Política comparada

Conductivisme. Societat centralment guiada. Institucionalisme. Gobernance. Perspectives organitzatives. Política europea contemporànea # Conductivismo. Sociedad centralmente guiada. Institucionalismo. Perspectivas organizativas

  • Enviado por: Ert
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 76 páginas
publicidad
publicidad

APUNTS DE

POLÍTICA COMPARADA

PRIMERA PART “Les societats centralment guiades” 16/02/05

A principis de segle XX la Ciència Política estava íntimament lligada amb el Dret Públic. L'objecte d'estudi principal era l'Estat com institució formal-legal i és que pràcticament tota la “ciència política” anterior a la revolució conductivista era teoria de l'Estat. Donat que l'estudi del comportament polític dels individus i d'altres actors quedava limitat al compliment per part d'aquests dels rols formals que les lleis assignaven als individus, la tasca d'un gran nombre dels primers politòlegs va consistir en poc més que descriure les lleis que regulaven la política així com les competències i prerogatives de les principals institucions públiques.

La primera gran escola de la política comparada va ser el Dret Constitucional. Durant els anys 1880-1930 la manera que es feia Ciència Política era la que es coneix com el vell institucionalisme. El vell institucionalisme explica:

  • Les institucions polítiques

  • La Constitució és la font (és el marc jurídic)

  • L'Estat

Totes aquestes variables són les que diferencies un país d'un altre marcats i regits sempre per la seva pròpia Constitució. Els actors es socialitzen en un marc constitucional, les institucions mantenen una relació íntima amb la Constitució la qual intenta regular-los però en realitat existeixen conflictes que no pot arribar a sol·lucionar.

Al 1916 es denuncia que aquest sistema d'anàlisi no funciona, però no es proposa una alternativa. Fins aquell moment l'únic que diferencia l'American Politics i la Política Comparada és el marc constitucional. Caldrà esperar fins després de la Segona Guerra Mundial per que aparegui una alternativa.

Als anys 50, Estats Units té un gran coneixement per entendre com funcionen els Estats per evitar casos com el que va esdevenir la Segona Guerra Mundial prioritzant l'enteniment exterior (com funcionen els actors) i fan d'això la seguretat nacional. Comença un procés per a entendre els processos polítics, donant lloc a:

  • Des del poder s'auspicia que hi hagi especialistes en regions. Es dóna per crear Centres d'Estudis on s'especialitzen les persones en regions (àrees geogràfiques com per exemple, política europea, africana, llatina...) pel tema de seguretat nacional.

  • Comença a haver-hi un èmfasi en el món desenvolupat i en els processos de desenvolupament fins al punt que el govern inverteix molts diners en el Consell d'Investigació Social als Estats Units, causant de la creació d'un comitè de política comparada al 1954.

  • El Conductivisme

    Paral·lel a tot això als anys 50, té lloc la revolució conductivista (behaviorista) que és una reacció al vell institucionalisme, la qual s'expandeix arreu del món des d'aquest comitè de política comparada. Va suposar la primera aplicació del mètode científic (a diferència del vell institucionalisme) a l'estudi de la política i, per tant, pot ser considerada com la primera revolució científica en la ciència política.

    Característiques:

    Donat el seu origen dins de la psicologia conductivista, l'herència del positivisme de Comte i Durkheim així com les generoses influències del positivisme lògic de l'anomenat Cercle de Viena, el conductivisme tenia un marcat caràcter inductiu i mostrava una preferència radical per l'observació empírica de la realitat i, en concret, per les actituds i comportaments dels individus i dels grups més que per les estructures formals i les normes jurídiques.

    Per això, el conductivisme va adoptar sempre com a objectiu central la recerca d'associacions causals entre fenòmens així com regularitats que es poguessin generalitzar a d'altres àmbits. Els estudis conductivistes sempre situaren en el centre del treball científic l'observació empírica i la verificació, comprovació i contrastació sistemàtica dels resultats obtinguts.

    Per tant, es dóna, doncs, un èmfasi especial a l'estudi de la política, la qual per a ells, és una activitat humana separada de la resta. A partir d'això apareix la idea de sistema polític i amb ella la idea de la teoria del sistema. Un sistema és un conjunt d'elements connectats que es caracteritzen perquè cadascun d'ells realitza una funció i no una altra, i que tots junts formen un tot.

    Parsons va desenvolupar la Teoria de Sistemes la qual deia que els sistemes estan formats per elements especialitzats els quals tenen una funció concreta. Els sistemes (primera generació) són sempre oberts i poden funcionar sempre produint intercanvis amb l'ambient i les seves interaccions.

    El sistema polític no es pot estudiar sense estudiar el seu ambient i les seves interaccions. Això té unes conseqüències:

    • Les persones que estudien la política l'han d'estudiar en relació amb un altre camp, no es pot estudiar individualment.

    • L'analista no pot prejutjar sobre quins actors participen en el sistema.

    Tot això provoca que la política sigui una acció relacional i que es realitzin diferents lectures dels mateixos processos polítics ja que prenen en consideració actors que abans no es consideraven importants.

    D'altra banda, la constitució es descentralitza, ja no és tant important en alguns processos, tot i que en d'altres sí que ho pot ser. Importa perquè els actors creen la seva pròpia Constitució de forma més o menys clara i l'adopten. Aquesta marcarà la pauta d'interacció entre ells. Tenen com a marc de referència les institucions polítiques però, contràriament, les poden desbordar. I és que les institucions no determinen els resultats.

    A la dècada dels 60's, en plena revolució conductivista, es produeixen desenvolupaments importants per a la disciplina actual. Els individus que fan política nord-americana es consideren científics. Apareixen noves persones que aportaran nous debats. Un d'ells fou Mancur Olson amb la teoria de l'acció col·lectiva i el dilema del presoner en la qual afirma que els actors poden beneficiar-se actuant en conjunt tot i que no s'ha de donar per segur que els actors actuïn a l'uníson per aconseguir el bé col·lectiu. També hi ha Von Neumann el qual formalitza la idea de joc entre el conjunt d'actors (interacció), segons la qual els individus han d'interactuar per tal d'aconseguir les seves preferències però que a la vegada els individus amb qui interactuen tenen noves preferències la qual cosa fa que els resultats siguin imprevisibles. William Ricker amb la teoria del federalisme i la teoria del tamany mínim per a les coalicions. Un quart autor es tracta de Kenneth Arrow amb el teorema de la impossibilitat i Buchanan i Tullock, que llancen la seva teoria d'elecció constitucional: quan un individu ha de prendre decisions sobre l'status quo importa molt quina és la regla de decisió. És la lògica dels sistemes anomenats associatius (Exemple, Bèlgica) on les societats estan profundament dividides.

    Totes aquestes teories tingueren un impacte molt important sobre la realitat política (sobretot la d'Arrow) i en la ciència política nord-americana. No provenien majoritàriament de la Ciència Política però si que deien coses que tingueren un fort impacte sobre la política.

    La importància d'Arrow es dóna perquè fa una rèplica al marquès de Condorcet el qual deia que si hi ha tres actors, en relació a la preferència i l'ordenament individual, si les decisions es prenen per majoria simple no hi fa que el vincle col·lectiu sigui fort (ja que no reflexa els ordenaments individuals i, per tant, l'status quo és inestable). Tampoc reflexa les voluntats generals, tot produint cicles ja que l'status quo mai perdura.

    ARROW 21/02/05

    Reconeix que és difícil la coalició ja que els resultats col·lectius van variant (cicles) i és per això que existeix una certa inestabilitat. En democràcia no es representa la voluntat de les majories. Els resultats en democràcia són antidemocràtics pel que fa al reflex de la majoria. Creu que és difícil que hi hagi una coalició guanyadora.

    Els resultats col·lectius no reflexen preferències individuals. Afirma que la política està sempre en desequilibri i les seves polítiques també. Posa una sèrie de condicions per considerar una persona democràtica. També posa sobre la taula la construcció que havia iniciat Condorcet i ho amplia.

    Aquest economista va iniciar el debat que posteriorment van seguir els politòlegs. Les corrents d'aquest nou debat es produeixen als anys 60 i 70. És la contribució més forta al que caracteritza la teoria de Social Choice. És en aquesta època que es comença a veure la llum, però no es fa el salt qualitatiu fins als anys 80 quan es fa més explícita quan es confronta l'estabilitat de la realitat amb el pensament del desequilibri. Tot apareixent noves preguntes com per exemple per què hi ha tanta estabilitat i com les institucions influeixen en aquesta.

    Les institucions són la variable més important per explicar l'estabilitat. Constrenyen les accions dels actors, eviten que totes les preferències de tots els actors siguin considerades en l'agenda de discussió (fan de filtre). El constrenyiment es dóna perquè no tots els actors són iguals. També donen poder de veto a determinats actors (actors de veto). Fan de mitjancers entre les preferències i els resultats, el poder explicatiu de les preferències, per tant, cau. L'equilibri ara es dóna en l'estructura i no pas en les preferències ja que les institucions creen jerarquies de fet i la modalitat de les estructures creen aquest equilibri.

    Kenneth Shepsle llença la idea d'equilibri induït per l'estructura (SIE). Les preferències importen per conèixer on s'ubica l'equilibri. Contradiu el que deia la social choice (PIE) que deia que l'equilibri estava precisament en les preferències (l'anterior).

    Als anys 80, la política començar a ser regular, i les institucions passen de nou al primer pla. La idea de l'equilibri reneix, i diu que per a existir equilibri ha d'existir un equilibri institucional molt fort per a exercir la capacitat d'excloure i de filtrar i fer que això funcioni. Si no tenen poder d'excloure i de filtrar no funciona l'equilibri. Ara el que destaca és que s'han de mirar les regles. La política deixa de ser aquella política inestable, cíclica i passa ser predicible i ho fa gràcies a aquestes institucions que fan un salt qualitatiu. Hi ha una presumpció que diu que hi ha un acord entre el conjunt d'actors que assumeix les regles, les normes i la Constitució. Tot i que no es diu, es pressuposa internament.

    La derivació de tot això és l'aparició del nou institucionalisme. Es caracteritzà per donar altre cop una gran importància a les institucions, en defensar que les regles són vinculants i que la política és una activitat humana separada de la resta.

    Té certes línies de continuïtat respecte al vell institucionalisme: les regles són importants perquè són vinculants, la política se la pensa com una activitat humana separada de la resta. La contribució que fan aquestes regles i institucions a la política és molt important. El tipus d'anàlisi que realitza és a nivell molt “micro” centrat en les institucions en termes polítics.

    La diferència entre els dos és que en el vell, les institucions no són explicades mentre que en el nou sí. Es permet explicar-les com a mecanismes que permeten la cooperació i la solució a certs dilemes col·lectius. La seva permanència s'explica perquè els actors veuen que amb elles recullen els fruits i tots emergeixen guanyadors gràcies a la cooperació. Les institucions són la situació sinequanone per a recollir els fruits. És com la racional choice però tenint en compte el context. La gran diferències és que en aquest context es dóna importància a com es creen i s'expliquen les institucions. Lliga la cooperació amb el poder, tot apareixent grans intercanvis entre actors.

    Als anys 60's i 70's es diu que la política s'ha d'estudiar de forma relacional. Hi ha actors no integrats en la política però que influeixen en ella. D'altra banda, hi hagué una política molt forta des del nord als anys 50 i 60 que deia que s'havia de modernitzar el sud a través de la “teoria de la modernització” la qual deia que si s'ajudava a la modernització econòmica es modernitzarien les relacions socials (dicotomia tradicional/modern). Un cop s'ha produït la política ha d'ampliar-se (de masses) i modernitzar-se. Això farà emergir societats modernes.

    Al 1968 tenen lloc dues aportacions importants a la política comparada:

    Samuel Huntigton: el grau de desenvolupament institucional és una variable clau per a saber si tenim un cicle viciós o no. Les coses poden funcionar de forma diferent: el cercle de la modernització econòmica i política només pot funcionar si el sistema polític està altament institucionalitzat, sinó pot desembocar a dictadures i no pas al que es volia que eren règims democràtics. La idea principal és el pretonianisme de masses: allà on no hi ha institucions, els actors s'enfronten entre sí tot imposant-se el més fort. Cada actor empra les seves eines: els obrers (les vagues), l'exèrcit (el cop d'estat)... Fou un pal molt fort a la política nord-americana que volis modernitzar el sud sense una institucionalització forta i es posa fi a la Teoria de la Modernització que hi havia hagut als anys 50 i 60's.

    Nettl: reclama prestar més atenció a l'Estat. Retorn a l'Estat com actor explicatiu que havia caigut en desús. A “Bringing the state back in” dóna un èmfasi molt fort en l'Estat.

    Així doncs, és important el grau d'institucionalització i l'Estat a finals dels anys 60. La gent que avançava la idea del retorn de l'Estat continuava la política conductivista. Anàlisi a nivell molt macro i centrat en l'estructura. Als anys 70 es produeix una època de crisi econòmica on els diferents estats responen de formes diferents; la forma d'explicar les diferències és que aquestes és donen en la forma de relació, es miren les estructures que s'encarreguen de relacionar els actors. No es pot aïllar a la política, hi ha més actors. Aquesta idea es consolidar als 90, una tradició que diu que la política comparada no s'ha d'estudiar només en termes polítics sinó també econòmics. Aquesta teoria té l'apogeu als anys 80 amb les crisis del petroli arreu del món. No es podia aïllar la política perquè l'economia també l'afectava, especialment la idea és forta en les persones que feien política comparada europea.

    A la política comparada hi ha dues tradicions que acaba acostant el fenomen que estudia les american polity.

    • Les estructures tenen un impacte molt gran en la política comparada. Any 78, Juan Linz i Alfred Stepan publiquen la caiguda dels règims democràtics. Es retorna a la idea que les interaccions entre actors importen, però sobretot els actors de la política. Primacia i unicitat de la política sobre les relacions econòmiques, socials... Sobresurten les elits polítiques. Front a un problema insoluble es produeix una separació entre actors en lleials, semilleials i deslleials. La política democràtica pot sobreviure si els lleials al marc democràtic estan en el front.

    • L'economia política comparada (majoritària) que diu que l'economia és un element que cal tenir en compte.

    Als anys 90 hi ha una sèrie de novetats destacades:

    • Guillermo O'Donnel: Comença a observar la qualitat de la democràcia en els règims democràtics. Això influencia en l'anàlisi. Diu que en els anys 80 es produeix un canvi de règim, explota el deute extern, que té com a conseqüència que Reagan i Tatcher trenquin amb l'status quo per mitjans monetaris. Es produeix una restricció pressupostària molt dura ja que la recessió econòmica provoca un augment de les taxes d'interès. La forma d'exercir el poder no canvia tant tot i que canviï el governant. Hi ha casos que han romangut tot i el canvi de règim. Tenim que les pautes de continuïtat tenen unes limitacions. Aquestes fan que les relacions entre Estat i poble no canviïn tant la qualitat de la democràcia. Té a veure amb la qualitat de les institucions però tenint en compte aquestes limitacions. (Democràcia delegativa polítics que no fan el que prometen). S'ha de pensar perquè és produeix.

    • Marcello Cavarozzi i Manuel Antonio Carretón: Hi ha quelcom més important que el règim. Hi ha dues “jergues” que volen dir el mateix però s'anomenen diferent: matriu estat-cèntrica (Marcello) i matriu socio-política (Manuel). Passem d'una mateixa matriu estatal unicèntrica on l'Estat és el centre de la vida política a una multicèntrica on l'Estat deixa de ser-ho tot augmentant l'autonomia de certes activitats col·lectives en una dinàmica en la qual tot sembla menys poderós. La política té cada vegada menys influència en les activitats que són cada cop més autònomes. No es pot estudiar-ne la política sense estudiar les altres esferes. Recuperen també les institucions però d'una forma més macro.

    Aquestes idees pretenen incorporar la política en quelcom més gran. Precisament això s'ocuparà la política econòmica comparada. En aquesta dinàmica que política i economia s'influencien, es dóna importància a les institucions que tenen diferents definicions segons el lloc. Quan la política comparada començà a crèixer aparegueren dues dorrents:

  • No mirar la política aïlladament

  • Enclatge institucional de la política

  • SOCIETAT CENTRALMENT GUIADA 23/02/05

    És un instrument eurístic. Té la funció bàsica d'aproximar-nos a una forma de relació entre la política i la societat. Aquesta forma de relació li deu molt a l'Estat. La ideal de “centralment” ens diu que hi ha un centre que estableix una relació jeràrquica amb la societat. Els referents empírics d'aquest concepte es donaren al segle XX. Processos històrics:

  • Crisis 1873-1896 (1ª fase)

  • Entre el 1830 i 1840 van ser temps turbulents, en canvi entre el 1850 i 1873 es va viure un creixement econòmic molt espectacular. Al 1860 es va firmar el Tractat de Llibre Comerç França - Regne Unit. Al 1873, com a conseqüència d'aquest tractat, va tenir lloc una crisi molt important que va trencar dos dècades de creixement econòmic fort en els països europeus del nord. Anglaterra tenia un avantatge comparatiu respecte als seus competidors ja que eren lliurecanvistes, tenien certs avantatges en alguns productes com el tèxtil, la metal·lúrgia, el transport... a més els capitalistes britànics tenien un excedent en països proveïdors de matèries primeres (exemple, Argentina) augmentant la demanda d'aquestes matèries. Una altra forma que tenien d'invertir era invertir en països que serien pròspers en el futur (Estats Units, França, Alemanya i Bèlgica).

    Aquesta intervenció va fer que la metal·lúrgia i el transport en sortissin beneficiats ja que ajudaven a què altres sectors es desenvolupessin ràpidament i donessin lloc a dos fenòmens:

  • El desenvolupament dels països que rebien inversió, la qual cosa els convertia en competidors.

  • Els països europeus amenaçaven la supremacia hegemònica en el comerç internacional (anys 50) i com a conseqüència d'això van tenir lloc nous fenòmens:

      • Disminució del preu dels productes

      • Disminució de la taxa de guanys

      • Guerra de preus

      • Descens de la capacitat de lideratge

      • Aparició de nous actors

    Tot això desemboca a la crisi de 1973, no fou res més que una crisi de superproducció: no se sap a qui col·locar els productes. Front aquesta crisi, els països del nord es plantegen per primer cop la possibilitat que l'Estat mitigui una mica el seu efecte. Apareix la demanda a l'Estat de protecció. Aquestes demandes no es produeixen al Regne Unit sinó en l'altre grup europeu (Alemanya, França, Bèlgica...) Els que ho demanen no confien que la crisi la resolgui el mercat per això apel·len a l'Estat. S'entén protecció al conjunt de polítiques destinades a aïllar els capitalistes dels fluxos del comerç internacional mitjançant dos mètodes:

  • Barreres tarifàries

  • Barreres no tarifàries

  • Aquestes barreres trenquen el procés de la Rev. Ind en quan a avantatges comparatius.

    Es poden impostos als productes que s'importen, donant un matalàs als productes interns. A més, l'Estat dóna quotes o posa clàusules per a importar, això fa que els capitalistes locals intentin captar mercat. L'Estat fa incursió a possibles formes de beneficiar els capitalistes locals. Amb el temps s'ha vist que els estats proteccionistes els hi va anar millor que aquells que no ho van aplicar.

    Lliçons que es van aprendre:

  • Els països poden regular el mercat (passen del deixar fer i deixar passar a que l'estat intervingui).

  • Canvien les funcions de l'Estat: regulació de mercats, compra d'articles de les empreses privades per part de l'administració pública.

  • Instauració de barreres.

  • Es comença a ajudar a sectors problemàtics (subsidis, crèdits tous...)

  • La moneda es pot devaluar. Operaven amb una taxa fixa de canvi: el patró or i s'intenta canviar la paritat.

  • S'aprèn que existeixen mecanisme de regulació de la demanda.

  • El paper de servei a la ciutadania ho poden desenvolupar tant empreses privades com públiques.

  • Des de 1856 fins a la Primera Guerra Mundial s'entra en un període de crisi i de retorn fins que esclata el conflicte bèl·lic.

  • Primera Guerra Mundial

  • El conjunt de països que formen part de la guerra, intenten combinar la propietat privada i l'Estat centralitzat. Es crea una economia de guerra. No es pot deixar que el mercat continuï regulant les necessitats, és a dir, en aquesta etapa l'Estat intervé de forma macro i micro (saber a quines empreses compren, a qui beneficia)... Canvien les relacions entre propietat privada i l'Estat. Hi ha una restricció forta ja que l'Estat intervé en la propietat privada (li diu que ha de fer).

    Després de la Primera Guerra Mundial s'intenta retornar al lliurecanvisme, això s'interromp amb la crisi econòmica de 1929 (el crack del 29).

  • Crisis 1929-1949 (3ª fase)

  • En aquest període hi ha moments de “quiebra”. A la crisis del 29 existeixen dues portes que proposen solucions diferents a la crisi (llegeixen la crisi de forma diferent), l'ortodoxa que és una crisi cíclica del mercat, la qual proposa deixar fer al mercat i la terminal, la qual diu que el capitalisme està acabat, s'ha de socialitzar els mitjans de producció. L'ortodoxa diu que com que s'ha produït un desequilibri dels diners, la forma de resoldre és la deflació dels salaris i dels impostos ajudant a l'exportació. En canvi, el marxisme deia que la propietat privada era ineficient, calia socialitzar. En la primer perden els treballadors, en la segona els propietaris.

    Les dues postures tenen en comú que per a resoldre la crisi ha d'intervenir l'Estat i que ambdues donen un joc de suma zero, no admeten accions cooperatives entre un grup i l'altre.

    La resposta predominant fou l'ortodoxa en gran part dels països. També es va començar a experimentar amb la devaluació, es surt del patró - or, s'apliquen tarifes i per estimular la demanda es crearen sistemes de benestar social -seguretat social - (regular, subsidiar), socialitzar la propietat pública de certs mitjans de producció. Si es protegeix l'economia els perdedors de les dues visions (treballadors i propietaris) poden guanyar

    28/02/05

    La política acaba tenint una relació molt estreta amb les classes dominants. La seva base representativa era molt petita. Les ambicions eren preferents a l'status quo, és a dir, conservadores. Es fa una política de classes amb dues activitats fortes: l'administració de la justícia i la defensa.

    Hi havia poca base social, poques tasques, pocs instruments per a ampliar el seu horitzó de possibilitats. Tot el que és públic és petit, la separació de l'àmbit públic del privat és molt forta. Es comencen a donar processos dinàmics (segle XIX fins al 1929) que qüestionen aquest model, cosa que comporta la redefinició del model:

    L'hegemon tancat és el punt de partida comú. La poliarquia no és necessàriament el resultat final.

  • Procés britànic on les elits que no estaven representades comencen a prendre partit en les decisions. Aquesta elits es socialitzen i es crea un marc on es genera les garanties mútues.

  • Una altre opció es no ampliar la base política sinó ampliar la participació. S'intenta acordar unes regles de joc (inclusió: intent de reduir distàncies entre el poder i el poble)

  • Revolució Francesa: torna al camí directe.

  • Existeixen varies vies per arribar a la poliarquia. Per a Dahl, la seva forma d'arribar no és equiparable una amb l'altra. És més senzill arribar a la democràcia des de les hegemonies inclusives on hi ha poques pressions externes a diferència dels altres processos. És més fàcil arribar a la coordinació si les masses estan oprimides. On hi ha poca participació hi ha joc entre elits i amb garanties mútues, és el millor joc per arribar al poder. O'Donnel, Schmiter. Per a O'Donnel existeixen 4 tipus d'actors:

    Els minimalistes en els anys 70's creen les capacitats del govern, ja que generen les garanties mútues, creen una democràcia que sí perdura.

    Coalició governant (els “bons” més els minimalistes). Amb els minimalistes no hi ha acords per això és més senzill la coordinació i el govern. És un govern creat per compromisos.

    1873-96 / 1929-30

    Conjunt de polítiques de “know - how”, posar les polítiques en pràctica que posen en perill el status quo. Es comencen a considerar problemes privats com públics. El que s'entén com a provat disminueix mentre que el públic augmenta. El públic també es va redefinint, els drets als quals tenen dret els membres d'una comunitat política.

    Les tasques de la política també s'amplien, s'ha de gestionar entre més actors. La ambició col·lectiva de la política augmenta, i amb ella les seves aspiracions. Apareixen dues novetats:

  • Els processos d'incorporació política: els ambiciosos poden quedar dins o fora, això ve donat pels que estan inclosos en el sistema (les classes propietàries, és a dir, els dominants). Per un costat els ambiciosos poden entrar per sí mateix en el sistema o bé estar sotmesos a com defineixen l'Estat les classes dominants (ampliar la base social).

  • Per a entendre i evitar certes revolucions s'amplia la base social. L'univers de la política es va ampliant. Hi ha dues vies:

  • Les policies drives politics (*) és un procés que es dóna a Alemanya (República Weimar). La visió de Bismarck consisteix en un procés de democràcia, canvi de característiques de l'status quo (base social reduïda, baixa ambició, disminució de tasques, d'instruments i de l'àmbit públic).

    Redefinició de la relació entre l'estat, l'economia, la política i la societat. La política intenta controlar al màxim l'Estat per a dominar altres factors (economia, societat...) Regla i governa uns processos considerats anteriorment com autònoms.

    2/03/05

    Durant les crisis del segle XIX cada cop que hi havia problemes a la societat s'abandonava l'estatus quo, però llavors es tornava altre cop al “laisser-faire”. Les noves idees socials fa que això canviï a partir de 1929 i que es consolidi al 1949. Es comença a caminar cap endavant i ja no es torna cap enrere. Això té dues vessants:

  • El descrèdit de l'estatus quo, és a dir, el mercat i la coordinació social. Es va quedar sense els seus defensors.

  • Un cop creada la innovació, els partits oposats es comencen a apropar. Això es dóna per la influència Keynesiana:

  • Permet que es donin coalicions socials (fins al moment impensables). Aquestes aliances permeten la protecció estatal i beneficis mutus. Són aliances de classes mixtes propagades des del poder.

  • Dóna una raó per a governar a l'esquerra. Es pot generar polítiques que beneficiïn a les classes treballadores. Aquest sistema és una promesa de l'esquerra a les masses de construir un món millor en el qual els pitjors mals (inflació i atur) tindran solució. A la pràctica, dóna a l'esquerra una manera de dirigir i governar el cicle econòmic, i si això funciona s'estarà construint un equilibri de classes. Si a tot això se li suma que sota la influència keynesiana es creen els estats del benestar, dóna als actors un empara estatal i els ajuda a aconseguir una sèrie d'objectius que per si sols no aconseguirien.

  • La combinació del salari social amb aquestes polítiques creen benefici per a les casses baixes (intervencionisme de l'Estat). Aquestes polítiques tenen com a últim objectiu beneficiar els treballadors. Això obre el dilema sobre l'ideari d'esquerres (socialitzar la producció). Es produeix un canvi pel que fa a la pràctica el qual consisteix en posar la propietat privada a treballar pel benefici de tots. No només es para d'un ordre que proposa aliances novadores, sinó també aliances entre el capitalisme i la democràcia. Es qüestiona la revolució socialista des de dalt. Ja no volen abolir la propietat privada.

    Es genera un estatus quo com mogut cap a l'esquerra en els anys 20. Es reconcilia el capitalisme amb la democràcia. Es comença a llimar conflictes socials, es donen aliances creuades entre els diferents actors socials i polítics. D'aquesta manera es crea un nou ordre (new deal) on tots es beneficien, per tant ja no hi ha necessitat de tornar enrere (estatus quo), es dóna un acord tàcit on només es camina cap endavant.

    Es passa al món del públic, tots els problemes socials deixen de ser privats. Per a materialitzar això, ha d'haver-hi un pols fort de poder que controli tots els paràmetres des de dalt (centralisme en un context democràtic), el conjunt d'agents importants en aquest procés han d'acceptar l'alineament (major o menor segons el cas). S'ha de generar patrons de relacions per aconseguir-ho, a partir d'aquí móra el model de Laisser-Faire. Es passa a les societats Centralment Guiades que tenen una profunda arrel institucionalista respecte a la política.

    SOCIETATS CENTRALMENT GUIADES

    La idea de Steering té dues connotacions, una de direcció - guia i una altra de control. Quan es parla de societats centralment guiades predominen en unes el control i en altres la direcció - guia. En les idees de les societats centralment guiades (SCG) predomina la idea de l'institucionalisme respecte a la política. Aquesta reaparició de l'institucionalisme en la ciència política té a veure en un debat sobre la manera de pensar de la social choice que genera el pas del vell institucionalisme al nou, de passar de parlar de cicles, caos i inestabilitat (PIE) a no cicles, ordre i estabilitat (SIE).

    L'ordre torna al debat per les institucions que donen estabilitat al sistema. En el nou institucionalismes les coses són previsibles, les institucions creen estabilitat (tot és més senzill). Per a això, les institucions són instruments per pal·liar dilemes col·lectius, es pretén establir el món de la cooperació. Es trenca el vincle anterior basat en la no-cooperació, això genera beneficis mutus.

    07/03/05

    Es va produir un descrèdit respecte al món anterior. Sorgeixen dilemes:

      • Eleva el sostre de les promeses i envolta a una col·lectivitat més social gran que l'anterior.

      • Entre en crisi la macroeconomia ortodoxa.

      • També entre en crisi la relació entre estat i societat, així com també la idea que l'Estat del Benestar Col·lectiu (al contrari de les idees d'Adam Smith) està associada a una mà invisible del mercat. Es fa de manera descentralitzada, lliure i coneguda. S'ha de reorganitzar la relació entre actors, la política ha d'intervenir en el mefcat per a crear-la, un cop creada la lògica de funcionament fa que la política no prengui part en ell (Karl Polanti).

    La generació d'ordre es fa de baix cap a dalt, els actors són lliures, el rol de l'Estat és garantir que els actors exerceixin la seva llibertat i els seus drets, és en concret i enfocat al 1930.

    L'Estat va començar a actuar en aquesta crisi. S'obre la pregunta de com es portaria aquest canvi. Segons Karl Polanti, els mitjans no es creen sols sinó que necessita una organització i intervenció política. A l'època feudal es trenca l'Estat i es passa a una economia de mercat, hi havia un model de vassallatge de protecció a canvi de treball. L'economia personal es va col·lapsar al posar a la propietat privada a terra comuna. La monarquia britànica s'enfrontà al Parlament per pal·liar en termes reals els efectes de la privatització de la propietat comunal. Això porta a la guerra en contra de la corona i el Parlament (dels senyors de la terra), que augmentaren el seu poder polític, portant el capitalisme a la Gran Bretanya sota el poder de la monarquia. Gran Bretanya no era una monarquia absolutista, tenia exèrcit propi, necessitava l'exèrcit dels senyors feudals. El rei deixà de tenir funcions que les adoptà el Parlament de classes propietàries.

    El vell estatus ja no funciona. La generació de benestar social està associada a la relació entre l'Estat i els actors. Apareix un sol poder fort que es relaciona amb la societat en termes jeràrquics el qual sotmet els actors socials al poder de l'Estat i per a que es coordinin entre si i amb l'Estat d'una manera específica. Si l'Estat aconsegueix que el conjunt d'actors funcionin amb la finalitat de buscar el benestar col·lectiu, fa falta que el pols de poder fort faci funcionar la societat. Això depèn de tothom, crea certs patrons els quals el conjunt d'actors ha d'avenir-se i actuar individualment.

    S'estableix un clar patró d'intercanvi per a generar un benestar social generalitzat com a contrapartida d'una coacció, de cedir una mica de sobirania. De la mà de la coacció, apareix una generació de benestar. Amb el temps aquest benestar anirà en augment. Mentre el contingent (les promeses) sobre el que es basa, es compleixi, el sistema funcionarà, els actors obtindran benestar i es mantindrà. Els ciutadans cediran la seva sobirania per a obtenir benestar social.

    Aquest nou institucionalisme prima la guia i la direcció sobre el control. El grau de coacció té un límit (la propietat privada) ja que l'Estat no pot controlar on i com s'inverteix. La societat es torna menys conflictiva, es prefereix el benestar social.

    La política apareix com una activitat més significativa, expandeix les seves activitats i garanteix mitjançant polítiques públiques el benestar social, com a contrapartida de la disminució de la sobirania de la societat.

    Es racionalitza el que emergeix, la política és el punt de referència obligat. No només es construeix una manera de pensar sinó que també es consolida una manera d'emergir. Potser si els ciutadans no haguessin tingut aquesta imatge de la política (imatge de la política totpoderosa) no s'hagués passat a aquesta transformació de l'Estat i de la política.

    Aquesta imatge entre en crisi als anys 70, es veu l'Estat com un actor impotent. Hi ha un centre de poder que es relaciona de manera jeràrquica amb la societat, que a més a més té un altre centre de poder que és l'administració (vista com apolítica) que té una doble jerarquia. Huntington diu que la crisi dels anys 70's es va donar ja que els actors s'ho van creure tot trencant la imatge forta de l'Estat.

    Aquesta situació es dóna en un moment limitat fins a la dècada dels 70's, Després de la Segona Guerra Mundial, l'Estat reconstrueix la vida de les diferents societats tot planificant la idea de l'Estat del Benestar generalitzat per part de la política. Apareix la idea d'interdependència entre els actors i l'Estat. El Keynesianisme en els anys 30's i la seva expansió després de la II GM fins als 70's, abolí la promesa de socialització.

    Als 70's, amb les crisis econòmiques i polítiques es genera una modificació de les maneres de pensar i el seu qüestionament. Es dóna una incapacitat per part de la socialdemocràcia alemanya (al poder) per a resoldre la crisi. Es comença a qüestionar si la imatge sobre la que es basaren els seus somnis eren aplicables. Les capacitats de govern s'ha de crear-les de manera constant (no existeixen), tot apareixent les interdependències recíproques (hi ha problemes que no només els resolen les agències públiques sinó altres actors que han d'estar coordinats (ja que no hi ha burocràcia weberiana) i la coordinació entre actors foren les bases d'aquestes interdependències. La capacitat de govern està lligat a la cooperació. Es qüestionen les estructures de poder. Les capacitats de govern del sistema webber han de ser creades de nou (teoria de la implementació). Apareix una nova manera diferent de pensar ja que l'altre no va servir.

    09/03/05

    INSTITUCIONALISME (1990's)

    Per a l'institucionalisme, les institucions importen. Hi ha dues maneres de veure com són les institucions:

  • Rational Choice Institucionalism: les institucions importen perquè el que fan és constrènyer les opcions i les estratègies dels actors perquè han d'adaptar-ho en un context on han d'actuar i constrènyer resultats. Tot això, provoca la producció de regularitats. És una reforma de la tradició del vell institucionalisme i es restringeix a l'àmbit de la política. En aquest marc es troba el SIE versus PIE, en el qual hi ha preferències clares. Les institucions són un instrument construït per a resoldre o per a evitar dilemes col·lectius, en situacions que la tendència és no cooperar. Les institucions creen un marc on exigeixen i recompensen la cooperació. Es presenten problemes micro, tot intentant modelar el context en el qual actuen. Els actors els determinen el context.

  • Hostorial Institucionalism: és una reforma de la tradició del conductivisme, prové de la política comparada, és una forma de pensar més oberta. Les explicacions en les quals les institucions són una variable intervinent són diferents a les de la Rational Choice. Parlen de problemes de nivell macro, no micro com en l'altre. Les institucions són una variable important però no exclusiva. Tant en el SIE com en aquesta visió es parla d'estructura, però en l' “historical institucionalism” es fixa més en la incorporació o la modelació del context en l'estructura. L'historice inst. parteix de la visió del SIE però ho fa d'una manera crítica: les institucions importen però els supòsits que es base la Rational Choice són erronis o irreals (al incorporar factors estructurals i la història, tot i que d'una forma més macro).

  • La seva visió inductiva els fa tenir en compte elements historicistes, econòmics, propietat privada... El context també importa però no és emprat com instrument de joc (és un element exogen), és una forma de pensar més àmplia en la qual entren molts elements. Intenten explicar un conjunt de fenòmens on les institucions importen. Comencen a aparèixer factors estructurals. La forma de modelar el context és més àmplia. La història és clau perquè ajuda a entendre les opcions dels actors. Un està ficat en un món que no comprèn. Les institucions importen perquè el que fan en termes conceptuals és lligar mitjançant l'estructuració d'interrelacions, llocs i processos. Quan es parla de llocs es refereix a que no només s'explica a través de la política sinó que es va més enllà, fa referència a diferents àmbits: economia, política... La forma d'entendre la política no només passa per analitzar la política, s'ha d'anar més enllà per exemple, a l'economia.

    Preguntes que es fan individus de cada tradició i que no obtenen resposta:

    • George Tsebelis: (rational choice) es planteja el rol de les institucions. No està clar quins resultats estan produïts per quines institucions. Les institucions coexisteixen entre sí. Els resultats no s'expliquen en termes configuracionals (les relacions que existeixen entre les institucions porten a uns determinats resultats) sinó que la manera de pensar de la RC és una manera didàctica, segmenten la realitat per a explicar-la (s'escull una opció o una altra). Posa en qüestió les afirmacions rotundes (Tsebelis) de tots els resultats a tals institucions concretes. Cal avançar, segons ell, en termes d'agenda. Cal ser més complex per analitzar una realitat que és molt més complexa. No es pot fer de manera excloent. Cada actor tendia a atribuir a un procés un resultat, ell ho soluciona sumant-t'ho tot. No resol la pregunta però la planteja, i ens diu que la solució és plantejar-ho en termes configuracionals. Importa tot, tot ajuda que un sistema política tingui o no uns determinats resultats. Es passa d'una manera didàtica a una configuracional.

    14/03/05

    Als anys 90 hi ha dues maneres de veure les institucions

    Quins resultats estan produïts per quines institucions?

    Quines institucions importen i com importen?

  • Les institucions són mecanismes per a solucionar (prevenir) dilemes col·lectius (rational choice)

  • Les institucions són lligadures entre actors, llocs i processos (historical institucionalism)

  • A finals dels anys 90's comença a haver-hi individus dintre les diferents escoles que es prenen en serio les acusacions que es fan uns i altres i introdueixen casos dels altres. Al final la única diferència que hi ha és que uns són inductivistes i els altres conductivistes.

    Es va sortir de l'impass sabent més sobre xarxes entre institucions i actors. Hi havia dues maneres per a saltar aquest impass:

    • Hall: diu que per a sortir d'aquesta discussió, es tracta de reestablir entre escoles per intentar veure què diu l'altre i ajuntar postures, per tal de buscar zones de reconciliació entre elles, i si les hi ha, segurament amb el temps n'hi haurà més. S'arriba a la conclusió que hi ha una zona comuna, el institucionalisme sociològic.

    • Es comença a pensar en termes d'economia política que involucra a altres àmbits, cada cosa (economia, política, sociologia..) té el seu lloc. Avançar cap a una nova forma.

    Es comencen a definir les institucions per a arribar a una conclusió, la qual diu que són mecanismes especialitzats que encarnen els diferents principis de regularització social (control jeràrquic, intercanvi, solidaritat...) que els actors adopten per a coordinar decisions, accions destinades a resoldre problemes i conflictes i aconseguir objectius). Un no pot pensar en les institucions al marge dels actors perquè són els que les creen.

    No existeixen institucions al marge dels actors ja que són aquests qui les creen (clara semblança a la rational choice). Els mecanismes de regulació social són:

  • Control jeràrquic: estat i burocràcia

  • Intercanvi: comerç

  • Solidariar: comunitat

  • Associació de mecanismes amb idees: hi ha dues formes de veure els mecanismes. D'una banda d'1 a 1 pel que fa a l'intercanvi o bé que no hi ha una relació 1 a 1 sinó un mix. Hi ha principis dominants, cal tenir la ment oberta a l'1 a 1.

    Els actors utilitzen les institucions per a coordinar-se. Les institucions tenen un rol determinat perquè ajuden a determinar l'horitzó de possibilitats d'un grup d'actors. La coordinació fa de mediadora entre actors i resultats. Les institucions determinaran les possibilitats d'un grup d'actors, d'acord amb una coordinació, i amb la qual poden aspirar a fer o no. La coordinació entre ells ha de ser exitosa. Què fa falta per això:

    • Els actors han d'acceptar, quants més millor, que actuar de forma coordinada implica acceptar restriccions sobre les conductes possibles. Cal restringir els horitzons col·lectius.

    • En aquells casos en els quals l'expansió d'horitzons de possibilitat requereixi que hi hagi algun tipus de negociació respecte a la creació de valor o de producció conjunta i la distribució hi haurà restriccions.

    • Les regles són importants, però les regles no són institucions. Tenim la forma externa d'institucions (regles) i la cara interna (regular la vida dintre de les institucions per actuar juntes) el qual requereix un règim de coordinació.

    Els actors han d'establir relacions i coordinar-se. Aquesta definició és per a Feldman el punt de trobada entre el Governance i l'Institucionalisme.

    Governance

    És una paraula molt present en el nostre lèxic. És important per vàries raons: els politòlegs s'han apropiat de la paraula,són reflexions sobre la política, l'administració i els seus canvis. Hi ha dues tendències de per definir-la:

  • Com una variable de procés: governance “covering by goverments”. És una idea que ha experimentat un gran canvi des de fa 50 anys. La paraula comuna és governar. Avui s'entén com una nova forma de governar amb una nova relació entre les elits polítiques, amb intents de cooperació i de generar diàleg. La relació més més a nivell horitzontal que no vertical com abans. Al·ludeix al procés de govern.

  • Com una variable d'estructura: Rhodes Brit. Governance genera una nova estructura com a forma d'entendre les reformes neoliberals de Tatcher (que va crear noves organitzacions que van conduir-se a si mateixes, autoorganitzades amb poder per desafiar el poder central). Són xarxes reorganitzades en les quals hi ha una sèrie d'institucions públiques fragmentades. Abans els béns públics els donava l'Estat, amb Tatcher el servei públic coordinava que altres ho fessin, no pas l'Estat. Es crearen cossos específics per problemes específics, la qual cosa va portar a la coordinació entre elles per a organitzar-se. Rhodes diu que tenen self-sheering, és a dir, que ningú els dius què han de fer des de dalt. Fou una idea llançada pels britànics.

  • Governance és un procés encaixat d'estructuració institucional de les interrelacions entre conjunts d'actors independents de tipus cognitiu o creatiu que estan tancats en una situació d'interdependència recíproca i que aspiran a estar millor junts (Hanf-Scharpf)

    El govern en el sentit laxa (el govern de...) i estricte (el govern com a tal). Prové del grec Kybern. La jerarquia era la manera de coordinació excloent de la societat fins al segle XVIII, però després aquesta idea canvia a la de omnipotència. Des del segle XVIII s'agafa el sentit estricte. Avui es creen mecanismes de govern entre actors. Quan es consolida l'Estat-Nació el significat de Govern es restringeix.

    Hanf i Scharpf

    Parteix del fracàs dels governs dels anys 70's. La pròpia realitat s'encarregà que això fracassés. El fracàs es donà perquè els governs perderen capacitat de govern, no podien governar la societat. Es tenia una imatge de govern impotent que es traslladava a la política, la qual era vista també com a impotent. No sabien enfrontar-se als problemes. La exitosa resolució de problemes requereix pensar diferent del Govern. I és que la seva manera de pensar era incorrecta. Es devia al fracàs organitzatiu dels Estats, la manera de pensar de jerarquia no resolia els problemes sinó que dependria de la manera d'actuar de les institucions que tenien capacitat per a resoldre problemes. Té a veure amb l'horitzontalitat de l'administració pública: s'han de crear les capacitat del govern per a la cooperació horitzontal i la resolució de problemes. Trenquen amb la idea de govern, diuen que hi ha interdependència recíproca (horitzontalitat). La burocràcia passa a ser horitzontal. La coordinació entre actors permet solucionar conflictes que puguin sorgir entre ells, tot convertint en rutina la relació entre ells.

    16/03/05

    La idea de crear institucions és la idea de crear capacitats, la qual té a veure amb la distribució. Distribució i capacitats són dues formes de veure la política. El procés d'estructuració institucional de les interrelacions entre actors interdependents no té lloc en el buit, pel contrari, és un procés encaixat, cap a totes direccions, en una configuració social institucional complexa que és el denominat sistema de Governance que té com a característica ser multinivell i transistemàtica.

    Aquesta configuració no només preexisteix i “subyace” a dit procés sinó que també resulta fora d'ell.

    L'acceptació per part dels actors d'un grup d'institucions passa que tot i que ens permet expandir horitzons es té una certa reticència. Els actors han d'acceptar-les en els seus marcs generals.

    I al crear-les els actors es senten còmodes amb els marcs que creen. Un sistema de governance crea un sistema d'actors. En el món, els actors han d'estar còmodes amb el que creen i l'acceptació d'actuar col·lectivament ha de ser recompensada.

    Si els actors accepten restringir la seva actuació, hi ha dues opcions:

  • Se'ls permet emprar una sèrie de recursos que com individus no els serveix per aconseguir els seus objectius ja que l'horitzó de possibilitats és col·lectiu.

  • Els actots també poden acceptar restriccions per a incrementar la possibilitat demanant “prestat” recursos d'un altre lloc, d'un altre actor.

  • La creació d'institucions no té lloc en una “tabula” rassa sinó que té lloc en un context d'institucions que preexisteixen en un context institucional. Des de la seva concepció, les institucions guarden una relació operacional amb la que ja existien i com a resultat d'això s'agrupen en configuracions complexes i jeràrquiques.

    Hi ha dos tipus de relacions operatives:

  • Relació de complementaneïtat

  • Relació de substitució: està presa com a metàfora. Quan els actors tenen capacitats dèbils, els actors miren cap enfora, compensa la seva debilitat amb aconseguir recursos des de fora. És una concepció relacionada amb la concepció darwiniana. L'eficiència està relacionada amb la restricció pressupostària suau.

  • 30/03/05

    Les institucions són mecanismes per a coordinar. Amb elles es resolen conflictes, problemes i s'obtenen objectius. Les institucions determinen els horitzons de possibilitat dels diferents actors que per a l'obtenció d'objectius, per a resoldre conflictes i per a resoldre problemes necessiten actuar junts.

    Per a entendre dits horitzons s'ha d'acceptar restriccions sobre conductes, negociar “issues” distributius i estructurar institucionalment les seves interrelacions.

    Els actors creen institucions en un context habitat per actors i institucions. Les institucions noves guarden algun tipus de relació (complementarietat o substitució) amb les velles. Formen part d'una configuració institucional: sistema de governació (governnance).

    Els actors han de viure en un món institucionalment configurat, per a millorar en ell s'han de crear les institucions. Les institucions constrenyen i habiliten simultàniament. Hi ha una relació íntima entre actors i institucions.

    La capacitat que amb els actors compten importa. Mobilització i combinació creativa de les capacitats inicials:

    Si les capacitats són porques s'han d'enfortir per a ingressar en les relacions d'intercanvi polític. Han de demanar “prestat” capacitats i recursos. Si tenen moltes capacitats inicials, poden actuar de manera autònoma.

    Arran d'això, es poden començar a establir relacions d'actors amb xarxes d'actors més institucions. A majors recursos institucionals, major és el repertori de mecanismes amb els quals els actors poden resoldre problemes, conflictes i obtenir objectius. Aquí hi ha dues diferències: quantes capacitats tenen els actors (individuals i col·lectius) i com estan. Independentment de les que disposin les aspiracions poden ser diferents i el context també seria diferent.

    A partir d'això, es poden llegir distintes dinàmiques socials. Les dinàmiques depenen de la naturalesa, la qualitat, el grau de sofisticació, el grau de desenvolupament i diferenciació funcional dels pilars institucionals de les xarxes institucionals en les quals els actors estan endarrerits (dinàmiques socials).

    Sistemes de governannce:

    Existeix i preexisteix de la creació institucional. Hi ha dos sistemes en termes ideals: sistemes de societat centralment guiada i sistemes de societat multicèntrica. Són dos noms de societats però a cada una de les variables responen d'una manera diferent i porten un funcionament col·lectiu diferent.

    Societats Centralment Guiades:

    Hi ha escasses capacitats inicials de xarxes d'actors i d'institucions. Poca capacitat per a autoorganitzar-se institucionalment. Són societats amb un pols de poder format per la relació simbiòtica de política més estat amb altres (relativament) capacitats.

    04/04/05

    Perspectives organitzatives:

    Els actors, els quals ja existien anteriorment, són els que creen les institucions. Segons la configuració que es doni, trobem plans d'actuació amb major o menor autonomia (independència), lògicament, a menor autonomia tenim major dependència.

    En quant a col·lectiu ens interessa:

  • Quan més grau de desenvolupament col·lectiu hi hagi, més capacitat d'actuació tindran els actors (major probabilitat d'èxit).

  • El grau de desenvolupament institucional determina un major o menor grau de capacitats col·lectives.

  • La distribució de capacitats col·lectives. De la mà d'aquestes capacitats podem arribar al sistema de governance (SCG/SMC)

  • Societat Centralment Guiades

    Produeixen una desigualtat en termes de distribució de capacitats. El fet de tenir capacitats diferents ens porta a formes d'interrelació entre actors. Es donen dos formes: ajustament unilateral o ajustament negociat. La forma de relació que predomina és la d'ajustament per part del que té menor capacitat al que té més (existeix autosubordinació interessada, ja que és una relació d'intercanvi). Es produeix una doble via, en la qual el major dóna recursos al menor. Aquesta dinàmica ens porta a un enorme tràfic intersistemàtic. La societat i l'economia (els seus actors) aporten recursos a la política.

    Les institucions locals d'economia i societat s'ajusten a la política, la qual és la posseïdora dels recursos. Si deixem de mirar el centre de poder i ens autoorganitzem generarem noves capacitats locals nostres tot canviant la relació existent amb el centre de poder. En funció del nostre grau de satisfacció apartament o no la vista d'aquest centre. Si estem satisfets no desitjarem el canvi ni la independència del centre de poder.

    Conclusió:

    El grau de desenvolupament institucional és escàs i la nostra capacitat d'autoorganitzar-nos és baixa. La relació a títol individual és predominant.

    Tenim una enorme incapacitat per construir una agenda pròpia ja que no tenim recursos. Les coses que fem i deixem de fer tenen poc a veure amb el que desitgem. Es creen idees compartides de com funciona el món i també un sistema d'actors (els actors són bàsicament polítics).

    Societat a-cèntrica / multi (o poli) cèntrica

    No existeix un únic centre de poder. Hi ha dues o més àrees d'acció social, de les quals la política ha de ser una d'elles. Ha sofert un important procés de diferenciació funcional i de construcció i autoorganització multifuncional, la qual cosa ha portat a l'emergència de sofisticats actors i institucions que creixen ancorats en components locals (actors que miren cap endins).

    Disminueix l'ajustament unilateral o negociat (entre socis desiguals), aquí tenim ajustament mutu. Aquestes xarxes especialitzades funcionen sobre lògiques autònomes i diferenciades. Els distribuïdors de capacitats estan molt més igualadors que en les SCG. Sorgeixen les agendes pròpies i l'augment de possibilitats per a dur-les a terme. Existeix un major repertori de mecanismes possibles per a dur a terme dites agendes. Hi ha un menor tràfic intersistemàtic i un descens de la dependència a la política per a resoldre els problemes. Hi ha un ordre més descentralitzat amb uns actors més capacitats.

    06/04/05

    Examen de política comparada (Resum de la correcció)

    Emergència de les SCG: al 1930 es trencà amb el passat (abans es tendia a tornar enrere). Es va produir una crisi on es va trencar la relació estat-societat. Va entrar en crisi la idea sobre la qual es fundava la societat (deixer fer, deixeu passar), fent que tot l'àmbit públic es fes més gran. Va aparèixer una nova forma d'estructures i relacions estat-societat mitjançant les polítiques públiques. S'ha de coordinar la conducta dels actors (no poden anar per lliure) ja que junts es pot arribar més lluny que separats, és llavors quan els actors començaren a alinear-se. Tot i que no és cert de tot, es pot afirmar que el poder posseeix els recursos per a poder-se coordinar.

    Aparentment tenim un món jeràrquicament estructurat però en realitat tenim un centre dependent del que facin els actors (brutals relacions d'interdependència recíproca) amb relacions entre actors estatals i no estatals. També emergeixen xarxes que creuen el món estatal amb el no estatal, tot donant-se una colonialització de l'Estat des de la societat, apareixent actors desdibuixats, falta de recursos financers, les xarxes minen la independència de l'Estat front les societats i debiliten la imatge de l'Estat com actor unificat.

    Als anys 70, es produeix un descens del keynesianisme i un augment dels actors i de la seva influència. Es dóna una excessiva demanda cap a l'Estat. Els actors socials es barallen a través de l'Estat. Entra en crisi la societat centralment guiada. Els actors que es troben a les xarxes tenen una major independència amb l'Estat.

    SEGONA PART “Canvi i continuïtat en la política europea contemporània”

    13/04/05 REGNE UNIT

    Dahl va analitzar els processos històrics a través dels quals diferents països van arribar a la poliarquia. Aquests processos foren diferents segons el país. El cas del regne unit fou el de la primera via.

    Va ser un model estable i amb èxit. El procés tingué el punt àlgid en el segle XVIII. Fou un segle més tard quan es va obrir cap a la poliarquia.

    Parlem d'aquest país a partir del 1.066, on uns normands crearen un govern feudal amb dues característiques: lleialtat i canvi d'ajuda. Va existir una descentralització pel que fa als recursos que posseïa cadascú. Això va evitar que el monarca fos dèspota. Novetats:

    • Grans consells: un lloc de negociació entre el monarca i els nobles, on es gestionaven les necessitats mútues. Primer lloc d'encontre entre actors de la política on existeix negocació. També era una àrea d'intercanvis. El primer gran consell important fou al 1215 quan es va acordar que els reis no tenien un poder absolut, sinó que havien de governar d'acord amb les tradicions, les costums establertes i l'opinió pública. Aquest tractat es coneix amb el nom de Carta Magna.

    Al 1295 s'aprovà el principi segons el qual tot allò que concerneix a tots, s'ha d'aprovar per tots (No taxation without representation). Donà lloc a l'entrada dels comuns a la vida política. Els comuns, fora del consell, van començar a fer reunions setmanals amb el monarca. Aquest gran consell va convertir-se en la que avui es coneix com a càmera dels lords i el que sorgeix al 1295, fou el que avui rep el nom de càmera dels comuns.

    Al segle XVII, es va produir un episodi de Guerra Civil i la revolució gloriosa, com conseqüència de l'acta d'abolició de la propietat feudal. Al 1603, va haver-hi un canvi a la casa reial, es va passar dels Tudors als Stuart. El rei no es comportava d'acord amb la Carta Magna i es va arribar per culpa d'això a la guerra civil. Entre 1603 i el 1642 hi va haver un govern arbitrari. Característiques:

    La guerra va provocar un augment de les necessitats financeres. Es va fer en aquest període una descentralització feble. A més, es va trencar la tradició de negociació amb els propietaris dels diners. Es van seguir un seguit d'estratègies per tal d'aconseguir diners: vendre terres de la corona, préstecs forçosos, revenda de marques, invents i patents, venda de seients de la càmera dels lords, confiscació, venda de llocs de treball de l'administració pública i, també, títols hereditaris.

    La càmera de l'estrella, era un poder judicial tremendament particular. El rei feia servir el seu títol de monarca per a parar qualsevol cosa que no li agradava. L'ús que se'n fa per part dels Stuart era molt intens. En aquesta càmera no hi havia jurats, es podia tornar a veure qualsevol sentència ja dictada i canviar-la.

    Per últim, destacar que la monarquia tenia molta llibertat en el tema dels pressupostos, despeses...

    Doncs bé, tot això va fer calentar el sistema i la monarquia es va haver d'enfrontar tant als whings com els tories. Això va provocar l'abolició de la monarquia entre el 1646 i el 1660. En aquest darrer any, es va decidir reinstaurar la monarquia i abolir la propietat feudal. Aquesta propietat suposava que els vassalls perdien la protecció que rebien per part dels propietaris, però van decidir abolir-ho.

    Això va donar lloc a un període de tensió política. La monarquia va treure pit i va elevar el seu poder. Ara bé, la fi del feudalisme en la Gran Bretanya al segle XVII no va coincidir amb la resta d'Europa pel que fa la creació d'un Estat Absolut.

    La monarquia decidí emprar tot el seu poder que li quedava per a suavitzar la situació dels vassalls per tal de poder preservar l'ordre. Això va fer que és guanyés l'odi dels propietaris de la terra.

    Al 1668 es va produir la Revolució Gloriosa en la qual l'aristocràcia terratinent s'alça contra la monarquia. Això va canviar la relació entre la monarquia i el poder legislatiu.

    Es va produir una paradoxa: sense una intervenció forta de la monarquia, la introducció del capitalisme hagués estat molt dura. Aquesta introducció fou, en canvi, molt suau, però al mateix temps van perdre part del poder (prerrogatives). Això va desencadenar a l'inici d'una monarquia parlamentària absoluta:

      • El rei no podia governar per decret mai més, sempre parlament + rei.

      • El rei no podia estar per sobre de la llei.

      • Augment del poder del Parlament respecte del Govern.

      • El govern emergeix del Parlament, ja no és nomenat pel Rei. Mai el rei dissoldria el parlament de forma discrecional, ho hauria de fer a petició del primer ministre.

      • Augment del poder del Parlament en matèria de finances. Es controla i es limita les fonts dels recursos de la monarquia. El parlament passarà a establir els impostos i, a més, pogueren auditar els comptes reials.

      • S'eliminaren les càmeres de prerrogatives reials.

      • S'establí independència reial del parlament i de la monarquia.

      • Podrien haver-hi sublevacions contra la monarquia si aquesta abusava del seu poder.

    D'altra banda, s'establia que les càmeres dels lords s'accediria amb títol nobiliari (hereditari) o bé comprat, també els membres de l'església anglicana i els propietaris de la terra. Pel que fa la càmera dels comuns, accedirien els amos de la terra i els membres de l'església anglicana.

    Es comença a permetre que nous actors socials vagin entrant a la vida política (segle XIX), començant a entrar amos de la propietat (els amos de les empreses sorgides amb la Revolució Industrial començaren a tenir representants). Això va inaugurar un procés cap a la poliarquia. Els segons en entrar van ser els catòlics.

    Cronologia: 1867-1884, vot a la classe obrera masculina | 1918, la dona amb un marit propietari va poder votar | 1928, s'aixecaren les restriccions per a poder votar (+18 anys) | 1949, es va formalitzar la poliarquia (vot universal sense restriccions, llibertat d'expressió i d'associació)

    18/04/05

    Situació actual:

    El Regne Unit té un sistema de tipus bicameral. La càmera dels lords és molt dèbil, solia tenir 1144 membres i només podien formar-hi part, aquelles persones amb un títol nobiliari i persones nomenades per haver realitzat un servei excepcional a l'Estat.

    Però al 2001, el primer ministre laborista Tony Blair la va reformar, va treure 666 lords de la càmera i aquesta es va quedar amb només 478, dels quals 92 eren títols hereditaris, els fills dels quals no podran heredar. La resta, 386, eren nomenats. Blair el que va fer es eliminar majoritàriament als hereditaris.

    És una càmera de relectura peculiar. Però no té molt de poder perquè només fa falta majoria simple en els comuns per no haver de fer cas de les decisions i canvis en la dels lords. El màxim que poden fer és demorar una proposta durant un període màxim d'1 any, fet que aporta més solidesa tècnica a les lleis.

    La càmera dels comuns està formada per 659 membres. A Gran Bretanya hi ha 659 districtes electorals: les constituency. La forma d'elecció consisteix que en cada districte electoral nomena una persona pel Parlament. S'elegeixen per majoria simple. Li confereix a partits no majoritaris la representació en el parlament. Aquesta persona ha de tenir lleialtat al partit, no pas als ciutadans.

    I és que el partit té un paper molt important, fins a l'elecció del candidat, perquè aquest serà el que recolzarà o no al primer ministre. Aquest sistema premia als que es mantenen junts (esquerra-dreta), per això no és estrany parlar d'un sistema bipartidista.

    Un cop arriben a la càmera, el partit controla molt. És un sistema que sobrepremia als guanyadors (amb un percentatge de vots que no representa a la majoria i en canvi, governen amb majoria molt àmplia) i castiga als perdedors. No es donen mai governs de coalició, només d'un partit, i es torna bastant irrellevant l'oposició. De dilluns a dijous, el primer ministre s'exposa durant una hora per dia a l'oposició, on li responen les qüestions que li planteja.

    A l'interior del Parlament els partits funcionen:

      • el primer ministre fa saber la importància assignada als temes que es van a discutir.

      • Existeix el party whip, aquesta figura intenta convèncer als que no estan molt convençuts a votar el que consideri favorable el primer ministre.

      • Existeix una simbologia respecte a la situació dels legisladors en la votació:

    Més lluny estan

    del 1r ministre els legisladors

    en la votació

    més a prop estan

    d'ell en la votació

    1r ministre

    Quan s'aprova una llei, hi ha tres lectures:

  • S'assigna una comissió

  • Comissió d'estudi parlamentari

  • Retorna al ple, on es vota

  • En la primera i en la tercera es vota, però no es modifica pas. És en la segona lectura que es fan les modificacions, tot i que no s'acostumen a fer-ne moltes perquè està designada pel ple, és a dir, pel primer ministre.

    La càmera dels comuns elegeix al primer ministre, és la càmera forta, també és on s'exposa políticament el primer ministre. La dels lords, en canvi, no és una segona càmera de veritat, no és de representació territorial, què fer amb aquesta càmera és el tema de debat. Amb la reforma de Blair, els membres hereditaris desapareixeran.

    Pel que fa a la monarquia, aquesta no ha emprat el seu poder de veto respecte a una llei des de 1688.

    El poder judicial a la Gran Bretanya és molt dèbil, no pot dictaminar si una llei és constitucional o no. La sobirania constitucional de la càmera dels comuns és total, no es pot reformar. La voluntat discrecional del Parlament és total. El poder del primer ministre és molt alt, més que els presidents en sistemes presidencialistes.

    D'altra banda, destacar que el parlament no pot dissoldre la càmera, la reina, en canvi, sí, però ho fa a instàncies del primer ministre.

    És un pols de poder format per: white hall, westminster. Hi ha dos criteris d'anàlisi: economia política i reorganització de la vida política.

    Economia Política a la Gran Bretanya

    Es van incorporar a l'Estat de forma pacífica nous actors. Fins a la segona guerra mundial, Gran Bretanya era la força hegemònica, tot i que llavors la va rellevar els Estats Units.

    Al 1918 després de la primera guerra mundial, s'inicià un consens entre les elits polítiques britànique4s que durà fins al 1972. Tingué durant aquest període la lliura esterlina estable i tenien un nivell de poder adquisitiu alt. Tot això es va trencar a la dècada dels 70. Existia patró or i canvi fix entre monedes. Però a partir de 1971, el Regne Unit, abandonà el patró/or i va passar al canvi fix entre monedes. Precisament, al 1972 va haver de devaluar fortament la moneda.

    Durant la segona guerra mundial, van tenir un govern d'unitat nacional sota la direcció de Winston Churchill, els partits cogovernants (laboristes més conservadors) arribaren a dos consensos:

  • Impulsar l'estat del benestar a la Gran Bretanya. Van encarregar una ponència a BEVERIDE (fins llavors només hi havia el model alemany bismarck) S'impulsà l'estat del benestar a causa de la guerra, era just crear un sistema de protecció. Beveride proposà: un sistema universal (qualsevol tenia dret a prestacions de serveis) al 1942. Al 1946 es va passar una acta al Parlament: la National Heatlh Service Act. Beveride va oferir un altre sistema possible al de Bismarck que era més corporatiu (si treballaves, llavors podries accedir a ajuda)

  • Durant la II Guerra Mundial s'encarrega a Keynes un llibre blanc sobre polítiques de treball. El keynesianisme s'adoptà a la Gran Bretanya durant la postguerra, a partir d'aquell llibre blanc, el qual diu que el <<govern accepta com un dels seus objectius primaris i com una de les seves responsabilitats el mantenir un nivell d'ocupació alt i estable després de la guerra>>. A partir de llavors, la política és el responsable del nivell d'ocupació, ja no ho és el mercat.

  • Interrelació d'ambdós consens

    Al 1914-18 (primera guerra mundial), hi ha intent per utilitzar centralitzadament tots els recursos públics i privats per tal de guanyar la guerra, això es reprèn durant la II GM, quan es posa en dubte la idea de la sobirania del mercat. Va produir una societat centralment guiada amb la intervenció de l'Estat, planificació, jerarquia centralitzada i control de la producció.

    Al 1945, es van fer eleccions al Regne Unit on Churchill fou derrotat, tot guanyant els laboristes. A partir d'aleshores va ser l'època d'implementació dels dos consensos a través de les polítiques de l'Estat. Van nacionalitzar els mitjans de producció més importants: telecomunicacions, ferrocarril, sector elèctric, carbó, gas, ferro, acer... També es va passar a mans públiques el Banc d'Anglaterra.

    El partit laborista havia de decidir què fer amb l'aparell de control que va heretar de la guerra, per a això, havia de tenir en compte la relació entre el propi partit i la seva base i el partit amb l'oposició. Hi havies dues opcions: moderar ambdós postures i partits, o bé radicalitzar-les.

    El partit laborista va tenir cap a la moderació i el conservador afirmava que quan arribessin al poder retornarien l'economia de mercat. Es desfaria la societat centralment guiada que s'havia donat durant els períodes de la primera i segona guerra mundial. El sindicalisme pressionarà molt per desactivar la SCG.

    L'any 1948 el partit conservador es va reunir en una convenció i va dir que acceptaven aquella nacionalització però cap més, també les polítiques per impulsar l'estat del benestar i l'ocupació, i ratifiquen desactivar la SCG.

    El partit laborista acceptà una nacionalització més i van començar a pensar en desactivar aquella societat centralment guiada, ara bé, passant a aplicar a Keynes. Això es va convertir en quelcom més digerible per l'oposició. Keynes deia que no es requeria un control micro sinó macro. Es va crear una altre jerarquia centralitzada però des de una altre lògica, sense planificació.

    Tant el partit conservador com els sindicats la van acceptar des de l'àmbit de la moderació. Ara es podien regular polítiques públiques i la política monetària, gràcies al Banc Central d'Anglaterra nacionalitzat.

    Diferències

    KEYNES: pol d'organització fort (macro), racionalització col·lectiva que cap actor port encarnar, els actors socioeconòmics són com treballadors públics en societats privades.

    Planificació: nivell micro, no hi ha actors sobirans i hi ha restriccions.

    Keynesianisme: ja no hi ha cicles econòmics, hi ha dos indicadors: augment del nivell de treball i disminució del nivell d'inflació. Si es produeixen, és un èxit. Quan l'economia anava malament, s'utilitzava la política fiscal i monetària per a poder reactivar-la. Posaven diners a les butxaques dels seus ciutadans.

    A Gran Bretanya va funcionar fins als anys 60. Aquells anys, la inflació començà a incrementar-se, també es va canviar el sistema lliurecanvista. Per tal de poder fer front a les importacions, el Regne Unit havia de comprar dòlars, això va portar sistemàticament a un problema en la balança de pagaments ja que tenien un sistema cíclic Stop and go.

    El fet de tenir la lliura alta, no els permetia rellançar les exportacions al món, ja que els seus productes eren molt cars. Front la crisi de la balança de pagaments es podia o bé devaluar o bé parar el cicle. Gran Bretanya no devaluà sinó que va parar el cicle a través de polítiques d'ajustament (disminució de la despesa pública per exemple...).

    20/04/05

    La imatge del dirigisme al Regne Unit -el poder per dirigir- no acaba de consolidar-se. És molt més lleuger per vàries raons. Gran Bretanya és una societat tancada, la presa de decisions (el decision making) és secret, circula per informació, no és de domini públic, per això pels actors és important la influència que puguin tenir.

    El Banc segueix monopolitzant la contractació de personal, guardant-se les decisions de política econòmica. No devaluar la lliura és degut al temor que tenen a que la resta de països la devaluïn i no hi puguin fer front.

    Aquesta manera de funcionar genera problemes. D'una banda, algú ha d'ajustar-se al final del cicle, és a dir, algú ha de sortir perdent. Amb la inflació, es perd capacitat adquisitiva.

    Quan arribem a un cicle STOP i ens trobem amb devaluacions i duem a terme polítiques d'ajustament, els treballadors no estan disposats a pagar per això. Sabem que els treballadors són actors forts quan són capaços d'imposar decisions, capitalitzar mobilitzacions...

    Sindicats

    Al Regne Unit, el sindicat és un actor de tres nivells: TUC (Trade Union Confederation), sindicats per branca d'activitat econòmica i sindicats de fàbrica. Són tots membres de la TUC.

    Des del segle XIX hi ha llibertat d'associació. Hi ha dos maneres d'entendre les organitzacions: pluralista -llibertat d'associació- i corporativista, en la qual l'Estat pot reconèixer o no les associacions existents. En un règim corporatiu, l'Estat només reconeix una associació i estarà d'acord amb els seus interessos. En aquest tipus d'estat, només hi haurà una associació per tipus d'interès, així que els recursos d'aquesta seran majors, a més a més, no disposa de competència. En canvi, en el primer tipus, els recursos es reparteixen i tots es poden fer competència, a més de parlar amb una sola veu. Governar d'aquesta forma, es fa més difícil fer-ho de dalt a baix, i és que el canvi social té lloc amb les negociacions.

    El partit té una estreta capacitat de comandament sobre el TUC. És més aquest un actor polític que social, la seva acció política està en l'arena política, té a veure amb la financera, amb la presència dels sindicalistes als partits.

    Quan tenim inflació i tenim un ajustament, tenim un problema, ja que els actors han de moderar-se, han d'adaptar-se a les reformes laborals. Ara bé, els treballadors mai volen perdre. Al Regne Unit les negociacions salarials estan centralitzades. Es negocia o a nivell de fàbrica o a nivell de branca, fent que el que no aconsegueixen per un costat ho puguin intentar aconseguir per l'altre.

    El govern no té cap tipus de control sobre la negociació. Però ha de convalidar l'augment salaria amb més lliures esterlines al mercat. Per injectar més diners ens hem de ficar en Keynes, i el que s'ha de fer és parar aquest fluxe de diners. Degut al que es va nacionalitzar en els anys 40, l'Estat amb tants treballadors, no li convenia que els sindicats aconseguissin l'augment salarial. Ha de convalidar-se amb la política econòmica que els actors demanin, és a dir, un altre tipus d'intercanvi que no sigui estrictament monetari (capacitats de poder).

    El que va succeir fou una mescla d'ambdues coses: es va produir un augment dels salaris tot prolongant les crisis i es va produir una alineació d'actors per tal d'aconseguir més poder. Els actors en els cicles stop and go són cada cop més poderosos, augmentant la seva capacitat d'exigir recursos per a suportar una altre onada. Com més horitzons temporals hi haurà més possibilitats de cooperació, en canvi si això no es produeix, i hi ha menys horitzons, el patró serà més conflictiu.

    Al Regne Unit es va donar la situació la qual els actors foren més poderosos amb temporalitats curtes. Va haver-hi una jerarquia dèbil amb una relació d'interdependència recíproca. La capacitat del govern era més contingent al voltant de les diferents veus que anaven pel seu propi compte. Amb el pas del temps les crisis anaren en augment ja que la capacitat d'alineació dels actors era cada cop menor. Això esclatà a la dècada dels anys 70 i al mateix temps es donaren problemes econòmics creixents i creixent competència partidària.

    El keynesianisme al 1975 va fracassar perquè van sorgir problemes produïts per la devaluació de la moneda al 1972. Aquests afectaren als individus que tenien ingressos fixos en aquella moneda, en canvi, no va afectar als que tenien reserves en d'altres (crisi endògena). També, al 1973, es va produir la crisi del petroli (l'economia ja depenia fortament del cru), la qual va provocar, a més, una crisi governamental.

    25/04/05

    Es va donar una idea d'impotència. Va arribar al poder en aquesta crisi la primera ministre Margaret Tatcher amb la idea de liberalitzar-ho tot, de retornar al Regne Unit tot el seu poder.

    Era una crisi terminal. Estaven atrapats amb aquells actors sobrerepresentats. Els beneficis eren només per alguns, no per tots ja que tot estava repartit de manera desigual. Ara bé, la crisi fou vista diferent pels laboristes i els conservadors. Els primers deien que el keynesianisme havia mort, no podien comptar amb ell, però no tenien cap més alternativa. Era una crisi greu. En canvi, els conservadors deien que la crisi era terminal, era alguna cosa molt més gran que no funcionava, una organització col·lectiva organitzada per una jerarquia. Ells deien que això no podia ser, i que per tant, s'havia de canviar.

    El Regne Unit es va encaminar cap a la reforma de l'estatus quo a la dècada dels 70. La majoria de britànics reconeixien que els sindicats tenien massa poder. Tenien la idea que tenien un estatus quo però s'havia de substituir-lo per un altre de nova creació. Les transformacions al Regne Unit es farien de la mà d'actors fortament ideologitzats, els quals ens proposaren una societat coordinada socialment a través del mercat, tot creant subjectes governables en el mercat.

    Se'ns proposà una lògica diferent en termes de narrativa i d'estructura. La societat passaria a ser molt més governable i molt menys conflicttiva.

    Ara bé, el que generava estabilitat era el mercat. La societat estava anclada i ordenada en el mercat. Es volia socialitzar-la de tal forma que no pensessin que el fracàs de la societat era culpa d'un mateix. “Que a tu et vagi bé depèn de tu, no del conjunt”.

    Doncs bé, es va voler reformar l'estatus quo. Els elements a tenir en compte per la reforma foren la lògica d'interrelació entre actors, la distribució de recursos, les formes de relació entre actors, els rols dels actors, les institucions, el sistema normatiu, el grau de governabilitat, el règim macroeconòmic, el sistema de governance i la narrativa que cohesionada (que unia i que deia com funcionava el món)

    L'estatus quo té com elements forts la narrativa, els actors i la relació entre actors que tenen uns determinats recursos per actuar d'una determinada forma en el sistema de governance. Es va començar per la narrativa i el règim macroeconòmic que ens ajuda a fer els canvis entre paràmetres.

    Als 70's teníem una dècada d'economistes que s'enfrontaren al dirigisme (atac neoliberal). La reforma en el mercat va servir per canviar els incentius dels actors i que aquests fossin feliços. Calia avançar cap a una economia de mercat.

    L'estatus quo 1 havia fracassat, calia crear-ne un de nou. La narrativa havia de mobilitzar la gent, el règim macro econòmic havia d'alterar els incentius de manera notable per tal de poder augmentar els patrons d'interrelació.

    27/04/05

  • Narrativa:

  • Ens mostra que existeix una alternativa que fins llavors no teníem. Narrativa de la jerarquia: centre sobirà que exerceix el poder. Es decideix que es viu millor en el regne del mercat que en el món de la jerarquia. Introduí nous elements: l'abraçada de l'ós de l'Estat ha fracassats egons Lechner. Es retorna al mercat, deconstruint el que hi ha, trencant el sistema de jerarquies. El mercat es reconstrueix.

  • Règim macroeconòmic:

  • És un instrument fort per a dur a terme la narrativa. Recrear l'ordre econòmic implica actuar sobre els actors, les formes d'actuació i interrelació i els recursos. No existeix la garantia de l'èxit, Gran Bretanya és la primera experiència de mercat en un context democràtic. Es nodreix del monetarisme igual que Xile i Argentina. Això succeeix perquè els tres casos tenen inflació, i és una forma de lidiar amb ella, que afecta més als ciutadans més pobres.

    Implica un canvi en la forma de relació entre l'Estat i la societat. Ara l'Estat és el que s'ha d'adaptar a la societat, els ciutadans i els treballadors. Es trenca amb la jerarquia. La manera de reduir la inflació és reduir el circulant (reducció monetària) . Cal destacar que paradoxalment, l'ús de la jerarquia serveix per trencar amb l'anterior i aplicar el monetarisme.

    Durant els primers anys, l'aplicació del monetarisme és la contracció del cicle per tal de poder crear un nou equilibri. Els treballadors no poden passar d'una ratlla perquè si passen els perjudicats seran ells mateixos. Si demanen massa als empresaris, aquests aniran malament, i ho acabaran pagant els obrers. Per tant, es promou l'autorestricció i es canvien les formes d'actuació:

    • Els actors maximalistes no són compatibles amb l'economia de mercat

    • Es genera un fort component disciplinador, es dóna suport als empresaris i es restringeix l'actuació dels treballadors.

    Ara el treball depèn del que els treballadors facin i del mercat. La visió neoliberal expulsa els treballadors de l'Estat i els fa dependre del mercat. Si canvia la forma d'actuació, també canvia les relacions d'interrelació.

    Aquest procés de reconversió neoliberal pretén canviar la fortalesa relativa del conjunt d'actors. Canvia la força de cada actor respecte a la societat. Per això, s'influeix i s'opera en els seus recursos. “El nou és bo fer-ho bo és bo pel teu interès” Aquest era el missatge que promovien els neoliberals.

    El triomf de Gran Bretanya a la guerra de les Malvines contra Argentina, va mostrar reforçada Tatcher fent-la guanyar les eleccions i trencant la sensació de crisi i d'incertesa del govern neoliberal. Que van intentar fer?

      • canviar el món dels actors (què fer, recursos...)

      • crear una economia de mercat

      • que els sindicats paguessin, privar-los de recursos importants. Els tanquen l'arena dels assumptes polítics, fent que ja no hi haguessin més transaccions amb ells ja que els sindicats s'havien convertit en els principals actors capitalistes. Es volia diluir la relació entre els laboristes i els sindicats, per tal de poder reduir els vots al partit opositor.

      • Es donà més recursos als empresaris. L'economia de la demanda havia fracassat. Ara s'opera del costat de l'oferta. S'ha d'alliberar d'impostos, traves burocràtiques... als empresaris. Desregularització. Tot està en funció del mercat, s'eliminà les restriccions creades per la política que impedia que els empresaris fossin exitosos. Es van prometre privatitzacions i s'inicià una campanya de privatitzacions de les empreses que s'havien nacionalitzat als anys 40. A més a més se'ls va prometre un augment dels beneficis. I es va produir una massiva transferència de treballadors públics al sector privat. Amb tot això, volien generar millors serveis, és a dir un augment de l'eficiència col·lectiva, per tal que els empresaris fossin més competitiu.

      • També s'havia de redefinir el nou estatus social de cada treballador. Se'ls comença a donar participació activa (accions) i així ficar-los dins del sistema.

    Aquesta política de les accions es donà tant a treballadors com al que es coneixia com a capitalisme popular. Es crearen societats de petits estalviadors, per tal de donar participació als ciutadans.

    A la llarga, el sistema no fou sostenible degut a la realitat existent per la matriu anterior: jerarquia. El sistema neoliberal es va fer per aconseguir més vots als conservadors en detriment dels laboristes, integrar als treballadors a l'economia de mercat i per tal d'evitar que no hi hagués un pas enrere.

    02/05/05

    Del 1977 al 1979 es va fer un intent refundacional. La idea era trencar amb la idea d'actors que tenien una visió del món, uns recursos, amb una forma de relació entre ells, amb una sèrie d'incentius. Una actuació des de dalt per a canviar el món dels actors per a trencar la possibilitat d'una nova onada o intent de reorganització col·lectiva al voltant de la narrativa jeràrquica.

    Però la modalitat d'intervenció per a dur-la a terme era tremendament jeràrquica, i és que la política es va aplicar a fons per evitar la reorganització col·lectiva al voltant de la narrativa. Es feu complicat reorganitzar-se al voltant del mercat. Per a això, es va aplicar:

      • Monetarisme: mecanismes per a canviar els incentius on l'Estat marquès els límits. S'intentà transitar cap a una economia més de mercat, introduint nous patrons d'interrelacions entre actors i entre esferes, transformant els actors amb actors més dòcils a través de l'autorestricció, amb certa redistribució de poder. L'Estat passà a no garantir ja certes coses, són els actors que ho han de guanyar. Això portà a un procés d'individualització (sobretot en les relacions laborals). A més, es va començar a combatre la inflació, en una època on hi havia un augment de la recessió econòmica i un augment de l'atur a més d'un descens de la capacitat de pressió dels actors col·lectiu. Els individus sobreintegrats (privilegiats) a costa de la majoria començaren a ser vetats a través de les reformes que tingueren lloc.

      • Es començà a alterar l'agenda de l'àmbit públic, certs temes ja no foren públics, a partir d'aleshores el benestar dels actors depenia més del mercat que de l'Estat, el rol del qual començà a disminuir.

      • Descens de les despeses corrent i de capital per tal de contraure la despesa pública.

      • Privatitzacions: descens del poder dels sindicats que renegociaren els seus estatuts, transferint les demandes de la gent a l'esfera privada.

      • Finances públiques: es vengueren empreses públiques per tal d'aconseguir diners amb les operacions de venda. Això va permetre el monetarisme perquè d'una banda baixaven els ingressos de l'Estat però de l'altre les despeses continuaven.

      • Capitalisme popular: acostar el capital al capital. Petits estalviadors que es preocupaven per coses que abans no ho feien, com beneficis de primer ordre o avaluar programes dels partits.

    Polítiques per tal que el partit laborista és moderés: SINDICATS

    Als anys 80, el Govern va aprovar una llei per tal que els arrendataris, en règim de lloguer, poguessin comprar la seva vivenda a preu de lloguer. Es volia crear propietaris. Van privatitzar la política de la vivenda, ja que no era considerat un tema estatal, sortint de l'agenda política i passant a ser un tema únicament de mercat.

    Es va voler trencar la situació privilegiada que existia entre sindicats i el partit laborista. Van tenir lloc polítiques específiques que atacaren als sindicats i obligaren a redefinir la seva relació amb el partit. Es van aprovar dues actes del parlament (al 82 i al 84) que estaven destinades a canviar els sindicats. Els sindicats es dividiren el base i el lideratge. Es volia augmentar el control de la base sobre el lideratge, el qual havia de rendir comptes a la base, a més es pretenia democratitzar-lo per tal que així no fos tan lliure. L'objectiu era fer les coses que volia la base i debilitar el lideratge.

    Si qualsevol vaga durés més d'una setmana i afectés ni que fos a un ciutadà, aquest si li molestava podria anar als tribunals i el jutge declarava si aquesta vaga podia continuar o havia de finalitzar. D'altra banda, les vagues il·legals passaven a estar sancionades econòmicament. A més es va restringir la capacitat dels sindicats a donar incentius econòmics a associacions, passava a ser la base qui ho havia d'autoritzar no pas el líder, a més cada cop que es volien donar diners calia fer una votació. Per últim destacar la fi del closed shop. Era una figura consistent en que quan es volia accedir a un treball, l'accés es feia sota la supervisió del sindicat de l'ofici, per tant, estava considerat que no era lliure.

    Es va produir, d'altra banda, una revolució en les relacions laborals. Es dirigien a un món més lliure, en un procés d'individualització: dret de vot en el sindicat, període de prova de 2 anys (si no agafen el treballador, no se li ha de pagar indemnització), regulació del salari just, el salari mínim el marca, en canvi, el mercat, els menors de 16 anys estaven subjectes a fortes restriccions (es passa als 18), a més, els empresaris i treballadors poden negociar a part dels convenis col·lectius.

    Tot això, es sumà a una desregularització de l'Estat, amb un augment del poder empresarial complicant la vida als treballadors.

    Gran Bretanya fou el primer cas que intentà, per mitjà de reformes neoliberals, caminar cap a un sistema multicèntric. Hi havia molta incertesa sobre si les reformes durarien o no i sobre la reestructuració de l'aparell de l'Estat. Gran Bretanya és un exemple de com l'economia de mercat és insuficient.

    Organització territorial

    Gran Bretanya es trobava en crisi econòmica, en la qual s'operava a tres nivells: govern central, comptats i autoritats metropolitanes i municipis. Els comptats depenien del govern central. Quan Tatcher entrà al govern, la taxa de dependència econòmica baixà del 69% al 46%, això suposà un descens del 39% d'autonomia.

    El govern central finançava a aquests actors per tal que oferissin serveis d'educació, salut, seguretat... Es produïa doncs una interdependència recíproca entre estat central i municipis. L'estat central delega ja que no pot fer-ho tot sol. S'ajusta financerament.

    1979-1983: disminució del subsidi públic del 69% al 53%, gastar per sobre del que determina el govern centrà suposa sancions, us brutal de la jerarquia, limitacions del subsidi al transport local, augment de les taxes locals recaptades pel govern local i, per últim, privatització de les cases públiques.

    1983-1987: desapareixen els comptats i autoritats metropolitanes (les figures intermitges), es fa més estricte el control sobre les finances cap avall, cossos especialitzats substitueixen aquestes figures intermitges. Poden ser de dos tipus: 33% gent electa i 67% individus dessignats pel govern central. Es redueix el subsidi públic del 53% al 46%, també redueix el subsidi genèric i augmenta l'específic ja que hi ha més capacitat de negociació. Per últim, la provisió de serveis públics passarà a ser de qui presenta millor la oferta.

    1987-1990: intent de fragmentació de la burocràcia pública fins que cau Tatcher. Punt de fallida, a partir d'ara el subsidi es queda al 46%. Els governs locals han de fer públic tot el que gasten (accountability). El govern central comença a actuar en temes d'educació. La política educativa ja no passa pel govern local. Es descentralitza el poder de decisió cap als pares i els directors d'escola; passa d'un control del govern central a les escoles sense passar pel local. Es reemplaça la base tributària local, tots els individus censats paguen impostos, ja no és per habitatges. Augment de la capacitat recaptatoria dels municipis. Es vol activar a un conjunt dels ciutadans preocupats pel seu diner. Aquesta mesura va derrocar a Tatcher, la gent es va negar a aquesta mesura. Radicalització de l'Accountability, sorgirà l'agencialització (agencies especialitzades) al 1.988. Es donen incentius a les agencies per a millorar, quan més benefici més pressupost per l'any següent.

    1990-1995: Plega Tatcher (no es presenta més) i arriba Major. Última etapa del govern conservador. Ell va crear l'agencialització. Es va tornar al pagament d'impostos en funció de 8 tipus de vivendes. La despesa pública a nivell local no para de crèixer, és totalment inelàstic, l'intent per controlar-lo resulta fallit. S'unifica el diner a recaptar per part del Govern Central a nivell territorial, amb una unificació de la base tributària. El govern central té major control donat que els diu on i quan gastar el diner: centralització financera i descentralització de serveis. Es trenca la lògica tributària (d'arriba cap a dalt). S'opera en un sistema d'interdependècia recíproca (es funciona en xarxa). Aquestes xarxes uneixen a sector públic, privat i a voluntaris. Canvis molt profunds que arriben al cor de la política: disminueix la capacitat de la política i el govern comença a actuar a través de xarxes, que vinculen els conjunts d'actors. Les xarxes limiten el poder de l'Estat, ara s'ha de tenir en compte més factors com el mercat, les xarxes, els actors... S'accepta que existeix una pluralitat, la política s'ha de pensar en el nou contest.

    04/05/05 Agenda que s'obre en ciències

    L'argument és que vivim en un moment jeràrquic, tant en l'àmbit privat com en el públic de després de la segona guerra mundial. El costat més crític diu que hi ha jerarquies en tots costats. Hayek es pregunta com entenem l'ordre social en el qual vivim. Diu que hi ha dues concepcions que competeixen:

    • Un ordre natural, un cosmos, espontani.

    • Un ordre social manipulable.

    Ell diu que no és creat ni manipulat, diu que s'ha de crear des de dalt. Hi ha un límit en la jerarquia. Als anys 30, va ser Coase, en els 70-80, Williamson foren qui van reclamar aquestes idees. Coase va diu que hi havia diferents mecanismes per a conduir mecanismes de mercat (costos de transacció, més eficiència). Tenim diferents costos de transacció, millors i pitjors.

    Hi ha un afegit als anys 70, Douglas North, que li diu a Coase que el canvi institucional no és eficient. Williamnson reprèn la idea d'eficiència, però diu que les diferents formes institucional tenen eficiència relativa, no totes serveixen per el mateix, tenen validesa limitada, hi ha casos pels quals serveixen i altres que no. Amb el mercat passa el mateix.

    Hi ha qui diu que a part de jerarquies i mercats hi ha híbrids, les reals, però no tenen els problemes de les altres dues, així que les xarxes es veuran com les bones. Són mecanismes alternatius a jerarquia i al mercat.

    Als 80's hi haurà una corrent que a més a més de reconèixer les fallades del mercat, reconeix les fallades de l'Estat. Les xarxes no fallen, són bones, tenen virtuts d'ambdues. La xarxa deixarà de ser un híbrid perquè no falli. En la discussió institucionalista serà sobre la poliarquia, que deixarà de ser bona.

    Abans les xarxes existien, ara reconeixeran que és així. La xarxa és d'actors independents que tenen recursos i posen els seus recursos en comú perquè estan d'acord. Si no fessin això, cada actor aniria pel seu costat.

    Kenis/Schneider: pensament en xarxa (network thinking). Món multicausal. Els individus donen lloc a xarxes o jerarquies. Narrativa de la xarxa, és la forma predominant, tot i que existeixin d'altres. Dóna opció a operar d'una altre manera que no sigui en xarxa. És reduccionista.

    Rhodes empra la lògica internacional. Governance/Xarxes. Pas del govern a la governance:

      • xarxes voluntàries, autoorganitzades, amb recursos propis que desafien el centre i la jerarquia. Governance són xarxes autoorganitzades.

      • La política no pot ser jerarquia, perquè sota té una estructura que s'oposa. Fer política canvia: no hi ha lògica jeràrquica, ha de ser recíproca.

    Novetats de la política: la política ha d'entrar en la lògica de la xarxa (voluntarisme). Hi ha coses que la jerarquia no pot fer. El món opera amb la interdependència recíproca. Públic/privat/voluntaris: diàleg entre membres de la xarxa. La política com a diàleg. Els actors faciliten el públic que no hi hagi oposició. No veten sinó que col·laboren.

    El keynesianisme és un mecanisme de win-win i, això té la mateixa lògica. Bob Jessop: llança la idea de que les xarxes també fallen (governance failure). No són perfectes i hi ha coses que no poden fer. La xarxa: es discuteix que si la caracterització que s'ha fet és l'adequada. Són les xarxes mecanismes diferents i diferenciats de les jerarquies i el mercat? La literatura diu que sí.

    La discussió que es produeix és entre almenys i anglesos. Uns diuen que les xarxes existien amb les jerarquies, però no es podien veure, però que no es concebien. Altres diuen que les xarxes poden ser jeràrquiques i que hi ha xarxes dins del mercat. La pregunta que es fa es que és nou en aquest món. Què hi ha de nou i d'antic? Fins a quin punt ha canviat el món? Abans era un món ple d'incerteses. Ara també.

    Novetats del nou laborisme

    Diu que aquesta realitat és el nostre món. Hi ha xarxes omnipresents. El problema dels conservadors és que només veuen els mercats, i els mercats són un mecanisme limitat. Els laboristes es basen en governance amb xarxes. Acusen als torys que tant mercat no és el camí. Ells veuen un camí, a diferència dels conservadors, amb xarxes, jerarquies i mercat. Volen resoldre els problemes públics amb més recursos possibles. Quan el mercat falla, s'ha de ficar jerarquia i xarxes (pluralitat que existeix amb les seves limitacions). No volen tornar enrere, perquè ningú ho vol, allà hi havia molta conflictivitat. Els conservadors separar el que aparentment estava unit. Els laboristes diuen que no ens porta a un món millor. S'acosten a països com Dinamarca i Holanda.

    Així doncs, i ja per finalitzar, a Gran Bretanya, actualment, tenim mercas i xarxes. Les xarxes constrenyen la jerarquia i d'altra banda, són mecanismes perquè aquesta actui.

    09/05/05

    França

    Històricament França ha estat políticament inestable: al 1799 Napoleó va donar un cop d'Estat, al 1804 viu un plebiscit, al 1814 es restaura la monarquia després de l'abdicació de Napoleó. Un any més tard, Napoleó torna al poder per només 100 dies fins la batalla de la derrota de Waterloo.

    Ara bé, la tercera república fou el règim més estable. En aquest període l'estabilitat coexisteix amb una inestabilitat de coalicions de partits. El president de la República no pintava res. Era un istema representatiu pur. Augmenta la fragmentació i debilita la possibilitat d'unió. Les aliances es canviaven cap a tots costats.

    Al 1944, De Gaulle fou la figura més important i se li encarregà fer una nova constitució per a la 4rta república. Proposà un president fort i un Parlament dèbil. Ara bé, el poble refusà la seva proposta. Així doncs, la 4rta república va esdevenir un calc de la tercera. Durà 12 anys fins que al 1958 es produí la Guerra d'Argèlia. Hi va haver una disputa entre el Govern Civil i els militars en Argèlia. Aquests demanaren que De Gaulle fos primer ministre, provocant que el govern civil es dissolgués i fos proclamat De Gaulle primer ministre. Va imposar el seu poder per a crear la cinquena república , aprovada en plebiscit. Una constitució fortament presidencialista, amb De Gaulles al comandament.

    Poder executiu: un president amb un mandat de 7 anys, el qual té poders en defensa, relacions exteriors, elegeix al primer ministre, es el garant de la constitucionalitat dels actes del govern i, un primer ministre que s'encarrega d'executar les tasques de govern. De Gaulle va pensar que el primer ministre portaria a terme la voluntat del president.

    Fins al 1.974 eren els únics que podien presentar una demana d'inconstitucionalitat d'actes puntuals al Consell Constitucional, que no actuava d'ofici. Al 1974, s'habilità als parlamentaris per a poder fer demandes inconstitucionals sempre i quan la presentessin un mínim de 60 diputats o 60 senadors. Finalment, al 1987, qualsevol legislador ha passat a poder demanar la revisió de constitucionalitat, ja no fa falta cap nombre mínim de parlamentaris.

    Miterrand arribà al poder al 1981 (81-88), en canvi, al 1985 es donà la situació que l'assemblea francesa passà en mans de la dreta quan ell era socialista. Va haver de designar un ministre amb el recolzament parlamentari de la dreta, ja que aquesta era qui tenia la majoria en el parlament. Es produeix el fenomen que rep el nom de cohabitació. La primera fou entre 85-88. La segona entre el 88-95 amb Miterrand de president i Balladur de dretes com a primer ministre, i del 95-2002 amb Chirac de president i Jospin com a primer ministre.

    L'elecció del president: el seu mandat un cop elegit durava 7 anys, tot i que amb la reforma de 2002 ha passat a ser de 5. El sistema de votació és de doble volta. En la primera es presenten tots els candidats que desitgin i aquell que saca 50% dels vots més 1, és proclamat president. Si no es dóna el cas, es passa a la segona volta, on estan els dos candidats més votats. Qui treu més vots en aquesta, és el que s'elegeix com a President de la República.

    És un sistema molt dominat pel president. El president pot fer decrets-llei, però en pocs casos ha de consultar al Parlament: drets civils, dret criminal, finances públiques, impostos, nacionalitzacions eventuals, treball, salut, educació, benestar, organització del govern local, declaració de guerra...

    La veu del parlament és mol dèbil. Les comissions d'estudi no poden modificar en res els projectes de l'executiu, no poden influir, només en aspectes tècnics. L'agenda del parlament no la dicta el parlament, sinó l'executiu. La poca capacitat d'influir està limitada per l'executiu.

    Hi ha dos tipus de lleis. Les bloquejades: no poden ser modificades pel parlament i les obertes que poden introduir-se modificacions de caràcter tècnic. El Parlament no és una arena de negociació important, només per parlar-li a la societat. Fins al 1974, no tenia capacitat d'influenciar absolutament en res.

    Fins al 1981 (des de 1958), França fou governada de forma monocolor per la dreta francesa. A més a més, l'esquerra estava molt dividida, no hi havia pactes.

    Amb el maig de 1968, es demanà una obertura. Novetats:

    • Caiguda de De Gaulles, que no tornà a la política.

    • Aliança de l'esquerra per tal d'intentar treure el poder a la dreta.

    • A partir d'aquesta data, es produí un creixement de l'esquerra. El sistema començà a ser més competitiu.

    França és un exemple típic de Societat Centralment Guiada, a través de la planificació. Al 1936 es va nacionalitzar el banc de França, però a diferència de la Gran Bretanya, fou que també es nacionalitzaren bancs privats. El Regne Unit no ho feu per pressions. Doncs bé, el banc s'estatalitzà i no guardà cap tipus d'autonomia (diferenciant-se altre cop del Regne Unit). Es convertí en un recurs del govern per a poder dirigir. En aquells anys es van nacionalitzar, a més, el sector del gas, del carbó, les companyies aèries, les assegurances, l'electricitat i l'escola nacional d'administració.

    Al 1946 es creà el comissionat general de planificació (CGP). Es creà per a aprofitar-se del Pla Marshall. Es creà en la 4rta república però continuà en la cinquena. Va introduir una sèrie de novetats en la burocràcia francesa. Es convertí en una arena de negociació i encontre amb la burgesia francesa. Fou un instrument per executar la voluntat del President, tot reflectint molt bé els temps que es vivien i en algun sentit les narratives dominants.

    Amb el Pla Marshall va començar a tenir fons propis, i quan aquests s'acabaren, va dependre de la bona voluntat dels altres aparells de l'Estat. L'agenda del CGP era una agenda molt marcada per la voluntat del President. Van establir-se els següents plans nacionals:

    • 46-53. Assignació de recursos cap a sectors amb un alt potencial de creixement: acer, carbó, transport, electricitat, ciment, maquinària agrícola, combustibles i fertilitzants.

    • 53-57. Recolzament a la indústria pesada. Desregularització. Remoure pràctiques restrictives. Necessitat de grans importacions per tal d'equilibrar la poca indústria pesant (per tal de disminuir la balança de pagaments).

    • 57-61. Reedició de l'anterior perquè no s'havien complert els objectius.

    • 62-65. Substitució d'importacions. Descens de la probabilitat en la crisi de balança de pagaments. S'intentà impulsar la projecció de certs sectors econòmics francesos.

    • 65-70. Enfocament a l'acer, telecomunicacions, químics, construcció, electrodomèstics i obra pública.

    • 70-73: Millorar la competitivitat internacional de l'economia francesa i disminuir les desigualtats regionals.

    • 75-81: Recolzar la indústria pesada creant ambients favorables per a competir amb èxit a la CEE. Ajustament a la recessió, control de la inflació, BP, aconseguir la plena ocupació, reconstruir la telefonia.

    Tots els plans volgueren rellançar l'economia francesa i evitar grans desequilibris macroeconòmics. També es va voler impulsar la competitivitat internacional francesa.

    Durant el tercer pla (1957), França va començar a exposar la seva economia firmant el Tractat de Roma. Es van eliminar restriccions, la qual cosa va significar un augment dels fluxos del comerç internacional.

    Al 1962, amb el GATT, es va reunir i llançà una onada per tal d'eliminar les restriccions de comerç en l'hemisferi nord (USA, UE i Japó). Al 1968, van aixecar totes les restriccions al comerç.

    Instruments de l'Estat Francès:

    Deixar d'actuar sobre la BP a nivell macro, per a fer-ho a nivell micro per tal d'evitar una potencial crisi de BP, i així enfortir els actors. França és un estat amb molt nivell de compres, serà molt més selectiu a la hora d'escollir a qui comprar. Utilitzen sectors nacionalitzats per a recolzar certes empreses i no altres (comencen a discriminar empreses amb nom i cognoms). Alt control de preus, excepte entre 1976-81, i en l'actualitat. Fonts de finançament: generat per la venda, crèdit bancari i bons de l'Estat (obligacions privades). Qualsevol crèdit substantiu (més de 500.000 francs) són controlats per l'autoritat d'aplicació, el banc francès o el ministeri de finances. A més, hi ha l'impost per exportació (cobren fins a un 20%). És una legislació molt restrictiva (actuen des del costat de l'oferta). Però l'Estat fa excepcions: a les masses (restrictives) i actors concrets (permissius). Per últim, fa contractes bilaterals estat-empreses privades on els actors intenten superar-se a si mateixos.

    La idea és utilitzar aparatage i contractes per a guiar a la societat. Societat Centralment Guiada: estat intervencionista, molt dirigista que avança cap a una economia de mercat. Utilitza empreses privades per a competir en el nom de França.

    11/05/05

    1958-1968 ALIANÇA PEL DESENVOLUPAMENT

    Fou un període excloent, socialment més conservador, amb poca despesa social, amb importació de treballadors des de les colonies, amb devaluacions de la moneda i la CGP com una arena d'encontre entre l'Estat i la burgesia, els treballadors, en canvi, s'autoexcloïen. Aquests estaven pràcticament dividits a diferència del Regne Unit (partit laborista), els actors no entraren a l'arena de negociació.

    A França no es va donar el salt de les relacions laborals a l'arena política. Els termes d'aliança pel desenvolupament on se segueix una societat centralment guiada, l'Estat guia amb la burgesia que el segueix darrera. No hi ha keynesianisme, sinó que s'actua des de l'oferta que fa l'Estat a la burgesia. S'opera de forma selectiva i es van aixecant restriccions per alguns actors a canvi de la fidelitat a França. Cada cop estaran més exposats a l'exterior, especialment Europa.

    El fracàs de tot l'anterior, portà a la següent etapa.

    1968-1974

    En aquesta etapa va tenir lloc al maig del 1968, el maig francès. Es van reduir de forma explícita les tarifes al comerç intraeuropeu. Es van crear actors que estiguessin a l'atura. I es van iniciar canvis petits (moderant-se el conservadorisme) com la pujada del salari mínim, l'ampliació de l'assegurança de desocupació, el fet que per acomiadar a algú s'hagués de demanar permís a l'administració... Els nous actors que estigueren a l'altura reberen el nom de campions nacionals.

    1974-1981

    En aquests 7 anys es va atenuar el sistema excloent. L'economia va passar a ser més competitiva gràcies als campions nacionals, tot i que això no va funcionar (tot i les concessions de crèdits barats). Governà la dreta liberal (Giscard d'Estaing) i es produí la crisi del petroli.

    Cada cop es parlà menys amb les associacions empresarials i es parlà més amb els campions (firmes). Els plans del CGP depenien dels recursos que li oferien els ministeris de finances i d'economia.

    Degut a la lluita interburocràtica no es van poder dur a terme els seus plans. D'altra banda, les associacions empresarials començaren cada cop més a negociar amb el CGP, en comptes de fer-ho amb els ministeris d'economia i finances, que van perdent poder jeràrquic.

    En aquesta etapa, Giscard trenca el centre de poder (ministeri d'economia i finances), fent que tots els ministeris tinguessin igualtat de poder. El president reafirmà el seu poder (ara controlà tots els ministeris) i el CGP passà a tenir capacitat de poder.

    França liderà el neoliberalisme a Europa: desregular i crear més mercat (amb una disminució del paper de l'Estat). Tindrà el problema de l'esquerra francesa, que tindrà un ascens important (eleccions generals del 74 i locals del 77).

    Intentaren des del govern nacional suavitzar el rumb neoliberal, fent arribar l'esquerra al poder.

    1981-1983

    L'esquerra puja al poder: Primavera socialista. Miterrand proposà pujar el dirigisme francès, apostar pel keynesianisme i augmentar la protecció social. Algunes de les mesures que va prendre foren: augmentar les despeses per a ancians i discapacitats (20%), augmentar el pressupost de vivenda pública (50%), passar de 4 a 5 setmanes de vacances, reduir la setmana laboral a 39 hores, contractar 100.000 nous treballadors públics, augmentar les despeses en programa de formació professional i nacionalitzar 14 de les 20 companyies més importants.

    1983-?

    Al 83-84, es va abandonar el programa de l'esquerra i va donar lloc a un viratge, amb un període de desdirigització, que es donà com a constant fins a l'actualitat. Al 85-88, fou un període de cohabitació Miterrand/Chirac. Chirac intentà aprofitar els recursos que tenia com a primer ministre per a desdirigir. Començà a atacar els mitjans de benestar i nacionalització del govern socialista. França es va llençar al carrer amb diferents vagues. Es va aprendre que així no s'havien de fer les coses. A Chirac li va costar no guanyar les eleccions presidencials immediates de 1988. Miterrand va repetir i va tornar a cohabitar, aquest cop amb Balladur.

    Aquest va intentar no ser tant individualista, intentà negociar mesures desdirigistes que es fessin amb contraprestacions amb benestar, ja que s'imposaren uns vetos.

    Tant la dreta com l'esquerra, ja empraven la contraprestació i la negociació. Negociar amb els actors socials per tal que no sortissin al carrer.

    S'intentà incentivar la retirada voluntària dels treballadors públics ja que això comportaria que hi haguessin menys treballadors que sortissin al carrer. Ho va començar la dreta i ho va continuar l'esquerra. D'altra banda, va augmentar la competència política en els marges ja que en el fons les dues polítiques fins aleshores eren de tipus neoliberal. Un 45% dels treballadors es van apuntar a la retirada i creà un problema brutal en l'agenda, ja que feia insostenible el manteniment de la seguretat social. La manera per a solucionar-ho fou la immigració, tot i que ha estat un tema complicat en l'agenda francesa. El front nacional acusa als partits dirigents de ser els responsables de tota la crisi, considerant a ambdós d'iguals responsables.

    ALEMANYA

    Història: del 1871 al 1918 va tenir lloc el primer i el segon Reich, al 1918 i fins al 1933 la República Weimar, del 33 al 45 el 3r Reich, a partir del 49, alemanya estava dividia en dues: la república federal alemana i la democràtica. Des de la dècada dels noranta, fruit de la unificació, ha quedat una: la federal.

    Primer Reich: una sèrie de principats que cadascun anava pel seu costat. La invasió francesa de Napoleó al 1806 començà a unificar política i administrativament el territori. El primer acabà amb l'intent de Prússia d'expulsar els francesos al 1871.

    Segon Reich: Alemanya unificada sota el lideratge de Prússia, amb una sèrie de elits que foren el suport del Reich. Alemanya era una societat molt dividida. Hi havia quatre cleavages: d'ideologia (esquerra/dreta), religió (protestants o no), urbà/rural (urbà/rural) i de classes (alta/proletariat). Hi havia partits amb clienteles molt separades. El kaiser va dur Alemanya a la I Guerra Mundial, entrant al 1914. El Tractat de Versalles va suposar grans costos a Alemanya: colònies, pagaments fins al 1984 finançats pels Estats Units...

    República de Weimar: fou un intent de refundar la política democràtica alemana. Idea: com més veus, més representació i més democràcia. Es va posar el Parlament al centre de la vida política, amb una fórmula proporcional pura. Es va establir la Constitució de Weimar amb dues novetats: fórmula electoral i el fet que el president i el canceller es controlessin mútuament.

    El sistema proporcional pur genera problemes, no té incentius per tal que els partits es mantinguin junts. Els partits que van fundar la República Weimar eren més dèbils, tenien menys capacitat per a governar. Es donà una paràlisi governamental: els partits fundadors no tenien capacitat per imposar decisions. Això comportà un desgranament dels partits que no tenien penalitzacions pel fet d'anar-se'n.

    L'esquerra anà perdent vots, necessitarien el suport dels democratacristians per a poder governar. Començaren a sorgir els partits deslleials contra els lleials (coalició dirigent). Sherman diu que si no hagués estat per l'augment del capital social, el nazisme mai hagués arribat al poder. El nazisme va seguir dues vies: revoltes que va fer que Hitler anés a la presó, i intentar arribar al poder polític per mitjà de la societat tot conquistant les associacions alemanyes que fins al moment estaven dividides. Eren associacions mono interès que s'unificaren gràcies al control nazi. Seguí el partit una estratègia de captació de nous membres. Saltaren per sobre dels cleavage que existien, creant polítiques de masses. L'alt capital social va permetre al partit nazi arribar al poder. Fou un partit catch-all.

    Al 1945, els nazis foren derrotats militarmen, i s'inicià la invació de la URSS, Gran Bretanya, França i Estats Units. Al 1949, naixia la república federal alemanya amb una llei que feia de Constitució. Va dividir-se la RFA i la RDA. Al 1990, amb la finalització de la Guerra Freda, va suposar la unificació de les dues alemanyes i la fi de la divisió.

    República Federal Alemanya: Al 1949 va aprovar la llei bàsica que feia de Constitució. Alemanya estaria gestionada políticament per un president i un canceller. Tindria dues càmeres: la baixa (Bundestag) i l'alta (Bundesrat). Per evitar abusos de poder del President, se'l converteix en un càrrec protocolari, amb poder molt baix. És el canceller qui té el poder polític i és elegit per la càmera baixa.

    Sistema electoral mixt: 2 vots: de persona (el que obté més vots en un districte, és qui s'emporta la plaça) i de llista tancada i bloquejada amb tants candidats com nombre d'escons hi ha en joc. La llista marca el % d'escons assignats. Els primers en entrar són els elegits personalment, la resta s'escullen de la llista. L'elecció de candidats personals es fa per o bé són elegits pels membres del partit o bé per la junta del partit. S'elegeix canceller aquella persona que obtingui el recolzament de 336 més 1. S'ha posat el 5% com a barrera per accedir al Bundestag. Si no s'aconsegueix, el partit perd personalitat jurídica. A més hi ha un major control constitucional que decideix si un partit pot presentar-se o no. Per treure el canceller del poder hi ha una doble votació, en la primera hi ha d'haver majoria, a la segona, hi ha d'haver una majoria que proposi un candidat alternatiu i que obtingui la majoria necessària (vot constructiu de confiança). Blinda l'executiu i li atorga estabilitat.

    A la RFA, la burocràcia té poc poder. Les polítiques les executen els landers, no pas a nivell federal. Es va treure poder al govern central per tal que no es repetís el nazisme. Els lander s'encarreguen d'aplicar la normativa federal, en comptes de fer-ho el central.

    El bundesrat és la càmera alta. Els senadors són elegits pels governs dels lander. Quan en un tema compten els lander (matèries federals) ha d'haver-ho codecisió entre l'alta i la baixa, si no hi ha suficient amb la proposta del canceller a la càmera baixa.

    La llei bàsica del 49, creà el Bundesbank, una entitat autònoma que s'encarrega de la política monetària, la principal funció de la qual era la lluita contra la inflació.

    Existeix un co-govern. Cap actor pot governar sol. El poder està molt dividit, no com a Gran Bretanya o França. Per a nomenar a nous membres del Tribunal Constitucional i del Bundesbank, es necessiten 2/3 de les càmeres. Però es fa de manera escalonada, per evitar que una majoria pugui monopolitzar els llocs. Això comporta una negociació. El canceller està constrenyit per: la realitat federal, per la realitat política lligada al federalisme, perquè no comanda l'àrea de política monetària i per la importància del Tribunal Constitucional, el qual té la capacitat d'expressar la inconstitucionalitat d'una norma, el qual pot actuar d'ofici.

    25/05/05

    La política econòmica ens permet conèixer coses de la política. Ens permet entendre el passatge a una societat multicèntrica. La idea de Societat Centralment Guiada té el seu auge en el període nazi. Quan acaba, té dues transicions: transició democràcia venint del totalitarisme i transició de la societat centralment guiada a la multicèntrica.

    El capitalisme alemany que començà als anys 20, tingué un ascens als anys 60 i s'acabà als 90. N'hi ha de tres tipus: anglosaxò -economies liberals-, renano (alemany) i japonès -economies coordinades-.

    En les economies liberals (anglosaxò) existeix competència. En canvi en els altres dos capitalismes, hi ha grans àrees de coordinació i cooperació explícita entre actors socioeconòmics. És possible per l'existència d'actors mol forts. Les formes de coordinació són de tipus no mercantil. La competència dintre d'un marc de cooperació.

    Abans del període nazi:

    La industrialització alemanya es produí durant el segon Reich. Segons Gerechenkron: l'estat incentivà els càrtels i el sector de finançament actiu del sector financer al sector industrial.

    El capitalisme alemany té dues vessants:

  • Més socialdemòcrata, originat en la República Weimar. La crisi del crisi del crèdit no tenia possibilitat de resoldre's. L'estat va proposar que els bancs es fessin amb el control de les empreses. Alemanya es va salvar de la fallida i els bancs van començar a jugar un paper important en el món empresarial. D'aquesta forma els empresaris tenien flux de capital mitjançant una relació no mercantil. Els bancs tenien un paper important en les indústries, ja que podien sentar-se en les juntes de supervisió de l'empresa, en la junta d'accionistes i veure quins plans eren solvents i quins no.

  • La política està present, però indirectament de forma institucional. Incentiva a que els actors actuïn sols, no ho fa per ells. Crea les condicions per tal que els agents privats actuïn automàticament. Comencen a crear-se xarxes ancorades en bancs. Xarxes de resolució de problemes, de protecció.

    Els nazis van permetre que això continués, però imposaren molts peròs. Les noves inversions estaven dirigides. 2/3 parts de la inversió estava obligada als bancs de l'Estat. El terç restant fou a empreses però les que ells deien.

    Un cop es va acabar el nazisme, ho feu la CDU (democratacristians) fins al 98. Començaren al 49 i s'incentivaren al 65.

    S'excemptuen d'impostos el pagaments de dividends quan els bancs tenen més del 20% del capital. Si els bancs decideixen vendre's el capital accionari han de pagar un grapat d'impostos.

  • Al 1983, Kohl disminuió el percentatge d'accions per a no pagar, reduint al 10%. Schoroeder al 98, va abolir qualsevol excepció. A partir del 98, tenim un capitalisme que cada cop introdueix més el mercat. El capitalisme en xarxa comença a desaparèixer. Del capitalisme a la cooperació/coordinació en xarxa.

  • Relació capital financer / capital industrial. No es produeixen balanços enganyosos de les empreses. I a més a més els bancs representen als estalviadors, a més a més de si mateixos.

    Relació laboral cooperatives. Els sindicats juguen un rol molt important en que les empreses vagin endavant. Formació professional: les associacions empresarials són qui la manegen.

    Desenvolupament d'estàndards sectorials, que facilita les coses en el moment de la formació. Els treballadors podran treballar en totes les empreses d'un sector.

    La negociació sectorial es per branques de la indústria, evita que hi hagi empresaris que robin treballadors a altres. Tots els del sector cobren igual.

    Al 1969 s'aprovà la cogestió empresària, els treballadors tenen seient a la junta de supervisió, tenen accés a informació molt privilegiada. Aquest model es va mantenir fins a la unificació alemana (1990). Les xarxes eren de solució de problemes, de conflictes i d'obtenció d'objectius.

    Un estil no dirigista de la política. Tot i que ha haver-hi coses que es van fer per l'acció de la política però no en cos. Molt més lleuger que el model francès. La primera vegada que va actuar la política la va errar perquè la unificació que feu Kohl no va beneficiar per res a Alemanya. La paritat 1 a 1 suposà una despesa pública molt elevada. I el propi federalisme impedeix que es millori. Perquè els lander no van a sacrificar els seus diners pels altres. Amb la Europa dels 25, el capitalisme no pot seguir com era. I això els dóna poder als empresaris, que amenacen d'anar-se'n a l'est.

    Participació

    Hegemon tancat

    Inclusives

    Hegemóniques inclusives

    POLIARQUIA

    DAHL

    POLIARQUIA

    2

    3

    1

    Coloms vs. Falcons

    Minimalistes vs. Maximalistes

    Règim

    Opositors

    Això es consolida a partir de l'any 1929

    Pas a la societat post-LAISSER FAIRE

    Obertura a la ciutadania (ampliació base social) - POLICIES DRIVES POLITICS (*)

    Repressió - possible revolució - POLITICS DRIVES

    2 vies

    Influència de l' institucionalisme

    Augment de

    • Riquesa

    • Estalvi

    • Consum

    Disminució de:

    • Inflació

    • Desocupació

    conseqüència

    Salari

    social

    dóna

    • Disminució de la inflació

    • Disminució de la desocupació

    * Polítiques

    • No cicles

    • Ordre

    • Previsible

    • Cicles

    • Caos

    • Inestabilitat

    SIE

    PIE

    SOCIAL CHOICE

    Lectura: hall-Taylor 98, 3 Institucionalisme Campus virtual

    Historical Institucionalism: Retorn al conductivisme

    Rational Choice: retorn al vell institucionalisme

    *Institucionalisme 1980 als nostres dies

    *Vell institucionalisme 1880-1930. Dominant CCPP.

    *Conductivisme 1950-1980

    Societat Multricèntrica

    Societat “centralment guiada”

    Sistema de Governance

    societat multicèntrica

    Societat centralment guiada

    4)

    Sistema de Governance

    3)

    Xarxes de contacte amb altres xarxes

    2)

    Xarxes d'institucions i actors.

    1)

    Estructuració institucional encaixada.

    Acordar sobre què aporta i què rep cadascun o distribució y generació de valor.

    Restriccions sobre conductes

    1.- regularitats.

    2.-convergència d'expectatives.

    3.-Fórmula d'interrelació entre actors

    Coordinació exitosa

    Expansió de l'horitzó de possibilitats

    Institució

    *multinivell

    *transistemà

    tic

    Características del sistema de governance

    Aquests móns existeixen per separat però tenen impacte entre ells.

    Configuració de l'estructura original: en termes conceptuals és dinàmica

    Món

    Social

    Món

    Polític

    Món

    Econòmic