Postguerra española

Historia de España. Final de la guerra civil # Batalla del Ebre. Règim franquista

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 23 páginas
publicidad

1-EL FINAL DE LA GUERRA CIVIL

1.1-La batalla del Ebre i la caiguda de Catalunya

la batalla del Ebre va ser una operació militar insólita: les forçes republicanes van creuar un riu amb unes forces franquistes perfectament posesionades a l'altre costat. L'operació va ser preparada mesos enrera. Es treslladaren barques de la costa a l'interior, i els soldats aprengueren a remar, a nedar i a construir ponts i passeres.

La batalla va iniciar-se a les 0,15 hores de la matinada del dia 25 de juliol de 1938, festa de St. Jaume, quan l'exèrcit republicà va comenmçar a creuar al riu per diferents punts entre el curs mig-alt (Mequinensa) i el baix (Amposta).

Les terres del Matarranya , la ribera d'Ebre, el Baix ebre, la Terra alta van veure la major de les forces combatents de la história de Catalunya on hi van perdre la vida milers d'homes.

Postguerra española
Per la zona Nord, l'exèrcit republicà tinguè un exit inicial , travessant el riu i formant una bossa que aguantaria fins a primers d'agost. El que en principi semblava una victoria per a les tropes republicanes va esdevenir despres una de les mes sagnants de les derrotes . La 42 divisió republicana va ser l'encarregada de creuar l'Ebre per la zona de Mequinensa - Faió amb les Brigades 59, 226 i 227. El dia 25 de juliol la divisió comptava amb unes forçes de 9500 homes i el dia 6 d'agost, quan va tornar a creuar l'Ebre, van tornar solament 3500 homes.

En una altra acció al Sud, es trobà amb serioses dificultats i foren deturades a l'altura d'Amposta, on tingueren que repasar el riu rapidament tornant al punt de partida ja tambe amb baixes d'homes.

Per la zona central l'operació fou un exit (també inicial). El pas del riu entre Riba - Roja i Benifallet va agafar per sorpresa a les forçes franquistes i el front s'enfonsà a favor dels republicants: Ascó, Fix , foren ocupats, i progressivament caigueren tambe en poder dels republicants desde Mora d'Ebre i l'ermita de St. Geroni, fins a Pàndols. Peró el comandament franquista va ordear la màxima resistència i comença a enviar reforços. La batalla de l'Ebre entreva en una nova fase. La mes dura, amb l'atac constant de l'avoació alemana, amb bombardeijos des del matí fins a la nit ( 300 avions cadena caçes, van arribar a realitzar fins a 3 serveis diaris).

L'exercit franquista, amb l'arribada d'importants reforços, va iniciar les seves contraofensives per recuperar el terreny perdut. Alehores, es van produir les batalles més dures. Punta tàrrega, cota 705... noms que avui romanen en la memória popular foren testimonis directes d'uns fets que van anar molt més enllà de la lluita armada i que han assolit una resonància mítica.

1.2- La derrota final de la República:

Després d'una campanya electoral de gran violéncia verbal, les eleccions van ser guanyades pel Front Popular al 1936. La dreta, per altra vanda, augmentava la seva força, la qual esdevindria a formar la fotura Espanya « nacionalista ».

Inmediatament després del tromf del Frente Popular es va anar formant una conspiració de les forçes de dreta, més ben organitzada que el 1932, quan es va revoltar el General Sanjurjo. Diversos generals estaven decidits a evitar el desencadenament d'un moviment revolucionari popular, mentre que Azaña intentava inhútilment de frenar el procés revolució social protagonitzada per CNT. Finalment, el 17 de Juliol de 1936 va començar a Melilla l'Alzamiento Nacional , moviment que va ser recolzat per tradicionalistes, monàrquics i falangistes.

2- EL PRIMER GOVERN FRANQUISTA

2.1- La repressió de la postguerra:

Els tribunals militars van prendre el paper en la justícia i van condemnar els acusats de delictes polítics.

La legislació que s'aplicava desde 1939 era la Ley de Responsabilidades Políticas (9 de feber de 1939) , que permetia jutjar persones del vàndol vençut per actuacions polítiques que haguéssin fet a partir de l'1 d'octubre de 1934 . aquesta llei es va aplicar a persones dels partits polítics d'esquerres, maçons, membres dels Tribunals Populars i sindicalistes, es va completar amb la Ley para la supresión de la Masoneria y el comunismo (1 de març de 1940).

Els tribunals militars aplicaven penes que solien consistir en l'ampresonament o la condemna a mort. El nombre d'execusions entre els anys 1939 i 1945 es calcula que que va ser d'unes 30.000. En quant al nombre de persones empresonades es considera que l'1 d'abril de 1939 n'hi havia unes 100.000 i que, a la fi del mateix any, la xifra era de 270.000.

D'altra banda les persones que eren Funcionaris de l'Estat o dels municipis en territori republicà van ser objecte d'una investigació extremament rigorosa (anomendada també «depuració») , que en molts casos va comportar a l'acusat la pérdua del lloc de treball.

El 3 de març de 1943 es va promulgar una nova llei que qualificava de «rebel·lió militar» qualsevol infracció de les lleis d'ordre públic de manera que aquests tipus d'infraccions havien de ser jutjades també per tribunals militars.

2.2-la repressió cultural i l'abolució de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya

Una de les primeres disposicions que pren l´autoritat militar és la prohibició de l´ús de la llengua catalana en la vida civil i religiosa. Aquesta prohibició i persecució de la llengua i l´agressivitat anticatalanista impedeix que la intel·lectualitat resorgeixi i sigui present a la vida pública o a les publicacions.
El trencament cultural amb la república necessita un model escolar que transmeti els valors dels vencedors, i es porta a terme una forta repressió contra el profesorat i es canvien radicalment els valors i el model educatiu. A partir d´aquest moment tot l´ensenyament es fa en castellà, i s´ignora la llengua, la història, les tradicions i les costums de Catalunya. Es prohibeix la coeducació de nois i noies, que a partir dels sis anys s´eduquen en aules separades, s´introdueixen assignatures obligatories com la religión, la formación del espíritu nacional per als nois i tareas del hogar per a les noies, i que són impartides directament per membres de la Falange i de la Sección Femenina del partit únic.
A totes les aules hi figura un santcrist i un retrat del Caudillo. Quan comença el dia, s´hissa la bandera i s´entona l´himne nacional.

La Catalunya republicana i autònoma, aïllada de la resta del territori de la República des de l'arribada dels franquistes a la Mediterrània per Vinaròs, tenia els dies comptats. El 26 de gener de 1939 era ocupada Barcelona i el 10 de febrer l'exèrcit revoltat ja controlava tot el territori català. Però la República va deixar el govern de Catalunya sense el control de la majoria de competències i serveis, fet que va ajudar força a en Franco.

2.3- La influència estrangera: els feixisme alemany i italià:

El feixisme de Hitler:

Hitler odiaba als aristócrates, capitalistes, comunistes i liberals, així com els jueus i a tots aquells que no pertenyien a la raça aria. Consumat orador, Hitler, va conseguir ràpidament seguidors acusant al govern republicà de dèbil i traidor. Va proposar l'expulsió de jueus, als qual els dercribía com a infames, per repartir els seus llocs de treball entre dignes alemanys, i va prometre recuperar la força i l'honor d'alemanya. A canvi, demandava la completa lleialtat i obediència del poble a la seva persona com el seu Führer (conductor). Per reforçar el seu missatge, les SA (Sturm Abteilung) van atacar a comunistes, jueus i membres d'altres partits.

Hitler va ser elegit canceller i es va proclamar comandant en cap de les forçes armades.

En el seu règim s'ilegalitzaren tots els partits polítics exepte el nacionalsocialista. Les bagues es prohibiren i les persones sense feina eren inscrites en camps de treball o s'allistaven a l'exèrcit.

Pel que fa a l'economía, el III Reich va buscar ser autosuficient.

Es va constituïr un exércit professional i es va establir el reclutament obligatori per tots els citadants alemanys.

El feixisme de Mussolini:

Va ser un moviment de caràcter nacionalista, antiliberal i antisocialista. Aquesta dictadura va conseguir el recolzament d'àmplies capes de societat.

Es va prendre com un dels bastants models a seguir un antic símbol e disciplina romana. La seva activitat es va extendre per les zones rurals, on les seves milicies de “camises negres” van conseguir el recolzament dels terratinents mentre atacaben a les lligues de pagesos i a les associacions socialistes. En un moment d'oportunisme, el feixisme va abandonar el seu talent republicà per a guanyar-se la confiança de l'exércit i de la monarquía.

Les influéncies al règim de franco:

El régim franquista va ser influït de moltes maneres, com el reclutament obligatori o la represió i persecució de tota persona que no fos de les mateixes idees o per l'estil (cal recordar la llei que deia ley de represión al comunismo i masonería). També es veu influït per el feixisme alemany perqué l'economia era formada per un procés autàrquic . També es veu influït perqué el feixisme de Franco, també tenia un líder, el Caudillo.

Del feixisme Italià adoptà el fet de tenir el partit i estètica própia (cal recordar que els de la Falange, anaven vestits amb camisa blava i una txapela vermella), així com també la confiança i recolzament de l'exércit.

3-SITUACIÓ SOCIAL

3.1- La Falange:

La falange esponyola va ser un partit polític Espanyola creat a 1933, durant la II República, que va proporcinar las bases ideológicas al règim franquista.

Creació de la Falange:

El març de 1931, Ramiro Ledesma Ramos va publicar la conquista del estado entorn el grup que es formaría Guerra Hispánica, i a l'agost, Onésimo Redondo fundava les “ Juntas Castellanas de Actuación Hispánica “ i el diari “Libertad”. Ambdós grups formar´´ien a l'Octubre les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) amb una ideología clara: nacionalisme hispanista, antimarxisme, totalitarisme, antiliberalisme, organització paramilitar i un cert anticemitisme.

Neixien també altres grups feixistes: el tradicionalista, el monarquic de Renovación Española i el Bloque Nacional. El 29 d'octubre de 1933, José Antonio Primo de Ribera, (fill del dictador), va presentar un altre moviment més, el Falangista , que pocs dies desprès va prendre el nom de la Falange Española. (FE), va fer públic el seu himne (cara al sol) i el seu uniforme (la camisa blau maó). El 4 de març de 1934 es fusonaven la FE amb les JONS. El seu nou nom, sería el de la Falange Espanyola de las JONS , prenen d'aquestes el seu escut (el yugo i les flexes dels reis católics) i la seva bandera, (trees franjes verticals negra-roja-negra, tal com de l'anarquisme). El nou partit, tenía prop de 3000 afiliats.

La revolució d'Octubre a Astúries i la proclamació de l'Estat Cátala, van provocar una forta reacció nacionalista. Alguns grups, i entre ells la Falange, van anunciar ja la seva participació a la guerra civil, que intuyen ja molt a prop.

La guerra civil:

En les eleccions de 1936 la Falange no va obtenir cap escó. El nou govern del Frente Popular, la va dclarar il·legal i els seus principals líders, van ser empresonats. Desde la presó, Primo de Rivera, va ordenar als seus seguidors la participació en l'Alzamiento , que va portar a l'esclat de la Guerra Civil (1936-39).

El 17 va esclatar la rebelió, i el 18 els Falangistes es van posar a disposició dels sublevats: a Sevilla, a Granada, a Galicia o a Madrid.

La situació dels falangistes era, peró, molt débil. Els seus principalslíders estaven empresonats o eren afusellats a la zona republicana. Peró Francisco Franco va intuïr que la falange podía subministrar la base ideológica a la seva revelió.

Mentrestant, Manuel Hedilla, había sigut elegit sucesor de Primo de Ribera. Peró Franco va decidir la integració de tots els grups polítics (sobre tot falangistes i carlistes) en un sol “moviment”.

El 19 d'abril, es creava la Falange Espanyola Tradicionalista y de las JONS, de la qual Franco es constituiría en cap únic.

Durant el franquisme:

El nom de Falange va ser poc a poc substituit en la década de 1940 pel de Movimiento Nacional i el régim va acabar per convertir-se en el Nacionalcatolicismo.

Ja durant la transició, a la democracia, després de la mort de Franco, es van legalitzar els grups escidits del falangisme espanyol: FE de les JONS i FE independent, ambdós sense importancia política en l'organització del nou estat democràtic.

3.2- El Sindicat Vertical:

El sindicat vertical va ser una entitat que agrupava patrons i assalariats per la defensa d'uns interesos que considera sempe compartits per amdós sectors de la producció. Per tant nega la lluita de classes. El sindicat vertical, és tutelat per l'estat , i és propi de règims dictatorials. Deia que els espanyols quan colaboren en la producció constitueixen la Comunitat Nacional sindicalista com unitat militant en disciplina del moviment.

Era l'únic sindicat permés en el govern de Franco.

3.3-Les organitzacions juvenils:

A la dècada del 60, el moviment de joves amb ganes de començar a preparar un cànvi de futur més aviat antifranquista i de caràcter democràtic, va adquirir un gran creixement. A Catalunya va suposar la desaparició del SEU (Sindicato Espanyol Universitario), organisme de control gobernamental, i la creació del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitats de Barcelona (SDEUB). L'assamblea constituient d'aquest sindicat , celebrada al 1966 al convent dels Caputxins de Sarrià, va comptar amb l'assistència de 500 delegats estudiantils i la presència de destacades personalitats del món de la cultura. El fet que aquesta assamblea fós il·legal, segons el gobern franquista, va provocar un espectacular assetjament del convent per la policia. Aquets episodi ha passat a l'História amb el nom de “Caputxinada”.

3.4-l'Exèrcit, militars en el poder:

Els militars eren i seguiràn sent, una pesa central en l'estructura de poder del règim. L'exércit era tota una reserva controlada de poder per Franco que, una vegada depurada en la década anterior dels seus elements proclives a la monarquía o amb síntomes liberals, es consolidà en termes de fidelitat. Així, l'exércit com a talno va actuar autónomament, no va adquirir protagonismes polítics i va establir una relació especial amb franco en termes de lleieltat i disciplina, sentint-se així depositari per sobre de la societat civil, del manteniment dels valors del 18 de juliol.

Eran els Militars de Franco, que rodejaren al dictador com colectiu i com personal polític de confiança.

L'exércit era una institució fortamentideologitzada precisament en el seu paper polític de defensa dels gests fundamentals del régim.

Va ser la peça mestra del régim que menys evolucionà i s'adaptà als temps.

Es va distenciar de la societat civil i va mantenir les seves pautes de cohesió i la seva comunitat de valors:

-Culte místic de la nació

-Visió dogmàtica i intransigent de la religió católica

-Projecció del ordre

-La jerarquía i la disciplina en la organització político-social

-Códig d'onor

-Firme creença en la superioritat de la seva misió salvadora de les escéncies de la patria.

Aquestes creencies i aquesta actitud van ser la base del seu paper polític tal com deia al concordat firmat al 18 de juliol.

El personal militar va desplegar importants funcions en els apartats de l'estat, nutrint des dels governs civils als ministeris, també altres nivells de l'Administració a més de les feines principals i judicials que teníen asignades.

Tot i aixó no va evolucionar, hi si ho va fer molt poc, organitzativa i tàcticament.

3.5- l'Església: el Nacional-catolicismo:

Si des del principi de la guerra civil les relacions entre el franquisme i l'església católica són exel·lents, després, encara es van reforçar més. Així el 16 de juny de 1941, un acord va ser concluit entre Madrid i la Santa Seu, fixant el procediment de nombrament de les jerarquíes eclesiàstiques. Peró el caudillo va encara més enllà: colaborarà intimament amb el régim eclesiàstic, ja que en l'ensenyament, es fet sota el control de les atoritats religioses.

El caudillo dóna la joventut a l'església, i aixó indica que el franquisme no es un règim feixista, sempre preocupat per tenir una base de massa (precisament entre els joves), sinó uns forma extrema de reacció tradicional espanyola, utilitzant, a causa de la época i de les circumstàncies certs aspectes del feixisme.

La important llei d'ordenació de la Universitat espanyola del 29 de juliol de 1943 preescriu «la Universitat adaptarà el seu ensenyament al dogma i a la moral católics i a las normes vigents del dret canónic».

Tots els estudiants tenen que formar part obligatóriament del SEU (Sindicat Espanyol Universitari), branca universitària dels sindicats falanginstes.

Tots els professors rectors de la universitat hauràn de formar part del Secretariat General de la Falange.

Degut a aquest sistema educatiu imposat pel govern franquista mostren clarament que la universitat té que posar-se al servei de l'estat , que els profesors i estudiants estàn encuadrats pel franquisme, que sel's exigeix fidelitatr al Caudillo i la apología del sistema.

4- LA POLÍTICA EXTERIOR

4.1- 1ª Fase: 1939-1946: Espanya i la IIª Guerra mundial.

4.1.1- La No beligerància

El 13 de juny de 1940 Espanya va passar de la neutralitat a la No-beligerància, degut a l'extensió del conflicte de la Mediterrània, en el que volia aconseguir la major llibertat d'acció. Aquesta nova política serà recolzada amb l'ocupació per part de l'exèrcit, comandat per el coronel Yuste, de Tánger.

L'obertura del front oriental contra l'U.R.S.S. en el juny de 1941 va provocar la reacció de sectors que volien participar. Però això es va organitzar un exèrcit anomenat “División Azul” comandat per Muños Grandes. L'afer quedava justificat al mantenir-se la tesis de que el conflicte tenia dos punts de vista diferents: una lluita contra el comunisme, que es considerava com una prolongació de la pròpia Guerra Civil d'Espanya, i l'altre punt de vista com a un enfrontament entre democràcia i feixisme, davant la qual es mantenia la política de no-beligerància.

El 1942 va ser un any decisiu perquè: es va retirar Serrano Súñer i va ser substituït per el comte de Jordana; la lenta separació de les potències de l'Eix; i l'apropament dels aliats, fins el punt de substituir les facilitats que s'ha li havien donat als submarins alemanys en el port de Vigo i de facilitar el desembarco de les tropes aliades en el port d'Àfrica el setembre de 1942.

La mort de Jordana i la seva substitució per José Félix de Lequerica, antic “maurista” i afiliat a la Falange durant la guerra, va significar en agost del 1944 l'aïllament d'Espanya i l'Alemanya nazi, que aquesta ja havia perdut la guerra.

4.1.2- la División Azul:

va ser un cos de l'exercit espanyol que va lluitar en el front rus integrada en l'exercit alemany (Wehrmacht), durant la segona guerra mundial desde 1941 fins a 1944.

Amb el lema de Rússia culpable, Ramón Serrano Súñer (ministre de govern de Franco), va obrir oficines de reclutament que van rebre milers de voluntaris.

La Divisió no disposava de cobertura propia d'aviació i tampoc disposaven de tancs. En aquesta divisió i van lluitar 15770 soldats, que van tenir 5000 morts, 2000 mutilats i 600 presoners, retinguts a la URSS fins al 1955. els seus caps, van ser el general Agustín Muñoz i desde desmbre de 1942, el general Esteban Infantes. Alguns membres de la División Azul, van lluitar fins al final de la guerra integrats a les alemanas

4.2- 2ª fase: 1946-1959: de l'aïllament al reconeixament.

4.2.1- La Guerra Freda:

La guerra freda comença quan acaba la segona guerra mundial, hi ha un periode de desequilibri en les relacions internacionals. Tot això va contribuïr al disseny d'un nou mapa mundial basat en la divisió del món en zones d'influència de les superpotències, aix`va formar el que anomenem “política de blocs”.

De la pau a la Guerra Freda:

Al acabar la segona guerral mundial es crea la ONU (Organització de les Nacions Unides), aquesta organització pretenia defensar el valor de l'ésser humà, la igualtat i resoldre les diferències. Però hi havia una condició, si un país que hi estava dintre no volia entrar a protegir el pais la ONU no feia res.

Churchil fa una conferència encontra dels comunistes, diu que els comunistes enveirien Europa.

Pla Marshall:

El pla marshall es porta a terme el 5 de juliol de 1947, que consistia en reconstruir la economia un altre cop, aquest pla es fa perque els europeus temen a que les idees comunistes podien vindre i envaïr a Europa. Però al costat del pla, van apareixer bastants organismes com la OECCE (Organització europea de cooperació econòmica. Els comunistes veien el pla Marshall també com una idea capitalista introduida dels America als Britànics.

Els Conflictes de Corea i d'indo-xina:

Hi ha dos conflictes que van marcar principalment les relacions interlancionals; la guerra de corea i la guerra de indo-xina. La guerra de corea va començar al 1950, tot va començar perquè, en el 1945 els aliats havien disposat de Corea seria alliberada dels japonesos i que les primeres potències es repartirien el territori a partir del paral·lel 38.

Quan va entrar la ONU i van podero solucionar, va sorgir un altre problema, hi va haver una gran crisi a indoxina, concretament al Vietam. La indo-Xina francesa, la integraven al VietNam, dividit en els protectorats de Annam i Tonquín.

Aquestes dues parts de Vuetnam van comportar a enfrontaments entre França i Viet-minh i es crea una sud-república en el paral·lel 17. Es va considerar una siutuacio contraria al alcord de ginebra que preveia la unificacio del Viietnam. Tot aixo i que els EUA van itervenir-hi va portar a que la guerra d'alliberament enpresa pel Viet-cong va durar en els anys setanta.

De la guerra freda a la distensió:

La guerra freda va acabar quan es va acabar la postguerra, que va ser al 1962.

La independència d'Algèria provoca que el procés de descolonització dels països controlats pels grans imperis, mentre que l'altre esdeveniment posava en evidiència les posiblitats d'una nova estratègia dissuasiva.

Es forma una nova doctrina de la disuació graduada feta per Robert McNamara, en que consistia en que es disulíssin totes les represàlies massives.

Guerra freda i les organitzacions socials:

Entre els organismes oficials hi destaca la ONU, que es responsable del manteniment de la pau, una altre organització es la OTAN, en que es va fer un tractat que el seu objectiu era crear una política militar agressiva i comuna.

També són dàmbit mundial altres organismens com l'OCDCE i el FMI. El COMECON va ser creat l'an 1949 com a resposta a L'OECE. El pacte de varsòvia ve ser creat l'any 1955 a la capital polonesa, i el seu objectiu era una política comuna de defensa dels països comunistes, pero al any 1989 va desaparéixer.

4.2.2- El Concordat amb la Santa Seu:

el Concordat de la Santa Seu es va signar el 27 d'agost de 1953.

El concordat establia una unitat católica. Aquest, havia estat signat a Roma i Madrid.

L'església i l'Estat franquista van arribar a una forma satisfactória per ambdós parts, i les seves finalitats són reforçar-la.

L'església obté avantatges considerables:

Pasa a ser la religió de l'estat, el matrimóni canónic té valor civil, ; l'ensenyament té que adaptar-se al dogma; la censura està a mans del bisbat, que pot prohibir tota obra contraria a la fe i l'esnsenyansa de la religió és obligatória a tots els nivells.

Pel que fa l'estat sostindrà al clergat creant un patrimoni eclesiàstic que garantitza una retribució convenient per al clergat.

L'estat obtindrà també beneficis, com el dret de presentació en els nombraments o la obligació de que llengua espanyola es converteixi en la llengua de canonització.

L'Estat disfruta del recolzament de l'esglèsia. El Caudillo es fa adorar a tot el clergat Espanyol.

Aquest tractat va portar a que el clergat i Franco poguéssin gaudir d'ajúda mútuta recolzant-se així en situacions crítiques.

4.2.3- Els pactes amb USA:

Al 26 de Setembre de 1954 es va firmar a Madrid un tractat, que va durar fins al 1957, entre USA i Espanya , el qual deia que Espanya revia ajuda americana per tal d'accelerar i garantir el seu desenvolupament a causa de les pérdues originades per la guerra civil a canvi de muntar diverses bases militar (principalment aeroports). Proporcionaràn, també, material militar i equip. A consequéncia del pacte firmat al 1954, EUA va cedir a Espanya més de 226 milions de dólars, a més a més dels crédits cedits per “l'Import-Export Bank”.

4.2.4- La questió colonial: Marroc-Ifni:

Els moviments migratoris es produeixen per diferències de tensió demogràfiques sobre els recursos econòmics disponibles. El creixement més fort de la població a Espanya es va donar en les regions de Castilla y León, Galicia, Castilla y La Mancha, Extremadura, i per l'interior d'Andalucía. Totes aquestes són zones de baixa renda per càpita, i per això, en aquestes regions on hi havia l'alta tensió demogràfica sobre els recursos origina la emigració a les zones més industrialitzades i amb menys creixement vegetatiu. Es creant així, una sèrie de corrents migratòries que van des d'Extremadura, Andalucía, les dos Castillas, Galicia, Madrid, Catalunya i tot el nord de la Península Ibèrica. Les capitals de província actuen, amb major o menor mesura, com a focus d'atracció.

La intensificació de la industrialització entre els anys 1951-60 va moure a un milió de persones. Des de les dues Castillas, Extremadura i Andalucía, a els suburbis de Madrid i de les ciutats industrials d'Euskadi i Catalunya. Aquesta gran emigració va aguditzar el problema de la vivenda fins els límits casi irresistibles, i per altre banda hi va haver un despoblament de divuit províncies (Albacete, Avila, Burgos, Càceres, Cuenca, Granada, , Guadalajara, Huesca, Jaén, Lugo, Orense, Palencia, Salamanca, Segovia, Soria, Teruel, Toledo i Zamora), que van perdre població en el període entre 1951-60.

Les migracions a partir del 1961 fins el 65 van experimentar una forta intensificació.

Les migracions exteriors van ser pràcticament inexistents entre el 1939-45 a causa de la II Guerra Mundial, però es van reactivar entre el 1946-50 en direcció a l'Amèrica llatina, la població espanyola va entrar en una etapa de forta mobilitat a partir de 1959. Els estímuls més forts van ser, per una banda, el pla d'estabilització, i la ona de prosperitat apreciada a Europa a partir del 1958 (any del pacte amb la Santa Seu i la creació de la CEE). Gràcies aquesta emigració no hi va haver molt atur a Espanya.

El creixement de la població i les migracions interiors van determinar el període de 1939-70, i sobre tot a partir del 1950, hi va haver un fort impuls d'urbanització (sobretot a Madrid i Barcelona).

Aquest procés d'urbanització es veu reflexat en les transformacions de la societat espanyola. Els agricultors van començar a perdre importància en relació a les classes urbanes, i aquestes agafen molts obrers industrials i treballadors dels serveis, que plantegen reivindicacions també creixents per les condicions de vida, afer que portarà a una gran tensió en la societat espanyola i a l'estructura política.

5- L'OPOSICIÓ AL RÈGIM FRANQUISTA

5.1-La guerrila: Els Maquis:

Els maquis van ser un moviment de guerrilles antifranquistes que tingué lloc en diversos punts d'Espanya. Els maquis tingueren “ressó” després que l'alliberament de França permetés l'entrada al Pirineus , la qual cosa va fer que poguéssin entrar entrar homes i dones (les dones , encara que minoritàries, també van participar en el conflicte dels maquis) de França.

El període de màxima esplendor de l'expandiment dels maquis va ser entre els anys 1944 i 1949.

Aquest movimernt va ser animat pel PSOE i PCE. Els maquis van arribar a plantejar veritables problemes a les autoritats franquistes, que en diversos casos hagueren de servir-se de l'exércit finalment foren accions directament a les ciutats. Barcelona va formar part de les accions produides a les ciutats.

5.2- El Govern a l'exili. La generalitat a França:

Atesa la impossibilitat de reunir-se el Parlament en aquelles circumstàncies de dispersió, Josep Irla, que havia estat elegit President del Parlament l'octubre de 1938, assumí interinament la Presidència de la Generalitat a l'exili, fins que, el 7 de maig de 1954, Josep Irla dimití les seves funcions. La necessitat de garantir la continuïtat de la Presidència de la Generalitat en una situació que impedia el funcionament normal de les institucions de Catalunya portà a l'elecció d'un nou president per diputats del Parlament de Catalunya que es reuniren el 7 d'agost de 1954 a l'ambaixada espanyola de Mèxic, país que no havia reconegut el règim polític de l'Espanya franquista instaurat el 1939. Fou elegit President de la Generalitat Josep Tarradellas, en qui Josep Irla ja havia delegat les seves funcions executives l'any 1952 i que el 1937 havia estat conseller primer del Govern català i conseller de Finances.

Tarradellas es convertí en dipositari de la Generalitat i va ser reconegut com a tal per les forces polítiques catalanes. En haver acabat el franquisme, la Generalitat es torna a establir a Catalunya. Al 1980, Josep tarradellas abandona el càrrec i passa a ser el president, Jordi Pujol.

5.3- La mobilització social: la Vaga dels tramvies a Barcelona:

El 28 de febrer de 1950 , la companyia de tramvies de Barcelona sol·licità al govern un revisió de les tarifes de l'1 de gener de 1948, tot i haver tingut grans beneficis l'any 1949. La puja va ser aprovada i les nove tarifes foren posades en vigor al 9 de desembre de 1950. D'altra banda el 31 de desmbre, l'Ajuntament de Madrid va aprovar també l'augment de les tarifes de tramvies, autobusos i trelobusus.

Davant aquest fet, foren editats anónimament s fulls volandres, dels quals foren tramesos bastants exemplars per correu, o es demaava a tots els ciutadants que no utilitzéssin els tramvies a partir del primer de Març, fins que no igualéssin les tarifes de transport públic a les que regien a Madrid. Els estudiants es convertiren en els principals animadors de la campanya que havia de menar al boicot als tramvies. A partir del 24 de febrer, la gent va deixar de pujar-hi.

El dia 1 de març, les avingudes eren grans manifestacions de gent que anava a peu fins a la feina: els tramvies circulaven buits. Les autoritats estaven desconcertades i les forçes d'ordre públic actuaren, en alguns moments, amb una brutalitat extrema.

Aquella situació -insólita fins alhesores en el nou estat- evolucionà ràpidament.

En el gobern, dins la mateixa Falange, hi hagué actituds diferents davant d'aquells fets: un sector donava suport al govern i col·laborava en l'intent de reestablir la normalitat, mentre que d'altres intentaren aprofitar aquells esdeveniments a favor d'un enfrontament amb el governador civil.

Davant la unanimitat ciutadana, tant l'Ajuntament com el Governador Civil acceptaren la proposta d'aquelles entitats, de retornar a les antigues tarifes; i el dia 5 de Març, el Ministeri d'Obres Públiques també es pronunciar en el mateix sentit.

La major part de les petite i mitjanes empreses es negaren a descomptar dels salaris els dies de vaga i a acomiadar els detinguts; en definitiva, elles també es sentien afectades per la corrupció i la desorganització del sistema económic.

La vaga general dels tramvies havia estat important: Havia aconseguit que milers de treballadors sortissin al carrer tot i la repressió que els tenia estamordits. Representà una certa millora en les condicions de vida, i creà un precedent important per a la resta de l'estat, on, si bé aquestes accions no tingueren tant d'éxit, feren saber al régim que la conflictivitat social aniria en augment si no es donava un gir en la política económica.

6-L'EVOLUCIÓ SOCIAL DE LA POSTGUERRA

6.1- Evolució demogràfica:

la població decreix durant la guerra civil, peró durant la postguerra, del 1939 al 1959 la població espanyola va augmentar en cinc milions d'habitants aproximadament.

La població augmantava aproximadament entre 200.000 i 210.000 persones anyalment.

La renda per càpita també va anar augmetnant, la qual cosa va ajudar en l'augment de població, ja que hi ha via més llocs de treball.

Taula comparativa:

Any

Població (en milions d'habitants)

1940

25.768.556

1945

26.804.242

1950

27.866.833

1955

29.042.857

1959

30.049.190

6.2-La població: moviments migratóris:

Els moviments migratoris es produeixen per diferències de tensió demogràfiques sobre els recursos econòmics disponibles. El creixement més fort de la població a Espanya es va donar en les regions de Castilla y León, Galicia, Castilla y La Mancha, Extremadura, i per l'interior d'Andalucía. Totes aquestes són zones de baixa renda per càpita, i per això, en aquestes regions on hi havia l'alta tensió demogràfica sobre els recursos origina la emigració a les zones més industrialitzades i amb menys creixement vegetatiu. Es creant així, una sèrie de corrents migratòries que van des d'Extremadura, Andalucía, les dos Castillas, Galicia, Madrid, Catalunya i tot el nord de la Península Ibèrica. Les capitals de província actuen, amb major o menor mesura, com a focus d'atracció.

La intensificació de la industrialització entre els anys 1951-60 va moure a un milió de persones. Des de les dues Castillas, Extremadura i Andalucía, a els suburbis de Madrid i de les ciutats industrials d'Euskadi i Catalunya. Aquesta gran emigració va aguditzar el problema de la vivenda fins els límits casi irresistibles, i per altre banda hi va haver un despoblament de divuit províncies (Albacete, Avila, Burgos, Càceres, Cuenca, Granada, , Guadalajara, Huesca, Jaén, Lugo, Orense, Palencia, Salamanca, Segovia, Soria, Teruel, Toledo i Zamora), que van perdre població en el període entre 1951-60.

Les migracions a partir del 1961 fins el 65 van experimentar una forta intensificació.

Les migracions exteriors van ser pràcticament inexistents entre el 1939-45 a causa de la II Guerra Mundial, però es van reactivar entre el 1946-50 en direcció a l'Amèrica llatina, la població espanyola va entrar en una etapa de forta mobilitat a partir de 1959. Els estímuls més forts van ser, per una banda, el pla d'estabilització, i la ona de prosperitat apreciada a Europa a partir del 1958 (any del pacte amb la Santa Seu i la creació de la CEE). Gràcies aquesta emigració no hi va haver molt atur a Espanya.

El creixement de la població i les migracions interiors van determinar el període de 1939-70, i sobre tot a partir del 1950, hi va haver un fort impuls d'urbanització (sobretot a Madrid i Barcelona).

Aquest procés d'urbanització es veu reflexat en les transformacions de la societat espanyola. Els agricultors van començar a perdre importància en relació a les classes urbanes, i aquestes agafen molts obrers industrials i treballadors dels serveis, que plantegen reivindicacions també creixents per les condicions de vida, afer que portarà a una gran tensió en la societat espanyola i a l'estructura política.

6.3- De l'autarquía a la liberalització:

forçats per la propia guerra civil i pel conflicte mundial, i després per l'aïllament internacional, la política económica d'aquests primers anys es podria qualificar amb el concepte d'autarquía.

La política d'autarquía propugnava l'autosuficiéncia d'un determinat país limitant al màxim la seva dependéncia respecte a l'exterior.

En la formulació d'aquesta política a Espanya van influïr les tendències protccionistes anteriors a la guerra i el propi procés bélic, per les necessitats d'autosuficiència que va generar.

La política d'autarquía d'un fort intervencionisme de l'estat. Aquest intervencionisme es va caracteritzar per una regulació estatal del comerç exterior i per la protecció de la indústria nacional enfront de l'estrangera. Igualment es va regular la creació de noves empreses i es van oimpedir les inversions en capital estranger de més d'un 25%.

Es van construir empreses públiques amb caràcter subsidiari de l'empresa privada com ara l'INI (Instituto Nacional de Indústria, 1940) o la RENFE (Red Nacional de Ferrocarriles Espanyoles, 1940) que s'ocupaven de sectors no rendibles, peró necessaris per al país. Finalment l'any 1940 es va fixar l'anomenat «statu quo» bancari, que limitava el nombre de bancs i sucursals als existents en aquell moment, la qual cosa significava el monopoli finançer del país en benefici d'aquests bancs.

Aquesta intervenció amb la burocràcia administrativa que comportava, era enormament costosa i implicava disponibilitat de grans sumes de diners per part de l'Estat. Com que el sistema impositiu era ineficaç i gairabé inexistent, es rtecorría a l'emissió de Deute Públic per finançarles despeses, deute que era obligatóriament adquirit per tots els bancs. Peró aquesta forma de finançament provocava una alta inflació que reduïa cda vegada més el poder adquisitiu dels salaris.

La via autàrquica estava portant el país al col·lapse económic, ja que implicava un nivell tant escàs de consum que fins per les escasses posibilitats industrials del país era més rendible l'evasió de capitals que no pas invertir-losen na indústria sense consumidors.ñ l'agricultura continuava sent incapaç d'atendre la demanda nacional i els beneficis de la burgesía començaven a perillar.En el pas de 1956 al 57, era evident que calia, no solament una liberalització de l'economía, sinó una veritable transformació per adecuar-se a les noves condicions del capitalisme internacional.

El nou govern de 1957 promocionà el salt definitiu per l'eliminació dels obstacles autàrquics amb l'acceleració dels canvis económics durant el bieni 1957-59.

El pla d'estabilització van ser mesures de racionalització que es van trobar en el el camí a punt de inflexió.

En primer lloc es va establir la fixació d'un canvi exterior únic per la peseta i la devaluació -42 pesetes/dólar- per a estimular les exporacions. En segon terme, una sequéncia de mesures antiinflacionistes:suspensió de la monetització de la Deuta Pública, elevació del tipus de descompte i control dels gastos públics.A més, es posava en marxa una reforma tributaria, orientada a la prograssivitat de l'impost.

La llei establia que els convenis es firmaríen sempre en termes de millora de les condicions de treball, mai en sentit contrari, i establía tres tipus:

-grup de treballadors o secció d'una empresa

-treballadors d'una empresa, grup d'empreses amb característiques comunes de la localitat,província o comarca

-grup d'empreses cobertes per una mateixa reglamentació de treball en diferents àmbits territorials fins els de caràcter interprovincial.

En el sector públic es va frenar l'emissió de Deuta Pública es van suprimir els subsidis, a empreses públiques, es contribuiren les inversions en organísmes autónoms i es limità el gasto públic total, mesures totes elles que alimentat l'inflació. En le sector privat, es limità el volum total del crèdit i es frenaren igualment les operacions actives de la banca. Per completar-ho, es va demanar ajuda exterior per el Pla d'Estabilització mitjançant crèdits canalitzats per la OECE i el FMI.

El pla de 1959 va significa el reconeixement de que el model autàrquic estava definitivament agotat.

6.4-Evolució dels sectors económics:

Pel que fa a l'agricultura , durant els primers anys de la postguerra, l'agricultura espanyola estava molt malament subsistentment parlant. Dos va ser els factors fonamentals que van proporcionar la transformació de l'agricultura:

-l'éxode rural: la necessitat de mà d'obra de les zones industrialitzades espanyoles (Catalunya, Euzkadi i Madrid) i dels països de la CEE va provocar un enorme éxode de bracersi petits propietaris agrícoles i en consequéncia un descens dels beneficis. Davant d'aixó els empresaris agrícoles, per tal de millorar els seus guanys , van iniciar un procés de mecanització que permetés una intensificació dels cultius.

-La diversificació en la demanda de quieviures: A remolc del creixement económic, la dieta alimentària d'una part dels espanyols va canviar substancialment. La demanda de productes fonamentals en la diets tradicional (cereals...) va disminuir a favor de l'increment de la demanda de productes de més riquesa alimentària

8carn, llet, fruita...). Aquest desajust entre l'otre l'oferta i la demanda va posar en evidéncia la necessitat d'ua reestructuració agrícola per tal de millorar i diversificar la producció.

Estimulat per aquests canvis el camp espanyol va iniciar un procés de mecanització i de millora de les seves técniques de coltiu.

Tot i aixó la política agrària del franquisme va tenir dos objectius bàsics:

-pla de concentració parcelària: Pretenia una racionalització de les explotacions mitjançant l'agrupació de les parceles per tal de construïr explotacions més grans i per tant més viables económicament.

-Llei de grans zones regables:Mitjançant la política de regadius , especialment programada a partit de 1962. Es van regar 2 milions d'hectàrees. Aquesta política va significar una veritable reforma técnica del camp, malgrat que va beneficiar sobretot els grans propietaris.

Pel que fa al sector industrial, a partir de 1961 les mesures liberalitzadores del pla d'estabilització van començar a donar els seus primers resultats , que es van palesar en un important desenvolpament industrial, un significatiu creixement de les ciutats i un augment del nivell de vida del espanyols.

S'ha dit, i amb raó, que la veritable industrialització espanyola data derls anys seixanta. La població activa dedicada a la indústria va passar del 26,5% el 1950, al 32,98% el 1960 i al 37,28% el 1970. La producció industrial va créixer en termes globals un 9,5% acumulatiu anual entre 1958 i 1964 i un 11% en el període de 1964-1972.

En aquesta renovació industrial va tenir gran importància les inversions de capital estranger que entre 1961 i 1971 van sumar aproximadament el 18% de l'inversió total. Aquesta preséncia de capital estranger , motivada per les condicions d'inversió favorables que l'estat espanyol oferia, va accentuar la dependéncia exteriori va disminuir la capacitat decisñoria del món económic espanyol.

L'entrada massiva de béns estrangers va possibilitar la renovació de l'equip industrial i l'adopció de nova tecnología.

Els tres sectors protagonistes del creixement industrial i de la renovació tecnológica vanser el químic, l'energétic i el de la maquinària. Els progressos industrials van arribar també a d'altres sectors económics, com ara el de serveis, que van avançar a un ritme encara més accelerat que el de la indústria, gràcies al fenómen turístic i a les noves exigències del transport i de les comunicacions.

7. Entrevista a un personatge viu de l'época

Entrevista a Montserrat Roquerols i Català. (iaia Montserrat)

1-Com van ser els primers anys de postguerra?

Va ser força dificil,sobretot, perqué no hi havia gaire menjar i jo com que tenia altres germans i els meus pares,costava molt de trobar menjar. El fet de no tinguer gaire menjar el recordo amb molta pena, perqué jo tenía gana, i no poder berenar perqué no hi havia pa...

Va ser una época molt difícil, perqué després de la guerra, havies de començar de nou i al començar de nou, sempre es una cosa difícil per una família, i a més els meus pares que teníen quatre fills els quals estàvem en l'edat de tenir un mica d'estudis, i només el meu germà gran va poder estudiar a Barcelona perqué al poble no hi havia prou mitjans, i mica en mica vàrem anar tirant.

2-A l'hora d'alimentar-se com es feia? (cartilles...)

per aconseguir menjar, teníem una llibreta de raccionament, amb la qual cada dia quan anavem a buscar el pa, ens tallaven un cupó. Tampoc podies comprar el que tú volies, t'havies de conformar amb el que et donaven amb la cartilla perqué hi havia molt poc de menjar, i s'havia de raccionar.

Jo, tot i vivint a fora, a Sant Antoni de Vilamajor, el que no tenia un hort o no era pagés, ho tenia força dificil per alimentar-se.

3-La teva família estava del vàndol de Franco o més aviat del vàndol democràtic?

La meva família ha estat sempre del cantó de la democràcia, encara que jo era petita i no sabia ben bé quines eren les idees dels meus pares peró jo el que recordo era mes aviat sentir parlar de la democràcia, i no de la dictadura ni de Franco, perqué no era bó per a ningú

4-Era molt difícil guanyar diners?

Encara que jo era petita i no m'en recordo massa bé, peró sí, era difícil.

Recordo que al meu germà i a les meves germanes, els hi costava de poder trobar una feina, i fins que no la van trobar, doncs anavem tirant del pare i la mare.

5-Es tenía més en compte l'educació o es mirava més per els diners?

Abans, l'educació, no era tan important com ara, que ho és més. Abans la gent anava molt més per poder guanyar diners, perqué com que si volies comprar altres coses que no eren reglades s'havia de fer per “l'estraperlo”, perqué esclar si no ens moriem de gana!. Doncs sí, s'anava més pels diners que pels estudis.

6-A l'hora d'habitar a un lloc o a un altre (camp-ciutat), hi havia preferències?

Moltes persones que no eren pagesos,doncs clar, es pensaven que a la ciutat tindrien més camí per poder tirar endavant, perqué el que tenía camps , era pagés o tenía un hort a part de treballar, doncs sí que es quedaven als pobles, peró els que no ho tenien marxaven a les ciutats.

Tot i aixó nosaltres ens vàrem quedar a Sant Antoni (al poble), i poc a poc vem anar tirant i mira, ens en vem ensortir.

7-El fet de no poder parlar el català us afectava molt?

Sí que ens va afectar, perqué tant jo, com els meus pares o com jo mateixa em sigut sempre catalans i em parlat català, doncs esclar, vulguis que no aixó t'afectava molt, perqué per exemple si havies d'anar a Barcelona, havies d'anar a l'Ajuntament perqué et fes una salvaconducta per poder-hi anar, i es clar, tú en el mateix poble havies de parlar el castellàperqué no et permetien parlar el català ni el teu mateix poble.

BIBLIOGRAFIA

-Enciclopédia PROA. Enciclopédia Catalana, editorial Indústria gràfiques

S.A.

-História De la España franquista. Manuel Tuñón, Editorial Labor S.A.

-História de España. Pierre Vilar, Editorial Crítica.

-História de Catalunya. El Periódico, Editorial Primera Plana (Grupo Z)

-Geografía i história IBÉRIA BUP 3er curs. M.Balanzá, M.llorenç. Editorial Vicens Vives.

-Geografía i História d'Espanya i els Països Hispànics 3er de BUP. F.Molinero, C. Philipin i C.Gatell

Internet:

Buscadors:

-www.nosaltres.com

-www.google.es/com

Pàgines:

-www.geocities.com/Athens/Grete/2408/index.html

-www.usuarios.tripod.es/germanies

ÍNDEX:

  • El final de la Guerra Civil.

  • La Batalla de l'Ebre i la caiguda de Catalunya

  • La derrota final de la República

  • El primer govern franquista.

  • La repressió de la postguerra: els empresonaments massius, les execusions i l'exili.

  • La repressió cultural i l'abolició de l'Estatut d'Autonomía de Catalunya.

  • La influència estrangera: els feixismes alemany i italià

  • Bases socials del Franquisme.

  • La Falange

  • El sindicat vertical

  • les organitzacions juvenils

  • L'exércit: militars en el poder

  • L'església: el Nacional-catolicismo.

  • La política exterior.

  • 1ª fase: 1939-1946: Espanya i la II Guerra Mundia

  • La No Beligerància

    La “División Azul”

    4.2.2ª fase 1939-1946: Espanya i la II Guerra Mundial

    La Guerra freda

    El Concordat amb la Santa seu

    Els pactes amb Estats Units d'América

    La qüestió colonial: Marroc, Ifni.

  • L'oposició al règim franquista

  • La guerrilla: Els “Maquis”

  • El govern a l'exili. La Generalitat a França

  • La mobilització social: La Vaga dels tramvies a Bacelona

  • L'evolució económica

  • Evolució demogràfica

  • La Població: moviments migratoris

  • De l'autarquia a la Liberalització

  • 6.4. Evolució dels sectors económics

  • Entrvista a un testimoni viu de l'época

  • Bibliografia