Poesía trovadoresca catalana medieval

Literatura española de la Edad Media. Trovadores. Poesía # Ramón Llull. Trovadors occitants. Novel·les

  • Enviado por: Lluis
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad
publicidad

LA POESIA TROBADORESCA

RAMON LLULL

La poesia trobadoresca va néixer a les corts aristocràtiques occitanes durant el segle XI, encara que va florir en el segle XII. La llengua que utilitzava era l'occità, ja que era una llengua important i s'utilitzava a la zona sud de França.

La literatura trobadoresca exposava un concepte d'amor cortès que reflectia els estaments de l'època. El poeta conqueria el cor de la dama, el nom de la qual era cobert per una senhal per evitar al gilós, marit, i els lausengiers (envejosos) amics del marit que denunciaven la relació entre els dos personatges.

Hi havia diferents gèneres depenent de:

  • La versificació:

    • Balada: La balada és un gènere trobadoresc. Com indica el seu nom, tenia per finalitat de ser ballada. El seu esquema mètric solia ser el següent: refrany -un apariat- A A ( les lletres majúscules indiquen la intervenció del cor, les minúscules corresponen al solista ), tres versos del solista amb un vers del refrany b A b a, refrany A A

    • Dansa: La dansa és un gènere trobadoresc, emparentada amb els nostres goigs. Normalment està formada per algunes estrofes de vuit versos i abans i després un refrany de quatre versos o bé després una tornada amb rima habitualment igual a la de quatre versos de l'estrofa anterior.

  • Gèneres condicionats pel contingut

    • Cançó: Els trobadors expressaven els seus sentiments a través de la composició que es denomina cançó (canso). El seu tema central i gairebé exclusiu és l'amor: l'amor cortès ( o fin'amor) que participa dels aspectes socials i espirituals de l'època medieval. Així l'amor té el mateix significat que als nostres dies, però també cal afegir-li'n un altre, que és el d'aliança (pacte, favor), és a dir, que el trobador intentarà aconseguir a través de la seva relació algun tipus de tracte beneficiós en l'aspecte material.

    • Sirventès: Un sirventès és un estil trobadoresc condicionat pel contingut. Després de la cançó és el gènere més estès. S'anomena així perquè se servia de la melodia, d'una cançó perquè fos fàcilment recordada per tothom ja que la gent coneixia la música i només li calia aprendre la lletra.

El sirventès és una poesia moralitzadora, d'atac personal, d'atac o propaganda política, de reprensió dels costums, etc. Les variants més importants són les següents:

      • Sirventès moral: Critica mals costums o abusos de determinats estaments socials, dóna preceptes de comportament, critica la degeneració dels costums dels cavallers.

      • Sirventès personal: Es tracta d'un atac i una sàtira contra persones odiades pel trobador.

      • Sirventès polític: El trobador es converteix en portaveu d'un país, un senyor o una política que defensa al mateix temps que ataca el país, el senyor o la política contrària.

      • Sirventès literari: Es tracta de manifestos, exposició de gustos literaris, critiques contra la manera de fer de determinat trobador.

  • Plany: Un plany és un estil trobadoresc que és una lamentació fúnebre que plora la mort d'un amic, un personatge famós, etc. Teòricament també es podia fer un plany per la pèrdua o destrucció d'una ciutat a causa de la guerra, però no es conserva cap plany (planh) d'aquesta modalitat. El plany sol tenir la següent estructura temàtica:

    • Invitació al plany.

    • Llinatge del difunt.

    • Enumeració de les terres o persones entristides per la seva mort.

    • Elogi de les virtuts del difunt que el trobador molt sovint diu que desapareixeran amb el mort. ( Aquest sol ser el motiu principal).

    • Oració per demanar la salvació de l'ànima del difunt.

    • Dolor produït per la seva mort.

  • Alba: Una alba és un estil trobadoresc que descriu el disgust dels amants, que havent passat la nit junts, han de separar-se al matí per por a ser sorpresos pel marit (gilós) o els lauzengiers. Intervé també en aquesta composició el personatge del gaita (guaita) que és l'amic que ha romàs vigilant i que s'encarrega d'avisar que, en fer-se clar, ha arribat l'hora de la separació - de vegades els amants s'enfaden amb ell perquè els avisa abans d'hora ja que diuen que no ha dormit i té ganes de deixar la vigilància.

  • Pastorel·la: La pastorel·la és un estil trobadoresc condicionat pel contingut similars a la serranilla castellana.

Aquesta composició tracta de la trobada al camp d'un cavaller amb una pastora a la qual intenta seduir. Es tracta d'una composició dialogada, amb un llenguatge agut i viu, que no correspon a una situació real, malgrat que poden aparèixer localitzacions geogràfiques identificables, i que sol mostrar les formes de parlar respectives de d'aristocràtica i dels vilatans. El tractament que es fa de la figura de la pastora és molt respectuós i sovint ella mostra major enginy que el cavaller a l'hora de resoldre la situació compromesa en què es troba.

Els trobadors eren autors de les composicions destinades a ésser cantades, del qual podem deduir que eren músics experts i persones cultes, els joglars, al contrari, no eren persones gaire cultes, encara que eren els experts en la recitació dels poemes que els autors els confiaven. La major part dels trobadors coneguts avui en dia eren d'origen occità. Un nombre reduït dels trobadors, una vintena, eren d'origen català i contribuïren, en alguns casos de forma molt notable, a l'esplendor del corpus poètic que durant dos segles va ser hegemònic en les corts medievals i fins i tot va traspassar aquestes fronteres. En total es conserven prop de 200 composicions dels trobadors catalans. Com també hem dit, feien servir l'occità, encara que en alguns casos es pot detectar la inclusió d'algunes paraules catalanes en les seves composicions; tot i així, recordem que les dues llengües eren molt similars en aquesta època i no fou fins al segle XIX que s'elaboraren els primers estudis seriosos que les diferenciaven. Actualment es coneix el nom de varis trobadors de diferents origen:

  • Trobadors occitans

  • Guilhèm d'Aquitaine

  • Guilhèm de Peitieus (Guilhèm IX el trobador)

  • Aimeric de Peguilhan

  • Arnaut Daniel

  • Bernart de Ventadorn

  • Beatritz de Dia (Comtessa de Dia)

  • Bertran de Born

  • Ernoul el Vielh

  • Folquet de Marselh

  • Gaucelm Faidit

  • Guiot de Dijon

  • Guiraut de Bornelh

  • Guiraut Riquier

  • Jaufre Rudèl

  • Marcabru

  • Martin Codax

  • Peire Cardenal

  • Pèire Vidal

  • Raimbaut de Vaqueiras

  • Ramon de Miraval

  • Sordello

  • Trobadors catalans

  • Guerau de Cabrera

  • Berenguer de Palou

  • Alfons I el Cast

  • Ponç de la Guàrdia

  • Guillem de Berguedà

  • Guillem de Cabestany

  • Huguet de Mataplana

  • Ramon Vidal de Besalú

  • Ponç d'Ortafà

  • Formit de Perpinyà

  • Guillem Ramon de Gironella

  • Pere el Gran

  • Pere Salvatge

  • Cerverí de Girona (Guillem de Cervera)

  • Jaume II

  • Berenguer d'Anoia

  • Jofre de Foixà

  • Amanieu de Sescars

  • Frederic III rei de Sicília

  • Ponç Hug d'Empúries

Ramón Llull (1232- 1316)

Fill de Ramon Llull i d'Isabel d'Erill. Durant la seva juventud va viure a la cort i duia una vida alegre i una mica esbojarrada. Llull creix en un ambient de pluralitat religiosa, marcat per la subsistència de tres cultures, la musulmana, la bizantina i la llatina. Des de molt jove fa servir aquesta pluralitat per a centrar els seus interessos en diverses matèries. Va ser teòleg, novel·lista, poeta i filòsof. Des de petit va ser educat com a cavaller. Al 1257 es va casar amb Blanca de Picany i va tenir dos fills, Domènec i Magdalena. Cap als trenta anys va tenir quatre aparicions de Crist crucificat i a partir d'aquí la seva vida va canviar radicalment. Va sentir-se cridat per Déu, va deixar la bona vida i es dedicà a convertir els infidels mitjançant la persuasió, a escriure llibres i a demanar a les autoritats la fundació de monestirs. Respecte a la escriptura, va ser un dels primers en utilitzar la llengua catalana per escriure documents oficials.

La seva obra es basa en llibres de:

Filosofia: Un exemple és Ars magna generalis ultima (1306): Llull creu haver trobat un mètode infalible per a la adquisició del saber i per a convèncer als no creients de la veritat de la fe cristiana. El seu mecanisme logicomatemàtic està al servei d'una finalitat doctrinal.

Ciència: com per exemple Arbre de sciència (1296): El símbol de l'arbre amb les seves arrels, tronc, branques, etc., canvia el mecanisme logicomatemàtic i es transforma en un vehicle d'estructuració dels coneixements de l'època, en funció dels tres temes capitals del pensament humà: mon, home i Déu. 

D'educació: com blanquerna: És un llibre en el que Llull ens diu com hauria de ser el cavaller perfecte. Ens mostra 4 visions:

La primera: Com ha de ser el matrimoni cristià ideal.

La segona: Decideix seguir la vida de religiositat i es fa monjo i en un punt més alt ABAT. Blanquerna arriba més lluny, ja que ha reorganitzat la seva vida i el seu monestir. Adopta la perfecció, gràcies al ressò que té com abat i com a monjo l'escullen com a bisbe.

El tercer estat: És triat papa. Organitza el món perfecte. Un cop organitza tot, decideix retirar-se a viure a un bosc com un ermità i en aquest estat de perfecció Blanquerna escriu 2 llibres que són dos tractats místics que estan inclosos dins la novel·la.

Novel·les: Llibre de les meravelles (1288): Fèlix es enviat pel seu pare a meravellar-se de les meravelles del món. Està format per deu contes o llibres: de Déu, dels Àngels, del Cel, dels elements, de les plantes, dels metalls, de les bèsties, de l'home, del paradís i de d'infern. Escrit amb molt d'enginy, és ple d'exemples, preguntes i respostes. Aquest llibre inclou el Llibre de les bèsties (1288): És una breu novel·la, protagonitzada per animals, que reprodueixen d'una manera simbòlica el comportament humà. Narra el procés que va de l'elecció del lleó com a rei, fins a la mort de Na Renard, víctima de les seves pròpies intrigues. El propòsit de l'obra és la salvació dels homes, i va dirigida, tant a modificar les conductes personals, com a la reforma de la societat de l'època, que oblidava els ideals cristians.

Prosa poètica: Llibre d'amic e Amat (1283): Forma part de Blanquerna i presenta l'origen i el desenvolupament de la relació entre l'home i Déu, i reflecteix una experiència personal de Ramon Llull. Una relació que ell centra en l'amor, amb la seva doble cara de sofriment i joia, amb un to emocional, combinant amb elaboracions mentals i de raó.

Poesia: Cant de Ramon que es una confessió íntima adolorida d'un home que es sent trist, abandonat i rebutjat.

6