naturals (especialment a la Geologia) i a l'Antropologia.

Se sol denominar «mètode» al procediment que se seguix en les ciències per a buscar, trobar i explicar la veritat. En Prehistòria mètode o mètodes són els conjunts d'operacions intel·lectuals i físiques que permeten reunir sistematitzar i valorar els testimonis, ordenant-los amb vista a una interpretació dels fets que descriuen o evidencien. A vegades es confonen els termes mètodes i tècniques. Les tècniques es diferencien dels mètodes per la seua finalitat. Les tècniques són procediments concrets de tractament del material que ha sigut reunit d'acord amb un mètode. En Prehistòria podem parlar de mètode arqueològic, de manera que les tècniques serien procediments concrets de tractament dels materials arqueològics.

El mètode arqueològic apareix, perquè, com el mètode fonamental que utilitza la Prehistòria per a l'obtenció dels seus dades a partir dels jaciments arqueològics. Al mètode arqueològic podem concebre-ho com un mètode científic, ja que procedix a l'estudi sistemàtic dels jaciments i restes arqueològiques, utilitzant tècniques de busca i observació, regles per al raonament i formes adequades per a la comunicació dels seus resultats, incloent la construcció de teories. Hui, qualsevol aspecte parcial de la ciència es definix més per la forma d'investigar que pel seu objecte d'investigació, de manera que en qualsevol procés d'investigació resulta molt important la forma, que ha d'incloure l'observació, l'experimentació, la formulació d'hipòtesi, l'obtenció de resultats, l'anàlisi dels elements d'investigació i, per fi, la interpretació final dels mateixos, a fi de poder formular una teoria.

Resultaria senzill dir que el mètode arqueològic és, fonamentalment, l'excavació arqueològica, però no és així, sinó que va molt més enllà. De fet, podem dir que l'excavació arqueològica no és més que el punt de partida d'un procés d'investigació molt més ampli en el que estan implicats procediments tècnics de diversa filiació científica.

En realitat el procés podríem dividir-ho en tres grans etapes que comprendrien

  • El treball de camp

  • El treball de laboratori

  • El treball de gabinet

EL TREBALL DE CAMP

Comprén la busca, identificació i avaluació del jaciment arqueològic i, per fi, la seua excavació.

Denominem jaciment arqueològic al lloc natural o artificial on es troben les restes arqueològiques. És a dir, un lloc, amb restes materials d'activitats humanes, potencialment interpretable a través del mètode arqueològic. Les restes poden ser de diversa naturalesa, segons les característiques del lloc, però els podem dividir en

  • Jaciments a l'aire lliure

  • Jaciments a coves o abrics

  • Jaciments subaquàtics

Estos jaciments poden estar constituïts per depòsits naturals i depòsits humans i contindre restes morfològiques i restes culturals. També poden trobar-se alterats o inalterats (o intactes). Els jaciments alterats han pogut ser-ho per causes geològiques, zoològiques, botàniques i antròpiques, sent important observar els factors postdeposicionales. En la pràctica és quasi impossible trobar jaciments completament inalterats, ja que hi ha nombrosos factors que ho han fet canviar amb el temps.

Els jaciments més freqüents són: llocs d'habitació (coves, abrics, cabanyes, poblats, ciutats...), llocs d'especejament d'animals, llocs d'activitats diverses (tallers de sílex, àrees de mineria...), centres cerimonials, àrees amb manifestacions artístiques, soterraments aïllats i necròpolis, zones portuàries, barcos afonats, etc. Cada un d'ells presenta varietats, de manera que les possibilitats són moltes. Per exemple, en un xicotet poblat poden donar-se àrees habitacionales, àrees d'activitats, àrea de necròpolis, àrea cerimonial, etc.

En tot cas, les restes que delaten la presència d'un jaciment solen ser l'evidència de qualsevol tipus d'activitats humanes: socials (coves, cases, granges, poblats i ciutats), econòmiques (graners, sitges, cazaderos, llocs d'especejament), religioses i cerimonials (temples, llocs de culte), tecnològiques (tallers de sflex, mines, forns de ceràmica o de fosa), funeràries (tombes i necròpolis), etc.

Estes restes poden ser evidents a simple vista, però generalment solen estar coberts per la terra i l'única forma d'accedir a ells és a través de l'actuació arqueològica.

Hui es debat entre els especialistes la definició del jaciment i els requisits que este ha de tindre per a ser considerat com a tal i es diferència entre Site (jaciment) i non-site (àrea d'activitat limitada). Però la importància del jaciment no es basa tant en la quantitat o qualitat dels materials arqueològics que puga aportar, quant en la transcendència que puga tindre la informació que oferisca.

La prospecció arqueològica és el primer pas per a la identificació i valoració d'un jaciment. Prospectar vol dir buscar, identificar, definir i avaluar jaciments. per mitjà d'una metodologia específica.

La primera forma de prospecció sobre el terreny va ser el passeig arqueològic sobre una zona seleccionada, en la que l'arqueòleg espera trobar evidències de jaciments. Si bé este ha sigut un mètode habitual en el passat, hui la prospecció de jaciments arqueològics ha d'obeir a una planificació prèvia elaborada per a donar resposta a unes necessitats d'investigació. En l'actualitat la prospecció és una part important de la denominada «Arqueologia territorial o espacial>), que constituïx una de les propostes més afortunades de la Nova Arqueologia.

Tradicionalment la prospecció de jaciments seguix dos etapes ben diferenciades: a l'estudi previ del territori que es vol prospectar, a través de la cartografia, fotografia aèria, les dades de la literatura científica i els de qualsevol altra procedència, i 2•a, el treball de camp pròpiament dit, que normalment consistix en el desplaçament d'un equip sobre el terreny, amb els mitjans necessaris per a desenvolupar el treball, açò és: cartografia, brúixola i G.P.S., fitxes descriptives, càmeres fotogràfiques i de vídeo, etc. Estes dos fases continuen tenint hui plena vigència.

L'equip, que prèviament ha dissenyat un pla de treball, haurà d'adequar-se a les circumstàncies del terreny, al nombre de components i als mitjans disponibles. En eixe pla de treball hauran de considerar-se els següents aspectos

  • Selecció de l'àrea a prospectar, seguint criteris arbitraris, naturals o culturals

  • Estudi geològic i edafològic del terreny

  • Grandària o escala de l'àrea de prospecció

  • Problemes d'accessibilitat del terreny

  • Recursos disponibles

  • Intensitat de la prospecció (grau de detall amb què es realitza i quantitat d'esforç que se li va a dedicar)

També es tindran en compte els problemes de visibilitat i perceptibilitat, per a la qual cosa sol utilitzar-se una escala de O a 10, tenint en compte: la grandària del jaciment, delimitacions, materials en superfície, temps, vegetació, clima.

Visibilitat és la variabilitat que oferix el medi físic de cara a la localització de jaciments arqueològics; i perceptibilitat és la probabilitat que determinats conjunts de materials arqueològics puguen ser descoberts amb una tècnica específica.

Ha de tindre's en compte que, des del punt de vista de la prospecció, el jaciment és lloc de concentració de materials arqueològiques i restes d'activitat humana del passat, que pot estar constituït per artefactes, elements estructurals, horitzons de sòls antròpics i altres anomalies originades per l'home. Per tant, el jaciment requerix una determinada densitat de troballes per metre quadrat o per unitat de prospecció.

A conúnuación se seleccionarà la tècnica de mostratge més adequada a cada cas,

segons l'entitat del territori que se'n va a prospectar. Les tècniques de mostratge més

habituals són

  • Prospecció extensiva (per a grans àrees)

  • Prospecció intensiva (per a xicotetes àrees)

  • Prospecció de cobertura total (en la que es prospectará tot el terreny)

  • Prospecció de mostratge (en la que només es prospectarán zones prèviament seleccionades del terreny). Este mostratge podrà ser dirigit o intencional i mostratge probabilístic o estadístic.

La teoria de la prospecció de mostratge diu que si les àrees a prospectar se seleccionen de forma adequada, poden arribar a ser representatives de la totalitat del territori prospectado.

El mostratge pot ser: aleatori simple, estratificat sistemàtic regular i estratificat sistemàtic no alineat.

Es denomina «fracció de mostratge>' al percentatge de superfície prospectada en relació amb l'espai total.

Les unitats de mostratge poden ser quadrícules (quadrats) , o estretes franges de terreny rectangulars (transects) que es definixen sobre la cartografia.

Encara que cada terreny imposarà un tipus específic de mostratge, una proposta de pràctica de prospecció arqueològica podria incloure

  • Un mostratge sistemàtic a intervals regulars de transects o seccions

  • Un mostratge aleatori simple de quadrícules o quadrats, en número proporcional a la importància de la zona

Quan durant la prospecció es detecta un jaciment, este ha de ser definit i avaluat. Hi ha diversos models de fitxes per a això, però una fitxa bàsica hauria de contindre, almenys, les dades següents: el context o entorn ambiental, la grandària, una mostra significativa de materials arqueològics de superfície, la funció del jaciment i la cronologia estimada. Per a això tal vegada siga necessària realitzar una prospecció interna del jaciment descobert, que pot incloure distintes actuacions, utilitzant tècniques de recuperació de dades i de prospecció del subsòl, com:

arreplega de materials de superfície, reconeixement d'estructures perceptibles, delimitació del perímetre, sondeig estratigràfic (determinació de fases d'ocupació), prospecció geofísica (proves de resistivitat, magnètiques, electromagnètiques), prospecció química (fosfats, fòsfor total), magnetòmetre de protons i de flux, i altres tècniques més.

Una altra forma de busca és la prospecció aèria, que ja va ser assajada per Nadar en 1890 des de globus aerostàtics i que des de la Primera Guerra Mundial va ser perfeccionant-se amb fins bèl·lics i, poc després, cadastrals i geogràfics. En l'actualitat es disposa de vols nacionals i regionals que solen aportar molts atos d'interés, a través de l'anàlisi d'ombres, diferències en el creixement de la vegetació i en el color, inclús restes estructurals, per mitjà de preses fotográfic verticals o obliqües, que poden denotar la presència de jaciments arqueológic En els últims anys s'ha començat a utilitzar la fotografia aèria a través d'artificials, sobre àrees extenses, amb excel·lents resultats.

La prospecció és, en definitiva, un treball arqueològic de camp imprescin- díble per al coneixement del terreny objecte d'investigació. La seua importància ha sobrepassat la mera aplicació a les excavacions arqueològiques, ja que ha demostrat la seua importància per a la catalogació i protecció del Patrimoni Arqueològic i per al plantejament d'estudis territorials o espacials, tan útils per a la formulació d'hipòtesi sobre economia, àrees de captació de recursos, organització de grups, etc.

L'EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGICA

L'excavació arqueològica és el següent pas en el treball de camp i és l'exercici per excel·lència de l'Arqueologia, ja que té com a conseqüència la més completa i directa obtenció sistemàtica de dades per al prehistoriador. Es tracta d'una tasca multidisciplinària en què, a la fi, intervenen no sols l'arqueòleg i el seu equip de camp, sinó una sèrie d'especialistes en distintes matèries (sòls, flora, fauna, datacions absolutes, anàlisi d'elements, etc.) que convertixen la tasca en un complex exercici d'investigació.

Sent l'excavació una pràctica costosa i destructiva, només ha de ser utilitzada quan responga a una necessitat la investigació o quan el jaciment arqueològic estiga en perill de destrucció per obres públiques, privades o per altres motius. L'excavació arqueològica és una pràctica destructiva perquè l'excavador va destruint irreversiblement el jaciment conforme ho excava, sense que existisca la possibilitat d'una ulterior verificació. I és una pràctica costosa perquè requerix la presència d'un equip de professionals, uns mitjans tècnics i un finançament. D'ací que la seua realització haja de ser cuidadosament planificada, inclús si es tracta d'una excavació d'urgència. L'excavador ha de ser competent no sols en la pràctica arqueològica de camp, sinó també en amplis coneixements teòrics.

El desitjable és que tota excavació responga a unes necessitats especifiques de la investigació, és a dir, que estiga destinada a resoldre problemes concrets dins d'un projecte o línia d'investigació coherent, destinada a informar un número específic de qüestions. No val la pena la planificació de l'excavació d'un jaciment que no vaja a aportar informació rellevant sobre una etapa o període concret.

Després d'una estricta planificació que ha d'incloure aspectes logístics, tècnics, instrumentals, metodològics i econòmics, l'excavació comença generalment amb sondejos seleccionats que tenen com a finalitat un primer coneixement de les característiques del lloc: composició, extensió, estratigrafia, contingut de materials, etcètera.

Deia Mortimer Wheeler, un dels teòrics clàssics del treball de camp, que (<no hi ha una forma correcta d'excavar però sí moltes incorrectes», ja que cada jaciment és distint i requerix una forma específica de tractament i una estratègia adequada per a cada cas.

En termes generals, hi ha dos formes de plantejament per a l'excavació

d'un lloc: el sistema Wheeler-Kenyon, que es basa en la divisió de l'espai que es vol excavar en quadrícules que seran les unitats d'excavació; i el sistema d'àrees obertes (open àrees), que no es constreny tant a les unitats d'excavació predeterminades. En ambdós casos és imprescindible una prèvia planimetria del terreny, en la que s'especifiquen les zones d'excavació, a fi de facilitar el control de les troballes i permetre la incorporació d'estructures en el pla general. L'aplicació d'un o altre sistema la imposarà la naturalesa del jaciment:

per a un jaciment estratificat amb diverses fases pareix més adequat el sistema de quadrícules, mentres que per a un altre de fase única tal vegada siga convenient el sistema d'àrea oberta i la seua excavació «en extensió».

El sistema Wheeler-Kenyon va ser perfeccionat per F. Bords amb la utilització del sistema de coordenades cartesianes, que permet un control molt precís de les troballes. Este sistema consistix en la divisió del terreny per mitjà d'un eix de coordenades, orientant l'abscissa en direcció sud-nord i subdividint l'eix en quadrícules que puguen ser ampliades i subdividides, denominant cada tram amb números i lletres. Sobre el terreny d'excavació s'establix un pla teòric (que sol coincidir amb l'abscissa, que es denomina línia zero) a partir del qual es prendran les mesures de profunditat dels objectes i estructures que apareguen en l'excavació. Estes operacions es realitzen amb l'ajuda de teodolit i brúixola. El distanciómetro és també de gran ajuda per als mesuraments.

El control de cada quadrícula així dissenyada es realitza per mitjà de convencionalismes que denominen les mesures tridimensionals: X: profunditat d'un objecte respecte al pla i línia zero; I: distància d'un objecte respecte al costat nord del quadro; Z: distància d'un objecte respecte al costat oest del quadro. D'esta manera se sabrà la situació exacta de cada troballa.

La utilització d'estos elements de control tenen com a finalitat facilitar el registre del jaciment, ja que conforme es desenvolupa l'excavació és necessari anar registrant tots els elements i circumstàncies per mitjà de fitxes per als materials arqueològics, planimetries per a les estructures en seccions horitzontals i talls estratigràfics per a les verticals. Este registre es materialitza en un inventari general de materials, en el que figuren totes les característiques i circumstàncies de cada troballa, i en un detallat pla general en què s'inclouen tots els elements estructurals. En l'actualitat sol utilitzar-se un sistema de registre informàtic, per mitjà d'una base de dades que permeta anar incorporant diàriament les fitxes de cada element localitzat, amb les circumstàncies en què s'ha trobat. Este sistema permetrà, finalitzada l'excavació, conéixer els detalls de cada troballa en particular, així com l'establiment d'associacions, troballes per nivells i quadrícules, recompte general, percentatges i sèries estadístiques, etc. de forma prou senzilla, facilitant molt el treball de laboratori i gabinet.

També hi ha sistemes informàtics per a la incorporació de planimetries i seqüències estratigràfiques en un pla general. Esta informació sol complementar-se amb abundants fotografies, dibuixos de plantes, alçats i materials arqueològics, arreplegues de mostres de terra o d'altres materials per a estudis específics de sòls, de diagrames pol·línics, datacions absolutes, etc.

En la formació dels jaciments arqueològics intervenen molts factors d'orde intern i extern; inclús una vegada formats, els processos postdeposicionales solen provocar alteracions que han de tindre's en compte. Però el normal és que al formar-se la terra obeint unes lleis naturals, es deposite sobre les restes formant estrats, és a dir, capes de terra de distinta textura i composició, fins a cobrir-los totalment. L'estudi d'este procés és important, ja que pot donar molta informació sobre el jaciment, sobretot quan este té diverses fases d'ocupació.

L'estudi d'un jaciment ha d'afrontar-se des de dos perspectives complementàries: (1) el jaciment ha de ser estudiat com si fóra una entitat viva, en constant procés de transformació i en relació directa amb el mig ambiental en què es troba; i (2) el jaciment ha d'estudiar-se com un conjunt de parts interrelacionades entre si (sòl, medi ambient, estructures, materials arqueològics, etc.), de manera que cap d'elles ha de ser oblidada.

L'estratigrafia estudia els estrats o capes, naturals i culturals, que s'han anat depositant successivament, la forma en què ho han fet, la seua composició, cronologia i contingut cultural. Les seqüències estratigràfiques solen identificar-se en els perfils verticals dels quadros excavats i solen ser una guia important per al procés d'excavació i la definició cronològica i cultural del jaciment. En mètode estratigràfic ho ha heretat l'Arqueologia de la Geologia i és aplicable ` qualsevol jaciment de qualsevol època.

L'estratigrafia es basa en uns principis o lleis generals que solen ser prou immutables: els estrats solen formar-se horitzontalment uns sobre altres; els estrats superiors són els que s'han format més recentment; els estrats que se situen per davall són posteriors; totes les parts d'un mateix estrat són contemporànies, de manera que tots els objectes situats en un mateix estrat també ho són. D'esta manera, les restes arqueològiques que conté un estrat inferior són més antics que els que continga un estrat superposat a este.

Estos principis tenen, lògicament, excepcions (molt especialment en jaciments alterats), però en termes generals constituïxen la base fonamental per a l'establiment de la primera cronologia relativa del lloc, ja que ens aniran dient el seu procés de formació al llarg del temps.

L'estratigrafia ens permet conéixer dos importants dimensions del jaciment. D'una banda, la dimensió horitzontal, ja que tot el que continga un estrat és contemporani i ens revelarà la realitat del jaciment al llarg d'una època concreta de la seua vida. Per un altre, la dimensió vertical, que veurem en els perfils excavats en els que es reflectix la successió d'estrats i ens revelarà la realitat del jaciment en les distintes fases de la seua vida. Estes evidències també ens indicaran la conveniència o no de realitzar un tipus d'excavació horitzontal (és a dir, l'excavació d'una sola fase del jaciment), o d'excavació vertical (és a dir, les distintes fases del jaciment, a fi de relacionar-les entre si).

Ha de tindre's en compte que hi ha jaciments estratificats i inestratificaclos. Açò està condicionat per les característiques del terreny i pels agents endògens i exògens que han intervingut en la seua formació. Quan s'excava un jaciment inestratificado pot resultar convenient establir estrats artificials, amb denominacions arbitràries, per a facilitar l'excavació.

En excavacions d'èpoques paleolítica i mesolítica és imprescindible intentar una identificació correcta de l'estratigrafia geològica, per la importància que esta té en la cronologia relativa. Especialment important és la identificació estratigràfica en excavacions a coves, sobretot en època paleolítica, ja que les coves (els relleus kàrstics, en general) solen revelar amb prou fidelitat les alternances de fases fredes i càlides, a través de fenòmens sedimentològics amb evidències de fenòmens crioclásticos i de sòls humits. Per a etapes posteriors també és important el coneixement ambiental, que s'aconseguix a través de determinacions de seqüències palinológicas, formació de sòls i determinació de fauna.

Encara que alguns autors concedixen més importància a l'estudi de les estructures que al de l'estratigrafia, perquè consideren que unes estructures superposades asseguren millor l'estratigrafia que qualsevol altre mètode, pareix clar que ambdós aspectes han de ser estudiats amb el mateix interés, ja que seria complexa la interpretació d'estructures alienes a la seua adscripció estratigràfica.

Les seqüències estratigràfiques es materialitzen en minuciosos dibuixos dels perfils, en els que es posen de manifest totes les seues característiques i contingut, per mitjà de signes convencionals i escales cromàtiques. Des de fa uns anys s'utilitza també el denominat sistema Harris, desenvolupat pel britànic Edward C. Harris, que consistix en una plantilla estàndard en què es representen les unitats d'estratificació per mitjà de números enquadrats en xicotets rectangles. Este sistema, concebut per a jaciments urbans amb nivells romans i medievals, s'ha estés a les excavacions prehistòriques, encara que en molts casos no siga el més adequat.

La recuperació de restes arqueològiques ha de fer-se per unitats estratigràfiques i la seua situació exacta ha de registrar-se per mitjà de les mesures tridimensionals. Esta recuperació ha d'estendre's, quan siga necessari, a la terra extreta, per mitjà de garbelles o sistemes de flotació.

Per fi, les estratigrafies s'utilitzen també per a l'extracció de mostres, per mitjà de la delimitació de columnes estratigràfiques en zones on la seqüència es presente amb claredat. Les mostres de cada estrat s'utilitzen per als estudis sedimentològics (com s'ha anat formant la sedimentació del lloc), determinacions de flora (per a conéixer les variacions d'una fase a una altra) i altres estudis complementaris. En les columnes estratigràfiques les mostres es prenen començant pels estrats inferiors, per a evitar que la terra dels estrats superiors es mescle amb la dels inferiors.

Al llarg del procés d'excavació se solen utilitzar diverses denominacions per a aclarir conceptes cronològics i definir situacions específiques. Entre les més habituals podem citar

  • Època. Duració d'una civilització (p.e., època neolítica)

  • Període. Subdivisió cronològica d'una època (p.e., Neolític antic)

  • Horitzó cronològic. Subdivisió cronològica comuna a diverses cultures o complexos culturals

  • Etapa. Subdivisió cronològica d'una cultura

  • Fase. Subdivisió cronològica en l'interior d'un assentament o d'una necròpolis. La fase és la més xicoteta unitat de temps perceptible des del punt de vista arqueològic

  • Nivell d'hàbitat. Conjunt d'estrats de l'hàbitat que pertanyen a una cultura arqueològica determinada

  • Estrat d'hàbitat. És la sedimentació dels vestigis d'un hàbitat que conté diverses fases de construcció

  • Fase d'hàbitat. És el conjunt de totes les construccions que es poden identificar com contemporànies en l'interior d'un hàbitat

  • Sòl d'hàbitat. És la superfície en què es van construir vivendes durant

l'interval d'una fase.

Les incidències de tot el procés d'excavació queden reflectides en el «diari d'excavació», que el director de la mateixa ha de redactar detalladament cada jornada, inclús amb anotacions puntuals sobre el terreny durant el treball. Este diari servirà després per a recordar els detalls del treball de camp i serà de gran ajuda a l'hora de la interpretació de les dades.

Excavar és, sobretot, interpretar; és a dir, deduir una realitat de les dades

arqueològics. De res servix l'excavació més correcta si les dades que amb ella se

obtenen no poden interpretar-se.

També hem de comptar amb l'existència de jaciments que requerixen un tipus específic d'excavació, amb una metodologia particular. Este és el cas de les excavacions de tombes i necròpolis, que requerixen un tractament especial. Deia A. Laming-Emperaire que «si tota excavació és com una operació de cirurgia, l'excavació d'una tomba és una operació de microcirurgia». Açò se deu al fet que les tombes i necròpolis, amb les seues varietats al llarg del temps (inhumació, incineració, monuments megalítics, cementeris, etc.) aporten un tipus de documentació molt precisa, susceptible de ser interpretada des de distints punts de vista, molt especialment des de la perspectiva de la ideologia i les creences.

L'arqueologia del món funerari s'orienta hui a través de la denominada «Arqueologia de la Mort» que és una proposta teoricometodològica per a l'estudi de les pràctiques funeràries que s'emmarca dins de la denominada Nova Arqueologia, com una tendència que pretén superar els limitats enfocaments tradicionals de caràcter descriptiu. Hui és un dels majors èxits del paradigma «procesualista».

Els soterraments, com a conjunts arqueològics tancats, ja siguen aïllats o formant necròpolis, així com les pràctiques funeràries, solen ser evidències que tanquen abundant informació per als investigadors. Les evidències dels soterraments poden ser la base d'interpretacions socials, ja que les ofrenes materials sepultades amb els individus, així com els propis cadàvers, poden oferir informació sobre les diferències de riquesa i estatus dins del grup.

El document funerari és també un signe, i com a tal té un significat.

Els documents funeraris són aspectes no materials de la conducta social.

Els elements d'un context funerari no són aleatoris o no intencionals, sinó producte de seqüències deliberades d'accions regulades per pautes socials específiques.

L'Arqueologia de la Mort pretén investigar aspectes de l'estructura social a partir de les pràctiques funeràries, així com altres aspectes antropològics del grup, ja que es partix de la idea que les estructures implícites en les pràctiques funeràries expressen la realitat social o els seus principis simbòlics i, per tant, constituïxen una base potencial d'estudi per a obtindre informació.

Entre els objectius d'estudi més destacats podem citar: el tractament de l'especificitat del registre funerari com a font d'informació privilegiada sobre l'estructura social i la cultura; aspectes socials i culturals, estatus, categories socials, ideologia, creences, rang personal, paleopatología, dieta i nutrició, diferències de sexe i edat, natalitat, demografia, etc.

Per a l'excavació de tombes i necròpolis s'aplica, generalment, la mateixa metodologia que per a qualsevol altre jaciment, tenint en compte que, mentres una necròpolis és un jaciment de gran àrea, una tomba ho és de xicoteta àrea i, en tot cas, requerixen una especial atenció perquè no fuga cap detall significatiu.

També ací s'utilitzen algunes denominacions que convé conéixer

  • Ritual funerari. Tot allò que pot tindre relació amb les pràctiques funeràries

  • Mode de soterrament. Tot allò que té relació amb la tomba pròpiament dita: morfologia, emplaçament, senyalització, orientació, etc

  • Ritus funeraris. Modalitat utilitzada amb les restes: inhumació, incineració, deposició, etc

  • Aixovar funerari. Conjunt d'objectes que es troben en la tomba, depositats allí per al difunt o en la seua memoria

  • Ofrena. Objectes que es troben junt amb el cadàver, de caràcter simbòlic o no

Les tombes baix estructures tumulares (túmuls funeraris, sepulcres megalítics baix túmul) solen excavar-se pel sistema Van de Gieffen, que dividix el túmul en quatre quadrants que s'utilitzen com a unitats d'excavació. Cada quadrant s'excava en extensió, deixant entre ells una franja de testimoni, que sol utilitzar-se per a comprovacions estratigràfiques.

Un altre tipus d'excavació «excepcional» és el de jaciments subaquàtics. Solen ser restes (restes d'embarcacions afonades en zones costaneres), antigues estructures portuàries, assentaments que es van situar a la vora de llacs, rius o del mar les restes de la qual estan hui submergits, etc.

L'excepcional d'este tipus de jaciments és el mig en què es troben, davall l'aigua, que requerix la intervenció d'especialistes en Arqueologia subaquàtica i una costosa infraestructura tècnica. La pràctica de l'Arqueologia subaquàtica és complexa i els arqueòlegs han d'haver realitzats cursos de capacitació en centres especialitzats. D'altra banda, la metodologia de treball no és molt diferent de la d'una excavació en superfície. Ha de comptar-se, no obstant, amb el fet que esta es desenvolupa en un medi hostil i que la permanència davall l'aigua té limitacions temporals i físiques que han de respectar-se escrupolosament.

Per fi, hi ha una qüestió que l'excavador ha de tindre en compte, inclús abans d'iniciar les seues labors de camp: les mesures de protecció i conservació que haja d'adoptar per a preservar les restes mobles i immobles que proporcione el seu treball. Ben sovint serà necessari consolidar estructures, restaurar objectes, protegir àrees d'excavació, etc. En algunes ocasions, podrà adoptar-se al llarg del procés d'excavació certes senzilles mesures, però en altres serà necessària la presència de tècnics que hagen de realitzar-les, sobretot quan es tracte de treballs especialitzats o d'objectes de certa importància en què l'actuació d'un profà en matèria de conservació podria provocar danys irreparables.

En definitiva, l'excavació arqueològica és, sens dubte, el treball més important de l'arqueòleg, ja que, després de l'aplicació de la metodologia més adequada a cada cas, proporciona les dades bàsiques de què s'abastix la Prehistòria per a elaborar les seues interpretacions. Per això és una tasca que només han de realitzar professionals capacitats i en cap cas aficionats sense formació professional.

Hi ha diversos aspectes que hui debaten els especialistes sobre les excavacions arqueològiques. Un d'ells és el caràcter irreversible de l'excavació, que inevitablement destruïx el jaciment. El professor A. Leroi-Gourhan, conscient del caràcter irreversible de l'excavació, deia que «el millor investigador és, a pesar de tot, un vàndal que destruïx el seu document consultant-ho». Però, d'altra banda, sent l'excavació un acte necessari en la investigació prehistòrica, ens invita a meditar sobre la necessitat o no d'excavar determinats jaciments d'etapes culturals que ja es coneixen prou; o de la necessitat excavar un jaciment per complet, quan amb l'excavació d'una part del mateix tal vegada seria prou perquè en prengueu coneixement, etc. Estes qüestions sorgixen quan es pren consciència que els jaciments arqueològics no són recursos d'investigació eterns, sinó que es van esgotant a poc a poc, de manera que pot arribar un dia en què la Prehistòria es quede sense fonts d'informació directa. Esta idea ens conduïx a la consideració que els jaciments arqueològics són una part important del nostre Patrimoni Històric i tots hem de procurar la seua conservació i defensa. La Llei de Patrimoni Històric contempla importants sancions per als destructors de jaciments, molt especialment per als excavadors clandestins que només busquen el benefici personal de la venda d'objectes arqueològics. Ells són un dels més greus factors de risc per al nostre Patrimoni Arqueològic.

No ha d'oblidar-se, per fi, que qualsevol intervenció arqueològica requerix en tots els països desenvolupats un permís específic de l'organisme oficial competent. A Espanya estes competències les tenen les comunitats autònomes, a través de les seues Conselleries de Cultura, on sol haver-hi una Direcció General amb competències en Arqueologia.

El treball de laboratori

Finalitzada la campanya de camp i amb un infinitat de materials arqueològiques i dades de qualsevol tipus, l'excavador s'enfronta en el laboratori a una segona fase del seu treball, tan complexa com l'anterior i de la que difícilment podrà eixir airós si no compta amb la col·laboració de diversos especialistes. Esta fase del treball arqueològic consistix, essencialment, en l'anàlisi i estudi dels materials que l'excavació ha proporcionat. Estos materials, com ja és sabut, són molt variats: des dels útils de sflex, os o metall, ceràmica o fusta, fins a restes humanes, mostres de terra, escòries de fosa o plantes, alçats d'edificis, estructures de tombes, etc.

L'estudi de materials arqueològics requerix un profund coneixement dels seus aspectes tecnològics i tipològics, així com de la seua adscripció cultural. Per a això, serà imprescindible basar-se en determinades unitats d'anàlisi arqueològica. Les unitats bàsiques són

  • Útil. Qualsevol objecte elaborat o modificat per l'home per a la seua utilització

  • Indústria, Tots els útils d'una mateixa classe que puguen trobar-se en un lloc determinat

  • Atribut. Cada una de les característiques d'un útil, utilitzades per a la seua descripció. Els atributs poden ser interns o externs, morfològics i tecnològics (p.e., si l'útil és un atuell de ceràmica, el color de la pasta és un atribut)

  • Tipus. Sèrie d'útils que s'assemblen entre si, «població homogènia d'artefactes que compartixen una sèrie d'atributs». El tipus és la base de la determinació tipològica

  • Conjunt. Grup associat d'útils que són contemporanis, o totes les indústries que concorren en un mateix lloc

  • Cultura. Grup de tipus que es presenten junts formant conjunts en una àrea geogràfica determinada.

Pràcticament tots els elements arqueològics poden ser classificats per mitjà d'estes unitats d'anàlisi.

Els materials arqueològics més freqüents seran els de pedra tallada, polida i llaurada, els d'os, asta i marfil, els de ceràmica i els metàl·lics de coure, bronze, ferro, or i plata. Altres, a causa de problemes de conservació, seran més escassos, com la fusta, el cuiro, els tèxtils, etc. Altres materials, com les cendres, la terra, les restes d'animals i plantes, les escòries de mineral, els sediments estratigràfics, etc., constituïxen fonts d'informació d'aspectes molt diversos del jaciment excavat. I, per fi, altres elements, com a fitxes, plans, croquis, fotografies i dibuixos, completaran detalls significatius de gran valor per a la interpretació del procés.

Alguns dels materials arqueològics hauran de sotmetre's a un anàlisi específica en un laboratori especialitzat, a fi d'obtindre unes dades concretes. Este treball ho solen realitzar especialistes en distintes matèries i, en molts casos, solen ser costosos i porten temps, per això ha de tindre's en compte que cap anàlisi val la pena si no aportarà una informació rellevant.

Entre les anàlisis que poden realitzar-se podem citar

  • Anàlisi arqueométricos. De tipus fisicoquímic, per a obtindre dades de materials com ara ceràmica, metalls i pedra

  • Geoarqueológicos. Per a estudiar evidències de tipus geològic, com els processos de sedimentació de la terra, estratigrafies, glacialisme, terrasses, fenòmens crioclásticos, etc

  • Arqueozoológicos. Per a l'estudi de restes d'animals, salvatges o domèstics

  • Arqueometalúrgicos. Per a l'estudi dels diversos aspectes de la metal·lúrgia prehistòrica i protohistòrica, per mitjà del coneixement de minerals bàsics, explotacions mineres, aliatges, processos de fosa, aspectes tecnològics, etc

  • Arqueobotánicos. Per a estudiar les restes de plantes i obtindre informació sobre el medi ambient, recol·lecció, producció agrícola, dieta, etc

  • Antropològics. Per a l'estudi de les restes humanes: edat, sexe, talla, paleopatologías, grups sanguinis, ADN, grups de població, etc

Del resultat d'estos estudis pot sorgir una important informació complementària que il·lustrarà distints aspectes de l'excavació.

Una de les qüestions fonamentals serà la cronologia, ja que si és important conéixer com van succeir els fets, també ho és conéixer quan.

LA CRONOLOGIA

La cronologia és la ciència que estudia la divisió del temps en períodes regulars i la classificació dels esdeveniments per l'orde en què van ocórrer: estudia l'orde o la seqüència en què han ocorregut els fets en el temps i li assigna a estos una data correcta. El seu estudi és fonamental en qualsevol disciplina històrica.

La Prehistòria no té fonts escrites que puguen datar els fets, excepte en la Prehistòria recent, quan es poden utilitzar dates de referència de calendaris històrics coneguts (Pròxim Orient, Egipte), per la qual cosa, en principi, va haver de recórrer a mètodes que estaven més relacionats amb la Geologia i les Ciències Naturals, com l'estratigrafia, la cronologia geològica i la Paleontologia.

Els prehistoriadors utilitzen dos modalitats de datació

  • La cronologia relativa

  • La cronologia absoluta

LA CRONOLOGIA RELATIVA

La cronologia relativa data els elements arqueològics posant-los en relació uns amb altres, utilitzant criteris d'anterioritat o posterioritat, sense fer referències a una data universalment reconeguda. La cronologia relativa no ens diu la data exacta d'un objecte, sinó encara que l'objecte és més antic, més modern o contemporani d'un altre la data de la qual ja coneixem. Quan diem que el nivell B d'una excavació és anterior al nivell A què se li superposa estem utilitzant una cronologia relativa.

Els mètodes de cronologia relativa van ser els primers utilitzats en Prehistòria, fins que van ser apareixent els mètodes de datació absoluta. Molts d'ells van ser assimilats procedents, sobretot, de la Geologia. Entre els més utilitzats en Arqueologia prehistòrica podem destacar

  • Estratigrafia. Data els estrats arqueològics o geològics posant-los en relació uns amb altres, d'acord amb les lleis estratigràfiques (veja excavació). Les estratigrafies comparades es basen en l'establiment d'unes taules d'estratigrafies locals o regionals que poden oferir una seqüència cronològica d'una àrea més àmplia

  • Tipologia. Establix seqüències tipològiques basades en l'evolució gradual dels tipus d'objectes arqueològics. Les diferències formals i tecnològiques entre els tipus els situen en un orde de seqüència, uns anteriors o posteriors a altres

  • Seriación. Es basa en l'evolució gradual de les cultures i establix la successió de conjunts d'útils o de contextos arqueològics, ordenant-los segons les seues similituds, de manera que els seus atributs varien de forma gradual, de manera que revelen l'orde cronològic en què es van elaborar o es van depositar en els contextos. És un dels primers sistemes utilitzats en Prehistòria

  • Datacions encreuades. Si en un context apareix un objecte que ha sigut correctament datat, podem deduir que un altre objecte igual que aparega en un context desconegut ha de tindre la mateixa cronología

  • Mètodes geològics. Utilitzats sobretot per a datar jaciments i materials arqueològics paleolítics i mesolítics, per mitjà del seu estudi geoarqueológico: estratigrafia geològica; terrasses fluvials, marines i lacustres; glacialisme; sedimentació de coves i abrics; loess, etc. (veja Quaternari)

  • Mètodes paleontològics. Basats en determinacions de fauna fòssil que pot associar-se a episodis concrets del Quaternari, molt especialment de la microfauna

  • Mètodes arqueobotónicos. Es fonamenten en les anàlisis de restes vegetals de qualsevol tipus per a poder recrear un paisatge teòric en què es va exercir l'activitat del jaciment. El seu estudi està en relació directa amb el de la fauna. Les anàlisis palinológicos (estudi de restes de pol·len contingut en els estrats arqueològics) solen ser de gran ajuda per a este menester. La definició dels paleoambientes té enormes repercussions en els estudis sobre subsistència, economia i societat.

Estos mètodes de datació relativa (l'estratigrafia i la tipologia, molt especialment) han sigut, durant més d'un segle, la base dels quadros cronològics de la Prehistòria europea i, per extensió, de la de la resta del món, fins que els avanços científics van permetre utilitzar les datacions absolutes.

La cronologia absoluta data els elements arqueològics en anys del calendari, posant-los en relació amb un esdeveniment universalment reconegut, per exemple el naixement de Crist o el present. Quan diem que un objecte és de 1500 abans del present estem establint una cronologia absoluta («el present», per convenció internacional, és l'any 1950 d.C.).

Els mètodes i tècniques de datació absoluta s'han anat perfeccionant durant els últims cinquanta anys, de manera que hui són diverses les possibilitats de

datació absoluta.

Entre els mètodes més coneguts i utilitzats podem destacar: Carboni 14 (C-14). Mètode ideat pel premon Nobel de Química W. Libby, en 1950. Es basa en el fet que tots els sers vius absorbixen al llarg de la seua vida un isòtop radioactiu del carboni, el Carboni- 14, que es comporta químicament com el carboni- 12 normal, encara que formant-se i desintegrant-se a una velocitat constant i coneguda. Quan un organisme mor deixa d'intercanviar carboni i comença a desprendre's del que contenia originàriament, a una velocitat constant. Cada 5.730 anys es desprén de la mitat de què conté, de manera que mesurant la quantitat del carboni contingut en la mostra pot saber-se el moment de la seua mort.

Les dates de C- 14 s'expressen en anys abans del present (a.p.) , és a dir, abans de 1950, per acord internacional en homenatge a Libby. Per a convertir-les en anys abans de Crist basta restar-li 1950 anys a la data.

Atés que el C-14 que existix en l'actualitat no és el mateix que el que existia quan vivia la mostra que s'analitza, les dates poden tindre un marge d'error que pot esmenar-se en gran manera per mitjà de la correcció i calibratge. Les datacions pel mètode del C- 14 poden ser calibrades per mitjà de la seua comparació amb el calendari dendrocronológico, que s'ha comprovat prou exacte.

El C- 14 pot datar restes orgàniques de plantes i animals fins a aproximadament 50.000 anys abans del present.

Ha de tindre's en compte que la mostra que volem datar es troba correctament associat als materials arqueològics la cronologia de la qual volem conéixer. Les dates del C- 14 s'interpreten millor quan podem disposar de sèries coherents de dates (diverses mostres correctament datades en els distints estrats del jaciment), en compte d'una sola.

LA CRONOLOGIA ABSOLUTA

ELS MÈTODES DE DATACIÓ

L'ANTROCOLOGIA

La antrocología estudia les senyals que pugi tenir el carbó comparant-les en les de avui dia.

LA CARPOLOGIA

La carpologia estudia les llavors. Per datar-les s'usa

  • Carboni 14 és un procés de desintegració activa

  • Urani

LA ARQUEOZOLOGIA

La arqueozoología estudia restes animals per saber

  • Preferències a l'hora de menjar

  • Àrees de cacera depenent de l'estació

  • Domesticació dels animals per saber el ús que lo donaven

  • Estudi del paisatge

  • Marques de carnisseria per saber com tallaven la carn

Dins d'aquesta especialitat hi ha diverses rames

  • Ictiofauna estudia els peixos

  • Avifaunia estudia les aus

  • Microfaunia estudia els mossegadors

  • Malacafauna estudia els mol·luscos

Totes els variants, estudien que menjaven i en quin clima vivien.

L'ARQUEOMAGNETISMO

El principi del mètode són les variacions del camp magnètic terrestre, que queda registrat en determinats materials sotmesos a temperatures elevades, com a ceràmiques o sòls cremats. La polaritat magnètica de la Terra es va invertir diverses vegades durant llargs períodes, la cronologia de la qual coneixem. En els materials analitzats queda la polaritat romanent, que pot ser associada a un dels períodes del canvi de polaritat.

Dendrocronologia. Cronologia per mitjà de l'observació microscòpica del creixement anual i estacional dels anells dels arbres. Cada anell interior representa un any de creixement i en cada anell es poden identificar els desenvolupaments estacionals, ja que el creixement és major a la primavera. Determinats arbres, com la sequoia gegant de Califòrnia o el pi aristata. poden desenvolupar-se durant centenars d'anys que queden registrats en els anells del tronc. Les mostres analitzades són restes de fusta, que poden comparar-se al model general de la zona, de manera que pot calcular-se quan va ser tallat l'arbre de què procedix.

El mètode, que s'ha revelat com molt fiable per a determinades àrees, requerix un banc de dades de referència, del que no totes les regions disposen.

LA HIDRATACIÓ DE L'OBSIDIANA

Mètode basat en el mesurament dels diferents graus d'hidratació d'esta roca d'origen eruptiu, que es materialitzen en capes mesurables.

EL OXIGEN 16 I 18

Solen posar-se en relació amb les fases de polaritat terrestre. En l'actualitat hi ha 23 estadis isotòpics definits, que poden datar episodis de fins a un milió d'anys a.p.

ESRC (RESSONÀNCIA ELÈCTRICA SPIN)

Este mètode, relativament recent, permet comptar els electrons atrapats en un vos o una petxina sense el calfament necessari per a la termoluminiscencia. El nom d'electrons atrapats indica l'edat de l'exemplar. l'objecte a datar és col·loca en un fort camp magnètic. l'energia absorbida per l'objecte a mesura que diversa la força del camp magnètic proporciona un espectre a partir del qual és pot comptar la quantitat d'electrons atrapats.
La ressonància electrònica del "spin" ha ajudat a resoldre la controvèrsia que rodejava la data d'un crani trobat en 1959 en la cova de Petralona en el nord de Grècia. Este mètode pot arribar a ser de gran ajuda per als arqueòlegs que estudien els mostres d'ossos i dents que no entren dins de la datació radiocarbónica (Renfrew i Bahn, 1993: p. 137 - 138).

ELS MÈTODES DE DATACIÓ ANUAL

LA DENDOCROLOGIA

La dendrocronologia és la datació i interpretació d'esdeveniments del passat per mitjà de l'anàlisi dels anells dels arbres. Va ser descoberta per l'astrònom i arqueòleg americà Andrew Ellicott Douglass. En la dècada del '30 va establir nombroses dates absolutes a molts jaciments del sud-oest americà (Heizer i Grahan, 1988: p. 297). Actualment la dendrocronologia te dos usos arqueològics distints: pot ser utilitzada com un mig fructífer per a corregir els dates radiocarbónicas i com un mètode independent de datació absoluta.
Els arbres produïxen un anell de creixement per any, però estos anells no tenen la mateixa grossària. El mateix diversa per l'edat dels arbres i pels fluctuacions del clima. Els dendrocronólogos els mesuren i combinen i creguen un diagrama que indica el grossor dels anells successius d'un arbre concret.

Els arbres que creixen en una mateixa zona i que sotàs de la mateixa espècie, presentaren el mateix patró d'anells de manera que és pot comparar la seqüència de creixement de troncs cada vegada mes antics per a elaborar la cronologia d'un territori.
A diferència del radiocarbono, la dendrocronologia no és un mètode de datació universal pel fet que només és aplicable als arbres dels regions exteriors als tròpics (on els marcats contrastos estacionals produïxen anells anuals ben definits), i que una datació dendrocronológica directa és limita al fuet d'aquelles espècies que hagen proporcionat una sèrie directora que és remunte cap arrere dónes de l'actualitat i que la gent haja utilitzat realment en el passat.

Els que han emprat el radiocarbono per a datar han resolt normalitzar els seues dates amb l'ajuda de mostres de fuet datat pel compte dels anells anuals dels arbres, en especial els del pi arestós, que viu per centenars i fins a milers d'anys en la regi sud-oest dels Estats Units. A este camp d'estudi se l'anomena dendrocronologia. Per tant, ja no és crega que el rellotge de radiocarbono done una cronologia absoluta, sinó una de dates relatives. Per a obtindre l'edat verdadera, la data de radiocarbono ha de ser corregida per mitjà de la cronologia basada en els anells arboris. Per açò, al resultat d'un mesurament de radiocarbono se li coneix com "data de radiocarbono". Al sotmetre esta data a confrontació per una corba de calibratge basada en els anells arboris és deduïx la data absoluta.

Açò és vàlid fins on és puga considerar confiable el compte dels anells del pi arestós. Ara és presenta el problema que l'arbre vivent mes antic l'edat del qual és coneix és remunta només fins a l'any 800 d.C. Per a estendre l'escala, els científics tracten d'apariar per superposició el patró d'anells grossos i prims de fuet mort de la contornejada. Ajuntant 17 restes d'arbres caiguts, asseguren poder remuntar-se a mes de 7.000 anys en el passat. Però els mesuraments pels anells arboris tampoc subsistixen per si sols. A vegades hi ha incertesa quant a on exactament col·locar un tros d'un arbre mort, i per això, què fan? Sol·liciten que se li faça un mesurament de radiocarbono i després és basen en esta per a col·locar-la en el seu lloc.

Açò ens recorda dos coixos que tenen una sola crossa i és porten per a usar-la; mentres un la usa, l'altre és recolza en ell per a mantindre's en peu. Un ha de preguntar-se com és possible que s'hagen prepreservat trossos de fuet a l'aire lliure per tant de temps. Pareixeria mes probable que els fortes pluges s'hagueren portat, o que algú que passara els haguera arreplegat per a usar-los com a llenya o donar-los un altre ús. Què va impedir la seua putrefacció, o que foren atacats pels insectes? És versemblant que un arbre viu resistisca els estralls del temps i el clima, i que a vegades un d'ells viva mils anys o mes. Però què hi ha del fuet mort? Va subsistir per sis mils anys? Ratlla en l'increïble. No obstant, en açò és basen els dates de radiocarbono mes antigues. A pesar d'açò, els experts en radiocarbono i els dendrocronólogos se les han arreglat per a posar a uns costats dubtes d'eixa índole i conciliar els diferències i inconseqüències, i se senten satisfets amb el compreels meus a què han arribat.

Però què hi ha dels seus clients, els arqueòlegs? No sempre estan contents amb els dates que reben per als mostres que envien. En la conferència d'Upsala un d'ells és va expressar així: "Si una data obtinguda per mitjà del carboni 14 recolza els nostres teories, la posem en el cos del text. Si no la contradiu enterament, la posem a peu de pàgina. I si és completament 'inoportuna', l'abandonem". Alguns encara pensen així. Recentment un va escriure sobre una data de radiocarbono que suposadament marcava el temps en què va principiar la domesticació d'animals: "Els arqueòlegs [estan començant] a dubtar de la utilitat immediata que tinguen edats obtingudes per mitjà de radiocarbono simplement per eixir de laboratoris 'científics'. Mentres mes confusió hi haja amb relació a coet mètode, coet laboratori, coet període de semidesintegración i quina calibratge mereix mes confiança, menys obligats ens$ sentirem nosaltres els arqueòlegs a acceptar, sense dubtar, qualsevol 'data' que s'oferisca". El radioquímico que havia subministrat la data va replicar: "Preferim tractar amb fets basats en mesuraments exactes... no amb l'arqueologia de moda o emocional". Si els científics discrepen tan clarament sobre la validesa d'estes dates que és remunten a l'antiguitat de l'home, no seriosa comprensible que la persona profana seguisca escèptica amb relació als noticies basades en la "autoritat" científica?

EL MÈTODE DE VARVAS

És un dels sistemes mes antics per a la determinació absoluta d'edats. Va ser desenvolupat en el segle passat pel geòleg suec baro Gerard de Geer, el qual va observar que certs depòsits d'argila s'estratificaven d'una manera uniforme. És va donar compte que estos estrats s'havien depositat en llacs entorn dels marges dels glaceres escandinaus, a causa de la fusió anual dels capes de gel, que havien anat retrocedint regularment dónes del final del Plistocé. La grossària dels nivells variava d'any en any, produint-se un estrat gros en un any càlid, amb augments de la fusió glacial, i un nivell mes fi baix condicions mes fred. Mesurant les grossàries successives d'una seqüència completa i comparant el model amb els varvas d'àrees pròximes, és va demostrar que era possible vincular seqüències prolongades entre si. És un dels sistemes mes antics per a la determinació absoluta d'edats. Va ser desenvolupat per científics suecs a principis del segle XX. Una varva és un llit, o una successió d'ells, depositat en zones d'aigua tranquil·la al llarg d'un any. El seu compte i correlació s'ha usat per a mesurar edats de depòsits glacials del plistocé. Dividint la velocitat de sedimentació, en unitats per any, pel nom d'unitats depositades després d'un esdeveniment geològic, els geòlegs poden establir l'antiguitat del succés en anys.

Els varvas sotàs parixes d'estrats produïts anualment en relació amb els canvis estacionals. És produïxen en llacs de front glacera i consten d'un estrat clar, llimós o llaure'ns, i un altre argilós fosc. La sedimentació clara és produïx entre primavera i tardor, quan hi ha mes aportes exteriors en el llac, i els argiles a l'hivern, quan el llac és gela i només és depositen els argiles en suspensió, incloent matèria orgànica que no pot ser oxidada. Els variacions climàtiques produïxen varvas mes o menys grosses, en una seqüència específica per a cada regi. Una vegada que s'ha aconseguit esbrinar l'edat d'una varva, i per mitjà de correlacions, és pot definir amb molta precisió la història dels retrocessos i avanços glaceres en una regi, així com la seua climatologia. A Escandinàvia s'ha trobat un cronologia que és remunta 8.800 anys.

LA DENDROCRONOLOGIA

La dendrocronologia és la datació i interpretació d'esdeveniments del passat per mitjà de l'anàlisi dels anells dels arbres. Va ser descoberta per l'astrònom i arqueòleg americà Andrew Ellicott Douglass. En la dècada del '30 va establir nombroses dates absolutes a molts jaciments del sud-oest americà (Heizer i Grahan, 1988: p. 297). Actualment la dendrocronologia te dos usos arqueològics distints: pot ser utilitzada com un mig fructífer per a corregir els dates radiocarbónicas i com un mètode independent de datació absoluta.
Els arbres produïxen un anell de creixement per any, però estos anells no tenen la mateixa grossària. El mateix diversa per l'edat dels arbres i pels fluctuacions del clima. Els dendrocronólogos els mesuren i combinen i creguen un diagrama que indica el grossor dels anells successius d'un arbre concret. Els arbres que creixen en una mateixa zona i que sotàs de la mateixa espècie, presentaren el mateix patró d'anells de manera que és pot comparar la seqüència de creixement de troncs cada vegada mes antics per a elaborar la cronologia d'un territori.
A diferència del radiocarbono, la dendrocronologia no és un mètode de datació universal pel fet que només és aplicable als arbres dels regions exteriors als tròpics (on els marcats contrastos estacionals produïxen anells anuals ben definits), i que una datació dendrocronológica directa és limita al fuet d'aquelles espècies que hagen proporcionat una sèrie directora que és remunte cap arrere dónes de l'actualitat i que la gent haja utilitzat realment en el passat.

Els que han emprat el radiocarbono per a datar han resolt normalitzar els seues dates amb l'ajuda de mostres de fuet datat pel compte dels anells anuals dels arbres, en especial els del pi arestós, que viu per centenars i fins a milers d'anys en la regi sud-oest dels Estats Units. A este camp d'estudi se l'anomena dendrocronologia. Per tant, ja no és crega que el rellotge de radiocarbono done una cronologia absoluta, sinó una de dates relatives. Per a obtindre l'edat verdadera, la data de radiocarbono ha de ser corregida per mitjà de la cronologia basada en els anells arboris. Per açò, al resultat d'un mesurament de radiocarbono se li coneix com "data de radiocarbono". Al sotmetre esta data a confrontació per una corba de calibratge basada en els anells arboris és deduïx la data absoluta.

Açò és vàlid fins on és puga considerar confiable el compte dels anells del pi arestós. Ara és presenta el problema que l'arbre vivent mes antic l'edat del qual és coneix és remunta només fins a l'any 800 d.C. Per a estendre l'escala, els científics tracten d'apariar per superposició el patró d'anells grossos i prims de fuet mort de la contornejada. Ajuntant 17 restes d'arbres caiguts, asseguren poder remuntar-se a mes de 7.000 anys en el passat. Però els mesuraments pels anells arboris tampoc subsistixen per si sols. A vegades hi ha incertesa quant a on exactament col·locar un tros d'un arbre mort, i per això, què fan? Sol·liciten que se li faça un mesurament de radiocarbono i després és basen en esta per a col·locar-la en el seu lloc.

Açò ens recorda dos coixos que tenen una sola crossa i és porten per a usar-la; mentres un la usa, l'altre és recolza en ell per a mantindre's en peu. Un ha de preguntar-se com és possible que s'hagen prepreservat trossos de fuet a l'aire lliure per tant de temps. Pareixeria mes probable que els fortes pluges s'hagueren portat, o que algú que passara els haguera arreplegat per a usar-los com a llenya o donar-los un altre ús. Què va impedir la seua putrefacció, o que foren atacats pels insectes? És versemblant que un arbre viu resistisca els estralls del temps i el clima, i que a vegades un d'ells viva mils anys o mes. Però què hi ha del fuet mort? Va subsistir per sis mils anys? Ratlla en l'increïble. No obstant, en açò és basen els dates de radiocarbono mes antigues. A pesar d'açò, els experts en radiocarbono i els dendrocronólogos se les han arreglat per a posar a uns costats dubtes d'eixa índole i conciliar els diferències i inconseqüències, i se senten satisfets amb el compreels meus a què han arribat.

Però què hi ha dels seus clients, els arqueòlegs? No sempre estan contents amb els dates que reben per als mostres que envien. En la conferència d'Upsala un d'ells és va expressar així: "Si una data obtinguda per mitjà del carboni 14 recolza els nostres teories, la posem en el cos del text. Si no la contradiu enterament, la posem a peu de pàgina. I si és completament 'inoportuna', l'abandonem". Alguns encara pensen així. Recentment un va escriure sobre una data de radiocarbono que suposadament marcava el temps en què va principiar la domesticació d'animals: "Els arqueòlegs [estan començant] a dubtar de la utilitat immediata que tinguen edats obtingudes per mitjà de radiocarbono simplement per eixir de laboratoris 'científics'. Mentres mes confusió hi haja amb relació a coet mètode, coet laboratori, coet període de semidesintegración i quina calibratge mereix mes confiança, menys obligats ens$ sentirem nosaltres els arqueòlegs a acceptar, sense dubtar, qualsevol 'data' que s'oferisca". El radioquímico que havia subministrat la data va replicar: "Preferim tractar amb fets basats en mesuraments exactes... no amb l'arqueologia de moda o emocional". Si els científics discrepen tan clarament sobre la validesa d'estes dates que és remunten a l'antiguitat de l'home, no seriosa comprensible que la persona profana seguisca escèptica amb relació als noticies basades en la "autoritat" científica?

LA RACEMIZACIÓN D'AMINOÀCIDS

Este mètode va ser aplicat per primera vegada a principis dels `70 i està encara en la seua fase experimental.
Els aminoàcids, presents en els proteïnes dels organismes vius, poden existir de dos formes idèntiques crides enantiómeros. Estos és diferencien per l'efecte que causen en la llum polaritzada (els L - aminoàcids la fan girar a l'esquerra i els D - aminoàcids a la dreta). Els organismes vius posseïxen L - aminoàcids i els organismes morts D - aminoàcids. La taxa de racemización depén de la temperatura i diversa d'un jaciment a un altre. Esta calibratge s'utilitza per a datar mostres vos dels nivells mes antics del jaciment, que estan fora de l'abast del radiocarbono.

La racemización dels aminoàcids és un altre mètode de datació. Però què significa "racemización"? Els aminoàcids pertanyen al grup de compostos de carboni que tenen quatre diferents grups d'àtoms units a un àtom central de carboni. l'arreglament tetraèdric dels grups fa que la molècula en conjunt seguisca asimètrica. Tals molècules existixen en dos formes. Encara que químicament sotàs idèntiques, físicament una és una imatge d'espill de l'altra. Açò és pot il·lustrar senzillament amb un parell de guants. Tenen la mateixa grandària i la mateixa forma, però un queda ben només en la mà dreta, i l'altre en la mà esquerra. Una solució d'una forma estos compostos desvia cap a l'esquerra un feix de llum polaritzada: el de l'altra classe ho fa girar cap a la dreta.

Quan un químic sintetitza un aminoàcid de compostos mes senzills, obté la mateixa quantitat d'ambdós formes. Cada forma anul·la l'efecte de l'altra en la llum polaritzada. A açò se l'anomena una mescla racèmica, quan en ella aminoàcids.dels dos classes, esquerra i dreta, és troben presents en quantitats iguals.

Quan és formen aminoàcids en les insubordinacions o animals vivents, és presenten en una sola forma, generalment l'esquerra, o forma 1 (levogira). Si és calfa el compost, l'agitació termal dels molècules fa que algunes d'elles és tornen en l'altre sentit, i la forma esquerra canvia a la forma dreta (la dextrogira). A este canvi se l'anomena racemización. Si contínua per suficient temps, este procés produïx quantitats iguals dels formes 1 i d. Açò és d'interés especial per estar relacionat amb els organismes vivents, el mateix que el datar per mitjà de radiocarbono. A baixes temperatures la racemización s'efectua lentament. El lent que seguisca el procés depén de l'energia que prenga l'invertir la molècula. Este procés seguix una llei química ben coneguda, crida l'equació d'Arrhenius. Mentres mes és refrede l'aminoàcid, mes lenta serà la reacció, fins que a temperatures ordinàries no podem veure-ho canviar en absolut. Però podem continuar emprant l'equació per a calcular la rapidesa amb què està canviant. Resulta que a un aminoàcid típic li prendria desenes de milers d'anys aproximar-se a l'estat de racemizado, és a dir, l'estat en què tant els formes levogires com els dextrogires estan presents en quantitats iguals. La idea per a datar per este mètode és la següent: Si un vos queda soterrat i roman sense pertorbació, l'àcid aspártico de vos, un aminoàcid cristal·litzat, és racemiza lentament. Després d'un llarg període desenterrem vos, extraiem i purifiquem l'àcid aspártico que queda, i comparem el seu grau de polarització amb el de l'àcid asparticol pur. Així podem calcular quant de temps arrere este vos era part d'una criatura vivent.

La corba de transformació és semblant a la d'un element radioactiu. Cada aminoàcid te la seua pròpia velocitat característica de transformació, així com l'urani és desintegra mes lentament que el potassi. No obstant, observe esta diferència important: Els taxes de desintegració radioactiva no sotàs afectades per la temperatura, mentres que la racemización, per ser una reacció química, depén en gran manera de la temperatura.

Algunes dels aplicacions del mètode de racemización que major publicitat han rebut van tindre a veure de datar restes d'esquelets humans trobats en els costos de Califòrnia. Un estos, conegut com l'home de Del Mar, va ser datat per este mètode, i va rebre una edat de 48.000 anys. Un altre, el d'una dóna, va ser trobat en una excavació prop de Sunnyvale, i aparentment era mes antic encara, d'uns 70.000 anys!

Estigues edats van crear gran commoció no sols en la premsa pública, sinó especialment entre els paleontòlegs, perquè ningú havia cregut que l'home haguera estat a Amèrica del Nord en temps tan remots. Va sorgir l'especulació que l'home va poder haver creuat l'estret de Bering dónes d'Àsia fa uns cents mils anys. Però quant destrals eren els dates determinades per este nou mètode? Per a contestar esta pregunta és van fer proves radiomètriques amb productes intermedis de desintegració entre l'urani i el plom els períodes de semidesintegración del qual eren adequats per a l'espai de temps desitjat. És van aconseguir els edats següents: 11.000 anys per a l'esquelet de Del Mar i només huit mil o nou mil per al de Sunnyvale. Quelcom anava malament. La gran incertesa respecte als edats obtingudes per la racemización és que no és coneix la història termal de l'espècimen. Com ja s'ha mencionat, la velocitat de racemización està molt relacionada amb la temperatura. Si la temperatura augmenta 14 graus Celsio (25 °F), la reacció s'efectua amb una velocitat deu vegades major. Com pot algú saber a coets temperatures van poder haver estat exposats els ossos durant tants anys? Quants estius han d'haver passat a la intempèrie davall el calent sol californià? No poguera ser que fins a és trobaren prop d'una fogata o en un incendi forestal?

A banda de la temperatura, s'ha trobat que altres factors poden afectar en gran manera la velocitat, entre ells el pH (grau d'acidesa). Un informe diu: "Els aminoàcids que és troben en sediments mostren una velocitat inicial de racemización de quasi un orde de magnitud (deu vegades l'usual) major que la velocitat observada en aminoàcids lliures d'un pH i una temperatura comparables".

Amb tot, ací no acaba la història. Un dels ossos de Sunnyvale va ser sotmés a la prova de radiocarbono, tant pel compte de partícules beta d'àtoms en desintegració com pel nou mètode de comptar els àtoms. Els veus van donar valors que concordaven aproximadament. La mitjana va ser de a penis 4.400 anys! Després d'açò, què podem creure? És obvi que algunes dels respostes estan completament equivocades. Hauríem de posar mes confiança en els dates de radiocarbono, ja que és te mes experiència a usar eixe mètode? Però inclús amb este, mostres diferents del mateix vos van mostrar una variació de 3.600 a 4.800 anys. Potser deuríem simplement concordar amb els paraules ja citades d'un científic: "Potser tots estiguen equivocades".

La racemización dels aminoàcids és un altre mètode de datació. Però què significa "racemización"? Els aminoàcids pertanyen al grup de compostos de carboni que tenen quatre diferents grups d'àtoms units a un àtom central de carboni. l'arreglament tetraèdric dels grups fa que la molècula en conjunt seguisca asimètrica. Tals molècules existixen en dos formes. Encara que químicament sotàs idèntiques, físicament una és una imatge d'espill de l'altra. Açò és pot il·lustrar senzillament amb un parell de guants. Tenen la mateixa grandària i la mateixa forma, però un queda ben només en la mà dreta, i l'altre en la mà esquerra. Una solució d'una forma estos compostos desvia cap a l'esquerra un feix de llum polaritzada: el de l'altra classe ho fa girar cap a la dreta. Quan un químic sintetitza un aminoàcid de compostos mes senzills, obté la mateixa quantitat d'ambdós formes. Cada forma anul·la l'efecte de l'altra en la llum polaritzada. A açò se l'anomena una mescla racèmica, quan en ella aminoàcids.dels dos classes, esquerra i dreta, és troben presents en quantitats iguals.

Quan és formen aminoàcids en les insubordinacions o animals vivents, és presenten en una sola forma, generalment l'esquerra, o forma 1 (levogira). Si és calfa el compost, l'agitació termal dels molècules fa que algunes d'elles és tornen en l'altre sentit, i la forma esquerra canvia a la forma dreta (la dextrogira). A este canvi se l'anomena racemización. Si contínua per suficient temps, este procés produïx quantitats iguals dels formes 1 i d. Açò és d'interés especial per estar relacionat amb els organismes vivents, el mateix que el datar per mitjà de radiocarbono. A baixes temperatures la racemización s'efectua lentament. El lent que seguisca el procés depén de l'energia que prenga l'invertir la molècula. Este procés seguix una llei química ben coneguda, crida l'equació d'Arrhenius. Mentres mes és refrede l'aminoàcid, mes lenta serà la reacció, fins que a temperatures ordinàries no podem veure-ho canviar en absolut. Però podem continuar emprant l'equació per a calcular la rapidesa amb què està canviant.

Resulta que a un aminoàcid típic li prendria desenes de milers d'anys aproximar-se a l'estat de racemizado, és a dir, l'estat en què tant els formes levogires com els dextrogires estan presents en quantitats iguals. La idea per a datar per este mètode és la següent: Si un vos queda soterrat i roman sense pertorbació, l'àcid aspártico de vos, un aminoàcid cristal·litzat, és racemiza lentament. Després d'un llarg període desenterrem vos, extraiem i purifiquem l'àcid aspártico que queda, i comparem el seu grau de polarització amb el de l'àcid asparticol pur. Així podem calcular quant de temps arrere este vos era part d'una criatura vivent.

La corba de transformació és semblant a la d'un element radioactiu. Cada aminoàcid te la seua pròpia velocitat característica de transformació, així com l'urani és desintegra mes lentament que el potassi. No obstant, observe esta diferència important: Els taxes de desintegració radioactiva no sotàs afectades per la temperatura, mentres que la racemización, per ser una reacció química, depén en gran manera de la temperatura. Algunes dels aplicacions del mètode de racemización que major publicitat han rebut van tindre a veure de datar restes d'esquelets humans trobats en els costos de Califòrnia. Un estos, conegut com l'home de Del Mar, va ser datat per este mètode, i va rebre una edat de 48.000 anys. Un altre, el d'una dóna, va ser trobat en una excavació prop de Sunnyvale, i aparentment era mes antic encara, d'uns 70.000 anys!

Estigues edats van crear gran commoció no sols en la premsa pública, sinó especialment entre els paleontòlegs, perquè ningú havia cregut que l'home haguera estat a Amèrica del Nord en temps tan remots. Va sorgir l'especulació que l'home va poder haver creuat l'estret de Bering dónes d'Àsia fa uns cents mils anys. Però quant destrals eren els dates determinades per este nou mètode? Per a contestar esta pregunta és van fer proves radiomètriques amb productes intermedis de desintegració entre l'urani i el plom els períodes de semidesintegración del qual eren adequats per a l'espai de temps desitjat. És van aconseguir els edats següents: 11.000 anys per a l'esquelet de Del Mar i només huit mil o nou mil per al de Sunnyvale. Quelcom anava malament. La gran incertesa respecte als edats obtingudes per la racemización és que no és coneix la història termal de l'espècimen.

Com ja s'ha mencionat, la velocitat de racemización està molt relacionada amb la temperatura. Si la temperatura augmenta 14 graus Celsio (25 °F), la reacció s'efectua amb una velocitat deu vegades major. Com pot algú saber a coets temperatures van poder haver estat exposats els ossos durant tants anys? Quants estius han d'haver passat a la intempèrie davall el calent sol californià? No poguera ser que fins a és trobaren prop d'una fogata o en un incendi forestal?

A banda de la temperatura, s'ha trobat que altres factors poden afectar en gran manera la velocitat, entre ells el pH (grau d'acidesa). Un informe diu: "Els aminoàcids que és troben en sediments mostren una velocitat inicial de racemización de quasi un orde de magnitud (deu vegades l'usual) major que la velocitat observada en aminoàcids lliures d'un pH i una temperatura comparables".

Amb tot, ací no acaba la història. Un dels ossos de Sunnyvale va ser sotmés a la prova de radiocarbono, tant pel compte de partícules beta d'àtoms en desintegració com pel nou mètode de comptar els àtoms. Els veus van donar valors que concordaven aproximadament. La mitjana va ser de a penis 4.400 anys! Després d'açò, què podem creure? És obvi que algunes dels respostes estan completament equivocades. Hauríem de posar mes confiança en els dates de radiocarbono, ja que és te mes experiència a usar eixe mètode? Però inclús amb este, mostres diferents del mateix vos van mostrar una variació de 3.600 a 4.800 anys. Potser deuríem simplement concordar amb els paraules ja citades d'un científic: "Potser tots estiguen equivocades".

La revista Science News, davall el títol "Noves dates per a ferramentes 'primitives'" va informar: "Quatre artefactes fets vos, dels quals és pensava que subministraven prova de la presència d'humans en Amèrica del Nord aproximadament 30.000 anys arrere, sotàs en realitat, al màxim, de 3.000 anys d'antiguitat, van informar en la revista CIÈNCIA del 9 de maig l'arqueòleg D. Earl Nelson, de la Universitat Simon Fraser, de British Columbia, Canadà, i els seus col·legues. [...] "La diferència en els càlculs dels edats entre els dos tipus de mostres de carboni procedents del mateix vos és per a no dir una altra cosa pitjor, significativa. Per exemple, a un 'despellejador' empleat per a portar la carn dels pells d'animals se li va donar originàriament pel mètode de radiocarbono, una edat de 27.000 anys. Ara eixa data ha sigut corregida a uns 1.350 anys". (10 de maig de 1986.)

LA DATACIÓ ARQUEOMAGNÈTICA

El camp magnètic terrestre presenta variacions relativament freqüents quant a direccions i intensitat. Els distints arxius històrics els han permés als arqueòlegs recrear els canvis en la direcció del nord magnètic observats en els llocs de tals arxius a partir de lectures de brúixoles dels últims 400 anys, o d'èpoques anteriors a través de la magnetització d'estructures d'argila pena de períodes antics que han sigut datades independentment (Renfrew i Bahn, 1993: p. 145 - 147).

ELS MÈTODES RADIOACTIUS

LES EMPREMTES DE FICIÓN D'URANI

Analitza el procés de fissió espontània de l'isòtop d'urani U238, present en moltes roques i minerals. Esta fissió es produïx a una velocitat constant. Pot datar mostres molt antigues del Paleolític inferior.

EL CARBONI 14

La datació radiocarbónica va ser desenvolupada immediatament després de finalitzada la segona guerra mundial, en 1947, per Willard F. Libby i els seus col·laboradors, i hi ha proveït determinacions d'anys en arqueologia, geologia, geofísica i en altres ciències (Greg Marlowe, 1992: p. 9).


Este mètode mesura la desintegració de l'isòtop radioactiu del carboni 14 (C14) en la matèria orgànica. Els rajos còsmics originen en l'alta atmosfera neutrons que reaccionen amb el nitrogen de l'aire produint l'isòtop radioactiu C14. El radiocarbono és distribuïx homogèniament en l'atmosfera i participa de l'enllustre del carboni: els vegetals ho assimilen directament de l'atmosfera (fotosíntesi) i els animals ho assimilen indirectament. Tots els organismes vivents tenen la mateixa proporció de C14 que l'atmosfera. Al morir un organisme deixa d'assimilar C14.

Este és un element inestable i és desintegra en un període de 5730 anys; en eixe lapse és reduïx a la mitat. Mesurant la concentració de C14 de la resta arqueològic que és datarà és possible saber quants anys han transcorregut dónes de la seua mort.
Diversos laboratoris han adoptat ara un mètode mes radical, l'espectrometria de l'accelerador de partícules (AMS), que requerix de mostres mes xicotetes que els convencionals. l'AMS compte directament els àtoms del C14 fent cas omís de la seua radioactivitat. És reduïx la grandària mínim de la mostra a només 5 - 10 mg., permetent que és muestreen i és daten materials orgànics valuosos. l'espai de temps datable per radiocarbono pot augmentar, teòricament, de 50.000 a 80.000 anys utilitzant l'AMS (Link, Damon, Donahue, Jull, 1989: p. 1 - 6).
Libby va donar per assentat que la concentració de C14 en l'atmosfera havia romàs igual al llarg dels anys. Vaig fugir sabem que esta ha variat amb el temps, degut en gran part als canvis en el camp magnètic de la Terra. La dendrocronologia va advertir este error i va proporcionar els mitjans per a corregir o calibrar els dates radiocarbónicas. Abans del 1000 a. C., els arbres estaven exposats a concentracions majors del C14 de l'atmosfera de què estan en l'actualitat. Per mitjà de l'obtenció sistemàtica de dates radiocarbónicas a partir dels llargues sèries directors del pi aresta i del roure, els científics han sigut capaços de comparar els dates del radiocarbono amb els dels anells de creixement, en anys calendáricos, per a elaborar corbes de calibratge.
Els laboratoris han adoptat l'any 1950 com el seu present, i tots els dates radiocarbónicas s'expressen en BP (before the present). Un exemple de datació radiocarbónica seriosa: 3700 ± 100 BP.

El carboni 14, un isòtop radioactiu del carboni 12 ordinari, va ser descobert durant experiments d'acceleració atòmica fets en un ciclotró. Després va ser trobat també en l'atmosfera terrestre. Emet dèbils rajos beta que poden comptar-se amb un instrument adequat. El carboni 14 te un període de semidesintegración de només 5.700 anys, la qual cosa és adequat per a datar coses associades amb la història primitiva de l'home. De fet, el radiocarbono te una existència tan curta, amb relació a l'edat de la Terra, que només pot trobar-se encara present si alguna manera se li ha produït constantment.

Açò s'ha realitzat per mitjà del bombardeig de l'atmosfera pels rajos còsmics, que convertixen els àtoms de nitrogen en carboni radioactiu. Este carboni és usat en la forma de diòxid de carboni per les insubordinacions en el procés de fotosíntesi, i és convertix en qualsevol classe de compostos orgànics en els cèl·lules vius. Els animals i els humans consumixen el teixit vegetal, de manera que tot el que viu dalt a contindre radiocarbono en la mateixa proporció en què és troba en l'aire. Mentres un organisme vaig continuar viu, el radiocarbono que hi ha en ell i que és desintegra és reposa per mitjà del nou carboni que entra. Però quan un arbre o un animal mor, és talla el subministrament de radiocarbono fresc, i el seu nivell de radiocarbono comença a baixar. Si un tros de carbó vegetal o vos animal és preserva per 5.700 anys, queda amb només la mitat del radiocarbono que va tindre quan viu. Per tant, en principi, si mesurem la proporció de carboni 14 que queda en quelcom que va tindre vida, podem dir per quant de temps ha estat mort. El mètode de radiocarbono pot aplicar-se a una àmplia varietat de cuses d'origen orgànic. Per este mètode s'han datat molts milers de mostres. Uns tots els exemples donen idea que de la seua fascinant varietat:

El fuet de l'embarcació funerària trobada en la tomba del faraó Seostris III va ser datada de l'any 1670 a.C.

Al duramen d'un gegantí sequoia de Califòrnia, que tènia 2.905 anells anuals al moment de ser derrocat en 1874, se li va datar de l'any 760 a.C.

Envolturas de lli dels Rotllos del Mar Mort, datats del primer o segon segle a.C. pel seu estil d'escriptura, al ser datades pel seu contingut de radiocarbono van tirar una edat de 1.900 anys.

Un tros de fuet trobat en la muntanya Ararat, considerat per algun com possiblement fuet de l'arca de Noé, va resultar ser només de l'any 700 d.C.... en efecte, fuet antiantiga, però no com per a precedir al Diluvi.

Unixes sandàlies de corda teixida desenterrades d'una capa de pedra tosca volcànica en una cova d'Oregón, E.U.A., van tirar una edat de 9.000 anys.

És va trobar que la carn d'un xicotet mamut que va estar congelat en terreny siberià per milers d'anys tènia 40.000 anys d'antiguitat.

Però, sotàs confiables estigues dates? El rellotge de radiocarbono lluïa molt simple i clar quan va començar a demostrar-se el seu ús, però ara és reconeix que és poden cometre molts errors amb ell.

Després d'uns 20 anys d'emprar-se, en 1969 és va celebrar en Upsala, Suècia una conferència sobre cronologia amb base en el radiocarbono i en altres mètodes de datació relacionats. Els discussions que va haver-hi allí entre els químics que usen este mètode i els arqueòlegs i geòlegs que és valen dels seus resultats van traure una dotzena de falles que pogueren invalidar els dates. Un problema que persistix ha sigut el d'assegurar-se que la mostra examinada no haja sigut contaminada, ni per carboni modern (viu) ni per carboni antic (mort). Per exemple, potser una mostra de fuet del duramen d'un arbre vell continga saba viva. O si s'ha extret amb un solvent orgànic (fet de petroli mort), és possible que quede quelcom del solvent en la porció analitzada. Pot ser que radicel·les d'insubordinacions vius penetren en el carbó vegetal antic soterrat. O potser este haja sigut contaminat amb betum, de molta mes antiguitat, difícil de remoure. S'han trobat crustacis vius amb carbonat que ha vingut de minerals que han estat soterrats per molt de temps, o d'aigua dels profunditats oceàniques on el carbonat va estar per milers d'anys. Totes estigues cuses poden fer que un espècimen parega mes vell o mes júpiter de què en realitat és.

El major error en la teoria de la datació per radiocarbono està en la suposició que el nivell de carboni 14 en l'atmosfera ha sigut sempre igual al de l'actualitat. Eixe nivell depén, primerament, de la proporció a què ho produïxen els rajos còsmics. A vegades els rajos còsmics despleguen gran varietat d'intensitat a causa de canvis en el camp magnètic de la Terra. A vegades els tempestats magnètiques solars augmenten per mil vegades els rajos còsmics durant unixes hores.

En els mil·lennis passats el camp magnètic de la Terra ha sigut unixes vegades mes dèbil i altres mes fortes. I dónes de l'explosió dels bombes nuclears el nivell mundial de carboni 14 ha augmentat considerablement. d'altra banda, la proporció és afectada per la quantitat de carboni estable en l'aire. Els grans erupcions volcàniques afigen quantitats substancials al depòsit de diòxid de carboni estable, diluint així el radiocarbono. Durant el segle passat la crema de combustibles fòssils a un ritme sense precedent, especialment el carbó i el petroli, ha incrementat de manera permanent la quantitat de diòxid de carboni en l'atmosfera.

Quelcom recent en la datació per radiocarbono és comptar, no sols els rajos beta que és desprenen dels àtoms que és desintegren, sinó tots els àtoms de carboni 14 que hi ha en una mostra xicoteta.

Açò és particularment útil al datar espècimens molt antics en els quals només queda una fracció molt xicoteta de carboni 14. Cada tres dies, només un àtom de cada milió del carboni 14 és desintegra. l'acumular suficients recomptes com per a distingir entre la radioactivitat i els rajos còsmics al mesurar mostres antigues és quelcom que resulta molt tedis. Però si ara podem comptar tots els àtoms de carboni 14, sense tindre que esperar que és desintegren, podem obtindre una sensibilitat un milió de vegades major.

Açò s'aconseguix per la curvación d'un feix d'àtoms de carboni carregats positivament en un camp magnètic per a separar el carboni 14 del carboni 12. Al carboni 12, que és mes lleuger, se li força a un cercle mes tancat, i el carboni 14, que és mes pesat, entra en un comptador per una obertura. Este mètode, encara que mes complicat i costos que el de comptar rajos beta, te l'avantatge que la quantitat de material necessària per a la prova és mil vegades inferior. Presenta la possibilitat de datar manuscrits rars i antics i altres artefactes dels quals no és pot obtindre una mostra de diversos grams, que seriosa destruïda durant la prova. Ara tals articles poden datar-se per mostres de a penis uns mil·ligrams.

Una aplicació que poguera donar-se a este mètode seriosa datar el Sudari de Torí, que alguns creuen que és va usar per a embolicar Jesús per al seu enterrament. Si el mesurament per radiocarbono mostrara que la tela no és tan antiantiga, quedarien confirmades els sospites dels escèptics que el sudari és un engany. Fins ara l'arquebisbe de Torí ha refusat donar una mostra per a datar-la perquè és necessitaria un tros molt gran. Però amb este nou mètode un centímetre quadrat seriosa prou per a determinar si el material prové del temps de Crist o si només veu de l'Edat Mitjana. En tot cas, els intents per donar major abast a la datació tenen poc significat mentres els problemes mes importants queden sense haver-se resolt. Mentres mes antiantiga seguisca la mostra, mes difícil és assegurar l'absència completa de xicotetes restes de carboni mes júpiter. I mentres mes volem remuntar-nos al passat dónes dels pocs milers d'anys per als quals tenim una calibratge confiable, menys sabem dels nivells de carboni 14 d'aquells temps antics.

S'han estudiat altres mètodes de datació. Uns tenen relació indirecta amb la radioactivitat, com el mesurament dels marques de fissió i els halos radioactius. També s'estudien altres processos, com la deposició de varvas (capes de sediment) glacials i la hidratació d'objectes d'obsidiana.

DATACIÓ PER MITJÀ DE LA PROPORCIÓ DE CARBONI OXIDABLE (OCR)
El mètode d'OCR (proporció de carboni oxidable) va ser descobert per l'arqueòleg Douglas S. Frink en 1992 (Frink, 1994: p. 17).
D. J. Killick i altres investigadors escriuen sobre el tema: "In this technique, dried soils llaure measured for easily oxidized carbó using a wet dichromate oxidation and total carbó using a loss-on-ignition method. The ràtio of the amount of carbó in these two measurement is the OCR. By obtaining OCR ràtios for contextos dated independently by radiocarbon and historical dates, Frink developed an empirical relationship between OCR and calibrated radiocarbon dates, based on an earlier different empirical formula of Frink. He then further developed an empirical equation which he asserts ca be used for dating many types of soil and archaeological deposits (Killick, Jull, Burr, 1999: p. 33).
Este mètode és recolzat per Douglas S. Frink, el seu creador, qui assegura que els errors en els edats daus pels datats per mitjà de l'OCR sotàs mínims. En canvi ho critiquen els arqueòlegs Killick, Jull i Burr els que no admeten que este procediment de datació absoluta seguisca tan confiable com afirma Frink.

DATACIÓ DELS EMPREMTES DE FISSIÓ
El U238 és desintegra de forma natural fins a convertir-se en un isòtop estable del plom i a vegades és dividix en dos mitats. Durant este procés de fissió espontània, ambdós mitats és mouen independentment a gran velocitat, detenint-se només després de causar grans danys als estructures al llarg de la seua trajectòria. En els materials que contenen U238 este dany és registra en forma de trajectòries crides empremtes de fissió. Els empremtes és compten amb un microscopi òptic. La quantitat d'urani existent en els mostres és determina per mitjà del recompte d'un segon grup d'empremtes creades per la fissió dels àtoms de U235. Coneixent el ritme de fissió del U238, és vaig poder arribar a una data al comparar el nom d'empremtes produïdes espontàniament amb la quantitat de U238 de la mostra. El rellotge radioactiu és posa a zero quan és forma el mineral o el vidre, be en la naturalesa o en el moment de la seua fabricació.
És vincula amb la fissió espontània d'un isòtop de l'urani (U238) existent en gran quantitat de roques i minerals, en l'obsidiana i altres vidres volcànics, en els meteorits vitris (tectitas), en els vidres manufacturats i en els inclusions minerals de la ceràmica. Este mètode proporciona dates útils a partir de roques adequades que continguen o estiguen pròximes a restes arqueològiques. També és el mètode mes útil per als jaciments paleolítics de major antiguitat.

L'ESTUDI DELS FORAMINÍFERS

Són uns crustacis microscòpiques de la costa de Veneçuela fins les illes Tortuga i Margarita on és dipositen sediments marins coberts per sediments terrestres de forma que dona una cronologia exacta degut a que aquestos sediments són anuals.

Aquestos crustacis s'estudien pel C-14.

LA TERMOLUMINESCÈNCIA

Els materials amb una estructura cristal·lina, com la ceràmica, contenen xicotetes quantitats d'elements radioactius, sobretot d'urani, tori i potassi. Estos és desintegren a un ritme constant i conegut, emetent radiacions alfa, beta i gamma que bombardegen l'estructura cristal·lina i desplacen als electrons, que queden atrapats en clavills de la retícula cristal·lina. A mesura que passa el temps queden agarrats cada vegada mes electrons. Només quan és calfa el material ràpidament a 500e C o mes, poden escapar els electrons retinguts, reajustant el rellotge a zero i mentres ho fan emeten una llum coneguda com termoluminiscencia.
La termoluminiscencia pot ser utilitzada per a datar ceràmica, el material inorgànic mes abundant en els jaciments arqueològics dels últims 10.000 anys; també permet datar materials inorgànics (com el sílex cremat) de fins a 50.000 a 80.000 anys d'antiguitat. El desavantatge que presenta este mètode és que, segons alguns especialistes, és menys precís i confiable que el radiocarbono per la contaminació del mig amb la mostra (Renfrew i Bahn, 1993: p. 135 - 137).

Este mètode és basa en el fenomen de la radiació ionitzen-te natural induïda sobre els electrons lliures d'un mineral que poden quedar atrapats en els defectes de l'estructura cristal·lina. Estos electrons escapen com termoluminescencia (o TL) quan és calfen fins una temperatura inferior a la d'incandescència. Esta manera, registrant la TL d'un mineral com el quars i suposant un nivell constant de radiació natural, és pot datar l'últim drenatge d'electrons atrapats en els últims centenars de milers d'anys. Quan s'aplica sobre atuells de fang, per exemple, la mostra és calfa fins que brilla amb una energia que ha romàs emmagatzemada dónes que va ser pena.

EL SISTEMA POTASSI-ARGÓN

És una dels tècniques mes adequades per a datar els jaciments de l'home primitiu d'Àfrica de fins a 5 milions d'anys. És limita als roques volcàniques amb una antiguitat no menor de 100.000 anys aproximadament.
És basa en el principi de la desintegració radioactiva: la lenta transformació de l'isòtop radioactiu K40 en el gas inert Ara40 dins dels roques volcàniques. Coneixent el ritme de descomposició del K40 (la seua vida mitjana és de 1300 milions d'anys) el mesurament de la quantitat d'Ara40 continguda en una mostra de roca de 10 g. proporciona un càlcul de la data de formació de la roca. El que posa a zero el rellotge radioactiu és la formació de la roca durant l'activitat volcànica, que expulsa qualsevol partícula d'argó que hi haguera abans.
Els limitacions mes importants este procediment sotàs que només és pot utilitzar per a datar jaciments sepultats per bugades volcàniques i que no és possible quasi mai aconseguir una precisió major de ± 10 % (Renfrew i Bahn, 1993: p. 138).

LES SERIES DE URANI (SERIES U)

Dins del urani, estan els isòtops 235 i 238 que quan és desintegra, solta substàncies com

  • Tori

  • Proactini

  • Etc.

Aquestes substàncies és queden tancades a les roques cristal·lines formades per calcària.

Data els fòssils de la zona de Àfrica del sud.

URANI/TORI

La datació per mitjà d'Urani - Tori va ser empleada per primera vegada en 1956 sobre ossos fòssils, però abans que açò havia sigut utilitzada per a datar fuet.
La datació per mitjà de l'Urani - Tori és una tècnica que se servix dels propietats radioactives de la vida mitjana del U238 i del T230. Quan la suma d'estes sotàs comparades, s'obté una estimació de l'edat de l'objecte.
Hi ha diversos procediments que poden ser utilitzats amb este mètode de datació. Alguns d'ells sotàs: l'Espectrometria de la Dilució de Massa de l'Isòtop (IDMS), l'Espectrometria de la Massa de l'Ió Secundari (SIMS), etc.
Un problema amb esta tècnica sotàs els requisits necessaris per a l'objecte a datar, perquè este ha de tindre mes urani que tori i immediatament després de la seua extracció ha de ser tancada la mostra perquè no és contamine.

Esta tècnica va ser aplicada per primera vegada pels geòlegs americans Irving Friedman i Robert L. Smith.
Este mètode és cridat també datació pel cércol d'hidratació o d'obsidiana. S'utilitza per a calcular edats en anys. És basa en el principi que quan l'obsidiana és trenca, comença a absorbir l'aigua que la rodeja per a formar una capa d'hidratació que és pot mesurar en el laboratori determinant el grossor dels aurèoles (anells d'hidratació) produïdes per vapor d'aigua difonent-se en superfícies acabades de tallar de vidres d'obsidiana. És pot aplicar a vidres entre 10.000 i 120.000 anys aproximadament (Chronology by obsidian hydration,

Crida també datació pel cércol d'hidratació o d'obsidiana. S'utilitza per a calcular edats en anys, determinant el grossor dels aurèoles (anells d'hidratació) produïdes per vapor d'aigua difonent-se en superfícies acabades de tallar de vidres d'obsidiana. És pot aplicar a vidres entre 200 i 200.000 anys.

LA CRONOLOGIA COMPARADA

S'utilitza quan es vol datar un context arqueològic per la presència en el mateix d'elements la data del qual ja es coneix prèviament en altres llocs.

Tots estos mètodes i tècniques de datació solen ser costosos i únicament s'utilitzen per a datar episodis concrets que aporten dades cronològiques significatives. És habitual utilitzar diversos mètodes de datació absoluta i relativa, a fi de relacionar els resultats i arribar a una conclusió vàlida, per exemple: estratigrafia, tipologia i C-14. Els resultats dels tres mètodes han de ser coincidents perquè la data resultant siga admesa. En tot cas, els prehistoriadors solen donar prioritat a les dades arqueològiques, que són matisats per altres avaluacions cronològiques.

En els últims anys, alguns d'estos mètodes han experimentat canvis substancials en la seua aplicació i interpretació, que han suposat al seu torn canvis d'importància en la interpretació de determinats fenòmens culturals. Les dates obtingudes pel C-14 calibrat, per exemple, ha servit per a ratificar la idea que molts fenòmens culturals de la Prehistòria occidental que se suposaven procedents d'Orient i s'explicaven per mitjà de les tesis difusionistes de l'historicisme, tenien a Occident una antiguitat major que els seus suposats precedents orientals, de manera que difícilment podien procedir d'allí. Tal és el cas del fenomen megalític o de la metal·lúrgia del coure. La teòrica linearidad difusionista d'Orient s'interromp en l'àrea balcànica (la denominada «falla balcànica») a partir de la qual els fenòmens culturals pareixen tindre un fort component autòcton.

Qualsevol mètode de datació, tant relativa com absoluta, ha de ser utilitzat amb prudència, coneixent amb detall el context arqueològic de la mostra que es vol datar, de manera que el resultat puga aplicar-se amb fiabilitat a eixe context. La manera més segura d'evitar errors és la utilització de diversos mètodes i tècniques, contrastant els seus resultats, de manera que podem verificar que són acceptablement coincidents.

Si bé molts d'estos mètodes de datació van ser considerats amb extrema prudència en un principi, després de diverses dècades d'experimentació s'ha arribat a verificar la seua validesa en la majoria dels casos. La seua aplicació ha servit per a demostrar o ratificar idees que, fa tan sols uns pocs anys, no eren més que meres intuïcions dels especialistes. Així, l'antiguitat de l'espècie humana s'ha prolongat fins fa uns 5 milions d'anys per als primers homínids, el Neolític s'ha portat fins al ix mil·lenni a.C. o el megalitismo més antic del vell món s'ha detectat en l'occident d'Europa. Milers de datacions absolutes matisen hui les tradicionals datacions relatives, reforçant el seu valor. No obstant, encara persistixen alguns problemes que hauran de solucionar-se en les pròximes dècades, com el de la contaminació de les mostres, el de la vida mitjana del C-14 o el de les correccions i calibratges de les dates estàndard. I quan eixos problemes se solucionen, possiblement podrem comptar amb l'anhelada «màquina del temps», que li diga als arqueòlegs la data exacta dels materials i esdeveniments.

L'estudi dels materials arqueològics trobats en l'excavació és fonamental per a la ulterior interpretació del jaciment. Si el registre de les troballes durant l'excavació ha sigut correcte i els inventaris, fitxes descriptives, base de dades, planimetria i seqüències estratigràfiques s'han elaborat amb claredat i escrupolosament, el treball de laboratori comptarà amb molts avantatges. Este tipus d'estudi és complex i sol portar temps: el prehistoriador i el seu equip de treball hauran d'analitzar peces, estudiar els seus aspectes tecnològics i tipològics, establir comparacions, consultar informes tècnics, elaborar quadros estadístics, interpretar seqüències estratigràfiques i plans d'estructures, etc. per a intentar arribar a unes conclusions que, inevitablement, hauran de conduir a emmarcar el procés en un període cultural, establint la seua cronologia i creant una imatge, el més aproximada possible, del grup humà que va depositar els seus restes en el jaciment.

Amb l'auxili dels mètodes i tècniques que hem mencionat els materials arqueològics aniran oferint informació sobre distints aspectes: tecnologia, recursos econòmics, formes de vida, creences, població, ritual funerari, etc., de manera que és tasca del prehistoriador organitzar coherentment eixes dades per a deduir d'ells una interpretació dels fets que puguen reflectir. Eixa serà l'última fase del procés: la interpretació.

LIMITIS I LIMITACIONS

El desenvolupament dels mètodes geocronológicos basats en la desintegració radioactiva ha permés un enorme progres en la determinació dels edats dels roques i en conseqüència en els edats dels unitats cronoestratigráficas.

Els mètodes isotòpics o radiomètrics és poden aplicar a tota l'escala dels temps geològics i a una gran varietat de roques i minerals, així com també en la datació dels processos geològics. En tots els casos l'edat determinada és mesura retrospectivament dónes del present i s'expressa sovint en milions d'anys.

En 1905, i utilitzant per primera vegada el decreixement radioactivo, Rutherford calcule l'edat d'uns minerals d'urani a partir dels quantitats d'heli acumulades en ells. En 1913 Holmes va establir la primera escala moderna dels temps geològics, en la que atribuïa als roques de l'Arcaic edats pròximes als -1.600 milions d'anys. No obstant no és fins a 1938, aprofitant els nous coneixements sobre l'estructura de l'àtom i sobre els isòtops, quan Nier utilitzant els isòtops de l'urani i del tori realitza els primeres datacions precises de distintes roques. A partir de 1946, amb el progres en els mètodes de mesura dels relacions isotòpiques i el descobriment de la termoionizacion, comencen a ser utilitzats altres elements radioactivos en cronologia, principalment k-ara i Rb-Sr, que junt amb els mètodes U-Pb-Th, constituïxen els mètodes radiocronológicos mes clàssics. Mes recentment han començat a utilitzar-se altres parelles radioactivas com a samari-neodimi, reni-osmi, luteci-hafni,etc.

Tots estos mètodes enumerats anteriorment utilitzen elements radioactivos que ja existien en el moment en què és forme la Terra, sotàs els denominats com a isòtops "primitius". Enfront estos isòtops, és troben altres isòtops l'origen del qual obeïx a altres causes, sotàs els denominats isòtops "cosmogénicos". Per a este grup d'isòtops s'admet que s'originen o s'introduïxen contínuament en l'atmosfera i a partir d'ací, s'incorporen per mitjà de mecanismes específics en els minerals i sers vius. El seu ocupació com a cronòmetres pot realitzar-se sobre qualsevol material capaç de retindre.

Entre este grup és troba isòtops del carboni, alumini, clor, heli i silici.
En general tots els mètodes radioactivos de datació és basen en la propropietat que tenen els elements radioactivos de transformar-se espontàniament en altres elements de naturalesa distinta, a partir de l'emissió de partícules alfa, beta o gamma. .

Una partícula alfa (a) correspon a un àtom d'Heli, He42 . Una transformació acompanyada de l'emissió d'una partícula a , origina un element fill que te una massa atòmica disminuïda en 4 unitats de massa respecte a l'àtom de l'element inicial o element pare, i amb un número atòmic disminuït en 2 unitats. Pel fet que la desintegració radioactiva inclou només el nucli de l'àtom de l'element radioactiu, la velocitat de desintegració és totalment independent dels condicions físiques i químiques, com ara pressió, temperatura, tipus d'enllaç químic, etc...

EL TREBALL DE GABINET: LA INTERPRETACIÓ

La interpretació és el treball final del procés i, possiblement, el més important, ja que desemboca en una memòria de l'excavació que haurà de publicar-se perquè el món científic conega els resultats de l'excavació.

El prehistoriador, bon coneixedor de la teoria prehistòrica, haurà d'adoptar una determinada posició metodològica per a crear el seu model interpretatiu. En este sentit, han de recordar-se les diverses tendències metodològiques a què hem fet menció en el capítol 1.

És evident que només podran interpretar-se les dades verificades i contrastats i s'haurà de fugir de qualsevulla hipòtesi insuficientment provada. La síntesi històrica inclou l'adscripció cronològica i tecnotipológica dels materials, així com totes les dades relatives a la manera de vida del grup humà estudiat. En este sentit, poden utilitzar-se teories d'abast mitjà, que oferixen possibilitats d'aproximació a diversos aspectes del jaciment i el seu entorn.

L'Ecologia i la Tecnologia són dos aspectes bàsics per a la reconstrucció dels models de vida i subsistència de les societats prehistòriques. La Bioarqueología enfoca l'estudi de les cultures com si anessen entitats vives i en relació directa amb el mig que les rodeja, el sòl, la biomassa, el clima i altres mitjans de subsistència. La Tecnologia es desenvolupa en relació molt directa amb les condicions ambientals, ja que en certa manera els avanços tecnològics van ser realitzant-se, sobretot, per a donar respostes específiques a les necessitats humanes.

De la mateixa manera, l'Etnologia comparada aborda l'anàlisi dels aspectes no materials de les comunitats. El mètode etnològic va ser molt utilitzat en el passat, encara que en l'actualitat la seua aplicació queda reduïda a casos específics, amb estudis comparatius en què l'investigador ha de ser molt prudent.

Els arqueòlegs americans, no obstant, solen utilitzar ben sovint l'Etnoarqueología, com una extensió de l'Etnohistoria, que és una disciplina que posa en relació l'Arqueologia amb l'Etnologia, a fi d'investigar la conducta social i cultural contemporània des d'una perspectiva arqueològica. A Amèrica existixen encara moltes evidències arqueològiques vives, tant antropològiques com culturals (tradicions, pensament mític, sincretismes religiosos, etc.), situació impossible de trobar en la major part del vell món.

A un altre nivell, tenen especial interés els estudis territorials o espacials, des de la perspectiva de l'Arqueologia espacial o territorial, per a la que, segons l'Escola de Cambridge, el territori és «l'àrea habitualment explotada des d'un assentament». Això conduïx a l'estudi de les àrees de captació de recursos (SCA-Site Cachtment Anàlisi), segons el model teòric a l'ús.

Però el territori és també «un espai socialitzat i culturitzat, on transcorren les relacions de les societats humanes», de manera que el seu estudi conduïx a diverses propostes metodològiques, entre les que podem destacar

  • Àrees de Captació de Recursos

  • Arqueologia territorial/Anàlisi regional

  • Arqueologia del paisatge (Landscape Archaeology)

  • Geoarqueología (Environmental Archaeology)

  • Arqueologia de l'assentament o dels patrons d'assentament

Els objectius d'estudi de l'Arqueologia espacial i territorial els podem dividir en

  • Estàtic: el model de poblament d'una època

  • Dinàmic: l'evolució el poblament en una regió

Els nivells d'estudi que poden ser utilitzats són

  • Macro. Estudi de fronteres i límits culturals

  • Semimicro. Estudi d'àrees de captació de recursos

  • Micro. Estudi d'àrees d'activitat específica en el jaciment

Este tipus d'estudis conduïx models d'investigació de caràcter regional, a través de la busca i localització de jaciments, però també a models específics sobre un jaciment en què s'avalua del seu context i la seua relació amb altres jaciments veïns. El territori circumdant s'estudia també per a intentar una reconstrucció de les seues característiques en l'època que s'estudia, avaluant diversos factors, com: geomorfologia, clima, flora, fauna, acció antròpica, recursos, estudi del sòl agrícola, etc.

Amb les dades obtingudes de la prospecció i excavació i manejant-se les propostes de l'Arqueologia Territorial i Espacial podem plantejar-nos distints objectius d'estudi, com

  • Estudi de relacions entre jaciments-entorn (home-terra)

  • Estudi de relacions de jaciments entre si (home-home)

  • Estudi de relacions entre dos o més entorns (Terra- Terra)

Per a això podem utilitzar tres eniveles d'anàlisis

  • Nivell macro

  • Teoria del veí més pròxim

  • Els polígons de Thiessen

  • Teoria del lloc central

  • Site CatchmentAnalysis (SCA)

  • Anàlisi de regressió

  • Fronteres i límits culturals

  • Nivell semi-micro

  • Site CatchmentAnalysis (Àrees de Captació de Recursos)

  • Anàlisi espacial de necrópolis

  • Anàlisi espacial del poblat

  • Nivelmicro

  • Definició d'àrees d'activitats específiques

  • Àrees d'habitació

  • Espais constructius

  • Espais de depòsits

  • Soterraments (com a unitats dins de la necròpolis)

El món funerari també oferix especials possibilitats d'estudi que podem veure en els plantejaments teòrics de la denominada Arqueologia de la Mort, que és una de les més afortunades propostes de l'arqueologia procesualista.

L'ARQUEOLOGIA DE LA MORT

L'Arqueologia de la Mort part del fet que els soterraments, com a conjunts arqueològics tancats, ja siguen aïllats o formant necròpolis, així com les pràctiques funeràries, solen ser evidències que tanquen abundant informació per als investigadors. Les evidències dels soterraments poden ser la base d'interpretacions socials, ja que les ofrenes materials sepultades amb els individus, així com els propis cadàvers, poden oferir informació sobre les diferències de riquesa i estatus dins del grup.

El document funerari és també un signe, i com a tal té un significat que cal interpretar, ja que les seues evidències constituïxen aspectes no materials de la conducta social.

L'Arqueologia de la Mort pretén investigar aspectes de l'estructura social a partir de les pràctiques funeràries, així com altres aspectes antropològics del grup, ja que es partix de la idea que les estructures implícites en les pràctiques funeràries expressen la realitat social o els seus principis simbòlics i, per tant, constituïxen una base potencial d'estudi per a obtindre informació.

Entre els objectius d'estudi més destacats podem citar: el tractament de l'especificitat del registre funerari com a font d'informació privilegiada sobre l'estructura social i la cultura; aspectes socials i culturals, estatus, categories socials, ideologia, creences, rang personal, paleopatología, dieta i nutrició, diferències de sexe i edat, natalitat, demografia, etc.

Com a teoria d'abast mitjà, l'Arqueologia de la Mort està entre la materialitat dels fets arqueològics i la teoria social general. El seu objectiu perquè, es pot resumir dient, en paraules de Schiffer, que pretén establir connexions entre el context arqueològic present i el context sistèmic passat.

V. Gordon Childe va advertir (1944) que «a major progrés de la cultura material, menor és l'energia invertida en els soterraments, alhora que es consolida i augmenta la riquesa dels vius». D'ell partix la idea que «el gasto públic en les necròpolis serà inversament proporcional al desenvolupament tecnològic».

No obstant, els estudis del moment només es limitaven a detallades descripcions de tombes i necròpolis, generalment sense conclusions de tipus social o

econòmic. Les anàlisis antropològiques eren igualment rars.

L. Binford i A. A. Saxe van ser els primers a establir les premisses teòriques de l'Arqueologia de la Mort. Els seus enunciats teòrics procedixen de l'Antropologia. En 1971 J. A. Brown va desenvolupar la primera experiència pràctica amb l'estudi del cementeri de Spiro (Oklahoma). El seu treball va tindre enorme influència en els investigadors contemporanis.

J. A. Tainter (entre 1973-1977) va ampliar els principis teòrics. D'ell sorgix la idea del principi de gasto d'energia invertit en el soterrament com a determinant per a establir el rang social del difunt.

R. Chapman, 1. Kinnes i K. Randsborg publiquen en Cambridge The ArchaeoIogy of Death, que suposa una posada al dia dels principis metodològics. En l'obra es destaquen els nous tipus d'informació que aporten antropòlegs físics sobre paleopatología, nutrició, demografia, etc., que és una de les majors aportacions metodològiques.

L'enfocament materialista, mantingut per L. Binford, J. A. Tainter, V. Lull, i M. Picazo, entre altres, sosté que el ritu funerari suposa per al grup humà que ho practica una activitat econòmica, és a dir, una inversió d'energia o de treball social. En conseqüència, la tomba, en tant que treball social, denota la posició de l'individu en les relacions socials i, per tant, la quantificació del gasto funerari ha de permetre interpretar l'estratificació del grup.

J. M. O'Shea publica a Nova York Mortuary Variabilíty, on intenta establir una teoria arqueològica sobre el comportament funerari.

M. Bloch (1981), des del punt de vista de l'Antropologia, desenvolupa la idea que «la complexitat ritual de certes societats està en relació amb una jerarquització de rangs individuals o col·lectius, que s'ha produït al llarg del desenvolupament històric».

G. Gnoli, J. P. Vernant i B. d'Agostino (1983) han orientat els seus treballs cap a l'estudi de la «ideologia funerària». Del ritual funerari els interessa el seu significat. Diu Vernant: <(La ideologia funerària no és només l'eco on es reflectix la societat dels vius, sinó que definix un esforç col·lectiu per a elaborar una aculturació de la mort seguint una estratègia de la mort, o siga, un conjunt de regles pròpies de la comunitat per a afirmar els seus trets específics, les seues estructures i orientacions.»

Un dels sectors crítics a l'Arqueologia de la Mort procedix de les denominades Arqueologia Contextual i l'Arqueologia Postestructuralista o Simbòlica.

1. Hodder (1982) recolza les seues crítiques en la falta de definició de la «estructura social» en Arqueologia. Per a ell l'estructura social es definix com «les regles i conceptes que ordenen i donen sentit al sistema social». I afirma que «les restes arqueològiques de les pràctiques funeràries estan relacionats amb una ideologia de la societat dels vius que no sempre té una relació lineal amb les relacions socials».

Un altre sector crític ho formen els components de la denominada «Arqueologia

escèptica», essencialment S. Piggott, P. Ucko i E. Leach. Estos consideren que la mort està en relació amb l'esfera pràcticament intangible de les creences religioses i posen en dubte que existisca una relació directa entre les pràctiques funeràries i el món dels vius. Segons Leach, «la relació existent entre l'esfera dels morts i el món dels vius és metafòrica».

La crítica procesualista, per fi, no afecta el mètode en si, sinó als detalls. Es deté en el concepte de «ideologia» emanada dels soterraments.

Hi ha, també, una crítica postestructuralista i neomarxista.

Com les pràctiques funeràries tenen una doble naturalesa, material i simbòlica, esta dualitat imposa metodològicament dos enfocaments

  • El positivista descriptiu (classificació, tipologia dels materials, cronologia, etc.)

  • L'enfocament especulatiu: perspectiva interpretativa (nivells d'estudi).

El registre arqueològic pot ser interpretat en termes dels processos socials que ho van originar.

Els nivells d'estudi se centren, perquè, en

  • Nivell macro. Relacions entre l'hàbitat i necròpolis i distribució zonal de les necrópolis

  • Nivell semimicro. Organització interna de les necròpolis. Nivell micro. Organització interna de la tomba.

Recentment s'ha incorporat a este tipus d'estudis l'anàlisi estadística i la quantificació aritmètica.

L'estudi interpretatiu conclou amb una memòria científica de tot el treball. Esta memòria, que en definitiva, és el resultat final del procés, ha de ser clara, concisa i veraç, i comptar amb el suport d'un aparell gràfic de fotografies, dibuixos, plans i quadros estadístics, de manera que puga ser consultada per altres especialistes.

La redacció d'esta memòria d'excavacions sol realitzar-se hui per mitjà de sistemes informàtics: tractaments de text, bases de dades, programes gràfics, processament de fotografia i plans, programes de restitució gràfica, cartografies electròniques, etc., que faciliten molt la labor de l'investigador. És possible que, amb sort, el resultat final del treball a penes ocupe un parell de línies en un manual de Prehistòria. Però eixa és la forma en què les dades de l'Arqueologia es van incorporant al nostre coneixement general.

Per fi, els materials arqueològics recuperats són depositats en un Museu o centre d'investigació, en el que també es depositen els inventaris i una còpia del diari d'excavacions.